Issuu on Google+

Projecte telemĂ tic

Un munt d'aventures


Hola Pau !!! Estem súper emocionats d’haver-te vist a la televisió. Abans de que sortíssiu al programa ja havíem vist el vídeo a l’hora de música. Ens va agradar moltíssim!!! Nosaltres vem fer el nostre concert de Nadal, que no és per dir-ho però ens va sortir molt bé!!! Un altre cop ens hem organitzat per grups cooperatius a nosaltres ens ha ttocat fer la activitat 1, i aquí tens la informació que hem trobat:

FORMACIÓ GEOLÒGICA DE LA MUNTANYA DE MONTSERRAT La muntanya de Montserrat no ha estat sempre com avui la veiem. Fa molts i molts milions d'anys, la superfície de la terra era molt diferent. Però ha anat canviant a poc a poc, com si es fes vella, a causa de les forces anomenades "orogèniques" , és a dir, que formen muntanyes. Unes són ràpides com els terratrèmols ; d'altres actuen molt lentament. Ara fa moltíssim temps, doncs, allí on avui hi ha el mar Mediterrani hi havia una terra molt muntanyosa, i el centre de l'actual Catalunya era un gran mar interior.

De les muntanyes baixaven una colla de grans rius que desembocaven en aquest mar. I justament són ells els que han fet possible que Montserrat existeixi, ja que arrossegaven sorra, pedres i fang, i els anaven acumulant a la vora del mar, després d'haver-los gastat i triturat. I mentrestant la terra es bellugava i la seva superfície anava canviant. A Catalunya es produí un moviment semblant al d'unes balances, on quan un plat puja, l'altre baixa. Així, les muntanyes de la costa es van anar enfonsant fins a convertir-se en el tros de mar que volta les Illes Balears, les quals són els cims d'aquella antiga serralada. Al mateix temps, el mar interior passà a ser un llac, el qual s'anà assecant a poc a poc. Tota la massa de pedres i fang que era aleshores Montserrat, s'aixecà lentament a causa de les forces que la pressionaven. Després, el riu Llobregat, la pluja, el vent i el glaç la van anar polint i gastant


fins a donar-li la forma que veiem. A causa de les seves formes pintoresques ha

rebut

el

nom

de

Montserrat,

"muntanya

serrada"

.

Aquestes pedres anomenades còdols o palets de riera, són la base del conglomerat montserratí. La matriu és el material fi (sorres, argiles...) que omple els buits entre els còdols. Aquests dos elements sedimentaris són units per un ciment calcari, dut per les aigües que s'infiltraven quan la roca s'estava formant. 1r. Fa 50 milions d’anys on avui hi ha el mar Mediterrani, hi havia una gran muntanya, que es deia massís catalano-balear, i el centre de l’actual Catalunya era un gran mar interior. 2n. De les muntanyes baixaven una colla de grans rius que desembocaven en aquest mar. Aquests rius arrossegaven sorra, pedres i fang que s’acumulaven a la vora del mar, després d’haver-los gastat i triturat. 3r. A Catalunya es va produir un moviment semblant al d’unes balances, on quan un plat puja l’altre baixa: les muntanyes de la costa es van anar enfonsant fins a convertir-se en el tros de mar que volta les Illes Balears, les quals són els cims d’aquella antiga serralada. Al mateix temps, el mar interior passà a ser un llac, el qual s’anà assecant a poc a poc. 4t. Tota la massa de pedres i fang que s’havia anat dipositant, s’aixecà lentament a causa de les forces que la pressionaven, donant lloc a la "muntanya serrada", que es va omplir d’escletxes degut a la duresa de la seva roca.

Com ja t’hem dit abans el conglomerat són:Les pedres anomenades còdols o palets de riera, (com a base del conglomerat montserratí) (sorres, argiles...) que omple els buits entre els còdols.

i el material fi


Per fer l’activitat 2 hem confegit també un mural. Hem treballat aquestes diferents plantes relacionant les fotografies amb la definició. Esperem que estiguin correctes.

Marfull: Arbust de 2 a 4 metres d'alt, de fulles perennes; les branques joves sovint són vermelloses i amb pèls. Les fulles, que són oposades, tenen una forma ovada i el marge enter. Les flors són blanques o lleugerament rosades. Els fruits, ovalats de color blau fosc, maduren d'agost a setembre.

Corona de reina: Forma una roseta de fulles verdes i gruixudes amb la vora de color blanc. Aquest color blanquinós són les supuracions de calç que fan les fulles pels porus que tenen al voltant del seu perímetre. Del centre de la roseta surt una tija rogenca que és poblada de flors blanques. Viu a les esquerdes de les roques, en obagues i encarada al nord.

Heura: És una liana que s'enfila per parets i arbres mitjançant unes petites arrels que neixen a la tija. A les branques florides, les fulles són ovades i amb un sol nervi principal. A la resta, les fulles són lobulades, sense dents i amb un nervi principal a cada lòbul. Les flors, en forma d'ombrel·la, són d'un color verd groguenc. El fruit és una baia negra.

