Issuu on Google+

Retransmissió de la imatge a llarga distància HISTÒRIA DE LA TELEVISIÓ Avui en dia, trobem dos televisors per habitatge als països desenvolupats, de mitjan. Cada cop, els televisors són més moderns. Però què sabem de la història de la televisió? L’any 1884, Paul Gottlieb Nipkow va proposar i patentar el primer sistema electromecànic de televisió (el disc de Nipkow). Però el canvi que va portar la televisió tal i com avui en dia la coneixem va ser la invenció de l’iconoscopi, per part de Philo Taylor Farnsworth i Vladimir Zworkyn. Això va donar pas a la televisió completament electrònica, que disposava d’una millor definició d’imatge i il·luminació pròpia. Els primers intents de transmetre imatges a distància es van realitzar mitjançant electricitat (exercia com a mitjà d'unió i servia per a realitzar la captació i recepció de la imatge) i sistemes mecànics (efectuaven les tasques de moviments per a realitzar els escombratges i la descomposició seqüencial de la imatge a transmetre). En aquests primers aparells s’usava la diferència de resistència per a realitzar la captació. Aquest sistema es va perfeccionar amb el desenvolupament de les cèl·lules fotosensibles de seleni. L’any 1927, la BBC va efectuar les primeres emissions públiques de televisió, a Anglaterra; i la CBS i NBC als Estats Units l’any 1930. En ambdós casos es van utilitzar sistemes mecànics i els programes no s'emetien en un horari regular. Les emissions amb programació es van iniciar a Anglaterra l’any 1936, i als Estats Units l’any 1939. El 28 d’octubre de 1956 es van inaugurar a Espanya els primers serveis de Televisión Española. Al dia següent va començar a emetre programes de forma regular.

FORMACIÓ DE LA IMATGE El senyal de televisió es fonamenta en la possibilitat de convertir variacions d’intensitat de llum en variacions d’intensitat elèctrica sobre els materials fotosensibles que varien les seves característiques quan reben llum. Al contrari que la imatge de cinema, en la que tots els punts


que conformen la imatge es presenten a la vegada, la televisió va enviant informació de forma seqüencial, utilitzant escombratges de la imatge. La càmera de televisió capta la imatge d’un objecte, fent servir un tub de vidre que conté a la seva part posterior una superfície sensible a la llum, que s’anomena target. Les lents de la càmera recullen les imatges i les projecten al target. Cada punt del target està format d’un material que reacciona generant càrregues elèctriques proporcionals a la llum recollida. A la part del darrera de la càmera hi ha un canó d’electrons que es disparen sobre el target, dirigits per uns imants o bobines deflectores. Els electrons reaccionen de forma diferent en funció de la càrrega elèctrica de cada punt del target. Quan el raig d’electrons impacta en cada punt de la placa, ha de cedir els electrons necessaris per compensar la càrrega positiva que s’hagi generat. La resta d’electrons es reflecteix. A les zones amb més càrrega positiva, que són les zones més lluminoses, es necessiten compensar més electrons, i per tant, el nombre d’electrons reflectit és més petit. La diferència de càrrega retornada és proporcional a la llum que va incidir en el target i constitueix una versió elèctrica de la imatge que es coneix com senyal de vídeo. Aquest senyal de vídeo s’amplifica i es transmet per ones electromagnètiques. Dintre del receptor de televisió, el procés és invers, transformant senyals elèctrics en imatges. El senyal de vídeo es composa a més de la informació de la imatge, d’una sèrie d’impulsos que sincronitzen tots els elements que intervenen en la creació de la imatge. Aquests impulsos són impulsos de sincronisme horitzontal, que senyalen l’inici de lectura de cadascuna de les línies, i de sincronisme vertical. Per aconseguir sensació de moviment i aprofitar la persistència de les imatges a la retina de l’ull es fa necessari que la pantalla del televisor sigui repintada amb una freqüència de 25 imatges per segon. La resolució d’un televisor PAL és de 625 línies. Cada imatge complerta de televisió té 625 línies que es renoven 25 vegades per segon. Aquestes imatges es coneixen com frame.


