Page 1

Dins el safareig

FOTOGRAFIA MariJo Ribas | POESIA Aina Riera


Titol

Dins el safareig

Autores

FOTOGRAFIA MariJo Ribas POESIA Aina Riera

Disseny gràfic i maquetació MariJo Ribas

Pòrtic

Maria Antònia Massanet

Imprenta

www.igrafic.com

Autoedició

Primera edició maig de 2015 Barcelona.


Dins el

safareig

FOTOGRAFIA MariJo Ribas | POESIA Aina Riera


Pòrtic

Maria Antònia Massanet

Dins el safareig ens convida a capbussar-nos dins les aigües on han confluït els versos d’Aina Riera i les fotografies de MariJo Ribas. Una i altra s’han buscat fins a fer encaixar obra pròpia en creacions de l’altra i trobar-se en el fit a fit de la creativitat compartida. Madurat al llarg del temps, ens arriba un treball mesurat i equilibrat i no per això exempt de risc i experimentació. La poesia d’Aina Riera, de mot ric i exuberant, resulta sorprenentment madura per a un primer llibre, tot sovint ens redescobreix la bellesa de paraules ofegades en l’oblit, per fer versos de llengua viva i palpitant. Tot i això, és també capaç d’immergir-nos en atmosferes denses i obscures, on de sobte s’alça, fulgurant, la imatge que ens il·lumina el poema. Imatge-revelació, en la línia de les millors tradicions poètiques. MariJo Ribas és d’objectiu ràpid i precís i especialitzat en capturar la poètica de l’estranyament, d’allò descol·locat, que apunta a una desautomatització, en un trencament de la rutina per estranyament, com teoritzava el formalista rus Viktor Schklovski. Atmosferes que són tretes de la seva quotidianitat perquè es revelen de sobte en l’extrem del seu absurd o en l’epifania de tot el seu extraordinari. Plegades, Riera i Ribas en obrin totes les perspectives a que la imatge polièdrica d’un calidoscopi ens pot fer arribar. Si la fotografia de Ribas tant sovint juga amb la duplicació de sentits la poesia de Riera s’expandeix alhora multiplicant-ne la semàntica. Tant l’una com l’altra defugen el sentit unívoc i ens conviden a acabar-ne el

5


significat per nosaltres mateixos. No és la seva una poesia que deixi indemne i exigeix un lector compromès, que torni al text per endinsar-se en tota la seva profunditat. O com en diguin a fagocitar-ne el discurs, fet a cop de paraules i imatges, fins al moll de l’os. Paraula valenta i imatge valenta que s’alien en diàleg també proteic i multiforme. Dins el safareig cerca la llum endinsant-se en la foscor i densitat d’un líquid amniòtic, flux vaginal o melassa dels primers dies d’estiu. I a la vegada precipici que aboca a l’abisme, d’on quedes penjat d’un fil. Contradiccions que t’estampen amb la força esborronadora d’una natura salvatge i esclatant i que t’enfronten al costumisme més intimista, despullant la realitat de tot artifici fins a reduir-ho a un esquelet despullat de rara bellesa. Descobrir-la està ara en les vostres mans.

6


Into that rushing beast of the night, sucked up by that great dragon, to split from my life with no flag, no belly, no cry. ANNE SEXTON

7


Mutaci贸


10


Somiosa, flexible, d’un hort. Molsa, espora humida, d’un bosc. Ventres, brutícies, un solc. Sitges, ferides, mon cor.

11


Porque en amor también es importante el tiempo y dulce, de algún modo, verificar con mano melancòlica su perceptible paso por un cuerpo. JAIME GIL DE BIEDMA

Ni pandèmica ni celestial som dos al mínim temps denominador. Que és teu i meu –per separat–. Etern com l’impossible conjur de nàufrags càntars de la dispersió i la mudesa de les aigües. Quan ens desxifrarem?

