__MAIN_TEXT__

Page 1


[2005

. 2011

]

ESPAIZERO1

LETTERS TO KURT SCHWITTERS CARTaS A KURT SCHWITTERS

CARTES A KURT SCHWITTERS QUIM DOMENE


Arqueologia DADÀ / Cartes a Kurt Schwitters “[...] Subscriguis a Dadà, l’únic Préstec que no rendeix res”. Set manifestos dadà, 1918. Tristan Tzara

Quim Domene s’ha desplaçat per l’univers dadà a cavall d’una cartografia tan potent com la de Kurt Schwitters, autor que es llançà a la conquesta de l’obra d’art total mitjançant la proposta artística MERZ, una paraula aparentment sense significat i paradigma de totes les expressions artístiques partint del collage de tot tipus de materials enmig de la paraula. “El material és tan inessencial com jo mateix”, diu Schwitters. I segueix: “El que és important de debò és la configuració, ja que el material és inessencial. Utilitzo qualsevol material que el quadre admeti. En la mesura que comparo els diversos tipus de materials tinc, davant la pintura a l’oli, un avantatge, puix que, apart del color davant el color, també valoro la línia davant la línia, la forma davant la forma, etc... Fins i tot el material, per exemple, fusta davant tela. Jo anomeno aquesta concepció del món, de què va néixer aquesta conformació artística, MERZ.” 1 Així, el 1920 inicià la Construcció MERZ al seu apartament de Waldhausenstrasse, a Hannover, en la qual treballà els setze anys següents.

1 SCHWITTERS, Ernst, “Manual de instrucciones”, catàleg Kurt Schwitters, Madrid: Fundación Juan March, 1982 i reproduït al fullet de mà de la mateixa exposició a Barcelona, Fundació Joan Miró, 1982-1983.


Necessitat d’independència i llibertat. Crit a favor d’un gest artístic que desemboca en el no-res, xoc frontal amb el sentit comú, contra una manera de fer art i a favor d’un procés de profanació i desmitificació de l’art. Dadà homenatja l’atzar i l’absurd i aixeca la proposta estètica des de l’antiart. “Estem farts de les acadèmies cubistes i futuristes: laboratoris d’idees formals. És que es fa art per guanyar diners i fer moixaines als gentils burgesos?”, diu Tristan Tzara als Set manifestos dadà, de 1918. Quim Domene reprèn aquest gest d’inconformisme dadà per recordar amb les seves Cartes a Kurt Schwitters, que inicià el 2005 i que acaben amb aquesta exposició, que l’art és tan absurd com la vida mateixa. En aquest desplegament de més de dos-cents collages dirigits com a cartes a aquest protagonista de la utopia dadà, l’artista s’endinsa en un viatge arqueològic per l’avantguarda dels anys vint del segle XX i pren com a base un material trobat casualment a Olot amb motiu del tancament de diverses fàbriques. Mostraris de gèneres de punt, llibres de comptabilitat, originals per fer estampats i tapes de cartró dels lligalls del Registre de la Propietat, entre altres materials arreplegats, li han servit de pretext per bastir aquesta sèrie de collages que constitueixen, com l’obra de Schwitters, un monòleg encarat a la història de l’art no exempt de malenconia, confrontat també a la realitat d’avui, que associa a les notícies dels diaris, a la balança desequilibrada del món des que ha deixat de fonamentar-se en la dialèctica i ha passat a una global homogeneïtzació. Com retornar a l’art el gest revolucionari de l’avantguarda? Potser en forma de cartes com les que Domene envia a Schwitters, als llocs i les ciutats on va viure, als carrers allà on ja no se’l pot trobar. I les lletres retornen al remitent, en aquest monòleg que cerca el diàleg amb l’altre en la història, en què no hi ha més resposta que un doble viatge per la poètica de la Construcció MERZ i de la Construcció Domene, que ultrapassen la intimitat per esdevenir forces poètiques, també en l’espai públic. No endebades, Schwitters es va guanyar la vida com a dissenyador d’anuncis i tipògraf i Anna Blume (1919), una recopilació de poemes i prosa editada per Paul Steegeman,

va tenir una edició ampliada del text amb cartells que van ser enganxats per tot Hannover. També Quim Domene va realitzar un cartell amb l’efígie de Schwitters, el penjà enmig dels cartells de les eleccions municipals d’Olot del 22-M (2011) i dugué a terme un reportatge fotogràfic que feia referència al fet d’anar a votar Schwitters. Un altre gest polític que Domene retorna en gest poètic és la relectura que fa d’una foto publicada en un diari sobre la proclamació de la República el 14 d’abril. Sobre la imatge en blanc i negre, farcida de multitud de caps i algunes banderes onejant enmig de la gent, Domene pinta els colors de la bandera republicana segons diverses tipologies pictòriques, que anomena repúbliques i que fan referència a la forma de pintar de Palermo (monocroms), Rothko (superfície), Johns (banderes), Hirst (cercles de colors), Judd (minimalisme), Pollock (esquitxos all over), Boltanski (retrats i bombetes), Flavin (neons) i Mapplethorpe (fal·lus de colors). Sovint, Domene és irònic sobre la història de l’art i ell mateix es confronta amb altres artistes famosos. A Escultura i peanya es dibuixa com a sòcol fent de taula i sosté com a escultura la parella Gilbert & George. En altres, escriu, a empremta de tampó i sempre amb el to estètic que correspon a cada artista amb qui es mesura, el nom de l’altre artista associat al seu: Arne Jacobsen, Blinky Palermo and me; Arne Jacobsen and me in Blue Klein; Arne Jacobsen, Bruce Nauman and me, entre altres. Aquest component irònic el projecta sobre algunes icones de l’art, la política i el pensament a la sèrie On the Beach, escenari de flaixos sobre Kafka, Woolf, Lenin, Einstein, Rothko, Freud o Picasso i els seus atributs. Domene parla del món actual a través de l’art i de les seves icones. Parla de la caiguda del comunisme des de la torre de Tatlin dedicada a la III Internacional, converteix la figura de Lenin en un ninot per vestir com si fos una nina de paper amb els vestits retallats de Malévitx. La polaritat i la rivalitat entre Amèrica del Nord i l’antiga URSS la trobem en la foto de l’astronauta Amstrong arribant a la lluna amb la torre de Tatlin com a rerefons per indicar que


