Issuu on Google+

DOSSIERS

ECONOMIA 21 “El sistema de finançament autonòmic” Pau Belda

www.ECONOMIA21.NET


ECONOMIA 21 - #1 MAIG 2012 | Dossiers: LA MODERACIÓ SALARIAL COM A TÈCNICA: UNA VISIÓ POLÍTICA

DOSSIERS

////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

LA QÜESTIÓ SALARIAL AL PAÍS VALENCIÀ: EVOLUCIÓ I PERSPECTIVES per Pau Belda 1. Obertura 19 d’abril de 2012; la borsa espanyola, l’Íbex 35, es desploma i registra poc més de 7000 punts. La famosa prima de risc –el diferencial en punts percentuals entre el tipus d’interès del bo alemany (amb la major qualificació) a 10 anys front a l’espanyol- supera els 400 punts. El finançament públic estatal descaradament car demana – diuenausteritat. Un atur que comptant amb les dades de març de 2012 condemna oficialment 572.706 valencians i valencianes a no poder treballar; i als ‘afortunats’ que treballen, a salaris baixos, contractes temporals, en negre, inestabilitat, inseguretat...a eixa flexibilitat tant anhelada; gràcies! El mercat laboral no funciona. Si que garanteix, però, la propietat privada de les hipoteques; ofereix el gaudi de la nova –nova?- ‘flexibilitat’ laboral; ens brinda als més joves la possibilitat d’establir relacions fraternals de per vida amb els nostres pares, i a ells, relacions amb la banca fins i tot més enllà de la vida; segur que res és per a sempre...? Tot plegat, res de nou a l’arena: uns mesos després de Fabra i els 100 –i pico- dies amb Rajoy no

[1]

(a)porten aire fresc al panorama –algú ho esperava?-: la mateixa aristocràcia financera que fa més de segle i mig que forma el nucli de la classe dirigent valenciana continua amb les diverses aliances internes, espanyoles i europees per a garantir el seu futur i voler convèncer-nos -i de pas convèncer-se a ella mateixa - que el nostre futur passa per la seua continuïtat. Ja se sap, in principatu comuntandu saepius nihil praeter dominum mutant pauperes: en el canvi de govern, sovint els pobres només canvien d’amo. Des de la implosió del sistema financer, que ha fet esclatar tots els problemes del sistema econòmic (desequilibris per compte corrent per crisi històrica del model productiu, endeutament massiu per maquillar els problemes i absorbir la sobreproducció, atur desorbitat sobretot a la UE, pressions demogràfiques i migratòries, canvi dels centres de producció cap a nous mercats per la competència interburgesa, etc.), hi ha hagut un voluntarisme oficial de les diferents instàncies de poder que ens governen per afrontar la crisi. Tothom recordarà aquella propaganda declarada de “refundar el ca-

#1 MAIG 2012

...........Dossiers - ECONOMIA 21


ECONOMIA 21 - #1 MAIG 2012 | Dossiers: LA MODERACIÓ SALARIAL COM A TÈCNICA: UNA VISIÓ POLÍTICA

pitalisme” i posar límits als excessos del sistema financer. Primer, salvar el sistema: culpar al nucli financer per a acotar qualsevol canvi i crítica al propi sistema financer, i fonamentalment a llurs excessos. És possible que hi hagués un pànic inicial per a consentir eixes declaracions, no ho sé; en tot cas, prompte van desaparèixer. No deixaven de ser un producte ideològic calculat, un eslògan a mode de dic de contenció de possibles crítiques i malestar més generals, sistèmiques. Pretendre limitar el poder de l’aristocràcia financera mundial –i els seus aliats- des d’un sistema que és controlat per ella és certament –i calculada?- ingenu –idealista, utòpic...-. Qui controla els grups financers que posseeixen el més líquid dels mitjans de producció i té a la mà les multinacionals, la Reserva Federal, els BC, l’FMI; qui paga als intel·lectuals que elaboren teories legitimadores, finança els braços polítics – el dret i l’esquerre- que dicten les lleis i té els plomers per a difondre tot això; qui té el poder de fer això és qui mana. I no li cal refundar-se; només fusionar-se, concentrar-se. Eixir de la crisi, recuperant la taxa de beneficis amb l’extensió del mercat fins a la sopa –pensions, educació, sanitat, serveis públics; institucions?- i apuntalar llur hegemonia, augment l’explotació sobre el treball, pràctica, legal i ideològicament; és llur planificació quinquennal. Tot és blanc i negre segons com, però; eixa eiDossiers - ECONOMIA 21

xida no és més que una nova porta d’entrada a altra –la mateixa?- crisi. I suma i segueix. Per tant, eixe primer discurs contra els excessos financers com a origen de la crisi es queda en això, en un discurs. Davant la caiguda dels beneficis i totes les tensions acumulades al si del sistema, i donada la correlació de forces positiva per manca de formulació i arrelament de qualsevol alternativa, la burgesia aplica la seua fórmula de superació de la seua crisi –qui millor que ella?-. “Per quins mitjans supera la burgesia les crisis? D’una banda amb la destrucció obligada d’una gran quantitat de forces de producció; d’altra banda, amb la conquesta de nous mercats i amb l’explotació més intensificada dels mercats ja existents. I de quina manera fa això? Doncs de tal manera que prepara crisi més generals i més violentes encara, i redueix els mitjans de prevenir aquestes crisis.” Això resaven Marx i Engels allà pel 1848. L’atur endèmic, el massiu tancament –abandonament- de (micro)fàbriques –son el 95%!-, la reordenació mundial cap a nous pols de poder – de mercat- i totes les “reformes estructurals”, no fan sinó verificar llur hipòtesi. En l’article ens centrem en això que en diuen “explotació més intensificada dels mercats existents” – si es vol, substituir per reformes estructurals- i particularment ens centrarem en la qüestió salarial al País Valencià. #1 MAIG 2012

