Page 1

RECOLLIDES PELS ALUMNES DE 3r DEL CEIP JOAN BENEJAM


L’ENCANTAMENT DE BINIDONÍS Hi havia una vegada tres soldats que anaven caminant de Maó a Ciutadella. Quan passaven pel bosc de Binidonís (a Es Mercadal) es va fer fosc. Al mig del bosc van trobar una casa i com que no hi havia ningú, van entrar i hi van quedar a dormir. Els tres soldats van somiar que tres joves es volien casar amb ells. Dos van dir que sí i van somiar que es casaven i el tercer va dir que ho havia de demanà als seus pares i no es va casar. Quan es van despertar la casa havia desaparegut. Van seguir caminant i van trobar tres joves, dues vestides de blanc ben contentes i una vestida de negre ben enfurrunyada. Les dues que anaven de blanc van agrair als soldats que les haguessin desencantades i que segur arribarien a capitans, però la de negre va renyar al soldat per no haver-se volgut casar ja que no la va desencantar i que mai passaria de ser un soldat ras.


SA LLÀNTIA DE PLATA Conten que dos-cents anys enrere les romeries a Santa Àgueda eren molt populars i que els pelegrins a la muntanya llegendària podien veure sa llàntia de plata, molt polida, que cremava davant de l’antiga església. Però un dia se la van endur a Maó per a fer-la neta i ningú l’ha vista més, ni bruta ni neta. La història d’aquesta llàntia venia del temps dels moros, quan aquests una vegada van desembarcar a Menorca i van atacar l’amo en Gatzó. L’amo en Gatzó lluità amb totes les seves forces i demanà ajuda a Santa Àgueda. Va aconseguir fugir, però com que estava ferit, al cap de tres dies es va morir. Uns dies més tard, l’amo en Gatzó es va aparèixer a sa neta i li va explicar que havia promès una llàntia de plata a Santa Àgueda i que, com que era mort, demanava als fills que complissin la promesa. Tots van quedar ben sorpresos quan van veure que la filleta duia pintada al vestit una llàntia de plata. Servint-se d’aquell model un argenter construí sa llàntia de plata.


SA PICA D’ALBRANCA Fins fa poc, a n’es lloc d’Albranca hi havia una pica molt grossa. La van fer buidant un immens cantó de vuit pams de llarg, per quatre de gruixa i cinc d’ample. Allà dins hi cabien vint-i-cinc o trenta gerres d’aigua. Conten que una geganta se la carregava dalt es cap i la tornava plena d’aigua des torrent d’En Fideu i per no perdre es temps mentrestant filava o espiava. Avui en dia encara queden les restes d’aquesta pica.


SA NAU D’ES TUDONS I ES POU DE S’AIMADOR Fa molt de temps hi havia a Menorca dos gegants que estaven enamorats d’una joveneta. Per decidir quin dels dos s’hi casaria un faria una nau de pedres gegantines i l’altre faria un pou amb una barrina gegant. El qui acabàs primer es casaria amb la jove. Van començar a fer feina i al cap de molts dies el de la nau ja traginava la darrera pedra quan va passar al costat del pou i va sentir que cridava: -“aigua, he trobat aigua!” Molt enrabiat va tirar la pedra dins el pou i va matar el seu contrincant. La jove quan ho va saber no s’hi va voler casar i el gegant va fugir sense acabar la nau, a la que sempre hi mancarà una pedra.


SA COVA DE SA POR En aquell temps va venir un vaixell ple de moros. Cada dia robaven una cosa diferent i una vegada van raptar una joveneta i la van tancar dins una cova. Els pagesos van aconseguir fer fugir els moros. Quan van entrar dins la cova van sentir gemegar la jove, però no la van trobar per aumon. Van cercar per tot, fins que es van adonar que eren les pedres que gemegaven.


SA CIUTAT DE PARELLA Diuen que fa molts anys va existir una ciutat anomenada Parella i que, per gelosies amb una altra ciutat, una bruixa la va encanta i la va enfonsar davall la mar. Conten que hi ha gent que l’ha vista i que fins hi tot un al·lot hi anava per acerar les relles i que aquestes es convertien en plata. Diuen que només es podrà desencantar el dia de Sant Joan quan set Joans i set Joanes es trobin a la vora de la mar, sense sebre res un de l’altre.


SA NUVIA D’ALGENDAR En temps des moros, a Algendar hi havia un casament i mentre feien la festa una bruixa va passar i va cantar aquesta cançó a la nuvia: Sa nuvia d’Algendar Avui és en terra, demà serà en mar; Avui menja capons i gallines, Demà menjarà sardines A la vora de la mar. Després van aparèixer uns moros que van raptar la nuvia i se la van endur a la nau, a on l’endemà “menjà sardines”. Al cap d’un temps va fugir dels moros i la nau que la tornava va naufragar. Sa nuvia es salvà i va arribar a Cala Galdana. Va anar a una casa de pagès a demanar socors i quan va sabre que era Algendar se li va trebucar el seny. Des d’aleshores va d’un lloc a l’altre com una bruixa, demanant almoina i cantant: Sa nuvia d’Algendar Avui és en terra, demà serà en mar; Avui menja capons i gallines, Demà menjarà sardines A la vora de la mar.


Recull llegendes