Punt de Mira 24 juliol 2010

Page 1

Número 24

Juliol 2010

- 28 de juny: Diada de respecte i tolerància - Torna l'estiu: Feines precàries pel jovent i grans guanys pels especuladors - Ahir com avui, cap estatut ens farà lliures - La corrupció s'escampa en l'elit del PP valencià - Solidaritat amb l'AMDH

- Futbol? tranquils - Una mirada cap a la cooperació - Entrevista a Lyudmila Briskina

1000 exemplars


Estiu, sol, calor i Festa Major! El govern espanyol va fer la seva reforma laboral, just el mateix dia que la selecció espanyola de futbol jugava el seu primer partit del mundial. Clarament demostra una maniobra de distracció amagant una reforma que ens fa més precaris; donant el dret a l'empresari d'acomiadar els seus treballadors lliurement en cas de fallida. Les i els treballadors joves també ho tenim fotut, ja que haurem d'acceptar el 75% del sou mínim si l'empresari ho vol. Mentrestant la gent gaudia alegrament d'un gran espectacle futbolístic. Ara fa pocs dies, el Tribunal Constitucional sentenciava l’estatut, deixant-lo igual o pitjor del que teníem abans. Aquesta acció del TC és, al nostre parer, antidemocràtica i s'en riu de tots els catalans inclosos els que no tenen un esperit catalanista. La persona que demanava un estatut que li donés autodeterminació al Principat o un millor finançament també s'ha vist marginat per l'Estat espanyol. Aquests cada dia que passa veuen amb resignació que l'única alternativa segueix sent la independència i la unificació dels Països Catalans, la proclama que des de fa més de 40 anys defensa l'Esquerra Independentista. Davant de totes les provocacions espanyoles, diversos col·lectius de l'EI de Reus ens vam concentrar davant de l’Ajuntament durant la darrera tronada de la Festa Major. Amb la plaça Mercadal plena de persones que gaudien de la Festa, varem desplegar una estelada gegant i una pancarta on s’hi podia llegir “Avui com ahir, cap estatut ens farà lliures”. La resposta dels milers de ciutadans reusencs presents a la plaça va ser reclamar la independència a crits. Aquest acte va ser una petita mostra del que posteriorment arribà. El dia 10 de juliol l'Esquerra Independentista organitzà una manifestació unitària a Reus. S'aplegaren 400 persones que van marxar per demostrar el seu enuig amb el Tribunal Constitucional i el govern espanyol. A la tarda, la gran demostració de més d'un milió i mig de persones a Barcelona de ben segur farà replantejar els arguments de gran part de la classe política espanyola. Ara bé, per primera vegada, la representat del PP al Parlament de Catalunya va ser la única que va dir les coses pel seu nom: “Aquella manifestació no era per l'estatut, sinó per la independència de Catalunya” A més d'això, la resposta dels ciutadans d'altres nacions solidaritzant-se amb nosaltres com són els casos de la marxa de Donosti, Londres, Nova York, Washington, Berlín, entre d'altres, encenen un altre cop la flama internacionalista. Aquests fets ens animen moltíssim, i volem que la gent protesti i no accepti ni aquest estatut, ni cap document que no ens alliberi completament com a Països Catalans.


28 juny: Diada pel respecte i la tolerància 28 de Juny, dia de reivindicacions arreu del territori per tal d’assolir la igualtat social amb els/les membres LGTB (Lesbianes Gais Transexuals i Bisexuals), encara ara, després de 40 anys de lluita diària pel reconeixement de la plena llibertat sexual ens trobem amb accions mancades totalment de respecte i tolerància. No és una data escollida a l’atzar, doncs recorda un llunyà 28 de juny de 1969 quan, per primer cop, les persones homosexuals van dir prou a la discriminació a la que havien estat sotmeses durant segles. El món avança, però segueixen presents les ments i les posisions més conservadores marcades en gran part per les diferents conviccions religioses d’arreu. Tanmateix, aquesta lluita es fa evident i present entre els diversos col·lectius de la cuitat on, el passat 29 de Juny (dia de St. Pere) es varen lliurar els Premis Ploma Daurada i Ploma de Plom, que atorga cada any el col·lectiu de gais i lesbianes H2O, amb motiu del dia de l'alliberament gai, lesbià, transsexual i bisexual, és a dir, el 28 de juny. L'acte va tenir lloc al pati de la Casa Rull de Reus, seu de l'IMAC. Al seu balcó principal, com cada any, onejava la bandera de l'arc de Sant Martí. Mentre el jardí no es parava d’omplir, el Premi Ploma Daurada va recaure, per votació popular, al Casal Despertaferro de Reus, (amb 20 anys d’història) entitat que agrupa diverses associacions com ara Maulets, AJR-CAJEI, CUP… L'altre nominat era el Centre de Lectura de Reus. El Premi Ploma de Plom, que "distingeix" alguna conducta homòfoba, va anar a parar al canal televisiu Intereconomía. Ningú no es va presentar a recollir el trofeu, i l'organització decidí enviar-los-hi. El segon candidat, premi a l'homofòbia va ser el Tribunal Suprem. Tot i així, posteriorment a la presentació de les candidatures a la Ploma de Plom, el millor candidat passava a ser l'inefable Josep Anton Duran i Lleida, per les seves increïbles declaracions homòfobes, donant enteniment a la clínica barcelonina que "cura" homosexuals. Aquests premis anuals, que representen un reconeixement a la lluita per la tolerància i el respecte a la llibertat sexual; i per contra un càstig públic a entitats o agrupacions homòfobes. Amb aquests fets i, molt contentes de tenir l’honor de rebre aquest premi que ens posa en un pedestal pel que fa la lluita cap a la igualtat i el respecte, encara queda molt per fer i cal seguir lluitant dia rere dia. Per altra banda, Maulets ens volem unir al crit del col·lectiu per exigir a les institucions que vetllin de manera permanent per tal d’evitar qualsevol actitud o situació homòfoba, lesbòfoba i trànsfoba, especialment a les escoles, doncs cal que les generacions futures creixin en el ple respecte a la diversitat.

