Page 1

MARCOS GIMÉNEZ VICENT 2n-Bat-C


INDEX CAPÍTOL 1 – EVOLUCIÓ CAPÍTOL 2 – PRIMATS - Classificació dels primats - Dibuix dels hominoideos - Concepte de “braquiación” dels hominoideos – Evolució dels primats CAPÍTOL 3 – CLIMA I EVOLUCIÓ - Canvis climàtics - Eres / Variacions climàtiques al llarg del temps - Factors del canvi climàtic . Fenòmens com l’erupció del Krakatoa - Cicles de Milankovic – Plantes C3 i C4 CAPÍTOL 4 – L’ORIGEN DE LA HUMANITAT – Resta del capítol opcional (aconsellable) CAPÍTOL 5 – EL XIMPANZÉ “BÍPEDE” - Fenomen de la bipedestació – Gènere Australopithecus ( CAPÍTOL 6 – PARANTROPOS – No cal llegir tot el capítol. S’ha de veure quina especialització presenten els parantropos i perquè. CAPÍTOL 7 – UN HOMÍNID DIFERENT. - El gènere Homo - Indústria lítica Mode 1 - Relacions de família - La ciència de les relacions – L’arbre dels homínids – Arbres fil·logenètics dels homínids CAPÍTOL 8 – L’EVOLUCIÓ DE L’ENCÈFAL CAPÍTOL 9 – DENTS, BUDELLS, MANS I CERVELL - Budells i cervell Explicació d’una raó que va permetre l’augment del cervell en els Homo i no en Parantrophus CAPÍTOL 10 – EL DESENVOLUPAMENT – Explicació de perquè els nostres nadons surten menys madurs (amb una gestació menys complerta) que la resta de primats – CAPÍTOL 11 – LA INTEL·LIGÈNCIA SOCIAL – Selecció natural i selecció sexual


RECAPITULACIÓ – Molt interessant. CAPÍTOL 12 – NOUS ESCENARIS PER L’EVOLUCIÓ HUMANA – Llegir de “La Gran Dolina” fins al final CAPÍTOL 13 – ELS NEANDERTALS – Últim avantpassat comú d’humans actuals i neandertals: Homo antecessor (780.000 anys) CAPÍTOL 14 – L’ORIGEN DE LA HUMANITAT MODERNA. FÒSSILS. – Els H. sapiens són genèticament molt homogenis (Han evolucionat des d’una població molt reduïda) CAPÍTOL 15 – L’ORIGEN DE LA HUMANITAT MODERNA. GENÈTICA. - Teoria de l’origen de les races - Explicació de l’ADN molt bona - Origen de H. sapiens Fa uns 100.000 anys a Àfrica Població inicial: (Depenent de diferents teories) De 600 a 10.000 individus. CAPÍTOL 16 – L’ORIGEN DEL LLENGUATGE HUMÀ CAPÍTOL 17 – EL SENTIT DE L’EVOLUCIÓ – Especialment interessant EPÍLEG – Frase inicial de S. Dawkins VALORACIÓ PERSONAL


PRIMERA PART CAPITOL 1- EVOLUCIÓ -L'herència dels caràcters adquirits Segons Jean Baptiste de Lamark, en el segle XIX, va suposar que les espècies animals anaven evolucionant les seues característiques físiques en funció a la necessitat vital, i aquestes passaven de generació en generació. Com per exemple, en el cas dels suposats avantpassats nostres que vivíen damunt dels arbres i han anat evolucionant fins poder caminar a dues pates. Aquesta expicació és lògica, però no raonable, perque els gens dels nostres fills no canviaràn per que fassen els pares (per exemple, si el pare practica natació, el fill no sabrà nadar fins que ho aprenga.

-La selecció natural L'alternativa a la teoría de Lamark la van dur a terme Charles Darwin i Alfred Russel Wallace. Aquestos afirmen que hi ha una selecció natural, en la qual s'estableix una competència on uns es veuràn afavorits i altres perjudicats, igualment que els organismes que formen aquestos individus, on les evolucions favorables es preserven i les desfavorables desapareixen. El mateix passa entre les diferents espècies que habiten en un mateix territòri, ja que hauràn de compeir per la supervivència i els mès forts predominaràn per damunt dels més dèbils. També hi han fenòmens extranys com són les mutacions de les quals neixen nous individus amb variants respecte als progenitors. Aquest fet no provoca l'aparició d'una nova espècie, sinó que varíe l'espècie existent.

-L'escalera del progrés En aquest capitol ens parla de l'evolució, i ens comenta que l'èsser humà pot ser el que més haja evolucionat. L'autor defensa que l'evolució no és un procés predisenyat, sinó que es va dirigint cap a un ideal de perfecció nul, es a dir, no té objectius. Es diferèncien dos tendències, els vitalistes, que defenen que aquesta tendència a la perfecció la produïen els impulsos vitals, i els fatalistes, que creíen que l'evolució tenía una direccionalitat.

