Issuu on Google+

Número 20

Febrer 2010

- Cinc anys aprenent a lluitar pàg2 - Anàlisi de la Crisi i els seus efectes al Camp pàg 3 - 71 anys de l'entrada dels franquistes a Reus pàg 4

- Un de cada cinc presos en situació preventiva acaba absolt en ser jutjat pàg 6

- Els terratrèmols d'Haití pàg 7

- La contracultura: un problema d'acció col·leciva pàg 9

- Entrevista a Carlos Bravo Contraportada

1000 exemplars


Punt de Mira, avançant amb els 5 anys! El projecte del Punt de Mira va ser ideat fa dos anys pel jovent reusenc des del col·lectiu Maulets Baix Camp amb l’anhel de crear un punt d’informació i una porta al debat de cara la població més jove, destinat també a l’expansió dels actes i les notícies més importants encarades al jovent. Ara per ara, coincidint amb el 5è aniversari de l’organització hem vist necessari el fet d’adquirir en aquest camí de canvi progressiu, un resultat final, convertint aquest butlletí en una revista jove, atractiva i dinàmica; fent un salt, tant quantitatiu com qualitatiu. Aquest projecte des de sempre, ha estat molt ben valorat a nivell municipal ja que actualment existeix una important mancança de revistes i articles periodístics encarats totalment al jovent i oberts totalment al jovent. D’aquesta manera, el noi/a no troba la possibilitat o l’oferta de desenvolupar la seva capacitat literària, intel·lectual i de reflexió tant individual com col·lectiva. És per això, que des de Maulets Baix Camp volem impulsar el jovent al pensament propi, a la reivindicació intel·lectual i política, a l’afany crític i reflexiu i a l’anhel participatiu que ens caracteritza i, que sovint els mitjans ens prohibeixen arribar divagant o adormint el jovent amb productes totalment anorreadors de qualsevol forma de pensament. El projecte pretén servir d’eina de formació i conscienciació, però també d’anàlisi i valoració de les noticies que emmarquen Reus, el Camp, els Països Catalans i la resta del món. A més a més, buscar l’ implicació d’organitzacions i entitats de la comarca perquè aquestes puguin participar en l’elaboració de l’ ambiciós projecte i, difondre una veu crítica que ajudi a millorar el nostre entorn. Ara mateix, l’ antic butlletí de 100 exemplars passa a ser una revista de 1000 unitats repartida arreu de la ciutat (Instituts, Facultats, Bars juvenils, etc.). Tot i que pretén a finals d’estiu poder arribar a triplicar aquest número i arribar a tots els pobles del Baix Camp. La revista té un clar objectiu, ajudar a aconseguir de mica en mica l’alliberament nacional i social dels Països Catalans.


5 anys aprenent a lluitar Des de Maulets Reus donem la benvinguda al 2010 amb la vista i el pensament situats a tres llocs diferents, el passat, el pressent i el futur. Mirem el passat i a la memòria se’ns barregen les dates, les accions i les hores i hores de reunions i assemblees que hem hagut de fer, algunes de gust i d’altres no tant, no obstant, totes ens han servit per aprendre i dur l’assemblea fins el punt actual. És el present i el passat més immediat el que ens omple d’esperances i il·lusions per embarcar-nos en projectes nous. En el passat més immediat de l’assemblea han succeït tota una sèrie de transformacions internes que han fet evolucionar en poc temps a tots els joves implicats i que té la seva visualització externa amb els 8 de Reus, aquest afer ens ha donat les experiències i les capacitats que sols aquells que s’han enfrontat durant un període de temps al poder i que han guanyat adquireixen. L’afer dels 8 de Reus és la prova i el punt d’inflexió de com una dotzena de joves que quasi no arriben als 20 anys, poden derrotar i deixar en ridícul el poder si estan disposats a suportar la pressió, ja sigui de la repressió o de l’entorn més proper, i convertir-se d’una dotzena de joves a una assemblea organitzada de Maulets. Totes aquestes experiències es materialitzen primordialment en el treball diari però més concretament amb la campanya que encetem aquest mateix mes, la campanya de celebració dels 5 anys de Maulets Reus. Aquesta campanya, però, quan finalitzi a finals d’any, no la podrem valorar com un èxit o un fracàs sols pel nivell d’incidència que haurem obtingut o pel nombre d’assistents als nostres actes, sinó que més enllà d’això el que pretenem és dir a les organitzacions de Reus, ja siguin de l’Esquerra Independentista o plataformes amb les quals hi compartim espais, que Maulets té veu i criteri propi, avalat per més de 20 anys d’existència i de lluita i per més de 5 anys de formació nostre com a militants i com assemblea, i com a tal la farem respectar. És per això, que amb el respecte mutu i buscant les nostres afinitats més que les nostres diferències, esperonem a les organitzacions amb una estratègia nacional i a les organitzacions reusenques que han demostrat la seva vàlua en el treball diari, a treballar plegades en aquestes dates tan confuses i a no caure ni en falses dreceres ni en promeses electoralistes, prioritzant així, avançar poc a poc però a peu ferm cap a l’alliberament nacional i social arreu dels Països Catalans. Es per això, i tal com menciona el títol d’aquest article, que des de la nostra assemblea considerem aquests últims 5 anys i tot el que ha succeït, diverses edicions de barraques, repressió, manifestacions, trencar la unitat de vot del tripartit reusenc... com una gran escola de formació. Maulets Reus ho té clar, és hora que l’Esquerra Independentista d’arreu deixi de jugar a fer la revolució i comenci a treballar per a fer-la.

