Page 1

HISTORIA II  GES II       

Curs 2008‐2009  Centre de Formació d’Adults Teresa Mañé 

Nom:


T.5 L’ Edat Contemporània: La fi de l’Antic Règim A mitjans del segle XVIII i començament del segle XIX es produeixen una sèrie de revolucions socials, polítiques i tecnològiques que transformen profundament les estructures de la societat. En aquest capítol es tracten les causes i les conseqüències de la Revolució Industrial, que determina l’ascens econòmic i social de la burgesia, i de la Revolució Francesa, que acaba amb el Règim absolutista i instaura una república constitucional. Al mateix temps, s’analitza l’expansió i la caiguda de l’ imperi napoleònic.

A) LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL El seu començament es situa a finals del segle XVIII i fou el resultat de vàries transformacions, tan socials com tecnològiques i econòmiques, van acabat modificant les estructures de la societat europea. Aquest procés es va iniciar a Anglaterra i a mitjans del segle XVIII i poc a poc es va estendre per a tota Europa.

A1) EL CREIXEMENT DEMOGRÀFIC I L’ÈXODE RURAL Durant aquest període, a tota Europa, es va produir un important creixement demogràfic. Es va iniciar un creixement ininterromput de la població que havia estat possible durant l’ Antic Règim degut a l’alt índex de mortalitat. En el segle XIX es va passar de 190 milions d’habitants a 450 milions. Aquest canvi demogràfic es va deure al manteniment d’una alta taxa de natalitat i de la reducció de l’ índex de mortalitat, que d’un 35%-40% va passar a un 20% en l’ any 1900. Entre les causes del descens de la mortalitat es troben les següents: -

Augment de la producció alimentària i millora de l’alimentació. Disminució de malalties i epidèmies deguda a aquesta millora alimentària. Millores a la higiene i a la sanitat.

Com a conseqüència d’aquest creixement i de l’augment de l’esperança de vida es va produir un fenomen demogràfic: l´’ èxode rural. Molts camperols abandonaren el camp i es desplaçaren a la ciutat, on es necessitava mà d’obra per a la creixent indústria. Es calcula que entre 1740 i 1850 a Gran Bretanya 2 milions de persones es traslladaren a la ciutat.

A2) LA REVOLUCIÓ AGRÍCOLA La transformació en els sistemes productius agrícoles va suposar un increment dels productes alimentaris i una disminució dels temps de producció. Les causes estan en perfeccionament dels sistemes de producció ( utilització de noves màquines, millors arades, eines de ferro, batedora, etc.), conreu de noves espècies ( patata), nous tipus d’adobs i l ‘abandó de la rotació triennal de les terres i la substitució del guaret pel conreu de llegums i herbacis.

2


Aquesta revolució va afavorir un excedent de la mà d’obra agrícola, que hagué d’emigrar a les ciutats.

A3) MAQUINISME I INDUSTRIALITZACIÓ El creixement de la demanda de productes, l’excedent de treballadors i la disposició dels empresaris a arriscar capital afavorir el desenvolupament de la mecanització industrial durant el segle XVIII. El primer gran invent fou la màquina de vapor, construïda per James Watt l’any 1769, la seva aplicació a la indústria, sobretot en la del tèxtil i la del ferro, va provocar un augment de la producció i de la reducció dels costos. Els avenços tecnològics fomentaren la desaparició dels artesans. Per exemple, la invenció dels grans telers acabà amb l’artesania manufacturera tèxtil. El carbó passar a ser la font d’energia principal, i la venda a mercats més amplis va suposar la invenció del ferrocarril ( Stephenson, 1825), que transforma radicalment el transport de mercaderies i persones. També en aquesta època els vaixells de vela foren substituïts pels de vapor.

A4) BURGESIA I PROLETARIAT La revolució industrial provocà una nova organització del treball i un nou sistema de producció. La desaparició dels petits tallers artesanals i el sorgiment de les fàbriques, al voltant de les quals va créixer la classe social del proletariat, els obrers, amb salaris molt baixos i condemnada a viure en unes condicions molt precàries. Els burgesos varen construir les fàbriques i varen invertir els seus diners en les darreres innovacions tècniques per augmentar la productivitat. Es va establir un nou sistema econòmic, el capitalisme, que consolidà la divisió entre capital i treball, així com una nova jerarquització social que estava en funció de la propietat: -

Burgesia, la propietària dels mitjans de producció. Proletariat, la força de treball.

B) LES REVOLUCIONS POLÍTIQUES El diferent ordenament dels àmbits polític i econòmic entraren en conflicte a Europa durant la segona meitat del segle XVIII. L’absolutisme polític, que fomentava la divisió estamental de la societat i defenia els privilegis de les classes altes (noblesa i clergat), representava una contradicció enfront al mode de producció capitalista, i l’ascens econòmic de la burgesia, que sostenia econòmicament l’estat sense tenir accés al poder polític. Tot això va portar a varis moviments revolucionaris. Sens dubte la més important de les revolucions polítiques i socials fou la Revolució Francesa, la qual va tenir un precedent en la independència dels Estats Units D’ Amèrica. Més tard, entre els anys 1810 i 1825, es va produir la independència dels països d’ Amèrica Llatina.

3


B1) LA INDEPENDÈNCIA DELS ESTATS UNITS Més que una guerra de independència fou una revolució. A causa de la imposició d’una sèrie d’impostos per part d’ Anglaterra, l’any 1776 els habitants de les 13 colònies britàniques d'Amèrica del Nord, moguts pel desig de dur a la pràctica les idees de Locke, Monstesquieu , i Rousseau, es declararen independents davant la metròpoli. Esclatà la guerra en la que els colons varen rebre el suport de França i Espanya. L’any 1782 Anglaterra reconegué la independència americana que quedar ratificada amb la signatura del Tractat de Versalles (1783). Les 13 colònies varen constituir un estat federal (1787) i elaboraren la primera constitució mundial basant-se en els principis del pensament il·lustrat.

B2) LA REVOLUCIÓ FRANCESA L’estat absolutista francès vivia un moment de crisi degut a les greus dificultats financeres i a les diferencies socials i polítiques entre la burgesia i les classes privilegiades (clergat i noblesa). Les idees derivades de la Il·lustració (llibertat, igualtat, i govern representatiu) es varen difondre entre la població. Aquesta situació va dur a Lluís XVI a crear un nou impost que també havien de crear els nobles. Aquests varen promoure l’anomenada Revolta dels Privilegiats, i el rei es va veure obligat a convocar els Estats Generals, fet que no succeïa des de 1614. Els burgesos varen demanar que el vot fos per persona i no per estament social (els pertanyien al Tercer Estat) i davant de l’oposició del rei i de la noblesa es van reunir a la sala del Joc de Pilota I establiren l’ Assemblea Nacional Constituent (el 9 de juliol de 1789) amb l’objectiu de redactar una constitució per a França. El 14 de juliol de 1789 el poble de Paris va assaltar la presó de la Bastilla i va dissoldre l’exèrcit. Tot seguit es crearen ajuntament revolucionaris, que reberen el nom de comunes, i davant d’aquest fets molt aristòcrates decidiren abandonar el país. L’assemblea ha abolit les lleis del règim feudal i aprovà la Declaració dels Drets de l’Home i la constitució civil del clergat. El 3 de setembre de 1791 es proclamà la nova Constitució. Els punts fonamental de la Constitució eren la instauració d’una monarquia constitucional, la divisió de poders (l’executiu en mans del monarca, el legislatiu a l’Assemblea, i el judicial als jutges), la igualtat davant la llei i un sistema electoral basat en el sufragi censatari.

La caiguda de la monarquia constitucional Un cop redactada la Constitució, l’Assemblea Nacional fou substituïda per l’ Assemblea Legislativa i aparegueren els partits polítics: - Girondins. Representants de l’alta burgesia que ja posseïa el poder i considerava que la Revolució ja havia triomfat i calia aturar-se. - Jacobins. Representants de la classe mitjana, molt més radicals. Els seus líders Robespierre, Danton i Marat i van tenir el suport dels sans-culotte (les classes populars i urbanes formades per artesans, obrers i servents).

4


L’Assemblea Legislativa decidí requisà els bens del emigrats, es a dir, dels nobles que havien fugit de França, i deportà als sacerdots que no acceptessin la constitució civil del clergat. Lluís XVI va conspirar perquè Àustria , Gran Bretanya i altres estats europeus declaressin la guerra a França. Aquest conflicte fou una guerra ideològica dels estats monàrquics d’ Europa contra l’esperit de la Revolució. El 21 de gener de 1793 el rei Lluís XVI fou jutjat per traïció i condemnat a morir guillotinat, i el 10 d’agost d’aquell mateix any, els "sansculotte" ocuparen l’Ajuntament de Paris i constituirien la Comuna Popular.

