Issuu on Google+

FORMACIÓ INTERNA  DEL PROFESSORAT | PROJECTE AULES OBERTES                                      

GENERALITAT DE CATALUNYA  | DEPARTAMENT   D’ENSENYAMENT    

FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E   DE   DE S E NV O L UP A ME N T  D EL  PO TE NC IA L                                                HU M À  D EL   MA RES M E  

   

TEORIA GRUPAL  6 i 7 D’OCTUBRE 2006 

   


1

FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E   DE   DE S E NV O L UP A ME N T  D EL  PO TE NC IA L                                                HU M À  D EL   MA RES M E  

Dinàmica grupal  Un  grup  és  una  reunió  de  dues  o  més  persones  a  l'entorn  d'interessos  o  objectius  comuns.  Al  llarg  de  la  vida,  perta‐ nyem a innumerables grups que tenen la seva pròpia dinàmi‐ ca.  Anomenem  dinàmica  de  grup  el  conjunt  de  fenòmens  que  succeeixen en qualsevol moment de la història d'un grup, en  siguin o no conscients els membres. És el conjunt de diverses  forces  complexes  que  actuen  en  qualsevol  grup  i  que  deter‐ minen el seu esdevenir i en gran part la conducta dels mem‐ bres. 

 

En un extrem es trobaria la concepció institucionalista,  per  a  la  qual  els  grups  grans  i  petits  són  quelcom  tan  real  com  les  persones,  i  tenen  vida  independentment  considerats  dels  individus  que  els  constitueixen.  Per  tant, és possible estudiar els grups com a realitats inde‐ pendents, amb propietats, fenòmens i lleis propis, a un  nivell diferent del merament individual. 

A l'altre extrem, la postura individualista, per a la qual  un  grup  no  seria  sinó  una  col∙lecció  de  persones  i  res  més. Allportt diu que, parlant en rigor, cap individu és  part  d'un  grup.  Perquè  un  grup  és  només  l'abstracció  que  qualsevol  podria  fer  de  les  semblances  reals  que  existeixen entre els individus que el componen. 

Formen  part  de  la  dinàmica  de  grup  l'amor,  l'odi,  l'atac  i  la  fuga, l'engany i la lleialtat que vivim cada dia, moltes vegades  sense que ens aturem a reflexionar‐hi.  La  dinàmica  de  grup  fa  servir  instruments  de  diferents  disci‐ plines,  com  són  la  psicologia  social,  la  psicologia  clínica,  la  psiquiatria,  la  sociologia,  l'antropologia,  la  pedagogia,  etc.  I  pren com a objecte d'estudi dels fenòmens que s'esdevenen  en  grups  de  tipus  molt  diversos:  l'escola,  la  família,  el  marc  laboral, la teràpia...  Kurt  Lewin,  el  1944  escrivia:"En  el  camp  de  la  dinàmica  de  grups,  més  que  en  cap  altre  terreny  psicològic,  la  teoria  i  la  pràctica  estan  metodològicament  unides  d'una  manera  tan  estreta, que si es tingués en compte aquesta unió de manera  correcta,  no  tan  sols  la  pràctica  proporcionaria  solucions  en‐ certades a molts problemes teòrics, sinó que la teoria s'acos‐ taria  a  posar  remei  a  molts  dels  problemes  pràctics  que  no  acabem de tenir solucionats". 

Existeixen els grups? 

Font: (I) 

LES FORCES QUE OPEREN EN ELS GRUPS  (I)  Segons Cartwright, els grups, tal com observem en la vida quo‐ tidiana, mobilitzen forces molt poderoses que produeixen efec‐ tes  de  gran  importància  en  qualsevol  dels  seus  membres.  Da‐ vant d'aquesta realitat, el qui vulgui treballar amb grups ha de  preocupar‐se  que  aquestes  forces,  que  poden  produir  efectes  molt positius o molt negatius, donin com a resultat les conse‐ qüències més desitjables.  Segons en quines forces posem el nostre accent a l'hora de fer  plans  de  treball,  elaborarem  mètodes  diferents  i  tècniques  diferents: 

Forces interpersonals. S'originen quan es dóna la proxi‐ mitat  psicològica  de  diversos  individus.  Quan  ens  sen‐ tim  propers  a  altres  éssers  humans  s'estableix  entre  nosaltres una connexió de potencial important. Sorgei‐ xen sobretot forces d'atracció i rebuig, que ens porten  a situar‐nos a major o menor proximitat dels membres  del  grup  restants.  O  també  forces  que  ens  fan  situar  per  sobre  o  per  sota  d'ells,  en  actituds  de  domini  o  submissió. Forces centrífugues o centrípetes que agluti‐ nen el subjecte amb els altres o el segreguen dels seus  companys. 

Forces  intrapersonals.  Basades  en  necessitats  psicolò‐ giques  personals.  El  mer  fet  de  tenir  la  possibilitat  de  pertànyer a un grup fa sorgir en nosaltres unes necessi‐ tats, de caràcter no biològic, que ens empenyen des de  l'interior amb força: necessitat de ser acceptat, necessi‐ tat  de  seguretat,  de  comunicació  profunda,  de  perti‐ nença a alguna cosa o a algú, necessitat de ser alguna 

Quan  les  ciències  de  la  conducta  humana  van  començar  a  ocupar‐se  de  realitats  que  superaven  allò  individual,  com  va  passar quan van començar a ocupar‐se dels grups, les postu‐ res es van radicalitzar i es van fer polèmiques.    Molts es van escandalitzar quan algun psicòleg va començar a  dir  que  els  grups  existien  per  a  la  psicologia  amb  el  mateix  dret  que  existien  els  individus.  Mai  no  es  va  dubtar  que  un  individu,  amb  les  seves  idees,  els  seus  sentiments,  les  seves  percepcions  i  motivacions,  fos  quelcom  unificat  que  es  po‐ gués  estudiar,  però  termes  com  mentalitat  grupal,  inconsci‐ ent col∙lectiu o senzillament grup, amb la pretensió de signifi‐ car  que  totes  aquestes  realitats  eren  coses  amb  existència  pròpia,  sí  que  provocaven  grans  enfrontaments.  Sembla  que  cap al 1920 la polèmica arribava al seu punt culminant. 


