Page 1

CASSOLA LITERÀRIA

A

Mercè Climent

vui, amb el pare, hem preparat cassola per a dinar. Com cada dissabte des que tinc memòria. Avui, n’estic segur, tornarem a escoltar la mare contar la història de Pepica la

Suca. Com cada dissabte des que la seua memòria va i ve. És veurela a taula, sobre el setiet d’espart, i aquell calaix del record s’obri. I així, de bat a bat, resta tot lo dia, fins que queda buit d’imatges i de paraules. «Recordes, Salvoret?, i quin pesar tenia jo. Aquell dia que venia Joanet i la nora a dinar. I jo cap a casa, amb una cassola que no era la meua. –Què hi ha, Carmeta? A casa a dinar? –Sí, però avui el menjar se m’ha d’assentar malament. –I això, dona? –A alguna que li ha d’haver agradat més la meua cassola i l’ha bescanviada per la seua. –Eu! Haurà estat un error, amb tantes dones que portem el menjar al forn és fàcil que aquestes coses passen. D’esma, aquestes cametes, que llavors eren tan fortes, van desviar-se pel carrer de dalt i l’atzar va voler que mirara per la finestra de ca Pepica la Suca. Allí estava ella, al bell mig de la taula, imponent, majestuosa, amb aquell color de fang a la pell i la cicatriu que li travessava el front. Perquè ha temps enrere tingué un greu accident, saps? Crec recordar que fou al llavador, no Salvoret? Sí, ja recorde, fou un dissabte d’agost, un dia de ponent, que semblava que el nostre

1


CASSOLA LITERÀRIA

Mercè Climent

Senyor ens llençara foc a cabassades. Com era la cosa? Ah sí, relliscà tot just quan l’aigua li esborrava els caminets de sabó de la pell. Quasi la donàrem per perduda, però ella, que era del poble dels socarrats, de natura resistent, decidí que encara li quedaven molts anys de festejar amb els vius. –Que no t’has fixat que aquesta cassola no és la teua: més gran, més fosca i amb aquest badall que la fa inconfusible? –Ai, Carmeta Ara que ho dius és cert, només havia reparat en l’interior ...i com que a tu et queda igualeta igualeta a la que faig jo... Veges tu, i quina confusió. Ja ho diuen, que les presses mai no són bones. Però no et preocupes que podeu menjar-vos la que he fet jo sense tenir pesar. A s’endemà, ben escurades, ens les tornem. I jo em preguntava quina pressa havia de tenir aquella dona que mai no havia necessitat treballar i que tampoc no tenia fills. Segurament la de sempre, la de donar un bon homenatge al cos. Perquè ella i l’home es delien per un bon menjar, i la prova estava en el solc que dividia l’àpat en dues porcions exactament iguals, com si uns uendos acabaren de passar la rella. Aquells dos es cruspirien l’arròs al forn que jo havia preparat per a quatre persones. Amb resignació vam acabar dinant l’altra cassola –encara com i la Suca m’havia donat permís– que només s’assemblava a la meua en el nom. El temps de cocció havia superat el punt i l’arròs havia esclatat convertint-se en una pasta blanca, òrfena de safrà i escarmentada de costelles, orelleta i cua de porc. La cabeça d’alls que l’havia de coronar havia desaparegut, deixant com a únic rastre unes poques dents. Això sí, bona cosa de cigrons i de creïlles. I és

2


CASSOLA LITERÀRIA

Mercè Climent

que ja se sap: pa amb pa no suca. I al pensament les paraules de la Suca: igualeta igualeta a la que faig jo. Recordes, Salvoret?, i quin pesar tenia jo. Aquell dia que venia Joanet i la nora a dinar. I jo cap a casa, amb una cassola que no era la meua».

3

CASSOLA LITERÀRIA: MERCÈ CLIMENT  

Escrit de Mercè Climent per a la Cassola Literària. Xàtiva, 24 setembre 2011