De la Convenció al Consolat L’Assemblea Legislativa decretà l’evolució de la monarquia i convocà una Convenció nacional escollida per sufragi universal. Triomfaren els radicals jacobins dirigits per Robespierre i recolzats pels sans culottes. Es proclamà la República com un sistema políticament democràtic però a la pràctica s’instaurà una autèntica dictadura i es varen prendre mesures radicals de repressió contra els aristòcrates, els clergues, els girondins i els banquers. Aquesta etapa se la denominà època del Terror (es diu que en 5 dies van morir a la guillotina al voltant de 1500 persones). El radicalisme dels jacobins i la importància que van prendre les masses impulsaren a l’alta burgesia que havia iniciat la revolució a donar un cop d’estat el 27 de juliol de 1794. Roberpierre fou decapitat i s’instaurà un nou règim anomenat Directori. La República es va mantenir com a forma de govern. Però, aprofitant la debilitat política del Directori i la guerra amb diferents països europeus, el general Napoleó Bonaparte, el qual havia adquirit prestigi a les campanyes militar anteriors contra els enemics de la Revolució, va dur a terme un nou cop d’estat (9 de novembre de 1799). Després de dissoldre el Directori és proclamà cònsol, concentrant to el poder a les seves mans.

B3) EL LLIBERALISME L’ascens polític, social i econòmic de la burgesia trobà el seu suport ideològic en la doctrina econòmica anomenada liberalisme, que va néixer a finals del segle XVIII i la seva figura més representativa és Adam Smith (1723-1790). Les seves teories són la base del capitalisme i de la política econòmica actual. El liberalisme defèn la propietat privada i considera el mercat, es a dir, el lliure comerç i la llei natural de l’oferta i la demanda com el millor mecanisme per aconseguir l’harmonia i la justícia social. Per el liberalisme, l’estat ha de prevenir els perills exterior (defensa) i interiors (respecte de les lleis, administració de les institucions públiques), però no ha d’intervenir en l’economia.

C) IMPERI NAPOLEÒNIC El Consolat establert per Napoleó Bonaparte (1769-1821), amb el quan ell mateix va assumir tots els poders, posà fi al procés revolucionari francès. Els objectius de Napoleó al instaurà el Consolat eren institucionalitzats les conquestes legislatives obtingudes amb la Revolució, marginà als partidaris de retorn dels Borbons al tron francès i debilità l’oposició dels jacobins que consideraven que la revolució havia estat traïda.

5


L’any 1802 Napoleó es proclamà consol vitalici i va fer modificar la Constitució que havia estat aprovada per plebiscit popular l’any 1800. Gràcies a aquesta reforma Bonaparte podia anomenar al seu successor i convocar i ajornar les reunions dels òrgans legislatius. Per tant, malgrat que la República es mantingué l’autoritat del Napoleó es consolidà

C1) LA CONQUESTA D’EUROPA Unes victorioses campanyes militars contra Àustria i Gran Bretanya suposaren uns anys de pau i augmentaren el prestigi popular de Napoleó. El 1804 fou coronat emperador i els seu familiar i persones properes obtingueren títols principescos o passaren a ocupar alts càrrecs. Napoleó annexionà a França diferents territoris europeus i l’ Imperi quedà organitzat com una federació, amb estat familiars, vassalls i aliats. Bonaparte radicalitzà la seva forma de governs (retall de llibertats públiques, repressió policial, censura), però al mateix temps les tropes franceses difongueren per Europa les idees de la Revolució. Davant l’amenaça de l’expansió francesa les monarquies europees crearen tot un seguit d’aliances per lluita contra l’Imperi de Napoleó. L’enfrontament es desenvolupà en diferents fases: - La guerra contra la 3ª coalició (1805), formada per Àustria, Anglaterra, Nàpols i Rússia. Després de la derrota al davant de la flota anglesa a Trafalgar Napoleó es centrà en la conquesta continental i derrotà a les tropes austro-russes. -

4ª coalició. La guerra contra Rússia (1806-1807). Al no tenir el suport financer promès per Anglaterra, Rússia es va veure obligada a signar la pau de Tilsit: Europa quedà dividida en dues grans zones d’influència, a l’oest la francesa i a l’est la russa.

-

Guerra contra Anglaterra. El bloqueig (1807). Seguint la seva estratègia de bloqueig continental, Napoleó invadí la Península Iberica per tancar l’accés dels ports europeus als anglesos.

-

5ª coalició. Guerra franco-austriaca (1809). Àustria, recolzada per Anglaterra, va ser derrotada a Wagram.

C2) OCUPACIO NAPOLEÒNICA D’INDEPENDÈNCIA.

D’ESPANYA

I

LA

GUERRA

El 1807, Godoy, favorit del rei Carles IV, firmà el Tractat de Fontaineblau, per el qual es permetia a França creuar els Pirineus per envair Portugal. Es produïren aixecament populars i després del Motí d’Aranjuez, Ferran VII fou aclamat com a rei. Però, Napoleó obligà al monarca a renunciar al tron i col·locar en el seu lloc al seu germà Josep Bonaparte. El 2 de maig de 1808 el poble de Madrid es va rebel·là contra les tropes franceses establertes a la capital i aviat les revoltes s’estengueren per tota Espanya. Napoleó donà l’ordre d’ocupar ràpidament el país, però el seu exèrcit fou derrotat a Balien (1808). El 1812 es convocaren les Corts de Cadis i s’allevarà una Constitució. A partir d’aquest any la guerra canvià de signe: Napoleó va haver de traslladar un apart del seu exèrcit al front rus, ja que la campanya en aquell país estava sent un fracàs i, al mateix temps els exèrcits anglesos de Wellington iniciaren una ofensiva des de Portugal. L’aliança anglo-espanyola va obtenir un gran triomf a Vitoria (1813) i les tropes franceses es van veure obligades a retirar-se.

6


C3) LA CAIGUDA DE NAPOLEÓ Després dels dos fracassos napoleònics a Espanya i a Rússia, els enemics de Napoleó crearen la 6ª coalició per derrotar-lo definitivament. El 30 de març de 1814 va caure París i Napoleó fou desterrat a l’illa d’Elba. Lluís XVIII es convertí en el nou rei de França. Però el poble francès no es va resignar a la re instauració de la monarquia i Napoleó aprofità els desordres per reprendre el poder. Intentà establir un sistema lliberal i acordà la pau amb les potències europees, però fracassà i fou derrotat definitivament per Anglaterra a Vetar-lo (1815). El regim absolutista tornava a dominar Europa.

EXERCICIS D’AUTOAVALUACIÓ 1. Quins foren els factors que determinaren el desenvolupament de la Revolució Industrial. 2. Qui inventà la màquina de vapor ? 3. Quins dos grups formaren la nova jerarquització social i laboral que s’imposà com a conseqüència de la Revolució Industrial.? 4. En quin any es reconegué la independència d’ Estats Units.? 5. En quin objectiu es va constituí l’assemblea Nacional Constituent francesa el nou de juliol de 1789 ? 6. Com es denominaren els primers partits polítics francesos? 7. Qui fou el teòric més representatiu del liberalisme? 8. Quines foren les tres grans potències europees que s’enfrontaren a Napoleó? 9. Que es i quan es va signar el Tractat de Fontainebleau ? 10. En quina batalla fou derrotat definitivament Napoleó per les tropes angleses?

7


T.6 Restauració i revolucions lliberals. El segle XIX és una època d’importants transformacions polítiques i econòmiques. De fet, se’l coneix com el segle de les revolucions. En aquest capítol s’analitzen tots aquests esdeveniments, des de la Restauració de l’absolutisme a Europa fins les revolucions lliberals i nacionalistes que succeïren en els diferents països i la creació dels imperis colonials. S’estudia també el desenvolupament de la Segona Revolució Industrial, motor del gran creixement econòmic que propicià l’aparició del gran capitalisme. El nou sistema econòmic va produir notables desigualtats socials, que suposaren l’aparició dels primers moviments obrers.

A) LA RESTAURACIÓ A1) L’ EUROPA DE LA RESTAURACIÓ Desprès de la caiguda de Napoleó, els representants de gairebé tots els països europeus, es reuniren al Congres de Viena (1814-1815) per reorganitzar el territori europeu. Les grans potències, Àustria, Rússia, Gran Bretanya i Brúcia, així com França que malgrat la seva derrota va poder participar en la presa de decisions, van imposar els seus criteris a la resta de països i restauraren els principis polítics de l’antic règim: - Principi de legitimitat de l’absolutisme. S’implantà un nou absolutisme monàrquic i es negaren les aspiracions a una sobirania nacional de molts pobles d’Europa. El dret a una Constitució fou substituït per la “bona voluntat” del rei a concedir o no una Carta Constitucional . - Principi d’equilibri europeu. Els conflictes internacionals es resolgueren amb la convocatòria de Congressos. D’aquesta manera la guerra deixa de ser el mitjà per resoldre els conflictes. - Principi d’intervenció. Es crea la Santa Aliança per preservar el nou ordre establert. Les potències poden intervenir per evitar les lliberals i revolucionaries que es produïssin en qualsevol país. Malgrat la restauració de l’absolutisme, les idees lliberals difoses a ran de la revolució francesa i la consolidació de la burgesia capitalista, que controlava les activitats econòmiques, es produïren una sèrie de revoltes lliberals que afectaren a tota Europa. Els primers moviments revolucionaris es produïren a partir de 1820 ( Alemanya, Espanya, Nàpols, Piemont, França i Rússia), però són reprimits per les forces absolutistes. Només Grècia va aconseguir independitzar-se de l’Imperi Turc desprès d’una llarga guerra (1820-1826).

