Page 1

E L P. A. S. QUIN

DESEMBRE 2011

Publicació anarko-sindicalista de les companyes y companys de la UVEG. EL PASQUIN ha d’estar d’acord obligatòriament amb totes les opinions expressades en aquestes pàgines. Només seran censurades les manifestacions que afecten a la llibertat individual o que denoten un caràcter racista, sexista o xenòfob. Per favor, una vegada llegit aquest numero no l’esborres, contribueix divulgar-lo.

ALGÚ VOLÀ SOBRE EL NIU Què curta és la memòria humana. Memòria de peix. Quan tot açò va començar, recorden això de Goldman Sachs i les hipoteques fem, veritat? Els portaveus a la vella Europa deien que allò no arribaria a afectar-nos. Van encertar de ple, per descomptat. Des de Rodrigo Rato, us sona que llavors era el vice de l’FMI, al Zapatero passant pel president del Banc Santander, poderós Botín, o qualsevol dels grans analistes econòmics dels mass media pronosticaven que l'assumpte estava dins dels paràmetres del nostre sistema capital. A Espanya! Com li anava a afectar si creixíem al 4.5%, deien. Fins i tot érem la huitena potència mundial, Oe, Oe, Oe, Oe. En aquells anys en què alguns acumulaven bitllets de 500 eurets a cabassades, resulta que una gran part dels treballadors i treballadores del sector públic estàvem abonats al 2. Que l’IPC acabava en 4, nosaltres jugàvem al 2. Que al 3.70, nosaltres una altra vegada al 2. Vaja, que no n’encertàvem ni una i amb tan mala pota que les pèrdues acumulades al llarg del temps, recordem això del poder adquisitiu, s'incrementaven any rere any. Era allò que els grans sindicalistes del regne anomenaven contenció salarial. Gran paraula, contenció. Això sí, de tant en tant negociàvem algun acord d'empresa que millorava la situació i, a la gran majoria dels casos, ens reconeixia salarialment tasques que portàvem alguns anys fent. Promoció s’anomenava, sota la fórmula del cost diferencial per al PAS i/o amb jubilacions incentivades pel mig per al PDI. Refrescant la memòria, negociem després de tirar-nos uns pocs mesos amb la campanya per l'homologació, concentrant-nos a les portes de Rectorat i aconseguint que un rector magnífic es comprometera públicament a això. Quins temps de quasi total unitat sindical. I fixa't tu, que en aqueixes van i comencen a anar malament les coses financeres, vaja; i allò dels bancs nord-americans traspassa l'Atlàntic i afecta els nostres magnífics i collonuts bancs i caixes. Així, sense buscarho, anem, com si ací no tinguérem el nostre frenesí hipotecari particular. I els gurús de l'economia comencen a parlar d'això dels cicles perquè per això van anar a les més prestigioses escoles de negocis a realitzar un màster de l’hòstia en busines enterpreises manajemen. Doncs res, els cicles. Un cicle per als lladres i un altre per a salvar els canalles del cicle anterior, com diria qualsevol persona graduada en economia familiar per l'excel·lent escola de la vida. Així

que d'estar en els millors moments de la rajola valenciana al Paco no li comencen a eixir els comptes, no els dels vestits que, com vostés recorden, se'ls pagava ell, sinó els de les terres mítiques entre altres esdeveniments, i comença a deixar de pagar allò que s'ha signat amb les universitats valencianes. Però, com teníem caixes i bancs de la terra, doncs comencem a estirar pòlissa per a continuar reformant i construint edificis universitaris, canviant mobiliari, pagant nòmines,.... En resum, l'economia familiar universitària de tots els dies. I el Paco que cada dia ens paga menys, i els bancs cada dia ens cobren més, i el problemeta domèstic comença a ser un gran problema. No obstant això, està tot controlat, perquè, quines coses té el finançament, estirem el deute i mantenim bones relacions amb els homes de Paco, que saben fer bé les coses i són gent honrada i poc donada a malbaratar. Així que els gestors universitaris continuen inaugurant cursos acadèmics d'excel·lència, i de tant en tant recorden en aqueixes reunions de rectors magnífics quant es deu i a veure qui ho paga. I si la memòria no ens falla, recordem que en altres moments la universitat es va mobilitzar a l'uníson, els de la gestió i la resta, contra la LOU, la del govern d'Aznar; però en aquests temps el que es porta és una espiral maliciosa de resignació que absorbeix qualsevol moviment d'indignació que pretenga traspassar la feliç excel·lència en què estem immersos. I els majoritaris no arrancaven, i els minoritaris menystinguts, i la consciència col·lectiva de PAS i PDI instal·lada en un immobilisme funcionarial de maredeueta que em quede com estic, mentre alguns col·lectius estudiantils, més sols que la una a les seues justes reivindicacions, protestaven i, alguns més que altres, recolzàrem i férem nostres les seues peticions. I, de sobte, es fa la llum i ens capfiquem en la creació d’una plataforma universitària ( bé, bé, súper bé) per a fer front comú a tot el que esperem que el gallec, el dues vegades perdedor, aplique de cirurgia major on els mercaders li diguen, perquè totes les organitzacions sabem que el tall i retall serà amb molta sang. Esperem que els compromisos que assumim ens donen per escapar de la institució d’anestesiats mentals en què hem estat atrapats fins ahir, perquè la realitat ens devorarà fins les entranyes si no posem remei i exigim totes les responsabilitats que s'amaguen en aquesta gran estafa. Així siga.