2

FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E   DE   DE S E NV O L UP A ME N T  D EL  PO TE NC IA L                                                HU M À  D EL   MA RES M E  

Forces grupals generades per la història. La psicoanàlisi ha demostrat  el  poder  dinàmic  que  les  primeres  experiències  en  el  primer  grup  al  qual  s'ha  pertangut  a  la  vida —la  família—  resten  vives  a  la  part  més  profunda del nostre inconscient, i són poderoses activadores del dina‐ misme  personal.  Qualsevol  relació  de  grup  que  tinguem  en  la  vida  adulta  s'assemblarà  en  realitat  molt  a  aquella  primera  relació  grupal  amb la família. Podríem dir que sobre els membres de qualsevol grup  operen les forces que el grup, amb la seva presència, és capaç de des‐ pertar imaginativament en la fantasia i en el record de tots. En la dinà‐ mica de tot grup ens trobem sobretot amb un lloc on es viuen antigues  i profundes experiències infantils. És com una nova matriu familiar que  força  al  fet  que  es  reprodueixin  els  conflictes  bàsics  de  les  històries  individuals.  Conflictes  que  poden  tenir  molts  matisos,  però  que  una  i  altra vegada ressonen amb els vells temes de la castració, la dependèn‐ cia, la rivalitat i la repressió. 

D'altra banda, sobre els individus operen també forces de caràcter més inten‐ cional, com són els valors o el sentit que se li dóna a la pròpia vida. 

                                                                                                                                         Punt de vista interpersonal 

 

          Forces intencionals 

 Punt de vista intrapersonal                                                                        Punt de vista grupal                                                                      

Tot  aquell  qui  treballa  amb  grups  sol guiar‐se per l'esquema anterior  d'una  manera  molt  personal,  i  sempre  col∙loca  el  grup,  represen‐ tat  com  un  iceberg,  amb  un  dels  seus vèrtexs emergint de la super‐ fície,  i  els  altres  dos  ocults  en  el  rerefons.   Sempre que adoptem una postura  estem  condicionant  la  nostra  per‐ cepció. 


3

FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E   DE   DE S E NV O L UP A ME N T  D EL  PO TE NC IA L                                                HU M À  D EL   MA RES M E  

I.  L'ENFOCAMENT INTERACCIONAL  El camí americà cap a l'èxit (I) 

Història  L'agost de 1946, després de la guerra mundial i en un ambient americà de celebració i èxit, de la mà de Kurt Lewin, psicòleg de l'escola de la  Gestalt alemanya, emigrat als Estats Units, neixen els primers grups d'orientació interaccional enfocats a l'eficàcia i l'èxit.  Kurt Lewin, en un fet casual de presència d'alguns participants, en les sessions posteriors de revisió dels conductors, va descobrir que aquest  feed‐back proporcionava resultats útils de maduració i creixement, i va seguir permetent això. Es va observar que, tractant‐se de les relacions  humanes, com de veritat s'aprèn no és llegint volums interessants. El que cal fer és funcionar realment en un grup, i després reflexionar so‐ bre el que hi passa. I si és possible no esperar gaire a fer aquesta reflexió.  Cal tenir en compte el context en què neixen: la darreria de la segona guerra mundial a Amèrica, que se sent el país més poderós del seu  temps, que guarda encara la seva fe en la seva forma de vida, que tanta confiança posa en la llibertat individual, i que s'ajusta a l'ètica protes‐ tant segons la qual l'èxit és pràcticament criteri de bondat, i l'eficàcia, garantia d'èxit. Hi ha un clima de fe en les institucions democràtiques  pròpies,  acabades  de  revalidar pel  triomf  de  la guerra.  Es  glorifica  tot  el  que  signifiqui  integració  en  grups, associació  a  quadres  que  facin  caminar cap als objectius d'eficàcia. L'americà mig està entestat en un una recerca: busca en els grups prestigi, estatus i èxit. Es podria dir que  també busca companyia, però en segon pla: Amèrica és un lloc feliç i ple de promeses, on no ha arribat tan amarga l'angoixa existencial euro‐ pea. Els problemes fonamentals amb els quals es troba el ciutadà mig són d'adaptació: com aconseguir que aquesta societat tan exitosa fun‐ cioni encara millor?  Els objectius d'aquest tipus de dinàmica de grups tenen a veure, doncs, des del començament, amb el perfeccionament del funcionament de  grups reals existents en la situació històrica del moment. Bethel, lloc apte per a vacances de gent amb recursos, rodejat de rius enormes i de  paisatges meravellosos, diu ben clarament què s'ha d'entendre per eficàcia, per perfeccionar el funcionament, i per nou ordre social.  

Eines més emprades 

 

 

Laboratori 

   

.   

Que sigui descriptiu i no avaluatiu (insultar‐se i   cantar‐se les quaranta és un mal feed‐back) 

 

Que sigui concret i no general 

   

Que s'ocupi del que pot ser canviat i no d'allò no   modifica  ble 

   

   

 

Transmissió de teoria 

     

Des  del  començament  els  grups  interrelacionals  van  fer  servir petites xerrades teòriques, que, amb el temps, es van  anar reduint. 

 

Exercicis de sensibilització i suport 

       

On  el  conductor  proposa  experimentar  un  punt  de  vista  nou  des  del  qual  observar  uns  successos  determinats  o  unes  relacions  interpersonals  determinades  (exercicis  ver bals, no verbals, instrumentats o no instrumentats). 

