Page 1

16

LA PETJADA de l’Aula Hospitalària de la Vall d’Hebron

Curs 2011-2012


Hola a tots i a totes. El meu nom és Marc i tinc dotze anys. Aquest any tinc la sort de presentar la revista. Tots esperem que us agradi. L’hem feta amb molta il·lusió i esforç i esperem que us ajudi a superar aquesta difícil etapa. Els nois i noies que estem ingressats o tenim alguna malaltia com la vostra volem que us sentiu identificats amb nosaltres i que passeu aquesta experiència el millor possible. A mi m’ha agradat tenir l’oportunitat d’explicar les meves experiències a algú que ho entén i a qui segur que li resulta útil. Quan estigueu tristos, penseu en tot el que us espera en el futur: Poder riure amb els amics, fer activitats amb la família, tornar a l’escola,... cada dia està ple de sorpreses i alegries. És bo parlar del que us preocupa, no deixar la tristor a dins sinó expressar-la parlant amb la família. Podeu fer una redacció per la revista de l’any que ve. També us aconsello per al temps de tristor sortir a passejar pel passadís, anar a l’aula hospitalària i animar-vos a que us ho passeu bé. No deixeu perdre el curs perquè hi ha unes professores boníssimes que us ajudaran en tot moment. Finalment, m’agradaria ajudar-vos a veure les coses bones de la vida, perquè de cada experiència i detall se’n pot treure alguna cosa bona i bonica . Marc Panadero – 12 anys

Camila Vargas – 16 anys


Un any més us fem arribar la revista d’aquest curs amb el recull dels vostres treballs. Les mestres agraïm al Marc i a la Camila la presentació que han fet de la revista i a tots els nens i nenes la seva participació. Aquesta revista és fruit del vostre esforç i pot ajudar a altres nens i nenes a conèixer, participar i compartir també les seves experiències. Gràcies per haver-nos deixat la vostra petjada

Joan Salvador Moñino


Historia de la aventura en Barcelona Me desperté a las 5:00 para preparar la ropa y para ir al aeropuerto de Palma de Mallorca. Cogimos el autobús 7 hasta Plaza España, luego el número 1 hasta el aeropuerto. Cuando llegué al aeropuerto esperé y luego cogí el avión. Llegamos al aeropuerto de Barcelona, estaba sorprendido porque era muy guapo. Luego cogí el tren dirección SAN CELONI hasta la estación de Sants y allí cogí el metro L3 hasta Vall d’Hebron. En Vall d’Hebron esperé al médico un rato. Una persona que se llamaba Isa nos dio una casa en Passeig de Gracia , estábamos muy cansados cuando llegamos a esa casa, creíamos que era fea porque por fuera era fea. Pero cuando entramos vimos que era súper guapa. Tenía una habitación para mí solo. La casa era así: dos habitaciones, dos baños, una terraza , una cocina, un pasillo y dos salones. ‘’Otro día después ‘’ fui al médico, allí conocí a una niña que se llamaba Alexandra, era guapa, cuando se acercó me dijo si quería ser su amigo yo dije que sí. Después conocí a un niño que se llamaba Arnau. Me enseñó un juego que se llama caber ride, que es de crear un circuito; también conocí a su familia, su padre y su madre, que son muy divertidos, por la noche estaba triste por que echaba de menos a mis compañeros de colegio en Mallorca. Al día siguiente me duché y me fui otra vez al hospital, y allí me dijeron que mi hermano estaba ingresado. FERNANDO ELOGHOSA OVENSERI

LA VIDA DE L’IK Hola, Em dic Ikponmwosa Ovenseri i tinc 12 anys. Vinc de Palma de Mallorca, visc a Sant Gotteu. He nascut a Nigèria i vaig anar a Palma de Mallorca perquè la meva mare, Rita, volia que la meva germana nasqués a Palma. Els meus esports preferits són el Futbol i el Karate. Els meus 5 millors amics són: Haitham Elhaje, Brian, Huesly, Nabil i Karim. Saben jugar molt bé a futbol. Ara estic a Barcelona perquè tinc una malaltia que s'anomena "Anèmia de cèl·lules faciformes". Sóc aquí per a fer un trasplantament. Ara ja he fet el trasplantament i ha sortit molt bé. Em falta un mes o un mes i mig per tornar a Mallorca. M'agrada ballar i cantar. Ballo de tot, Hip-Hop, Jerck i com el Michael Jackson. Els meus cantants preferits són Michael Jackson i Uscher i el jugador de futbol que més m'agrada és Christiano Ronaldo. Quan sigui gran vull ser: cantant, mecànic, president d'Amèrica o de qualsevol país o futbolista.


