Page 1

L'11 de febrer de 1973: les últimes tropes dels EE.UU fugien de Vietnam del Sud, posant fi a la Guerra del Vietnam. Aquest fet suposa una de les derrotes més doloroses de l’imperialisme en la seva història. Tot i així, avui en dia seguim veient com aquesta política segueix assassinant, torturant i canviant governs a Amèrica Llatina, Líbia, Síria i tants altres països. Fins quan?

1, 10, 100... serem 1000 Vietnams! espinetambcaragolins.wordpress.com

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.


2

SUMARI EDITORIAL La qüestió nacional i el moviment obrer - pàg.3

SINDICALISME ¿Sindicalismo de clase? - pàg.4

LOCAL Tarragona ja té nou Casal - pàg.6

ANTIREPRESSIU Cap repressió sense resposta - pàg.7

CRÒNICA De viaje por las cárceles del Estado español - pàg.8

MANIFEST D’INTENCIONS

N

o som avantguarda periodística. No pretenem relatar una veritat tancada i inqüestionable. No la tenim. No prometem res més que esforç, voluntat i, amb ajuda, continuïtat. Tampoc descartem que se’ns escapi algun error ortogràfic, però les comes i els punts sempre on corresponen: en aquella veritat tan dispar i contradictòria que conviu en cadascun i cadascuna de nosaltres. Som obrers i obreres, mestresses de casa, estudiants, aturats i aturades, marginats i marginades del sistema, som aquells i aquelles descontentes amb els mitjans de comunicació massius. L’olor d’ozó després de les primeres gotes d’aigua anuncia la nostra aparició. Ens sentim còmodes en la humitat però fugim del paper mullat, preferim embrutar-nos amb terra, caminar en el fang. Som la carn rebel adherida a l’espinada que resisteix ser arrencada, oblidada, desnonada de la Història.

Cambrils 2013: el temporal de l’espoli - pàg.10

FEMINISME Salir del ghetto - pàg.11

ECONOMIA Hi ha vida més enllà de la banca? - pàg.12

Alternativisme i jovent: articulació i crítica d’un moviment - pàg.14

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.


EDITORIAL

3

LA QÜESTIÓ NACIONAL I EL MOVIMENT OBRER “Enfront de la vella societat, amb les seves misèries econòmiques i el seu deliri polític, està sorgint una societat nova.” Karl Marx, Primer manifest de la Internacional sobre la Guerra Franco prussiana (1870).

L

a convocatòria feta pel govern de la Generalitat a una consulta sobre si els catalans volem o no tenir un estat i si aquest estat ha de ser o no independent, crida que a més és assumida per una majoria parlamentària, és una convocatòria audaç perquè interpel·la inqüestionablement sentiments molt profunds en totes les persones que habitem aquest país, Catalunya. I especialment als treballadors i treballadores, raó per la qual considerem que mereix una reflexió individual i col·lectiva que vagi més enllà de si aquesta consulta es realitzarà o no; ni donarla per acabada una vegada establertes les conjugacions possibles dels resultats obtinguts per a cada pregunta i determinats els corol·laris que es puguin concloure de tals composicions. A més els treballadors i treballadores venim, sense solució de continuïtat, de trenta anys d’engalipada rere engalipada per part de la burgesia nativa i els seus polítics -ja no podem parlar de burgesia nacional catalana donat que els seus interessos no han parat ni pararan d’internacionalitzar-se, inclòs amb els que d’ara diuen voler “independitzarse”-, de pactes sistemàticament incomplits en la seva totalitat per una o altra excusa burgesa. Som partidaris i lluitem conseqüentment per l’alliberació nacional i social catalana, raó per la qual compartim com el que més

el desig independentista que en aquest moment brota exultant. Però la nostra convicció independentista és de classe, dels i les treballadores, que és històricament i diametralment, oposada i diferent de la que avui ens proposen els Mas. Els treballadors i treballadores portem dècades patint les crisis que cíclicament emergeixen com les pestes en el mode de producció capitalista i sabem per experiència que en totes elles la burgesia, tant la catalana com l’espanyolista, ens retallà drets, salaris, prestacions i cada vegada que vam pretendre defensar les nostres conquestes, no van dubtar en enviar els seus policies per apallissarnos. Gens diferent del que succeeix ara. La diferència avui és la magnitud de la crisi, que és mundial a diferència de les anteriors, que es manifestaven de manera estatal itinerant. I per tant l’empobriment material, educatiu i moral que ens imposa la burgesia catalana -associada a l’imperialisme espanyol i europeu- des de l’any 2008 a través del Tripartit ahir i amb CiU avui, als treballadors, és en profit no solament d’aquesta, que de per sí ja és injust, sinó que beneficia els seus socis internacionals de classe. És en aquest marc que els treballadors i treballadores hem de reflexionar sobre aquesta crida a decidir el nostre futur, sense oblidar de pensar què ens espera el dia després en cas que

finalment la consulta es faci i de ser-ne el resultat positiu. Un marc en el qual el capitalisme europeu, estatal i català demostren diàriament la incapacitat intrínseca que tenen per a satisfer al mateix temps les demandes que s’alcen de tots els sectors del poble, que com a única resposta que té la burgesia, sigui on sigui, s’aplica l’arxiaplicada recepta d’abaixar la despesa pública per a refredar l’economia, reduir el consum i amb aquesta retallada als pobres, finançar els rics que fuguen els seus capitals emparats pel cop d’estat que donaren a la Constitució en crear l’article 135 que ens condemna a pagar el deute que cap treballador va contraure. Un marc que a més s’agreuja per a la classe treballadora per tenir una organització sindical i política dèbil i dispersa que a sobre, està majoritàriament guanyada per idees socialdemòcrates si no directament liberals als que amb certa freqüència se’ls descobreix en casos de corrupció que dificulten la construcció identitària de la classe obrera i que persisteixen en la conciliació de classes impulsant pactes ignorats per la burgesia que té clar

que davant d’una situació de crisi, salvar els seus privilegis, implica deslligar i executar la guerra social contra nosaltres, els treballadors, en tots els fronts: econòmic, polític, jurídic i repressiu. I és el que estan fent.

La militància revolucionària ha d’aprofitar aquest panorama per a impulsar una intensa i radical campanya d’esclariment sobre la paradoxa que és que els que ajusten els treballadors mitjançant polítiques de retallades per a pagar el deute ens vulguin vendre i tirar endavant i consegüentment un projecte emancipador per a tots els catalans i catalanes. febrer 2014

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.


4

SINDICALISME

¿SINDICALISMO DE CLASE?

S

on numerosas las críticas que en los últimos tiempos se vierten sobre la dirigencia de los sindicatos, especialmente sobre el sindicalismo oficialista de CCOO y UGT, si bien, la mayoría de ellas no pasan del cuestionamiento del (mal) uso que hacen de su representatividad. Ya sea por no convocar huelgas generales, por huir de la confrontación aceptando continuas concesiones a los empresarios en contra de los trabajadores, por la corrupción en sus aparatos burocráticos o por la continua fragmentación de las luchas existentes, a pesar de tener todas ellas su origen en el propio sistema socio-económico. Si bien todas estas críticas son legítimas por responder a la realidad objetiva (aunque superficial), esta cuestión merece una reflexión más profunda. ¿Cómo es posible que el análisis crítico del sindicalismo hecho por la izquierda consecuente coincida con el hecho por sectores de la derecha, cuando estos objetivamente defienden los intereses del capital? A pesar de que todavía hay quien insiste en defenderlo, está demostrado que el modelo sindical actual no es válido para defender los intereses de clase de los trabajadores, como ha dejado ver más fehacientemente la actual crisis económica. Sin embargo, es necesario indagar en las causas de su invalidez, puesto que las críticas antes mencionadas son aquellas que el sistema es capaz de asumir,

por tanto, no basta con corregirlas para hacerle frente. Por otro lado, que aquellos que defienden los intereses del capital insistan en acabar con el sindicalismo, es sinónimo de que hay algo en el movimiento obrero organizado en base al trabajo, que todavía les preocupa. El problema del sindicalismo en el estado español, de lo que no

“está demostrado que el modelo sindical actual no es válido para defender los intereses de clase de los trabajadores” se escapa Tarragona, lugar que nos ocupa, va mucho más allá de todas estas cuestiones, que son en nuestra opinión consecuencias y no causas de la crisis del sindicalismo. Para que nuestra crítica contribuya a crear las condiciones propicias que permitan superar este “viejo” sindicalismo es necesario cuestionar la propia necesidad de existencia de las organizaciones sindicales, la cual es indivisible de la contradicción capital/trabajo, junto con el marco político del Parlamento. Este último está dominado por la fuerza extraparlamentaria del capital (István Mészáros), quien le impone las reglas del juego parlamentario. Este hecho, que la socialdemocracia se resiste a admitir, se demuestra en un capitalismo globalizado

