Issuu on Google+

CASSOLA LITERÀRIA

Manel Joan i Arinyó

L’ARRÒS AL FORN DELS DISSABTES És cosa certa i comprovada que, si Lola s’ho haguera proposat, m’hauria fet creure que els ases volaven, tanta era la fe que li tenia. Una de les ensarronades més grans va ser quan em va dir que es casaria amb Balduí de Bèlgica i se m’enduria amb ella perquè jo poguera jugar pels jardins de palau amb els cavallets nans del monarca. Jo ja em veia, abillat de patge reial, vinga el trot deliciós amunt i avall, avall i amunt… Per això, el dia que Televisió Espanyola connectà per primera vegada amb la xarxa d’Eurovisió em vaig endur el despagament del segle. La retransmisió era dels esposoris del rei Balduí amb… Amb na Fabiola de Mora y Aragón! Ho vaig descobrir en el forn de Tarzan quan hi vaig anar a comprar el pa. Estava ple de gent cara al televisor mirant-ho, qui de tots més enfavat. El pa hagué d’esperar. Qui no va poder esperar-se ni un segon més vaig ser jo, que vaig fer mitja volta i vaig arrancar a córrer cap a la botiga. –I ara què? Ja no podré jugar amb els cavallets com m’havies promès! –vaig demanar explicacions a la impostora, visiblement molest. El descàrrec de Lola va ser que la rància de Fabiola era una bruixa que havia embajocat el pobre rei per casar-s’hi. Ves per on, m’ho vaig creure. I vaig deduir que, com en tots els contes de fades, tard o d’hora es desfaria l’encanteri i tot tornaria a rutllar com cal. Ma mare, però, em va endevinar el pensament i, per evitar que continuara capficant-me en aquella història, em revelà que només havia sigut una enganyifa de Lola. Ai, dolor! D’ençà que m’arriba la memòria em veig tots els dissabtes de la infantesa dinant arròs al forn en sa casa, al número 28 de carrer de Dalt.

1


CASSOLA LITERÀRIA

Manel Joan i Arinyó

Aquesta pràctica no es trencava ni en el cas que tinguérem familiars a casa, però no me’n pregunten l’origen perquè l’ignore. Ara, el fet puntual l’he de constatar i el constate. Com proclame solemnement que allí em sentia tan bé que no sabia on pondre. Un dels delits més grans era pujar a la pallissa, on tot sovint tenien tres o quatre sacs plens d’ametles de Llutxent, que era el poble del pare de Lola, el senyor Ricard. Ella hi pujava amb mi i me’n donava un grapat perquè me les menjara després de dinar, i set o vuit més perquè li les portara a ma mare. En un saquet a banda

n’hi

havia

unes

altres

de

més

allargades,

que

tenien

invariablement dues llavors. Aquestes me les donava amb comptagotes perquè duraren més temps. Alguns dissabtes preníem les postres en casa de la seua veïna, Maria Dolors. Allí em deixaven beure un dit o dos de mistela i de seguida em feien creure que ja havia agafat mitja garrofa: –Mireu com fa ullets els xic, mireu-lo! I jo feia ullets. En aquestes don Ricard, que era un gran bromista, tirava enlaire un grapat de cacauets i uns i altres m’asseguraven, burletes, que queien del sostre. Com que jo m’afanyava a plegar els de terra, ell continuava tirant-ne cap amunt i encara em confonia més. No és estrany, doncs, que acabara un poc marejat. Però ara de veres, no per suggestió! Hi havia nits d’estiu que acudia a prendre la fresca a la porta de casa Lola. Conxorxats com estaven tots els de la tertúlia, un d’ells feia dissimuladament: –Xut, xut, xut! I un altre rematava la jugada: –Sentiu les moixetes? Estan xuclant l’oli de les campanes! I com aquestes, mil.

2


CASSOLA LITERÀRIA: MANEL JOAN I ARINYÓ