Issuu on Google+

AFA Pau Casals, Rubí 2008-2009

CFA TERESA MAÑÉ

GRADUAT D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA (GES) ÀMBIT DE LES CIÈNCIES SOCIALS NIVELL I

CIÈNCIES SOCIALS I EDUCACIÓ PER A LA CIUTADANIA

Josep-Manel Alarcó jma2014@gmail.com http://groups.google.com/group/afapaucasals/ CFA Teresa Mañé

C/ Unió,81

08800 Vilanova i la Geltrú

Tel 93.893.37.49

cfa-teresamanye@xtec.cat


En la Unitat 4 estudiarem el medi ambient. Veurem el creixement sostenible, el consum responsable i el comerç just.

En la Unitat 3 analitzarem els conflictes internacionals en el món d’avui. Veurem el naixement i la organització de les Nacions Unides.

En la Unitat 2 estidiarem els diferents sistemes polítics, centrant-nos en la democràcia. Analitzarem el seu origen, els seus fonaments, les diferents ideologies polítiques Analitzarem els principis de la Constitució Espanyola de 1978.

En la Unitat 1 estudiarem els Drets Humans, els seus origens fins arribar a la seva declaració. Veurem la Declaració Universal dels Drets Humans de l’ONU i els organismes que els defensen.

.

.

.

30 maig-17 juny

16- 27 maig

26-abril-13 maig

. . . .

Suport audiovisual:Vídeos, diapositives

Mapes físics i polítics del món.

TM virtual: Educació per la ciutadania

Dossier d’ Educació per la Ciutadania

Prova final de cada unitat.. 60%

La participació en el TM ...20%.

Les activitats del Dossier i les Tasques TIC del TM ..........20%

Signa: . . . . . . .

Assistència obligatòria del 80%.

Per l’avaluació es tindrà en compte:

I... l’Avaluació?

Eina de suport a l’autonomia de l’aprenent

Per aquest mòdul caldran aquestes recursos:

Curs .............. Quins recursos utilitzarem

Programa: . . .GES1 . . . . . . .

30-març -15 abril

Quan

. . .

CFA Teresa Mañé C/ Unió,81 08800 Vilanova i la Geltrú Tfn: 93.893.37.49 cfa-teresamanye@.xtec.net

B- En aquesta unitat treballarem les següents competències • Comunicació en llengua materna • Tractament de la informació i competència digital • Aprendre a aprendre • Autonomia i iniciativa personal.. • Coneixement i interacció en ell món físic. • Social i ciutadana.

Mòdul . . . . . .Educació per la Ciutadania . . . 1.Presentació: A- Què treballarem en aquest mòdul?

La Guia de l’Alumne:


1

Unitat Didàctica

1. ELS DRETS HUMANS

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


2 1. Antecedents a la Declaració Universal dels Drets Humans

Edat antiga El concepte de Drets Humans tal i com es coneix avui en dia, té les seves arrels en la cultura occidental moderna, concretament del moviment conegut com Il·lustració. No obstant, cal destacar que la majoria de cultures tenen i han tingut al llarg de la història diversos conceptes similars que es concentren al voltant de la idea de la dignitat de la persona en tant que ésser humà. Alguns estudiosos consideren que qualsevol document sobre lleis generals acaba parlant indirectament dels Drets Humans. En aquest sentit, un dels primers exemples seria el Codi d'Hammurabi, datat del 1760 aC. Es tracta d'una mena de codi penal primitiu on s'hi inclouen lleis i normes de conducta així com el Codi d’Hammurabi càstig a aplicar si aquestes eren infringides. El codi legisla sobre una gran varietat de temes, incloent-hi els drets de la dona, dels infants o dels esclaus. Altres autors creuen que fins a la Civilització persa, al segle VI aC, no es pot parlar d'aquest concepte con un principi general, més enllà de lleis concretes. En efecte fou sota el regnat del rei persa Cir II el Gran que es creà un document anomenat el Cilindre de Cir. Aquest va ser descobert el 1879, i es reconegut per a molts historiadors com el primer document sobre Drets Humans de la història. El cilindre proclama la Llibertat religiosa per a tots els ciutadans de l'imperi, alhora que aboleix l'esclavitud. Aquesta proclamació converteix l'imperi Persa en una de les institucions més avançades de l'època, atorgant a tots els grups ètnics els mateixos drets i donant un tractament igualitari a Cilindre de Cir homes i a dones. El cilindre documenta també la protecció de drets com la llibertat, la seguretat, la llibertat de moviment o el dret a la propietat, així com altres drets socials.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


3 Edat mitjana Més endavant, el 1215 es troba a Anglaterra el que podria ser el precedent dels règims constitucionals en la Magna Carta, un document firmat pel rei Joan sense terra davant la pressió de l'aristocràcia. El document garantia una sèrie de drets com l'habeas corpus i una regulació de la jurisprudència i dels poders del monarca, que fins aleshores eren absoluts. També s'hi introdueix la llibertat religiosa i política. Es tracta d'un fet històric a Europa. Edat moderna L'any 1689 va ocórrer un fet similar quan el Parlament d'Anglaterra va obligar al príncep Guillem I d'OrangeNassau a firmar un document que es va anomenar la carta de drets (Bill of Rights). Es tracta d'un tractat que està generalment acceptat com l'antecedent immediat de moltes altres declaracions modernes, entre elles la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica, la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà i fins i tot la Declaració Universal dels Drets Humans. El document servirà fonamentalment per retornar al parlament moltes de les seves funcions originals que havien estat debilitades o usurpades per la monarquia absolutista. Edat contemperània La Declaració de drets de Virgínia o la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà son dos nous tractats que se sustentarien sobre la base de la carta de drets anglesa. Ambdues es produeixen en períodes històrics transcendentals, com son la Guerra de la Independència dels Estats Units i la Revolució Francesa. La Declaració de drets de Virgínia es proclamà el 12 de juny de 1776 durant la Convenció de Virgínia. És considerada la primera declaració de drets de l'època moderna i va resultar molt influent en el redactat de la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica el 4 de juliol del mateix any. La Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà és una declaració de principis adoptada per l'Assemblea Constituent de França proclamada en 26 d'agost de 1789 i que serviria com a prefaci per a la futura constitució de 1791. Es tracta d'un document avançat al seu temps, que parla dels drets naturals, inalienables i sagrats de l'home i que assegura que a ignorància, la negligència o el menyspreu dels Drets Humans són les úniques causes de calamitats

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


4 públiques i de la corrupció dels governs. No obstant, no parlava de les dones, a les quals (malgrat que posteriorment es volgué ampliar la definició) no se les incloïa com a ciutadanes de ple dret, fet que frustrà les esperances que aquestes havien posat en la Revolució francesa. Després de la Segona Guerra Mundial, en resposta a la gran barbàrie comesa, la ONU començà a treballar en un document que intenti, per primer cop a la història, limitar el poder dels estats en favor d'una universalització dels Drets Humans per tal d'establir un nou ordre mundial. El tractat es firmà el 10 de desembre de 1948. La ONU va recomanar que el text fos distribuït, comentat i discutit a les escoles de tot el món, volent establir les bases del que s'anomena actualment Educació en drets humans. Per tal de protegir i vetllar pel compliment de la declaració, s'han establert diverses institucions, com el Tribunal Europeu de Drets Humans el 1998 a Europa (que té també el seu equivalent a Amèrica i a l'Àfrica) o el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides el 2006. ACTIVITATS 1. Cerca les definició d’habeas corpus. 2. ¿Què creus que es vol dir quan es parla de drets naturals, inalienables i sagrats de l'home?

2. Validesa i universalitat dels Drets Humans Les teories que defensen la universalitat dels Drets Humans, se solen contraposar al relativisme cultural, doctrina que afirma la validesa de tots els sistemes culturals i la impossibilitat d'establir un sistema absolut de valoració. Segons aquesta teoria és impossible doncs establir un codi o drets universals per a totes les cultures del món. Segons aquesta teoria pràctiques com l'ablació genital femenina, no podrien ser regulades per cap ingerència externa amb voluntat universalitzadora. Val a dir que es tracta d'una postura molt extremista que troba però diferents matisos al llarg de la història. L'any 1981, la Organització per a la Unitat Africana, proclamà la Carta Africana de Drets Humans i dels Pobles, que recull principis de la Declaració Universal dels Drets Humans i en recull de nous, fonamentalment dirigits als pobles, com el Dret a l'Autodeterminació (que tradicionalment s'havia negat a la majoria d'estats africans) o el deure d'eliminar totes les formes de dominació estrangera.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


5 Dins de les cultures polítiques liberals modernes, els Drets Humans bàsics són definits com aquells que poden ser sostinguts en una societat que segueixi les dues següents regles bàsiques: • Tots els individus haurien de poder actuar de la forma que triïn sempre que al ferlo no privin a altres individus del mateix dret. • Tots els individus han de prendre responsabilitat per les conseqüències dels seus actes. Malauradament, diversos tipus d'extremismes creen dificultats per a això, ja sigui no reconeixent els drets en general, o simplement ometent alguns dels drets per tal de promoure el seu propi punt de vista. Per tant, l'universalisme en els drets sembla pressuposar liberalisme, un acostament tolerant i no extrem. La cultura islàmica ha recollit en ocasions crítiques a la Declaració Universal dels Drets Humans, que va ser titllada per l'ambaixador iranià a l'ONU de ser una interpretació secular de la tradició judeo-cristiana que entrava directament en contradicció amb la tradició islàmica. Altres països asiàtics també s'han posicionat en ocasions en contra de la carta, per considerar que els valors orientals i els occidentals son força diferents, valorant sovint com a positiva una omissió a certes llibertats individuals en favor de la estabilitat i governabilitat d'un país. Durant la Guerra Freda, en el si de les Nacions Unides, sorgiren diverses tibantors entre els anomenats blocs capitalista i socialista per la seva visió diferent de la realitat dels Drets Humans. Mentre que els primers donaven més valor a les llibertats individuals i els drets civils i polítics, els segons sostenien la necessitat de valorar els drets socials, econòmics i culturals. La idea del liberalisme es contraposà doncs a les idees marxistes que sorgiren a principis del segle XX com la Lluita de classes, sorgides com a resposta a les pèssimes condicions de vida de la massa obrera. En aquest context es demanaren nous drets que anteriorment no havien estat contemplats, com el dret a vaga o la prohibició del treball infantil i es reclamà una intervenció directa de l'Estat per tal de solucionar aquesta sèrie de necessitats. Isaiah Berlin, defensor del liberalisme, va dir: La llibertat total pot ser terrible, la igualtat total pot ser igual d'aterridora. Sovint els Drets Humans han estat també ignorats en favor de l'anomenada Seguretat Nacional. La mateixa ONU ha reconegut en ocasions que alguns Drets Humans poden ser obviats o limitats de forma transitòria en casos greus d'emergència nacional. Aquest no son mai els drets bàsics com el dret a la vida o a no ser torturat, regulats per la

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


6 Convenció de Ginebra i ha de ser de forma estrictament temperal i sota unes condicions molt determinades. Les violacions en els Drets Humans es produeixen quan algun agent estatal o no estatal no respecta algun dels punts de la Declaració Universal dels Drets Humans. En aquests casos el Consell de Seguretat de l'ONU esdevé l'organisme responsable de discernir aquesta falta i d'establir, si s'escau, responsabilitats. Altres organitzacions no governamentals com Amnistia Internacional o Human Rights Watch vetllen també per al compliment dels Drets Humans a tot el món. ACTIVITATS 1. Entra a la pàgina d’internet d’Amnistia Internacional http://www.amnistiacatalunya.org/ i anota un mínim de quatre situacions o fets on es vulnerin avui els drets humans.

3. Classificació dels Drets Humans Existeixen diverses formes de classificar els Drets Humans. Una de les més conegudes és la de les tres generacions, en la qual es pren en compte la seva protecció progressiva. Fou establerta per primer cop per Karel Vasak l'any 1979, associant cadascuna de les tres generacions amb els tres valors de la Revolució francesa, Llibertat, igualtat, fraternitat. Primera generació Es refereix als drets civils i polítics, també denominats "llibertats clàssiques". Van ser el primer tipus a ser exigits i formulats pel poble durant la Revolució francesa (en l'Assemblea Nacional) i uns anys abans en la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica. Aquest primer grup el constitueixen els reclams que van motivar els principals moviments revolucionaris en diverses parts del món a la fi del segle XVIII. Com resultat d'aquestes lluites, aquestes exigències van ser consagrades com autèntics drets i difosos internacionalment, i varen ser plasmats en els articles 3 a 21 de la Declaració Universal dels Drets Humans. Alguns d'aquest són: • Tota persona té drets i llibertats fonamentals sense distinció de raça, color, idioma, posició social o econòmica. • Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i • •

a la seguretat jurídica. Els homes i les dones posseeixen els mateixos drets. Ningú estarà sotmès a esclavitud o servitud.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


7 • • • • • • • • •

Ningú serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants, ni se li podrà ocasionar dany físic, psíquic o moral. Ningú pot ser molestat arbitràriament en la seva vida privada, familiar, domicili o correspondència, ni sofrir atacs a la seva honra o reputació. Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència. Tota persona té dret a una nacionalitat. En cas de persecució política, tota persona té dret a buscar asil i a gaudir d'ell, en qualsevol país. Els homes i les dones tenen dret a casar-se i a decidir el nombre de fills que desitgen. Tot individu té dret a la llibertat de pensament i de religió. Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i expressió d'idees. Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífica.

Segona generació La constitueixen els drets econòmics, socials i culturals, a causa dels quals, l'Estat de Dret passa a una etapa superior, és a dir, a un Estat Social de Dret. D'aquí el sorgir del constitucionalisme social que enfronta l'exigència que els drets socials i econòmics, descrits en les normes constitucionals, siguin realment accessibles i gaudibles. Es demanda un Estat de Benestar que implementi accions, programes i estratègies, a fi d'assolir que les persones els gaudeixin de manera efectiva, i són: • Tota persona té dret a la seguretat social i a obtenir la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals. • Tota persona té dret al treball en condicions equitatives i satisfactòries. • Tota persona té dret a formar sindicats per a la defensa dels seus interessos. • Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri a ella i a la seva família la salut, alimentació, vestit, habitatge, assistència mèdica i els serveis socials necessaris. • Tota persona té dret a la salut física i mental. • Durant la maternitat i la infància tota persona té dret a cures i assistència especials. • Tota persona té dret a l'educació en les seves diverses modalitats. • L'educació primària i secundària és obligatòria i gratuïta. Tercera generació

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


8 Aquest grup va ser promogut a partir de la dècada dels setanta per a incentivar el progrés social i elevar el nivell de vida de tots els pobles, en un marc de respecte i col·laboració mútua entre les distintes nacions de la comunitat internacional. Entre altres, destaquen els relacionats amb: • L'autodeterminació. • La independència econòmica i política. • La identitat nacional i cultural. • La pau. • La coexistència pacífica. • L'enteniment i confiança. • La cooperació internacional i regional. • La justícia internacional. • L'ús dels avanços de les ciències i la tecnologia. • La solució dels problemes alimentosos, demogràfics, educatius i ecològics. • El medi ambient. • El patrimoni comú de la humanitat. • El desenvolupament que permeti una vida digna.

4. Igualtat de drets entre homes i dones S'han establert sis àrees prioritàries d'actuació: la mateixa independència econòmica per a les dones i els homes; la conciliació de la vida privada i l'activitat professional; la mateixa representació a la presa de decisions; l'eradicació de totes les formes de violència de gènere; l'eliminació dels estereotips sexistes, i la promoció de la igualtat de gènere en la política exterior i de desenvolupament. Aconseguir la mateixa independència econòmica per a les dones i els homes Malgrat els progressos significatius assolits gràcies a la legislació sobre la igualtat de tracte i al diàleg social, continuen havent reptes considerables: taxa d'ocupació i de desocupació de les dones. hi continua havent una diferència salarial d'un 15% entre els homes i les dones, com a conseqüència de desigualtats estructurals, com la segregació als sectors laborals.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


9 Las dones constitueixen, com a mitjana, un 30% de l'empresariat de la Unió Europea (UE). Sovint han d'enfrontar-se a majors dificultats per accedir al finançament i a la formació. El risc de pobresa és major per a les dones que per als homes, ja que poden tenir una activitat laboral interrompuda i, en conseqüència, acumular menys drets. Els règims de protecció social haurien de permetre a les dones acumular drets individuals de pensió apropiats. Els homes i les dones s'enfronten a riscs sanitaris diferents. La investigació mèdica i moltes normes de seguretat i sanitat se centren més en els homes i als sectors predominantment masculins. Combatre la discriminació múltiple, sobretot contra les dones immigrants o de minories ètniques. Conciliació de la vida privada i l'activitat professional. Mateixa representació a la presa de decisions. La subrepresentació persistent de les dones en la societat civil, en la vida política i en l'alt funcionariat de l'administració pública constitueix un dèficit democràtic. Una participació equilibrada pot contribuir a crear una cultura de treball més productiva i innovadora. La transparència en els procediments de promoció és un element clau. S’ha d’arribar a l'objectiu que hi hagi un 25% de dones en llocs directius en l'àrea d'investigació realitzada pel sector públic, pot contribuir a augmentar la innovació, la qualitat i la competitivitat de la investigació. Eradicació de totes les formes de violència de gènere. · Determinades pràctiques, com la mutilació genital femenina, o els matrimonis precoços o forçats són violacions del dret fonamental a la vida, a la seguretat, a la llibertat, a la dignitat i a la integritat física i emocional. Lluitar contra el tràfic de dones penalitzitzant-lo mitjançant una legislació adequada i, alhora, que es redueixi la demanda d'éssers humans amb finalitats d'explotació sexual. Una nova legislació relativa als permisos de residència a les víctimes del tràfic constituiria un instrument per a la seva reintegració al mercat laboral. Eliminació dels estereotips sexistes. a) En l'educació i la cultura. S'hauria d'animar les joves a orientar-se cap a estudis no tradicionals, la qual cosa evita que les dones es trobin en les professions menys valorades i remunerades.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


10 b) En el mercat laboral. Les dones encara s'han d'enfrontar a la segregació horitzontal i vertical. Continuen emprades en sectors menys valorats, i en general ocupen els esglaons més baixos de la jerarquia. c) En els mitjans de comunicació.