12


13


If the doors of perception were cleansed, everything would appear to man as it is: infinite. W. BLAKE

14


S’ anomena mort de transició aquell deixar de ser l’ésser que es duia a dins protegit per la pròpia matriu d’infantesa. Un sepultar-se i gitar males corades amb la basarda a l’inconclús tot i haver-hi sovint tenebres. S’anomena moshka la visió cara a cara amb la veritat. Sense reverències, ni òpals ni metalls preciosos –entre esvorancs– oculta a la insolent evidència. Acomplir-se d’esma només sent un convergir dins tu indissolubles –veu i paraula– ceràmiques ocultes pel pas del temps. S’anomena també fer canvis de pell com les serps. Desfetes dermis, diferents. Reencarnació. Si el cos testimoniàs el que m’ha succeït!

15


Salva Natura Això que passa ara com un murmuri de signes contingents estrelles preguen, els ulls closos, dansaires de calma negra. Al cap davall, el camp quadriculat espera el solstici d’estiu eixarreït. En camí, sempre un home sempre el mateix ajupit grata vellesa eixancat sobre la motocicleta primera. Pas tranquil cap a l’elegància, església. I el celistre de camp, de mar, d’illa i novícia nua netejant-se entre aus de corral. Brisa groga, brisa verda, cotxes rovellats caminant amunt, avall els gegantins molins granges i grills les pinyes alineades de carretera. Calma sencera luxe de terra seca sibilant-te tots els seus aromes d’espiga i gleva.

16


Que no en sap res de la paraula mort que no en sap res dels dolors de la ciutat ni de les à nsies d’amor fora natura dels qui l’habiten.

17


Camino pels camins on el temps com un monstre a si mateix es devora. SOPHIA DE MELLO

18


Lentament passa el temps, tan ràpid. Cavalca silent volent fer nit les hores. Carrega l’oblit al més límpid altar és rebel contra el llac i l’ombra que destil·la. A taula s’asseu entre els llops i els seus xais ajusta en els cors els rellotges de mà. Estripa delícies, estovalles blanques i a la copa, un reflex: la cara dins salnitre. Fermenta els dipòsits, qualla en la memòria sever, inconstant, fent tossut cada abisme. Permet el balanç de les nostres contrades arreu troba l’error temor que tot fricciona i a cops, la gosadia riu avall. El temps visible germina en la postura quietud al cos li prega, volent-lo sempre mut. Carcassa que encobreix batecs d’ales properes batecs de temps que són conjurs de terra quieta. I amb el dol del passat i amb l’anhel del que espera es consagra a l’avui, pels cors que encara el tempten pels morts que encara enterren i els plors dels qui ara neixen.

19


Venus Han transitat venus a l’heroisme de la nostra memòria prehistòrica alineades als esvorancs de la cova, la vella. Sepulcres d’ombres on creixen columnes de sal, tapissos de calç torxes o estrelles. Els pioners desxifraren les ditades dels primers homes que a llum de foc dibuixaren la velocitat animal: origen de la cinematografia. Triangles sexuats devoren un cap de bisó figures antropomòrfiques i cariàtides de rostre oblidat. Hi ha tantes venus com fills neixen en aquesta terra impregnades pel temps, petrificades a la sèrie, voluminoses, tòniques. Hi ha tantes venus com ulls closos a canvi de no parlar conscients del poder de les seves llengües que guanyaren a la caça, burlaren els dimonis nodriren la malenconia, per acabar sent meres reproduccions de pedra seca.

20


21


Calen les més altes torres de guaita per veure-la venir sota els perills de la crida intrusa l’alt risc de la imaginació. Aquella que m’explicà relats de nans i fórmules nul·les i em feia paria d’un mostrari clos. Aquella que em digué que fora dubtes, la infantesa era el pòrtic a l’única arquitectura. Sensible vaig construir-me habitacles amb naips de doble cara. Vaig cercar himnes i salms calesses i cavalls i escafandres de tota casta dèrmica. Si algú m’advertia “la follia és a prop!” Jo mai no el creia. Al ventre d’una matrioshka i sense llum he amuntegat caramulls de trèvols. El desordre sempre. La nostàlgia sempre del bon despertar. De quan els segons s’instal·laven en la resistència del sucós error, el jardí, l’escarn o la trencadissa del mot mal après.