Es pren el concepte de laboratori i es treballa amb grups petits (8‐10  persones). El conductor que observa ha de restar neutral, i el partici‐ pant és alhora observador i observat, i pretén crear un buit: qualsevol  grup  dels  que mobilitzen  les  nostres  energies cada  dia  té  un  contin‐ gut, un tema de què parlar, uns objectius clars... Els membres solen  saber què esperar dels altres... El grup localitza fàcilment les figures  d'autoritat i sap què pot fer i què no. Crear buit suposa que un grup  no  té  una  tasca  clara  a  dur  a  terme,  ni  unes  expectatives  concretes  entorn del que ha de passar. Aquesta situació fa augmentar l'ansietat  dels participants i els obliga a parar més atenció als "sorolls interiors".  Mobilitza molta energia individual, que fa sorgir una imperiosa neces‐ sitat de posar ordre en el caos.  Feed‐back  Significa  retroalimentació,  i  és  el  tipus  de  comunicació  que  aporta  dades a una altra persona sobre l'impacte o la impressió que causa en  els altres. És una forma d'ajudar a l'altre a conèixer‐se millor i a modi‐ ficar o controlar de manera adequada el seu comportament social. Es  pot  dir  que  un  grup  practica  una  bona  comunicació  quan  s'hi  dóna  feed‐back abundant i eficaç.  Perquè un feed‐back, perquè sigui eficaç, cal:    

 

 

 

 

Que no deixi passar el temps, sinó que es doni al   més a prop de la conducta possible  Que pugui ser validat per altres persones que hi   tinguin   també alguna cosa a dir 


4

FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E   DE   DE S E NV O L UP A ME N T  D EL  PO TE NC IA L                                                HU M À  D EL   MA RES M E  

II. EL PUNT DE VISTA GRUPAL 

Nivells d'aprenentatge 

El dolor ve d'Europa   (I) 

Podríem agrupar l'aprenentatge en tres nivells diferents: 

Història  El 1945 s'organitza a Anglaterra el primer grup de formació, obert  a tot tipus de persones. Rice i Bion són pioners estudiosos i crea‐ dors de petits grups d'estudi, primer amb persones sanes i també  en el context dels hospitals psiquiàtrics.  Dos  són  els  trets  de  la  situació  que  tenen  part  important  en  la  configuració  d'aquesta  segona  escola  de  dinàmica  de  grups:  la  situació europea de postguerra, i el context clínic en què es des‐ envolupen els seus primers passos.  Londres el 1945 no és l'Amèrica triomfant i en pau després d'una  conflagració  llunyana.  És  la  víctima  dolguda  d'una  cruel  realitat.  Una vegada més, en un país de vella història com tots els d'Euro‐ pa,  s'han  suportat  les  conseqüències  d'una  guerra  en  què  hi  ha  hagut més de perdre que de guanyar. El teló de fons no és opti‐ mista, ni apte per pensar en utopies de relació humana.  Tant Bion com Rice estan impregnats de l'actitud sospitosa pròpia  de la psicoanàlisi. Ells saben bé que les coses sovint no són el que  semblen.  La  conducta  externa  no  sol  ser  sinó  un  símptoma  de  moviments  interns  profunds,  ocults  a  la  mirada  superficial,  que  l'individu viu com a conseqüència de les pressions, tant dels seus  impulsos, com del medi.  Es posarà èmfasi en els aspectes conflictius del grup, i sobretot el  principal,  el  conflicte  amb  l'autoritat.  Es  parteix  del  fet  que  els  conflictes són de l'essència de l'home i per tant del grup. Res no  es  pot  fer  per  suprimir‐los  que  no  sigui  falsejar  la  realitat.  Però  molt  es  pot  fer  per  aprendre  a  torejar  amb  ells.  Es  pren  com  a  tasca  "posar  en  guàrdia",  "fer  conscients"  els  membres  del  grup  d'aquests ocults i sempre presents enemics que estaran omnipre‐ sents cada vegada que un grup de persones humanes es reuneixi  per conviure. 

Valors subjacents  Un cita presa de la documentació que es proporcionava als parti‐ cipants:  "Un dels grans valors pels quals es regeix l'organització d'aquesta  reunió  és  la  implacable  honestedat  necessària  per  pensar  en  si  mateix i en el grup propi bo i sabent que moltes vegades aquesta  honestedat  no  arribarà  a  una  resolució  pacífica  dels  conflictes.  Nosaltres valorem molt el pensament, la intel∙ligència, la raciona‐ litat, així com tota decisió clara i ferma feta al servei dels objectius  propis..."  Mentre  que  en  el  model  americà  el  més  important  a  aprendre  tenia  a  veure  amb  les  persones  individuals  i  amb  la  manera  que  tenen de relacionar‐se amb els altres membres del grup, l'orienta‐ ció  europea  se  centra  més  en  el  complex  entramat  de  la  relació  vertical.  És  a  dir,  en  la  relació  entre  dols  rols  molt  definits  en  el  grup, el del qui mana i el del subordinat.   

Nivell  de  consciència: quan volem que la persona es  faci  conscient  d'alguna  cosa  de  la  qual  fins  ara  no  n'era, 

Nivell de  canvi d'actituds:  quan volem que la perso‐ na  canviï  les  seves  actituds  després  de  passar  per  l'experiència que li proporcionem, i 

Nivell de major capacitat d'acció. 

Podríem  dir  que  Tavistock  (Rice‐Bion)  se  centra  en  el  primer  de  tots.  Es  tracta  d'aprendre  a  aconseguir  que  el  participant  faci conscients els conflictes profunds que expliquen i donen  raó als dels successos grupals, els vegi amb lucidesa, aconse‐ gueixi  no  defendre‐se'n.  No  es  tracta  de  canviar  immediata‐ ment, o d'assimilar formes millors d'actuar; això, si bé és de‐ sitjable,  es  donarà  espontàniament  més  tard.  Només  quan  hagi aconseguit fer conscient el món subterrani que impedeix  que les coses funcionin millor.  La paraula preferida per designar l'aprenentatge és percepció  penetrant, en anglès insight. L'insight és quelcom que només  es dóna quan partim d'experiències concretes, i és molt difí‐ cilment previsible. El caràcter psicoanalític d'aquesta dinàmi‐ ca  de  grups  està  implícit  en  l'important  paper  que  té  en  aquest  model  l'inconscient.  Del  fet  que  es  produeixin  canvis  en la persona que aprèn n'és més responsable allò ocult que  allò manifest. 

Eines principals  La  reunió:  amb un enquadrament clar, sol usar el petit grup,  el grup gran, exercicis pràctics i petites xerrades teòriques.  El grup d'estudi: on es treballa en el buit, és a dir, sense tema  ni estructura ni contingut prèviament assenyalats.  Aquest  grup  d'estudi,  amb  l'ajuda  del  consultor,  té  com  a  tasca primordial fer manifest el nivell ocult de la vida del grup.  Té  com  a  tasca  només  aconseguir  posar‐se  en  contacte  amb  el món desconegut del grup bàsic.    


