La fira de sempre

Page 1

La fira de sempre i altres narracions

MANUEL PÉREZ BONFILL Edició a cura d’Emigdi Subirats


RECULLEDE CONTES

CONTES

1


RECULLEDE CONTES

CONTES

LA FIRA DE SEMPRE I ALTRES NARRACIONS

2


RECULLEDE CONTES

CONTES

[1ª edició:

2016

Autor: Manuel Pérez Bonfill Edició a cura d’Emigdi Subirats i Sebastià  Edita: AMPA INSTITUT JOAQUÍN BAU Disseny:

Gerard March

3


RECULLEDE CONTES

CONTES

TAULA DE CONTINGUTS

Preludi ...................................................................................

7

Contes en català 1

La Fira de sempre ................................................................

14

2

Excuses de mal pagador .....................................................

36

3

Felipa Domènech .................................................................

70

En castellà 4

1958 Manuel Pérez Bonfill ..................................................

80

5

El viajero ...............................................................................

82

4


RECULLEDE CONTES

CONTES

5


RECULLEDE CONTES

CONTES

PREFACI En el marc de l’Any Manuel Pérez Bonfill (Tortosa, 1926), en què es commemora el 90è aniversari del seu naixement, Ricardo Gascón, president de l’AMPA de l’institut on va impartir la docència durant quasi quatre dècades, em va encarregar la publicació d’un recull de contes de la seua producció. Ens sentim molt satisfets del fet que s’hagin celebrat nombroses activitats de tipus literari i acadèmic, de les quals farem cinc cèntims adequadament en aquest prefaci, però una part molt important i necessària era la publicació d’alguna mostra de la seua obra narrativa, atès que el professor justament ens havia ensenyat que per parlar de les virtuts d’un escriptor se l’ha de llegir prèviament. Aquesta és la primera lliçó que apreníem els seus alumnes, i l’hem volgut seguir. Em vaig posar de seguida a treballar-hi, ja que suposava una altra iniciativa en què em podia implicar de primera mà en la promoció de la seua obra. De fet, ja m’havia encarregat prèviament de l’edició del poemari Giny d’aigua (Publicacions URV), del recull de narrativa Abusos del ritual (Pagès editors), i del treball biogràfic que va escriure l’Agnès Pegueroles.

El professor, el literat, el lluitador antifeixista

Manuel Pérez i Bonfill va ser un històric professor de llengua i literatura castellanes de l’institut de Tortosa, tal com ell sol anomenar-lo, així com ha estat tostemps un intel·lectual extremadament compromès amb la classe obrera i amb la catalanitat. Nascut l’any 1926, va ser un dels xiquets del conflicte bèl·lic de 1936-1939, la guerra civil més incivil, sobre la qual ha reflexionat abastament en nombrosos escrits literaris. Als anys 1950 va endegar la seua carrera literària lligada a dos capçaleres culturals de luxe: GEMINIS (1953-1061) i La Zuda (1955-1963), que van ser com una llum de claror en un període d’extrema foscor cultural al país, així com molt especialment en aquella Tortosa conservadora del moment. El seu nom va lligat a projectes culturals de prestigi com el Club Universitari o el grup Macla 65. També endegava la seua tasca professional com a docent, que el va portar a ser un

6


RECULLEDE CONTES

CONTES professor admirat que va encaminar un bon nombre de carreres artístiques 1 i literàries. La lluita obrera va marcar profundament la seua activitat pública als anys 1960, fet que el va portar a ser empresonat pel règim dictatorial per la seua defensa de la llengua catalana i per la seua activitat política. “Jo que no en sóc, de feixista” era una de les populars frases del seu repertori com a docent. La bandera de l’esperit democràtic l’ha acompanyat al llarg de la seua llarga vida, sempre compromès amb la lluita pels drets ciutadans i el rebuig als símbols i el monument franquistes que encara perduren a la ciutat malauradament. El 20 de novembre de 1975 passaven a la història les llargues vacances del silenci, Joan Cid i Mulet dixit. En aquests primers anys del postfranquisme, en què es varen perdre tants llençols en les consegüents bugades, va ser un dels pioners professors de català de la Junta permanent als anys 1980, i va realitzar una magnífica tasca de difusió del teatre a l’institut. Des de les pàgines del setmanari Ebre Informes, va esdevenir el veritable cronista de la cultura catalana, amb un seguit d’articles que encara són de referència avui dia.

Reconeixements entrat el segle XXI

El Centre del Comerç de Tortosa va organitzar, de la mà del periodista i intel·lectual Josep Bayerri2, un cicle de conferències d’homenatge als membres de la Generació GÈMINIS, per commemorar el 50è aniversari de la històrica publicació cultural, de la qual formaven part escriptors de notable relleu com: Gerard Vergés, Manuel Pérez Bonfill, Ricard Salvat, Zoraida Burgos i Jesús Massip. Va suposar el primer gran homenatge a uns literats de primer nivell que havien deixat petjada a les nostres leltres. L’any 2008 a redós de la fira literària Joan Cid i Mulet de Jesús es tirava endavant el 1r concurs de treballs de recerca per a alumnes de batxillerat dels instituts de Tortosa i de Roquetes. Va ser guardonada l’alumna Agnès Pegueroles amb un estudi sobre el nostre professor de sempre, tal com m’agrada acompanyar el seu 1 2

Les actrius Mercè Lleixà i Sílvia Sabaté, l’actor Pere Ponce, el poeta Albert Roig, etc. Primer director d’Ebre informes, i autor de nombrosos llibres de recerca històrica i literària.

7


RECULLEDE CONTES

CONTES nom. L’any següent Manuel va ser el pregoner d’aquest certamen literari, en el qual se li varen organitzar nombroses conferències de reivindicació del seu paper crucial en el camp de la literatura, i actes diversos com recitacions poètiques de la seua obra i exposicions de tots els seus llibres. Es va editar el seu darrer recull narratiu, Abusos del ritual, i es va endegar la campanya per tal que la Generalitat li concedís la Creu de Sant Jordi, la qual va fructificar sortosament el 2010. Tanmateix, se li va organitzar un homenatge en l’àmbit educatiu a l’institut, mentre que a la Biblioteca de Roquetes se li feia el reconeixement a la seua lluita política per la democràcia i la dignificació de la catalanitat.

Any Manuel Pérez Bonfill A iniciativa de l’Òmnium Cultural ilercavó s’ha tirat endavant l’Any Manuel Pérez Bonfill durant el 2016. Es va crear una comissió formada per: l’institut tortosí on va exercir la docència, l’AMPA del centre, Òmnium Terres de l’Ebre, la Biblioteca Marcel·lí Domingo, el Consorci de Normalització Lingüística a les Terres de l’Ebre, la URV al Campus de les Terres de l’Ebre i l’Ajuntament de Tortosa, i alguns amics personals de l’àmbit cultural com: els escriptors Manel Ollé i Lluís Martín Santos, la cantautora Montse Castellà, i l’escultora Cinta Sabaté. Es va idear un any nodrit d’activitats per realçar la figura d’aquest notable homenot de lletres nostrat. Els actes literaris han estat: Recitacions poètiques de la seua obra al Forn de la Canonja i a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta, recitació de l’obra de Francesc Vicent Garcia “Rector de Vallfogona” al Taller Cinta Dalmau, homenatge a la revista GÈMINIS a la Biblioteca de la ciutat. Òmnium ha organitzat la celebració d’una desena de Clubs de lectura amb els seus reculls Abusos del ritual i Carrer de només un en diverses poblacions3 de les Terres de l’Ebre. S’han enregistrat diversos programes sobre la seua figura a les televisions i les ràdios comarcals4, així com s’han publicat nombrosos articles a la premsa comarcal5 i s’ha obert un bloc6 a internet, amb el nom Els 90 de Manolo, que segueix diàriament 3

Flix, Alcanar, Amposta, Tortosa, etc. Tens un racó dalt del món (Canal 21), Lletres Ebrenques (Antena Caro Roquetes), la Cadena Ser Ebre, etc. 5 La Veu de l’Ebre, Cop d’ull, etc. 6 http://rolculturamanolo.blogspot.com.es/2015/11/els-noranta-anys-de-manuel-perez-bonfill.html 4

8


RECULLEDE CONTES

CONTES l’esdeveniment. Tanmateix, la delegació de la UOC a Tortosa ha promogut l’elaboració de la pàgina Manuel Pérez Bonfill a l’Espai Lletra, que el situa al costat dels autors amb més prestigi de la literatura catalana. Finalment, l’institut organitzava al saló d’actes7 una teatralització del seu recull narratiu Abusos del ritual, dirigida per la professora de teatre Manolita Nadal, a la vegada que l’AMPA del centre promovia l’edició d’aquest llibre. En l’àmbit més institucional, l’Ajuntament de Tortosa li va concedir el títol de Fill predilecte de la ciutat en un acte celebrat a l’Espai Sant Domènech al mes de gener. La delegació de la UOC a Tortosa, la seu de la UNED i la URV al Campus Terres de l’Ebre, les tres universitats amb seu a la ciutat, li van organitzar un extraordinari acte de reconeixement acadèmic a l’aula magna del Campus de les Terres de l’Ebre de la URV al febrer, durant el qual es va repartir la reedició del poemari Giny d’aigua, gentilesa de l’Antena Cultural del Campus TE de la URV. Al voltant de la festivitat literària de Sant Jordi, el govern de Campredó va atorgar el seu nom a la Biblioteca municipal i va muntar una exposició amb diversos plafons al carrer que retrataven la seua obra i personalitat. S’està treballant igualment en la possible publicació dels articles publicats a la columna “Bon dia cultura catalana” de l’històric Ebre informes a finals de la dècada de 1970 i principis del 1980, per la seua qualitat narrativa i el seu interès cultural i literari.

Aquest volum

Hem inclòs en aquest volum el conte inèdit Felipa Domènech, conjuntament amb La Fira de sempre, narració guanyadora del premi Puig i Llensa de 1968 a Blanes (La Selva); Excuses de mal pagador, conte premiat a les Festes Pompeu Fabra dels Jocs Florals de Cantonigrós de 1980; i El Viajero, obra guardonada amb el premi Sésamo de 1975 a Madrid, exemple de la seua producció en llengua castellana que va ser força fructífera durant els darrers anys de la dictadura quan s’escrivia com es podia, Manuel dixit.

7

L’indret on ell havia dirigit tantes obres teatrals durant dècades.

9


RECULLEDE CONTES

CONTES La Fira de sempre és una de les millors narracions de la seua producció, retrata la tragèdia viscuda per un combatent de la Guerra civil que no ha superat el tràngol d’haver viscut al costat de la sang i la mort. Excuses de mal pagador esdevé l’espill de l’educació rebuda per unes dones condemnades a ser ombra tota la vida. Recuperem igualment el conte El Viajero, escrit en llengua castellana, publicat en un recull de contes guanyadors del Sésamo, però probablement desconegut per a molts lectors i admiradors de Manuel Pérez Bonfill. Tracta sobre un personatge inquietant, desarrelat, que no troba el seu espai enlloc, en una narració carregada d’ironia i de crítica a la situació de la dona. L’ancià professor L’ancià professor és un altre dels secrets ben guardats de la literatura catalana, tal com l’escriptor Xúlio Ricardo Trigo definia l’admirat Gerard Vergés, amic i col·laborador de Manuel. No ens podem permetre l’oblit de personatges tan grans i que han contribuït tan notablement a incentivar fets culturals i engrandir la literatura en la llengua d’Alacant i de Perpinyà, d’Ausiàs i d’Espriu. Les institucions pertinents òbviament també han jugat un paper important en la difusió de la seua personalitat ja que el nostre professor és patrimoni de la ciutat, de Catalunya i dels Països Catalans. Podria escriure una llarga llista de bonfillians, de persones de l’àmbit literari que mostren una profunda admiració per la tasca feta per Manuel: Xavier Garcia (autor de la biografia que va publicar Onada Edicions, de Benicarló), Agnès Pegueroles (autora del primer estudi sobre la seua vida i obra publicada per l’EMD Jesús), Dolors Queralt (impulsora de nombrosos homenatges al mestre), Lluís Martín Santos, Zoraida Burgos, Frederic Mauri, Josep Bayerri, Manel Ollé, Cinta Sabaté, Irene Prades, Montserrat Ingla, Joan Beltran, Jesús Massip, Lluís Margarit, Ferran Vilàs, Núria Gil, Josep M. Franquet, Teresa Nielles, Ferran Buera, Jordi Duran, Josep Moragrega, Montse Castellà, Ricardo Gascón, Josep Pinyol, Pili Ibáñez, Francesc Lahosa, en la qual tinc el gust d’incloure’m.

10


RECULLEDE CONTES

CONTES L’home de teatre, el narrador, el poeta, el cronista de la cultura, l’intel·lectual, l’home compromès, el polític, el professor... mereix aquests reconeixements a la seua terra. El seu treball lletrat conforma un univers literari de molt de pes. Just quan l’amiga Dolors Queralt, regidora de cultura de Tortosa i directora de l’Institut escola Daniel Mangrané, i jo li vam presentar la nostra iniciativa a casa seua, em va contestar d’immediat: Benvingut tot el que volgueu fer però deixeu ben clar, sobretot, el meu suport al català i a la independència de Catalunya. Aquest és el compromís del nostre professor de sempre. L’AMPA de l’institut ha volgut homenatjar-lo amb la publicació d’un recull de contes premiats i algun inèdit, que són l’espill de la qualitat literària d’un gran homenot de lletres de casa nostra. Llarga vida a Manuel Pérez Bonfill i a la seua obra!

Emigdi Subirats i Sebastià Campredó, març de 2016

11


RECULLEDE CONTES

CONTES

LA FIRA DE SEMPRE

12


RECULLEDE CONTES

CONTES

13


RECULLEDE CONTES

CONTES

LA FIRA DE SEMPRE8 Dilluns al matí, fira. Feina dura per tots dos. Molt d’hora – encara el sol no escalfava prou i per la vall s’estenia una boirada: el darrer tel de la son-, començaven a trafegar. La Quimeta ja ho deia, ja: Qui més en pela, més en menja. Les seves paraules traspuaven convenciment, no hi havia dubte: El primer té el temps de cara, a l’últim se’l foten les mosques. Tanmateix, al Pau, aquella retòrica no li feia gens de gràcia. Aparentment, al Pau, llevat del guinyot, hi havia molt poques coses que li fessin gràcia. “Qui sap si aquella pell fina de les atzavares, verdes de maragda, amb les punxes orientades cap endins, vergonyoses i astutes, esgarrapant l’aire entre tendres i cruels.. Potser aquelles postes de sol, rogenques, ferint-se amb un cert desmai contra el límit de l’horitzó, diríem el cel retallant el dibuix trencat de les muntanyes blaves... Tal vegada els gínjols pectorals que afegien al seu sabor de premonicions l’indiscriptible plaer d’uns pinyols exactes per poder llançar a través dels canuts, a força de pulmons i punteria (i puteria també), contra les cames nues de les noies o devers, albes lluentes dels bons burgesos asseguts – arrapats amb negligència o repatanis i tibats- a les còmodes butaques de preferència, mentre Tom Mix (o era Buck Jones!) encastat quasi obscenament en el seu cavall blanc, salvava la rossa de reglament (insípida col rebullida) de les males intencions del paio del bigoti refilat, només calia observar-li les intenses mirades (envoltades amb un cèrcol renegrit de maquillatge) de luxúria i violació (tafur amacarronat de la vampiressa-cantant del saloon), adobades tot sovint per un cínic fitar de reüll, o un entrellucar els ulls calculadorament (“les yeux en coulisse”)... I aquell baf animal – sobretot aquell baf – que feia visibles les respiracions mogudes per la fraternitat (universal?) de l’acció col·lectiva, treballada, discutida, acceptada amb ulleres de son, amb el bleix aspre del tabac negre cremat amb fruïció a l’altar conspiratiu de la bronquitis crònica...”

8

Narració guanyadora del premi Puig i Llença de 1968 a Blanes (La Selva), publicada al recull Amb algunes branques d’olivera (1991).

14


RECULLEDE CONTES

CONTES Quan la guerra, se n’anà al front. Uns hi lluitaven per unes cabòries, els altres per les contràries, la majoria perquè havien cridat la seva quinta i no se’n podien estar. En Pau havia sortit del taller de ferreria amb el pas decidit de les idees fixes. Es presentà a l’allistament (granota blava i espardenyes) perquè ho considerava un deure “lliurement assumit”. Era una qüestió de dignitat o amor propi, com si els companys de feina o el mateix avi – l’anarquista dels renecs surrealistes – o el propi pare – el socialista de la lletra primmirada- s’haguessin d’avergonyir, si ell es feia l’orni. “El Llorenç és clar que n’hi va donar de feina, i prou que la vivia en la intensitat dramàtica de la clandestinitat. Cada cop que entre les robes i la pell passava els papers subversius que havien d’ajudar a fer possible “la lluita final”, la sang atropellada que corria per les venes li cantava que sortosament estava viu”. Al Pau –aleshores teia dinous anys i un amor furtiu fet de foscúries, ensurts i carícies maldestres – li van penjar una cartutxera al coll, li van posar un fusell antic i malparit a les mans i li van dir, amb la mateixa delicadesa d’un esbronc: “Tu dispara, si en veus algun, de feixista. Si no ho fas tu, te la farà ell, Vet aquí el mal del món!”. En realitat, ell no anava tan lluny. Ell, l’afirmació li venia del cor, no en volia fer, de mal. “La guerra no és bona” – pensava. “No ho pot ser de cap de les maneres”. I quan se n’adonà, ja s’hi trobava, tot just al bell mig del combat, ple d’una por visceral, física. I d’una indefugible esgarrifança. “Una explosió de morter va emportar-se el capi i la part de dalt del cos del pobre Joan, fill del Mas de Barberans. Joan del Mas de Barberans tenia un nas llargarut (de titella), vermell (de perdigot), uns ulls minsos – calia desensorrar-los dels replecs de les parpelles- i brillants, i unes mans amples, bastes i pesades com un censal, mans avesades a haver-se-les amb els estris de pagès. No havia fet altra cosa al món que llaurar, cavar, rascar vores, treballar la terra amb una alegre tossuderia d’obsés jocund. I pessigar plegadores d’olives a les fosques d’una nit tranquil·la d’hivern o en la soledat polsosa d’una pallissa a la xafogor –sobrevinguda per l’escalf de la sang – de la migdiada... Un tret malaurat s’endugué la nineta de l’ull esquerre. I la bola de l’ull d’endemés – i s’enfonsà dins del cervell, arrabassant-li alhora la vida, d’en Cristòfol del Pantòstic – del Fantàstic -, oficial manyà, llest com una alena; l’0herba no li creixia sota els peus. El seu iaio havia estat el golafre més fart de la

15


RECULLEDE CONTES

CONTES Costa de Santa Clara, el seu pare el dropo més cansat de la Costa del Castell: quan baixava a l’esplanada, trigava més d’un dia en tornar a pujar a casa. En canvi, ell era el jove més àgil per les curses d’a peu, les llargues i les curses, i les aventureres en què hi havia un pollastre o un conill de premi... al seu costat, Felip, de Remolins, - ja se sap, “a Remolins mam” -,

bevedor mai ebri, treballador mai esgotat, baix

d’alçada, grassó d’amplada, amb força de bou i tendresa de catxa, va quedar cec, i encara rai, que no se’n va fer la pell... I Altadill, l’electricista, perdé un braç... I Audí, de l’horta, morí d’un tret al ventre, cridant, plorant, udolant com un ca...I Forcadell, escrivent, posseïdor d’una envejable lletra anglesa, també va ser mort com una animàlia. Foren morts i enterrats sota la terra grassa de les oliveres, o al peu de les costeres de la vinya, o ni això, sinó corromputs a l’intempèrie i menjats pels corcons que roseguen l’home, o per les aus carronyeres, o pels animalons que s’arrosseguen subrepticis i fan cau per la malesa...”. Al Pau era difícil fer-lo riure. Una màscara freda li havia glaçat el rostre, una grapa feixuga (cargol rovellat, hèlice contínua i burxadora, amb regust d’ametlles amargues), masegant-li el cor, l’allunyava del plaer de les coses. L’esdevenidor el tenia perplex; el present, molest i incòmode; el passat, tancat a pany i clau a dins del pit, en el racó més humit, ombrívol i enteranyinat (penjat, en la foscor de la dictadura, nocturn, com una ratapinyada). “Una ratapinyada nocturna, furgant en la negror una llum que semblava possible, vivint cap per avall, veient-ho tot a l’inrevés, prenyada per l’esquizofrènia de la doble vida: que ja no s’ha de fer la ciclostil·lada, com ha dit el Llorenç?”. En Pau sabia que el dilluns era dia de tràfec. Ja no n’hi havia prou, no pas, en seure a la cadira de boga vora la porta de la botigueta, treure l’estovada petaca de cuir plena de tabac trit, i fer la cigarreta amb els dits flonjos i la punta de la llengua pugnant per sortir d’entre les dents. Si podia – i com que la venda tenia poc tonatge, sí que podia-, feia abstracció d’allò que l’envoltava, aclucava els ulls a dintre el fumet blau i es deixava anar. Tot era ja un fumet blau, un polset lleuger que revenia del món i es desfeia cada vegada que un hom s’adreçava a cercar-lo – tot i gastant l’astúcia del caçador – per veure de tenir a les mans alguna cosa de concret i sensible.