Estructurem l’exposició en dos grans apartats: (1) Anàlisi del comportament salarial i (2) anàlisi de les respostes institucionals més recents, tancant-ho amb una sèrie de conclusions. 2. Exposició: l’evolució salarial L’economia valenciana, considerada globalment, no és competitiva en el context internacional. Tal és un dels tòpics més repetits. Una tesi llargament repetida i coneguda és que estem en una situació de cruïlla: no som el nucli capitalista i les noves perifèries són més competitives que no pas nosaltres. El model de la culminació industrial valenciana dels ’60 i ’70 basat en competir via preus amb uns costos laborals baixos és el propi de les perifèries capitalistes i avui, però des de ja fa anys, és assumit –i quasi superat- per tots els països en vies de desenvolupament que hui són els motors de l’economia mundial. Sembla complicat voler competir en la fabricació de calcer amb els productes xinesos si el que pretenem és vendre més barat que ells. A grosso modo, el model del nucli és competir via diferenciació de producte, amb un patró de comerç intraindustrial; ací és important el paper dels intangibles i de la productivitat del treball, amb especial èmfasi en les capacitats dels treballadors –això que diuen ‘capital humà’-; aquest tipus d’economies requereixen de la innovació –revolució tècnica- permanent per a créixer. Volem això al País ...........

[2]


ECONOMIA 21 - #1 MAIG 2012 | Dossiers: LA MODERACIÓ SALARIAL COM A TÈCNICA: UNA VISIÓ POLÍTICA

Valencià? Algú diu que és legítima eixa aspiració; tanmateix, que el cal és ser competitius en allò que tenim. Això es pot traduir com intensificar el model de costos baixos actual, fent-lo competitiu amb un augment de la productivitat i contenció salarial. Ens proposem fer una ullada a l’evolució recent de salaris, productivitat, costos laborals, distribució de la renda i consum per a poder qualificar amb fonament les darreres actuacions en matèria salarial (i laboral, en general) i inserir-les dins d’una possible lògica estratègica per al nostre país.

el 2011, el que suposa un increment simple del 32’28%; en termes de creixement acumulatiu continu, l’increment és del 3’11% per any. El creixement de preus és del 26’26% en termes simples i del 2’59% si treballem en termes acumulatius i continus. El salari mitjà dels treballadors valencians en termes reals passa de 1284’21€ el 2002 a 1345’36€ el 2011. Això és, una taxa de variació simple del 4’76% entre el 2002 i 2011 i un creixement acumulat del 0’52%. Per tant, al llarg de la dècada el comportament dels salaris registra increments majors a) Salaris (W) En primer lloc és il·lustratiu fer un cop d’ull a la va- que el nivell de preus, especialment a l’inici de riable en qüestió que volem estudiar: els salaris. la crisi (2007-2008), la qual cosa fa augmentar el poder adquisitiu real del conjunt de treballadors valencians, tot i això, l’augment real es limita al llarg de la sèrie a 61’15€.

b) Productivitat del treball (y) L’evolució salarial sense creuar-la amb altres variables ens dóna una visió incompleta. Mirem ara el comportament de la productivitat del treball (y) per a després analitzar l’evolució competitiva del factor treball. Podem obtenir una aproximació a la productivitat dels treballadors valencians com el quoL’evolució dels salaris nominals i de l’IPC cient entre la producció i l’ocupació: y = Y/L. durant els anys de creixement econòmic és Vegem adequat distingir l’evolució en termes reals paral·lela, amb un increment dels salaris nominals i nominals, emprant la producció deflactada o colleugerament superior al creixement de preus. Això rrent en cada cas: En termes nominals hi ha un creixement genera un creixement, tot i que moderat, dels sa- laris reals (creixement del 1’77% entre 2002 i constant, a una taxa de variació mitjana anual acumulativa contínua del 3’37%, des dels 2006). A partir del 2007 hi ha un creixement dels 40.238€/treballador de 2002 fins als 54.501€/tresalaris nominals més potent que l’increment de ballador de 2011; en termes simples, increment l’IPC. Al 2008 i 2009 els salaris nominals registren del 35’34%. En termes reals l’evolució no és tant afalaun creixement nominal del 5’65% i 3’22% respec- tivament front al 3’80% i -0’21% dels preus; crei- gadora. Durant l’auge econòmic de la dècada pasxement dels salaris reals. Al 2010 la cosa sada es produeix un retrocés de la productivitat s’estabilitza i el 2011 s’inverteix la tendència: major real per treballador: si el 2002 un treballador valencreixement de l’IPC que dels salaris nominals: cai- cià aportava de mitjana un valor de 40.238’42€, el 2005 s’havia reduït 39.355’37€. Només comença guda dels salaris reals. En termes nominals, la mitjana salarial dels a remuntar a partir de la gran destrucció d’ocupavalencians passa de 1284’21€ el 2002 a 1698’7€ ció generada per l’explosió de la crisi: ↓L>↓Y → ↑y. Així doncs, l’augment dels darrers anys té poc [3] #1 MAIG 2012 ...........Dossiers - ECONOMIA 21


ECONOMIA 21 - #1 MAIG 2012 | Dossiers: LA MODERACIÓ SALARIAL COM A TÈCNICA: UNA VISIÓ POLÍTICA

d’esperançador: l’augment de la productivitat real no és per millores en el sistema productiu, sinó per la major caiguda de l’ocupació. Durant la sèrie 2002-2011, el creixement acumulat és d’un discret 0’8% anual; la TV simple és del 7’27%. Per tant, fins la crisi hi ha una caiguda de la productivitat real; la productivitat nominal creix menys que el nivell de preus. A partir de la crisi, la major destrucció d’ocupació genera un augment de la productivitat nominal que junt a la moderació en el creixement de preus generen un augment de la productivitat real.