CAPITOL 2- CLIMA I EVOLUCIÓ -Classificació dels primats Es divideixen en dos grups: estrepsirrins i haplorrins. Aquesta divisió es basa en la forma del nas i del llavi superior. Els estrepsirrins tenen els orificis nasals externs i estàn rodejats per un àrea de pell núa i humida, continuada per baix en un llavi dividit en dos. En aquest grup es poden encontrar el gat, el gos, els lemurs, els indris i l'aye-aye. També s'encontren els loris asiàtics, els gàlgos i els “potos” africans. Els haplorrins no tenen la pell núa al voltant dels orificis nasals, i el llavi superior facilita major expresivitat facial. Es divideixen en tres grups:


– Tarsers(Tarsiiformes): Xicotets primats nocturns de Filipines, Borneo, Sumatra i altres illes del sud-est asiàtic (ulls enormes, cola llarga i extremitats posteriors allargades per a saltar) – Catarrins: La nostra espècie (simis o “antropoideos”). – Platirrins: Monos americans (simis o “antropoideos”). A l'igual que els catarrins, són diürns, possició frontal dels ulls (ampli camp de visió), cervell gran amb lòbuls olfatius reduïts. Els Catarrins han perdut l'últim premolar i els Platirrins l'últim molar.

-Dibuix dels hominoideos Els gibons es despaçen agafant-se amb les mans de les rames, els orangutanans igual però els peus són com dues mans també. Els goril·les es despaçen a quatre potes, els ximpanzés ja caminen a dos i els humans a dos potes i totalment plantats.

-Concepte de braquiació dels hominoideos Significa desplaçar-se colgant de les rames amb els braços extensos, oscil·lant el cos d'un braç a l'altre al temps que es gira en l'aire.

-Evolució dels primats El primer fòssil podría ser d'un primat, de finals del “Cretácico”, últim periode del “Mesozoico”. Té uns 65m.a, s'anomena “Purgatorius ceratops”. S'asigna al grup dels plesiadapiformes, de l'era del Cenozoic (periodes Terciari i Quaternari). Són els únics fòssils de la primera època del Terciari. Els últims s'extinguiren en la següent època, l'”Eoceno”. L'observació d'aquestos en Europa i Nordamèrica indica que els dos continents van estar junts. S'ha arribat a considerar-los com a no plesiadapiformes per no tindre ungles planes i el primer dit del peu oponible, però finalment se'ls considera per estar evolutivament més pròxims als primats vivents. Se'n diferèncien dos grups: Plesiadapiformes o primats arcaics i Euprimats o demés primats. -Euprimats: “Eoceno” (55 i 36m.a). En Euràsia i Nordamèrica representats per adapiformes i omomiíds. Adapiformes semblants als lemurs i els Omomiíds s'han identificat com simis. En el pas de “Eoceno” al “Oligoceno” s'han encontrat fòssils de simis d'entre 30 a 37m.a. Durant el “Mioceno” (24 i 25m.a) al continent africà apareixen els primers hominoideos (perteneixen al nostre grup juntament als antropomorfs). Són del gènere “Proconsul”. Posteriors a aquest el “Morotopithecus”, “Afropithecus” i “Kenyapithecus”. El “Proconsul” no presentava adaptacions locomotrius dels moderns hominoideos. El “Morotopithecus” s'assemblava molt als antropomorfs. Fa 17m.a, Àfrica es va aproximar a Àsia, facilitant el pas dels hominoideos cap al Vell Món. El “Sivapithecus” és considerat parentesc dels orangutans. El rastre dels fòssils dels hominoideos eurasiàtics es va perdre fa 7m.a, fins l'aparició de semblants als orangutans actuals. Pel seu tamany, es pensa que foren terrestres. Les robustes mandíbules i el tipus de dents mostren que menjaven vegetals durs i fibrosos de intensa mastegació com el bambú.


CAPÍTOL 3 – CLIMA I EVOLUCIÓ Canvis climàtics En l'actualitat vivim preocupats pel canvi climàtic, però açò es deu a l'activitat humana. Els humans creiem que a mesura que van passant els anys va augmentant la calor, i sentim comentar que el desert cada vegada és mes gran i els pols sofriràn un desgel preocupant.

Eres/Variacions climàtiques al llarg del temps Al llarg de la història s'han anat alternant etapes gelades i etapes càlides al nostre planeta. Desde fa uns 10,000 anys estem en una etapa càlida, la qual cosa ha facilitat l'expansió de la humanitat i la seua supervivència. A més en aquestos últims 10,000 anys tampoc ha sigut el clima constant, sinó que han hagut periodes igual o més freds que en l'actualitat i periodes mes càlids que ara. En el segle XV va començar l'anomenada Xicoteta Edat del Gel. En l'Edat Mitjana el nostre planeta va sofrir una etapa càlida, que facilitava els cultius i la vida al planeta. A començaments del segle XVI va tornar una nova intensa ona freda. Observant la línia del temps aquestes variacions no són significatives, comparades amb els canvis produïts en els últims 4 o 5m.a. Aquestos canvis es produeixen cada any amb les estacions, i afecten més a les zones situades en latituds altes que a les equatorials. Nordamèrica i Eurasia durant els últims 100,000 anys han sofrit varies etapes gelades significants.