16


RECULLEDE CONTES

CONTES A la tarda, malgrat tot, hi havia una àncora – mesquina - enclavada en el present, la partida de cartes. El rei d’oros, allí, era un rei antic que manava de valent amb la seva corona daurada i la seva tradició feixuga. I era, a la seva manera, també, una realitat. I la pila de pessetes rosses, fingint lpor, n’era una altra de realitat, una realitat perceptible per a la mirada quotidiana, la de tots els dies, els dies feiners i els festius. Si n’haguessin de festius!, i amb la pressió d’amagatotis dels dits, pastant l’atzar. I el gust del rom i del cafè, mesclats dins del got de vidre gruixut, és clar que sí que n’era, una realitat. A més a més, una realitat per a ell sol, que ningú no comprendria. Llavors, era ric... I botifarra per als rics! “Feien basarda i a l’ensems feien goig abillats de festa com anaven resplendents de joia passaven desplegant les veles dels perfums costosos chanels i andròmines semblants i after shaves de no sé què m’has dit afaitats suaument per no escaldar la pell enrojolida i bruns d’assolellades platges així com a cremats com a malcremats dels raigs de sol colrats de la color del bronze fer bronze és un dir cavalcant i tallant l’aire carranques proa a la immortalitat brumint afuats envers els benignes també amables guanys i vacances perllongades per descansar de la fatiga de no fer res desmanegats i a l’hora excitats vers els coits indescriptibles que si els llibres orientals que si la fornicació que si el cunnilingus i allò que es fa que diuen que es fa ben munyits per unes dones que en saben d’estimar o que se suposava que ho havien fet de tantes maneres com la imaginació i la fantasia que en saben força d’estimar i martiritzar és un dir el rave i si vols flabiol delicades ardents plenes de sospirs i d’inclinacions allò que es diu contra natura ardents i més ardents i avesades que tot s’ha de dir s’estovaven dintre dels cotxes brunyits dreçats cap a tot l’important que tant se val i no cal ni dir-ho dominaven amb veus peremptòries que no he pogut arribar a la pasta flora de les altres anyades que la crisi que la nostra economia sempre en crisi que si no fos pel caudillo que no s’hauria de morir mai que ho ha engegat i ja veus la dècima potència industrial del món o és la setena i si venien de l’altra banda de l’infern roig haurien de venir tallant caps la fotrien de la clenxa a la planta dels peus i per la circumstància de la crisi enguany només siscents milions gràcies a tot allò del merder i encara ria que ho arranjarem per que si el sotssecretari o sub-secretari i les divises i els permisos que no comprenc que anéssim com anem i si entràvem al mercat comú dir-se comú un mercat quines i

17


RECULLEDE CONTES

CONTES encara gràcies que tenim franco per temps i déu ho faci ell que pot més que nosaltres que si nosaltres podríem si venia la terregada el de sempre la terregada que ni creu descreguts que són i ateus agnòstics refredats que no van a missa o haurien de ser-hi en sortir del treball i vés a saber on van terregada descreguda que tot i fent ofensa a déu demanen cada dia més tal com si no en tinguessin mai prou tot i sabent que l’home per viure amb poc en té prou sobretot que no tenen necessitats ni gust i prou prou de romanços que no estan ai tips aquest xanguet la majoria xarnegos d’on la mare els va parir peixet menudall i d’altres sempre amb el vas de vi que dic vi ara begudes cares a la mà sempre amb la brutícia que no es renten que si no tenen amb un cossi també es poden netejar el que passa es que la merda els agrada que no són higiènics sempre amb la ignorància pel davant que no van a l’escola a fer-se homes de profit sempre esperant que la gent de bé es refiï per assassinar-los per les cunetes allò del paseo que ho van aprendre de les pel·lícules de gàngsters alcapone i james ganei i en canvi ara amb franco caudillo i generalíssim i tota la mandanga estan millor que mai que si seguretat social que si sindicats verticals ara rai que per no tenir necessitats ni tenen els maldecaps que tenim nosaltres que ells quan acaben la jornada laboral res de res en canvi nosaltres gràcies a nosaltres i pobres de nosaltres i nosaltres...” Quan venia la fira, la Quimeta es llevava ben d’hora i es rentava de cap a peus, tenia molta cura d’esbandir-se els racons i amagatalls: era una dona neta. Si convenia, es rentava amb sabor d’olor, d’aquell que diuen que també és bo pel cutis, sobretot pel cutis d’aquelles dones que ja no tenen quinze anys. No n’estava massa convençuda, però el sabó no era tan i tan car i no la podien enredar de molt. Pentinava amb gràcia i amb una certa dosi de malícia, la Quimeta es treia quatre o cinc anys de sobre, almenys així li ho deien les amigues. A vegades, àdhuc se’ls lligava amb una cinta de color, generalment blau, els cabells. Quan s’havia endossat el vestit nou, que se li ajustava al cos – talment una nova pell pròpia-, damunt de la combinació de niló, i s’havia mirat i remirat a l’espill amb dues o dues-centes mil llambregades, després, després d’haver-se allisat la faldilla, tot havent-se acomiadat amb la cua de l’ull de la seva pròpia amb una inquieta seguretat que el món era d’ella, que prenia possessió del seu home, que ell li era imprescindible – la seva presència una ombra

18


RECULLEDE CONTES

CONTES Viva - per gaudir la llum del dia, per empassar-se les fraccions infinitesimals del batec del temps, i el miracle diari d’ésser vius i amb ganes de viure. -

Pau! Pau! Dos quarts de set. Mou-te! El Pau, ben segur, s’esgarrifaria si fóra prou despert i prou conscient. I encara no era tan sols això, desvetllar-se; calia llevar-se del llit i, a més a més, ficar-se a la consciència que per sort o per desgràcia aquell dia era fira, i no valien excuses. Pau, lleva’t, baixa a la botigueta, vés a l’antic corral, disposa el remolc, omple’l d’aquells fòtils que ensumen pols a les lleixes: que si la peça de batista, que si el tros d’estampat, les vares de sanefes, els passapunts, les cintes, les vetes, els sostenidors, els retalls, els caps de peça, les peces tarades, tacades, descolorides pel sol, teixits rebregats que segons l’època feien pudor de naftalina, o de floridura, o de vellúria.

-

Pau, Pau, vius a la Lluna. Que no veus que ho arrossegues?

-

Pau, que n’ets, d’ensopit! T’has deixat les mitges de cotó! Les mitges de cotó, les mitges de cotó, quina cosa més estúpida!

-

Que estàs a la figuera? Desperta’t! Que t’haig d’espolsar les orelles? Avui és fira! Que no veus que la llum del sol porta alegria? Se m’afigura que hem tornat a nàixer. Pot ser, Pau, que les persones naixin cada dia? Ell la mirava una estona amb l’esguard enterbolit per la llunyania, arrupia el morro i rumiava, closca endins, un “romanços de la vora del foc!”.

-

Que n’ets de capsigrany! Ni la fira et canvia, xiquet. Apa, enfila l’agulla que el mon és rodó i tothom hem de rodar... Ja ho saps, avui hi som i demà... també.

-

Sí, sí...

-

Al cap i a la fi, ja ho sé, tots a la terra. Però jo sóc damunt la terra, encara. I la vull viure a gust, la meva vida. Així que treu-te les lleganyes i fes via, que es fa tard. Avui és dilluns, xiquet, avui és fira. Llavors engiponava allò de “al primer tot li són flors i al darrer, mosques”; punxava amb quatre “va, va”; li esclatava un petó sorollós a la galta; li feia treure la motocicleta amb el remolc a gom de roba; i l’empenyia a encavalcar-se damunt la màquina. Tot seguit, la Quimeta enlairava el cos, amb un impuls quasi de cavallista, quasi de gimnasta, i el deixava caure sobre el seient del darrere amb un revol de combinació i vestit i una fulgurant exhibició de cames i cuixes.

19


RECULLEDE CONTES

CONTES -

Au, vinga! Arribaven a la plaça envoltats de benzina cremada i espetecs de motor d’explosió. Gairebé sempre eren els primers. Si no ho eren, la Quimeta feia una ganyota de desaprovació i començava, i no acabava, a amollar indirectes prou directes. L’enuig, però, li durava poca estona: la Quimeta era de bona pasta. Mentre el Pau descarregava el remolc, la dona disposava el fardatge al paviment damunt de teles velles i sargides, apedaçades, però pulcres. I, com plantar la parada era feina llarga, l’home aprofitava per er d’altres viatges fins a proveir-la del tot. La Quimeta s’ajupia sense miraments. El vestit li pujava pel darrere fins allà dalt, deixant-hi veure un parell de cames blanques, molsudes, arrodonides, convincents.

-

Noia! – feia el Pau sense un bri de convenciment. Ella ni canviava la positura o, per sobre el muscle, engegava:

-

Que has vist la Lluna, xiquet? Altres vegades la pitrera, abundant i empipadora, quasi li vessava per l’escot. Noia! – deixava caure el Pau, com per dir alguna cosa. La Quimeta, com si plogués, no canviava el tarannà, anava fent en silenci o amollava amb la frescor d’un peix un: “Si en veus tres, la tercera per a tu”. “BAR DANCING MIRAMAR antes früher anciennement formerly JAIME I... SALOU. Hi havia anat de peó, manobre d’un bord, d’un llepaculs de paleta venut al mestre d’obres, enllaç sindical – vertical-, aberrant defensor dels patrons, ànima renegrida d’explotador frustrat... Pista de baile al aire libre en un ambiente agradable tanzlache im freien in einem schonen garten piste de dance en plein air dans un parc agreable dancing ground in the open air in a beautiul garden sábado, samstag, samedy saturday... El prospecte d’un groc obsessiu, d’un hipnòtic groc de bandera, groc de llautó, d’enveja, de bilis, d’icterícia, d’excrement d’oca, de margarida la tornera, de margarina revinguda... I les cames precioses, llises, sense bonys, sense cel·lulitis, amanyagades des de petites per les dides, per les nurseries, er les criades, per les donzelles, cames sense pèl, treballades pels productes de cosmètica, fines, allargassades per l’esport i la raça. Cames de ballarina, cames de senyoreta filla de senyora filla de senyora filla de senyora, producte decantat de l’ancestral vagància, elegants i eròtiques, brunes de sols i d’aires... les cames d’aquella sueca, o el que

20


RECULLEDE CONTES

CONTES fos – totes les estrangeres rosses havien de ser sueques i meuques-, que se n’anava al llit cada nit, ben segur, amb un cambrer diferent, mossos de cafè, servidors de restaurants de mitja mà, temporers, sudaques, recremats com a gitanos, de patilles llargues, ulls profunds, d’andamis de pinxo, paraula fàcil, frase tòpica, gesticulació luxuriant, gosadia desesperada, ebris de sexualitat reprimida – ara ja sense fre, famolencs de fornicis pendents de segles.. Atracción TINA Y TESA vencedoras del festival del Twist 1962 Gewinner beim Twist Festival 1962 Champions du Festival Twist 1962 Winners of International Twist Festival 1962... Les gotes de suor rajant del front, degotant pel nas, fent rius a les aixelles, amarant el sexe i la regata del cul, regalimant cama avall fins arribar als peus bruts, rebregats, estantissos.. Calia arreplegar unes peles, massa peles, per la moto, pel remolc, desossant-se, fonent-se sota un sol intractable que encenia el cervell i asfixiava els pulmons. .. aquelles dones cremant la pell per voluntat sota el sol de l’estètica, amb prou feines coberts els pits i el sexe – la paparrussa- per uns draps de colors, uns minúsculs draps de colors... aquells turistes benvinguts, satisfets de viure, amb les seves monedes fortes i les seves vacances fortes... per a fer apujar els preus i fer córrer el diner, i tornar als seus països amb històries punyents, anècdotes divertides de llocs incivilitzats, de gents oprimides per una dictadura, dissortadament certes, malauradament mal compreses – toreros i gitanes torturades per la Inquisició...CANTANTES MODERNAS ZWEI TOLLE ETERNCHEN LES CHANTEUSES MODERNES MODERN SINGERS... modernes –quines coses!, modernes aquelles xarneguetes...”. La fira, mirant-s’ho bé, era molt atractiva, un univers de coloraines i de crits, un escampatall d’objectes de poc preu. En una fira com cal, les coses de valor no hi tenen res a fer. En canvi, allò inversemblant, que ni t’ho penses, allò al cap i a la fi bonic a força de ser lleig, sí que hi és. I les coses que en diríem pràctiques, els estris necessaris, culleres de fusta, plats de pedra, morters per l’allioli, mordasses, estenalles, claus de ganxo, regadores... -

La cuina, quin maldecap!, quan no hi manca una cullera hi manca un plat! I els plàstics; sucreres, vasos, plats... vermells, verds, grocs, blaus; joguines tradicionals, joguines “modernes”, joguines de ciència-ficció, divertides, lúdiques, inquietants, malgirbades, repulsives... la nina mal-collada, els carrets de baranes

21


RECULLEDE CONTES

CONTES amb el seu ase que més aviat sembla un gos, les temibles pistoles de colors impressionants, rasclets, aixadelles, galledes per la platja, pales, esgarrifosos simis de cara de plàstic i la resta de drap, de falsa pell de mico, amb rostre d’ancians o de nens revellits o de gnoms rebordonits, darwinistes... “El mono que salta, para el nene y la nena”. El brogit lluminós, cridaner, bast i actiu, batejat d’avarícia més o menys jueva, més o menys fenícia, més o menys aràbiga, més o menys del país. I batejat, també, d’ignorància, d’astuta ignorància. Cada compra, una lluita heroica per rebaixar uns pocs cèntims que ja se sabia que es rebaixarien. Cada venda, un joc polèmic allargat i circumstanciat, una inacabable teoria de drama i comèdia, d’estira i arronsa, una tragicomèdia ben assajada, en la que els papers són ben memoritzats i els resultat ve cantat. Però sempre resta l’insòlit, l’imprevisible, l’estirabot de la sorpresa. -

Com s’ha de fer el brut per poder viure! “Recórrer la ziga-zaga del compromís secret, magnificant els èxits miscroscòpics, les reunions quasi espectrals, l’activitat mínimament assolida; sobreposant-se a les defallences, a la por, al mal presagi... Morir dempeus abans que viure de genolls”. En Pau, emmuriat, ho comprenia tot – o no ho comprenia -, però no deia res. O bé no es delia per capir-ho. Quan la Quima s’exclamava amb la frase que ho resolia tot, “per viure s’ha de fer molt el brut”, en Pau es limitava a arronsar les espatlles i a aclucar els clissos. Els abaixava, els ulls, i s’emparava en el mutisme. I mai ningú, ni la Quima, no va albirar si hi era o no hi era. La dona vivia convençuda de què el murri de l’home encara no havia paït la seva infecunditat. I aquest pensament l’entristia. A vegades, al llit, amb el cor alentit, acariciava la cara, el front i el pit de l’home, com per cridar-li l’atenció. A la cambra voleiaven una munió de gests cohibits, sentiments amagats que pugnaven per descloure’s. Si ell, amb la seva faç de trobar-se balder al món, obria els ulls cautelosament i la mirava amb expectació, la Quimeta, amb els llavis besant-li el cartílag de l’orella, li demanava:

-

Ja m’ho perdones, tu, tot això, xiquet?

-

Què dius, ara?

-

Que si m’ho perdones?

22


RECULLEDE CONTES

CONTES -

Quina cosa t’haig de perdonar?

-

Que no t’hagi donat fills, xiquet. En Pau, d’entrada no badava boca, tot seguit li feia un petó a la boca, aspre com un vi negre, i l’abraçava amb força. Després, quan ella gairebé no podia respirar, afluixava una mica. Els dits vagarejaven pel coll, per la nuca, per l’esquena, més expressius potser que les paraules. Llavors, mussitava, molt baixet, tant que la Quimeta mai no estava convençuda si l’home ho proferia o era ella que ho somiava:

-

Jo sí que no te’n puc donar... I en aquell punt, com feien l’amor tot seguit, la Quimeta ja no tenia alè ni cor per encetar un debat, perquè ja no podia expressar res ni pensar res, sumida com estava en l’estimació i en el laberint captivador dels jocs eròtics. “En quedar-se sols a la cambra (havia estat complicat i laboriós enganyar suspicàcies i provocar l’avinentesa sense que ningú ho sabés), li semblà que es produïa un terratrèmol. Sacsejat per dintre (en certa manera era la primera vegada), el pols li anava desbocat i salvatge, un batec afuat vertiginosament , tot i que encara era amo dels seus impulsos i senyor de provocar la seva trajectòria. Les mans eren poques per recórrer aquell cos (el goig de la sorpresa, de la descoberta que mai més es repetiria, però en certa manera es repetiria gustant la perplexitat

del

reconeixement i del desconeixement alhora), l’esgarrifança de la pell, la rodona exactitud del ventre, la duplicada gravidesa d’amor dels pits, el volum precís de les natges, la sentor boscana dels racons secrets, la salabror dels ulls i de l’esquena i de les cuixes... I com ho desitjava, que no podia més; i jo també, que no podia més... Estem sols ensordits deslligats de l’univers sencer i és el món que es desfà a dintre meu a dintre teu dintreteu dintremeu i ara sí que la vida gira entorn d’un punt que ets tu no tu tu tu i tu ets el centre i al mateix tu també ets el centre i tot gira ja no hi ha cap moviment voluntari després de tots els moviments voluntaris... i els llavis i la boca i el teu sexe i els teus suaus aspres i els teus llavis i els meus els teus braços i els meus i les teves cames i les meves i tot el teumeu per sempre la primera vegada per sempre repetit i nou si tot es repeteix constantment i no es repeteix mai del tot constantment...”.

23


RECULLEDE CONTES

CONTES L’endemà de la fira, la Quimeta esclatava: -

Sempre ho havia de ser, fira.

-

Sempre ho és – sentenciava Pau. I seia a la cadira de tostemps. No hi havia forma de fer-li explicar el per què. “Els homes – pensava la Quimeta mentre rentava la roba o la sargia o feia el menjar, tal com li escau a la dona -, els homes, que en són d’estranys!”. “Tertulià (s.III) definí la dona com a porta de l’infern”. “PROGRAMA PER A LA DONA (per ordre alfabètic) – Exemple, la A: abaixar-baixarse (fer descendir o fer-se descendir a un nivell més baix), abaltir-se, abaratir, abassegar, abastar, abdicar (renunciar a alguna cosa que hom posseeix), abellir, abillar, abjurar, ablanir, ablenar-se, abonançar, abonir, abraçar (donar-se a una cosa, acceptar-la), abrandar, abraonar, abrasar, abreujar-abreviar, abrivar, abrusar-se, absoldre (eximir d’una pena, deure, obligació, responsabilitat; exemple, remetre els pecats), absorbir, abstenir-se, abstergir, abstreure’s, abundar, acabalar, acalar, acanyar-se, acariciar (fig. Complaure’s a alimentar una esperança, una idea, un projecte, una quimera, un pensament, un designi, una empresa), acaronar, acarrerar-se, acatar (manifestar respecte i submissió), accedir, aciençar, acimar, aclamar, aclocar-se (allocar-se), aclofar-se, acoblar, acollir, acomboiar, acomodar, acompanyar (ajuntar-se a algú per fer el que ell fa), acomplir, acondicionar, aconduir, aconseguir, aconsellar, acontentar (fer content algú satisfent els seus desigs, aspiracions),

acontentar-se,

acoquinar-se,

acordar,

acórrer,

acorriolar-se,

acorruar.se, acostumar-se, acotiar, acreditar-se, acréixer, activar, actualitzar, actuar, acubillar, acudir (anar a un indret on hom ha estat cridat), acugular, acuitar.se, acumular, acunçar, adaptar-se (acomodar-se, conformar-se, resignar-se a alguna cosa), addicionar, adequar.se, adherir-se, adiar, adinerar, adir, adir-se, adjudicar, adjurar, admetre, adminicular, administrar, admirar (sentir admiració per algú o alguna cosa), adobar, adobassar, adolorir.se, adonar-se, adonitzar, adorar, adormir, adornar, adquirir, adreçar, adscriure’s, adular, adverar, afiçonar, afalagar, afanyarafanyar-se, afegir, afermançar, afermar, afiblar, afilar-se, afinar-se, afirmar, aflamar, afluixar, afollar.se, agabellar, agafar, agambar, agemolir.se, agenollar-se, agibellar, afilitar.se, agombolar, agotnar-se, agraciar, agradar (ésser del grat, fer una impressió grata, satisfer el gust), agrair, agranar,agregar, aguitar, aguantar, aguisar, agusar,

24


RECULLEDE CONTES

CONTES aidar, ajaçar-se-ajaure’s-ajeure’s, ajocar-se, ajudar, ajupir-se, alabar, alambinar, albergar, alegrar, alforrar, aliar, alimentar, alletar, alliberar, allongar, allotjar, altificar, amanir, amanyagar, amar (tenir amor a una persona o cosa), amassar, amatinar-se, amelar.se, amenitzar, amigar-se, amnistiar, amoixar, amollir, amorosir, amortitzar, amuntegar, annexar, annexionar, animar, apaivagar, apanar, apanyar, aparellaraparellar-se (formar parella), aparracar, apassionar, apedaçar, apeixar, apetonar, apiadar-se, apilar-apilonar-apilotar, apinyar, apitrar, aplacar, aplanar, aplicar-se, aplomar, apreciar, aprendre, apreuar, aprimar-se, aprofitar, apromptar, aprovar, aprovisionar, apujar, apuntalar, aregar, aromar, arrambar.se, arraulir-se, arreglararreglar-se, arreplegar, arromangar-se, arrupir-se, assaciar, assadollar, assegurar, assentir, asserenar, asserir, assolir, assortir, assossegar, assuajar, assuavir, assumir, atendre, atenir-se, atipar, atorgar, augmentar, auxiliar, avaluar, avençar, avenir-se, avergonyir-se... AVERGONYIR-SE”. TOT EN BENEFICI DEL MARIT.

Havent parat els firaires les mercaderies, començava el xivarri. Els crits, els xiscles, la xerrameca, el xarroteix, anaven creixent. La fira s’omplia d’una gernació a la recerca de les coses d’ús que podien ser-hi o d’objectes quasi inidentificables que tant hi podien ser com no; o bé de gent que no volia res concret sinó anar filant ací i allà, escoltant els xarlatans que de tant en tant donaven al mercat el to escandalós, estrepitós, bulliciós i espectacular que li esqueia. Alguns dels xerraires s’ajudaven d’altaveus per fer-s’hi entendre, d’altres d’una dona o d’un noi que actuaven de portaveus. N’hi havia que tot se’ls hi anava en cridar fort i lloar sa mercaderia. -

Ei! Ei! Que porto el millor del món! No ho trobareu enlloc! Ep! I si no és ver, us toro els calés! D’altres feien comèdia – comèdia, ben mirat, deia el Pau, en feien tots-, ara presentant-se amb jocs de mans, ara contant acudits més o menys graciosos; bé fent rebombori amb panderetes, timbals o qualsevulla instruments de percussió; bé escandalitzant amb alguna bèstia, digues-li un simi, digues-li una serp; bé fent que endevinaven el futur i coneixien el passat.

-

Té una veïna que li vol mal, senyora.

-

Porto l’unguent que ho cura tot!

25


RECULLEDE CONTES

CONTES -

Vol dir?

-

Sí, i a les lletges les fa boniques.

-

Ni vint-i-cinc, ni vint-i-quatre, ni vint-i-tres... Ni tant sols divuit, disset o setze... Tot plegat ho deixo per quinze “duros”. I si amb els quinze rodons ho trobeu car, hi afegeixo a sobre dues fulles d’afaitar i un bolígraf. Ep! De bona marca!

-

Vostè que fa cara d’intel·ligent s’ho quedarà.