5

FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E   DE   DE S E NV O L UP A ME N T  D EL  PO TE NC IA L                                                HU M À  D EL   MA RES M E  

Bion concreta les motivacions ocultes del grup bàsic en tres. Són  les  que  es  coneixen  amb  el  nom  d'hipòtesis  bàsiques.  És  com  si  tot el grup actués con si fos una persona que té els seus prejudi‐ cis, les seves pròpies interpretacions entorn del que passa i d'allò  que  és  necessari,  i  això  condicionés  en  gran  mesura  cada  gest,  cada paraula, cada acció seva.  Així, el grup actua com si volgués per damunt de tot satisfer una  d'aquestes tres necessitats: 

Obtenir  seguretat  d'un  individu  del  qual  tots  poden  de‐ pendre: hipòtesi de dependència 

Protegir‐se  a  si  mateix  d'enemics  desconeguts  i  que  això  no es pogués fer sinó atacant i fugint alhora, com es fa en  una batalla: hipòtesi d'atac–fuga 

Reproduir‐se a si mateix per perpetuar‐se en la vida i com  si això només es pogués aconseguir mitjançant l'estretíssi‐ ma  unió  d'un  amb  altres  en  una  espècie  de  matrimoni  total que engendri alguna cosa nova i redemptora. Hipò‐ tesi d'aparellament o fusió. 

Així,  el  grup  d'estudi  crida  l'atenció  sobre  aspectes  grupals  més  que  sobre  aspectes  interpersonals.  Normalment  pressuposa  que  quan un individu parla, ho fa en nom del grup o d'una part. És allò  grupal que s'expressa per boca de qualsevol dels seus membres, i  que formula la fantasia inconscient que mou el grup ara. És a dir,  que qualsevol paraula que es diu es pren com a expressió de les  actituds  de  fons  que  hi  ha  en  el  grup.  I  aquestes  actituds,  ja  se  sap, són gairebé sempre actituds impregnades d'agressivitat.  Rice  posa  també  una  diferenciació  entre  dinàmica  i  teràpia  de  grup: la dinàmica s'ocupa més de procurar mitjans per a la madu‐ ració i el creixement de l'individu i el grup, mentre que la teràpia  dedica  més  atenció  a  destruir  barreres  que  s'oposen  al  fet  que  s'esdevingui  algun  tipus  de  maduració  i  creixement.  La  barrera  principal seria la malaltia. (I)

 III. EL PUNT DE VISTA INTRAPERSONAL 

O HUMANISTA  Retirar‐se al jardí interior (I)  La  tercera  orientació  en  dinàmiques  de  grups  basa  la  seva  actuació en els principis de la psicologia humanista. Atén so‐ bretot aquelles forces del grup que parteixen del mateix cen‐ tre  de  l'individu,  les  seves  necessitats  bàsiques,  el  seu  dina‐ misme interior cap al creixement. És la que subratlla més allò  intrapersonal que no pas allò interpersonal i que allò grupal.  Com refereix Paco Peñarrubia: "encara que la teràpia gestalt  s'imparteix  molt  freqüentment  en  format  grupal,  no  podem  afirmar, no obstant això, que el grup gestàltic sigui una terà‐ pia de grup, sinó més aviat una teràpia en grup". (2) 

Història  El  1014  J.L.  Moreno, en el  seu  llibre  Invitació a  un encontre,  crida  l'atenció  per  primera  vegada  sobre  la  importància  que  té per a qualsevol ésser humà trobar‐se amb una altra perso‐ na:  "Un  encontre  de  dos:  els  seus  ulls  davant  per  davant,  cara  a  cara. I quan siguis a prop jo prendré els teus ulls i els posaré  en el lloc dels meus, i tu prendràs els meus ulls i els posaràs en  el lloc dels teus. I llavors jo et miraré amb els teus ulls, i tu a  mi amb els meus".  Per aquesta època, a Viena, Moreno comença a treballar amb  grups en el seu Teatre de l'Espontaneïtat, que després arriba‐ rà a evolucionar fins a arribar a ser el que avui coneixem com  a psicodrama.   Sobre 1947 Carl Rogers i el seu equip treballaven a la Univer‐ sitat de Xicago. La seva ocupació principal consistia a preparar  tècnics  en  la  relació  d'ajuda  que  poguessin  servir  de  conse‐ llers als soldats que retornaven a l'ambient civil després de la  segona guerra mundial.  Es dóna, encara que ara no és a la vella Europa, sinó aquesta  vegada a Amèrica, una situació de desadaptació. L'experiència  fa  que  Rogers  i  els  seus  companys  desconfiïn  de  la  mera  transmissió de coneixements teòrics, i decideixin provar amb  futurs experts en ajut a altres, formant grups. De manera que  en  aquests  grups  puguin  anar‐se  comprenent  millor  a  si  ma‐ teixos a través d'altres, i puguin anar sent capaços de relacio‐ nar‐se millor amb els altres.  Encara que en principi els beneficiaris del treball havien de ser  terceres  persones  (els  soldats  que  vinguessin  del  front  euro‐ peu), aviat va quedar clar que aquests grups proporcionaven  experiències molt valuoses a tots aquells que hi participaven,  de tal manera que a ells mateixos els va semblar summament  important de continuar.  No té menys importància l'establiment d'una altra personali‐ tat  important  en  el  mateix  entorn  geogràfic  de  Califòrnia:  el  1963, Fritz Perls acaba un llarg pelegrinatge científic. 