Factors del canvi climàtic Es poden agrupar en cinc categories: 1)Successos catastròfics: Ràpids e imprevisibles (impacte de meteorits, macroerupcions...). Provoquen canvis notables però de curta duració. Amb alteració molt dràstica, podría afectar a espècies senceres. Exemple: Erupció del Krakatoa: El 27 d'agost de 1883 es va produir en la caldera volcànica de Krakatoa (Indonèsia) la major exploció de la història. Es va poder escoltar a més de 3,500 km de distància. Va destruïr una illa sencera i va expulsar 21km3 de roques. Van ser expulsats a l'atmosfera una quantitat inmensa de gasos, que van arribar fins a 80 km en vertical. Aquestos gasos van provocar maremots a les illes de Hawai i Sudamèrica anys després, provocant la mort de mig miler de persones. No va morir ninguna espècie. 2)Evolució geodinàmica: Inclou fenomens molt variats, com la disminució de la calor interna que arriba a la superficie, el desplaçament dels pols geogràfics i magnètics, l'activitat volcànica, i el moviment vertical i horitzontal de l'escorça terrestre (principal). El moviment de plaques, ha situat en l'actualitat a l'Antàrtida en el pol Sur. D'aquesta manera la neu que rep s'acumula formant una capa de gel d'un grossor màxim de 4km 3)Comportament del sistema hidrosfera-atmosfera: La gran capacitat de l'aigua per a almacenar calor fa que els oceans actuen com a enormes termostatos que suavitzen les oscil·lacions tèrmiques terrestres. D'altra part, els mars controlen les tases de vapor d'aigua i de diòxid de carboni presents en l'atmosfera. Aquestos dos gasos donen lloc a l'efecte hivernacle.


4)Fluctuacions naturals de l'òrbita de la Terra al voltant del Sol. 5)Efecte de la biosfera, que inclou l'activitat humana.

Cicle de Milankovic El moviment de la Terra al voltant del Sòl produeix dos cicles molt regulars: -L'alternància dels dies (càlid) i les nits (fred). -El segon es deu a l'inclinació de l'eix de rotació (23,5º) que provoca les quatre estacions: primavera (templada), estiu (càlida), tardor (templada) e hivern (solsticis). Milankovic experimenta que si l'orbita de la Terra fós perfectament circular, els Sòl estigués situat perfectament al centre i l'inclinació de l'eix sempre fós 23,5º no hi hauríen canvis climàtics bruscos.

Plantes C3 i C4 Les plantes C3 fins i tot en ambients favorables perden una gran quantitat d'aigua a través dels estomes, de manera que no suposa un problema quan es troben en un clima humit. No obstant, en condicions de sequera, per evitar les pèrdues d'aigua, tanquen els estomes, per tant, quan fan la fotosintesi, es provoca un descens en la concentració del CO2 i un augment de l'O2. En aquestes condicions fa el procés de la fotorespiració i com a conseqüència es redueix la seva eficiència fotosintètica. Les plantes C4 compten amb un mecanisme de bombament pel quan en periodes d'escassa concentració de CO2 l'incorporen de l'atmosfera, acumulant-lo a l'interior de les fulles evitant la fotorespiració. Com a conseqüència la seva procucció de matèria orgànica es molt superior. Viuen als deserts i presenten adaptacions morfològiques per a evitar les pèrdues d'aigua.

CAPÍTOL 4- L'ORITGE DE LA HUMANITAT Rellotges moleculars La nostra espècie i la dels ximpancés es van separar fa entre uns 4,5 i 7 m.a, i està lligat al canvi ecològic (disminució del CO2 a l'atmosfera). Per a observar el canvi de generacions d'espècies s'observen els gens neutres.

Els primers homínids fòssils Totes les espècies amb postura erguida entren en la definició d'homínid, que poden ser bípedes o no. Dos descobriments fòssils trobats a Kenia són: un fragment de mandíbula amb queixal (5,6 m.a) i un fragment de mandíbula i fragment d'húmer proximal (4,5 m.a). El conjunt més antic de fòssils homínids va ser trobat a Etiopía en 1992. Aquestos descobridors van donar nom a una nova espècie, Ardipithemus ramidus, homínids primitius possiblement bípedes que habitaven la selva.

Canvi d'hàbitat Meave Leakey va encontrar al llac de Turkana (Kenia) restes d'homínids d'entorn a 4 m.a a les dos parts del llac. Els va anomenar Austalopithecus anamnesis. Eren primitius i vivien en zones forestals o sabanes arbolades i amb rius. S'afirma que eren bípedes. Aquestos van canviar la forma de viure, d'alimentar-se, el medi ambient e inclòs es movíen de forma diferent (Són els primers amb postura erguida).


East Side Story Cal matitzar que les restes fòssils van ser encontrades al llarg del Gran Rift Valley, que s'estén desde Mozambique fins al mar Mort, entre Israel i Jordania. La distribució dels primers fòssils d'homínids fa pensar que tenen el seu oritge a l'est d'Àfrica, el que es denomina East Side Story. Gràcies a les condicions tant climàtiques com biològiques (climes humits i ecosistemes forestals), es creu que aquestes espècies es van desarrollar en aquest lloc a l'igual que els goril·les i ximpancés.