Agenda d'activitats 15, 16 i 17/07 Rebrot, l'aplec de joves dels Països Catalans. Vine amb el nostre bus enviant un email a mauletsbaixcamp@gmail.com 24, 25/07 Escola d'Estiu de l'Esquerra Independentista del Camp 24, 25/07 Escola Feminista al CSOA l'Espina 29/07 Taller de Rap del "Nota" + sopar i concert al CSOA l'Espina

Sobre el Punt de Mira Revista mensual editada per: L'Associació juvenil i Cultural el Sutge de Reus Impresa per: Arts Gràfiques l'Estel ISSN: 2013-7281 (v. impresa) 2013-729X (v. digital) Contacte: info@puntdemira.cat Web: www.puntdemira.cat Segueix-nos facebook

també

al


Torna l'estiu: feines precàries pel jovent i grans guanys pels especuladors Un any més arriba el bon temps i amb ell el final del curs escolar i vacances... un parell de mesos lluny de les classes que són benvinguts per quasi tots, no obstant, juntament amb les vacances s’inicia un peregrinatge de milers de joves a la recerca de feina, quasi sempre vinculada amb el turisme i l’oci de masses. Estiu rere estiu veiem com les nostres costes i els nostres litorals són envaïts literalment per milers de joves i no tan joves d’arreu d’Europa i de la resta de l’Estat en busca del Sol, de la platja, de la borratxera i del noi o noia de torn amb qui lligar. Exemple d’això en vam tenir durant la Setmana Santa amb el Saloufest, dies en que milers i milers d’estudiants anglesos van ocupar Salou buscant festa sense control, saltant finalment l’alarma social quan es denuncià una violació; i en tindrem cada dia d’aquest estiu si anem a visitar qualsevol poble de costa, especialment si anem a Salou.

les condicions de treball que ofereix, és un dels focus principals d’atracció del turisme juvenil en busca d’emocions fortes. No obstant, pensem que seria hipòcrita negar els beneficis econòmics que aquest turisme dóna, tant a l’economia catalana en general com a l’economia local de cadascun d’aquests pobles, economies que sense aquest turisme de masses s’enfonsarien en breu. Per tant, tenim una balança molt complicada on per una banda hi ha uns diners que no neguem que són necessaris i per l’altra hi ha unes condicions laborals precàries, una destrucció del territori i un seguit de poblacions tan orientades econòmica i socialment al turisme de masses que durant la temporada baixa literalment són pobles semi-abandonats, sinó, qui no ha anat a Salou un dia d’hivern i ha pensat que estava en un poble fantasma? Modificar aquesta tendència és, certament, molt complicat, ja que no hem d’oblidar que aquesta ve donada des dels anys setanta. D’altra banda, de natural la gent es mostra contrària al canvi perquè pensa que aquest turisme, com a mínim, en aparença, funciona, sense pensar que aquest deixarà de funcionar tan bon punt hi hagi un destí més econòmic que les nostres costes i la moda canvií. Quines alternatives podem oferir? Més que tot un nou turisme el que aquí podem pensar i oferir són uns nous valors sobre els quals explotar el turisme. El que necessitem és un turisme que no caduqui quan canviïn les modes, un turisme que exploti els trets culturals de la nostra terra sense malmetre-la.

Aquest turisme, que no podem negar que es dóna a quasi qualsevol poble de costa del mediterrani occidental, s’agreuja encara més al Camp pel fet d’haver-hi un parc d’atraccions, Port Aventura. Aquest, apart de ser reiteradament denunciat per moviments socials i veïnals per especulació i destrucció del territori (cal no oblidar els camps de golf i els nous hotels construïts) i per sindicats diversos per

Les virtuts d’aquest turisme enfront del turisme de masses són clars, enlloc d’un turisme de temporades altes i baixes tindríem un turisme permanent tot l’any que generaria uns llocs de treball permanents i, en tant que permanents, de major qualitat, evitant així que milers de joves haguessin de buscar desesperats un lloc de treball de Sol a Sol per un sou miseriós.


