Page 1

SUPLEMENT LI 126-setembre 13

Equador, cap el socialisme?

Des d’Henri Toussaint1 als grups que impulsen l’auditoria del deute, l’exemple que ens posen al costat del d’Argentina –veure article LI 124-, és el d’Equador. L’impulsor de l’auditoria, el president Rafael Correa, acaba d’obtenir al febrer, en primera volta, una àmplia majoria amb la qual iniciar el seu tercer mandat. Ens sembla doncs un bon moment per analitzar els efectes de la seva política. A més de l’auditoria, Correa ha aplicat, complet, el receptari que des d’IU a sectors de l’esquerra alternativa, escoltem constantment com la “solució” dels problemes, sense trencar amb el sistema: “revolució ciutadana”, increment de taxes als rics, equilibri entre l’ésser humà i la naturalesa, sobirania alimentària… i per tant també serveix per fer balanç de si amb reformar el capitalisme n’hi ha prou per resoldre les necessitats del poble, o al contrari, cada vegada enforteixen més un estat instaurat en el capitalisme que a poc a poc va deixant el llast de la demagògia que es va veure obligat a acceptar per no perdre-ho tot, i van recuperant terrè als enemics de classe.

Per la rreconstr econstr ucció de la IV Inter nacional econstrucció Internacional

1


Auditoria i més: pa per avui i gana per demà

22

En 2008, Correa va declarar que “El primer és la vida, després el deute” , considerant-la il·legítima, odiosa i inconstitucional, doncs absorbia més del 50% dels recursos de l’estat. Va crear un Comitè d’Auditoria que va concloure que una gran part del deute era il·legítim, va sofrir les amenaces del Banc Mundial i de l’FMI, va expulsar als seus enviats,… i va declarar el cessament de pagaments del 70% del deute en bons. Va fer el mateix que Argentina: davant el cessament de pagaments els creditors van treure al mercat els bons al 20% del seu valor, i el govern va comprar 3.000 milions del deute “il·legítim” per 800 -també mitjançant diners públics-. Quedava la “legítima”, i per pagar-la, va caldre renegociar-la i endeutar-se novament. El gràfic mostra que si bé respecte al PIB el deute s’ha reduït molt –degut als alts preus del petroli que han fet pujar el PIB, deixant les majors xifres d’ingressos en aquest concepte en les arques de l’estat de la història d’Equador d’Equador-, en xifres netes és gairebé el doble de la del 2009, quan es va decretar el no pagament de la il·legítima. Una altra considerable entrada d’ingressos ha procedit de la reforma tributària, incrementant els ingressos a partir de perseguir l’evasió fiscal (que s’ha reduït al 40%) i de gravar als més rics i al sector financer eduint el dèficit financer,, rreduint fiscal a prop del 2%. Ha tractat de controlar la sortida de capitals, elevant l’impost que havien de pagar (el 5% en 2011), però no ha aconseguit que la banca repatriï el 25% dels estalvis que es mantenen fora del país des del 2008. Tampoc va funcionar l’impost verd, que al contrari, va portar problemes mediambientals. e ficar mà a la Tot i això,, va caldr caldre caixa del INSS (Institut Nacional de Seguretat Social) per un valor, fins al 2012, de 4.557,6 milions de dòlars (gairebé el doble que qualsevol dels governs anteriors). Aquestes elevades quantitats d’ingressos a l’Estat, segons Correa, els portaria a recuperar la sobirania i trencar amb la dictadura dels mercats. Així, no va tornar a ells a per més diners per pagar el

deute “legítim” i reconstruir l’estat, sinó que va optar per c r è d i t s xinesos (al 7%) a canvi de futurs de petroli. Xina s’ha convertit en el primer cr editor creditor editor. Va començar al 2009 i es van anar renovant i ampliant en dos capítols: per a lliure disponibilitat (inclouen pagament de deute i ingents inversions públiques), i per a projectes de generació elèctrica. Només pels primers, ja al 2011 Equador havia de lliurar, sense licitació, el 54% del seu cru exportable fins al 2013. En portes d’aquestes últimes eleccions, calien altres 2.000 milions per cobrir el pressupost nacional d’aquest any. La devolució hipotecarà el petroli del país fins al 2020 0. I com a garantia, Petroecuador va lliurar poders a Petrochina perquè pogués cobrarse en el seu nom, en el mercat in-

ternacional, qualsevol saldo que se li degués. Però el país no s’ha alliberat del mercat ianqui, molt més allà del que encara deu al BM. Essencialment perquè, l’economia equatoriana segueix dolaritzada des del 2000 2000, la qual cosa lliga el país a les oscil·lacions del valor del dòlar que determina la Reserva Federal nord-americana, i li impedeix utilitzar els recursos d’una política monetarista. Però a més, si les inflacions en tots dos països no van de la mà, com està passant, augmenta el dèficit de la balança comercial, ja que EUA segueix sent el principal receptor de les exportacions equatorianes (el 56%) i el principal origen de les importacions (29%, seguit de Xina amb el 19%, amb la qual també té dèficit comercial). Així, al 2011 la