c) Costos laborals unitaris (CLU) Convé ara introduir el concepte dels Costos Laborals Unitaris (CLU), que es defineixen com el quocient entre el cost laboral total per treballador (inclou salaris, prestacions no salarials i cotitzacions SS; mirar nota metodològica) i la productivitat nominal del treball. Es pot explicar com la diferència entre les taxes de variació del cost laboral per treballador i la productivitat. És un concepte important en tant que mostra la proporció del valor d’una unitat de producte que es destina a remunerar al treball necessari per a produir-la. És l’indicador emprat per a analitzar el comportament del factor treball. [CLU= Cost

laboral total/y; 0<CLU<1.] Durant tota la sèrie temporal, els CLU es mouen en un interval de 0’51 a 0’55. Què significa? D’acord amb la definició, que la remuneració dels assalariats (incloent despeses salarials i no salarials) suposa entre el 51% i el 55% del valor de cada unitat de producte. En l’evolució de la darrera dècada cal separar dues tendències: - Fins 2008 s’evidencia un creixement dels CLU, que al País Valencià passen del 0’52 de 2000 al 0’55 de 2008; això és un creixement acumulat anual del 0’7%. Tal i com mostra el gràfic 4, el creixement es deu a un increment major dels costos laborals totals que de la productivitat. - Des de 2008 es dóna una reducció dels CLU, generada per l’augment de la productivitat real major que l’augment del cost. Cal recordar que els CLU reals s’obtenen eliminant l’efecte de la variació de preus sobre numerador i denominador i doncs, parlar de CLU és equivalent a partir de la seua evolució real, del CLU Real : CLUR= (CLT/P) / (y/P) = CLT/y =CLU = CLUR Tot plegat, en el període 20022011, la taxa de variació mitjana anual acumulativa contínua valenciana és del és del -0’23%, l’espanyola del 0’18%. Si ho expressem com a taxa de variació simple, tenim

Dossiers - ECONOMIA 21

#1 MAIG 2012

...........

[4]


ECONOMIA 21 - #1 MAIG 2012 | Dossiers: LA MODERACIÓ SALARIAL COM A TÈCNICA: UNA VISIÓ POLÍTICA

Gràfic 4. Evolució dels CLU, CLT i y. País Valencià. Font: INE. Elaboració pròpia

Gràfic 5. Evolució CLUN. Font: www.agarzon.net

Gràfic 6. Evolució CLU i marges. País Valencià. Font: INE. Elaboració pròpia

[5]

Tot plegat, en el període 2002-2011, la taxa de variació mitjana anual acumulativa contínua valenciana és del és del -0’23%, l’espanyola del 0’18%. Si ho expressem com a taxa de variació simple, tenim una variació de -2’06% en el cas valencià i -1’61% en el cas espanyol. La tendència valenciana és ben similar a l’espanyola; durant l’auge econòmic, però, els CLU valencians es situen lleugerament per sobre i a partir de la crisi lleugerament per sota. (gràfic 3). Per tant, fins la crisi hi ha un creixement dels costos totals laborals major al creixement de la productivitat nominal (hi ha una caiguda de la productivitat real) que explica l’augment dels CLU; a partir de la crisi hi ha un augment de la productivitat que absorbeix el tímid augment inicial dels salaris reals; quan aquestos comencen a baixar a partir del 2009, es produeix la caiguda dels CLU. En magnituds reals les variacions dels CLU són relativament menudes i negatives si considerem la sèrie completa. La teoria econòmica introdueix el concepte de Cost Laboral Unitari Nominal (CLUN) per a les comparacions. La utilitat fonamental és que permet calcular els canvis necessaris en els preus per a que els marges empresarials es mantinguen constants. El CLUN és la ràtio entre el cost laboral total nominal (a preus corrents) i la productivitat real (a preus constants); barreja magnituds nominals i reals. No té una interpretació intuïtiva com els CLU; s’utilitza fonamentalment per a anàlisis relatives. Tal i com es pot observar al gràfic 3, el creixement dels CLUN és notablement major al del CLU. En termes acumulatius el creixement a l’economia valenciana entre 2002-2011 és del 2’36% anual i l’espanyol del 2’41%. Ara bé, en termes simples, l’increment dels CLUN valencians és del 23’67% i l’increment dels espanyols del 24’23%; segons les dades d’AMECO, la variació espanyola 20022010 és del 22’11%, per tant, sembla que la nostra aproximació pot funcionar. Així doncs, l’augment dels costos laborals nominals és de magnituds majors. Tant a l’economia valenciana

#1 MAIG 2012

...........Dossiers - ECONOMIA 21


ECONOMIA 21 - #1 MAIG 2012 | Dossiers: LA MODERACIÓ SALARIAL COM A TÈCNICA: UNA VISIÓ POLÍTICA

com a l’espanyola les variacions són ben similars, de la mateixa manera que en el cas dels CLU. Si a l’anàlisi incloem les xifres espanyoles és per a poder fer la comparació a nivell de la UE, donat que els valencians no disposem d’entitat política suficient per a entrar a les estadístiques europees; sols ho fem via l’Estat espanyol. Convé ara recapitular i apuntar algunes constatacions: - Els costos laborals unitaris (reals) cauen lleugerament durant la sèrie temporal 2002-2011. Ara bé, eixa caiguda es deu al període 2008-2011; fins llavors creixen. Per tant, la proporció del valor de cada unitat de producte que es destina –bé via salari directe o bé altres despeses, insistim- al factor treball necessari per a produir-la ha caigut lleugerament. Podem parlar, doncs, d’un abaratiment del factor treball a les empreses valencianes, originat a partir de la crisi. - En termes nominals, hi ha un augment dels costos laborals molt superior a la mitjana europea, tal i com mostra el gràfic 5. L’augment dels costos laborals valencians sols és superada per Grècia i Itàlia. Així doncs, durant tot el període en termes nominals es registra un encariment del treball, la qual cosa implica que, si es trasllada als preus, hi haurà una pèrdua de competitivitat relativa respecte al conjunt de la zona euro (i de la resta del món). Ara bé, si atenem al període 2008-2011, també hi ha una caiguda dels CLUN valencians. Amb què ens quedem: CLU o CLUN? Segons quina ràtio –i també quin període- considerem, podem fer una interpretació diferent. Mirem-ho analíticament: CLU = CLT nominal / y nominal; CLUN = CLTn / (yn/IPC); si reordenem: CLUN = (CLTn * IPC) / yn; Per tant, CLUN = (CLT/yn) * IPC; CLUN = CLU * IPC