Creixement urbanístic, creixement d'interès A Reus hi ha 6000 habitatges buits, el fet que s'hi vulguin construir 7000 habitatges s'allunya molt de la realitat “Els Bombers van haver de precintar part de l'immoble situat al número 11 del carrer Girona de Tarragona, on es varen esfondrar 14 metres quadrats del terra d'un entresol en el qual hi ha ubicada una autoescola. L'incident es va saldar sense ferits, però calgué tancar per precaució els accessos a dos baixos (una perruqueria i un local tancat) i a tres entresols a banda de l'afectat per l'esfondrament. Quatre dotacions de bombers es varen adreçar fins al lloc dels fets, que tingueren lloc cap a un quart d'onze del matí, s’està a l'espera de la inspecció dels serveis urbanístics municipals per determinar l'abast dels danys que va patir l'edifici.” Aquest, tan sols és un petit incident o un mer accident dins les problemàtiques en termes d’habitatge i habitabilitat que existeixen actualment a les nostres cuitats. Amb dades com les que presentava la CUP (Candidatura d’Unitat Popular) durant la campanya contra les ARE (àrees residencials estratègiques) impulsades per la Generalitat on es volen construir, parlant del terme municipal de Reus, 7000 habitatges amb 112 hectàrees, veiem com aquest model de desenvolupament continua creixent tot i ser cada vegada més insostenible tan en el marc territorial municipal, com en el marc global. Tenint en compte que a Reus hi ha 6000 habitatges buits, el fet que s'hi vulguin construir 7000 habitatges s'allunya molt de la realitat de la demanda, encara que 3500 siguin de protecció oficial. Posteriorment al fracàs amb la Sedera i, d’altres campanyes que s’han iniciat arreu del territori per salvar els espais públics urbans com ara la Boca de la Mina, han sorgit propostes de tota mena per tal d’afrontar la problemàtica de creixement especulatiu en què ens trobem avui en dia. La creació d’una borsa d’habitatge, és ara mateix necessària per tal de donar vida als centenars de cases que es troben buides als centres de les cuitats, prioritzar els habitatges de qualitat davant la centralització comercial que pateixen ciutats com

Reus, proporcionar un major nombre de facilitats per la gent gran o bé les persones amb problemes de mobilitat, creant espais de fàcil accés. Per tal d’evitar accidents com el del passat 5 de Juliol a Tarragona, cal potenciar la restauració, reparació i/o la millora dels habitatges cèntrics que actualment es troben en situació de risc, posant en perill les condicions de vida digne de les persones i la pèrdua de les seves cases, enlloc de crear zones perifèriques amb complexos nous, engrandint uns sòls que ara mateix no tenim, explotant la terra i les seves treballadores reduint-los-hi l’espai de treball que anys enrere tenien - exemple ben clar, les perifèries de Barcelona, on l’espai industrial s’està menjant l’espai agrícola a canvi de xantatges i diners brutsPer altre banda, no tan sols veiem aquesta problemàtica a les zones urbanes, si no que a localitats més petites com pot ser el terme de Maspujols, durant els últims anys, hem vist com ha augmentat el doble en habitatges creant nous complexos que, en cap cas s’adhereixen als patrons municipals establerts per la preservació i la conservació del medi i l’aspecte harmònic local. La construcció d’aquests ha deixat diverses vegades les habitants sense aigua i llum comportant així, el detriment d’un espai rural de tants anys enrere. No cal anomenar tots els casos de pressió urbanística que tenen lloc avui en dia, tan sols cal mirar el nostre entorn per veure el detriment de l’espai urbà davant la massiva construcció especulativa que porten a terme els diferents ajuntaments, generalitats, governs centrals. L’okupació de diverses cases arreu del Camp de Tarragona (l’Espina, la Kulumera, l’Eskerda, Ateneu Alomà...) s’està fent cada dia més present creant així una alternativa al model actual de creixement incontrolat. Calen solucions i aquestes tan sols estan a les nostres mans.

En aquest món hi ha dos classes de persones: els qui fan la història i, els qui la pateixen - Camilo José Cela


Avui com ahir, cap estatut ens farà lliures El proppassat 28 de juny el Tribunal Constitucional dictà sentència, després de quatre anys, sobre l’Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Per ferho, però, aquest òrgan col·legiat es veié obligat a analitzar i, votar cada article de l’Estatut per separat, quan normalment el que es fa és agafar i analitzar la llei en el seu conjunt per tal que tots els seus articles vagin en el mateix sentit. No obstant, aquest sistema de vot fa que el TC hagi eliminat 13 articles i hagi fet una re-interpretació de 24 més, de forma, que l’Estatut, a nivell legal, perd la cohesió interna que li donava el fet que tots els articles anessin en una mateixa sintonia. A més, al retocar l’article que considerava la Comunitat Autònoma de Catalunya una nació tot l’Estatut en si perd la seva legitimitat, ja que es sustentava en la voluntat sobirana que reposa en el poble de tota nació. Els 13 articles declarats inconstitucionals i, per tant, eliminats, tracten temes com la normalització lingüística, el terme nació i l’autogovern. Si ho analitzem, veiem que a nivell lingüístic es priva a l’administració pública i als mitjans de comunicació d’usar el català de forma preferent mentre que a nivell jurídic l’arracona encara més al no dotar la nostra llengua d’un marc jurídic propi.

