Page 1

nº 126 setembre 2013- donatiu 2 euros Editorial Pàgines centrals Siria, Egipte i Tunisia Economia Les mentides dels brots verds Política Gibraltar i la qüestió nacional 11 de setembre

pàg 3 pàg 10-14

Sindical pàg 9 i 16 Contra la Lomce, la lec i les retallades Entrevista represaliats vaga 29M

pàg 4 i 5 Internacional: Congres de Syriza, FIT Argentina

pàg 18-20

pàg 6-9 Suplement: Equador i el debat sobre el deute Lluita Internacionalista 126, setembre 2013 1


CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA... LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

2

2

Lluita Internacionalista 126, setembre 2013


revolució, dels comitès locals escollits i de les forces d’esquerra que participaven en ells, ha permès una terrible i brutal repressió, juntament amb les operacions d’altres estats del Golf per condicionar una hipotètic triomf de les forces revoltades. Cal reprendre una campanya de solidaritat internacional amb la revolució i amb l’esquerra revolucionària siriana.

Aturem la intervenció imperialista! Evidentment, cap intervenció del gran gendarme mundial del capitalisme es farà ni s’ha fet per defensar els pobles i la lluita contra la llibertat. Però no ens enganyem, nosaltres no tenim res a veure amb Rajoy Rajoy.. Més qüestionat però qui ho fa per què el règim continuï matant, amb sense alternativa. qui es creu en el dret de decidir quin poble té Torna el nou curs i Rajoy i els seus ministres es presendret a aixecar-se contra la misèria i l’opressió ten més qüestionats que mai, amb l’ombra de Bárcenas (Tunísia o Egipte) i quins no (Líbia o Síria). que els hi reclama –si no volen caure amb ell- que el treguin Nosaltres som i hem estat des del primer dia de la presó. El Govern intenta centrar l’opinió pública en amb la revolució. les darreres xifres de l’atur, que gràcies a una bona Tampoc tenim a veure amb qui ara descobreix campanya de turisme permeten maquillar l’increment de que pot haver guerra a l’atur del 2013. Altre cop intenten Síria... per què deuen injectar optimisme amb uns nous creure que la guerra brots verds i que som al final del túnomés és quan l’imperi L’esquerra té molta nel de la crisi, però la realitat és més del Tio Sam ataca. Guerra tossuda. La contractació aquests 8 responsabilitat amb la mesos del 2013 és inferior a la del hi ha a Síria des de fa més de dos anys, una guerra manca de solidaritat 2012 i també més precària, doncs a un any de la Reforma Laboral, en brutal en la qual la quasi que ha por tat a el 2013 els contractes indefinits totalitat dels més de cauen més del 27% respecte de 100.000 morts son l’aïllament de la l’any passat. Amb aquesta realitat només d’una banda, per les dades de consum intern seguiran revolució siriana. què la superioritat militar en davallada previsiblement. L’altre (avions, artilleria, tancs...) possibilitat del consum públic també és abassegadora del està condicionat pel deute públic que costat del règim, amb segueix creixent i superava, per primer cop a la història, el subministrament sense límits de Rússia i l’Iran, 90% del PIB. el primer amb base militar, el segon amb Rajoy prepara una nova bateria d’atacs a les classes assessor en el terreny i les milícies de treballadores, ara fixa l’objectiu a les pensions. La proposta Hezbollah... Serà que la Rússia de Putin (el que de l’executiu suposaria una retallada mitjana del 20% de va destruir Txetxènia i imposar la legislació lales pensions progressiva en els propers deu anys. A més boral més antiobrera) és antiimperialista? o que pretén completar l’ofensiva amb lleis de caire més l’Iran reaccionari dels ayatollah que s’aixecar ideològiques i reaccionàries, com la finalització de la sobre l’esclafament de la revolució popular i tramitació de la LOMCE i la llei sobre l’avortament que vol l’assassinat de milers de militants de l’esquerra començar a tramitar a l’octubre. (sí, també del Partit Comunista el Tudeh) es Però el que és més greu és que el Govern pot fer i desfer garantia revolucionària, per què un dia –i després sense pràctica oposició. La política per què el PSOE segueix de signar acords petroliers- Chàvez ho digués? en caiguda lliure electoral i amb problemes de corrupció i no és capaç de pressionar la caiguda del Govern. IU perquè Serà el règim de Bashar El Assad mentre fa un discurs al Parlament d’esquerres, fa a Andalusia antimperialista i antisionista i no ens enterem? una política -de la ma del PSOE dels ERE’s- de gestió de la No va ser el pare El Assad el que va completar la crisi capitalista i aplicació de les polítiques d’austeritat conderrota dels palestins de l’OAP al Líban (iniciatra els treballadors/es. Sense oposició sindical, per què les da per Israel i les falanges cristianes, 1982 Sabra direccions de CCOO i UGT callen i deixen passar sense i Xatila) el 1985 a la “guerra dels campaments”? presentar un pla de lluita i signant de quan en quant acords Quants dels mísils que utilitza Bashar contra el amb el Govern. La lluita contra les lleis del Govern i la poble ha tirat contra Israel per intentar recuperar possibilitat que a les properes eleccions europees s’avencés els Alts del Golan? No va ser El Assad pare que en un front d’esquerres han de ser dos objectius urgents. va participar darrere de Bush pare a la I Guerra David Fernández diputat de la CUP s’ha apuntat a una del Golf contra Irak? No va ser El Assad fill qui reedició d’Iniciativa Internacionalista, algunes declaracions va recolzar la invasió de l’Iraq el 2003? de dirigents de Sortu prioritzarien l’acord amb la CUP a L’esquerra té molta responsabilitat amb la un amb ERC. Pot ser un inici. manca de solidaritat que ha portat a l’aïllament de la revolució siriana. Uns –darrera el castrochavisme- activament, altres amb el “no ho veig 10 de setembre de 2013 clar”, per passiva. I aquest aïllament de la

EDITORIAL

Siria i la inter venció. Les responsabilitats de l’esquer ra. l’esquerra.

Lluita Internacionalista 126, setembre 2013 3


Br ots V er ds. La crisi s'acabará aviat? Brots Ver erds.

No és veritat Mentre es prepara una nova reforma laboral i un nou empitjorament de les pensions, el govern i la burgesia fa mesos que anuncien que l'economia està començant a millorar. La veritat és que depèn de quina classe social estiguem parlant. El discurs governamental, de la mateixa oposició i fins i tot dels sindicats majoritaris se centra a veure l'economia com un mecanisme que un bon tècnic pot arreglar, cosa que beneficiar totes les classes socials. Ha contribuït a aquesta visi l'enfonsament de l’estalinisme i la seva mateixa existència com a dictadura contra els treballadors, i també una prosperitat capitalista que va arribar a algunes classes socials de determinats països, fins i tot a capes de treballadors de països imperialistes.

Benefici empresarial sobre el PIB a la UE

Font: Eurostat (gràfic Junta d'Andalusia) 4

4

Diverses causes es combinen perquè no es pugui reprendre la dinàmica anterior a 2007 de manera indefinida. Vegem les que semblen més importants: 1 .- L'economia no és una tècnica neutral, sinó política aplicada. La correlació de forces de la lluita de classes és la que mana fer una economia o una altra. El capitalisme es basa en la propietat privada dels mitjans de producció, que busca fer màxim el benefici (entre d'altres maneres augmentant l'explotació laboral i l'atur) i provoca periòdiques crisis de sobreproducció (depressió del consum per l'atur o els baixos salaris). Històricament la burgesia ha sortit d'aquestes crisis amb la destrucció de forces productives (treballadors, capital, naturalesa), amb guerres i/o fallides. Les conquestes dels treballadors fan més lent el procés d'acumulació de capital i endarrereixen les crisis de sobreproducció, encara que no les eliminen. 2 .- L'economia no solament està subordinada a la lluita de classes, també ho està a la realitat material del planeta. A la contradicció clàssica expressada per Marx entre les burgesies nacionals, que disposen del seu estat i les necessitats de racionalització de la producció en un àmbit mundial, s'afegeix la contradicció entre la necessitat d'expansió dels mercats per a mantenir o augmentar la taxa de beneficis en una economia capitalista i les limitacions físiques del planeta. Entre elles hem de citar el canvi climàtic, amb conseqüències econòmiques adverses en gran mesura encara poc previsibles, el noaugment i inicis de descens de la producció d'energies primàries (la primera ha estat el petroli cru, que no augmenta des de 2005). Els intents de pal·liar aquesta falta d'energia primària són bombolles catastròfiques: els biocombustibles (un dels factors de les alces dels preus dels aliments), el Shale gas (obtingut per fracking, tècnica contaminant de comarques senceres), el petroli de sorres bituminoses (extracció contaminant i

Lluita Internacionalista 126, setembre 2013

costosa en energia), l'extracció de cru en plataformes marines en aigües profundes (recordar el vessament de 3 mesos i 11 morts en el Golf de Mèxic). Igualment es preveuen baixades de producció dels principals metalls i materials. 3 .- El marxisme preveu que en el capitalisme la taxa de benefici es va reduint com a conseqüència de la competència i l'ús de cada vegada més capital, pel fet que al no tractarse d'una economia planificada els competidors sumen un excés d'inversió i tecnificació. Història recent 4 .- Hi ha una successió de crisis econòmiques des dels anys 70. A 1971 es va produir la suspensió de pagaments d'Estats Units i dos anys després la retirada de Vietnam. Per no hi va haver 'reset' en l'imperialisme i les finances mundials. No hi podia ser perquè la burgesia nord-americana tenia i t la meitat del pressupost militar mundial. En els països econòmicament colonitzats hi ha hagut crisis amb l'entrada en la pobresa de milions de persones i es calcula una mitjana de 3 milions de morts anuals al més per malalties curables. 5 .- En els 70 i 80, la caiguda de la taxa de beneficis de les empreses productives en els països capitalistes va tenir com a conseqüència que es comencessin a aplicar mesures batejades com neoliberals, que augmentaven l'explotació laboral, s'abandonaven o privatitzaven serveis públics per a convertir-los en negoci privat, i s'incrementava el ritme d'inflat d'una gran bombolla de deute, que permetia mantenir el consum tot i haver arribat a una crisi de sobreproducció (depressió del consum per l'atur o els baixos salaris). Com tota bombolla, un dia s’acabaria. 6 .- En els 90 les masses fan caure l'estalinisme a la URSS i als països de l'Est, i no a la Xina, per es restaura el capitalisme en ambdós. Uns 1.500 milions de persones, bàsicament de classe treballadora s'integren en el mercat mundial. Els baixos salaris i els nous mercats allarguen el temps de la bombolla de crèdit, i permeten recuperar taxa de benefici. El 2000 esclata la bombolla de les empreses d'internet (punt.com). Això va ser seguit de l'atemptat de l'11 de setembre de 2001, que va justificar la invasió de l’Afganistan un més després, a la qual va seguir la invasió de l'Iraq el 2003. Malgrat les baixes i gran destrucció causada en aquests països, és admès que la resistència va impedir els rèdits


