Issuu on Google+

MEDIA LUNA La luna va por el agua. ¿Como está el cielo tranquilo? Va segando lentamente el temblor del viejo río mientras que una rama joven la toma por espejito.

                   Federico Garcia Lorca.

LA VACA CEGA Topant de cap en una i altra soca,  avançant d’esma pel camí de l’aigua,  se’n ve la vaca tota sola. És cega.  D’un cop de roc llançat amb massa traça,  el vailet va buidar­li un ull, i en l’altre  se li ha posat un tel: la vaca és cega.  Ve a abeurar­se a la font com ans solia,  mes no amb el ferm posat d’altres vegades  ni amb ses companyes, no: ve tota sola.  Ses companyes, pels cingles, per les comes,  pel silenci dels prats i en la ribera,  fan dringar l’esquellot, mentres pasturen  l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.  Topa de morro en l’esmolada pica  i recula afrontada... Però torna,  i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.  Beu poc, sens gaire set. Després aixeca  al cel, enorme, l’embanyada testa  amb un gran gesto tràgic; parpelleja  damunt les mortes nines, i se’n torna  orfe de llum sota del sol que crema,  vacil∙lant pels camins inoblidables,  brandant llànguidament la llarga cua.             

                                 Joan Maragall

A UN ROMEU  Oh, Romeu, Romeu, Romeu,  tu que vas a llunyes terres,  tu que tresques tot arreu  per les planes i les serres,  oh, Romeu, Romeu, Romeu,  quin deu ser lo fruir teu!  Amb serena majestat 


i amb la planta dura i ferma,  vas creuant la immensitat  i ara petges la terra erma  i ara passes en poblat.  Tu t'afresses nous camins  al través de les boscúries  i a ton pas s'alcen cantúries  de natura, aucells i nins.  Tot lo món és un badiu  per qui el veu amb gran mirada;  cada barraca és un niu  on s'engendra una llocada;  cada llar té prou caliu  i prou ampla flamarada  per donar llum i calor  a tot cos, tot cap, tot cor.  Però vora de cap llar,  tu, Romeu, no t'hi aixoplugues;   te la guaites al passar  i ferm, sens ànsies porugues,  amb ton pas lent i segur,  vas cap on no hi ha ningú.  Bé en posa, de trencacolls  vora teu la vida quieta!  Bé els hi sents rajar a dolls  ja l'amor, ja la riquesa,  ja l'afany d'engendrar fills  sens angoixes ni perills!  Mes tu, esquerp, vas caminant,  caminant sempre endedins,  les cantúries aixecant  de natura, aucells i nins;  i petjant amb planta dura  ja el pla llis, ja la boscura  ja l'afrau, ja l'alta serra,  fins creuar tota la terra,  sens mai aturar­te enlloc,  com viatger apressarat,  t'encamines, poc a poc,  de dret a l'eternitat,  entonant un cant de foc,  un gran cant de llibertat.  Que s'hi quedi, l'home quiet,  ­la pedra que cria molsa­  escoltant la cançó dolça  de les coses usuals,  amb sos aires sempre iguals, 


sempre iguals, arreu, arreu,  com remors del temps que el corca;  que s'estiga en son recés,  sens alçar lo front ­sotmès  baix lo pes de la rutina­,  cap a l'ample firmament,  cap a la natura en flor,  cap al sol resplendeixent  de suprema resplendor;  i tu vés pujant, Romeu,  lo cap alt i els ulls oberts,  vers los amples horitzons,  lluny del fang i les presons  de les ànimes petites;  deixa enrera tantes fites  com limiten lo camí  dels mortals de jaç i d'olla;  desentén­te de la colla  de tants bens racionals  com pasturen per la terra,  i sense girar enrera  ton cap fet als lliures vents,  puja amunt, amunt, amunt,  fins a calcigar lo punt  en què, d'ésser terrenal,  ben rentat del baf de terra,  ben lliurat de passions  mesquinetes, cançoneres,  en les amples solituds  de l'espai, que no mor mai,  esdevingues immortal,  immortal com bon ser lliure  que, planant entre les bromes,  pel damunt del cap dels homes,  sobre els homes queda, arreu,  convertint­se d'home en Déu.  Amunt sempre, amunt, Romeu! 