B) LES REVOLUCIONS DE 1830 I 1848 A principis de la dècada de 1830 es produí una nova onada revolucionaria que va tenir més èxit que l’ anterior degut sobretot a la major extensió de la consciència llibertaria, al deteriorament del poder absolutista i el suport de les masses populars a les revoltes. El juliol de 1830 el poble de Paris ocupà els carrers i aixecà barricades obligant a abdicà a Carles X. La gran burgesia aprofità l’ocasió per instaurà una monarquia lliberal.

8


Bèlgica on la revolució va tenir una caire nacionalista, s’independitzà dels Països Baixos. D’altra banda els aixecaments populars a Itàlia, Polònia i Alemanya foren anul·lats per Àustria, Rússia i Prússia respectivament. El 1848 es tornà a produir una nova onada revolucionaria tota Europa i a França es proclamà la República i es constituir un govern provisional amb la participació dels socialistes. Tant en l’ Imperi austríac, com a Alemanya i Itàlia es produïren revolucions de caràcter nacionalista.

B1) ELS PRONUNCIAMENTS A ESPANYA Desprès de la Guerra de la Independència contra els exèrcits napoleònics, els diputats absolutistes de les Corts de Cadis tornaren a reconèixer com a rei a Ferran VII. Aquest va abolir les disposicions de les Corts i imposar un govern monàrquic i absolutista. Els lliberals, recolzats per l’ exèrcit, reaccionaren protagonitzant nombrosos pronunciaments. El 1820 el comandant Riego que dirigia les tropes que havien de combatre a Amèrica s’aixecà a Cabezas de San Juan i Ferran VII es va veure obligat a acceptar la Constitució. Es van viure tres anys de govern lliberal, l’anomenat Trienni Lliberal (1820-1823), però Ferran VII va demanar ajut a la Santa Aliança i aquesta enviar un exèrcit francès ( Els Cent Mil Fills de Sant Lluís) que restablir l’absolutisme.

B2) L’ ESPANYA ISABELINA A la mort de Ferran VII (1833) esclatà la Primera Guerra Carlina entre els lliberals, partidaris d’ Isabel II, filla de Ferran VII i que es aquest moment tenia dos anys, i els absolutistes que defenien a Carles de Borbó, el germà del rei. Triomfaren els lliberals, que es dividiren en dos grups: moderats (burgesos) i progressistes (estrats inferiors de les classes mitjanes). Desprès de la monarquia de Isabel II que regnà des de l’any 1833 fins l’any 1868, moderats i progressistes s’alternaren en el govern, però els canvis de poder no foren a través d’eleccions, sinó com a conseqüència de pronunciaments i cops d’estat: -

Regències de Maria Cristina de Nàpols, mare d’ Isabel II, i Baldomero Espartero (18331843) Govern moderat del general Ramon Narvaez (1843-1854) Bienni Progressista (1854-1856), de nou, Espartero com a cap de govern. Unió Lliberal de Leopold O’Donnell (1858).

B3) LA REVOLUCIÓ DE 1868 L’actuació dels últims governs moderats que ocuparen el poder durant els últims anys del regnat de Isabel II, radicalitzà la postura dels progressistes (la noblesa seguia tenint un lloc rellevant a la societat, la burgesia s’havia enriquit, mentre que els camperols i les classes més baixes van veure disminuir el seu nivell de vida).

9


El 1868, desprès d’un pronunciament militar de l’almirall Topete a Cadis, es desencadenar la revolució, anomenada pel poble La Gloriosa. Els generals Prim i Serrano foren els protagonistes del triomf progressista sobre les tropes de la Reina Isabel II. Es convocaren eleccions, les Corts el·laboraren una nova constitució i s’establi una monarquia parlamentària. Prim nomenà cap de govern provisional, va atorgar el tron d’ Espanya a Amadeu I de Saboia, nebot del rei d’ Itàlia.

B4) ELS NACIONALISMES Foren conseqüència de les idees del liberalisme i sorgiren com una reivindicació del dret dels pobles a auto governar-se i a formar un estat. Malgrat que el concepte de sobirania nacional va néixer amb el liberalisme revolucionari de la Revolució Francesa, des de la segona meitat del S. XIX la idea de nacionalisme fou defensada també per les tendències conservadores. A Europa havia dos tipus de nacionalismes: -

-

Unificadors. És el cas d’ Itàlia i Alemanya que estaven dividides des de l’ Edat Mitjana en múltiples estats. La unificació d’ Itàlia es produir el 1861, i la de Alemanya el 1871 (destaca la figura del Canceller Bismarck). Disgregadors. És el cas dels grans imperis de l’ Est d’ Europa ( Austrohongarès, turc i la Rússia dels tsars), la unitat territorial dels quals agrupava diferents estats nacionals.

B5) LA INDEPENDÈNCIA D’ AMÈRICA LLATINA Influïts per la independència dels Estats Units i per la Revolució Francesa els “criollos”, els descendents d’espanyols que posseïen un nivell cultural elevat i coneixien les idees de la Il·lustració es sublevaren a tota Amèrica Llatina reclamant la independència d’Espanya. El 1810, a Buenos aires es crearen les Juntes de Govern que refusaven l’autoritat espanyola. Des d’aquell anys i fins 1825 es succeïren les lluites d’independència que van transformar els quatre virregnats espanyols (Mèxic, Perú, Argentina i Colòmbia) en setze nacions independents. Destacaren les figures de Simon Bolívar i José de San Martin. La independència d’ Amèrica Llatina culminà, respecte a Espanya, el 1898, any en el qual es va perdre Cuba. A Aquest fet i tot el que el va seguir se’l va anomenar “El Desastre del 98”

C) LA SEGONA REVOLUCIO INDUSTRIAL A partir de 1870 es produí una 2ª Revolució Industrial afavorida per un llarg període de pau i d’estabilitat política entre les principals potències. S’ha de destacar que aquest procés ja no es va desenvolupar només a Europa sinó que també els Estats Units i Japó.

10


C1) AVENÇOS CIENTÍFICS I TÈCNICS A finals dels segle XIX, i a començaments del segle XX s’assistí a una excepcional desenvolupament científic. En el camp de la física destacaren el descobriment del radi (Pierre i Marie Curie, 1898) i el dels rajos x ( Roentgen, 1895). També foren espectaculars els avenços mèdics: descobriment de la causa de la malària (1880), el bacil de la tuberculosi (Kock, 1882) i es pogueren combatre malaties com el còlera, la pesta, el tifus, etc.... En la industria, el ferro fou substituït per l’acer que resultava més econòmic i més útil. L’electricitat i el petroli substituïren al carbó com a fonts d’energia amb uns beneficis insospitats: -La gasolina es convertí en el combustible dels motors d’explosió dels nou mitjans de transport (automòbil, vaixell de ferro i avions). -L’energia elèctrica transformà totalment la vida quotidiana i laboral (Edison fabricà les primeres bombetes l’any 1878). Graham Bell inventà el telèfon. També la industria química experimentà un notable desenvolupament: adobs, explosius, medicaments, nous components per a la fabricació del paper, etc.

C2) EXPLOSIÓ DEMOGRAFICA El creixement de la població europea continua sent constant degut sobre tot al grans descens de la taxa de mortalitat, conseqüència directa dels importants avenços mèdics i de la millora de l qualitat de vida però, a Europa Occidental s’observà una notable disminució de la natalitat, la qual pel contrari era molt elevada als països orientals del continent. D’altra banda es produí un gran augment de la població urbana que, en els països occidentals, superà a la rural. Continuà la forat emigració de la població europea, sobre tot dels països de les zones central, oriental i meridional que es dirigiren cap a Estats Units, Canadà, Brasil, Argentina i Àfrica del Sud.

C3) EL GRAN CAPITALISME En aquesta època es produí un revolució del capitalisme. Disminuí el nombre d’empreses, que, per altra banda augmentaren el tamany. Es constituïren grans centres de treball que tendien a controlar la competència i els preus i a repartir-se el mercat. La concentració d’empreses, característica del gran capitalisme, adoptà distintes formes: -Cartel. Associació d’empreses amb l’objectiu d’eliminar la competència en el mercat d’un determinat producte. -Trust. Creació d’una gran empresa a través de la fusió d’altres. - Holding. Societat amb participacions en el seu capital de diferents empreses i que controla la seva activitat.

11


-Monopoli. Un fabricant o distribuïdor té l’exclusiva sobre l’elaboració o distribució d’un determinat producte. En conseqüència no existeix la competència i pot fixar els preus. Les grans empreses que es constituïren durant el segle XIX: (siderúrgiques, marítimes, de ferrocarrils, etc) necessitaren enormes quantitats de capital i varen recórrer als bans, els quals van posar en marxa diferents mètodes de finançament, com els crèdits. D’aquesta manera va néixer el capitalisme financer, i la banca es convertí en un dels capitalistes més poderosos.

D) IMPERIALISME I COLONIALISME El gran desenvolupament industrial i econòmic propiciat per la 2ª Revolució Industrial i l’alça del gran capitalisme va portar als països europeus a buscar nous territoris, per explotar econòmicament. Es a dir, llocs on trobà matèries primeres barates o on poder invertir capital en unes condicions econòmiques més favorables. Aquest fenomen es denomina imperialisme. El colonialisme és una manifestació del imperialisme, en la que l’explotació econòmica es produeix a través de l’ocupació material del territori. Una minori estrangera imposa per la força les lleis i la cultura de la metròpoli.

