Page 1

Número 29

Abril 2011

- La Trobada d'Estudiants dels Països Catalans ja és aquí Pàg. 3 - Valencià: oportunitats perdudes, esperança de futur? Pàg. 4 - A l'Ajuntament no han sentit a parlar de crisi immobiliària Pàg. 5 - Debat de formació sobre les revoltes del món islàmic Pàg. 6 - Els drets dels homosexuals i transsexuals a Catalunya avui Pàg. 10 - Nova secció: aquest mes recomanem... Pàg. 11 - Entrevista a Josep Sabaté Ibañes Pàg. 12

1.000 exemplars


2

Des de fa uns dies els mitjans de comunicació ens transmeten una flaire electoral que embafa i que no ens deix veure més enllà... i la realitat és que cada dia que passa el jovent ho tenim més cru: des del punt de vista estudiantil se’ns carreguen les oportunitats de futur per dedicarnos a quelcom que ens agradi, des del punt de vista laboral, cada vegada és més impossible obtenir un lloc de treball i des de la vessant social som la primera generació que viurà pitjor que l’anterior; i a sobre, a tot això se li suma les retallades nacionals que se’ns imposen. De la mateixa manera que calen estructures de marc nacional que treballin per l’alliberament nacional, ens calen plataformes que ens duguin a la unitat d’acció per lluitar contra les retallades socials i laborals. Contra les retallades a l’ensenyament? Unitat de treball dels sindicats de professors i estudiants, associacions de pares i claustres dels instituts. Contra les retallades laborals? Plataformes que coordinin els diversos agents anticapitalistes per tal de multiplicar els seus esforços per fer front a les ofensives neoliberals que ens imposen. A més, totes aquestes retallades augmenten quan parlem de jovent, ja que sóm un dels sectors de la població més vulnerables. És per això que la realitat existent imposa una necessitat de coordinació i unitat del jovent anticapistalista per tal de multiplicar esforços, i per aquest motiu des de fa mesos Maulets i la CAJEI treballem per tal de presentar una nova organització juvenil que faci possible l’alliberament social i nacional dels Països Catalans. A Reus, no en pensem quedar al marge del procés, i els dos col·lectius juvenils de l’Esquerra Independentista de Reus (Maulets i l’Assemblea de Joves) hem començat a teixir vincles per aconseguir la gran empresa d’unificar-nos i ja estem treballant per tal de presentar-vos l’assemblea reusenca d’aquesta nova organització en els propers mesos. I amb tot, arribem al mes d'abril, un mes carregat d'actes a arreu i molta activitat per part de la nostra assemblea. Ara fa tot just un any que la societat civil reusenca s’organitzava per realitzar la consulta sobre la indepèndencia a la ciutat. En menys de 365 dies hem pogut observar, ara més que mai, el preu de pertànyer a una nació oprimida per estats capitalistes, amb les grans retallades nacionals, socials, culturals i laborals. És per això que volem reivindicar la unitat del nostre poble al dia de Sant Jordi, realitzant al nostre espai dins la ruta de parades una exposició sobre els Països Catalans, la qual us convidem a visitar-la. Aquest més, en el qual també hi ha la diada del País Valencià, també farem molta difusió de la campanya Som Països Catalans, iniciada al març per tota l’EIC, i organitzarem l’acte central del Camp a la nostra ciutat el proper 15 d’abril, dia abans de la gran manifestació a València. Amb les energies reforçades i renovades després de l’èxit de participació del primer debat de formació, aquest mes us proposem un dels temes més polèmics d’actualitat, les revolucions als països mediterranis i la intervenció armada internacional. Des de Maulets esperem que us pugui motivar el tema i que participeu en el proper debat del dijous 14.


3

La Trobada d’Estudiants dels Països Catalans ja és aquí!

Agenda d'activitats

Com cada any, el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) organitza la Trobada d’Estudiants dels Països Catalans (TEPC), un espai de formació i debat únic on agrupar estudiants d’arreu del país compromeses amb l’ensenyament. Enguany la TEPC es realitzarà a Celrà (Gironès) els dies 23, 24 i 25 d’abril, i les activitats programades s’encaren a resoldre les necessitats de l’actual cicle de lluita estudiantil. Els objectius d’aquesta vuitena Trobada són dos. Per una banda, realitzar la formació i els debats necessaris per entendre l’actual ofensiva de mercantilització i privatització de l’ensenyament català, que a nivell universitari a l’estat espanyol s’estructura entorn l’anomenada Estratègia Universitat 2015. Per altra banda, amb la VIII TEPC volem asseure les bases de la Carta Catalana d’Estudiants, que serà el projecte educatiu que el SEPC i l’Esquerra Independentista reivindicarem com la nostra proposta alternativa. Les activitats programades a la trobada giraran entorn els eixos d’ensenyament Públic, Popular i de Qualitat.