els russos arribaren a la lluna abans que els americans. Sovint, l’artista s’inclou en el repertori iconogràfic d’aquests collages; s’hi compara amb un mico, amb el seu propi crani sobre un plat; en altres porta un revòlver a la mà, o du el rostre cobert amb un passamuntanyes com un terrorista. És gairebé impossible descriure la riquesa iconogràfica i les múltiples referències d’aquests collages farcits de motius i que eviten l’horror vacui. L’artista s’autorepresenta com a pintor i s’interroga sobre la seva situació en el món i en la història de l’art i de la pintura. El trobem, potser, amagat darrere personatges encarats que sostenen la bola del món, o que aguanten una casa en flames; o darrere els personatges anònims que duen el cos ple de lletres o de cercles. És quan Domene se’ns apareix rellegint Picabia. De forma més evident, l’identifiquem quan la seva figura surt expel·lida pels forats de dos cranis dibuixats sobre mapes de Castella la Nova, Extremadura, València i Múrcia. Una visió crítica de les comunitats autònomes o antigues províncies espanyoles manades per la dreta. Elements iconogràfics recurrents podrien ser l’esfera del rellotge sense agulles, o amb ganivets creuats que hi fan la mateix feina; la ja esmentada torre de Tatlin; òrgans del cos com el cor o el cervell; o objectes de vida efímera en la vida quotidiana i un xic antiquats, com les bossetes de sucre a Sugar Baby, el paquet de tabac de Gitanes, els Alpino o el Linimento Sloan, entre altres que remeten directament a productes vigents en els anys setanta. L’altre paràmetre que cal considerar és la paraula o els altres signes gràfics. Domene omple els collages de paraules i lletres (MERZ, WORT, NOT IS BUCH, WALK, EXIT, K de Kafka), números o interrogants i homenatja el Schwitters tipògraf. Quim Domene s’identifica amb el gest revolucionari de dadà i pren Kurt Schwitters com a fantasma de l’avantguarda i model d’un dadaisme constructiu. De fet, Schwitters visqué dins un collage, la columna MERZ, avui reconstruïda, que constitueix un model poètic del segle XX, quan els materials de rebuig prenen sentit estètic i

l’art comença a concedir poder a l’espectador. A dadà, “Ordre = Desordre; jo = no-jo; afirmació = negació: resplendors suprems d’un art absolut”. Ho diu Tristan Tzara, que escrigué 224 cops la paraula udola en una pàgina, com un càstig en forma de poema sonor que Quim Domene reprèn en un dels seus collages. Amb els collages MERZ, Domene passa amb facilitat a fer un creuament del dadà amb l’art pop per la via d’una extrapolació del sentit gairebé surrealista, de ressons magrittians. L’estrofa d’una vella cançó ens recorda “Tots som pops” i quatre pomes són encastades als rostres de quatre homes embarretats. Cada poma reviu una icona de l’art pop, Rauschenberg, Warhol, Johns i Lichtenstein, amb els seus motius més estereotipats (combinepaintings amb la imatge de Kennedy, les sopes Campbell, la bandera americana i una vinyeta de còmic). El gest artístic acompanya el gest polític de cada moment i època. Capitalisme i comunisme són els dos pols entorn dels quals ha girat bona part del pensament que s’ha viscut en el segle XX. L’art ha viatjat enmig de la tragèdia, com la creació de Schwitters, exemple d’algú que travessà el temps sostenint-se en una columna d’utopia: MERZ. Quim Domene, que va néixer l’any que va morir Schwitters, ha creat aquests collages per no seguir una pista falsa, atret per un dels motors sense fre de l’avantguarda i retrobar, així, l’absurd de tot plegat: “Jo no sóc Bruce Nauman, i què?”. Pilar Parcerisas


Arqueología DADÁ / Cartas a Kurt Schwitters

“[...] Subscríbase a Dadá, el único Préstamo que no rinde nada”. Siete manifiestos dadá, 1918. Tristan Tzara

Quim Domene se ha desplazado por el universo dadá cabalgando sobre una cartografía tan potente como la de Kurt Schwitters, el autor que se propuso la conquista de la obra de arte total mediante la propuesta artística MERZ, una palabra aparentemente sin significado y paradigma de todas las expresiones artísticas partiendo del collage de todo tipo de materiales en medio de la palabra. “El material es tan inesencial como yo mismo”, afirma Schwitters.Y continúa: “Lo que es realmente importante es la configuración, ya que el material es inesencial. Utilizo cualquier material que admita el cuadro. En la medida en que comparo los diferentes tipos de materiales tengo, ante la pintura al óleo, una ventaja, puesto que, además del color frente al color, también valoro la línea frente a la línea, la forma frente a la forma, etc. Incluso el material, por ejemplo madera frente a lienzo. Yo llamo a esta concepción del mundo, de la que nació esta conformación artística, MERZ.” 1 Así, en 1920 inició la Construcción MERZ en su apartamento de Waldhausenstrasse, en Hannover, en la que estuvo trabajando a lo largo de los dieciséis años siguientes. Necesidad de independencia y libertad. Grito a favor de un gesto artístico que desemboca en la nada, choque frontal con el sentido común, contra un modo de hacer arte y a favor de un proceso de profanación y desmitificación del arte. Dadá rinde homenaje al azar y al absurdo e iza la propuesta estética desde el antiarte. “Estamos hartos de las academias cubistas y futuristas: laboratorios de ideas formales. ¿Es que se hace arte para ganar dinero y acariciar a los gentiles burgueses?”, escribe Tristan Tzara en los Siete manifiestos dadá, de 1918. Quim Domene retoma este gesto de inconformismo dadá para recordar con sus Cartas a Kurt Schwitters, que empezó en el 2005 y que terminan con esta exposición, que el arte es tan absurdo como la vida misma. En este despliegue de más de doscientos collages dirigidos como cartas a este protagonista de la utopía dadá, el artista emprende un viaje arqueológico por la vanguardia de los años veinte del siglo XX a partir de un material encontrado casualmente en Olot con motivo del cierre de varias fábricas. Muestrarios de géneros de punto, libros de contabilidad, originales para estampados y cubiertas de cartón de los legajos del Registro de la Propiedad, entre otros materiales reunidos, le han proporcionado el pretexto para armar esta serie de collages que constituyen, como la obra de Schwitters, un monólogo enfrentado a la historia del arte no falto de melancolía, confrontado también a la realidad actual, que asocia a las noticias de los periódicos, a la balanza desequilibrada del mundo desde que ha dejado de fundamentarse en la dialéctica para entrar en una global homogeneización. 1