6

FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E   DE   DE S E NV O L UP A ME N T  D EL  PO TE NC IA L                                                HU M À  D EL   MA RES M E  

D'ençà  d'aquestes  dates,  i  al  llarg  de  tota  la  dècada  dels  anys  seixanta, va anar apareixent una infinitat de centres de dinàmica  de  grups,  principalment  a  Califòrnia,  que  d'una  manera  o  altra  recollia la torxa de Carl Rogers i Fritz Perls. La majoria d'ells orga‐ nitzen  encara  avui  una  enorme  varietat  d'activitats,  en  la  seva  major part seguint l'esquema d'internat i creació d'«illa cultural»  de Bethel. Tots tenen en comú l'actitud de rebel∙lia enfront de la  fragmentació  de  l'ésser  humà,  i  la  deshumanització  de  les  seves  relacions amb els seus semblants.  Als Estats Units assistim avui a quelcom molt oposat a un procés  d'adaptació. Per tot arreu es dóna més aviat un procés de protes‐ ta i rebel∙lia. El país (el gloriós país americà) ja no és el gran ven‐ cedor d'una guerra, la mecànica interna de la qual el pot convertir  en model d'eficàcia per a la resta del món. L'opulència no ha por‐ tat l'Amèrica del Nord a formes de vida ideals, sinó a noves guer‐ res inútils i a una massificació i una banalitat intolerables.  De nou hi ha una exigència de canvi, però l'actual exigència neix  d'un sentiment de falta de sentit i de buit, d'una profunda ràbia  enfront del món circumdant, ple de paradoxes i contradiccions. El  país és ric, de cultura elevada, amb previsions de futur molt posi‐ tives  que  garanteixen  seguretat  i  benestar.  I  no  obstant  això  les  persones s'hi senten soles i aïllades. Se senten, a més, culpables  de les massacres que cada dia recorda la televisió. Efectivament,  alguna cosa s'ha de canviar. (I) 

IV.  PSICOTERÀPIA  DE  GRUP  DES  DE  LA  TERÀPIA GESTÀLTICA  (VII)  Fins aquí he fet un recorregut per alguns dels autors no estricta‐ ment gestaltistes que han estudiat el funcionament i el desenvo‐ lupament dels fenòmens grupals. Ara em detindré en la psicote‐ ràpia de grup amb orientació gestàltica.   F.  Perls,  pare  de  la  Teràpia  Gestalt,  va  desenvolupar  un  model  personal de teràpia individual en grup, que ha arribat a nosaltres  a través dels seus vídeos i llibres i que conté els tallers que va dur  a terme en la seva etapa californiana. El grup apareix com a fons, i  el membre del grup amb qui treballa és la figura. Aquesta manera  de  fer  facilitava  la  ressonància  afectiva  de  tots  els  components  del grup, als quals sovint utilitzava com a recurs tècnic. Per exem‐ ple, trobem Perls demanant al participant que li digui a algun dels  membres del grup què sent en aquest moment envers ell.  Un altre dels models de la Teràpia Gestalt és el desenvolupat per  Foulkes i l'escola de Cleveland. S'hi fomenten les interaccions i les  relacions  entre  els  participants,  ja  sigui  a  través  de  jocs  i  experi‐ ments, ja sigui a través de devolucions individuals i grupals, depe‐ nent del moment pel qual passen els individus i el grup.  Un  dels  autors  d'aquesta  escola,  J.  Zinker,  explica  l'evolució  dels  grups sobre la base del cicle gestàltic, i opina que els grups traves‐ sen les mateixes fases: sensació, adonar‐se, energetització, acció,  contacte i retirada.  El  que  caracteritza  el  model  gestàltic  i  el  diferencia  d'altres  mo‐ dels  psicoterapèutics,  més  enllà  de  les  tècniques  que  fa  servir,  són  les  normes  que  s'estableixen  a  l'inici  del  grup  i  la  forma  de  treballar del terapeuta conductor. 

TÈCNIQUES GESTÀLTIQUES  Les tècniques en la teràpia gestàltica sovint prenen forma de  jocs,  l'objectiu  dels  quals  és  adonar‐se  dels  sentiments,  les  emocions i les conductes. Ajuden la persona i el grup a treure  a la llum les seves resistències, els seus mecanismes defensius  i les seves conductes evitatives, de manera que en faciliten la  comprensió  i  l'elaboració.  Igualment,  serveixen  per  explorar  els recursos de l'individu i del grup.  En  els  moments  de  bloqueig  són  de  gran  utilitat  per  al  con‐ ductor del grup. És fonamental proposar el joc o l'experiment  adequat en el moment oportú.  Els  jocs  són  gairebé  impossibles  d'enumerar,  i  contínuament  se'n van creant altres de nous, per la qual cosa no m'hi detin‐ dré.  Algunes  de  les  tècniques  més  conegudes  de  la  Teràpia  Gestalt són: la cadira calenta, fer la ronda, el joc de les projec‐ cions, la inversió de rols, l'exageració, l'assaig teatral, el ritme  contacte–retirada, etc. 

PRINCIPIS DE LA TERÀPIA GESTALT  Descric a continuació els principis bàsics de la comunicació en  la teràpia gestàltica, l'objectiu primordial dels quals és adonar ‐se  del  que  ens  passa  a  cada  moment  (desitjos,  necessitats,  evitacions, malestar, etc.).  AQUÍ I ARA:  Amb la finalitat de fomentar la consciència de l'  ara  es  suggereix  als  integrants  del  grup  que  s'expressin  i  co‐ muniquin en temps present. Hi ha una sèrie de preguntes que  faciliten les expressions en l'aquí i ara, com ara: “¿Què passa  ara  en  tu?”,  ”De  què  tens  consciència  ara?”,  “Què  sents  en  aquest  instant?”,  ”Quina  necessitat  sorgeix  en  tu  en  aquest  moment?”, etc.  LLENGUATGE  PERSONAL  VERSUS  IMPERSONAL: Aquest prin‐ cipi està relacionat amb la responsabilitat i la participació.  Molt sovint ens referim al nostre cos, a la nostra conducta, i  als  nostres  actes  utilitzant  un  llenguatge  impersonal,  com  si  no  fossin  nostres  o  no  els  haguéssim  dut  a  terme  nosaltres.  De  tal  manera  que  serien  alguna  cosa  aliena.  Per  exemple,  diem: “Tinc un tremolor” en lloc de dir: “Estic tremolant”. “La  meva  veu  sembla  un  plor”  en  lloc  de  dir:  “Estic  plorant”.  Aquesta regla permet que el subjecte es converteixi en agent  actiu en lloc de ser un ésser passiu al qual li passen coses. F.  Perls  va  encara  més  lluny  en això  de  prendre  responsabilitat  de nosaltres mateixos i afegeix un segon pas: “Jo em faig tre‐ molar”, “Jo em provoco el plor”, etc.  CONTINU  DE  CONSCIÈNCIA:  És el que es coneix, en Gestalt,  com  el  “com”  de  l'experiència.  En  lloc  del  “per  què”  de  la  conducta  (que  té  un  caràcter  interpretatiu  i  lineal  de  la  con‐ ducta) es posa l'accent en el què i el com de la conducta. La  nostra pregunta als participants serà: “Què sents ara?”, “Com  ho sents?”, “On ho sents?”.  D'aquesta  manera  el  participant  pren  consciència  dels  senti‐ ments,  les  sensacions  i  les  percepcions  a  corporals,  ja  que  aquesta és l'única seguretat possible per a l'individu.  