NTSC (National Television System Comitee): És el primer sistema de televisió en color que va sortir. Les principals característiques d'aquest sistema són: · Nombre de línies N = 525 · Freqüència vertical = 60 camps/s · Freqüència horitzontal = 15759Hz · fI = 30 imatges/s El principal problema són els errors de fase que es tradueixen en errors de to. L'ull humà és molt sensible als errors de to. A causa d'això va sorgir PAL. PAL (Phase Alternation Line): L'objectiu principal de PAL va ser resoldre els problemes del NTSC. PAL permet resoldre errors de to, a canvi de perdre resolució vertical. El 1963 se li va ocórrer aquest sistema a Walter Bruch. Els principals paràmetres de PAL són: · Nombre de línies N = 625 · Freqüència de línia fH = 15625Hz · Freqüència de camp FV = 50 camps/s SECAM (Secuential Couteur Avec Memoire): Es va desenvolupar a França el 1959 i és l’únic país de l'Europa Occidental on s’usa. L'objectiu d'aquest sistema és resoldre els problemes de fase del NTSC. SECAM no modula la crominància a QAM, sinó que es transmet RY i BY però d'una manera seqüencial. En una línia es mana RY i en l'altra BY, quan manen RY no manen BY i viceversa. Als televisors en color, el senyal de vídeo es forma a partit de dos senyals independents: la luminància (aporta informació de la brillantor) i la crominància (indica el to i la saturació de cada punt de color).La càmera incorpora tres tubs d’imatge, cadascun corresponent a un dels colors bàsics a partir dels quals es formen els altres. La carta de barres de color és un senyal de vídeo que s'utilitza en la producció de televisió per a la comprovació de l'estat dels sistemes de producció, que generen, tracten i transmeten el senyal de televisió.


TELEVISORS ACTUALS Als televisors amb pantalles de plasma el llum es crea a partir de l’excitació d’un dipòsit fosforescent que es troba present en tots i cadascun dels milions de píxels que formen la imatge. Utilitzen una tecnologia similar als tubs fluorescents o de neó. Una pantalla de plasma consisteix en 2 panells de cristall separats 0,01mm. Entre els 2 vidres es troben fòsfors dels colors roig, groc i blau. Al aplicar-los un voltatge, s'activa una emissió ultraviolada que reacciona amb els fòsfors produint els colors que s'exposen pel panell frontal. La pantalla no necessita projectar llum, llavors es millora en resolució brillantor i contrast, es redueix el volum (gruixos de 8 cm) i el pes (menys de 30 kg). La pantalla de cristall líquid o LCD (acrònim anglès de Liquid Crystal Display) és l'aplicació més comuna de la tecnologia del cristall líquid. Estan formades per petits cristalls líquids (agrupació de petits segments que poden ser manipulats per presentar la informació) que deixen passar el llum o el bloquegen en funció de la càrrega elèctrica que se’ls hagi aplicat. Es podria entendre una pantalla de cristall líquid com una col·lecció de petits interruptors que permeten el pas de la llum a través seu de manera independent els uns dels altres. Cada interruptor generarà un píxel de la imatge que s'acabarà formant per contrast entre els diferents píxels. Un díode LED (acrònim anglès de Light Emitting Diode) és un dispositiu semiconductor que emet

llum

incoherent.

El color depèn

del

material

semiconductor emprat en la construcció del díode, i pot variar des de l'ultraviolat, passant per l'espectre de llum visible, fins a l'infraroig. El dispositiu semiconductor està encapsulat a una coberta de plàstic de molta resistència. La televisió 3D (o 3D TV) es aquella pantalla LCD o plasma que permet a l'espectador percebre la sensació de profunditat sense la necessitat d'utilitzar ulleres especials. Aquest efecte s'aconsegueix gràcies a unes microlents o miralls col·locades a cada píxel que permeten enviar una imatge lleugerament diferent a cada ull. D'aquesta manera el nostre cervell utilitza la diferència entre imatges per composar l'espai. Alguns aspectes d'aquesta nova tendència encara es troben en desenvolupament.


RETRANSMISSIÓ DEL SENYAL DE VÍDEO A LLARGA DISTÀNCIA Senyal analògic

Senyal per cable La televisió per cable o televisió paga, comunament anomenada videocable, o simplement cable, és un sistema de serveis de televisió prestat als consumidors a través de senyals de radiofreqüència que es transmeten als televisors fixos a través de fibres òptiques o cables coaxials. Usualment es distribueixen al llarg de la ciutat compartint l'estesa amb els cables d'electricitat i telèfon, en oposició al mètode a través de l'aire que s'utilitza en la radiodifusió televisiva tradicional (a través d'ones de ràdio) en què es requereix una antena de televisió. Senyal per satèl·lit


RETRANSMISSIÓ DE LA IMATGE A LLARGA DISTÀNCIA