SCHWITTERS, Ernst, “Manual de instrucciones”, catálogo Kurt Schwitters, Madrid: Fundación Juan March, 1982 y reproducido en el folleto de la misma exposición en Barcelona, Fundació Joan Miró, 1982 1983.

¿Cómo devolver al arte el gesto revolucionario de la vanguardia? Quizás en forma de cartas como las que Domene envía a Schwitters, a los lugares y las ciudades donde vivió, a las calles donde yo no puede encontrársele.Y las misivas vuelven al remitente, en este monólogo que busca el diálogo con el otro en la historia, en el que no hay otra respuesta que un doble viaje por la poética de la Construcción MERZ y de la Construcción Domene, que van más allá de la intimidad para convertirse en fuerzas poéticas, también en el espacio público. No en balde, Schwitters se ganó la vida como diseñador de anuncios y tipógrafo y Anna Blume (1919), una recopilación de poemas y prosa editada por Paul Steegeman, tuvo una edición ampliada del texto con carteles que se pegaron por todo Hannover. También Quim Domene creó un cartel con la efigie de Schwitters, lo colgó entre los carteles de las elecciones municipales de Olot del 22-M (2011) y realizó un reportaje fotográfico que hacía referencia al hecho de ir a votar a Schwitters. Otro gesto político que Domene retorna en gesto poético es la relectura que realiza de una foto publicada en un periódico sobre la proclamación de la República el 14 de abril. Sobre la imagen en blanco y negro, llena de una multitud de cabezas y algunas banderas ondeando entre la gente, Domene pinta los colores de la bandera republicana según varias tipologías pictóricas, a las que él llama repúblicas y que hacen referencia a la forma de pintar de Palermo (monocromos), Rothko (superficie), Johns (banderas), Hirst (círculos de colores), Judd (minimalismo), Pollock (salpicaduras all over), Boltanski (retratos y bombillas), Flavin (neones) i Mapplethorpe (falos de colores). A menudo, Domene es irónico sobre la historia del arte y él mismo se confronta a otros artistas famosos. En Escultura y peana se dibuja como zócalo que sirve de mesa y sostiene como escultura a la pareja Gilbert & George. En otras escribe, imprimiéndolo con un tampón y siempre con el tono estético correspondiente a cada uno de los artistas con los que se mide, el nombre del otro artista asociado al suyo: Arne Jacobsen, Blinky Palermo and me; Arne Jacobsen and me in Blue Klein; Arne Jacobsen, Bruce Nauman and me, entre otros. Este componente irónico le proyecta sobre algunos iconos del arte, la política y el pensamiento en la serie On the Beach, escenario de flashes sobre Kafka, Woolf, Lenin, Einstein, Rothko, Freud o Picasso y sus atributos. Domene habla del mundo actual a través del arte y de sus iconos. Habla de la caída del comunismo desde la torre de Tatlin dedicada a la III Internacional, convierte la figura de Lenin en un muñeco para vestirlo como si se tratara de una muñeca de papel con los vestidos recortados de Malévitx. La polaridad y la rivalidad entre Norteamérica y la antigua URSS la encontramos en la foto del astronauta Amstrong llegando a la luna con la torre de Tatlin al fondo para indicar que los rusos llegaron antes que los americanos. Con frecuencia, el artista se incluye en el repertorio iconográfico de estos collages; en ellos se compara con un mono, con su propio cráneo sobre un plato; en otros lleva un revólver en la mano, o el rostro cubierto con un pasamontañas a guisa de terrorista. Resulta casi imposible describir la riqueza iconográfica y las múltiples referencies de estos collages llenos de motivos y que evitan el horror vacui. El artista se representa a sí mismo como pintor y se interroga sobre su situación en el mundo y en la historia del arte y de la pintura. Lo encontramos, quizás, escondido tras personajes encarados que sostienen la bola del mundo, o que aguantan una casa en llamas; o tras los personajes anónimos que llevan el cuerpo lleno de letras o de círculos. Es cuando Domene se nos aparece releyendo a Picabia. De forma más evidente, lo identificamos cuando su figura sale expelida por los orificios de dos cráneos dibujados sobre mapas de Castilla