7

FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E   DE   DE S E NV O L UP A ME N T  D EL  PO TE NC IA L                                                HU M À  D EL   MA RES M E  

JO–TU:  Amb  aquest  principi  expressem  la  idea  que  la  veritable  comunicació es dóna quan tant el qui emet el missatge com el qui  el rep es dirigeixen l'un a l'altre mirant‐se directament. Hi ha per‐ sones que actuen com si es dirigissin al buit o a algú que no hi fos  present quan parlen a una altra persona que és a la mateixa sala.  La seva mirada no es dirigeix a la persona de la qual parlen, amb  la qual cosa la comunicació es fa més pobra i en la majoria d'oca‐ sions es perd la possibilitat d'una relació més estreta i càlida.  NO MURMUREM: Aquesta regla promou l'expressió directa d'opi‐ nions,  idees  o  sentiments  que  el  participant  té  envers  un  altre  dels membres del grup i no li expressa directament. Murmurar es  dóna quan diem coses entorn d'una persona quan està absent, de  manera  que  s'evita  la  por  que  sorgiria  si  l'expressió  dels  senti‐ ments portés a una confrontació o a més intimitat amb la perso‐ na.  LA  FORMULACIÓ  DE  PREGUNTES: És evident que la persona que  pregunta  d'alguna  manera  ens  diu  “dóna'm...  digues‐me...”  i  so‐ vint, si l'escoltem amb atenció, veiem que no necessita realment  la informació, o fins i tot que això implica mandra, passivitat, etc.  En aquest cas, el facilitador li diu que refaci la seva pregunta i la  converteixi en una afirmació. D'aquesta manera, al mateix temps  que l'individu es fa responsable del que hi ha al darrere de cada  pregunta, pot trobar les seves pròpies respostes.  Sovint es dóna el cas que les preguntes es fan per fer que els al‐ tres  ens  corroborin  les  nostres  pròpies  idees  a  l'entorn  del  que  preguntem, i l'individu rebutjarà qualsevol resposta que rebi que  no coincideixi amb el que esperava o desitjava. Altres vegades, la  pregunta té la intenció d'«atrapar» l'altre. Hi ha persones que es  passen la vida jugant a la rata i el gat, i esperen qualsevol respos‐ ta  per  després  poder‐se  dir  a  si  mateixes  i  poder  dir  als  altres  “t'he atrapat”. És important que la persona s'adoni del que s'ama‐ ga darrere de les seves preguntes; si és un interès per aprendre o  posa en pràctica algun joc.  SÍ...  PERÒ:  Està  relacionat  amb  el  principi  de  la  responsabilitat.  Quan  algú  ens  diu  “M'agradaria  anar  al  cinema  amb  tu  però  he  d'estudiar”, culpa de la seva elecció l'examen i no pren responsa‐ bilitat  per  la  seva  elecció.  Els  conductors  gestàltics  animem  els 

participants a substituir el però per la conjunció  i. D'aquesta  manera  l'expressió  quedaria  així:  “M'agradaria  anar  al  cine‐ ma amb tu i he decidit quedar‐me a estudiar“. Aquesta nova  forma permet a l'individu fer‐se responsable de la seva deci‐ sió  i  no  culpar  l'examen.  Sabem  que  només  quan  la  persona  es  fa  responsable  de  les  seves  conductes  té  la  capacitat  de  transformar‐les i decidir fer alguna cosa diferent.   EL/LA CONDUCTOR/A GESTÀLTIC/A  Hi ha una sèrie de característiques del conductor gestàltic que  el  diferencien  d'altres  terapeutes  que  apliquen  altres  tècni‐ ques de grup: 

El facilitador gestàltic és més actiu en la conducció del  grup; proposa activitats, jocs i experiments. 

El facilitador gestàltic fomenta l'autenticitat i la veraci‐ tat dels intercanvis dels participants, promou l'expres‐ sió  dels  sentiments  i  inhibeix  les  interpretacions  i  les  intel∙lectualitzacions perquè les considera defensives.  La  majoria  de  vegades  contenen  moltes  projeccions  que  eviten  el  compromís  i  la  interacció  espontània  i  sincera. 

El facilitador gestàltic fomenta el contacte entre els  participants del grup i l'adonar‐se dels fenòmens indi‐ viduals i també dels grupals. 

Un  dels  recursos  del  conductor  gestàltic  és  fer  servir  el que sent i retornar‐ho al grup, no tant com un parti‐ cipant sinó com l'eco del que s'esdevé. És lícit que el  facilitador  digui  “M'estic  avorrint”  quan  el  grup  està  en una xerrameca buida i evitativa.  

M'agradaria  concloure  amb  una  frase  de  Perls  que  diu:  “L'adonar‐se i l'acceptació de les emocions negades o rebutja‐ des  són  les  condicions  sine  qua  non  perquè  es  produeixi  la  transformació”.  

V. LA IMPORTÀNCIA DE L’ADONAR‐SE’N  Com més àmplia sigui la visió que tenim de nosaltres mateixos i del nostre entorn, més possible serà aconseguir allò que ens proposem. Es‐ tem acostumats a pensar d’una manera automàtica (des del que sentim, dels nostres prejudicis, de les nostres pors, dels nostres condicio‐ nants, tant familiars com socials i culturals) sobre el que percebem, tant de nosaltres com del nostre entorn; això ens dificulta enregistrar  d’una manera precisa la realitat.   En la mesura que es té pertorbada o disminuïda la percepció de la realitat, més difícil es fa aconseguir la satisfacció del que necessitem, desit‐ gem i ens proposem.  Ampliar la visió no és solament veure més aspectes de la realitat; també és necessari veure‐la amb més precisió, i això vol dir veure‐la tal com  és. Una bona percepció ens permetrà més capacitat de valoració del que és possible dels nostres desitjos i propòsits en la realitat, la interna i  l’externa (límits i possibilitats), i així poder encaminar les nostres accions amb més certesa cap a la satisfacció.  Moltes vegades tenim una sensació d’impotència davant de moltes coses que ens proposem, o a vegades ja no ens atrevim ni a desitjar‐les a  causa d’un sentiment intern de “jo no puc”. El “jo no puc” deixa sense cap alternativa i provoca un sentiment de fracàs que ens produeix  ràbia i dolor.  


