Page 1

nº 116 juny 2012 - donatiu 2 euros Editorial pàg 3 Pàg centrals: pàg 12-13 Ni un euro per a rescatar la banca Política: pàg 4-5 PSOE-IU: retallades a Andalusia. Bases asturianes IU neguen entrada a govern Sindical: pàg 6-11 Somontes, vaga mineria, contra retallades Resposta a Crespo -dimissió de CCOO-

Universitat. Debats: 1 any de 15M Aigua per a avui, set per demà

pàg 14-15 pàg 16-17 pàg 17-19

Internacional: Argentina, Grècia

pàg 20-24

Suplement: Jornades internacionals solidaritat amb revolució siriana

Per la rreconstr rn econstr ucció de la IV Inter nacional econstrucció Internacional Per la Lluita Internacionalista 116, juny 2012

1


CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

Las nieves del Kilimanjaro (Les neiges du Kilimandjaro) Kilimandjaro), del dir ector francès Rober t Guédiguian. director

2

2

Som fans de Guédiguian, hores d’ara ja ho sap tothom, i anem de cap al cinema sempre que estrena una obra nova. En aquesta trobem els mateixos actors, que s’han anat fent grans -com nosaltres i amb nosaltres-: Ariane Ascaride, Jean-Pierre Darroussin i Gérard Meylan. I un cop més, la Marsella treballadora i obrera que viu al costat del port. Just el barri on va néixer el director. D’entrada desfem el malentès que pugui haver amb el títol: no té cap relació amb el relat del mateix nom d’Ernest Hemingway (portat al cinema el 1952 per Henry King amb Ava Gardner, Gregory Peck i Susan Hayward) perquè en aquest cas fa referència a una cançó francesa dels anys de joventut dels protagonistes, cantada per Pascal Danel el 1966. Aquesta vegada la història que ens explica Guédiguian gira a l’entorn de la idea que la gent ha perdut la consciència de classe, si més no intenta reflexionar sobre com els canvis que s’han operat amb el desmantellament dels grans centres industrials (dels quals entraven i sortien milers de treballadors) fan creure als mateixos obrers que ara no existeix la classe obrera. I per il·lustrar-ho ens presenta a Michel i Mari-Claire, una parella que porten junts 30 anys i que s’estimen. Coneixerem els seus fills i els seus néts. I els seus cunyats. I ens acostarem a les seves lluites polítiques i sindicals, de les quals se’n senten orgullosos. Sabrem que Michel i el cunyat són delegats de CGT, i que Michel s’ha d’acollir a una jubilació anticipada com a conseqüència de les retallades actuals. Però tot quedarà trasbalsat quan dos lladres els agrediran físicament i els robaran. Les reaccions de tots plegats davant aquest fet no seran unànimes. Robert Guédiguian, amb motiu de l’estrena d’aquest film, va concedir una entrevista a JM Martí Font per a El País on sota el titular “Creo y espero que el señuelo del capitalismo se está hundiendo”, va explicar que s’havia inspirat en el poema de Victor Hugo Les pauvres gens per mostrar les terribles contradiccions del present: els antics pobres són rics si els comparem amb els nous pobres (apunts de literatura francesa: en el poema de Victor Hugo una família pobra amb cinc fills n’acull dos més que són orfes). En aquesta línia explica que el capital ha creat la il·lusió que tots som un poc capitalistes, un poc burgesos, perquè tenim fàcil accés a la propietat per exemple, i perquè l’èxit individual està assumit com a possible. Michel i Mari-Claire no posseeixen gaires coses, però Lluita Internacionalista 116, juny 2012

en canvi sembla que gaudeixin de molt: al llarg de la seva vida sempre han tingut un somni i una idea pels qual lluitar. I feina. Ara hi ha treballadors que no tenen cap de les dues coses. Si amb tota aquesta informació esteu convençuts que us acabem de presentar una tragèdia aneu errats (o nosaltres no ens expliquem amb prou detall): que el contingut sigui gruixut, per dir-ho finament, no significa que la forma de comunicar-lo hagi de ser el drama. L’humor hi és present en tot el film, i davant una primera part que trobem més efectiva (pel tractament realista i interessant que se’n fa) costa una mica adaptar-se al desenllaç que agafa els trets més de faula o conte (per portar la història cap a un final feliç, impossible d’altra manera). Què en pensa la crítica? D’un costat les valoracions positives, des d’un entusiasta Carlos Boyero: “Guédiguian és intel·ligent, és honest, és de veritat. Com el seu cinema” (El País), o un Lluís Bonet Mojica: “Una pel·lícula exemplar per a aquests temps d’engany permanent” (La Vanguardia) De l’altre costat la demolidora, per negativa, de Sergi Sánchez que en un article a La Razón i sota el titular “Guédiguian y la mala conciencia” puntua el film 2 sobre 5, i el titlla de reaccionari. Ho defensa tot dient que sembla una celebració de la classe obrera “que fue al paraíso, y, 30 años después de dar por terminada su lucha, se da cuenta (...) de que el proletariado tiene que robar a los de su especie para seguir adelante, de que el paro cortó las alas del futuro (...) La cinta no gustará a los indignados, ni a los que no tengan a un buen samaritano a su lado dispuesto a ser Spiderman por un día, porque desprecia la figura del joven revolucionario (...) A la dimensión utópica del filme, casi de fábula a lo Capra, le corresponde su dimensión reaccionaria, que vota por los viejos tiempos, grita hurras por la bondad de los abuelos cebolleta del movimiento obrero y desconfía de las nuevas generaciones” La polèmica està servida (o no), però per opinar cal primer veure la pel·lícula.


El rescat de la banca arriba en una situació molt diferent a la de fa quatre anys. No només perquè les arques de l’estat són més precàries, també perquè repunta la mobilització i pel fet que és Bankia qui està en el centre de la crisi. El Govern intenta frenar processos d’investigació perquè a Bankia està directament implicat l’aparell del PP i és tan descarat que s’han ocultat balanços i pèrdues que, una setmana abans de la intervenció, Rodrigo Rato estava anunciant 300 milions de beneficis i el repartiment de dividends. Hi ha una seqüència de fets que fa por al Govern. En el primer trimestre del 2012 hi ha una reactivació de les vagues, essencialment en el sector públic. En poc més de tres mesos de govern efectiu, el cop dels resultats electorals del PP a Andalusia i Astúries, que ja van advertir que la política de retallades brutals tenia un alt cost polític. Aquesta mateixa lectura va animar la vaga general del 29 de març, que va suposar un èxit del moviment amb manifestacions massives. La vaga va impulsar una reactivació de sectors en lluita. Va saltar l’educació el 22 de maig en la primera vaga general estatal de tot l’ensenyament públic, amb una significativa reactivació també del moviment estudiantil. Vaga general en el sector miner del carbó. Vaga del transport a Astúries i del servei de Salut de Castella-la Manxa. A Somontes continua l’ocupació de terres.

G

rècia pot obrir la crisi política a la UE

El gir a l’esquerra que es constat a Europa i el pes creixent de la resistència obrera i popular, ve acompanyat per un canvi en el discurs dominant. Del «no hi ha res a fer si no combatem el dèficit» es passa ara al «sense creixement no hi ha futur». Hollande exemplifica aquest nou discurs, encara que una altra vegada, no es tracta de línees ideològiques, doncs és compartit des de la dreta, com a Espanya. Grècia representa un 3% del PIB de tota la UE. El seu deute suposa una quantitat important però no determinant. No obstant això a Grècia es juga molt més que un 3% de l’estabilitat política de la UE. Com es va demostrar amb la simple crida a Referèndum de Papandreu acorralat per la situació de vagues generals d’un costat i de l’altre dels dictats de la UE/Merkel/Sarkozy/FMI. Avui la situació es reprodueix, ampliada.

EDITORIAL

B

ankia, el rescat i el canvi de situació política

Cal dotar de contingut polític a la lluita: per defensar els llocs de treball, per impedir les retallades… ni un euro per a la banca, no al pla de rescat, no al pagament del deute.

És cert que Méndez i Toxo no han volgut donar continuïtat a la vaga com havien promès. Va passar el termini del 1r de maig (un termini d’altra banda absurd) sense senyals de noves convocatòries de CCOO i UGT. El debat es centra on ha d’estar: es paga el deute i es rescaten els bancs mentre ens retallen tot el que és retallable sense importar-los el cost social, o els aturem i no es paga el deute ni es rescata la banca. O ells o nosaltres. Cal donar suport a les mobilitzacions en curs, exigir a les direccions sindicals un pla de lluita unitari, que unifiqui les lluites amb noves convocatòries de vaga general. Cal dotar de contingut polític a la lluita: per defensar els llocs de treball, per impedir les retallades… ni un euro per a la banca, no al pla de rescat, no al pagament del deute.

Grècia segueix sent el lloc més avançat en la lluita de c l a s s e s , no només per la duresa dels plans d’ajust aplicats sinó per la capacitat de resistència del moviment de masses: vagues generals,.... Aquest ascens del moviment té la seva expressió electoral: l’enfonsament dels dos grans partits sobre els quals s’havia basat la transició democràtica. L’ascens de Syriza, el fracàs en l’intent de comprometre’l en els plans d’aplicació del rescat, obre una situació d’inestabilitat política extrema a Grècia. Les noves eleccions són l’intent de tancar aquesta situació, però una derrota dels partits compromesos amb el pagament del deute pot precipitar la crisi, la sortida de l’euro. En tot cas Hollande tindrà com a tasca tancar els acords amb Syriza per evitar que aquest procés es desenvolupi.

De nou l’efecte contagi es podria estendre per Europa i llavors, no només seria l’estabilitat de l’euro sinó l’estabilitat de l’Europa del capital la que estaria en joc.

8/06/12

Lluita Internacionalista 116, juny 2012

3


POLÍTICA

Andalusia

PSOE-Izquierda Unida s'estrenen amb retallades Les eleccions a Andalusia marcaven un gir a l’esquerra de la tendència electoral que es confirmava a Astúries (vegeu Lluita Internacionalista 115). L'alternativa era que el PP formés govern, com a partit més votat (com a Extremadura), o que el PSOE es mantingués a la Junta d'Andalusia amb els vots d'IU . La direcció d’IU va signar un acord amb el PSOE per entrar el Govern. El dia abans del referèndum a les seves bases, la Junta en funcions enviava la Guàrdia Civil per desallotjar els jornalers a Somontes: mal auguri. La primera mesura efectiva del nou Govern PSOEIU: retallar en educació...Però es manté una veu crítica a IU, la del corrent CUT-BAI. Acord PSOE-IU El 18 d’abril la direcció de IULVCA i el PSOE arriben a un principi d’acord a ratificar per les bases d’IU. El text proclama la voluntat d’anar a “un govern fort i responsable, compromès en la defensa dels drets dels andalusos i andaluses, compromès en la creació de llocs de treball, la protecció social i els serveis públics com a prioritat absoluta i compromès en la defensa de l’Estat del Benestar i les polítiques públiques que garanteixen la igualtat d’oportunitats en un marc pressupostari de corresponsabilitat amb el conjunt del país.” El pacto “és magnífic” declarava José Luis Centella, el líder del PCA, la principal força dins d'IU. Que contesta a la pregunta de amb quins diners es faran els projectes: "Sí, és clar que n’hi ha, i sinó caldrà lluitarho a Madrid. No crec que Rajoy gosi intervenir Andalusia. No ens espanta això” Equo dona suport entusiasta al pacte. Cayo Lara, coordinador general d’IU també anticipava que podria haver "insubmissió i rebel•lia" a Andalusia contra les retallades. Grans

declaracions de guerra! El pacte PSOE-IU està farcit de bones paraules, però no només no quantifica els ingressos i les depeses sinó que estableix que es farà en el “marc pressupostari de corresponsabilitat amb el conjunt del país”, és a dir, un marc definit per l’esmena a la Constitució que bloqueja tota política no subordinada als interessos bancaris. El referèndum a les bases d’IU es celebra el 24 d’abril. La participació entre els 6.000 militants supera el 80%. A favor del pacte 75% dels vots; a favor d’entrar al Govern més del 70%. Un triomf de l’aparell d’IU i el PCA. CUT-BAI, que lidera el diputat i alcalde de Marinaleda, Sanchez Gordillo, rebutja el pacte per falta de concreció i diu que és “imprescindible” “garantir quatre mesos de treball públic pels aturats, la renda bàsica amb un sou mínim i no permetre, a partir de demà, ni un sol desnonament més”. “Sense aquests mínims no veig cap gir”. CUT-BAI adverteix que el referèndum no dóna opció a la seva política: votar no al Pacte i a l’entrada del Govern, però permetre la investidura a Griñán sense compromisos. També denuncien la manca de democràcia en el recompte i es declaren “insubmisos”