Alzina:

Arbre corpulent amb capçada

espessa, fosca i ampla; l'escorça també és fosca i negrosa; la seva fulla pot tenir mides


diferents, i el marge, pot ser dentat o no; la cara superior de la fulla és de color verd fosc, i la inferior, grisenca i recoberta d'un fina borra que li permet mantenir la humitat. La capçada és ampla i densa, fulles de 3 a 7 cm el·líptiques o oblongues, subenteres (tenen lòbuls) o amb dents poc espinoses (són més espinoses les que estan a prop del terra); de color verd fosc a l'anvers i grisenques i piloses al revers amb de 7 a 11 parells de nervis laterals . Es tracta d'una planta de sexualitat monoica, les flors masculines estan agrupades en llargs aments que deixen anar el pol·len al vent i les femenines són solitàries i d'elles es desenvolupen els fruits. Floreix a la primavera durant abril o maig. El seu fruit com el d'altres plantes del gènere Quercus és diu: aglà, gla o bellota i és amargant, les esquames de la cúpula (o "barret") les té totes més o menys iguals, curtes i aplicades. La seva alçada varia entre els 5 i els 20 metres. Quan es talla o es crema rebrota amb diversos tanys però no es fa mai tan alta com l'arbre d'un sol tronc original. En cas d'incendi ja comença a rebrotar d'arrel en poc temps abans que torni a ploure, gràcies a l'estructura de les seves arrels anomenada lignotúber.

Boix: Arbust pot aconseguir fins a 5 metres d'alçada. Les fulles són ovades, sense pèls, llueixen en la cara superior i són verdes tot l'any. Es troben oposades a banda i banda de la tija. Els fruits són càpsules ovalades sense pèls, de color negre lluent. La seva fusta és forta, i s'utilitza per fer gravats, estris de


cuina, peces d'escacs. Són arbres o arbusts toperennes de talla menuda o mitjana. N'hi han unes 70 espècies esteses per les regions tropicals i subtropicals de tot el món, entre les quals 30 es troben a Cuba, 17 a la Xina i 9 a Madagascar. Als Països Catalans s'hi fan només el boix comú (Buxus sempervirens ) i el boix baleàric (Buxus balearica ) que són les úniques espècies del gènere que aguanten les glaçades. Es troben a la muntanya submediterrània, prefereix els terrenys calcaris, entre 100 i 1.600 d'altitud. Són plantes que es fan servir en jardineria i per a bonsai . Algunes espècies tenen usos medicinals.


Àliga cuabarrada: Rapinyaire que pot arribar als 1,70 metres d'envergadura. Montserrat, farcida de cingleres i balmes, és un hàbitat de primera per aquesta espècie. S'alimenta especialment de petits rosegadors, conills i altres aus com les merles o les perdius.

Merla: Aquest ocell d'uns 25 cm. De llargada és un habitant perenne de Montserrat; tant dels seus boscos com de les seves places i camins. És omnívor i tant menja petits insectes com fruits que arreplega en un incansable caminar per terra. El mascle té el bec de color groc i la femella marro nós, com la resta del cos. Escurçó Ibèric: Serp de mossegada extremament verinosa. Fa entre 60 i 75 cm., és de color grisenc al dors i blanquinós al ventre. El cap acaba en una petita banya o berruga, fet que el fa fàcil d'identificar. S'alimenta de petits mamífers, ocells, invertebrats i altres petits rèptils. Sol fugir de la presència de l'home; el problema és que té uns tons de pell similars als dels troncs i branques on s'enfila per prendre el sol.


Conill: Mamífer que ocupa les zones baixes i mitjanes del massís, especialment les zones planes d'antics conreus. La població ha disminuït molt, sobretot per la cacera de l'home. És la base alimentària per molts altres mamífers i rapinyaires: la mostela, la guilla, el duc, l'àliga, etc. Per això, l'abundància o no de conills afecta directament sobre l'existència o no d'una fauna ben variada.

Senglar: És el mamífer més gran de Montserrat. Els darrers anys n'hi ha hagut un important augment, tant a les zones baixes com a les canals i camins de la part superior de la muntanya. Un senglar adult pot pesar pels volts de 110 quilos. El seu cos és recobert d'un pelatge espès i fort d'un color grisenc. Igual que el seu parent domèstic, pot menjar de tot. Viu en grups matriarcals; els mascles quan arriben a la pubertat abandonen el grup.


Hola de nou Pau, nosaltres hem estat buscant l’itinerari més curt des de Portbou fins a Montserrat, ens sembla que una opció pot ser aquesta:

Baixant des de Portbou hem trobat aquests Grans Recorreguts: primer agafem el GR 92-0, després el GR 1, GR 22 i finalment el GR 5. Per aquests recorreguts, hem passat per aquestes poblacions: San Benet de Bages  Can Martorell  Vallhonesta  El Pont de Vilomara  Sant Vicenç de Castellet  Sant Jaume de Castellbell  Santa Cecília de Monserrat. No hem sabut trobar les últimes poblacions: Can Noguera i Robiralta.

Doncs res més Pau, arreveure i fins l’itinerari que bé !! Adéu 


Vedruna Sallent. Itinerari2