22


Vaig somniar amfiteatres dormitori tubercles de pluja disfresses a mida santes paraules senys prematurs cossos eteris ànimes tàctils fe pels difunts i al capdavall seguia descalça sota l’obaga de l’esborrany.

23


Francophonies En dius nostalgie per referir-te al zènit, l’udol de les rescloses. Cantes l’oublie per parlar de tu i el teu cap submergits al mar. Estimes en mélange i veus la bella dansa com draps descosits inscribint-se en el quand?. Me parles amb savoir-faire i jo responc amb el bloqueig compacte i els punys de fetillera. Comprenc el calme-toi però jo només tenc el gir per ensordir la carícia i el pànic a l’isolament.

24


25


26


Sonava millor Madame M’han començat a dir Senyora Vostè perdoni– a l’oficina de Correus. I jo, no sé com, ulls d’òliba, se m’ha escapat, Anam fent, en el moment més tòrrid del drama.

Senyora... i al cap fideus blancs rient, fent acudits de nit com flors de lligaboscs. Ulleres sense sol, pol·len i l’invisible rastre als ulls dels lacrimals eixuts. I en canvi, enganxada als llums del far menys mortuòria i definitiva, sóc abadessa a la circumstància i a l’encanteri de les bones passades.

Senyora…com si se’m pogués comprar amb collars de perles impertinents, carn vermella totes les parts, fer ganxet, rostre prisat guants i pols enemistats o fer panades. Senyora... M’han salvat el cognom per ara i no me miren com si fos buida o esgarriada.

27


Aracne

Ha destronat el seu llit de pols tenaç i teranyines i ha fet repòs el peu esquerre –a terra– cercant l’equilibri de les dotze el puput. Encara respira aliens perfums de nit solcant, rebufs de xai bàlsams d’aranya queixosa. Ca seva: una basílica de bonys i flassades dient sí. Enfila, esfilagarsant els buits teixint-los. Cavil·la enrere divina nostàlgia d’insecte prim. Que més important és ara el seu silenci destriant el desig de no cometre més pecat que el de filar la tela.

28


29


En un xalet de muntanya com avatars infidels ens vàrem trair. Vibraven encara els estels lligats de Cygnus. Cosida entre dits vaig perfilar la creu del nord prop d’aquells tatuatges que mentien vermells fins la gola. Golafrejada sota la sivella sobre la platja curulla de petxines plenes. Larves d’alumini car i metralla carregant-se en un sol vaivé. Un somni d’ulls closos, com des de la balma els teus.

31


No he trobat coms, ni mots ni sons
 per parlar-ne d’allò dels dos.
 Un fil que cus entre dos punts
 desig i ocàs i el fre i el mur
de capitells. En el fardell ara més buit hi duc
magranes de sang fent rajolins pinyols, cargols, musclos marins
 i tot allò que viu endins. I tot i qui el respir domini
 per a qui el udol sigui vital
 que si de cop Deu fa martinis
 a la resta, tan se li en val. I anestèsics i petxines
i tot allò a mig obrir. Per dir-te cos tot desfilant-me
 per dir-te braç sota el plugim
 per dir-te nom i fecundar-te
 unir-te al punt, fer-me polsim. I aquest amor ara esquelètic
 aquest anhel ben refredat
 fa la politja escrupolosa
 i el temor l’únic timó l’única espasa dins l’orfenat.

32


33


34


Tu i el silenci. Jo i el delit. Enrere oradors i estacions de servei taules d’oblit a la gespa i restaurants de convicció.

35


Només em resta aquest temps. Ara que he domat els embats i he niat l’orgull de la cabana fidel al somrís del penell no cerc res més fràgil que les nostres urpes ferint de secrets els esquifits raïms de la pluja. Ara que veig la fi dels carrers que els porticons han aclucat les violències del vent només em resta aquest temps. La teva fugida aparent m’arruïna els vincles del cos i m’afona en un impàs avern de son curvilini. Custodia’m l’esglai i sigues diligent amb aquesta por que em radia. Que aquest temps que ens resta fecundi les siluetes de la llum i deixi els somnolents en mans de déu Mercuri o d’un déu qualsevol.