1/04 Xerrada sobre el cas de'n

La Trobada comença el dissabte 23 d’abril a les 16h per donar la benvinguda als assistents i repartir les acreditacions. El mateix dia es practicaran quatre tallers simultanis d’activisme estudiantil sobre comunicació, autofinançament, resistències i agitació. L’endemà començarà amb dues conferències simultànies sobre règims d’accés als estudis i la importància de les infraestructures en el procés d’aprenentatge. Diumenge i dilluns es realitzaran tres taules rodones on diversos ponents debatran sobre la situació de finançament, governament i avaluació de l’eficiència dels centres, plantejant la contrareforma actual i els paradigmes que hem de proposar com a esquerra revolucionària. També practicarem debats en grup sobre metodologia pedagògica, participació dels estudiants, diversitat cultural a les aules i formes de finançament dels estudis, agrupant posteriorment les conclusions. Diumenge a la tarda provarem el bèlit, i a les nits trobarem activitats d’esbarjo per conèixer-nos entre nosaltres. La Trobada s’acabarà dilluns havent dinat.

a les 19h a l'antic arxiu de la

Si, com nosaltres, necessiteu un espai per compartir experiències, formar-nos i discutir objectius i formes de lluita, us convidem a venir a la Trobada. Contacteu amb el nucli del SEPC més proper o a www.sepc.cat i busqueu plaça als busos que s’organitzaran arreu dels Països Catalans. Us hi esperem!

Jordi, 20:00 al Casal Despertaferro! 5/04 Concentració de suport a en Jordi, 19h davant l'ajuntament de Tarragona 11/04 Aniversari del assassinat d'en Guillem Agulló 14/04 Debat de formació sobre les revoltes al món islàmic

a

les

18h

al

Casal

Despertaferro! 15/04 Presentació de la campanya Som Països Catalans, plaça del Castell 16/04 Manifestació en motiu de la diada del País Valencià, València 23/04 Sant Jordi + exposició sobre Països Catalans, vine a visitar la nostra paradeta 30/04 Concert per commemorar el Primer de maig 1/05 Atents a les convocatòries de manifestacions del dia del treball

Sobre el Punt de Mira Revista mensual editada per: L'Associació juvenil i Cultural el Sutge de Reus Impresa per: Arts Gràfiques l'Estel DL: T-235-2010 ISSN: 2013-7281 (v. impresa) 2013-729X (v. digital) Contacte: revistapuntdemira@gmail.om Web: www.revistapuntdemira.blogspot.com Segueix-nos també al facebook


4

País Valencià: oportunitats perdudes, esperança de futur? “No tot serà, però, silenci” - Vicent Andrés Estellés Al País Valencià, l'esperança d'un canvi polític que faça caure el PP és tan remota que les eleccions del 22 de maig es donen ja per sentenciades. A les victòries abassegadores del PP, però, mai no s'hi han deixat d'oposar les veus de les desenes de milers de valencians que hem omplert els carrers de desenes de ciutats i pobles reclamant TV3, dels milers de persones que el dissabte 26 de març es van manifestar a València contra la corrupció... o dels que omplirem com cada any la Plaça Sant Agustí de València el 16 d'abril, commemorant la desfeta d'Almansa. Per què, doncs, l'hegemonia del PP i de l'espanyolisme sembla incontestable, al País Valencià? Què ens ha passat, que som incapaços de reaccionar davant dels polítics enfangats en la corrupció, que practiquen la censura sistemàtica contra la nostra llengua, que han destruït el territori i ens han hipotecat el futur...? Intentar donar resposta a aquestes qüestions en un espai tan breu resulta temerari, només podem esbossar algunes tendències generals. Per exemple, la castellanització de les classes dirigents que impedeix que l'incipient moviment de recuperació cultural dels segles XIX i XX faça el salt a una política de construcció nacional, i la feblesa del valencianisme de caire més popular: dos factors que marquen una diferència crucial en els ritmes de recuperació nacional al Principat i el País Valencià. L'incipient nacionalisme valencià de pre-guerra és eliminat de soca-rel amb el franquisme, i és sota el règim que els sectors de la resistència cultural consoliden una visió nova del País Valencià, que repensa la nostra identitat en clau catalana. Aquesta concepció, que es consolida entre la intel·lectualitat i els partits d'esquerra i que va arribant a sectors cada vegada més amplis de població, és estroncada per la virulenta reacció del tardo-franquisme valencià1.

i una manca exacerbant de capacitat de reacció enfront de les agressions que estem massa acostumats a patir. L'ofensiva ideològica ha estat intensíssima, i la manca d'un projecte rupturista i seriós de país ha desarmat qualsevol alternativa a un PP que s'ha vestit com a portador del progrés econòmic i la modernització de la Comunidad. Davant d'aquesta situació, hi tenim alguna cosa a fer, els independentistes? I tant, que sí. Ho reclamen a crits els milers i milers de valencians que no es resignen, i que intermitentment omplen les trobades d'Escola Valenciana, les diades nacionals del 9 d'octubre i el 25 d'abril, els que es manifesten contra la corrupció i els qui ho fan en defensa del territori. L'enemic és fort, però les seues propostes són caduques: hi hem de saber contraposar un projecte de país en què puguem recuperar les nostres arrels; un país en el qual puguem retrobar l'equilibri amb el nostre territori; un país en el qual els recursos econòmics estiguen al servei de les treballadores i no dels corruptes i especuladors... Quan les urnes confirmen que els haurem de suportar quatre anys més, nosaltres ja serem novament al carrer, per trencar el silenci que ens voldrien imposar. Per fer-los saber que no perdem l'esperança i que seguim treballant, perquè tard o d'hora arribarà el nostre dia.