Finalment, veiem com el TC interpreta tota una sèrie d’articles (articles 5, 6.2, 33.5, 35.1, 35.2...) de tal forma que a la llarga poden suposar tota una sèrie de restriccions pels catalanoparlants a l’hora de relacionar-se amb l’Estat. A partir d’aquest anàlisi, si entenem que els Països Catalans s’estructuren a partir de la nostra unitat lingüística, sols podem entendre aquesta sèrie de retallades vers la normalització lingüística com una forma d’alienar-nos com a poble mitjançant la deslegitimació de la llengua, una llengua que no és útil per comunicar-se amb el poder és una eina inútil que, de normal, no es transmet a les noves generacions, qui donaria un martell trencat als seus fills com una eina útil?

Per acabar de posar la cirereta al pastís, podem veure com, a diferència de l’Estatut retallat, la sentència del TC si que va tota en una sola direcció.

Un poble alienat lingüísticament a la llarga perd la cultura i la seva essència com a poble, llavors, perquè ha de necessitar un poble fantasma un autogovern? Sabem que fer aquest tipus de proclames són, a curt termini, exagerades, no obstant, l’experiència d’altres pobles propers (Occitània) ens demostra que aquests tres elements van molt units. Davant la sentència emesa, podem veureu com els tics de sempre es repeteixen, el PP i el PSOE sempre troben que ells són el bàndol guanyador, el PSC fa malabars per agradar a Madrid i als seus votants catalans, CiU es reparteix els papers per tal de guanyar vots: Mas fa d’independentista i Duran d’autonomista. ERC, en vista que hi ha eleccions properament, es pinta a si mateix com l’avantguarda independentista i, finalment ICV, que al ser un partit petit no condiciona massa el joc, veu com la seva militància tradicionalment federalista està apropant-se a les tesis independentistes. Davant de tot això, diversos col·lectius de la societat civil principatina porten mesos treballant per organitzar la gran manifestació en rebuig d’aquesta. Aquesta va tenir lloc al dia 10 d'aquest mes.


Dies previs a la gran marxa, la sucursal catalana del PSOE va intentar boicotejar-la aconseguint canviar la distribució i suprimint la lectura del manifest unitari. A més, per acabar d'encendre els ànims el Tribunal Constitucional va fer públiques les interpretacions dels articles el dia abans de la mobilització, una evident provocació cap als i les catalanes. Davant d'aquestes agressions, la societat civil catalana va assistir en massa a la convocatòria (més d'un milió i mig de catalans). Però el tret els va sortir per l'esquena als partits botiflers del parlament, ja que tan sols una petita minoria dels assistents hi va anar per a defensar l'estatut. Mai s'havien tantes persones juntes als Països Catalans cridant Independència. Com a actes previs a aquesta gran marxa l'esquerra independentista de diverses localitats del Camp, com per exemple les capitals del Baix Camp, el Tarragonès i el Priorat, va organitzar diverses accions com la de l'última tronada de Sant Pere, concentracions davant els ajuntaments i una manifestació el dia 10 al matí.

La corrupció s'escampa en l'elit del PP valencià Poc a poc la cosa està creixent, fa mesos s'inicià amb uns pocs empresaris i imputat rere imputat ha tacat regidors, alcaldes i, finalment, l'elit del PP valencià i de les institucions. A dia d'avui ja estan imputats per casos de corrupció Carlos Fabra, president de la diputació de Castelló, José Joaquín Ripoll, president de la diputació d'Alacant, i Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana, i els jutjats encara continuen investigant, per tant, encara no sabem fins a quins nivells i a quants càrrecs pot imputar. Mentre, per defensar-se políticament i evitar la dimissió dels seus càrrecs institucionals, el PP argumenta i escampa que ens trobem davant d'una conspiració política orquestrada pel PSOE amb l'ajut de la justícia i de la polícia per tal de debilitar políticament el PP i així poder entrar al govern del País Valencià a les properes eleccions autonòmiques. Amb aquest argument, el PP pretén recórrer a la presumpció d'innocència que té tot imputat per tal d'evitar que algú demani la dimissió dels càrrecs institucionals imputats enlloc de demanar responsabilitat als càrrecs institucionals i als seus militants per tal de complir amb el seu deure vers tots els valencians i valencianes. En tot partit o organització de gran tamany hi ha lluites de poder internes i famílies de militants que aposten per una política o dirigents diferents d'altres, no obstant, és interessant veure com en el PP valencià els imputats per corrupció esquitxen a totes les famílies, ja siguin de la família de Camps o de la família d'en Zaplana, com és el cas d'en Ripoll, president de la diputació d'Alacant.