36


37


38


Els corcs no em devoraran la cuina en forma de passarel·la on –d’un temps ençà– bull un brou espès, de gallina cega consumit en rere guarda o front el mirador. Nodrint el negre de negre i esborrant l’ombra de la bubota com la del mal averany. Els fogons encara cremen i cusen el jurament d’uns llavis barrats. Tanmateix el poema sempre queda amb fam.

39


De l’organisme de tripes vegetals a la mesura àuria de la sitja seca. Vial fora fites fora molses. L’origen és la sèquia que rega i escampa la ferum del victimisme. La fi del ploriqueig aiguaneix del millor triomf.

40


41


arrels


Tu ets el meu estil de viure. MIQUEL ÀNGEL RIERA

Amb tu ho he intentat tot: comprar-me els amulets als laberints de la providència asseure’m de genollons fent panegírics a dins un clot burxar-me les nits amb la creu de les preguntes que com la javelina tornen sempre a lloc. Temps de consciència, la meva consciència grana. Què en penses de mi ara? Vaig enviar-te un globus amb un missatge a dins. El reberes? Tu no caus com jo, que caic d’enlloc, cònsol dels nocturns. Ja no boicotejo els teus vels, t’ho ben promet, no més ràtzia. M’espies o em sent jo espiada? Parla’m dels teus estels munió de puntes daurades.

44


46


La candela s’apaga i acota l’ala blanca dels braços, com crestes de foc matís. No li calen randes pel temps que ignora. Ha perdut el ganxet de les seves follies. Com brilla el nacre i no em mires! Vull ser dins el teu alè de vidiella quieta i cota. Ja ets sols qui no eres. Fuig de l’envit, no el miris, tampoc i prem els punys buit el taüt on plou l’ensurt el codi intangible dels ulls. A casa teva no hi cap l’averany s’enduen els llibres i cou l’aflat dels deixebles. El de les teves filles maries que oculten el plor i observen, de cop, la creu del teu capçal.

47


Ets aquí, amb mi, com cada dia. Amb l’aire i el respir dolç que dista i viu entre les dos. Ets aquí perquè t’invoc i te parl com ho faria a la nina de coralls i eriçons. Beu de les meves mans com de les teves. Dues carícies estretes nivis pètals folrats de serenor. I no guardis les llàgrimes que et deus ni el somriure que et deu la vida abans del son.

48


Gaudir d’allò que s’ha tengut sempre. D’aroma roure i home bosc i joc de bou sota el crepuscle. La teva veu en el congost m’assenyala la creu d’un tresor molt proper. Ara que entenc els teus paisatges t’escortaré sense caretes. Mai no crides, tentineges, peu descalç. Per caminar pel món –dius– s’han de tenir les mans lligades amb gessamí. T’havia amagat en qualsevol pou cobert el cor amb fullaraques, semblaves l’eriçó amb por a fondre’s al sol daurat. I ara recollim els fruits d’arbres-renúncia i precs florits com el simple gest de bella vídua traient-se el dol. Anam arreglant el testament d’aquesta singladura fora marges. Ja ho val!

49


La plaรงa dels patins


Yo amo los mundos sutiles, ingrávidos y gentiles, como pompas de jabón. ANTONIO MACHADO

De nou sóc capaç del viatge al centre de la terra. M’espera el nigromant. Com quan em pintava la idea carmesí i m’agenollava enfront del seu imperi. Però sé que ara, allà on visc no és on vivia; que aquest habitacle respira escarments. Jo també estim els mons subtils, tot i el pànic que m’esmorteeix el cos de mòmia aterrida. Fred d’abrigall? Fes-me impossible de sadollar fora enrenou.