__________________ 1. Vegeu, per a una anàlisi del fenomen del blaverisme, La pesta

El suport al feixisme blau d'empresaris i de l'altaveu mediàtic de Las Provincias, i la claudicació del PSPV-PSOE en tots els aspectes que ens podien retornar la dignitat com a poble (la renúncia al nom: País Valencià; a la llengua: català; i a la senyera: sense blau) ens han deixat el trist bagatge d'una consciència nacional bàsicament espanyola

blava, de Vicent Bello, publicat per 3i4. Una altra obra recomanable per introduir-se a l'anàlisi del cas valencià és És més senzill, encara, digueu-li Espanya, de Francesc de Paula Burguera, publicat també per 3i4 (una interessant defensa del fusterianisme davant de l'anomenada tercera via). I, per descomptat, Nosaltres, els valencians, aportació clau de Joan Fuster (Edicions 62). - Escrit per Avel·li Flors Mas (militant de Maulets de la Plana)


5

A l’Ajuntament no han sentit a parlar de la crisi immobiliària El consistori reusenc segueix, per no trencar el costum, amb la seva dinàmica especulativa, ara construint tres torres al cor de la ciutat Ja fa uns tres anys que la insostenible bombolla immobiliària va explotar, però sembla que aquesta notícia no va arribar al Consistori reusenc. Com pot ser si no que continuïn entossudits en seguir el mateix model de desenvolupament urbanístic que ha fracassat a tot arreu i a Reus també?

El nou projecte, tres edificis (dos de nou plantes i un de catorze plantes) a l’antic espai de l’Hospital Sant Joan, que segons paraules del regidor Jordi Bergadà (ERC) servirà per al ““reaprofitament [d’] espais”, ja que, entre torre i torre hi aniran construïdes diferents zones verdes.

Fem un recompte. El projecte de la Sedera, resultat: “merders” veïnals, que un d’aquests “líders” veïnals als que ja estem acostumats ARA vol ser regidor; vuit persones denunciades als jutjats de la ciutat per l’Ajuntament que encara esperen algunes l’arxivament del procés judicial; i l’edifici tal i com estava. El projecte de l’ARE: el primer i el més gran que s’havia de construir al Principat per designi de la Generalitat de dalt, encara no s’ha vist –ni es veurà- cap excavadora. El projecte de Tecnoparc: un centre d’investigació a l’avantguarda de la biotecnologia. De moment, un hipermercat de roba esportiva (el més petit del Camp), una cadena de menjar “bé, bó i ràpid”, unes quantes seus d’empreses municipals... i de la biotecnologia... poca cosa a investigar. El projecte del Pallol... el projecte “ecosocialista” de l’anella verda...

El model, el de sempre. Habitatges de protecció oficial, quan a la ciutat hi ha més de 10.000 pisos buits i, tot i la crisi immobiliària, el problema d’accés a l’habitatge encara s’ha agreujat més; comerços ¿quins comerços s’hi instal·laran? ¿Si el Palloll està mig buit i el monstre de Metrovacesa encara està per inaugurar?; i la frase màgica: “nous equipaments”. Però, quins nous equipaments? Aquesta frase sempre queda bé i dóna un valor afegit a cada nova promoció immobiliària. Però, de quins nous equipaments estem parlant? És que abans no n’hi havia d’equipaments en aquell espai?

I, des del passat 4 de març, un nou projecte a la llista de disbarats urbanístics. Un nou projecte aprovat per votació al plenari, amb el suport dels i les de sempre (inclòs el regidor trànsfuga!). I, una nova modificació del Pla General d’Ordenació Urbanística, que tot i que ara s’està tornant a redactar, ve modificant-se ininterrompudament des de l’any 1999. Tot un rècord.

I, és que la requalificació d’aquell espai per a la construcció d’aquests nous edificis és necessària perquè forma part de l’aval per a la construcció del nou hospital. Però, què no ho saben que els diners no es fan construint pisos? Què això era abans de que petés la bombolla immobiliària? El problema, però, és que el nou PGOU s’està definint seguint encara aquests criteris. Sembla que les grans especialistes en matèria d’urbanisme que protagonitzen el peculiar procés participatiu de redacció del PGOU, a base de conferències i lliçons magistrals, tampoc se n’han assabentat de tot això. Algú els i les hi haurà de fer saber que la “febre del totxo” per sort ja ha passat i, que projectes d’aquestes característiques, ja no entren al cap de ningú. Perquè ni solucionen el problema d’accés a l’habitatge ni augmenten el nostre “benestar”, com els i les hi agradar argumentar. Si no, que l’únic que fan és hipotecar encara més la nostra ciutat i, el que és més greu des del seu punt de vista, les arques municipals.