CAPÍTOL 5- EL XIMPANZÉ BÍPEDE Fenomen de la bipedestació Els humans i els monos antropomorfs son capaços de caminar sobre les extremitats posteriors. Per a caminar d'aquesta manera cal mantenir dret el tronc i alinear les cames amb el tronc, es a dir, estirar tot el cos. Caminar així sols ho han aconseguit els humans, encara que els monos ho fan de manera semblant. Aquest tipus de caminar es deu a la cadera, ja que els humans quan estem parats de peu, el cos es manté estable i a l'hora de pegar una camada el pes de tot el cos fa que la cadera tendisca a inclinar-se cap al lloc que no recolzat del cos. En canvi els monos no tenen la cadera que els estabilitza, i per a caminar tenen que fer grans desplaçaments de tot el cos, per això el seu caminar és molt oscil·lant i poc pràctic. Els humans tenim uns músculs que provoquen el moviment al contraure's. El múscul abductor i els glutis menor i mitjà, són els músculs de cadera. El gluti major forma les natjes, que caminant per pla no tenen niguna funció però quan el terreny és inclinat ens proporcionen estabilitat. En els quadrúpedes els glutis majors fan un important treball ja que impulsen tot el cos cap avant en la locomoció a quatre pates. El que diferència el bípedes dels quadrúpedes és l'ala ilíaca de la pelvis, que esta formada per l'os coxal, que es divideix en l'ilió, l'isquió i el pubis(unit al cap del fèmur). En els humans el pes es transmet per la columna vertebral fins al sacre, i d'ahi fins al fèmurs que transmet als peus. L'altra gran novetat de l'ala ilíaca és la seva orientació. En els quadrúpedes la cara on s'originen els músculs glutis mira completament cap enrrere, degut a aquesta orientació sols pot produïr l'extensió de l'articulació de la cadera. En els humans l'orientació el gluti mitjà i menor miren cap a un costat. La contracció d'aquestos músculs permet la marxa bípeda, ja que equilibra el tronc en cada petjada.

Gènere Austalopithecus Eren individus molt menuts (en el cas de Lucy 105cm i 30kg). Es pensava que els de menor tamany seríen femelles i els de major tamany mascles. Aquest gènere encara mantenía alguna de les aptituds ancestrals per a escalar pels arbres. A més, les falanges dels dits de les mans i dels peus estàn corbades, semblant-se al ximpanzés. Aquesta característica fa pensar que a més de ser bípedes encara s'enfilaven pels arbres per a alimentar-se i escapar-se dels depredadors. Al australopithecus l'acurtament de l'ili el separaría de les últimes costelles, la qual cosa provocaría una major capacitat de gir de cintura.


El crani es divideix en dos parts: un crani facial i un crani cerebral. Una característica diferenciadora dels austalopithecusi els antropomorfs és la presència de crestes sagitasl, i una algtra sería el “toro”supraorbital (en els austalopithecus no hi ha un “toro” com a tal, es a dir, el reborde no està diferenciat superiorment per un surc.)

CAPITOL 6- L'EVOLUCIÓ DE L'ENCÈFAL Especialització dels parantropos La principal especialització és la presència d'un potent aparell mastegador, que presenta una marcada especialització alimentària en els parantropos. Començant per la dentició, s'observa un esmalt bastant gros, que va lligat a la dieta, que produeix un intens desgast dels molars. També s'observa que la superficie de les dents de trituració de l'aliment és molt gran en relació al pes corporal. En els parantropos la regió de masticació s'estén fins als premolars (molariformes). L'os maxilar ocupa una posició més retrasada baix del crani, i els ossos malars estan situats cap a davant. Aquestes modificacions augmenten la potencia del mos al nivell dels premolars.

CAPITOL 7- UN HOMÍNID DIFERENT El gènere Homo Es el gènere que pertany a la nostra espècie. S'han trobat restes fòssils que pareixen pertanyer al gènere Homo d'una edat d'entre 2 i 2,5 m.a. A l'encontrar restes d'utensilis amb un fossil del gènere Homo, se li atribueix a aquesta espècie el paper de creador de les industries.

La indústria lítica Mode 1 Els primers utensilis de pedra es coneixen com Olduvayenses, i són molt simples. Corresponen al que es denomina Mode 1 i consisteix en cantells i roques tallades sense una forma estandaritzada. El seu procés de fabricació requerix seqüències de pocs colps. Aquestos instruments proporcionarien als fabricants un “filo” tallant.

Relacions de familia Per a intentar reconstruïr la cadena avantpassats-descendents fa falta preguntar-se unes hipòtesis i descartar-ne altres. Per això s'ha d'acotar a tres tipus de dades referides als fòssils: l'antiguetat, la distribució geogràfica i el seu grau de parentesc evolutiu. Per a acceptar que dos espècies són avantpassats-descendents no sols servix que siga més antiga, sinó que han d'haver viscut a la mateixa regió geogràfica. Un altre critèri és el grau de parentesc evolutiu entre les espècies. Quan més estret siga aquest parentesc, més verosímil serà que tinguen alguna relació.

La ciència de les relacions A les relacions de parentesc evolutiu se les anomena relacions filogenètiques. Per a deduïrles s'empra un mètode senzill però dificil d'aplicar: com mès s'assemblen, major proximitat evolutiva.