-

Amb set-centes peles té un vestit de llana, model únic... Sí, no en trobarà d’altre com aquest.

-

En Pau rosegava: “En certa manera, el comerç és una mentida, una enganyifa, però el firaire no sols és una espècie de lladre sinó que a sobre se te’n fot a la cara”.

-

Hem de viure, no? – inquiria la dona.

-

Som uns miserables – insistia.

-

I al capdavall només es tracta d’un dia a la setmana. I si a més ens treiem uns quants morts del damunt... – reblava.

-

Les raons, ja no servien.

-

Un dia a la setmana, un dia a la setmana! No et fot! Jo et dic, Quimeta, que sempre hi som, a la fira: tots els dies de l’any. Ella cavilava les paraules de l’home. N’hi havia tocat un, d’home, tan seu que gairebé no el comprenia. Al mateix temps, però, se li feia tan pròxim i tan company que com més corrien els anys més se’l volia. “Que en són d’estranys, els homes!” L’estranyesa dels altres li semblava ximpleria, però la d’en Pau li donava una gran sensació de profunditat, de bonhomia, de seguretat. “Si ho sabés tot, quin esglai, quin tropell de cor no la feriria. Que la feina del Llorenç és feina de fer-se’n la pell. Perquè vam perdre però no som uns derrotats, no ho som, no ho som...”. La fira, engegada per la inèrcia de les seves pròpies lleis, una musiqueta de cavallets, una musiqueta antiga, infantil i romàntica, es mesclava amb el bullici dels firaires de sempre. Ben bé al davant tenien la parada d’objectes de decoració. L’Elvireta grassona manegava, amb

una excepcional mena de delicadesa, les

figuretes de terracuita pintades de blanc o de coloraines llampants, lluentes i vernissades, noies esveltes d’esbalaïdors pits prominents, vestides, és un suposar,

26


RECULLEDE CONTES

CONTES amb teles lleugeres que un imaginari vent esvalotava i alhora premia contra el cos perquè les formes fossin perceptibles; cares de llavis escarlata i dues rodoles d’un rosa fortíssim empaitades al bell mig de les galtes plenes i molsudes. Canelobres blancs de ceràmica amb tres i cinc braços, i àdhuc els set braços hebraics i maçònics, amb ribetet blau fent arabescs o gresques o inefables signes vegetals; florers panxuts, llargaruts, en forma d’àmfora, de coll estirat i pretensiós, d’elegància i ventre prenys; capsetes per posar-hi cigarretes, simulant cofres antics; flors de plàstic, “mes boniques que les naturals”, de colors tan atractius que feien plorar... A banda esquerra, el venedor de puntes i abrigalls. De llana, de cotó, de fibres artificials, amb dibuixos geomètrics o ratlles transversals de coloració violenta, enramallats de flors inversemblants, aus del paradís, galls d’indi iridescents, moixons d’impossible identificació, d’ornitologia exòtica i fantàstica; mantes d’olors sòrdids, a cambra tancada, a son col·lectiva de tren òmnibus... El venedor de puntes i abrigalls s’emparava sota un barret de febre de l’any de la picor, la seva faç grisenca explicava a bastament el mal dolent que se’l cruspia. A la dreta, esquellot, l’home de les eines per la cuina, i la dona esquellera que li feia la primera veu. -

La cuina dóna maldecaps, sempre hi fa falta algun plat! Sí, plats i cassoles, escudellam, enciameres, plàteres, olles, safates, tupins, pitances ocres, torrades rogenques, socarrades; de terrissa, de ferro, de fusta, de coure, d’alumni, llautó, porcellana, vidre, de l’inevitable plàstic... fins perdre-s’hi. La gent, habitual, confusa, eixelebrada, gasiva, riallera, apressada, ronsera, assenyada, malhumorada, bigarrada. La Quimeta, la mateixa de sempre, ponderativa, expressiva, amb el seu escot amb el seu sentit joiós de la vida. Als seus peus, el quadrat de roba, amuntegada en un aparent desordre, de llençols a mocadors de butxaca des de calces de vermells al·lucinants a bufandes amb cert tuf de regenerat. Al punt de migdia, un home es quedà palplantat davant la parada, mirant-se’l fixament a Pau.

-

Pau! Una veu trencada, greu, un si és no és afònica. Pau aclucà els ulls escorcollant el cervell.

27


RECULLEDE CONTES

CONTES -

Pau! – l’altre de nou. S’aixecà de la cadira de tisora i s’apropà a l’home. Parlà d’una manera mecànica, comercial.

-

Què volia? L’altre d’antuvi, no badà boca. Uns segons després.

-

Pau – altre cop. I es va callar, de nou. La pausa s’allargassava en el buit. La faç xuclada, la pell de cuir, un rostre de fusta, de ferro, de qualsevulla material consistent: Qui sap, quasi imperceptiblement, si les aletes del nas tenien vida; en canvi, les arrugues del front, horitzontals i fondes, s’havien petrificat, fòssil inversemblant d’una geologia humanoide.

-

Front de l’Ebre. La veu era rasposa. Un riu és la sang vessada del món l’expressió líquida d’un límit la duresa del corretjam cartutxera fusell botes bototes peus suats motxilla manta el brut de la ronya les nafres del cansament Pàndols Cavalls les explosions els trets l’aviació enemiga l’aviació enemiga altra vegada el glop de conyac arrasant la gargamella escalfant l’estómac escalfant la por escalfant el coratge la corredissa d’explosions un tros de pa les llaunes la carn de pot vi aigua de la cantimplora coratge queixes la fotografia de magda la promesa de l’altre la companya la noia de llavis atractius en forma de cor i el cos tan esplendent amb unes caderes unes caderes unes caderes i el cabell tan net brillant que enlluernava deu quilòmetres sota la pluja hostilitzats i quina dèria per al poble democràtic republicà català obrer i totes les altres coses sota la pluja i després perduts com a infants perduts i ferits i malalts de fracàs avançant cap enrera als camps de presoners primer i cap als camps de concentració més tard és a dir iniciant l’avanç cap als camps de refugiats de concentració potser l’únic avançament coronat per l’èxit si es pot dir èxit l’únic avenç que encara durava a les històries que havien de passar...” El Pau obrí ben bé els ulls, badà la boca per somriure, per riure plenament, i els braços per abraçar plenament: saltantper damunt dels mocadors, dels llençols, dels

28


RECULLEDE CONTES

CONTES sostenidors i de les puntilles, va estrènyer contra el seu pit l’antic company de guerra, aquell que perdé ala fira, l’altra fira, adolorida de la desfeta i de la fugida. -

Llorenç! Tot seguit se separaven per veure’s millor i, agafats mútuament pels avant-braços, s’escrutaven llargament i profundament.

-

Quants anys! – deia en Pau. Els ulls s’adreçaven al passat. Un recorregut interior, triant imatges, instantànies borroses, mal enfocades, desvirtuades per les gotelleres de la memòria.

-

Quants! Gratava el gat del temps.

-

Tu portaves un mocador blanc nuat al coll.

-

Tu sempre volies dormir a camp ras.

-

Vas ser el primer de passar el riu.

-

Anaves a cercar pa, mai vam saber on, i el reparties... tabac. Teníem, però, paper de fumar.

-

SÍ, a la fi vas marxar a França.

-

Sí.

-

I després...

-

Sí, una altra guerra... No era la nostra però també ho era. Sí, no en teníem prou! Tu en canvi vas romandre ací.

-

Sí, sí, sí, A la terra no hi havia ningú a més d’ells. Al bell mig de la fira, envoltats de fressa, de brogits obscurs, brunziments, carrisqueig de roba eixordadissa de gargamelles actives, fragor de picarols, remoreig de rusc, bonior de xiscles escapçats, mormoleigs, sospirs, riotes ambg sordina, esgarips esmussats, drings metàl·lics, rauraus de sabates...; encerclats del tràfec de la fira, la compra-venda, el xiu-xiu de l’estira-i-afluixa, la xerrameca de l’exposició regatejada de les necessitats humanes. Parlaven dintre d’una campana pneumàtica amb paraules íntimes de ressonàncies mútues. S’ho deien amb mots-frase, sense cap profusió d’explicacions, nets de reundàncies. S’ho deien tot també amb les inflexions de veu i amb els silencis.

29


RECULLEDE CONTES

CONTES “Uns homes, adés, cremats pel sol, l’un rere l’altre, creuaven el barranc, trepitjant la grava, doblegant-se sobre ells mateixos, temptant de fer-se invisibles ran de les argelagues, de les moreres, dels esbarzers, buscant la drecera de pastor de zigazagues imprevisibles, enfilant l’esquena de gat granítica sota el pes del cansament, ombres feixugues que pretenien erròniament el silenci,passar desapercebudes, fent pudor de transpiracions agres i reconsumides de peus llagats, ferum de “matxos” llagats... A dalt, la filera d’armes de foc, despersonalitzada, espases fora de beina, per traspassar-los, insectes crostosos de brutícia, insectes de sang roja, però, o negra, espesseïda de lluita. Els trets de les metralladores quequejaven ferint els marges de pedra calcinada, s’enfonsaven en la terra verge, segaven les fulles de la sàlvia, del coscoll, del bargalló de cor tendre i dolç, rompien la renglera d’homes, talment una dalla fina i encertada... (S’havia aixecat la veda, com tot hom sabia, entre setembre i octubre, i es podien caçar conills, llebres, esquirols comuns, les perdius blanques i roges i xerres i d’Àfrica, els colins de Virgínia i de Califòrnia, el faisà i el sisó, el torlit, la xurra, la xixella, el colom roquer, el gaig, la merla, el corb, la graula, la guatlla, la tórtora, el tudó, la gralla, la garsa, la cornella negra, l’estornell vulgar, i el negre, el tord comú i l’ali-roig, la griva ali-roja i la cerdana, la geneta, la marta, el teixó, la guineu, el turó, la fagina, la mostela, la becada, el cèrvol comú, el senglar, la daina, el llop, l’isard, el cabirol, la cabra salvatge, el mufló, els coloms migratoris, l’oca vulgar i la salvatge, l’ànec coll-verd i el griset i el xiulador, i el cua-llarg i el cullerot i el de plomall i el negre, el xarxet comú i el xarrasclet, el bec de serra mitja, la fotja vulgar, la polla d’aigua, el rascó, la gavina, el gavià fosc i l’argentat, la gamba roja vulgar, el becut, el becanell comú i el dels sords...). ...Sota les branques d’un garrofer isolat i retorçat – les arrels d’aquestes bèsties pasturen lluny -, els dos soldats s’empassaven la saliva i deixaven que les gotes de suor es fessin fonts i riuets per les llaurades cares proletàries, eren dos gossos bords, mesclats de totes les races i cap de bona, dels pollosos, merdosos, cegallosos, fumant-se per torns la darrera cigarreta, i per torns alternatius engolint-se la darrera carn de pot, que tot seguit es feien parts del darrer grapadet de municions per carregar aquells fusells txecs esdevinguts perllongació del braç, de l’ull, de la desesperada esperança... Llavors, en l’ús de la gosadia necessària , saltaren llops

30


RECULLEDE CONTES

CONTES acorralats, assitiats pels cans de presa, de raça, ensinistrats en la persecució i la caça, cacera estrenada en l’art de matar amb eficàcia. Al seu costat, un rastre de traca valenciana mossegant el seu pas, esguerrant-ho tot davant les ungles brutes – urpes de puta barata – dintre el múscul, cercant les vísceres vitals. Arribaren al recer, sagnant per totes parts, els pollosos, sarnosos, desesperats i esperançats, tantes vegades vençuts i encara mai plenament vençuts, amb el futur pel davant construint-lo maó a maó amb totes les desfetes, les baixeses, les heroïcitats anònimes, mai conegudes. Mai anihilats. Fem trepitjat, fastigós, que dóna la nova força a la terra... Semblaven germans, potser ni això semblaven, dos aspectes de la mateixa llet, del mateix fang... Solament preguntaren – il·lusos de la il·lusió traïda -: “No han passat, veritat, tu!”. Després de l’abraçada i de l’encaixada, el Llorenç s’esvaní, a poc a poc, dolorosament, com deixant-se esquinçalls de la seva persona. En Pau restà aturat, sol i, al mateix temps, envoltat per la gent, concentrat en els propis pensaments, palplantat al bell mig de la fira, amb les cames obertes en un compàs de seguretat i solidesa esdevingudes de cop i volta, amb el gest greu, reflexionant un gest a mig acabar. “Calia seguir la lluita. El Llorenç ho havia dit amb els llavis secs”. Amb el temps que tot s’ho endrapa, arribà l’hora de plegar gàbies. La fira s’anava despoblant. Compradors i curiosos fugien apressats per altres objectius. Al cap i a la fi, els firaires, desfent les parades amb moviments ben apresos, també aspergiren la boira. La plaça de la fira va romandre solitària i silenciosa. Únicament els papers estripats, les deixalles rebregades, la brossa, indicaven el rastre de l’home. El gos bord dels gitanos començava per les seves la festa particular. En arribar a casa, tot enllestit, la Quimeta repassava els comptes, xerrant, com sempre, sobre les incidències del dia: un xerroteig que es perdia en el buit... De sobte: -

Saps per què tantes vegades t’he dit que jo no té podia donar, de fills, Quimeta? Ella el mirà amb sorpresa i expectació.

-

Perquè jo era mort. Estic viu encara, però jo era mort. Vaig morir al front un dia qualsevol. T’ho dic ara, i en canvi sempre ho he sentit així. És difícil d’explicar, saps? Cada company meu que moria, jo moria. I en van morir tants, de companys!

31


RECULLEDE CONTES

CONTES -

Pau, per què m’ho dius això, ara?

-

Perquè t’estimo, potser; perquè em sento trasbalsat i et vull obrir els rebosts de la meva consciència. Voldria dir-te les coses que m’han fet patir durant aquests anys que he estat mort.

-

Jo també t’estimo. Ella ho digué baixet, com cercant un punt de suport en les paraules. Sí, ja ho sé. Però avui... Avui algú ha baixat a la deu dels pensaments i me’ls ha remogut. És... Com et diria? Com si m’haguessin sotraquejat de cap a peus. Ella el mirava sense gosar parlar.

-

I, saps què et dic? Que ja no vull tornar-hi més a la fira, a la fira de les mentides i de l’anar fent. Jo era mort. Ara vull viure. La dona li posà la mà sobre el pit.

-

I què faràs, Pau?

-

No ho sé. Ben segur que el Llorenç me’n trobarà, de feina. El Llorenç! Ell encara és com jo quan era jove. Menejava el cap a banda i banda, negant.

-

Ja no comptis amb mi pels fils i les vetes, Quimeta. Que ja ningú no compti amb mi pels fils i les vetes. Vull tornar a ser jo, tinc un lloc en la lluita. La Quimeta, no sabia com, ho va entendre. I, guanyada per una dolçor de cor, l’acaricià amb unes mans carregades d’afecte.

-

Jo vull el que tu vulguis, Pau – solament va dir. “...Arribaren, sagnant, els pollosos, sarnosos, desesperats i esperançats, tantes vegades vençuts i encara mai plenament vençuts, el futur al davant, per construir-lo, maó a maó, amb totes les desfetes, les baixeses, les heroïcitats anònimes... Mai anihilats, fem trepitjat, fastigós, que dóna la nova esperança a la terra. Semblaven germans, tots semblaven germans, aspectes distints de la mateixa llet, del mateix fang. Solament preguntaren – il·lusos de la il·lusió traïda-: “No han passat, veritat, tu?”.

32


RECULLEDE CONTES

CONTES

33


RECULLEDE CONTES

CONTES

EXCUSES DE MAL PAGADOR

34


RECULLEDE CONTES

CONTES

35


RECULLEDE CONTES

CONTES

EXCUSES DE MAL PAGADOR9 Com hi ha món que aquell esbullat l’ha ben esquinçada en anar-se’n contra l’enemic amb vint-i-cinc cohorts i nombrosos genets. Perquè “era tinter Labienus atque hostem” un riu no massa agradós que no es podia passar a gual en tot el terme (i), a més a més, “ripisque praeruptis”. Qualsevol s’hi salva! És clar com el llum que crema que no en tenien – ni ell ni els adversaris -, d’intenció de creuar-lo. Cada cop més, augmentava entre els enemics l’”spes” de reforços. El mateix Labienus ho havia dit públicament i sense embuts que “quoniam Germani adpropinquare dicantur. RUMORS QUE DESMORALITZEN, TU; A TOTHORA SORGEIX LA RESSA NO SE SAP D’ON BROLLA, QUE VÉS A SABER QUI L’HA ENCETADA; QUE, UN PIC ENGEGADA, JA LI POTS DONAR FIL A LA MILOCA; PUIX QUE, SEGONS D’ON BUFI EL VENT, EL CARÉS CANVIA I MALAURADAMENT MAI PER BÉ; QUE QUI SAP SI EL REMOREIG NO ÉS PAS UNA VAGA (VAGA PER INDETERMINADA, EP!) APRENSIÓ O TÉ RAONS DE SOBRA PER MANIFESTAR-SE. D’ALTRA BANDA, HI HA EL TELEGRAMA, I UN TELEGRAMA, SI ÉS REAL, ÉS REAL: AIXÒ ÉS, QUE TÉ UN CONTINGUT. I, SI EL CONTINGUT ÉS EL QUE DIUEN – I HO ÉS, PERQUÈ L’HE VIST I L’HE LLEGIT -, DONCS... QUE DESFÀ, TU; QUE LES ENSOPEGADES NO SÓN PAS SENYORETES ANTIGUES AMB ENAGOS DE FARBALANS SINÓ TRAUMA I CORRUPCIÓ PSICOLÒGICA PER TOA LA VIDA; QUE, SI MÉS NO, LES REALITATS ES DESFAN COM UN BOLADO, TAL COM TU JA SAPS I NO D’OÏDA, ATÈS QUE TAMBÉ AQUELL PROFESSOR TEU...Sese suas exercitusque fortunas in dubium non devocaturum et postero die prima luce castra moturum”, és a dir, que Labienus – entre nosaltres, quin un per a la guerra!-, en tenir notícia que els germànics havien de venir aviat amb reforços, ell faria la puta i la Ramoneta; que l’heroisme per als herois; que els germànics se la saben llarga;

9

Conte guardonat a les Festes Pompeu Fabra als Jocs Florals de Cantonigrós l’any 1980.

36


RECULLEDE CONTES

CONTES (CONNOTACIÓ. – Germànics; Sigfried, venjança, violència, venjament, guerra, revenja, “botxes” (botxins?), represàlia, kaiser, venja, krupp, vindicta, Berta, cascos punxaguts, París, Sedan, Verdun, Petain, invasió.

-

INTERMEDI: Sigfried, heroi invulnerable d’ençà que s’amarà amb la sang del dracguardià que defensava com un funcionari curt de gambals el tresor dels Nibelungs, es casa amb la Crimilda, després d’haver conquerit per al seu cunyat, Guntar, la reina Brunilda. Anys passats, la Brunilda és assabentada que les proves per guanyar-se-la les realitzà sigfried i no guntar. I comença l’aiguabarreig on moriran (traïdoria, revenja) Sigfried – per culpa de la maleïda fulla que el féu vulnerable com un plebeu – i Etzel, i guntar, i Hagen, i al capdavall la mateixa Crimilda, que és tant com dir fins la mare que els va parir a tots... Com ha de ser, per altra banda, en una epopeia que s’ho valgui. Petain, revenja, invasió, París, invasió, creu gammada, invasió, Polònia, revenja, Txecoslovàquia, creu gammada, invasió, Noruega, Holanda, “sursum corda”, invasió, pels esperits, pels cossos, revenja, Hitler, corrupció, Hitler, “Nationalsozialist”, creu gammada, venjança, humiliació, camps de concentració, violpencia, herois, Sigfrfied, porcs jueus, creu gammada, aris, violència, guerra, venjança, deshumanització, Reich...)

els germànics se la saben llarga; que vindran i ens apallissaran; i que ell, en Labienus (CONNOTACIÓ) – Labienus; ROMA, civilització, cultura, humanisme, classicisme, classicisme ben entès, dintre d’un ordre, l’ordre, el dret, DRET, els drets dels homes, vet ací ELS DRETS HUMANS) no voldria per res del món ficar en perill – més ben dit, “posar en dubte la sort” – la sort d’ell, la seva – entre nosaltres, quin un!, no en sabia de nedar i guardar la roba, aquest padrastre, aquest repeló de l’ungla del dit gros del peu esquerre que no em deixa viure, perquè la traducció l’ha de tenir a les mans, llesta, abans de demà, que vol dir avui, i al pas que vaig...-; la seva sort, la d’ell, la d’en Labienus sempre pel

37


RECULLEDE CONTES

CONTES davant. I també, que no sigui dit, la del seu exèrcit. I, per tant, mouria el campament l’endemà “prima luce” (a poqueta llum, a trenc d’alba, “apriessa cantan los gallos e quieren crebar albores”, “lo spuntare del giorno”... i la resta), i moure el campament és tant com dir “lluny de la roba”. D’aquesta manera, en venir els germànics, ell, i el seu exèrcit, hauria pres el del fum. Però nosaltres sabem que una cosa dita en públic, palesament, notòriament, no sempre es pot creure. Sinó, llegeix la premsa, escolta la ràdio, ensuma la televisió i no et fiquis a tremolar quan qualque et clava un nus a la gorja dient-te que els preus no s’apujaran, no, per sempre, o que el futur és nostre, o que tot allò que va malament aviat s’apanyarà, o que ja vindran, ja, els europeus i s’abaixaran els calçotets i ens demanaran perdó i... Els homes no són rius, se’n poden fer enrera. Doncs així és com s’ha d’entendre la pública manifestació de Labienus, és a dir, com un laberint de segones i terceres intencions – potser de quartes – i cap de bona. Vet aquí perquè vaig cantar amb fortuna estreta el cant de les runes – els signes que empraven els antics pobles germànics – tal com ho aprengué als “EDDA”, aquell cant que fa allò de “de l’arbre, que els vents omplen d’encimbellats remors, nou nits eternes Vaig penjar; em ferí a mi mateix amb la que era ma llança I jo mateix a mi mateix m’oferí, Odin a Odin, I em consagrí a l’arbre de les ignotes i profundes arrels. Ni fruí el pa ni assaborí l’hidromel, ans al contrari, decantat cap a terra, Jo cercava Les runes que em donessin el sentit; per ço, per explicar-me-les, em vaig precipitar sobre el sòl”.