6

Aquest espai es per tal de dotar al jovent d'esperit crític individual als debats que tots i totes ens formulem. Aquest espai es complementa amb un debat obert sobre el tema que tindrà lloc al Casal Despertaferro! dijous 14 d'abril a les 18:00h. Us convidem a tots i totes a venir i participar-hi dient i argumentant la vostra opinió. Article número 1: Per què fan la guerra a Líbia? En els plans de la classe dominant mundial, i aquí la globalització que no és un invent modern, sinó que ja al 1864-1866 es va veure que calia combatre "globalment", s’ha plantejat una prioritat, un objectiu: Líbia. Hi ha altres, és clar, però ara toca Líbia. Per cert, té l'Estat Libi armes nuclears? ¿No creuen vostès que si les tingués no ocorrerien aquestes revoltes "civils" de quatre o quatre-cents mil gats-o ratolins com deia Al Gaddafiexactament a la part oriental de Líbia, on hi ha la major concentració de pous de petroli i gas i refineries de tot Líbia? Revoltes de "twiter i facebook" i de xiclet amb xocolata. No ens enganyem, ni enganyem a altres, els drets humans que tant defensa EUA estan a Guantámano, els drets humans que defensa la UE estan a l'Iraq, Afganistan, a l'Estat Jueu d'Israel, al Marroc, i a l'Aràbia Saudita. No ens enganyem, els vell xaruc inservibles després de 30 anys d'exercir de tontos útils a Tunísia i a Egipte, han estat l'excusa perfecta per iniciar una operació de pissarra. Ningú s'hagués empassat una acció directa contra l'Estat libi i contra el seu poble, així que "vam iniciar a Tunísia, on està aquest pallasso de Ben Ali, i el vam fer fora perquè ja no serveix per a res, posarem a Ganuchi o a un altre, sempre seran els nostres vassalls i el poble creurà que han canviat el règim i que són triomfadors. Després anem a per aquest altre corrupte que és Hosni Mubarak, i posarem a algú dels nostres, per exemple al neci de Suleiman, i perquè el creguin de debò els Germans Musulmans i altres pendejos esquerrans permetem que es modifiqui la Constitució, però la llei electoral els deixarà sempre en minoria. Visca la democràcia. Ja ho vam fer a Espanya fa trenta anys, i va sortir bé. La democràcia és la nostra moneda de canvi. No necessitem dictadors ni criminals que taquin les parets amb els torturats ni que deixin gent a les cunetes, fan lleig a l'aparador. I ja estan tan entusiasmats tots els rebels amb la democràcia, que fins i tot són capaços de donar la vida per ella, i a Tunísia centenars van morir, i a Egipte quatre-cents, tots són uns herois. Cal posar un monòlit. Però el nostre objectiu no és la democràcia, la llibertat, el respecte als drets humans, perquè si això fos així llavors hauríem de comparèixer davant el TPI, no, el nos-

tre objectiu és que unes tribus, uns beduïns, 6 milions d'habitants a l'Àfrica - que per cert tenen el més alt índex de desenvolupament humà de tota Àfrica-no poden disposar d'una riquesa tan incommensurable com el petroli i el gas natural. No podem consentir que l'Estat libi sigui l'únic que pagui al comptat, que tingui un deute ridícul de 6.000 milions de dòlars i unes reserves efectives de 100.000 milions. És un pastís molt gran, Líbia és un pastís, i ens ho hem de repartir. Recordeu els europeus quan es van repartir Àfrica a finals del segle XIX, cap 1885, que bé va sortir el repartiment. Després vam tenir un altre i després un altre. Però ara queda aquest pastisset de Líbia, i aquí, amics demòcrates, podem treure profit ".

Algun dels meus amics comunistes-o no, però sincersparlen de les llibertats públiques a Líbia, i llavors he de començar per la meva pròpia casa: per ESPANYA. Les llibertats públiques aquí no es respecten ni escrites en la Constitució borbònica de 1978. Aquí es empresona a qui discrepa. S'empresona a qui protesta. S'empresona a qui lluita per la seva gent. ¿Noms?. Noms n'hi ha. I si no ho sap vostè, he de dir que no mereix ser lector d'aquestes línies. Descobreix i no m'avergonyiré (Una pista amable: Cañamero, Otegi i molts més ....). ESPANYA, un Estat on s'inventen delictes ad hominem, on s'empresona a gust del xef de guàrdia, on s'empresona a qui dissenteixen de l'Estat que ha muntat tota aquesta caterva de subjectes que viuen del crim i de la repressió (que bé li ha anat a Rubalcaba i al Mayor Ore-


7 ja tota la repressió!). I veient la casa pròpia un no pot anar pel món donant lliçons de res, i menys amb aquest Borbó que autogolpeja com una monja de les nafres per dir que és imprescindible. (Fa pocs dies va sortir la notícia: en un Pais àrab l'oposició que protestava volien un rei com en Juanca, no tinguin vostès cap preocupació, l'hi regalem, l'hi enviem amb despeses pagades i en un paquet ben embolicat, això sí, no s’admet devolució). Que ningú parli del respecte dels drets humans quan ESPANYA està denunciada per l'ONU per torturar als seus ciutadans. No és qüestió de Drets, és el petroli, la pasta, la massa, el llard, el dòlar ... Aquest és el tema: Líbia és un pastís que s'ha de repartir, i per això es prepara en tres fases la invasió de Líbia: 1. Tunísia, 2. Egipte i 3. Líbia I tots tan contents. (Nota Bene: A mi Gaddafi o Garfunkel m'importen molt poc) Però el lladronici i el crim han de passar per un Tribunal dels Pobles, i han de ser jutjats els criminals com Obama, Merkel, Sarkozy, tots els dirigents de la Unió Europea, així com Bankimoon (no em dóna la gana escriure d'una altra manera ), i els dirigents de l'ONU que han decidit destruir l'Estat libi. En el mateix tribunal tots. És possible? No. Doncs “all i aigua”. A veure quan som ciutadans! Escrit per Manuel F. Trillo, extret de www.insurgente.org Article número 2: No es pot aïllar la revolta egipcia d'anys de lluita dels treballadors a Egipte, o de la Intifada Arran dels esdeveniments recents a Egipte, amb l'esclat de la revolta popular contra el règim autoritari de Mubarak, publiquem aquesta entrevista a Hossam elHamalawy, jove periodista egipci i autor del blog 3arabawy, que ha viscut i relata cada dia els fets des d'El Caire. El-Hamalawy sosté que "Tuníssia ha estat un catalitzador, però les revolucions no sorgeixen del no-res.