4

4

Lluita Internacionalista 116, juny 2012

davant el possible resultat favorable a l’acord. A més volen obrir la consulta als 400.000 votants d’IU. CUTBAI crida a un referèndum paral•lel amb més de 30 assemblees locals. L’aparell s’imposa i IU entra al Govern amb tres conselleries. Desallotjament de Somontes i vot d’investidura. Però tot just el 26 d’ abril el Govern en funcions del PSOE a la Junta pren la decisió que la Guàrdia Civil desallotgi l'ocupació de la finca de Somontes (Còrdova), una finca de la Junta pendent de privatització (LI 115), tot un símbol. Amb l’acord encara calent les declaracions d’IU es limiten a les del coordinador provincial d’IULV-CA a Còrdova, Pedro García, que expressa la “solidaritat” amb els jornalers i crida a un diàleg inexistent entre la Junta i el Sindicat Andalús de Treballadors (SAT). Sanchez Gordillo com a membre del SAT, denuncia el desallotjament i crida a l’ocupació. La finca es reocupa el mateix dia. La tensió dins IU porta a punt del trencament. La direcció d’IU calla i el 3 de maig Griñán és investit president de la Junta d’Andalusia amb els vots del PSOE i IU, Sánchez Gordillo vota nul. El portaveu d’IULV-CA al Parlament, Diego Valderas, continua amb els advertiments: Andalusia


El Govern PSOE-IU aprova les retallades En pocs dies es demostrarien dues coses: que tenia raó Valderas que la societat andalusa no suportaria les polítiques neoliberals, però el que no deia era que eren ells qui les aplicarien des del govern andalús. El 15 de maig PSOE i IU comencen a governar amb una retallada de 2.700 milions que recau essencialment en el sou dels funcionaris i l’augment de la jornada laboral la qual cosa, a més, suposa acomiadar interins/es. El Govern es disposa a aplicar la reducció al 1’5% el dèficit fiscal, carregant sobre els de sempre. L’acord ni tan sols passa la preceptiva informació a la mesa sindical. Al Consell de Política Territorial del 17 de maig, Andalusia no planteja cap batalla, ni menys cap decisió de no aplicar les retallades. Rajoy els felicita, Duran i Lleida fa de mitjancer de les bones relacions. En menys de dues setmanes la realitat deixa pas a tanta declaració. IU, com abans havia fet a Catalunya o a tants d'altres ajuntaments, aplicava les polítiques dictades pel capital, les que havien assegurat que no passarien. Les il•lusions del vot a l'esquerra per aturar els plans de la dreta aviat s’estavellaran amb la realitat. Els sindicats d'ensenyament criden a la vaga el 22 de maig. Curiosament el PCA s’apunta a la mobilització. El PC de Sevilla adverteix que la retallada trenca l'acord de Govern, però els tres consellers d'IU a la Junta ja l'havien aprovada, Griñán frena la retallada i demana temps. Valderas explica el seu vot, com un “imperatiu legal”. Però qui l’obliga a votar? Qui l’obliga a mantenir el càrrec de la Junta? I completa que la retallada “és injusta, però necessària”. És el mateix discurs de tot l’arc parlamentari quan es disposa a aplicar les mesures, tots ens comprenen però

“ho han de fer”. Pretenen fer-nos creure que s'ha d’acceptar una política al servei de la banca i el pagament del deute, de retallades, de repressió sobre el moviment d’ocupacions de terres.... perquè si no ho fem nosaltres altres ho faran encara més dur... És a dir, no hi cap altra política possible. Quina mentida! La direcció d’IU es treu la careta en menys de dues setmanes de govern. Efectivament -com preveia Valderas- els treballadors/ es andalusos no accepten les retallades i s’inicia un allau de mobilitzacions sectorials.

sous i pensions, de l'educació i la sanitat pública. Però ens cal passar a l’organització política. CUT-BAI avui s’ha constituït en un referent indiscutible de la lluita a la ciutat i al camp andalús. Però es pot compatibilitzar la pertinença a IU en el Govern amb una política fidel a treballadors/es i camperols? Creiem que no és possible. És més el temps passa i és urgent impulsar un reagrupament de forces a l’esquerra d’IU i l’aparell del PCA. CUT-BAI té la paraula.

Novament l’esquerra d’IU, CUTBAI, denuncia la traïció que suposa el vot de les retallades del Govern i la direcció d’IU, crida a la rebel•lió i la mobilització. Sanchez Gordillo anuncia que votarà contra les retallades al parlament andalús. Òbviament sí que hi ha una altra política basada en la mobilització d'obrers i jornalers, de joves, en defensa de la propietat col•lectiva de la terra, contra les privatitzacions, en defensa dels

Tots i totes amb l’ocupació dels jornalers/es de Somontes.

No a les retallades.

POLÍTICA

està "obligada" a donar exemple nacional e internacional amb polítiques d’esquerra basades en una "pacífica, serena i necessària rebel•lia ciutadana", i reafirma que la societat andalusa no està disposada a “suportar” les polítiques neoliberals del Govern espanyol i la UE.

Tots i totes amb la mobilització dels treballadors/es dels serveis públics.

Josep Lluis del Alcázar

Les bases rebutgen l'entrada al Govern d'IU a Astúries En les últimes eleccions autonòmiques del 25 de març el PSOE va ser la força més votada i va obtenir 17 escons, per 12 de Fòrum, 10 del PP, 5 d'IU i 1 d'UPyD. Això fa que el diputat d'UPyD es converteixi en 'clau' a l'hora de decidir entre possibles blocs de PP-Fòrum (22) i PSOE-IU (22). En paral·lel a un acord programàtic entre PSOE i UPyD, les direccions i PSOE i IU arribaven a un pacte per a la formació d'un Govern d'unitat, amb dues conselleries per a IU. El coordinador general d'IU, Jesús Iglesias i el seu mentor, Gaspar Llamazares, donaven suport l'acord. El debat al Consell Polític d'IU aprova l'entrada al Govern, amb 30% de vots en contra. Abans del referèndum entre les bases d'IU, Javier Fernández era proclamat president de la comunitat, en ser l'únic candidat. En les seves declaracions no va deixar cap dubte: "presidiré un Govern auster que aprovarà retallades i ajustos, i no hi haurà àrees exemptes. Ni ho nego ni ho oculto". Així doncs no hi havia espai per a cap insubmissió i s'aprovaria el pla de reducció de la despesa de més de 616 milions d'euros. Però el 24 de maig les bases rebutgen el Pacte de Govern: amb una baixa participació (1.330 vots dels aproximadament 4.000 militants), 648 militants d'IU d'Astúries, un 48,72%, van votar a favor de l'acord, mentre que 664 van votar en contra, un 49,92%. Hi va haver 18 abstencions (1,35%). Criden al No el corrent crític 'Veus per al Canvi' i seccions locals com la de Mieres (amb 95 vots en contra i 0 a favor), a la conca minera i a Gijón.

Lluita Internacionalista 116, juny 2012

5


SINDICAL

Entrevista a Lola Álvarez, responsable del SOCSA T de la pr ovíncia de Còr dova i de l’ocupació SAT província Còrdova de la finca Somonte.

Somonte per el poble! Lluita Internacionalista: Què és monte? Somonte? So Lola Álvarez: Somonte és una finca expropiada a un terratinent de Palma del Rio per la Junta d’Andalusia. El procés d’expropiació s’acaba l’any 1991: té 400 hectàrees 32 d’elles de regadiu, la resta de secà però amb possibilitats de reconvertir-la per la presència del riu Guadalquivir a 3 km, té 4 habitatges, 3 n a u s i in f ra e stru c tu re s pe r a l’explotació agrícola. Des que la finca pertany a la Junta d’Andalusia només dóna feina a

una persona que la guarda, està cultivada una hectàrea de carxofa i un petit bosc que s’utilitza per a biodièsel, i també té plantat cereal per cobrar les subvencions.

LI: Una finca de 400 ha i que només dóna feina a una persona? LA: Sí, aquesta finca ben explotada podria donar feina a prop de 200 persones quan la posem a funcionar. L’atur a la zona és molt alt, gairebé no hi ha feina, i és molt poca la gent que arriba a les 35 peonades anuals per cobrar el subsidi agrari. LI: Per què decidiu ocupar la finca? LA: És una vergonya que una finca pública propietat de la Junta d’Andalusia no s’utilitzi per al benefici dels jornalers i del poble andalús. El súmmum arriba fins a l’extrem que la Junta posa a subhasta pública la finca Somonte amb un preu molt alt en la primera i segona licitació, perquè ningú licités, i que en la tercera que s’anava a fer el dia 5 de març sortís a la venda amb un preu molt reduït, per això vam decidir ocupar-la el dia 4. LI: Què voleu fer amb Somonte? LA: Que Somonte sigui per al poble, volem que beneficiï els jornalers no a un terratinent privat,

6

6

Lluita Internacionalista 116, juny 2012

volem que sigui una nova Marinaleda. Per això l’hem ocupat, ens hem posat a treballar la terra, i ara mateix estem esperant per sembrar una ha de pebrots del piquillo i una altra que estem preparant ara de bledes. Poc a poc volem que això repercuteixi en treball per als jornalers i per això estem lluitant, tot i que la Junta ja ens ha enviat a la Guàrdia Civil perquè ens vigilés: el dia 26 de maig van entrar a Somonte i ens van desallotjar. La mateixa nit vam tornar a ocupar-la. Ara mateix 16 persones estem denunciades i el dia 15 de juny ens han cridat perquè ens presentem a declarar. LI: Com podem ajudar en aquesta lluita? LA: Dir-vos que ens ha arribat molta ajuda, des de menjar, fins el reg per degoteig, tractors que ens han prestat, i sobretot amb els comitès d’ajuda a Somonte que estem fent a tot l’estat espanyol però amb més força a Andalusia perquè és on té presència el SOC-SAT, aportacions econòmiques, estem fent actes de suport a tot Andalusia, també hem estat en el cinturó roig de Madrid i volem arribar a més llocs, cal estendre la lluita, per això ens sembla molt bona la idea d’anar a Catalunya a explicar el que és Somonte i perquè l’estem ocupant


Dimissió d'Àngel Crespo, secretari general de la USCOB (CCOO)

Vaga indefinida a la mineria asturiana

Resposta a la carta pública del company La dimissió de Crespo de la secretaria general de la USCOB afegeix un element de crisi a CCOO que exigeix una reflexió i impulsar un reagrupament per un gir a l’esquerra en el sindicat.

El company Crespo situa com un motiu no central però important, la necessitat de ser coherents amb la crida a la vaga general i a enfrontar el «volen acabar amb tot» perquè és «imprescindible planificar i continuar amb el procés de mobilització iniciat». Per nosaltres aquest és el motiu central, CCOO ha de donar continuïtat, presentar un pla decidit de lluita i la direcció es nega a fer-ho. La vaga va servir de nou per constatar el paper determinant que tenen encara CCOO i UGT, sobretot a les zones industrials. Amb la vaga del 29 M les direccions de CCOO i UGT han recuperat la iniciativa que havia passat a mans dels moviments com el 15M. Tan real és l’entreguisme de les direccions de CCOO i UGT com que no hi pot haver una política de conjunt de la classe obrera sense tenir-la cap als dos grans sindicats.

Per Crespo el motiu determinant és com CCOO decideix enfrontar la crisi econòmica interna, les dificultats per reactivar la militància i guanyar en credibilitat com a sindicat. Per ell tot es relaciona amb el no respecte de les instàncies formals del sindicat, el funcionament per instàncies informals que permeten la concentració del poder del sindicat a «unes poques mans» «i es produeix una deriva autoritària amb gestores, expulsions i sancions, a base d’interpretar injustament els estatuts, davant de qualsevol conflicte o discrepància, sense valorar els costos sindicals que es poden derivar. «Efectivament a CCOO es desenvolupa un procés de concentració del poder a esquenes dels afiliats/des i dels treballadors/es en general, un procés de burocratització que no ve de l’últim congrés, com assenyala Crespo, sinó de molt abans. La forma en què la CONC va imposar l’ERO (veure LI 115) contra els seus propis treballadors/ es és incompatible amb qualsevol «credibilitat» sindical i més pròpia de la patronal. Es posa per davant l’acomiadament de companys/es com a forma de resoldre la reducció d’ingressos, es pressiona –com tota patronal– sobre el comitè d’empresa que va acabar cedint tot i la posició ferma de les primeres assemblees. No es va voler posar sobre la taula els comptes del sindicat davant els afiliats per obrir un debat sobre què prioritzar i com resoldre la situació. En altres moments, i no ens ve de nou, es van dur a terme mesures burocràtiques en la línia d’eliminar qualsevol diferència que existeixi

La retallada d’un 63% de la partida destinada a la mineria pública asturiana i lleonesa en els pressupostos de l’estat ha estat rebutjada pels treballadors, que van començar vagues i talls de carreteres durant el mes de Maig. El passat 24 de Maig més de 10.000 miners i familiars es van manifestar a Madrid davant el ministeri d’Indústria i Energia. Una protesta que es va acabar amb enfrontaments aïllats amb la policia, que va carregar quan els miners es retiraven a menjar entrepans abans de pujar als autocars que els portariesn de tornada. UGT i CCOO acaben de convocar la vaga indefinida al sector, secundada també pel transport. 8 miners mantenen una tancada de protesta a la mina Santa Cruz, a 3.000 metres de profunditat, en defensa dels llocs de treball, uns 6.000 directes i milers d’indirectes, perquè la mineria és l’activitat econòmica que manté les comarques mineres i tot es construeix al seu voltant. Mentre hi ha més de 23.000 milions d’euros per ajudar a BANKIA i companyia, no hi ha 300 milions per a mantenir el pla de la mineria, i no hi ha cap intenció d’encarar la reindustrialització de la zona o la racionalització del sector energètic per part del govern del PP. Tot el suport a la lluita dels miners! Prou d'ajudes als bancs i als rics! Nacionalització de la indústria energètica i de la mineria privada! Aixequem plans d'industrialització i ocupació i ocupació públics!