Agenda d'activitats 5/02 Presentació de la campanya 5 anys amb la realització d'un mural, un sopar popular seguida de la presentació del PdM, d'un acte polític i un concert amb l'actuació de l'AJ Dj's, PD Kuru i Game Over selectors 21/02 Accions descentralitzades durant el carnaval a Reus 27/02 Jornades de debat organitzades pel col·lectiu Dones en acció 6/03 Festa a la palma en motiu del dia de la dona treballadora 8/03 Manifestació unitària a Tarragona

feminista

13/03 Cinema a la fresca organitzat per Maulets Baix Camp

El Punt de Mira a internet Entra al web www.puntdemira.cat i entre molts altres continguts podràs descarregar-te la versió digital de la revista. Fes-te seguidor/a del web i t'enviarem periodicament la revista al teu correu electrònic. A més, properament la revista es distribuirà per les principals xarxes socials. Disposes del correu d'informació (info@puntdemira.cat) en el qual pots enviar lliurement tot tipus de suggeriments, crìtiques o propostes de millora de la revista.


Anàlisi de la crisi i els seus efectes al Camp “Hem trobava a l´estació de Sants, a Barcelona esperant el tren per tornar cap a Reus. Un home d´uns cinquanta anys s´apropà i em digué: “Està malament la cosa. No hi ha feina. Ni aquí, ni enlloc" I ben certes que són les paraules d´aquell home, La veritat és que encara sembla incomprensible el treballador sense feina que com molts d´altres ja fet que la majoria de la població treballadora, (ja no saben on buscar. Encetem l´any encara no parlem dels obrers de Marx, ni dels camperols adolorits de la crisi econòmica més greu de la de Lenin, sinó de tots aquells avui anomenats història: ho diu el Govern; la veien venir alguns mileuristes) no s´hagi adonat de les mancances i economistes crítics; l´anunciàvem els marxistes. injústicies que genera aquest sistema. Un sistema, Considerem que en vista de la situació actual, és una política, una manera d´organitzar l´economia, necessari fer un anàlisi sobre el com, i sobretot el que divideix les persones segons els seus rols en perquè d´aquesta crisi econòmica. el moviment del diner i de producció d´aquest. Fa Un anàlisi ràpid i crític amb el model econòmic, negoci fins i tot de les necessitats bàsiques de les ens porta a assenyalar ràpidament el problema, persones, i és que una cosa és ben clara, el causant d´aquest desgavell sobre el que capitalisme no veu ni persones ni principis ètics – i s´escriuran encara molts llibres: la crisi econòmica, és que les multinacionals que es nodreixen del el dia en que el sistema va fer fallida. Trobem els treball d´infants als països subdesenvolupats en detonants d´aquesta en la pròpia estructura del són una clara mostra. Aquest veu senzillament capitalisme. Una conjugació de factors, que porten oportunitats d´inversió i obtenció de beneficis al desequilibri de la balança econòmica: la (econòmic, evidenment!). destrucció del diner virtual (aquell que es crea especulant, i no té un objecte que en suporti el En l´actualitat el capitalisme es desenvolupa valor), encadenat amb la fallida de bancs i caixes, i seguint un model molt senzill, inestable però fàcil amb la conseqüent tancada de milers d´entendre. Partim de la premisa que l´únic d´empreses. objectiu d´aquest és generar diner. En primer lloc Val a dir, que aquests factors però, són pocs trobem les empreses productores, que generaran davant la múltitud de factors nocius que cultiva i béns o serveis amb un valor real. Aquest valor dels quals es retroalimenta el capitalisme. Podriem s´aconsegueix a través de l´aportació de mà trobar el cas de l´esgotament dels recursos d´obra (el treball que realitzen els treballadors) i el naturals o alimentàris, un efecte negatiu sobre els valor ja contingut de les matèries primeres. Els factors de producció causat pel clima, etc. treballadors rebran un sou, uns diners que tenen Situacions que es comencen a notar en un valor molt inferior al valor d´aquells productes determinats sectors econòmics, però que sobretot que han generat (observem per exemple mostren els seus pitjors efectes en els països més l´empresa Iberpaper SA, que es gasta 412.000€ desafavorits (veguem la Crisi alimentària a Àfrica, anuals en sous, i genera un benefici de per exemple). 6.500.000€). El que té però una repercussió social més forta, arran d´aquesta crisi és el fet que la paguin les Aquest benefici sovint va destinat a la renovació classes socials més baixes: els treballadors. La de màquinaria, i un augment de la productivitat. destrucció del diner fictici invertit en les indústries, i Però, és realment necessària aquesta actualitla reducció del marge de benefici d´aquestes, fa zació? Sovint s´ha comparat el Capitalisme amb el que aquestes es vegin “obligades” a tancar. canibalisme. Amb la recerca de nous mercats i per Actualment, a l'últim trimestre del 2008 a la tal de mantenir els propis, les empreses que demarcació de Tarragona hi havia 43.700 competeixen entre elles es veuen obligades, per persones aturades, 4600 més que en el segon mera supervivència en la constant reinversió d´una trimestre del mateix any. Però realment, perquè part dels beneficis. El mercat capitalista és una l´atur és conseqüència d´aquesta crisi, si qui l´ha lluita constant per la supervivència i la recerca del originat són la classe dirigent, bancs, i especuladors? màxim benefici.