Equador: evolució del deute sobre el PIB

Equador: el deute en milions d'euros


inflació diferencial entre Equador i els EUA, va fer que el canvi real anés d’1,8$ equatorians per 1 dòlar ianqui, la qual cosa va facilitar encara més l’entrada de les importacions i una pèrdua de competitivitat de les exportacions. Això, a més, va frenar els efectes de la política aranzelària de Correa que tenia per objectiu impulsar la manufactura interna. De conjunt podem afirmar que després de l’auditoria, amb la pujada d’impostos progressius, la reducció de l’evasió fiscal, el deute amb la caixa de pensions… Equador té un deute extern major que a més, amb els elevats interessos que li cobra Xina, hipoteca el seu petroli fins al 2020, mentre que no ha trencat la seva dependència de l’imperialisme ianqui.

“Sumak Kawsay”2 –bon viure- amb una política extractivista de petroli i mega-mineria? “Hem perdut massa temps pel desenvolupament, no tenim més ni un segon a perdre, (…) i els que ens fan perdre temps també són aquests demagogs, no a la mineria, no al petroli, ens passem discutint ximpleries. Sentin als Estats Units, que vagin amb aquesta ximpleria, al Japó, els fiquen al manicomi.” (Macas, sabatina del 10.12.2011). O sigui que: política extractiva, començant pel petroli. Sobre aquest tema, a l’abril del 2013 va alertar que “La matriu energètica del país no és sostenible si no trobem més petroli. Va a col·lapsar el país d’aquí al 2020 si no millorem les reserves i

l’explotació petroliera”. El principal concepte d’entrada de dòlars, té per 11 anys de producció en els camps en operació, i altres 8-9 si sumem les reserves que es calcula que no estan en producció. Si se li suma la paralització de la refineria d’Esmeralda i la falta de capacitat per produir derivats, l’economia depèn exclusivament de l’extracció. Així doncs, es van licitar 6 blocs per a prospeccions al 2011, i ara estan licitant altres 13, entre els quals es compten com a mínim 2 on hi ha constància de pobles no contactats. Però és que la Llei d’Hidrocarburs del 2010, encara que incrementava el poder de l’estat i renegociava licitacions, no va fer que es modernitzés l’extracció en els pous estatitzats –fins i tot es va reduir l’extracció total-. Al 2012, Correa va aconseguir el que no van aconseguir els governs neoliberals anteriors: que a compte de la baixa eficiència de l’ens estatal, es van fer realitat els contractes per “recuperar la producció” dels principals camps petroliers amb el concurs d’empreses estrangeres, mantenint només la supervisió en mans de Petroecuador. La necessitat de rendibilitzar al màxim els pous en operació i facilitar les noves prospeccions, qüestionen el “Sumak Kawsay” de la Constitució, no només per si afecten a selva verge o directament a pobles, sinó que p e r e x p l o t a rr-- l e s c a l o b r i r carreteres que sí o sí els afecten i atempten tant contra el medi ambient, com contra els mitjans de vida de les comunitats indígenes indígenes. La Conaie i la Cofeniae s’oposen i exigeixen consultes als

pobles afectats, mentre que el govern ho substitueix amb acords clientelars bilaterals –com amb els zàpars, wuaoranis i shuar- a canvi d’aigua potable, clavegueram, llum… que diu garantiran les petrolieres adjudicatàries. L a reducció dels hàbitats de les comunitats s’accelera i es degraden les seves formes de vida, empenyent als pobles a ocupar territoris veïns i provocant enfrontaments sagnants entre comunitats.3 I com “la mega-mimeria va perquè va ”, que diu Correa, els pobles indígenes no només s’enfronten a l’avanç de les prospeccions petrolíferes, sinó també a la megamineria de l’or i el coure –veure gràfic-. Les mines d’or són canadenques i anteriors a Correa i no se’ls ha posat fre. Però a més, hi ha de noves, a cel obert, per l’interès xinès pel coure. La xinesa Ecuacorriente (ECSA) posseeix la més gran, la de Mirador, en terres shuar: amb reserves de coure per 5 milions de lliures, processarà 60 mil tones diàries i pagarà a l’estat el 52% dels guanys (inclosos tots els impostos) i 100 milions com a regalies anticipades. Aquestes explotacions afegeixen als mateixos problemes dels pous petroliers, la contaminació de les aigües amb metalls pesants (a Mirador: contaminació d’un 4,2 d’una escala de 5, mentre estigui en explotació; i un 4 després del seu tancament) i un consum diari d’aigua equivalent al d’un ramat d’unes 100.000 vaques lleteres. I com no s’obliga a que el refinat dels metalls es faci a Equador, la majoria dels beneficis se’ls emporta l’empresa extractora.