Aquesta semblança es pot deure a dos causes fonamentals: a la convergència adaptativa (analogía) o a l'herència d'un avantpassat comú (homología). La primera es produeix quan dos estructures anatòmiques s'assemblenen quant a realitzar funcions similars i la selecció natural les ha modelat de forma semblant. La segona és quan es manté la semblança estructural encara que hi hajen diferències superficials si els òrgans realitzen funcions distintes. El primer pas que ha de donar un paleontòleg és diferenciar entre caràcters primitius i derivats o evolucionats. I el segon pas és establir els graus de parentesc evolutiu entre les espècies estudiades a partir de la presència de característiques derivades.

-L'arbre dels homínids i arbres filogenètics dels homínids En la figura 7.6 pareix que l'antecessor de tots els homínids és l'Ardipithecus ramidus. L'Australopithecus anamnesis (de menor antiguetat), presenta una característica derivada més. De l'Australopithecus bahrelghazali no es coneix el suficient per a incloure'l en l'arbre evolutiu dels homínids. Es considera al Austalopithecus afarensis que és de la mateixa edat que els parantropos. El Parantropos aethiopicus es considera com l'antecessor de la resta de parantropos. Els primers representants del nostre gènere són molt semblants a l'Australopithecus africanus. L'avantpassat comú del A.africanus i l'Homo va viure entre fa 4 i 3 m.a. L'Homo rudolfensis no està clar si s'acepta la seua existència, per tant, si sols acceptem l'Homo habilis es podría acceptar que aquest és l'antecessor de l'Homo ergaster. Però si s'acceptara l'existència de l'Homo rudolfensis, la posició del Homo habilis es consideraría en la mateixa linia evolutiva lateral dins del Homo. Finalment, els descendents del Parantropos aethiopicus són el Parantropos robustus i el Parantropos boisel. La figura 7.7 és igual, però considera a l'Australopithecus afarensis com a l'últim avantpassat comú dels homínids posteriors en el temps.

CAPITOL 8- L'EVOLUCIÓ DE L'ENCÈFAL L'organ de la intel·ligència Els èssers humans ens caracteritzem per tindre una intel·ligència molt més desarrollada que la resta d'animals. La regió del nostre cervell encarregada a realitzar les diferents habilitatsdels èssers humans és l'encèfal, que es compon de tres òrgans: el cervell, el cerebel i el bulb raquidi. El cervell està dividit en dos hemisfèris i s'encarrega de realitzar les funcions superiors relacionades amb l'intel·ligència. El cerebel s'encarrega de la coordinació motora i l'equilibri del cos. El bulb raquidi regula funcions com el ritme respiratori i el bàtec cardíac.


Encèfals grans i xicotets El tamany de l'encèfal no indica la sabiduría de l'espècie, sinó que va relacionat amb el tamany del cos (per a coordinar-lo). El tamany de l'encèfal augmenta més lentament que el tamany del cos. Per a comparar l'encèfal d'espècies de tamanys diferents, s'ha de calcular el per encefàlic que hauría de tindre cada una d'elles segons el seu per corporal i comparar-los amb els pesos reals.

Campions de l'encefalització L'índex d'encefalització és la diferència entre el valor esperat (el pes encefalic ideal) i el valor encontrat (encontrat/esperat), i medix la diferència entre el tamany que hauría de tindre l'encèfal d'un animal i el que té realment. Si aquest índex dóna igual a 1, vol dir que l'encèfal és el que li correspon. Si dóna menor de 1, vol dir que l'encèfal és més menut que el que li correspon. Els primats apareixen com a un grup altament encefalitzats (major de 1). L'Homo Sapiens és el mamífer més encefalitzat de tots (índex major de 7).

Pesant fantasmes La capacitat cranial és quasi una mesura directa del pes de l'encèfal. Per a estimar el pes corporal dels homínids fòssils és necessàri emprar ossos o parts d'ossos que estiguen clarament compromesos amb la funcio de suportar el pes del cos.

El tamany encefàlic dels homínids fòssils Una vegada calculat el pes corporal sols necessitem coneixer el pes encefàlic dels homínids fòssils per a poder calcular els seus índex d'encefalització. S'extrauen diverses conclusions: – Austalopithecus i Parantropos presenten un grau d'encefalització superior als ximpanzés. – L'augment de tamany de l'encèfal es va produïr en l'Homo ergaster en relació amb l'Homo habilis.

CAPITOL 9- DENTS, BUDELLS, MANS I CERVELL Budells i cervell Els Homo van poder dur a terme aquest canvi degut a que van variar amb el tipus de dieta que ingeríen, que a la vegada es tradueix en la reducció del tamany del tub digestiu i de l'aparell mastegador. En contra els Parantropos no van realitzar ningun canvi i continuaven alimentant-se de llavors dures de lleguminoses, per la qual cosa no van poder augmentar el tamany del cervell.