EM DIC HUSSEIN Em dic Hussein. Tinc onze anys. Vaig venir de d’Iraq quan tenia quatre anys. Quan vaig venir vaig veure Espanya per primera vegada. Jo em trobava malalt i em van portar a la Vall d’Hebron. Estava malalt de leucèmia i la meva germana m’havia donat la seva medul·la per a què me la trasplantessin a mi.

Jo no sabia ni català ni castellà. Vaig aprendre a parlar i a escriure a l’hospital perquè vaig estar ingressat molt de temps. Les mestres venien a fer-me classe a càmeres, on vaig estar dos mesos. A càmeres a vegades era divertit i a vegades no. Quan vaig sortir de càmeres vaig començar a anar a l’escola i cada tres mesos venia a l’hospital per fer-me una analítica. Ara estic ingressat perquè tinc el pàncrees inflamat. Hussein Souleiman – 10 anys

Jo estava a casa a la nit, estava sopant, i sense esperar-ho vaig vomitar. Vaig anar a l’hospital i em van posar una via perifèrica. Els metges van dir que tenia una leucèmia i em van ingressar. Tenia quatre anys. Als cinc anys ja estava curada. Als set anys m’ha tornat a agafar i m’han ingressat a la Vall d’Hebron. Júlia Horcas – 7 anys


La malaltia Hola sóc la Fàtima,

visc

tinc

16

anys

i

a

La

història

de

14

anys.

Vaig

fastigoses

perquè

(Terrassa ) Barcelona. la

meva

malaltia va començar quan tenia

passar unes vacances de Nadal

em vaig posar malalta.

Quan em vaig donar compte de la meva malaltia es quan em vaig rares .

marejar, vaig vomitar, vaig tenir febre i coses

Bé, al final de les vacances de Nadal em va venir una

crisis renal i em van portar al metge del meu barri, que em

va dir que tenia insuficiència renal i em van traslladar a l’ Hospital de la

Vall d’Hebron (Barcelona).

Quan em van fer totes les proves em

van dir que

un dia

trucar per telèfon i

de

fer diàlisis.

Vaig fer diàlisis 9 mesos i mig.

quan estava a casa meva van

havia

Llavors,

em van dir que havia de venir de seguida perquè havien trobat un ronyó per a mi.


Em vaig posar molt contenta i a la vegada nerviosa perquè no

m’havien

trasplantament .

fet

mai

cap

operació

i

menys

un

El trasplantament va sortir molt be i em vaig posar molt contenta.

- Gràcies a tots els doctors, doctores i infermeres que m’han ajudat aquests dos anys FATIMA MARRAKCHI - 16 ANYS BARCELONA (TERRASSA)


El meu bloc Al principi d’estar malalt la mama em va obrir un bloc. Me’l va obrir perquè estigués en contacte amb els meus amics. Cada dia explico alguna cosa que em passa. També hi penjo fotografies meves amb les infermeres, les visites, les mestres, …

Els meus amics m’escriuen perquè parlem una mica. M’animen i m’ajuden molt quan m’escriuen.

Gràcies pels vostres dibuixos i les vostres frases d´ ànims, feu que em senti una mica millor. Són tots preciosos. Espero els vostres comentaris, em feu fort com els superherois que m´encanten. PETONS!!!