- Per què va caldre una revolució a Tuníssia perquè els egipcis sortissin als carrers d'aquesta forma massiva sense precedents? A Egipte diem que Tuníssia va ser més o menys un catalitzador, no un instigador, perquè les condicions objectives per a un aixecament existien a Egipte i durant els últims anys la revolta era latent. De fet, ja vam tenir dues mini-intifades o "mini-Tunis" el 2008. La primera va ser un aixecament a l'abril de 2008 a Mahalla, seguit per un altre a Borollos, al nord del país. Les revolucions no sorgeixen del no-res. No n'apareix mecànicament una un matí a Egipte perquè el dia abans n'hi va haver una a Tuníssia. No és possible aïllar aquestes protestes dels quatre últims anys de vagues de treballadors a Egipte o d'esdeveniments internacionals com la intifada al-Aqsa i la invasió de L'Iraq per EUA. L'esclat de la intifada al-Aqsa va ser especialment important perquè en els anys vuitanta i noranta l'activisme en els carrers havia estat efectivament impedit pel govern com part de la lluita contra insurgents islamistes. Només va seguir existint en els campus universitaris o les seus dels partits. Però quan va esclatar la intifada de l'any 2000 i al Jazeera va començar a transmetre'n imatges, va inspirar a la nostra joventut a prendre els carrers, de la mateixa manera que avui ens inspira Tunis. - Quin és la relació entre esdeveniments regionals i locals en aquest país? Cal comprendre que allò regional és local en aquest país. L'any 2000 les protestes no van començar com a protestes contra el règim sinó més aviat contra Israel i en suport dels palestins. El mateix va ocórrer amb la invasió nord-americana de L'Iraq tres anys després. Però una vegada que surts als carrers i t'enfrontes a la violència del règim un comença a fer preguntes: Per què envia soldats Mubarak para enfrontar a manifestants en lloc d'enfrontar-se a Israel? Per què exporta ciment a Israel perquè l'utilitzi per a construir assentaments en lloc d'ajudar als palestins? Per què la policia és tan brutal amb nosaltres quan només tractem Continua a la pàgina següent


8

d'expressar la nostra solidaritat amb els palestins de manera pacífica? I així els problemes regionals com Israel i L'Iraq van passar a ser temes locals. I en pocs instants, els mateixos manifestants que corejaven consignes pro palestines van començar a fer-ho contra Mubarak. El moment decisiu específic en termes de protestes va ser 2004, quan el dissens es va tornar interior. - A Tunis els sindicats van jugar un paper crucial en la revolució, ja que la seva àmplia i disciplinada militància va assegurar que les protestes no poguessin aixafar-se fàcilment i els va donar una certa organització. Quin és el paper del moviment dels treballadors a Egipte en l'actual aixecament? El moviment sindical egipci va ser molt esclafat en els anys vuitanta i noranta per la policia, que va utilitzar munició de guerra contra vaguistes pacífics el 1989 durant vagues en les plantes siderúrgiques i el 1994 en les vagues de les fàbriques tèxtils. Però des de desembre de 2006 el nostre país viu contínuament les majors i més sostingudes ones d'accions vaguístiques des de 1946, detonades per vagues en la indústria tèxtil en la ciutat de Mahalla en el Delta del Nil, centre de la major força laboral a l'Orient Mitjà amb més de 28.000 treballadors. Va començar per temes laborals però es va estendre a tots els sectors de la societat amb l'excepció de la policia i les forces armades. Com a resultat d'aquestes vagues hem arribat a tenir 2 sindicats independents, els primers de la seva classe des de 1957.

Però és veritat que hi ha una diferència important entre nosaltres i Tuníssia, i és que encara que era una dictadura, Tuníssia tenia una federació sindical semiindependient. Fins i tot si la direcció col·laborava amb el règim, els membres eren sindicalistes militants.