ACTIVITATS 1. Localitza un mínim de cinc adreces on es pot dirigir la dona en defensa dels seus interessos, sobretot quant a víctima de la discriminació de gènere.

5. Discriminacions Es poden distingir molts motius de discriminació, tot seguit s’anoten uns quants: Discriminació per Edat Discriminació per Discapacidad Discriminació en la Compensació o Igualtat Salarial Discriminació per Origen Nacional Discriminació per Embaràs Discriminació per Raça Discriminació per Religió Represàlia Discriminació Basada en el Sexe Assetjament Sexual ACTIVITATS 1. Desenvolupa en un petit informe tres tipus de discriminació dels anotats més amunt i esmenta exemples. 6. La lluita per a la defensa dels Drets Humans El concepte de Drets Humans és anterior a les Nacions Unides, però va ser necessària la fundació d’aquest organisme perquè la idea obtingués reconeixement formal i universal. La II Guerra Mundial va impulsar la creació de l’ONU. La Carta de les Nacions Unides es va firmar el 26 de juny de 1945, establint com al seu principal objectiu el de "preservar les generacions futures del flagell de la guerra" i "reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home". L’Artícle 1 assenyala que una de les seves fites és assolir una cooperació internacional "en el desenvolupament i estímul del respecte als Drets Humans sense fer distinció per motius de raça, sexe, idioma o religió". La Carta té el valor de legislació internacional positiva, i per tant és vinculant. Els Estats

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


11 membres han de complir les obligacions contretes a través de la Carta, però, aquesta no fixa uns determinats drets, ni la manera d’aplicar-los. El 1946, l’ONU va establir la Comissió de Drets Humans, que sota la presidència d’Eleanor Roosevelt es va encarregar de definir els drets i les llibertats bàsiques. Després de llargues consideracions i 1.400 rondes de votacions, l’Assemblea General va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans el 10 de desembre de 1948 a París. La Declaració, que expressa de forma clara els drets individuals i les llibertats de tots, no té precedents. Constitueix el pilar de la legislació del segle XX sobre drets humans i el punto de referència per al moviment a favor dels Drets Humans universals. La Declaració Universal es fonamenta en el principi bàsic que els Drets Humans emanen de la dignitat inherent a cada persona. Aquesta dignitat i el dret a la llibertat i la igualtat que d’ella es deriven són innegables. Organismes per a la defensa dels Drets Humans European Iniciative for Democracy and Human Rights La Iniciativa Europea per la Democràcia i els Drets Humans ofereix una base legal per a totes les actuacions de la Unió Europea en matèria de Drets Humans i de llibertats fonamentals. Disposa igualment d'un pressupost que permet subvencionar actuacions en matèria de drets humans, democratització i prevenció de conflictes que exerceixi conjuntament amb ONG i organitzacions internacionals. Aquesta pàgina web en recull la documentació dels projectes i les publicacions que elabora. Centre d'Informació de les Nacions Unides per a Espanya Centre que presta serveis d'informació i ofereix recursos, materials i documentació en tot allò referent a les Nacions Unides, les seves accions, informes i activitats. Consell d'Europa Format per 45 països europeus, el Consell d'Europa treballa bàsicament en quatre àrees: democràcia i drets humans, cohesió social, seguretat ciutadana i valors democràtics i diversitat cultural. Organització de les Nacions Unides En matèria de drets humans, la Organització de les Nacions Unides porta a terme un extens programa de cooperació en matèria de drets humans, a través de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans. També es pot trobar tota la documentació aprovada per les Nacions Unides en matèria de drets humans. UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura) La UNESCO és una agència especialitzada de la Organització de les Nacions Unides que treballa en els àmbits de l'educació, les ciències socials i naturals, la cultura i la comunicació. En l'àmbit dels drets humans, actua sobretot per generar i compartir coneixement, protegir els drets humans, reforçar el compromís en l'educació en drets humans, oferir assessorament i assistència tècnica als estats membres. Unió Europea - Direcció General de Justícia i Interior La Direcció General de Justícia i Interior de la Unió Europea és l'encarregada de tot el que fa referència a la lliure circulació de persones, la ciutadania, els drets fonamentals, la política d'immigració i el Defensor del Poble Europeu.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


12 7. La Declaració Universal dels Drets humans Adoptada i proclamada per la Resolució de l‘Assemblea General 217(ONU) El 10 de desembre de 1948 Preàmbul Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món, Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s'ha proclamat com l'aspiració més elevada de tothom l'adveniment d'un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d'expressió i de creença, Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tirania i l'opressió, Considerant també que és essencial de promoure el desenvolupament de relacions amistoses entre les nacions, Considerant que els pobles de les Nacions Unides han ratificat en la Carta llur fe en els drets humans fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana i en la igualtat de dret d'homes i dones; i que han decidit de promoure el progrés social i millorar el nivell de vida dins d'una llibertat més àmplia, Considerant que els Estats membres s'han compromès a assegurar, en cooperació amb l'Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans i les llibertats fonamentals, Considerant que una concepció comuna d'aquests drets i llibertats és de la més gran importància per al ple compliment d'aquest compromís, L'Assemblea General Proclama aquesta Declaració Universal de Drets Humans com l'ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi que cada persona i cada institució, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, promoguin, mitjançant l'ensenyament i l'educació, el respecte a aquests drets i llibertats i assegurin, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris sota llur jurisdicció. Article 1 Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres. Article 2 Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició. A més, no es farà cap distinció basada en l'estatut polític, jurídic o internacional del país o del territori al qual pertanyi una persona, tant si és independent com si està sota administració fiduciària, si no és autònom, o està sota qualsevol altra limitació de sobirania. Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


13 Article 3 Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat. Article 4 Ningú no serà sotmès a esclavitud o servitud: l'esclavitud i el tràfic d'esclaus són prohibits en totes llurs formes. Article 5 Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants. Article 6 Tota persona té el dret arreu al reconeixement de la seva personalitat jurídica. Article 7 Tots són iguals davant la llei i tenen dret, sense cap distinció, a igual protecció per la llei. Tots tenen dret a igual protecció contra qualsevol discriminació que violi aquesta Declaració i contra qualsevol incitació a una tal discriminació. Base il·legal de detenció de Guantánamo Article 8 Tota persona té dret a un recurs efectiu prop dels tribunals nacionals competents que l'empari contra actes que violin els seus drets fonamentals reconeguts per la constitució o per la llei. Article 9 Ningú no serà detingut, pres o desterrat arbitràriament. Article 10 Tota persona té dret, en condicions de plena igualtat, a ser escoltada públicament i amb justícia per un tribunal independent i imparcial, per a la determinacio dels seus drets i obligacions o per a l'examen de qualsevol acusació contra ella en matèria penal. Article 11 1. Tots els acusats d'un delicte tenen el dret que hom presumeixi la seva innocència fins que no es provi la seva culpabilitat segons la llei en un judici públic, en què hom li hagi assegurat totes les garanties necessàries per a la seva defensa. 2. Ningú no serà condemnat per actes o omissions que en el moment que varen ésser comesos no eren delictius segons el dret nacional o internacional. Tampoc no s'imposarà cap pena superior a l'aplicable en el moment de cometre el delicte. Article 12 Ningú no serà objecte d'intromissions arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d'atacs al seu honor i reputació. Tothom té dret a la protecció de la llei contra tals intromissions o atacs. Article 13 1. Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat. 2. Tota persona té dret o sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi. Article 14 1. En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiarse'n.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


14 2. Aquest dret no podrà ser invocat contra una persecució veritablement originada per delictes comuns o per actes oposats als objectius i principis de les Nacions Unides. Article 15 1. Tota persona té dret a una nacionalitat. 2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat. Article 16 1. Els homes i les dones, a partir de l'edat núbil, tenen dret, sense cap restricció per motius de raça, nacionalitat o religió, a casar-se i a fundar una família. Gaudiran de drets iguals pel que fa al casament, durant el matrimoni i en la seva dissolució. 2. Nomes es realitzarà el casament amb el lliure i ple consentiment dels futurs esposos. 3. La família és l'element natural i fonamental de la societat i té dret a la protecció de la societat i de l'Estat.

Article 17 1. Tota persona té dret a la propietat, individualment i col·lectiva. 2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva propietat. Article 18 Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença, i la llibertat, individualment o col·lectivament, en públic o en privat, de manifestar la seva religió o creença per mitjà de l'ensenyament, la pràctica, el culte i l'observança. Article 19 Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres. Article 20 1. Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífiques. 2. Ningú no pot ser obligat a pertànyer a una associació. Article 21 1. Tota persona té dret a participar en el govern del seu país, directament o per mitjà de representants lliurement elegits.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


15 2. Tota persona té dret, en condicions d'igualtat, a accedir a les funcions públiques del seu país. 3. La voluntat del poble és el fonament de l'autoritat de l'Estat; aquesta voluntat ha d'expressar-se mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-se periòdicament per sufragi universal i igual i per vot secret o per altre procediment equivalent que garanteixi la llibertat del vot. Article 22 Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social i a obtenir, mitjançant l'esforç nacional i la cooperació internacional, segons l'organització i els recursos de cada país, la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals indispensables per a la seva dignitat i el lliure desenvolupament de la seva personalitat. Article 23 1. Tota persona té dret al treball, a la lliure elecció de la seva ocupació, a condicions equitatives i satisfactòries de treball, i a la protecció contra l'atur. 2. Tota persona, sense cap discriminació, té dret a salari igual per igual treball. 3. Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme a la dignitat humana, completada, si cal, amb altres mitjans de protecció social. 4. Tothom té dret a constituir sindicats per a la defensa dels seus interessos i a afiliars'hi. Article 24 Tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades. Article 25 1. Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d'atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat. 2. La maternitat i la infantesa tenen dret a una cura i a una assistència especials. Tots els infants, nascuts d'un matrimoni o fora d'un matrimoni, gaudeixen d'igual protecció social. Article 26 1. Tota persona té dret a l'educació. L'educació serà gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i fonamental. La instrucció elemental serà obligatòria. L'ensenyament tècnic i professional es posarà a l'abast de tothom, i l'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius. 2. L'educació tendirà al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l'enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals; promourà la

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


16 comprensió, la tolerància i l'amistat entre totes les nacions i grups ètnics o religiosos, i fomentarà les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau. 3. El pare i la mare tenen dret preferent d'escollir la mena d'educació que serà donada als seus fills. Article 27 1. Tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic. 2. Tota persona té dret a la protecció dels interessos morals i materials derivats de les produccions científiques, literàries o artístiques de què sigui autor. Article 28 Tota persona té dret a un ordre social i internacional en què els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració puguin ser plenament efectius. Article 29 1. Tota persona té deures envers la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat. 2. En l'exercici dels drets i les llibertats, tothom estarà sotmès només a les limitacions establertes per la llei i únicament amb la finalitat d'assegurar el reconeixement i el respecte deguts als drets i llibertats dels altres i de complir les justes exigències de la moral, de l'ordre públic i del benestar general en una societat democràtica. 3. Aquests drets i llibertats mai no podran ser exercits en oposició als objectius i principis de les Nacions Unides. Article 30 Res en aquesta Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s'hi enuncien. ACTIVITATS 1. Desenvolupa cinc dels drets que consideris més bàsics en la Declaració. ¿Creus que falta algun dret fonamental o no està suficientment explicat? 2. Anota cinc països o zones del món on es vulnerin sistemàticament alguns dels Drets Humans, identifical’s en un mapa i anota les principals violacions sistemàtiques d’aquests drets. 3. ¿Pots identificar algun polític o estadista que es trobi sobre sospita de no respectar els drets humans?

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


17

Unitat Didàctica

2. ELS SISTEMES POLÍTICS. LA DEMOCRÀCIA

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


18 1. Els règims polítics Política La política és el procés de presa de decisions en grups humans, els mètodes per guanyar i conservar el suport de les persones per a realitzar una acció en grup. Aquesta noció precedeix la societat humana. Tot i que s'aplica habitualment als governs, el comportament polític també s'observa en les institucions acadèmiques, empresarials, religioses i d'altres. La paraula prové del grec polis, que significa ciutat; la política és, etimològicament, tot allò que té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions, especialment la ideologia dels grups. Les ciències polítiques són la disciplina de les ciències socials que estudien el comportament polític i que examinen l'adquisició i l'aplicació del poder, així com l'habilitat per imposar la voluntat d'una persona o un grup sobre una altra. Els acadèmics d'aquesta disciplina són els politòlegs. Els politòlegs analitzen les eleccions, l'opinió pública, les activitats institucionals (com operen els cossos legislatius i la importància relativa de les diverses fonts del poder polític), les ideologies dels grups polítics, i la forma en què els polítics exerceixen la seva influència. Orígens i cronologia de la democràcia Etimològicament “democràcia” és una paraula composta d’origen grec, “demos” vol dir poble i “cràcia” govern. Per tant, la democràcia vol dir el “govern del poble”. La paraula és grega perquè és precisament a l’antiga Grècia on va néixer la democràcia. La polis (ciutat-estat) d’Atenes va adoptar aquesta forma de govern al segle V aC. en temps de Pèricles. Però era una democràcia restringida. Només participaven els ciutadans homes i majors de vint anys. La dona no podrà participar de la democràcia fins el segle XX. La democràcia atenenca tenia tres institucions: 1. Les Assemblees: eren reunions de ciutadans per decidir els afers públics. 2. Els Magistrats: eren funcionaris elegits per exercir el càrrec durant un any i s’encarregaven de fer complir el que decidia l’Assemblea. 3. Els Tribunals de Justícia: estaven formats per 6.000 ciutadans escollits cada any per sorteig i s’encarregaven d’impartir justícia. L’actual forma de democràcia s’ha anat configurant al llarg dels dos darrers segles, sota l’impuls de les revolucions liberals, la lluita per aconseguir el sufragi universal i la millora de les condicions socials.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


19

Cronologia bàsica de la història de la democràcia: Segle V aC.: sorgeix el concepte de democràcia i de govern democràtic a Atenes. 1688. Revolució Anglesa: s’instaura la primera monarquia parlamentària d’occident. 1776. Revolució Americana: molt influenciada pels principis de la Il·lustració. 1789. Revolució Francesa:influenciada per la Il·lustració i per la Revolució Americana. 1830-1870: revolucions liberals a Europa i implantació del capitalisme. 1871-1917: instauració del sufragi universal masculí als països occidentals. Organització dels sindicats obrers i dels partits polítics. 1917: Revolució Russa. 1917-1945: es reconeix el dret de vot de la dona als països occidentals. 1948: fundació de l’ONU. Declaració Universal dels Drets Humans. 1962: neix Amnistia Internacional per defensar els drets humans. 1963: Martin Luther King encapçala una multitudinària manifestació per reclamar la igualtat dels drets civils pels ciutadans negres dels EUA. 1992: És abolit l’apartheid a Sud-Àfrica. Dos anys més tard, Nelson Mandela es converteix en el primer president negre de Sud-Àfrica.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


20

ACTIVITATS 1. Relaciona amb fletxes les dates amb els fets que es descriuen a la columna dreta. 1668 1789 segle V aC 1917-1945 1776 1871-1917 1992

Revolució Americana sufragi universal masculí a Occident abolició de l’apartheid a Sud-Àfrica reconeixement del vot de la dona a Occident Revolució Francesa primera monarquia parlamentària a Occident sorgeix el concepte de democràcia a Atenes

2. Els fonaments de la democràcia La democràcia es fonamenta en: La sobirania popular: el poder polític ve del poble. El poble és sobirà ell directament o a través dels seus representants, escollits mitjançant eleccions. És aquest poble, doncs, qui elabora les lleis i estableix el seu govern i la forma de l’estat. En democràcia, l’estat pot estar governat per una república o per una monarquia parlamentària. El sufragi universal: tots els ciutadans i ciutadanes majors d’edat (18 anys a Espanya en aquests moments) tenen el dret de vot. El vot és sempre individual, secret i directe, mai pot ser delegat; és el principi establert des de la Revolució Francesa de “una persona, un vot”. La divisió de poders: el poder no pot exercir-se només des d’una persona o institució. Per això es va establir el principi de la divisió de poders. Els pares d’aquest principi van ser, al segle XVII, John Locke i, al segle XVIII, Montesquieu. Es va aplicar per primera vegada a Anglaterra a partir de 1688.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


21

Presa de La Bastilla

En democràcia hi ha tres poders: • el legislatiu, que elabora les lleis. La institució que el representa és el Parlament. • l’executiu, que governa d’acord amb les lleis aprovades pel legislatiu. La institució que ho executa és el Govern. • el judicial sanciona els incompliments de la llei i vigila pel compliment de les sentències. És exercit pels jutges i tribunals independents. Les tres institucions (el Parlament, el Govern i els jutges i tribunals) s’han de controlar mútuament. • Els drets individuals: tota persona disposa, emparada per la Constitució, d’una sèrie de drets individuals. Els drets més importants són la llibertat d’expressió, de religió, de reunió, de manifestació i d’associació. El límit de la llibertat individual és la dels altres. • Igualtat davant la llei: tots els ciutadans tenen els mateixos drets i deures. També tothom és igual davant la llei. Això és el que es coneix com a estat de dret. En un sistema democràtic tots aquests fonaments i tots els drets i deures dels ciutadans estan recollits en la constitució o llei fonamental. ACTIVITATS 1. Defineix els concepte següents: democràcia, Sobirania popular, Sufragi universal, Divisió de poders, Estat de dret.

