Issuu on Google+

Capítol I

L'any 1668, al tram de Castella i lleó del camí de Sant Jaume, hi havia una dona de 50 anys, que tenia el seu propi hostal, el va crear quan en tenia 20(1638), així que porta treballant en ell des de feia 30 anys . Van crear aquest hostal perquè és un tram molt difícil del camí, portes carregats molts quilòmetres a les cames, i pots haver-te lesionat o haver-te fet mal. Ella es deia Elsa, era una dona d'1, 65m d'alçada, ulls castanys i cabells llisos i rossos . Va ser ella a la que se li va il·luminar la bombeta amb la idea de construir un hostal ja que quan va arribar a aquell tram del camí estava molt cansada, i a sobre s'havia torçat el turmell i no podia seguir caminant, així que el seu marit Sergi i ella van haver de quedarse assentats en una roca esperant a que passés un carruatge que els pogués portar a l'hostal més proper. Quan portaven més de de dos hores allà i no havia passat cap carruatge i ja s'estava fent fosc, en Sergi va decidir agafar-la a coll i bé i a caminar fins arribar al següent hostal i mentrestant fer temps per a que passés un altre carruatge i els portés. Finalment van arribar al hostal quan ja era de nit i l'Elsa s'havia adormit. Van passar la nit a l'hostal i al dia següent van assentar-se a la porta esperant un metge, quan va arribar, la va tractar amb molta delicadesa i li via aconsellar 1 setmana de repòs absolut i ja podria seguir caminant però amb ajuda d'algun pal i sempre amb la companyia del seu marit. Després d'aquesta setmana van tornar els dos cap al tram on l'Elsa es va fer mal i van estudiar les terres per a fer un hostal. Van veure que les terres eren bones, però es van adonar de que hi havia una cosa en la que no havien pensat, com aconseguirien els materials i les conserves? Es van assentar a un roca de per allà al costat i van començar a preguntar a tothom que passava si coneixia la manera de aconseguir materials i més conserves de les que podrien aconseguir a l'hort del darrera de l'hostal, finalment, desprès de unes quantes hores, van topar amb un noi jove, com ells, que els podria proporcionar aliments, i tenia un amic que venia materials. Com aquelles no eren terres de ningú, podien construir l'hostal sense problemes. Van pagar els materials i als constructors, i van començar a fer-la. Mentre s'anava fent l'hostal van començar a treballar les terres del darrera per aconseguir aliments. Quan van un tros de l'hostal acabat, tot van ser avantatges, des de el primer dia van


començar a venir molta gent a dormir i menjar. Com ningú havia tingut la idea abans tot van ser beneficis, es va notar que aquell tram del camí era complicat i cansat. Ella, mentre no venia gent demanant menjar i hospitalitat, no sabia que fer i es posava a parlar amb els clients que feien passada per l'hostal, que li explicaven la seva vida i perquè estaven fent aquest camí. Però un bon dia va arribar la Carla, una jove d'uns 18 anys, una noia baixa d'uns 165cm d'alçada, cabells rossos i ulls verds. Era la persona a la que l'Elsa esperava des de feia 1 mes, la persona amb l'història ideal. Quan la Carla va entrar per la porta, l'Elsa ja va veure que era la noia que esperava des de feia temps. Era una noia jove i havia de ser un motiu molt fort per a fer aquest camí tan jove. L'història de la Carla va impressionar a l'Elsa. Era del tipus d'històries que més li agradaven, les d'amor. A Terrassa, una ciutat propera a Barcelona, és on vivia la Carla i on havien viscut tots els seus avantpassats. Allà hi havia un home que la tenia boja, i ella a ell també. S'estimaven molt i eren capaços de donar la vida l'un per l'altre. Tota la vila els coneixia com a “la parelleta”. Com anaven a fer els 20 anys a les poques setmanes, en Ferran (el seu novio) li va demanar la mà per casar-se i ella va acceptar. Però a l'hora de la veritat, quan ja estaven a l'altar, la Carla va notar un buit a l'estomac, uns nervis immensos i quan van fer la típica pregunta de “acceptes a en Ferran com a....” se li va encallar la boca però definitivament va contestar que si que volia casar-se amb ell. Un any després un dels joglars s'enamora d'ella, i bassa tots els seus càntars en ella. El joglar i la Carla s'anaven veient i finalment, la Carla s'enamora del joglar i una nit, fugen de les terres per a fer el camí de Sant Jaume junts. Aquest joglar es deia Marc, tenia 17 anys, d'una estatura normal d'1,73m de cabells castanys, ulls marrons, que malgrat la seva altura és molt fort i valent. Malauradament, el Marc i la Carla no tenien on viure. Quan l'Elsa ho va escoltar, no s'ho va pensar dos vegades, els va oferir que es quedessin a viure amb ells, quasi ni es coneixien, però tenia l'esperança de que serien molt feliços tots junts. A canvi d'aquest gran favor, el Marc va començar a ajudar a en Sergi amb la construcció de l'hostal.