Si l´empresa requereix una taxa de benefici superior per a mantenir-se competitiva, són els treballadors qui en pagaran les conseqüències, amb EROs (acomiadaments massius, rebaixes del sou, o sent obligats a treballar en llargues jornades. Citar l´exemple de l´estat d´explotació que pateixen els companys obrers del nou Hospital de Reus, sent obligats a treballar en jornades de 12 hores i amb amenaça de ser acomiadats davant la mínima revindicació. Són aquestes raons, injusticies creadores de desigualtat social i divisió entre les persones, les que ens han portat a l´anticapitalisme. Perquè creiem en altres sistemes, alternatives basades en el socialisme i la democràcia participativa que permetin un màxim desenvolupament de les persones, dels seus drets socials, i les seves idees. No permetem una “reforma” irreal del capitalisme, n´és ben clar que els valors sobre els que es sustenta no canviaran. Apostem per un canvi de sistema, solidari, ètic, respectuós amb el medi, i amb el valors humans. Siguem doncs crítcs davant els mitjans de comunicació, que recordem que no són més que empreses de la informació. Som persones, i com a tals som milers de idees i ilusions; som l´esperança de veure un futur millor i més just.

71 anys de l'entrada dels franquistes a Reus El 19 de juliol de 1936 s’inicià la Revolució i a Reus el 20 es començà a organitzar les milícies antifeixistes. La primera columna sortí cap el front el 25 en mig d’un gran entusiasme. La vida diària, com arreu, es va veure profundament trasbalsada i es posà al servei de la nova situació. S’adaptà el camp d’aviació i arribà, procedent de Madrid, una fàbrica d’avions al temps que la indústria local es transformava, convertint la producció en militar. La ciutat va rebre aviat l’atac de l’aviació enemiga. El primer fou el 9 d’abril de 1937 i els bombardeigs no acabaren —amb alarmes gairebé diàries i alguns dies, vàries— fins el 15 de gener de 1939. Durant aquest temps hi hagué una seixantena llarga de bombardeigs que provocaren més de dos-cents morts i incomptables ferits. Afectà un miler de cases, un terç de les quals foren totalment destruïdes. Alguns dels carrers, com els de Sant Elies, de Santa Teresa o de Sant Celestí, entre d’altres, foren arrasats. Per protegir la població es va construir una xarxa de refugis impressionant: divuit de públics i cap un centenar de privats, amb capacitat per acollir més de vint-i-cinc mil persones. Molta gent fugí i s’escampà pels masos on també construïren incomptables refugis. A mesura que avançava la guerra la situació era més difícil, el 1938 no hi havia pràcticament productes de primera necessitat, es passà molta gana. Alguns milers de reusencs anaren al front. Molts hi van morir, de quatrecents tretze dels quals se’n coneix la data i el lloc, i permet afirmar que n’hi hagué arreu, des del front d’Extremadura a Catalunya, passant per Còrdova o Madrid, però sobretot n’hi hagué als fronts de l’Aragó i de l’Ebre. El 15 de gener de 1939 la ciutat fou ocupada. Havia acabat la guerra, però per als reusencs començava ara una dura postguerra, farcida de repressió, privacions i dificultats. Per recordar la tràgica efemèride, l'assemblea de Maulets del Baix Camp va realitzar una exposició al carrer Gras i Elies. Aquesta, desprès de ser exposada durant unes dues setmanes, va ser retirada per agents de la guàrdia urbana.


Un regidor del PPC oficia un casament exhibint un braçalet amb la bandera espanyola El regidor del PP de Mataró Juan Carlos Ferrando va protagonitzar una exhibició de nacionalisme espanyol fa uns dies. L’edil va oficiar el casament d’una parella exhibint un braçalet amb la bandera espanyola. L’incident ha provocat certa polèmica a la capital maresmenca, fins al punt que l’alcalde de la ciutat, el socialista Joan Antoni Baron, que és qui delega la feina d’oficiar els casaments, s'ha adreçat al grup municipal per demanar explicacions d'un comportament que considera impro-cedent. La direcció del partit també lamenta els fets i el president local, José Manuel López, assenyala que l'ostentació d'aquest símbol no era necessària. La ideologia de Ferrando queda ben clara quan se sap que va militar durant molts anys a la Falange Española de las JONS. La Generalitat valenciana gasta 500.000 euros per patrocinar OT El Govern valencià vol promocionar el turisme i per fer-ho ha arribat a la conclusió que cal sortir a la tele. Ara bé, això val diners i l’Executiu Camps no ha tingut inconvenient en gastar-se 500.000 euros per patrocinar Operación Triunfo, el programa de Gestmusic que emet Tele-5. L’austeritat en temps de crisi no ha existit en aquesta ocasió. L’acord signat entre la productora catalana i la conselleria de Turisme estableix que els nois de l'acadèmia musical gravaran una cançó amb el lema Et dono tot (eslògan promocional de la Comunitat Valenciana aquest any); els concursants eliminats explicaran la seva experiència en directe en una destinació turística; hi haurà publicitat estàtica en les seves gires; i el presentador del programa,