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

como el actual en que cualquier intento de “controlar” al capital desde el Parlamento se traduce en rebajas del rating por parte de las agencias de calificación, incremento de la deuda, deslocalización de empresas,… y el consecuente hundimiento de la economía del estado. Una de estas reglas del juego parlamentario establece, como si se tratase de un hecho natural, la división entre el ámbito laboral y el ámbito político, lo que ha llevado al movimiento obrero a una articulación organizativa diferenciada en sindicatos y partidos políticos. De esta forma el ámbito laboral, a través de los sindicatos, ha quedado relegado de la acción

política directa y ve su acción restringida a luchar por mejoras salariales limitadas. Por su parte, la acción política queda limitada, en el marco del Parlamento, a plantear reformas integrables dentro del orden establecido. Esta división no es casual

y favorece a los intereses del Capital que, alejando la acción política de los centros de trab aj o , con s i g u i ó la r e n u n ci a a la nec es id a d d e adq u i r ir e l control de los medios de reproducción social por los propios trabajadores, condición sine qua non para superar la contradicción fundamental del sistema capitalista, la que se da entre los propietarios de los medios de producción y aquellos que, por no disponer más que de su fuerza de trabajo, han de venderla por un salario para poder existir. Las crisis económicas como la actual, ponen en entredicho el orden establecido, que ya no puede lograr cumplir las promesas que le servían de justificación. Sin embargo, dado que las manifestaciones inmediatas de las crisis son económicas:

inflación, desempleo, cierre de empresas, colapso del sistema financiero,… La presión que ejercen estas sobre la sociedad lleva, inevitablemente, a plantear la búsqueda inmediata de respuestas económicas urgentes al mismo nivel


SINDICALISME de estas manifestaciones: “apretarse el cinturón”, “aceptar sacrificios necesarios”, “crear empleo real”, “incrementar la productividad”,… Todo ello sin entrar a cuestionar las causas sociales de la crisis. Así, la respuesta económica de lo que se necesita hacer y de lo que se puede hacer ante las circunstancias de emergencia económica, surge dentro del marco de las premisas sociales y los límites estructurales del orden establecido y llevan, cruel ironía, a la revitalización del capital. No puede esperarse que una crisis sistémica, incluso siendo tan profunda como la actual, mueva de manera espontánea a los trabajadores y trabajadoras a luchar de forma consecuente por sus intereses como clase. Es necesaria la organización y la búsqueda de una estrategia viable y combativa del movimiento laboral. Es a partir de esta reflexión que hemos de realizar el análisis crítico del papel de nuestros sindicatos de clase. La fuerza del capital no puede ser derrotada mediante la aceptación de las reglas del juego parlamentario que el mismo nos impone, lo que implica un cambio en la forma de entender y articular el ámbito laboral y consecuentemente sus organizaciones de clase, los sindicatos. Es necesario romper con esta división impuesta entre base social y acción política. Esto no se consigue acortando la distancia existente entre el ámbito laboral y el ám-

bito político como se pretende en la actualidad a través de numerosas propuestas de corte socialdemócrata, planteando como radicales soluciones que, en lugar de ir a la

“Es necesario fundir ambos, ámbito laboral y ámbito político, en uno sólo y concienciar a los trabajadores y trabajadoras de su responsabilidad para conseguir una transformación social cualitativa.” raíz del problema, se quedan a medio camino sin cuestionar realmente las estructuras impuestas por el capital y aceptando entrar a formar parte del juego que este nos sirve en pos de un inalcanzable capitalismo organizado/ controlado según nos ha demostrado nuestra propia experiencia histórica. Es necesario fundir ambos, ámbito laboral y ámbito político, en uno sólo y concienciar a los trabajadores y trabajadoras de su

está llamado a jugar un papel fundamental para superar la explotación del hombre por el hombre. Para ello es necesario desarrollar un sindicalismo dispuesto a romper las reglas impuestas por el capital, que debe transferir sus aspiraciones a los trabajadores y trabajadoras en forma de poder de toma de decisión efectivo en todos sus niveles, incluido el económico. En esta línea, el brasileño Fernando Silva escribía en 2008:

“Las luchas salariales y las acciones sectoriales son importantes para despertar la conciencia de clase, pero si no están apuntaladas por un proyecto de poder político, de superación del capital y su régimen, por más radicales que sean, se esfuman en enormes gastos de energía que en general pueden ser relativamente tolerados y asimilados (así como contenidos y reprimidos) por el sistema, si no avanzan para cuestionar el orden, el poder y la propiedad del capital.”

“es necesario desarrollar un sindicalismo dispuesto a romper las reglas impuestas por el capital, que debe transferir sus aspiraciones a los trabajadores y trabajadoras en forma de poder de toma de decisión efectivo en todos sus niveles, incluido el económico.” responsabilidad para conseguir una transformación social cualitativa. Bajo el marco político parlamentario, el sindicato, como organización de la clase en el ámbito laboral,

P o dem o s c o nc lu i r , pues, que el problema del sindicalismo no es la institución sindical, que en cuánto creación de la clase es incuestionable. El problema radica en la aceptación por par-

5

te de sus direcciones de la división entre el ámbito laboral y el ámbito político, lo que les ha llevado a un progresivo divorcio con los trabajadores y trabajadoras y, con ello, a perder su potencial poder en pos de la transformación social. Es necesario desarrollar un movimiento sindical capaz de trasladar su responsabilidad a los trabajadores y trabajadoras, asumiendo que la responsabilidad sin poderes de toma de decisión reales no es más que una imposición desde arriba, impracticable incluso a corto plazo. Que anteponga la solidaridad de clase a los intereses sectoriales. Con hondas raíces en las masas populares, que se oriente más allá del ámbito laboral asalariado, dando cabida en su estructura al trabajo reproductivo, al trabajo de cuidados y a los desempleados, cuyo número está destinado a hacerse mucho mayor en el futuro. Dispuesto a llevar a cabo sus propias iniciativas, basadas en la solidaridad de clase, para disputar el espacio que cubren hoy otras propuestas basadas en la caridad o el asistencialismo. Y que se niegue a integrarse al orden dominante desarrollando estrategias que confronten con el sistema y que cuestionen las divisiones estructurales que este nos impone.

David Rey

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.


6

LOCAL

LEVOLUCIo DEL CASAL POPULAR

SAGETA DE FOC EVIDENCIA LENFORTIMENT DEL PODER POPULAR

E

l Casal Popular Sageta de Foc canviem de lloc, canviem d’estructura, ampliem espais, ampliem ofertes, redefinim el concepte mateix de Casal, en resum, evolucionem. El Casal és l’espai físic on es recull l’activitat que els diversos col·lectius fem. El Casal és les restes fòssils que queden després de l’activitat. Al casal ens hi concentrem abans i després d’una mani, hi fem les reunions, hi passem estones agradables, ens hi discutim, planegem com respondre davant la detenció d’una companya, hi celebrem sopars, hi quedem amb les amigues… El Casal és una eina centralitzadora

“El Casal té la capacitat d’arrelar al barri, d’atraure veïns i veïnes, de fer terrenals les consignes revolucionàries.” “som una arma al servei de les classes populars contra la burgesia. La realitat no és pura, la pràctica mana.” “El Casal Popular Sageta de Foc és una eina de combat, és un embrió del que ha de ser la futura societat, desenvolupem-lo!”

al servei de molts col·lectius de la ciutat que treballem per canviar aquesta societat en benefici de les dones explotades pel patriarcat, de les nacions treballadores oprimides, contra el Capital. En la mesura que el contrapoder que fa anys que estem construint conscientment a Tarragona es va consolidant i enfortint, les estructures que en són conseqüència també es veuen enfortides. Consolidar i enfortir el casal Popular Sageta de Foc és de gran importància, serveix per catapultar amb més força les lluites polítiques i socials en benefici dels oprimits. El Casal Popular Sageta de Foc està integrat en una estratègia superior, la creació, consolidació i enfortiment d’un contrapoder popular.

ment. Els poders opressors sempre han atacat els símbols col·lectius dels oprimits per a robar-los-hi la identitat. Els catòlics sempre han atacat les mesquites. El panteó d’Atenes com a símbol identitari ha estat des de segles escenari de lluites com a cristal·lització de la identitat de tota una nació. Hitler va voler acabar amb tot l’art jueu ja que podia matar mil jueus però es tornarien a reproduir, si eliminava els seus referents culturals els podia arribar a eliminar com a poble. La burgesia espanyola ataca el català. La burgesia basca ha acabat amb Kukutza III. CiU ha acabat amb el Casal Popular de Gràcia. La burgesia sap tant bé com nosaltres que el Casal Popular és una eina fonamental al servei de les classes populars i no dubtarà en destrossar-lo.