38


RECULLEDE CONTES

CONTES Odin ho sap tot, perquè coneix l’avenir de les coses i dels homes. Aleshores, havent-se esbrinat alguna d’aquelles insignes magarrufes i havent vingut la Consol, (CONNOTACIÓ. - Consol: Andalusia, una cançó de l’Angelillo en un disc antic que fregeix, un clavell roig de sang i de passió al cap, sobre la castanya de cabells negres, negres, negres d’ala de corb, una pel·lícula vella amb les imatges cremades, groguenques; potser un enterramorts, sí, Simó l’enterramorts... SEMÀNTICA.- Consol: conhort. P. Fabra: “Tu ets el meu consol en aquesta soledat”. Jo (sorneguer): Tu ets el meu consol en aquesta soledat “de dos en compañía”.)

Tot i adquirir un caire nou, a força de ser vell i rebregat. La pobra preparava oposicions per a “PROFESOR AGREGADO NUMERARIO DE INSTITUTO NACIONAL DE BACHILLERATO”. Veieu, volia ser professora de llatí d’uns marrecs silvestres que a penes si lladraven la seva llengua. Per arribar-hi, estudiava a consciència dia i nit i quan podia d’ençà de cinc anys. Havia viatjat tres cops a Madrid, la capital del Regne, com és sabut, en tres estius alterns i sufocants – planúria antiga i afamada, plena del polsim dels segles i de l’orgull dels segles- ben just si suavitzats per uns tardets frescos, d’un aire finíssim, tastats als veladors de cafè-de-poca-roba de la plaça de Tirso de Molina, aquell frare que diuen que si era bastard o vés a saber... O és que un frare no té dret a ser bastard, com d’altres persones en són? Era una noia – independentment del rubor uterí (?) que li pujava i li baixava pel rostre en tenir uns pantalons d’home a prop – feta per agombolar petitons, no pas per estudiar rostint pestanyes i escapçant colzes; feta per tenir-los, els infants, amb una amplada de femella-d’una-horeta-ben-curta, havent-los engendrat –introduïda la clàvia juganera i productora – entre càlids tremolors de llarga i sotraquejada durada. Però no pas, insisteixo, per envescar-se en la lletra impresa, farcida, ben segur que per la mala intenció dels escriptors, de metàfores, al·literacions, onomatopeies, i altres falòrnies parides per embolicar la troca. Bé per a tenir-los, però no pas per estabornir-los, els aprenents de sabuts, amb les declinacions, cums i quods i oracions d’infinitiu i participis absoluts... tot i que ella ja en feia, ja, d’esforços, sobrepujant les titil·lacions, per dissort per a ella, mai no trobaven eixida, atès que:

39


RECULLEDE CONTES

CONTES a/ era lletja – res d’allò de “no és bonica però és atractiva”; b/ no tenia un cos harmoniós – els seus volums eren agressius i desmesurats; c/ no era massa enginyosa ni enganxosa ni engrescadora en la conversa; d/ no tenia “pasta” – diners, calés, pistrincs...; e/ no era molt, massa, excessivament, intel·ligent – més aviat la fusta anava justa. f/ no tenia l’encant misteriós, segons Ovidi, el poeta, de les dones guerxes. Per totes aquestes raons i d’altres de llarga i prolixa enumeració, allò que la natura li havia donat i els déus li escatimaven, és a dir, sentiments actius de dona, restava entaforat a la golfa secreta amb una expectació i ansietat realment doloroses. Llavors, cercava l’ajut d’allí on vingués. Posem-hi per cas, d’aquell intel·lectual de poble, somiatruites esguerrat, quasi sempre a la quarta pregunta, a tothora a la Lluna – no a la dels astronatures sinó a la de Pierrot – i que quan baixava dels llimbs, si hi baixava, ho feia amb un ardiment de poca-solta que esborrifava els pèls. Aquell estaquirot li elaborava, és un dir, tant si vols com si no vols, una mena de traduccions que la deixaven estabornida, i de les quals no sabia mai si eren bones o dolentes, vertaderes o inventades, reals o fantàstiques, serioses o de conya. O tant sols si a traduccions arribaven. Jo, a la consol, la veia més vegades que em calia, tot i que la Consol, des del punt de vista de l’estètica tradicional i àdhuc de la contemporània, tenia poc a veure, com ja m’he apressat a explanar abans. I no vull dir per esquifida, no. Destriem-ho: el nas més bé gros, llarguejat, amb una espècie de vermellor molsuda estructurada per una xarxa de capets de vena; els cabells, un si és no és, amb la qualitat tàctil de l’espart, que no el color, negres com l’estalzim; els ulls, rera els vidres prou gruixuts de les ulleres, entaxonats al fons d’un centre geomètric de cercles concèntrics... els ulls, dic, tenen com una mena de condició de pixats – m’adono, i em fa vergonya, del meu rebuig que me la fa llucar a través d’un microscopi i poc objectiu. I si la pell, almenys, fos suau i blanca com ploma de marabú – que no ho era-; i si les mans, de dits prims i allò que en diuen femenins, deixessin d’ésser més grans i més bastes que les meves – que sí que ho eren; si la pitrera no és vessés amb excessiva empenta esborrant-se-li el dibuix i gairebé la forma per uns sostenidors que s’endevinen arcaics i quasi ortopèdics, però que per més que s’escarrassen no

40


RECULLEDE CONTES

CONTES arriben a dominar-la; si les cames no estiguessin armades per uns ossos tan evidents, amb unes cuixes tan musculoses, un tou tan tibat i un final tan sòlid – desitjo dir que calçava sabates a mida-; sí, encara, no em sobrepassés ben bé dos dits d’alçària malgrat que no se’n posava, de talons... Però, quan, tremolosa, em parlava – santa innocència!- de les seves insuficiències intel·lectuals i de les mai calculades, els fills, quan hi fossin, i dedicació, adoració i submissió japonesa envers el que seria, si Déu no hi posava la seva santa mà, el seu marit (ella deia marit – maritus: marit, espòs, pretendent, nuvi i també mascle quan es tracta d’animals- i, en dir-ho, envermella i parpellejava amb – aparentment- una davallada d’íntims revestiments que escruixia), jo, tou i manipulat, si val l’expressió, no encertava a desfer-me’n, no obstant i que la mossa em treia temps, un temps preciós i malaguanyat per a les meves coses... Considerant que Labienus – esvelt, alt i prim; o doble, catxap i grassonet- s’havia esplaiat, que és tan com dir que havia llançat l’esquer, i les seves paraules havien fet d’enze, tal com era la seva secreta intenció, no es podia deixar de banda una conjuntura d’aquella espècie que havia esdevingut misteriosa quant a les imprevisibles reaccions humanes, de vegades tan previsibles, i didàctica, en termes polítics, atès que es tractava d’un embús que calia resoldre amb una praxi adequada. Potser s’haurien de fer, vista la situació, d’altres consideracions, però. (CONNOTACIÓ. – Labienus: llatí: astúcia, mà trencada, mà esquerra...)

Sabem que Labienus

(CONNOTACIÓ.- Labienus: llatí, llatinorum i tota la resta, inclosa la nissaga mediterrània amb esculls, algues i enganxadors, i amb sirenes, hipocamps, peixos, petxines, ostres, coralls i nacres, i tota la resta).

Sabem que Labienus fou un llegat de Cèsar; que sota les seves ordres havia viscut, per exemple, la campanya britànica on es lliurà en combat contra els Morins, que s’havien aixecat, avalotat,

41


RECULLEDE CONTES

CONTES

(CONNOTACIÓ.-

Labienus:

llatí,

professora,

cuixa,

son,

calces

blanques

ensopiment, calda, marcada predilecció: “aquest nen fa cara d’intel·ligent”... Calces vermelles? “Estic segura que t’ho saps”. Calces negres. “Aquest noi, que n’és de maco”. Aquells matins assolellats, primaverals, carregats de pol·len, de sentors fortes de naturalesa que s’obria camí com una barrancada a dintre nostre. Copiocopias-copiare-copiavi-copiatum. “At hostes posteaquam ex nocturno fremitu...”)

(CONNOTACIÓ DE LA CONNOTACIÓ).- Nocturno: nocturn; femitu, frisança, excitació, excitació nocturna?- Mà a la butxaca). (SEGUEIX LA CONNOTACIÓ: lleugera sensació d’agredolç, calces vermelles, sí, calces vermelles per sota la taula – del professor, de la professora- com una benedicció del cel, tèbies initimitats somiades, ensopiment, cuixa, entrecuixa, astènia primaveral, “cepissem-cepisses-cepisset!, què pixes? Ureter, cepissemus, uretra, cepissetis, tèbia dolçor humida, cepissent, entrecuix de foc).

Avalotat, amotinat, revoltat, sense consideració ni vergonya, contra la força cultural, humanística i civilitzada de l’IMPERI, és a dir, contra la força. Quina confiança no li tindria en Cèsar, que, un cop assetjat i occit el tossut de Dumnorix (de l’estirp de l’Asterix i tan “gauloise” com ell), decidí d’anar-se’n cap al Regne Unit de la Gran Bretanya, aleshores ni tan regne ni tan unit, deixant el continent el bona peça del Labienus amb tres legions i dos mil genets. I amb la triple missió de defensar els ports de mar, abastar de blat l’exèrcit i vigilar la Gàl·lia. A qualsevol carnús se li acut que si Labienus no hagués estat el bon pardal que era, és a dir, un home capaç de resoldre amb èxit comandes amb tres potes, en Cèsar, qui no era cap novençà ni cap neula, no li hagués encomanat allò que obliga necessàriament a ésser un expert militar, un hàbil administrador i un excel·lent polític per dur-ho a terme.

42


RECULLEDE CONTES

CONTES Hom digué – se’n digueren tantes, de coses! – que l’amo, quan hi anava, marxava pels carrerons ombrius, a esquitllentes, potser girant el cap vers les muralles mig enderrocades de la pujada al castell (tot i que no li valia, car tothom el tenia filat i la brama corria a cau d’orella molt més que ell) fins arribar a la porteta fosca del catau on la noieta dels seus somnis i dels seus insomnis l’estimava, mentre els murris dels vells – els pares-, amb la cara mudable i temorenca de la complicitat, es feien l’orni, tot anant-se’n a passejar, ells que en la seva vida ho havien fet. No es digué mai, però (entre amics estant sí que es xarrotejava sense embuts), perquè l’estimava, si pels calés que queien indefectiblement el primer de cada mes (és tant com dir la mesada; la mesada que li duia el sornegueta del dependent – exprimatxat i mogut -, que tant si vols com si no vols s’havia de conformar amb el lleu contacte, això sí, excitant i que el feia sobreeixir, dels dits temptadors en donar i rebre el sobre), és a dir la mesada que li menava el sempre expectant, a veure què cau, i sempre sornegueta del dependent, puix que ell, l’amo, mai no s’hauria embrutat les mans amb una cosa tna vil com els diners, dit sense escarafalls de cap mena. De cert, amb ells, amb els pistrincs, volia pagar, en certa manera, l’escalfor dels peus, adolorits i deformats extrems, rems espatllats de tan llarga singlada; desitjava abonar l’escalfor del pit, pretensiosament abombat, encara, sota la catifa grisosa dels pèls cargolats; pretenia tributar per l’escalfor del sexe, que es desplegava ja amb la trigança d’un capoll madur; i agrair aquella tèbia, sàviament alentida, sensació d’anar-se desfent adherit a la matèria, tot i essent només matèria, i, alhora, entresentir-se immaterial dins de la matèria... O bé si se l’estimava perquè la noia era manyaga i dolça com l’arrop, crementa com un foc de sarments; o no s’estava d’estimar-lo, o el que fos, amb l’ardentor propi, real o fingit, la cremor i els altres aditaments que calgués, malgrat que l’amo ja començava a fer olor de malves. Potser l’havien feta per estimar. I altra cosa, fos el que fos, no li esqueia. L’amo, com deien les criades tot fent l’ullet i amb riotes curulles de gelosia, tot i que la saviesa popular afirmava que d’amo només en tenen els gossos. L’amo, com deien els vint-i-cinc obrers de la fabriqueta, amb llampecs de foc travessant la nina dels ulls, amb fulgors d’enveja, amb resplendors de servilisme, amb sentiments profunds de justícia i de revolta. L’amo, el meu pare, aquell a qui sempre hem dit

43


RECULLEDE CONTES

CONTES papà, el papà de les ordres terribles que m’escruixien, ordres d’estudiar, de treballar, de guanyar, de pujar, de manar, d’humiliar, de violar...; el papà dels calés donats amb aire anguniós, com de fotre un fill al riu, magnífic, però, amb la seva avara generositat; el papà que, en eixir de casa, deixava rera seu un seguici de sospirs, d’ais i d’uis, de malaguanyat i de pobret fillet, i de per culpa, flaquesa, pecat, per culpa d’aquella meuca, bagassa, puta, flàvia. Puta! Sí! Ai, Jesús, què em fas dir!; el papà, al capdavall, que ho governava tot: calia acceptar-lo bocaterrosos i rastrers, abaixats i sense argumentar, lluny d’aixecar la mñes lleu de les pols del gemec, muts. L’amo, el meu pare, en treure’l de la nimfeta el foragitaven del món, que no el veia, el món, sinó a través de la lluerna dels ulls d’ella, de l’esguard d’ella, que centellejava amb la luentor que l’adrenalina li exigia i amb el boirós misteri d’allò, que a la vista de tothom no en tenia res, de misteri. Ell, el pare, durant aquells anys d’invaginació, que foren, més que feliços, absorbents: ell, dic, que coquetes de Maria, que els “sant marcs” gelats al “trigidaire”, que les “mamelletes de monja”, que els panellets de massapà, que el coc de brossat amb pinyons, que totes les dolçors hagudes i per haver destinades a desfer-se deliciosament a l’interior d’une estómac adolescent, cobejós de mels i ensucrats, garrofetes del papa, cremes, nates, pastes fullades... I que no se’n parlés, de les mussolines, moarñes, “chiffons”, no de “papier”, setins, velluts, domassos i cortines, randes i calats. Que no se’n parlés, de les joies, que per aquesta banda no hi havia punt de comparació: anells, arracades, collars, polseres, pendents, camafeus, braçalets, medalles, medallons, ors i argents, platins, diamantets i pedres precioses d’aquella mida un si és no és escarransida, però sadollants per transparents, i amb quirats. Ai! Aquella espècie tan volguda de dolls de carbons purs ben tallats, benmuntats, ben pagats, ben rebuts, ben agraïts. Fins que la fàbrica se n’anà a can Pistraus. Tot s’esvaní. Jo mateix, amb els meus estudis – si ho eren- arrodonits al cap dels dies de forma un xic evanescent, vaig haver de tocar el dos. Jo, ell, que saltava a la vista, no era cap espurna, que és tant com dir que no era un Labienus amb tres vessants i dotze talents, malcriat de mena per les dones majors de la família, aviciat amb tota la complicitat, premeditació i traïdoria, hagué de marxar per guanyar-se la vida d’allí on

44


RECULLEDE CONTES

CONTES uns altres se l’havien ben guanyada ben segur que amb uns procediments més que discutibles. Tot es féu fonedís. Fins les més aparents de les coses porten al seu si el cuquet de la cendra. Néixer i morir és tot u. La font dels cabals s’eixugà com els pits d’una anciana. No obstant, això hauria estat el menys important, si aquell homenàs (pel caràcter, no pas per la corpenta) no s’hagués, ell també, candit en quatre dies per més que la noieta el rebés encara i l’ensucrés i el fes sentir; per bñe que la xicota no li hagués girat la cara donant-li el dors, - que tampoc hauria estat tan mal vist, puix que el tenia molsudet, arrodonit, empipador i, segons com, majestuós, amb un toc que, tot i mirant-ho sense passió, oscil·laba entre el goig de la carícia gloriosa amb les polpes dels dits per un vellutat adormidor, i el pessic suau i llangorós, fet per espolsar-li un bri de picant sobre aquella massa de bellesa tan gran, tan càlida, potser tan embafadora... És clar que la noia no els va tornar mai els dolços i els pastissos perquè ja se’ls havia empassat, com és obvi, quan li havia convingut –ullant, al mateix temps, o llegint novel·les d’amor, blanc o rosa que l’amor s’hi posa, recolzada qui sap, arrepetellada potser o, simplement, desplomada, però plomada, sobre coixins de flocs i serrells, i teles delicades d’estampats tropicals, lluentors de sedes perfumades amb essències exòtiques, tal com es portava en altres temps, més llunyans respecte a ella, molt més llunyans més contemporanis del papà, en què les “nenes” tenien una literatura i una cinematografia senceres al darrere. Ni va tornar les teles, com és lògic, ni, i això és més escabrós, li va fer a mans les joies, com un salvavides, quan l’aigua li arribava fins al coll. La qual cosa hauria estat admirable i al vegada de molta llàgrima, com si d’una generositat romàntica, a la manera de Margarida Gautier, es tractés. I no se’n va de desfer, de les joies, perquè eren la seva vida, tu, que, quan els anys passessin – tot esdevé un no-res en un dir Jesús-, els amorets no li vindrien, en canvi ella hauria de viure, tant si vols com si no vols, fins que la carn es tornés un mostrari de pelleringues: és la qüestió de la supervivència, tu. És ben clar que no li reintegrpa res; tampoc li girà l’esquena, que també val. Perquè, qui seguiria amorrat a una font que no raja? Aquell homenàs que es desféu tant de lampada, si bé es mira, no era gent de rebre favors ni llàstimes, ni de demanar-los o buscar-les. No, que no ho era. I així, a causa també d’aquestes raons, es tornà

45


RECULLEDE CONTES

CONTES retret, fugisser, mut i sense forces. A ull nu i de cop sobte s’enfonsà en la vellesa. Un dia – més ben dit una nit- exigia amb vigoria de bon mascle el sometiment –semental per la raça i per la condició social- de la carn femenina i al següent era ja un ancià, un vellet destruït, degradat, que gairebé feia pudor. Així que quan Cèsar li va escriure que ell, en Labienus, amb els seus legionaris, li endrecés una esquadra, ja me’l tens, a Labenius, fent aproximadament de calafat o sense quasi, mestre d’aixa proclou a tombar arbres, desbastar fusta, doblegar peces, engalzar costelles, lligar caps, xopar estopa i fabricar quitrà. Tot a mans besades. D’aquesta mena era aquell poca-solta, home polifacètic i murri, amb qui es podia comptar sempre. Entre fet i fet, Labienus – si els papers no menteixen, que ho solen fer- en va arribar a construir fins a seixanta, de naus. I una seixantena de navilis, que una seixantena de vaixells ja és un estol, flota més que lluïda pels temps que corrien. No era, com es veu, en Labienus, persona que es deixés les calces pels esbarzers. Aquell hivern, que s’atansava com sempre, humit i fred, boirós i sense suc ni bruc, a l’estil de la Bretanya, en Cèsar li encomanà –“iussit”- la quarta legió a fi i efecte que la fes hivernar – “hiemare”- entre els Remis, allà als confins dels Treveres. Calia, per una llarga temporada, dormir i endrapar, fer l’amor a bastaná i jugar a la taba, acumular energies i mala llet, amb la intenció de, quan calgués, jugar-se-la a cop de ferro tal com esqueia a qualsevol sorge imperial. Roma, per damunt de totes les coses! Roma, per sobre del món sencer! El Senat i el Poble Romà! Quan varen arribar les verdes, me’n vaig anar a cercar la manera de guanyar-me-la, puix que ja me l’havia gronxat prou i, a més, ja no era un vialet. S’havia de menar la corda – i si no es mena, es cau- mentre arreplegava- quan ho feia- i amuntegava – més aviat a estropades - fulls enviscts amb ditades i gargots de bolígraf, disposat com estava a escriure’n un rera l’altre, de llibres sobre l’art i la tècnica cinematogràfica. Se n’havia vist moltes, de pel·lícules, al cinema popular dels diumenges i de les festes de guardar, enganxant, si podia, les dues sessions de la tarda d’un programa doble i de sessió contínua. En ser més grandet, a més a més, s’esfumava (no li calia fer gaires esforços per passar desapercebut, atès que el pare ni tan sols el guipava, cec com estava per aquella noieta, que – el temps no s’atura -

46


RECULLEDE CONTES

CONTES al capdavall ja no ho era tant), s’escapolia després de sopar, a la recerca de la nocturna, per si no n’hi havia prou. En anar-se’n totes a dormir – ho feien quasi a punta de nit, com les gallines-, les tietes, l’àvia, la dida Joana (el pare s’allitava fora de casa, comtothom sabia, Jesús, quines coses!), ell, mig de gairell, fent-se invisible, s’esmunyia cap al carrer i, una volta a l’aire lliure, les cames li tocaven al cul en fer via vers la tercera del dia – de la nit, aquesta. (CONNOTACIÓ. – Cinema: quin – trau-tan-profund-subjugant-que-englotia-la-vidacom-un-gorg-i-la-reconstruïa-fantàstica-i-obnubiladora-que-ni-tan-sols-calia-viure sinó-deixar-se-endur-per-aquelles-fantasmes-xucladores-i-vampíriques-deixantd’ésser-tu-mateix-ésser-els-altres-multiplicats-per-mil. Cinema (2a versió): cacauets, gasoses, xiclets, forta sentor a me de criançó. Cinema (3a versió): uns dits entrelligats amb els tendres i excitants dits d’una mà de noia, un deslligament de mans-papallones indagadores de mamelletes novençanes, d’esquenes primerenques, de cintures eixutes, de ventres llisos, de cames tibants. També mans de nenes innocents que miraven les imatges del somni comprat a taquilla, subjugades, mentre planaven encuriosides i aterraven, deliciosament aterrides, sobre la tesor de la bragueta veïna). En trobar la cambra de pensió modesta en la qual vivia, que prou que li va costar... Em va costar Déu i ajuda, cosiderades les meves exígües possibilitats econòmiques... I en trobar o que el trobessin mitja dotzena de plançons de família bona, rebecs i durs com a totxos, a qui donar repassos de batxillerat amb el llibre al davant i el pensament fora del terme... En trobar tot allò suara esmentat, el temps es convertia en un encadenat d’imatges que anava dels verbs irregulars llatins fins als “travelling” aeris, d’una oració substantiva de subjecte al llenguatge cinemàtic, cinemàtic, d’un film de gàngsters. “Quan Pudovkin ens assenyala a “Film Technique and Film Acting” (cito la versió americana de Montagu, N.Y. 1949, plana 95) que “el guionista a penes si dóna una idea al realitzador, uncontingut abstracte (detached) de la imatge (fílmica), però no la seva forma concreta” (subratllat Pudovkin)...”