D1) FORMACIO DELS IMPERIS COLONIALS Les grans potències dominaren extenses àrees d’Asia i gairebé tota Àfrica. En la Conferència de Berlin de 1885 els països europeus es repartiren el territori africà. En la formació d’una colònia es poden distingir tres fases: -

Conquesta. Relativament fàcil degut a la superioritat militar i tècnica dels països colonitzadors. S’utilitzaren les rivalitats internes entre les tribus o les ètnies dels territoris ocupats.

-

Organització. Les colònies es governaren de dues formes: o Govern colonial pròpiament dit. Els països conqueridors exercien una autèntica política d’ocupació, amb un governador i una elit dirigent (la India britànica). o Protectorat. A la colònia s’instaurava un govern indígena teòricament independent, però a la pràctica sotmès a l’autoritat de l’imperi

-

Explotació econòmica. La colònia es convertí en una proveïdora de matèries primeres, minerals, etc, i al mateix temps es veié obligada a comprar els productes industrials a la metròpoli, que no va permetre la industrialització dels països ocupats.

D2) CAPITALISME I MOVIMENT OBRER Com s’ha vist, el sistema capitalista i la industrialització provocaren l’aparició del proletariat, el seu ràpid creixement i la seva transformació en classe social. Però també es crearen grans desigualtats econòmiques: una burgesia rica i dominant i una classe treballadora explotada que vivia en la misèria. En el segle XIX, el proletariat va prendre consciència de que la única forma de superar aquesta situació era l’associacionisme. El moviment obrer britànic fou el primer a organitzar-se. El 1824 sorgiren eles primers sindicats (les Trade Unions) i al 1838 aparegué el cartisme, un moviment de masses que reivindicava el sufragi universal masculí a Gran Bretanya. 12


Sorgiren també dues corrents ideològiques del moviment obrer: -Marxisme, que defensava una dictadura del proletariat. Els seus teòrics foren Engels i Marx (El capital). -Anarquisme, que refusava tot tipus d’autoritat. El seu principal ideòleg fou Bakunin. A la 2ª meitat del segle XIX naixeren associacions obreres de caràcter internacional: L’Associació Internacional de Treballadors o Primera Internacional (1864-1871), i la 2ª Internacional 18891917.

E) EL ROMANTICISME. Fou un moviment cultural i artístic que es va desenvolupà en el segle XIX i que coincidí amb les revolucions burgeses. L’esperit lliberal d’aquestes es reflex`en les creacions artístiques, que s’allunyaven de les rígides normes de l’academicisme neoclàssic i defenien la llibertat per expressar els sentiments. La condició de l’artista canvià ja que la burgesia adinerada i l’estat es convertiren en una clientela important. A literatura van prevaldre l’emoció i els sentiments, així com la imaginació, a la que es considerava font inspiradora de les obres literàries la importància artística de la qual s’equiparava a la de la raó. Potser per això el gènere cultivat amb més èxit fou la poesia. Destaquen lord Byron, Shelley i Keats (Anglaterra), Novalis (Alemanya), Victor Hugo (França) Leopardi (Itàlia) i Becquer i Espronceda (Espanya). A Espanya al igual que a França el teatre també va tenir la predilecció dels autors romàntics (Zorrilla, i el duc de Rivas). En la pintura romàntica l’esperit lliure es reflexa amb freqüència en els temes de les obres: Motius revolucionaris i nacionalistes que exaltaven la llibertat dels pobles. Al mateix temps el color el paisatge, el moviment i la llum recuperaren tot el seu protagonisme dramàtic i contribuïren a expressar els estats d’ànim i les turbulències dels esperits. Destacaren els francesos David, Géricault i Delacroix, el qual en la seva obra La llibertat guiant al poble plasma la intensitat del combat i les barricades. L’esperit de l’escultura fou similars al de la pintura: François Rude decorà l’Arc de Triomf de Paris amb els relleus de la Marsellesa. Però probablement la música fou la disciplina artística per excel·lència del romanticisme, ja que a través d’ella podien comunicar-se de manera més profunda tots els ideal de l’època: L’amor, la felicitat, la llibertat, la tristesa, etc. Sens dubte Beethoven, fou dels símbols del geni romàntic. A les seves poloneses Chopin expressà de manera refinada i tràgica el dolor i el sofriment del seu poble oprimit. Altres compositors destacats foren els alemanys Bramhs i Wagner.

EXERCICIS D’AUTOAVALUACIÓ 1. Que es la Santa Aliança? 2. En quins anys es desenvoluparen les revolucions liberals contra els règims absolutistes europeus.? 3. Quin bàndols s’enfrontaren a la guerra carlina? 4. Qui foren els promotors de la revolució progressista que es produí a Espanya el 1868. ? 13


5. Quin any començà la independència d’Amèrica Llatina ? 6. Quines noves fonts d’energia substituïren al carbó durant la 2ª Revolució Industrial ? 7. Que es un cartel ? 8. Que es i quan es va celebrar la Conferència de Berlín ? 9. Que són les Trade Unions? 10 Quines són les dues principals corrents ideològiques del moviment obrer i les seves figura més representatives

14


T.7 Capitalisme i socialisme. A principis del segle XX, a Europa s’establiren definitivament dos diferents sistemes econòmics, polítics i socials. En aquest capítol s’analitzen la consolidació de l’ imperialisme colonial de les grans potències mundials que significà el triomf capitalisme econòmic, així com el desenvolupament de la Revolució Russa que desembocar en la instauració d’un sistema comunista.

A) CONSOLIDACIÓ DE L’ IMPERIALISME A1) L’ IMPERI COLONIAL BRITÀNIC Anglaterra fou una de les primeres potències que s’adonà del potencial econòmic de les colònies i constituí l’ imperi colonial més important i extens. El Regne Unit conquerir una sèrie de punts o zones estratègiques per organitzar i controlar el comerç mundial: Gibraltar i Malta al Mediterrani, Ciutat del Cap, Aden, Ceilan (Sri Lanka) per articulà la ruta comercial cap a la India, i Singapur i Hong Kong que serviran d’ enllaç amb el mercat xinès. A més a més colonitzà un bon nombre de països africans, en els que obtenia matèries primeres. Les més importants eren Rodhesia (Zimbabwe, coure), Unió Sud-africana (Sud-àfrica, or i diamants), Nigèria (marfil, fusta) i Kènia (cotó i canya de sucre). Però, la Joia de la Corona fou la Índia, que tenia un important paper en l’economia britànica com a proveïdora de cotó. Cap a 1890, al voltant de 6.000 funcionaris britànics governaven a tota la població indígena (uns tres-cents milions). Per tant, les colònies significaren tan beneficis comercials i estratègics. A partir de 1875 el Regne Unit passà a controlar el Canal de Sués (obert el 1869), que reduí en un 45% el temps necessari per anar de Londres a Bombai i a l’inrevés.

A2) L’ IMPERIALISME DELS ESTATS UNITS Desprès d’independitzar-se d’ Anglaterra (1776), les tretze excolònies britàniques que estaven situades a la costa atlàntica, iniciaren una expansió territorial cap a l’oest fins ocupar i colonitzar quasi tot el territori actual dels Estats Units. Al mateix temps, es produí un creixement econòmic i demogràfic, potenciat per una creixent immigració, i, en el darrer terç del segle XIX, Estats Units decidí aconseguir el control d’una sèrie de territoris extra continentals. La seva victòria enfront Espanya el 1898 li va permetre annexionar-se algunes illes del Pacífic (Hawai, Guam i Filipines), molt importants estratègicament, així com controlar l’economia de Cuba i Puerto Rico.

15


L’ imperialisme dels Estats Units fou diferent al dels països europeus, ja que no es caracteritzà per la conquesta territorial i el control polític directe, si no més aviat per la submissió econòmica que imposaren als països sota la seva influència. Es l’ anomenat Neocolonialisme.

A3) L’EXPANSIÓ JAPONESA A ÀSIA A mitjans dels segle XIX, a Japó s’inicià un ràpid procés d’industrialització afavorit per un fort creixement demogràfic que proporcionà mà d’obra barata a les grans companyies industrials i financeres. L’ escassetat de recursos naturals i, per tant de matèries primeres, així com la necessitat de buscar nous mercats pels seus productes, varen dur al país cap el colonialisme. El 1875, Japó arribà a un acord amb l’imperi Rus que li va cedir les illes Kurils a canvi de la illa de Sajalin. Les guerres amb Xina ( 1894-1895) i amb la Rússia tsarista (1905) li proporcionaren el domini de Corea i Manxurià.

B) LA REVOLUCIÓ RUSSA A principis del segle XX, Rússia era l’ únic país europeu que encara estava governat per alguna monarquia absolutista pròpia de l’ antic règim. Els tsars dirigien l’ imperi Rus de la mateixa manera que ho havien fet els reis europeus en el segle XVIII. La noblesa posseïa les terres i acaparava la riquesa. La industrialització, que es desenvolupar a Rússia molt més tard que a la resta d’ Europa, potencià el creixement del proletariat. Les empreses i les fàbriques, caracteritzades per les seves enormes proporcions (sovint tenien més de 500 treballadors), es concentraven a les grans ciutats, sobretot a Moscou i Sant Petersburg, on el 50% de la població eren obrers que vivien en unes condicions socials i laborals molt precàries. En poc temps es formà un proletariat jove i combatiu. La situació que es vivia sota el govern tsarista va donar lloc a diferents partits polítics: -

-

Partit Constitucional Demòcrata (1905). Integrat per professionals lliberals, inversos i intel·lectuals que desitjaven la implantació d’una monarquia parlamentària que segueixi el model dels països europeus. Partit Socialista Revolucionari. Defenia el repartiment de les terres i va tenir molt èxit a les zones rurals. Partit Obrer Socialdemòcrata Rus(1898). Format per obrers urbans i intel·lectuals radicals. L’any 1903 es dividir entre bolxevics i menxevics. Els primers dirigits per Lenin, volien derrocar el tsarisme i implantar una dictadura del proletariat sense acceptar cap tipus d’aliança amb la burgesia.