EVIDE NCIA LENF ORTI MENT DEL PODE R POPU LAR

Les organitzacions revolucionàries som conscients de la importància que té el Casal, que tenen les cases ocupades, per a la dinamització i cohesió de les lluites. El Casal té la capacitat d’arrelar al barri, d’atraure veïns i veïnes, de fer terrenals les consignes revolucionàries. La burgesia també n’és conscient. Quan els espanyols van anar a envair Cuba el primer que feien era destrossar el temple, el lloc on s’hi acumulaven els excedents col·lectius, el gra, on s’hi feien les celebracions, on ploraven els morts; això destrossava la moral dels oprimits i la derrota arribava fàcil-

El nostre temple, el Casal Popular Sageta de Foc, aquesta illa socialista enmig d’un mar capitalista conté un munt de contradiccions. Paguem un lloguer, la llum a Endesa, la militància no podem dedicar-hi tot el temps que voldríem perquè prèviament estem explotades assalariadament, haurem d’acceptar que hi entrin inspectors de la legalitat burgesa, pagarem salaris que per definició de salari mai podà ser just, venem mercaderies que són producte de l’explotació,... tindrem els típic problemes que en altra escala també tenien el Che, Lenin, Preobrazhenski, les actuals Cuba i Veneçuela,...

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

com construir el socialisme enmig del capitalisme? En tot cas seguim acomplint la funció fundacional que dóna sentit a l’existència del Casal: som una arma al servei de les classes populars contra la burgesia. La realitat no és pura, la pràctica mana. A Tarragona no hi ha només el Casal Popular Sageta de Foc com a locals al servei de la lluita del poble treballador català, hi ha altres locals com els de la CGT, Co.bas, Ateneu Alomà que també contribueixen a la consolidació i expansió del poder popular. Al Camp també s’estan consolidant nous Casals com el de Torredembarra, La Canonja, Cambrils, Montblanc, Falset, Reus, Riudoms, i altres que em pugui deixar. Cal potenciar la integració de lluites immediates, les lluites espontànies i aparentment aïllades en una estratègia superior de lluita. Una lluita a llarg termini per a la conquesta del poder. Animem a totes les lluites veïnals, a tots els sectors en lluita, a les assemblees feministes, a les aturades, als obrers en vaga, a les estudiants que no dubtin en utilitzar el Casal com una eina al seu servei. El Casal Popular Sageta de Foc és una eina de combat, és un embrió del que ha de ser la futura societat, desenvolupem-lo!

Jordi Romeu,

militant d’Endavant (OSAN)


ANTIREPRESSIU

7

CAP repRESSIO ´

SENSE RESPOSTA

L

a llibertat d’expressió. Manifestarse. Fer vaga. Són drets socialment a cceptats, inqüestionables dins de les esferes de la política convencional, innegables ens els mitjans de comunicació, apresos des que anem a l’escola... El que no ens ensenyen mai és que si aquesta llibertat és per qüestionar el sistema establert, plantejant així, alternatives al marge del capitalisme i el patriarcat, tot posant sobre la taula les contradiccions i opressions de la societat anomenada moderna; seran subtil, perversa i premeditadament reprimits.

La repressió dels i les activistes dels moviments socials és una eina clau de l’estat i del sistema capitalista per controlar, deslegitimar, desgas tar i esprémer econòmicament totes aquelles organitzacions polítiques amb veu dissident. Així doncs, existeixen fitxers policials amb dades de cadascuna d’aques tes p er s one s (obti n g ude s i em m a ga tzem a de s il·legalment), acusacions a dit, multes indiscriminades i quantioses, detencions i identificacions improcedents, lesions a cop de porra, confiscacions incomprensibles, hores al calabós i un llarg etcètera. Aquesta estratègia s’em fatitza en situació de crisi, ja que apareixen més veus discordants, es fan més intenses les pràctiques revolucionàries i es manifesten de manera més evident les contradiccions del sistema. I és en aques ta situació de crisi econòmica

que s’han efectuat una gran quantitat de reformes estructurals amb un únic objectiu: potenciar les polítiques neoliberals i mantenir l’estatus quo de les classes dominants. Les reformes educatives, la reforma de la seguretat social, la reforma de l’estatut dels treballadors, entre moltes d’altres, només son algun dels exemples d’aquesta onada involucionista, que evidentment ha d’anar recolzada per un enduriment del sistema repressiu per tal de reduir al màxim les possibilitats de revoltar-se contra les

retallades contínues en els nostres drets polítics i socials, per això, les reformes retrògrades s’aplicaran també sobre el Codi Penal, la Llei d’Enjudiciament Criminal i l’actual Llei 1/1992 de Protecció de la Seguretat Ciutadana. Acampades, Vagues Generals, encerclades al Parlament i marees ciutadanes sortint a manifestar-se són indubtablement una conseqüència de la crisi, una explosió de la ràbia social amb diferents intensitats que l’avantprojecte de reforma de codi penal pretén perseguir incloent-hi accions que anteriorment no eren considerades delictives, o bé ampliant-ne el marge de la pena amb

la qual poden ser castigades esdevenint del tot desproporcionades. Un clar exemple d’aquesta estratègia el veiem amb la modificació del delicte de desordres públics incrementant la pena aplicable fins als 6 anys de presó, equiparant d’aquesta manera la condemna per dues conductes diferents, resistència i atemptat (sense que aquesta última porti implícita la necessitat d’una acció), per altra banda, algunes de les conductes que fins ara eren faltes, no podent comportar per tant pena de presó, passarien a ser delictes o bé a ser sancionades administrativament amb multes de quantia molt més elevada que les actuals, entre d’altres aspectes. Com a novetat també ens trobem que es castigarà a qui difongui per qualsevol mitjà proclames a favor de cometre accions que comportin els delictes anteriors, o el que és més greu, reforcin la idea de dur-les a terme, aquests delictes d’opinió podrien ser castigats amb penes de fins a un any de presó, és a dir es castigarà la llibertat d’expressió de la població. Com a exemples pràctics el que s uposa rà l’aprovació de la futura Llei de seguretat ciutadana, trobem que no es podrà acampar a les places, no es podran penjar pancartes als balcons ni als edificis, no es podrà acompanyar les víctimes d’un desnonament, no es podran posar paradetes de difusió o recollida de signatures, no es podran fer reunions en espais públics, i moltes altres coses

més, totes elles sumades a la presumpció de veracitat dels agents policials (i a un increment brutal de les taxes judicials en cas de voler-ho recórrer). Fa molts anys que els poders polítics s’escarrassen per explicar-nos i fer-nos entendre que el capitalisme és l’única alternativa, però després de les massives reivindicacions que han tingut lloc en els últims temps al nostre país, han vist que no hi ha justificació possible, que enfront d’aquest sistema que ens ofega cada cop més, la ciutadania hem començat a construir alternatives i a defensar-les des de l’acció col·lectiva i l’organització popular, és per això, que davant la nostra acció, la seva reacció serà cada cop més contundent, endurint les penes i volent eliminar totes les possibilitats de resposta, és per això que cal ser conscients d’allò que ens espera i estar alerta per poder-hi fer front. En aquests moments més que mai cal afirmar que les mesures repressives no aturaran la nostra resposta davant de qualsevol mesura injusta aprovada sense tenir en compte els interessos de la majoria de la població. Davant de cada retallada, una resposta. Davant de cada detenció, solidaritat.

Alerta Solidària

Tarragona, 17 de gener de 2014

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.