8

FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E   DE   DE S E NV O L UP A ME N T  D EL  PO TE NC IA L                                                HU M À  D EL   MA RES M E  

En  canvi,  si  augmentem  la  percepció  podem  valorar  amb  més  certesa  el que  és  o no  possible  i  buscar  alternatives  que  desblo‐ quegin  les  situacions  d’impotència  quotidianes.  L’augment  de  la  capacitat de l’adonar‐se’n permet un canvi d’actitud (“jo no puc”  per “no és possible”); no un canvi en com un és.   Tots ens pensem que som objectius, que sabem veure la realitat  tal  com  és.  Això  es  impossible.  Som  subjectes  amb  capacitat  de  valorar i prendre decisions en aquesta realitat dinàmica. La reali‐ tat (tant interna com externa) se’ns presenta complexa i cadascú  hi interacciona des de la seva subjectivitat.  Hi ha una relació entre el jo, entenent‐lo aquí com aquella part de  l’aparell psíquic que s’adona, és a dir, com el centre de conscièn‐ cia, i l’entorn específic en què aquest interacciona en un moment  determinat. Jo sóc un jo que ara interacciona amb la família; des‐ prés a la feina, amb els amics; també un jo  que  interacciona es‐ coltant un concert, o veient un partit de futbol.  La  relació  que  estableix  un  organisme  animal  amb  el  seu  medi  s’explica com el resultat de les tensions internes que generen les  necessitats de l‘organisme i les tensions que l’ambient subminis‐ tra a través d’estímuls externs, tensions davant les quals l’organi‐ sme animal té una resposta automàtica, totalment instintiva. Ara  bé, en l’ésser humà la qüestió és diferent, ja que té un equipatge  instintiu insuficient, atès que la resposta cap a l’exterior no depèn  tant de l’instint com de l’aprenentatge en un nivell, i de la consci‐ ència o l’adonar‐se’n  en l’altre. Així, doncs, les tensions internes  de l’ésser humà són les pròpies de l’organisme animal i les deri‐ vades  del  procés  d’aprenentatge  i  socialització  humans:  les  nor‐ mes familiars i socials que regeixen una societat en concret.  

ESCOLTAR‐SE  ESCOLTAR‐SE  és  posar  atenció  (un  estat  d’alerta  sense  tensió)  per  ADONAR‐SE’N  amb  més  precisió,  i  augmentar  així  la  capacitat  de  percebre el més essencial. 

Hi ha tres nivells de l’adonar‐se’n 

adonar‐se del món exterior: contacte sensorial actual  amb objectes i fets en el present. 

adonar‐se del món interior: contacte sensorial actual  amb fets interns presents 

adonar‐se  de  la  fantasia.  Això  inclou  tota  activitat  mental que abraci més enllà del que transcorre en el  present: explicar, imaginar, endevinar, pensar, plani‐ ficar, recordar, anticipar el futur, etc. 

En aquest curs farem alguns exercicis que possibilitaran explorar i  profunditzar  en  l’adonar‐se  de  les  pròpies  vivències.  I  és  que  la  majoria de dificultats en la comunicació deriven de les reaccions  defensives que limiten la comprensió i el contacte. Moltes vega‐ des no estem oberts al que ens diuen perquè ens desperta la por,  l’empipament  o  el  dolor.  Sovint  no  escoltem  i  perdem  l’op‐ ortunitat  de  comunicar‐nos  portats  per  la  necessitat  emocional  d’actuar,  de  fer  alguna  cosa.  No  podem  estar  receptius  i  com‐ prendre  si  no  tenim  capacitat  de  suspendre  l’impuls  reactiu  que  ens condueix a respondre des de les nostres necessitats, vomitant 

els nostres judicis i valors en l’altre.   És  difícil  superar  l’impuls  de  parlar,  estar  realment  disponi‐ bles. Això implica no donar la nostra opinió, no mostrar desa‐ cord, no aconsellar, no consolar, no parlar de la nostra experi‐ ència o deixar de pensar en el que volem dir quan l’altra per‐ sona encara està parlant. 

COM LES EMOCIONS INTERFEREIXEN EN L’ESCOLTA  Per  aconseguir  una  bona  escolta  és  necessari  identificar  les  nostres  vivències  internes,  i  com  aquestes  desencadenen  emocions i sentiments que ens generen ansietat i conflictes.  El que hi ha en el fons de les nostres dificultats en l’escolta té  a veure amb els nostres conflictes interns, els nostres prejudi‐ cis i emocions que filtren el que escoltem i determinen l’actit‐ ud  i  la  resposta  envers  l’altre.  Les  dificultats  en  l’escolta  re‐ flecteixen confusió de límits, poca tolerància a les diferències i  poca  autonomia,  i  no  ens  permeten  una  disposició  sincera  a  conèixer el que ens diu l’altre.   Una  de  les  principals  raons  per  les  quals  les  persones  no  es‐ coltem  és  que  ens  tornem  emocionalment  reactives.  Alguna  cosa en el missatge del que parla ens acciona  el dolor, l’em‐ pipament o la por, i això ens activa cap a una posició defensi‐ va  i  no  ens  permet  la  comprensió.  Quan  reaccionem  des  d’‐ una posició defensiva les nostres respostes són inapropiades i  a vegades clarament excessives.  Arran de la nostra experiència vital tenim un munt de prejudi‐ cis  i  de  suposicions  que  interfereixen  en  les  nostres  percep‐ cions,  i  sovint  es  barregen  d’una  manera  automàtica  amb  imatges  del  passat,  de  manera que  distorsionen  o  redueixen  el contacte amb les persones, i això no permet el creixement  de relacions que tinguin sentit.  Segurament  els  missatges  que  ens  situen  emocionalment  reactius  són  els  que  impliquen  algun  tipus  de  crítica.  La  uni‐ versal vulnerabilitat humana davant la crítica està relacionada  amb el desig universal d’amor i d’acceptació. El que més ens  fa mal és la crítica sobre algun aspecte de nosaltres que consi‐ derem una part important de nosaltres mateixos.  Normalment acceptem els altres en el mateix grau en què ens  acceptem a nosaltres mateixos. Aquells que han tingut la sort  de  créixer  dins  d’un  context  de  respecte  cap  a  si  mateixos  tenen un nivell més alt de tolerància i comprensió, i són més  bons escoltadors. No podem escoltar bé altres persones men‐ tre  projectem  l’equivocada  idea  que  algunes  parts  de  nosal‐ tres no són prou bones per a ser estimades i respectades.   El  pitjor  de  la  reactivitat  emocional  és  que  és  contagiosa.  Quan  l’ansietat  apareix,  la  distància  del  que  parla  i  el  que  escolta s’intensifica a través d’accions i reaccions que acaben  amb desconnexió emocional. La capacitat d’escoltar té relació  amb  l’èxit  amb  què  puguem  resistir  l’impuls  de  reaccionar  emocionalment davant la posició de l’altre. 