47


RECULLEDE CONTES

CONTES Llavors va arribar la Consol. Es va presentar a punt d’inoportunitat, com era el seu costum, que què n’és d’extemporània, aquesta noia, que com més feina tinc, que ara que anava a emprendre l’article per a l’única revista que paga puntualment les cinccentes pessetes dela misèria i encara gràcies... Però, ho reconen – i me’ls dono, metafòricament parlant, els cops de puny al pit-, ja era hora de lliurar-li les darreres traduccions. Aleshores: Destorbo! – Nooo! Li vaig dir mossegant-me els llavis amb certa ràbia.... Li va dir sobtadament, abruptament, fent veure tot el contrari. Li va dir de cop sobte. L’espetec de la negació irònica,no obstant, no li féu ni fred ni escalfor ja que venia decidida a... havia de venir per les traduccions a causa que les darreres entregues ja havia acabat d’estudiar-se-les... i per això...; - Però, potser tu tenies... Si vols que me’n vagi, si tens feina, si no en tens més, de fetes... -

Tu no ho sabies que Labienus era un peix?

No cal ni dir el desconcert de la noia, mirant-se’l fit a fit amb una miraculosa ansietat. I aquesta mirada és el que em fot d’ella perquè comprens que, si la deixes decebuda, és com matar un infant, com retòrcer el coll a una cadernera o no sé quina cosa bruta de les moltes que són capaços de fer els sers humans setze vegades, setze al dia. Aleshores, per no ferir-la, allò de “era una broma, ja saps que de vegades me’n fum del mort i de qui el vetlla”. – Llavors, de mi també? Vet ací que el nas li lluentejava i que les sines se li avançaven bategant amb força. En aquell instant no sé quin dimoni va disposar que jo, que mai no m’he entendrit de ningú en concret, que solament em pot ablanir una idea, un pensament, unllibre, un quadre, una pel·lícula, una flor... li cerqués la mà, li la prengués amb molt de tacte. I tot seguit, allargués la meva mà dreta i li la passés pels cabells. I, un cop feta aquesta terrible i, com s’endevinava ja, irreparable marrada, hi vahaver un sufoc escandalós, sufoc que li pujava bensegur del baix ventre, i se’l veia grimpar – malgrat que ella no comprenia- ili enrojolia el cos com si li sobrevingués el xarampió i li encenia els mugrons – coses aquestes que no es veien-, i a més, li calava foc fins al front – la qual cosa ja era més que evident. Bé que ell volgué tornar enrere allò que era irreversible, però a ser infructuós. Prou que volia refugiar-se en la traducció llatina, embrancar-se a dialogar amb el

48


RECULLEDE CONTES

CONTES personatge que des de feia uns dies li tocava tractar. – Ja veus, Consol, fins i tot el clima l’ajudava... és molt cert que l’aixecament dels Morins va ser dominat per Labienus en plena complicitat amb l’aspecte climàtic, el qual, aquell any, havia fet figa als rebels, ja que no havia plogut el que convenia – ben segur que fou així-, i les llacunes, rere les quals s’aixoplugaven, s’havien eixugat. Per això és que Labienus se’ls va fer... -

Però jo no he vingut solament per la traducció, saps? – se li acostava, amb veu imprecisa.

-

Ah, no?

-

No.

-

Doncs...

Els sufocs se succeïen amb l’acceleració d’un part... dolorós. -

Vull dir que no he vingut solament per la traducció...

-

Ja ho has dit.

-

Però, no m’entens.

-

An, no?

-

Certament no simplificava les coses.

Mentrestant, ell cavilava que una dona, amb tot el que comporta, no era l’estri més adequat per facilitar-li els assumptes, que ell no voldria per res del món caure en les debilitats domèstiques del casori, ja que toca societat conjugal tomba en la rutina i la dosificació, esdevé un costum, un mecanisme, una alienació. Algú havia dit que l’infern són els altres. A més a més, el temps el necessitava per a ell, per escriure, per veure pel·lícules, per llegir sobre elles i per a altres empreses que formaven part de la pròpia manera de ser. Per altra banda, lligar-se a una bagassa, per atractiva que fos, encara li semblava pitjor, perquè, de vegades, allò que ha de ser passatger es converteix en un fòssil indestructible. Per tant, ni la Consol, intacta com s’endevinava, ni qualsevol marfanta foguejada... almenys per una relació estable. S’ho imaginava tot: el deler desembridat, el delit esperonat, el desig desvetllat i mai del tot saciat, enjogassat i mai del tot satisfet, i, a sobre, l’esgotador estira i arronsa dels sentiments contraposats. Si una dona no fos més que un cos...!

49


RECULLEDE CONTES

CONTES Sobretot que aquella cosa amb faldilles no en tenia res, de meuca, i molt menys d’atractiva. Ni en tenia res, de bagassa, enel sentit tradicional de la paraula. Ni ell es veia amb ànims d’ensinistrar-la. Només calia veure-la; en efecte, no tenia cap atractiu. La situació estava ben clara: si bé ella, era ben visible, es debatia – ho diria amb un llenguatge d’altres èpoques – en l’abisme d’una passi; ell, al contrari, ni es debatia ni abisme ni passió ni res. És clar que la fisiologia té més dies que llonganisses i, en ocasions, dóna mostres d’unes exigències peremptòries...l, per contra, la raó també serveix per alguna cosa oi? -

Vull dir-te... No malpensis... (Malpensar? De què?). Vull dir-te que a baix estan els companys.

-

Els companys?

Va moure el cap, afirmant, volent-se lligar a una conversa que li foragitésde la imaginació les sensacions voluptuoses que aquella mà... aquella mà... com si diguéssime espontània i afectiva li havia... Mentre, l’enrejoliment arribava a fer-se inquietant. Passava allò de sempre. Tanmateix, no hi havia perill de perdre’s per una marcolfa més o menys encisadora com li havia ocorregut al seu pare. Ara li venia a la consciència aquella veu subterrània: com el pare, no, no li passaria, no. Ho havia decidit aixi, i per tota la vida, la nit que el “papà” el bufetejà perquè duia pressa per clavar la bitlla i ell l’impacientava, ell el retardava amb les seves històries d’estudis i de vocacions. Al cap i a la fi, el pare, engrescat per altres cabòries, no s’hi sentia, genitor, enaquell instant, encara que ho fos per raó de sang... Al capdavall no hi hauria tampoc perill de perdre-s’hi amb una meretriu encisadora, tenint en compte que, si bé es mirava, ell, no tenia gaire cosa a perdre, volia dir d’interessos, com no fos la seva llibertat. Per tant, el millor fóra regressar a la traducció. -

Sinó que els companys... – li buscava els ulls per a dir-ho, per ferir-lo, per arribar-hi, senzillament- t’esperen, ens esperen a tots dos plegats. Són al cafè de la cantonada.

50


RECULLEDE CONTES

CONTES (Si a nivell de les llambordes estaven les taules del “carajillo”, de la partida de cartes, del marbre antic del dòmino, el taulell de les consumicions a corre-cuita o a colze; més avall quedavael soterrani amb les màquines d’afanyar els calés, les taules verdes del billar, amb els seus sargits, les seves botanes i el greix de l’ús i de l’abús. I al fons, al darrera d’una mamapara, els dos taulers del joc dels escacs. Entaforats en el racó de la malenconia, entre peó blanc i peó negre, submergits en un núvol de fum de tabac econòmic, pincant i pudent, els companys. Els febles companys, els cridaners companys, boirosos de filigarses, blavenques i llantiosos d’olis mesclats i olors agres.) -

Els companys t’esperen al cafè de la cantonada.

-

Quins són?

-

Els de sempre.

(Els de les hores llargues, les nits polèmiques i els llibres abundosos, els de les proposicions, accions i passions. Penseu-ho!: “l’objectiu de la revolta clàssica és foragitat l’amo: és a dir, recobrar la plena possessió de la terra,lliurar.se de l’obligació de pagar la renda i, com a resultat, canviar l’estructura política de la distribució de poder. Els objectius de la lluita camperola amb mentalitat proletària seran per altra banda, obteniruna paga més elevada i una major seguretat, i per a aquesta finalitat, l’adquisició de la terra o la seva forma de possessió per l’estat poden semblar mitjans apropiats”.) RUMORS QUE DESMORALITZEN, TU; PERQUÈ A L’HORA DE LA VERITAT JA SE SABIA QUI HAVIA DE CARRGAR AMB ELS NEULERS, MENTRE VISQUI EL DICTADOR, ELS QUE VAN PERDRE LA GUERRA SÓN ELS QUE HAN DE PERDRE “AD INFINITUM”, JA M’ENTENS, RUMORS, SÍ; PERÒ BASATS EN UNA FEIXUGA REALIAT. LA BRAMA VA QUE XUTA. RUMORS, SÍ; PERÒ QUE FAN PESSIGOLLES A L’AIXELLA DE L’INSTINT DE CONSERVACIÓ, ENCARA QUE PARLAR DE CONSERVACIÓ ON NO HI HA RES A CONSERVAR ÉS UNA MICA TOCAR EL SQC DELS GEMECS, ÉS DONAR PA ALS PEIXETS D’UNA CONSCIÈNCIA ENTERBOLIDA QUE LLUITA EN DOS FRONTS

51


RECULLEDE CONTES

CONTES CONTRADICTORIS: L’UN, EL QUE CAL; L’ALTRE, EL QUE CONVÉ. UN HOM NO ÉS UN HEROI, FORÇOSAMENT, TU, QUE EL REMOREIG ÉS BEN CLAR (SI NO FÓRA QUELCOM MÉS QUE UN BUM BUM...); UN RUMOR QUE SORGEIX DE LES CATACUMBES DE LA REACCIÓ, DELS BUDELLS DE LA PRÒPIA REPRESSIÓ; I ARRIBA AL TORBAMENT...-

Tot seguit que què volien exactament. Que el mateix de sempre durant els últims temps. Però, hi havia un acord? Un acord entre distints sons, distintes músiques, distints tons, distintes finalitats: les classes, l’interinatge, la contractació. Qui ho necessitava com l’aire que es respira; qui ho tenia com un ajut, simplement, perqupe com el marit ja guanya prou...; qui ho sentia com una situació transitòria puix que segur segur guanyaria les properes oposicions a càtedra i llavors una puta et bufi el cul... Les condicions objectives? L’acció immediata? Possibilitats d’èxit? Quina babarotada pensar en l’èxit! Conscienciació de la gent? -

Quina gent?

-

Què vol dir quina gent?

-

De moment, quatre.

-

Quatre?

-

Sí, quatre. Sense contar-te a tu i comptant-me a mi.

A compte i bescompte. No és el mateix un compte que un conte o que un comte. Tenir compte és el que convenia! -

Doncs... Què faràs?

-

De moment, passar-te la traducció.

Van seure tots dos, de costat, a una banda de la taula-que-tant-li feia-un-servei-comun-altre. Taula de menjador, si calia, en venir aquella fam insòlita a mitja tarda, demanadora d’entrepans de sobrassada, de mortadel·la o de “fuà-gra” de llauneta, amb el vas de vi negre (pastós de tèrbol, agrenc de mal fermentat, aspriu de taní; reconstituent!) o el got de cervesa freda (amarga de llúpol groga d’ordi); taula de treball, escriptori per les correccions, qualificacions i confusions dels exercicis escolars, per la fabulació i execució dels articles mal pagats, gens pagats, mal llegits, gens llegits; faristol de fusta de caixó per a resseguir les taques escripturals impreses, els gargots on se suposa quehabita la saviesa, per rellegir els blocs

52


RECULLEDE CONTES

CONTES inexcrutables, de paper, plens – s’endevina- d’informació, aquells bords de llibres que tant et deien com et desdeien, t’ensenyaven com et sumien en la més menyspreadora, per a tu, sensació d’inanitat; de prestatge de llibreria, en què s’alienaven els malparits i a tothora bojament volguts maons de la cultura, combatents d’una tropa migrada per culpa de la misèria, de la magra i escadussera capacitat adquisitiva; i, en canvi, exèrcit poderós, capaç de... etcètera; tauleta de nit on deixar el vas d’aigua i el cendrer, les cigarretes i els llumins; consola sense mirall, o amb un mirall forjat per la fantasia, espill sense marc, és a dir infinit, sense límits, mar profunda i ampla, sense ribes, per on penetrar en el revers de la realitat, allí on els objectes, les plantes, els animals i les persones són simètrics i van per l’esquerra com a Anglaterra; vetllador de la nit, portallànties votives, receptor de les vibracions del futur a les matinades grises de l’insomni; i també, tu i jo ho sabem a l’ensems, reclinatori (sense agenollar-se, però. Cosa – agenollar-se- no mai més feta d’ençà de la primera comunió, quanel vestit de mariner – d’almirall almenys – amb els galons, els cordons, els botons, les xarrreteres i la hipocresia de la innocpencia i de la santedat, i el blablablà rogallós del capellà que llançava capellans, vestit, de comunió, d’una forma impensable si no fos per la gradició i el costum, els bons costums. Convenia ser, a la vista dels grans i per ordre alfabpetic: afable, amable, aturat, babaia, babau, badoc, beneit, beneitó, bleda, bonhomiós, bonàs, calçaces, càndid, cordial, encantat, enze, estaquirot, gamarñus, indecís, janot, lluç, neci, pallús, pec, senzill, simple, tanoca, taujà, tòtil, tòtila, totxo, tou, ximple. Sobretot, ximple. Si més no, fer cara de ximple, amb el coll una mica decantat, a poder ser. Ximple per deixar-se petonejar per les tietes sense que s’adonessin que l’havien deixat ple de baves i mocs: això valia diners. Ximple, si l’àvia el volia estrènyer contra el seu cos ferumejant: tot seguit, les pessetes queien al sarró. Ximple, quan la dida Joana el palpejava, l’abraçava, el besava, entre un esclat de gemecs, de ritoes, xiscles i gargarismes, al mateix temps que li atapeïa la butxaqueta del jac amb un bitllet, doblegat moltes vegades, que sentia llexiu. Ximple, per acceptar com a bons els sentiments deliqüescents del pare, que en arribar el clímax de la xocolatada, aprofità l’aldarull per escapolir-se’n, com era el seu hàbit. Petit com era i no necessitava ningú per

53


RECULLEDE CONTES

CONTES comprendre que fer-se l’orni en el moment adequat, a la llarga, i a la curta, rendia guanys) Reclinatori, quan després, o abans, d’un escrit suat i ressuat, d’un llibre llegit i rellegit, es quedava de bocaterrosa sobre la taula amb la vista fixa en el no-res, buidant-se de sensacions o, vés a saber, potser només abandonant-se a la més punyent d’elles fins a perdre-hi – per hores? Per segons? – la noció del temps present. Tot seguit, en allargar la à per fer-se ab un text llatí de “La guerra de les Gàl·lies”, el seu avant-braç nu – anava amb les ànigues de la camisa arromangades- va refregar per una dècima de segon l’avantbraç despullat de la noia – anava amb una bruseta sense mànigues. Hi va haver com una mena d’estremiment, un calfred quasi elèctric, una espurna nerviosa, que manifestant-se en un punt sensible de la pell a prop del colze, creà un corrent, que s’expandí en onades sucessives provocant un nou batec, portador, altre cop, de l’enrojoliment de la fadrina probablement verge. Ell no se n’adonà, però dintre del sistema nerviós de la Consol hi hagué un daltabaix, una trencadissa de vidres i cristalls. Manejava papaers fins robar aquell que cercava. -

Veus?

Li assenyalava els apunts, escrits amb una lletra desigual i malforjada. I els resseguia amb un dit-apuntador. Mentre, ella feia esforços per posar els cinc sentits en la feina. Ho feia amb uns ulls que aparentment escrutaven l’exterior i volien ser neutrals, en va: eren uns forts per on es vessaven les pròpies emocions. Si bé començà deixant-se endur pel dit apuntador, aviat es distragué de l’objectiu immediat i, en apropar-se quasi imperceptiblement, però amb suficiència com per a notar-hi el pes de l’escalfor animal de l’home, es deixà d’esforços inútils i es lliurà descaradament a contemplar-li el rostre, a llançar-li unes mirades cremants i alhora toves, de cinema mut, que, durant molt de temps, segles potser, no trobaren resposta en el destinatari. Evidentment, hi havia la interferència del carnús de Labienus a qui uns camins -situacions com aquella – odiava en profunditat i amb malícia, perquè els distanciava, i d’altres adorava – conjuntures com aquesta-, perquè servia de pretext

54


RECULLEDE CONTES

CONTES per aplegar-los, com més junts millor, com més junts, millor, més junts millor, junts millor, junts-millor... Els britànics de la regió de la Kent (Cantium) semblen els més civilitzats. Els de terra endins, encanvi, encara estan per desbravar. S’endrapen la carn crua, s’empassen la llet i van vestits amb pells. En general, tots els britànics s’empastifen amb glast, la qual cosa els proporciona un color “ceruleum”, és a dir blau, que en el combat els fa més esgarrifosos, si és possible. (INCÍS FILOLÒGICO-SEMÀNTIC: Glast (en llatí “vitrum”): per tenyir de verd el vidre. Però el glast és una planta bienal de tija herbàcia, de poca alçada, fulles grans, flors petites i groguenques i d’altres coses, i de les fulles de la qual “s’extrau una matèria colorant blava” (Isatis tinctorea); o, segons que diuen uns altres, d’un tint semblant a l’anyil. Tot plegat, verds, blaus o anyils, devia ser ben veritat que els britànics causaven esgarrifança). Esparveradors ja ho eren, ja, els britànics, de mena, amb el seu cos afeitat a pèl i repèl, i, en canvi, “fardant” de cabells llargs i grans bigotis caiguts. Deia en Cèsar que deu o dotze homes tenien a les esposes en comú, germans amb germanes, i pares i fills inclosos, una barreja que Déu n’hi do i que devia fer parpellejar i encendre (com parpellejava i s’encenia la Consol quan ell, sense adonar-se’n encara, li refregava el colze esquerre pel seu pit dret, inflat ja com una fruita madura, sucosa i tova, a punt d’esclatar, tot i que la cuirassa del subjectador s’interposava d’una manera excessiva, segons la Consol, entre els dos) la civilitzada-però-plenade-formigueig-sexual concepció jueva-cristiana de la moral, quan hi fos, és clar. Ells, erotisme de grup? Erotisme de grup “avant la lettre”? Se li va fer necessari d’encendre una cigarreta. -

En vols?

-

No fumo.

-

Sempre ho oblido.

Amb això, sense suc ni bruc, l’encís es trencà i la Consol volgué aprofitar la neutralització retornant al “però cal parlar-ne, t’esperen, sí, i confien en tu, - i en tu?, - en mi també... si tu vas a la vaga, però cal parlar-ne, ja saps que t’esperen, si tu

55


RECULLEDE CONTES

CONTES vols (amb fàstic) ho deixarem això de la traducció, no, no (amb pànic), però ells... Sí, ja ho sé”.

-

SEMPRE LA MATEIXA MATRACA, NO OBSTANT; I VINDRAN ELS GERMÀNICS I ENS APALLISSARAN, COM ÉS COSTUM, I AIXÍ SERÀ EN VIDA

O

EN

MORT

DEL

DICTADOR;

CORREN

VEUS

QUE

DESMORALITZEN, TU. ELS HEROISMES PER ALS HEROIS PERQUÈ SI ENS FOTEN FORA DE LA FEINA, SI UNA PART CONSIDERABLE DELS POCS INGRESSOS TOCA EL DOS, JA EM DIRÀS, TU...-

Sí, ja ho sabia, a tothora la mateixa matraca, els companys, nits i dies parlant-ne, esbrinant-ho tot de soca-rel. Ara l’atur als Estats Units, ara la reforma agrària a Sudamèrica, adés el feixisme, adés el maig francès. Problemes transcen-den-tals, cen-den-tals, den-tals, tals. “Si pensem que per al pagès de la serra no receptor de salari, que ha anat a treballar a les hisendes, el problema és la seguretat en tenir treball, aleshores les possibilitats de situar una estructura agrària que permeti un desenrotllament socialista són més grans que si pensem que la possessió de la terra és un fi en si mateix per als camperols”.

-

Si vols que ho deixem...?

(“El problema és la seguretat en tenir treball”)

-

La feina és per a tu, en benefici teu, comprens? A mi tant se me’n fot.

-

No, no, el que tu diguis...