8

CRÒNICA

DE VIAJE POR LAS CÁRCELES

DEL ESTADO ESPAÑOL S ábado, dos y media de la tarde. Recostado en la barra de un bar, tomando café, espero a mis desconocidos compañeros de viaje: a las siete tengo visita con un compañero preso, por pertenencia a ETA, en una cárcel del norte de Castilla, a cuatro horas en auto desde Bilbao. En contra de lo que dictan las leyes españolas, según las cuales todo preso tiene derecho a cumplir condena en el centro penitenciario más cercano a su habitual lugar de residencia, los más de ochocientos presos y presas políticos vascos se encuentran diseminados por toda la geografía francesa y española. Es la dispersión: política penitenciaria diseñada durante los gobiernos de Felipe González y avalada por el Partido Nacionalista Vasco (PNV) hasta fechas recientes. El supuesto fin, liberar a los presos de la disciplina de la organización, facilitando su reinserción, es, en la práctica, estrategia para quebrar la voluntad de presos y la unidad el Colectivo de Presos Políticos Vascos, amen de castigar a los allegados. Lejos quedaron los tiempos en que la gran mayoría de los presos se concentraban en cárceles de máxima seguridad, como Herrera de la Mancha. Entonces, familiares y amigos superaban las distancias, los gastos del viaje rentando micros de forma colectiva. Ahora, aquellos que tienen alguien en una misma cárcel se organizan entre ellos: una persona por preso distribuye las visitas de éste a lo largo de un mes, eligiendo a los visitantes de una lista de diez personas autorizada por Instituciones Penitenciarias y que se renueva cada seis meses; más tarde, los coordinadores ponen en contacto a las visitas y éstas, dependiendo de quien tiene auto, pactan la forma en que se realizará el viaje. Cuando las distancias superan los 600 ó 700 kilóme-

tros, es frecuente recurrir al alquiler de combis con chofer. Los gastos corren por cuenta de los viajeros. Familiares de muy avanzada edad -una gran parte de padres y madres- son por lo general apoyados económicamente por los organismos de solidaridad, como Askatasuna (Libertad; sucede a las Gestoras Pro Amnistía, ambas ilegalizadas por el juez Garzón al considerarlas parte de ETA). Los fondos proceden de aportaciones solidarias, venta de diferentes productos (remeras, prendedores, encendedores, CDs) y festivales de música, entre otros; todas estas actividades, en la actualidad, se ven dificultadas por su carácter ilegal: en Euskal Herria (EH, País Vasco) no sólo las ideas están criminalizadas, también lo está la solidaridad con los presos. No siempre se da la circunstancia de que presos de una misma localidad, incluso localidades vecinas, se encuentren en una misma

cárcel. En estos casos, hay un desplazamiento previo -de hasta hora y media- al punto de partida señalado. Hoy, hubo suerte: a pesar de que un único preso es de Bilbao, todas las visitas residimos allí. Tomo el café a pequeños sorbos. A mí alrededor, los parroquianos beben los consabidos vinos blancos, txakolí, del aperitivo, animados por la soleada mañana de primavera. Entra en el bar una pareja rondan-

do los veinte y pico años; buscan con la mirada. Me acerco, les pregunto si van de viaje a Castilla: “¿Tú eres Alvaro?”, contestan; y se presentan: “Yo soy Gari”, dice un muchachote delgado, sonriente, de unos dos metros de alto, y, señalando a una muchacha rubia, también espigada, añade “y ésta es Irune”. De inmediato, una muchachita morena, de enormes ojos azules, abandona una mesa cercana: “Hola, soy Miren”, y, dirigiéndose a Gari, “¿Hable contigo por teléfono, verdad?”. El auto enfila la autopista en dirección sur, en dirección a Burgos, “Tierras del Cid y cabeza de Castilla”. Gari, que trabaja a turnos en una fundición, nos habla del coche: “lo estrenamos hoy; lo compré usado a un amigo por menos de 6.000 euros”, dice satisfecho; “ha pasado todas las revisiones, el motor está en buen estado; eso sí, cuando alcanza los 120 kilómetros por hora tiembla como un platillo volante” y se reafirma en lo dicho pisando el acelerador. De pronto, precavido, pregunta: “Vosotros que habéis ido más veces, ¿sabéis si hay radares?”, y le explicamos que sí, pero más adelante, cuando la ruta deja el trazado sinuoso, propio de la complicada orografía de la EH atlántica, y se adentra en las interminables rectas del páramo castellano. Al fin y al cabo, la finalidad de los radares es más recaudatoria que otra cosa. Irune y Gari son de un pueblo situado a 30 kilómetros, pero obligados por el trabajo y los precios de la vivienda hubieron de salir de allí; se han hipotecado para más años de los que suman juntos para poder comprar un apartamento en un populoso barrio de Bilbao. Miren se casó con su novio de siempre antes de que lo encarcelaran: “así no tengo problemas para los vis a vis; con los certificados de convivencia siempre encuentran como fastidiarte”, nos explica. Estas visitas higiénicas, pueden darse con la pareja o la familia (vis íntimo o familiar), con una frecuencia de tres semanas y con una duración de entre una y cuatro horas, dependiendo de las disponibili-

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

dades del centro penitenciario y, evidentemente, de la buena o mala voluntad de los funcionarios, los boqueras, y sus superiores. Miren estudia, hace changas; vive en lo de los viejos. Gari se gira hacía mí, me pregunta si sé armar porros; me extiende una bolsita con algo de marihuana y hachís. Fumamos. En el cd La Polla Records, los RIP, Cicatriz, Hertzainak: viejos himnos punkies de

Estas visitas higiénicas, pueden darse con la pareja o la família [...], con una frecuencia de tres semanas y una duración de entre una y cuatro horas, dependiendo de las disponibilidades del centro penitenciario y, evidentemente, de la buena o mala voluntad de los funcionarios, los boqueras y sus superiores. los años ochenta; los jóvenes de ahora, el joven que fue hilvanados por la misma rebeldía sonora; en treinta años, se envejece, se pasa la adolescencia, se lucha; se comparten pitadas de marihuana dentro de un coche, a 120 por hora, cruzando interminables campos de trigo, ahora verdes. “Se agradece que haya llegado la primavera”, dice Miren, y empiezan las historias de viajes con niebla, con nieve, de visitas suspendidas, de accidentes: quince personas han muerto en este tipo de viajes en 20 años de dispersión; cientos los accidentes. No en vano estos trayectos solidarios suman, semanalmente, 529.485 kilómetros; como once vueltas al mundo, o ir a la Luna y dar una vuelta a su alrededor. El costo de estas más de 400.000 horas de viaje es de 700.000 dólares. Por semana, me permito recordar. Son las seis y cuarto cuando llegamos al pueblo más cercano a la cárcel. Entramos en un bar y pedimos unos cafés. El camarero bromea con nosotros; no hay animosidad alguna para con nosotros en los castellanos; somos un elemento más del paisaje. Pagamos, volvemos al coche. A lo lejos, en mitad


CRÒNICA del páramo, los módulos de la prisión, presididos por un gigantesco panóptico. A un lado, cerca de la entrada, sin conseguir que los setos las oculten por completo, las viviendas de los guardiacárceles. Dejamos el coche en un pequeño estacionamiento con piso de gravilla. Nos dirigimos al primer control. Bajo la mirada indiferente de un guardia civil, un funcionario de prisiones comprueba nuestros datos documento en mano. Dejamos los objetos metálicos en un mostrador y pasamos por el detector de metales; una vez, dos veces, una tercera sin cinturón; bien, no hay más problema. Aprovechamos una recta de quinientos metros para fumar un pucho antes de entrar en el edificio. La bandera de España (una, grande y libre) y la de Castilla flanquean la entrada de un moderno edificio: es una de las cárceles de máxima seguridad inauguradas en los últimos diez años. Tres alturas, fachada revestida de ladrillo amarillo. Impoluto terrazo en los suelos; cristales blindados, barrotes, avisos y prohibiciones a la altura de nuestros ojos. Más documentos, más comprobaciones; un segundo arco detector de metales. La sala de espera, con sus bancos corridos, el teléfono que no va, los baños; el sol dibuja dameros sobre el piso ayudado por los barrotes de las ventanas. Charlamos con quienes van a visitar a los otros vascos: acá se encuentran, en los módulos para hombres, cinco presos políticos. Todos ellos comunican a la misma hora, en el último turno de visitas; como los de Al Qaeda. Media hora de espera: a las siete en punto un carcelero nos conduce a los locutorios; dos puertas de acero, un patio; muros de seis metros coronados por alambre de espino; cámaras de video. La sala de los locutorios es muy similar a la de cualquier compañía de teléfonos. Amplia, poco iluminada. Las paredes de ésta son de un color rojo oscuro, muy diferente al verde terapéutico habitual. Cuarenta cabinas de

un metro cuadrado dispuestas en dos filas paralelas; los presos acceden por su interior; nos señalan la cabina elegida. Los visitantes ocupamos nuestro lugar dentro de la cabina, frente al preso. Un grueso cristal blindado y dos filas de barrotes nos separan. Cualquier contacto físico es imposible. Para hablar debemos inclinarnos sobre una cavidad tapada con una placa metálica agujereada. El preso también. Más simple imposible: nada de teléfonos, nada de tecnología. Igual sucede con el magne-

pulares; propiedad de la Conferencia Episcopal española) o el diario El mundo: publicar supuestas cartas, fragmentos fuera de contexto para embarrar la cancha a su antojo. “Una cosa si te voy a decir: no creo que los presos debamos tener prioridad en una hipotética negociación; EH tiene problemas más serios”, sentencia.

tófono que el preso pone en marcha para grabar nuestra conversación. Así empieza la visita semanal de cuarenta minutos.