Solidaritat amb l'AMDH Des de la celebració del seu 9è Congrés Nacional (2010), d’on sorgí el lema “Un moviment de drets humans i democràtic fort per a una constitució democràtica, un estat de dret i una societat de dignitat i de ciutadania”, l’Associació Marroquí de Drets Humans (AMDH) és objecte d’una important ofensiva reaccionària ja que pateix atacs sense precedents provinents de les forces polítiques conservadores del Marroc. L’AMDH es va crear el juny de 1979 amb l’objectiu de treballar al costat de totes les forces democràtiques del país i internacionals, permetent un espai de denúncia per a les violacions de drets humans relatius a la repressió política, malbaratament de diner públics, corrupció i les múltiples formes de depravació econòmica que repercuteixen sobre els drets econòmics, socials i culturals del poble marroquí. Cal destacar en el treball dels seus inicis el fet de fer públiques tortures, segrestos, exilis forçats, massacres col·lectives i execucions extrajudicials. AMDH inicià doncs el seu treball amb la denúncia d’aquest tipus de fet: dins del mateix Marroc i traspassant les fronteres africanes, mediterrànies i atlàntiques. Tot i aquesta important funció de denuncia que duu a terme l’entitat, AMDH s’ha trobat amb una força adversària: els mateixos agents que atempten contra els drets humans. Aquests han iniciat amb el recolzament de la premsa oficial i les forces conservadores una campanya de calúmnies i manipulació per tal de desacredità les lluites de l’associació. Aquesta ofensiva es basa essencialment sobre les posicions que l’entitat pren sobre les qüestions del Sàhara, la laïcitat i les llibertats individuals. El mateix mes passat, un dels grups parlamentaris demanava una suspensió de breus minuts a la segona cambra com a senyal de protesta pels “eslògans escollits durant l’últim congrés de AMDH, que atemptaven a les causes sagrades de la nació i de la unitat territorial”. De la mateixa manera, el mateix president d’aquest grup acusava AMDH “d’incitar a la homosexualitat, a postures contra l’Islam i ignorar l’Alcorà en recolzar la igualtat en termes de l’herència entre homes i dones”. És curiós veure doncs, com a la realitat de l’Estat Espanyol semblen reproduir-se algunes d’aquestes justificacions en determinats partits polítics.

La negació dels drets a l’autodeterminació tenen una mateixa justificació, aquí i al Marroc: “les causes sagrades de la nació”. També comentar la resposta sobre la homosexualitat: fa poc creava un important ressò mediàtic una clínica de Barcelona que “curava la malaltia”. Bé, basant-nos en aquests conceptes sembla ser que aquesta dreta conservadora, quan es vegi “incitada a ser homosexual” ja tenen lloc on “desincitar-se’n”.

Els membres i militants de AMDH es volen reafirmar en un posicionament plenament pacífic, apostant per una solució democràtica al conflicte del Sàhara i la necessitat d’oposar-se a qualsevol tipus de violacions originades pel conflicte. Basant les seves accions en els drets humans universals, l’associació considera la laïcitat com a característica de l’estat de dret, així com la igualtat en tots els àmbits i sense cap reserva entre homes i dones, i la defensa de la llibertat en la orientació sexual. Els mateixos militants volen denunciar la passivitat i la connivència dels poders polítics davant la continua repressió als aturats, la impunitat judicial per a determinades persones, així com la repressió de premsa (amb l’embargament de dos diaris, i la prohibició de diverses revistes). Mentrestant, fins a sis organitzacions jurídiques han denunciat al Ministeri d’Indústria de l’Estat Espanyol a l’Audiència Nacional per tal de frenar la venda d’armament bèl·lic a un país que viola els drets humans.


Maulets obre aquest espai d’opinió a totes les organitzacions i col·lectius, com també a totes les persones que hi vulguin participar a títol individual ja que pensem que el debat és més ampli i més enriquidor com més opinions i més participació tingui. Així que, oberts a les vostres propostes, envieu articles d’opinió al web www.puntdemira.cat o enviantho a info@puntdemira.cat