El descontentament social va créixer desprès de la derrota russa enfront al Japó. El 1905, una gran massa d’obrers es reuní davant el palau d’hivern de Sant Petersburg per demanar millores en les condicions laborals. L’ exèrcit dissolgué la manifestació de manera tan brutal que aquest dia ha passat a la història amb el nom de Diumenge Sagnant. Es desencadenà la revolució a tot el país i les vagues s’ estengueren per la ciutat. Es crearen les primeres organitzacions obreres (els soviets) que exigiren una assemblea constituent, la democratització de la vida política i la 16


millora de les seves condicions econòmiques i socials. El tsar Nicolau II reprimí amb duresa totes les protestes.

B1) LA REVOLUCIÓ DE 1917 La participació de Rússia a la Primera Guerra Mundial agreujà la crisi social. Els aliments escassejaven i les ciutats no tenien combustible. El poble responsabilitzà al règim tsarista de la situació i les vagues i les manifestacions es van fer cada cop més violentes. Aquesta vegada l’ exèrcit, desorganitzat i decebut desprès de la guerra es va unir al poble i als soviets i el març de 1917 el tsar Nicolau II es va veure obligat a abdicar. S’instaurà una República Liberal presidida provisionalment per Kerenski. El 25 d’octubre d’aquest mateix any, els bolxevics liderats per Lenin, que com s’ha dit pretenien acabar amb el règim burgès liberal i instaurà la dictadura del proletariat, assaltaren el Palau d’ Hivern i es van fer amb el govern. El denominat Exèrcit Blanc, format per cosacs i ex-militars tsaristes, amb el suport de tropes franceses, angleses, poloneses, nord-americanes i japoneses organitzà una resistència armada i esclatà la guerra civil. El partit bolxevic i els soviets mobilitzaren una gran massa obrera per formà l’ anomenat Exèrcit Roig, que amb el comandament de Trotsky aconseguí la victòria de 1921.

B2) LA FORMACIÓ DE L’ URSS El partit bolxevic passà a anomenar-se en el Partit Comunista i es convertí en el partit únic. S’ instaurà un estat centralitzat i autoritari i els soviets van perdre pràcticament tota la seva autonomia. El desembre de 1922 es creà la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), que inicialment eren 4, Rússia, Ucraïna, Bielorrússia i Transcaucàsia. El sistema de govern estava composat per tres òrgans màxims: el Soviet Suprem, el Presídium i un Consell de Comissaris del Poble. A la mort de Lenin (1924), Trotsky i Stalin es disputaren el poder. Aquest darrer fou escollit per majoria en el Congrés del Partit de 1927. La transcendència de la Revolució Russa radicà en el fet que d’ ella va sorgir un estat amb una organització política, econòmica i social contraposada al sistema capitalista i lliberal que imperava en els països europeus. Rússia, fou l’ únic estat que, en aquella època portà a la pràctica la dictadura del proletariat.

C) ESPANYA: REPÚBLICA, RESTAURACIÓ I DICTADURA. C1) LA 1ª REPÚBLICA Com ja s’ha vist, després de la Revolució de 1868, Amadeu I de Saboia fou nomenat Rei d’Espanya l’any 1871. Malgrat el seu esperit lliberal i el seu esforç per respectar el sistema constitucional, el poble no acceptà el monarca per la seva condició d’estranger. A més a més va rebre poc suport dels 17


partits polítics; els progressistes que el defenien vivien moments d’inestabilitat: es varen escindir en dos grups; els constitucionalistes, elements moderats del progressisme liderats per Mateo Sagasta, i les radicals, dirigits per Manuel Ruiz Zorrilla. El 1872 va esclatar la III Guerra Carlina i Amadeu I, conscient de que no funcionaria el mecanisme polític, presentà la seva renúncia al tro (11 de febrer de 1873) i va regressar a Itàlia. El mateix dia de l’abdicació del monarca, el Congres i el Senat es reuniren en Assemblea Nacional i proclamaren la República. Va ser de curt durada amb diferents presidents del poder executiu:Estanislau Figueras, Francesc Pi i Margall, Nicolas Salmerón i Emilio Castelar. Les causes del fracàs d’aquesta primera República cal trobar-les a la inestabilitat que vivia el país: guerra carlina, insurrecció cantonalista (republicans que propugnaven la instauració d’un regim federal), fraccionament del republicanisme (s’accentua una tendència cap la dreta) i descontentament de l’exèrcit, que intentà alguns pronunciaments. Després de la derrota parlamentària de Castelar, el 12 de gener de 1874, el general Pavia va posar fi a la República amb un cop d’Estat.

C2) LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA Les c,lasses conservadores volien restaurar la monarquia, consideraven que era l’única manera de restablir l’ordre i l’estabilitat. A finals de 1874, el general Martínez Campos, aprofitant aquesta situació, proclamà rei d’Espanya a Alfons XII de Borbó, que va arribar a Espanya el 1875. El seu home de confiança, Cánovas del Castillo, fou l’encarregat d’estructurar i dirigir el nou règim. S’el.laborà una nova constitució (1876) i s’establí un nou sistema de dos partits que s’alternaren en el poder (s’anomenà el torn de partits): Partit Conservador fundat pel propi Cánovas, i el Partit Lliberal dirigit per Sagasta. L’any 1876 l’exèrcit del rei Alfons XII aconseguiren acabar amb la rebelio carlina. Alfons XII morí de tuberculosi als 28 anys (1885)

El regnat d’Alfons XIII Després d’un període de regència de la seva mare, la Reina Maria Cristina, el 17 de maig de 1902 Alfons XIII, fill d’Alfons XII, complí els 16 anys d’edat i inicià el seu regnat. Durant els primers anys va haver d’ enfrontar-se a nombrosos problemes econòmics, religiosos, polítics i socials. En particular, es desenvolupà un fort moviment obrer amb organitzacions socialistes i anarquistes que intensificaren la lluita violenta (manifestacions, vagues i atemptats). El propi rei va patir un atemptat el 1906, del qual va sortir il·lès. Es succeïren diferents governs, entre els quals destacà el del conservador Maura (1907-1909), que promulgà algunes lleis per regular el dret a la vaga. La seva intenció era fer la “revolució des de dalt” per evitar que la fes el poble des d’abaix. Al mateix temps, Marroc s’aixecà contra l’ocupació espanyola de part dels seus territoris i el govern envià tropes per acabar amb la revolta. L’oposició inicià campanyes de protesta contra la lluita i, a Barcelona es produïren disturbis, motins i saqueigs d’esglésies i convents (setmana Tràgica de 1909). L’exèrcit intervenir per restablir l’ordre i Maura es va veure obligat a dimitir.

18


Malgrat que Espanya va aconseguir mantenir-se neutral durant la Primera Guerra Mundial, la crisis s’agarbà el 1917 i es produïren tres esdeveniments que marcaren la inestabilitat del període: 1. Juntes Militars de Defensa. Organitzacions militars de Barcelona que es formaren a finals de 1916 per exigir una sèrie de reformes a l’exèrcit. 2. Assemblea de Parlamentaris. Es creà per iniciativa de la burgesia catalana com a reacció al tancament del Parlament espanyol. Fou rebutjada i dissolta després de la vaga d’agost de 1917. 3. Vaga general. Fou decretada el 1917 pel Comitè Executiu format per l’Ut i pel PSOE.. Es varen produir enfrontaments amb l’exèrcit a Madrid, Barcelona i Bilbao. Davant d’aquesta situació, a la qual hem d’afegir el desastre militar al Marroc (Anual, 1921), Alfons XIII va prendre la determinació de recórrer als militars per fer un govern que prescindís del Parlament.

C3) EL DESENVOLUPAMENT INDUSTRIAL Malgrat el gran desenvolupament que presentaven la indústria siderúrgica basca i la tèxtil catalana, a finals del segle XIX a Espanya predominaven les zones rurals. El ritme de la industrialització al nostre país era més lent de la resta d’Europa; i va ser necessària la intervenció del capital estranger a empreses mineres i industrials (per exemple, per la distribució de gas i l’electricitat). Espanya exportava productes agraris i miners i importava productes industrials. A partir de 1925, durant el regnat d’Alfons XIII, es va produir un cert desenvolupament econòmic que es va palesar amb la reforma i ampliació de la xarxa de comunicacions. A més es construïren pantans i es creà la companyia CAMPSA per a la venda de productes derivats del petroli.