(segueix pàg 11) Lluita Internacionalista 116, juny 2012

7


Vaga en les br essol de Bar ce bressol Barce

Pla de lluita per aturar les retallades Retallades i més retallades que escanyen l’ensenyament i la sanitat pública, i els serveis socials. Milers de llocs de treball amenaçats, pujades de taxes, retrocés en la qualitat i les condicions laborals.. i ni Rajoy ni Mas poden assegurar que siguin les últimes. Uns diners que no es retallen «per què no n’hi ha», sinó per què van a parar a d’altres butxaques: a pagar el deute públic i els plans de rescat bancari. L’última retallada de 10.000 milions, casualment s’ajusta a les necessitats de la Bankia de l’ex-ministre del PP, Rodrigo Rato. I la resta de bancs i caixes ja fan cua per rebre una nova transfusió de diner públic. En plenes retallades i per preparar-se per una nova entrega masiva de diner públic a la banca, el poder econòmic i polític modula el discurs. Ara resulta que no és tan important el control del dèficit públic i que cal apostar per polítiques de creixement. Fins l’FMI s’apunta a aquest gir tàctic, i la socialdemocràcia europea li fa de comparsa. Sona bé, després d’una política al servei del pagament del deute, que ha passat com un tsunami sobre llocs de treball, salaris i serveis públics. Però no ens enganyem, ells no pensen incentivar l’ocupació per reactivar l’economia, ni en afluixar les retallades en serveis públics, el «nou» discurs es fa per què acceptem que cal donar una fortuna a la banca amb la gastada excusa que es reactivi el crèdit i es posi en marxa l’economia. Les polítiques de desmantellament de l’ensenyament i la sanitat pública estan també al servei de la privatització. El motor de l’economia capitalista és la taxa de benefici, o el rendiment del capital, que diuen ells. Amb la crisi no hi ha sectors en què invertir i exigeixen a l’estat que entregui el que queda per a fer-hi negoci, uns serveis públics que en altres moments no interessaven perquè es podien obtenir alts beneficis en sectors industrials o financers. Ja n’hi ha prou: o ells o nosaltres! Aquesta és l’elecció que no es pot ajornar més. Hem d’exigir el no pagament del deute, s’ha rebutjar el «rescat» a la banca. S’ha de nacionalitzar la banca sense indemnitzacions al capital, per posar tots els recursos al servei d’un pla d’ocupació, dels salaris i pensions, dels serveis públics, del dret a la vivenda. No hi ha cap altre camí que l’organització i la lluita per aturar aquest desastre al qual ens empenyen. Vam fer la vaga general el 29 de març i les direccions de CCOO i UGT van donar fins l’1 de maig perquè el Govern Rajoy donés reconsiderés la Reforma Laboral i la política. I Rajoy ha dit sí a la Reforma Laboral i més retallades. Què cal esperar? El temps juga contra nosaltres, cal exigir immediatament un pla de lluita unitari (amb tots els sindicats) que inclogui noves vagues generals. Milers de companys amenaçats d’acomiadament pel proper curs a la bressol, primària, secundària, adults, universitat. Volen excloure de l’ensenyament no obligatori (bressol, batxillerat, Formació Professional i Universitat) les classes populars amb pujades astronòmiques de taxes i quotes. Cal la lluita unida de tots els sectors, un pla de lluita clar ara i sobretot al setembre, un calendari amb vagues i mobilitzacions. Però no podem esperar convocatòries decretades des de dalt. Ens cal construir l’organització des de baix en assemblees, a les zones i en coordinadores. Cal implicarse en l’organització sindical i política.

22 de maig de 2012 Declaració de LI amb motiu de la vaga general estatal d’ensenyament 8

8

Lluita Internacionalista 116, juny 2012

Reflexions sob El 8, 9 i 10 de maig les educadores de l’escola bressol de Barcelona anaven a la vaga contra l’augment d’infants per aula, la retallada de plantilles i l’externalització de tres escoles municipals (vegeu LI 115). L’assemblea havia votat quatre vegades la convocatòria de vaga. La proposta definitiva es va votar després de consultar els centres i amb la resposta positiva del 40% de la plantilla. La mesa sindical (CCOO i UGT) no va voler convocar la vaga votada en l’assemblea i aquesta va escollir el seu comitè de vaga, al qual CGT va donar suport. Amb la posició dels sindicats majoritaris, la vaga va arrencar amb una mica menys d’aquell 40% de suport, però en els dies de vaga el seguiment de la vaga va anar pujant dels 28 centres inicials (d’un total de 92) fins els 36, més algunes educadors/es en minoria en altres centres. Més endavant la UGT també anuncia el seu suport a la vaga. La vaga va remoure la lluita dins el col·lectiu i va tenir un impacte significatiu en mitjans de comunicació i en altres sectors de treballadors/es. Ens calen experiències com aquesta: l’autoorganització, l’assemblea, els comitès electes. Aquestes són algunes reflexions que ens semblen útils per tothom. 1.- Un balanç molt positiu d’una vaga necessària. La valoració de la vaga és positiva. Ningú pot negar que ara la lluita de l’escola bressol està en un punt superior i amb més ressò social i polític, amb un espai en els mitjans de comunicació que no havia aconseguit abans. Aquesta sensació es va viure a la concentració convocada a Plaça St Jaume per tancar els tres dies de vaga, amb una energia renovada. Que la vaga podia donar aquest salt qualitatiu a la lluita és un debat que la pròpia realitat ha superat. I si hi ha hagut problemes, no es deriven de la vaga en si mateixa, sinó del fet que arribava tard i les condicions per convocar-la s’estaven ja podrint. El col·lectiu de treballadors/es havia fet tot el possible per fer avançar la lluita:


re la lluita un sector, que es fa enrere. No obstant tirar endavant era la única manera de recomposar la situació i superar aquella frustració viscuda tres setmanes abans. El comitè de vaga tenia una gran responsabilitat. La CGT es posa a disposició del comitè. La vaga comença ja amb una concentració el vespre el dia anterior i continuen tres dies de gran activitat.

SINDICAL

lona

2,. Algunes claus de la vaga.

25.000 signatures, un gran treball d’explicació a famílies, amb entitats i organitzacions, nombroses concentracions, presència als plenaris dels districtes, mocions i resolucions diverses, arguments i més arguments contra les retallades i les externalitzacions, tancades... S’havia arribat a un punt en què tot això, que havia estat imprescindible no feien moure l’Ajuntament: arribava el moment de donar un pas endavant i aquest era la vaga. Les assemblees van començar a votar la vaga, que també era l’opció majoritària en una consulta de formes de lluita que es va fer al col·lectiu. Però la proposta no prenia forma, es va anar posposant i el desgast començava a fer-se notar, les concentracions eren més petites i també les assemblees. I aquí la principal responsabilitat era de la Mesa sindical, que és qui suposadament havia canalitzar aquesta demanda de lluita. Ni CCOO ni UGT van posar-se al capdavant, deixant que la situació comencés a podrir-se. De ben segur que en aquest moment amb un col·lectiu més sencer i amb la disposició a la lluita de les direccions sindicals, la vaga hauria estat molt més contundent.

per a fer una proposta. Però la concreció que surt d’aquesta comissió, una vaga indefinida de dues hores diàries, rep un 25% de suport del col·lectiu. Un grup d’educadores/rs intenta revertir el desànim i torna a presentar una nova proposta de vaga, aquest cop de tres dies, que té el suport del 40% en la consulta als centres i e es vota després molt majoritàriament a l’assemblea. La Mesa Sindical es nega a acceptar la resolució de l’assemblea i a convocar la vaga, però la gent decideix tirar endavant, elegint comitè de vaga. És evident que la decisió de la Mesa Sindical té un cost en el divisió del col·lectiu i en

Una vaga no es deslegitima per arrencar des d’una minoria. Aquest va ser l’argument de CCOO i UGT per no donar-hi suport, per molt que s’havia votat molt majoritàriament a les assemblees. Però quantes de les darreres vagues convocades per aquestes direccions han tingut una garantia de suport majoritari? Cap. És més, quan li ha interessat a CCOO i UGT sotmetre a consulta les seves convocatòries de vaga? L’assemblea que prenia la decisió de convocar la vaga, un cop conegut el suport que tenia en el col·lectiu, és molt més significativa que la majoria de les reunions on les direccions sindicals decideixen les seves convocatòries. La mateixa vaga del 22 a l’ensenyament públic es va impulsar sense cap tipus de consulta prèvia, i va tenir suport de tots els sindicats, en la mesura que responia a un atac molt greu de l’administració.

Finalment a la 4ª assemblea que es vota vaga, es crea una comissió Lluita Internacionalista 116, juny 2012

9


SINDICAL

Referèndums versus assembles, qui pren la decisió? La vaga tenia un suport del 40% del col·lectiu en el referèndum, però gairebé d’un 70% a l’assemblea. De qui depenia la decisió? Aquest debat va sorgir fa poc amb molta virulència a la frustrada vaga de TMB. Una assemblea majoritària votava la vaga, però després el comitè d’empresa de metro optava per un referèndum per passar un preacord. La nostra resposta és clara: es pot consultar el que calgui, però els acords es prenen a les assemblees. L’assemblea és més que un recompte de vots, és l’espai obert a tothom on s’escolta, es valora i finalment es decideix. El treball de les famílies més implicades en la lluita va ser essencial per enfortir la lluita i també la vaga. La direcció de la FAPAC va enviar una carta a les AMPES desautoritzant de mala manera la vaga, com si fos la decisió de quatre eixelebrats radicals. Una carta que tenia com destinataris més els propis educadors/es que les famílies

Iniciativa i el PSC amb la lluita? Des que es va constituir la Plataforma 0-3 es va posar en discussió la participació de partits de l’oposició. PSC i ICV-EUiA ara poden estar interessats/ des en la lluita de la bressol contra CiU, però quan governaven a l’ajuntament, van privatitzar la neteja, la cuina i el suport educatiu. En altres municipis també han imposat l’externalització de les escoles bressol. Però què fer? No es tracta d’excloure, es tracta de posar les direccions d’aquests partits davant de les seves pròpies contradiccions, treballant a la base, amb el moviment veïnal i amb la gent que vol una escola digna per als seus fills. Ara el PSC impulsa una campanya que oblida la lluita contra els canvi de model que vol imposar Trias i es centra només en el problema de les quotes, mentre comença a negociar amb CiU el suport al seu pla de mandat. Cal reafirmar la lluita contra l’externalització, l’augment de ràtios i la reducció de plantilla i seguir amb el treball amb les famílies i als barris per evitar aquesta maniobra.Iniciativa i el PSC amb la lluita? 10

10

i, amb tota mena de detalls (i algunes falsedats), reproduïa els arguments de la Mesa Sindical per no convocar la vaga. La resposta del col·lectiu d’AMPES qüestionant la posició de la FAPAC i el fet que no havia estat consultada, va ser clau. Però encara n’hi va haver més. A dos dies de l’inici de la vaga, el col·lectiu d’AMPA’s organitza una festa reivindicativa que aplega més d’un miler de mares/pares, nens/ es, educadore/s, entitats veïnals. A la festa es va donar la paraula a qui volgués. Ho van fer educadores, mares, membres del comitè de vaga ... La comissió de mares va decidir donar els diners recaptats a la festa i el material editat restant al comitè. Tot un revulsiu! O b r i r i n o t a n c a rr. La vaga arrencava amb la sensació que el got estava mig ple, però lluny d’aïllar el sector que la secundava, o d’abocar-se a un enfrontament estèril amb els sindicats que no hi donaven suport, la decisió del comitè de vaga va ser treballar des del primer moment per demostrar la importància de la vaga i obrir sempre la porta a la resta del col·lectiu, inclosa la mesa sindical. L’assemblea que es va fer durant la vaga es va convocar a un hora en què hi podia participar també qui no la secundava, i es van fer mobilitzacions totes les tardes, obertes a tot el col·lectiu i a les famílies. De manera que el got es va anar omplint per la pròpia dinàmica de la vaga. La mateixa actitud respecte als dos sindicats de la Mesa, que va ajudar que UGT acabés sumant-se, cosa que no va fer CCOO. A la vegada hi va haver una crida explícita des de l’assemblea a tot el col·lectiu, a unir-se a la vaga, encara que el darrer dia, cosa que lluny de desincentivar els qui havien decidit fer els tres dies de vaga, va actuar com a motor d’extensió, amb voluntat de reunificar el col·lectiu.

