Quan la mirada habita

d’aigua que s’associa a una reflexió simbòlica i detinguda sobre els transcórrer de la vida i el valor de la contemplació serena del present, que s’eternitza. Aquesta diferenciació de llenguatges en relació a la percepció del viatge com a experiència global, també es pot veure en la focalització puntal de l’objectiu en el treball dels habitants del territori. Les escenes de la cuinera, els obrers i el muntar i desmuntar les tendes dels nòmades són l’enregistrament conscient de “processos”, que es conformen dins la mateixa categoria del moviment, que en aquests casos són observats i no viscuts. Des de l’exterior es miren els gestos i moviments interiors, que s’esdevenen a dins dels enquadraments fixos. De fet, el contrast entre moviment i quietud també pot ser definit respectivament mitjançant les accions de veure i observar. Si el moviment, en referència a l’experiència del viatjar, representa una de les principals línies expressives del documental, la quietud és l’altre motiu predominant al film i, per contraposició al viatjar, serveix per parlar de l’habitar. A partir del moment en què l’autora, identificada per l’ull-càmera, habita entre les persones nadiues, els enquadraments s’assenten en plans fixos. D’aquesta forma, la “visió” de la realitat és distanciada i respectuosa. En els enquadraments fixos dels paratges naturals del territori filmat per Anna Sanmartí es pot identificar l’esperit de la pintura tradicional xinesa, amb un gran gust per la boira i un difós però contingut equilibri del paisatge.

L’autora no intervé en la vida i els treballs dels altres, només els observa amb deteniment. Ara bé, la no-intervenció no significa la no-participació, ja que la càmera d’Anna Sanmartí fa participar l’espectador en una realitat llunyana, que progressivament es torna pròxima i amable, a través de la mirada. Així doncs, hem vist que La terra habitada es podria llegir en la seva totalitat com un constant debat visual entre el veure i l’observar, entre el moviment i la quietud de qui viatja.

L’ull conscient En el terreny del documental contemporani, la noció de realitat enregistrada ha perdut el seu valor i la recerca d’objectivitat en la imatge actual és il·lusòria. Anna Sanmartí ho sap molt bé i aplica una plena consciència de la mirada en la seva proposta. L’ullcàmera que observa el paisatge i les persones és la translació lúcida de la subjectivitat de la viatjera, la qual, a la manera primigènia de Dziga Vertov, se centra més en la sensació que en la simple visió. En aquest sentit, la mirada no seria igual d’intensa sense el so que l’acompanya i la complementa. Els sorolls de la quotidianitat conformen un degoteig de records íntims de la viatjera que entren i surten dels quadres. El soroll s’intensifica en les imatges més detallistes i turbulentes i es calma en els paisatges més equilibrats. Aquesta segona dualitat de visió/sensació es reflecteix en el recurs formal de la llunyanyia i la proximitat. Els objectes i elemens naturals que apareixen en la llunyania són només “vistos” a través d’una planificació continguda i lenta; en canvi, aquells objectes que apareixen en una gran proximitat són “sentits” per l’espectador. L’experiència de l’espectador és el resultat de la identificació d’espectador-viatjer i, en conseqüència, d’espectador-voyeur.

L’espectador audiovisual és sempre testimoni íntim del que passa davant els seus ulls, en el cas de La terra habitada, ens convertim per moments en viatjers i en voyeurs de les escenes quotidianes dels personatges d’Anna Sanmartí. Aquesta reproducció de l’experiència sensitiva i personal del viatjer està magistralment representada en Xi Yang Tang (2009) de Wang Bing, un curtmetratge documental on l’idioma nadiu tampoc no es tradueix. Aquest paral·lelisme entre Wang Bing i Anna Sanmartí pel que fa a l’elipsis de subtítols en les poques converses dels seus films respon a la intenció d’ambdós directors per reproduir l’experiència individual de l’autor-viatjer, que tampoc no sabia de què parlaven els seus personatges.