9

FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E   DE   DE S E NV O L UP A ME N T  D EL  PO TE NC IA L                                                HU M À  D EL   MA RES M E  

BIBLIOGRAFIA  (1) 

DINÁMICA DE GRUPOS, CINCUENTA AÑOS DESPUÉS. LUIS LÓPEZ‐YARTO ELIZALDE . Editorial Desclée de Brouwer. 

(2) 

TERAPIA GESTALT. La vía del vacío fértil. FRANCISCO PEÑARRUBIA. Alianza editorial. 

(3) 

TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA TERAPIA GRUPAL. GERALD COREY. Editorial Desclée Brouwer. 

(4) 

TODOS SOMOS UNO. La cultura de los encuentros. William schutz. Amorrortu editores. 

(5) 

TERAPIA GESTÁLTICA GRUPAL. FRANCISCO PEÑARRUBUA. Revista clínica y salud nº 2, 1991. 

(6) 

FORMACIÓN DINÁMICA DE GRUPOS, apuntes módulo 1. LLUIS FERNÁNDEZ BERGA. Dirección Aurora Morera, 2001. 

(7) 

LA TERAPIA DE GRUPO Y LA GESTALT. Mª ÁNGELES MARTÍN. Ponència del 1r congrés de Teràpia Gestalt. Barcelona 1998.   

 GRUPOS DE ENCUENTRO. C. ROGERS. Amorrortu, Buenos Aires. 

EDUCAR CON INTELIGENCIA EMOCIONAL. DANIEL GOLEMAN. Editorial Plaza y Janés. 

LA COMUNICACIÓN INTERPERSONAL: ejercicios educativos. JIMÉNEZ HERNÁNDEZ‐PINZÓN. Madrid: ICCE, 1977. 

TÉCNICAS DE GRUPO PARA EDUCADORES. Manuel Pallares. Madrid: ICCE, 1978. 

PROFESSORAT  TERESA  BARBENA  I  ANGLADA.  Sòcia directora de Atractor consultors. Sòcia directora del Centre de Desenvolupament del Potencial Humà  del Maresme. Coordinadora i docent de l’Escola de Formació en  tècniques de Teràpia Gestalt del Centre de Desenvolupament del Potencial  Humà i de L’Espai de Gestalt de Barcelona. Cofundadora i membre de l’equip del Centre d’Estudis Gestalt D.O.S. (Desenvolupament d’organitzacions i  de sistemes)  de Barcelona. 

Consultora especialitzada en processos participatius. Coach organitzacional i personal. 30 anys d’experiència en l’educació. 14 anys d’expe‐ riència com a psicoterapeuta i 12 anys en direcció i coordinació de formació i supervisió de professionals.  Membre  didacta  de  l’Asociación  Española  de  Terapia  Gestalt.  Psicoterapeuta  reconeguda  per  la  FEAP  (Federación Española de Asociaciones de Psicote‐ rapeutas) Llicenciada en filosofia i lletres.  

teresabarbena@atractor.es  |  teresa@terapia‐gestalt.eu  www.atractor.es  |  www.terapia‐gestalt.eu    ―Apunts realitzats amb la col∙laboració d’AURORA MORERA VEGA. IAFS ‐Instituto de Atención y formación Sicosocial‐    amorera@ya.com  |  iafs@ya.com  xarxaiafs.com 


10

FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E   DE   DE S E NV O L UP A ME N T  D EL  PO TE NC IA L                                                HU M À  D EL   MA RES M E  

  ÍNDEX    Dinàmica de grups 

 

 

 

 

 

 

 

Existeixen els grups? 

 

 

 

 

 

 

 

LES FORCES QUE OPEREN EN ELS GRUPS 

 

 

 

 

 

I. L’ENFOCAMENT INTERACCIONAL  

 

 

 

 

 

 

Història   

 

 

 

 

 

 

 

Eines més emprades 

 

 

 

 

 

 

II. EL PUNT DE VISTA GRUPAL 

 

 

 

 

 

 

 

Història   

 

 

 

 

 

 

 

 

Valors subjacents  

 

 

 

 

 

 

 

Nivells d’aprenentatge 

 

 

 

 

 

 

 

Eines principals   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

IV. PSICOTERÀPIA DE GRUP DES DE LA TERÀPIA GESTÀLTICA   

 

 

 

Tècniques gestàltiques 

 

Principis de la Teràpia Gestalt 

III.   

 

EL PUNT DE VISTA INTRAPERSONAL O HUMANISTA  Història   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

V. LA IMPORTÀNCIA DE L’ADONAR‐SE’N 

 

 

 

 

 

 

Escoltar‐se 

 

 

 

 

 

 

Com les emocions interfereixen en l’escolta  

 

 

 

BIBLIOGRAFIA 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

PROFESSSORAT   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Teoria grupal