CAPITOL 10- EL DESENVOLUPAMENT La vida dels primats costa de tres etapes, i aquestes depenen de l'aparició de tres queixals: L'aparició del primer queixal, marca la primera infància. La del segon, la segona infància. I la del tercer (“muela del juicio”), marca l'edat adulta. Una altra causa de que els nostres nadons surten menys madurs és la disposició del canal de part en les dones. Els ximpanzés tenen un canal de part ovalat i gran amb comparació amb el tamany del cap, això facilita el part. En les dones el canal de part no té forma ovalada, sinó que és arrodonida, la qual cosa no facilita molt el part. A més, en la nostra espècie la vagina està dirigida cap avant, per la qual cosa el fetus té que atravessar la part inferior de la pelvis per el canal de part.

CAPITOL 11- LA INTEL·LIGÈNCIA SOCIAL Selecció natural i selecció sexual La selecció natural de Darwin consisteix en la supervivència dels més aptes i l'eliminació dels més defectuosos. Moltes espècies presentaven caràcters que no eren adaptatius des del punt de vista ecològic, però que feien als mascles més vistosos o més forts per a atraure a les femelles. Per a explicar aquesta teoría, Darwin va elaborar la teoría de la selecció natural, que consisteix en que les femelles eligeixen al mascle més adornat o fort, el qual serà el millor progenitor entre la competència. Aquesta teoría també es dona a nivell dels espermatozoides.

RECAPITULACIÓ Acaba ací la part de l'evolució humana que es desarrolla exclusivament a Àfrica. Després de plantejar-se els termes del problema (qué ha passat, com ha passat i per què ha passat), hem optat per: “Coneix-te a tu mateix”. Sóm primats, concretament simis, i com a tals, mamífers bàsicament visuals, intel·ligents, diürns, tropicals, forestals i arborícoles.


SEGONA PART CAPITOL 12- NOUS ESCENÀRIS PER L'EVOLUCIÓ HUMANA -La Gran Dolina i els primers europeus La Gran Dolina és un jaciment càrstic (de cova) de la serralada d'Atapuerca, prop de Burgos. Al 1978 es va començar a excavar baix la direcció de Emiliano Aguirre. Desde 1991 la direcció del projecte correspon a Juan Luis Arsuaga entre altres. Juan Luis Arsuaga i Ignacio Martinez autors del llibre, es centren moltes vegades en aquests jaciments, ja que son prova de molts descobriments. A principis del segle XX, van construïr en eixa serra passant la via del ferrocarril per dins i deixant la coves al descobert plenes de sediments fins al sostre, una d'elles és la Gran Dolina, que té una seqüència estratigràfica de 18m de potencia, amb 11 nivells numerats de baix a dalt. El nivell TD6 va proporcionar uns huitanta restos d'humans i uns doscents útils.

-Canibalisme prehistòric Els fòssils humans no hauríen d'estar en la Gran Dolina, ja que mai s'acumulen en llocs com aquests. Per a trobar els fòssils allí faría falta que succeïra alguna cosa extraordinaria. Hauría de tractar-se d'un festí canibal. Això ho demostra l'aparició de restes d'humans mesclats amb restes d'animals i prou trencats. Alguns presentaven estríes de tall produïdes pel fil d'un instrument de pedra usat per a separar la carn de l'os. El que fa evident que van ser descarnats i consumits allí per altres humans.

-Homo antecessor Després de moltes comparacions amb altres fòssils anteriors, es va descobrir que l'espècie encontrada a la Gran Dolina era diferent i la van anomenar Homo antecessor. Es va observar que l'edat dels fòssils era de 800.000 anys i no presentaven les mateixes especialitzacions que l'Homo erectus i ergaster. Els nostres avantpassats van experimentar una expansió cerebral i una reducció de l'aparell mastegador. Els fòssils trobats a la Gran Dolina es troben ente l'Homo ergaster i nosaltres.

-Evolució humana en Europa en el Pleistocé Mitjà Fins fa poc de temps s'associaven els jaciments europeus a algun del periodes freds o càlids. Per això s'han creat les curves paleotemperatures, establertes a partir de les proporcions entre els isòtops pesats i els lleugers. Aquestes curves s'han dividit en una serie d'estats isotòpics, mostrats des de l'actual cap arrere. Tots els imparells són càlids i els parells freds. El Pleistocé Mitjà és una divisió del Pleistocé que va des del canvi de polaritat magnètica Mayutama/Brunhes de fa 780.000 anys fins l'inici de l'estadi isotòpic 5, aquest estadi càlid va començar fa uns 127.000 anys amb un moment de clima especialment calorós.


-La Sima dels Ossos Encontrar un fòssil humà en un jaciment europeu del Pleistocé Inferior o Mitjà és algo paregut a un miracle, d'ahí a que siguen tant escassos i valuosos. Prop de la Gran Dolina es va encontrar un extens sistema de cavitats amb dos entrades: Cova Major i Cova del Silo. La Cova Major és una sima de 14m de caiguda, que prolonga una rampa i una xicoteta càmera. Aquesta s'anomena la Sima dels Ossos, un gran dipòsit d'ossos fòssils englobats amb arcilla. Les visites abans de 1976 van fer malbé la capa superior de sediments provocant un gran esforç de recomposició. En l'actualitat es continuen extraguent fòssils d'humans molt bén conservats.