Estat espanyol Per a l'Estat espanyol, els principals factors del marc internacional són: la possibilitat d’intervenció imperialista a Síria i les seves conseqüències econòmiques, la pròxima reducció de la creació de dòlars, la "dèbil" recuperació d'Estats Units i la reducció de la producció xinesa. Aquests dos últims factors tindran conseqüències a Alemanya, que havia reduït vendes a la UE, i les havia augmentat als EUA i la Xina. Per a les multinacionals espanyoles amb filials i interessos a l’Amèrica Llatina, els problemes als BRICS significaran menys beneficis amb què compensar el deprimit mercat de l'estat espanyol. La possibilitat d'un o diversos cracks està present, ja a nivell mundial (amb el major de tots, el del dòlar) o a nivell estatal o europeu. S'està preparant el desballestament de Grècia

mitjanes s'han vist obligades a intentar vendre fora per la caiguda de la facturació. Respecte a la baixada de la prima de risc, s'ha degut al fet que el Banc Central Europeu va frenar provisionalment l'especulació contra el deute dels estats, que duia al col·lapse ràpid l'euro, per la nostra factura del servei del deute s'ha incrementat per la socialització de les fallides bancàries. La teoria del shock que ens apliquen està formada per episodis de pànic econòmic alternats amb falses expectatives que gràcies a les mesures, sortirem de la crisi. I pot ser que això sigui cert per als grans capitals, i surtin de la crisi de la taxa de beneficis. Però si es produeix, estem parlant d'una sortida de la crisi per a la burgesia, sense creació d'ocupació. No hi ha sortida per a la classe treballadora sense plena ocupació amb salaris dignes, serveis

ECONOMIA

amb una Agència com la utilitzada per al desballestament d'Alemanya Oriental (enllaços). Cal sortir de l'euro per sense sacrificis per als treballadors, i això només és possible amb el socialisme. La realitat de l'estat espanyol és d'una fallida de les finances públiques i privades, al ralentí. La suma del deute privat i públic són 4 bilions d'euros (milions de milions), cosa que equival al PIB de 4 anys. Les ajudes a la banca sumen entre 0,25 i 0,35 bilions d'euros, segons diverses fonts. La socialització de deutes de la banca i altres empreses, afegida al frau fiscal sistemàtic i legalitzat de les grans empreses, rendes altes i grans fortunes, està permetent el desmantellament dels serveis públics, i ens presenten com retallades el que és un canvi radical de model. L'aplicació de la reforma laboral avança en abaratir l'acomiadament i

Assalariats

2013

2009

2000

1985

1993

Distribució de les rendes a l'estat Espanyol

1980

econòmics a curt termini. En 20002002 s'accelera la bombolla del crèdit com falsa sortida a la crisi. 7 .- A l'agost de 2007 comencen les fallides de fons i bancs d'Estats Units. Es tracta de l'ajornada crisi de sobreproducció, acumulada des dels anys 80 i que es va enviar al futur amb crèdit refinançat i bombolles i a la qual va donar oxigen la restauració capitalista a l’antiga URSS, països de l'est, i Xina i a que no van aconseguir frenar les invasions d'Afganistan i l'Iraq. 8.- L'estratègia de la Reserva Federal d'Estats Units (FED, l'equivalent del Banc central nord-americà) ha estat imprimir 85.000 milions de dòlars al mes. Això en la pràctica equival a una nova suspensió de pagaments d'Estats Units, amb una data encara per determinar. Aquests diners han cobert els problemes com una flassada, han buscat oportunitats d'inversió i han entrat als països anomenats emergents (entre ells els BRICS); Brasil, R?sia, ?ndia, Xina, Turquia, produint un augment de l'ocupació, del mercat interior i disminució de la pobresa, encara que amb augments de la desigualtat, i creant bombolles immo-biliàries. Ara, davant l'anunci que la creació de diners minvarà o s’aturarà, els capitals abandonen aquests països, buscant rendiments més alts als Estats Units. Les monedes d'aquests països, menys la xinesa, s'estan devaluant d'un 10% a un 30%. Les empreses i particulars que s'han endeutat en dòlars veuen com els augmenta el deute per efecte del canvi, la qual cosa pot dur a atur, disminució del consum i fallides de les empreses afectades per la baixada de vendes.

Beneficis empresarials

En % del PiB, Corregint estacionalitat Font: INE (Gràfic Junta d'Andalusia) facilitar la substitució de personal amb drets per un altre que no en tingui i amb menor salari. La reforma elèctrica pretén carregar sobre els consumidors (treballadors) la hipoteca que van fer les elèctriques per a finançar la construcció del triple de centrals de les necessàries, i que mai es posaran en funcionament. La distribució entre salaris i beneficis (veure gràfica) a l'estat espanyol és de les més favorables per al capital de tota Europa. El govern ha falsificat la interpretació de l'atur (EPA) del segon trimestre, amagant que hi ha 633.000 treballadors ocupats menys que fa un any, tot i l'existència d'un increment estacional. El "miracle" exportador s’explica perquè simplement s'ha enfonsat la demanda interna, i les grans empreses han passat a exportar el 40% de la seva producció, de mitjana, i les empreses

públics universals i gratuïts. Això el capitalisme ja no està en condicions de fer-ho possible. De fet, mai ha estat en condicions de fer-ho possible per a tots els habitants del planeta. Davant l'empobriment generat per la seva crisi de sobreproducció, bombolles, crisi ecològica, el capital només pot prometre la destrucció de forces productives i el cruel criteri del mercat per decidir que només qui se'ls pot pagar tindrà accés a sanitat o educació. El capitalisme avança cap a un increment de l'atur, la pobresa i la malaltia per a les majories. Una altra economia, planificada al servei de les necessitats humanes i naturals es diu socialisme, on hi haurà feina per a tots i totes i els mitjans de producció i la banca seran públics.

Víctor Messeguer

Lluita Internacionalista 126, setembre 2013 5


POLÍTICA

Dr et d’autodeter minació Dret d’autodeterminació

Sobre Gibraltar i el sobiranism Davant del conflicte entre l’estat espanyol i el britànic sobre Gibraltar, hem sentit veus de destacats dirigents de Convergència i d’ERC que ho tenen clar: cal estar a favor del dret d’autodeterminació dels gibraltarenys i contra l’Estat espanyol. També entre l’esquerre independentista es miren amb simpatia a Gibraltar. Si identifiquem els protagonistes del conflicte: un Estat Espanyol que nega el dret a l’autodeterminació a Catalunya, un govern britànic que des de fa poc el reconeixia als escocesos, i que ara -davant el conflicte pel Penyal- defensa el “dret d’autodeterminació” (paraula prohibida en el diccionari espanyolista borbònic) dels gibraltarenys. Li afegim la idea tòpica que els enemics dels meus enemics son els meus aliats i l’oportunitat de donar una coça al govern de Madrid...Qui pot dubtar en una equació tan fàcil i evident? Però, res més superficial i nefast... també per Catalunya. Per això la primera pregunta ha de ser: Qui té dret a l’autodeterminació? Autodeterminació per tothom? Doncs nosaltres responem clarament: No! El dret d’autodeterminació no és un dret individual, o de qui es reuneix i demana una consulta, sinó de les nacions. Catalunya és una nació i té el dret d’autodeterminació

que li nega la constitució monàrquica espanyola. Aquesta és una diferència substancial entre Catalunya i altres regions de l’Estat a qui es tracta per igual com comunitats autonòmiques en l’anomenat “cafè para todos” del Duc de Suárez durant la Transició política. Per a qui segueix pensant que al final és la gent que viu en un territori la que decideix en termes absoluts, gairebé com un dret individual, li hauríem de preguntar si la Cornellà o el Baix Llobregat promouen una consulta sobre una hipotètica declaració d’independència de Catalunya... tamb é tenen el dret d’autodeterminació i el dret de separar-se de Catalunya? Quin és el límit? La nostra resposta tornaria a ser que no, que el dret és del conjunt del poble de Catalunya, no d’una part d’ell. Per això, perquè estem parlant de drets com a pobles i nacions, és imprescindible parlar de les realitats nacionals en el conflicte en qüestió. Quina és la realitat na c io n a l d e Gib r a lt a r ? Ca p . Només la dels descendents dels militars i administradors britànics d’una base militar. En tot cas els seus drets nacionals són els dels britànics de les Illes, o si ho volen, dins l’estat espanyol, com uns habitants més que viuen al seu territori. Exactament igual que les Malvines, i aquesta realitat històrica va més enllà de que en un mo me n t d e t e r min a t q u i

6

6

Lluita Internacionalista 126, setembre 2013

reclamés les Malvines argentines fos la dictadura de Galtieri. Ni al Penyal ni a les Malvines hi ha un poble sobirà, sinó les conseqüències de l’ocupació imperial i colonial, que s’ha de declarar il•legítim, independentment dels Tractats. I, aquesta posició no vol dir que recolzem les mesures que està aplicant el Govern Rajoy. En conseqüència defensem la integritat territorial dels pobles i nacions contra l’opressió i el colonialisme. I és per aquesta mateixa lògica del marxisme davant la qüestió nacional, que vam dir en el seu moment, que era un trampa lligar la solució del futur d’Irlanda del Nord, en poder britànic, al dret d’autodeterminació dels seus habitants amb els famosos Acords de Divendres Sant. Quin poble o nació nord-irlandesa existeix? Cap. El problema ve que quan la Gran Bretanya -després d’una intensa lluita dels irlandesos, va haver de donar la independència, va imposar quedar-se una part al nord de l’Illa, la més rica i industrial, en la qual va replegar la població derivada de l’ocupació colonial. És a dir, va convertir la part nord d’Irlanda en un enclavament colonial, en la qual s’aplicaren i s’apliquen mesures permanents d’excepció, per que és la manera de mantenir a ratlla la resistència del poble irlandès. Qui son els unionistes a Irlanda del Nord i els membres de l’ordre d’Orange? Un poble que lluità algun dia per la seva llibertat? No, l’instrument de l’imperialisme britànic per ocupar Irlanda. Què celebren cada any el 12 de juliol amb provocatives marxes pels barris catòlics? La derrota del candidat al tron anglès, el catòlic Jaume II, que gaudia del suport de la població irlandesa, a mans del protestant Guillem d’Orange l’any 1690. Aquesta derrota va significar una dura i permanent


me català repressió del poble irlandès, el naixement i consolidació el fet colonial britànic sobre Irlanda, la condemna a ser una pastura permanent per les industries tèxtils britàniques i l’enfonsament en la pobresa la població irlandesa. Només cal veure aquest estiu com actuen els “unionistes” i les seves forces de xoc per destruir qualsevol manifestació del poble irlandès. Aquesta població, descendent de les forces d’ocupació britàniques, pot o integrar-se Irlanda, que és el poble que ha de decidir sobre el futur de tota la illa o retornar a la Gran Bretanya que és el estat del qual es reclamen. Per cert, molts d’ells són descendents d’escocesos i serà a Escòcia on es farà el 2014 el referèndum dindependència! Aquest fet ens permet també dir que no només és Sa Majestat britànica qui manté enclavaments colonials que han de retornar com Gibraltar, Las Malvines, o Irlanda del Nord, sinó que també l’estat espanyol en té, com Ceuta i Melilla, que són altres enclavaments colonials i que han d’integrar-se al Marroc, més enllà del caràcter de monarquia opressora i repressiva de Mohamed V, i més enllà del que vulguin els habitants d’aquestes dues ciutats, que probablement votarien -com els gibraltarenys o el habitants de les Malvinesseguir formant part de la metròpoli colonial. En conseqüència, cal exigir la retirada britànica del Penyal de Gibraltar. Fora els enclaus colonials. No al colonialisme, ni aquí ni enlloc!

