Page 1


(…) Nous ne cherchons jamais les choses, mais la recherche des choses. Ainsi dans les comédies, les scènes contentes, sans crainte, ne valent rien, ni les extrêmes misères sans espérance, ni les amours brutaux, ni les sévérités âpres. Pascal, Pensée 647 (edició Le Guern).


QUIN BÉ MÉS GRAN

Quin bé més gran no sentir el temps que passa perquè el desig, enllà de si mateix, no cura res; no vol saber d’on neix ni fins quan durarà aquest gest que traça. Però un sol càntic a l’amor és massa i un mal servei de l’art: en tot esqueix de l’arbre de la vida sempre creix la llavor del dolor que l’arrabassa. Per viure un somni, cal que ens despertem, si igualment vans són l’un i l’altre extrem: conèixer o ignorar, guany o derrota? Com fer un acord amb una falsa nota? Tantes paraules vanes, d’esforç tant, per tenir quietud un sol instant?


ENLLOC NO ESTIC SEGUR DE MI

Enlloc no estic segur de mi, que véns amb els teus ulls en flama a fer-me cendra; si ja no sóc ningú, si no et puc prendre m’encenc en el desig que sé que entens. I si no surto a veure què pretens i evito pagar el preu del que vols vendre, m’assalta el teu record i em torna tendre, i com més et defujo més em tens. Sempre m’estic esperant una ofrena del teu bon cor, o que em posi una pena el desdesig del teu impuls altiu. I no puc amagar-me en el silenci, desert del teu miratge, que no pensi que a la llum teva hi cal el meu ombriu.


NO PARLARÉ

No parlaré, si res que dic fa mal; no callaré, si això implica mentida. Callant semblarà que ets desagraïda, i si parlo, als de més em faré igual. Voldries fer-me dir un amor banal, no res més que una gràcia exquisida. Millor em fóra passar tota la vida sense dir quina vida és la que em val. Però per tu puc mentir i ocultar-me, fingir i fer creure que pots odiar-me; prenc per virtut la teva voluntat, ja que el secret és glòria, no pena, si embena els ulls al món, i a tu m’emmena, que enclous els termes de la veritat.


NOMÉS EL SENY QUE NO HAS ROBAT

Només el seny que no has robat em resta, i encara, al teu amor, sotmès esclau. Pressento, al meu entorn, com el món cau, i encadenat m’admiro i en faig festa. Ni dels meus moviments no obris enquesta ni en els meus mots no trobis altra clau que la que t’has endut, junt amb la pau, deixant-me sol i en guerra deshonesta. Si he estat vençut davant una frontera que no puc traspassar, ni fer-me enrere, quin rescat pagaria per ser franc? No esperis que resolgui aquest problema: com fer que, un boig, de raó sigui emblema i que un enamorat calmi la sang.


RETROBO EL TEU REPÒS

Retrobo el teu repòs, encès de roses; torna al seny, recelós d’haver dormit, la dura feina d’atorgar sentit al nostre món en ordre i sense noses. I de sobte distans, ja tens, el cos es revolta contra el límit del neguit. S’empluja el teu esclat d’or consentit i la mà es torna falsa quan hi oposes un últim gest fingint desig esquiu; l’esguard és ebri i el mirall s’entela; el llavi, ingrat, amb gust de son, estela de les hores més dolces, res no diu. Que sigui lenta la penombra encara, mentre agraïm el sol que ja ens empara.


ÉS DIFÍCIL CALLAR

És difícil callar quan tot ho has dit, i prudentment abaixar la mirada; operar, decebut, la retirada, i refer l’equilibri en l’esperit. És fàcil odiar havent patit amor tan gran sense paga cobrada, i un fort rebuig com a resposta irada al sincer lliurament al bon partit. Des del dia que vaig sentir la fúria que es congria en la calma de la incúria no goso estar a l’aguait al teu camí, m’amago en llocs on no trobi el teu rastre, i tanmateix demano que el teu astre no em sigui hostil i et porti prop de mi.


REPETEIXO, PERDUT

Repeteixo, perdut en el meu plant, el nom tan dolç que m’has dit que tenies, aquell que et va quedar dels primers dies i que quasi tothom n’és ignorant; me’l dic quan veig el trist mirall davant, quan tasto sol el vi que amb mi beuries, quan m’arriba soroll d’enraonies que m’entrebanquen en l’anhel constant. No ho faré més; que ningú no en malpensi, que ni els llavis no torbin el silenci amb el dibuix d’un prec on l’orgull llu. I d’amagat m’emprovo la tortura de veure’t prop, i lluny en la ventura. No sé per què tinc paraules per tu.


AMB TU, LA LENTA LLUM

Amb tu, la lenta llum del dia nou sorgint del mar i acompassant la vida, damunt la pau de cada flor dormida l’escampada carícia del rou. Amb tu, el desig tranquil per únic sou, en què no hi ha mai lloc a la mentida, i el gest fidel en casa beneïda i el silenci quan ni un brancó no es mou. Amb tu, feliços en el temps que encanta, o com ocells migrar quan manca encís en cerca d’algun altre paradís. Morir deixant només trenta o quaranta poemes que traginaran després uns pocs amics enemics de l’excés.


Aquesta és una reproducció fidel i exacta dels VIII sonets publicats en el nº 88 de la collecció ‘Senhal’ el març de l’A.D. 2005. Ha estat llançada a i s s u u el 26 d’abril del 2008, dia de sant Tarcisi, màrtir.


No sé per què tinc paraules per tu  

Aquesta és una reproducció fidel i exacta dels VIII sonets publicats en el nº 88 de la collecció ‘Senhal’ el març de l’A.D. 2005. Ha estat l...

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you