Els principals projectes de mineria a gran escala a l'Equador La majoria de projectes de capital públic i privat es concentren en el sud del país. L’activitat minera es va detenir en el 2008, amb un mandat de l’Assemblea i es va reiniciar a finals del 2009

3 de Llei


Terres i Llei d’Aigües: amb la propietat hem topat Però on salten amb tota nitidesa les limitacions de les reformes de Correa, és en la incapacitat per aplicar la promesa Reforma Agrària i de l’Aigua. La Constitució d’Equador del 2008, reconeix la sobirania alimentària, amb èmfasi en la producció agropecuària interna i no per a l’exportació, amb Transitòries que comprometen l’elaboració d’una Llei de l’Aigua abans d’octubre del 2009, i una Llei de Terres i Territoris sense terminis. La primera, va tenir un esborrany vetat pel propi Correa al 2011 i ajornada per a aquesta legislatura. La de Terres no té ni data, encara que al març del 2012 la Xarxa Agrària, va presentar com a iniciativa ciutadana, un projecte de llei amb 800 organitzacions i 46.000 signatures que està als llimbs doncs s’han incomplert tots els terminis de tramitació i no hi ha ni un primer informe. Entre les raons pel retard està la falta de pronunciament de Correa sobre temes centrals, potestat del president per l’art. 135: fons de terres, cobrament d’impostos, límits a la tinença de la terra… No és casualitat: les dissensions comencen dins del propi oficialisme de l’Aliança PAIS, perquè és tocar el tema de propietat i enfrontar-se als terratinents, i com constata Gerónimo Yantalema (Pachakutik), membre de la Comissió de Sobirania Alimentària “La terra i l’aigua són temes complicats que poden treure vots a qualsevol. Per això no ho van tractar abans de les eleccions del 2013". Això, en el millor dels casos, doncs Correa ho argumentava al 2011, perquè “la petita propietat rural va en contra de l’eficiència pro-

44

ductiva i de la reducció de la pobresa… repartir una propietat gran en moltes petites és repartir pobresa.” I aclaria l’objectiu de “que els grans terratinents venguin les seves terres i d’aquesta forma es

cada quatre hectàrees). A sobre, Correa ha vingut impulsant una política de promoció de cultius de biocombustibles, teòricament per a cultivar a les àrees en què no es produeix: és a dir més cultiu extensiu

democratitzi la tinença, això és el que es busca, això s’ha fet en molts llocs del món, és més eficient que la reforma agrària”. La gran majoria de la pagesia posseeix el 64% de les unitats productives, de menys de 5ha., i ocupen el 6% de la superfície total, mentre que les unitats de producció de més de 100 has, representen el 2% del total (moltes d’un mateix propietari) i ocupen el 43% de la superfície (III i últim Cens Nacional Agropecuari). I això amb dos agreujants: 1. hi ha 1.500.000ha de latifundis, en condicions de improductivitat que deixen de produir uns 3.000 milions de dòlars per any; i 2. mentre l’agricultura familiar genera entre 0,5 i 4 ocupacions permanents per ha/ any, l’agroexportadora crea menys de 0,25 per ha/any (1 ocupació

per a l’exportació. Semblant és la distribució de l’aigua: l’1% d’hisendats i agroexportadors controlen el 70% del cabal de l’aigua (moltes vegades gratuïta); mentre que el 80% de camperols pobres amb prou feines tenen accés al 12% del cabal d’aigua (i han de pagar per ella). La no promulgació de la Llei de Terres i de la d’Aigües, determina no només les condicions de vida de 5 milions d’equatorians (1/3 de la població), sinó també de l’estructura productiva que segueix orientada a la agroexportació i no a la sobirania alimentària, en abandó dels compromisos constitucionals.