la Nueva, Extremadura,Valencia y Murcia. Una visión crítica de las comunidades autónomas o antiguas provincias españolas ordenadas por la derecha. Elementos iconográficos recurrentes podrían ser la esfera del reloj sin manecillas, o con cuchillos cruzados que hacen las veces de estas; la ya mencionada torre de Tatlin; órganos del cuerpo como el corazón o el cerebro; u objetos de existencia efímera en la vida cotidiana y algo anticuados, como las bolsitas de azúcar Sugar Baby, el paquete de tabaco de Gitanes, los Alpino o el Linimento Sloan, entre otros que remiten directamente a productos vigentes en los años setenta. El otro parámetro que hay que tener en cuenta es la palabra y los demás signos gráficos. Domene llena los collages de palabras y letras (MERZ, WORT, NOT IS BUCH, WALK, EXIT, K de Kafka), números o interrogantes, y homenajea al Schwitters tipógrafo. Quim Domene se identifica con el gesto revolucionario de dadá y toma a Kurt Schwitters como fantasma de la vanguardia y modelo de un dadaísmo constructivo. En realidad, Schwitters vivió dentro de un collage, la columna MERZ, hoy reconstruida, que constituye un modelo poético del siglo XX, cuando los materiales de rechazo toman sentido estético y el arte empieza a conceder poder al espectador. En dadá, “Orden = desorden; yo = no-yo; afirmación = negación: resplandores supremos de un arte absoluto”. Lo dice Tristan Tzara, que escribió 224 veces la palabra aúlla en una página, como un castigo en forma de poema sonoro que Quim Domene retoma en uno de sus collages. Con los collages MERZ, Domene pasa con facilidad a realizar un cruce del dadá con el arte pop por la vía de una extrapolación del sentido casi surrealista, de resonancias magrittianas. El estribillo de una vieja canción nos recuerda que “Tots som pops” y cuatro manzanas se encastran en los rostros de cuatro hombres con sombrero. Cada manzana revive a un icono del art pop, Rauschenberg, Warhol, Johns y Lichtenstein, con sus motivos más estereotipados (combine-paintings con la imagen de Kennedy, las sopas Campbell, la bandera americana y una viñeta de cómic). El gesto artístico acompaña al gesto político de cada momento y época. Capitalismo y comunismo son los dos polos alrededor de los que ha girado buena parte del pensamiento que se ha vivido en el siglo XX. El arte ha viajado entre la tragedia, como la creación de Schwitters, ejemplo de alguien que cruzó el tiempo sosteniéndose en una columna de utopía: MERZ. Quim Domene, que nació el año que murió Schwitters, ha creado estos collages para no seguir una pista falsa, atraído por uno de los motores sin freno de la vanguardia, y reencontrar, así, lo absurdo de todo ello: “Yo no soy Bruce Nauman, ¿y qué?”. Pilar Parcerisas

DADA Archaeology / Letters to Kurt Schwitters

“[...] Subscribe to Dada, the only loan that doesn’t pay”. Seven Dada Manifestos, 1918. Tristan Tzara

Quim Domene has moved around the Dada universe on the back of such a powerful cartography as that of Kurt Schwitters, the author who set out to conquer the total work of art through the artistic proposal MERZ, a word apparently without meaning and a paradigm of all artistic expressions based on collages of sundry materials in the midst of the word. “The material is as inessential as myself,” said Schwitters. He continued, “The only essential thing is giving form. Because giving form is unessential, I can use any material the picture demands. Material montage gives me an advantage over traditional oil painting, since in addition to placing colour against colour, line against line, form against form, etc. I can place material against material, wood against burlap. I call my new manner of working from the principle of using any material MERZ.” 1 Thus, the MERZ Construction got underway in his flat on Waldhausenstrasse, in Hannover, in 1920, and he would work on it for the ensuing 16 years. The need for independence and freedom, a cry in favour of an artistic gesture that leads to nothingness, a frontal clash with common sense, against a certain way of making art and in favour of a process of profanation and demythification of art: Dada pays tribute to the random and the absurd, and its artistic proposition stems from anti-art. “We’ve had enough of the cubist and futurist academies: laboratories of formal ideas. Do we make art in order to earn money and keep the dear bourgeoisie happy?” said Tristan Tzara in his 1918 Seven Dada Manifestos.With his Letters to Kurt Schwitters, which he started in 2005 and which ends with this exhibition, Quim Domene revisits this nonconformist Dada gesture to remind us that art is as absurd as life itself. In this deployment of more than 200 collages addressed like letters to this figure in the Dada utopia, the artist embarks upon an archaeological journey through the 1920s avant-garde based on materials found by chance in Olot upon the closure of several factories. He uses samples of knitwear, accounting books, originals to make prints and cardboard covers from the packets of the Property Register, among other found materials, as the pretext for constructing this series of collages which, just like Schwitters’ work, make up a monologue on art history not bereft of melancholy, also at odds with today’s reality which he associates with the news in the papers, the unequal balance of the world ever since it is no longer grounded upon dialectic and has instead turned to global homogenisation. 1

SCHWITTERS, Ernst, “Manual de instrucciones”, catalogue Kurt Schwitters, Madrid: Fundación Juan March, 1982 and reproduced in the handbill from the same exhibition held in Barcelona, Fundació Joan Miró, 1982 1983.


How to return to the art of the revolutionary gesture of the avant-garde? Perhaps in the guise of letters like the ones that Domene writes to Schwitters, to the places and cities where he lived, to the streets where he can no longer be found. And the letters are returned to sender in this monologue which seeks dialogue with the other in history, in which there is no further response than a double journey through the poetics of the MERZ Construction and the Domene Construction, which stretch beyond intimacy to become poetic forces, in the public arena as well. Not for nothing, Schwitters earned his living as an advertising designer and typographer, and Anna Blume (1919), a compilation of poems and prose published by Paul Steegeman, had an extended version of the text with posters that were hung all over Hannover. Quim Domene also made a poster with Schwitters’ effigy; he hung it among the posters for the municipal elections in Olot on the 22nd of March (2011) and made a photographic report that referred to voting for Schwitters. Another political gesture that Domene turns into a poetic gesture is his reinterpretation of a photograph published in a newspaper on the Proclamation of the Republic on the 14th of April. Over the black and white picture filled with a crowd of heads and some flags waving among the people, Domene paints the colours of the Republican flag in different styles which he calls republics and which hark back to the painting styles of Palermo (monochrome), Rothko (surface), Johns (flags), Hirst (circles of colours), Judd (minimalism), Pollock (all-over splashes), Boltanski (portraits and light bulbs), Flavin (neon) and Mapplethorpe (coloured phallus). Domene is often ironic about art history, and he compares himself to other famous artists. In Sculpture and Pedestal he draws himself as a plinth serving as a table holding Gilbert and George as a sculpture. In others, with a stamp pad, always maintaining the aesthetic tone befitting each artist with which he measures himself, he writes the name of the other artist associated with his: Arne Jacobsen, Blinky Palermo and Me; Arne Jacobsen and Me in Blue Klein; Arne Jacobsen, Bruce Nauman and Me, among others. This ironic touch projects him onto some of the icons of art, politics and thinking in the series On the Beach, the backdrop of flashes about Kafka, Woolf, Lenin, Einstein, Rothko, Freud and Picasso and their attributes. Domene talks about today’s world through art and its icons. He speaks about the fall of communism from Tatlin’s Tower dedicated to the Third International, turns the figure of Lenin into a doll to dress up like a paper doll with Malevich’s cut-out clothing. The polarity and rivalry between North America and the former USSR can be found in the photo of the astronaut Neil Armstrong reaching the Moon with Tatlin’s Tower as the background to indicate that the Russians reached the Moon before the Americans. The artist often includes himself in the iconographic repertoire of these collages; he compares himself to a monkey, with his own skull on the plate; in others he is carrying a revolver in his hand, or his face is covered with a ski mask like a terrorist. It is virtually impossible to describe the iconographic richness and the multiple references of these collages filled with motifs and in flight from the horror vacui. The artist depicts himself as a painter and inquires into his place in the world and in the history of art and painting. Perhaps we find him hidden inside face to face figures holding up a globe, or holding a house in flames; or behind anonymous people whose bodies are covered in letters or circles. This is when Domene appears to be reinterpreting Picabia. More obviously, we can identify him when his figure