Jesús Vázquez, incorporarà a les seves intervencions missatges per animar a l'audiència a visitar la Costa Blanca, Benidorm o altres destinacions valencians. Expulsen la portaveu de Compromís d’un ple per lluir una samarreta contra Camps La presidenta de les Corts Valencianes, Milagros Martínez, ha expulsat aquest dimecres la portaveu de Compromís, Mónica Oltra, del ple per vestir una samarreta en la qual es mostrava una foto del president de la Generalitat, Francisco Camps, amb el cartell de Wanted, only alive, amb l'objectiu de protestar per l'absència del cap del Consell en la sessió de control. Segons Martínez, Oltra amb la seva entrada a l’hemicicle ja ha aconseguit l’impacte mediàtic que buscava i li ha demanat que fos “respectuosa amb la Generalitat” i que es “tregués” la samarreta. Oltra, però, ha replicat que potser pretenia que es quedés en “roba interior”. Davant la negativa d'Oltra a sortir de la sala per a canviar-se la samarreta, Martínez ha decidit suspendre el ple durant cinc minuts. Un cop s’ha reprès el ple, la presidenta de les Corts ha cridat a l’ordre a Oltra, però aquesta ha decidit quedar-se i no treure’s la samarreta. Finalment, ha estat expulsada. D’altra banda, el grup de Compromís, format per Iniciativa del Poble Valencià i el Bloc, ha denunciat que existeixen contractes menors entre la Generalitat i empreses de la trama de corrupció Gürtel per almenys 574.873 euros. Oltra ha demanat al jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón que reclami tots els contractes menors de la Generalitat amb empreses investigades en aquest cas, perquè d’aquí en pot sortir una trama de finançament il·legal del PP.

En llibertat dos presos polítics catalans Aquest mes de gener dos presos polítics internacionalistes catalans han estat alliberats després d'haver complert una condemna de nou anys de presó cadascun. Diego Sánchez i Zigor Larrendona van sortir, respectivament, al dia 16 de Brians i el dia 20 de la presó de Castelló. Tots dos van ser homanatjats a molts municipis dels Països Catalans, com a la vila de Gràcia, i al camp a Reus, Tarragona i Torredembarra. Actualment queden segrestades a les presons espanyoles les catalanes Laura (que surt en llibertat aquest mes de setembre), la Marina i Lola i en Franki (en tercer grau). També en Karim de Vilanova, el Gerard de Lleida, en Jona de Barcelona, en Jaume de Terrassa, els dos manresans, els vuit de Reus (entre altres) estan esperant una sentència judicial que probablement els enviï entre reixes. Segueix tots aquests casos des del web: www.alertasolidaria.org


Un de cada cinc presos en situació preventiva acaba absolt en ser jutjat Un estudi alerta que cal reformar el model de presó preventiva, perquè castiga l'arrestat abans que es provi que és culpable Quan l’Estat interpreta que s’ha comès un delicte i diu que ha detingut el sospi-tós, moltes vegades el posa en presó preven-tiva per evitar que reincideixi o que s’escapi fins que es declarat innocent o culpable. El problema sorgeix de la suma de sospitosos que són innocents i que estan en presó preventiva més la ja coneguda lentitud del sistema judicial espanyol. Segons un informe elaborat per l’advocat Eduard Ibáñez, president de l’associació catalana en defensa dels drets humans Justícia i Pau, aproximadament un 20% de les persones que són empresonats preventivament són finalment absoltes de les acusacions que recauen sobre ells. A més, aquest percentatge augmenta fins al 80% en el cas dels imputats pel que es coneix com a terrorisme islamista. Aquests percentatges tan elevats d’innocents empresonats es deuen, en bona part, per la pressió que l’opinió pública exerceix sobre el poder judicial, i que en els últims anys no ha fet més que augmentar, ja que en realitat, la privació de llibertat sols s’ha d’usar quan hi ha risc de fugida o de destrucció de proves. Si analitzem aquestes dades i el per què de l’augment de la pressió de l’opinió pública sobre el sistema judicial sols podem trobar l’alarmis-

me per tal de generar inseguretat i por a la població. Una por permanent pel dolent que arriben a ser les persones i una por encara més gran pels nouvinguts ja que ens venen a imposar la seva cultura, aquest fet, pot acabar derivant fàcilment en brots racistes, més si hi sumem una crisi capitalista. Una altra dada que es desprèn de l’informe és que el 21% dels presoners que hi ha a la Comunitat Autònoma de Catalunya són preventius, aquesta dada, no es diferencia massa de la de la resta de l’Estat i xoca amb el fet que les presons espanyoles estiguin superpoblades. Si d’aquest 21% alliberem tots aquells que no hi hagi risc de fuga o de destrucció de proves, les presons quedarien amb espai suficient per acollir de forma digna la resta de reclusos. La presó provisional actualment pot durar fins a dos anys i en la teoria mai hi hauria d’arribar ja que abans