Mobilitzacions per la Llei de l'Aigua. 2010

Canvis en l’estructura productiva cap a un model social? El sistema econòmic, de conformitat amb la Constitució de Montecristi del 2008, en el seu article 283, ha de ser social i solidari. Això engloba totes les formes d’organització econòmica, que han de concloure, després d’un complex procés de transicions, en un tot socialista. I defineix la realitat actual com d’economia mixta de tres sectors: l’economia empresarial, l’estatal i l’economia popular. Així, posteriorment, es van aprovar el Codi de la Producció, la Llei d’empreses Públiques i la Llei


d’Economia Popular i Solidària, per a cada branca. Aquesta última, que hipotèticament anava a ser el motor del canvi, és una versió reformada de la llei de cooperatives, amb una complexa i confusa estructura institucional, i ha de ser eix de la recuperació de la manufactura interna, de la propietat comunal de la terra… ja hem vist que de terres, res, i de manufactures, ben poc. A nivell teòric és difícil d’entendre que el retorn a estructures precapitalistes o d’inicis del capitalisme es vagi a convertir ara en mesures de superació del capitalisme. Per prendre només l’exemple de les cooperatives d’estalvi i crèdit, sembla estar tornant a les bases de les Caixes d’Estalvi als països europeus4. I el seu final convertides en bancs ens resulta molt familiar. De conjunt, els plantejaments cooperativistes de la Llei d’Economia Popular i Solidària, que segueixen partint de la propietat privada dels mitjans de producció, generen més que dubtes i recorden els plantejaments de Proudhom del s. XIX, sobradament discutides per Marx i constatades per la història.5 A nivell pràctic, com –es vulgui o no- el determinant és la macroeconomia capitalista en què estan immerses, amb prou feines ha avançat. Com tampoc han tingut resultat “Els elevats recursos que ha destinat el Ministeri d’Indústries i Productivitat (MIPRO) per enfortir a les mipymes (…), ni en el nivell d’ingressos en el sector industrial i manufacturer, ni tampoc en el nivell d’ocupació…” doncs, com ja hem assenyalat, amb les

Les cooperatives registrades En la Superintendència de l'Economia Popular i Solidària

* Aquí es troben 39 Cooperatives que van passar de la Superintendència de Bancs. ** Encara que no són cooperatives d’estalvi i crèdit, mantenen algun tipus d’activitat econòmica amb els seus associats. *** Classificació a desembre de 2012

fluctuacions del dòlar s’han reforçat les importacions.6 Però a més, les mesures proteccionistes de la manufactura interna del 2009, van ser pràcticament desmantellades al 2011. Ja hem assenyalat el dèficit de la balança comercial en general, però si excloem el petroli, la balança comercial no petroliera va arribar a -8.490,8 milions de dòlars, el major de tota la història comercial del país (2006: -3.714,85). Així les coses, l’impuls es va reduir al 2012 en absorbir part de la producció cooperativista en els serveis públics (fins a un 3% del pressupost d’aquests), amb un dis-

Taxa de variació del PIB per indústria

Nota: en indústria manufacturera s’exclouen els refinats del petroli Font

cutible mecanisme per evitar la prohibició constitucional de la “terciarització”, com amb les de confecció d’uniformes escolars. “Una de les transformacions més importants de la societat actual és que, en essència, és consumista. I si s’ha incrementat aquest consum és pel flux de recursos monetaris importants. L’eix de la circulació monetària és el Govern, que reforça l’imaginari del consumisme. (…) El Govern té el seu discurs de l’estabilitat i que solament ell fa possible que la societat compleixi el seu somni: consumir..” (Francisco Rohn Dávila, director del CAAP -Centre Andí d’Acció Popular-, Diari El Comerç, l’11/03/12). I els grans grups, que no les cooperatives, s’han adaptat millor que ningú a aquesta orgia d’importacions de béns de consum i a absorbir les ingents quantitats d’obra pública. L’estructura productiva pràcticament no ha canviat, i la concentració de riquesa no s’ha reduït més que en els períodes anteriors. Els beneficis dels grans grups econòmics en el període 20062010 serien 364% superiors al període 2004-2006. Amb la Llei Orgànica de Regulació i Control del Poder del Mercat, al 2011, no es va buscar trencar les estructures monopòliques existents, sinó amb prou feines combatre les seves pràctiques anti-competència. No cal oblidar que, en tant ciutadans, també

