Martine Pisani viu i treballa a París. Va començar la seva trajectòria com a ballarina als anys vuitanta, formada en cursos i tallers de dansa contemporània com els de David Gordon, Yvonne Rainer i Odile Duboc, i des del 1987 practica tai-txi-txuan a partir del mestratge de Pierre Lapébie. Durant força anys, és intèrpret del grup Dunes junt amb Madeleine Chiche i Bertrand Misrachi, amb qui col·labora en creacions artístiques i en el terreny pedagògic. Funda La Compagnie du Solitaire, el 1992. Què li sembla que configura la identitat d’un ballarí? Arrels, formació, l’espai escenogràfic de la peça en concret, l’espai geogràfic que l’ha format o que recontextualitza el seu treball..? M. P: Són els altres els que han de dir quina és la identitat del meu treball. Jo treballo en diferents nivells, no és una sola cosa.
60
Però què creu que sobretot la constitueix? M. P: Fa gràcia perquè el gener vaig ser a Nova York per preparar la meva última peça, i se’m va proposar de tenir un editing adviser, que seria com una mirada externa, algú que ajuda el coreògraf a estructurar el seu treball, perquè als americans els costa molt de compondre; ells fan molt, es mouen molt, ballen i ballen, però a l’hora de cosir-ho... Em vaig dir que per què no, així que tot seguit escollia David Gordon, a qui havia conegut al primer taller que jo anava a la meva vida, amb ell i la Yvonne Rainer, al sud de França, feia ja un munt d’anys; en aquell taller, que era el primer que feia, quan jo ja tenia 22 anys i sense cap formació anterior, vaig sentir que quan adoptava els moviments de David Gordon em sentia com a casa. Jo ja sabia que volia ballar, però passava molta vergonya perquè no tenia cap educació de dansa, cap ni una. Només havia ballat sola a la meva habitació, i ells dos em van ajudar a atrevir-me a ballar tal com podia fer-ho, d’acord amb el meu cos: ara ho anomenen «dansa dels vianants» o «dansa quotidiana», sense virtuosisme. Hi vaig aprendre molt en aquell taller. Em van ensenyar a moure’m i a comportar-me amb llibertat, a ser com sóc o com puc arribar a ser. I, després d’allò, ja vaig començar a cultivar la singularitat del meu cos, sabent que no ho podia fer tot, però sí que podia fer coses estranyes i divertides, i que amb això n’hi havia prou. Després d’aquell taller, vaig anar a París a fer-ne molts d’altres, i classes de Cunningham i així per l’estil; però no m’ho passava bé, notava que era massa tard per recuperar aquesta mena de bagatge més perfeccionat. Així que vaig adoptar la meva pròpia dansa. Per tant, fins i tot com a ballarina i no sols com a coreògrafa, la pregunta sobre la meva identitat és complexa: he treballat amb molts ballarins perquè els he conegut i han volgut col·laborar amb mi, però també he treballat contínuament amb no ballarins, amb gent que prové d’altres camps, com la pintura (Teo), el teatre (Olivier) o l’antropologia. I jo mateixa no m’he considerat mai una ballarina. I una coreògrafa? M. P: Això ben aviat, perquè vaig trobar un grup de gent que m’acceptava tal com era. I dir que no sóc ballarina no vol dir que no hagi treballat molt el moviment, però no ho he fet en el marc d’una escola, sinó sola. Espectacle: Slow Down Foto: Arnaud Didierlaurent
Martine Pisani L’humor com a moviment viu
Podríem parlar, doncs, d’una identitat molt íntima, construïda des de dins? M. P: Sí, he cenyit el que faig i vull fer a allò que el meu cos pot assumir de manera natural, amb totes les rareses i formes estranyes que li surten. Però no és pas que vulgui mostrar la meva intimitat davant dels altres. No és mai un ensenyar-me, és sempre un anar cap a ells, un relacionar-m’hi: sempre miro cap als altres, i faig el que faig segons qui tinc davant. No es tracta mai de deixar expressar el meu cos de manera sol·lipsista i tancada: es tracta de trobar-lo en un espai i de veure com puc transformar l’espai amb el cos. Sobretot, vull ensenyar les relacions amb l’altre. Al principi vaig fer molts solos, em servien d’exploració. El primer es deia Ici («aquí»), i anava movent-me mentre comentava en veu alta tot allò que feia, de manera que s’anava creant un gap temporal entre el moviment i la paraula parlada. Gairebé sempre hi ha hagut text a les meves obres. Però aquesta mena de text. Qui l’escriu? M. P: No sempre ho faig jo: a vegades ve dels ballarins o el trec de llibres. Però no és teatre, és dansa. Per què? M. P: Perquè prenc el text com un element compositiu més, com un objecte, potser com si fossin subtítols o com una música que acompanya el moviment. És el conjunt, la suma de tot plegat, el que t’obliga a la lectura: quan mires una peça meva, has de voler llegir-la més que no pas limitar-te a mirar-la, perquè hi ha escenes que creen unes expectatives que es resolen en moments posteriors i és l’espectador qui ha de connectar tots dos elements. La comprensió i el gaudi no són sempre immediats: cal anar rumiant sobre allò que has vist. Això no vol dir que busqui que la lectura es pugui recuperar tan sols sota unes coordenades marcades i tancades per mi: més aviat intento deixar un espai el màxim d’obert possible per al significat; és a dir, edito amb tanta precisió formal com puc tots els nivells de significat, però dins un marge de sentit tan ampli com sigui possible. I com busca els llibres que li serveixen de punt d’arrancada i les seves influències? M. P: Són troballes, un llibre que et porta a un altre. Em vaig permetre molt tard llegir filosofia, perquè temia que, com que no tenia estudis, fos massa difícil per a mi. I com que era molt tímida, tot em va arribar de mica en mica, fins que em vaig atrevir a llegir Deleuze i tots els altres. Ara bé: l’home que ha estat més important en la meva formació és Robert Bresson, el cineasta. He vist totes les seves pel·lícules i n’he après molt. També vaig llegir el seu llibre (Notes sur le cinématographe, 1975) i ha estat com una escola per a mi. Sovint he creat pensant en ell, en com parla de la interacció del so, la llum, les imatges en moviment i els actors com una mena d’escriptura visual. Encara que en les meves peces el resultat pugui semblar molt diferent, sempre hi penso. Per això a propòsit de Slow Down parla d’influència del cinema? M. P: En aquesta peça és veritat que hem parlat al programa de mà