que finalitzés el termini s’hauria hagut de celebrar el judici, no obstant, aquests dos anys es poden arribar a prorrogar dos anys més, fent que una persona innocent es pugui arribar a passar fins a quatre anys a la presó. Finalment, cal recordar la presumpció d’innocència, segons la qual tota persona és innocent fins que es demostri el contrari, per tant, quan una persona és ingressada en una presó preventiva se li vulnera la seva presumpció d’innocència. Davant d’aquesta realitat amb un contingut dramàtic tan elevat, l’experiència d’ingressar a la presó acostuma a convertir-se, generalment, en un estigma social que persegueix a la persona per la resta de la seva vida, les entitats en defensa dels drets humans busquen implantar un nou sistema penitenciari que eviti aquesta situació. És per això, que proposen que es substitueixi la presó preventiva en la mesura del possible per l’arrest domiciliari, control electrònic, confinament a un territori, compareixença davant d’un jutge cada cert temps... i per tal de prevaldre la presumpció d’innocència, quan sigui completament necessà-ria la presó provisional, permetre que el reclús tingui un contacte ampli amb l’exterior i que pugui accedir a un treball remunerat.


Els terratrèmols d'Haití El terratrèmol d´Haití va despullar les misèries d´un país sacsejat històricament pels diferents imperis: espanyol, francès, nord americà etc. Sota les runes els bombers descobreixen cossos desnodrits, peus descalços, pells fosques cansa-des d’aguantar el jou de l’esclavatge. Haití oblidat per tots els fors internacionals ens reclama la mirada a través d´aquest terratrèmol que ha enderrocat la vida d´ un país mort de gana on les cases s´aguanten les unes amb les altres arrenglerades sense cap planificació. D´ençà que Colon i va introduir l´espasa i la creu el 1492 i va batejar aquella illa amb el nom de la Espaniola, salvant petits espais de temps els habitants d´aquell petit territori de 28000 km només han conegut esclavatge i misèria. Els aborígens Galibis varen ser exterminats pels colonitzadors en una guerra que va durar fins al 1502. Posteriorment el país va ser repoblat amb esclaus procedents de l´Àfrica i, la guerra entre invasors espanyols i francesos es va acabar amb la victòria dels segons, perpetuant així l´esclavatge dels habitants de l´ illa. L´1 de gener de 1804 Haití es va declarar independent convertint-se en el segon país d´Amèrica després dels EE UU en l´obtenció de sobirania . Haití s´ autoproclamava com la Primera República Negra del món, però, la proximitat amb els veïns del nord el convertia en el primer país saquejat i depredat per part dels qui més tard serien la primera potencia mundial. Condemnats al monocultiu com la resta de països caribenys els haitians varen suportar la dictadura dinàstica de la família Duvalier, primer el pare conegut com Papa Doc i després el fill Beybi Doc, fundadors de la temuda policia Tonton Macoutes coneguda per la seva crueltat amb la població pobre i treballadora del país. Actualment els descendents dels Duvalier viuen auto exiliats a França i gaudeixen dels milions de $ que varen robar durant el seu mandat. A la dècada dels vuitanta i acabada la dictadura va arribar al govern el sacerdot Jean Bertrant Aristide al front d’un moviment anomenat “L´Avalanche” que inspirat en la Teologia de l´Alliberament pretenia realitzar els canvis necessaris pel petit país caribeny.

Alertats del perill que això suposava pels interessos dels EE UU, aquets varen organitzar un cop d´ estat que va enderrocar el benintencionat Aristide, obligant-lo a capgirar els seus plantejaments inicials i frustrant les possibles boneses de “L´Avalanche”. Després d´una folklòrica restitució, Aristide es va auto exiliar a Sud-Àfrica on viu actualment . El terratrèmol climatològic no ha fet res més que afegir-se als terratrèmols polítics que ha viscut aquest petit país on el grau de descomposició del seu hàbitat natural fa pronosticar que el 2060 serà impossible viure a Haití. El món se sent commocionat per aquest terratrèmol climatològic imprevisible però no és conscient que als diferents països hi ha altres terratrèmols de signe polític que si que són previsibles i que no es fa res per evitar-los. Tant de bo els ajuts que arriben dels diferents països siguin desinteressats i fomentin una nova cultura de les relacions internacionals on es respectin els territoris, la seva gent, els seus recursos, la seva forma d’ entendre els Deus o d’ ignorar-los. Un any enrere veient l´entrada dels marines nord americans a l´illa segur que hauríem fet aquest article en uns altres termes. Ara volem pensar que Obama només intenta tornar a l´ illa el 0´7 % del 70% que els seus predecessor varen robar als haitians. La causa d´Haití també ha posat de manifest la capacitat solidaria que encara hi ha a milers de cors de tot el planeta.