Futbol? Tranquils* Per Vicent Partal (extret de www.vilaweb.cat) És comprensible que les alegries manifestades Però no ens tornem boigs, ara: fa dos anys Espanpels seguidors de la selecció espanyola que viuen ya va guanyar l'Eurocopa, la festa ja va ser grossa ací facen que alguns dubten del futur que ens espe- en alguns llocs i, malgrat això, avui l'independentisra. Però no hauríem de perdre el món de vista: el me és molt més potent, infinitament més potent, que no ho era fa dos anys i una nit. No perdem de país no canviarà de soca-rel per un partit de futbol. vista el nord per tan poca cosa. Diumenge és possiEntenc, si voleu, que des d'una determinada posi- ble que Espanya guanye el Mundial. Enhorabona, ció política és molt poc agradable de veure aquesta si ho aconsegueix. Però, a mi, aquest cap de setfesta en les nostres ciutats –en algunes, que hi ha mana allò que m'interessarà de veres és saber si de tot i l'abast i la intensitat general tampoc no són serem capaços dissabte d'omplir Barcelona de macomparables a les de les grans celebracions del nifestants per la independència. Barça, per exemple. L'esport té aquesta gràcia: concita reaccions molt epidèrmiques, que permeten de I dit això, no puc fer-hi res, si n'hi ha que volen patir soltar adrenalina fàcil i compulsiva. Ahir la selecció més del compte pensant que ai, ai, ai i que un gol espanyola va jugar molt millor que no l'alemanya i de Puyol tindrà més força política i poder de convices mereixia l'arribada a la final del mundial. A mi, ció moral que dècades d'espoli econòmic, de dèficit personalment, no em fa res. No m'emociona. Però de les infrastructures, de maltractament sistemàtic de la llengua, o d'actuacions com la sentència del tampoc no m'irrita. constitucional, la persecució de les consultes i tota I no m'emociona ni m'irrita perquè ja em considere la resta de coses que, després de trenta anys, han 'moralment exclòs', per dir-ho amb aquesta frase portat l'independentisme al punt extraordinari en que ha fet fortuna. Però entenc que la gent que no què es troba ara. No puc fer-hi res, sinó explicar se sent exclosa s'alegre de la victòria d'una selec- als amics patidors que, després del partit he sopat ció en què juguen molts dels seus, oimés si aques- molt tranquil·lament, he mirat un film i, en acabat, ta victòria s'ateny amb un gol que en recorda un he escrit aquest article. Jo confie en els meus, i la altre de molt semblant al Santiago Bernabeu no fa independència és a tocar. tant.


Unim-nos! Per Laura Miràngels, mestra d'educació infantil En un moment tan important de caos, m'aturo a pensar i, reflexiono. Sembla que el món s'estigui tornant boig, però no és així. Han estat molts anys d'especulació i de corrupció. L'Estat ha permès que els constructors, promotors, arquitectes i empresaris guanyessin més diners dels que mai haurien imaginat en aquests darrers anys, això sí, gràcies als i les treballadores, les que compraven pisos pel doble del seu preu real. Totes vam entrar en el seu moment, a la roda de la luxúria i de les ànsies del mer metall. I ara, de què ens sorprenem? Anys enrere ens mobilitzàvem i ens manifestàvem perquè "la nostra estimada Pàtria" no entrés en guerra amb l'Iraq, tots vam sortir al carrer, ens vam unir, cridar ... i no només un dia, els que van ser necessaris. Però com era d'esperar, tot va seguir el seu curs. Som titelles d'un sistema pensat i creat per gent asseguda en una cadira, calculant quants milers de milions poden guanyar amb l'esforç dels altres i, més trist encara, de la vida dels altres.

Del 2007 al 2010 han augmentat la llum un 26%, la gasolina el mateix i, el que és més important, el nostre pa. I, seguim queixant-nos, sense fer res. Ara redueixen els sous dels funcionaris un 5% i congelen les pensions, posen mà a les butxaques dels treballadors/es. I, seguim sense fer res. Semblem un ramat d'ovelles, però ja ens està bé mentre poguem seguir consumint coses innecessàries i omplint-nos les butxaques de merdes capitalistes. ¿També augmentaran les tarifes dels museus, cinemes i llibreries? Potser sí, d'aquesta manera ens prendrien el que ens pot donar la llibertat: el coneixement i la saviesa. Però la cultura no dóna tants diners, com les armes i la religió. Treballo de funcionària i, m'ha costat arribar on sóc. Aquest mes em redueixen el 5% de les pagues extres i del sou brut, sí, del sou brut, així els senyors governants poden embutxacar més diners. Gairebé un sou sencer de l'any. Tanmateix, aquest fet no em fa tan de mal com veure que estem en una època de pèrdua de valors i d'ideals. Som uns hipòcrites, i m'incloc en aquest grup. Sí, hipòcrita i, amb majúscules, per no ser transparents i parlar d'amagat, entre trasters i passadissos, on l'Estat i els seus governants no ens poden escoltar. És que no hem après res del nostre passat? Hauríem de tenir més present la lluita dels nostres pares i avis per tenir una vida millor. Si és difícil arribar on són ells i/o fer-nos escoltar, unim-nos. Comencem per reconèixer la nostra condició de persones humanes que som, ajudemnos, perquè fer-nos les coses més difícils entre nosaltres si exteriorment ja ens ho fan? La humanitat no la podem perdre perquè som humans, però sí la dignitat i, el que és pitjor, la nostra essència i la nostra llibertat.

