inventam rondalles

Page 1


EL CÀNTIR MÀGIC I EL GEGANT Vet aquí una vegada en el poble dels gegants hi havia un gegant que nomia Guillem. En Guillem era el gegant més petit de tot el poble i sempre estava trist perquè volia ser tan gran com els altres gegants. Un jove anomenat Joan, que passava a prop del poble dels gegants, va veure un càntir enorme pel camí i va decidir acostar-s'hi. Quan el jove va ser a devora el càntir, va veure que hi havia un petit gegant que plorava, el jove s'hi va acostar per saber que li passava. El gegant li va dir que estava trist perquè era el gegant més petit de tots i no podia arribar a agafar el liquid màgic de dins el càntir que el faria tornar gran com els altres gegants. El gegant va fer tanta pena al jove que aquest va decidir ajudar-lo. El jove va demanar a n'en Guillem on vivia per anar a cercar els seus pares. Tots dos varen anar a casa d'en Guillem, i varen demanar als pares si podien ajudar al seu fill. Els pares varen dir que no hi havia cap solució, perquè en Guillem havia nascut així i que aquell càntir no es podia tocar. Després el jove va tenir una idea, anar a veure el seu padrí pagès per si podia ajudar al gegant. El gegant li va contar la manera que ell coneixia per tornar-se gran, però el pagès li digué que ell en tenia una de més bona. El padrí els va dir que tenia uns guants especials que donen força i que si se'ls posava molt de temps se li aniria acumulant força fins a convertir-se en un gegant enorme. El gegant sense pensar-s'ho dues vegades es posà els guants, i així


varen passar mesos i mesos però el gegant no creixia. El gegant i el jove tornaren anar a veure al pagès per dir-li que aquells guants no funcionaven. El pagès es va quedar astorat de sentir allò que deien, no es podia creure que fos el primer invent que no havia funcionat. A continuació, el pagès se n'adonà que li havia donat els guants de sembrar i va demanar perdó a n'en Guillem. Tot d'una va cercar i cercar fins que va trobar els guants especials. El gegant se'ls va posar i se'n va anar a ca seva a dormir. A l'endemà, quan es va despertar, va veure que el llit era molt gran i quan va voler baixar del llit no va poder perquè no arribava enterra. El gegant va cridar amb totes les seves forces però ningú el va sentir perquè de tant petit que era, la seva veu era molt aguda. Al migdia, el jove va anar a cercar-lo per veure lo gran que havia tornat, va entrar a l'habitació, va alçar els llençols i va veure que el gegant era tan petit com un ciuró. El jove va agafar el gegant amb una mà i se l'endugué allà on hi havia el càntir. Finalment, el jove va tirar el petit gegant dins el càntir i en un tres i no res, el gegant es va beure tot el líquid màgic i va tornar tan gran que va rompre el càntir. Així va ser com aquell gegant visqué feliç al seu poble. I la rondalla ja està dita, si t’agrada menja-te-la frita, i si no t’agrada, tira-la per la teulada.


Alumnes de 3r A

LA PERDIU DAURADA Això era i no era una jaia que vivia al palau del príncep. El príncep Jaume tenia un capell Màgic que li ajudava a fer les feines de casa .Un dia se va llevar el capell per fer les feines, amb tanta mala sort que una olla enorme li va caure damunt el cap i el va deixar ben ferit. La jaia, que era molt llesta, va pensar que allò només es podia curar amb un brou de perdiu màgica. Per això va fer sabre a tota la gent d'aquell regne que qui aconseguís caçar la perdiu màgica, tendria una bona recompensa. En Miquel, que era caçador, va decidir sortir a córrer món per trobar aquella perdiu. Va pujar a les muntanyes més altes i va entrar dins els