Maulets obre aquest espai d’opinió a totes les organitzacions i col·lectius, com també a totes les persones que hi vulguin participar a títol individual ja que pensem que el debat és més ampli i més enriquidor com més opinions i més participació tingui. Així que, oberts a les vostres propostes, envieu articles d’opinió al web www.puntdemira.cat o enviant-ho a info@puntdemira.cat

Rebaixes i consum per Anna Robledo

El dia 7 de gener a Reus, com arreu dels Països Catalans, van començar les rebaixes. Després d'una època de gran consum com és el Nadal, la única manera d’aconseguir més felicitat és poder comprar tot allò que per falta de temps o necessitat no hem pogut comprar durant les dates nadalenques. A més a més, el salt qualitatiu del nostre sistema, permet que una persona no s’hagi de preocupar en cas que li faltin diners, ja que el nostre Govern ho té tot calculadíssim per saber quin dia ens pertoca gastar celebrant les festes, i quin dia cal gastar pel remei de consumir. Perquè de fet, consumir sempre ha estat la nostre gran afició. Tot l’any consumim, fins i tot després de festes, cada dia consumim una mica per no perdre l’hàbit. I clar, si a més a més la cosa rebaixa... Home! És que fins i tot, sense tenir-ne fem bona cara! Perdoneu el sarcasme, però es que la cosa té tela... Anant a casos pràctics, ja em direu com un polític de mercat (i tan se val si és d’esquerres o de dretes: perquè això ja no importa!) pot saber més bé el que necessitem i decidir per nosaltres? Imaginem que jo, humil consumidor, em bé de gust comprar un llibre sobre la fam al món, perquè si un modest venedor em diu que me’l rebaixa a meitat de preu el dia 15 de novembre, no podem establir l’operació en aquell mateix moment? Per què ens hem d’esperar a que arribi el 7 de gener? Què saben aquests polítics sobre les necessitats que té una botiga alhora de rebaixar els seus estocs? I què saben ells de les meves necessitats de compra? Tota la campanya que s'amaga darrere les rebaixes només fa que generar necessitats irreals als consumidors, la qual cosa provoca que qualsevol excusa sigui vàlida per consumir de forma compulsiva i irracional. I és que de forma inconscient, comprar per comprar, significa la malversació i l'esgotament dels recursos del nostre planeta. Aquest elevat ritme de producció de les empreses, acaba sent un problema real tan pel planeta com per la dignitat humana, les necessitats que crea el sistema capitalista haurien de ser irrellevants davant les necessitats humanes i vertaderes. Aquest any, a causa de la crisi econòmica, els preus d'inici de la campanya han estat molt més baixos que altres anys, i això no només provoca una rebaixa econòmica sinó que també una rebaixa de dignitat i llibertat de la persona. Les rebaixes haurien de ser una factor positiu per la societat sempre i quan, el consumidor estigués molt conscienciat de les seves vertaderes necessitats per gastar-se els diners únicament amb allò que necessita.


La contracultura: un problema d'acció col·lectiva Per Maulets Baix Camp

La negació o la crítica que trenca amb la cultura convencional d'una comunitat, per crear-ne una d'alternativa, és la principal instigadora del procés de marginació dels moviments socials i revolucionaris. Partint d'una paradoxa, seria poc correcte dir que aquells individus que comparteixen un mateix objectiu han d'estar d'acord amb totes les seves idees i creences de com hauria de ser la societat subjectivament correcta. Doncs hem d'entendre la societat com una unitat abstracte, que no podria crearse o destruïr-se (o millorar-se), si no fos per les relacions entre els individus que la constitueixen. Les persones que per voluntat o necessitat formen un col·lectiu, busquen amb aquest cobrir una finalitat concreta, de les demandes socials de cadascun dels individus, entenent que les seves demandes socials no seran totes comunes dins del mateix col·lectiu, sinó que podran variar respecte els objectius d’altres individus. La societat no té una existència pròpia, sinó que existeix gràcies a la interactuació de les persones. Els individus que la formen creen una cultura (de valors, costums, creences, religions, normes...) que regula el comportament de la vida en societat. Tant mateix, la major part de la cultura no sorgeix dels interessos de la comunitat, sinó de la classe dominant que la lidera.

D'aquesta manera és evident la crítica al sistema i l’acció col·lectiva d'alguns grups que es troben a l’underground de la societat, reivindicant una postura alternativa més favorable pel que fa al seu profit. No obstant, pel rebel cultural, és essencial saber que el sistema encamina al individu a seguir en línia recta.