De manera que quan va arribar l'hora de vagues generals, els sindicats van poder sumar-s'hi. Però aquí a Egipte tenim un buit que esperem omplir aviat. AlS sindicalistes independents ja els han sotmès a caces de bruixes des que van tractar d'establir-se; ja hi ha processos iniciats contra ells pels sindicats estatals i protegits per l'Estat, però se segueixen enfortint malgrat dels continus intents de silenciar-los. De fet, en els últims dies la repressió s'ha dirigit contra els manifestants en els carrers, els quals no són necessàriament sindicalistes. Aquestes protestes han reunit a un ampli espectre d'egipcis, inclosos fills i filles de l'elit. De manera que tenim una combinació de pobres i joves de les ciutats juntament amb la classe mitja i els fills i filles de l'elit. Penso que Mubarak ha aconseguit unir a tots els sectors de la societat amb l'excepció del seu cercle íntim de còmplices. - Hi ha un programa ideològic més ampli darrere de les protestes, o només lliurar-se de Mubarak? Cadascú té les seves raons per a sortir als carrers, però jo suposo que si el nostre aixecament té èxit i enderroquem a Mubarak apareixeran divisions. Els pobres voldran impulsar a la revolució a una posició molt més radical, impulsar la redistribució radical de la riquesa i combatre la corrupció, mentre que els denominats reformistes volen posar frens, pressionar més o menys pels canvis "des de dalt" i limitar un poc els poders però mantenir l'essència d'Estat. - Quin és el paper dels Germans Musulmans i com impacta en la situació el fet que es mantingui distant de les actuals protestes? Els Germans han patit divisions des de l'esclat de la intifada al-Aqsa. La seva participació en el Moviment de Solidaritat amb Palestina quan es va enfrontar amb el règim va ser desastrosa. Bàsicament, cada vegada que els seus dirigents arriben a un compromís amb el règim, especialment els acòlits de l'actual guia suprem, desmoralitzen als seus quadres de base. Conec personalment a nombrosos joves germans que van abandonar el grup, alguns d'ells s'han unit a altres grups o es mantenen independents. A mesura que creix l'actual moviment als carrers i els quadres inferiors hi participen, hi haurà més divisions perquè els dirigents superior no poden justificar per què no prenen part del nou aixecament.


9 - Quin és el paper d'EUA en aquest conflicte? Com veu la gent en el carrer les seves posicions? Mubarak és el segon beneficiari de l'ajuda exterior d'EUA, després d'Israel. Se'l coneix com el sicari dels EUA a la regió; és un dels instruments de la política exterior nordamericana, que implementa el seu programa de seguretat per a Israel i el flux sense problemes del petroli mentre manté a ratlla als palestins. De manera que no és cap secret que aquesta dictadura ha gaudit del suport dels governs d'EUA des del primer dia, fins i tot durant l'enganyosa retòrica pro-democràcia de Bush. Per tant no cal sorprendre's davant les risibles declaracions de Clinton que més o menys defensaven el règim de Mubarak, ja que un dels pilars de la política exterior d'EUA és mantenir règims estables a costa de la llibertat i els drets cívils. No esperem res d'Obama, a qui considerem com un gran hipòcrita. Però esperem que el poble nord-americà –sindicats, associacions de professors, unions estudiantils, grups d'activistes,- es decantin en el nostre suport. El que volem és que el govern d'EUA es mantingui completament fora de l'assumpte. No volem cap tipus de suport seu, simplement que talli immediatament l'ajuda a Mubarak i retiri el seu suport, que es retiri de totes les bases a Orient Mitjà i deixi de donar suport a l'Estat d'Israel. En última instància, Mubarak farà tot el que hagi de fer per a protegir-se. De cop i volta adoptarà la retòrica més antinord-americana si pensa que pot ajudar-lo a salvar la pell. Al cap i a la fi està compromès amb els seus propis interessos i si pensa que EUA no ho li donarà suport, es girarà cap a una altra banda. La realitat és que qualsevol govern realment net que arribi al poder a la regió arribarà a un conflicte obert amb EUA perquè cercarà una redistribució racional de la riquesa i acabar amb el suport a Israel i a altres dictadures. De manera que no esperem cap ajuda d'EUA. Només que ens deixin en pau. Extret de www.fabrica.cat

Vine i participa a aquest debat obert el proper 14 d'Abril a les 18:00h al Casal Despertaferro! (C/ Martí Napolità 7 de Reus) Qüestions a debatre - Qui són realment en Gadafi i en Mubarak? són els "dolents de la pel·lícula"? - Els EEUU o la UE tenen alguna relació amb les revoltes? o són unes revoltes realment populars? - Què passarà ara que els països rics s'han posicionat militarment amb els revoltats? - En un context de retallades com l'actual, com valoreu que l'estat espanyol entri en un conflicte militar?


10

Maulets obrim aquest espai d’opinió a totes les organitzacions i col·lectius, com també a totes les persones que hi vulguin participar a títol individual ja que pensem que el debat és més ampli i més enriquidor com més opinions i més participació tingui. Així que, oberts a les vostres propostes, envieu articles d’opinió al web www.revistapuntdemira.blogspot.com o enviant-ho a revistapuntdemira@gmail.com

Els drets dels homosexuals i transsexuals a Catalunya avui Escrit per Miquel Reverte i Mariné, activista LGBT (Lesbianes, Gais, Bisexual i Transsexual) Un dels moviments socials que més ha evolucionat en els darrers anys és el del col·lectiu de gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals (GLTB), tant a Catalunya com a l’Estat i a la resta del món.

les dones no és patrimoni exclusiu d’un sexe determinat, sinó que tots, homes i dones, han de lluitar per aconseguir-la) i també les institucions públiques, que són, o haurien de ser, representants de la societat que les ha elegit.