5


van participar de l’elaboració de les lleis que els incumbeixen. Així el 90% de les vendes internes, mesurats pel INEC, es concentren en l’1% de les empreses. Els beneficis de la banca privada en el període 2007-2009 (govern de Correa) van ser un 70% superior al període 2004-2006 (governs neoliberals) i al 2011, va incrementar un 52,1% els beneficis de l’any anterior… Conseqüent amb la necessitat de canviar la matriu energètica –i acabar amb els talls i el racionament de 2008-2009-, Correa impulsa un reforç de les hidroelèctriques que finança Xina (a interessos sobre el 7% a 15 anys, a canvi de futurs de petroli), a través del Banc d’Exportacions i Importacions (Eximbank). Són nou centrals que generaran el 70% de l’energia, finançades i construïdes per empreses xineses: des del 2010 la Coca-Colze Sinclair (produirà gairebé el 45% de la demanda interna), que construeix la xinesa, Sinohydro; després la de Sopladora, construïda per la també xinesa Gezhouba; i a l’abril del 2013, la de Mines-Sant Francisco. A i x í e l c a n v i d e m o d e l energètic, segueix hipotecant petroli pel seu pagament i, a part d e lla a d isc i s c u ti bl e a f e c ta c i ó de zones protegides (com Sopladora al Parc Nacional Sangay), l a tecnologia i la construcció queden totalment en mans xineses. Però a més, i ja a 2010-2011, la sobirania pública sobre el sector definida per la Constitució, es va “relativitzar” amb les “condicions que configuren l’excepcionalitat per a la participació privada i de l’economia solidària…: 1 Quan sigui necessari i adequat per satisfer l’interès públic, col·lectiu o general; o, 2 Quan la demanda del servei no pugui ser coberta per empreses públiques (…)” (CONELEC: Consell Nacional d’Electricitat, 2012).

66

“Poques vegades abans els més exclosos van estar menys pitjor” 7 L’orientació de la despesa pública sí va canviar de pagar el deute a inversions socials. L a despesa pública es va triplicar entre 2006 i 2012 (passant de 47.000 milions de dòlars a 144.000). La mateixa proporció va seguir la inversió en salut salut, arribant a 1.774 milions l’any passat (6,8%

del pressupost general de l’estat), apropant el sistema a la gratuïtat, produint medicaments genèrics, creant hospitals mòbils i duplicant les hores laborals i salaris dels metges per augmentar l’atenció, encara que segueixi sent deficitària en zones rurals. La inversió en educació va passar del 2,5% del PIB al 2006 al 5,5% al 2011, aconseguint la gratuïtat en tots els nivells d’escolaritat. Tot això ha permès millores certes, com es reflecteix en la reducció de la pobresa que ha passat del 35% en el 2007 al 25,6% en el 2012. Encara que en aquest aspecte no es poden oblidar ni l’emigració ni l’efecte de les remeses d’aquestes treballadores. L’emigració s’ha frenat dràsticament, però e l moviment migratori anual encara no és positiu, i encara menys ha aconseguit la tornada dels milers que van emigrar entre el 2004-2008 2004-2008. El que ha canviat és que de ser les remeses el segon capítol -després del petrolid’ingressos estatal al 2007 (6,7% del PIB), en termes relatius ha caigut més de la meitat (2,8% en el 2012 del PIB), perdent aquestes pes nacional. Però en xifres absolutes han passat de 3.087,9 milions a 2.672,5 –amb prou feines 400 milions menys-, per la qual cosa segueix sent un factor fonamental pel nivell de pobresa –i consum- de les famílies i poblacions receptores. A més, la Ministra de Productivitat, Verónica Sión, va destacar que Equador ha ascendit 15 llocs en el rànquing de l’Índex

de Competitivitat Global. I això implica, pels valors que conformen l’índex, que el govern promogui també la flexibilitat laboral, l’obertura del mercat i la seguretat per a les inversions. Per això, en arribar al capítol sous i condicions laborals, els canvis són menys prometedors. La sub-ocupació i l’atur l’atur,, encara que s’han reduït, superen respectivament el 50% la primera i el 4,16% el segon (març 2013). Així que només queda un 45% de la població activa regularment ocupada, amb diferències salarials que van de l’1 (peons agraris i obrers industrials) al 6 (administració pública, i en particular defensa i seguretat social). Així, encara que la inflació s’ha reduït del 8,83% al 2008 al 6,12% anual al març del 2013, i hi ha hagut importants augments salarials en el sector públic, la mitjana dels salaris, queda per sota de les necessitats. Els ingressos per família (considerant que entren 1,6 sous a cadascuna) si bé cobreixen l’anomenada canastra vital 8 , no arriben a la denominada canastra bàsica . Com a part de la campanya electoral, Correa va incrementar el salari bàsic a 318$ pel 2013 que permetria aconseguir el 98% de la canastra familiar bàsica en multiplicar-ho per 1,6. Des dels sindicats s’insistia que, amb només un 45% d’equatorians ocupats, això no era cert ja que en una majoria de famílies només hi entrava –si es que hi entrava- un salari. I si anem a drets laborals, “ la revolució ciutadana” no els va garantir, sinó que al contrari, va