Un dia, amb la seva roba vella i trencada, i també amb la de els seus


companys treballadors, va fer un esfèric agrupant i xafant totes les peces de roba, les va cosir per a que no es caigues ninguna. Llavors va ensenyar als seus companys a jugar a un esport que consistia a xutar un objecte esfèric al que li diuen pilota i ficar-lo dins d'una porteria, però clar, això seria molt fàcil i per això hi havien equips, 11 jugadors per equip, un dels quals era “porter” que es el jugador que es posa a la porteria intentant impedir que la pilota entri a la porteria, ja que si entra, és gol, i l'equip contrari té avantatge i aquest, és l'únic jugador que pot tocar la pilota amb les mans. Aquest esport s'havia de jugar en algun camp amb limitacions, que eren les següents: Es posaven porteries, no importava a la distància a la que es trobaven, i es marcava una àrea i uns límits dels quals la pilota no podia sortir. Aquest esport es deia “Futbol”. Els va oferir de crear un equip, qui volgués es podria apuntar, però els va advertir de que els que hi jugaven, eren molt bèsties i si feien mal al contrari, no els importava gens. A tots els companys els hi va semblar be la idea d'en Marc, sobretot per a desconnectar del treball dur que portava la construcció de l'hostal. També va proposar a en Sergi de que reservar un espai del pati de l'hostal, ni que fos reduït, per a construir un camp de futbol i poder practicar-lo. El que també va fer en Marc per al futbol, va ser ensenyar-lo a molts dels peregrins que passaven per allà, i demanarlis que ells l'ensenyessin a molta gent, i així consecutivament fins a que tothom conegués aquest esport, i així, poder fer el primer torneig de futbol de la comarca.

Per una altre banda, les noies s'encarregaven de treure endavant l'hostal i de cuidar l'hort per a tenir aliments suficients i no haver de comprar tant al mercat ja que estava molt lluny i només tenien una mula. Principalment, era la Carla qui cuinava, i l'Elsa qui servia els plats i feia com de secretària de l'hostal.


Capítol 2

Era un 6 de maig de l'any 1641 en Sergi i la Carla van decidir d'anar a Barcelona, la ciutat on vivien l'Elsa i el Marc per a veure què pensava la gent d'ells i de'l que van fer. Quines hipòtesis havien creat de les dues desaparicions, i sobretot, què havia sigut de tots, com havia quedat la ciutat quan van marxar. Van pujar a les seves habitacions a aplegar la roba i els objectes que necessitarien per al viatge, van ficar-ho tot dins de la maleta. Quan van acabar, van anar cap a una caseta que van construir per a la mula i la van preparar per al viatge. Quan van acabar de fer totes aquestes tasques, van ara directament a dinar i després a descansar per al dia següent. Eren les 7:20 del matí quan l'Elsa es despertava, al adonar-se'n de que l'hora que era, ràpidament va despertar ràpidament a en Sergi, i aquest, mig adormit, es va aixecar de pressa i corrents i mentre que l'Elsa preparava l'esmorzar, ell despertava a la Carla i a en Marc per a explicar-s'hi tot el que havien de fer durant el temps que es quedarien com a encarregats de l'hostal. Mentre el Sergi i l'Elsa esmorzaven, els explicaven a en Marc i la Carla el que havien de fer, com havien de tractar als clients, com s'havien de repartir les habitacions... En Sergi, com ja sabia el que en Marc estava pensant, va donar-li permís per a organitzar algun torneig d'esports i, per suposat, de futbol també. Quan eren prop de les nou del matí, l'Elsa i en Sergi sortien en direcció a Terrassa, els esperaven un munt de quilòmetres de camí per davant. En Marc i la Carla es van quedar a la porta del petit hostal, fins que la parella muntada en una mula es feia impossible de veure. Era el 28 de maig quan van arribar a Barcelona. Arribaven molt cansats de tots aquests quilòmetres que havien fet durant els 22 dies anteriors que ni que els haguessin fet en mula, el fet d'estar sota el sol i fer tota aquesta distància, cansa molt.


Quan van arribar, van anar directament a buscar un hostal o algun lloc on allotjar-se. Van trobar un bon lloc, un hostal al centre de la vila, van decidir quedar-se allà durant un temps, fins que trobessin casa a la vila.