C4) LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA Alfons XIII, decidit a buscar el suport dels militars, va reconèixer immediatament el Directori Militar sorgit del cop d’Estat de Primo de Rivera (1923), capità general de Catalunya Integrat en principi exclusivament per militars, el govern de la Dictadura es proposà convertir-se en un regim estable seguint el model del feixisme italià. Els anys de tranquil·litat social, de cert creixement econòmic i d’una sèrie de victòries al Marroc amagaven una forta repressió social i política que desembocà en una inestabilitat i unes contradiccions insalvables: 1. La Mancomunitat de Catalunya, institució que oferia una certa autonomia, es va dissoldre (1925) i contribuí a enfortir les idees republicanes a una part molt important de l’Estat. 2. El fracàs de les reformes agrària i tributària. 3. La crisis financera lligada a la crisi econòmica mundial a partir de 1929. El 1930 dimití Primo de Rivera i el rei encarregà el govern al general Berenguer. El pacte de Sant Sebastià (agost de 1930) va consistir en l’acord entre socialistes i republicans per implantar la 2ª República a Espanya. Davant de la gravetat de la situació i per intentar satisfer les demandes populars es varen convocar unes eleccions municipals (12 d’abril de 1931). Els partits

19


republicans varen obtenir la majoria a les grans ciutats espanyoles i Alfons XIII va decidir abandonar el país.

EXERCICIS D’AUTOAVALUACIÓ 1. Quina fou la colònia econòmica i comercial més important del Regne Unit? 2. Què és el neocolonialisme i qui el va posar a la pràctica per primer cop? 3.

Quin era el principal objectiu polític dels bolxevics liderats per Lenin?

4. Què eren els soviets? 5. En quin any abdicà el tsar Nicolau II i Lenin es va fer amb el govern? 6. Qui va ser el successor de Lenin? 7. Quan va deixar el trono Amadeu I, i es va proclamar la 1ª República a Espanya.? 8. Quin general va fer un cop d’estat i va acabar amb la 1ª República ? 9. Quins fets varen agreujar la crisis espanyola, l’any 1917, durant el regnat d’Alfons XIII.? 10. Quan i perquè es va produir el cop d’Estat que originà la Dictadura de Primo de Rivera ?

20


T.8 EL Segle XX A) LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL A.1) CAUSES Malgrat la unificació d’ Alemanya (1870) a Europa es va viure un període sense guerres, entre les grans potències econòmiques creixien les tensions i la competència per acaparar i dominar els mercats colonials. Per altra banda, l’ enduriment dels moviments nacionalistes, especialment greus a la zona balcànica, era un altre factor de desestabilització internacional, ja que provocava l’oposició i l’enfrontament polític dels diferents estats europeus. A aquest període es coneix com la Pau Armada, perquè es caracteritza per l’augment de la producció d’armament i d’enfortiment dels exèrcits com a mesura dels diferents estats per garantir la seguretat. Bismarck, que havia estat l’artífex de la unificació d’ Alemanya, va crear al 1882 la Triple Aliança ( Alemanya, Àustria i Itàlia) per enfortir la posició del seu país a Europa i per prevenir un possible enfrontament armat amb França. Al mateix temps, firmà diferents tractats amb el Regne Unit, Hongria, Espanya y Rússia per assegurar el total aïllament de França. Desprès de la dimissió de Bismarck, però tots aquests pactes es van trencar i, per iniciativa de França, el 1907 es constituí la Triple Entesa ( França, Regne Unit i Rússia) amb la finalitat de fer front a l’amenaça de la Triple Aliança. Les tensions entre aquests dos blocs es van agreujar per les diferències colonials entre França i Alemanya amb relació el territori marroquí (1911) i per les dues guerres balcàniques (1912-1913) que van endurir el conflicte entre Àustria o Rússia. El 28 de juny de 1914, l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc austríac Francesc Ferran, atribuït als nacionalistes serbis, desencadenà la Primera Guerra Mundial.

A.2) FASES Desprès de l’atemptat de Sarajevo, Àustria declarà la guerra a Sèrbia, mentre que Alemanya, aliada àustrica, va fer el mateix amb Rússia (1 d’agost), aliada de Sèrbia, i de França (3 d’agost), aliada de Rússia. Quan Alemanya violà el territori belga, el Regne Unit s’incorporà al conflicte (4 d’agost). En el desenvolupament de la Primera Guerra Mundial es poden distingir les següents fases: •

Guerres ofensives (1914). Els dos bàndols tractaren d’aconseguir una ràpida victòria mitjançant ofensives fulminants, però van fracassar. Els alemanys travessaren Bèlgica amb d’intenció d’arribar a Paris, però van ser frenats per l’exèrcit francès a la batalla del Marne (6-9 setembre). Per altra banda, els russos atacaren Prússia Oriental, però també van sofrir greus derrotes.

Guerra de posicions (1915-1916). Fracassades les previsions d’una guerra breu, els estats passaren a mantenir les posicions conquerides. Es va iniciar una guerra de desgast, que es va organitzar en trinxeres, per tal d’obtenir la victòria final. Per minar més el desgast que suposava la llarga guerra, els països de l’Entesa van recórrer al bloqueig econòmic i marítim. Els alemanys van respondre amb atacs amb submarins.

21


Itàlia que anys enrere havia abandonat la Triple Aliança, i Romania es van unir a l’Entesa, mentre que Bulgària va entrar en guerra en suport d’Alemanya i Àustria. •

Grans ofensives finals (1917-1918). L’any 1917 fou crucial per el desenvolupament de la guerra. Malgrat l’enfonsament del front rus degut a la revolució que es vivia en aquest país, l’entrada en guerra dels Estats Units al costat dels països de l’Entesa (abril 1917) determinà la derrota d’Alemanya, la qual sotmesa a un eficaç bloqueig, es veié obligada a replegar-se. El novembre de 1918 es produir la rendició dels imperis centrals: Alemanya, Àustria-Hongria i Turquia.

A.3) CONSEQÜÈNCIES La més important fou la configuració d’un nou mapa europeu d’acord amb el principi de les nacionalitats ( no es va respectar en tots els casos; per exemple, en la creació de Txecoslovaca i Iugoslàvia). Els tres grans imperis van ser desmembrats. Alemanya fou considerada la màxima responsable del conflicte, per mitjà del Tractat de Versallès (28 de juny de 1919), se la va obligar a reduir el seu exercit, a abandonar els territoris colonials i a pagar enormes compensacions econòmiques. Es creà la Societat de Nacions per solucionar pacíficament els possibles conflictes entre estats. La Primera Guerra Mundial també significà la pèrdua de l’hegemonia dels països europeus en l’economia mundial. Estats Units es beneficià del endeutament d’aquests per fer-se amb el control del comerç i de les finances mundials, mentre que el Japó augmentà notablement la producció industrial degut a la major demanda dels Estats Europeus que havien participat en el conflicte europeu.

B) EL PERIODE D’ENTREGUERRES B.1) LA GRAN DEPRESSIÓ Al finalitzar la Primera Guerra Mundial, l’economia de los països europeus depenia dels Estats Units. Per una banda, li devien grans quantitats de diners i, per altra banda, la creixent demanda de bens de consum no podia ser abastida per feble indústria europea, per la qual cosa l’americana va incrementar la seva producció notablement. Quan la demanda va reduir-se, en els Estats Units es va produir una crisi de sobreproducció, que va desembocar en l’anomenat crack de la Borsa de Nova York (1929). La causa principal d’aquest enfonsament fou el manteniment artificial de les altes cotitzacions de les accions, el valor de les quals estava molt per sobre del valor real que tenien les empreses, és a dir, dels beneficis que produïen. Atès que, els Estats Units controlava el 45% de la producció mundial, la crisi es va estendre ràpidament per Europa: al disminuir la demanda de productes industrials, nombroses empreses van tenir que tancar, augmentà l’atur obrer i es va paralitzà el comerç internacional. En el pla polític, degut al gran descontentament popular, les ideologies antiliberals i anticapitalistes, com el comunisme i el feixisme, guanyaren nombrosos adeptes. A partir de l’any 1933, Estats Units començà a recuperar-se de la Gran Depressió gràcies a l’aplicació d’un original pla econòmic el New Deal, el qual, en contra del liberalisme tradicional, implicava la intervenció directa de l’estat en l’economia. 22


B.2 ) FEIXISME I NAZISME Foren moviments d’ideologia ultranacionalista i totalitària que aconseguiren el poder a Itàlia (1922) i a Alemanya (1933). El seu triomf fou conseqüència del ressentiment entre vencedors i vençuts de la Primera Guerra Mundial, de la crisi econòmica de la postguerra, de la Gran Depressió i de la por a l’expansió comunista, que havia aconseguit el poder a Rússia. A Itàlia, Benito Mussolini fundà el Partit Nacional Feixista (1921), el qual fou recolzat pels grans industrials i els terratinents, és a dir, per les classes mitges i altes, les quals estaven disgustades amb les vagues, revoltes urbanes i motins en el camp promoguts pel proletariat. Desprès de la Marxa sobre Roma (1922) protagonitzada pel seus partidaris, Mussolini fou nomenat primer ministre pel rei d’ Itàlia i, el 1925, fou investit com a Duce dels italians. S’instaurà un règim de partit únic en el que Mussolini tenia tots els poders parlamentaris. A Alemanya, l’ascens del partit Nazi, el líder del qual fou sempre Adolf Hitler, també va estar vinculat al suport de les classes mitges i altes, frustrades desprès de la derrota de la Primera Guerra Mundial i atemorides pel proletariat creixent i de l’expansió del comunisme. El 30 de gener de 1933, Hitler fou nomenat canceller de la República i, pocs mesos desprès va obtenir plens poders. El partit nazi es convertí en l’únic autoritzat. El totalitarisme de Hitler es basà en el nacionalisme, el racisme, la superioritat de la raça ària i l’antisemitisme. Es va utilitzar la propaganda com a mitjà per controlar el pensament de la població, sobretot de la joventut, sotmetre’l a les directrius del partit. I del Fhürer. Es va iniciar una persecució sistemàtica dels jueus, als quals s’acusava de tots els mals soferts per Alemanya. El 1939 ja havien fugit del país més de dos-cents mil jueus i els que es van quedar foren assassinats o internats en camps de concentració. La política exterior alemanya es basà en l’expansionisme, es a dir, en l’ intent de conquerir l’ Europa Oriental per proporcionar a la raça germànica l’espai geogràfic i vital que considerava necessari pel seu desenvolupament. Poc a poc, Hitler fou incomplint les clàusules del Tractat de Versallès que limitaven la capacitat militar d’Alemanya.

C) LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA C.1) LA SEGONA REPÚBLICA El 14 d’abril de 1931 es proclamà la Segona República, presidida per Alcalà Zamora,i es procedir a convocar noves eleccions per escollir les Corts, les quals serien les encarregades de d’elaborar una nova Constitució. En ella es va proclamà la llibertat religiosa i la separació entre Església i Estat. Es concedí l’autonomia a Catalunya (1932) i a les províncies basques i navarrès (1936). Els intents per dur a terme les reformes agrària i militar no van tenir resultats positius: es produïren vagues, motins o revoltes camperoles, com la de Casas Viejas (Càdiz) de 1933; per altra banda, el descontentament de l’exèrcit es manifestà en l’ intent fallit de cop d’estat per part del general Sanjurjo (1932). Davant d’aquesta situació, agreujada per la crisi internacional que també va repercutir a Espanya, Azaña, cap del govern, dimití i la dret accedí al poder. Però, les coses no canviaren i l’esquerra

23


es va aixecar en algunes regions. La revolta més important es produí a Astúries (octubre de 1934) i fou durament sufocada per l’exèrcit. El febrer de 1936 es convocaren noves eleccions, en les quals guanyà el Front Popular, una unió de partits d’esquerra. El govern, presidit primer per Azaña i desprès per Casares Quiroga, no aconseguí controlar els esdeveniments (continuaven les vagues i augmentava l’atur i les ocupacions il·legals de terres) i això va provocar l’alçament de grups militars recolzats per grups de la dreta.

C.2) ELS ANYS DE LA GUERRA L’alçament militar començà el 17 de juliol de 1936 en el protectorat del Marroc. Els dies 17 i 18 d’aquest mateix mes s’intentà amb diferent èxit en vàries ciutats. Desprès d’una setmana, Espanya, quedà dividida entre els dos bàndols. Al principi, els dirigents de l’exèrcit nacional foren els generals Mola, a la zona nord i Franco, el qual havia consolidat el control d’ Andalusia occidental, però l’1 d’octubre de 1936 Francisco Franco fou nomenat Cap de l’ Exèrcit, de l’Estat i del Govern de l’Espanya nacional (se li atorgà el títol de Caudillo). El govern republicà va està presidit per Largo Caballero, fins el maig de 1937, i per Negrín. La lluita es centrà en la possessió de Madrid i, malgrat que les tropes franquistes van arribar fins les afores de la capital desprès de conquerir Toledo, els republicans aconseguiren detenir el seu avanç. Però, els republicans perderen Sant Sebastià i Màlaga. A mitjans de 1937, Franco canvià d’estratègia i realitzà delitoses ofensives en els fronts nord (conquesta de Bilbao, Santander i Gijon) i d’Aragó-Llevant (Lleida, Terol i Castelló). A l’estiu de 1938, desprès de la decisiva batalla de l’Ebre, s’inicià l’ofensiva sobre Catalunya; el 26 de gener de 1939 els nacionals ocuparen Barcelona. Finalment, el coronel Casado derrotà als republicans a Madrid i prengué el govern. L’1 d’abril de 1939 es donà per finalitzada la Guerra Civil.

C.3) EL RÈGIM DE FRANCO Francisco Franco, el qual se va autodenominar Caudillo - paraula equivalent a Duce y Führer - , instaurà un règim autoritari i assumí els poders legislatiu, executiu i judicial. El nou sistema polític de la Dictadura suprimí tot l’establer abans de la Guerra Civil: el Movimiento Nacional substituí als partits polítics (encara que van subsistir la Falange Espanyola i les juntes d’ Ofensiva Nacional Sindicalista); es prohibiren les manifestacions públiques; es restringiren les llibertats d’expressió (censura), de reunió i d’associació i s’aprovaren lleis contra la massoneria i el comunisme. Tanmateix, es combateren i reprimiren els nacionalismes català, basc i gallec. La política econòmica es caracteritzà per l’aïllament i l’autarquia, característiques típiques dels règims totalitaris. S’intentà incrementar la producció i reduir les importacions per crear llocs de treball; els ferrocarrils (Renfe 1940), la comercialització del blat, el control dels preus i l’ INI (Institut Nacional t’industria, creat el 1941) passaren a dependre de l’Estat per potenciar el creixement industrial. L’exclusió d’ Espanya del Pla Marshall, amb el qual Estats Units es comprometia a ajudar als països d’ Europa Occidental, significà un greu perjudici per a l’economia franquista.

24


A partir de 1953, el fracàs de la política autàrquica obligà a Franco a variar gran part de les seves mesures econòmiques; es posà fi al racionament, es liberalitzà el comerç interior i s’obriren les relacions internacionals: tractat amb Estats Units (1953), Concordat amb la Santa Seu (1953) i integració a l’ ONU (1955). A conseqüència del Pla d’ Estabilització (1959), creat per resoldre els greus problemes de l’economia, Espanya va viure un ràpid procés d’industrialització i modernització, gràcies, sobretot, a les inversions econòmiques i tecnològiques procedents d’ Europa Occidental. La mort de Franco (1975) significà la fi del seu règim i la instauració d’una monarquia constitucional: Juan Carles I de Borbó, net d’ Alfons XIII i qui Franco havia escollit com a successor, fou entronitzat com a “rei de tots els espanyols”.

D) LA SEGONA GUERRA MUNDIAL D.1) CAUSES Les causes que provocaren la Segona Guerra Mundial son vàries: la insatisfacció alemanya per les condicions del Tractat de Versallès, la difícil convivència entre democràcia , feixismes i comunisme i la crisi econòmica del 1929, que conduí al rearmament i l’expansionisme territorial de la majoria dels països. A més, s’hauria d’afegir la manca d’operativitat de la Societat de Nacions que, malgrat convocar una conferència pel desarmament, no va aconseguir cap resultat positiu. El detonant fou l’ànsia expansionista dels països que formaven l’ Eix Roma-Berlin-Tòquio: el Japó va ocupar Manxúria (1931), Itàlia va conquerir Etiòpia (1935) i Alemanya s’annexionà Àustria i els Sudetes i militaritzà la regió de Renania. Les potències europees només reaccionaren amb les protestes diplomàtiques, però quan els exercits alemanys envaïren Polònia el setembre de 1939, llavors França i Anglaterra li declararen la guerra.

D.2) FASES La Segona Guerra Mundial pot dividir-se en dues fases, una europea i una altra mundial. Etapa europea (1939-1841) Desprès de la invasió de Polònia, Alemanya conquerí Dinamarca i Noruega i, quasi immediatament inicià una ofensiva cap els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg. Les tropes aliades tingueren que arreplegar-se i els exèrcits de Hitler, desprès de conquerir aquests tres països, entraren a París el 14 de juny de 1940. El mariscal francès Petain es veié obligat a firmar un armistici en el qual es reconeixia l’ocupació de la zona nord de França. Aquest mateix mes de juny, aprofitant les circumstàncies, Itàlia declarà la guerra a França i al Regne Unit i a Mussolini intentà conquerir Grècia i penetrar a Egipte a través del Líbia. Els dos intents van fracassar per la ràpida actuació de l’exèrcit britànic. De tota manera, ja al 1941, Hitler per evitar la constitució d’un front aliat als Balcans, decidí ocupar Iugoslàvia i Grècia. Etapa Mundial (1941-1945) El 1941 es produïren dos fets decisius per a la guerra: Alemanya envaí Rússia, el Japó atacà els Estats Units bombardejant la base de Paer Carbur i estengueren les seves operacions pel Pacífic (Birmània. Filipines, Bong-bong, Indonèsia, etc.).