Josep Lluis del Alcazar

Apunts sobr e la qüestió sobre nacional a Eur opa Europa 32 . - La qüestió nacional a Europa està a l’arrel de moltes de les tensions internes dels actuals estats i és un component essencial de la lluita de classes . Cal tornar a les anàlisis històrics del marxisme per identificar les diferències entre restes d’enclavaments colonials, fenòmens de segregació i problemes nacionals no resolts que suposen opressió, ja que la política revolucionària canvia . En relació a llegats del règim colonial com Irlanda del Nord, la lluita per la reunificació d’Irlanda exclou el dret d’autodeterminació (un dels centres de l’Acord de Divendres Sant ), perquè amb aquest dret estaríem reconeixent la legalitat del procés d’ocupació colonial del qual va ser objecte. Estem per la retirada britànica i la reunificació d’Irlanda. I, de la mateixa manera que ho plantegem per a les Malvines, ho faríem per a Ceuta o Melilla, enclavaments colonials de l’Estat espanyol o el Gibraltar britànic, on no es pot acceptar l’autodeterminació, sinó que cal exigir la devolució al país en què es troben. O, en els casos de les colònies franceses d’ultramar, la independència. En relació a les polítiques de la burgesia per provocar l’enfrontament i la divisió entre els treballadors com en el cas de la Lliga Nord italiana -un moviment reaccionari burgès que intenta aprofundir les diferències amb el sud més empobrit-, la denúncia ha de ser permanent. Un altre cas són nacions oprimides com Euskadi, Catalunya, Escòcia, Kurdistan Kurdistan... És el problema nacional que aborda el marxisme. Com a problema democràtic irresolt sota el capitalisme, genera la possibilitat que evolucioni com a consigna transicional ja que atempta contra les fronteres dels estats existents i per tant, objectivament, qüestiona els règims que les sustenten. Estem del costat de la nació oprimida davant l’opressora i defensem el dret d’autodeterminació. Les direccions d’aquests moviments, petitburgeses o burgeses, o no tenen aquest objectiu o no defensaran conseqüentment el moviment que cavalquen. Al contrari, tractaran de compaginar-ho amb el major servilisme al bonapartisme creixent que precisen com a burgesia, i es limitaran a trobar un forat a l’Europa de les Regions sense qüestionar els estats. Però no definim la nostra posició segons unes o altres direccions, sinó en relació a les necessitats de la classe obrera, que necessita dirigir la lluita i arrossegar al darrere els sectors petitburgesos. Per això, la nostra política és posar la lluita de la nació oprimida sota la direcció del proletariat i impulsar la lluita conseqüent que uneix dret d’autodeterminació amb enfrontament amb els estats i els seus règims règims. Portar la defensa del problema nacional als treballadors i les seves organitzacions -moltes proclius al nacionalisme opressor-, en defensa del dret d’autodeterminació d’ una banda, mentre combatem les posicions no-classistes i les direccions nacionalistes petitburgeses i burgeses, per empènyer el conjunt a una sola lluita contra l’estat i el règim dominant. Aquest problema és central en els programes revolucionaris dels països en què està present, tal com afirmava Trotski al 36 referint-se a Espanya . No estem per la posició del jove Marx i de Rosa Luxemburg que van arribar a donar suport annexions que feien caure pals fronterers en nom de l’internacionalisme. La nostra posició és la de Lenin, que no només no supedita qüestió nacional a la unitat de la classe, sinó que les connecta dialècticament i no per després de la revolució sinó per l’aquí i l’ara, tot i que sigui un procés “pacífic “ de separació (posició de Lenin davant la separació de Noruega de Suècia). 33 . - La política dels imperialismes per canalitzar les mobilitzacions nacionals és tipus el “cafè per a tots” de la Transició espanyola que es va concretar en una multitud de comunitats autònomes, per tal de diluir les nacions i mantenir l’estat. Ara a la UE , el seu equivalent és l’Europa de les Reg Regions -en què a més s’incita a la competència per millorar les condicions de les multinacionals i abaratir la mà d’obra-, ja que la burgesia té clar que necessita abordar aquest problema, però ho fa com ho va fer a l’estat espanyol, supeditat a l’objectiu d’enfortir els estats per mantenir a ratlla la lluita de classes. Per això estan abocades al fracàs les propostes que, des dels partits nacionalistes burgesos i els petitburgesos, creen expectatives de resoldre el problema nacional en el marc de l’Europa de les Regions per evitar enfrontar-se als estats: l’única solució real és l’autodeterminació que invariablement ho qüestiona i és el valor que aporta aquesta reivindicació a la lluita revolucionària . Mentre poden, la política dels estats és mirar de canalitzar políticament el problema, però quan no, es passa a la violència violència: Bòsnia està encara fresc a la memòria, i la política de l’estat espanyol negant-se al reconeixement de Kosova, també. I des de febrer 2008 fins al dia d’avui l’exèrcit turc està en una campanya militar contra les milícies de Partit dels Treballadors de Kurdistan (PKK), reprimint els pobles i dintre de les fronteres turques com al nord de l’Iraq, per tal d’afeblir l’autogovern del Kurdistan iraquià.

Extret de la resolució sobre Europa de la Conferència de Lluita Internacionalista maig 2012 Lluita Internacionalista 126, setembre 2013 7


11 de setembre

Aturar les retallades! Referèndum ja!

8

8

El Govern de la Generalitat anuncia noves retallades els propers mesos de 2013 per completar “l’estalvi” de prop de 2.500 que exigeix l’1’58% de dèficit, i pels pressupostos del 2014 que es començaran a tramitar aquesta tardor, encara vindran més retallades. Però encara que és important, el dèficit no és -ni de lluny- el gran problema d’on van parar els nostres diners. El deute públic de la Generalitat s’empassa cada cop més els diners que haurien d'anar a sanitat, educació, salaris dels treballadors públics, treballadors/es precaris. Cada dia el Govern català paga 5,8 milions d’euros tan sols en els interessos, que sumen els 2.140 milions per 2013. I el deute no són només interessos, també són amortitzacions, de manera que el total de diners que paguem als bancs des del pressupost català aquest any serà de més de 16.000 milions (més de 40 milions diaris). I la partida per beques menjador amb l’informe del síndic sobre malnutrició infantil- és de 34 milions! A més el deute -malgrat tot el que paguem- no deixa de créixer: 2006 era de 14.800, el 2011 de 41.778 milions, 2012 va pujar a 50.948 milions i es preveu que acabi aquest 2013 en els 65.000 milions. Puja el deute i pugen encara més els interessos! El 2009 pagàvem 797 milions, l'any passat 1.743 i ara 2.140. I això, com a Grècia, ara o a l’Amèrica Llatina fa uns anys, t'ho prenen tot i cada cop estàs pitjor. Així doncs, els nostres diners se'ls emporten els banquers! Sí, també els que “rescaten” amb diner públic. Ja n'hi ha prou d’això: és un robatori de la classe treballadora. També volem decidir la destinació dels nostres diners: primer són els nostres infants, l'educació i la sanitat, els salaris dels treballadors públics, l'atenció als avis i els serveis socials... No ha de passar cap retallada. No han de passar els pressupostos. Cal un front d'organitzacions polítiques

d'esquerra, sindicats, associacions i moviments per aturar-los! Mas ja comença a aigualir el compromís de consulta 2014! Mas -malgrat les tèbies rectificacions posteriors- va declarar que si “l'estat espanyol impedeix amb tots els mitjans legals” la consulta, no la farà i intentarà acabar la legislatura, i el 2016 veurem!. I algú dubta que Rajoy intentarà impedir per tots els mitjans la consulta? Sempre hem dit que per a la burgesia catalana, primer són els seus negocis com a burgesia i després -si queda espai- el fet de ser catalana. Per a CiU, referent de la patronal catalana, els drets nacionals han estat una moneda de canvi al servei dels seus interessos. Va començar la patronal de Foment posant en dubte el “procés sobiranista”, va seguir Unió Democràtica i les declaracions de Duran; ara qui ja no ho veu tant clar és el president Artur Mas. El dret a l'autodeterminació, a decidir lliurement la relació que manté amb altres pobles i estats, està expressament negat per la Constitució borbònica, que diu blanc sobre negre- que es basa “en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”(art. 2). No hi haurà un acord amb l'estat perquè no estan disposats a renun-

Lluita Internacionalista 126, setembre 2013

ciar a un territori que genera el 20% del PIB i perquè seria un precedent per a d’altres pobles que podrien seguir el mateix camí. La ruptura amb una Monarquia hereva del franquisme és imprescindible tant per al poble català com per la resta de pobles de l'estat. Prou de dilacions: cal exigir data per al referèndum! República Catalana! Una República que es posi al costat de la gent treballadora, amb un Govern que trenqui amb el capitalisme i la Unió Europea. La ruptura de Catalunya amb l'estat monàrquic serà un avenç per a tots els pobles de l'estat. La sobirania de Catalunya no és incompatible amb cercar la més àmplia unitat entre els treballadors/es i els pobles que volem com a internacionalistes. No hi ha unió entre treballadors/es que no es fonamenti amb la llibertat dels pobles. Cal trencar amb l'estat monàrquic per poder refer la relació entre pobles i nacions, en termes d'igualtat i solidaritat, que nosaltres volem el més àmplia possible: amb els de parla catalana si així ho decideixen i més enllà, amb la resta pobles i nacions de la península i europeus. Volem una República Catalana i defensem que lliurement estableixi relacions amb altres pobles i nacions en una Federació de Repúbliques Socialistes.