Però encara és més important conèixer fins a quin punt aquest desitja la llibertat, saber que en qualsevol moment pot desviar-se i començar a seguir el seu propi camí. Aquest rebel manifesta una emancipació estroncada de la cultura dominant, una inconformitat que genera contracultura. La contracultura apareix com un xoc amb la cultura convencional, des del primer grup rebel que va existir fins l'últim. Són grups organitzats que presenten tendències, idees i interessos diferents a la cultura dominat. Però sobretot, tenen en comú un comportament antisistema: desvincular-se d'allò que està preestablert. Per exemple, moltes de les normes de convivència i de civilització es relacionen amb un simple consens entre les persones de la comunitat, d’aquesta manera ajuden a solucionar problemes de coordinació conciutadana, com ara les normes de tràfic, que regulen la fluïdesa del trànsit. La qüestió és que el sistema no ens fa un “rentat de cervell” perquè siguem fidels a les costums tradicionals, sinó que ens assegura un benestar social que ens priva de poder tornar a calcular la importància del nostre entorn. Però no només això, sinó que també el sistema capitalista manté a les persones en un estat “d'espectacle” continu. Agafa totes les experiències humanes i les transforma en quelcom consumible revenent-les a través de la publicitat i els mitjans de comunicació. Vivim en un somni que se’ns fa necessari, on gaudim d’un agradable espectacle, però també del malson de la societat moderna; de no poder escapar d’un món fet d’ideologia on estem totalment alineats i on els problemes es resolen seguint dormint. El problema dels moviments contraculturals parteix d’un bàsic error que impedeix la transformació cultural en altres vies d’organització social. La raó és que la contracultura depèn de la cultura; és a dir, el sistema capitalista no només busca la conformitat de la gent, sinó que busca la individualitat i la competència entre els individus. Aquest fet crea necessitat de diferenciarse de la societat de masses, provocant que el grup dels “subversius” es vegin empesos a crear una imatge que els identifiqui, per poder “vendre” el seu discurs davant la societat. Comencen a tenir un estil propi (de roba, música, entorn...) sempre acompanyat d’un ideari que els consolida com a grup organitzat.


Però a mesura que creix la contracultura allò que en un principi servia per diferenciar-se “de la resta”, és acceptat per la societat. Les empreses que distribuïxen el material alternatiu comencen a tenir competències per fer-se amb el mercat, és a dir, parlem altre cop de capitalisme pur i dur. I és que

veritablement la contracultura no és una amenaça pel sistema, sinó que és i forma part del sistema. Fa un temps la gent portava el mocador palestí (la Kufiyya) que significava més que un símbol del món àrab, un sinònim de revolució. Ara però veiem que la major part de la gent que es pot dir que van a la nova moda, porten al coll un palestí exactament com el que portaven el manifestants antiglobalització mentre s’enfronta-ven als antidisturbis. Què ha passat? Ens hem venut al sistema? Doncs no ben bé, la veritat és que seria impossible intentar vendre un símbol revolucionari al sistema, seria com intentar canviar-li un caramel per un gra de raïm a un nen petit. Hem d’entendre, que el mocador palestí no és més que un altre material de propaganda disfressat i arreglat per poder vendre’s i ser consumible, mai el mocador palestí ha estat una arma d’adoctrinament revolucionari. El problema dels moviments revolucionaris d’esquerra és que sempre han prioritzat la simbologia davant de la doctrina. I aquesta simbologia, sense pretendre ser revolucionària a acabat sent el motor del capitalisme durant els últims 40 anys. Perquè la contracultura en si és cultura, la base de les noves experiències humanes i la realimentació del sistema. Si de veritat els moviments socials pretenen canviar la cultura cal que “despertin” a la gent, mitjançant la política.

Racisme a les aules per Albert Granell

El racisme a les aules és un tema que cada cop afecta més el joves dels Països Catalans, que reben una forta onada d’immigració a les escoles. M’agradaria parlar sobre la diferència que hi ha entre la rebuda d’immigrants als instituts privats i els públics. Els instituts privats, no presenten un nombre d’acollida tan elevat com els instituts públics fet que provoca que socialment es crei una imatge totalment diferenciada entre els instituts públics i els privats i de qui es derivi a la relació entre el rendiment d'ambdós. Està comprovat, i jo, essent un estudiant de secundària de l’IES Gaudí, puc assegurar que és cert, que als instituts privats, aquest racisme es manifesta molt més que als instituts públics on el dia dia convius amb gent immigrant. Els instituts privats presenten un percentatge mínim d’immigrants a les escoles, això provoca que els alumnes d’aquí vegin diferents els nouvinguts. La raó de no conviure junts comporta que aquests estudiants acabin discriminant els immigrants només pel fet de venir de fora. En canvi als instituts públics pel fet que els estudiants creixin amb gent de fora, veus de manera normal la convivència quotidiana amb veïns magrebins, indis, japonesos, etc. Crec que una de las solucions a la problemàtica del racisme seria castigar a l’alumne que presenti una actitud xenòfoba i/o discriminatòria envers l´alumnat immigrant. En cas que aquesta actitud la presenti el professorat, la solució seria multa i/o acomiadarlo de la seva feina. A més a més, una solució al problema de la integració seria repartir amb el mateix percentatge d´alumnes nouvinguts entre els instituts públics i privats. En els darrers anys s´han consolidat organitzacions estudiantils que combaten aquesta problemàtica. El més destacat d´aquestes ha estat el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) que treballa regularment per millorar els drets del estudiants als centres educatius d´arreu del país, entre ells, l´IES Gaudí.