Una vaga activa. No es tractava d’esperar a la mani del migdia i ja està. El primer dia es va fer una crida a la resta de treballadors/es de l’Ajuntament que pateixen els mateixos problemes. Alguns companys/es de metro, busos, serveis socials i parcs i jardins van ser presents, tot i que va faltar temps per organitzar-ho bé. El segon dia la denúncia es va cenLluita Internacionalista 116, juny 2012

trar en les externalitzacions i en el barri de Gràcia on hi ha dues de les tres escoles que volen privatitzar-ne la gestió, primer un debat, després una manifestació que va rebre el suport de la FAVB i d’entitats del barri de Gràcia. El tercer coincidia en un dia de lluita de l’ensenyament públic contra les retallades. Reunions de zona de mestres i professors/es de secundària havien enviat comunicats de suport a la vaga. A les reunions de preparació de la vaga general d’educació del 22 se’n parlava: la vaga de bressol era un exemple a seguir. La caixa de resistència. El debat sobre com organitzar una caixa de resistència, tot i que encara no s’ha tancat, ha de servir per enfortir la solidaritat entre els companys i companyes que han fet vaga, o entre aquests i els qui han estat afectats per uns serveis mínims, del tot abusius. Recuperar aquest debat a les vagues és imprescindible en una situació que es deterioren les condicions de vida dels treballadors/ es i que demanda un increment en la contundència de la forma de lluita. 3.- Continuitat i organització. La vaga va estar un èxit, ara cal veure com es pot seguir. Caldrà veure com es pot elaborar un pla de lluita per ara i per l’inici del curs vinent, continuant els camins oberts, d’implicació amb les famílies, més ara que elles poden tenir també problemes afegits amb els augments quotes; amb els moviments veïnals en la lluita per de defensa de l’educació pública; amb els treballadors/es de l’Ajuntament unificant lluites; amb la resta d’escoles municipals de Catalunya que pateixen els mateixos problemes; amb la resta d’ensenyament públic contra les


També cal més organització. No es pot tornar simplement a la situació anterior. Hauria de ser voluntat per enfortir la posició davant l’Ajuntament que la Mesa sindical integrés una representació directa de l’assemblea, cosa que de fet ja s’havia votat. Més encara després d’una vaga d’un sector significatiu del col·lectiu que no va comptar amb el suport del sindicalisme majoritari. Però les assemblees no es poden mantenir permanentment en situacions en que de manera normal baixa la mobilització, perquè l’atenció no es il·limitada. Cal organitzar-se sindical i políticament, perquè no es pot prescindir d’aquestes formes d’organització. Sigui per redreçar els sindicats si pensem que no van pel bon camí, sigui per construir-ne alternatives, cal fer una crida a educadores/rs a l’afiliació sindical. I, més enllà, sabem que, després dels rescats de la banca, el curs vinent continuaran les retallades i el desmantellament del model, aprofundint la privatització, en un marc general de durs atacs contra els drets dels treballadors: cal una lluita global, que té sobretot una dimensió política, superant l’àmbit en què està directament afectat cadascú, per construir una alternativa de lluita.

(ve de pàg 7)

dins del sindicat i que els impedeixi continuar amb la política de col·laboració amb la patronal. És repugnant que un sindicat com CCOO, «insígnia del pluralisme d’idees i democràtic», suspengui als seus delegats per lluitar contra el frau de llei i a favor dels drets dels treballadors, per sobre d’altres interessos sindicals. L’aparell dirigent no vol sorpreses que posin en qüestió el seu poder i privilegis. Així, ens hem trobat al llarg d’aquest temps amb interminables documents, desconeguts per la majoria d’afiliats, i amb assemblees que en dues hores discuteixen tres o quatre processos congressuals i trien delegats, en un sindicat on els mecanismes de participació són pràcticament nuls i on la desmobilització imperant tampoc facilita la participació dels afiliats. En aquestes circumstàncies, i amb la honrosa excepció d’aquelles empreses amb activistes sindicals que lluiten quotidianament per un altre model sindical, la discussió i elecció de delegats es limita a l’aparell i al cercle proper de delegats de la seva influència. I així ho hem denunciat.

SINDICAL

retallades. Hi ha un llarg camí per unir i travar complicitats, perquè és des de la unitat que la mobilització pren força.

I perquè aquest procés de burocratització del sindicat ve de lluny, no és estrany que costi ara aquesta reacció que Crespo esperava de la militància, i que és del tot imprescindible. No, no és la militància i la seva passivitat la responsable de les derives sindicals, sinó al revés: durant anys s’ha gestat un sindicalisme de professionals, de gestors, allunyat d’assemblees, allunyat del debat i de la discrepància, allunyat del control de la base. Aquesta deriva burocràtica estava al servei d’un sindicalisme que no posava en el centre la mobilització dels treballadors /es sinó el pacte. Però no hi ha cap possibilitat de tornar a aconseguir una major reactivació sindical sense posar el sindicat al capdavant de la lluita per aturar els plans del Govern, sense reactivar els processos de base, també a les empreses i centres de treball. La solució no és organitzativa, és posar CCOO com a motor de la resposta obrera a l’ofensiva del capital, és des d’allà que es pot començar a solucionar la resta: enfrontar la deriva autoritària, cridar la militància a la participació, oposar -nos a les oposar-nos sancions, exigir la readmissió dels companys/es acomiadats/es, denunciar la política sindical i la desmobilització ... No hi ha espai per «desesperança sobre el futur del Sindicat a Catalunya», hi ha espai per cridar a tots/es els/les afiliats/des a reagrupar-se, per imposar un gir a l’esquerra, exigir un pla que contempli noves vagues generals, un pla obert al debat amb els altres sindicats, sense sectarismes, un pla en debat en els centres i assemblees de treballadors/es... És imprescindible un profund gir cap a un sindicalisme de classe, mobilitzador i democràtic. Hem d’aprofitar els processos congressuals, les mobilitzacions, fins i tot en les adverses condicions actuals, per agrupar forces al voltant de propostes que donin una sortida favorable a les reivindicacions més urgents de la classe treballadora i combatin per la regeneració del sindicat. Amb aquest propòsit el corrent d’opinió de les comarques gironines ha anat marcant una línia crítica i de propostes de lluita sindical dins de CCOO que pot servir per fer una crida de coordinació d’un corrent crític i impulsar un instrument de lluita contra les posicions de la burocràcia sindical. Per tant estem convençuts que ens seguirem veient en aquesta lluita.

Josep Lluis del Alcázar ii Cristina Mas

Miquel Blanch i Alfons Enrique afiliats a CCOO i membres del corrent d’opinió de Girona

Lluita Internacionalista 116, juny 2012

11


Ni un euro per a La intervenció de Bankia, amb un forat que no deixa de créixer cada dia, posa contra les cordes el Govern del PP. Per primera vegada reconeix que necessita ajuda directa d’Europa per injectar els gairebé 20.000 milions de més que ja estan demanant els nous gestors de Bankia, quan altres bancs es posen a la cua per demanar diners públics. La UE parla d’un rescat parcial «tou» amb una aportació del BCE d’una xifra que podria arribar fins els 100.000 milions d’euros. La UE es nega a fer el rescat directament a la banca i posa al Govern –a través del FROB- com a intermediari i com a garantia del retorn d’aquesta «ajuda». És a dir, serà el Govern el qui haurà d’ajustar els seus pressupostos per respondre, una vegada més, el cost del refinançament de la banca. Aquestes noves necessitats de diners públics es donen quan encara el Govern no ha digerit la retallada dels 10.000 milions en sanitat i educació que segueix aixecant mobilitzacions. Apareix als ulls de la gran majoria l’evidència de la doble mesura: que hi ha diners per als bancs, però no hi ha diners per a inversions i per generar ocupació, ni per a prestacions d’atur, educació i sanitat. És a dir els nostres diners, que haurien de retornar-nos com el salari indirecte i diferit que son, van a les butxaques dels banquers. Els grans privatitzadors de la societat ara nacionalitzen Bankia, que, com diu l’article, és com qui nacionalitza un gran forat sense fons. No, no volem assumir els seus deutes, volem una banca pública producte de l’expropiació de Bankia i els altres bancs. Ni un duro per als seus comptes de resultats, per mantenir les accions i els seus negocis. Tampoc reconeixem el seu deute amb altres entitats… només cal garantir els dipòsits dels treballadors. Cal estendre la nacionalització sense indemnització a la resta de la banca, posant-la en un banc públic al servei de les necessitats de les classes populars, sota el control dels treballadors/es. 12

12

Lluita Internacionalista 116, juny 2012

De Guindos vol que paguem Mentre augmenten els acomiadaments, els desnonaments i les retallades en els pressupostos i serveis públics, la burgesia va presentant les factures dels seus bancs en fallida. Els beneficis de les comissions per requalificacions de sòl i beneficis de la venda espe-

culativa de solars dels anys de bombolla immobiliària descansen en comptes corrents de particulars, amb diner negre que s’especula que pot arribar a 500 mil milions d’euros (la meitat del PIB de l’estat espanyol). Mentre, unes caixes que han estat governades per al màxim benefici d’uns pocs acaben passant factura als diners públics per a ser subhastades o tancades una vegada pagats els deutes. Els creditors són bancs alemanys i francesos que juntament amb els de l’estat espanyol van alimentar la bombolla immobiliària. La reforma constitucional del PSOE i el PP pretén lligar-nos al pagament del deute burgès, corrupte i engreixat amb factures d’especuladors particulars. Bankia és el quart banc de l’estat espanyol (després de Santander, BBVA i CaixaBanK), amb 10 milions de clients i 400.000 accionistes. És el resultat de la fusió de Caja Madrid,

Bancaja i cinc caixes més. Membres del Banc Central Europeu (BCE) declaren que seran necessaris 50 mil milions d’euros de diners públics per al forat de Bankia. (De Guindos, de moment només admet 12 mil milions d’euros). Des de 2008, les caixes que van formar Bankia van rebre 33 mil milions de diners públic de l’estat i 40 mil milions de préstecs del Banc Central Europeu (a un interès menor del que han de pagar les administracions). Veure Declaració de Corrent Roig en els enllaços. Recordem que la retallada en els pressupostos de l’estat (PGE) de 2012 (inclosa sanitat i educació) ha estat de 37,3 milers de milions d’euros. En resum, Bankia té en aquest moment ajudes atorgades i previstes per un import superior a 2 anys de retallades com els dels PGE de 2012. Mig PP madrileny, valencià o estatal «treballa» o «ha treballat» a Bankia. La mà d’Aznar va posar el president de Caja Madrid en plena bombolla immobiliària i la Fundació neoliberal i dretana FAES va rebre centenars de milers d’euros en subvencions. Rato va ser ministre d’economia d’Aznar en dos governs. A part del PP que la dirigeix (amb lluites entre faccions), en el consell de les Caixes estan representants de les direccions del PSOE, IU, CCOO i UGT. Les següents línies resumeixen o citen de l’article de Mikel Barba «El caso Bankia o les cinc maniobres d’una gran estafa» (veure enllaços): «el govern no ha nacionalitzat Bankia. El govern ha nacionalitzat un gran forat» (que és BFA, Banc Financer i d’Estalvis). BFA es va crear de nou i és on es van agrupar els actius financers de les caixes


rescatar la banca el forat de Bankia fusionades al desembre de 2010. Per la fusió van rebre 4.500 milions d’euros de diners públics. 5 mesos després, es va transferir a Bankia el negoci bancari i la part «menys dolenta» de BFA, per captar millor a Bankia capital privat. BFA queda convertit en un «banc dolent» on s’acumulen els solars invendibles valorats a preus alts d’abans de la crisi, crèdits incobrables a promotors, participacions preferents venudes a petits estalviadors (3 mil milions d’euros), i accions de Bankia. «tot i haver-se desfet dels seus actius més tòxics, que com hem vist queden en mans de l’estat i de petits estalviadors», Bankia continua tenint un gran forat. Amb Rodrigo Rato al capdavant s’engega la següent maniobra: la captació de capital privat de petits inversors amb la sortida a borsa. Aquestes accions ara han perdut ja el 70% del seu valor. L’estafa inclou a milers de compradors d’accions de Bankia que han perdut els seus diners, amb el quals els sectors burgesos han repartit els seus deutes. Al desembre de 2011 BFA rep 15 mil milions del BCE. Al febrer l’estat els avala i es fa responsable de la seva devolució. Al març Bankia rep 25 mil milions del BCE. El 9 de maig BFA demana a l’estat

la nacionalització. Ull, es «nacionalitza» BFA, el banc dolent, els deutes. L’estat passa de la situació que BFA li deu diners a la situació que és propietari de BFA i dels seus deutes i compromisos (entre els que es troben els 40 mil milions de crèdits del BCE dels últims 3 mesos i que probablement han servit per a saldar deutes d’inversors il·lustres, canviant-la per deute al BCE assumit ara per l’estat). «Els fons dels grans rics ja no estan ni a BFA ni a Bankia; perquè ells tenien la informació per a no veure’s afectats per tot el procés; perquè són ells mateixos els que han dissenyat l’estafa, en la seva doble condició de grans inversors i tecnòcrates experts en el sistema financer. Els rics saben on no han d’estar els seus diners.» Expropiació sense indemnització de la banca, començant per Bankia, per crear amb ella una banca pública sota control dels i les treballadores. Garantia dels dipòsits als petits estalviadors, sense reconeixement de deutes a altres bancs, i bloqueig de fons per evitar la fugida de capitals. Amb aquests fons cal posar en marxa plans d’ocupació. Creació d’un parc públic d’habi d’habi--

tatges de lloguer social a partir de les carteres immobiliàries dels bancs expropiats. Paralització dels desno desno-naments per motius econòmics i incorporació immediata d’aquests habitatges al parc públic. No al pagament del deute públic: avui més que mai apareix com la socialització de les pèrdues de la banca. Aquests diners són necessaris per mantenir els serveis socials, sanitat i ensenyament i començar a crear treball públic.