is expelled from the holes of two skulls drawn on maps of Castilla la Nueva, Extremadura,Valencia and Murcia. A critical vision of the Spanish autonomous communities or former provinces ruled by the right; recurring iconographic elements might be the dial of a clock with no hands, or with crossed knives that do the same job; the aforementioned Tatlin’s Tower; body organs like the heart or brain; or ephemeral objects from everyday life, just a touch antiquated, like the Sugar Baby sugar sachets, the pack of Alpino cigarettes and Sloan Liniment, among others which refer directly to products on the shelves in the 1970s. The other parameter that must be considered is the written word and other graphic signs. Domene fills his collages with words and letters (MERZ, WORT, NOT IS BUCH, WALK, EXIT, K de Kafka), numbers and question marks and thus pays tribute to Schwitters the typographer. Quim Domene identifies with Dada’s revolutionary gesture and takes Kurt Schwitters as a phantasm of the avant-garde and the model of a constructive Dadaism. In fact, Schwitters lived in a collage, the MERZ column, today rebuilt, which is a poetic model of the 20th century when cast-off materials take on an aesthetic meaning and art begins to empower the spectator. In Dada, “Order = disorder; self = not-self; statement = negation; ultimate emanations of an absolute art”. Tristan Tzara said this, writing the word howl on a page 224 times, like a punishment in the guise of a sound poem that Quim Domene revisits in one of his collages. With his MERZ collages, Domene easily crosses Dada with Pop Art via an extrapolation of the almost surrealistic meaning, of Magrittian echoes. The verse of an old song reminds us “Tots som pops” (We are all Pop), and four apples are embedded in the faces of four men in hats. Each apple revives a Pop Art icon, Rauschenberg, Warhol, Johns and Lichtenstein, with their most stereotyped motifs (combinepaintings with the image of Kennedy, Campbell’s soup cans, the American flag and the frame of a comic). The artistic gesture accompanies the political gesture in every moment and epoch. Capitalism and communism are the two poles around which much of 20th century thinking revolved. Art has travelled in the midst of tragedy, like the Schwitters creation, an example of someone who traverses time sustained on a column of utopia: MERZ. Quim Domene, who was born the year Schwitters died, has created these collages to not follow a red herring attracted by the brakeless engines of the avant-garde and thus reencounter the absurdity of everything: “I’m not Bruce Nauman, and so what?” Pilar Parcerisas


CARTES A KURT SCHWITTERS

2005-2011 220 unitats Tècnica mixta i collage sobre tapes per a documents del Registre de la Propietat d’Olot. 31 x 42 cm aproximadament


Kurt Schwitters (Hannover, Alemanya, 1887 - Kendal, Anglaterra, 1948) va ser un destacat pintor, escultor, poeta sonor i grafista. Les seves obres més conegudes són les que ell anomenava Merz, nom derivat de l’apòcope fortuïta de la paraula Kommerz, que havia utilitzat en una obra. Els Merz eren fonamentalment collages i assamblages de material en desús i es convertirien en sinònim d’un nou art multidisciplinari lliure de convencions acadèmiques tradicionals. Les seves obres recullen fragments d’objectes trobats com ara bitllets de transport, trossos de cartells o de diaris, llanes, botons, teles, etc; objectes d’ús corrent recuperats i sublimats estèticament. Però més enllà de les obres bidimensionals, aquesta manera de procedir es va traslladar a un munt d’activitats vàries com poemes, teatre, la revista Merz (1923-1932) i l’espectacular Merzbau (espai Merz), una construcció escultòrica en la qual va treballar quinze anys, que va acabar ocupant vuit habitacions de casa seva i en què alguns historiadors veuen el precedent més clar de les modernes instal·lacions artístiques. Ell mateix definiria aquest procés artístic com a propi del moment històric que li havia tocat viure: “La Gran Guerra ha acabat; en certa mesura, el món està en ruïnes. Així doncs, recullo els seus fragments i construeixo una nova realitat.” Cartes a Kurt Schwitters és un projecte iniciat l’any 2005 per l’artista Quim Domene amb la voluntat d’establir una mena de diàleg o d’epistolari fictici amb l’autor alemany. Utilitzant com a suport les tapes per guardar els documents del Registre de la Propietat d’Olot, ha anat construint collages, o Merz, seguint l’estela del que feia Kurt Schwitters. En aquesta primera presentació pública de la sèrie es mostren 220 unitats datades el dia que es van acabar per remarcar l’aspecte de correspondència. Domene incorpora Schwitters, el moviment dadà i les avantguardes artístiques, però la temàtica de les obres també fa referència a la memòria històrica, la tradició artística, l’actualitat, etc. Un munt de referències creuades que, tot sovint, són produïdes per una relació atzarosa entre objectes, imatges i símbols.