boscos més frondosos, fins que va sentir un cant preciós de perdiu. Es va amagar i es va preparar per caçar-la, però quan va veure aquella perdiu tan preciosa, va ser incapaç de disparar, se'n va anar a darrera d'un arbre i va enterrar tots els cartutxos. En Miquel es va asseure a l'ombra de l'arbre, va treure el seu entrepà i mentre se'l menjava, observava les perdius que hi havia al seu voltant. En Miquel estava preocupat perquè si no duia una perdiu al palau no li donarien la recompensa. Quan de sobte va tenir una idea, en Miquel va decidir que aniria a la seva caseta a cercar una trampa per caçar la perdiu sense fer-li mal. Pel camí es va trobar amb la jaia que li va demanar: −Ja tens la perdiu?, i en Miquel li va contestar: −Ara vaig a cercar-la, serà la perdiu més bella de totes. La jaia va dubtar del que havia dit el caçador i va decidir seguir-lo. Per això quan el caçador es va despistar ella es va amagar darrere d'un arbre. Des d'allà va poder espiar tot allò que feia el caçador. Així com el caçador s'anava allunyant, la jaia el seguia. Quan en Miquel va arribar a casa seva, la jaia va entrar a casa d'en Miquel i li va demanar: −Què fas a casa teva? No m'has dit que anaves a cercar la perdiu? I en Miquel li va respondre: −Es que no vull fer mal a la perdiu i he vengut a cercar una trampa que no fa mal. Després la jaia el va acompanyar perquè no volia que el caçador li digués més mentides. Varen deixar la trampa dins la cova varen posar un poc de menjar i les perdius, a poc a poc, es varen anar acostant i quan


començaven a menjar en Miquel va tirar la xarxa a les perdius. De entre totes les perdius que va caçar, va triar la més gran. El caçador va tancar a la perdiu dins una gàbia, i mentre li donava blat perquè engreixés les potes de la perdiu varen tornar daurades. El caçador quan va veure aquelles potes tan brillants, es va posar content perquè tenia la perdiu màgica per poder curar al príncep Jaume, i així rebria la recompensa. Finalment, quan arribaren al palau, el caçador entregà la perdiu a la jaia i aquesta va començar a preparar el brou. Llavors la jaia va preparar el brou de perdiu i el va entregar al príncep. El príncep es va beure el brou de perdiu i es va curar. La recompensa de la jaia va ser una bossa plena de monedes d'or, i el caçador amb totes aquelles monedes va decidir comprar-se una escopeta d'or.

Alumnes de 3r B


EL DRAC DE LA POMA VERMELLA Rondalla ve, rondalla va, si no és mentida veritat serà un pobre fuster que vivia tot sol a la seva caseta de fusta enmig del bosc. Cada matí anava al

bosc a cercar llenya per fer foc al vespre i per construir

mobles. Un dia va trobar un pomer que li sortien les pomes pel tronc, el fuster es va estranyar molt i amb molta curiositat, va agafar una de les deu pomes que tenia el pomer. Quan el fuster va tenir en les seves mans aquella poma tan grossa, rodona i vermella, li van entrar ganes de menjar-se-la, i així ho va fer, va pegar una mossegada i la poma es va convertir en un drac. El fuster quan va veure aquell drac enorme i ferotge va caure desplomat en terra. El drac es va posar trist perquè pensava que el fuster s'havia mort, s'assegué al seu costat per contemplar-lo i al cap d'uns minuts el fuster es va despertar. El drac va explicar-li tot el que havia passat, però el fuster no s'ho va creure fins que va veure que el drac tenia una ala mossegada. Així va ser com el drac i el fuster es varen fer amics, el fuster va convidar al drac a viure amb ell. Quan varen arribar a la caseta, es varen trobar una senalleta plena de pomes vermelles damunt la taula. El fuster va quedar estranyat, i va dir: −Aquesta senalleta no és meva, jo no record tenir aquesta senalleta. Després el fuster va anar al bosc a cercar el pomer i quan el va trobar, va veure una fada que es menjava una poma. El fuster li va dir: −No mengis pomes d'aquest arbre perquè es converteixen en dracs. La fada quan va sentir aquelles paraules es posà a riure i digué:


−Aquest arbre és meu! Jo l'he fet amb les meves pocions màgiques. I el fuster va demanar: − Per què has fet un arbre que el seu fruit es converteix en un drac? La fada va respondre: − Tranquil, no totes les pomes es converteixen en drac, això només passa quan l'agafa algú que no sigui jo. Tot seguit la fada va explicar al fuster que ella li havia deixat aquella senalleta a casa seva per donar-li les gràcies per no haver tallat el seu pomer. A partir d'aquell moment es varen fer molt amics, varen anar a la casa del fuster i entre tots tres es varen menjar les pomes que hi havia dins la senalleta. Quan s'acabaren les pomes, la fada els va dir que quan la necessitassin havien d'anar al seu pomer i tocar les pomes que hi havia al tronc, i així ella sortiria. Després la fada i la senalleta varen desaparèixer, el fuster i el drac varen descansar tranquil·lament davant la xemeneia. A l'endemà el drac i el fuster varen anar a cercar fusta per fer una cabanya al drac a devora la casa del fuster. Finalment, en molt de temps, el fuster i el drac no varen necessitar l'ajuda de la fada, per això un dia varen decidir acostar-se al pomer i tocar les pomes. La fada va aparèixer amb una altra senalleta plena de pomes, i tots tres tornaren a menjar aquelles pomes tan delicioses i passaren una estona junts.


Alumnes de 3r C

LA MALEDICCIÓ DE L'ESPINA Hi havia una vegada un pescador que vivia en una cabanya devora la mar. Un dia el pescador va anar a pescar i va pescar un bon poal de peix. Quan ja estava a punt d'anar-se'n va pescar un peix molt gros. De sobte, va sortir una sirena de la mar i li va dir: - Vull que donis aquest peix gros a n'en Freu, que és un drac que fa un segle que no menja res. En Freu viu en una cova prop d'aquí però quasi mai surt de la seva cova perquè te por dels altres dracs. Ell és un drac molt bon al·lot perquè no fa mal a la gent.


Tot seguit, el pescador va anar per les roques a cercar la cova d'en Freu, cridant: - FREU, FREU, on ets? Però en Freu no va aparèixer per cap cova. El pescador el va seguir cercant fins a la nit, però com que en Freu no sortia, va decidir tornar cap a la seva cabanya. El pescador com no havia menjat res va decidir menjar-se el peix, amb la mala sort que es va enviar una espina molt grossa. A l'endemà quan era hora d'aixecar-se per anar a pescar com cada matí, el pescador no tenia força, però ell va partir cap al moll. Quan va arribar al moll, la sirena l'esperava ben enfadada defora de l'aigua perquè en Freu encara no havia menjat res, i li va dir: − On és el peix gros que vares pescar ahir? I el pescador va contestar: − El me vaig menjar ahir vespre, perquè no vaig trobar en Freu allà on em digueres. − Què has fet? Aquest peix era especial per en Freu, només se'l poden menjar els dracs. Quan el pescador va sentir aquelles paraules de la sirena es va preocupar molt perquè pensava que es podia convertir en un drac. La sirena per tranquil·litzar-lo li va dir que hi havia un corn màgic a la cova d'en Freu i que si aconseguia fer sonar el corn l'espina desapareixeria de la seva panxa. El pescador va anar tan aviat com va poder cap a la cova del drac, amb tanta sort que se va trobar en Freu pel camí, i li digué:


− Freu, necessit que em duguis a la teva cova perquè he de fer sonar el teu corn. I en Freu li va demanar: − Per què necessites fer sonar el meu corn? El pescador va contestar: − Perquè la sirena m'ha dit que si el faig sonar, se me llevarà l'espina que tinc a la panxa. Tot dos junts varen anar a la cova. Quan varen arribar, el pescador va fer sonar el corn i de sobte va sortir una veu que li va dir: - Si et comportes bé amb en Freu i li dones un peix com el que et vares menjar jo et llevaré l'espina. Després el pescador va anar a demanar a la sirena si podia donar-li un peix com el que s'havia menjat, però la sirena va dir que aconseguir un altre peix tan gran era molt difícil. Com que el pescador no pensava rendir-se, va decidir pescar-lo ell mateix. Varen passar mesos i mesos fins que arribà el dia en què va pescar un peix enorme, però ja era massa tard. Al pescador ja li havien començat a sortir escates pel cos, les ungles li començaren a créixer ràpidament, cada vegada es feia més gran, i a poc a poc es va anar

convertint en

drac. Finalment li va donar temps a dur a la cova el peix que en Freu li havia demanat, així en Freu li va deixar el seu corn màgic i abans de convertir-se en drac, li va donar temps a fer sonar el corn. Mentre el corn sonava l'espina de la panxa va sortir i el pescador va tornar a ser com era abans . Amb aquell so tots els dracs es convertiren en humans


perquè feia segles que ells també s'havien enviat una espina però no tingueren la sort que va tenir el pescador. A la cric-cric, la rondalla s'ha dit, i a la cric-crac, la rondalla s'ha acabat.

Alumnes de 4t A

CERCANT LA PLOMA MÀGICA Això era i no era una al·lota que nomia Laura que era la filla d'un rei. El rei pel seu aniversari li va regalar una corona d'or, un collar, unes arracades i un joc per jugar. Quan li va donar els regals es va posar a plorar d'alegria. Al cap d'una setmana el rei va haver d'anar amb les seves tropes a una guerra. Mesos més tard, el rei va tornar de la guerra amb una ferida a la panxa. Tota la família es va preocupar moltíssim per la salut del rei. Per curarli la ferida els metges varen dir que necessitaven una ploma de voltor


negre, i que aquesta només es podia aconseguir a les muntanyes més altes. El rei va pensar en enviar a la seva filla a cercar una ploma de voltor perquè ella era molt valenta, i estava segur de què ella ho aconseguiria. El rei li va dir a la seva filla que intentàs dur-li la ploma, i ella va dir que hi aniria. A partir d'aquell moment na Laura i tots els ajudants del rei van començar a preparar totes les coses que per ventura necessitaria na Laura per aconseguir la ploma de voltor negre. A l'endemà na Laura va partir cap a les muntanyes més altes a cercar la ploma negra del voltor. Mentre caminava, na Laura es va trobar amb una al·lota que anava a escalar per les muntanyes, i na Laura li va demanar si la podia ajudar a trobar la ploma negra del voltor. Aquella al·lota sabia per on volava el voltor i varen anar a veure si el trobaven. Quan varen arribar al cim de la muntanya varen veure el voltor que volava pels seus voltants i varen començar a pensar com podien llevar-li una ploma a aquell voltor tan gran i ferotge. La princesa Laura va treure tot el menjar que duia dins la motxilla: cuixes de pollastre, pastanagues, sobrassada, una panada i fruita. Després varen donar-li tot el menjar a canvi de la ploma. Quan el voltor va olorar el menjar es va acostar a les al·lotes i els va dir: −Què em podríeu donar tot aquest menjar deliciós? I na Laura va contestar: - D'acord, però a canvi d'una ploma teva, perquè necessit curar la