3. Les principals ideologies polítiques Actualment, al món occidental, les principals ideologies entorn de les quals s’han articulat els diferents partits polítics són: el liberalisme, el socialisme, el comunisme, la socialdemocràcia, la democràcia cristiana, el nacionalisme, l’anarquisme i el feixisme. • El Liberalisme: des de sempre ha defensat la llibertat individual, la lliure iniciativa econòmica i la limitació del poder de l’estat. Adam Smith fou un dels principals ideòlegs d’aquesta doctrina. A partir de la segona meitat del segle XX, les idees liberals es van revisar i es va donar pas al Neoliberalisme, que defensa limitar la despesa Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


22 pública, reduir l’estat del benestar, privatitzar empreses i serveis públics, deixant que sigui el mercat qui ho reguli. • El Socialisme: va tenir els seus orígens a la Revolució Industrial. Grups polítics, anomenats socialistes, junt amb els sindicats van començar a reivindicar millores de vida per als treballadors, tot fent servir en alguns casos la via de la revolució. La seva fita política consistia en aconseguir la propietat col·lectiva dels mitjans de producció. Però van ser els socialistes utòpics, com Cabet i Fourier, que van reivindicar un sistema social igualitari. En contraposició al socialisme utòpic, Marx i Engels van formular el socialisme científic, segons el qual, i després d’un estudi del sistema capitalista, es constatà que aquest sistema portava en el seu si unes contradiccions insalvables. Després van arribar a la conclusió que calia transformar la realitat fins aconseguir una societat socialista, és a dir, justa i igualitària. • El Comunisme: és l’etapa final del socialisme i propugna una societat sense classes socials. Cal situar-lo fonamentalment a l’URSS a partir de la revolució bolxevic de 1917. Entre altres coses proposa la nacionalització dels mitjans de producció i l’eliminació de la propietat privada. Per aconseguir-ho, suggereix la dictadura del proletariat. • La Socialdemocràcia: va sorgir a finals del segle XIX de la unió del moviment socialista, nascut durant la Revolució Industrial, i de la K. Marx acceptació de participar en els models democràtics dels països occidentals. La Socialdemocràcia fonamenta el seu ideari en el manteniment i la millora de l’estat del benestar, la igualtat d’oportunitats, la lluita contra l’atur, la forta inversió pública i, a diferència del liberalisme, no vol la limitació del poder de l’estat. • La Democràcia cristiana: va sorgir després de la I Guerra Mundial, encara que els orígens cal cercar-los a finals del segle XIX, amb l’aparició de les primeres doctrines socials de l’Església. Aquesta ideologia vol conciliar el liberalisme amb el cristianisme, tant en la vessant catòlica com la protestant. Cal dir que els partits que es defineixen així no són pas confessionals, és a dir, no s’identifiquen amb cap religió. Els partits demòcrata cristians europeus van jugar un paper clau en la creació de l’actual Unió Europea, perquè en aquells moments eren els partits que governaven a Europa i van ser els primers en teoritzar sobre una Europa unida després de la II Guerra Mundial. • El Nacionalisme: té els seus orígens al segle XIX i reivindica, per a una nació, el seu dret a l’autogovern, tot centrant la seva actuació política en la defensa dels seus drets històrics i de la seva personalitat. El nacionalisme sorgí com a reacció davant l’agressivitat uniformadora dels grans estats-nació que reprimien les minories nacionals que formaven part d’aquests estats. Com per exemple Hongria, que formava part de l’imperi austrohongarès. Entre les propostes actuals dels partits nacionalistes europeus destaquen la millora de l’autogovern dins dels estats, la descentralització administrativa, la defensa dels valors culturals i històrics propis i la potenciació de la Europa de les regions. Per una altra banda, els partits nacionalistes es poden definir com a liberals, socialdemòcrates o demòcrata cristians entre altres ideologies.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


23

• L’Anarquisme: aquesta ideologia pretén la màxima llibertat per a la persona mitjançant la supressió de l’organització de l’estat i dels mitjans de producció per aconseguir una societat sense classes socials. Aquesta societat anarquista s’aniria formant de baix a dalt. • El Feixisme: ideologia totalitària (no democràtica) creada a Itàlia l’any 1919 per Mussolini. Per extensió, també defineix el règims sorgits arreu d’Europa durant els anys trenta del segle XX, que es van caracteritzar per una lluita contra la democràcia, els partits i les organitzacions d’esquerres i el moviment obrer. Es caracteritza, entre d’altres coses, per fomentar una fe cega en el líder i una anul·lació total de la persona. Per exemple, el Nacionalsocialisme a Alemanya (el partit Nazi), fundat per Adolf Hitler el 1921, prenia com a base el feixisme italià, però afegint-hi doctrines de selecció racial, on distingeix la raça superior (la raça ària) i discrimina i extermina les races considerades com a inferiors (jueus, gitanos, etc.) A més dels partits polítics, es manifesten, sobretot a partir de la segona meitat del segle XX (entre 1960 i 1970), diferents moviments socials tot reivindicant valors desconeguts o oblidats fins llavors com ara el feminisme, el pacifisme o l’ecologisme. • El feminisme: té el seu origen a Anglaterra com a moviment amb la reivindicació del dret al vot de la dona. Un cop aconseguit aquest dret, aquest moviment continua lluitant per aconseguir la igualtat total de la dona respecte a l’home en tots els àmbits de la vida, cosa que encara queda lluny segons en quins camps (per exemple, en el món laboral). Malgrat tot, en alguns aspectes sí que s’han aconseguit avenços. • El pacifisme: va néixer cap a la dècada dels anys 1960 amb motiu de l’enfrontament ideològic i econòmic que existia entre les dos grans potències del moment, l’URSS i els EUA (que es coneixia amb el nom de Guerra Freda) i que va suposar una cursa d’armaments cada vegada més boja i accelerada. Arran d’això, grups amarats per un sentit pacifista de les relacions entre països van proposar una altra fórmula consistent en el diàleg de cara a aconseguir un enteniment com a pas necessari per treballar en favor de la justícia, la igualtat, etc. entre pobles i països. • L’ecologisme: també en aquest cas, va ser a la dècada del 1960 quan es va iniciar aquest moviment, per causa dels desequilibris que s’estaven començant a produir en el planeta per l’abús que cometien els països més rics, sobretot a l’hora d’explotar els recursos existents. Un creixement desbocat –usant una expressió dels propis ecologistes– no fa més que conduir a una sobreexplotació de la Terra, amb les conseqüències greus que per al present i per al futur tot això tindrà per a la humanitat si no arriba a aturar-se.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


24

4. Els règims no democràtics Els règims polítics que no respecten els principis democràtics se’ls anomena dictadures o règims totalitaris. En les dictadures, el poder és exercit per una persona o institució que governa al marge de la voluntat popular. Són règims molt repressius i no respecten els drets ni les llibertats de les persones. La violació dels drets humans es converteix en quelcom quotidià. La inestabilitat política és un fet constant, mentre que la violència o el joc brut són els mitjans més freqüents per aconseguir el poder. La possibilitat dels cops d’estat i la presència constant i el protagonisme de l’exèrcit fan encara més difícil que es pugui consolidar un règim democràtic. En aquests règims desapareix la separació de poders, si no en teoria, sí a la pràctica, i en concret el poder judicial es converteix en un mer simulacre. Europa, al llarg del segle XX, ha viscut diversos règims dictatorials, com el feixista a Itàlia, el nazisme a Alemanya, el comunista a l’Europa de l’est o el franquista a l’estat espanyol. També el continent africà (el cas d’Uganda va ser un dels més cruents) i l’asiàtic han patit dictadures molt repressives, com també tota Iberoamèrica a partir de la dècada dels anys 1960. Xile, Argentina, Guatemala o El Salvador en serien exemples.

El feixisme de Pinochet a Xile

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


25

ACTIVITATS 1. Escriu a la columna corresponent els conceptes o afirmacions següents:

Lliure iniciativa econòmica Va jugar un paper destacat en la creació de l’actua UE Proposa la col·lectivització dels mitjans de producció Intenta conciliar el liberalisme amb els principis protestantisme Deixa que el mercat ho reguli tot Fomenta l’estat del benestar Eliminació de la propietat privada No vol la limitació del poder de l’estat

LIBERALISME

DEMOCRÀCIA CRISTIANA

COMUNISME

del

SOCIALDEMOCRÀCIA

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


26

2. Posa al costat de cada una de les afirmacions següents si és veritat (V) o és fals (F): El feminisme lluita per aconseguir la igualtat entre totes les dones. L’ecologisme va néixer per fer front als desequilibris que estaven sorgint al planeta. El feminisme té el seu origen a Anglaterra. El pacifisme va sorgir com a resposta a l’enfrontament ideològic i econòmic que existia entre l’URSS i els EUA. Segons els ecologistes, un creixement desbocat no fa més que conduir a una sobreexplotació del planeta. El pacifisme va néixer justa acabada la IIª Guerra Mundial. La “Guerra Freda” va ser un dels factors més importants que van ajudar a sorgir l’ecologisme. El feminisme lluita per tal d’aconseguir la igualtat amb l’home en tots els àmbits de la vida. 3. Cita quatre característiques dels règims dictatorials: 1ª 2ª 3ª 4ª

5. L’actual marc democràtic a l’estat espanyol: la Constitució de 1978 La Constitució Espanyola és la màxima llei escrita de l'ordenament jurídic i de l'estat espanyol. En ella es regulen els deures i drets fonamentals dels ciutadans, la forma i estructura de l'estat. La Constitució Espanyola actual fou aprovada en el referèndum del 6 de desembre de 1978 i és la novena que té l'Estat. Gestació El 15 de desembre de 1976 es ratifica la Llei per a la Reforma Política que posa punt final al règim franquista i obrí el camí a unes corts constituents, amb la qual cosa s'obre un procés que culminarà amb l'aprovació per referèndum del 6 de desembre de 1978 de la Constitució. Amb les eleccions del 15 de juny de 1977 es formen unes corts constituents, formades per dues Cambres: el Congrés i el Senat. Es va elegir una Comissió Constituent del Congrés, la qual designà una Ponència integrada pels Diputats Gabriel Cisneros de UCD, Manuel Fraga Iribarne (AP), Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón (UCD), Gregorio Peces-Barba (Socialistas del Congreso), José Pedro Pérez Llorca (UCD), Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


27 Miquel Roca i Junyent (Minoria Catalana), i Jordi Solé Tura (PCE). Aquestes set personalitats seran conegudes popularment amb el nom de Pares de la Constitució Després de rebre 3.100 esmenes al text inicial fou redactat un segon projecte que va ser aprovat per les dues Cambres i, per referèndum, pels espanyols el 6 de desembre de 1978 amb un 88,54% de vots afirmatius. Contingut La Constitució de 1978 dóna lloc a un sistema democràtic que es pot homologar amb les altres democràcies occidentals. Proclama els drets fonamentals, les llibertats públiques, la divisió de poders, la sobirania popular i un Estat social i democràtic de dret, que adopta com a forma de govern la Monarquia parlamentària. La Constitució de 1978 reconeix plenament les Comunitats Autònomes. Està dividida en títols: • Prèambul: Es troba fora de l'articulat i no té força obligatòria. • Títol preliminar: Recull els principis generals de l'ordenament constitucional • Títol I: Dels drets i deures fonamentals • Títol II: De la Corona • Títol III: De les Corts Generals • Títol IV: Del Govern i l'Administració • Títol V: De les relacions entre el Govern i les Cortes Generals. • Títol VI: Del Poder Judicial • Títol VII: Economia i Hisenda • Títol VIII: De l'organització territorial de l'Estat • Títol IX: Del Tribunal Constitucional • Títol X: De la reforma constitucional. A més també inclou quatre disposicions addicionals, 9 de transitòries, una de derogatòria i una de final. Reformes Amb la creació de la Unió Europea les Corts Generals reformaren l'article 13.2 per fer possible que qualsevol ciutadà de la Unió resident a Espanya tingui dret a ser elegible a les eleccions municipals, d'acord amb les exigències del Tractat de Maastricht. Es considera una constitució rígida, ja que la seva reforma exigeix un procés més difícil que qualsevol altra norma jurídica. -oOoDesprés de la dictadura de Franco, l’estat espanyol inicià una transició cap a la democràcia. El juny de 1977 es van convocar les primeres eleccions generals des de 1936.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


28 Constituïdes les primeres Corts de la democràcia, en aquests cas constituents, es va crear una comissió per elaborar una constitució. Així, el poble espanyol, el 6 de desembre de 1978, aprovava en referèndum l’actual constitució. Aquesta es fonamenta en dos principis: • la monarquia parlamentària, en la qual el Rei regna, però no governa. • la declaració dels principis bàsics de llibertat, igualtat i pluralisme polític. L’articulació del sistema democràtic es basa en l’exercici del sufragi universal i en un sistema parlamentari bicameral (dues cambres): el Congrés dels Diputats i el Senat. El Congrés dels Diputats: està format per 350 diputats, elegits segons el sistema proporcional. La circumscripció electoral dels diputats és la província; cada província té assignada un nombre de diputats relacionats amb la seva població. Es renova cada quatre anys. El Senat: és la cambra de representació territorial per la qual s’elegeixen quatre senadors per província, excepte a les Balears, que en total en té 5, les Canàries, que en té 11, i Ceuta i Melilla, que en tenen 2. Del total de senadors, 208 són elegits pel sistema de llistes obertes i els 51 restants són representants de les diferents comunitats autònomes segons el nombre d’habitants. La Principal funció del Parlament consisteix en aprovar les lleis. Els altres dos poders que consagra la Constitució són: L’executiu o Govern Un cop celebrades les eleccions generals i segons els resultats obtinguts, el Rei proposa al Parlament un candidat per formar govern. Un cop elegit President pel Congrés dels Diputats, el nou Cap de l’Executiu nomena els que seran els seus ministres i juren el càrrec davant el Rei al Palau de la Zarzuela. El govern, sempre està sota el control del Parlament (Congrés i Senat). El Poder Judicial És exercit pels tribunals de justícia. L’òrgan de govern de la justícia és el Consell General del Poder Judicial. Altres òrgans fonamentals són el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem. Administrativament, l’estat espanyol es divideix en províncies (50) i municipis. Com que l’estat espanyol és descentralitzat, hi ha 17 comunitats autònomes, cadascuna de les quals disposa d’un Estatut i d’un Parlament propi.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


29

ACTIVITATS 1. Escriu al costat la paraula que creguis correcta de les dues que se t’ofereixen i que fan referència a l’actual sistema democràtic de l’estat. El rei regna o governa? El sistema parlamentari és bicameral o unicameral? Els diputats són elegits pel sistema proporcional o lliure? El Parlament es renova cada quatre anys o cada sis? El Senat és la cambra de representació territorial o personal? El govern està sempre sotmès al Parlament o al Senat. L’estat espanyol està dividit en 50 o 60 províncies? 2. Escriu al costa de les frases següents, referents al funcionament democràtic espanyol, si és veritats (V) o fals (F): L’estat espanyol és una monarquia parlamentària en la qual el rei regna i governa. El sistema democràtic es basa en l’exercici del sufragi universal. Els diputats són elegits segons el sistema Cada província té assignada un nombre de diputats relacionats amb el territori de la mateixa. El rei proposa al Parlament un candidat per formar govern. Administrativament l’estat espanyol es divideix en 50 províncies. Cadascuna de les comunitats autonòmiques disposa d’un Estatut, però no d’un Parlament 6. La Democràcia a Catalunya Catalunya és una nació amb personalitat pròpia, que forma part de l’estat espanyol com a nacionalitat històrica. Històricament, Catalunya ha demostrat una voluntat decidida de mantenir un sistema d’autogovern propi. Els Orígens democràtics a Catalunya Els orígens democràtics de Catalunya cal cercar-los a l’edat mitjana. Les corts medievals tenen el seu origen en les Corts Comtals i en les assemblees de Pau i Treva creades per l’abat Oliva al Segle X. L’any 1217 Jaume I va convocar les primeres Corts o parlament de l’Europa occidental.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


30 Estaven formades pels representants de l’Església, de la noblesa i de les ciutats. Les corts exercien dues funcions: primer redactar i aprovar lleis i segon proporcionar al rei recursos econòmics. El rei tenia l’obligació de convocar-les un cop a l’any. És per això que parlem de forma de govern pactada, la primera a Europa, entre la monarquia i les institucions polítiques del país. Cal dir que aquesta forma de govern “democràtica” només era exercida pels sectors privilegiats de la societat, no era una democràcia com la entenem avui dia. La Generalitat, creada l’any 1359, en el seu origen era una institució encarregada de recaptar els diners que s’havien concedit al rei i tenir cura de l’execució dels acords votats a les Corts. Amb el temps, sobretot a partir del segle XV, quan, amb l’arribada de la dinastia castellana dels Trastàmara, es va convertir en baluard de la defensa de les constitucions de Catalunya i dels seus privilegis i lleis enfront dels abusos de la monarquia. També exercí el mateix paper en el període de la Monarquia Hispànica (1516-1700). En aquesta etapa històrica les tensions entre les institucions catalanes i la monarquia castellana van ser constants, sobretot durant el regnat de Felip IV (segle XVII). El Consells Municipals, creats a partir del regnat de Jaume I, s’encarregaven de l’administració de les ciutats, i eren de protecció reial, és a dir, no depenien de les ciutats dels senyors feudals, sinó directament del rei. El consell municipal de Barcelona era el Consell de Cent, que estava format per cinc consellers i per cent prohoms de les diferents classes socials que exercien funcions consultives. A finals del segle XIV, les classes benestants de la ciutat es van fer amb el control del Consell de Cent i això va provocar enfrontaments amb les classes populars de la ciutat, sobretot en el segle XV. La Fi de les Institucions catalanes Les conseqüències tràgiques de la Guerra de Successió al tron de la monarquia hispànica (1701-1714) van suposar per a Catalunya, a partir de la promulgació el 1716 del Decret de Nova Planta, l’abolició de les seves institucions pròpies d’autogovern, Corts, Generalitat i Consells municipals, i es van imposar les lleis castellanes; així, el govern de Catalunya va quedar en mans d’un capità general, i el territori es va dividir en dotze corregiments, seguint un criteri militar d’ocupació. Les Bases de Manresa. L’any 1892, la Unió Catalanista (que era l’agrupació de diverses organitzacions catalanistes) va convocar una assemblea a Manresa pel mes de març on es van aprovar les Bases per a la Constitució Regional Catalana, conegudes com les Bases de Manresa. Les Bases, primera formulació del catalanisme polític, van servir de base per a la posterior acció política de la Lliga Regionalista i de la Mancomunitat. El document consta de dues parts. La primera, que correspon a la primera Base, tracta del poder