están refiriendo a cumplir su propia legalidad: la dispersión; la anulación de redenciones y el obligado cumplimiento de las penas completas; comunicaciones intervenidas; violación del derecho a estudiar o trabajar, a la atención sanitaria correcta; son algunos de los aspectos de la política penitenciaria española respecto a

Las cartas y las llamadas de teléfono también están intervenidas. Una carta de Bilbao demora un mes en llegar hasta el preso: de la prisión va a Madrid, donde es fotocopiada (y traducida si está escrita en vasco); vuelve a la prisión y el destinatario, al fin, puede leerla. La contestación tiene idéntico trato. Mi amigo y yo nos saludamos. Fue en agosto cuando nos vimos por última vez. Son ya ocho años y medio dentro. Durante los dos primeros no fui autorizado a visitarle: “razones de seguridad”; la eterna respuesta a cualquier arbitrariedad perpetrada por Instituciones penitenciarias. Me dice que se enteró por la televisión del alto el fuego. Señalándome la grabadora añade que no va a hablar del tema: “ya sabes como son las cosas; cualquier cosa que digamos puede ser manipulado, y no vamos a seguirles el juego”. Es este un recurso profusamente utilizado por el Ministerio del Interior, en colaboración con medios como la COPE (Cadena de Ondas Po-

Son muchos los sectores inmovilistas que reducirían todo contacto a la cuestión de los presos; más aun, haciendo gala de tremendo cinismo, hablan de conceder cuando se

Las cartas y las llamadas también están intervenidas. Una carta de Bilbao demora un mes en llegar hasta el preso: de la prisión va a Madrid, donde es fotocopiada; vuelve a la prisión y el destinatario, al fin, puede leerla. los vascos basados en la más flagrante ilegalidad. Y no se trata de esto: un pueblo no puede negociar en base a las consecuencias de un conflicto, sino en base a las razones que lo causaron. En esta prisión hay cinco presos en los módulos de varones; tres se encuentran -como tantos otros y otras a lo largo de todo el estado español- en primer grado desde los atentados de Madrid, atribuidos a Al Qaeda: esto es, veinte horas en la celda, en la que comen, y cuatro de patio,

9

a donde salen en grupos de tres, dos vascos y un árabe; otro está en segundo grado, el régimen normal; el quinto está aislado, sometido al artículo 75, con dos horas de patio y sin contacto con ninguno de los otros vascos. En la prisión, me relata, no hay posibilidad de estudiar, de hacer cursillos, de practicar deporte. Es una vida muy limitada para toda la población penitenciaria del estado español, que supera las 40.000 personas. Masificación, inadecuada asistencia sanitaria, alimentación deficiente. La historia de siempre. Hablamos de la Argentina, de rugby (el Biarritz arrasa esta temporada), de la guerrilla maoísta del Nepal; de nuestra ciudad, nuestros amores; de cuando esté en la calle. Un funcionario, de modo muy cortés, me indica que los cuarenta minutos han transcurrido. No podemos abrazarnos: nos despedimos puño en alto; los demás presos también nos saludan. En silencio, cavilantes, emprendemos el camino de regreso. Es primavera, con suerte, pisándole podremos hacer tres cuartas partes del viaje con luz; seguimos con la suerte. Armamos un porro. “Arkaitz estaba muy contento”, dice su joven esposa. Como otros presos jóvenes, que no vivieron dentro el anterior y fracasado proyecto negociador, el optimismo es manifiesto, lo identifican con un cambio en su situación. “Las cosas de palacio van despacio”, pienso para mis adentros. La guardia civil y las estaciones de servicio de Repsol salpican la vuelta. Imagino que, la próxima vez, veré las mieses amarillas; puede que estén ocultas por la nieve, tan común en los inviernos de la Meseta. Este sábado, todos los sábados, los domingos, cientos de vascos y vascas de todas las edades y condiciones, a pesar de los pesares, seguirán viajando a la Luna. ¿Quiénes son las víctimas? Pregunto.

Álvaro Hilaro desde Euskal Herria

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.


10

CAMBRILS 2013: EL TEMPORAL DE L'ESPOLI

L

a matinada del dimarts 31 de gener de l’any 1911 les barques de Cambrils van sortir a la mar com qualsevol altra dura jornada d’hivern. Els pescadors recorden que la mar semblava una bassa d’oli, així doncs, en principi res havia d’impedir que aquella nit fos freda però plàcida. L’oratge, però, va girar-se en contra seva de forma sobtada i una llevantada va enfonsar 5 barques enduent-se la vida de 15 pescadors (i ferint-ne una desena de gravetat) del barri mariner de Cambrils. De les 15 víctimes, 5 no tenien més de 15 anys. Però les males notícies durant aquell any no van acabar aquí, un desbordament de la riera d’Alforja va causar greus desperfectes a la vil·la. Des d’aleshores, aquell 1911 ha passat a la memòria de les cambrilenques i cambrilencs com l’Any de les desgràcies. No va ser ni la primera ni la última vegada que la força de la natura traïa als pescadors, i això s’evidencia en el profund instint de respecte que la gent de costa té de la mar. D’aquell any i de tantes altres dates Cambrils ha après, ha assumit que els temporals de la mar o les rierades venen en el moment més inesperat i que poc hi pot fer l’ésser humà per pal·liar els seus efectes. Però els temporals o desastres que ha patit Cambrils (i especialment després de la darrera meitat del segle XX) no només han estat de tipus natural, vegis el desarrollismo del boom turístic dels anys 60-70 o l’especulació salvatge dels feliços anys 90 que han canviat totalment la fisonomia d’aquest poble de costa. Fins l’últim que ha patit aquest passat any 2013, i que podríem batejar com el temporal del gran espoli.

Governat des del 2011 per un tripartit de dretes (CiU, PP i la PLIC) amb majoria absoluta, Cambrils ha vist com dia rere dia i amb l’excusa de la crisi s’anaven suprimint serveis públics, ajudes o s’acomiadaven treballadors municipals. Unes mesures que lluny de respondre als interessos del poble s’han subordinat a la lògica neoliberal que sota el pretext de l’austeritat, ha impulsat unes retallades que no són res més que privatitzacions. Durant aquest darrer any l’ajuntament pot presumir d’haver acomiadat 162 treballadors municipals (sense comptar amb l’ERO públic que afectava 33 treballadors) i d’haver tancat o suprimit: la ràdio i televisió local, la Sala Àgora, l’Oficina d’Atenció al Ciutadà (OAC), el Centre Cultural i Ocupacional (tancament parcial), el servei d’assistència a les famílies o el local

d’entitats de l’Eixample, el servei de pedagogia del Casal de la Gent Gran, el Cinema Rambla... sense comptar l’externalització del serveis que presta l’ajuntament o les retallades a entitats o col·lectius. Amb el pretext de que la culpa és dels governs anteriors l’equip de l’alcaldessa convergent, Mercè Dalmau, ha castigat la població de forma indiscriminada privantla d’ajudes tan bàsiques en temps de

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

crisi com la dels llibres de text per les famílies amb menys recursos. Per sinó n’hi havia prou, aquest 2013 ha estat l’any en que s’ha aprovat el macroprojecte de la Costa Daurada que fomentarà la ludopatia i la precarietat laboral reproduint un model caduc i que ens ha dut fins on som ara, el “magnífic” Bcn World. Un complex impulsat per la societat promotora Veremonte, el president de la qual Enrique Buñuelos, un dels homes més rics de l’estat que va ser imputat per delictes d’estafa i que era propietari d’una les primeres gran immobiliàries que va fer fallida quan la bombolla va explotar. Però tot plegat no acaba aquí, l’emblemàtica Plaça del Pòsit, la plaça per excel·lència de baix a mar, el centre neuràlgic on hi havia l’antic mercat municipal s’ha venut a un empresari kazakh que hi construirà un hotel de luxe. En una població on la precarietat laboral típica dels pobles de costa està més que estesa i amb la epidèmia de la por camuflada sota la paraula “crisi” s’intenta fer creure que només imposant aquests pelotazos es pot redreçar la situació. A diferència dels temporals o desastres naturals, en aquests darrers l’ésser humà sí que pot fer variarne el seu impacte, els pot combatre, els pot tombar. I sembla que mica en mica Cambrils se’n dóna compte i que comença a despertar d’aquesta llarga letargia induïda per l’especulació salvatge i el turisme de masses. Diferents moviments socials i polítics comencen a treure el cap en un poble on fins fa dos dies semblava quelcom impossible. I sembla que tenen pensat crear un casal popular per veure venir aquests temporals. Estarem alerta.