CAPITOL 13- ELS NEANDERTALS -Homo antecessor Després de moltes comparacions amb altres fòssils anteriors, es va descobrir que l'espècie encontrada a la Gran Dolina era diferent i la van anomenar Homo antecessor. Es va observar que l'edat dels fòssils era de 800.000 anys i no presentaven les mateixes especialitzacions que l'Homo erectus i ergaster. Els nostres avantpassats van experimentar una expansió cerebral i una reducció de l'aparell mastegador. Els fòssils trobats a la Gran Dolina es troben ente l'Homo ergaster i nosaltres. L'Homo antecessor és avantpassat a nosaltres, però també als neandertals. Se suposa que els primers humans van arribar a la península ibèrica via terrestre, desde Asia travessant tota Europa. No hi han raons per a pensar que l'estret de Gibraltar es tancara en els últims 3 m.a, però probablement si que ocorregué en un periode curt al final del Miocé.

CAPITOL 14- L'ORITGE DE LA HUMANITAT MODERNA. FÒSSILS -Homo sapiens Fa 1 m.a es va produïr un gran buit de fòssils en Àfrica. Mentre que en els següents cents de milers d'anys la població europea de l'Homo antecessor va evolucionar cap als neandertals, la població africana va evolucionar cap a la nostra espècie (Homo sapiens). Tant les dades de genètica com de paleoantropología mostren que la nostra espècie és molt homogènia en les seues caracteístiques desde els seus primers representants, la qual cosa indica que procedim d'una població molt reduïda que pertanyía a una espècie més amplia i variada.

CAPITOL 15- L'ORITGE DE LA HUMANITAT MODERNA. GENÈTICA -Teoría de l'oritge de les races Per a un bon nombre de paleontropòlegs , els humans moderns s'originaren en Àfrica fa entre 300.000 i 100.000 anys. A partir d'esta cuna africana, la nostra espècie es va expandir per la resta del Vell Món i va reempaçar a les diferents humanitats que havien aparegut com a resultat d'evolucions locals , en condicions d'aïllament reproductor, en


Europa i Àsia (neandrtals i Homo erectus). Aquesta hipòtesis s'ha anomenat Out of Àfrica. Per una altra part, la idea que neandertals i humans moderns no formen una seqüència de tipus antecesor descendent, sinó que perteneixen a dos línies evolutives independents i separades. El descobriment de nous fòssils, la datació precissa d'aquestos i el coneixement cada vegada més frofund de la biología de les espècies són les ferramentes de els que es valen els paleontòlegs per anar contrastant les seues hipòtesis.

-Expicació de l'ADN La molècula responsable de l'herència biològica és l'ADN, que porta codificada en la seua estructura quìmica l'informació necessària per assegurar la continuïtat de les espècies. L'ADN de les cèl·lules està organitzat en unitats discretes anomenades cromosomes, que en el cas de les cèl·lules dels animals estàn albergats en l'interior del nucli cel·lular. Cada espècie té un nombre determinat de cromosomes ; els humans tenim 23 parelles diferents de cromosomes homòlegs, es a dir, 46 cromosomes en total.

-Oritge de H. sapiens Totes les poblacions humanes modernes deriven d'una població ancestral africana de fa uns 100.000 anys, els efectius dels quals hauríen estat entorn als 600 individus.

CAPITOL 16- L'ORITGE DE L'EVOLUCIÓ -L'anell del Rei Salomó Els èssers humans sóm els únics organismes que parlem. Es a dir, transmitim als nostres semblants, i rebem d'ells qualsevol tipus d'informació nova, codificant deliberadament els nostres missatges en combinacions (paraules) de sons preestablerts (síl·labes). La resta dels animals sols són capaços d'intercanviar informacions molt concretes sobre alguns aspectes de la seua vida, emprant un sistema limitat de sons i gestos que no estan codificats de forma intencionada. A més en els anys seixanta i setanta la ideaa de la comunicació directa amb els animals més semblants a nosaltres, els ximpanzés i goril·les, es va prendre de forma sèria en alguns programes d'investigació. Se'ls va ensenyar el llenguatge dels sordmuts, ja que no podien parlar. Els ximpanzés i goril·les resultaren discípuls aventajats en açò i van manifestar la seua capacita d'associar idees, que nosaltres expresaríem amb paraules, a gestos o a fitxes de diferents formes, amb dibuixos i colors.

-Llenguatge i cervell La paleoneurología tracta de determinar les capacitats ntals d'una espècie fòssil a través de les impresions que el cervell deixa sobre la superfície interna del crani. Dos àrees de de l'escorça, ambdós en l'hemisfèri cerebral esquerre, estàn estretament relacionades amb la parla en els humans. L'àrea de Broca , és l'encarregada de la construcció i planificació sintàctica. Una lesió a aquest nivell perturba la capacitat de parlar i escriure, però no la comprensió del llenguatge parlat i es pot seguir llegint. Les regions de l'escorça cerebral més directament relacionades en la producció del llenguatge humà ja estaven bén desarrollades en els primers representants del nostre gènere.


-El primat atragantat La segona vía d'investigació sobre l'oritge del llenguatge la constitueix l'estudi del conjunt d'organismes responsables de l'emissió dels sons que componen la parla humana. Els sóns en que es basa el llenguatge humà es produeixen i modulen en la serie de cavitats que constitueixen el tram superior del conducte respiratòri, i reben el nom de tracte vocal: la laringe, la faringe i les cavitats nasal i oral. En tots els mamífers excepte les persones adultes, la laringe ocupa una posició alta en el coll, açò permet conectar la laringe amb la cavitat nasal duran la ingestió de líquids. Es a dir som els únic que no podem beure i respirar al mateix temps.