52


El xiulet de l’afinador de ganivets evoca un somni que es repeteix el mutisme d’una fera tu al mirall de la solitud. No saberes mai del teu nom quan els lladrucs t’arrancaven la llengua en vinagre, corrent descalça pels camps de bidons. Oblidaves tot allò que havies de dir (sense dir res) gronxada en reminiscències descobrint-te en nits gràvides d’estels i el xiulet afinant la ferida. L’espill et sap distinta al gat l’oníric bull desglaçant el mal. Sent l’afinador xiular. Anomena’t! Que el ca no expira.

53


qui té fam pa de xeixa qui no, també té queixa i quan Venus transita entre els dos la cara se’ls crema al sol i passen cent-cinquanta anys abans que l’astre s’atreveixi a saludar-los.

54


56


De sobte, he callat o m’ha entrat un escorpí assedegat d’eixelebrades tintes benignes. El blanc s’ha volgut de blanc sempre i han emmudit les estridències. De cop, les tavernes s’han vist excessives es vinclen desmesurats malsons s’arruguen, abatudes, les capes dels herois. Es cuina a les cuines. Els genèrics “naixement”, “quietud” “fer-se l’amor” * duen asterisc. Quedar-se quiet, extens, ser-ho tot o intentar-ho penjar-se de les ales dels àngels funests furtar la por als camins, gaudir les pedres. Convertir-se en l’únic crepuscle i que el repòs i l’elixir siguin ara l’única menjua calenta. Pels qui sempre així ho han preferit, perquè sabien que era l’única digesta.

57


No sé cap a on condueix aquest camí, però és l’únic digne de les nostre plantes. ANDREU VIDAL

Cap a un teatre pobre cap a una nova manera de concebre’s.

58


Com bovins guaitant la posició. Amb festa humil, però festa. Amb l’ara bellugant-se sense enrenou en l’ara de l’estridència d’aquest vell jou que ens escatima els detalls la fantasia. Que pugi el brau major amb mar privada i ganiveta. Que pugi i digui l’hora en què mengen les gavines rere els barracons. Que ens tanquin els ventres i ens diguin Medees per protegir la rància beateria d’amarga missa d’estiu. Que ens obrin les fronteres. Fugirem desmemoriats i insomnes amb la minyonia a l’esquena com fa un segle férem, com fa un segle. Que no patim, lluny d’aquí saben més del nostre avenir i que no és instint ni és gust, és la bestiesa del “sempre més” de l’estrabisme del fuseller del jacobí de tinta verda que amb tinta negra ens va mentir. Cap a un teatre pobre cap a una nova manera de concebre’s.

59


Lassituds Hi ha nines valentes que la senten tanmateix. Com si totes les arrugues del cor els impedissin menjar vinagrelles. En néixer, en duien la boca plena. N’hi ha amb les galtes negres com cireres hereves d’un cansament pautat a la fèrula del temps. Es diuen òrfenes de profecia i tenen de mare un espill cridant a l’escenari.

60


61


No és natura això és l’absurda convicció d’un avenir lluny de la superfície càustica immens com la fúria foragitant l’ocàs i el lladruc que ens empaita, esquinçat. Braços en creu ara veus l’estreta línia del dibuix que res plagia. El distant alenar del que has oblidat amb els peus dins el negre del llac el distant del distant, el lloc buit del senyor desengany. No hi ha espai pel bressol dels noms per la pell dels tous per la pols ni la veu que m’empaita.

62


“A poc a poc el silenci et vivifica” LAIA LLOBERA

Tenc un plat de sopa per mi sola cada dia. La prenc, pensarosa mirant la boca estricta de la cuina. Mentre ella i jo a poc a poc ens feim petites repetim secrets com bales repetides. Tenc, tenc, tenc un plat de sopa per mi sola cada dia. Que em vol sols quan la mir reclosa i bullent emmudint amb el menor xisclet de la cadira. Quan sóc descoberta en la tardor de qui d’estar sola fa l’ombra clandestina, em call a la sopa de cor transparent brunzit de buit de cuina fosc calze de l’absent.

63


A vegades sembla que els homes han estat creats per desconèixer-se. B. BRECHT.