Dossiers - ECONOMIA 21

Té un problema de costos laborals l’economia valenciana? És evident que la productivitat ha registrat un mala evolució, però el comportament dels CLU és d’una reducció no massa significativa al llarg de la sèrie. Per tant és la inflació la que explica eixe major creixement dels CLUN. És el creixement nominal dels salaris el principal factor que explica eixes tensions inflacionistes? La productivitat creix entre el 2002 i el 2008 menys que els salaris (i doncs, que els CLT), per tant els salaris nominals són un factor a considerar. Són altres factors més importants? Quin paper juga el marge empresarial? Ens calen més dades per a determinar si el problema essencial de l’economia valenciana han segut els salaris elevats i si ara encara ho és o no. En qualsevol cas, ens cal retenir tres fenòmens: els CLU creixen però de forma moderada i decreixen des del 2008; els CLUN creixen molt notablement, però també decreixen des del 2008; el diferencial entre el creixement es deu a l’increment del preus. Al final tornarem sobre açò. Podem fer una aproximació als marges empresarials (μ) com: μ = 1 – CLU

(demostració i explicació a l’annex 1) on μ representa la proporció de valor afegida per l’empresari sobre els costos laborals. A nivell empíric, hem de contemplar també costos no laborals, de manera que considerem ací μ com la proporció del valor d’una unitat de producte dedicada a la cobertura dels costos no laborals i la remuneració del capitalista. També podem expressar μ com la inversa dels CLU (1+μ= y/CLT); l’evolució dels marges és, doncs, justament la inversa dels CLU: - Els CLU creixen des de 2002 al 2006 un 4’82% i es mantenen més o menys constants a eixe nivell fins 2008. Des del 2008 hi ha una caiguda d’un -6’59%. - Els marges cauen des del 2002 fins al 2006 un 5’22% i es mantenen més o menys constants fins 2008. Des de llavors hi ha un increment d’un 7’91% (tot això en termes de TVS).

#1 MAIG 2012

...........

[6]


ECONOMIA 21 - #1 MAIG 2012 | Dossiers: LA MODERACIÓ SALARIAL COM A TÈCNICA: UNA VISIÓ POLÍTICA

Gràfic 7. Evolució de la renda funcional. Font: INE. Elaboració pròpia

Gràfic 8. Participació salarial al PIB. Font: www.agarzon.net

Gràfic 9. Evolució estalvi, renda i consum. Estat Espanyol. Font: CAI

[7]

d) Distribució funcional de la renda Fem una primera aproximació a la distribució de la renda via la composició del PIB valencià a cost de factors. Així, el PIB= Remuneració dels assalariats + Excedent Brut d’Explotació i Renda Mixta Bruta + Impostos nets (sobre la producció i les importacions). En tant per u, la suma dels tres components és 1 (gràfic 7) . Com s’observa al gràfic, el pes de la RA és més de 9 punt superior al de l’EBE. Al llarg de la sèrie temporal hi ha una tendència convergent: disminució de la renda dels assalariats i augment de l’excedent brut d’explotació. Per tant, una distribució de la renda on les rendes del treball perden pes a favor de les rendes del capital (amb la simplificació que fem prenent com a indicadors respectius RA i EBE!). Així, durant el període 2000-2010 hi ha una reducció en termes simples de la RA del 7’79% front a un increment de l’EBE del 11’41% (en termes simples). Això queda confirmat per les dades de l’AMECO. Des d’una perspectiva històrica més ampla i amb dades suposem més ajustades al total de rendes salarials queda clara la tendència decreixent dels salaris sobre el total del valor afegit de l’economia i doncs, l’augment de les rendes del capital de manera continuada durant els darrers 20 anys. e) Consum Donada la dificultat d’una bona aproximació al consum valencià, prenem les dades del consum privat per al conjunt de l’Estat espanyol. El gràfic 9 mostra com hi ha una contracció en el consum durant el 2008 i especialment el 2009, però es dóna una recuperació ja al 2010 que es frena, tanmateix, el 2011. Amb tot, la tímida recuperació té una potència molt més reduïda que als anys de l’expansió econòmica; sembla que el consum privat no acaba d’activar-se.

#1 MAIG 2012

...........Dossiers - ECONOMIA 21


ECONOMIA 21 - #1 MAIG 2012 | Dossiers: LA MODERACIÓ SALARIAL COM A TÈCNICA: UNA VISIÓ POLÍTICA

f) Primeres conclusions sobre la qüestió salarial

TMAAC 2002-2011 (%)

TV simple 2002-2011 (%)

TMAAC 2002-08 (%)

TVS 2002-08 (%)

TMAAC 2008-11 (%)

TVS 2008-11 (%)

Salaris nominals

3’11

32’28

3’7

24’86

1’92

5’93

IPC Salaris reals

2’59 0’52

26’26 4’76

3’15 0’55

20’83 3’33

1’46 0’46

4’49 1’38

0’8

7’27

-0’11

-0’68

2’57

8

3’14

32’67

3’83

25’85

1’76

5’42

Productivitat real Cost Laboral Total/L Productivitat nominal CLU CLUN μ

3’37

35’45

3’04

20’02

4’03

12’86

-0’23 2’36 0’24

-2’06 23’67 2’22

0’79 3’95 -0’9

4’86 26’71 -5’27

-2’27 -0’81 2’54

-6’59 -2’40 7’91

RA (2000-10/ (08-10)

-0’81

-7’79

(2000-08) -0’53

(200-08) -4’12

-2’14

-4’19

EBE (200010)/ (07-10)

1’08

11’41

(2000-07) 3’26

(2000-07) 3’26

2’53

7’90

Taula 1. Taxes de variació de les principals variables. País Valencià. Elaboració pròpia

En taxes de creixement(exacte sols amb la TMAAC): → Wr = Wn – IPC → CLUN = CLT - yrL → yrL = ynL – IPC → CLUN= CLU + IPC; CLU=CLUN-IPC → CLU = CLT – ynL → μ = IPC – CLUN