                       Víctor Català. FOC D'AUCELL La llibertat és una cantata a la llibertat.  Si es creu, o mana creure que és més que un cant, és perquè tan sols no és un càntic. La llibertat també ha de ser una cançó de poble. La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors. Qui cala foc a l'aucell del desig és el misteri. El misteri de l'amor és el temps,


com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant,  perquè l'amor fet i la llibertat són el mateix càntic. El plaer de l'amor fet és una cantata a l'amor. No és l'amor. La llibertat és just un himne a la llibertat.  No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què?  Tu voldries ser lliure, però que no et passés res, i res és massa poc, talment com tot són massa coses...                                          Blai Bonet  

NO TRESPASSING   No a la melsa del silenci més mesell ni a la falsa resistència de la prudència.  No al fang de milers de refugiats  ni a la venjança dels sorolls i les seues ombres.  No a la pèrdua de la pell de les paraules:  sols els noms beuen la saba sota l’escorça.  No a la terra erma del màrqueting més golafre ni a l’aturall sinuós de la seua vanitat.  No a la baixada dels tipus d’interés de la consciència  ni al seu toll d’aigües seduïdes.  No a la revolta de sang i àguiles:  el corcó també es menja el tron dels dèspotes.  No a cap Pax romana: Espriu, Estellés i Llompart  encara fiblen el tremp de l’espígol.  No a la serp que, voraç, devora la llibertat i escup el verí sobre la galerna de pau.  No al perill de no ser commogut per res: l’esguard còmplice crida a la revolta.                                Manel Garcia Grau

Cau de llunes (català) Drap de la pols, escombra, espolsadors, plomall, raspall, fregall d’espart, camussa, sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra, i sabó en pols, blauet, netol, galleda. Cossi, cubell, i picamatalassos,


esponja, pala de plegar escombraries, gibrell i cendra, salfumant, capçanes. Surt el guerrer vers el camp de batalla.                            Maria Mercè Marçal

L'AMOR 

Tot en l'amor s'emplena de sentit.  La força renovada d'aquest cor  tan malmenat per la vida, d'on surt  sinó del seu immens cabal d'amor ?  És, doncs, sols per l'amor que ens creixen  roses als dits i se'ns revelen els misteris;  i en l'amor tot és just i necessari.  Creu en el cos, per tant, i en ell assaja  de perdurar, i fes que tot perduri  dignificant­ho sempre amb amorosa  sol.licitud : així donaràs vida.                         Miquel Martí i Pol M'ACLAME A TU  M'aclame a tu mare de Terra sola,  arrape als teus genolls amb ungles brutes,  invoque un nom o secreta consigna,  mare de pols, segrestada esperança.  Mentre el gran foc o la ferocitat  segueix camins, segueix foscos camins,  m'agafe a tu, al que més estimava,  i cante el jorn del matí il.limitat.  El clar camí, el pregon idioma,  un alfabet fosforescent de pedres,  un alfabet sempre amb la clau al pany,  el net destí, la sendera de llum.  Sempre a la nit il.luminat enter,  un bell futur, una augusta contrada,  seràs el rent que fa pujar el pa,  seràs el sol i seràs la collita.  Seràs la fe i la medalla oculta,  seràs l'amor i la ferocitat,  seràs la clau que obri tots els panys,  seràs la llum, la llum il.limitada.  Seras confí on l'aurora comença 


seràs forment, escala il.luminada.  Seràs l'ocell i seràs la bandera,  l'himne fecund del retorn de la pàtria,  tot esquinçat de l'emblema que puja,  seràs l'ocell i seràs la bandera.  Jo pujaré piament els graons  i en arribar al terme entonaré  el prec dels vents que em retornaves sempre.                                     Vicent Andrés Estellés


Poesies