Page 1

CASSOLA LITERÀRIA

Francesc Collado

LES MEUES CASSOLES I EL DÉU VERTADER

Com que ací tots som de la cassola (de la lletra), em permetré de fer una mica d’història sense ànim de donar cassola a ningú ni d’entrar en cap disputació. Així doncs, entrem de seguida en matèria: Casset és la primera paraula de la família que vaig fer servir de ben menut; el casset de la llet del desdejuni. En aquella autarquia política dels 50, de primer bevíem llet en pols i després, quan arribàrem d’Aielo a Xàtiva, pel tomb de 1956, autèntica llet de vaca que ens portava a casa Pepito, el lleter. Molt aviat aquest casset es convertí en cassó, no sé pas per què. Però en el cassó s’escalfaven altres líquids, com ara aigua, café o caldo per als fideus i d’altres salses i cremes variades i caramel i xocolata. Recorde sobretot el cassó de fer la malta sobre el banc de la cuina, brut amb les engrunes. Aquest sí que costava de netejar, i encara més quan ja havia adquirit una pàtina marronosament inesborrable. Però el cassó més cassó era el d’escudellar, el cassó de servir la sopa o brou del putxero, l’arròs caldós, els fideus de cabell d’àngel o la sopa de menudències. Aquestos i altres caldos eren brous de diumenge o de diada o de festa de guardar. Però hi havia també el cassó d’escudellar potatge de cigrons i bledes, i lentilles, i fesols, i arròs amb fesols i naps, i d’altres potatges caldosos per a tots els dies de faena entre setmana. Després, quan de xicot començava d’anar a replegar el pa al forn de Rico, m’extasiava ensumant tendrament les cassoles que la gent duia a coure, cassola d’arròs al forn, cassola de corder, de carabasses, de jarret,

1


CASSOLA LITERÀRIA

Francesc Collado

de cuixot, de costellam, de cuixa de corder, de conill, de capó, de redó farcit... Aquesta brama culinària em venia cada cop més forta i suggestiva. De primer, per necessitat, després de divorciar-me de la primera esposa al voltant del 82. I més per casualitat, en acabar filologia, fent transcripcions de textos medievals i actualitzant-ne les grafies, un estiu vaig topar amb el “Llibre de doctrina per a ben servir: de Tallar i de l’art de Coc” de Robert de Nola, cuiner d’el Magnànim. Recorde que vaig estar llegint-lo tot un cap de setmana i sembla que vaig decidir comprar-ne una edició actualitzada per al meu amic Manel Reig, aleshores cuiner en cap d’aquest restaurant, i a qui havia promés, de regal, un llibre antic de cuina. Com que, a les llibreries, en aquell moment de gestació de la nostra autonomia, no vaig ser capaç de trobar cap edició actualitzada, no em va quedar altre remei que regalar-li la edició crítica de “Curial” que jo havia treballat. D’aquella manera l’amic Manel, primer desconcertat i tot seguit meravellat de la troballa, s’hi va estrenar amb unes “bones taronges de Xàtiva” que eren una mena de bunyols medievals amb els quals va presentar unes postres antigues i esplèndides amb què pogué ressortir-se’n la mar de bé en tantes jornades gastronòmiques. Aquells bé que eren moments gloriosos després de la mort del dictador, caçador i gastrònom menyspreable! I és que, a pesar de la gran retallada de la transició i de tant desencantament revolucionari, els amics triomfaven

en els fogons de la restauració i nosaltres aprovàvem les

oposicions; i gairebé sense adonar-nos-en ens convertíem en funcionaris. Les necessitats lectoescriptores ens encoratjaven a fer d’homes de lletres i tot allò redundava en una dosi gran d’autoestima i de consideració social, alhora que gaudíem inesperadament d’un èxit desorbitat entre l’estament femení que calia aprofitar. Gràcies a això, -pardal que vola, a la cassola-. Un dia, vaig arribar a Alcoi a veure una nóvia que em va presentar una colla d’amics que feien teatre. Es deien “La Cassola”, i aleshores vaig saber que

2


CASSOLA LITERÀRIA

Francesc Collado

allà, li deien així a la part de dalt de tot del teatre on va la gent més humil. A Xàtiva, quan anàvem al “Gran Teatre”, aquella part de més amunt nosaltres li dèiem “El galliner”. El galliner del “Gran Teatre” era semicircular, amb 10 o 12 graons i fet completament de fusta. En aquella cassola el perill d’incendi era altíssim però tot i així, allà dalt féiem de tot això que ara no seria permés de fer en absolut. Com ara, fumar, beure, esputar, llençar i tot pinyols de lledó contra els espectadors de l’amfiteatre i del pati de butaques, així com menjar tota classe d’entrepans, fruits secs, margallons, panolles de dacsa torrades, llepolies i dolços. Sovint, moltes famílies desplegaven sobre el banc de fusta tot de cassoletes, carmanyoles i platerets amb tota mena de mulladors, truites i fregitoris que treien de grans cabassos

amb

el

desplegament

d’uns

àpats

memorables,

entre

entremesos, sainet, farses, vodevils i varietés diverses. De cassoletes, en recorde una d’individual d’arròs amb costra feta per la meua bugadera al seminari franciscà de Pego unes catalinetes pels volts de 1961, amollada en un barranc prop de l’Adzúvia. Jo, a males penes comptava amb 9 anys però, com veieu, sempre m’ha acompanyat “cristianament” la cassola, com ara avui a tots nosaltres se’ns acut d’aplegar-nos ací amb el lema d’aquests estris tan casolans : cassets, cassons, cassoletes i cassoles. Passat comptes i per acabar, tan sols confessaré que de fa temps tinc el cor partit entre dues cassoles, a saber: la cassola plana per al forn i la redona per al foc i... això perquè, posats en tan litúrgica matèria, ara estrictament dispose

d’un

únic déu vertader, jutge implacable, tothora

sol.lícit i eternament malcontent: el ventre.

3

CASSOLA LITERÀRIA: FRANCESC COLLADO  

Escrit de Francesc Collado per a la Cassola Literària. Xàtiva, setembre de 2011