GADEGANG


FEMINISME

11

salir del ghetto L a crisis económica parece tener un enemigo principal, la clase trabajadora. Los recortes en derechos laborales, en libertad de expresión, las trabas en el acceso a la justicia, a atención médica y a la educación, la reducción de los salarios, afectan a todos los trabajadores, sí, pero especialmente a las trabajadoras. Son ellas las que acaban en los puestos más precarios trabajando generalmente a tiempo parcial para poder hacerse cargo de los familiares dependientes. Son ellas las que se encuentran con cada vez menos posibilidades de escapar de la violencia de género, sin poder permitirse denunciar ni acceder a una plaza de los cada vez más escasos centros de acogida. Son ellas las que tienen cada vez más posibilidades de subsistir mediante la prostitución o de caer en la miseria y la exclusión.

A pesar de los hechos objetivos, la izquierda a menudo parece no ver la dureza del ataque que sufren las mujeres. Los hombres, hasta nuestros mismos camaradas, se olvidan fácilmente de luchar por nuestra dignidad y libertad. Y nosotras volvemos a centrarnos en otras luchas, siempre primordiales y volvemos a caer en la trampa, como tantas veces a lo largo de la historia. Cada vez que el movimiento feminista ha dejado en segundo plano sus demandas por el bien común estas han caído en el más vergonzoso de los olvidos. Aunque se gane la lucha los avances conseguidos por las

mujeres son los primeros en retroceder ante las dificultades. Ejemplos? Cualquier lucha revolucionaria o anticolonial; de Argelia a Vietnam, de China a la URSS. Después de la bocanada de aire fresco y libertad, vuelve la explotación, las tareas del hogar, la prostitución. Por eso es necesario fortalecernos, nosotras feministas revolucionarias, socialistas o radicales, en el seno de un movimiento feminista autónomo, que no establezca su agenda en función de los tiempos de otras luchas, muchas veces contagiadas de un patriarcado insidioso. Es vital porque tenemos mucho por hacer y hay que hacerlo por duplicado como siempre. Primero está la opresión específica de la(s) mujer(es). Seguir reflexionando sobre violencia de género, derecho al propio cuerpo, derecho a la diversidad sexual, prostitución, heteropatriarcado, trabajo de cuidados.... Son todos temas importantes y urgentes, por eso no está demás comenzar por recuperar la memoria de la lucha feminista por esos derechos y contra esas opresiones. Porque hemos creado guarderías autogestionadas. Hemos abierto centros de información sexual y de interrupción del embarazo. Hemos trabajado en la clandestinidad. Hemos parado una ciudad con una huelga de mujeres. Hemos tenido miles de militantes. Y no podemos permitirnos olvidarlo. En segundo lugar, completando lo anterior

está la interrelación de las distintas opresiones, capitalista, racial, nacional, con el heteropatriarcado. Porque ya sabemos que la opresión de género no se vive de la misma manera si se es heterosexual o lesbiana o bi o trans, ni si se es inmigrante o nacional, ni si se es adolescente o jubilada, ni si se es sin techo o asalariada o reclusa o prostituta. Pero para incorporar esa diversidad necesitamos tener contacto con las mujeres que cristalizan distintas opresiones. Hemos de conseguir abrir nuestros espacios a las mujeres no militantes, para que éstos sean realmente un reflejo de las mujeres que constituyen nuestra sociedad.

Y para eso necesitamos tener presencia, según nuestros intereses y capacidades, en organizaciones no específicamente feministas, como sindicatos, asociaciones de vecinos o partidos para llevarles la contradicción y el debate. Eso no quiere decir “ocuparse del género” para que todo el mundo pueda sentir que ya hace lo suficiente. Eso quiere decir batallar por una

corresponsabilización, una inclusión real de los objetivos feministas en los de la organización y una práctica feminista consecuente. Estar en los sindicatos nos permitirá conocer a las precarias. Estar en las asociaciones de vecinos nos permitirá conocer a las mujeres de los barrios, sus problemas, sus luchas. Estar en las asociaciones de inmigrantes nos permitirá conocer la discriminación racial. Y estar en todas ellas nos permitirá tener una práctica, aprender, enriquecernos, reforzarnos, participar en la toma de decisiones, ampliar nuestras alianzas. Es imperante salir de la academia, de las instituciones, del ghetto militante, es un error del que debemos cuidarnos y que ha sido el de una buena parte del feminismo, feminismo burgués con el que no nos identificamos. La construcción feminista está ahí fuera y necesita más que nunca un movimiento que quiera aprender de los errores del pasado y abrirse a la diversidad que hace nuestra fuerza. Decía Virginia Wolf que como mujer no tenía patria, porque ninguna patria había defendido los derechos de la mujer. Si estamos en un proceso de construcción nacional, construyamos “matria” y no patria, basándonos en el conocimiento real del pueblo que queremos liberar, atrevámonos a exigirlo todo, para todas.

Amig@s del Che

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.


12

A

ECONOMIA

partir de les conclusions de la reunió ministerial prèvia del 15 i 16 d’octubre, el que es discutirà de forma central en la reunió del G-20 és la formula per alleugerir la llosa que representa el deute per un país com Grècia, així com les noves condicions globals de solvència que ha de complir la banca europea. Resulta bastant clar que endurir les condicions de solvència de la banca, des del 5% exigit en els stres test de juliol fins al 7 o 9% que es planteja ara, significa que la UE està preparant al sector financer europeu per resistir les pèrdues que representarà la “quitança“ del deute grec i les més que possibles reduccions del deute espanyol, irlandès, portuguès i, possiblement, italià que l’acompanyaran en un futur no massa llunyà. La conseqüència inevitable que, segons la lògica dominant, comportaria un escenari com l’anterior seria la necessitat d’una eventual nova recapitalització de la banca que ara sembla que hauria d’oscil·lar entre els 100.000 milions i els 3 bilions d’euros. En principi, els recursos per a aquesta operació de recapitalització haurien de sortir de fonts privades, ara bé, tenint en compte la situació dels mercats de crèdit, sembla que això no és res més que una cortina de fum que amaga la crua realitat que, en definitiva, caldrà que la societat novament és faci càrrec dels recursos necessaris per tal que la solvència ban-

cària no es vegi afectada per la nova situació econòmica que es derivi dels acords. [...] Davant dels discursos que calen noves aportacions de recursos públics per donar suport al sistema financer per tal que, amb la seva caiguda, no arrossegui la resta de la societat, em sembla estar sentint de fons la veu del funest dictador feixista quan des del balcó de la Plaza de Oriente deia allò d’“estamos frente a un abismo pero damos un paso adelante”. I és que veritablement tan sols anomenar les xifres de les que es composa, fins al moment, el salvament bancari és quelcom que produeix vertigen. De Lehman Brothers a avui

Des de la data simbòlica que representa la caiguda de Lehman Brothers al 2008, la factura del rescat bancari ja ha costat al contribuent europeu una xifra que ronda els 1,35 bilions de euros, molt més del que representa el Producte Interior Brut d’un estat com l’espanyol al voltant del bilió d’euros. Concretament a l’Estat espanyol, a través de mecanismes com el FAAF (Fons d’Adquisició d’Actius Financers), el FROB (Fons de Reestructuració Ordenada de la Banca) i els avals donats a la banca ja s’han gastat aproximadament 90.000 milions d’euros en l’operació de salvament. Recordem que un mecanis-

me com el FROB té previst en els seus estatuts la possibilitat que els bancs puguin endeutar-se fins a 27.000 milions sense passar pel Parlament,i fins a 90.000 amb autorització d’aquest. Aquestes xifres podrien quedar curtes si tenim en compte que, només l’any vinent, el sector financer espanyol ha de fer front al pagament de 80.000 milions d‘euros i que, en aquests moments, el sector financer espanyol té problemes per recuperar al voltant de 143.286 milions del conjunt prestat al sector de la construcció.