De manera esquemàtica, reflectim dues grans conclusions que ens semblen interessants: 1.- L’expansió econòmica valenciana: un gegant amb peus de fang. El panorama valencià durant l’expansió està caracteritzat per: - Augment dels costos laborals, tant dels CLU com dels CLUN, rere els quals s’amaga una caiguda de la productivitat real. El creixement dels CLUN és molt més intens que no el dels CLU. - El diferencial entre els CLU i els CLUN és pel creixement de preus. A què es deu? Pensem encertat assenyalar dues causes (n’hi ha més, per exemple, el comportament dels preus de les energies i particularment del petroli; ens centrem en les principals causes internes valencianes): * Existència d’una certa espiral preus-salaris. Fort increment de preus i de salaris nominals, fins i tot per damunt de l’IPC; a l’estar lligats els salaris a l’evolució de preus, es produeix Dossiers - ECONOMIA 21

una retroalimentació. Amb tot, en termes reals, el creixement dels salaris és molt més moderat (61€ de mitjana al llarg de la intensa expansió econòmica). * Expansió de la demanda interna, particularment de la component del consum privat (encara que també de la inversió, donada la bogeria immobiliària). L’evolució de la renda disponible bruta i del consum és ben similar (gràfic 9). L’increment de l’endeutament privat (el deute de les unitats domèstiques passa del 69% del PIB al 130%; dades de l’estat espanyol) fa pensar que rere eixa expansió del consum no hi ha tant una expansió salarial sinó fonamentalment una orgia creditícia arran de l’entrada massiva de capitals estrangersque genera un augment desorbitat de l’endeutament privat. - En termes reals, el creixement dels costos laborals i dels salaris és positiu però moderat; la

#1 MAIG 2012

...........

[8]


ECONOMIA 21 - #1 MAIG 2012 | Dossiers: LA MODERACIÓ SALARIAL COM A TÈCNICA: UNA VISIÓ POLÍTICA

productivitat cau durant la bonança econòmica. L’expansió suposa, doncs, un aprofundiment en el model de costos baixos, intensiu en treballs de baixa qualificació. En eixe sentit, el creixement dels CLUN (fonamentalment pel creixement de P) dinamita la competitivitat d’aquest model amb l’exterior. No de bades, el motor de l’expansió econòmica fou la demanda interna – particularment consum i inversió- engrossida pels fons exteriors, que financen un dèficit corrent creixent, però també l’adquisició de bens interiors, especialment els no comercialitzables amb l’exterior com la construcció i satèl·lits, determinats serveis, etc. Durant l’expansió hi ha cert retrocés de la participació de les rendes del treball sobre el total de valor afegit de l’economia valenciana, que per tant, creixen en menor mesura que ho fa el VAB. Per tant, mantenim la tesi que el problema de l’economia no era el creixement salarial (real). En tot cas, el principal factor del creixement de preus que explica el diferencial elevat dels CLUN pensem que és l’expansió irracional de la demanda per l’orgia de crèdit. I la caiguda de la productivitat durant l’expansió,

[9]

per l’aprofundiment del model competitiu basat en treballs poc qualificats.

des del capital. Els guanys de productivitat, per tant, no es traslladen a un augment equivalent dels salaris. L’esclat de la crisi provoca una caiguda del consum i de la renda disponible. El tímid avanç dels salaris sumat a l’endeutament massiu i a totes les retallades aplicades provoca un augment de la taxa d’estalvi i debilita la tímida recuperació del consum. Durant la crisi, hi ha un retrocés notable de la participació de les rendes del treball al PIB. Els marges empresarials creixen molt notablement, augmentant la seua participació en el valor afegit, fruit del diferencial entre la productivitat real i els salaris (mirar annex 2).

2.- A partir de 2008: l’eixida de la crisi; l’aprofundiment d’un model en crisi? L’evolució de les principals variables a partir de 2008: Contenció salarial i augment de la productivitat real; disminució dels CLU i dels CLUN. Tot i que no immediatament, si que es produeix un ajust dels salaris i el que és realment important, dels costos laborals (tant CLU com CLUN; per tant, augment de la competitivitat exterior) via augment de la productivitat (superior a l’augment dels salaris). Amb tot, l’augment de la productivitat no ha de resultar enganyós; és degut fonamentalment a una reducció de l’ocupació major que la contracció del PIB. . Només en un primer moment la reducció de costos laborals genera una moderació de preus. Després, es trasllada a un augment dels marges empresarials, que prenen una senda de creixement notable. Per tant, a nivell macroeconòmic, la disminució dels CLU tendeix a trasllardar-se als marges empresarials i doncs, a les ren-

3. Trio: darreres respostes institucionals (xiuxiuejades a cau d’orella...) Per no allargar-nos en excés, farem referència sols a les mesures institucionals adoptades aquest mateix 2012 en relació als salaris. Mesures, totes elles a nivell estatal; els valencians no tenim un marc propi de relacions laborals... Tenim dues grans mesures: Pacte de moderació de salarial. Signat al gener per la

#1 MAIG 2012

...........Dossiers - ECONOMIA 21


ECONOMIA 21 - #1 MAIG 2012 | Dossiers: LA MODERACIÓ SALARIAL COM A TÈCNICA: UNA VISIÓ POLÍTICA

patronal i les cúpules sindicals. Acorden limitar els augments salarials (nominals) amb un màxim del 0’5% el 2012, del 0’6% per al 2013 i de entre el 0’6% i el 1’5% per al 2014, amb algunes clàusules d’actualització. La taxa mitjana de creixement dels salaris nominals entre 2008 i 2011 ha estat del 1’92%, la qual cosa ha suposat un augment encara menor dels salaris reals. Amb el creixement acordat, el que s’acorda és una reducció dels salaris reals i una disminució encara major dels CLU. Reforma laboral. La retòrica dominant diu que el problema és la rigidesa del mercat laboral, la manca d’adaptabilitat del Treball a la conjuntura econòmica. En eixe sentit, es dóna poder a l’empresari per a la modificació unilateral de les condicions de treball; és ací on es donen els canvis de major calat. Entre elles, la possibilitat de modificar el sistema de remuneració i –per primera vegadala quantia salarial. Això, “quan existesquen provades raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció”; implica, doncs, una cessió de poder: quan els done la gana. A la pràctica, doncs, el treballador podrà vore reduït el seu salari quan el seu contractant veja necessitat de quadrar els comptes amb una bona taxa de beneficis; s’obre la porta a una rebaixa generalitzada dels salaris i...amb més de mig milió d’aturats i la facilitat d’acomiadament, a vore qui és el valent de protestar! Per tant, moderació salarial pactada que significa molt possiblement reducció de salaris reals i possibilitat de rebaixar – a gust- els salaris dels treballadors. No està malament.