-La reproducció de la parla En contra del que moltes persones pensen, la majoría dels sons bàsics que formen la parla humana no s'originen directament com a tals en les cordes vocals. El tò laringi està format per una freqüència principal i una serie de freqüències armòniques. La ressonancia pot produïr vibracions com a conseqüència de la vibració de cossos pròxims. El tracte vocal humà pot adoptar diferents configuracions, cada una de les quals actúa com un resonador diferent que filtra d'una forma específica el tò laringi produït en les cordes vocals, donant lloc als diferents sons vocàlics.

-Parlen els fòssils Desde mitjans de la dècada dels setanta, s'han dut a terme una serie d'investigacions destinades a reconstruïr la morfología del tram superior del conducte respiratòri en els homínids fòssils. Si seccionàrem un crani humà pel seu pla de simetría, encontraríem que el perfil del seu borde inferior presenta una marcada inflexió situada entre el foramen magnum i la part posterior del paladar. Segons uns altres investigadors, van arribar a la conclusió sobre els aparells fonadors. En els australopithecus, paranthropus i homo hàbilis,la laringe va deure d'ocupar una posició elevada i les seues capacitats fonètiques hauríen de ser similars a les del ximpanzés. Per contra, es van encontrar crànis que presentaven basicrànis flexionats, la qual cosa implicaría laringes baixes i capacitats fonètiques similars a les nostres.

-La selecció de grup i l'extinció dels neandertals El llenguatge no és una propietat del individu, sinó de la colectivitat, ja que un individu no es pot comunicar sols, sinó que té que comunicar-se amb altres. El llenguatge hauría sigut seleccionat perque els grups amb un major nivell de comuicació interna eren més competitius, més eficaços en l'explotació de recursos del mèdi i desplaçaven a altres grups. L'absència d'un autèntic llenguatge en els neandertals va ser una de les principals causes de la seua substitució pels humans. El seu rudimentari llenguatge limitava la seua complexitat social, restringint la capacitat de transmitir informació esencial per a explotar els recursos del medi. La substitució dels humans per els neandertals no va ser un procés curt, sinó que va durar prop de 10.000 anys.

-Els renglons torçuts de la selecció natural


Charles Darwin i Alfred Russel Wallace, foren els pares de la teoría de la selecció natural, però cada ún tenía un punt de vista diferent. Mentre que Darwin contemplava que el procés de la selecció natural estava regit sols per processos naturals, Wallace atribuïa el seu oritge a causes sobrenaturals. Hui en dia , sabem que el que va tenir raó va ser Darwin.

CAPITOL 17- EL SENTIT DE L'EVOLUCIÓ -La moviola de la vida Stephen Jay Gould afirma que no sóm el resultat necssàri de l'evolució, sinó que si la Terra tornara a neixer, estaria poblada per una varietat completament diferent de formes de vida, entre les quals estaríem nosaltres. Gaylord, un dels més grans paleontòlegs del segle XX, afirma que l'evolució no té propòsits. Fa uns5 o 6 m.a en algún lloc d'Àfrica, va començar a diferenciar-se un tipus particular d'hominoideo: el primer homínid, el nostre més antic avantpassat. Fa uns 2,5 m.a els homínids s'hauríen diversificat en dos línies evoluitves diferents. Una d'elles, la dels paràntrops, es va especialitzar en un aparell mastegador hipertrofiat. L'altra eren els primers representants del gènere Homo, els primers humans, amb cervell algo major.

-Organització i caos Hui en dia temem que les activitats agrícoles, ganaderes o industrials de la humanitat puguen destruïr l'equilibri ecològic, generalment fent que desapareguen espècies. Aixi mateix, també ens preocupen els efectes en la biosfera del canvi climàtic i per la destrucció de la capa d'ozó. La biosfera és un macrosistema enormement complex, contituït per molts elements diferents que s'autoorganitzen segones una jerarquía de nivells e interaccionen de moltes formes diferents a tots els nivells. Les espècies s'han tingut que adaptar a aquestos canvis per a poder sobreviure.

EPÍLEG Els organismes vivents han existit sobre la Terra, sense saber mai per què, durant més de tres mil millons d'anys, abans de que la veritat, al fí, fós comprenguda per un d'ells. Per un home anomenat Charles Darwin.

VALORACIÓ PERSONAL Crec que aquest llibre és molt complet en quan a informació i a descobriments de fòssils i restes que ajuden a descobrir la nostra evolució. Però crec que es fa un un poc difícil quan l'autor anomena noms de descobriments o ens cita parts del cos que s'han descobert. Per altra part, crec que aquest llibre m'ha servit per a entendre moltes coses que m'havíen explicat però que no acabava d'entendre. Resumint, és un bon llibre per als interesats en aquest tema de l'evolució humana.


L'espècie elegida  

Resum del llibre "L'espècie elegida" de Juan Luis Arsuaga

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you