Víctor Messeguer

Nota: http://is.gd/n3cqim la cita de les webs i els autors no implica avalar la seva línia.

Lluita Internacionalista 116, juny 2012

13


UNIVERSITAT

Universitat de Barcelona

«És una lluita universitària i d’educació, però està englobada en la lluita social» Gisela Camarero i Clarà, activista del moviment estudiantil a la Facultat de Filologia de la UB, membre de la comissió de comunicació de la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública (PUDUP) LI.- ¿Per què es convoca la vaga del 29F i les següents? GC.Per denunciar el desmantellament de l’educació pública, mitjançant la política de retallades del govern, que suposa acomiadaments a les universitats, precarització de les condicions laborals, l’amenaça d’augmentar, més d’un 15% de mitjana, les taxes universitàries, la massificació de les aules, la supressió de l’oferta acadèmica i la manca de materials educatius... Exigim la paralització de les mesures i obrim un procés de lluites democràtiques en defensa dels nostres drets. La vaga del 29F és convocada per la PUDUP, i les assemblees de treballadors PDI i PAS, estudiants, i sindicats. S’acorden en assemblea mobilitzacions i jornades de vaga pel 17N, 29F, 3M, que tan sols va ser estudiantil, i ara es convoca un altra general del sector educatiu pel dia 22 de Maig. LI.- ¿Què és la PUDUP? GC.- La PUDUP està formada per assemblees d’estudiants de les diferents universitats, per personal d’administració i serveis (PAS), docents investigadors (PDI), i sindicats CAU, CCOO, UGT, CGT. Es va crear a finals del 2011 davant l’anunci del pla de retallades i de reformes de l’educació pública. Començà sent una plataforma de treballadors del sector educatiu i finalment s’ha estès a les estudiants i a tots els sindicats. Hi ha assemblees setmanals per coordinar la lluita dels diferents sectors i

les estratègies de continuïtat, perquè no és una lluita finalista d’aquest curs, sinó que volem seguir elaborant el procés de lluita per aturar les retallades i replantejar el model educatiu. LI.- ¿Com és la coordinació? ¿En quina situació està el pla d’abolir la segona convocatòria d’exàmens? GC.- La coordinació amb els treballadors de la facultat és

Manifestació espontània d’estudiants de la UB en l’escala del rectorat, exigint explicacions sobre les retallades al rector (14/5)

sobretot un boca a boca o via email. Des dels estudiants hem intentat durant les últimes setmanes crear assemblees generals de tots els col·lectius; ens hem trobat que PAS i el professorat venien a donar suport, més que a plantejar els seus problemes. Hi ha assemblees a totes les facultats i l’òrgan en el que ens reunim i posem les coses en comú és la PUDUP. Hi ha representants de tots els sindicats, i de comitès d’empresa, treballadors

14

14

de les universitats i professors. L’any passat es va crear una plataforma de professors associats, perquè era el col·lectiu en condicions més precàries, i tenim amb ells una coordinació més propera. Per exemple, l’any passat, volien acomiadar la majoria dels associats, per la via de no renovació del contracte o perquè els feien fora. Es va fer una lluita en conjunt entre estudiants i treballadors, ja que a l’hora que a

Lluita Internacionalista 116, juny 2012

ells els feien fora, a nosaltres ens retallaven la segona convocatòria d’exàmens. Per tant, enteníem que anava tot lligat, i que era una lluita de tots. Aquest any hem continuat conjuntament i ens hem donat suport en les diverses vagues. Amb aquesta lluita hem aconseguit que, malgrat les disminucions de sou, no s’ha acomiadat a ningú i d’altra banda, en aquesta facultat s’ha aconseguit mantenir encara la segona convocatòria. Ho han anat


eliminant per facultats, però gràcies al moviment estudiantil i la lluita conjunta amb els associats, aquí s’ha mantingut. Per tant, sembla que va funcionar la mobilització que es va crear a final de curs. LI.- ¿Com són les assemblees? G C . - A dins la facultat de Filologia, l’assemblea d’estudiants es reuneix cada dimecres al migdia. En principi es debatien qüestions més internes, com reclamar un aula d’estudi o més microones, i posteriorment s’ha enfocat cap a qüestions bàsiques de la universitat pública i de l’educació en general. Les assemblees s’han eixamplat molt durant les darreres setmanes, per la proximitat de la manifestació del 15M i pel malestar generalitzat, hem passat de 20 persones a ser més de 50. La valoració és molt positiva, i es recalca continuar amb estratègies de cara al setembre, quan tenim l’augment de les taxes per la matriculació. LI.- ¿Quina relació hi ha amb altres lluites (TMB, sindicats, 15M, assemblees de Barris)? GC.- Per la vaga de TMB del 29F, els estudiants van donar suportt, i estàvem totalment a favor. Amb el 15M també hi ha relació, de cara a la manifestació del dia 15 també es va donar suport des de la PUDUP. És una lluita universitària i d’educació, però alhora està englobada en la lluita social. Alguns militants de la universitat participem a les assemblees i estem fent feina en els nostres barris. Des de la PUDUP s’està twitejant i donant suport a la vaga de les escoles bressol. LI. ¿Quina relació n’hi ha entre el Pla Bolonya i la nova reforma educativa? T ant en l’aplicació Tant com en la resistència. ¿Què s’ha après de la experiència amb la lluita contra el pla Bolonya? GC.- Al 2008-2009 va haver la lluita anti-Bolonya, un pla implantat sense diàleg previ, que prometia una universitat de l’excel·lència, amb molt pocs estudiants per aula i una avaluació continuada de qualitat. Això es va veure transformat en no contractació de professors, classes massificades, i sense avaluació continuada correcta, amb més de 50 alumnes per aula, moltes carreres no fan les

pràctiques que van anunciar, i es fan seminaris amb molts estudiants. El preu del crèdit del grau ha incrementat. El suposat grau universal i equivalent a l’europeu, a la pràctica t’obliga a cursar un màster amb uns preus molt elevats. Aquest any incrementen un 66% les taxes, quan el màxim que podia pujar el govern era fins un 7%. Estem pagant una barbaritat i a canvi no rebem una millor qualitat. La diferencia entre el pla Bolonya i l’estratègia 2015, tot i que estan íntimament lligats, és que el primer es va imposar d’un any per l’altre, abolint llicenciatures a canvi de graus al 2009. L’estratègia 2015 és anar aplicant decrets fins al 2015. Aquí he après què és un moviment assembleari, vaig triar una lluita i també uns companys de lluita que encara els tinc, i són els que m’han ensenyat més enllà de burocràcies institucionals. La ocupació del rectorat va iniciar una lluita per una universitat pública, i el desallotjament i la repressió que vam patir es va transformar en una resposta massiva de lluita. Es va fer evident que Bolonya s’imposava a cops de porra. L’any passat el moviment va revifar pel malestar, i ara som més forts.

C GT o bt en les recents é la majoria eleccio d’emp ns al c resa d o e PDI despla en la U mitè ça CC B , i OO i U GT. A ls po c s dies, compt el can P U D U P ava am b el s didat que uport d , pass a a les e va a la sego e la leccion n s a rec a vo lta t o r de la U AB .

manifestar-nos pels nostres drets. Es va crear un servei de dinamització per evitar possibles conflictes, connectats la capçalera i el final de la mani amb walkies, prèviament havíem coordinat el recorregut i el to de la mani, perquè volíem una mani tranquil·la i festiva. LI. ¿Com es planteja la continuïtat? GC.- La vaga del 22 de maig la considerem com una lluita de continuïtat i no finalista i segons la força i el seguiment que tingui, valorarem els resultats, i seguirem plantejant accions de cara a fi de curs. Tenim ganes de que arribi el setembre, i reprendre amb major empenta, accions, noves jornades de vaga, etc...

LI.- Criminalització de la pro9/5/12 alència, Bar ceValència, Barce(Girona, testa. (Gir ona, V lona) ¿Com s’enfronta? G C . - La repressió brutal a València, va donar lloc a una manifestació en suport als estudiants, incloent molts estudiants d’institut. La resposta a la repressió sempre és la solidaritat. També en suport als detinguts de la vaga general s’han fet comunicats, accions, talls de trànsit...Es van plantejar fer caixes de resistència per fer front a possibles sancions. Hi ha hagut suport de col·lectius i activistes per la cobertura legal dels detinguts. A la mani del dia 3, sabíem de la possibilitat alta de criminalització del moviment estudiantil, i malgrat el gran dispositiu policial, vam fer una demostració de força i vam sortir al carrer sense por a Lluita Internacionalista 116, juny 2012

15


Sobre l'aniversari del 15M L’última estafa del govern amb el rescat de BANKIA atia la indignació pública. Ha estat precedida per una brutal ofensiva de retallades socials i atacs als treballadors del sector públic, amb el centre en l’educació. També s’ultima el tràmit parlamentari de la Reforma Laboral del govern, enfrontada amb una important jornada de Vaga General, el 29 de Març, que ha quedat sense continuïtat. La Vaga del sector educatiu del 22 de maig marcava l’ascens del moviment estudiantil i el nivell de massivitat a què arriba la lluita contra la política dels governs, central i autonòmics. També en la Vaga General del 29 de març, i en les manifestacions de l’u de Maig, va aparèixer aquesta massivitat i la disposició a la lluita d’amplis sectors obrers i populars. I el mateix en la convocatòria de l’aniversari del moviment 15M, amb el suport el 12 de maig de massives manifestacions en nombroses ciutats de l’estat.

Un any d’ofensiva burgesa Durant el temps transcorregut des del desafiament del 15M al govern i a la Junta Electoral de Maig del 2011, on va aconseguir mantenir les manifestacions i acampades i aguantar els enfrontaments amb la policia, el moviment ha conservat la seva capacitat de mobilització. No obstant això, aquesta mobilització no ha estat suficient per alterar l’avanç dels plans d’austeritat i saqueig de la burgesia. El PP va guanyar les eleccions generals de novembre, i va continuar el seu ascens fins a les eleccions andaluses de març, en què el vot a IU va marcar un canvi de tendència i va obrir la possibilitat d’invertir el suport electoral als plans burgesos. El PP i els seus socis autonòmics, com CIU, han imposat una política de retallades superior a la dels governs anteriors, i han aprofundit la seva ofensiva contra la classe treballadora dotant la burgesia d’eines jurídiques (reforma laboral) que destrueixen l’estabilitat laboral i salarial en tots els sectors i estrats de la classe treballadora, i limiten les escletxes legals de negociació i participació sindical. A l’empara d’aquesta ofensiva, i juntament amb els rescats milionaris a la banca, els acomiadaments han continuat fins a acostar el nombre oficial de desocupats als 6 milions, els salaris han baixat –especialment en el sector públic, però també en el sector privat– i la pobresa ha arribat a moltíssimes famílies treballadores que ara paguen més impostos, més per serveis com la llum, el gas i l’aigua, més taxes escolars i universitàries, i es preparen per a afrontar l’exclusió del sistema sanitari en cas de no poder pagar-lo, mentre l’habitatge continua inabastable o molt difícil de mantenir per a un nombre important i que creix. És a dir, que, a més del que diuen les dades econòmiques, la situació és molt pitjor que fa un any per als treballadors, es miri per on es miri.