respostes institucionals, tenim els elements per a cloure amb algunes reflexions: • La retòrica dominant explica que l’excessiu creixement salarial és part important del problema (reiterades declaracions dels ‘gurús’ del Banco de España, per exemple). Tanmateix, des dels inicis de la crisi hi ha hagut una ajustament dels costos laborals i un augment de la competitivitat, que ha impulsat les exportacions. Per tant, sembla que la retòrica no passa d’això; venda d’ideologia. • Ens sembla raonable, però, revisar la vinculació entre salaris i IPC; cal evitar espirals salarispreus, negatives per a l’economia i per al conjunt dels treballadors. Tant a nivell teòric (annex 2) com a la llum de les dades, de bones a primeres ens sembla raonable i positiu vincular creixement salarial a creixement de la productivitat. En aquest període, els salaris hagueren crescut més, possiblement no hi haguera hagut un augment dels costos nominals i potser no hagués estat necessari eixe nivell d’endeutament privat. • La caiguda dels CLU té dos objectius: una part es trasllada als preus -abaratiment dels productes en relació als competidors (depreciació interna)- i altra als marges -recuperació de la taxa de beneficis-. Ambdós fenòmens es donen des de l’inici de la crisi i amb aquestes mesures es pretenen accentuar i accelerar com a fórmula de recuperació. En altres paraules, hi ha un intent de recuperació de la DA via millora de la balança comercial i de la inversió privada. L’altra cara? El lent creixement dels salaris, l’endeutament massiu i les negres expectatives de futur provoquen un comportament moderat del consum privat, princi4. A mode de coda pal component de la DA. Alhora, això rebaixa les Un cop feta l’anàlisi de l’evolució salarial i de les expectatives per a la inversió privada. A més, el

Dossiers - ECONOMIA 21

#1 MAIG 2012

...........

[10]


ECONOMIA 21 - #1 MAIG 2012 | Dossiers: LA MODERACIÓ SALARIAL COM A TÈCNICA: UNA VISIÓ POLÍTICA

poder de la inversió per a arrossegar l’economia és més al mitjà termini que no al curt. Per tant, en el curt termini ens sembla una estratègia no del tot encertada, encara més quan la capacitat d’arrossegament del sector exterior en un moment de crisi més o menys global és ben limitada. Els resultats estan ahí... • A més, la reducció de costos pretén aprofundir en un model que a hores d’ara ja no funciona com a model econòmic per al país; pensem – però no és invenció nostra!- que cal superar el model de baixar els costos via baixades salarials. Mentre tot el focus mediàtic es situa sobre els salaris, s’aproven les retallades en educació, en investigació (ja de per si amb un pressupost escàs), no es potencia la innovació ni hi ha a hores d’ara un projecte econòmic de futur per al país més enllà d’invocar el nou esperit sant: l’emprenedor. Reducció salarial i no potenciació de la productivitat (més enllà de la retòrica, és clar); velles receptes que sospitem no ens portaran a nous resultats... • L’objectiu d’estendre el mercat a pensions, sanitat, educació, serveis socials, assegurances d’atur, etc. és altra mesura macro de reducció dels salaris (socials, en aquest cas) a més, de nous nínxols per a recuperar el creixement de la taxa de beneficis-. És molt possible que això porte –encara més- a una caiguda de la renda disponible i una depressió del consum [11]

privat, a augments dels problemes del sistema financer (per eixa disminució de renda), a expectatives negatives d’inversió i un sector públic sense capacitat d’arrossegament... A més, suposarà pèrdua de drets, d’oportunitats; de poder polític, en definitiva. Parlem, doncs, de la disminució de la qualitat de vida i pèrdua de poder per al conjunt del poble treballador valencià (d’ara en avant, PTV). En el mitjà termini, per tant, l’estratègia sembla ben negativa per a la majoria social valenciana. • Tot això té un valor social afegit: la redistribució contínua de la renda, des del Treball al Capital. Ho hem vist: disminuir salaris i augmentar beneficis a nivell de cada empresa (tot i que ho hem analitzat en dades agregades) i en l’àmbit macro tot el frau del sistema fiscal, les subvencions al capital, etc.; tot apunta en la mateixa direcció. • Les reformes estructurals no són tècniques, sinó totalment polítiques, afectant la regulació de les relacions socials i la correlació de forces. La seua fórmula: intensificar l’explotació econòmica i el domini polític sobre el conjunt del poble treballador com a eixida a la crisi. Intel·ligentment hom maquilla la fórmula; la justificació tècnica és subtil, aparentment objectiva. Tanmateix, molt poc hi ha d’objectiu i de tècnic, i tot de polític, precisament perquè la nostra és una societat de classes, que pot ser moltes coses però poques vega-

des una comunitat d’interessos homogenis. Ja hem vist que en la qüestió salarial que ni el curt ni en el mitjà termini té sentit per als interessos de la majoria social valenciana Això, en terminologia marquesiana, és mala consciència amb el component de mala fe -mauvaise foi, que diria en Sartre-. En altre lloc ja hem escrit que la teoria econòmica és la lluita de classes portada al terreny intel·lectual. Certament, els fets actuals ens posen difícil canviar una coma d’això... Comptat i debatut, sembla que el PTV avancem cap a un autèntic atzucac: retallades econòmiques, privatitzacions, atur estructural elevat, treball en precari, inseguretat, inestabilitat; en definitiva, empitjorament de les condicions de vida i pèrdua de poder polític. Caeteris paribus, l’oligarquia financera valenciana recuperarà la taxa de beneficis, amb l’aliança amb capes de la mitjana burgesia industrial i el caciquisme local. Juntes, acompliran llur missió històrica d’ésser els lloctinents espanyols que gestionen les estructures de poder institucionals i viure de les rendes dels negocis fàcils a aquesta terra nostra, de les flors, les llums i l’amor. Només una xicoteta pega: l’única cosa constant és el canvi permanent... L’eixida de la crisi pot ser l’entrada a un nou capítol de la crisi vital del PTV, però també pot trencar el miratge dels darrers 30 anys si comencem a esbossar nous horitzons, o no?