Ciències socials i educació per a la ciutadania ��� Josep-Manel Alarcó


31 central, la separació de poders, el manteniment de la monarquia i el sufragi universal masculí. La segona part, formada per 16 Bases, tracta del poder regional (de Catalunya). Entre altres aspectes defensa la oficialitat del català, defensa del dret català, la divisió del territori no per províncies sinó per comarques i el municipi, amb àmplies competències. La seguretat interior serà competència del govern regional, així com a l’encunyació de la moneda i l’ensenyament. sobre el Decret de Nova Planta i les Bases de Manresa. La recuperació de les institucions d’autogovern: la Mancomunitat (1914- 1923) L’any 1914, dos-cents anys després de perdre les institucions pròpies, es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, el primer president de la qual fou Enric Prat de la Riba, que va ser l’ànima de la institució política. La Mancomunitat era la federació de les quatre diputacions provincials i, malgrat que les seves competències i recursos eren molt limitats, va fer una gran tasca de país. Les principals actuacions de l’obra de govern de la Mancomunitat van ser en la sanitat, les obres públiques, la cultura i l’ensenyament. La Mancomunitat fou abolida per la E. Prat de la Riba dictadura de Primo de Rivera el 1925. Sota impuls de la Lliga Regionalista es va elaborar un projecte d’Estatut d’Autonomia els anys 1918 i 1919, que va ser recolzat per diverses forces polítiques i socials, com el Futbol Club Barcelona o L’Orfeó Català. El projecte va ser presentat a les corts espanyoles, que el van rebutjar. L’Estatut de 1932 La proclamació de la República el 1931 va suposar la recuperació de la Generalitat, abolida el 1714. L’any 1932 s’aprovava l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que constava de 18 articles. La Generalitat rebia plenes competències legislatives i executives en dret civil propi i règim administratiu. Tenia competències, amb limitacions, en obres públiques, agricultura, sanitat, hisenda i ensenyament. La Generalitat podia crear escoles, però sense finançament de l’estat. Pel que fa al finançament, aquest era molt limitat i insuficient i depenia del govern central. En l’àmbit de la justícia, l’Estatut preveia competències per organitzar l’administració de justícia, nomenar jutges, magistrats i funcionaris. A més, la Generalitat s’encarregaria dels serveis de policia i ordre interior. A la fi de la Guerra Civil, amb la implantació de la dictadura de Franco, l’Estatut fou abolit, com totes les institucions polítiques catalanes.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


32

L’actual marc democràtic: l’Estatut de 1979 Catalunya, com a nació històrica, és una de les 17 comunitats autònomes que formen part de l’Estat espanyol. La forma de govern de Catalunya és definida per L’Estatut d’Autonomia, aprovat pel poble català en referèndum l’octubre de 1979. L’Estatut defineix com a òrgan de govern de Catalunya la Generalitat. La Generalitat està constituïda pel Parlament de Catalunya, el Consell Executiu o Govern i el President de la Generalitat. L’Estatut preveu competències exclusives en cultura, sanitat i educació. A més, la Generalitat pot legislar en àmbits com les obres públiques, l’urbanisme, l’ordenació territorial, el turisme o l’habitatge entre altres coses. L’estatut reconeix el català com a llengua pròpia i la cooficialitat del català amb el castellà. El territori s’organitza en municipis i comarques. L’Estatut també contempla un seguit de traspassos de l’estat cap a la Generalitat. Pel que fa al finançament, estableix que la Generalitat tindrà un percentatge de participació en els ingressos de l’estat, revisable periòdicament. Igualment, la Generalitat pot establir impostos propis. L’Estatut també preveu fer modificacions estatutàries com diu el títol 4. Els organismes més importants són: • El Parlament de Catalunya. És l’òrgan legislatiu i està format per 135 diputats, elegits cada quatre anys per sufragi universal. Els diputats són elegits per les circumscripcions electorals provincials catalanes: Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida; cada una d’elles té assignat un nombre de diputats en funció de la població. És un sistema proporcional que evita els desequilibris territorials. Així, es necessiten més vots per aconseguir un diputat a Barcelona que a Girona, per exemple. • El Govern de la Generalitat. Ës el poder executiu. Està format pel President de la Generalitat i els Consellers (Consell Executiu). El President és elegit pel Parlament de Catalunya, és la màxima autoritat de govern a Catalunya i és el cap del Consell Executiu. • El Poder Judicial. L’Estatut estableix que el màxim òrgan del poder judicial a Catalunya és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. • Els Ajuntaments. Són el primer instrument de participació política i de representació dels ciutadans. A Catalunya hi ha 946 municipis. • Les Comarques. El territori de Catalunya es troba dividit en 41 comarques. Cada comarca disposa d’un òrgan de gestió, que són els Consells Comarcals, que coordinen les tasques dels ajuntaments. La divisió comarcal coexisteix amb la divisió provincial espanyola del territori català en quatre províncies. ACTIVITATS 1. Col·loca a la columna que correspongui els conceptes següents: L’any 1217 Jaume I les va convocar per primera vegada. En el seu origen era una institució encarregada de recaptar diners que s’havien concedit al rei. Amb l’arribada dels Trastàmara es va convertir en baluard de la defensa de les constitucions de Catalunya.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


33 S’encarregaven de l’administració de la ciutat. Les formaven represenatnts de l’Església, de la noblesa i de les ciutats. A finals del segle XIV les classes benestants de les ciutats es van fer amb els seu control. Estava format per cinc consellers i per cent prohoms de les diferents classes socials que exercien funcions consultives. El rei tenia l’obligació de convocar-les un cop a l’any. Tenia cura de l’execució dels acords votats a les Corts. Les Corts

La Generalitat

Els Consells municipals

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


34

2. Escriu si es tracta de les Bases de Manresa, la Mancomunitat o l’Estatut al costa de cadascuna de les afirmacions següents: 1914 Primera formulació del catalanisme polític Divideix el territori no per províncies sinó per comarques 1932 Constitució Regional Catalana Enric Prat de la Riba 1892 Federació de les quatre diputacions provincials Podia crear escoles 3. Uneix amb fletxes els conceptes referents als organismes més importants de Catalunya segons l’Estatut de 19796 que es corresponguin: Parlament de Catalunya Comarques Ajuntaments Poder judicial Govern de la Generalitat

primer instrument de participació política és l’òrgan legislatiu Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és el poder executiu Consells comarcals

Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 L' Estatut d'Autonomia de Catalunya és la norma institucional bàsica de Catalunya d'acord amb l'establert al títol vuitè de la Constitució espanyola de 1978. El Parlament de Catalunya aprovà el 30 de setembre de 2005 la Proposta de Nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, que fou acceptada a tràmit pel Congrés de Diputats el 2 de novembre de 2005. Fou aprovat el maig de 2006 per les Corts Generals espanyoles després d'una substancial modificació i fou aprovat en referèndum pel poble de Catalunya el 18 de juny de 2006 i és vigent des del 9 d'agost de 2006. Se l'anomena també informalment Estatut de Miravet perquè va ser a Miravet, a la Ribera d'Ebre on es van reunir parlamentaris catalans de tots els partits per tal de tirar-lo endavant en una fase inicial. En canvi, alguns dels seus detractors l'anomenen Estatut de la Moncloa, ja que va ser allí on es va pactar el redactat final del text que modificava substancialment el text aprovat al Parlament de Catalunya. També rep el nom una mica

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


35 despectiu de pacte Mas-Zapatero, posat que Artur Mas i Zapatero varen ser els dos primers polítics que van aprovar aquest estatut. Un estatut polèmic L'Estatut de Miravet, va ser presentat al Congrés de Diputats el 2 de novembre de 2005, per tres ponents del Parlament de Catalunya. Els ponents, Artur Mas (CiU), Manuela de Madre (PSC) i Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC), que van explicar per què era necessària la reforma del, en aquell moment, vigent Estatut d'Autonomia de Catalunya que havia estat redactat a Sau i aprovat l'any 1979, en un Congrés de Diputats Espanyol integrat per molts polítics de l'antic règim franquista i dins del context de la transició democràtica espanyola. També van explicar per què Catalunya és una nació, i els canvis que ha sofert la societat en aquest 26 anys, des de l'entrada d'Espanya a la Comunitat Europea, l'assistència sanitària per tothom, o els matrimonis entre persones del mateix sexe. El mateix dia de la seva acceptació a tràmit, el 2 de novembre de 2005, el Partit Popular, va presentar un Recurs d'inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional. Més tard es rebutjà, ja que el tribunal considerà que no es pot presentar un recurs d'anticonstitucionalitat per una llei no aprovada. Un dia abans, l'1 de novembre de 2005, el Partit Popular va engegar una campanya publicitària en contra de l'Estatut, en què pretenia sotmetre'l a referèndum a tot l'Estat (una proposta no contemplada a la Constitució ni a l'Estatut vigent) amb l'argument que el nou text era una reforma encoberta de la Constitució Espanyola de 1978. El pressupost de la campanya, segons afirma el Partit Popular, fou de 500.000 euros. El 21 de gener de 2006 es produí una reunió a la Moncloa entre el líder de CiU Artur Mas i el president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, arribant a un acord, conegut com a Pacte de la Moncloa (o també com a Pacte Mas-Zapatero), sobre el redactat final de l'estatut que modificava notablement l'aprovat al Parlament de Catalunya, deixant un nou redactat de l'estatut que el feia bastant més semblant al del 1979 que el que fou aprovat al parlament. Després d'una llarga i crispada negociació d'esmenes entre els partits amb representació al Congrés de Diputats, es van retocar més del 50% dels articles. El març de 2006, la proposta d'Estatut va ser aprovada a les Corts Generals. Vot favorable: Grup parlamentari socialista (PSOE), CiU, Partit Nacionalista Basc, Grup parlamentari d'IU-ICV, BNG i Coalició Canària. Vot en contra: PP, ERC i dins del grup mixt Eusko Alkartasuna. S'abstenen: Chunta Aragonesista i Nafarroa Bai (del grup mixt). Al maig de 2006, la proposta d'Estatut va ser aprovada al Senat. Vot favorable: PSOE, CiU i IU. Vot en contra: PP. S'abstenen: ERC, EA i el PAR. L'estatut es va aprovar amb un referèndum popular el 18 de juny. A favor: 73,9%. En contra: 20,76%. En blanc: 5,34%. Nuls: menys d'un 1%. La jornada va estar marcada per una baixa participació: poc més del 49% del cens electoral de Catalunya. En aquest referèndum, CIU, PSC i ICV varen demanar el "Sí", mentre que ERC i PP varen demanar el "No". Cap formació va demanar ni el "Blanc" ni el "Nul". (Totes les formacions van assenyalar després críticament la baixa participació).

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


36 Així doncs, un cop aprovat en referèndum, que el Rei hi donés el seu vist-i-plau, i que l'estatut fos publicat a BOE, l'estatut entrà en vigor el 9 d'agost de 2006. Encara avui està per veure si el PP farà més tràmits legals per tal de fer més canvis encara a l'estatut.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


37

Unitat Didàctica

3. CONFLICTES INTERNACIONALS EN EL MÓN D’AVUI

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


38

1. Conflictes recents a nivell mundial Atemptats de l'11 de setembre de 2001 Els atacs terroristes de l'11 de setembre de 2001 (coneguts com a 9/11 en el món anglosaxó i 11-S en el món llatí), van ser una sèrie d'atemptats suïcides que va implicar el segrest de quatre avions de passatgers. Els avions estaven plens amb bombes aèries per matar aproximadament a 3.000 persones (segons fonts oficials) l'11 de setembre de 2001. A més de les pèrdues humanes, les dues Torres Bessones del World Trade Center, cinc edificis més van ser destruïts o es van esfondrar parcialment i 23 edificis addicionals van resultar danyats. Tanmateix, a Washington, D.C., el Pentàgon també va ésser atacat. Mohammed Atta n'és considerat el cap de l'operació terrorista i va morir en un dels avions que impactà a les Torres Bessones.

Els successos El matí de l'11 de Setembre de 2001, segons el govern dels Estats Units, 19 homes afiliats a l'organització terrorista Al-Qaida (entre els quals hi havia quatre pilots) van embarcar en quatre vols comercials de passatgers, van fer-se amb el control dels aparells i van estavellar-los deliberadament contra les Torres Bessones (2), el Pentàgon i el quart va caure en un camp a les afores de la ciutat de Shanksville, Pennsilvània en el comtat de Somerset. S'han confirmat 2.793 defuncions i resten 24 persones desaparegudes com a resultat d'aquests atacs. Cronologia • 8:46 hora local: El Boeing 767-223 de l'Empresa American Airlines identificat com a Vol 11 s'incrusta a la Torre Nord. • 9:03 hora local: El Boeing 767-222 de l'Empresa United Airlines identificat com a Vol 175 impacta contra la Torre Sud. • 9:37 hora local: El Boeing 757 de l'Empresa American Airlines identificat com a Vol 77 s'incrusta en el Pentàgon. • 9:59 hora local: Cau la Torre Sud. • 10:03 hora local: Avió pilotat pels segrestadors cau a Pensilvània. • 10:28 hora local: Cau la Torre Nord. • 13:04 hora local: El president George W. Bush declara l'Alerta Màxima. El col·lapse de les torres

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


39 L'estructura de construcció de les torres 1 i 2, tramats d'acer soldats a les bigues mestres, van ser els majors responsables de la forma en què les torres es van col·lapsar. La major part del pes de cada edifici descansava en les bigues centrals, on estaven les escales i ascensors. La resta del pes es distribuïa en el perímetre exterior. Encara que cada pis en si no suportava cap pes, queda clara la seva funció de mantenir dretes les columnes principals. L'infern deslligat dintre els edificis, pel combustible dels avions que es cremava així com els propis materials, va pujar la temperatura al grau d'exposar els suports de cada pis a temperatures que, si bé no arribarien a fondre'ls, els van afeblir a tal grau que ja no van poder suportar el pes dels pisos que sostenien. A mesura que els tramats de cada pis cedien, creixia de manera alarmant la pressió sobre el perímetre exterior i sobre la mateixa base central. Quan el pes de diverses desenes de pisos va ser prou fort, les columnes i bigues externes es van col·lapsar de manera explosiva derivant en el xoc dels pisos superiors contra els pisos inferiors, que van iniciar la reacció en cadena que va destruir cadascun dels pisos. Les torres havien suportat els xocs, la gent atrapada en els pisos superiors no podia escapar-se perquè s'havien destruït les vitals vies de fugida. A tanta altura i sense mitjans perquè els equips de rescat arribessin a temps, el foc va iniciar des de l'interior l'ensorrada dels colossos de ferro i formigó.

Guerra de l'Afganistan (2001) La Guerra de 2001 a l'Afganistan (també anomenada pel comandament estadounidenc com "Operació Llibertat Duradora", desprès de que és volgués anomenar "Operació Justícia Infinita", nom que va ser rebutjat i modificat per insinuar motivacions religioses) s'inicià el 7 d'octubre de 2001, davant la negativa del règim talibà que governava l'Afganistan de entregar Osama bin Laden que hi es trobava dins d'aquest país, considerat el terrorista més buscat pel govern estatunidenc de George W. Bush. Els EUA van començar una sèrie de bombardejos sobre l'Afganistan, amb la fi d'enderrocar al règim governant i trobar al seu principal enemic públic. Desenvolupament El dia de la invasió, forces especials dels Estats Units i del Regne Unit (el seu aliat més incondicional) s'infiltraren al territori l'objectiu de contactar amb la denominada Aliança del Nord per a incorporar-los a l'operació contra el govern Talibà. A les 17:00 hrs., hora local, s'inicià una campanya de bombardejos contra les posicions de l'exèrcit talibà i de camps d'Al Qaeda. Els efectes foren immediats a la capital, Kabul, a Kandahar i a Jalalabad. Tant el President estatdounidenc George W. Bush com el primer ministre britànic, Tony Blair, informaren a l'opinió pública dels atacs i minimitzaren les seves conseqüències reals.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


40

Vaixells de cinc països (Estats Units, Regne Unit, França, Itàlia i Països Baixos) durant l'operació "Llibertat Duradora" al Mar d'Oman.