16

16

Lluita Internacionalista 116, juny 2012

El 15M i la vaga general del 29M El 15M ha mantingut la seva capacitat de mobilització degut en gran part a la política desmobilitzadora de les direccions majoritàries de l’esquerra, especialment les sindicals d’UGT i CCOO, que van perdre la iniciativa en la lluita contra les retallades. En la mesura que UGT i CCOO no criden a la mobilització, propicien que el 15M compleixi el paper de vàlvula d’escapament de la creixent indignació i combativitat. No obstant això, quan mobilitzen, continuen sent el referent principal. De fet, durant la Vaga General del 29 de Març, el nivell de participació i la massivitat de les manifestacions va ser molt major en les sindicals que en les convocatòries ‘paral·leles’ del 15M –encara que en moltes localitats, les manifestacions sindicals van ser conjuntes amb sectors del 15M, i aquest va participar en els piquets ‘ciutadans’. Sobre això, cal destacar com la majoria del moviment, tan crític en les paraules cap a la burocràcia sindical d’UGT i CCOO, va acatar la seva política a les localitats i va deixar que aquesta s’encarregués dels polígons industrials, quedant relegat el 15M als piquets dirigits al petit comerç i a les oficines en els centres urbans. Amb excepcions, és clar, però aquesta va ser una concessió que evidencia un problema sobre el qual tornarem més endavant. No obstant això, la burocràcia sindical, com és habitual, va tornar a donar una llarga treva al govern, que va allargar fins l’u deMaig amb manifestacions altra vegada massives-, per al qual cosa la convocatòria de l’aniversari del 15M, el 12 de Maig, va tornar a ser la vàlvula d’escapament de la falta de continuïtat de la Vaga General i, per tant, de la lluita contra les mesures dels governs. El 15M i la classe obrera Una constant del 15M ha estat que molts treballadors i treballadores que protesten al costat del 15M, després abandonen les


sectors d’avantguarda del 15M en un fre quan participen en fronts de lluita amb influència obrera –ja sigui per la composició o per la participació d’altres organitzacions, com sindicats i partits obrers, que són automàticament relegades. És cert que hi ha sectors que diuen buscar la confluència amb les lluites i amb la classe obrera, però quan això s’ha fet, com en la passada Vaga General, ha estat sense les propostes adequades. La iniciativa ha quedat en mans de la burocràcia sindical, que ha recuperat així part del prestigi perdut davant amplis sectors obrers. A més dels ‘piquets ciutadans’, la ‘vaga de consum’, etc., la convocatòria, en el cas de Barcelona, d’una manifestació paral·lela del 15M al costat d’alguns sindicats alternatius (aprofitada de manera sinistra per la policia per a crear el clima propici per la repressió posterior) contribueix a mantenir aquesta separació entre el 15M i la classe obrera, i enforteix a la burocràcia sindical, que és qui s’erigeix com única direcció ‘possible’ i ‘realista’ de la classe obrera, a la mateia envia a l’escorxador. L’alternativa política: per unificar les lluites cal aixecar un programa No n’hi ha prou amb el triomfalisme, el seguir mobilitzant a milers i milers d’activistes en accions disperses i sense objectius polítics centrals, convocant de tant en tant una manifestació gran. Hi ha hagut centenars de moviments de protesta com el 15M que al final han estat absorbits pel capitalisme en diferents formes. La disjuntiva del moviment és: o avançar cap a un

front amb la classe obrera i les seves organitzacions en la construcció d’una alternativa política, o cansar l’activisme en interminables lluites parcials fins que acabi desmoralitzat, o sigui absorbit pels aparells reformistes o l’estat burgès (a Catalunya, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca rep premis institucionals per la seva feina i recull signatures per a modificar la llei de dació en pagament amb ICV –que va tenir, ni més ni menys, la conselleria d’habitatge! en el govern del Tripartit). No es poden portar a un camí sense sortida les aspiracions i reivindicacions del moviment de masses, el que es crida a les manifestacions i es reivindica a les lluites, com fan la burocràcia sindical i els partits reformistes. Cal dotar-se d’un programa clar que respongui a les necessitats del moment i que les formuli políticament, apuntant solucions i que faci avançar contra el cor del sistema. La Nacionalització sense indemnització de la Banca per finançar plans d’ocupació i habitatge públics, el no pagament del deute –amb auditoria o sense ella-, l’exigència d’un referèndum per a derrotar els governs, la exigència als sindicats de la Vaga General unitària contra la política del govern… juntament amb la defensa intransigent i unitària –i no només a nivell legal- dels detinguts i represaliats, tant del 15M com del moviment obrer. Aquests poden ser els eixos polítics entorn dels quals construir l’alternativa, amb el 15M i amb els sectors que vagin sortint a la lluita, incloent totes les organitzacions que vulguin impulsar-la.

DEBATS

reivindicacions a l’empresa, als centres de treball. De fet, l’orientació majoritària del moviment tendeix a posar el centre de la seva lluita en aquells problemes que afecten o ‘indignen’ individualment, i promou campanyes al voltant d’això, sense buscar ampliar el front de lluita, sense cap orientació cap a la classe obrera, més enllà del limitat abast de les comissions laborals d’algunes assemblees. N’hi ha molts exemples: les campanyes contra els desnonaments i per la dació en pagament o la defensa dels estalviadors estafats pels bancs amb les participacions preferents, sense aixecar campanyes polítiques clares i sostingudes per les solucions de fons (Per la nacionalització de la Banca per a crear ocupació i habitatge públics, per exemple). No vull dir que al 15M no es plantegin aquests temes, sinó que no ho fa en forma de campanyes centrals per a la mobilització, que serveixen per a confluir amb altres sectors socials que també estan per la lluita, i especialment amb la classe obrera i les seves organitzacions. La il·lusió d’amplis sectors de l’avantguarda del moviment que amb el 15M n’hi ha prou, perquè ja està fent ‘la spanish revolution’, fa que, fins ara –només amb l’excepció de la participació en la Vaga General del 29M-, el 15M i la classe obrera avancin per camins paral·lels, sense que els seus dirigents tinguin cap intenció de trobar-se. Això, al costat de les concepcions organitzatives ‘horitzontalistes’ – sense comitès elegits i revocables, sense possibilitat de centralització, tot i que després es llancen convocatòries mundials des d’internet- converteix a aquests

Luca Gómez

La sobreexplotació dels recursos hídrics.

Aigua per a avui, set per demà Desenvolupament i accés a l’aigua. L’anàlisi de la corba de creixement de la població ens mostra que aquesta ha experimentat un creixement exponencial en els últims

150 anys: hem passat d’uns 1.000 milions d’habitants a més de 7.000 milions i segons els experts podem arribar a mitjan aquest segle als 10.000 encara que s’observa una baixada del ritme de creixement. Lluita Internacionalista 116, juny 2012

17


La primera pregunta que ens hem de formular és: Què ha succeït per a què aquest salt demogràfic hagi estat possible? La resposta és el descobriment de la màquina de vapor i la utilització de petroli com principal font d’energia i de matèries primeres d’origen orgànic que han permès la fabricació, entre altres milers de productes, de fertilitzants i plaguicides. Aquests descobriments han permès una «revolució tecnològica» que ha comportat una millora en les condicions de vida com és l’accés a aigua potable i un increment important de la producció d’aliments.

En els últims anys la corba de l’increment de la producció encara ha experiment un major creixement que la població. I els experts econòmics ens prediquen que aquest creixement desmesurat en la producció pot seguir augmentant indefinidament. Aquest creixement ha estat possible gràcies a un increment important del consum dels recursos hídrics del nostre planeta. Però en tots els estudis tant del creixement demogràfic com de la producció, no es té en compte el factor limitant que representa el disposar d’una quantitat finita de recursos naturals. El que pot tenir major impacte en un futur pròxim és la disminució de la quantitat d’aigua dolça disponible. Set en un planeta blau? L’aigua és l’element imprescindible per al sosteniment de la vida i un per al desenvolupament de la humanitat. La pregunta pot semblar catastrofista, però és necessari analitzar la situació actual de les reserves d’aigua i com s’estan utilitzant

per a veure quines poden ser les conseqüències si se segueix amb la política actual d’extracció, ús i contaminació de les fonts hídriques. Aquest gràfic és molt explícit quant a la distribució de l’aigua al nostre planeta. Com es pot observar, només un 3% és aigua dolça i

grans canalitzacions, embassaments i represes. Però aquestes reserves d’aigua solament estaven disponibles en zones amb una règim de precipitacions regular. En grans zones amb recursos hídrics superficials limitats, la nova tecnologia en perforació i extracció

d’aquesta solament un 0,3% és aigua dolça superficial. Solament les aigües superficials i una part de les aigües subterrànies (les aigües subterrànies pròximes a les principals corrents fluvials i les més superficials), poden rebre el nom de recurs renovable per ser les que intervén en el cicle permanent de l’aigua en un espai temporal relativament curt, a uns 100-200 anys. A més el règim de precipitacions no presenta una distribució uniforme ni en quantitats regulars en les diferents zones climàtiques, així doncs ens trobem amb zones amb una elevada pluviositat i abundants reserves d’aigua i zones d’extrema sequera en les quals les úniques reserves actuals depenen dels aqüífers que es van formar fa centenars o fins i tot milers d’anys. A això hem d’afegir els canvis climàtics com a conseqüència de l’escalfament global. Així doncs, ja s’estan detectant canvis en el règim de precipitacions amb forts episodis de pluges torrencials en algunes zones, que no permeten una bona infiltració en el terreny, i amb increment de períodes de sequera en uns altres, que comporta un major consum de la reserva d’aigua subterrània. A principis del segle XX, el principal recurs hídric eren les aigües superficials –rius, llacs, mines d’aigua,- Per a poder-les aprofitar al màxim i poder assegurar un proveïment regular a les poblacions i per al regadiu, s’han construït grans obres d’infraestructura com són

ha permès explotar les reserves d’aigua dels aqüífers menys profunds sense analitzar el ritme de recarrega que tenen. En la majoria dels casos són reserves d’aigua, que fins i tot estant lligades al cicle hidrològic, s’han generat durant molts anys. Disposar de cabals considerables d’aigua ha permès un augment de la producció de gra en algunes zones del planeta –zones de producció- i el seu transport a grans distàncies per al seu consum. Poder disposar de majors quantitats d’aliment ha fet possible l’increment de la població a nivell mundial. L’increment espectacular en el rendiment de les collites s’ha aconseguit amb l’ús indiscriminat de fertilitzants (amb greus conseqüències en la contaminació del sòl i de les aigües de la zona) i de grans quantitats d’aigua. Quan el ritme d’extracció és superior al de recàrrega, el nivell de l’aigua en l’aqüífer disminueix, i això no només afecta a les reserves d’aigua sinó també a la vegetació de la zona, ja que aquesta no arriba a les arrels i mor, cosa que porta a la desertització. Aquest problema ja s’ha donat en extensions de l’Àfrica, on es van portar a terme plans de desenvolupament de l’agricultura a partir de les reserves subterrànies en zones de poca pluviositat. La sobreexplotació d’aquests recursos ha comportant que amb el temps ja no hi ha reserva d’aigua per a seguir amb l’explotació agrícola i ramadera i a més s’ha incrementat la desertització de la zona i està afectant greument la seva població,

18

18

Lluita Internacionalista 116, juny 2012


Las aigües subterrànies fòssils. L’últim recurs Anomenem aigües subterrànies fòssils a les aigües infiltrades en un aqüífer durant una antiga època geològica sota condicions climàtiques i morfològiques diferents de les actuals i emmagatzemada des de llavors. Parlem doncs d’aigua que pot portar més de 10.000 anys emmagatzemada en capes profundes. Aquestes reserves d’aigua es poden convertir en el principal recurs quan s’hagin esgotat les aigües subterrànies superficials. Com es pot apreciar en el quadre adjunt, la majoria d’aquests aqüífers es troben en zones àrides i es van formar fa milers d’anys.

