Issuu on Google+

5 DE SETEMBRE DEL 2010

11

ÁLVARO MONGE

OLGA ROMERA 29 anys. Mestra del grup de 3 anys del CEIP El Martinet

«M’agrada venir a treballar» E

ls nens tenen una curiositat innata que els impulsa a experimentar i a relacionar-se. Si l’adult vol veure’l aprendre i evolucionar només ha de preparar un escenari i materials idonis i observar des d’una certa distància. És una cosa màgica. Olga Romera en va ser plenament conscient mentre estudiava la carrera de magisteri i va començar a freqüentar com a monitora de menjador el CEIP El Martinet, una escola pública de Ripollet amb uns 420 alumnes i un sistema pedagògic basat en el respecte a ritme natural i les necessitats de cada nen.

L’Olga va aconseguir una plaça com a interina a l’escola i el 2010, quan va aprovar les oposicions, va tenir «la sort» de quedar-s’hi. «He passat per escoles tradicionals i hi he estat a gust, però El Martinet és diferent perquè la seva pedagogia connecta amb la meva manera de veure el món. M’agrada venir a treballar i el dia em passa volant», relata, entusiasmada. L’Olga sembla més jove del que és, com si la infantesa se li hagués adherit a la pell per voluntat pròpia, però parla amb seguretat. Transmet el seu convenciment amb una cadència dolça i lenta que emana la ALBERT BERTRAN

il·lusió de la primera vegada. A vegades, perquè ho és. Aquest curs, l’Olga serà la mestra del grup de 3 anys. «Tenia moltes ganes d’acollir les noves famílies, cosa que no vaig fer en el meu primer curs en aquesta escola. Gairebé tots els pares arriben coneixent el projecte. Hi ha dubtes, sobretot per com aprendran els

«La pedagogia d’El Martinet lliga amb la meva manera de veure el món»

nens, però percebo molta il·lusió. Els adults tenen moltes ganes que els seus fills tinguin una educació que ells no van poder tenir», diu. El calendari laboral començava dimecres, 1, però l’Olga es va posar a treballar el dijous anterior per entrevistar-se amb les famílies de 24 nens. Ella serà la seva mestra de referència, però al llarg del curs els infants compartiran la major part del temps amb altres nens de 4 i 5 anys. Els espais amb què es trobaran aquests nens intenten ser acollidors, agradables i tranquils. «L’exterior també és molt important per a nosaltres», explica l’Olga mentre passeja

pel jardí. Hi ha terra de diferents textures per experimentar, cabanyes, una font amb un joc d’aigua i arbres on es pot pujar si els nens ho volen. «Alguns sentiran la necessitat de ferho i ho faran. Altres, quan se sentin segurs, provaran a pujar i baixar diversos cops. I altres ho deixaran per a un altre moment. El que intentem és que el nen es conegui i sàpiga què vol, sense avançar-nos i respectant el seu creixement», explica. En aquest jardí, altres nens experimentaran què és el volum observant, per exemple, com s’omple i es buida una galleda d’aigua. No s’improvisa res. Perquè tot tingui un sentit final hi ha una gran preparació. «I aquest any es concentra tot en quatre dies», assenyala l’Olga, reticent al nou calendari: “Haurem d’esperar a veure què passa amb la setmana blanca, just després de Nadal. No totes les famílies podran compartir aquest temps i les alternatives es poden convertir en un mer cangurinatge». H

AMPARO MARTÍNEZ 58 anys. En fa 28 que treballa al CEIP Montbaig

«Si respectes, et respecten» mparo Martínez va començar la setmana acabada d’arribar d’un viatge en autobús des del seu poble, a Múrcia. Fa 28 anys que el seu primer dia arrenca al CEIP Montbaig, ubicat a la barriada obrera de Camps Blancs, a Sant Boi de Llobregat. «Un barri amb un teixit associatiu increïble, amb una voluntat de treure’s estigmes negatius bastant injustos», apunta ella. Als anys 60, s’hi van instal·lar un bon nombre de famílies gitanes procedents dels barracons desmantellats a Montjuïc. Els primers àrabs van arribar a l’escola als anys 80 i els van seguir altres nacionalitats. «Quan vaig començar, era una escola de pas. Molt pocs venien per quedar-s’hi», explica. No era per la diversitat. «Només eren temps

A

més inestables», assegura. Però per atendre la diversitat, l’escola va instaurar una línia de treball molt personalitzada que està donant molt bons resultats. L’Amparo tindrà 15 alumnes a la seva classe de cinquè, que es dividiran en grups flexibles de cinc per treballar individualment. Mentre ho va permetre la normativa, van treballar les ciències naturals amb un hivernacle i una granja pròpia. «¡Vam arribar a tenir 120 espècies! ¡Fins i tot un poni! Era més fàcil motivar els nens i

«¡Encara hi ha qui se sorprèn dels nostres bons resultats!»

més si venien de fora i s’estaven integrant», explica. «Al final, la integració depèn de cada nen. És una qüestió de feeling personal més que d’origen o cultura», continua. «És cert que fa uns anys hi havia algunes nenes gitanes que es quedaven a casa a l’arribar a cinquè. L’escola va haver de guanyar-se el respecte i la confiança de les famílies. Com a tot arreu, si respectes, et respecten». L’Amparo viu cada dia envoltada de tòpics: «¡Encara hi ha qui se sorprèn que tinguem tan bons resultats als Jocs Florals de Sant Boi! Hi ha alumnes gitanos de 10 i altres que necessiten més atenció per aprendre. Però anar a una escola amb una diversitat rica aporta valors importantíssims: sentit de la convivència, tolerància i respecte». H


Entrevista a Olga