El mirava, de cop i volta, espaordida mentre li agafava el braç, aquell braç posseïdor d’aquella escalfor animal tan trobadora que li feia venir un zumzeig d’abelles – un eixam de minúscules picors – fent rusc als revoltons de l’orella, i no pas per ficar-hi la cera sinó la mel, un estol de guspires daurades, de sentimetns ratllats de groc i negre, un vol d’insectes inquietants, provocadors de gemes i merengues tous i

56


RECULLEDE CONTES

CONTES finíssims, una bonior plena de reluctància al rebuig i, valgui l’expressió, un inefable murmuri eixordador de l’enteniment- que per a què el volia l’enteniment-, i aquell univers se li encabia a les venes, a les artèries, als capilars i li produïa un batec suplementari i grandiós, com el batec dels batecs. I “no, no ho deixis, no ho deixis”, mentre existia una deformació especial dels sentits que es concentraven “au complet” a la recerca de l’aspror de la pell de l’home, que s’involucionaven al reencontre de la pell mòrbida – en aquell moment- d’ella mateixa. I “no, no, segueix...”. A l’instant, amb un lleu mareig, posava la mà al pit de l’home. I primer la hi deixava, tremolosa com un moixó. I després, agosarada, esmaperduda, la movia, la-quasi-lamovia-a-poc-a-poc amb un delit, semi-reprimit semi-deslliurat, d’acariciar suaument i tendrament. Un delit de seguir més endavant, una miqueta més endavant, incisivament i voluptuosa –ella s’ho imaginava així-, perquè l’avenç se li donava molt bé, malgrat que el truc l’havia après de cop, sense mestres, sense textos, sense res que no vingués de dintre, portada pel seu cos projectat enfora com una ameba afamada, transcendint de la pròpia carnadura, abocant-se pels capcirons dels dits, vessant-se pel palmell trasbalsat, mes no solament amb ànim d’oferir-se i, si calia, donar-se sinó de ser compresa i corresposta d’alguna manera coneguda o sabuda per ella, únicament en teoria, no practicada però desitjada, ara més que mai, ara que els sufocs ja no anaven ni venien sinó que tot era un sufoc sencer i perllongat amb tanta intensitat que fins ell, distret i obnulitat, se n’havia adonat, se n’adonava se n’adonà per fi. Si bé en primera instància hi hagué un corrent retractil, enfredolit per una sorpresa que tampoc no ho era del tot, és a dir, que amb el distanciament necessari qualsevol ho hagués vist venir i també ell que, d’una forma vaga, ja ho pressentia, baldament que no desitjava formular-s’ho i preferia l’oblit perquè ho temia. Aleshores es manifestava clar allò que latent. Clar? I si s’errava? Un cop aixafada, la cigarreta mig consumida, en el tap circular d’un pot de cafè que li feia de cendrer, reprengué el treball, tot i que la Consol – a desgrat que la situació havia deixat de ser furtiva, malgrat que, encara, no fos plantejada descaradamentno retragué del tot la mà, sí mig la tancà, deixant-la abandonada, no fugitiva, arran

57


RECULLEDE CONTES

CONTES del pit d’ell. Ell, sense saber prou bé com, a pesar que d’antuvi féu una crispació de rebuig, esdevingué quasi alcavor d’aquell amà temorosa i plena d’ansietat, perquè..., no copsava per què..., potser per no entristir aquests ulls de víctima que claves, nena, o qui sap si per no posar terme una situació ambígua que, perllontant-se, permetia, també poruc, d’ajornar l’afrontament d’aquella vaga il·legal que s’estava madurant entre els membres més avançats – és un dir- de l’Institut i que ell suposava, creia endevinar, que no arribaria a cap per... tantes coses cansades de contar. La mà restà abandonada, semirefugiada a redós d’un abric ni ofert ni negat, penyora de no atinava què de nou que en molts aspectes el deixava perplex. I, decididament es féu altre cop amb la pell d’en Labienus per comunicar-li a la Consol (el guaitava tan “fitament” que no el veia; així d’a prop se cercaven mutuament dins ja del camp dsemàntic de l’estrabisme); per explicar-li a la Consol, que, en efecte, també en l’assumpte dels Treveres, Labienus mostrà a bastament la seva prudència i la seva astúcia. D’aquesta manera, en veure’s assetjat i sense forces per treure’s el setge del damunt i enrebre ordres del cap de colla en el sentit que se’ls espolsés, els enemics, ell respon que no ho pot fer, tenint en compte que l’enemic és a quatre passes. I li afegeix que sigui en Cèsar qui els apallissi, si s’hi veu en cor, i que llavors ja es veuria. Aquestes peripècies ocorren al temps que el colze esquerre s’enfonsa – d’entrada, adust; després, amb una pressió feixuga però afectuosa- en la sina dreta de la dona, queni parpelleja, tot i sentint que la punta del mugró, endurida, li fa més aviat mal sota la premuda; amb tot, com que li fa més bé que malo, no es mou. I tampoc es mou ell, qui abandonat a la dinàmica de la conjuntura i a les especulacions més o menys intel·lectuals, no pot evitar de veure mentalment – llampec entre núvols foscos- la positura descabdellada de la parella. Bé que ho sap que ll n’és un element. A l’enteniment, és a dir, sense paraules articulades fonèticament ni mots escrits sobre matèria alguna, però amb imatges acústiques, prova d’explicar-se – amb un somrís fugaç que encisa la Consol- quina mena de nus, de cabdell, s’han fet entre braços, colzes, mans i pits, i pensa, desdoblat en espectador i imatge, que els camins del món són molts i més aviat confosos.

58


RECULLEDE CONTES

CONTES Mentrestant, en el camp de la traducció, o el que fos, succeeix de la manera que Labienus l’havia pensada. I són els clamors de la mitjanit a les portes del campament els que palesament manifesten la victòria. La VICTÒRIA! Un cop més, Labienus havia quedat lliure d’entrebancs i amb l’esquena dreta, mentre la Consol refregava la galta corresponent contra el braç de l’altre amb un gest- ho havia llegit a les novel·les rosa- de gateta melindrosa, i seguidament, sense solució de continuïtat, la refregava contra el muscle pertinent de l’altre, contra el pit de l’altre. I amb la gosadia adquirida (innecessari esforç a decidir-se, puix que Labienus, amb l’alegria del triomf, es deixava endur per tots els excessos) i encara no assimilada d’una novícia “patuda” i malendreçada – però musical, tibant i sensible com la corda d’un violí-, li féu un petonet, gairebé un alè, gairebé l’opressió mínima d’un pètal de rosa, un beset, a penes somiat, a frec d’orella. Una vegada, Induciomarus, tossut i avalotat, volgué fer-se amb un gran exèrcit i decidí intentar, per tercer cop, deslliurar la Gàl·lia dels invasors. Llavors, segons paraules més que sospitoses d’en Cèsar, es va atreure amb prometences pròpies d’un candidat polític (sí, allò que mai no s’acompleix i que sempre fa efecte sobre el personal, ja que la naturalesa humana és una mescla d’idealisme mal paït, enterbolidor de les potències intel·lectuals, i d’un dipòsit inesgotable de mala llet amb una gran capacitat, mai desmentida, per les porcades); dic, amb prometences pròpies d’un candidat polític es va atreure els proscrits i criminals d’arreu de la Gàl·lia en pes. L’exageració és tan grossa com el neguit atrevit i ja savi que es feia pas entre resistències minades pel desig de rendició i acceptacions incondicionals lleugerament ajornades. El romà, com la història l’escrivia ell i ningú no el podia frontar, no perdia ocasió de subratllar les diferències de qualitat entre ell i els seus, i l’enemic. Per això, li convenia presentar la Gàl·lia com el penal d’Alcatraz, és a dir trufada - i no de tòfones- d’assassins i trangressors. Ah! La Gàl·lia, la Gàl·lia, tothom ho sap com ha estat sempre ataquinada de malfactors...! Doncs bé, en acudir-li –“allicere ad se exules damnatosque tota Gallia”- gent de pertot el país enlluernada per les promeses, el propi Induciomarus s’il·lusionà – passa tantes vegades- i convocà una assemblea, puix que, com avui encara ocorre,

59


RECULLEDE CONTES

CONTES el personal es conhortava en els moments crítics amb una manifestació lúdica més, no cal pensar altra cosa. Vet aquí que així com en aquesta època per engrescar el joc se’n té prou amollant un crit de “maricó el darrer!”, i el darrer sap que pel sol fet d’anar al darrera, no n’és de maricó, aquells peluts, en canvi, no gastaven cerimònies ni romanços i occien si us plau per força el jove que trigava més en arribar a l’assemblea de la gent armada i l’estossinaven davant del complet col·lectiu a traça d’exemple i escarment. No es veu, Consol, petita, ben bé quin tipus d’esmena en pot sortir d’això, si hom pensa que per més que s’afanyi tothom, sempre hi haurà algú que aplegarà el darrer. Tot això em fa pensar que no en devien fer moltes d’assemblees, per no quedar-se delmats. Davant l’assemblea, denuncià Cingetorix, un venut col·laboracionista, li confiscà els béns i es manifestà amb ànims suficients d’assaltar el campament de Labienus. De vegades un s’aixeca optimista. Al capdavall, tot seguint la direcció dels seus desitjos, impulsos i ambicions, disposa l’aparell de guerra. Labienus –tu i tot ànima de càntir, ho hauries endevinat- tenia un campament gairebé inexpugnable, atès que havia triat un lloc idoni – no se’n trobaria un altre de més ensinistrat que aquell lloctinent- i, a més, l’havia fortificat com els déus de la guerra manen. Ella, la Consol, no que no n’era, d’inexpugnable, i menys per al Labienus d’anar per casa que la marejava. Òbviament, no hi havia cap indret més adient per a la seva feblesa consentida que aquella cambra, amb la seva solitud poblada de paranys, proximitat del mascle, la improbable interrupció del setge per cap motiu forani – entenent que els que podien, els companys de la pressumpta vaga, si és que arribava a néixer,estaven atrinxerats al bar de la cantonada jugant a donar-se arguments prou decisius, com si no n’haguessin a bastament, que els menés a l’acció, aquella acció que havia estat tan espontània i fresca als patis de la Universitat, alsseus voltants, als carrers de la Facultat sortint, a l’aire lliure i allí on calgués. Ara, resultava tan difícil, per una pila de raons que mai no s’havien somiat: que si els pares (prou que s’han sacrificat, ara no faltaria més que...); que si el treball (tant que costa d’obtenir-lo, o no?); que un hom s’ha de guanyar les garrofes per manta romanços:el primer, el de la més elemental subsistència; després, que si la xicota, que si quan ens casarem..., que si la mare ja no està per més brocs, que si la

60


RECULLEDE CONTES

CONTES dona ha de menjar i vestir i, almenys un cop per setmana, anar al cinema, que si la dona està prenyada, que està per venir l’hereu (l’hereu de què?) o un altre més i fan..., que què passarà el proper curs si...; ens acomiadaran i bona nit i tapat. Ja ho veureu, ja qui tindrà feina el pròxim curs. Solament els “enxufats” de plantilla. Solament els de sempre seran rebutjats.

-SOLAMENT ELS DE SEMPRE, ELS QUE TANTS ANYS MOREN CADA DIA, SOBREVIUEN CADA DIA; NO QUI MÉS BENEFICIS HA D’OBTENIR, SÍ QUI MÉS PERJUDICIS HA DE COMPTAR. PERQUÈ ELS VIUS, AQUESTS SE LA SABEN LLARGA. TENEN PER NORMA I COM A LLEI DE LA SEVA VIDA ESCAPOLIR-SE DE LES RESPONSABILITATS QUE NO DONEN BENEFICIS, EIXIR-SE’N BÉ, DELS EMBULLS. I MAI, MAI, MAI NO REBRAN UN MAL CARXOT, A SOBRE, ESTÀ EL TELEGRAMA DE DALT, QUE HO DIU BEN CLAR: S’HA DE DONAR EL NOM D’AQUELLS QUE... I ELS COMPANYS QUE TENEN L’OBLIGACIÓ HO FARAN, COM HI HA MÓN QUE HO FARAN, COM HI HA MÓN QUE HO FARAN, HO FARAN....

Ja veurem, ja, qui en trobarà, de treball als indrets on es poden explotar (quin riure, explotar per quatre cèntims!) la mal païda ciència, que en cap moment els hi havia ensenyat i que, essent veritat que ben just si la posseïen, l’havien de trametre a la terrorífica massa d’adolescents que s’aveïnava. La qual cosa, la innacessibilitat de la seva posició, el tenia despreocupat del perill que se li podia venir a sobre. Ans al contrari, pressumptuós i cofoi de la seva capacitat bèl·lica de maniobra, no pensava altra cosa que donar-los una lliçó de punts, a aquell grapat de galifardeus, pedaços i bordegassos que no feien la mida. Informat pel Cingetorix, traïdor i malparit, convoca reunió de genets. Mentrestant, Induciomarus i els seus feien passades i repassades en torn al campament d’en Labienus, bé per fer el batxiller, -Uns ulls mig aclucats cercant l’ona efectiva de la seva parella per arribar a ser-ne una, de parella- bé per fer-la bu. Quan els llatins s’empipen d’aquelles provocacions, prou que en posa, de cura, a frenar els seus, indignats, retenint-los dins del campament.

61


RECULLEDE CONTES

CONTES -malaguanyat! Que sí que n’hi feien d’efectes les estrebades subversives, els defalliments del cor, caragirat per als negocis de l’amor i les provocacions del cos. I ara! Com caldria qualificar aquella mà que renunciant al redós del pit, sobrevolava vergonyosa i atrevida el genoll acorralat, i s’abandonava a la tibantor de la cuixa?

-ESTREBADES SUBVERSIVES QUE POTSER NO PORTARIEN ENLLOC, SI NO FOS A LA HUMILIACIÓ DELS INTERROGATORIS. QUI SAP SI A LA PRIVACIÓ DE LLIBERAT, TAL VEGADA A L’ANUL·LACIÓ DE LA PRÒPIA PERSONALITAT; PERQUÈ HI HAVIA RUMORS, TU, QUE HO ASSEGURAVEN. I JA N’ESTAVEN TIPS I FARTS DE REBRE LES BUFETADES I PUNTADES DE PEU IGUAL QUE AQUELLS PALLASSOS DELS INTERMEDIS QUE NOMÉS CERQUEN LA RIOTA DE

LA

GENT

BOCATERROSOS,

PEL

CAMÍ

TEMPTANT

DE

LA

PLANTOFADA

L’AUTODESTRUCCIÓ,

I

DEL ÉS

A

GARXOT... DIR,

LA

DESTRUCCIÓ DE LA PRÒPIA PERSONALITAT -

I és que el molt puta el que volia era donar la sensació de por i acovardiment fins que no tingués tota la cavalleria dels voltants a dintre el campament, operació feta a la callada, tal com cal, en una sola nit. Fins que no fos així, no mouria el cul. D’aquesta manera, en apropar-se l’incaut d’Induciomarus, com ja s’havia fet costum, i en recomençar les provocacions, els insults, les flastomies, els dards verbals enverinats i les escopinades, i en no trobar resposta visible, se’n tornà confiat i en desordre. Llavors, Labienus engegà la cavalleria i els estova ben estovats. Després, persegueix el cabdill, que s’esmuny aprofitant la confusió, posa preu al seu cap, “wanted!”, i, quan el carallot creuava un riu per tal d’escapolir-se’n d’una, és pres i és acorat com un vedell. El seu cap, closca i xolla, fou mostrat al personal del campament i... la gent enemiga, aspergida, la Gàl·lia apaivagada, la situació salvada i... tots contents! Val a dir-ho, que en Labienus era un autèntic peix. Al bes descarat i lingual hi arribaren de sobte. La torpor d’un mobiment inesperat fñeu voleiar les notes revoltes i mal amuntegades que hi havia damunt l’escriptori. En caure a terra els papers, s’ajupiren tots dos plegats per veure de collir-los, ensopegaren un cop de cap mutu que, si bé els proporcionà la forma més ínfima i

62


RECULLEDE CONTES

CONTES banal d’un nyenyo, ja fou un nyenyo compartit, cosa important, si tenim en compte que llevat de les traduccions,e ra la primera cosa amitjanada. I, a més a més, els situà faç contra faç, i aviat boca contra boca, amb una humida qualitat de dura blanor que trasbalsava la Consol i desconcertava l’altre – em desconcertava perquè mai no podia suposar que m’havia de veure en aquell embull, perquè els meus sentiments, pensava,no eren aquests i perquè era benclar que els sentiments podien anar per una banda i el desllorigador per una altra, perquè... El desconcertava també pel caire íntim de la positura, tan enrevesada i tan entranyable, tot i que les ulleres de la noia no ajudaven gaire. En desenganxar els llavis i separar les boques – panteixant un xic ambdós, no estava clar si perl’excitació, la perllongada pausa respiratòria o la forçada posició a la qual havien arribat...; en separar-se, ell (CONNOTACIÓ.- Ell: conill (:oryctolagus ciniculus”) perseguit per dos caçadors; tragèdia corneliana (o perdo l’honor o perdo la donzella). Conill amb voluntat i traça de lleó que comprova paorosament que la nissaga i l’espècie poden més que la raó (clova de nou batuda per la tempesta).

Ell emprà, com escut, altra volta, un conjunt indesxifrable de paperassa; fitxes, cites, notes, apunts, paperetes, lucubracions escrites després de tanta pel·lícula de cinema vista. Però tampoc no li valgué. I, sense adonar-se’n, llançà una lasciva i ronsera llambregada al llit estret d’a cos,de fusta corcada, de baix-relleu, a la capçalera i al peu, floral i fruitós, cornucòpia retorçada, capcalera historiada, llençols prims de tantes bugades,coixí pansit,enervat de suprotar tanta son entresuada, tants de desitjos fadrins, tantes fantasies mel·liflues, tantes boiroses necessitats. Era clar que el moviment dels ulls envers el jaç suggeridor, li venia donat com a conseqüència de l’opressió dels pits de la dona (inflats i resistents) contra el seu pit (llis i poruc). I en comprendre-ho, es va intentar retreure. Era un darrerenc clam de socors, òbviament, sense massa possibilitats d’èxit.

(INCÍS.- Què pesava més?

63


RECULLEDE CONTES

CONTES 1) La seva llibertat (ací, incloure definició de llibertat, cites d’autoritat, procés diacrònic del debat, estat actual de la qüestió...), amb tot el que això suposa, recolzada sobre: a/ Un sou minso de professor interí en un institut depauperat. b/ un grapadet de peles en concepte de classes particulars. c/ una dedicació espontània, volguda i malpagada, al tema cinematogràfic, d/ una escadussera afició al coit ocasional, que no compromet a res. I f/ una pretesa, ben guanyada, independència ideològica, Tot això per una banda; o 2) La seva – la de la Consol- manyaga i estimada debilitat, basada en el crit genital i en una total i irrefutable apatia?)

Aleshores, se la va treure del damunt amb el braç. En el cul de got de les ulleres a penes si brillava una espurna porfidiosa que no volia morir ofegada per la humitat del plor. Va collir les notes.

Leger diu: “Jo sostinc que una porta que s’obre a poc a poc (objecte) és més emocionant que la projecció en proporcions reals del personatge que la fa moure (subjecte). El veritable cinema és la imatge dels objectes”.

Per quina estranya raó ho havia de llençar tot a perdre?

(INCÍS.- Els companys, les raons dels companys, les raons de molts).

Jo no vull fer com el pare. A mi no em destruirà cap femella. El meu temps és meu. No és gaire cosa, però és meu. La meva vida és meva. No és gaire cosa, però és meva, i única. Per ventura en tinc una altra, d’heretat? La vull per als meus llibres, per a les meves pel·lícules, per als meus somnis. És que algú que sigui és alguna cosa més que els seus somnis?

64


RECULLEDE CONTES

CONTES La Consol es treia la brusa, es deixava anar la faldilla, es llevava la combinació de l’educació puritana, s’asseia al llit, i allí, desmanegada, continuava el seu “striptease” particular. (INCÍS. – Els companys: “Històricament l’esquerra llatino-americana va néixer com ala esquerra del liberalisme, i la seva ideologia fou determinada conseqüentment per les categories bàsiques de les “élites” liberals del segle XX”) “Labienus noctu tribunis militum primisque ordinibus convocatis (Labienus, un cop convocats per la nit els tribuns de la plebs i els de primera fila, els de primer rang, aquells que a tot arreu són a primer terme) quid sul sit consilii proponit (proposa el seu pla) et quo facilius hostibus timoris det suspicionem maiore strepitu et tumultu quam populi romani fert consudetudo castra moveri iubet (ordena que es mogui el campament amb més estrèpid i tumult que era costum en el poble romà per tal que doni més fàcilment la impressió de por a l’enemic). La Consol s’allargà tota nua damunt del llit, fitant-lo.

El Keyserling (per què el Keyserling?) assevera que: “En llegir un llibre insubstancial, cal pensar, malgrat sigui poca cosa; tota obra teatral obliga a l’espectador a endinsar-se en un camp de tres dimensions. En el cinema, s’elimina gairebé totalment l’activitat cerebral pròpia. A dintre d’ell es viu d’una manera no gens diferent al somni”. En veure’l atabalat amb els papers, la consol es llevà del llit, se li apropà Vet aquí l’Eva, dempeus al costat de l’arbre, totalment nua i en posició frontal. Solament les fulles, quatre, d’una branca tapant-li el mont de Venus i la seva vegetació, si n’hi hagués, que ara s’endevina inexistent, solament les fulles l’amaguen. Està avançant lentament cap a l’espectador, amb una pssa que situa per davant la cama dreta, el peu corresponent ben posat a terra, i creuant pel seu darrera la cama esquerra, el peu de la qual té el taló enlairat en situació de marxa.

65


RECULLEDE CONTES

CONTES Els genolls, junts dupliquen la finura del seu dibuix. Aixó com les cuixes llargues, rosades, paral·leles, que sostenen el cos i la volta convexa d’un ventre harmoniós coronat per la rodona picardia d’un melic geomètric. La cintura s’ajusta per dalt del llombrígol i s’aprima tors amunt fins arribar a la contenció volumètrica de les sines, pits d’adolescents, i la rosàcia culminació de les eminències. Les espatlles, caigudes, es resolen, decantades cap a la dreta, en la projecció del braç dret lleugerament doblegat, i l’acabament d’una mà que subjecta – l’índex enlairat – una branca, més aviat un branquilló, de la qual penja una mena d’etiqueta rectangular – qui sap si el nom científic de la planta, si una certificació de “pedigrí” o la inscripció consagrada d’un text bíblic (per què no una papereta?) – i perllonga la tija, a l’extrem de la qual es disbribueixen les quatre fulles del pudor, ja citades, dissimulant el promontori pubià. El braç esquerre, doblegat cap a dalt en angle agut, determina l’emplaçament d’una mà que subjecta la maçana rogenca, la fatal poma de la temptació eterna. La cara de la noia – aquí Eva és una donzella- tira a arrodonir-se sobre un coll sòlid i el vague principi d’una sota barba futura. Els llavis són molsudets i curts, i les galtes, plenes, rosades; el nas, més bé camús, però no aplatanat; els ulls, vius i expressius, girats cap a la seva dreta a la probable recerca d’Adam; les celles, finament dibuixades, escasses i rosses; el front, ample i alt, ben segur que intel·ligent però encara tes i jove – immadur -; i el cabell, ros de mel fosca, dividit per una clenxa, recollit a la nuca – es presumeix-. La noia és preciosa, fresca, primerenca, té unes cames llargues i esveltes, unes caderes altes, unes sines consistents, recollides i lleugerament separades. El rostre, una mica infantil, respira sinceritat i oferiment. La poma, aquí, no és una invitació demoniaca sinó fruitosa i iinocent. Deu ser que el dimoni com millor opera és disfressat d’innocència. Sobre la imatge equilibrada de Dürer – instrucció de la mesura... “de simmetria partium”- la impressió – per tant, sobreimpressió- de la imatge moral d’Atena. Vet aquí Atena, vet aquí la seva etopeia. Els fotogrames es cavalquen. Atena és la saviesa, la intel·ligència, les arts, les ciències, la civilització. Nascuda del cap de Zeus, és donzella i és verge. Atena i Eva, superposades, donen la intel·ligència i la bellesa unides. Un flash enlluernador.