Des de l’època franquista, quan pel simple fet de ser homosexual podies anar a la presó, fins als nostres dies, moltes coses han canviat. Durant anys la lluita del col·lectiu de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (LGTB) va estar centrada bàsicament en aconseguir uns drets bàsics i elementals, com són el dret al propi cos i a la no discriminació per raó de l’orientació sexual; en canvi, avui, quan des de fa sis anys les persones del mateix sexe poden casar-se i la discriminació per l’orientació sexual és un delicte, la lluita del col·lectiu LGTB té un altre caire, potser menys espectacular però no per això menys important. Avui, la fita que des dels diversos col·lectius LGTB de Catalunya ens plantegem passa per tres aspectes: aconseguir la plena visibilitat de les persones LGTB arreu de manera natural, aconseguir que les persones trens (transsexuals, transgènere i intersexuals) adquireixin els mateixos drets que la resta dels ciutadans i, finalment, que la igualtat legal entre heterosexuals i homosexuals no sols sigui una realitat a alguns estats (encara molt pocs) sinó que es converteixi en un dret universal.

Si mirem la realitat actual, veiem que a algunes escoles del nostre país, poques encara, s’ensenya als nens què és la diversitat sexual, i esperem que les noves generacions puguin superar els tics homòfobs que molts, moltíssims, adults tenen de manera conscient o inconscient. A més, per fi, quan dos nois o dues noies passegen agafats de la mà per qualsevol carrer de Reus i es fan un petó, ja ningú no s’escandalitza; i si algú ho fa, sap que li toca aguantar-se.

Perquè aquestes tres reivindicacions puguin assolir-se i, sobre tot, perquè tot l’aconseguit fins ara no faci marxa enrere (com per exemple va passar als Estats Units durant la presidència de George Bush), cal que tothom s’hi involucri, no sols els col·lectius LGTB, sinó tota la societat (de la mateixa manera que la lluita per la igualtat de

I les institucions públiques, què fan? Ara fa set anys, el primer govern tripartit de la Generalitat va posar en marxa un pla interdepartamental per a la no discriminació dels homosexuals i transsexuals, que més endavant es va convertir en el “Programa per al Col·lectiu Gai, Lesbià i Transsexual de la Generalitat de Catalunya”. Des d’ell es van impulsar campanyes per a la normalització de la realitat LGTB en col·laboració amb els diferents col·lectius d’homosexuals i transsexuals del país, i el cert és que tots els grups, mes enllà de les lògiques discrepàncies que anaven sorgint dia a dia mentre treballàvem junts en campanyes de sensibilització i propostes de llei, vam respirar tranquils al veure que, finalment, la principal institució de Catalunya, amb els seus enormes mitjans, apostava clarament per la igualtat entre totes les persones, tant heterosexuals com homosexuals i transsexuals, i ho feia amb una visió global, participant en institucions LGTB internacionals.


11

Unes línies més amunt apuntava la necessitat de que tot el que s’ha aconseguit fins ara no faci marxa enrere, però el cert és que és molt preocupant veure que el nou govern de la Generalitat, amb l’excusa de la crisi s’han aturat totes les campanyes per la igualtat de drets, ja s’ha avisat als col·lectius LGTB que des de la Generalitat no s’impulsarà cap acció específica i, el que és més greu, del Projecte de Llei Contra l’Homofòbia, que es va presentar al Parlament abans de les eleccions i que s’havia elaborat en col·laboració amb els col·lectius LGTB de Catalunya, no se sap res de res. Ja sabem que hi ha una greu crisi econòmica, no paren de repetir-ho, però fer que funcionin departaments ja creats no costa diners, fer que les lleis antidiscriminatòries no s’aturin al Parlament no costa diners i, en definitiva, apostar per normalització de la realitat LGTB a Catalunya i contra l’homofòbia no és una qüestió de diners sinó de simple voluntat política. Esperem que la cosa canviï i que no arribi el dia en que haguem de qualificar a l’actual govern de la Generalitat d’homòfob.

Aquest mes recomanem el llibre: Plantant cara al sistema. Sembrant les llavors del canvi Títol: Plantant cara al sistema. Sembrant les llavors del canvi Autor: Marc Suanes Larena Col·lecció: Els llibres del Consell Edició: Abril del 2010 Editorial: Arola Editors Tot i que aquest llibre ja porta un any al carrer, considerem interessant recordar-lo ja que fa un exhaustiu recull de dates, actes, accions i manifestacions que han protagonitzat els moviments socials del Tarragonès, i per extensió de tot el Camp, des de el 1975 fins al 2010.

Obra de Marc Suanes, historiador i activista dels moviments social, en el moment de la seva edició aquest llibre va ser distingit amb el Premi Tarragonès d’Investigació. Al llarg de l’obra l’autor fa una revisió dels moviments socials que van ser més actius en el seu moment, els que ja s’han extingit o els que tenen menys recorregut, així doncs, trobem el moviment obrer postfranquista, protagonitzat per sindicats i associacions de veïns, lluites de defensa del medi rural, organitzacions cristianes de base i el moviment feminista i per l’alliberament gai, lesbià, bisexual i transsexual, les lluites antimilitaristes i ecologistes, ONG,… Finalment, fa una valoració dels moviments socials més moderns i actius con són el moviment llibertari i l’Esquerra Independentista i la seva coordinació i capacitat d’actuació sense mitificar-ho.