Quan dos infants es demanen perdó es miren als ulls i es besen, de vegades, als llavis. Llavors corren abrivats entre el silenci del palmerar. Hi ha una altre classe d’indult que veu l’aigua quieta del subsòl. El de l’adult que, oblidant la cançó fa creus a terra amb el rasclet. Els inventors d’aquestes cartografies obliden les senyes de la intuïció. Quan el llibert els pregunta qui aprèn de qui arruguen el front.

64


Quan et vas beure el sòlid rètol de l’enteniment jo ja tenia cinc cors, un feix i el baròmetre dels deserts. Però em feren riure les teves fades, l’estigma original el desig descarrilat cruspint-se’m aquell matí, d’aperitiu cosir-me amb tu el pecat al xal Chavela Vargas. M’ensenyares el gaudi blanc d’enigma ametlla em destriares la pell de l’abandó. I avui matí l’arsènic cant d’una perdiu m’havia desvetllat el plor. Havia perdut un ull durant el son m’havia arrelat als peus una figuera. Lligada de mans, febricitant, m’he arrabassat de nou la insígnia d’aquesta narració. Com dictes amb punts els teus ulls de foll colom? Que m’has furgat l’obliqüitat, vella esfinx, i de conhort, tens els límits del desterrament.

66


I could feel it, it was the hair going through my fingers. 
 The hairs were like wires going through my body. I that’s how I that’s how I died. PATTI SMITH

Hi ha carreteres primàries on hi cavalquen “horses, horses” on s’hi estavellen ventiladors i l’essència tova d’un cos ballant mut dins el far del Cap Blanc. Hi ha carreteres primàries sense la primera pàgina del bes traus i caps de colom, restes de cranc i el trànsit diürn dels qui volam immortals. Hi ha un teatre bestial circuits de música garage justos, pecadors. L’estiu present, l’amnèsia i el dolç costum de sal.

67


68


Tot i l’estiu ara ets batzac illa d’arc al desert de voravia. Mut no és el jorn dragó vermell. Callen grues que al cel rugien. Tremoles a la ràfia de mar i vent. Sols el botxí jeu en diumenge. Roca que creix. Olivars, fullaraca, albuferes insaciable com la nina de dolços fins els dits pinars, mata verda, alzines i es tapava les oïdes amb un coixí plataners, tarongers a la vall. Saïm a la sang. Es Trenc té un collaret cadena i mans filla-frontera. Qui t’estima de veres es mulla els peus dins la marea.

69


En això no tornaré a errar en el fet d’oblidar-me del tot i deixar-me inseminar pels teus calamars buits, destenyits, descalços que em premen la gorja i em fan cantar les tintes rutines. Theutides plens de cors branquials sense batecs ((((.....................................))) fan les meves ànsies i les trunyelles negres del pubis al mar.

70


La canalla envelleix sobre la platja. Esmola llargues urpes mareperla i allò més primitiu que queda enrere corrents d’estreta mar zona abissal. Ha despertat per guarir-se llunyanes ferides d’holocaust. La sàvia corrompuda i virulent d’aquelles presons tan vulgars, amb exèrcits indeterminats i la memòria de famílies assetjades d’altres temps. Tots els penediments de l’assemblea les postres de la negació són ara el fruit de la recerca. Que és difícil netejar-se les restes de petroli desfer-se de les xarxes que ens mantenien units com a punts interrogants. Les sals d’aquest mar couen, no curen. Cerquem aigües sense espines.

72


73


74


Al safareig, com la subtil flor ancorada en pedreria m’atanso a nous sagraments. Tan si plou massa com si plor poc la cita es manté: bateig submarí roja mar d’eucaristia arenes d’extremunció. Dins el Nautilus faig àlbums de vida transparents i els folro d’amnistia.

75


El somrís de l’endevina


I’m vertical. SYLVIA PLATH

78


Tirar-se endavant com un pes viu amb un trempà punyint la mort i fent piu-piu, la boca grossa. La pugna d’heroi desarmat l’escriny replet de collars creixent dins l’arena salant el bon sofrir. El març marceja i jo, la incauta, veig passar el silenci dins la diligència de l’hivern.