66


RECULLEDE CONTES

CONTES La Consol es llevà del llit, se li apropà. Primer, en fer-se ella cap avant, només li distingia les ulleres, més ben dit, els cercles dels vidres de les ulleres. Després, ampliant el camp de visió, el pèl del sexe. Quan la Consol estigué a frec d’ell, li tragué els papers de les mans. Els papers, en aspergir-se, semblaven, podien semblar, unvol de papallonasses. Tot seguit, sense respir, el despullava, amb més enginy i traça del que podia fer sospitar la seva total inexperiència. La dona, encara va haver de treure de damunt del llit, a on havia volat – mentre, ell li premia les sines amb les dues mans i se’n feia creus, de la riquesa del goig que aquell acte no premeditat li produïa-, descrivint corbes inesperades, una nota de René Clair que avisava que: “L’avantguarda no consistirà en la recerca dels detalls psicològics tal com ahir semblava que consistia en la recerca d’efectes tècnics. Estarà sempre per sobre de les definicions amb què els “ressagats” intentaran de fer-la presonera”.

La Consol es tragué les ulleres i respirà profundament. Mormolà alguna cosa així com “Labienus” i..quines suavitats fondes, quines humitats volgudes, quina força, quin deseiximent, quina confusió de cossos, quin degotall de sospirs, de contraccions... “His rebus fugae similem profectionem effecit (amb aquestes coses aconseguí que la marxa semblés una fuga)”. Després, senzillament, es va fer fosc.

67


RECULLEDE CONTES

CONTES

FELIPA DOMÈNECH

68


RECULLEDE CONTES

CONTES

69


RECULLEDE CONTES

CONTES

FELIPA DOMÈNECH10 Pel meu compte vaig decidir que de l’assaig ja n’hi havia prou. Fatigats com estàvem, feia plegar veles a l’Àngels, a l’Ainhoa i a l’Elies, els meus aprenents de comediant. Van recollir els estris: llibres, llibretes d’apunts malgirbats, carpetes escolars, i potser alguna peça de roba com a ra una juga, un fulard acolorit, o algun complement –digues-li “mariconera”, digues-li una altra cosa, i es van afanyar, alliberats, a disparar-se cap a les seves dèries. En sortir colpejaven la porta fent soroll per demostrar que eren joves i que estaven vius. Llavors va ser quan al pati de butaques, sucats en una semipenombra, van esclatar els grans aplaudiments. Pensant-me que ja m’havia quedat sol – almenys en teoria i que podia començar a apagar llums, desconnectar el so, desendollar els focus, tancar l’armariet dels aparells acústics i, en últim terme, la il·luminació de la sala, és a dir del saló d’actes que per necessitats del centre també feia de teatre, i, a més, ajustar la porta que havíem fet servir i, des de fora, cloure-la a pany i forrellat.. Pensant-me que ja m’havia quedat sol, em va sobtar, i molt, aquella anònima aclamació. Darrerament jo ja ronsejava a bastament. D’ençà que vaig saber que tenia la meva jubilació a la cantonada, res no m’alterava els polsos. Ja no tenia pressa, mai més no tindria pressa. M’havia endinsat en una zona especial, verge, no trepitjada, aquella de l’impossible retorn, aquella en què els actes a realitzar mai més es repetirien: la darrera classe, les darreres notes, l’últim sometiment a uns horaris i a uns programes... I més que no enumero. Per això, per la seva singularitat, no em neguitejava gens ni mica dur-los a terme. Ans al contrari, m’hi recreava, paladejantlos, atenent a la pròpia naturalesa dels fets. I, també, perquè jo assolia beatíficament la meva anhelada sofrosine. Els aplaudiments havien esclafit a les fosques. Tot va ser com un vol de columbins que s’enlairés de les quatre raconades de la sala. Coloms pacífics, picassians

10

Conte inèdit.

70


RECULLEDE CONTES

CONTES (Picasso sabia que, de fet, els coloms són violents), luxuriosos; coloms amb la branqueta d’olivera mediterrània al bec, ja postdiluviants – havien de portar la bona nova a Noè -, baptismals, eucarístics si bé es mira; coloms d’assossec com ara la xiqueta del colom, del pintor Mauri; coloms lúbrics i bessons, amb els becs endurits i els cossos suaus, de ploma, com pits de dona acariciats furtivament. Em venia a la ment – amb una estranya música d’orgue, descriptiva i ambiental, de fons- la Naveta des tudons menorquina, amb la seva cambra alta i amb el tremolor dels segles i de les edats antigues planant pel recinte i elevant-se a la volta amb un batre- un ressòd’ales i una remor lasciva. En definitiva, un parrupeig funerari de colomar i de columbari alhora. No llucava res, encegat com em trobava pels focus encarats a l’escenari que encara no havia apagat i que aixecaven una bardissa entre la meva persona, atordida a dalt del prosceni, i la resta del món. M’envoltava una lluminositat peculiar que em situava al mig mateix d’un oceà enlluernador, oníric, on m’hi estava molt bé, com si flotés per l’espai – eliminant-lo al mateix temps, l’espai – del meu entorn, és a dir esdevenint el centre geomètric de la creació sencera. Vaig oir la veu femenina que se’m rifava tot cantant hermèticament qui sap si havia pressentit les meves sensacions, i a l’ensems estrafolària: “Si a tu ventana llega una paloma, trátala con cariño, que es mi persona”.

Vaig forçar la mirada a través del resplendor no precisament de santedat. I allí la vaig veure, fent tauladeta sobre els ulls per eludir la llum, al bell mig del passadís central, ple de burilles fastigoses i d’embolcalls de caramels. Allí –butaques a la dreta, butaques a l’esquerra, d’elles estripades per natges pesants i sense estiba, d’elles malferides per escalpels, navalles, d’adolescents lliurats a l’embriaguesa de la destrucció per la destrucció. Allí, dempeus, el coll estirat, de marfil, elegant i gràcil, tal com havia après a l’estudi de dansa clàssica de la seva tia putativa, encara picant de mans estrepitosament però de forma rítmica, a la manera d’uns determinats

71


RECULLEDE CONTES

CONTES públics nòrdics o centre-europeus, a saber, sense apassionaments, sense pressures, tota somrient amb unes dents perfectes, que per a mi les voldria; i, a més, amb una lleugera, no agressiva però ben palesa, ironia. Allí estava amb el seu cos sàviament prim, embotit amb elegància eròtica en un vestit, una mena de funda de paraigua, que la modelava tota al seu gust. Com que no la divisava bé, vaig inquirir, estúpid: -

Qui ets? Els aplaudiments es van fer més escandalosos i, ara, desacompassats. I en aquell moment acompanyats de xiscles d’aprovació, xiulets d’entusiasme, esgüells aguts de rata perseguida, renills de cavalls cimarrons, bruels de cérvols tímids... En definitiva, així com han aprés a expressar-se en públic, per mimetisme de la cultura (?) ianqui a través del cinema, les darreres, i no tan darreres, promocions dels quasi púbers no decidits, com a “peters-pans”, a créixer. Afegia, de propina, quan recuperava l’alè, crits de “bravo”, i també de “bravíssim”, segons es pensa que ha d’actuar un públic d’òpera o de ballet clàssic. També, més groller i més carpetovetònic, ahucs de “torero”, “torero”, esgargamellats amb deliberada barroeria. La ironia, llavors, esdevenia sarcasme. És clar que ho vaig, endevinat a mitges, comprendre, a la fi, que es tractava de la Felipa Domènech. I això era, precisament, el que em sorprenia, que fos ella, desapareguda en combat de la meva presència amb un pas de prestidigitació.

-

Felipa? – encara caut. De sobte va donar per bo el seu avalot i va callar. I en el silenci:

-

Alguna altra que no sigui Felipa? – se’n burlava. Jo restava mussol. Perquè en aquests menesters sempre se’m feia.

-

O és que ara, a la vellesa, tens algun embolic?

-

No . vaig negar ceballot.

-

Amb alguna de les teves alumnes, potser?

-

No siguis ximpleta.

-

Home!

-

Es va atansar a l’escenari.

-

He vist part de l’assaig.

72


RECULLEDE CONTES

CONTES Vaig dirigir-me al quadre d’interruptors i vaig apagar tots els focus menys un, el central. Vaig tornar al prosceni i, indicant-li les escales de fusta transportables que ascendien a l’empostissat: -

Puja per aquí.

-

I què...? – vaig inquirir encuriosit. Va muntar, em va abraçar, em va besar –molt a prop de la boca, com solia, torbantme sensualment amb una alteració que mai no havia gosat afrontar- a banda i banda, a galta i galta, segons el ritual, amb uns llavis càlids i lleugerament humits.

-

Penso que va bé.

-

Vaig respirar fondo. I és que la preparació de l’obra ja era arribada, de bon tros, a aquell punt inconcret però també d’inflexió en què s’esmunyia el necessari hàbit d’autocrítica amb la inexcusable i insistida repetició dels assajos. I delerava per oir l’opinió, que volia sensata, i en certa manera experta, dels altres.

-

Ah! – vaig descansar. Ara, de prop, la veia escardalenca.

-

I tu, què hi fas aquí? No em mirava pas als ulls quan m’aclaria:

-

Home! Et vinc a veure... A tu i a l’Anna, és clar. “Tranquil·lament també podia haver dit que, per casualitat, passava per allí i aprofitant...”, vaig pensar. Imaginava que no podia ser res de bo. Els meus nebots no carnals, el Marc i el Francesc – anomenat també Cesc o Siset - així mateix com la meva neboda no carnal – no carnal? -, aquella criatura que tenia al davant cara per cara, gaudeixen del mal costum de fer-se’m visibles només quan estan de pega, o “a les fosques” – com diria Marc-, vull dir sense un cèntim.

-

Mira, seu. Per a l’obra – així ho havia decidit -només calia una taula, no gaire gran, i dues cadires, situades al mig de l’espai escènic, figurant una cambra, folrat de teles negres: una cambra un pèl sinistra que aïllava els personatges i els deixava abandonats a la seva pròpia incongruència grotesca. Potser pensava en la cova de Plató.

73


RECULLEDE CONTES

CONTES D’aquesta manera, separats del món però immersos en l’absurd, vam seure la Felipa i jo, talment les titelles de Ionesco – les seves marionetes- disposats com elles a remugar des d’àmbits distints, emprant la xerrameca sense sentit però plena de sentits de la comunicació, o de la incomunicació, humana. (La criada. – Està bé, senyor, està bé, Però en acabat no digui que jo no l’he advertit! La filologia porta al pitjor! El professor. – Ja sóc grandet, Maria! L’alumna. –sí, professor. La criada. – Com vostè vulgui! (Surt.) El professor.- continuem, senyora. L’alumna. –Sí professor. El professor. – Així doncs, li demano que escolti amb la més gran atenció, el meu curs, concebut... L’alumna. – Sí, professor. El professor. - ... perquè, en quinze minuts, adquireixi els principis fonamentals de la filologia lingüística i comparada de les llengües neollatines.) -

En No saps? - Va iniciar. Les cadires de reixeta, antigues, ja estaven mig espatllades. Les havia emprades a la Montserrat de Secretaria, que sempre, amablement, col·laborava en l’atrezzo. Eren uns seients elegants, d’altres temps, passats de rosca, amb un estat de relativa precarietat que es feia escoltar.

-

No t’hi repengis – li vaig advertit-. Que es decrèpita i pots acabar a terra. En realitat, jo pensava en una altra cosa. Vaig afegir-hi, per costum groller, la “gracieta”:

-

No m’importa un rave que et trenquis algun os, que tu ets jove i te’n sortiries aviat, sinó que em deixaries sense utillatge. I bona la faríem!

-

Bé, home, bé. Molt simpàtic. Utillatge...! Com ara un ganivet? Vet, ga-ni-vet... Bé, de fet, ga-nivet, ga-nivet, ga-nivet... Ionesco volia que la paraula fos dita com s’explica un rellotge de cucut. Així, amb dues síl·labes només, amb insistència, igual que un cucut. Podia haver-li dit també els versos de l’Alquimista:

74


RECULLEDE CONTES

CONTES -“Cu-cut! Cu-cut! Dues notes a penes i un cor a punt”. Podia haver-li dit però em va fer vergonya. Sempre me’n fa si faig erudició, pedanteria, encara que sigui per necessitat. De cop, va treure la seva condició de traductora. Al cap i a la fi, el seu ofici. -

Ara ho entenc. A l’original francès hi devia haver, si no m’erro, “couteau”, “couteau”. És a dir cu-tó, cu-tó; com cu-cut, cu-cut. No creus que en lloc de ganivet li hauria escaigut millor “coltell”? Així: col-tell, col-tell. Com cu-cut, cu-cut.

-

Sí, ho vaig pensar. Però coltell no té la immediatesa sinistra que ganivet. Amb un públic com el meu, bàsicament d’estudiants de batxillerat, la meitat, si no més, del personal espectador s’hauria passat l’escena preguntant-se i preguntat quin redimoni de cosa és un coltell.

-

- Potser sí – va cedir. L’assassinat, Ionesco, l’hauria entès i acceptat millor –d’acord que és més sinistre, també és més grotesc: més absurd, en definitiva- amb un ganivet de cuina.

-

A part, la referència fàl·lica que em convenia introduir...

-

Fàlica? Introduir? – es va admirar amb evident falsedat.

-

--- en l’escena, en el seu context. En certa manera, vinc a dir que l’assassinat de l’alumna, en el fons, no és altra cosa que una violació.

-

Massa rebuscat, no? I una mica brut, no?

-

Sòrdid.

-

No nestic massa segura que Ionesco ho pensés, tot això. Bataille havia escrit: “... la mort elle-mème etait de la fète, en reci que la nudité de bordel appelle couteau du boucher, vaig ser jo qui ho va tenir a la punta de la llengua. Però, com sempre, no vaig badar boca. Sota – a dins – el focus que havia mantingut encès, submergits en una llum lletosa i probablement malaltissa, semblàvem – devíem semblar-ho- dos personatges del teatre de l’absurd, i no érem altra cosa que dues persones del teatre de la vida. Tanmateix, jo no volia sotmetre-la, ni martiritzar-la, ni fer-li un rentat de cervell. Encara menys, estossinar-la ni violar-la. Així que, simplement, vam seure un per

75


RECULLEDE CONTES

CONTES davant de l’altra. Havíem de parlar, segons ella. I això ja era un indici. Estava pàl·lida com en el teatre ho estan l’actor o l’actriu que no es maquillen per a la representació. Podria ser el focus, però la seva pal·lidesa, semblava, no venia tan sols de la matèria carnal. No sabria explicar-ho... Vull dir que li venia dada de l’interior, tal com la brillantor de les pupil·les irradiava una certa llunyania. De la mateixa manera que un determinat timbre de veu, fat i obscur, a l’hora de la conversa pot donar pistes. La sentia distreta i absorta en no sé quina els passa sovint que quan es desconcentren perden el gol, o el punt, o l’etapa... Qui sap si totes aquelles expressions juntes no serien les que me la feien tan atractiva. Tan encisadora, millor? Em va fitar amb una mirada aguda, tallant. No imaginava per on podien anar els trets. No obstant això, no m’hi podia negar. El seu esguard era una alena de sabater feta per a punxar i tallar. I, a més a més, per a seduir. -

Cada vegada que véns...- em resistia.

-

Va posar-me l’índex de la seva mà dreta damunt dels meus llavis, barrant-los.

-

Xissst!- va fer. No siguis maria-romanços. Si no fos així, no vindria. O és que et creus tan important?

-

En aquell punt jo em creia el ser més insignificant de l’univers.

-

Doncs, tu diràs – ja retut.

-

Francesc...

-

Vaig haver de fer un lleuger clic. De fet, jo sempre l’anomeno Cesc o també Siset.

-

És boig. Es vol casar amb mi – em va etzibar. Era això?

-

I...?

-

I jo no me l’estimo. Només era això!” I tot seguit vaig deixar anar un espectre de xiulit. Alleujat.

-

Però... és que...- va insistir.

-

És que què?

-

En mirar-me, aquesta vegada va abaixar els ulls. Fixava l’esguard damunt de la taula de l’atrezzo. Com si cerqués el ganivet imaginari.

-

Estic embarassada... I no és d’ell... – va mussitar. De cop, vaig comprendre que aquella criatura ja havia entrat en el drama, que ja s’havia fet gran, que ja mai més la podria veure com abans, com una criatura.

76


RECULLEDE CONTES

CONTES L’escenari de la vida l’acollia estretament, fent-se-la seva. Era com si de nou s’aixequés el teló. Aquest cop per al segon acte.

77


RECULLEDE CONTES

CONTES

EL VIAJERO

78


RECULLEDE CONTES

CONTES

79


RECULLEDE CONTES

CONTES

1958 MANUEL PÉREZ BONFILL El 15 de abril de 1958 se concedieron los duocécimos premios Sésamo de cuento y pintura. Y de nuevo las crónicas se extienden en apreciaciones elogiossobre el premio. “El interés de los escritores y pintores noveles – dice uno de ellos – por estos concursos de Sésamo, es creciente y casi apasionante. Buena prueba de que no es en definitiva la cuantía de los premios lo que da prestigio a un concurso literario o artístico, sino la solvencia moral y profesional de quienes han de dar el fallo y también la seriedad con que se lleva la recepción, lectura y estudio de los originales que han de ser objeto de discusión hasta conseguir valorar con toda justicia y premiar lo que en conciencia se estima superior, sin ceder ante recomendaciones ni sugerencias de ningún género.” Otro afirma que dan “prueba de una constancia infrecuente en esta clase de certámenes”. Y el éxito lo demuestran los 172 originales, procedentesde toda la Península, del Norte de África y una mayoría de Norteamérica y Sudamérica. La concesión se hizo durante la cena tradicional y a las doce se leía el fallo, ante la expectación de un público anhelante. Salió ganador el cuento titulado El viajero, de Manuel Pérez Bonfill; y quedó finalista La esfera, del venezolano Manuel Trujillo. Para el premio de pintura se presentaron 75 cuadros, y ganó Jerónimo Hernández, y el Gallego Morell fue para Gregorio Naranjo. Sobre el ganador sólo La Estafeta literaria indica que es de Tortosa. Ninguna entrevista, ningún encasellamiento a un clan. Sólo en el semanario Destino de abril de 1956, y con motivo del premio de novela corta Ateneo de Tortosa, aparece el autor junto a Sebastián Juan Arbó en una foto. Sin embargo, tiene publicada obra en diversos semanarios. Nació Pérez Bonfill en Tortosa el 5 de septiembre de 1926. Estudió el bachillerato en su ciudad natal, y se licenció en Filosofía y Letras en la Universidad de Murcia, donde ejerció como auxiliar de Ángel Valbuena Prats durante dos cursos.

80


RECULLEDE CONTES

CONTES Actualmente es profesor de Lengua y Literatura Española enel Instituto “Joaquín Bau”, de Tortosa. Después del premio Sésamo, publicó varios ensayos en la revista universitaria Monteagudo; un trabajo crítico sobre la obra de Sebastián Juan Arbó en el semanario Revista, y dos cuentos premiados y publicados en dicho semanario en 1959. Ganó el premio “Adela Comesaña”, de Sevilla, con otro cuento publicado en el diario de dicha capital, y más cuentos y artículos en revistas locales: La Zuda y GÈMINIS. En catalán ha publicado en Serra d’Or y varios poemes en El pont, de Barcelona. En 1968 volvió a ganar otro premio de cuentos, el “Puig i Llensa”, otorgado en Blanes. Y aún tiene tres libros de poemas inéditos y varios cuentos. Aunque ahora se dedica de lleno a su carrera ha dado conferencias y coloquios sobre temas literarios. El Viajero es un cuento estupendo; de una calidad y una tensión narrativa que cautivan. El sueño simbólico del viajero es todo un alegato a un estado de vida que anonada. Y toda la narración, desde el lenguaje a la intensidad dramática, muestra los innegables méritos que le hicieron acreedor del premio.

81


RECULLEDE CONTES

CONTES

EL VIAJERO11 Desde un fondo oscuro, muelle, impenetrable, surgió la consciencia. De momento, simplemente se dio cuenta de que existía. Y, en principio, le bastó. Tenía los ojos cerrados y se complacía en el latido de su sangre. Más tarde percibió una vibración exterior que le solicitaba urgentemente. Abrió los ojos y todo cuanto vio que le rodeaba le golpeó con una brutalidad desconocida. Estaba en un autobús. Frente a él, las nucas impávidas de dos viajeros se balanceaban levemente al compàs del traqueteo del coche. Olía a sudor. La primera pregunta: “¿Por qué estoy aquí?”, le barrenó el cerebro durante unos minutos. Estaba perplejo. Empezó a pensar que aquello lo había soñado otras veces y se sintió molesto. El tufo y transpiración humana se hacía cada vez más insistente. No pudo resistirlo más y le dio un vahído. Fue apenas un segundo. Luego comenzó a removerse inquieto. A su derecha, detrás de la ventanilla, un paisaje árido, inhóspito se fugaba hacia cualquier parte. Tuvo miedo de mirar a su otro lado. Presentía algo horrible, truculento y tal vez grotesco alojado- como una excrecencia vergonzosa- a su izquierda. La curiosidad le aguijonaba a girar la cabeza, pero una voz interior nunca sentida le detenía indefinidamente. Triturado entre dos tensiones manoteaba en la indecisión. Tenía miedo. No dudaba de que de volver la cabeza, lo monstruoso se le echaría encima. Le estremecía el aliento, adivinado apenas, de una respiración humana. Un fluido animal le alertaba hacia una presencia inquietante. Y siguió rígido en su asiento, mirando hacia delante con el corazón oprimido. Pero después se acusó de cobarde. La palabra fue repitiéndose indefinidamente al ritmo monótono del motor y acabó haciendo mella entre sus sienes. El coche dio un salto. La sacudida inesperada le sacó de su indecisión. Ahora miraría. Estaba seguro de que se atrevería a hacerlo. Dentro de poco, dentro de un latido de luz giraría la cabeza hacia la izquierda paulatinamente - lo haría, estaba seguro - y se

11

Narració guardonada als Premios Sésamo de 1958 a Madrid.

82


RECULLEDE CONTES

CONTES enfrentaría con aquello. Era sencillo, bastante sencillo, bastaba con echarle valor. Era fácil. El impulso se tornó más violento y le hizo sufrir, pero los músculos del cuello - ¿Los externocleidomastoideos?, pensó- estaban encarnados. Por dentro, la voluntad iba sacando fuerzas de flaqueza y acumulando energías. Llegó el momento en que no pudo resistir más la tortura del miedo y giró la cabeza con naturalidad, como si aquello no fuese con él. Él giró noventa grados. Se verificó con sencillez, con una sencillez asombrosa. Resultó tan fácil como lavarse la cara. El asiento de al lado estaba vacío. Se rió de sí mismo y respiró con desahogo. Al pronto le pareció que el paisaje se iluminaba y que el coche corría más ligero. Le llenó un bienestar azul, digestivo. ¡Si al menos supiera por qué estaba allí! Habría algún motivo, alguna razón plausible. Alzó los ojos y vio al cobrador del autobús que le estaba mirando. El cobrador llevaba una bata gris y una gorra con insignias que debían tener algún significado. Se decidió a preguntarle alguna cosa. Tal vez él lo supiera todo. Se levantó de su asiento. El cobrador, suavemente, pero con firmeza, le puso una mano en un hombro y le obligó a sentarse otra vez. -

Todavía no es su hora. Siéntese – dijo firmemente y se quedó mirándole.