ferida de mon pare. El voltor s'ho va pensar durant una estona, i va dir: −D'acord arrabassem la ploma de l'ala dreta. Na Laura, sense pensar-s'ho dues vegades, va arrabassar-li la ploma i el voltor va cridar de mal i s'enlairà cap al cel. Tot seguit aquella ploma va començar a brillar, i na Laura la va guardar dins la motxilla. Na Laura i l'altra al·lota totes contentes es posaren a córrer per baixar ràpidament de la muntanya quan de sobte, na Laura va travelar amb una pedra grossa. L'al·lota va ajudar a la princesa a aixecar-se del terra però na Laura no va poder perquè s'havia fet mal a un peu. L'al·lota va demanar a la princesa si volia curar-se el peu amb la ploma, però la princesa va dir que això no era possible perquè la ploma només es podia emprar una vegada, i ella volia que son pare es curàs. Per això, la princesa va decidir quedar-se tota sola davall d'un arbre esperant que els metges l'anassin a cercar mentre l'al·lota duia la ploma al rei. Unes hores més tard, l'al·lota va arribar al castell i quan va donar la ploma al rei, aquest, tot preocupat, li va demanar on era la seva filla, i l'al·lota molt amablement li va contar que havia passat. Finalment, els metges varen poder curar la ferida del rei i tots plegats anaren a cercar a na Laura. Els metges, en veure a na Laura tornaren a dir que aquella ferida només es podia curar amb una ploma de voltor negre, i just en aquell moment aparegué un voltor volant per sobre d'ells i li va caure una ploma, amb la qual varen poder curar a na Laura. Després de l'alegria tan grossa, el rei va convidar a tot el poble, i


especialment al voltor negre, a sopar a la torre del castell. Si aquesta rondalla t'agrada, menja-te-la torrada, i si no t'agrada, llença-la per la teulada!

Alumnes de 4t B

CERCANT FORTUNA Hi havia una vegada un pagès molt pobre que no tenia per menjar. Un dia, va decidir sortir a córrer món per veure si trobava fortuna. Pel camí, quan passava per davant d'un bosc, va trobar un gegant enorme i lleig. El pagès es va espantar quan va veure el gegant, i tremolant li va dir: - No vull que em facis mal, estic cercant fortuna. I el gegant va dir: - Jo sé on hi ha un càntir daurat que et donarà molta fortuna, però jo


no puc acompanyar-te perquè és un lloc molt petit. Vés en compte perquè és un lloc molt perillós. El pagès se'n va adonar que el gegant era bon al·lot, i va dir al gegant si volia acompanyar-lo a l'aventura. Però com que el gegant era molt gran no va poder, i per ajudar-lo li va donar una flauta màgica perquè si estava en perill la tocàs, i amb el so de la flauta li sortiria una àguila que el defensaria. El pagès tot content va agafar la flauta i la va guardar. El pagès va començar a caminar muntanya amunt muntanya avall fins que es va trobar un jove que caçava conills i aprofità per demanar-li si havia vist el càntir que ell cercava, però el jove no el va entendre i li regalà un conill. El pagès va guardar el conill a la seva bossa i va continuar el seu camí. Al cap d'unes hores va començar a fer fosca i el pagès cercava un lloc per descansar quan de sobte va veure una petita llum molt brillant que sortia d'una caseta, i va decidir anar a veure que era. Quan va entrar en aquella caseta va veure que aquella llum venia del càntir, s'hi va acostar i quan el va agafar la porta es tancà de cop i ell quedà atrapat dins la casa. El pagès va intentar sortir de la casa però no ho va aconseguir perquè la porta i les finestres eren de ferro. Al cap d'una estona el pagès va fer sonar la flauta màgica i en un tres i no res aparegué una àguila preciosa que digué: −Si has fet sonar la flauta és perquè em necessites. I el pagès li va dir: −Sí, vull que m'ajudis a sortir d'aquesta casa amb el càntir.


L'àguila va desaparèixer i se n'anà a cercar el gegant. Volant l'àguila va arribar al bosc i es va posar damunt l'espatlla del gegant i li va contar que el pagès estava amb perill. El pagès desesperat va començar a pegar cops a la porta i a les finestres, però no hi havia manera de sortir-ne. El pagès es va adonar de què les portes s' havien tancat en el moment que ell havia agafat el càntir, així que va

tornar a posar-lo a damunt la taula i les portes

s'obriren. Finalment arribà el gegant, de sobte aixecà la casa i el pagès pogué agafar el càntir i sortir amb la fortuna. Després el gegant tornà a posar la caseta al seu lloc. El pagès donà les gràcies al gegant i cada un tornà a casa seva. El pagès va tenir fortuna per tota la vida.

Alumnes de 4t C