Avda. Blasco Ibáñez, 21 Locals Sindicals. Correu: cgt@uv.es

--Telèfon: 96 398 30 41

Pàgina web: http://www.uv.es/cgt/


E L P. A. S. QUIN

DESEMBRE 2011

Publicació anarko-sindicalista de les companyes y companys de la UVEG. EL PASQUIN ha d’estar d’acord obligatòriament amb totes les opinions expressades en aquestes pàgines. Només seran censurades les manifestacions que afecten a la llibertat individual o que denoten un caràcter racista, sexista o xenòfob. Per favor, una vegada llegit aquest numero no l’esborres, contribueix divulgar-lo.

ALGUIEN VOLÓ SOBRE EL NIDO Qué corta es la memoria humana. Memoria de pez. Cuando todo esto empezó, recuerdan lo de Goldman Sachs y las hipotecas basura, ¿verdad? Los voceros en la vieja Europa decían que aquello no llegaría a alcanzarnos. Acertaron de pleno, desde luego. Desde el Rodrigo Rato, les suena que entonces era el Vice del FMI, al Zapatero pasando por el presidente del Banco Santander, poderoso Botín, o cualquiera de los grandes analistas económicos de los mass media pronosticaban que el asunto estaba dentro de los parámetros de nuestro sistema capital. ¡A España! Cómo le va a afectar si crecemos al 4.5%, decían. Hasta éramos la octava potencia mundial, oe, oe, oe, oe. En aquellos años en que algunos acumulaban billetes de 500 pavos a espuertas, resulta que una gran parte de los trabajadores y trabajadoras del sector público estábamos abonados al 2. Que el IPC acababa en 4, nosotras jugábamos al 2. Que al 3.70, nosotras otra vez al 2. Vaya, que no acertábamos una y con tan mala pata que las pérdidas acumuladas a lo largo del tiempo, recuerdan lo del poder adquisitivo, se incrementaban año tras año. Era aquello que llamaban los grandes sindicalistas del reino la contención salarial. Gran palabra, contención. Eso sí, de vez en cuando negociábamos algún acuerdo de empresa que mejoraba la situación y, en la gran mayoría de los casos, nos reconocía salarialmente tareas que llevábamos algunos años haciendo. Promoción se llamaba, bajo la fórmula del coste diferencial para el PAS y/o con jubilaciones incentivadas por medio para el PDI. Refrescando la memoria negociamos después de tirarnos unos pocos meses con la campaña por la homologación, concentrándonos a las puertas de Rectorado y consiguiendo que un excelentísimo señor rector se comprometiera públicamente a ello. Qué tiempos de casi total unidad sindical. Y fíjate tú, que en esas van y empiezan a ir las cosas financieras mal, fíjate, y aquello de los bancos norteamericanos traspasa el Atlántico y afecta a nuestros estupendos y cojonudos bancos y cajas. Así, sin buscarlo vamos, como si aquí no tuviéramos nuestro frenesí hipotecario patrio. Y los gurúes de la economía empiezan a hablar de eso de los ciclos porque para eso fueron a las más prestigiosos escuelas de negocios a realizar un máster de la hostia en busines enterpreises manajemen. Pues nada, los ciclos. Un ciclo para los ladrones y otro para salvar a los canallas del ciclo anterior, que diría cualquier persona graduada en economía familiar por la excelente escuela de la vida. Así que de estar en los mejores momentos del ladrillo valenciano al Paco no le empiezan a salir las cuentas, no las de los trajes que

ustedes recuerdan, se los pagaba él, sino las de las terras míticas, entre otros eventos, y empieza a dejar de pagar lo firmado con las universidades valencianas. Pero, como teníamos cajas y bancos de la tierra pues empezamos a tirar de póliza para seguir reformando y construyendo edificios universitarios, cambiando mobiliario, pagando nóminas, etc. Vamos, la economía familiar universitaria de todos los días. Y el Paco que cada día nos paga menos y los bancos, cada día, nos cobran más y el problemilla doméstico empieza a ser un problemón. Sin embargo, está todo controlado, porque, qué cosas tiene la financiación, estiramos la deuda y mantenemos buenas relaciones con los hombres de Paco que saben hacer bien las cosas y son gente honrada y poco derrochadora. Así que los gestores universitarios siguen inaugurando cursos académicos de excelencia y de vez en cuando recuerdan en esas reuniones de rectores que algo se debe y a ver quién lo paga. Y si la memoria no nos falla recordamos que en otros momentos la universidad se movilizó al unísono, los de la gestión y el resto, contra la LOU, la del gobierno de Aznar, pero en estos tiempos lo que se lleva es una espiral maliciosa de resignación que absorbe cualquier movimiento de indignación que pretenda traspasar la dichosa excelencia en la que estamos inmersos. Y los mayoritarios no arrancaban, y los minoritarios ninguneados y la conciencia colectiva de PASes y PDIses instalada en un inmovilismo funcionarial de virgencita que me quede como estoy mientras algunos colectivos estudiantiles, más solos que la una en sus justas reivindicaciones, protestaban y, algunos más que otros, apoyáramos e hiciéramos nuestras sus peticiones. Y, de pronto, se hace la luz y nos ponemos a constituir una plataforma universitaria (Bien, bien, súper bien) para hacer frente común a todo lo que esperamos que el gallego, el dos veces perdedor, aplique de cirugía mayor donde los mercaderes le digan, porque todas las organizaciones sabemos que el corte y recorte va a ser con mucha sangre. Esperemos que los compromisos que asumamos nos den para escapar de la institución de anestesiados mentales en la que hemos estado atrapados hasta ayer, porque la realidad nos va a devorar hasta las entrañas si no ponemos remedio y exigimos todas las responsabilidades que se esconden en esta gran estafa. Así sea.

Avda. Blasco Ibáñez, 21 Locals Sindicals. Correu: cgt@uv.es

--Telèfon: 96 398 30 41

Pàgina web: http://www.uv.es/cgt/

Paskin  

Publicacion UVEG

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you