Els primers atacs es dirigiren contra els possibles camps d'entrenament d'Al Qaeda -on se sospitava que podien disposar de míssils terra-aire Stinger subministrats pels propis Estats Units a la resistència durant l'invasió soviètica dels 80- i als sistemes de defensa antiaèria afganesos. Aproximadament al cinquè dia de les operacions, els sistemes de defensa antiaèria estaven pràcticament destruïts, les pistes d'aterratge d'avions inutilitzades i les comunicacions internes de l'exèrcit afganès mig tallades per complet amb l'incapacitat de coordinar les operacions militars. Per l'altra part, l'Aliança del Nord tenia problemes per a avançar al front cap a la capital. Als quinze dies de la invasió va demanar dels Estats Units el bombardeig de les posicions de talibans per a continuar avançant. El seu armament estava compost de vell material soviètic i la seva capacitat de combat era suficient per a la resistència però sense capacitat per a iniciar una contra-ofensiva. A la segona part de la campanya els objectius dels Estats Units eren els vehicles terrestres talibans, tant per tancs o cotxes de combat com vehicles de transport de tropes. Igualment es buscava a Osama bin Laden i al líder afganès, el Mullalh Omar, que fou atacat però no abastat prop de Kandahar a finals d'octubre. A principis de novembre els raids aeris sobre l'exèrcit talibà havien causat desmoralització i el dia 2 les forces de la Aliança del Nord podien avançar lliurement cap a Kabul. El 9 de novembre comença la batalla de Mazar-e-Sharif. Així, el 13 de novembre de 2001, la capital Kabul fou presa per l'Aliança del Nord sense quasi resistència per part dels talibans. Aquest fet va marcar la fi del règim extremista i l'ocupació estatunidenc, amb la imposició de Hamid Karzai, com a nou president. No obstant, bin Laden, no va ser capturat, i es troba des d'aleshores en parador desconegut. Malgrat la finalització de la invasió, la guerra pròpiament dita no ha acabat encara, donat a la resistencia d'alguns focus talibans que es fan forts en certs nuclis de població. Des de la fi oficial de la guerra, milers de soldats d'ambos bàndols han mort en diferents accions terroristes arreu del país.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


41

ACTIVITATS 1, Cerca informació sobre la presència espanyola a l’Afganistán i les seves conseqüències. ¿Per què creus que s’han mantingut les tropoes espanyoles a aquest país i no a l’Iraq? Invasió de l'Iraq de 2003 La Invasió de l'Iraq de 2003 (també anomenada Guerra de l'Iraq, Segona Guerra del Golf o Tercera Guerra del Golf) és una guerra entre l'Iraq i una coalició de països liderats pels Estats Units que va causar la caiguda del govern de Saddam Hussein i va suposar l'ocupació d'Iraq per part de tropes nord-americanes i de la coalició. El 2 d'agost de 1990, tropes iraquianes envaïen Kuwait amb vehicles armats i infanteria, al·legant que la política petroliera de Kuwait amenaçava l'economia iraquiana. El 16 de gener de 1991, una força internacional liderada per Estats Units i sota mandat de la ONU va atacar a l'exèrcit invasor iniciant el que es coneix com la Guerra del Golf. L'exèrcit iraquià no va aguantar militarment i el 28 de febrer d'aquest mateix any, es va rendir, retirant-se de Kuwait. A partir d'aquest moment, la Organització de Nacions Unides, a través del Consell de Seguretat, va imposar una sèrie d'obligacions a L'Iraq, entre elles la de l'acceptació incondicional de la destrucció de les seves armes químiques, biològiques i míssils balístics de llarg abast, sota supervisió internacional. A més, va establir un embargament econòmic per pressionar el país, embargament que, segons algunes fonts, hauria causat indirectament la mort de desenes de milers de ciutadans iraquians. El règim de Saddam Hussein es va resistir a col·laborar activament amb els inspectors de l'ONU, a despit de les conseqüències de l'embargament sobre la població civil, i dels intermitents bombardejos als quals el país era sotmès per part dels exèrcits britànic i nord-americà. Sancions internacionals i inspeccions El 15 d'agost de 1991, el Consell de Seguretat aprova la Resolució 706, flexibilitzant l'embargament i permetent que l'Iraq exporti petroli els beneficis del qual estarien destinats a la compra d'aliments, medicines i altres matèries essencials. Aquest programa, econòmicament administrat per l'ONU, va ser conegut popularment com "petroli per aliments" i es va fer oficial el 14 d'abril de 1995 amb una nova resolució [3] Entre 1991 i 1998 la Comissió de Verificació i Inspecció de les Nacions Unides (UNMOVIC) treballa en territori iraquià verificant el compliment de les resolucions de les Nacions Unides, en especial pel que fa l'eliminació d'armes de destrucció massiva i a la no proliferació en la construcció de nou armament. Desprès d'una crisi diplomàtica amb acusacions creuades de manca de col·laboració entre la ONU i el govern iraquià, la primera retira els seus inspectors del país. Acusacions del govern nord-americà Després de la invasió d'Afganistan de 2001, el president d'Estats Units George W. Bush va situar a L'Iraq dins del que va anomenar eix del mal, acusant al govern de l'Iraq de mantenir una gran quantitat d'armes de destrucció massiva, de tenir vincles amb Al Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


42 Qaeda, i de ser un perill imminent per a la humanitat. Acusacions que van anar fortament contestades per alguns polítics, ciutadans i experts que s'oposaven als plans d'invasió de L'Iraq. El 29 de novembre de 2001 les Nacions Unides aproven la llista d'istal·lacions que consideren que ha de ser investigada per l'UNMOVIC, el seu procediment d'anàlisi, i fixen el 30 de maig de 2002 com la data en la qual es començaria a aplicar aquest sistema, en cas que l'Iraq accepti el retorn dels inspectors. Així mateix se subratlla l'obligació de L'Iraq de cooperar amb l'aplicació de les resolucions. [4] El retorn dels inspectors de l'UNMOVIC A la important resolució 1441 [5], aprovada a la sessió del Consell de Seguretat de la ONU celebrada el 8 de novembre de 2002, s'indicava l'amenaça que l'incompliment de les resolucions i la proliferació de armes de destrucció massiva i míssils de gran abast plantejaven per a la pau i seguretat internacionals. Recordava que havia autoritzat als Estats Membres de l'ONU que utilitzessin tots els mitjans necessaris per a fer valer i dur a la pràctica les resolucions pertinents. Recordava també que es van imposar a L'Iraq una sèrie d'obligacions que no havia complert, que no havia presentat una declaració sobre els aspectes dels seus programes de desenvolupament d'armes de destrucció en massa i míssils balístics de gran abast, i que havia obstaculitzat de forma reiterada les labors dels inspectors, així com que, a partir de 1998 havia posat terme a qualsevol tipus de cooperació amb ells. El Consell deplorava que L'Iraq no hagués complert els seus compromisos respecte al terrorisme, de posar fi a la repressió de la seva població civil i recordava que l'alto al foc de la Guerra del Golf estava subordinat a que L'Iraq acceptés les disposicions i les obligacions de la resolució. Acabava la seva resolució advertint novament a L'Iraq que, de seguir infringint les seves obligacions, s'exposaria a greus conseqüències. Cinc dies desprès de la resolució, el 13 de novembre de 2002 el govern iraquià comunica oficialment al Secretari General de la ONU, Kofi Annan, que accepta, sense condicions, reprendre les inspeccions i el contingut de la resolució. El 18 de novembre els primers 30 inspectors de la Comissió de Verificació i Inspecció de les Nacions Unides (UNMOVIC) arriben a l'Iraq dirigits pel cap de la missió, el diplomàtic suec Hans Blix, i acompanyats pel director de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica, l'egipci Mohamed el Baradei, per comprovar si realment l'Iraq posseeix armes de destrucció massiva. Tanmateix, el president dels Estats Units accelera els preparatius militars i continua afirmant tenir proves fefaents que l'Iraq disposa d'armes de destrucció massiva. El 20 de desembre de 2002 el cap de la missió de la UNMOVIC, Hans Blix, demana als governs nord-americà i britànic que cessin en la seva retòrica bel·licista, i que en tot cas, comparteixin les proves de que diuen disposar. Fent cas omís a aquesta sol·licitud, l1 de gener de 2003 George W. Bush ordena el desplegament al Golf Pèrsic d'11.000 soldats entrenats per a combatre en el desert. L'UNMOVIC no troba armes de destrucció massiva El 14 de febrer de 2003 Hans Blix informa novament al Consell de Seguretat que no s'han trobat proves El 27 de gener de 2003 Hans Blix, presenta davant del Consell de Seguretat de les Nacions Unides l'informe sobre les investigacions dutes a terme per la UNMOVIC, i exposa que no s'ha localitzat cap prova de que lIraq disposi d'armes de destrucció massiva. En la mateixa línia s'expressa Mohamed el Baradei. Ambdós demanen poder investigar durant més temps, i fan una doble petició: d'una banda demanen més transparència per part de les autoritats de l'Iraq, i d'altra banda,

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


43 sol·liciten més col·laboració dels serveis d'intel·ligència dels països que afirmen, aparentment sense fonament, que l'Iraq disposa d'aquest tipus d'armes. El Consell de seguretat prorroga les inspeccions fins al 14 de febrer. En aquest segon informe la UNMOVIC exposa novament que no s'han trobat proves que demostrin que l'Iraq posseeix armament prohibit per les resolucions internacionals; en conseqüència, el Consell de Seguretat continua sense autoritzar l'ús de la força per fer complir les resolucions ja que, d'acord amb l'informe de l'UNMOVIC, aquestes s'estan complint. Mobilitzacions mundials contra la guerra Des de finals de 2002 i especialment durant el mesos previs a la invasió, multitud de col·lectius i organitzacions es mobilitzen de forma coordinada contra la possible guerra arreu del món. El Fòrum Social Mundial proposa el 15 de febrer com a data per una mobilització global. L'acció més important s'esdevé el 15 de febrer de 2003. Milions de persones van sortir al carrer a centenars de ciutats d'arreu del món per oposar-se a la guerra. Existeix un ball de xifres molt important sobre el seguiment d'aquestes manifestacions, amb destacables diferències entre les xifres oficials i les indicades pels grups convocants. Tanmateix, tothom coincideix en que es tracta de la mobilització mundial més important de la història. Les manifestacions van tenir un especial seguiment en aquells països els governs dels quals s'estaven posicionant de forma favorable a la invasió, especialment a Europa. Les marxes més importants van tenir lloc a Roma, Barcelona, Madrid i Londres. Les diverses enquestes mostraven un rebuig generalitzat a la guerra, xifra que en alguns estats com Espanya arribava al 90% de la població. S'ha considerat molts cops la ciutat de Barcelona com la capital de la pau durant aquell període: la manifestació del 15 de febrer va aplegar centenars de milers de persones (prop de 2 milions segons l'organització Aturem la Guerra), molts balcons, a més, onejaven banderes, llençols o pancartes en desacord a la guerra. Es forma la coalició invasora Després de pressionar al Consell de Seguretat de Nacions Unides, fins i tot amb la presentació de proves, algunes de les quals van resultar ser falses, perquè aprovés una resolució donant suport explícitament a la invasió, el president dels Estats Units, George Bush va recaptar el suport d'un grup de països per a formar una aliança que envaís L'Iraq i per a enderrocar el govern de Saddam Hussein. Aquesta coalició, que va rebre el nom de Coalició de la voluntat, estava formada per països com els propis Estats Units, el Regne Unit, Espanya, Portugal, Itàlia, Polònia, Dinamarca, Austràlia i Hongria. Va rebre també el suport de la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, els estats bàltics de Estònia, Letònia i Lituània, les illes mediterrànies de Malta i Xipre; l'estat de Israel i el

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


44 de Kuwait. Europa va estar dividida entre partidaris i detractors [6]. Així, França, Alemanya i Rússia van manifestar la seva total oposició a les mesures de força contra L'Iraq i van ser partidaris d'una sortida negociada a la crisi. França, membre permanent del Consell de Seguretat, advocava per la continuïtat de la labor dels inspectors i va anunciar la seva intenció de vetar qualsevol document que legitimés l'atac. La mateixa posició, amb matisos, era defensada per la Xina i per Rússia, que també tenen dret de veto al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Tanmateix, ignorant les immenses mobilitzacions ciutadanes contra la guerra, i prescindint del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, el 16 de març de 2003 té lloc la Cimera de les Açores, on els presidents dels Estats Units, Regne Unit, Espanya i Portugal llancen un últimatum a l'Iraq perquè procedeixi al desarmament. La vulneració inicial del dret internacional La guerra no va comptar amb el mandat exprés del Consell de Seguretat, pel que el Secretari General de les Nacions Unides, Kofi Annand, va expressar públicament que aquesta era il·legal. Aquesta va ser també l'opinió sostinguda per la majoria dels experts en dret internacional . Tanmateix, d'altres experts, van indicar que no era la primera vegada que s'actuava sense un mandat exprés de la ONU, i van defensar la legalitat de la invasió. La invasió El 20 de març de 2003 va començar la invasió de les tropes de la coalició sobre l'Iraq. Primers bombardeigs.Un contratemps va obligar a replantejar els plans d'invasió al negar-se el govern de Turquia a facilitar l'entrada de soldats nordamericans des del seu territori, el que hagués permès realitzar una ràpida maniobra en tenalles per a prendre Bagdad. Malgrat tot, forces especials van prendre contacte amb les milícies kurdes i es va planejar un atac coordinat dels guerrillers des del nord amb suport de tropes aerotransportades sempre que les operacions en el sud marxessin segons el previst. La invasió va començar amb bombardejos sobre Bagdad mitjançant míssils Tomahawks i caçabombarders. Posteriorment es va endinsar en el desert una columna invasora nord-americana formada per nombrosos tancs Abrams, vehicles blindats Humvee i helicòpters Apatxe i Blackhawk. Els Royal Marines britànics per la seva banda tenien com objectiu principal la presa de Bassora, la segona ciutat més poblada del país. Van trobar poca resistència, principalment concentrada a Um Qasr port clau per a afermar l'entrada de tropes i subministraments. Els americans van avançar ràpid sense oposició destacable fins a l'arribada al pont de Nasiriya, punt on l'exèrcit iraquià esperava detenir les forces invasores. Les baixes per a la coalició van ser aquí molt més importants arribant a superar la trentena de morts. De Nasirya van arribar les primeres imatges d'americans abatuts. Tot i el temps perdut en aquest punts, la resistència iraquiana aviat va ser doblegada i el llarg convoi invasor va prosseguir la seva travessia

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


45 pel desert. A l'arribar als temuts anells defensius de la guàrdia republicana iraquiana tot just es va trobar oposició destacable. Els atacants van prendre de seguida l'aeroport de Bagdad i després d'unes incursions de tempteig amb columnes de blindats a través dels seus carrers, van prendre optar entrar en bloc i van prendre la capital la qual va caure sense cap resistència. Les Nacions Unides reconeixen l'autoritat ocupant El 22 de maig de 2003, dos mesos després de la invasió, el Consell de Seguretat de l'ONU reafirmava la importància d'eliminar les armes de destrucció massiva iraquianes, de confirmar el desarmament de L'Iraq i que els responsables de l'anterior règim iraquià rendissin comptes pels seus presumptes crims i atrocitats. A més, en aquesta resolució reconeixia l'autoritat, la responsabilitat i les obligacions dels Estats Units i el Regne Unit com potències ocupants sota un comandament unificat i instava a tots els Estats membres de l'ONU a col·laborar per a la reconstrucció i rehabilitació de la infraestructura econòmica del país. [12] El conflicte va ser breu, i amb mínimes baixes per als exèrcits invasors, degut en part a l'enorme desigualtat entre els exèrcits implicats: com a conseqüència d'una dècada d'embargament, L'Iraq mancava de defenses antiaerees, i el seu exèrcit i economia estaven en pèssimes condicions. En cap moment del conflicte l'exèrcit iraquià va utilitzar res que s'assemblés a un arma de destrucció massiva, tot i que, curiosament, si que va emprar vestits per protegir-se d'atacs realitzats amb aquest tipus d'armes. Durant les operacions militars oficials de la invasió van morir 140 nord-americans i 33 britànics. Pel que fa al bàndol iraquià no se sap amb exactitud però es calcula que diversos milers. El 16 d'octubre d'aquest mateix any, el Consell de Seguretat de l'ONU, davant dels fets consumats, va autoritzar a una força multinacional sota comandament unificat a prendre les mesures necessàries per a contribuir al manteniment de la seguretat i l'estabilitat de L'Iraq i instava als Estats Membres que prestessin la seva assistència, incloses explícitament les forces militars, a aquesta força multinacional. [13] Danys als civils El procés d'invasió va produir múltiples baixes civils a pesar de la utilització dels cridats "míssils intel·ligents", el que per a uns és considerat un fracàs de la seva capacitat, i per a altres danys col·laterals inevitables en tot conflicte militar. La revista britànica "The Lancet" xifrava[14] a l'octubre de 2004 en més de 100.000 les baixes iraquianes des de la invasió fins a un any i mig després, la immensa majoria d'elles civils. En aquestes xifres s'inclou a les víctimes d'atacs i als afectats per malnutrició i malalties derivades de la destrucció d'infraestructures civils, com les de distribució de llum i aigua o els hospitals. Aquestes xifres han estat criticades [15] pel govern anglès per utilitzar tècniques de projecció i interpolació que prenen tot l'Iraq com una única zona i estimar que els bombardejos es van produir també en totes les àrees en lloc de territoris molt localitzats. A part, s'ha denunciat i provat l'ús d'armes prohibides per part de l'exèrcit nord-americà, tals com bombes gotim llançades sobre Bagdad o les bombes incendiàries llançades contra la ciutat de Faluya. Molts habitatges civils i alguns hospitals van ser afectats per la pluja de foc i algunes ambulàncies van patir l'atac de projectils de l'exèrcit nord-americà. Addicionalment, museus i edificis considerats Patrimoni Històric de la Humanitat es van veure afectats per les explosions o van ser saquejats enmig del caos durant el setge i la posterior presa de Bagdad. La majoria de fonts estimen que és molt probable que els soldats americans fessin els ulls grossos davant els saquejos o fins i tot participessin en

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


46 ells. Les tropes nord-americanes van matar, segons ells accidentalment, diversos periodistes, entre ells, el càmera de televisió José Couso de la cadena espanyola Telecinco i l'ucraïnès Tares Protsiuk de l'agència de notícies Reuters, que van morir pel tret d'un tanc nord-americà contra l'Hotel Palestina, on era sobradament conegut que s'allotjava la premsa internacional. Després de la guerra La postguerra. Després de la caiguda del règim de Saddam Hussein, la coalició liderada per Estats Units va proclamar la seva victòria. La primera mesura de les forces ocupants va ser la dissolució de l'exèrcit i la policia iraquianes, el que va provocar greus problemes d'inseguretat. Tot i l'èxit militar de la invasió en si, s'ha produït una llarga postguerra que dura fins a l'actualitat i l'exèrcit ocupant ha sofert gran quantitat de baixes entre morts i ferits en un continu degoteig a les mans de la resistència iraquiana i de grups estrangers vinguts a combatre contra els americans. El nombre de baixes dels ocupants durant la postguerra ja supera les baixes sofertes durant la invasió. Les baixes de la resistència no tenen una xifra oficial, però es calcula que multipliquen per deu a les aliades. El terrorisme islamista radical ha utilitzat la invasió i posterior ocupació de l'Iraq com a argument en els seus atacs arreu del món, en especial a Madrid (11-M) i Londres (7-J). Actualment, tots els països que van enviar tropes d'invasió o ocupació a aquest país segueixen en la llista d'objectius de l'organització terrorista Al-Qaeda i estan sota amenaça d'atac. Situació mundial després de la guerra Després de la guerra el sentiment en contra d'aquesta va seguir persistent en tot moment i l'anomenat sentiment antiamericà es va fer patent a molt llocs del planeta. L'escàndol que va sorgir sobre les tortures de presos Iraquians en presons nord-americanes, el d'un vídeo protagonitzat per un soldat que es "mofava" cantant de la mort d'uns nens iraquians[16] i les declaracions de molts soldats retirats de la guerra que relataven la duresa d'ella va fer que l'octubre de 2006 un de cada tres nord-americans es mostrava favorable a la retirada de les seves tropes de l'Iraq. Aquest mateix mes es publicava un article a The Lancet on es deia que ja eren 300.000 els iraquians morts a causa de la guerra i la posterior postguerra[18]. El 4 de novembre de 2006, Bush va reconèixer que una de les raons per quedar-se a l'Iraq era el petroli, si els Estats Units no es quedaven a l'Iraq el petroli acabaria en mans dels terroristes[19]. El 5 de novembre del 2006 la sèrie de dibuixos animats The Simpsons oferia un capítol on es mostrava el rebuig per la guerra. Judici a Saddam Saddam va ser jutjat a l'Iraq acusat de diferents atacs contra la humanitat i de múltiples assassinats. Aquest procés ha estat fortament criticat per alguns col·lectius d'advocats i jurístes de diverses parts del món. En especial aquests col·lectius han denunciat el fet que tres dels advocats defensors de Saddam Hussein hagin estat assassinats durant el transcurs del procés. Així mateix també han

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


47 denunciat que dos membres del tribunal (entre ells el president) hagin renunciat al seu càrrec durant el procés denunciant presions per part de les autoritats. El 5 de novembre de 2006 Saddam Hussein era condemnat a mort, i va ser penjat a la forca el 30 de desembre de 2006. L'endemà se'l va enterrar a Ajoua, prop de Tikrit (Iraq). ACTIVITATS 1. Fes un informe sobre la implicació del govern espanyol en aquest conflicte i les seves conseqüències.