copejar una vegada i una altra als treballadors públics, instaurant-se un sistema de compra de renúncies obligatòries (Decret 813), amb el qual s’ha acomiadat a milers de funcionaris públics i es manté atemorida a la resta.

El Cèsar contra les llibertats democràtiques i els drets de la dona A partir de la noció del bon viure, el nou preàmbul constitucional s’encomana a Déu i a la Pacha Mama. Defineix una nova separació de poders en cinc branques (executiu, legislatiu, judicial, electoral i de transparència, i control social) i un estat fort per fer front a la dictadura dels mercats. I com sigui que Correa va pujar en l’ambient de crisi i corrupció dels partits, denunciant la “partidocràcia” , l a Constitució limita la influència d’aquests… a canvi d’ampliar els de Correa a semblança d’un Cèsar romà: limita la independència del legislatiu, sempre sota amenaça que el president revoqui l’Assemblea Nacional (pot fer-ho una vegada en els tres primers anys de mandat), pot posar un representant propi a cada territori per controlar el compliment de les polítiques de l’executiu, ja hem parlat del art 135... i amplia la intervenció de l’executiu en l’econòmic -polítiques monetària, creditícia, canviària i financera- i el social. Només se li augmenten els controls per decretar l’estat d’excepció –que pot revocar l’Assemblea Nacional- i s’inclou la revocatòria del mandat presidencial amb un 15% del registre electoral. Els drets de la dona, topen de cara amb el Cèsar -i amb Déu- que afirma: “vetaré qualsevol article so-

bre avortament que vagi més enllà del que ja existeix en el Codi Penal”9. L’OMS estima que a Equador hi ha al voltant de 125 mil avortaments per any: un cada quatre minuts. I el 18% de les morts maternes són causades per avortaments clandestins (330 morts per cada 100.000 avortaments), xifra molt superior a la de països on l’avortament és legal. A més, Correa s’ha expressat públicament posant en dubte l’equitat de gènere com a part de la democràcia i ha fet comentaris masclistes en públic… però és el Cèsar. Aquest estat, presidencialista i fort -reforçat a partir de les reivindicacions policials del 2010, catalogades com a intent de cop d’estat-, no ha canviat les seves bases socials, i utilitza els seus recursos per mantenir l’ordre burgès amb tot tipus de repressió repressió: a part de la seva persecució a certs mitjans de comunicació, s’ha denunciat la criminalització dels defensors dels drets humans i persecució a dirigents indígenes i socials com a terroristes. Al març del 2013, una marxa nacional convocada per la CONAIE denunciava que tenien “197 companys acusats de terroristes i sabotejadors ”, i exigia “…canvis radicals que no s’estan fent”. La reconstrucció de l’estat, objectiu de Correa Des de finals dels noranta cap president va acabar el seu mandat: Correa va ser el primer a aconseguir-ho i ser reelegit. Abans d’ell tres presidents van ser expulsats per les mobilitzacions. Abdalá Bucaram va ser enderrocat al 1997 per robatori i corrupció, amb les protestes majoritàriament de Quito. Jamil Mahuad va ser enderrocat al 2000, per la lluita del moviment indígena, que amb la CONAIE va prendre els carrers de Quito i va ser recolzada per coronels de l’exèrcit. El coronel retirat Lucio Gutiérrez va guanyar les eleccions al 2002 i, perdut el suport de la CONAIE i del moviment polític Pachakutik, també va ser defenestrat al 2005 per l’anomenada “rebel·lió dels foragits” -classes mitjanes de Quito-. Al 2006 va guanyar Correa amb la seva Aliança PAIS, un tecnòcrata que defineix el seu govern com “desarrollista” i progressista, enfocat en la reconstrucció de l’Estat i els