79


No sóc ben bé la qui somnia el poema vora les cinc del gran vespre per disminuir-lo en mots. Ni tu ets ben bé aquell futur presagi que sota un garrover jo cisellava. No sóc ni he estat mai ben bé les cames que sobresurten d’un llit amb la inquietud del son les idees que desposseeixo vora el torrent l’habilitat de coure un flam dolç i calent o la que t’afina la sensualitat d’home descalçant-ne la gravetat del bes. Si tu no ets mai i no seràs ben bé aquella fastuosa alegria ancestral o el plor de la rosada que clivella una esgarip gelós és difícil desxifrar-se i dir qui som. Perquè ni tu ni jo som ben bé sols dos, ranures o cadells de carnaval daurat. Multitud, en el lapse d’un jorn pocs, en moviment.

80


Cercarem prop de la incertesa les nostres identitats. Que si ni som com se’ns anomena el cos que ens testifica la utopia que hem ideat ni la saviesa closa fent ferum d’aljub tancat, siguem sols la consciència sàvia de la làbil unió de les nostres mans.

81


Que nomĂŠs sigui por per saber-la abans, pregona pell.

82


83


84


Quan s’apropia de jo la procel·losa natura i des de la tribuna del temps em crida a la caça, sent les fletxes que es belluguen verticals l’ormeig de la necessitat i un espetec d’íntims sorolls solcant l’avís de la carena. Aquesta bèstia indomable fúria de pany i clos és un brou que fermenta rere l’oblit de la nuesa primera. Mai en té prou ni amb un porc mort calma la set de sang calenta. O de sang negra el dol d’estrella. Aquesta mala bèstia amb ganiveta m’ennuega la tendresa i la rovella.

85


Me van caient els fruits del temps. Les figues dels pits les pomes del cap i un codony. Voleiant els borinots m’encalcen i es penyal de S’Alcadena tot d’una és més proper que m’acarona el ventre del dematí, tot rosa i la seva llengua blanca de terra caient. Amb aquesta motriu celeritat amb què et desig me van caient els fruits del temps –dolços rèquiems– la por a floridura.

86


87


Carenes i serrals cremen altíssims. Proclamen el martiri de la tarda. BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL

88


Cremen els boscs de la Serra cap illot més verge dins l’esglai. Cauen, es tensen molses, lianes, rostolls pinedes de pins, l’espiral. Circulars, les flames entonen guspires fines com dits petits d’infant esmorteït al llit més negre glera fosca de mals averanys. On mai hi falten estampes d’immaculades roses, la cera de llargs lacrimals. Pinyes cruixint-se i amollant la poca sàvia dianes de troncs anellats. Cremen i els afuats senten la petita escorça digerint el greu malefici: de qui en silenci donà mort a la mare carena ara pols i cementiri de malesa.

89


No ens coneixem i no sabem quin serà el temps més nostre. Com de nostre serà el secret moment que ens endevina. Com de nostre el bes com de nostre el prec que es justifica amb raons de invertebrat enzim. Plata drenant fugida fins a la mort. Flama sanguínia i un desig d’animeta alerta. Guaita la meva mirada inquieta. Teringa de formigues somrient a la besllum.

90


Aquella província estranya, amb una profunda flaire a naftalina, en la qual acaba convertint-se la vida. JOSEP BALLESTER

Guarden la pols les arnes del pensament. Dins el rusc congrien medalles amb un nom o escolten discs antics regust d’absenta. S’apaguen, s’encenen les cuques de llum de la ment. Augmenten de volum en caure el vespre. Quasi sempre amb fred ceguen les transicions de la llum al cel, rombes grana vestint la senda. Espesses, feixugues llànties del raonament que amb un zig-zag m’espurnegen. I em resolen i m’aprenen mentre tu i jo com perles de naftalina ens absorbim la por.