“els recursos per a aquesta operació de recapitalització haurien de sortir de fonts privades, ara bé, tenint en compte la situació dels mercats de crèdit, sembla que això no és res més que una cortina de fum” Segons alguns analistes, si comptabilitzem el que puja la factura del rescat bancari a les dues ribes de l’Atlàntic ens trobem que, entre la UE i els EUA, ja s’han utilitzat en aquest concepte de rescat fins a 2,29 bilions d’euros, l’equivalent a 7,4% del PIB europeu i dels EUA, prou diners com per erradicar 92 vegades la fam al món, segons dades de Justícia i Pau. Cal tenir present que el rescat del sistema financer s’emmarca en el conjunt del salvament global del capitalisme. Doncs a banda dels bancs, altres sectors com el de l’automòbil o el de les asseguradores també

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

han rebut quantitats ingents de recursos públics. Aquesta operació de salvament global a hores d’ara significa, en el cas dels Estats Units, la xifra de 10 bilions d’euros mentre que són 4,6 bilions d’euros el còmput global dels recursos que l’UE ha esmerçat en aquesta operació, segons el mateix president de la Comissió Europea, el sr. Durao Barroso. Al capitalisme li sobre població El cas és que, vist des d’una perspectiva popular, tots aquests recursos no han servit per millorar les condicions de vida d’una població ensorrada per l’impacte de la crisi en el conjunt del sistema productiu, ni per intentar tornar a dinamitzar aquesta economia malmesa, prenent com a eix de la reactivació econòmica polítiques basades en la generació de llocs de treball i de millora de les condicions de vida. En definitiva, lluny d’apostar per mesures de caire keynesià, que el capitalisme ja ha usat amb èxit històricament per tal de refer-se d’altres situacions de crisi, els recursos s’han utilitzat per aprofundir encara més en la ferida social. En aquests moments, el que es posa sobre la taula és que el sistema capitalista aposta per deixar al marge dels mecanismes de funcionament social gairebé tota la població mundial. Si fins ara podíem dir que el capitalisme necessitava només mil milions de persones del planeta per ser viable, ara,


ECONOMIA en aquesta versió encara més brutal, n’hi sobren bastants centenars de milions més. Així hem vist com de manera increïble els recursos que rebien els bancs, a molt baix interès, del conjunt del Banc Central Europeu i de la Reserva Federal s’utilitzaven per continuar especulant amb els mateixos mecanismes de sempre més les possibilitats que ara oferia el deute sobirà. En una operació de xantatge financer sense precedents en la història del capitalisme, ara són els bancs, emparats per institucions com l’FMI, els que exigeixen als estats els terribles plans d’ajuts que ja estem patint i que suposaran, sinó ho evitem mitjançant la resposta popular, la destrucció de qualsevol vestigi de societat amb drets socials i laborals. La crisi en les seves diverses accepcions, financera, del deute etc. s’ha convertit en el dispositiu perfecte que permet al poder econòmic capitalista legitimar l’espoli social sense precedents que estem vivint en el present i que continuarà, si no ho evitem, en el futur. Judici als culpables?

En cap moment d’aquesta història, excepte en el cas d’Islàndia i en una primera instància als EUA, no hi ha hagut cap intent seriós de jutjar els responsables de les barbaritats financeres. Just al contrari, amb estupefacció, observem com les indemnitzacions i els bonus milionaris que reben els executius d’aquestes entitats continuen presents a l’actualitat. Formen part de la nostra memòria recent les contínues i contundents declaracions del president del Banc Central Espanyol, el sr. Fernández Ordòñez, ala-

bant la responsable política de solvència de la banca espanyola, que la situava absolutament al marge de les turbulències financeres que es començaven a desenvolupar en el cor del capitalisme. Tenint en compte l’evolució dels esdeveniments i el volums dels recursos públics abocats a la banca, és evident que algú, o bé el director del Banc d’Espanya o bé els responsables de les entitats financeres, ens han enganyat ja que dita solvència no ha existit mai. Per tant, sembla clar que uns o altres haurien de comparèixer davant dels tribunals per donar comptes de tot el que ha succeït en aquest àmbit de l’economia.

“Aquesta és la seva solució: enfonsar-nos en la més profunda de les misèries social i col·lectiva present i futura per continuar assegurant la flotabilitat impossible del titànic en que s’ha convertit el capitalisme.” En resum, doncs, tenint en compte el que ha suposat la història de la crisi fins ara, sabem el que ens espera, més ajuts públics a la banca signifiquen més polítiques d’austeritat que, en el nostre llenguatge, es tradueixen amb més retallades socials, més atur i, en definitiva, més precarietat de vida. Aquesta és la seva solució: enfonsar-nos en la més profunda de les misèries social i col·lectiva present i futura per continuar assegurant la flotabilitat impossible del titànic en que s’ha convertit el capitalisme.

bots i barrals. A l’escenari descrit anteriorment, caldrà sumar-li la nova recessió econòmica cap a la que, segons tots els analistes de l’statu quo sembla que ens dirigim i que no és res més que una conseqüència de les polítiques d’ajust a les que s’ha sotmès al conjunt de la societat. Una de les primeres coses que s’aprenen de comptabilitat nacional és que la renda d’un país és una funció que depèn del consum, de la inversió, de la despesa pública i de la diferència que representa el comerç exterior. Bé, no cal ser cap especialista per veure amb claredat que totes les polítiques que s’han aplicat a l’Estat espanyol per “sortir de la crisi” tenen com a resultat la contracció de l’economia i que és una il·lusió més pròpia de la fe que de l’anàlisi econòmica, esperar que sigui el sector exterior, en un entorn de competència extrema i col·lapse de la globalització, el que dinamitzi l’economia. Aquest escenari econòmic es desenvoluparà en un context social i polític d’absoluta fractura. Al creixent i necessari descontent

13

social, i més que probable abstencionisme a les urnes, caldrà sumar-li la que es preveu segura majoria absoluta del PP, que té tota la pinta de convertir-se en la peça clau de l’autoritarisme creixent amb el que el capitalisme necessita disciplinar les seves societats. Com a mostra un botó: la “nostra” Convergència i l’ínclit Felip Puig.

La previsió, com dèiem, apunta tempesta. Només ens resta pensar que entre totes serem capaces de construir els mecanismes i els espais d’aixopluc necessaris i que aconseguirem combatre el fred que ens espera omplint de calor popular els carrers dels nostres pobles i ciutats. En definitiva, que aconseguirem construir novament el paraigües de classe que ens permeti plantejar, amb la força i contundència necessàries, la defensa dels nostres interessos col·lectius en el conflicte social contra els interessos de la minoria dominant capitalista i tots els seus representants. Josep Manel Busqueta

La realitat més propera

A nivell domèstic, el pronòstic pinta tempesta a No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.


14

ALTERNATIVISME I JOVENT

A

quest article va dirigit a aquelles persones joves que formen part dels moviments socials, polítics i/o artístics i que estan interessats/es en la idea de construir alguna cosa millor per aquest petit món. A partir d’aquesta premissa vull mostrar la meva visió sobre certs aspectes dels quals penso que és necessària una reflexió col·lectiva amb l’objectiu de fer més efectiva la seva lluita. Aquest article no persegueix cap ànim d’adoctrinament o clonació col·lectiva, sinó el més humil dels desitjos d’articular un moviment fort, i per tant, la necessitat estratègica i moral d’actuar en conseqüència vers aquests aspectes. Aquesta reflexió no vol menystenir les persones que no formen part d’aquests àmbits, ja que s’han de tenir en compte les múltiples formes de combat o resistència a partir de les quals el jovent pot demostrar la seva inconformitat. Sobre aquest tema, sí que vull expressar una inquietud vers aquest gran ventall de fórmules, lluites i teories que existeixen en l’actualitat i que tracten d’analitzar el món i el moment en que vivim. Posteriorment al maig del 68, les teories metafísiques varen desenvolupar un canvi de paradigma i sorgiren els posicion aments “pos t”1, teories que desmantellen el subjecte, transformantlo en un ventall de multiplicitats que en la seva última conseqüència, donen la legitimitat per a que els

ideòlegs liberals puguin cridar als quatre vents que la història s’ha acabat, a propòsit de F. Fukuyama (1992), i que no els caigui la cara de vergonya, o si més no, puguin dormir tranquils/es. Si no existeix una unitat clara que assumeixi que la lluita de classes, les relacions de producció i totes les seves conseqüències són el paradigma central a combatre, desaparece toda crítica y de oposión radical al capitalismo y a su modo de vida mediocre, inauténtico, comercializado, mercantilizado, serializado y cosificado.2

M’interessa el fet juvenil no només per la meva pertinença a aquest col·lectiu, sinó pel paper que aquest grup ha adoptat al llarg de la història en les lluites socials i polítiques. És molt estesa la visió de la “rebel·lia” juvenil, la disconformitat i una sèrie de clixés que es poden apreciar fàcilment, però em qüestiono fins a quin punt aquests han estat totalment absorbits pel sistema i han passat a formar part d’un nou pack de consumidors consumits. On és la universitat combativa de finals del franquisme? Per què el jovent prefereix

perdre’s entre la TV i les modes? Quantes actituds masclistes es perpetuen als nostres instituts? És clar que la multiculturalitat globalitzadora ens està guanyant la partida. Un cop ens endinsem en els grups de joves vinculats i conscients de la realitat i amb espurnes per fer quelcom per canviar-la, podem dir que el grau de consciència és força divers i no tothom ho veu de la mateixa forma. Aquest fet en si mateix no és dolent, però és evident que no tothom assumeix l’ens contra el qual estem lluitant,

nou i el jovent, però sí que hem de captar-ne l’essència, la necessitat de la formació, la implicació en els espais de lluita més