-

Es que...- se atrevió.

-

¡Cállese! Todos son igual, se impacientan y luego es peor.

Resolvió callarse, pero concluyó mentalmente, con rebeldía, que nadie, ni siquiera el cobrador, podía impedirle pensar. Aquel hombre, o ser, o cancerbero o virago o lo que fuese, era un peligro. El instinto de conservación le avisó de ello, comprendió que debía burlarle si quería llegar a una solución, pero sería muy difícil conseguirlo. El cobrador estaba en el otro extremo del coche, contando su dinero una y otra vez. Sacaba un puñado de monedas de su zurrón y las clasificaba. Primero escogía todas las pequeñas, las más pequeñas, las que casi no valían nada, y las devolvía a la bolsa. Luego separaba los billetes pequeños de los grandes y cuando formaba un buen fajo, se mojaba un dedo con saliva y los contaba concienzudamente. Más tarde la emprendía con los billetes grandes y hacía lo mismo. Cuando se quedaba sin moneda en las manos, le miraba a él fijamente y suo jo izquierdo se batía con un tic

83


RECULLEDE CONTES

CONTES que parecía un guiño de complicidad o acaso de amenaza. ¡Aquel cobrador podía irse a otro sitio! – pensó -. A fuerza de sentirse observado por él llegó a obsesionarle, sobre todo su mandíbula ennegrecida por una pilosidad que se adivinaba áspera y fuerte. Por fin el coche se detubo. Iba a levantarse, pero el cobrador le hizo un gesto negativo y se refugió de nuevo en su rincón. De uno de los asientos, penosamente, se alzó una mujer gorda cargada de paquetes. -

¿Es el final? – preguntó con una vocecita de niña mimada.

-

¿Es su final?

-

¿Y nosotros? – protestó un señor muy pulcro que surgió de algún sitio.

-

Ustedes continúan. Todavía es pronto. Ya les tocará.

-

Siempre nos dicen las mismas cosas – refuntuñó el caballero.

La mujer gorda avanzó por el pasillo con sus paquetes, golpeando con ellos las cabezas de los viajeros y pidiendo perdón. Parecía que no terminaba nunca. Al llegar a la puerta se detuvo. -

Tengo miedo – dijo con su vocecita ingenua.

El cobgrador, sin ninguna clase de respeto, la palmeó las nalgas y de un empujón la mandó fuera del coche. Cerró la puerta y dijo rutinariamente en voz alta: -

¡Vámonos!

Acentuando y alargando la última o... Aquel mundo minúsculo – de autobús de línea – se le antojó extraño. A veces parecía verlo a través de un cristal deformado y las imágenes se le volvían grotescas, inhumanas, pasadas por un soplo sobrenatural que las enturbiaba. Sin más ni más de desencajaban y, como en un baile demoníaco, se mezclaban para terminar clarificándose automáticamente como cuando se disipa un vaho o una niebla espesa. No le importaría, sin embargo, nada de aquello si tuviera algún sentido. La pregunta, ¿por qué...?, volvía una y otra vez. Y a cada regreso se volvía más punzante, más viva y, a la vez, más incontestable. Empezó a sospechar con pánico que no hubiera respuesta. Y se tapó la cara con las manos. Al apoyarse contra la ventanilla se dio cuenta de que tenía una cartera al lado. La sorpresa le hizo olvidarse de sí mismo.

84


RECULLEDE CONTES

CONTES Sus preocupacions personales se disiparon momentáneamente por el colador de la objetividad de las cosas. Entre brumas, vagamente, allá en su interior, aprendió que lo exterior podía robarle su propia presencia. Frente a las cosas era menos él mismo. Abrió la cartera con nerviosismo. Quizás en su interior se encontrara la respuesta o acaso alguna pista. Estaba llena de papeles de distintos colores. Escogió uno amarillo porque aquel color le daba una impresión placentera. El papel no tenía nada escrito, ni dibujado ni impreso. No había ninguna pista ni nada que se le parecises. Lo miró por ambos lados y nada, sólo la inmensidad del color. Se llenó de una irritación repentina y estrujó la hoja convirtiéndola en una bola. La tiró por la ventanilla. Contempló un instante los otros papeles. Y se decidió por uno rojo, rojo escarlata, que tenía una mancha negra en el centro. Escrutó en la mancha buscando algo inteligible. Pero no había ni palabra ni indicio alguno. Aquel mensaje, si es que lo había, no les sirvió para nada. Rompió todos los papeles en mil pedazos y echó los trozos por la ventanilla. Pero luego se dio cuenta de que todavía le quedaba una hoja de papel azul, de un azul claro, de día soleado, un azul calcinado. Aquella hoja tenía una calidad distinta, era más suave, más fina que las otras. Pero tampoco decía nada. La irritación creció de punto y tiró el papel por la ventanilla con desesperación. El viento lo devolvió un segundo al cristal y, a su través, se dio cuenta de que había unos signos, como interrogantes. Precipitadamente se echó sobre él. No pudo alcanzarlo. Una ráfaga de viento lo arrancó del cristal unas décimas de segundo antes de que pudiera cogerlo. No pudo contenerse y gritó: -

¡Pare! ¡Detengan el autobús!

Al instante el cobrador apareció frente a él impidiéndole el paso y con gesto duro y perentorio le señaló su sitio. -

¡Cállese! No es tiempo de detenerse.

-

He perdio algo. Un documento.

El otro le miró con sorna. -

¡Mentira! – le dijo -. Usted no tenía nada cuando apareció en el autobús.

Y le quitó de las manos la cartera vacía. -

Esto no es suyo – le dijo.

-

Quiero apearme.

85


RECULLEDE CONTES

CONTES -

¡Cállese! Será lo mejor.

Y le cruzó la cara con un látigo que sacó de alguna parte. El dolor del verdugón le dejó mudo. Íntimamente humillado, se derrengó en su asiento y se pasó la mano por la herida. El látigo le había levantado zonas de piel en una mejilla. La escoriación le escocía. -

¡Canalla! – murmuró- ¡Canalla!

Y empezó a gemir lastimeramente procurando que el cogrador no le oyera. Al cabo de un rato, una de las cabezas de los asientos anteriores al suyo se volvió a él. Era una muchacha de una belleza delicada y fina. Los ojos orlados por una suave línea violácea, tenía una mirada triste, melancólica. -

¿Le duele? – le preguntó.

No supo qué contestar porque, de repente, se había dado cuenta de que la muchacha tenía un agujero purulento en una mejilla. -

Sí – dijo una vez pasada la sorpresa.

-

¡Aguántese!

La belleza de la mujer fue transformándose rápidamente, sus facciones eran las mismas, pero se habían endurecido horriblemente perdiendo toda delicadeza. -

¡Todos nos aguantamos!- insistió.

Y volvió a su posición primitiva. Él se atrevió a tocarla con timidez en un hombro y preguntarle con voz cortñes, educada, como excusándose: -

Perdone, ¿Podría decirme, por lo menos, a dónde vamos?

La muchacha no le hizo caso, y además al levantar la vista, se dio cuenta de que el cobrador le estaba sonriendo mientras que con la cabeza le hacía un gesto negativo. Se convenció de queno iba a sacar nada en claro. El bamboleo del vehículo le adormecia, pero se resistía a abandonarse al sueño porque así dejaba de estar alerta. Se daba cuenta de que sólo podría salvarle una actitud vigilante ante los próximos acontecimientos. Se aburría. Un tedio sordo, insistente, pergadizo, el fue ganando, quedó suave. Los párpados le pesaban brutalmente. Se estaba durmiendo. Quiso recitar una poesía con el pensamiento. El cerebro le faltaba, no la voluntad. Rateaba como un motor estropeado. Dejó de recitar cuando se dio cuenta de que la cabeza se la había llenado de ideas. “Soy un ser pensante” – se dijo -. Comprendió que no podía de jar de pensar porque para él

86


RECULLEDE CONTES

CONTES pensar era como respirar, mejor que respirar, porque cuando impedía que el aire entrase en sus pulmones no podía evitar que el pensamiento brotara, viviese, brincando como un conejo peludo o como una pulga parásita que no terminara nunca de llenar la panza. Entonces se preguntó de nuevo por qué estaba allí. Y por qué no en otro sitio, por qué precisamente allí encajonado ensu asiento, con un lugar vacío a su izquierda, con una ventana a su derecha desde donde se adivinaba, se entreadivinaba, un mundo inalcanzable que cambiaba constantemente a una velocidad que daba miedo, para seguir siendo igual, desesperadamente igual. Él no había solicitado estar allí – allí precisamente y no en otro sitio – vigilado y maltratado por el cobrador y desatendido de todo el mundo. No escuchado por nadie, como si hablara una lengua extraña. Alguien había dispuesto de él a traición, sin molestarse en consultarle. Era criminal, todo era criminal, él no quería estar allí y no lo dejaban evadirse, no le dejaban ejercer el derecho de su propia libertad. Y, además, ni siquiera podía protestar, pues le castigaban una y otra vez cuando hacía preguntas. El coche se detuvo junto a una fuente. Al lado de la fuente, escalonados y enfila, unos niños esqueléticos se pararon a mirar. De la fuente brotaba un agua limpia apenas manchada por unos pequeños insectos, casi microscópicos, que se devoraban constantemente entre sí. Los niños tenían los ojos cercados de insomnio y unas manos afiladas y tenues como si la materia se desvaneciese por las extremidades superiores. Él quería mirar prfundamente, calar en las entrañas de aquel grupo de niños sin inocencia, llenos de vicios que se reflejaban en los rasgos de la cara. Sintió sobre su mejilla el aliento molesto del cobrador... Empezó tuteándole: -

¿Te gustan?

Volvió la cabeza al hombre uniformado. -

No, me horrorizan.

El otro se rió concienzudamente hasta que no quedaron dudas de que se le estaba mofando en su cara, con sarcasmo, con acritud, pero por otra parte, con un aire impersonal y rutinario que le alejaba de allí, le sumía de una forma vagamente imprecisa. -

¿De què se ríe?

87


RECULLEDE CONTES

CONTES -

¿Te parece que río?

Y siguió riendo. -

Así eres tú – dijo entre dos carcajadas.

Y señaló quelos niños se hurgaban en las narices, que se rascaban obscenamente, sin ningún decoro, y que luego se comían las uñas. -

¿Te parece que no?

Él no se atrevió a contestar. Pero estaba pensando por segunda vez que la proximidad no deseada del cobrador le estaba robando su propio pensamiento y que como sólo eso le quedaba que pudiera llamar suyo, en realidad le estaba aniquilando su propia personalidad. -

¡Fíjate!

Y sacando con una rapidez asombrosa su mano por la ventanilla echó a los chiquillos un puñado de pequeñas monedas que apenas tenían valor. Al instante los niños aquellos, llenos de suciedad, con la cara chupada, vacilantes por la debilidad pero firmes por la codicia, se tiraron sobre las monedas gritando como ratas apaleadas. Él se dio cuenta, cuando ya estaban en el suelo, amontonándose y pegándose, de que algunos eran niñas y se ofrecían para que las pellizcasen los muslos a cambio de alguna moneda. Sólo uno no se lanzó sobre el dinero. Uno en el cual nadie se había fijado, que se apoyaba contra un árbol. -

¡Estúpidos! – les gritó aquel niño solitario.

Pero los demás no le hicieron caso y seguían pegándose brutalmente sin ninguna consideración. Luego, cuando estuvieron muy amontonados, el cobrador sacó su látigo inverosímil, y, desde la ventanilla y con una habilidad sobrehumana, empezó a fustigarlos, lenvantándoles furiosamente la piel de la espalda, del rostro y de las manos. Los niños no intentaron evitar el castigo y aullando por el dolor, no dejaron de aporrearse por el dinero. -

¿Te gusta? – le preguntó el cobrador.

-

Me repugna.

-

Pues así eres tú.

Y se rió indecorosamente. Tenía los gestos groseros del que está seguro de sí mismo. Resoplaba de vez en cuando, divertido porque había visto, por ejemplo,

88


RECULLEDE CONTES

CONTES cómo alguno de los harapientos le machacaba la cara a un compañero con toda la saña necesaria. Le miraba a él, esperando un comentario que no llegaba. -

¿Ves? – señalaba con un dedo basto y poderosos-. Así eres tú, un cerdo. Un cochino al que voy a destrozar como se aparte un pelo del Reglamento.

Pero esta vez él no tuvo miedo. Sin saber cómo, había encontrado un arma de defensa. Y se sentía fuerte. -

Tienes que ceñirte al Reglamento hasta que se te dé la orden de que te apees. Es mejor para ti. Si te rebelas...

-

No tengo miedo.

El otro no hizo caso. -

Si te rebelas todo el viaje va a ser un infierno.

Él se sonrió por primera vez lo cual enfureció al cobrador que cerró la ventanilla de golpe y la cubrió con una cortina tupida que aisló el interior del autobús del mundo dislocado donde los chiquillos se mataban por unos céntimos. -

¡En marcha! – gritó al conductor no visto todavía.

Y el vehículo se puso en marcha, ganado por una prisa inesperada. Pero el cobrador no quiso irse de su lado, presente contantemente en su cerebro sin dejar que pudiera evadirse por lo menos a través de la imaginación. -

¿Tú sabes lo que decía el papelucho aquel que quedó pegado un instante en el cristal de la ventanilla?

-

Ya no me interesa.

-

Sí, te interesa. Decía: “Tú, viajero, no eres más que un número.” ¿Entiendes?

Y se alejó riendo, pasillo adelante. “Pero tú, verdugo - penso él con repentina clarividencia-, no has conseguido que aquel muchacho apoyado en el árbol se interesara por tus sucios juegos.” Aquella era su venganza. Una venganza sin orden ni concierto que no sabía has dónde alcanzaba a tenir sentido. “Hubo uno por lo menos – razonó - que no te sirvió de juguete. Y ese uno soy también yo. Si hay alguien que puede prescindir del Reglamento yo también soy parte de este alguien y tú no puedes doblegar este hecho, como no puedes impedir que yo piense y que yo conozca tu juego y que no quiera jugarlo, aunque tenga que hacerlo.” -

89


RECULLEDE CONTES

CONTES -

No te hagas ilusiones – le dijo a su lado el cobrador dándole un paquete envuelto en papel de periódico y regresando a su eterno contar y recontar monedas.

El paquete había quedado placenteramente acostado sobre sus rodillas. Lo cogió con cuidado y le dio la vuelta. Tenía el tamaño de un melón. Era – poco más o menos – casi esférico. Le entró miedo de abrirlo. Las letras del periódico que servía de envoltura no significaba nada. Cuando se dio cuenta de ello, un dolor extraño venido de no sabía dónde empezó a llenarle subrepticiamente. El vehículo se detubo una vez más. Un sollozo sofocado surgió a su espalda. -

¡No quiero bajar!

La voz salida de una boca no vista, sollozaba desgarradoramente. -

¡No quiero! ¡No quiero!

-

No le valió la protesta, y una fuerza ignota se lanzó sobre ella y la volteó como un caos que girara, un torbellino sin conciencia, que la arrastró hasta la puerta y la cortó en seco con un portazo. Y todavía el eco resonaba por los asientos y por las cabezas duras, tercas, que miraban siempre adelante.

Se encontró de nuevo con aquel bulto en las manos sin saber qué hacer con él. Le miraba y remiraba con aprensión en busca de una sola sugerencia, una pequeña sugerencia para elaborar una hipótesis, una suposición por descabellada que fuera. Las voces monocordes le distrajeron de sus enmarañadas dudas. Un canto lento, grave cuyos finales se perdían cono por una estepa sin fin, sin árboles y sin hombres, se levantó sin avisoalguno de algún rincón del autobús. Las palabras, parafraseadas, con lentitud dolorosa, no dejaban adivinar su sentido. Aquel canto absurdo duró unos minutos que parecieron repetirse desesperadamente, dando la impresión de que habían pasado horas desde su comienzo. Cuando empezaba a aprenderse la melodía, la cadencia, el cántico cesó tan brutalmente como se había iniciado. El bulto ominoso e inerte, empezó a pesarle en las rodillas. Parecía agrandarse como un globo a punto de estallar. Pero no era verdad. Sólo la imaginación podía confundirle con aquella broma pesada y gratuïta. Se decidió a abrir el paquete. Con tiento, como si dentro hubiera un artefacto explosivo, rasgó los papeles que lo

90


RECULLEDE CONTES

CONTES envolvían. A cada hoja de periódico sucedía otra, hasta que notó cierta humedad en las manos. Aquella humedad le recordó algo horrible que quería olvidar, que estaba olvidado ya, pero que todavía le torturaba, como una de esas cicatrices que duelen cuando cambia el tiempo. Pensó que en el origen, en algún lugar del origen había algo aberrante que dañaba de por vida su naturaleza, algo corrompido que iba pudriendo la estructura humana. Tal vez una enfermedad o un vicio de esos que se clavan más en el cerebro que en la carne. Desechó aquel inicio de recuerdo, por otra parte, casi no insinuado. Presentimiento de un presentimiento apenas. Alguien avanzó por el pasillo con pesadez. Él se volvió irritado sin saber por qué. Un hombre tosco tallado a martillazos, se acercó por detrás a la muchacha del asiento anterior y con cautela alzó las manos – dos raíces secas- y las dejó caer sobre los hombros femeninos, suaves como un acorde armónico. No pudo callarse y gritó a la mujer: -

¡Cuidado!

Y al hombre: -

¡Estese quieto!

Ambos, la mujer y el hombre, giraron sus cabezas simultáneamente y le miraron asombrados. -

Señorita, quería cogerla por los hombros.

-

Ellos se contemplaron y la muchacha sonrió con ternura.

-

¿Querías cogerme?

Aquella especie de hombre tosco, una roca sin desbastar, un peñasco primitivo, dijo que sí con la cabeza. La muchacha le acarició la mejilla poblada de vello. Y los hojos del hombre, a lo que fuese, brillaron acusando las descargas de adrenalina. Sus manos, las de aquel ser, se sumergieron con brutalidad en la blanca carne del escote en busca de los senos. La muchacha del agujero purulento en la mejilla había cerrado los ojos dejándose llevar de un goce interno que la dejaba en manos de aquel esbozo de ser humano. Pero el látigo – él ya conocía su silbido- del cobrador cayó cortante sobre la cara casi sin rasgos. Y el proyecto de hombre huyó pesadamente por el pasillo. El cobrador le sonrió con su tic característico.

91


RECULLEDE CONTES

CONTES -

Veo que vas entrando en razón. Hay que seguir el Reglamento. Nadie se puede salir del Reglamento.

-

¡Cállese ya! – estalló

-

¿Qué te ocurrre ahora?

-

Sí, uno quiere... Sí, yo quiero... Mi libertad...

Se ahogaba. -

¿Qué libertad? Todo el mundo está bajo mi látigo. Yo soy el cobrador. Y vosotros... Tú ya sabes lo que sois vosotros. Tenéis que pagar constantemente, no valen rebeliones. Nadie ha podido nunca escapar al pago, salirse del Reglamento.

-

¡Mentira! ¡Triunfal! Aquel muchacho que no buscó monedas, el que estaba apoyado en el árbol, aquel que no se ha doblegado. Es libre, ¿me entiendes? Y habiendo uno todos somos un tanto libres porque todos formamos parte del todo. Él nos has liberado a nosotros.

-

¿Sí? – dijo con sorna el cobrador y se alejó por el pasillo no sin antes golpear a la muchacha en las costillas con el mango del látigo.

Cuando quedaron solos, libres de la presencia opresiva del cobrador, la muchacha se volvió a él y le dijo en voz baja, entre dientes, muy ràpida: -

Eres un estúpido, me has quitado el placer. Mereces no llegar nunca al final. Te odio.

-

¡Yo creí!

-

Él es mi amor. Tenía derecho a desgarrar mis senos y a entrar en mí misma.

-

Él sintió una oleada de repulsión que le nacía en el centro de su persona.

-

Te odio, me has quitado mi goce – dijo ella todavía. Y luego volvió la cara hacia adelante.

Definitivamente se había quedado solo con el bulto ominoso doliéndole en los muslos. Y entonces se dispuso a desenvolverlo con las manos temblorosas, ansiosas de respuestas. La última envoltura estaba empañada de sangre y, tras ella, apareció la cabeza, cortada acercén, del muchacho solitario. Todo el horror de la situación le machacó sin lástima. Lanzándolo hacia el sufrimiento.

92


RECULLEDE CONTES

CONTES Luego, cuando hubo meditado durante largo rato, sabiendo totalmente que ya nada quedaba por hacer, la ternura le venció, volviéndose blando, sentimental, extravertido. Acarició el cabello de aquella cabeza terca como si hubiera sido la de su hijo. La contempló con dulzura, tenía la frente tersa, alta, las facciones finas, decididas, la piel tirante y morena como un tambor dispuesto a despertar con estruendo el sueño de las cosas. La apartó las greñas de la frente y sobre ella, marcado a fuego chamuscando la carne valiente, incorrupta, invencible, la frase horrenda: “Tú, viajero, no eres más que un número”. Besó la frente devotamente y, en cierto modo, se sintió aliviado. Cerró los ojos y sus párpados le trajeron el descanso. “De todas maneras –pensó confusamente – siempre queda el recurso de volver a empezar.” Y se dejó llevar por un sueño letal, fatigoso, que le iba sumergiendo en el no ser, en lo impenetrable del tiempo... Desde un fondo oscuro, muelle, impenetrable, surgió la conciencia. De momento, simplemente, se dio cuenta de que existía. Y, en principio, le bastó. Tenía los ojos cerrados y se complacía con el latido de su sangre. Más tarde percibió una vibración exterior que le solicitaba urgentemente. Abrió los ojos y todo cuanto vio que le rodeaba le golpeó con una brutalidad desconocida. Estaba en el autobús. Frente a él las nucas impávidas de dos viajeros se balanceaban levemente al compás del traqueteo del coche. Olía a sudor. La primera pregunta: “¿Por qué estoy aquí?”, le barrenó el cerebro durante unos minutos. Estaba perplejo. Empezó a pensar que aquello lo habñia soñado otras veces...

93