2. L'Organització de les Nacions Unides (ONU) És una organització intergovernamental mundial, creada per la Carta de San Francisco el 1945, amb la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d'igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. Actualment més de 192 estats del món en formen part. El 1974 la Comunitat Europea va aconseguir l' estatus d'observador davant l'ONU. La Comissió de la Comunitat té una delegació permanent davant l'ONU a Nova York i Ginebra. Història El terme "Nacions Unides" va ser creat per Franklin D. Roosevelt durant la Segona Guerra Mundial, per referir-se als Aliats. Se'n va fer ús per primera vegada el 1942, en la Declaració de les Nacions Unides, la qual establia que els aliats haurien de complir els principis de la Carta de l'Atlàntic, i juraven buscar la pau en conjunció als poders de l'Eix. El nom va ser transferit a l'ONU per les forces victorioses de la guerra i com a condició de la Carta de l'Atlàntic i d'altres acords de guerra. El 25 d'abril, 1945 va començar la Conferència Internacional a San Francisco amb la intenció de crear l'organització internacional de les Nacions Unides. Dos messes després, les 50 nacions que van estar representades a la Conferència van firmar la Carta de les Nacions unides, el 26 de juny, i Polònia ho va fer un poc després. Finalment, el 24 d'octubre, 1945 l'ONU va néixer amb la ratificació de la Carta de les Nacions Unides pels cinc membres permanents dels Consell de Seguretat: República Popular de Xina, França, Unió Soviètica, Regne Unit i els Estats Units, i per la majoria dels altres 46 membres. La seu de les Nacions Unides va ser construïda a Nova York entre 1949-1950 a la vora de l'East River, sobre el terreny comprat amb la donació de 8,5 milions de dòlars de John D. Rockefeller, Jr, i dissenyada pel arquitecte Oscar Niemeyer. La seu va obrir les portes oficialment el 9 de gener, 1951. Encara que les oficines principals es troben a Nova York, n'hi ha agències importants a Ginebra, La Haia, Viena i altres ciutats del món.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


48 L'any 2001 fou guardonada amb el Premi Nobel de la Pau, que compartí amb el seu Secretari General Kofi Annan, pel seu treball per a un món més ben organitzat i pacífic. Posteriorment l'Organització fou guardonada l'any 2003 amb el Premi Sàkharov per la Llibertat de Consciència concedit pel Parlament Europeu. Estructura L'afiliació a l'ONU és oberta a tots els "estats que estimen la pau" i que accepten les obligacions de la carta de les Nacions Unides i, segons el judici de l'organització, tenen la capacitat per complir-les. L'Assemblea General determina l'admissió sobre la base de les recomanacions del Consell de Seguretat. Disposa de cinc òrgans principals: • L'Assemblea General que es reuneix una vegada a l'any; cada estat hi té un representant. • El Consell de Seguretat, format per quinze membres: 10 s'elegeixen cada 2 anys i 5 cada any; s'encarrega de vetllar pel manteniment de la pau i la seguretat internacional. • El Consell Econòmic i Social, format per 54 membres elegits per a 3 anys; s'encarrega de la cooperació econòmica, social i cultural. • La Cort Internacional de Justícia (CIJ). • El Secretariat de l'ONU, instal·lada a Nova York. L'ONU utilitza 6 llengües oficials: anglès, àrab, xinès, castellà, francès i rus. Propòsit Aquests són alguns dels propòsits i metes de l'ONU: • Desarmament: el propòsit original de les Nacions Unides era crear un sistema de regulació i/o limitació de la fabricació d'armament, especialment de les armes atòmiques i "altres armes de destrucció massiva". • Manteniment de la pau: promouen la pau per mitjà d'un exèrcit enviat a les regions que han tingut un conflicte armat recent per a facilitar els acords de pau i per a dissuadir als combatents d'aixecar-se novament. Les forces provenen dels diferents estats membres; és a dir, l'ONU no té un cos militar independent. Totes les operacions de les forces de pau han de ser aprovades pel Consell de Seguretat. • Assistència Humanitària: amb altres organitzacions com la Creu Roja, l'ONU proveeix aliments, aigua i altres serveis humanitaris a la població que sofreix de fam, que ha estat desplaçada per causa de la guerra, o que ha estat afectada per algú desastre natural. • Drets Humans: promouen el respecte als drets humans va ser una de les raons fonamentals de la creació de les Nacions Unides després del genocidi i les atrocitats de la Segona Guerra Mundial, per prevenir tragèdies similars en el futur; l'objectiu principal va ser crear un marc legal per considerar i actuar en contra de les violacions als drets humans. Finançament • El finançament de l'ONU prové de les contribucions fixes i voluntàries dels estats membres. L'Assemblea ha establert que l'ONU no ha de dependre més que no cal d'un membre per a finançar les seves operacions, i per això, ha imposat un límit (22% del pressupost) a les contribucions dels estats membres. Japó, 19,3% Els programes especial de l'ONU no estan inclosos en el pressupost regular (com ho són UNICEF, UNDP, UNHCR i WFP), els qual reben el seu finançament

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


49 únicament de les contribucions voluntàries dels membres. El principal finançador d'aquests programes és Estats Units.

Assemblea General de l'ONU L'Assemblea General de l'ONU és un dels sis òrgans principals de l'Organització de les Nacions Unides. Està integrada per tots els estats membres i es reuneix almenys una vegada a l'any en una sessió dirigida per un president electe pels representants. La primera sessió es va realitzar el 10 de gener, 1946 al Westminster Central Hall de Londres, i hi participaren els representants de les 51 nacions membres originals. La sessió regular usualment comença el tercer dimarts de setembre i acaba la segona setmana de desembre. Es poden realitzar sessions especials per petició del Consell de Seguretat, per la majoria dels membres de l'ONU, o si la majoria està d'acord, pot ser convocada per un sol membre. Per exemple, es va convocar una sessió especial el octubre de 1995 per a commemorar l'aniversari 50 de l'organització. Les votacions que realitza l'Assemblea General sobre qüestions rellevants, que inclouen les recomanacions sobre la pau i la seguretat; l'elecció dels membres als diversos òrgans de l'ONU; l'admissió, suspensió o expulsió d'algun membre; o decisions relacionades amb el pressupost; han de realitzar-se amb 2/3 de la majoria present. Les altres qüestions es decideixen per majoria absoluta. Cada estat membre té el dret a un vot. Les resolucions l'Assemblea, llevat l'aprovació del pressupost, son només una recomanació i no pas obligacions als estats membres. L'Assemblea pot fer recomanacions sobre qualsevol afer relacionat amb l'ONU, llevat les qüestions relacionades amb la pau i seguretat que han de ser considerades pel Consell de Seguretat. Ja que és l'únic òrgan que té representació de tots els estats membres, l'Assemblea és un fòrum per les noves iniciatives relacionades amb qüestions internacionals, econòmiques

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


50 i de drets humans. Pot iniciar estudis, fer recomanacions, desenvolupar i codificar lleis internacionals, promoure els drets humans, i estendre els programes econòmics, socials, culturals i educatius existents. L'Assemblea pot prendre accions per mantenir la pau internacional si el Consell de Seguretat no ho pot fer a causa d'un desacord entre els membres permanents. Les resolucions "Units per la Pau", adoptades el 1950 donen el poder a l'Assemblea per a convocar sessions d'emergència per a fer recomanacions col·lectives, incloent l'ús de la força armada, si s'ha realitzat una violació als acords de pau o una agressió. Dos terços dels membres han d'aprovar, però, dites recomanacions. Aquest tipus de sessions d'emergència s'han realitzat en nou ocasions. La més recent, el 1982 va considerar la situació dels territoris àrabs ocupats per l'extensió unilateral d'Israel cap al Golan. Durant la dècada de 1980, l'Assemblea es convertí en un fòrum per al diàleg Nord-Sud, és a dir, per a les discussions entre els països industrialitzats i els països en desenvolupament. Aquestes discussions van ser necessàries per causa del canvi en la composició de l'Assemblea per l'entrada de nous membres. El 1945 l'ONU tenia 51 membres, avui dia té 191, dels quals dos terços són nacions en desenvolupament. En la primera sessió especial de l'Assemblea General de l'ONU el 1947, Oswaldo Aranha, aleshores el cap de la delegació brasilera a l'ONU, començà una tradició encara vigent, que el primer orador del fòrum internacional és un brasiler.

El Consell de Seguretat de l'ONU És el òrgan més poderós de les Nacions Unides. Està encarregat de mantenir la pau i la seguretat entre nacions. Quan els altres òrgans de l'ONU només fan recomanacions als governs membres, el Consell de Seguretat té el poder de prendre decisions que han d'obeir-se sota l'acord de la Carta de les Nacions Unides. Les decisions del Consell de Seguretat són conegudes com a "resolucions". La seva primera sessió es realitzà el 17 de gener de 1946 a Londres. Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


51

Membres En cada reunió és necessària la presència d'un representant de cada membre del Consell a la seu de l'ONU. Aquest requisit va ser adoptat, atès que la absència de membres va ser una debilitat de la Lliga de Nacions, la qual no va poder respondre ràpidament a les crisis. La presidència del Consell de Seguretat és rotativa, amb una duració d'un mes. El paper del president és establir l'agenda, presidir les reunions i supervisar els temps de crisis. La rotació es fa en ordre alfabètic dels noms dels membres en anglès. Hi ha dues categories d'afiliació al Consell de Seguretat: membres permanents i membres elegits. Membres Permanents Els membres del Consell de Seguretat el 2008, on es mostren els membres permanents i els actuals membres electius. El Consell de Seguretat té cinc membres permanents: • República Popular de Xina • França • Federació Russa • Regne Unit • Estats Units Els membres permanents van ser originalment les nacions victorioses de la Segona Guerra Mundial: la República de Xina, França, el Regne Unit, i els Estats Units. El 1971, la República Popular de Xina va reemplaçar a la "Xina" representada. El 1991 Rússia es convertí en el successor del seient de la Unió Soviètica. Actualment, els cinc membres són les úniques nacions que tenen el dret de posseir armes nuclears d'acord al Tractat de la No Proliferació Nuclear, la qual no té validesa universal, ja que no totes les nacions nuclears ho han signat (Corea del Nord, Índia, i Pakistan i altres països). Aquest estatus nuclear, però, no és el resultat de llur estatus com a membres permanents. Els cinc membres permanents tenen el dret a vetar qualsevol resolució. Membres Elegits Deu membres més són elegits per l'Assemblea General per un terme de dos anys, començant el 1 de gener; cinc nacions elegides per any. Aquests membres són elegits pels grups regionals i confirmats per l'Assemblea General de l'ONU. Els blocs d'Àfrica, Llatinoamèrica i Europa Occidental elegeixen cadascú dos membres, i els blocs àrab, asiàtic i d'Europa Oriental, un membre. Un membre més s'elegeix rotatòriament entre les seleccions asiàtica i africana. Els membres elegits no tenen dret de veto. Tasques del Consell de Seguretat D'acord al sisè capítol de la Carta de les Nacions Unides, anomenat "Resolució Pacífica de Disputes", el Consell de Seguretat pot investigar qualsevol disputa o situació que pugui dur a la fricció o disputes internacionals. El Consell pot recomanar procediments o mètodes d'ajustament si ha determinat que la situació és un perill per a la pau i la seguretat internacional. Les recomanacions, però, no tenen caràcter obligatori pels membres de l'ONU. D'acord al setè capítol, el Consell té un poder més ampli per decidir quines mesures han de prendre's en situacions que són "amenaces a la pau, alteracions de la pau o actes d'agressió". En aquestes situacions, el Consell no està limitat a fer només Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


52 recomanacions, sinó que pot fer ús de les forces armades per "mantenir o restaurar la pau i la seguretat internacional". Aquesta va ser la base per a la acció armada en Corea el 1950, i de l'ús de les forces a Iraq i Kuwait el 1991. Les decisions que es prenen sota el capítol setè de la Carta, com ho són les sancions econòmiques, són obligatòries per a tots els membres.

Consell Econòmic i Social de l'ONU El Consell Econòmic i Social de l'ONU (ECOSOC) assisteix a l'Assemblea General p romovent la cooperació i el desenvolupament econòmic i social internacional. ECOSOC té 54 membres, 18 dels quals són elegits cada any per l'Assemblea General per un terme de 3 anys. Encara que tots el membres de l'ONU poden ser elegits, els membres que pertanyen a allò que s'ha anomenat "Primer Món" han estat afavorits consistentment. El president de l'ECOSOC s'elegeix per un any. Cada membre de l'ECOSOC té dret a un vot, i les decisions necessiten la majoria dels membres presents. ECOSOC es reuneix una vegada a l'any el juliol per una sessió de quatre setmanes. Des de 1998 s'ha realitzat una altra reunió l'abril amb els ministres de finances i dirigents del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Com els altres òrgans de l'ONU té la funció de obtenir informació, aconsellar els membres i fer recomanacions. Però, també té la posició per proveir coherència social i coordinació de les funcions dels cossos subsidiaris de l'ONU. Reforma Al llarg de la seva història, ECOSOC ha estat un vehicle per a la discussió dels afers econòmics i socials. Les seves recomanacions, però, no tenen caràcter obligatori, i diversos estats membres creuen que la utilitat de l'òrgan és marginal. Però, començant el 1992, els Estats Units i altres nacions han començat un esforç per fer que l'ECOSOC tingui una política més rellevant, especialment en els objectius de desenvolupament. Comissions funcionals • Comissió pel Desenvolupament Social

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


53 Comissió dels Drets Humans Comissió de Drogues Narcòtiques Comissió de la Prevenció del Crim i de la Justícia Criminal Comissió de Ciència i Tecnologia pel Desenvolupament Comissió de Desenvolupament Sostenible Comissió de l'Estatus de les Dones Comissió de Població i Desenvolupament Comissió d'Estadística Comissions regionals • Comissió Econòmica de les Nacions Unides per a Europa (ECE) • Comissió Econòmica de les Nacions unides per a Àfrica (ECA) • Comissió Econòmica de les Nacions Unides per a Llatinoamèrica i el Carib (ECLAC) • Comissió Social i Econòmica de les Nacions Unides per a l'Àsia i el Pacífic (ESCAP) • Comissió Econòmica i Social de les Nacions Unides per l'Àsia Occidental (ESCWA) Agències especialitzades Les agències especialitzades són organitzacions autònomes que treballen en conjunció amb l'ONU per mitjà de la coordinació de l'ECOSOC. • Organització del Treball Internacional (ILO) • Organització d'Alimentació i Agricultura (FAO) • Organització d'Educació, Ciència i Cultura de les Nacions Unides (UNESCO) • Organització Mundial de Sanitat (WHO) • Banc Mundial • Banc Internacional per a la Reconstrucció i el Desenvolupament (IBRD) • Associació per al Desenvolupament Internacional (ODA) • Corporació Internacional de Finances (IFC) • Agència Multilateral de Garantia d'Inversió (MIGA) • Centre Internacional per la Resolució de Disputes de Inversió (ICSID) • Fons Monetari Internacional (FMI o IMF) • Organització Internacional de l'Aviació Civil (ICAO) • Organització Marítima Internacional (IMO) • Unió Internacional de Telecomunicació (ITU) • Unió Postal Universal (UPU) • Organització Mundial de Meteorologia (WMO) • Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual • Fons Internacional per al Desenvolupament de l'Agricultura (IFAD) • Organització de les Nacions Unides per al Desenvolupament Industrial (UNIDO) • Organització Internacional per als Refugiats (IRO) (que cessà operacions el 1952) • Oficina Internacional per al Control de Narcòtics (INCB) • • • • • • • •