“Està molt estesa la visió de la “rebel·lia” juvenil, la disconformitat i una sèrie de clixés que es poden apreciar fàcilment, però em qüestiono fins a quin punt aquests han estat totalment absorbits pel sistema i han passat a formar part d’un nou pack de consumidors consumit” afins per a la construcció de l’alternativa necessària i l’humanisme per a sentir propis els problemes dels i les altres.

un sistema pervers que es defensarà per tots els mitjans que tingui a l’abast i contra el qual només vencerem instruint-nos, mobilitzant-nos i organitzantnos, tal com expressava Gramsci. Amb aquestes paraules no es pretén exigir a ningú la plena disposició de la seva vida per res però sí el fet d’assumir què vol dir i què representa autoanomenarse revolucionari/a. Segurament no fa falta ser els/les millors en tot allò que fem tal i com predicava Ernesto Guevara en els seus escrits sobre l’home

1: Per a més informació, vegeu: ZYGMUNT, BAUMAN (2003). La modernidad líquida. Buenos Aires: Fondo de cultura económico. 2: Ex tret de KOHAN, NESTOR (2011). Nuestro Marx. p.13. Link a consultar: http://www.rebelion.org/ docs/98548.pdf

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

Sense aquestes capacitats, sense aquesta teoria crítica amb el sistema productiu, sense la voluntat de l’optimisme, sense una anàlisi realista de l’actualitat, moltes lluites es tornen inofensives, exageradament localistes, auto-marginades. Parafrejant At-Versaris, per construir s’ha de ser subtil, humil i dúctil. El jovent hem de seguir exigint els nostres drets al carrer, hem de participar i construir espais polítics de lluita, hem de replantejar les nostres relacions sexo afectives i encaminar-les cap al plaer i la llibertat, en definitiva, potenciar els valors de la solidaritat, el respecte i el compromís. Hem de tornar el sentit perdut a la frase de Salvador Allende “Ser jove i no ser revolucionari és una contradicció, fins i tot, biològica”.

Mark Aureli


15

AGENDA:

A

mic, tu que ens tens entre les teves mans, comprendràs que hem arribat a una posta d’un mateix camí. No sé tu, però nosaltres ho hem fet pas a pas i deixant senyals tal com ho fa l’explorador per retrobar la tornada i perquè si l’infortuni el sorprèn, es puguin orientar els que vagin a la seva recerca. Potser, mai se sap, tu hagis arribat a aquest punt d’una sola gambada, és a dir, obrint la revista per la darrera pàgina. No seria estrany, en canvi, que hi hagis arribat saltant algunes planes o, cosa que ens plauria molt i ens agradaria saber, havent-la llegit íntegrament, pel que et demanem que ens escriguis donantnos el teu parer, enviant-nos un article, una foto, una crònica del teu barri o del teu poble, del teu treball o si se’t dóna, una escriptura poètica o un conte breu. Com que necessitem el teu suport vivificador, ens comprometem per endavant a respondre’t sobre quan publicarem el teu enviament o, en el seu defecte, donant-te les raons per les quals no ho farem. La nostra adreça és:

espinetambcaragolins@gmail.com

14 de febrer a les 19:00h: Curs de filosofia i pensament crític. A l’Ateneu llibertari Alomà. C/ Misser Sitges, núm.9 15 de febrer de les 12:00h del matí fins les 03:00h de la nit: Inauguració del Casal Popular Sageta de Foc. C/ la Nau, núm.11 19 de febrer a les 19:00h: Xerrada: “Per què no hem de pagar el seu deute?” Al Campus Catalunya de la URV Organitza: Procés Constituent 19 de febrer a les 20:00h: Presentació de la radio.cat: “Nou projecte de radiofonia alternativa als Països Catalans”. Al Casal Popular Sageta de Foc. C/ la Nau, núm.11 28 de febrer a les 18:30h: Xerrada-presentació de Rafael Cid sobre el seu llibre: “La ficció democràtica” Al local de la CGT. Plaça Imperial Tarraco núm.1, edifici 2, 3a planta. 4 de març a les 12:00h: Xerrada-debat: “Relato épico de la revolución cubana” a càrrec de Pedro Trigo, combatent de l’assalt al Cuartel Moncada i “El presente y el futuro cubano” a càrrec d’Iraida Guerrero Zúñiga, Cònsul General de Cuba Barcelona. Sala de Graus de la URV Organitza: Amigos del Che-TGN 8 de març:

Manifestació en motiu del dia Internacional de la Dona treballadora.

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.


A propósito de...

V

eo un documental sobre palestina, se llama “Cinco cámaras rotas”. Cuenta la historia de un pueblo, de la resistencia de un pueblo palestino a la ocupación israelí a través de las imágenes de uno de los habitantes del pueblo que se obstina en gravar todo lo que sucede a su alrededor. A pesar de las detenciones, las muertes. A pesar de que sus cámaras, una, dos, tres, hasta cinco son destruidas por las balas israelíes. A través de la cámara de Erad vemos la construcción de cada vez más colonias, el levantamiento del muro, la desposesión de facto de la tierra y con ella de los derechos básicos de sus habitantes; derecho de manifestación, de expresión, derecho a que un niño de once años no sea detenido, derecho a no ser tiroteado cuando se hace un llamamiento a la calma, derecho a la vida, derecho a la dignidad. El documental pone a los colonos y a los soldados en su lugar, es decir, en el lugar en el que ellos mismos han decidido situarse. Se puede acusar al documental de ser partidista, siempre se puede, pero esta vez seria sin fundamento alguno. No hay razón posible que justifique tales violaciones de derechos humanos. Las imágenes y los textos son de una extrema violencia, pero muestran con gran delicadeza y dignidad la lucha de este pueblo por la existencia, para la que necesitan la tierra. Su tierra, porque la trabajan, porque la han trabajado durante generaciones, dura tierra mediterránea, seca y pedregosa, que se parece tanto a mi tierra. Tierra de olivos, generosa cuando se la conoce, cuando se la trabaja con cariño, con sabiduría.

una de las regiones más pobladas del planeta. Son también la defensa de la “civilización” deshumanizada, de la modernidad que nos lleva al abismo, de un desarrollismo obcecado e inconsciente, desligado de la economía real, de la realidad local, de las limitaciones existentes, del espacio disponible, del agua, de la tierra. Israel, quimera sangrienta, sueño visionario, iluminación enfebrecida. Israel estado defensor de los judíos, a defender por encima de todo, por encima, como es evidente a estas alturas, del pueblo palestino y de los derechos humanos, pero también por encima de la propia tierra santa y de sus frutos. La fe mueve montañas: nada, ni la realidad siquiera, podrá detener a Israel y a su terrible legado. Cuando los palestinos mantienen su decisión de manifestarse pacíficamente todos los viernes contra la construcción del muro y la proliferación de colonias, cuando deciden hacer como los colonos e instalar una caravana en el territorio robado para que vuelva a ser considerado Palestina, los colonos en represalia queman los olivos. Los olivos que no solo son la subsistencia de los habitantes de B’l’il, son el testimonio del trabajo de generaciones de labradores. Nadie que ame una tierra puede hacer algo así. Quemando los olivos centenarios, el amor de los colonos por la tierra de Israel se demuestra mortífero. Hay amores que matan, que siguen matando, durante generaciones. ¿Cuándo llegara la mesura a esta tierra? ¿Podrán algún día los colonos amarla menos y respetarla más (a ella y a todo lo que la habita)?

A lo largo del documental, que recoge un periodo de cinco años, vemos cada vez más colonias cernirse sobre el pueblo, B’l’il. Además de los enfrentamientos con soldados y colonos, el documental muestra la colisión entre dos mundos completamente distintos: el de los que aman la tierra a través de sus manos, los palestinos labriegos y el de los que la quieren porque así lo dicen los libros, los ultra-religiosos judíos. Las colonias me recuerdan a mi pueblo costero mediterráneo engullido por el cemento y el ladrillo. Los edificios son colmenas, bloques de varias alturas, traen la ciudad al campo pero sobre todo traen la lógica del estado, la lógica de la ocupación y de la economía liberal. El pueblo de B’l’il sigue siendo (ojalá lo siga siendo todavía) un pueblo campesino, con una economía ligada a la producción de aceite y a la agricultura de subsistencia, algo de ganado, poco más. Las colonias son una estrategia que pretende estrangular económica y moralmente a la población palestina. Son un intento de imposición de la ventaja demográfica judía en

pots veure el documental a: http://www.youtube.com/watch?v=V_-QEYy4z0U

Inés Torres

Espineta amb caragolins nº 0