Recorda que pots enviar els teus propis articles d'opinió entrant a www.puntdemira.cat o bé enviant un correu a info@puntdemira.cat


El responsable d’energia nuclear de Greenpeace, Carlos Bravo recorda als veïns dels municipis que s’han ofert que tard o d’hora s’acabaran els diners amb què el govern espanyol ‘tempta’ els alcaldes (700 milions d’inversió amb un parc tecnològic de 20 hectàrees) i es quedaran amb el problema. També assegura que les centrals catalanes estan en un estat “pèssim” i són un perill, i que allargar la vida de les nuclears més de 40 anys com vol Indústria és jugar “a la ruleta russa”. Què és un magatzem temporal centralitzat? El que ara en diuen magatzem temporal centralitzat (ATC en castellà) és una expressió eufemística que prova d’evitar la paraula ‘radioactiu’ o ‘nuclear’, però en realitat és un cementiri nuclear de tots els residus radioactius de totes les centrals de l’Estat. El que pretén el Ministeri és transportar des de les centrals tot aquest combustible d’alta activitat a un lloc únic per tenir-lo centralitzat, on suposadament serà més barat guardarlo. Com s’explica que hi hagi 100 pobles que han demanat informació per acollir-lo? No és que hi hagi 100 municipis, sinó que ha estat l’Associació de Municipis d’Àrees de Centrals Nuclears (AMAC) que engloba un centenar de municipis, que ha manifestat el seu interès per acollir-lo. Després entre els propis municipis de l’AMAC tenen disputes i baralles internes, perquè n’hi ha que ho volen per a ells sols. Alguns alcaldes ja han manifestat el seu interès, com Ascó, Tivissa o Vandellós, tot i que en aquest últim municipi hi ha hagut dues mocions de rebuig. Quin motiu pot portar un alcalde a oferir el seu poble per a un cementiri nuclear? Hi ha una sèrie d’alcaldes que es veuen temptats pel xantatge amb diners públics que fa ENRESA, que depèn del Ministeri d’Indústria. A nosaltres ens sembla una vergonya absoluta que l’Estat pretengui resoldre el greu problema dels residus radioactius, que és de primer ordre, temptant un alcalde que ofereix el seu municipi d’esquena als seus ciutadans. És una forma bastant antidemocràtica de resoldre el problema. És una política pròpia d’una república bananera. Ho consultin o no als seus habitants, és evident que aquesta és una qüestió que afectaria a tot l’Estat i per tant no es pot acceptar de cap manera un procés dirigit a través d’alcaldes que lògicament miraran més els diners que qualsevol altra cosa.

Què els diria als ciutadans del municipi que aculli el cementiri? El primer que cal dir és que tot i que el govern ofereix diners, això no és una garantia que aquests diners hi siguin de manera indefinida. Els compraran amb uns diners que no seran infinits, però tindran un cementiri nuclear que estarà generant radioactivitat i serà perillós durant centenars de milers d’anys. I això, sense cap dubte, és la mort per a aquest municipi i la seva comarca, perquè al final seran coneguts com el municipi on hi ha el cementiri nuclear, que no és cap denominació d’origen positiva, ni una garantia de qualitat, sinó tot el contrari. Serà una condemna perpètua per a aquest municipi, que no es podrà desenvolupar de manera sostenible mai, perquè un cementiri nuclear és una cosa absolutament insostenible. Però teòricament els residus acabaran marxant… Suposadament ENRESA diu que serà temporal, però com que el problema de la gestió definitiva dels residus radioactius no s’ha resolt a cap lloc del món, és evident que serà una condemna a molt llarg termini. Ningú es pot creure que els posaran els residus durant uns pocs anys i que després els trauran. Qui aculli el magatzem, tindrà el cementiri nuclear definitiu. Com creu que hauria d’haver actuat el govern espanyol? El primer que hauria de fer el govern és fer un procés de diàleg per generar el màxim consens social sobre aquesta qüestió. Aquí hi ha moltes coses a discutir, no només el tipus de gestió dels residus o on s’ubicaria el magatzem, sinó també la data límit a la producció de residus radioactius,

perquè el que no es pot pretendre és que un problema d’aquesta magnitud social, mediambiental i econòmica se segueixi agreujant. Quin és l’estat de les centrals nuclears catalanes? Les tres centrals catalanes produeixen més del 50% dels successos de seguretat notificables en els últims anys a tot l’Estat. No és una qüestió conjuntural, sinó estructural, i significa que aquestes centrals estan funcionant de forma pèssima no només perquè estan mal gestionades per uns operadors clarament irresponsables, sinó perquè hi ha un problema molt important de deteriorament dels materials, de violació de les normes, i de fallades contínues. Podem dir clarament que les centrals catalanes estan en un estat pèssim i que són un factor de risc molt important per a la població i el Medi Ambient. Ascó I porta parada bastants mesos per un problema teòricament menor, tot i que el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) no ha informat l’opinió pública de què li està passant a aquesta central, que evidentment està molt deteriorada i al final de la seva vida útil. Tot i això, el govern espanyol obre la porta a allargar la vida de les centrals… Pretendre allargar la vida de les centrals a 40 anys, com vol el govern espanyol, és jugar a una espècie de ruleta russa on cada vegada tenim més possibilitats de tenir un accident nuclear. Ara el Ministeri d’Indústria treu una llei diferent on fixa les condicions perquè puguin operar més anys, cosa que ens sembla un exercici molt perillós, un incongruència, i un model molt poc sostenible.


Punt de Mira