serveis socials”. S’identifica amb el chavisme i el “Socialisme del segle XXI”. Analitzem això de la “reconstrucció de l’Estat”. Correa i els seus partidaris, ho identifiquen amb que la política neoliberal anterior l’havia anat buidant de serveis socials, i ells els reconstrueixen. Però això –el benestar, el social…no és l’essencial d’un estat. El problema era que l’Estat anterior a Correa era enfrontat contínuament per les lluites, esquerdant-lo i dificultant la seva funció central de control i manteniment de l’ordre burgès. Per això, és tan significatiu que justament Correa, en nom del Socialisme del segle XXI, és qui s’enorgulleixi d’haver reconstruït l’estat –burgès-, en el que s’ha vingut a anomenar estats postneoliberals: governs que busquen reconstruir l’Estat sense grans transformacions en el model econòmic. En paraules del propi Correa: “Bàsicament estem fent millor les coses amb el mateix model d’acumulació, abans que canviar-lo, perquè no és el nostre desig perjudicar als rics, però sí és la nostra intenció tenir una societat més justa i equitativa.” (Telégrafo, 15/1/2012) Això no és nou: la socialdemocràcia, ja va salvar a l’estat burgès, a cavall de grans mobilitzacions i a través de les urnes, a principis del s. XX, per acabar sent el gendarme que aixafava revolucions com l’alemanya i assassinava revolucionaris com Rosa Luxemburg al 1923. I és que aquests governs no avancen cap a la revolució, sinó que tracten de canalitzar-la cap a un capitalisme “democratitzat” del que ells serien gestors…. La burgesia, si pot, els treu del mig però pot conviure perfectament amb ells, com ha demostrat la socialdemocràcia europea –o la nòrdica en particulardurant decennis. El greu és que avui, sectors significatius de l’esquerra estiguin obnubilats per aquests processos, els avalin i tractin de reproduir-los repetint a qui els vulgui escoltar que “de reforma en reforma… fins a la revolució final”, quan la història del moviment obrer i l’avui de països com Equador, han demostrat el contrari. Els i les equatorianes no estan ni igual ni pitjor que al 2008 –com no és el mateix el franquisme que la

7


Transició, o la dictadura de Primo de Rivera que la II República-, però tampoc estan més a prop d’una revolució que acabi amb el capitalisme, font dels mals que els van portar a mobilitzar-se reiteradament i a molts a deixar-se la vida. Perquè, com reconeix Alberto Acosta 10 , teòric de la “revolució ciutadana” avui enfrontat al govern, s’han donat els “Primers passos postneoliberales, però no postcapitalistes” (Títol de l’article publicat a “Desde Abajo” 22/04/12). El problema és que ho atribueix a una mala gestió i no veu que la mateixa “revolució ciutadana”, esborrant les diferències de classe, va assentar les bases perquè no s’hagi pres ni una sola mesura anticapitalista. Per fer-ho, i eradicar els mals que els van portar a tanta lluita, els i les equatorianes, cal que, altre vegada com al 1997, 2000 o 2005, surtin al carrer i enfrontin aquest estat reconstruït per Correa, i ser ells els qui prenguin les regnes i trenquin amb el capitalisme,… i, sí, facin la revolució.

Dossier de LI "No pagar el deute" juny 2013

Notes 1

Henri Toussaint. Economista belga dirigent del SU, organització internacional a la qual pertanyen Izquierda Anticapitalista i Revolta Global, que va participar activament en la auditoria de l’Equador. 2 La Constitució del 2008, també anomenada de Montecristi, “inclou el terme Sumak Kawsay (bon viure) buscant un desenvolupament econòmic, social i cultural equilibrat i reconeixent la integritat que ha d’existir entre l’ésser humà, la seva comunitat i la naturalesa”

88

3 L’últim enfrontament entre pobles, l‘abril del 2013. Els wuaorani van acceptar el contacte amb la “civilització” des dels anys cinquanta, en un territori reconegut d’uns 2 milions ha., avui dràsticament minvat. Per la seva banda, els tagaeri i taromenane, van optar, després d’amargs contactes, per l’aïllament al seu territori reconegut formalment com la “Zona Intangible” a la regió del Yasuní, però també s’ha anat reduint. A l’abril, en el bloc 16 de Repsol, teòricament territori wuaorani, va ser assassinada una parella d’aquest poble, a mans dels taromenanes expulsats

dels seus territoris -en els quals operen REPSOL i la xinesa NOMECO-; els wuaoranis els van venjar amb entre 18 i 30 morts tagaeri i taromenane. Hi ha una comissió d'investigació en marxa... 4