On és ara tota aquesta gent que es va manifestar per salvar vides a l'estranger? Al sofà de casa. Ens conformem. Estem en un moment de decepció i “passotisme”, una barreja explosiva que ens enfonsa moralment i, augmenta en proporció l'angle d'acció dels/les governants.


Una mirada cap a la cooperació Per Raül Torres, membre de la brigada SOARPAL, cooperant a Palacagüina (Nicaragua) Quan algú comenta que vol realitzar un viatge solidari perquè necessita ajudar, no ho diu d’una forma purament altruista, sinó que el que segurament vulgui dir és que vol compartir per transcendir i així autorealitzarse. Un viatge d’aquest tipus es converteix en una experiència catàrtica, doncs els estímuls són tan poderosos i estimulants que al tornar hi ha hagut un canvi amb un valor sanador, terapèutic. Fa dos anys, quan em trobava en un estat de falsa seguretat, cosa que em feia sentir còmodament insensible, vaig rebre una revista que em va arribar d’un amic que va anar a fer ajuda humanitària a Colòmbia, a la selva. La meva primera reacció va ser que els mitjans de comunicació ens enganyen contínuament, tergiversant la informació a la seva conveniència. I la segona reacció va ser pensar que un dia m’agradaria viure aquesta ajuda humanitària en primera persona, per veureho a través dels meus propis ulls i poder comunicar-ho a la resta. Trencar amb els prejudicis i amb tot el que la il·lusió de consens percep com a bo només pel simple fet que ha estat imposat pel sistema. Així, un destí es va repetir en el meu interior: Nicaragua. Buscant vaig arribar fins a SOARPAL on vaig realitzar un viatge que em va canviar per dintre.

No només per la convivència amb els membres de la brigada, on vaig conèixer a dues persones molt especials que em van obrir molt el món a nivell polític i emocional. Sinó per haver tingut el luxe de conviure amb una família, que mai oblidaré. L’ ajuda era una cosa simbòlica, una excusa per compartir i empapar-te d’una nova realitat. Omplir la motxilla per desprès compartir-la amb els teus entorns propers. I sobretot, créixer com a persones. Lluitant per a una generació humana on la creativitat i l’esperit dinàmic siguin els motors, on siguem conscient, responsables i lliures. On un dia tots plegats puguem dansar com el quadre de “La dansa” de Matisse. Els consells que dono a tots els/les brigadistes que s’animen a protagonitzar aquesta gran aventura és que enfoquin la convivència amb la brigada com un treball en equip que té les mateixes motivacions i, que no l’espatllin deixant-se portar per desviacions narcisistes i occidentals, que només porten un ambient de treball negatiu. Que s’endinsin en una altra realitat amb la mentalitat oberta, deixant que tots i cadascun dels

estímuls entrin, per captar l’essència del lloc en estat pur. Que parlin amb tothom, perquè a les converses és on es troba la veritable història, sense censures ni limitacions. I sobretot, deixar durant aquests instants la teva antiga vida, tots els lligams que et puguin fer patir, perquè al menys, durant aquests instants pugueu viure la experiència en sintonia amb el vostre centre interior i aquest benestar es transformi en vitalitat que podreu repartir entre els menys afortunats. Al final, desprès del viatge, segurament us pregunteu: Qui ha ajudat a qui? I al tornar, no es tracta de fer comparacions, com: “ara valoro més el d’ aquí”, sinó, protegir aquesta experiència que forma part del nostre cor, el sistema s’encarregarà contínuament en contaminar-nos per aconseguir el seu objectiu, que consumim; i és que el que consumim ens acabarà consumint. Però, tenint en compte que naixem despullats i morim despullats... Què millor que experimentar un viatge solidari per així créixer com a persones i ajudar a fer un món millor?

Recorda que pots enviar els teus propis articles d'opinió entrant a www.puntdemira.cat o bé enviant un correu a info@puntdemira.cat