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


54 Secretariat de l'ONU El Secretariat de l'ONU o la Secretaria General de l'ONU és un dels òrgans principals de les Nacions Unides, i està dirigit pel secretari general de les Nacions Unides, assistit per un equip de professionals internacionals. Proveeix informació, estudis i les instal·lacions que són necessàries pels cossos de l'ONU i les seves reunions. Està encarregat de dur a terme les tasques segons la instrucció del Consell de Seguretat, de l'Assemblea General i de l'ECOSOC. Segons la Carta de les Nacions Unides l'equip de treball ha de ser elegit per sol·licitud amb els "estàndards més alts d'eficiència, competència i integritat", tenint en compte la importància de reclutar persones de totes les àrees geogràfiques. La Carta de les Nacions Unides estableix que l'equip de treball no ha de buscar ni de rebre instruccions de cap autoritat que no sigui l'ONU mateixa. Cada estat membre de l'ONU ha de respectar el caràcter internacional del Secretariat i no ha de intentar influenciar-lo. El Secretariat és l'únic òrgan responsable de l'elecció del seu equip de treball. Avui dia el secretari general és Ban Ki-moon. Responsabilitats Les responsabilitats del secretari general són: • donar suport per a resoldre les disputes internacionals • administrar les operacions del manteniment de la pau • organitzar congressos i conferències internacionals • obtenir la informació necessària per a la implementació de les decisions del Consell de Seguretat • consultar als governs dels estats membres la seva opinió sobre les diverses iniciatives. Dues oficines importants del Secretariat són: • L'Oficina del Coordinador d'Afers Humans • Departament de les Operacions del Manteniment de la Pau El secretari general també pot aconsellar al Consell de Seguretat sobre situacions que, segons la seva opinió, poden amenaçar la pau i la seguretat internacional. Proposta El 21 de març, 2005 el secretari general Kofi Annan va proposar la realització de diverses reformes al Secretariat, i va anunciar la seva intenció de designar a un conseller científic, de crear una oficina per la "construcció de la pau", d'establir un mecanisme per a la presa de decisions amb un gabinet i d'enfortir les seves funcions de mediació. Secretaris Els secretaris de l'ONU al llarg de la seva història: • Trygve Lie, Noruega (1945-1953) • Dag Hammarskjöld, Suècia (1953-1961) • U Thant, Birmània (1961-1971) • Kurt Waldheim, Àustria (1972-1981) • Javier Pérez de Cuéllar, Perú (1982-1991) • Boutros Boutros-Ghali, Egipte (1992-1996) • Kofi Annan, Ghana (1997-2006) • Ban Ki-moon, Corea del Sud (2007-present)

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


55

Ban Ki-moon

Kofi Annan

Cort Internacional de Justícia La Cort Internacional de Justícia (CIJ) o Tribunal Internacional de Justícia (TIJ), conegut col·loquialment com a Cort Mundial, és l'òrgan judicial principal de les Nacions Unides. Establerta el 1946, les seves funcions principals són resoldre les disputes presentades per estats i donar opinions i consells en qüestions legals presentades per l'Assemblea General i el Consell de Seguretat, o per agències especialitzades que tenen l'autorització d'ambdós òrgans de l'ONU. L'Estatut de la Cort Internacional de Justícia és el principal document constitucional que regula les activitats de la Cort. La seu de la Cort es troba a la Haia, Països Baixos. Està conformada per quinze jutges elegits per l'Assemblea General de l'ONU i el Consell de Seguretat de l'ONU d'una llista de persones anomenades per grups nacionals de la Cort Permanent d'Arbitratge. Els jutges treballen per el terme de nou anys i poden ser reelegits. No poden ser elegits dos jutges del mateix estat. Un terç de la Cort és renovada cada tres anys. Cadascú dels membres permanents del Consell de Seguretat sempre tenen un jutge a la Cort. Les qüestions que es presenten a la Cort es resolen per majoria dels jutges presents. L'article 38 de l'estatut estableix que per a arribar a una decisió, la Cort ha d'utilitzar les convencions internacionals, la tradició internacional i els principis generals de la llei reconeguts per les nacions civilitzades. Els jutges poden utilitzar decisions judicials prèvies per tal d'interpretar la llei, encara que la Cort no està subjecta a les seves decisions prèvies. Si les parts estan d'acord, la Cort pot decidir ex aequo et bono, (en justícia i equitat), la qual cosa significa que les decisions estan basades en els principis generals d'equitat i no pas en una llei específica.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


56

ACTIVITATS 1. Observeu el mapa següent i responeu a les qüestions.

Conflictes al continent africà (2006) FONT: Atles de Le Monde Diplomatique, 2006. 1. Descriviu la informació representada en el mapa. 2. Definiu el terme frontera política i exposeu les causes principals dels conflictes fronterers. 3. Exposeu quins són els elements i les institucions bàsiques que caracteritzen un estat. Anomeneu dos casos de conflictes entre estats veïns i expliqueu-ne breument les causes. Finalment, indiqueu l’origen i les funcions o propòsits de l’Organització de les Nacions Unides (ONU).

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


57

3. Les ONG Definició Una organització no governamental (ONG), és una organització privada independent de governs i organismes internacionals que no és creada pels estats. Encara que la definició d'ONG tècnicament pot incloure a les corporacions amb ànim de lucre, el terme sovint s'utilitza de manera restringida als grups de defensa o protecció social, cultural, legal i ambiental les metes dels quals no són comercials. Les ONG usualment són organitzacions sense ànim de lucre que obtenen una porció dels seus recursos de fonts privades. Les ONG poden ser d'àmbit internacional o regional. Aquest terme generalment sovint està associat amb les Nacions Unides, i les organitzacions que designa. Història Per mitjà d'associacions voluntàries que han existit al llarg de la història, les ONGs, tal com es coneixen avui dia, especialment en l'àmbit internacional, s'han desenvolupat durant els dos últims segles. La primera d'aquestes organitzacions, el Comitè Internacional de la Creu Roja, va ser fundada el 1863. La frase "organització no governamental", però, va ser utilitzada per primera vegada arran de l'establiment de les Nacions Unides el 1947 sota les provisions de l'article 71 del capítol 10 de la Carta de les Nacions Unides que criden al paper consultatiu de les organitzacions que no són ni governs ni membres estats. La definició d'ONG internacional, es va crear en la resolució 288 de l'ECOSOC, el 27 de febrer, 1950: "una organització internacional que no ha estat fundada per un tractat internacional". El paper vital de les ONGs i altres grups importants en el desenvolupament sostenible va ser reconegut en el capítol 27 de l'Agenda 21, la qual cosa va dur als arranjaments en les relacions entre les Nacions Unides i les ONGs. La globalització del segle XX va incrementar la importància de les ONGs. Molts problemes no han pogut resoldre's per una sola nació. Els tractats internacionals i les organitzacions internacionals com ara l'OMC, sovint són percebudes com a institucions centralitzades en els interessos de les empreses capitalistes. Per tal de balancejar aquesta tendència, les ONGs s'han desenvolupat per tal d'emfatitzar els afers humanitaris, l'ajut per al desenvolupament, i el desenvolupament sostenible. Un exemple prominent n'és el Fòrum Social Mundial una convenció en oposició al Fòrum Econòmic Mundial.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


58

ACTIVITATS 1. Elabora un petit informe sobre un total de tres ONG que consideris significatives. 2. Cerca tres notícies quant a les activitats de les ONG. Recordes algun cas ham ressò mediàtic negatiu sobre les activitats d’alguna d’aquestes organitzacions.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


59

Unitat Didàctica

4. LA DEFENSA DEL MEDIAMBIENT

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


60

1. El medi ambient S'entén per medi ambient l'entorn o suma total d'allò que ens envolta i que afecta i condiciona especialment les circumstàncies de vida de les persones o la societat en el seu conjunt. Comprèn el conjunt de valors naturals, socials i culturals existents en un lloc i un moment determinat, que influeixen en la vida de l'home i en les generacions venidores. És a dir, no es tracta només de l'espai en què es desenvolupa la vida sinó que també comprèn éssers vius, objectes, aigua, sòl, aire i les relacions entre ells, així com elements tan intangibles com la cultura. Aquesta accepció és menys habitual, però de gran transcendència, ja que els materials reaccionen d'una manera o d'una altra, segons el medi en què es puguin trobar. A nivell global, l'oxidació (l'acció de l'oxigen) és la que s'aprecia com a quantitativament més important. Té també molt de ressò la combinació de determinats gasos (components del CFCs) amb l'oxigen, i n'ha propiciat el fenomen conegut com “el forat a la capa d'ozó”. En la Teoria general de sistemes, un medi ambient és un complex de factors externs que actuen sobre un sistema i en determinen el seu curs i la seua forma d'existència. Un medi ambient podria considerar-se com un superconjunt, en el qual el sistema donat és un subconjunt. Un medi ambient pot tenir un o més paràmetres, físics o d'una altra naturalesa. El medi ambient d'un sistema donat deu interactuar necessàriament amb ell. Les esferes del sistema mediambiental L’ésser humà es troba immers en tres grans esferes o sistemes totalment interrelacionats. Un d’aquests sistemes és la Biosfera que està composta per tots els éssers vius, inclòs l’ésser humà, juntament amb l’atmosfera, la litosfera i la hidrosfera, així com totes les interrelacions que s’estableixen entre ells i amb els altres sistemes. Una segona esfera és la Sociosfera, que és un sistema artificial creat per l’ésser humà per tal de gestionar totes les relacions amb les altres grans esferes. Aquest sistema està format pel conjunt d’institucions econòmiques, polítiques, socials i culturals, així com les interrelacions que mantenen entre elles i les altres esferes. Aquest sistema ha evolucionat a través de la història. La tercera gran esfera és la Tecnosfera. També és artificial i per tant es podria incloure en l’anterior. Comprèn els assentaments humans, centres industrials i d’energia, les xarxes de transport i comunicacions, etc. i totes les innovacions tecnològiques que s’apliquen. També es parla d’una quarta esfera, la Noosfera, relacionada amb el coneixement i les idees aplicades a les relacions que s’estableixen entre la biosfera i els éssers humans. Des de la Sociosfera i la Tecnosfera s’intervé en la Biosfera amb la intenció de millorar la qualitat de vida de les persones. Però moltes vegades la consecució d’aquestes millores genera importants riscos i transformacions que desequilibren el planeta com a un sistema global i degrada els medis propers dels ciutadans. Per exemple: energia nuclear, explotació de boscos, explotació dels països subdesenvolupats, desaparició de zones agrícoles, producció de productes transgènics, etc.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


61

Els canvis mediambientals Les transformacions que es produeixen a la Biosfera tenen implicacions en tots els seus components. A diferència dels canvis globals que s’havien produït en altres períodes de la història, els canvis actuals tenen orígens humans i conseqüències profundes en els sistemes socials. La problemàtica mediambiental s’interrelaciona amb la majoria de les problemàtiques socials de la nostra societat que s’han anat aguditzant, com ara la contaminació de zones llunyanes, les desigualtats socials, el racisme, etc. Els canvis més importants tenen relació amb: - La destrucció dels recursos naturals, entre els quals destaquem: la pèrdua de diversitat biològica, la desforestació, la desertització i degradació de sòls. - La contaminació de l’aire. - La contaminació i l’escassetat de l’aigua. En la Sociosfera i Tecnosfera també s’estan produint canvis intensament relacionats amb els canvis de la Biosfera. Es pot dir que s’està produint un canvi social global que ve propiciat per un increment de la població, pel creixement econòmic i per l’avenç tecnològic. Alguns d’aquests canvis que afecten a l’equilibri global del planeta són: - Elevades taxes de creixement demogràfic en els països en desenvolupament, amb menys recursos econòmics que contrasta amb les taxes més baixes dels països desenvolupats. - Procés de globalització de l’economia mundial que es manifesta en un increment de les relacions internacionals i utilització dels països subdesenvolupats per part dels desenvolupats. - Relacions d’intercanvi desigual en el comerç entre països desenvolupats i en desenvolupament. - Explotació insostenible dels recursos naturals per part dels països desenvolupats per poder mantenir el seu nivell de consum. - Insuficiència de les produccions agrícoles per a alimentar les zones més pobres del planeta, alhora que tenen gran part de les seves terres ocupades per monocultius per a l’exportació a països desenvolupats. - Increment de la concentració urbana de la població a nivell mundial, però especialment en els països subdesenvolupats. - Increments del nivell de contaminació i generació de residus tòxics. - Increment i foment dels conflictes armats en els països menys Foto: Berta Alarcó desenvolupats per potenciar la indústria d’armament.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


62 Aquestes transformacions generen una degradació del medi natural però també del medi social. És a dir, que malgrat el creixement econòmic d’alguns països i els avenços aportats pel desenvolupament tecnològic, es pot pensar que a nivell global del planeta el model econòmic actual no pot generalitzar el mateix nivell a tota la població mundial. Les causes i les conseqüències dels canvis mediambientals Els factors que transformen el medi ambient poden ser naturals però, sobre tot, tenen relació amb les activitats humanes o acció antròpica. Aquestes incideixen en la Biosfera i han anat modificant el paisatge natural convertint-lo en un paisatge humanitzat. Activitats com l’agricultura, la ramaderia, l’explotació forestal, l’urbanisme, la instal·lació i producció de les indústries i la construcció de carreteres i habitatges produeixen la destrucció del mantell vegetal obrint camí a l’erosió. Les causes tant de tipus natural com humà no tenen relació només amb un canvi determinat. Tot canvi pot tenir diversitat de causes i conseqüències. Així la destrucció de recursos naturals per la desforestació progressiva del planeta és produïda per diferents causes: - L’explotació excessiva de boscos per l’aprofitament de la fusta i per la necessitat de terres pel conreu. - Incendis forestals per causes naturals però també per incidència de la presència humana i pels interessos especulatius del sòl. De la mateixa forma les conseqüències de la desforestació són diverses: - Augment de l’erosió del sòl que ha perdut el seu mantell vegetal protector. - Pèrdua dels nutrients i desertització progressiva. - Desaparició de molts ésser vius. - El canvi climàtic o escalfament global de la Terra per l’emissió de gasos que produeixen l’efecte hivernacle. Un altre dels grans canvis és la contaminació atmosfèrica. La contaminació atmosfèrica desprotegeix la Terra de la irradiació ultraviolada del Sol, augmentant el risc de malalties cutànies i càncers en els éssers vius. Els fums que genera la indústria, els mitjans de transport i les calefaccions són els seus causants principals, ja que usen els combustibles fòssils per al seu funcionament. Els combustibles fòssils són, entre altres, el carbó, el gas natural i el petroli. Aquesta contaminació és molt visible a la ciutat. L’aire conté força fum i s’esdevé gairebé irrespirable, aquest fenomen és coneix com a smog o boirum. Com a conseqüència de la contaminació de l’aire es produeixen fenòmens meteorològics com la pluja àcida. S’anomena pluja àcida quan l’aigua presenta un pH inferior a 5,6. El pH és una dada que ens dóna la mesura del grau d’acidesa o de basicitat d’una dissolució en funció de la concentració d’ions d’hidrogen que conté. La pluja àcida es produeix en zones industrials on hi ha emissions de sofre i nitrogen. Aquests elements es combinen i donen lloc a pluges que contenen àcid sulfúric i àcid nítric. Els efectes de la pluja àcida són, per una banda sobre la vegetació, produint corrosió sobre les fulles, inhibició del creixement dels arbres i progressiva mort de la vegetació; i, per una altra banda, augmentar l’acidesa de l’aigua de rius i llacs amb la conseqüent mort de les espècies que els habiten. De ben segur que has sentit parlar de la destrucció de la capa d’ozó. Abans de continuar llegint, intenta recordar per què es produïa.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


63 Com a efecte de la contaminació de l’atmosfera amb l’emissió de gasos es produeix la destrucció de la capa d’ozó, majoritàriament per l’ús de CFC (Clorfluor-carburs). Aquests gasos s’utilitzen en frigorífics, aires condicionats i esprais; quan aquests arriben a la capa d’ozó transformen l’ozó (O3) en oxigen (O2), element que no ens protegeix de les radiacions ultraviolades del Sol. Per això és tan important reduir l’ús d’aquests gasos i substituir-los per altres que no danyin l’atmosfera. L’escalfament global de la Terra produeix un augment progressiu de la temperatura del planeta que si no es frena conduirà a la disminució del gel als casquets polars i, per tant, a l’augment del nivell del mar. Això, alhora, provocaria que moltes zones costaneres quedessin submergides als oceans, acabant amb la vida de molts éssers vius i modificant completament el paisatge. L’ aigua és un dels recursos naturals que més necessitem i utilitzem en la nostra vida quotidiana i per a totes les activitats econòmiques. Actualment es consumeix vint vegades més d’aigua que no es feia l’any 1800. Se’n pot obtenir electricitat, es poden regar els conreus, posar en funcionament les fàbriques i els transports i, també, beure-la i fer-ne un ús domèstic. Amb tots aquests usos que en fem poden embrutir-la o malmetre-la i, fins i tot, esgotar-la, trencant el seu cicle natural. La construcció de preses hidràuliques per a l’obtenció d’energia hidroelèctrica ha produït canvis en els ecosistemes fluvials i marítims, és a dir en l’equilibri biològic dels éssers que viuen en un riu o mar. Com per exemple, va passar als EUA on amb la construcció d’una presa al riu Columbia varen impedir la migració dels salmons; o bé, a Egipte, on causaren la mort de sardines mediterrànies amb la construcció de la presa d’Assuan al riu Nil. Un dels fenòmens que es produeix quan es contamina l’aigua és l’eutrofització. L’ eutrofització consisteix en un augment de la presència de matèria orgànica. Això es deu a l’acumulació de nitrats i fosfats que s’usen en els adobs i els detergents. Aquestes substàncies es dissolen amb la pluja i van a parar a rius i llacs trencant el seu equilibri com a ecosistemes. Un altre fenomen contaminant de l’aigua que se sol produir és la salinització. L’aigua dolça de les zones costaneres es va salinitzant progressivament per l’extracció massiva d’aigua dolça que es fa en alguns llocs i la contenció del cabal dels rius amb les preses. Aquest fet propicia l’entrada d’aigua salada del mar. L’augment de l’ús de combustibles fòssils com el petroli n’ha fet augmentar també el transport i amb ell el risc d’accidents que es poden esdevenir. El petroli és transportat amb grans vaixells anomenats petroliers, quan un d’aquests vaixells s’accidenta es Au coberta de petroli produeix el vessament al mar del petroli que transportava i produeix el que anomenem marea negra. Es tracta d’una pel·lícula negra de petroli que queda per damunt de l’aigua ja que és de menor densitat que aquesta. Les marees negres produeixen danys molt greus en els seus éssers vius que habiten el mar.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