Curs 13-14 Contra la LOMCE, la LEC... i el deute

A l'educació: organització i lluita! L'any passat començava el curs escolar amb una vaga consultada, impulsada i organitzada pels propis docents mitjançant la Coordinadora Interzones. Aquella vaga, que només va comptar amb el suport sindical de la CGT, pretenia aturar més de 3.000 acomiadaments, i lluitar contra la precarització del personal substitut i contra les retallades que es van aplicar el curs passat i que es mantenen pel present. A més, el govern de la Generalitat preveu que, amb el dèficit de l’1’58% encara haurà de fer més retallades aquests mesos, per valor de 800 milions d’euros, per completar els 2.500 que els experts calculen que cal ajustar. El deute de la Generalitat va passar de 41.778 milions a finals del 2011 a més de 50.948 milions finals del 2012 i es creu que acabarà aquest 2013 en prop dels 65.000 milions, amb uns interessos anuals de 2.200. És a dir, que retallen sous, educació i sanitat, venen empresa pública… per pagar els interessos de la banca. Un deute que segueix creixent brutalment. A més, aquest mateix mes de setembre es preveu la tramitació parlamentària de la LOMCE (llei Wert) i a Catalunya la LEC permetrà, amb el Decret de plantilles, la contractació del professorat a l'estil de la privada. La situació és més greu que el curs anterior Tot i que la darrera gran onada de retallades a l'educació pública ja ha tingut la seva aplicació en el passat curs 2012-13, podem afirmar que les condicions laborals i la qualitat de l'escola pública es troben ara en una situació encara més crítica i de més incertesa que el curs anterior. Des del Departament d'Ensenyament es va dir que es cobriran les jubilacions del present curs 13-14, però van deixar aquesta i altres qüestions pendents de l'objectiu de dèficit per aquest any. La mateixa consellera, Irene Rigau, deia aquest estiu que les retallades en educació “s'aniran reduint progressivament a mesura que les

restriccions pressupostàries siguin menors, es conegui l'objectiu de dèficit i s'aprovin els pressupostos per aquest 2013 o 2014”. Doncs bé, el famós objectiu de dèficit no ha estat ni de lluny l'esperat pel govern de la Generalitat i enlloc del 2%, l'1,58% imposat des del govern de l'estat “obligarà” a fer noves retallades addicionals i, a més, no s'aprovaran els pressupostos de l'any 2013. Així, sabem que tornaran a retallar, tot i que encara no sabem a on.

Wert. Una mostra ben clara és el darrer decret aprovat en el marc de la LEC (conegut com a Decret de plantilles) i que pot suposar, entre d'altres, l'elec-ció a dit de fins a la meitat del professorat dels centres per part de les direccions.

Pendents de la LOMCE, patint la LEC La LOMCE (Ley Orgánica de Mejora de la Calidad Educativa) del ministre Wert segueix endavant i es preveu que aquest mateix setembre passi el tràmit del parlament. A la nostra revista del gener, LI121, analitzàvem les greus repercussions de la implantació de la LOMCE. Com dèiem, aquesta llei té una vessant neoliberal amb similituds a la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), ja que també reforça els concerts i la gestió de l'escola pública seguint el model de la privada, i amb qüestions en què encara va més enllà com l'esponsorització per part d'empreses privades de centres públics o la possibilitat, a la Formació Professional Dual, que la totalitat d'hores de formació siguin impartides per empreses. A més, la LOMCE conté tota una vessant reaccionària i centralista que inclou: la reducció centralitzada del currículum al “bàsic” en una carrera d’obstacles amb tres revàlides, el retorn del paper de l’Església Catòlica a l’escola i l’adoctrinament cap a la religió, i el menyspreu absolut de les llengües cooficials que passen a ser de tercera i deixen de ser llengua vehicular. Resulta curiós sentir crítiques a la LOMCE per part de partits que en el seu moment van aprovar total o parcialment l'actual LEC com són CiU, PSC, ERC i ICV, ja que aquesta conté moltes de les característiques neoliberals i privatitzadores de la llei

Assignatures pendents: l'organització dels docents i la mobilització de tots els treballadors contra el deute El passat curs es va donar un contrast entre l'increment d’accions de les famílies i de conjunt de la comunitat educativa i la davallada dels espais de reunió i organització de treballadors de l’educació. La participació de tota la comunitat educativa en les mobilitzacions en defensa de l'educació pública és, sens dubte, un fet molt positiu però que, per les seves característiques, no pot substituir la defensa de les condicions laborals dels treballadors. En aquest sentit, la resposta que van donar als atacs rebuts, les direccions dels grans sindicats el passat curs va tornar a ser imposar, sense consultar amb els treballadors, mobilitzacions insuficients, aïllades i sense un pla de lluita que ens permetés creure que les podíem guanyar. Aquest curs cal més que mai, que els docents ens organitzem per tal de construir la lluita des de baix: debatent, mobilitzant i coordinant els centres i les zones educatives per tal que les mobilitzacions comptin amb la implicació i participació del màxim nombre possible de treballadors de l'educació. A més, cal una gran mobilització, tan àmplia com es pugui, al voltant d’un eix comú i determinant en la lluita contra les retallades: la lluita contra el pagament del deute.

Pedro Mercade

Lluita Internacionalista 126, setembre 2013 9


Síria, Egipte i Tunísia:

Revol

'ofensiva del règim de Baixar Al-Assad i l’amenaça de bombardeig imperialista a Síria, juntament amb la brutal repressió imposada pels militars egipcis, marquen el moment més difícil que han viscut les revolucions al món àrab des de l’esclat de Tunísia, fa gairebé tres anys. La contrarevolució avança de manera ferotge i no acaba de sorgir la imprescindible alternativa política revolucionària per donar sortida al clam de justícia social i llibertat, les reivindicacions dels joves i els treballadors que continuen pendents. L’esquerra internacional, que ha ignorat aquestes revolucions o seguint el castro-chavisme- s’ha posat obertament al costat dels règims i la reacció, serà còmplice, per activa o per passiva, si finalment tot plegat acaba en derrota. Però mentre la mobilització continuï la història no s’haurà acabat: la revolució encara no ha dit l’última paraula.

L

Comitè Coordinador UIT-CI/CEI

Rebutgem l'atac imperialista a Síria S’anuncia que Estats Units estaria a punt per un atac sobre Síria que podria ser imminent. Amb aquest objectiu ja compten amb diversos vaixells de guerra i submarins a la Mediterrània armats amb míssils de creuer i avions a diferents bases de la zona amb capacitat per a bombardejar territori sirià. Tindrien l’aval de la Gran Bretanya, França, alguns governs àrabs (Aràbia Saudita, Qatar) i amb Turquia. Durien a terme aquesta acció amb l’argument que el règim sirià es va “extralimitar” en utilitzar “armament químic”. Assistim a una nova farsa d’”intervenció humanitària” a causa de l’ús d’“armes de destrucció massiva”, com si la massacre química fos qualitativament més greu que els més de 100.000 morts per les bombes convencionals del règim durant els dos últims anys als barris populars de Homs, Damasc o Alep. Els Estats Units i Israel no tenen cap una opció que garanteixi el seu control, ni el règim, ni

una ala “moderada” de l’oposició: per tant, l’objectiu de la intervenció no és enderrocar Baixar ni desequilibrar la correlació de forces a la guerra: l’objectiu és que es mantingui la destrucció de Síria. Segons informen els mitjans, l’objectiu declarat del bombardeig no seria enderrocar Al Assad, sinó només “castigar-lo” per l’ús d’armes químiques amb alguns dies de bombardeigs i no es preveu invasió terrestre. No expliquen com s’ho faran per no afectar la població civil, tenint en compte a més, que faran servir míssils Tomahawk que utilitzen urani empobrit. D’altra banda efecte polític l’immediat a l’interior de Síria serà la confusió i fins i tot pot enfortir la dictadura, donant-li arguments per a massacrar els opositors en nom d’una falsa “resistència nacional antiimperialista”. S’afegirà més confusió a la ja sembrada pel chavisme i el govern de Veneçuela, que farà servir aquesta intervenció per a seguir avalant en carnisser Baixar Al Assad.

10

10

Lluita Internacionalista 126, setembre 2013

Durant els dos anys de guerra civil, l’imperialisme nord-americà i europeu han mantingut un “bloqueig” parcial a l’arribada d’armes per als rebels sirians. I especialment han impedit l’entrada d’armes pesades i blindats. En canvi, no hi ha cap bloqueig a l’armament pesant i de tot tipus que fan arribar Putin, el govern rus i l’Iran en suport al dictador sirià. És per això que la guerra és totalment desigual entre l’exèrcit, que té tota mena d’armes: míssils, avions, helicòpters i blindats proveïts per Rússia (que a més te una base naval a Síria), i els rebels que només compten amb armes lleugeres, altres recuperades a l’enemic en els combats i algunes de fabricació pròpia. Els pobles i barris rebels han de suportar de manera permanent bombardeigs des d’avions o amb míssils, contra els quals no tenen cap defensa. Davant l’anunci de bombardeig dels Estats Units, som clars del tot: rebutgem qualsevol acció militar o bombardeig imperialista a Síria, tant dels Estats Units amb el suport de l’OTAN,


En altres llocs hem escrit sobre el paper contrarevolucionari del chavisme, que ha posat al davant els seus interessos petroliers per fer costat a dictadors com Gaddafi o Al-Assad en l'extermini dels seus pobles, abonant teories conspiratòries semse semtot. La lògica “dels enemics dels meus enemics són els meus amics” no només és errada sinó una traïció en tota regla. ¡Com sonen ara de cíniques, algunes veus de l’esquerra que ara clamen ara contra la “guerra” a Síria, després de més de 100.000 morts, 6,5 milions de desplaçats i el bombardeig sistemàtic de les zones populars del país per les tropes del règim! ¡Quin cinisme els qui bramen ara contra “la intervenció”, com si l’Iran, Rússia i Hezbollah no haguessin “intervingut” sistemàticament durant aquests anys en suport a Al-Assad”, com ho han fet Turquia l’Aràbia Saudita i Qatar per aïllar militarment els grups revolucionaris en el bàndol rebel armant els jihadistes! El poble sirià suporta des

de fa gairebé tres anys guerres i intervencions estrangeres. Condemnem –que quedi ben clar, condemnem- el bombardeig imperialista, però des d’un plantejament a les antípodes del chavisme i l’estalinisme, que s’alineen amb Al-Assad. Perquè Siria no és l’Iraq: a Síria hi ha una revolució, un poble alçat en armes que paga amb sang des de fa dos anys la lluita contra una dictadura ferotge. Si finalment, l’imperialisme ataca no serà per derrocar el dictador per prendre-li el petroli, sinó perquè vol tallar d’arrel aquesta revolució i controlar-la. O potser l’objectiu és només allargar la guerra fins la destrucció de Síria: com reconeixia cínicament Edward Luttwalk al New York Times fa uns dies, als Estats Units no els convé ni una victòria aclaparadora del règim ni encara menys la seva derrota a mans d’uns grups “rebels” que no controla, tot plegat a la frontera nord d’Israel. Per a Obama, el millor és que continuï el desgast als dos bàndols (cent

mil morts més? i què?) fins que estiguin disposats a acceptar una sortida negociada on res no canviï, que mantingui intacte el règim i asseguri una sortida “honorable” per Al-Assad. Demanar un procés polític i la negociació amb aquest règim no és altra cosa que legitimar un criminal. Egipte avui és l’altre font on avança la contrarevolució, després que els militars s’alcessin sobre les massives manifestacions populars del 30 de juny amb un cop d’estat que vol imposar el retorn de la dictadura. També hem condemnat –sí, condemnat- la ferotge repressió orquestrada pels militars contra els Germans Musulmans, a les bases dels quals hi ha joves i treballadors confiats equivocadament en una direcció reaccionària però que són imprescindibles per avançar en la revolució a Egipte. I ara la repressió arriba a l’esquerra, amb la detenció d’Haizam Mohamedain, advocat laboralista i dirigent dels Socialistes Revolucionaris. La repressió