Kurt Schwitters (Hannover, Alemania, 1887 - Kendal, Inglaterra, 1948) fue un destacado pintor, escultor, poeta sonoro y grafista. Sus obras más conocidas son las que él bautizó como Merz, un nombre derivado de la apócope fortuita de la palabra Kommerz, que había utilizado en una obra. Los Merz eran fundamentalmente collages y assamblages de material en desuso que se convertirían en sinónimo de un nuevo arte multidisciplinar libre de convenciones académicas tradicionales. Sus obras recogen fragmentos de objetos encontrados como billetes de transporte, trozos de carteles o de periódicos, lanas, botones, telas, etc.; objetos de uso habitual recuperados y sublimados estéticamente. Pero más allá de las obras bidimensionales, esta manera de proceder se trasladó a un sinfín de actividades varias como poemas, teatro, la revista Merz (1923-1932) y el espectacular Merzbau (espacio Merz), una construcción escultórica en la que trabajó quince años, que terminó ocupando ocho habitaciones de su casa y en la que algunos historiadores ven el precedente más claro de las modernas instalaciones artísticas. Él mismo definiría este proceso artístico como propio del momento histórico que le había tocado vivir: “La Gran Guerra ha terminado; en cierta medida, el mundo está en ruinas. Así pues, recojo sus fragmentos y construyo una nueva realidad.” Cartas a Kurt Schwitters es un proyecto iniciado en el 2005 por el artista Quim Domene con la voluntad de establecer una especie de diálogo o de epistolario ficticio con el autor alemán. Utilizando como soporte las cubiertas para guardar los documentos del Registro de la Propiedad de Olot, ha ido construyendo collages, o Merz, siguiendo la estela de lo que hacía Kurt Schwitters. En esta primera presentación pública de la serie se muestran 220 unidades con la fecha del día que se terminaron para remarcar el aspecto de correspondencia. Domene incorpora a Schwitters, al movimiento dadá y a las vanguardias artísticas, pero la temática de las obras también hace referencia a la memoria histórica, a la tradición artística, a la actualidad, etc. Muchas referencias cruzadas que, a menudo, vienen producidas por una relación azarosa entre objetos, imágenes y símbolos.

Kurt Schwitters (Hannover, Germany, 1887 - Kendal, England, 1948) was a prominent painter, sculptor, sound poet and graphic artist. His most famous works are the ones he called Merz, a name derived from the fortuitous apocope of the word Kommerz, which he had used in a work. Merzes were mainly collages and assamblages from waste material which became synonymous with a new multidisciplinary art form free from the traditional academic conventions. His works bring together fragments of found items like transport tickets, pieces of posters or newspapers, buttons, fabrics, etc., everyday items which he recovered and aesthetically sublimated. However, beyond his two-dimensional works, his way of making art was extended to a host of other activities, including poems, theatre, the magazine Merz (19231932) and the show Merzbau (Merz space), a sculptural construction on which he worked for 15 years. His Merzbau ended up occupying eight rooms in his house, and some historians see it as the clearest forerunner to modern art installations. Schwitters himself defined this artistic process as befitting the historical time in which he lived: “The Great War has finished; to some extent the world is in ruins.Therefore, I am gathering its fragments and building a new reality”. Letters to Kurt Schwitters is a project launched by artist Quim Domene in 2005 with the goal of forging a kind of dialogue or fictitious epistolary with the German artist. Using the covers used to hold documents from the Property Registry of Olot as his support, Domene has constructed collages, or Merz, following in the footsteps of Kurt Schwitters. This first public presentation of the series includes 220 units dated on the day they were finished to highlight their nature as correspondence. Domene revisits Schwitters, the Dada movement and the artistic avant-gardes; however, the subject matter of his works also refers to historical memory, artistic tradition and current events, a plethora of crossed references which often arise through a chance relationship among objects, images and symbols.


Cartes a Kurt Schwitters Olot, maig de 2005 Apreciat Kurt: Tal i com vàrem comentar durant la nostra última trobada al Kunstmuseum mit Sammlung Sprengel de Hannover, t’envio la meva última col·lecció de merzcollages. Aquests merz, més que mai, són fills del comerzbank, ja que és material abandonat i recuperat de diferents indústries i comerços de la meva ciutat que no han superat la crisi o els frenètics canvis i evolucions que ens està portant aquest nou segle. Fins i tot el suport utilitzat procedeix del comerz que segurament està menys en crisi: el Registre de la Propietat Urbana; el seu recent procés d’informatització els ha obligat a prescindir d’aquest apreciat embolcall-suport que, segurament, tant t’hagués interessat en la teva quotidiana recerca dels residus que genera la societat urbana i industrial. Voldria construir un gran merzbau com a reivindicació d’allò efímer, encara que Mr. Andy Warhol i la seva Factory ja se’m van avançar. I és que el Club Dadà, al qual se’t va negar l’entrada, va engendrar molts deixebles, tots ells afiliats al Pop Art, amb Rauschenberg al capdavant. El teu treball en solitari i a contracorrent et converteix en l’últim supervivent dadaista; voldria entrar en el teu Club o almenys al teu Cabaret (és clar, sense Voltaire). M’agradaria que les meves petites recreacions digitals fossin com les teves intervencions manuals, per sobre de qualsevol regla imposada. Encara que els meus merz estan construïts automàticament, com els teus, no són fruit d’un generador d’atzars i posen en joc un conjunt de possibilitats per a produir una gran quantitat d’objectes estètics. Parlant d’estètica, avui no et parlaré de bellesa; la paraula en si està envoltada d’un frenètic debat sense fi i no puc reflexionar-hi fins que hagi passat la tempesta. Salut i molts merz. Quim Domene (Publicat per el suplement Culturas de La Vanguardia, 20 de maig de 2005)