L’aplicació de tècniques de perforació i exploració de recursos, com les utilitzades en la detecció de noves reserves de petroli ha fet possible conèixer la seva existència. Aquestes reserves d’aigua es troben allunyades de les zones més poblades i amb major demanda. Cal preguntar-se qui i com les pot explotar. Encara que actualment la seva explotació és molt petita, podem tenir indicis de com pot ser el seu futur.Des de fa anys Estats Units controla la zona de l’Aqüífer Guaraní. Hi ha un projecte sobre la taula per a extreure i canalitzar les reserves de petroli i aigua de la zona. Els moviments en defensa de l’Amazones han obligat els diferents governs a intentar frenar les aspiracions nord-americanes. Però hem de tenir present que aquest és un projecte a llarg termini i per a assegurar-se reserves per al futur. Uns dels projectes d’extracció d’aigua de l’aqüífer de pedra Arenisca de Nubia va començar sota el règim de Gadafi a Libia. Alguns experts anuncien que les guerres en el segle XXI es lliuraran per l’aigua. Un possible primer exemple d’aquesta nova situació la tenim a Líbia, un país que compta amb el segon major aqüífer del món, en unes de les zones més àrides del planeta. Més enllà del petroli, Líbia duu prop de tres dècades engegant el major projecte del món quant a extracció d’aigua potable d’aqüífers d’aigua fòssil. A dia d’avui, ja proveeix d’aigua a les principals ciutats líbies. Fins a la guerra, el govern libi havia invertit fins a 25.000 milions de dòlars. Tot finançat a través dels

impostos a les exportacions de petroli, al tabac i al comerç internacional, ja que Gadafi va refusar qualsevol inversió o intromissió per part d’altres països. I és que el valor dels recursos hídrics que amaga aquest gran projecte podrien arribar a els 48 bilions de dòlars (el bilió espanyol i no el nord-americà), si prenem com referència el preu del metre cúbic d’aigua als quatre dòlars a què venen a les empreses. Es dóna, a més, la curiosa circumstància que, de les cinc grans corporacions que es dediquen a l’explotació de l’aigua a nivell mundial, dues són franceses (Vivendi i Suez), una és britànica (Thames Water) i una altra és nord-americana (American Water Works). Intervenció militar a la qual aquests països han estat els més interessats. El procés que s’ha donat a Líbia, que pot permetre el control de les grans corporacions de l’aqüífer d’Arenisca de Nubia, es pot donar amb les altres grans reserves d’aigua fòssil. Aquestes grans empreses només veuen en aquest bé tan indispensable per a la vida un negoci i una font de poder. Si les úniques grans reserves d’aigua dolça del planeta passen a mans de les grans corporacions, aquestes voldran obtenir-ne el màxim benefici enlloc de gestionarles per a assegurar aigua a les generacions futures. Aquestes reserves ben gestionades poden representar un desenvolupament important a la zona, però per a això han d’estar en mans de la població i no ser objecte d’especulació i sobreexplotació.

AIGUA

que veu com cada dia és més difícil aconseguir la mínima quantitat d’aigua per a la seva supervivència. El mateix problema es comença a detectar en les grans zones productores de cereals, així en extensions dels Estats Units dedicades a l’agricultura intensiva de regadiu, com a Arizona, on només és possible mantenir la producció amb la sobreexplotació dels aqüífers. A Califòrnia s’estan esgotant les fonts de subministrament d’aigua a les grans ciutats com Los Angeles. Si seguim amb l’actual ritme d’extracció d’aigua d’aquests aqüífers, tindrem greus problemes de reserves en aquestes zones, amb greus conseqüències en la quantitat d’aigua dolça disponible. Quan l’aigua s’extreu es converteix en aigua superficial, el seu ritme de circulació depèn del cicle d’evaporació i de la distribució de les precipitacions.

Anna Morelló

Lluita Internacionalista 116, juny 2012

19


El NPEL (Nou Projecte Energètic Llatinoamericà)

Ar gentina: després de l'expr opia Argentina: l'expropia

Davant de l’expropiació de Repsol a YPF

"... si tot continua ve la vaga a tots

El govern de Cristina Kirchner va anunciar l’expropiació del 51% de les accions que la petroliera espanyola Repsol tenia d’YPF SA. Sens dubte, aquesta mesura és un canvi, no total però sí un canvi, en la realitat dels hidrocarburs del país. 20 anys després de la privatització de la petroliera estatal, els argentins tornem a parlar d’estatització, nacionalització i d’expropiació. (...) Els únics que van lluitar per la continuïtat de les inversions, el fre als acomiadaments, millors salaris i condicions laborals, han estat els obrers petroliers. Mentre els governs de la Nació i de les províncies (amb la complicitat del kirchnerisme) facilitaven el festí de les petrolieres, els obrers posaven límits al saqueig. (...) No només s’està discutint com l’Argentina pot tornar a l’autoabastiment, ni com el govern kirchnerista resol el dèficit provocat per les importacions energètiques: s’està discutint si un país colonial com el nostre és capaç de plantar-se davant grans potències imperialistes i tallar-los el raig que ha estat fluint durant tants anys. (...) Clar que no n’hi ha prou amb el 51% de les accions de YPF, cal anar per totes les accions i per totes les petroleres estrangeres i nacionals. Cal fer fora totes les multinacionals, estatizar-les sense pagar un sol peso, posar tots els hidrocarburs en mans de la Nació (perquè és de tots els argentins) i han de ser els propis treballadors qui decideixin i controlin el funcionament d’una nova empresa estatal diferent de l’antiga YPF estatal de Mosconi. Sabem de memòria que les nacionalitzacions petrolieres i les empreses estatals van acabar sent un espai per al saqueig, corrupció, contractes lleonins perjudicials i capitalisme d’amics. Per això defensem una sola empresa d’hidrocarburs estatal, nacional, monopòlica i controlada pels treballadors. Ningú ens ha de convèncer dels desastres que va fer el kirchnerisme amb les renegociacions petrolieres anticipades, com la de Cerro Dragón; o amb els subsidis de Petróleo, Gas y Refino Plus; o amb la fracassada «argentinització» dels Eskenazi; o la falaç i entreguista creació de ENARSA; o els constants incentius fiscals a les petrolieres. Nosaltres vam denunciar tot això uns anys enrera, per això ara no ens creurem que aquesta expropiació és la solució definitiva, però sí reconeixem que és un canvi en el tauler dels recursos naturals. Ara és el moment de demanar més, d’anar per tot i concretar la independència energètica definitiva del país. Amb els més de 41.000 pesos per minut que guanyen les petroleres es pot resoldre el l’autoabastiment del país i també molts dels problemes del poble i els treballadors argentins. Les nostres propostes: * Anul·lació de la provincialització de 1994, del Codi de Mineria i de totes les lleis, decrets, acords i renegociacions signades fins ara amb les empreses privades. * Nacionalització i estatització de tots els hidrocarburs. * Expropiació sense pagament de totes les empreses del sector, siguin multinacionals, nacionals o fins i tot les estatals existents fins ara. Inici de judicis a totes les petroleres pel passiu ambiental provocat al país... * Cancel·lació de les exportacions de petroli, derivats, gas i tot tipus de energies fins a satisfer les necessitats del consum intern. * Creació d’una única empresa estatal, nacional i monopòlica d’hidrocarburs en tot el país. * Instrumentació del control dels treballadors, en cadascun dels sectors i empreses, de tots els recursos naturals... * Aplicació de la jornada laboral de 8 hores per als treballadors petrolers, sense reducció salarial. Inclusió de tots els obrers que treballen en els jaciments, destil·leries i empreses de serveis al conveni col·lectiu petrolier. Per igual treball, igual salari... 18 d’Abril de 2012 NPEL, Marcelo García, Alejandro Bassi i Pieri García, nuevoproyectoenergetico@yahoo.com.ar 20

20

Lluita Internacionalista 116, juny 2012

LI va publicar la seva posició, reivindicant el petroli argentí per al poble argentí, en motiu de l’expropiació de Repsol per part del govern argentí. Ara entrevistem a Jorge García, Pieri, delegat dels treballadors petroliers primer d’YPF, acomiadat amb la privatització a mans de Repsol, lluitant per treball genuí després de l’argentinazo de 2001 i reincorporat al treball als pous fins avui en la subcontracta de la firma NCD que presta servei en els jaciments d’YPF. Des d’aquesta perspectiva de lluita, analitza la recent expropiació i la situació dels treballadors. LI.- Quina va ser la política de Repsol amb els antics treballadors d’YPF després de la privatització? P.- El primer que es va instrumentar va ser una llista negra a l’estil macarthysta on figuràvem els activistes que havíem lluitat contra la privatització i Repsol analitzava totes les incorporacions a les subcontractes. A mi em va costar més de 10 anys tornar als jaciments per ser el que sempre vaig ser, un obrer petrolier. LI.- T ant a nivell de defensa de llocs de Tant treball com de condicions salarials i laborals, quins han estat els grans períodes de lluita petroliera d’aleshores fins avui? P.- Les lluites més importants van ser en el 2005: va ser una veritable batalla. La vaga va durar 19 dies i vam ocupar els jaciments i al final Termap que és la planta exportadora de cru i que pertany a les grans operadores petrolieres; les multinacionals Van acabar abaixant el cap i van haver de baixar a la Patagònia, tan és així que l’aixecament de la vaga es va decidir en una assemblea en l’ocupació on es va llegir i es va aprovar l’acord. No va ser gratis: en els enfrontaments vam tenir prop de 200 obrers ferits, però ells tampoc no ho van tenir fàcil, perquè més de 50 també van rebre. LI.- Quina incidència en la situació de l’Argentina ha tingut la política de Repsol en els últims anys, tant sobre la producció com sobre la prospecció de jaciments? P.- El de Repsol va ser un veritable saqueig. Jo treballo en els seus jaciments i és increïble veure com en la seva set de beneficis actuen destruint-ho tot i no invertint res. Repsol ha estat altament ineficient però molt rendible, i va comptar amb el suport de l’actual govern. Al


compleixi el conveni que garanteix la jubilació als 55 anys per tasca insalubre i el premi de tretze salaris pagats per les operadores. I volem tornar a les 8 h de treball sense pèrdua salarial i la incorporació per fer-ho possible d’un torn més, augmentant la dotació de personal!

igual, els jaciments" desembre del 2010 es va llançar el pacte social en els jaciments, estaven les operadores i els sindicats i el 2011 va haver-hi repressió. El govern va militaritzar els jaciments per defensar els interessos de les operadores, però no van poder derrotar-nos i a sobre Repsol els va pagar amb una terrible fugida de capitals. Ara el 2012 els obrers, amb el sindicat, vam plantejar que si no hi havia inversió ho aturàvem tot i el govern va haver d’optar. És a dir que el poc que es va avançar és una veritable victòria dels obrers petroliers, vam ser nosaltres els que lluitàvem per què una part de la renda quedés en salaris i beneficis socials i els qui rebíem els cops i els presos. LI.- Quina posició hi ha hagut i hi ha des del moviment petrolier sobre la propietat i gestió de YPF? Com valores les mesures del govern de Cristina Fernández? P.- En general i a partir dels fets del 2005 (gràcies a aquesta lluita van sorgir dos nous sindicats impulsats per nosaltres, tots dos molt combatius) hi havia un sentiment que s’expressava en la consigna de fora les multinacionals! però quedava difús el d’expropiació i nacionalització sota control dels treballadors. La mesura presa pel govern ens permet avançar i debatre en el si de la classe obrera els grans problemes. En aquest sentit és un avanç perquè es veu que és possible i que les definicions són polítiques i no acadèmiques. LI.- Què ha passat una vegada expropiada amb els 2.500 treballadors que Repsol havia enviat a casa amb un ERO de suspensió? Es mantenen les reivindicacions? P.- La posició nostra, com a obrers, va ser sempre que no es perdés ni un sol lloc de treball, ja fos els supervisors de Repsol -que prou titelles de la patronal són-. En aquest sentit els informes que tenim

són positius. Però en quant als plantejaments realitzats a Repsol com a sindicat es mantenen i si abans érem durs contra Repsol, que l’estat capitalista argentí no es faci il·lusions perquè no baixarem cap bandera .El dijous 24 farem una trobada de delegats dels jaciments de la nova YPF on segurament definirem els passos a seguir perquè si tot continua igual, ve la vaga a tots els jaciments. LI.- Quins són ara les principals reivindicacions que teniu i com les abordareu? P.- Nosaltres volem millorar el salari i altres reivindicacions. Per exemple volem que es compleixin de debò les normes de seguretat i higiene: no acceptem cap treball insegur, massa morts i mutilats té la nostra activitat en la seva història; volem el 82 % de jubilació pagat per les patronals; volem que es

LI.- Hi ha alguna cosa que vulguis afegir per als treballadors de l’estat espanyol? P.- Pel que nosaltres passem (no com a argentins perquè aquí molts no ho són) com a obrers, consisteix en que no ens mengin el cap els xarlatans del capitalisme dividint-nos per lloc de naixement. La nostra sortida passa per la unitat com a classe oprimida i explotada i tenir ben clar qui és el nostre enemic, que no és un altre que aquest sistema d’explotació de l’home per l’home que a cada fàbrica té nom i cognom. Contra això hem d’anar i començar a pensar que la solució està a les nostres mans, que a Europa passa per la unitat continental de la classe obrera per escombrar les fronteres imposant la germanor i la solidaritat que només poden atorgar els estats units obrers i socialistes d’Europa.