Van passar els primers cinc dies buscant casa per la vila, i a més, preguntant què sabien d'en Marc i la Carla. La gent, quan preguntaven això els miraven amb cara de preocupació i deien que no volien parlar del tema, o simplement, no contestaven. Ni el Sergi ni l'Elsa es van donar per vençuts, i van seguir preguntant, ells necessitaven saber què en pensaven d'ells. Fins que finalment,al setè dia, en Sergi, esperant a que es fes el pa, va preguntar a un altre ciutadà per en Marc i per la Carla, i per fi, va contestar. Va dir que un any despres de la boda de la Carla, ella i un dels seus joglars, en Marc, van desaparèixer en una nit de turmenta, van passar tota una setmana buscant-los però no hi va haver èxit, a la setmana següent, un camperol va trobar un mocador de dona a la muntanya, el va portar a la vila i els pares de la Carla van veure que era el seu, i llavors tothom va pensar que es van morir perquè el riu baixava amb molta força, i llavors van ser arrossegats per l'aigua. El Marc va comprar el pa i va anar ràpid cap a casa, i li va explicar tot a la seva dona, ella, de seguida va agafar una troç de paper i una ploma i va escriu-re tot el que el Marc li havia explicat i li va enviar a la Carla i al Sergi. Aquella mateixa tarda, l'Elsa va portar la carta al carter per a que l'enviés a l'hostal. Ara que ja sabien la veritat, i què pensava la gent de la desaparició d'una noble i d'un joglar, van decidir quedar-se a viure a Barcelona durant un cert temps per a veure com era la vida allà, com era la gent, ni que una cosa ja sabien, no els agrada parlar d'aquella


desaparició. Després de quatre dies fent vida normal a la vila, sense preocupació per saber el que pensaven dels nous propietaris del seu hostal, feia una setmana que aquella vila era la seva vila, on viurien durant un cert temps. Estaven passejant per la plaça del mercat de la vila quan de cop i volta, apareix un camperol corrent i cridant, deia el següent: “Agafeu ni que siguin falçs, però agafeu alguna cosa i neu a lluitar, les tropes espanyoles ens ataquen.” L'Elsa i el Sergi van creuar mirades, llavors no s'ho van pensar dos cops, el Sergi va anar a casa, va agafar lo primer que va trobar, i va començar a córrer cap on anava tothom. L'Elsa va anar fins a casa, es va quedar uns instants a la porta, i quan va reaccionar, va agafar també alguna cosa i va començar a seguir a tots els ciutadans. Tots dos anaven amb la por de morir, però si s'havia de fer, es feia, ells eren també catalans, eren de les terres de Lleida i per això es van posar a lluitar, per defensar la seva terra, Catalunya.

Quan el Sergi va arribar on s'estava efectuant la lluita, va veure molts cossos a terra, dessagnant-se, homes lluitant cos a cos amb una falç contra una escopeta, pagesos contra soldats, pagesos que des del terra. Però, per la seva terra, no s'espera menys, i llavors va decidir no pensar-so dos cops i es va posar a lluitar. Els soldats no feien servir les escopetes per a disparar, perquè veien que seria malgastar bales, quan els pagesos només tenien espases, martells i falçs. Mentrestant els homes i algunes dones estaven lluitant, l'Elsa i la majoria de dones de la vila es quedaven atenent a alguns ferits lleus, alguns que es poguessin curar amb poca feina, però cada vegada s'hi afegien més dones a la batalla. Per sort, per la nit, l'Elsa i en Sergi estaven els dos a casa, sopant i acte seguit, ficats al


llit. Van dormir amb una arma sota el llit, per a que si passava alguna cosa, tenir alguna cosa amb la que atacar. Per sort, en tota la nit no va haver cap incident prop de casa seva. El segon dia no va ser pas un dia tranquil, va seguir la batalla, però per sort, van venir gent d'altres viles veïnes, a lluitar contra les tropes espanyoles. Aquest segon dia va ser idèntic al passat, però amb la única diferència que aquest, era lluita tot el dia, en canvi el primer, va ser només per la tarda. Ja de bon matí la gent sortia al carrer a defensar el seu territori. Els soldats castellans seguien al bosc, preparats per a un segon dia de batalla, vigilant les fronteres, rodejant la comarca. Els ciutadans no podien sortir de la comarca, només podien estar a la seva vila, i si intentaven sortir, haurien de lluitar contra els soldats espanyols, que si es donava la ocasió, tenien clara avantatge els soldats castellans.