25


Tot semblava indicar una victòria alemanya, però a partir de l’estiu de 1942 la guerra sofrí un gir important: Estats Units detingué l' avenç japonès cap a Austràlia a la batalla de Midway, a Stalingrat es produí la primera gran derrota de Hitler, els quals no van aconseguir entrar a Moscou, i, ja el 1943, el desembarcament americà al Marroc i Algèria obligà a retirar-se a l’exèrcit alemany comandat per Rommel. Els líders aliats (Churchill, Roosvelt i Stalin) realitzaren vàries reunions internacionals per coordinar els seus plans de guerra: Rússia llança una ofensiva des de l’est, mentre que les tropes aliades desembarcaren a Normàndia i Sicília per, posteriorment, alliberar Bèlgica, els Països Baixos i Itàlia. L’abril de 1945 les tropes russes cercaren Berlín i, el 2 de maig, Alemanya es va rendir. Hitler s’havia suïcidat dos dies abans. Al Pacífic, els Estats Units conquerí les Filipines (octubre de 1944) i les illes pròximes al Japó (1945) i inicià el bombardeig de les principals ciutats del país. El llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki acabà amb la resistència japonesa, que es va rendir el 2 de setembre de 1945.

D.3 )CONSEQÜÉNCIES L’ús d’un armament molt sofisticat i els bombardejos massius provocaren un impacte demogràfic brutal: es calcula que moriren més de 50 milions de persones, dels quals un percentatge molt alt eren civils (a Polònia quasi el 97% de les baixes eres civils i a la URSS a prop del 50%). Desprès de la Segona Guerra Mundial, Europa quedà totalment destruïda i les conseqüències econòmiques foren molt greus, ja que quasi totes les instal·lacions industrials, les carreteres i els camps havien sofert danys irreparables. Estats Units i l’ URSS, gràcies a la seva potència econòmica, foren els únics països capaços d’afrontar la reconstrucció d’ Europa, i degut a això les seves economies varen sortir molt reforçades.

E) LA GUERRA FREDA E.1) CREIXEMENT ECONÒMIC I CANVIS SOCIALS Entre els anys 1945 i 1973 es produí a Europa occidental el major creixement econòmic de la història del capitalisme. El principal artífex fou Estats Units, que va intervenir obertament en l’augment del nivell econòmic dels països europeus. Es crearen el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Internacional de reconstrucció i Desenvolupament o el Banc Mundial (BRDI) per ajudar als països amb forts desajustaments econòmics. Per altra banda, desprès de la Segona Guerra Mundial, la societat capitalista experimentà grans canvis: -

Emigració massiva del camp a la ciutat. La dona s’incorporà la món laboral Increment de les classes mitges degut al creixement econòmic. Naixement de la societat de l’oci. Imitació de l’estil de vida americà. 26


-

Canvis en l’estructura familiar (divorci, avortament, mètodes anticonceptius, alliberació sexual), etc.

E.2) POLITICA DE BLOCS Com s’ha dit, desprès de la Segona Guerra Mundial es produí la consolidació de dues superpotències mundials, Estats Units i l’ URSS. Els dos països lluitaren per l’hegemonia mundial en tots els terrenys, però sense arribar xoc directe, ja que eren conscients de les terribles conseqüències que hauria significat una nova guerra mundial. Es l’època de l’anomenada Guerra Freda, un permanent estat de tensió caracteritzat pel clar enfrontament entre els dos sistemes polítics, econòmics i socials oposats: el capitalisme i el comunisme. Tant els Estats Units com l’ URSS intentaren controlar el major nombre possible de països i això va provocar la creació dels blocs, l’ Occidental (estats que seguien les directrius estodounidenques) i l’ Oriental (estats controlats per l’ URSS). A partir de 1947, els Estats Units posaren en marxa el Pla Marshall, destinta a reforçar l’economia d’ Europa Occidental i, en conseqüència, frenar l’expansió soviètica. L’ URSS respongué immediatament creant el COMECON el mercat comú format pels països de l’ Est. Tanmateix, el 1949 el bloc estadounidenc fundà la seva aliança militar, l’ OTAN (Organització del Tractat de l’ Atlàntic Nord); el 1955, el bloc comunista també creà la seva, el Pacte de Varsòvia.

E3) ENFRONTAMENTS: GUERRES DE COREA I DE VIETNAM Les tensions entre els dos blocs generaren situacions crítiques: divisió d’Alemanya i Berlin, guerra civil a Grècia, la invasió d’Hongria o els conflictes àrabo-israelís, conseqüència de la creació de l’estat d’Israel l’any 1948, amb el suport de les potències occidentals. Els conflictes més importants foren les guerres de Corea i Vietnam. Guerra de Corea (1950-53) Corea havia quedat dividida en dos estats: un comunista (Corea del Nord) i l’altre alineat al bol occidental (Corea del Sud). Els nord coreans varen invadir Corea del Sud i varen provocar un enfrontament indirecte entre les dues potències. El conflicte es va estabilitzar amb la intervenció de les forces de l’ ONU en suport de Corea del Sud i de Xina ajudant a Corea del Nord. Guerra de Vietnam (1946-1954 i 1957-75) En acabar la 2ª Guerra Mundial, Vietnam aconseguí la seva independència després d’una llarga guerra amb França, que posseïa les colònies d’Indoxina. El país quedà dividit en dos: una república nacionalista al sud i un regim comunista al nord. El govern de Vietnam del Sud, que s’havia convertit en una dictadura militar, va enfrontar-se amb una guerrilla comunista (el Vietcong) recolzada per l’URSS, Vietnam del Nord i la Xina. Els EUA varen intervenir directament ajudant a Vietnam del Sud enviant tropes i bombardejant les zones estratègiques del nord, però fou incapaç de derrotar al Vietcong L’any 1975 les pressions internacionals, els fracassos militars i les protestes internes obligaren als EUA a

27


evacuar Vietnam del Sud. Aquell mateix any, es va produir la unificació del Vietnam sota un govern comunista.

EXERCICIS D’AUTOAVALUACIÓ 1. Com es denominaren els dos bloc de països europeus que es van formar abans de la Primera Guerra Mundial i quins Països els formaven? 2. En quins anys es va desenvolupar la Primera Guerra Mundial? 3. Quina fou la causa de la Gran Depressió que provocà una forta crisi econòmica a nivell mundial? 4. Quins foren els dos règims totalitaris que triomfaren a Europa en el període d’entreguerres i en quins països es van instaurar? 5. Qui fou el primer president de la Segona República espanyola? 6. Quan i on es produí l’alçament militar que provocà la Guerra Civil espanyola? 7. En quin any es va instaurà el règim de Francisco Franco? 8. Quins foren els països del l’ Eix que foren derrotats a la Segona Guerra Mundial? 9. En quines ciutats japoneses llançà Estats Units la bomba atòmica? 10. Quins foren els dos conflictes més importants de la Guerra Freda?

28


29


30


31


32


33


34


35


GUIA DE L’ALUMNE Mòdul:

HISTORIA II

Programa GES

Què fer

Presentació

T.5 L’ Edat Contemporània: La fi de l’Antic Règim

T.6 Restauració i revolucions lliberals

II

.

Com fer-ho Quan 1. Mapa conceptual i conceptes bàsics. 2. Repartiment de blocs, resum. 3. Resum Oral 4. Definició, ampliació i dubtes 5. Activitats dossier (sense data)

1. Mapa conceptual i conceptes bàsics. 2. Repartiment de blocs, resum. 3. Resum Oral 4. Definició, ampliació i dubtes 5. Activitats dossier (sense data)

1. Mapa conceptual i conceptes bàsics. 2. Repartiment de blocs, resum. 3. Resum Oral 4. Definició, ampliació i dubtes 5. Activitats dossier (sense data)

Curs 2008 – 2009

Data realitz.

Quins recursos utilitzar TREBALL PERSONATGE (Màxim,1 foli per les dues cares; no imatges) 1.Aportació més important. 2. Vida personal: Fets rellevants 3. Reflexió personal de l’alumne (min.15 linees,): - Per què l’he escollit? - Aportació negativa o posstiva? - Que opino sobre vida personal?

Què, Com i Quan avaluar 1.Assistència 2. Participació: Resum orals, Forums (TM Virtual) 3.Actitud (Respecte, Dedicació Full de seguiment). 4.Activitats dossier (sense data) 5. Treball Personatge (Entrega dia següent fi del tema) 6. Controls (dos temes)

Set 12/01 Set 18/01

Dossier assignatura. -Mapes. -TM Virtual

Assistència, Participació, Actitud (Respecte, Dedicació)., Activitats presentades, Controls i Full de seguiment. CONTROL

Set 26/01 Set 02/02 Set 09/02

Dossier assignatura. -Mapes. -TM Virtual

Assistència, Participació, Actitud (Respecte, Dedicació)., Activitats presentades, Controls i Full de seguiment. CONTROL

36


T.7 Capitalisme i socialisme.

T.8 El Segle XX

1. Mapa conceptual i conceptes bàsics. 2. Repartiment de blocs, resum. 3. Resum Oral 4. Definició, ampliació i dubtes 5. Activitats dossier (sense data)

1. Mapa conceptual i conceptes bàsics. 2. Repartiment de blocs, resum. 3. Resum Oral 4. Definició, ampliació i dubtes 5. Activitats dossier (sense data)

Set 16/02 Set 23/02

Dossier assignatura. -Mapes. -TM Virtual

Assistència, Participació, Actitud (Respecte, Dedicació)., Activitats presentades, Controls i Full de seguiment. CONTROL

Set 02/03 Set 09/03 Set 18/03

Dossier assignatura. -Mapes. -TM Virtual

Assistència, Participació, Actitud (Respecte, Dedicació)., Activitats presentades, Controls i Full de seguiment. CONTROL

Valoracio

37

HISTÒRIA II  

Modul de 2n nivell del GES per a persones adultes