com també rebutgem la intervenció militar russa i de Hezbollah amb el suport d’Iran. Els socialistes revolucionaris rebutgem totes les accions criminals del dictador Baixar Al-Assad, inclosa l’acció genocida de fer servir gasos verinosos contra el poble. Estem contra la dictadura siriana i donemm suport a la lluita del poble rebel pel seu derrocament. Però rebutgem que sigui l’imperialisme qui pretengui atribuir-se alguna postura “humanitària” quan sempre ha avalat tota mena de dictadors, inclòs el règim sirià, fins fa poc temps lloat pels mateixos que avui l’amenacen. Totes les intervencions militars imperialistes ha servit sempre per intentar oprimir els pobles del món. En aquest cas intervindrien per dir que ells són els gendarmes del món i per intentar incidir en una futura sortida negociada del conflicte (conferència de Ginebra), que buscarà evitar el triomf revolucionari del poble sirià rebel. I alhora per donar suport a l’estat sionista d’Israel contra el poble palestí que lluita pel seu alliberament. No és en va que el règim d’Al Assad ha apuntalat la frontera nord d’Israel i mai ha mogut un dit per recuperar els Alts del Golan ocupats des de 1967. Tot el nostre suport al poble rebel,

als treballadors i joves sirians que lluiten i donen la seva vida contra la dictadura. Però no fem cap confiança política en la Coalició Nacional Síria (CNS) ni en l’estat major de l’Exèrcit Sirià Lliure (ESL), que estan controlats per forces com els Germans Musulmans i que compten amb el suport de governs pro imperialistes com Qatar o Turquia, governs que actualment avalen i demanen la intervenció militar de l’imperialisme. Per altra banda, l’enfortiment de les forces islamistes radicals en els darrers mesos (Front AlNusra, Estat Islàmic de l’Iraq i Síria i d’altres), és una conseqüència dels intents del països del Golf i de Turquia per tal de corrompre i dividir la revolució. La seva força no ve del suport popular del poble sirià, sinó de l’ajuda econòmica i militar dels estats del Golf. Els atacs d’aquests grups contra les milícies kurdes i de l’ESL, les seves pràctiques autoritàries i sectàries contra el poble sirià han demostrat el seu caràcter reaccionari. La tasca principal de l’esquerra mundial és donar suport a les masses sirianes que es van aixecar contra el règim dictatorial d’Al-Assad i ajudar en tots els sentits als marxistes revolucionaris sirians en la seva tasca de construcció d’un partit revolucionari sobre el tereny.

Fem una crida als pobles àrabs i de Turquia que es mobilitzin per a rebutjar la intervenció imperialista i en suport del poble rebel sirià, exigint als seus governs que no col·laborin amb l’atac imperialista. Armes per a la revolució! Suport material al poble rebel , sense cap condició!, inclòs l’armament pesat i antiaeri que sol·liciti el poble rebel sirià per a poder derrocar al dictador Al.Assad. Cridem als sindicats de treballadors arreu del món, però especialment als de Grècia, Turquia i Xipre, que exigeixin que cap vaixell ni avió de l’imperialisme faci servir les bases militars instal·lades en aquests països. Aturem la intervenció imperialista ianqui a Síria! Fora el suport militar de Rússia i Iran al dictador! Visca la lluita del poble sirià contra la dictadura! Fora la dictadura d’Al Assad! 29 d’agost de 2013

Comitè de Coordinació UITCI/CEI Unitat Internacional dels Treballadors/ Quarta Internacional – Comitè d’Enllaç Internacional (FO, Turquia, LI, Estat espanyol)

PRÒXIM ORIENT I NORD D' ÀFRICA

ució i contrarevolució

Lluita Internacionalista 126, setembre 2013 11


Fora la nova dictadura

militar no sorprèn ningú. Però el més preocupant és que només els Socialistes Revolucionaris i el Moviment del 6 d’abril, han rebutjat el cop militar. La majoria de d’esquerra empara el poder de l’exèrcit: des del Partit comunista fins la socialdemocràcia o als dirigents de la Federació de Sindicats Egipcis, que ha assumit el ministeri de Treball del govern colpista. I amb tot el vent de cara – i amb el La del 14 d'agost ha estat la jornada més sagnant que viscut Egipte en suport dels Estats Units, Aràbia Saudita i Al-Assad- els la seva història. La salvatge repressió ordenada i executada pel govern militars han gosat fins i tot recuperar Mubàrak. Israel ha cívic-militar va tenir lloc no només a la capital, el Caire, sinó també a respirat tranquil des del cop i s’ha concentrat a defensar diverses ciutats de l’interior. que Estats Units no guardés les formes tallant els 1.550 Des del cop del 3 de juliol, els seguidors de l’expresident Mursi, milions de dòlars anuals amb què sosté l’exèrcit egipci a convocats pels Germans Musulmans s’han mobilitzat massiva i canvi de preservar la “pau” amb l’estat sionista. permanent i van acabar instal·lant diversos campaments reclamant I encara queda Tunísia, el bressol del procés per la llibertat de Mursi i manifestant oposició al nou govern. L’Exèrcit revolucionari, on la disputa entre les tres principals forces va reprimir diverses vegades les seves mobilitzacions i finalment el no s’ha decantat encara. El govern islamista d’Ennahda dimecres 14 ha començat una salvatge repressió sobre els ha mantingut la mateix política neoliberal i islamitzadora campaments en diferents ciutats i diversos barris d’El Caire. que Mursi a Egipte. Sobre el malestar de la gent perquè Especialment a la plaça de Rabaa al Adaweya on se situava un les reivindicacions de la revolució no han tingut sortida, la dels seus campaments. dreta del vell règim “reciclada” en Nidá Tunis es prepara Molts dels cossos tenien trets en el cap o el pit, mostrant clarament per tornar, si cal, sota una façana democràtica. I a l’acció de franctiradors de l’Exèrcit."Les bales cauen sobre els l’esquerra el Front Popular, que agrupa l’esquerra manifestants de Rabaa al Adaweya des de totes direccions", va nasserista i revolucionària havia començat a erigir-se com expressar el portaveu dels Germans Musulmans, Mohammed el a referent. I al darrere d’aquestes forces hi ha els dos Beltagui, qui més tard va ser detingut per la policia als voltants grans poders: l’exèrcit (que ha estat el garant de l’estabilitat d’aquesta plaça. Entre els assassinats per la repressió es troben però, fins ara, ha evitat intervenir directament en el procés una periodista del Gulf News i un càmera del canal Sky News. polític) i la UGTT, principal força organitada del país. Els Després de la massacre el govern ha declarat l’estat assassinats polítics de Chourki Belaïdi i Mohamed Brahmi, d’emergència durant un mes i ha anunciat el toc de queda a El tots dos del FP, van ser contestats amb més Caire i en 10 províncies més (Gizeh, Alexandria, Beni Sueif, Menya, mobilitzacions que les que van enderrocar Ben Alí. Però Asiut, Sohag, Beheira, Sinaí del Nord i del Sud i Suez), en un intent enlloc d’alçar una alternativa revolucionària, el FP, com a de controlar la situació i impedir noves mobilitzacions. Egipte, proposa un govern de “Salvació Nacional” amb la dreta per treure els islamistes del poder. Confiem que Els pobles del món han de repudiar aquesta massacre l’exemple d’Egipte, que es va veure amb tanta simpatia a Cínicament el govern d’Obama “va condemnar” la violència, mentre mai ha Tunísia, serveixi ara per deixar clar que combatent repudiat el cop i segueix enviant una milionària “ajuda” militar de 1550 milions l’islamisme polític de la mà de les forces reaccionàries, de dòlars a l’exèrcit egipci. Tot això per seguir “pagant” el seu suport a la l’esquerra enterra la revolució i es cava la seva pròpia “pau” amb Israel contra el poble palestí. Per això després del cop de juliol, el fossa. govern i l’exèrcit egipci van tancar la frontera amb Gaza. Són els pobles Analistes i mitjans de comunicació omplen pàgines i àrabs i del món els que han de sortir al carrer a reclamar que pari aquesta pàgines amb embolicades consideracions sobre la massacre i que s’acabi aquesta nova dictadura instal·lada a Egipte. Els geopolítica del Pròxim Orient, que no són altra cosa que militars, que realment exerceixen el poder a Egipte, encapçalats pel sanguinari excuses per justificar l’abandonament d’aquestes repressor el general Abdel Fatah al Sisi, Ex-Ministre de Defensa del govern revolucions. La coartada perfecta, o els arbres que no de Mursi, van utilitzar al juliol, la genuïna rebel·lió popular contra el govern de deixen veure el bosc: les monarquies islàmiques (Aràbia Mursi i els Germans Musulmans (GM), amb milions de persones mobilitzats Saudita, Qatar) contra les repúbliques laiques (Síria, Iraq, a l’emblemàtica Plaza Tahrir, per ocupar el poder amb un cop d’estat Egipte), la pugna regional entre l’Aràbia Saudita i Turquia, Al juliol, equivocadament el poble i la joventut mobilitzada, van saludar la guerra de satèl•lits de l’Iran (que s’enfronta als Estats la intervenció militar i el cop d’estat. Fins i tot els militars i el seu nou govern Units a través de Hezbol•lah i Síria) la rivalitat secular van rebre el suport de sectors de l’esquerra egípcia, que estan en el Front entre xiïtes i sunnites. Tot queda confós en un marasme de Salvació Nacional, entre ells l’organització juvenil Tamarud, que va imd’interessos contradictoris, amb un sol missatge: és una pulsar la insurrecció contra Mursi, i la Federació Sindical Independent, que regió molt complicada i perillosa. El resultat d’això és la va posar al Ministre de Treball. Només el Moviment juvenil 6 d’Abril va desconfiança dels pobles i treballadors a Europa, que ha prendre distància del govern militar. paralitzat tota resposta, per exemple, a l’horror de la Rebutgem la política de col·laboració de classes d’un sector de les massacre química als barris de Damasc. Fins i tot hi ha forces d’esquerra que avui participa en el Front de Salvació Nacional, al anàlisis des de l’esquerra que arriben sense pudor a una costat dels fulul (restes de l’antic règim) i les forces liberals. L’aval d’una conclusió lapidària: el Pròxim Orient és tan complicat que majoria de l’esquerra al cop militar -que el legitima davant les masses- tindrà no valia la pena intentar-hi una revolució. Més els hauria un preu molt car. Només el poble, els seus treballadors, dones i la joventut valgut als pobles afectats acceptar que el seu destí és revolucionària mobilitzats i en el poder, poden aconseguir els canvis de fons viure sota la dictadura. plantejats des de la revolució que es va iniciar en 2011. Només si posem al centre la lluita de classes podem Els socialistes revolucionaris vam dir en aquell moment que era un greu orientar-nos enmig d’aquesta aparent complexitat. Són error avalar el cop i obrir una confiança en els militars i al seu nou govern les dinàmiques de la revolució, i ara, les de la integrat per forces polítiques i dirigents polítics patronals i pro-imperialistes contrarevolució les que marquen la pauta. I al final, Aloposats als GM. Com el premi Nobel de la Pau Mohamed El Baradei, com Assad, Estats Units, Aràbia Saudita, Israel i els militars que ara va renunciar, després d’haver avalat repressions anteriors. El egipcis estan tots al mateix costat de la barricada. A veritable poder són els militars que han reprimit i detingut a milers de l’altre hi ha els joves, els treballadors i els pobles oprimits. simpatitzants dels GM. Es tracta d’una nova dictadura que massacra al Així, no és tan complicat escollir bàndol. 12 Lluita Internacionalista 126, setembre 2013 12