Cartas a Kurt Schwitters

Letters to Kurt Schwitters

Olot, mayo del 2005

Olot, May 2005

Apreciado Kurt: Tal como comentamos en nuestro último encuentro en el Kunstmuseum mit Sammlung Sprengel de Hannover, te mando mi última colección de merzcollages. Estos merz, más que nunca, son hijos del comerzbank, puesto que es material abandonado y recuperado de diferentes industrias y comercios de mi ciudad que no han superado la crisis o los frenéticos cambios y evoluciones que nos está llevando este nuevo siglo. Incluso el soporte utilizado procede del comerz que seguramente está menos en crisis: el Registro de la Propiedad Urbana; su reciente proceso de informatización les ha obligado a prescindir de este apreciado envoltorio-soporte que, seguramente, tanto te hubiera interesado en tu cotidiana búsqueda de los residuos que genera la sociedad urbana e industrial. Quisiera construir un gran merzbau como reivindicación de lo efímero, aunque Mr. Andy Warhol y su Factory ya se me adelantaron. Y es que el Club Dadá, al que se te negó la entrada, engendró muchos discípulos, todos ellos afiliados al Pop Art, con Rauschenberg a la cabeza. Tu trabajo en solitario y a contracorriente te convierte en el último superviviente dadaísta; quisiera entrar en tu Club o por lo menos en tu Cabaret (claro está, sin Voltaire). Quisiera que mis pequeñas recreaciones digitales fueran como tus intervenciones manuales, por encima de cualquier regla impuesta. Aunque mis merz estén construidos automáticamente, como los tuyos, no son fruto de un generador de azares y ponen en juego un conjunto de posibilidades para producir una gran cantidad de objetos estéticos. A propósito de estética, hoy no te hablaré de belleza; la palabra en cuestión está metida en un furibundo debate sin fin y no puedo reflexionar sobre ella hasta que haya pasado la tormenta. Salud y muchos merz.

Dear Kurt: As we said during our last meeting at the Kunstmuseum mit Sammlung Sprengel in Hannover, I am sending you my last collection of merzcollages. These merz, more than ever, are products of the comerzbank because they are abandoned materials that have been recovered from different industries and shops in my city that have not withstood the economic crisis or the frenetic changes and evolutions that the new century has brought. Even the support I have used comes from the comerz which is surely experiencing the crisis less: the Urban Property Registry. Its recent process of computerisation has forced to abandon the use of this valued envelope-support which probably would have interested you so much in your daily search for waste generated by industrial and urban society. I would like to build a big merzbau as a claim on behalf of the ephemeral, although Mr Andy Warhol and his Factory got there before me. And the Dada Club, in which you were denied entry, begat many disciples, all of whom joined the Pop Art, with Rauschenberg at the head. Your individual work against the current turned you in the last surviving Dadaist. I would like to join your Club or at least Cabaret (without Voltaire, of course). I would like my little digital recreations to look like your manual interventions, above any forced rule. Although my merz are built automatically, like yours, they are not the fruit of a random generator; rather they put an entire set of possibilities into play in order to produce a vast number of aesthetic objects. Talking about aesthetics, I am not going to talk about beauty today, since the word per se is surrounded by a raging, endless debate, and I cannot reflect on it until the storm has passed. Best wishes and many merz.

(Publicado por el suplemento Culturas de La Vanguardia, 20 de mayo de 2005)

(Posted by Culturas supplement of La Vanguardia, 20 May 2005)

Quim Domene

Quim Domene


Quim Domene Berga Neix a Olot l’any 1948. Artista visual de formació autodidacta. Es va iniciar com a dissenyador gràfic, però ràpidament el seu treball va derivar cap a la pintura. Actualment practica diferents disciplines, especialment la pintura combinada amb altres tècniques, però també la fotografia, la reprografia, les instal·lacions i l’escultura, aquesta última sobretot en la realització d’obra pública. Les seves obres s’estructuren en sèries temàtiques i estilístiques. A partir de 1968 comença a exposar amb diversos col·lectius: Grup d’Ara, Assemblea d’Artistes de la Garrotxa i Olot temps de ruptura. L’any 1974 comença a exposar individualment i realitza exposicions en diferents ciutats de Catalunya i Espanya. L’any 1980 du a terme la seva primera exposició a Alemanya, a la ciutat natal de Kurt Schwitters, Hannover, en la qual entra en contacte amb l’obra del mestre del collage a través del Sprengel Museum, on hi ha dipositat el llegat de Schwitters. A Hannover exposa diverses vegades, així com a les ciutats també alemanyes de Kassel, Stuttgart, Düsseldorf, Friedberg, Köln, Bonn, Kamen, Möln, Wunstorf, Eckernförde... Ha realitzat exposicions individuals a les ciutats europees d’Stockholm (Suècia); Zürich, Bern, Zug i Wil (Suïssa); Wien (Àustria); Bordeaux, Grignan i Toulouse (França). El 1991 va exposar individualment a New York (EUA). A partir de 1998 comença a exposar individualment al Japó: Kobe, Osaka, Tokyo, Kyoto, Okayama i Ashiya. Ha participat en diferents edicions de les fires ARCO i ESTAMPA a Madrid i a les fires internacionals de Barcelona i València; Hannover i Kassel (Alemanya); Montreal (Canadà); Buenos Aires (Argentina) i Osaka (Japó). Té publicades diverses monografies personals de la seva obra amb textos de Joan Barril, Lluís Montreal, Carme Ortiz, Josep Maria Fonolleras, Miquel Martí i Pol, Glòria Bosch, Jaume Fàbrega, Jordi Pujiula, David Santaeulària, Eudald Camps, J. N. Santaeulàlia, Maria Domene, Xavier Antich, Pilar Parcerisas... Ha realitzat intervencions artístiques en espais urbans d’Olot, Girona, les Preses, Riudellots de la Selva, Calella de Palafrugell, Cassà de la Selva, Figueres... Des de l’any 2005 ha treballat de manera intermitent en la sèrie Cartes a Kurt Schwitters, que queda recollida en aquesta publicació.

