Page 1

| Esports | 19

ATerrassa

DIVENDRES, 5 DE SETEMBRE DEL 2008

Crònica

2

conèixer a tres famílies de tres jugadors de l’acadèmia. Eren molt pobres i ens van rebre com si esperéssin l’arribada d’alguna divinitat. Era increïble veure com obrien els seus cors i ens el brindaven a nosaltres. Unes famílies que vivien del camp, i que a final de mes potser cobraven 20 euros en el millor dels casos. Explicaven que el projecte Stick amb Índia els assegurava un futur per als seus fills, i que això no ho podrien agrair mai de cap manera. També vam poder comprovar la il·lusió d’altres nens de la seva edat per arribar algun dia a entrar dins el

Un dels objectius d’Stick amb Índia és arribar a portar un nen a la selecció nacional. 1

3

4

5

tants. Alguns amb sabates, però la majoria descalços. Va ser una de les imatges que més ens van impactar. En un camp de sorra, ple de pedres, els nens caminaven i corrien com si portessin l’últim model d’esportives. Unes plantes dels peus tan acostumades al tacte amb la sorra que ni s’immutaven. Enllestides les presentacions, va ser el torn del primer obsequi. Un a un, van recollir una samarreta groga que es va convertir en la seva equipació oficial. Durant els dotze dies, no se la van treure. Era la millor demostració que aquell regal els havia encantat. No podíem perdre el temps i amb tots els nens equipats vam començar l’entrenament. Eren quarts de vuit del matí. El sol i la calor, de moment, ens respectaven. Els primers exercicis van ser de presa de contacte. Els nens per una banda i les nenes per una altra. Els més bons a un grup i els principiants a l’altre. La separació de classes aquí encara es mantenia. Nosaltres érem a dalt de tot de la piràmide. Una mostra és que contínuament ens oferien cadires per seure. Allà on anàvem sempre hi

havia una cadira a punt. No en faltava mai cap. Ens tenien controlats a totes les visites que fèiem. Abans de l’entrenament, sempre sèiem. Era una bona manera de començar el dia.

Els 25 escollits Per entendre bé el viatge i a la vegada l’essència del projecte Stick amb Índia és necessari saber que dels 125 nens que participaven al campus, 25 eren ‘especials’. Eren els escollits per portar a terme un pla específic per a ells. Eren de la mateixa condició social que els altres. Quan parlo de condició és un dir. De fet no tenien cap tipus de condició. Eren Dàlits. O el que és el mateix, sense cap tipus de casta dins la societat índia. Dàlits, però amb molt bones capacitats per jugar a hoquei. Precisament, l’Andreu Enrich, juntament amb entrenadors locals, es va encarregar ara fa un any d’escollir aquests jugadors, entre les escoles que durant l‘any inclouen l’hoquei dins les seves activitats. Un any internats, escolarització, menjar i equipament esportiu gratuït. Una via de salvació per a ells i per a les

seves famílies. Una oportunitat única que no poden, ni volen, deixar escapar. Segons l’Andreu, aquesta formació “és com un regal. La seva vida canvia per complet i, a més, ajudem a les seves famílies a la formació del seu fill, ja que ells no la podrien assumir”. A part de les ajudes socials que suposa l’acadèmia, també hi ha un rerefons esportiu, que a la vegada va de la mà amb el desenvolupament social. “Vull que algun nen acabi sent internacional amb la selecció de l‘Índia” assegura l’Andreu. De candidats no en falten. La majoria, amb 15 anys d’edat, tenen molt potencial per arribar a dalt de tot, però en destaca un per sobre de tots. Es diu Acram, i per a l’Andreu “seria un somni i un orgull que jugués a la selecció. Seria la culminació del projecte Stick amb Índia”. “De moment s’ha d’anar a poc a poc i no saltar-nos cap pas en la seva formació. Si es vol anar massa de pressa, et pots equivocar, i estem davant d’un projecte global i a llarg termini” afegeix. Precisament, aquest projecte hem tingut la sort de poder-lo entendre ‘in situ’. Vam tenir la sort de

1. La mirada de Miquel Bosch contemplant els nens i nenes d’una escola de l’estat d’Andra Pradesh. 2. Tots els integrants de l’expedició amb el Vicente Ferrer. 3. Detall d’un peu descalç amb un stick de hoquei. 4. Dos nens jugant. Un descalç i l’altre amb esportives. 5. Foto de família. L’expedició al complet, els 125 nens i el Vicente Ferrer. ■ DAVID ENRICH

programa. Vam visitar escoles, i en elles, de nou, apareixien somriures. Eren dels antics companys de classe que veien com el seu amic havia entrat dins un projecte formatiu i somniaven en poder-ho fer ells algun dia.

“S’ha de viure, sí o sí” Érem quinze. I evidentment totes les opinions i valoracions giraven al voltant de la mateixa idea.”És una experiència única que s’ha de viure, sí o sí” afirma David Enrich, el germà de l’Andreu. Els dos germans eren els únics que repetien l’experiència. “Quan vaig acabar del campus de l’any passat vaig decidir que ho aniria repetint. És una experiència que m‘ha captivat i a la vegada és una manera de donar suport al projecte que ha tirat endavant el meu germà” apunta el David. Per al Jan Castelló “ha estat una experiència molt maca de viure. Ho recomano a tothom”. En el mateix sentit, l‘Eliseu Alòs, de Castellar del Vallès afegia que “per molt que t’ho expliquin no ho pots arribar a entendre fins que no ho vius. He tingut la sort de poder-ho fer i n’estic molt orgullós”. L’Andreu Enrich va més enllà i assegura que “el viatge a l’India, com tot viatge a terres llunyanes, ofereix la possibilitat de mirar-te el nostre món des d’un altre angle. De revisar totes les nostres creences i conductes. L’Índia t’ensenya el valor de l’intangible, a observar l’ego, una nova concepció del temps i l’espai. És una lliçó i, com totes, requereix els estudiants adequats, sinó l’India només és el nom d’un altre escenari com qualsevol altre”. La visita de Vicente Ferrer Un dels plats forts del viatge era rebre la visita de Vicenç Ferrer. El projecte solidari Stick amb Índia és una realitat gràcies a la Fundació. Per aquest motiu vam voler conèixer a l’autèntic protagonista i conèixer la seva història. Va ser el penúltim dia. Va venir al Campus i en aquell moment vam comprovar com n’era d’important per a aquella gent. “Father Ferrer”. Així el coneixen allà. Una vida dedicada exclusivament a ells. Amb 88 anys a l’esquena, feble, però amb molt sentit de l’humor, el vam conèixer un a un. Fotos i signatures de llibres i abans que es fes fosc es va retirar. El temps just per conèixer a una autèntica personalitat.

AvuiTerrassa_stick2  

1.Lamiradade MiquelBosch contemplantels nensinenesd’una escoladel’estat d’AndraPradesh. 2.Totsels integrantsde l’expedicióambel VicenteFerre...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you