64 La contaminació radioactiva de l’aire i de l’aigua és produïda per les radiacions que poden emetre accidentalment les centrals nuclears. Aquestes radiacions són nocives pels éssers vius ja que alteren la seva informació genètica, la qual cosa pot originar malalties degeneratives de les cèl·lules, com càncers. El manteniment d’aquestes centrals és un gran risc per la vida dels éssers vius dels seus voltants. Un exemple és l’accident de la central nuclear de Txernòbil i les terribles conseqüències que va tenir per a la població del seu entorn. Mesures per un medi ambient equilibrat El model econòmic actual no pot generalitzar el mateix nivell de vida a tota la població mundial. S’hauria de generalitzar la consciència de la insostenibilitat d’aquest model de desenvolupament i anar construint una escala de valors diferent que potenciï un model de desenvolupament més humà i sostenible. Mentrestant s’han de potenciar mesures que respectin i millorin l’equilibri mediambiental tant a nivell local com global. Algunes d’aquestes mesures són: - Repoblació de boscos amb espècies autòctones. - Prevenció d’incendis. - Recollida i classificació de residus i deixalles urbanes. - Control dels abocadors de residus. - Tractament de residus urbans: compostatge, reciclatge, incineració. - Control d’emissions i reciclatge dels residus industrials. - Depuració i potabilització de les aigües residuals. - Reducció de la contaminació atmosfèrica: col·locació de filtres en les indústries; disminució del consum de combustibles fòssils ; disminució de l’ús dels CFC. - Reducció de l’smog o boirum a les ciutats: utilització de gasolina sense plom i catalitzadors; disminució de l’ús de calefaccions; utilització i millora del transport públic; utilització de combustibles poc contaminants. - Dotació d’infrastructura per tal que els ciutadans puguin respectar el medi ambient. - Utilització de tecnologies que no degradin el medi ambient. - Respecte del patrimoni natural i cultural. - Participació, cooperació en accions de millora, prevenció i conscienciació de la problemàtica mediambiental. El que és important és que la humanitat s’adoni que l’ésser humà és un element més del planeta i ha de procurar viure-hi en harmonia. Hem de compartir els recursos i evitar els desequilibris mediambientals. S’ha de trencar amb la imatge de les persones com a dominadores del planeta. La superioritat del gènere humà cap altres espècies s’ha d’utilitzar per a millorar la situació mediambiental del planeta. Analitza cadascuna d’aquestes mesures i pensa si realment són tan difícils de dur a terme.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


65

ACTIVITATS 1. Omple els buits següents de la definició de medi ambient:

El medi ambient és ........................... el conjunt d’elements (Sol, aigua, aire, Organismes vius –inclòs- l’ésser humà), de condicions, d’influències i d’........................... que afecten l’existència i el desenvolupament, tant individual com ............................., de la comunitat d’................. ................ del planeta.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


66

2. Relaciona mitjançant fletxes les diferents esferes mediambientals amb el que signifiquen:

3. Indica al peu de cada imatge el nom del canvi mediambiental que representa:

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


67 4. Omple el quadre següent sobre causes i conseqüències del canvis mediambientals:

5. Indica amb una V (veritat) les mesures següents que contribueixen a preservar l’equilibri del medi ambient o amb una F (falsedat) les que no: a) Repoblació de boscos amb espècies autòctones. b) Fomentar l’ús de les calefaccions. c) No utilització del transport públic. d) Recollida i classificació de residus i deixalles urbanes. e) Control d’emissions i reciclatge dels residus industrials. f) Utilització de gasolina sense plom.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


68

6. Omple els buits del mapa conceptual següent sobre les causes i les conseqüències dels canvis mediambientals.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


69

2. El creixement sostenible

Concepte Desenvolupament econòmic i social que té lloc sense detriment del medi ambient ni dels recursos naturals dels quals depenen les activitats humanes i el desenvolupament, tant del present com del futur. Sostenibilitat és un concepte econòmic, social i ecològic complex. Pretén ser una manera d'organitzar l'activitat humana de manera que la societat i els seus membres siguin capaços de satisfer les seves necessitats i expressar el seu potencial màxim en el present al mateix temps que es manté la biodiversitat i els ecosistemes naturals, i planejar i actuar per poder mantenir aquests ideals indefinidament. La sostenibilitat afecta a tots els nivells organitzatius, des del barri fins al planeta sencer. És sovint una qüestió controvertida. És un dels eixos del Fòrum Universal de les Cultures, Barcelona-2004. Dit amb senzillesa, sostenibilitat és proveir el millor per les persones i el medi ambient ara i en el futur indefinidament. Segons l'Informe Brundtland del 1987, la sostenibilitat és: "Satisfer les necessitats de la generació actual sense comprometre la capacitat per satisfer les necessitats de les generacions futures." Això s'assembla molt a la filosofia de les "set generacions" dels nadius americans, que establia que els caps havien de considerar sempre els efectes de les seves accions sobre els seus descendents fins a la setena generació propera. El terme original va ser "desenvolupament sostenible," adoptat pel programa de l'Agenda 21 de les Nacions Unides. Ara hi ha gent que considera que "desenvolupament sostenible" és un terme més general ja que implica desenvolupament constant, i insisteixen que hauria d'estar reservat només per activitats de desenvolupament. "Sostenibilitat" aleshores, es fa servir avui en dia per parlar de qualsevol activitat humana. En economia, creixement sostenible consisteix en increments dels salaris reals (és a dir, descomptant l'inflació) o la producció que podria mantenir-se durant llargs periodes de temps.

Qüestions El concepte modern de sostenibilitat ecològica es remunta al període després de la Segona Guerra Mundial, quan una visió utòpica de creixement econòmic impulsat per la tecnologia va donar pas a una percepció que la qualitat del medi ambient estava Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


70 estretament relacionada amb el desenvolupament econòmic. Durant els moviments ecologistes dels anys 60, l'interès va créixer amb força, quan llibres populars com ara Silent Spring (Primavera Silenciosa) de Rachel Carson (1962) i The Population Bomb (L'explosió demogràfica) de Paul Ehrlich (1968) van fer créixer la conscienciació del públic. Hi ha dues categories de pensament relacionades sobre sostenibilitat ecològica. El 1968 es formà el Club de Roma, un grup d'economistes i científics europeus. El 1972 varen publicar Limits to Growth (Els límits del creixement). Tot i que va ser posat en dubte per molts, va predir temibles conseqüències degut a l'esgotament dels recursos de la Terra i recomanava com a solució l'abandó del desenvolupament econòmic. Es van formar grups que recolzaven la idea que el món estava creixent massa ràpid i/o esgotant els seus recursos com ara el Worldwatch Institute el 1975. En un altre nivell, es van formar altres grups que es centraren menys en controlar del creixement demogràfic i reduir el creixement econòmic, i més a establir estàndards ambientals i mesures coercitives. Molta gent ha assenyalat diferents pràctiques i filosofies al món d'avui que son contraries a la sostenibilitat. Per exemple, els crítics de la societat americana assenyalen que la filosofia de creixement econòmic il·limitat i consum són totalment insostenibles i provocaran grans problemes a la civilització humana en el futur. Una de les qüestions més importants pel que fa la sosteniblitat és la sobrepoblació. Diversos estudis suggereixen que la població actual a la Terra, més de 6 mil milions, és excessiva i no pot ser sostenible per el nostre planeta. Hi ha diverses organitzacions que treballen per intentar reduir el creixement demogràfic però alguns temen que ja podria ser massa tard. Els crítics d'aquests esforços, d'altra banda, temen que els esforços per reduir el creixement demogràfic pot portar a violacions dels drets humans com ara la esterilització involuntària i l'abandó d'infants. Alguns observadors dels drets humans indiquen que això ja passa a la Xina, com a resultat de la seva política d'un fill per família.

(Foto: Berta Alarcó)

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


71

L'Organització per l'alimentació i l'agricultura (FAO), que va ser la encarregada d'informar del progrés mundial en l'implementació dels quatre capítols de l'Agenda 21 (sòl, boscos, muntanyes, agricultura sostenible i desenvolupament rural) per les Nacions Unides reconeix: La sostenibilitat té a veure amb una de les qüestions més importants per la cooperació tecnològica: es mantindran els beneficis i resultats assolits gràcies al projecte i millorats pels usuaris finals i la seva comunitat segons els seu propi compromís i recursos un cop s'hagi acabat el suport extern? La qüestió comporta un anàlisis complex de qüestions relacionades amb aquest concepte ampli, incloent l'acceptabilitat i ús que es faci dels resultats i recursos del projecte pels grups esperats i la seva capacitat de mantenir els resultats, i l'entorn polític i institucional per permetre'ls de fer-ho. Algunes organitzacions que han provat d'incorporar valors sostenibilistes a l'economia global són el Consell Internacional de mineria i metalls i l'Iniciativa minera global. Tipus de sostenibilitat •

Sostenibilitat institucional: és a dir, l'estructura institucional enfortida segueix aportant els resultats de la cooperació tecnològica fins als usuaris finals? Els resultats poden no ser sostenibles si, per exemple, la unitat que es planeja enfortir per la cooperació tècnica deixa de tenir accés a la direcció general o no se li donen els recursos adequats perquè pugui sortirse'n un cop la cooperació tecnològica ha acabat; Sostenibilitat econòmica i financera: és a dir, poden els resultats de la cooperació tecnològica seguir aportant un benefici econòmic un cop la cooperació tecnològica ha acabat? Per exemple, els beneficis de la introducció de nous cultius no poden mantenir-se, si les (Foto: Berta Alarcó) restriccions a la venda no es resolen. De la

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


72

mateixa manera, la sostenibilitat econòmica (no confondre amb financera) pot estar en perill si els usuaris finals segueixen depenent en activitats i recursos amb grans subsidis. Sostenibilitat ecològica: és a dir, es probable que els beneficis generats per la cooperació tecnològica portin a un deteriorament del medi ambient físic (contribuint indirectament a una caiguda de la producció) o benestar dels grups desitjats a la seva societat?

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


73

Activitats

2. Llegiu el text següent i responeu a les qüestions. El reciclatge dels metalls que consumeixen més energia (alumini, acer i coure), podria reduir anualment el consum d’energia per a l’obtenció de metalls fins en un 70%. Això és així perquè cal molta menys energia per a reciclar materials de rebuig que no pas per a extreure, processar i refinar metalls a partir de la mena present a les mines. Es necessita un 95% menys d’energia per a produir alumini a partir de material reciclat que per a treure’l de la mena de bauxita, per exemple. El reciclatge del coure comporta entre cinc i set vegades menys energia que el processament de la mena de què prové; l’acer reciclat consumeix també entre 2 i 3,5 vegades menys energia.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


74 […] L’ús veritablement sostenible dels recursos exigiria la utilització d’un volum global de minerals més reduït i maximitzar la quantitat de servei obtingut per cada quilogram de material. Per a això, no n’hi hauria prou de trobar el sistema de fer circular de nou els materials en l’economia mundial. Per als urbanistes, significaria dissenyar les ciutats i els sistemes de transport de manera que estiguessin menys escampats i no consumissin tants materials com avui. Per als consumidors, la utilització de menys materials hauria de comportar un canvi en els hàbits de consum. P. SAMPAT. «Fugim de la dependència de la mineria». A: L’estat del món 2003. Barcelona: Centre UNESCO de Catalunya, 2003, p. 138 1. Resumiu les idees principals del text. 2. Definiu el terme recurs renovable. Els minerals són recursos renovables? Justifiqueu la resposta. Esmenteu tres exemples de recursos naturals renovables i exposeu, per a cadascun, alguns dels seus usos. 3. Expliqueu en què consisteix el desenvolupament sostenible, d’acord amb l’esquema següent: a) Digueu tres tipus de crisis ambientals o ecològiques causades per la transformació humana del medi ambient. b) Escolliu una crisi ambiental i expliqueu les causes que l’han originada i les conseqüències que ha tingut sobre el medi ambient. c) Definiu el concepte de sostenibilitat. Esmenteu una cimera internacional on s’hagi tractat d’aquest tema. 3. El consum responsable De fa temps que organitzacions no governamentals (ONG) i institucions públiques malden perquè tothom sigui conscient de la necessitat d'adquirir i consumir els béns que ens ofereix el mercat amb dignitat; altrament dit, de fer-ne un 'consum responsable'. El consum responsable, també anomenat consum conscient i consum crític, es basa en criteris ètics i en valors tals com la solidaritat, la justícia, el respecte al medi i a la natura, el desenvolupament sostenible... Exigeix, doncs, de pensar en el proïsme i de seguir uns certs principis morals. Naturalment, aquesta manera de procedir abasta qualsevol activitat relacionada amb el consum, des de l'ús d'aigua domèstic (un bé escàs, recordem-ho) fins a la compra d'aliments o de productes de qualsevulla mena, de primera necessitat o no. El compromís amb el consum responsable és més efectiu com més coneixença hi ha dels drets dels consumidors i usuaris, entre els quals el dret de rebre informació veraç i suficient de tota mena de productes i serveis.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


75 El consum conscient El terme consum conscient (o "consum responsable") es va sentint cada vegada més en diferents àmbits, i per cadascú pot tenir significats diversos. Vol dir tot això: • Ètica també en el consum. En les activitats quotidianes s’actua d'acord amb l’ètica particular de cadascú: es valora allò que sembla bé o malament abans de prendre decisions. En canvi, quan es consumeix és habitual prendre les opcions que es presenten com a més "fàcils": barates, accessibles, de moda... El consum responsable intenta desfer aquest "divorci" entre el comportament com a ciutadans i com a consumidors: es valora sembla bé també a l'hora de consumir. • Prendre les regnes de les decisions pròpies. El consum responsable trasllada la presa de decisions des de la publicitat, el mimetisme social o alguns interessos particulars cap al criteri de cadascú. • Acció per al canvi social. Hi ha moltes coses al món que no agraden: injustícies, degradació del medi... El consum de cadascú hi té a veure, perquè amb cada acte de consum s’influeix sobre l'evolució de la societat. El consum responsable intenta que allò que es potencia amb el consum no sigui contradictori amb el que volem potenciar a nivell social. • Canviar l'actitud davant del consum. Fer un consum responsable no es tracta simplement d'una elecció entre marques ni només de consumir "verd", sinó d'un replantejament de tota la manera de consumir. Cal preguntar-se primer si realment es té necessitat o desig d'allò que es va a consumir, després de quantes maneres es pot satisfer aquesta necessitat o desig, i finalment, en cas de fer-ho a través del mercat, quina de les opcions que s’ofereix sembla més encertada. • Alliberament, no obligació. No es tracta de "complir amb l'obligació" de seguir unes normes que se'ns dicten; això ens fa sentir culpables i buscar excuses quan no podem fer-ho. Al contrari, es tracta de sentir l'alliberament de fer allò que des de dintre sentim que és millor i ens fa estar més satisfets, de no estar lligats a necessitats falses, a modes o hàbits que no sabem ben bé perquè seguim, d'entendre millor com funciona el món en què vivim, de no participar en dinàmiques que no ens semblen correctes. Practicar el consum responsable • Fer un consum responsable comença per una cosa tan senzilla com observar el consum de cada dia. Moltes vegades el mateix sentit comú suggerirà canvis positius. No s’ha de tenir por o vergonya de prendre hàbits "estranys" en la nostra societat, com anar a comprar amb el cabàs; el que hauria de ser estrany és que no siguin "normals". • Dedicar temps a buscar informació, identificar les opcions més vàlides en cada moment, etc. és una bona inversió: el més segur és que practicar un consum responsable dugui, a fi de comptes, a disposar de més temps per a cadascú. • De vegades el consum responsable durà a escollir opcions que no són les més accessibles al mercat o que no són les més barates, però també s’arribarà a la conclusió que de fet deixar de comprar moltes coses aporta molts avantatges; a la llarga es gasten menys diners.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


76

4. El comerç just El comerç just és una forma alternativa de comerç que té com objectiu canviar les relacions comercials entre els països rics del Nord (els consumidors) i els països empobrits del Sud (els productors). La xarxa de comerç just està formada per associacions, ONGD's, cooperatives, empreses, artesans... i es basa en les normes següents: • Assegurar als treballadors un salari digne. • No acceptar ma d'obra infantil. • Igualtat entre homes i dones. • Afavorir la realització de projectes de desenvolupament solidari en benefici de la comunitat. • Ser respectuosos amb el medi ambient. • No privilegiar els cultius d'exportació en perjudici dels cultius de consum local necessaris per a la població. • Estructures democràtiques. Història Les primeres organitzacions de comerç just neixen a meitats dels anys seixanta amb les primeres organitzacions a Bèlgica i Holanda. En els anys setanta aquests primers grups es van seguir desenvolupantse al mateix temps que venien productes elaborats pels camperols i artesans dels països del sud denunciaven les injustícies del model comercial internacional. Als anys vuitanta es consoliden les organitzacions importadores i augmenten les botigues de comerç just com a canal habitual de distribució. L'any 1989 es va crear la Federació Internacional de Comerç Alternatiu IFAT amb la voluntat de reunir a organitzacions del Nord i grups productors del Sud sota una mateixa coordinadora. Als anys noranta la pràctica del comerç just es va estendre i es va configurar com un moviment que integra ONG, botigues, importadores i distribuïdores. ACTIVITATS 1. Localitza a la teva població entitats o comerços lligats al comerç just, anotal’s i especifica la seva activitat.

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


77

ÍNDEX Unitat Didàctica 1. ELS DRETS HUMANS 1 1. Antecedents a la Declaració Universal dels Drets Humans 2 2. Validesa i universalitat dels Drets Humans 4 3. Classificació dels Drets Humans 6 4. Igualtat de drets entre homes i dones 8 5. Discriminacions 10 6. La lluita per a la defensa dels Drets Humans 10 7. La Declaració Universal dels Drets humans 12 Unitat Didàctica 2. ELS SISTEMES POLÍTICS. LA DEMOCRÀCIA 17 1. Els règims polítics 18 2. Els fonaments de la democràcia 20 3. Les principals ideologies polítiques 21 4. Els règims no democràtics 24 5. L’actual marc democràtic a l’estat espanyol: la Constitució de 1978 26 6. La Democràcia a Catalunya 29 Unitat Didàctica 3. CONFLICTES INTERNACIONALS EN EL MÓN D’AVUI 37 1. Conflictes recents a nivell mundial 38 2. L'Organització de les Nacions Unides (ONU) 47 3. Les ONG 57 Unitat Didàctica 4. LA DEFENSA DEL MEDIAMBIENT 59 1. El medi ambient 60 2. El creixement sostenible 69 3. El consum responsable 74 4. El comerç just 76

Ciències socials i educació per a la ciutadania – Josep-Manel Alarcó


Educació per a la ciutadania