Rebutgem la massac


caiguda de Mursi constata que aquest procés no es pot donar per etapes, consolidant primer una democràcia parlamentària burgesa i després avançant en mesures socials, perquè tota política que no avanç cap a la ruptura amb el capitalisme, donarà a les forces reaccionàries una oportunitat per recompondre’s. I perquè si la democràcia no suposa pa i treball quin sentit tindrà per als milions que van sortir el 30 de juny? El dilema no és islamisme o dictadura, sinó dictadura o revolució. Des del Comitè Coordinador UITCI/CEI cridem als treballadors i als pobles del món i a totes les organitzacions que es reclamen democràtiques i d’esquerra a pronunciar-se contra aquesta repressió criminal i per la fi d’aquesta nova dictadura

els partidaris de Mursi, només preparen la repressió contra les forces de l’esquerre més endavant.En primer lloc, han de ser els treballadors, la joventut i el poble egipci els que surtin al carrer a parar aquestes massacres i reclamant la fi de la dictadura. Ho han de fer els mateixos que es van mobilitzar en el seu moment contra Mursi. Començant pel moviment Tamarud i la Federació Sindical Independent, que han de trencar ja amb els militars i sortir al carrer per reclamar que cessi la repressió a la GM i que s’alliberi a tots els seus dirigents i militants presos. Els socialistes revolucionaris recolzem la mobilització popular contra el govern de Mursi i la GM, perquè Mursi juntament amb els militars va seguir reprimint al poble i governant per als de dalt. No donem cap aval polític a la GM perquè es tracta d’una força social i

se cessi tota repressió, que s’aixequi l’estat d’emergència, s’alliberi a l’ex president Mursi i a tots els dirigents i militants de la GM, que marxin els militars i es constitueixi un govern de les organitzacions sindicals, juvenils i populars que van derrocar a Mubarak en el 2011 que imposi un pla econòmic d’emergència obrer i popular. En una dinàmica de revolució permanent, les masses avancen en l’experiència de la mobilització i van derrotant obstacles, com l’islamisme polític, que apareixia com la principal força política amb capacitat per desviar la revolució dels seus objectius. Però les necessitats de les masses i les seves reivindicacions democràtiques i socials no tenen sortida sense un projecte que avanci cap al socialisme i trenqui amb qualsevol resta de l’antic règim. La

militar.

cre a Egipte poble i que posa en perill els assoliments democràtics de la revolució àrab.

Repudiem la massacre perpetrada pels militars a Egipte! Prou de repressió!!! Fora l’estat d’Emergència! Llibertat a Mursi i a tots els presos polítics dels Germans Musulmans! Fora el govern cívic-militar!! Per un govern de les organitzacions sindicals, juvenils i populars que van derrocar a Mubarak!!!

15 d’agost de 2013 Comitè Coordinador UIT-CI-CEI

PRÒXIM ORIENT I NORD D' ÀFRICA

Prou de repressió! Fora la nova dictadura! Llibertat als presos polítics! Rebutgem la repressió contra els Germans Musulmans (GM). Els sectors populars que avui són massacrats són imprescindibles per aprofundir la revolució. Han de trencar amb direcció islamista neoliberal, però això només serà possible si l’esquerra assumeix una política d’independència de classe. A més, els atacs dels militars avui contra

política patronal, lligada a importants sectors empresarials egipcis. Mursi es va cavar la seva pròpia tomba perquè no va voler una ruptura amb el vell règim sinó una transició pactada per contenir la revolució. Per a aquest objectiu, va trobar el suport de l’Exèrcit i dels Estats Units. Però no avalarem mai a un govern militar i a la seva repressió. I menys que siguin ells els que jutgin a Mursi i als dirigents dels Germans Musulmans. Serà el poble treballador i les seves organitzacions qui ho facin. Aquest ha estat un gran error de sectors de la joventut i l’esquerra egípcia. No hi ha ni militars ni cops d’estat progressius. Només els treballadors, la joventut revolucionària i el poble en el poder portaran el canvi de fons que va impulsar la revolució àrab. Per això reclamem que

Lluita Internacionalista 126, setembre 2013 13


PRÒXIM ORIENT I NORD D' ÀFRICA

Tunísia

Assassinat Mohamed Brahmi Sis mesos després de l’assassinat de Choukry Belaid, el Front Popular de Tunísia ha tornat a ser colpejat de nou per l’atroç assassinat de Mohamed Brahmi, fundador del Corrent Popular. Condemnem aquest atac contra l’esquerra, la única força que pot donar una perspectiva revolucionària al poble tunisià. 1.Expressem la nostra solidaritat amb la família del company assassinat, el seu partit i el Front Popular. Exigim una exhaustiva investigació del crim i el càstig dels autors i dels responsables polítics. Finalment, denunciem que l’assassinat de Belaid segueix impune. 2.El govern Ennahda té la plena responsabilitat política dels assassinats de Brahim i Belaid perquè dóna suport a la impunitat. La Troica no ha resolt els problemes dels treballadors i del poble de Tunísia que van provocar la revolució que va enderrocar a Ben Ali. De fet, no s’ha avançat en la ruptura amb l’antic règim (depurar les forces de seguretat i la justícia). En canvi, la política neoliberal del govern ha empitjorat les condicions socials, la desocupació i la misèria dels treballadors i joves tunisians. 3.Després de la caiguda de Morsi a Egipte, el poble tunisià va

començar les protestes per enderrocar al govern islamista. Recolzem la seva lluita per recuperar la revolució i posar-la en el camí de satisfer les necessitats dels joves i dels treballadors. No obstant això, hem d’advertir contra els perills de la intervenció militar: l’exèrcit s’erigeix com Bonaparte, per sobre de les confrontacions socials i tracta d’imposar les seves regles, que no tenen res a veure amb les aspiracions populars. La crida del general egipci Al-Sisi demanant suport popular a la repressió aprofundeix les divisions i pretén guanyar legitimitat per tenir carta blanca. L’actual ofensiva contra les bases dels Germans Musulmans obre la porta a la repressió contra l’esquerra i les forces populars. L’única garantia per a la continuïtat de la revolució és la mobilització permanent dels joves i dels treballadors en la lluita pels drets democràtics i socials. 4. Creiem que l’única manera de respondre a les necessitats de les masses tunisianes és posar els recursos del país al servei de la lluita contra la desocupació, amb plans de contractació pública, el no pagament del deute i la ruptura amb la Unió Europea, que protegeix els interessos de les multinacionals res-

14

14

Lluita Internacionalista 126, setembre 2013

ponsables del saqueig del país. Això ha de lligar-se a l’aprofundiment de la ruptura democràtica amb l’aparell repressiu de l’antic règim. Si la revolució no avança en els seus objectius socials, els assoliments democràtics estan en perill, i la intervenció militar només conduirà a una reculada. 5. L’aprofundiment de la revolució és impossible si es fa amb aliances polítiques que no tenen un pla clar per a la defensa dels interessos dels treballadors, els camperols i l’exèrcit de joves aturats abandonats per la política del govern islàmic. La disjuntiva no és només entre l’Islam i el secularisme, ja que tots dos poden imposar una política neoliberal. 6. Per això creiem que no hi ha perspectiva revolucionària amb sectors de l’antic règim, com Nidaa Tounes, o amb la formació d’un govern de salvació nacional. Només un govern dels treballadors i per als treballadors, sense vincles amb l’antic règim ni amb l’ islamisme neoliberal, format per les forces revolucionàries i les organitzacions obreres polítiques i sindicals, pot donar resposta a les masses tunisians. Istanbul, 26 de juliol 2013 Comitè de Coordinació UITCI /CEI Group Socialiste Internationaliste


Vaga general 29M

Absolts els joves vaguistes del Clot El 30 de juliol, el jutjat penal 3 de Barcelona va dictar la sentència absolutòria. Se'ls demanaven penes de fins a set anys acusats de generar disturbis a la vaga general del 29M (veure LI Nº 124). Un mes abans havien estat absolts els cinc vaguistes del barri de Les Corts. La campanya de solidaritat, les concentracions als jutjats i la important manifestació "per l'absolució dels vaguistes del 29-M " el 1/6 al Clot, amb més de 500 persones, han estat la clau d'aquests sentències. I mostren que la mobilització és l'única manera d'enfrontar una política repressiva que anirà en augment, al ritme dels ajustos que l'Estat i la Generalitat intenten aplicar. A continuació, reproduïm una entrevista a Sergi Z., un dels tres absolts : LI - En quines circumstàncies us detenen a en Javier, Oscar i tu? Sergi - A través d'uns cartells que hi havia al barri i de la crida de les xarxes socials vam anar a un piquet que en principi anava a ser merament informatiu. Es va començar d'una forma més o menys pacífica i, a poc a poc, la cosa es va anar complicant. Hi havia persones que van venir en una altra disposició: van començar a bolcar contenidors, a tallar vies, i segons la meva manera d' entendre-ho, el que s'estava fent era espantar la gent de la manifestació més que ajudar-la en la participació. Després arribem a la plaça de les Glòries, i a l'alçada d'Independència amb Gran Via, veiem venir la policia. Alguns van sortir corrent i altres no, va ser el meu cas, estava tranquil que no havia fet res, i per això en aquell moment vaig suposar que no tenia perquè sortir corrent . Ens van tenir dues hores contra una paret i quan va arribar la policia, una patrulla i ens van detenir va ser quan em vaig veure dins d'una odissea surrealista dantesca: no em creia que se m'estigués detenint sense haver fet res. Després vaig anar a comissaria, on vaig estar 48hs

detingut, i després vaig passar a disposició judicial. Aquí vaig detallar els fets, vaig dir que era veritat que hi havia gent que havia bolcat contenidors, però que jo no havia tirat cap, ja que no era la meva manera d'entendre la lluita per canviar el món. LI - Penses que el vostre judici es pot emmarcar en una campanya més general de criminalització de la protesta: persecució al SAT, detencions a membres de CGT i fins i tot , a altres sectors del 15M ? S.Z. - Sí, és clar! Ara mateix estem en una situació en la qual s'està criminalitzant i titllant de radical o anti sistema a tothom qui vulgui alçar la veu per denunciar les injustícies que està patint la població, a qui intenti denunciar l'estafa que és socialitzar les pèrdues dels bancs, i a qui, simplement, no combreguen amb això que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats ( ... ) . El que està succeint amb el SAT em ??sembla una vergonya, ja que a Andalusia la majoria de les terres estan sense utilitzar mentre hi ha terratinents que reben subvencions multimilionàries de la UE, a través del PAC. Es criminalitza a un sindicat que l'únic que vol és activar aquestes terres i generar una riquesa des de la base i des del propi treball. Sobre CGT és el mateix: qualsevol sindicat que no pertanyi al Pacte Social, que no formi part de l'organització estatal, que no visqui de les subvencions i que intenti realment defensar la classe obrera, serà criminalitzat i posat com a enemic públic . LI - Des de la teva posició com a membre d'una assemblea sorgida del 15M i també com a treballador i delegat de CCOO, com penses que ha de ser la lluita per canviar aquesta situació? SZ - La primera transformació l'ha de fer cada persona, en si mateix. Jo col.laboro amb el 15M perquè crec que la societat ha

d'organitzar des de les bases, que ha de ser una majoria de ciutadans la que decideixi de quina manera vol viure i conviure, i que no ho decideixi una petita oligarquia. Crec que les assemblees ciutadanes han d'anar a més, que ha d'haver una major participació. Decidir, per exemple, els pressupostos generals de l'estat, en què gastar els diners que aportem tots pagant els impostos. Sobre CCOO, jo pertanyo a les bases, no estic en l'estructura de direcció; tinc moltes discrepàncies amb el que és la direcció del mateix sindicat en tant que s'ha d'actuar d'una altra manera. No és simplement fer una vaga de tant en tant, sinó que haurien de ser vagues sostingudes durant molt més temps i donant un altre tipus de resposta, d'acord amb la contundència que estan tenint el mateix Estat i la patronal per suprimir drets laborals als treballadors . Si bé és cert que estic a CCOO feina en una empresa petita i aquí la gent no vota al sindicat, vota la persona. I a partir d'aquí som moltes persones que estem en les bases de CCOO i al mateix temps participar en el 15-M i en altres moviments socials des dels quals intentem portar les nostres idees i canviar els sindicats des de dins perquè actuïn d'una manera més propera al propi treballador i no des de la distància d'un organisme de l'Estat.