#1 MAIG 2012

...........Dossiers - ECONOMIA 21


ECONOMIA 21 - #1 MAIG 2012 | Dossiers: LA MODERACIÓ SALARIAL COM A TÈCNICA: UNA VISIÓ POLÍTICA

ANNEXOS

al Dossier “La q üestió salarial al País Valencià: evolució i perspectives” per Pau Belda

1. EL MARGE EMPRESARIAL Partim del supòsit que els preus fixats per les empreses depenen dels costos de producció i aquestos, de la funció de producció que reflexa la tecnologia amb que es combinen els factors productius per a obtenir cada unitat de producte. Fem eixe supòsit operatiu per no entrar ara en tota la discussió de la determinació dels preus, que ens portaria a navegar en les profunditats de les teories del valor. A més, considerem el treball com l’únic factor de producció; eliminem de la funció de producció el cost del capital i les matèries primes. Amb eixes simplificacions, podem expressar la funció de producció com: Y= (Y/L) * L On Y és la quantitat produïda, L la quantitat de factor treball emprat, i Y/L la producció per unitat de factor (per hora o per treballador). Introduïm un nou supòsit per a simplificar encara més la funció, però facilitar així el raonament: considerem que la productivitat (Y/L) és constant i que a més, és igual 1, és a dir, que cada treballador produeix una unitat de producte. Així, la funció de producció queda reduïda a: Y=L Dossiers - ECONOMIA 21

Suposem, a més, que ens trobem a un mercat al qual no existeix la competència perfecta, de manera que les empreses fixen els preus afegint un marge unitari sobre el costos. Així, el valor de la producció pot expressar-se com: PY= LW (1+μ) sent μ el marge empresarial unitari i W els costos laborals totals. Reordenant, tenim que: PY/LW= (1+μ), o el que és el mateix: y/W = (1+μ) On y és la productivitat nominal, obtinguda com el quocient entre el valor de la producció (PY) i la quantitat de treball (L). Així doncs, el marge empresarial és la inversa dels costos laborals unitaris: CLU = = W/y (1+μ) = y/W = (CLU)-1 Si sumem ambdues magnituds, obtenim el següent resultat: (1+μ) + CLU= y/W + W/y = = (yW + Wy) / Wy = 2 (Wy)/ Wy=

= 2; (1+μ) + CLU = 2; μ + CLU = 1; μ = 1 – CLU #1 MAIG 2012

Així doncs -amb totes les simplificacions introduïdes!- tenim que el marge empresarial és la proporció de valor de cada producte que va destinada a l’empresari. El marge és la diferència entre els cost de producció unitari i el preu unitari; suposa, doncs, tot el valor afegit creat al procés productiu. Eixa plusvàlua va a parar a mans de l’empresari, sent així la seua remuneració com a propietari del capital, dels mitjans de producció. Per tant, el valor de cada unitat de producte podria expressar-se com la suma dels salaris (amb compte, en realitat inclouríem tots els costos laborals, també els no salarials) i els beneficis empresarials. Si abandonem el supòsit de considerar L com a únic factor, seria la suma dels costos de producció ( inclouria també la depreciació del capital i les matèries primes a més dels costos laborals) i els guanys de l’empresari. A nivell d’anàlisi de l’article, considerem μ com la suma dels costos comptables no laborals (depreciació del capital i matèries primes; no interès del capital) i dels beneficis empresarials. Això és el que ens interessa per a l’anàlisi feta a l’article. Si volem aprofundir una miqueta, és evident que caldria una anàlisi més profunda de quin és l’origen d’aquest valor afegit que ali...........

[12]


ECONOMIA 21 - #1 MAIG 2012 | Dossiers: LA MODERACIÓ SALARIAL COM A TÈCNICA: UNA VISIÓ POLÍTICA

menta dits beneficis. D’entrada, queda clar que el marge entre costos i preu és funció positiva del poder de mercat, car hem suposat que no hi havia competència perfecta, amb la qual μ=0i d’acord amb els supòsits, YP=WL. Així, tindríem: W= (PY/L)/ (1+μ); W= y nominal / (1+μ); Si μ > 0, W < y nominal; si μ=0; W= y nominal = PY/L O el que és el mateix: W/P=Y/L (salari real = productivitat real);

Això implica

WL=YP (massa salarial = producció nominal)

Una lectura precipitada ens portaria a entendre el marge empresarial com una apropiació del valor creat pel treballador. Ara bé, sembla poc versemblant considerar el valor de la producció com el cost del factor treball. Les fórmules ens porten a eixa conclusió per les simplificacions de considerar únicament com a factor de producció el treball. Si eliminem momentàniament les simplificacions, podem expressar el valor de la producció com: PY = (WL + MP + rK) (1+μ) On WL són els costos laborals totals, MP els costos derivats del consum de matèries primes en la producció, rK els costos de depreciació del capital; la suma dels tres constitueix el cost total de la producció. Ara bé, el procés productiu es fonamenta en la creació d’un valor afegit, de manera que el valor de la producció [13]

és major al sumatori del valor punt, però, els intangibles apordels factors de producció. És ne- ten un plus de valor al producte? cessari explicitar que treballem La resposta ens porta de nou a amb costos comptables i no la teoria del valor considerada, i econòmics, deixant fora el cost no entrem ara a eixe debat; si d’oportunitat i amb ell, l’interès que apuntem, però, la necessitat del capital. Eixe procés d’afegir d’entrar-hi... el valor queda reflectit a l’equació pel marge empresarial. Es suposa, doncs, que eixe plus de valor és afegit per l’empresari i va a parar a les seues mans com a Darrerament sembla que hom ha remuneració capitalista. En prin- reclamat en diferents fòrums la cipi, en funció de llur poder de vinculació del creixement salarial mercat. i creixement de la productivitat.