INTERNACIONAL

ació de Repsol

Què és REPSOL? REPSOL és el fruit de la segregació (1987) i privatització de l’empresa pública INHL, que va agrupar empreses públiques d’hidrocarburs que abans estaven a el INI (sector públic empresarial de l’estat espanyol que completament reduit ara es diu SEPI). Ara REPSOL és una empresa privada dels seus accionistes (9’49% de PEMEX, empresa pública mexicana. 12’83% de CaixaBank. 10’01% de Sacyr. 42’00% de fons de inversió estrangers. 9’90% de fons d’inversió de l’ estat espanyol. 10’80% d’inversors minoritaris estat espanyol). La censura a la premsa de l’estat espanyol per a qualsevol notícia desfavorable a REPSOL és total, doncs REPSOL va gastar a 2010 en publicitat 30,4 milions d’euros. Beneficis: 2,2 mil milions d’euros a 2011, 4 mil milions d’euros a 2010. En 1999 REPSOL va comprar YPF per 13,2 mil milions de dòlars i encara sense indemnització el seu saldo és positiu en 8,8 milers de milions de dòlars. REPSOL canalitza i atresora el seu diner negre mitjançant 13 filials a paradisos fiscals per a no pagar impostos. «Les seves activitats extractives estan presents en el Parc Nacional Madidi, Reserva de la Biosfera Pilon Lajas, Parc Nacional Isiboro Séguareixi, Parc Nacional Amboró, Parc Nacional Aguaragüi (tots a Bolívia), Parc Nacional Yasuni (Equador), o la Reserva Llancanelo (Argentina).» (Ecologistes en Acció, veure enllaços). En 11 mesos de 2003 a la regió d’Arauca a Colòmbia, exèrcit i paramilitars van realitzar la «Operación Heroica» de desplaçament de població i expropiació de terres per a la instal·lació de REPSOL, amb 2.500 detencions i es va doblar l’assassinat i empresonament de sindicalistes». Enllaços http://is.gd/0OjTAp

Lluita Internacionalista 116, juny 2012

21


INTERNACIONAL

Grècia pot obrir una Els resultats electorals en tota Europa expressen un fort càstig popular als partits que apliquen els plans de retallades, i tradueixen electoralment la creixent resistència als plans d’austeritat que imposa el capital: derrota de Sarkozy a les eleccions presidencials franceses, derrota de Merkel a Renania del Nord-Westfàlia -el Land més poblat i també el que exerceix de motor de la indústria germana- el seu pitjor resultat des del final de la II Guerra Mundial. Els seus actuals socis de coalició a nivell nacional, els liberals del FDP, porten dos anys en caiguda lliure. Derrota dels conservadors en les eleccions municipals del Regne Unit… Una expressió política que es tradueix majoritàriament en un gir a l’esquerra, però amb tots els elements d’una profunda polarització social que impulsa també un desenvolupament de l’extrema dreta. No obstant això, aquests resultats permeten intentar canalitzar la crisi a través de les institucions i essencialment continuen en l’alternança de poder entre els grans partits que han suposat l’estabilitat parlamentària. Però Grècia avui amenaça amb trencar aquesta realitat i entrar en una profunda crisi institucional. El PASOK i Nova Democràcia, els dos grans partits de Govern, que van mantenir la unitat al voltant del Govern de Papademos, es van enfonsar. També els ultranacionalistes de LAOS, el tercer component del govern per un període, va quedar fora del parlament. El govern tecnocràtic imposat per la troica (BCE, UE i FMI) va caure, però sense que hi hagi encara capacitat per conformar un nou. Syriza, la força de l’esquerra que recull bona part dels vots, es nega a entrar en un Govern que avali el pla de rescat i es precipiten les noves eleccions, el proper 17 de juny, on podria guanyar, segons les enquestes. Si aquest resultat es confirma i segueix sense voler aplicar els plans dictats des de Brussel·les i Berlín, la crisi política estaria servida i també l’efecte contagi. El que preocupa al gran capital és més la crisi política de Grècia, que pot exportar-se a Europa, que les conseqüències econòmiques, encara que poguessin acabar en una eventual sortida de l’euro. Com en el cas de la crida a referèndum, l’alarma dels grans poders econòmics i polítics de la UE és la política, això és, la possibilitat que algú se surti del guió i demostri que els seus plans no són els plans més que d’una minoria que pot ser derrotada. Però als ulls dels treballadors de la UE el que passa a Grècia té a més un profund sentit. S’havia introduït l’escepticisme de l’eficàcia de la lluita, de les vagues. Escoltàvem el comentari: per a què hem de fer vaga si els grecs porten més de 10 vagues generals... i de què ha servit? Certament el cost és alt per a la classe obrera, però aquesta capacitat de lluita ha anat esquerdant l’aparell polític. Syriza, en cas de guanyar, té una enorme responsabilitat, no només davant els i les gregues, sinó davant tots els treballadors i treballadores europees, doncs totes les pressions es giraran per mantenir l’essència dels brutals plans que precisa el capital. El debilitament de les forces que han donat suport a aquestes mesures és notori, la qüestió és que cal construir també un referent polític compromès amb les lluites i que doni sortida a les demandes dels treballadors i treballadores. Reproduïm l’anàlisi de les eleccions del partit trotskista grec, OKDE.

22

22

Lluita Internacionalista 116, juny 2012

Primeres conclusions de les eleccions del 6 de maig Els resultats de les eleccions del 6 de maig són realment sorprenents i obren una nova situació política, social i-molt possiblement- financera al nostre país i sens dubte -en menor grau- també en la Unió Europea. El missatge de les eleccions es resumeix en tres punts bàsics: (A) Una contundent condemna a la política de les forces socials i els partits que han empès l’economia, la política i la societat a una crisi sense precedents i han un retrocés de diverses dècades en el nivell de vida i els drets socials i polítics dels treballadors. (B) La influència de les lluites, de les vagues generals, de les grans manifestacions i enfrontaments i, en general, de la llarga guerra de l’últim període sobre la consciència de les masses treballadores, es va expressar en les eleccions amb un resultat totalment nou. (C) Els xantatges feixistes («fallida/default», «els prestatges buits», «Corea del Nord», «futur del país dins e la Unió de la UE i l’euro», etc) de Europea i dels altres imperialistes, dels capitalistes i els seus servidors (els polítics burgesos, periodistes, acadèmics venuts i altres vàndals) van ser ignorats o fins i tot menyspreats. (D) El moviment obrer ha reaccionat davant el nou atac, increïblement cruel que es preparava immediatament després de les eleccions, per la dictadura del PASOK-ND, per la Unió Europea i el FMI. Més concretament:


1. Els dos principals partits burgesos, que són els principals responsables de la fallida del país i de les brutals polítiques del memoràndum, han rebut una autèntica garrotada electoral, amb resultats increïblement baixos (13,18% per al PASOK davant del 43,92% en 2009; 18,85% Nova Democràcia respecte al 33,47% en 2009, percentatge que s’havia considerat el seu mínim històric des de la seva fundació en 1974) i la pèrdua de més de 3 milions de vots (PASOK va perdre gairebé 2.180.000 i 1.105.000 vots gairebé ND). Tots dos partits burgesos van tenir resultats particularment baixos en els grans centres urbans i, sobretot a Atenes i en barris obrers i populars. A més, tota la resta de forces burgeses pro-memorandum, com LAOS, els partits de Bakogianni i Manos van ser obertament criticats i no van aconseguir entrar al Parlament a pesar que els van reforçar amb capital, el suport de mitjans de comunicació i de la Unió Europea. [Nota: Bakogianni i Manos són ultra-neoliberals que es van escindir de ND. Manos va deixar ND fa alguns anys, Bakogianni fa molt poc, quan va perdre la presidència del partit front Samaras. Bakogianni és el líder de la «Aliança Democràtica», Manos d’ «Acció» recentment, després de les eleccions, estaven en converses per unir-se en un nou partit]. 2. T ots els partits de l’esquerra Tots (reformista i d’extrema esquerra) e s v a n rre e f o r ç a rr,, la qual cosa demostra un clar gir entre els treballadors, les capes populars pobres i la joventut. Sumats van obtenir un resultat de l’històric, fins i tot major que el 24,5% de 1958. [Nota: el 1958, només 9 anys després de la fi de la guerra civil, amb l’aclaparadora derrota de l’esquerra i la repressió immensa posterior, la formació d’EDA (Esquerra Democràtica Grega), una formació reformista, que llavors tenia el suport de l’il·legalitzat KKE (Partit Comunista), va aconseguir el segon lloc en les eleccions, amb el 24,5%.

• No obstant això, el gran guanyador és SYRIZA SYRIZA, amb un resultat electoral que es va disparar al 16,78%, i es convertí en el principal partit d’oposició! És clar

obrers i sobretot a Atenes, on han tingut lloc els majors enfrontaments i, que, en general, ha estat l’epicentre de la llarga guerra social. Això significa que àmplies masses van rebutjar la política del KKE de dividir les lluites, la seva absència en tots els processos socials i de revolta.

que SYRIZA expressa millor el sentiment que predomina bàsicament (ara com ara) en les masses populars, és a dir, buscar una solució a través de les eleccions, possiblement dins de la Unió Europea. D’altra banda, per descomptat, de forma objectiva expressa el sentiment militant de les masses, la seva voluntat de desferse de les forces pro-memoràndum, el desig d’unitat de les forces d’esquerra i fins i tot per un govern d’esquerra o d’una alternativa a la barbàrie del sistema. • K K E , malgrat el seu petit augment a nivell nacional, pateix un greu revés (que es reflecteix a les seves declaracions després de les eleccions), la qual cosa tindrà conseqüències en el futur. En primer lloc, és la primera vegada que els supera electoralment un altre partit d’esquerra i en aquest cas amb una diferència aclaparadora. En segon lloc, i potser més important, perd força als centres

• Les llistes de l’extrema esquerra (Antarsya, la coalició electoral del ÊÊÅ (ml) i ML-KKE, ÅÅÊ) surten reforçats i especialment la formació d’Antarsya. [Nota: El KKE (ml) i MLKKE, són organitzacions d’origen estalinista o MAO-estalinista. EEK és trotskyista, vinculat a la «Comissió per a la Refundació de la quarta internacional» / CRCI.] No obstant això, és un fet que aquest reforç electoral no constitueix un salt qualitatiu en les intervencions electorals d’aquest «espai» polític fins ara, per molt que en total (afegint a OKDE) s’apropa a 2%. • En la seva primera participació en les eleccions, OKDE (en 26 circumscripcions electorals d’un total de 55) va aconseguir 2.002 vots i un percentatge del 0,03%. És un resultat satisfactori, que podria ser millor. En qualsevol cas, agraïm a tots els que van lluitar perquè el programa i les posicions de OKDE van ser conegudes i ens van honrar amb el seu vot.

Això va ser un terratrèmol polític per al règim imposat per la dreta posterior a la guerra civil]

Lluita Internacionalista 116, juny 2012

INTERNACIONAL

crisi política en la UE

23


INTERNACIONAL

3. El partit Grecs Independents es va reforçar de forma significativa, principalment a causa de les seves polítiques i retòrica antimemoràndum, i no pels elements de dreta o d’extrema dreta del seu discurs. [Nota: els grecs independents que són guiats per Panos Kammenos, antic quadre, exprimer ministre i ministre de ND.] 4. La impressionant aparició de la banda feixista de Xrysi Avgi («Alba Daurada») és sens dubte e l p u n t n e g a t i u d’aquestes eleccions. No obstant això, és el resultat de la crisi i putrefacció del sistema capitalista i de l’agudització de la crisi política. La reacció del moviment contra aquest «ou de la serp», ha de ser immediata, amb grups d’autodefensa d’autòctons i immigrants i amb les xarxes de solidaritat per fer front als problemes immediats de supervivència creats per la crisi.

bàrbares, les polítiques de subordinació... i fins i tot «el futur de Grècia en la UE i en l’euro», etc. En resum, a la crisi financera s’afegeix una gran crisi política, que conté tots els ingredients per a una crisi de govern oberta i perllongada. Un problema que no sembla que pugui ser resolt ni tan sols amb noves eleccions (que ningú sembla voler i sobretot les forces burgeses, la Unió Europea i els imperialistes). Potser ho resoldran amb un altre Bonaparte, de diferent composició i naturalesa de la de Papadimos. Les lluites, les grans manifestacions, els enfrontaments i ara els resultats electorals mostren que el rebuig a les polítiques de la burgesia ha pres grans dimensions i, a més, que aquest rebuig està

OKDE - Organització dels Comunistes - Internacionalistes (Grècia)

5. És clar que després dels resultats electorals, el ritme polític s’accelera. Les forces polítiques burgeses esclatar i estan en plena descomposició, sense perspectiva visible de reorganització i recomposició de si mateixos, a nivell polític i organitzatiu. Així és difícil (o fins i tot impossible) formar un govern i més encara per governar. Tot està a l’aire, en el buit: els memoràndums, els acords del deute, les seves mesures

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: La Caixa 2100- 3459-38- 2100220515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup. Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

24

24

creixent i adquirint noves característiques i qualitats. Sembla difícil que aquest curs el freni qualsevol govern burgès, amb partits reformistes, que voldrà aplicar les mateixes polítiques destructives, d’ordre. A més, les masses busquen alguna cosa totalment nova i radicalment diferent. Tot plegat condueix cap al xoc imminent. OKDE ha explicat això abans de les eleccions i per descomptat també ho farà després, tenint en compte la nova situació. Continuarem el nostre combat per l’enfortiment i l’autoorganització de les lluites, per a la construcció d’una nova força revolucionària, per la revolució socialista.

Lluita Internacionalista 116, juny 2012

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 23036 CP - 08080 de Barcelona Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.li-litci.com

Lluita Internacionalista 116  

Diari Lluita Internacionalista de Juny 2012

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you