91


La imperfecció de cop, desvergonyida tota ella, de cop, evidenciada. Amb els seus fills plurals els estrips que reconec com una lliçó per sempre mai apresa més impaïble que mai. Campa la seva estora lluint brutor i forats i golafreja els seus residus vora els nostres. Com ens marca el front tots els records d’un principi traumes fòssils i filials. La imperfecció interna migdia en declivi per un mateix. Un llarg somriure decadent i una petita ganyota al vèrtex de color gris de rat-penat. Incrustada al gest a la mà dels incendiaris congriada al fetge de l’amnèsia de melangia. Una fulla cau i algú es riu de la celsitud del dia a dia o de l’aventura d’un plat d’arròs cuinat per fer paret. Un dimarts de novembre cau i algú vacil·la guaitant la firma que l’identifica.

92


Un dimarts de novembre cau i algú vacil·la guaitant la firma que l’identifica. El domàs del seu prestigi amb el qual ignora la galta de devora amb l’escarni d’un guant. Amb el sou de la por resseguim el coll i l’engonal de la tardor dictadora de l’estació incerta i els castanyers moribunds. La imperfecció dels rostres que parlen pels colzes, el desengany. Aquella que amb forma d’arruga pregona i els ulls descosits em diu: l’única imperfecció és la de no acceptar-me.

93


Com que he hagut d’aprendre a sobreviure’m la mort em tocarà dues vegades. TONINA CANYELLES

94


Com ella com abans d’ahir. Amb l’escapçada llàgrima sense correspondència adherida al tronc governatiu i sense escorça naixent del plançó del desconhort. Com la femella tova i diürna amb una pell per a cada naufragi i neoprè al cor fosca textura. Com aquella que fa piles de pedres dubtoses tirant-les abans de veure el cim i en el desmai coronada nega la ciutat. Com esllanguida sorda davant la torbadora música del carrer dels Oms, mentint a la canalla. Com jo abans de mi.

95


Després de tot seguim armant l’obsessiva convicció de la bellesa mentida litoral com a únic miratge de l’escultor. Doncs vàrem créixer al soterrani de la metàfora sagnant l’enginy la des-generació parida al dèdal marjalenc. Sacrílega del temps, m’he fet conversa-carnívora d’arrels la rebel·lia altiva plegada entre sadolls. Fins aquí on el brogit d’un sol cos –ben nostre– fa de martell sostingut dipòsit fermat on encabir la por, alalligada. La que grimpa a la victòria escàpola que cada dia ens convenç.

96


97


FOTOGRAFIES

Pàgina 46 Toronto, 2011.

Pàgina 10 Carretera de Jaén, 2009.

Pàgina 55 Barcelona, 2006. Pàgina 56 Gay Parade, Barcelona, 2012.

Pàgina 13 Offenbach am Main, 2005.

Pàgina 58 Arenal, Palma, 2006.

Pàgina 14 Arenal, Palma, 2006.

Pàgina 61 Gay Parade, Barcelona, 2012.

Pàgina 17 Serra de Tramuntana, Mallorca, 2013.

Pàgina 65 Offenbach am Main, Frankfurt, 2006.

Pàgina 18 Barcelona, 2009

Pàgina 68 Cala Barques, Mallorca, 2011.

Pàgina 21 Arenal, Palma, 2006.

Pàgina 71 Palma, 2013.

Pàgina 25 París, 2008.

Pàgina 73 Toronto Island, 2011.

Pàgina 26 Artà, Mallorca, 2014.

Pàgina 74 Barcelona, 2009.

Pàgina 29 Offenbach am Main, 2006.

Pàgina 78 Lisboa, 2011.

Pàgina 30 Mallorca, 2013.

Pàgina 83 Barcelona,2010.

Pàgina 33 Toronto, 2011.

Pàgina 84 Serra de Tramuntana, Mallorca, 2013.

Pàgina 34 Vitòria, 2010.

Pàgina 87 Palma, 2014.

Pàgina 37 Barcelona, 2014.

Pàgina 88 Serra de Tramuntana, Mallorca, 2013.

Pàgina 38 La Floresta, Barcelona, 2013.

Pàgina 94 Berlín 2011.

Pàgina 41 Paperera cremada, Barcelona, 2014.

Pàgina 97 Gagaluf, Mallorca, 2012.

Pàgina 45 Toronto Island, 2011.

98

Dins el safareig  
Advertisement