Per a més informació: www.quimdomene.com


Quim Domene Berga

Quim Domene Berga

Nace en Olot en 1948. Artista visual de formación autodidacta. Se inició como diseñador gráfico, pero rápidamente su trabajo derivó hacia la pintura. Actualmente practica diferentes disciplinas, especialmente la pintura combinada con otras técnicas, pero también la fotografía, la reprografía, las instalaciones y la escultura, esta última sobre todo en la realización de obra pública. Sus obras se estructuran en series temáticas y estilísticas. A partir de 1968 empieza a exponer con varios colectivos: Grup d’Ara, Assemblea d’Artistes de la Garrotxa y Olot temps de ruptura. En 1974 empieza a exponer individualmente y realiza exposiciones en diferentes ciudades de Cataluña y España. En 1980 realiza su primera exposición en Alemania, en la ciudad natal de Kurt Schwitters, Hannover, en la que entra en contacto con la obra del maestro del collage a través del Sprengel Museum de esta ciudad alemana, donde se encuentra depositado el legado de Schwitters. En Hannover expone varias veces, así como en las ciudades también alemanas de Kassel, Stuttgart, Düsseldorf, Friedberg, Köln, Bonn, Kamen, Möln, Wunstorf, Eckernförde... Ha realizado exposiciones individuales en las ciudades europeas de Stockholm (Suecia); Zürich, Bern, Zug y Wil (Suiza);Wien (Austria); Bordeaux, Grignan y Toulouse (Francia). En 1991 expuso individualmente en New York (EUA). A partir de 1998 empieza a exponer individualmente en Japón: Kobe, Osaka, Tokyo, Kyoto, Okayama y Ashiya. Ha participado en diferentes ediciones de las ferias ARCO y ESTAMPA en Madrid y en las ferias internacionales de Barcelona y Valencia; Hannover y Kassel (Alemania); Montreal (Canadá); Buenos Aires (Argentina) y Osaka (Japón). Tiene publicadas varias monografías personales de su obra con textos de Joan Barril, Lluís Montreal, Carme Ortiz, Josep Maria Fonolleras, Miquel Martí i Pol, Glòria Bosch, Jaume Fàbrega, Jordi Pujiula, David Santaeulària, Eudald Camps, J. N. Santaeulàlia, Maria Domene, Xavier Antich, Pilar Parcerisas... Ha realizado intervenciones artísticas en espacios urbanos de Olot, Girona, Les Preses, Riudellots de la Selva, Calella de Palafrugell, Cassà de la Selva, Figueres... Desde el 2005 ha trabajado de manera intermitente en la serie Cartas a Kurt Schwitters, que queda recogida en esta publicación.

A self-taught visual artist, he was born in Olot in 1948. He got his start as a graphic designer, but his work quickly veered toward painting. Today he practices several different disciplines, especially painting combined with other techniques, as well as photography, reprography, installations and sculpture, the latter particularly in public works. His works are organised into thematic and stylistic series. In 1968 he began to exhibit his works with different collectives: Grup d’Ara, Assemblea d’Artistes de la Garrotxa and Olot temps de ruptura, and in 1974 he started to hold solo exhibits and shows in different cities around Catalonia and Spain. In 1980 he held his first exhibit in Germany, in Kurt Schwitters’ hometown of Hannover, where he came into contact with the oeuvre of the master of collage through the Sprengel Museum, the home of Schwitters’ legacy. His works have appeared in several shows in Hannover as well as in other German cities, such as Kassel, Stuttgart, Düsseldorf, Friedberg, Köln, Bonn, Kamen, Möln, Wunstorf, Eckernförde... He has also held a variety of solo exhibits in the European cities of Stockholm (Sweden); Zürich, Bern, Zug and Wil (Switzerland); Wien (Austria); Bordeaux, Grignan and Toulouse (France). In 1991 he had a solo show in New York (USA), and in 1998 he began to hold individual exhibits in Japan: Kobe, Osaka, Tokyo, Kyoto, Okayama and Ashiya. He has participated in different editions of the ARCO and ESTAMPA fairs in Madrid and in the international art fairs of Barcelona and Valencia (Spain); Hannover and Kassel (Germany); Montreal (Canada); Buenos Aires (Argentina) and Osaka (Japan). He has published several personal monographs on his oeuvre with texts by Joan Barril, Lluís Montreal, Carme Ortiz, Josep Maria Fonolleras, Miquel Martí i Pol, Glòria Bosch, Jaume Fàbrega, Jordi Pujiula, David Santaeulària, Eudald Camps, J. N. Santaeulàlia, Maria Domene, Xavier Antich, Pilar Parcerisas.... He has performed artistic interventions in urban spaces around Olot, Girona, Les Preses, Riudellots de la Selva, Calella de Palafrugell, Cassà de la Selva, Figueres... Since 2005 he has been rendering the works in the series Letters to Kurt Schwitters, which are compiled in this publication.

Para más información: www.quimdomene.com

For further information, visit www.quimdomene.com


CARTES A KURT SCHWITTERS Quim Domene Espai ZER01, del 3 de setembre al 20 de novembre del 2011 Exposició i catàleg: Organitza i produeix: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot i Espai ZER01 Col·labora: Generalitat de Catalunya (Departament de Cultura) Coordinació: David Santaeulària Textos: Quim Domene, Pilar Parcerisas i David Santaeulària Fotografies: Enric Roca Disseny: Quim Domene i Sílvia Molera Traducció i correcció textos: Pere Ferrés i Mary Black Impressió: Impremta Aubert Agraïments: Joan Capdevila. Miquel Colomer. Maria Domene. Xavier Moliner. Joan Romero (1956-2007). Joan Serra. Roger Serrat-Calvó. Galeria El Carme,Vic. Col·lecció Espai ZER01 número 33 Dipòsit legal: GI-911-2011 ISBN: 978-84-938058-6-9 © de les obres, les fotografies i els textos és propietat dels autors respectius Espai ZER01, carrer de l’Hospici, 8. 17800 Olot Tel.: 972 266 351 zerou@olot.cat / www.olot.org/cultura/zerou Organitza:

Col·labora:


Profile for Sílvia Molera

Cartes a Kurt Schwitters. Quim Domene  

Catàleg Exposició Cartes a Kurt Schwitters. Quim Domene. Espai ZERO1

Cartes a Kurt Schwitters. Quim Domene  

Catàleg Exposició Cartes a Kurt Schwitters. Quim Domene. Espai ZERO1

Advertisement