El segon dia va transcórrer sense incidents, ni els soldats castellans ni els pagesos de la vila van agafar la iniciativa d'atacar. Però el tercer dia, va canviar completament, les tropes castellanes van intentar entrar a les viles. Llavors tots els ciutadans de les viles van reaccionar ràpidament i van anar a les muralles a defensar-se i defensar les seves terres. Tot va tornar a ser com el primer dia, gent per el terra arrossegant-se, gent al terra sense un braç o una cama, gent lluitant fins la mort amb una falç i un martell enfrontant-se a una escopeta. Un cop fora de la frontera, al voltant de 1000 mentres, era un camp ple de gent, dreta o al terra, viva o morta, amb falçs o escopetes, amb roba militar o roba de carrer... però això si, el terra no es veia, on no hi havien morts, hi havia sang o roba trencada.


Quan en Sergi va arribar allà i va veure el que estava passant, se li va fer un buit a l'estómac, però va agafar fort la falç que portava i va entrar a aquella batalla. Al principi no va trobar a ningun soldat que l'enxampés, llavors també va agafar un munt de pedres per a tirar-les des de lluny i poder ferir, ni que fos lleugerament, a algun dels seus enemics. Quan va acabar de llençar les pedres, va passar a la lluita cos a cos, va sortir del seu amagatall i es va disposar a matar a alguns dels seus enemics amb aquesta arma. Quan portava només 50 metres li va sortir al pas un soldat castellà, i amb un cop de falç a l'estómac el va deixar al terra. 10 metres després li va aparèixer un altre soldat, que el va apartar del seu camí amb un cop al coll. Quan es va desfer d'aquest, li va venir un per al darrera i li va donar un cop amb la escopeta a l'esquena, quan va notar l'impacte, ràpidament es va girar i li va clavar la falç prop de les costelles, després de deixar al terra a aquest tercer adversari ja va escoltar un tir proper a ell, començaven a disparar. Ja portaven 5 bales fins que van tocar-li la cama amb una d'elles, però ell va seguir lluitant com si res, seguia movent-se com podia i matava als soldats que se li posaven al pas. No va decidir abandonar la batalla, va decidir que esque quedava lluitant fins la mort, que per la seva terra faria el que fos. I així va ser, fins que no van encertar-li més tirs al seu cos no va parar, fins que no va acabar per dessagnar-se no va deixar anar la falç.


Capítol 3 Per l'altre banda estava l'Elsa que va passar-se la nit sencera al davant de la porta per si apareixia el seu marit. Això no va succeir. I com era d'esperar, tota l'estona que va passar esperant-lo, la va passar amb la cara plena de llàgrimes. Al dia següent, va agafar una arma i va córrer cap on es trobava el cos del seu marit. Estava estirat al terra, ple de sang, amb marques de bales a les cames i el troc superior i amb la falç prop de la mà. L'Elsa, plena de ràbia, va agafar la falç que va fer servir el seu marit el dia abans, i va tornar corrents, amb la cara plena de llàgrimes i amb un gest de ràbia cap a casa. Quan va arribar a casa, va canviar-se de roba, es va posar teles al voltant de les cames per a protegir-les dels trets i va agafar totes les coses de casa que li poguessin fer servei per a defensar-se com cal a una guerra. Va estar a la batalla tot el matí, però no va lluitar cos a cos ninguna vegada, només va llençar coses. Aquella mateixa nit, va pensar que faria fins que s'acabés la guerra, si valia la pena lluitar cos a cos arriscant-se a morir o seria millor quedar-se a casa sense tenir el risc a morir fins que acabés la guerra. Després de passar-se tota la nit pensant, va decidir enviar una carta a la Carla i en Marc que deia el següent:


“Estimats Marc i Carla, us escric aquesta carta per a comunicarvos que estem en guerra, que no podem sortir ni de la vila i que en Sergi ha mort lluitant per la nostra terra. També volia dir-vos que no tornaré, lluitaré fins a la mort com el meu marit i voldria que féssiu de l' hostal el que vosaltres vulgueu. Gràcies per tot.”

Mentre que a la vila de Terracium Castellum l'Elsa s'hi jugava la vida, i en Sergi ja l'havia perdut lluitant per la seva terra, al tram de castella i lleó, a l'hostal, en Marc i la Carla estaven com a propietaris d'aquest, ja sabien que els soldats castellans estaven atacant les ciutats catalanes, gràcies als caminants que arribaven de la capital castellana que portaven noves noticies. Estaven molt preocupats perquè sabien com era en Sergi, i com era l'Elsa quan es tractava d'una perdua


El record de la terra estimada