Lluita Internacionalista 126, setembre 2013 15


INTERNACIONAL

Grecia

Syriza: abolir o rescatar e Syriza, Coalició de l'Esquerra Radical grega que agrupa a partits i organitzacions sorgides de l'eurocomunisme, el maoisme, l'ecologisme i el trotskisme, va aixecar importants expectatives en amplis sectors dels treballadors i de l'activisme polític, dins i fora de Grècia, després de les eleccions de maig i juny de 2012. La coalició va ser la segona força, amb 72 escons, i un 27% dels vots, i va trencar el bipartidisme en què s'alternaven el PASOK i Nova Democràcia –que ara comparteixen govern-, des de la fi de la dictadura dels Coronels el 1974. Aquesta ruptura amb el passat, a més, arribava amb un discurs enfrontat a les polítiques d'ajustament imposades per la troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional). El passat mes de Juliol es va celebrar el congrés en que Syriza es convertia en partit polític... deixant el discurs inicial reduït a això, a un discurs. Grècia entre el segon i el tercer rescat La situació a Grècia és d'emergència per a molts sectors de la població. L'atur oficial supera el 27%, i afecta més de 1.300.000 treballadors (sobre una població de 11,5 milions), i supera el 62% entre

els joves; les previsions oficials parlen d'un creixement negatiu del 4% aquest any i s'estima que el poder adquisitiu està en nivells propers a la meitat dels de fa 5 anys; l'associació de pymes preveu 40.000 nous tancaments de negocis fins a final d'any, que arribarien a un total de 90.000. I el deute grec, de gairebé 304.000 milions d'euros, el 156% del PIB, continua creixent per efecte dels alts interessos, els rescats i el dèficit públic augmentat per les privatitzacions. El país va ser rescatat per segona vegada, amb 6.800 milions d'euros, a principis de l'estiu. Les exigències de la Troica per al segon rescat van ser iniciar un procés de 25.000 acomiadaments en el sector públic, accelerar la privatització d'infraestructures com els aeroports, i la reducció/liquidació d'organismes públics, com la cadena pública de ràdio i televisió ERT. Precisament el tancament de ERT, amb més de 2.500 acomiadaments, va ser respost amb l'ocupació i posada en funcionament pels treballadors, que va aixecar un gran moviment de suport i una nova vaga general el passat juny. Alhora els treballadors públics (serveis de neteja, policies locals...) mantenien la vaga contra els acomiadaments. El govern, que acabava de militaritzar la vaga d'ensenyament el mes de maig, amenaçant als mestres amb la presó en cas de no acudir al treball (com havia fet abans amb els treballadors del metro i amb els estibadors portuaris), va entrar en crisi i el partit DIMAR ( E s q u e r r a Democràtica) el va abandonar, deixant a Nova Democràcia i el PASOK, amb una ajustada majoria en el

16

16

Lluita Internacionalista 126, setembre 2013

Parlament de 153 vots, sobre un total de 300, molt afeblits. En aquest context es va celebrar el congrés de Syriza, convocat amb caràcter urgent al maig. Un congrés que consolida el gir a la dreta L'evolució de Syriza des de la seva última conferència al novembre de 2012, ha estat un progressiu intent de llimar aspectes del seu programa per a presentar-se com alternativa de govern “creïble i responsable”. Dirigents de Syriza han remarcat en les seves intervencions públiques que estan disposats, una vegada arribin al govern, a negociar els aspectes bàsics del programa (com l'anul•lació dels memoràndum), i asseguren que no prendran “decisions unilaterals”. El mateix Alexis Tsipras, president de Syriza, ha realitzat últimament viatges a Alemanya, per a entrevistar-se amb el ministre Schaüble, i als EUA on s'ha reunit amb representants del FMI, evidentment amb objectius similars. A les creixents crítiques contra Tsipras per tenir un discurs “radical i agressiu” cap a dins i un altre més “realista i moderat” cap a fora, cal afegir el descontentament i la desorientació que va originar la retirada del suport a la vaga dels ensenyants del passat maig, aprovada per més del 90% en assemblees excepcionalment massives, prohibida pel govern, i que els sindicalistes de Syriza van ser claus per a desconvocar. Aquest gir explica que el congrés de juliol fos convocat amb menys de dos mesos, sense gairebé temps perquè la militància -que ha crescut enormement durant els últims mesos- pogués preparar-lo, i sense afrontar temes polítics clau, com el derrocament del govern i la convo catòria de noves eleccions, plantejats per sectors de la coalició. L'objectiu era convertir Syriza, ja com a partit, en un aparell electoralista fortament centralitzat i presidencialista, i tallar el desenvolupament de les tendències d'esquerra abans que aquestes poguessin prendre força.


el capitalisme? El tema principal del congrés va ser aquest, amb l'adopció d'uns estatuts i un programa comuns. Syriza continua pronunciant-se formalment contra els memoràndums i les privatitzacions, per l'auditoria del deute per a diferenciar la part legítima de la il•legítima (anul•lar la il•legítima i aplicar/negociar una moratòria a la resta), a favor de la renda bàsica i d'ajudes a tots els aturats (que es finançarien amb un nou sistema fiscal que inclogui, per exemple, l'Església), i per una política de recuperació econòmica amb augment de la despesa social i suport a la producció ecològica i sostenible, especialment l'agrària. El programa eludeix conscientment la nacionalització de la banca i altres aspectes anticapitalistes, que enuncia com a generalitats i només parcialment i amb ambigüitats com el ‘control social’, que no es concreta, i certes penalitzacions a activitats financeres concretes. Les tendències són formalment reconegudes, i es vota la dissolució “amb acord” dels partits i organitzacions de la coalició en el nou partit Syriza-EKM (Front Social Unitari). El President és triat pel congrés i no pels òrgans de direcció, com ho era fins llavors. Això suposa l'enfortiment d'Alexis Tsipras, que va obtenir el 74% dels vots vàlids (va haver-hi vots nuls), tot i que en les votacions per a la nova direcció la Plataforma d'Esquerres va obtenir el 28% dels vots per al Comitè Central, enfront del 65% de la llista de Tsipras. La Plataforma d'Esquerres va presentar esmenes sobre la no legitimitat i el no pagament del deute, sobre la possible sortida de l'euro i l'eurozona, la nacionalització de la banca i l'anulació de les privatitzacions. També es va pronunciar per un govern netament d'esquerres, sense partits de centre o de la burgesia sobiranista. No obstant això, els seus plantejaments van ser rebutjats, de manera que el Congrés es va tancar amb un enfortiment del pla de Tsipras de

“centralizació” com a partit i preparació de l'aparell per a presentar-se com "l'alternativa responsable de govern". Va comptar també amb el suport internacional del Front de Gauche francès, o d'IU i ICV de l'estat espanyol, forces que intenten projectar l'èxit electoral de Syriza a Grècia als seus propis països i coalicions, compartint aspectes programàtics essencials, com l'auditoria del deute il.legítim, i la mateixa claudicació en temes clau com l'euro i la UE, o la nacionalització de la banca. Davant el tercer rescat El setmanari alemany Der Spiegel citava a l'agost un document del Bundesbank, segons el qual serà necessari un tercer rescat a Grècia, com a molt tard a principis del 2014, cosa que contradiu el discurs oficial de la UE. L'actual govern ha deixat clar a la troica que està disposat a continuar aplicant les mesures contra els treballadors i el poble grecs que acompanyen els rescats, per dures que siguin; però l'estabilitat política pot ser difícil de mantenir en el pròxim període davant noves vagues i

mobilitzacions en resposta als nous atacs. Després de la crisi de l'estiu, i amb la debilitat del govern, és possible que Syriza es trobi davant la possibilitat de formar govern abans de l'esperat. No obstant això, aquest govern, sigui en coalició o sigui de Syriza en solitari, aplicarà un programa rebaixat que evitarà els temes clau. No hi ha solució per als treballadors i treballadores que pateixen les polítiques d'ajustament si no és amb l'aplicació d'un programa decididament anticapitalista que afronti l'anul•lació dels memoràndum i privatitzacions, el no pagament del deute i la ruptura amb la UE, la nacionalització de la banca i el control de l'activitat econòmica per a orientar-la a resoldre els problemes dels treballadors i treballadores i dels sectors empobrits. Syriza no ho farà, i les expectatives que va crear la fallida del bipartidisme, a Grècia i a Europa, es veuran una altra vegada frustrades. És necessària la unitat de les forces revolucionàries per a construir des de ja l'alternativa política a Syriza.

