Page 1

La dansa és un art consistent en expressar-se mitjançant moviments del cos al ritme de la música. Es fa servir bé com a forma d'expressió, bé com a interacció social o bé pot estar present en actes espirituals o en altres tipus d'actuacions artístiques. L'ésser humà va aprendre a ballar abans que a parlar. Juntament amb el teatre i la música, la dansa és una de les tres arts escèniques que existeixen des de l'antiguitat. Per a identificar què és dansa cal tenir en cmpte factors socials, culturals, estètics o artístics, i varia des de la dansa tradicional més popular a la considerada més sofisticada i culta, com per exemple el ballet. La dansa pot ser participativa, social o representada per a una audiència, amb moviments que no comporten cap significat, com passa en la majoria dels balls europeus, o bé pot tenir moviments i gestos d'un sistema simbòlic de significats, com passa en les danses asiàtiques, mentre que les danses africanes sovint tenen una funcionalitat interpretativa de l'entorn. En qualsevol cas, les danses dónen forma idees, emocions o conten una història. Les danses populars estan enllaçades amb les arrels històriques dels pobles, puix totes les societats humanes han desenvolupat alguna mena de dansa característica. Per exemple, en el folklore dels Països Catalans, hi ha danses com la sardana de Catalunya o el bolero, el copeo, la mateixa de Mallorca, la jota a moltes zones de la península Ibèrica. Altres danses són la dansa clàssica a Europa, la dansa del ventre a Àfrica i Orient, les danses gitanes de l'Índia fins la península Ibèrica (flamenc, etc.), els diferents balls de saló (vals, tango, lindy hop, etc.), la dansa espanyola, la dansa contemporània, les danses urbanes, etc. En totes les danses, de tots els estils, al capdavall, tenen característiques comunes com el moviment del cos i l'expressivitat, així com consideracions físiques humanes i universals. Cal recordar que la dansa és un llenguatge més antic que la llengua i una de les arts més antigues.

L'origen de la dansa es pot fer arribar a l'antiguitat quan es feien pantomimes i danses, i encara que no en queden testimonis escrits l'estudi dels pobles primitius contemporanis fa pensar que els homes més primitius devien acompanyar els seus rituals amb algun tipus de moviment rítmic que es podria considerar un ball o dansa que podia ser de molt elemental a molt ric i sofisticat. Al món occidental, va ser a l'antiga Grècia un dels primers llocs on la dansa, conjuntament amb la música i i la poesia, va ser considerada un art anomenat mousiké, l'art de les muses.[1] Hi havia una musa com a referència: Terpsícore. Els primers vestigis grecs provenen dels cultes a Dionís (ditirambes), mentre que va ser en les tragèdies gregues, principalment les de Èsquil, on es va desenvolupar com a tècnica, amb els moviments rítmics del cor.


A Europa, a l'edat mitjana es feien balls en ocasions importants, com per exemple el ballet de Déu. En general pero estava perseguida per l'Església, que la considerava un ritu pagà. A nivell eclesiàstic, l'únic vestigi eren les «danses de la mort», que tenien una finalitat moralitzadora. A les corts aristocràtiques es van donar les «danses baixes», anomenades així perquè arrossegaven els peus, de les quals es té poca constància. Van ser més importants les danses populars, de tipus folklòric, com la cercavila i la faràndula, i famoses les «danses morisques», que van arribar fins a Anglaterra (Morris dances). Altres modalitats van ser el carol, l'estampie, el branle, el saltarello i la tarantel·la. [2] Al renaixement europeu la dansa va recuperar importància a les corts d'alguns països. A França, per exemple, ballaven la gallarda, la pavana i el tourdion. En aquesta època es van escriure els primers tractats sobre dansa que avui es conserven, com el De arte saltandi et choreas ducendi de Domenico da Piacenza.[3] A començaments del segle XVIII a Europa predominava una dansa professional de coreografia de tipus col·lectiu molt notable, va començar a desenvolupar-se la dansa clàssica a Europa. A França a les corts es ballaven balls com el minuet, la bourrée, la polonaise, el rigaudon, allemande, courante, sarabanda, passepied, gigue, gavotte, etc. A Espanya alguns balls que van aparéixer van ser la seguidilla, el zapateado, la chacona, el fandango, la jota, etc.[4] Al segle XIX va néixer el Ballet Imperial, amb el que la dansa clàssica va viure el seu moment de màxim esplendor. Dels Ballets Russes sorgiria el gran ballarí Nijinski, que paral·lelament amb Isadora Duncan, obririen la porta de la dansa moderna, que posteriorment i gràcies a Martha Graham evolucionaria en la dansa contemporània. Al Magrib i a Orient Mitjà les danses populars i tradicionals de diferents pobles servirien de base per a fer espectacles de cabaret cap els anys 30 i 40 del segle XX, generalment per a un públic occidental. Era l'època de l' star system hollywoodià i això va marcar l'estètica de les ballarines, i en especial la indumentària, i aquesta va influir a la manera de ballar. Al llarg del segle XX va anar incorporant desplaçaments i altres elements de la dansa clàssica i del jazz, a més d'altres danses africanes. Al segle XXI les més grans estrelles internacionals de la música pop incorporen alguns elements de dansa del ventre (també anomenada dansa oriental) a les seves coreografies, però només Shakira té veritable formació en aquesta dansa. La majoria de danses no néixen espontàniament sinó que són fruit i part d'una cultura, culta o popular, particular. Com la llengua, la gastronomia i altres aspectes culturals, la dansa evoluciona i s'adapta a diferents situacions socials i pot estar influenciada per cultures o països que es relacionen amb aquell del que és originària. Poden ser danses tradicionals o, modernament, danses de "tribus urbanes", no tan localitzades a l'espai geogràfic sinó en un cert entorn sociocultural, com és el cas del hip-hop, per exemple, o del break dance, anomenades danses urbanes perquè poden aparèixer a grans ciutats diferents del