“Nosaltres no som les víctimes de Xernòbil, som els supervivents!” L’accident de Xernòbil fou el més important de la història. Va tenir lloc el dissabte 26 d’abril de 1986 quan el reactor nº 4 acumulà massa potencia, fet que donà lloc a una gran explosió d’hidrogen escampant així un enorme mantell de pluja radioactiva que comportaria mort i deformacions a generacions i generacions de bielorussos i ucraïnesos. Com va passar l’accident de la nuclear de Xernòbil? Bé, no puc parlar amb tecnicismes ja que ni soc experta amb energia nuclear ni malgrat tot m’han donat la formació suficient, puc parlar doncs des del que jo vaig veure i viure. Durant la matinada del 26 d’abril, quan ens vam despertar, des de les finestres podíem veure una gran massa de boira que tapava tota la ciutat, vam tancar les finestres, desconeixíem totalment què era el que passava, ningú ho sabia, només em venia al cap la central, les notícies no deien res, al carrer no hi havia ningú. Tot era buit i negre. Quan ho van saber i què van fer? Hores més tard trucava el meu pare des de Kíev, allí ja els havia arribat la informació, havia explotat un reactor de la nuclear, tot i això, continuàvem sense saber quins eren els perills d’aquest i la seva radioactivitat. Després d’una dura discussió amb el meu marit, el vaig convèncer perquè prengués la filla cap a Kíev en una primera evacuació que van fer al cap d’ aproximadament 20h. Les persones es llançaven de braços als autocars que arribaven, la plaça era plena, no hi cabia ningú, tothom volia fugir d’aquell horror desconegut. Jo però, em vaig haver de quedar ja que durant aquella setmana tenia les claus de l’escola on treballava, havia d’anar-hi i dir als nens i a les mares que marxessin tan ràpid com els fos possible, no podia quedar-se ningú, la central es trobava a 18 km de casa nostra quan la radioactivitat ordinària traspassa els 25 km, com podia ser veritat? Em vaig haver de quedar sis dies més esperant una segona evacuació, no teníem ni electre ni llum, vaig estar sis dies sola en aquell desastre sense saber res del marit i la filla.

Quines mesures es varen prendre per part de les institucions tant pel que fa la central com per les seves vides (habitatge, economia...)? L’estat desenvolupà un programa de vivendes, amb l’evacuació et deixaven una suma ínfima de diners i un pis sense mobles, aquests diners doncs o te’ls gastaves per sobreviure o et compraves mobles, passats sis mesos havies d’abandonar el pis o comprar-lo, tenint en compte que no tenies diners, per tant, les seves mesures no ens van servir de res ja que la majoria no ho vam acceptar i ens instal·làvem a cases de familiars o coneguts. Com aquesta, mil anècdotes podria explicar de barbaritats que va fer l’estat en aquell moment. Mesos més tard, varem saber que uns segons més tard de l’accident, les institucions van enviar homes a apagar l’incendi per tal que no arribés a la central 4, per altre banda, hi va haver un grup de treballadors que els van destinar a canvi de grans quantitats econòmiques dins el reactor per tal de tapar l’obertura i poder-ho engegar de nou, treballadors que entraren allí menys protegits que els avicultors, els donaren simples mascaretes afirmant que no els passaria res. Llavors, perquè aquelles recompenses econòmiques tan grans? Al cap de dos dies, la majoria dels homes que havien entrat al reactor moriren per causes desconegudes, moriren enganyats com encara en moren ara. Les institucions no es varen pronunciar fins passats molts mesos anunciant dades que mai han estat verídiques ni coherents creant enfrontaments entre aquestes i organitzacions com Green Pace, que presentà un anàlisi dels fets totalment diferent. I actualment? Actualment ens trobem igual que mesos després de l’accident, passats uns 24 anys continuem sense saber del tot els morts que hi ha hagut a causa de la radioactivitat emesa (se’n calculen més de mig milió, entre ells l’enginyer tècnic nuclear del govern), continuem sense saber com s’hauria pogut evitar el desastre, continuem sense saber com podem evitar que els nostres nets

neixin amb deformacions físiques i psíquiques, sense saber com podem aconseguir una millor agricultura conreada en un sòl net de cesi, sense saber per tant, el què i el com del nostre passat i el que és més important, el què i el com del nostre futur. Parlem de malalties i morts a causa de la radioactivitats, aquest aspecte afectà també casa seva? Per descomptat, uns anys més tard em detectaren càncer de tiroides, que és al cap i a la fi, la malaltia que porten dins la majoria dels ucraïnesos, i la única que li podem posar un nom. A part, com tota la meva família, patim greus problemes intestinals i també als ronyons ja que el menjar que consumim porta partícules de cesi i estronci, fet que compromet la cadena alimentaria de moltes generacions, sense una renovació del sòl, sempre consumirem partícules d’aquell accident, les quals ens van matant interiorment. L’últim fet detonant, ha estat el naixement del meu nét, amb una generació entremig tothom tenia l’esperança que aquest ja fos sa i fort. El meu nét va néixer amb algunes deformacions físiques, de les quals evitaria parlar. Existeix alguna mena d’assegurança social o mesura per l’ajuda econòmica de les famílies afectades? (riu) I tant que sí! El meu marit va estar treballant a la central uns mesos més tard per tal d’ajudar a la reconstrucció de la planta, actualment pateix invalideses, com molts altres ucraïnesos. L’estat ens dóna 300€ l’any per tal de comprar aliments sans i ens garanteix entre 300 i 500€ per tal de viure de forma “saludable”. Bé, vol afegir algun missatge per tots els que encara ara amb aquestes proves tan evidents segueixen aprovant les construccions nuclears? Penso que amb tot el que he dit, queda clara la fiabilitat nuclear, tot i això crec i és molt important remarcar que: cal anar amb compte abans de prendre decisions que puguin comprometre tants milions de persones.