Issuu on Google+

Nebuloses Planetàries

M. Martínez Jiménez

NEBULOSES PLANETÀRIES

El nom el va posar William Herschel, i cal esmentar que no té res a veure amb els planetes; el cas és que als astrònoms del segle XVIII, que van ser els primers en observar aquestes masses difuminades, els va semblar que eren masses de gas que envoltaven a planetes gegants. Sí que són masses gasoses però la segona part no és certa. Una nebulosa planetària és una massa de gas que projecta una estrella quan ha arribat al final dels seus dies, i que al col·lapsar no ha tingut massa suficient per a explotar com a supernova, però sí per a llençar a l’espai les seves capes exteriors. Aquestes són oposades a les nebuloses brillants, que són el lloc on neixen les estrelles.

Figura 1. Evolució d’una estrella tipus Sol

Figura 2. Evolució d’una tipus Sol i d’una altra 8 vegades la massa del Sol.

1


Nebuloses Planetàries

M. Martínez Jiménez

A la figura 2 es pot observar com les estrelles molt massives (8 vegades la massa del Sol), creixen fins a convertir-se en supergegants vermelles quan esgoten el combustible que els serveix com a font d’energia (transformen l’Hidrogen en Heli, i després passen a elements químics més pesats). Després, a causa de la gravetat, es produeix el fenomen de les supernoves, en què disminueixen dràsticament el seu volum (s’aplasta contra si mateixa), augmenten molt la densitat i la pressió de tota la seva massa cap al nucli fa que els àtoms es desestabilitzin i passin a formar una estrella de neutrons. Durant un temps quedaran com a nebuloses remanents (les restes), com passa per exemple amb la Nebulosa del Cranc (figura 3). Les estrelles encara més grans originen forats negres (estrella engolida que emet raigs X).

Aquests processos es donen en espais de temps molt curts a escala de l’univers, no acostumen a superar els 20 milions d’anys.

Figura 3. M1, la Nebulosa del Cranc.

Les estrelles tipus Sol viuen una existència més tranquil·la, més o menys fins a uns 10.000 milions d’anys. Només transformen l’Hidrogen en Heli, que són els elements més simples. Quan l’acaben tot, el nucli es contrau al haver parat la radiació i es calenta, amb la qual cosa s’accel·lera la fusió de l’hidrogen de les capes exteriors i s’expandeixen formant una gegant vermella (8 ó 9 sols). La gravitació col·lapsa el nucli, aquest es refreda, les capes externes s’expandeixen i es forma l’anomenada nebulosa planetària (figura 4). En aquest cas la seva massa no és suficient per provocar la explosió des del seu centre com passava amb les estrelles grans sinó que ho fa per les capes exteriors, expulsant així gasos i plasma a l’espai. El seu nucli queda molt calent i es converteix en una nana blanca coberta per una nebulosa planetària que s’anirà diluint fins desaparèixer completament.

Figura 4. Exemple d’una nebulosa planetària creada per una estrella tipus Sol. Nebulosa de l’Anell.

2


Nebuloses Planetàries

M. Martínez Jiménez

Els gasos i el plasma que constitueixen la nebulosa planetària s’expulsen a velocitats de l’ordre d’una vintena de km/s durant uns 10.000 anys (això a escala cosmològica és com el temps que es tarda aquí en obrir i tancar els ulls). Per això n’existeixen tan poques, tot i que és un dels fenòmens més freqüents ja que la majoria d’estrelles són de tipus Sol. Actualment coneixem unes 3.000 nebuloses planetàries. Quan són visibles tenen un tamany aproximat d’1 any llum (per tant el Sol engullirà tot el Sistema Solar). Segons la massa de la estrella i la seva posició relativa segons el pla galàctic, la nebulosa presentarà una forma determinada, ja pot ser esfèrica, el·líptica o bipolar, però moltes tenen formes molt irregulars. Els vents estel·lars moldejen les seves formes, així com també els camps magnètics de la pròpia estrella ja que moltes posseeixen grans velocitats de rotació. La Nebulosa Dumbbell, o M27 al Catàleg Messier (figura 5), va ser la primera nebulosa planetària que es va descobrir. Es troba a uns 1.000 anys llum de la Constel·lació de Vulpecula, i és una de les més grans i brillants (magnitud visual de +7’4). La M57 o Nebulosa de l’Anell (figura 4) és la més coneguda i s’ha adoptat com a prototip d’aquests fenòmens. S’ha de buscar a la constel·lació de Lyra, a meitat de camí entre Sulafat (beta lyrae) i Sheliak (gamma lyrae). La seva estrella central és una nana blanca típica extremadament calenta.

Figura 5. Nebulosa de l’Anell Dumbbell.

Figura 6. Nebulosa del Mussol, a la constel·lació de la Osa Major.

Figura 7. Nebulosa de la Formiga. Nebulosa bipolar situada a la constel·lació de Norma, però des d’Europa no es veu.

3


Nebuloses Planetàries

M. Martínez Jiménez

Figura 8. Nebulosa de l’Esquimal o Nebulosa Cara de Pallasso (NGC 2392). Situada a la constel·lació de Gèminis. Va ser descoberta per William Herschel.

Figura 9. Nebulosa de la papallona (NGC 6302), a la constel·lació d’Escorpí. Té una estructura bipolar primària però amb lòbuls secundaris.

4


Nebuloses Planetàries

M. Martínez Jiménez

Figura 10. Nebulosa de la Hèlix (NGC 7293). És de les nebuloses que es coneixen que provenen d’una estrella el més semblant al Sol, per tant podem dir que veiem el “nostre futur”. Es troba a una distància de 600 anys llum, és a dir, el què ens arriba és el què hi havia a la edat mitjana (segle XV). És una de les nebuloses més pròximes a nosaltres. Es troba a la constel·lació d’Aquari.

Figura 11. Nebulosa Rodanxa de Llimona (IC 3568). La llum tarda en travessar-la 2 mesos i mig, situada a la constel·lació de la Jirafa, està molt a prop del pol nord celeste.

Figura 12. Nebulosa Ull de Gat (NGC 6543). Es pot dir que és l’ull del Sistema Solar, situada just al pla cenital de l’Est, a la constel·lació del Drac. Presenta diversos anells de material projectats en temps diferents.

5


Nebuloses Planetàries