12 “Tan si els defensors de l’energia nuclear ho volen com si no, el futur no serà nuclear” Com va arribar l’energia nuclear als Països Catalans? A meitat dècada dels cinquanta, el dictador volia que l’Estat epanyol entrés a formar part del selecte club d’estats nuclearitzats. Tenir la capacitat de construir una central nuclear era i és sinònim de tenir capacitat per a produir armament nuclear. Durant els 70 i 80, a les Terres de l’Ebre i Camp, es construeixen les centrals de Vandellòs i Ascó i se’n projecta una a l’Ametlla de Mar. També es construeix la central de Cofrents (País Valencià) i es projecta la de Poulilles (Catalunya Nord), paral·lelament es projecten mines d’urani a Osona i la Segarra. És en aquesta època en què naix un ampli moviment antinuclear a nostre país. Qui paga l’energia nuclear, és tan barata com diuen? Enllaçant amb el tema anterior, la central nuclear de Vandellòs I, per exemple, va construir-se amb capital francès per tal de produir plutoni per a la seua force de frappe. L’energia nuclear és una font d’ingressos per a les empreses elèctriques, però ens surt molt cara, és una energia altament subvencionada: la seua construcció, el seu desmantellament i la gestió dels residus es paguen amb fons públics. Hi ha un informe del MIT que en el capítol “Nuclear Power Economics”, afirma que “en mercats desregulats, l’energia nuclear actualment no és competitiva respecte al carbó i al gas natural”. En el cas d’accidents, un tema que arran de la catàstrofe del Japó tothom és més sensible, les empreses elèctriques no assumeixen cap responsabilitat i cap empresa asseguradora accepta fer-se’n càrrec, és l’Estat qui assumeix la responsabilitat civil subsidiària.

Per tant podem afirmar que les empreses no assumeixen cap risc, ni econòmic ni civil, l’energia nuclear és realment injusta també des d’aquest punt de vista. Quin futur té l’energia nuclear? Tan si els defensors de l’energia nuclear ho volen com si no, el futur no serà nuclear. D’una banda perquè només queden reserves d’urani per a unes quantes dècades i de l’altra perquè qualsevol intent de construcció de noves centrals ha acabat en un absolut fiasco, tant tècnic com econòmic. A nivell europeu projectes com el reactor d’Olkiluoto-3 (Finlàndia) havien de representar el renaixement de l’energia nuclear i ha acabat evidenciant la seua decadència. S’ha constatat la dificultat de construir nous reactors i això, en un escenari en què tots estan superant la mitjana d’anys per als que havien estat dissenyats, és realment greu. En comptes de buscar una solució real, s’està allargant per decret la vida útil de les centrals, fins als 40 anys en el cas de l’Estat espanyol, i així s’afegeix una nova variable a la poca fiabilitat de l’energia nuclear és el factor seguretat. És una autèntica irresponsabilitat allargar la vida útil d’unes centrals que havien estat dissenyades per a funcionar durant uns 25 anys. A Alemanya, Agela Merkel ja s’ha replantejat aquesta política. I quines alternatives hi ha? Actualment, al Principat, només un 10% de l’energia final és nuclear, per tant la seua importància és relativa. El primer que hem d’acceptar és que cal una reducció dràstica dels consums, un canvi radical en el nostre model de vida i consum, i paral·lelament cal afavorir un desplegament de les energies renovables d’una manera descentralitzada i amb microgeneració.

Hi ha estudis rigorosos i experiències molt interessants que evidencien que és viable un model energètic sense nuclears. Però actualment hi ha moltes traves que dificulten el creixement d’un model alternatiu i, a més, s’està fent un ús burt de les energies renovables, ja que són les grans empreses elèctriques les que estan dictant com s’han d’implantar. El model alemany és molt més interessant, des d’un punt de vista social i també de territori, dóna moltes opcions a petits inversors, cooperatives, comunitats veïnals o particulars, que generen electricitat aprofitant les seues teulades. Aquí, en canvi, s’han plantejat un model amb grans extensions de plaques fotovoltaiques o la implantació de centrals eòliques de manera massificada a comarques com les del Priorat o la Terra Alta. Què penses que hauríem de fer per avançar cap a aquest canvi de model? Crec que la lluita antinuclear pot ser un motor important per al canvi de model energètic. Des de fa uns anys, el lobby nuclear ha iniciat una forta campanya mediàtica, aparentment es vol escenificar una renaixença nuclear, però com hem dit, el que volen és allargar el negoci uns anys més. Per a ferho necessiten traure's de sobre els residus nuclears, amb les piscines buides podrien utilitzar uns anys més les actuals centrals, aquesta és la raó per la qual l'Estat espanyol intenta imposar la construcció d'un cementiri nuclear. Penso que és el moment de tornar a fer créixer el moviment antinuclear, arrelat al territori i que qüestiona el model elèctric.

"La diferència entre gàbia de ferro i gàbia d'or és petita, si l'ocell és una persona amb dignitat" - Ramon Barnils, periodista

Punt de Mira abril 2011  

Número 29 de la revista del jovent de l'Esquerra Independentista