L’origen de les caixes d’estalvi està vinculat a les institucions de tipus benèfic, especialment als Monts de Pietat. Aquests van sorgir en la Itàlia del segle XV, a iniciativa dels franciscans, els qui atorgaven préstecs amb penyora, sense interès, per satisfer les necessitats més elementals. Inicialment, tant les quantitats prestades com les despeses d’administració es nodrien d’almoines i donatius. Quan es van fer insuficients, van començar a cobrar interessos, que va limitar el Cinquè Concili de Letrán en el 1515. Al segle XVIII, els Monts de Pietat estaven patrocinats per iniciativa real. Posteriorment, ja com a Caixa d’Estalvis apareixen en la segona meitat del s. XVII a Gran Bretanya –que com a protestants, rebutjaven el concepte de Mont de Pietat- per fomentar l’estalvi entre les classes treballadores, remunerant-lo. A l’estat espanyol, l’origen està en els Almodins de gra per facilitar-lo en temps de males collites dels s. XVII i XVIII, anteriors als Monts de Pietat. Les Caixes d’Estalvi pròpiament comencen en el trienni liberal (1820-1823), i especialment amb el retorn dels il•lustrats exiliats després de la mort de Fernando VII al 1833. Apareixen en el marc d’una societat molt castigada per la Guerra de la Independència, amb la finalitat de lluitar contra la usura que sofrien els petits agricultors en els moments de males collites. Van ser creades per membres d’organitzacions catòliques o per les societats d’Amics del País. 5

Pierre-Joseph Proudhon (18091865). A París es va relacionar amb els socialistes utòpics de la línia de Fourier i va publicar l’obra, Què és la propietat?, en 1840. En ella està l’afirmació: “La propietat és un robatori”, encara que, després matisés aquesta frase defensant que no era contrari a la mateixa, sinó a les seves perversions i arranjaments injustos. Però la seva obra més sistemàtica és Sistema de les contraccions econòmiques o Filosofia de la misèria, de l’any 1846. Es tracta d’una obra on es fusiona el socialisme utòpic amb elements de l’economia clàssica liberal. En ella es defensa el mutualisme, on quedarien abolits els diners, i on hi hauria un intercanvi just dels productes, mitjà per construir una societat harmònica. El concepte d’autoritat quedaria substituït pel del contracte lliure. No farien falta les lleis i les institucions. Proudhon avorria la

violència com a mitjà per transformar l’ordre: s’havia d’establir una etapa intermèdia amb l’establiment d’un sistema de crèdit sense interessos i la creació de cooperatives. Tot això va provocar la condemna de Marx que el va acusar de defensar un tipus de socialisme petit burgès i de mantenir la propietat privada dels mitjans de producció amb les cooperatives. Proudhon va participar en el procés del 1848 en ser triat diputat de l’Assemblea Nacional. Napoleó III el va condemnar a tres anys de presó pel delicte d’incitació a l’odi. De l’anarquisme va evolucionar, al final de la seva vida, cap a una espècie de federalisme democràtic com a solució al problema de l’estat. També va modificar el seu inicial atac als mètodes violents, en considerar en La guerra i la pau (1861) que aquesta podia ser lícita en determinades circumstàncies. 6 “aflora amb nitidesa (….) l’estructura de l’aparell productiu (reflectit en l’increment de les importacions de béns de consum en un 20,3%, matèries primeres 31,8%, combustibles 23,1%) i fins i tot de les exportacions (les primàries creixen a major ritme que les industrials en el 2011, 28,3% enfront del 18,2% de les industrialitzades” (Salaris i inflació de l’Equador en el 2011. Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials, Març del 2012)

7

Subtitular de l’article d’Acosta citat en 9. 8

Les canastres es refereixen a una llar amb 4 membres, estan constituïdes pel voltant de 75 articles, dels 299 que conformen l’IPC. La canastra familiar – bàsica- va ser constituïda en el 1982, mentre que la canastra vital va ser constituïda al gener del 2007; a març del 2013 representen un cost de 604,25$ i 436,27$ respectivament. 9

El Codi Penal només reconeix l’avortament terapèutic “amb risc per a la vida de la dona“, i el eugenèsic, quan hi hagués “embaràs per violació o estupre comès en una dona deficient o dement“. 10

Alberto Acosta, va ser un dels redactors del pla de govern d’Aliança PAIS que volia instaurar gradualment un estat socialista a Equador. Posteriorment va ser Ministre d’Energia i Mines, i després president de l’Assemblea Nacional Constituent càrrec del que es va retirar per pugnes de poder en el seu partit. Actualment no forma part del govern de Rafael Correa malgrat ser un dels principals ideòlegs de la “Revolució Ciutadana”

Supl li126 equador cat  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you