2. SALARIS I PRODUCTIVITAT

Davant això, ens sembla evident que caldria una anàlisi més acurada de la determinació de preus i per tant, del procés de creació de valor. Aquest article no abordarà eixa qüestió –i molt menys entrarà a la discussió entre la diferència de valors i preus- donat que implica anar a les profunditats de les teories del valor, i això excedeix amplament el que ens interessa ara. Amb tot, com a mers apunts, ens sembla raonable pensar que l’únic factor productiu capaç d’aportar més valor que el té contingut és el Treball: una màquina val x u.m. i aporta x u.m. al nou producte; les matèries primes valen y i aporten y al nou producte; el treball és capaç d’aportar un valor major del que cobra, amb hores impagades – o malgapades, infrapagades-. Les marques, el disseny, etc. ajuden a la diferenciació del producte i doncs, obren la porta a l’augment de la quota i del poder de mercat. Fins a quin #1 MAIG 2012

Fem una ullada analítica a eixa possibilitat: Recuperem el concepte de Costos Laborals Unitaris: CLU= W / productivitat(y); Podem linealitzar-ho com: ln CLU = ln W – ln y Així, el creixement dels CLU es pot expressar com la diferència entre el creixement dels salaris i la productivitat. Si el creixement dels salaris és el mateix que el creixement de la productivitat, els CLU es mantenen constant. Per tant, en primer lloc vincular creixement salarial al creixement de la productivitat pretén controlar les variacions dels CLU. Però encara hi ha més. Recuperem la fórmula dels salaris que hem obtingut a l’annex 1 (amb les importants simplificacions incloses): ...........Dossiers - ECONOMIA 21


ECONOMIA 21 - #1 MAIG 2012 | Dossiers: LA MODERACIÓ SALARIAL COM A TÈCNICA: UNA VISIÓ POLÍTICA

W= (PY/L)/ (1+μ);

darrera dècada, ens sembla rao-

Si ho linealitzem:

nable vincular el creixement sa-

ln W = ln y – ln (1+μ)

larial

al

creixement

de

la

productivitat.

Tot això en termes bruts, és a dir, abans de practicar retencions o pagament a la SS per compte del treballador.

IPC: índex extret de la base de dades

El creixement dels salaris (nomi-

de l’INE. Base 2011.

nals) vindria donat per la diferèn-

PIB (Y): obtingut de les dades de la comptabilitat regional d’Espanya ela-

cia entre creixement de la

borada per l’INE. Combinació de la

productivitat i el creixement dels

sèrie amb base 2008 i sèrie amb base

marges empresarials. La vincula-

2

ció entre creixement de salaris i

Ocupació (L): calculada com la mit-

0

0

0

.

jana anual de la variable ‘ocupats’ de

productivitat equivaldria a anul·lar

l’EPA. Dades de les CCAA.

l’increment del marge empresa-

Productivitat (y): calculada com el

rial. En altres paraules, l’incre-

quocient entre Y i L. Transformada a número índex.

ment del marge empresarial es fa

Cost laboral total: segons l’INE; es de-

a costa d’increments salarials in-

fineix com el cost total en el qual in-

feriors al creixement de la pro-

corre l’empresari per la utilització del factor treball. Inclou el cost salarial

ductivitat. Això té una darrera

total més altres costos. Aquestos al-

implicació; mirem-ho (les varia-

tres costos fan referència a les per-

bles representen taxes de varia-

cepcions no salarials i les cotitzacions obligatòries a la SS. Les primeres són

ció):

les retribucions percebudes pel tre-

creixement W = creixement y – creixement (1+μ) si creixement (1+μ)>0 →

creixement W < creixement y o el que és el mateix: creixement W < creixement YP/L;

si reordenem: creixement WL< creixement YP

NOTES METODOLÒGIQUES

massa salarial és menor que el creixement del valor de la producció. Això dóna una primera explicació a la pèrdua de pes de la massa salarial en relació al PIB de la darrera dècada. Tot plegat, donada aquesta primera aproximació teòrica i també a la llum de les dades valencianes de la Dossiers - ECONOMIA 21

ses ocasionades per l’execució del treball o per a cobrir necessitats o si-

Totes les dades d’elaboració pròpia

tuacions d’inactivitat no imputables al

són extretes directament de l’INE o

treball. Les segones son les aporta-

derivades a partir de dades existents

cions legalment establertes que l’em-

al propi INE; a més, estan centrades

presari ha de fer al sistema de la SS.

a nivell de País Valencià (a no ser que

CLU: calculats com el quocient entre

s’indique el contrari), extretes de l’a-

el cost laboral total i la productivitat.

partat de CCAA. Ho indiquem al peu

CLUN: calculats com el quocient

de cada gràfic/taula. Amb tot, volem remarcar que li donem la categoria de

Això és, el creixement de la

ball com a compensació per despe-

primera estimació parcial, a mode de radiografia preliminar. La utilitat que li donem és recolzar quantitativament

entre el cost laboral total i la productivitat real (quocient entre la nominal i l’IPC).

Marge empresarial (μ): teòricament,

les conclusions qualitatives finals.

proporció de valor afegida per l’em-

Salaris nominals: calculats com la

presari sobre els costos. Es pot ex-

mitjana anual de la variable ‘cost sa-

pressar com: μ = (CLU)-1 i també

larial total’ de l’enquesta trimestral de cost laboral de l’INE. El cost salarial total inclou: el salari base, els complements salarials, els pagaments per hores extraordinàries, pagaments extraordinaris i pagaments endarrerits.

#1 MAIG 2012

com μ = 1 – CLU. Per a l’aproximació feta a l’article, μ és la part del valor d’una unitat de producte destinada a la cobertura dels costos no laborals i la remuneració del capitalista.

...........

[14]



Dossiers Economia 21 - El finançament autonòmic - Pau Belda