Luis Carlos Gómez, Luca

Lluita Internacionalista 126, setembre 2013 17


Campament d'Estiu del Fr ont Obr er TTur ur c Front Obrer urc

Compartint l'endemà de la lluita Entre el 25 i el 28 de Juliol es va celebrar a Assos, a la costa de l’Egeu, el campament d'estiu de Front Obrer (Isçi Cephesi) de Turquia, partit què Lluita Internacionalista manté un Comitè d'Enllaç Internacional (CEI). El campament va comptar també amb la participació de companys del Groupe Socialiste Internacionaliste (GSI), de França. Quedaven encara en molts companys turcs seqüeles de la fortíssima repressió policial contra les mobilitzacions del parc de Gezi (problemes en les cames, respiratoris i digestius), però les companyes i companys del FO estaven plens de l'optimisme de qui sap que la lluita només ha aixecat el teló d'un nou acte i se senten carregats de força i energia per afrontar-lo. El tema que va ocupar les sessions de discussió va ser, com no podia ser d'una altra manera, la mobilització de la plaça Taksim i 84 de les 88 ciutats turques la passada primavera. Es va discutir el balanç de la participació i la política del FO en la lluita, les repercussions internacionals, i la situació actual del moviment. En els debats, les companyes i companys del FO van aportar les seves anàlisis i

opinions sobre altres temes, com la possibilitat de legalització del partit semilegal en l'actualitat ja que encara persisteixen, com ha pogut comprovarse en la recent repressió, elements essencials de la dictadura militar, malgrat el simulacre de reforma de la Constitució realitzat pel govern. També sobre el paper dels treballadors i la política sindical en el moviment de Taksim, la important participació de les dones en les mobilitzacions (s'estima que el 54% dels manifestants van ser dones, la

majoria joves), i la tendència actual del moviment a la dissolució, fomentada per grups d''experts' lligats a diferents partits, que tracten de frenar la lluita contra el govern mitjançant la disgregació del front comú en infinitat de fronts separats i sense connexió (educació, sanitat, laboral, dona, ecologia...). A més, vam debatre el paper de les actuals assemblees de barri i de les vagues i lluites de resistència dels treballadors, sobre el perill de despolitització, similar a la de-

Escola d´Estiu de Lluita Internacionalista 2013 Del 1 al 4 d’agost va tenir lloc l’escola del partit d’aquest any. El tema, “Reforma o revolució” es va triar per aportar elements d’anàlisi a militants i simpatitzants davant les discussions i propostes polítiques que estan apareixent i que volen ser una alternativa a la crisi político-econòmica i a la corrupció. Dijous a la tarda, al local del partit, vàrem dedicar unes hores a posar en comú conceptes econòmics bàsics i divendres al matí ja va començar l’escola com a tal a la casa de colònies Can Mas, a Torrelles de Llobregat. El mètode de treball, com en anteriors escoles, va consistir en estudiar diversos textos per grups i exposar i discutir en plenària cada bloc temàtic. La part econòmica es va basar principalment en el debat entre els plantejaments reformistes de Berstein i la resposta que Rosa Luxembourg dóna amb “Reforma o revolució”. En la part de teoria política, vàrem veure les diferents expressions al llarg de la història de la confrontació entre les postures reformistes i les revolucionàries fins a l’actualitat. Això ens permet “llegir” algunes de les propostes polítiques d’una part de l’esquerra actualment. Aquest justament, va ser l’eix de la darrera sessió en què vam analitzar els punts més rellevants dels programes electorals de diversos partits i coalicions actuals. A l’escola, l’internacionalisme acostuma a manifestar-se en la presència de companys i companyes d’altres països. Aquest 18

18

Lluita Internacionalista 126, setembre 2013

any van estar amb nosaltres 4 companyes del Front Obrer de Turquia, que a més de participar de tot el debat ens van explicar la lluita de la plaça Taksim d’aquesta primaera i el debat intern sobre com continuar la revolta i intentar que vagi més enllà. En la valoració general, es va veure que tothom havia tret profit de l’escola i no tothom de la mateixa manera, ja que som heterogenis i estem en punts de formació, d’acció, d’experiència i vitals molt diversos. El cas és que ens serveixi per tenir una bona base per a continuar lluitant. Lola Gutiérrez


de Taksim riva del 15M en alguns aspectes, per la seva incapacitat actual per a aixecar una alternativa que unifiqui al moviment i defensi els objectius de la lluita (l'enderrocament del govern d'Erdogan i la seva política neoliberal) en el pròxim procés d'eleccions municipals. I també sobre els elements de programa i organització amb què respondre a la nova situació. El campament va rebre la salutació del sindicat dels treballadors subcontractats de l'empresa pública d'energia -que acabaven de guanyar la readmissió i la seva legalització en l'empresa després de més de 8 mesos de lluita, i que ara tornen a estar en lluita contra nous acomiadaments. Uns 80 companys i companyes van participar al campament, dedicant una part important de les seves vacances anuals, que a Turquia són de 2 setmanes per a la majoria de treballadors. Hi havia companys de la nova federació sindical dels treballadors d'oficines, telemarketing i precaris; companys del tèxtil i del metall, i joves estudiants de batxillerat i universitat, alguns dels quals començaven la lluita política en la mobilització de Taksim. També vam anar amb companys del FO a Istanbul a donar suport a la vaga dels treballadors de la Casa de la Moneda per augment de salari i drets laborals, i vam participar a l'assemblea del barri obrer de Alibeykoy. Tot va transcórrer en un clima alegre i positiu, en què vam compartir les petites i grans històries de la lluita de Taksim, i la nostra preocupació comuna per la sort de la revolució siria o tunisiana ( vam rebre allà la notícia de l'assassinat de Mohamed Brahmi, del Front Popular de Tunisia), sobre la lluita de Brasil o de Grècia, i també sobre les lluites locals en què construïm els nostres partits com a seccions nacionals del partit mundial de la revolució socialista.

Luis Carlos Gómez, Luca.

"El front d'esquerres suma més que els grups que el formen"

Eleccions primàries a l’Argentina. Derrota del govern de Cristina Kirchner i gran avanç del Front d’ Esquerra dels treballadors - FIT, que va aconseguir 900.000 vots .Entrevistem Liliana Oliveros , tretze anys com a diputada de la provincial de Córdoba, candidata a diputada nacional pel FIT i dirigent d'Izquierda Socialista, organització trotskista, integrant de la UIT - CI .

INTERNACIONAL

Entr evista Liniana Oliver os, IS (Ar gentina) Entrevista Oliveros, (Argentina)

LI - Després del seu continu discurs de “la dècada guanyada” i de majoria absoluta fa dos anys, per què creus que el govern de Cristina Kirchner va perdre tants vots? L.O.- El kirchnerisme es va postular per superar la crisi de representativitat de l’Argentinazo de 2001 basant-se en el doble discurs . Ha volgut presentar-se com a progressista mentre la seva política és d’entrega, saqueig i sobreexplotació. És el govern que més ha pagat el deute extern . Amb la crisi internacional es generen tensions que posen al descobert el doble discurs i produeixen ruptures de masses amb el govern. El malestar s’està manifestant des de la vaga general de l’any passat, cassolades , etc . La insatisfacció social creix pels problemes estructurals no resolts, la inflació, baixos salaris, massacres ferroviàries. El pacte YPF - Chevron i casos de corrupció de funcionaris van produir molt enuig les últimes setmanes. LI - Com veus el resultat dels partits de la dreta com Massa o del centre esquerra? L.O. - Sortim d’aquestes primàries amb un gran derrotat: el Govern Nacional , que va perdre 4 milions de vots . Massa va triomfar a la província de Buenos Aires per plantar-se contra Cristina amb l’aparell del peronisme “ dissident”, empresaris i buròcrates sindicals. Representa l’aposta del Partit Justicialista ( PJ ) per a la fi de l’era poskirchnerista. El centreesquerra va tenir bon resultat a Capital, que va castigar Macri i Cristina Tanmateix , busca reflotar experiències com la de De la Rúa, que ens va portar a les crisis de 2001. Tot això ha generant condicions per al gran resultat del FIT LI - Quin consideres que ha estat la causa que el FIT hagi obtingut tan bons resultats a tot el país? L.O. - El FIT és una referència política que respon al vell anhel de la “unitat de l’esquerra”, porta a les seves llistes provats i conseqüents lluitadors. Una clara campanya en defensa de les reivindicacions més sentides pels treballadors ens va posicionar com una alternativa diferent als partits i fronts patronals. Centenars de milers van considerar “ útil “ votar-nos per castigar els governs i per tenir representants parlamentaris dels sectors populars. Lluita Internacionalista 126, setembre 2013 19


jaciment d’YPF a través del fracking . El rebuig és general i l’acord es va aprovar malgrat aturades docents i amb una ferotge repressió policial que va incloure un ferit de bala de plom.

LI - I a Córdova , després de 13 anys com a diputada i cap de llista del FIT , obtens gairebé el 6% a la província i el 10% a la capital , perquè creus que et van votar ? L.O. - Els treballadors cordovesos saben que a cada lluita compten amb diputats de l’esquerra que els acompanyen. Actualment estem en les lluites contra Monsanto i els acomiadaments a VW . Rescaten la coherència i el compromís d’aquests 13 anys . Hi ha un entusiasme molt gran per la possibilitat de portar aquesta trajectòria al Congrés Nacional . Els cordovesos saben que som una alternativa diferent a la resta i ens van donar el seu vot de confiança. LI - I després de les primàries, com estan els treballadors i les seves lluites ? L.O. - Si bé veiem el creixement d’un sindicalisme combatiu, la burocràcia sindical és un gran problema que tenim els treballadors. Hi ha malestar i conflictes aïllats que no es generalitzen pel paper d’aquests buròcrates. Després de les primàries, vam tenir a Còrdova la presa del Palau de Justícia per part de treballadors judicials en lluita per salari i condicions de treball dignes. El punt més àlgid està a Neuquén, on la Chevron explotarà un

LI - Quins són els punts fonamentals del programa i com es constitueix el FIT, amb el PO, el PTS i IS? L.O. - El FIT es constitueix en defensa de la independència política dels treballadors contra els diferents blocs capitalistes que expressen el govern, els seus opositors patronals i les diferents variants del centreesquerra . El nostre programa proposa: salari igual a la cistella familiar, 82% mòbil als jubilats, acabar amb la flexibilització laboral, suspendre els pagaments del deute extern i nacionalització dels recursos estratègics, la banca i el comerç exterior. Per sistemes de salut i educació públics de qualitat, habitatge digne per a tothom. LI - Aquesta situació té similituds amb la que viuen els treballadors i els pobles a Europa o els països àrabs ? L.O. - El capitalisme està travessant una profunda crisi arreu del món, el comú denominador és que a tots els racons del planeta volen descarregar els costos d’aquesta crisi sobre els treballadors. A tot arreu es retalla, es reprimeix i es busca saquejar al màxim els recursos naturals. Per descomptat que

20

20

Lluita Internacionalista 126, setembre 2013

hi ha llocs on la lluita de classes està en punts més àlgids: els països àrabs marquen l’avantguarda de mobilització i voluntat de lluita de les masses. LI - La unitat de l’esquerra revolucionària, el FIT, tindrà continuïtat després de les eleccions d’octubre? L.O. - La unitat de l’Esquerra sintetitzada al FIT és un triomf de la política d’Izquierda Socialista, abans de les primàries PTS i PO van estudiar la possibilitat d’anar amb llistes separades a les PAS. Afortunadament la nostra política unitària triomfar i vam obtenir un excel·lent resultat. La perspectiva és seguir aprofundint aquesta experiència que suma més que les parts que la composen. Estem davant d’una oportunitat històrica per a l’esquerra i la construcció del nostre partit, Izquierda Socialista. LI - Que diries als treballadors i l’esquerra internacional? L.O. - La tasca que tenim per davant és la construcció de l’eina política que pugui dirigir a les masses. En moments de crisi capitalista com l’actual, no sabem quin serà el pròxim conflicte que esclatarà i aquí hem d’estar els socialistes revolucionaris amb la nostra organització perquè les revolucions siguin triomfants. Hem de tenir en compte que la unitat de l’esquerra revolucionària ens potència i ajuda per postular-nos en cada lluita.

Lluita 126 09 13