món, en part per efecte de l'actual globalització. De vegades, el que considerem danses tradicionals són danses que avui dia ja no són populars sinó cultes, en el sentit que han d'estar apreses en una escola, grup, associació o esbart i que es ballen per tradició però no, per exemple, de manera espontània per tots els presents en una festa d'aniversari. Les danses populars no tradicionals són els balls i danses que avui es ballen espontàniament a sales per a ballar (clubs, discoteques, etc.) o al carrer, a festes ordinàries o a festes majors, per a un mateix o en un videoclip, per exemple; i que poden incloure el bakalao, la patxanga, la rumba catalana, les esmentades danses urbanes, etc. Les danses populars tradicionals, en dansa i estrictament parlant (tecnicisme), son les danses actualment populars que tenen una relativa antiguitat pero al llenguatge comú sovint s'empra aquesta expressió per a parlar de les danses tradicionals. Molts balls de saló èren danses populars que han perdut popularitat (en el sentit de que han passat de moda) amb el temps per a passar a ser danses d'escola. De moment però els balls de saló es consideren en general balls més a prop de l'esport musicat (com l'aeròbic, per exemple) que de la Dansa. Alguns critiquen que els balls de concursos semblen exercicis gimnàstics que han perdut la sensibilitat i expressivitat dels balls tradicionals (tot i que els europeus es caracteritzen precisament per ser força hieràtics) sense arribar encara a la sofisticació i finesa de la dansa clàssica. El tango argentí n'és una excepció, i també els balls de saló quan són ballats per espontanis en envelats, per exemple. Algunes danses tradicionals populars, amb el temps, també poden tendir a dispersar-se i difondre's. Poden ser passades pel tamis dels col·leccionadors de danses, que les uneixen o les disposen una arrera l'altra, o de refinadors i sofisticadors. D'altra banda, com ocorre amb l'esport, l'artesania i la tecnologia, els professionals de la dansa també acumulen cada vegada més coneixement i hi dediquen més temps. De l'acumulació, refinament i aburgesament de danses populars europees va néixer, per exemple, la dansa clàssica (occidental), que es va estendre a la cultura occidental i a la resta del món, de manera que tampoc pot ser considerada avui dia com a local (almenys pels occidentals). També es poden considerar universals les posteriors evolucions de la dansa clàssica, com són la dansa moderna i la dansa contemporània, aixi com la dansa jazz. Són danses professionals, que tenen com a finalitat crear un espectacle per a un públic, i que requereixen anys de formació en una acadèmia de dansa per a poder ser ballades, a més d'una forma física òptima. Una visió més àmplia del món permet descobrir que existeixen altres danses clàssiques a nombroses cultures a la Terra. Existeix, per exemple, la dansa clàssica espanyola, que inclou modalitats de danses circumscrites al folklore andalús (com el flamenc), o la dansa del ventre, amb modalitats de danses clàssiques i populars de la cultura oriental (àrab, andalusina, turca...). Aquestes danses són ja danses clàssiques professionals que poden voler o no mantenir


encara l'esperit de les danses tradicionals populars de les que provenen, segons la formació i sensibilitat del ballarí.

L'home s'ha expressat a través de les arts des de la seva aparició a la Terra, i d'aquesta manera manifestat alegries, tristeses, desitjos, emocions, comandes i agraïments. Així ens arriben des de temps immemorials les seves arts, i de la seva mà, els seus costums, la seva vida tota, i fins a part de la seva història. La dansa no és aliena a aquest fenomen, i és possiblement de les primeres arts a través de la qual es comunica, i és important destacar que potser sigui la més simbòlica de les arts ja que, en prescindir bàsicament de la paraula, s'accentua la necessitat d'una bona transmissió gestual. La dansa doncs, és moviment. I un moviment molt especial ja que requereix de cinc elements fonamentals, els quals s'interrelacionen per transmetre un missatge artístic: •

• • •

Ritme en un sentit general és un flux de moviment visual controlat o mesurat generalment produït per una ordenació d'elements diferents del mitjà en qüestió. Expressió corporal és considerada com un llenguatge que es manifesta i es percep en diversos nivells, ja que aconsegueix la integració dels plans físic, afectiu, social i cognitiu de la persona. I, com tot llenguatge, és susceptible de que el subjecte abast en ell diversos graus de domini i competència. Inclou totes les formes de moviment, realitzades amb el propi cos, ja siguin gestos, postures, actituds, estats d'ànim... Moviment Espai Color

D'aquesta manera arribem llavors a poder definir la dansa com el desplaçament efectuat en l'espai per una o totes les parts del cos del ballarí, dissenyant una forma, impulsat per una energia pròpia, amb un ritme determinat, durant un temps de major o menor durada. L'ús predominant d'un o altre dels elements del moviment no és sempre semblant. En algunes danses predomina el ritme, en altres l'ús de l'espai, etc. També és important destacar que d'acord al caràcter d'ella s'accentuarà l'ús d'un o altre element. No totes les disciplines estan reglades i s'imparteixen a escoles de ball o acadèmies de dansa, cenyint-se a un programa segons l'especialitat, ja que algunes modalitats de dansa formen part d'una cultura ancestral, que es transmet de pares a fills. Quan la dansa no es manifesta com el pur ballar, o com l'equilibri estètic que és el ballet clàssic, sinó que s'imprimeix una intenció determinada es complementa


amb el que anomenarem Addicionals No Danzants. Aquests són quatre: mímica, Gest simbòlic, Cant i Paraula.

La dansa  

Tota la història de la dansa.

Advertisement