Roger Gabernet Grau – 8 anys


Los tres deseos Cuando ingresé en el hospital, la primera prueba que me hicieron fue un análisis. Yo tenia muchísimo miedo porqué nunca me habían hecho uno, pero en cambio si que me habían puesto inyecciones. Yo pensaba que los análisis dolían mucho más que una simple inyección, y tenía razón. Mi madrina me vio llorar y me dijo que cada vez que me hiciesen daño o pasase miedo pidiera un deseo y se lo hiciera saber a ella o a otro familiar. Cuando me hicieron el análisis lo primero que se me pasó por la cabeza que podía pedir fue un Iphone, ya que mi móvil no funcionaba muy bien. Fue mi primer deseo. Yo no creía que me lo fueran a regalar, lo pedía porqué sí, por decir alguna cosa. Y sucedió que en Navidad el regalo que tuve fue el Iphone que me lo compraron entre amigos y familiares. Me sorprendí y me alegré, ya que era lo que deseaba, pero que no me esperaba. El segundo deseo fue cuando me hicieron la primera quimioterapia. Lo pasé fatal ya que me daban náuseas y no paraba de vomitar en todo el día. Mi tía me volvió a recordar nuestro pacto de pedir un deseo. Fue entonces cuando pedí poder hacer un viaje a Nueva York y al parque de atracciones de Orlando ya que hace muchos años que estábamos intentando ir. Por desgracias de la vida, el año que íbamos a ir y cuando lo teníamos todo ya planeado, mi padre tuvo que ingresar en el hospital y durante unos años, entre mi padre y mi madre, no salimos de enfermedades y hospitales. Y ahora me ha tocado a mí sufrir un osteosarcoma en la rodilla. Así que este verano, o cuando termine con todas las pruebas, se podrá hacer realidad mi segundo deseo. Mi tercer deseo lo pedí cuando me operaron del tumor: poder volver a tener un pastor alemán o, con mayor probabilidad, quizás sea un Chihuahua. Llevo pidiéndoles a mis padres, desde hace cinco o seis años, que me compren un perro ya que un pastor alemán que tuve, y al que quería como se quiere a un hermano, se murió. Con este animal viví toda mi infancia y siempre me protegía de todos los peligros. En una ocasión, cuando era pequeña, viajamos toda la familia, incluido el perro, a casa de mi tía en Galícia. Ella tenia dos perros bastante salvajes. Yo, como era la más pequeña, intentaba jugar con los perros pero no me daba cuenta de que ellos no querían jugar sino morderme, pero mi fiel amigo se puso delante mío y consiguió que no me hiciesen nada. Por esto y por otras muchas razones le echo tanto de menos. Miriam Quintián – 14 años


TRASPLANTE Me llamo Estefany, tengo 13 años y soy de Centroamérica, de El Salvador. Llevo viviendo 8 años en Barcelona y es aquí donde descubrieron que mis riñones no funcionaban muy bien. Mi doctora de cabecera me hizo una analítica y vio que estaba baja de todo, entonces dijo que fuera urgentemente al Hospital Vall d’Hebron. Cuando llegué a urgencias me sacaron un montón de sangre, entonces me quedé ingresada ahí mismo. Al día siguiente me subieron a Nefrología y me volvieron a hacer pruebas. El resultado de las pruebas seguía siendo el mismo. Esto significaba que talvez tendría que hacer diálisis. En Febrero de 2011 empecé con la diálisis. Cuando llegamos, antes de que nos empiecen a dializar, tenemos que ponernos el pijama y pesarnos. A continuación, cuando ya han terminado de conectarnos a la máquina, nos traen el desayuno. En mi caso me traían pollo empanado, patatas chips, canelones y también chocolate. A las once llegaban las maestras y estudiábamos con ellas, pero antes que las maestras también llegaban voluntarios para jugar con nosotros, me lo pasaba muy bien. Cuando terminábamos de dializarnos algunas veces salía mal, o sea mareada y con dolor de cabeza. El día sábado 3 de Diciembre llamaron a mi padres del Hospital Vall d’Hebron para decirles que quizás me trasplantaban, pero al final no fue posible y me fui a casa muy contenta y se me quitó el miedo. Cuando eran las 2:30 de la madrugada volvieron a llamar del hospital para decirles que me transplantarían inmediatamente. Cuando llegué me puse el pijama y me pusieron una vía; después me vino a buscar un celador para llevarme a quirófano. También me acompañaba mi padre. Cuando desperté estaba en la UCI y no me acuerdo de lo que me decían ni de lo que me pasó ese día. El lunes me subieron a Nefrología donde todavía estoy aislada. De momento los médicos le han dicho a mi padre que todo va muy bien. Por las noches siempre me acompaña mi padre y durante el día también, por eso estoy muy contenta, porque me gusta mucho estar con él. Espero pronto irme a mi casa y no venir más al hospital. Ahora no podré ir al instituto durante un tiempo. Estefany Romero- 13 años


Me divierto en Vall d’Hebron He venido al hospital Vall d’Hebron para operarme de la espalda. De momento llevo un aro en la cabeza sujeto a una polea y detrás de la polea cuelgan unas pesas. Tengo que ir en silla de ruedas. Hoy llevo diez kilos de peso, que han ido aumentando ya que al principio llevaba sólo 1,2,3… Aunque lleve este aparato me divierto igualmente: he conocido amigos y amigas. Juntos jugamos, vemos películas, cuando vienen los payasos nos reímos y nos divertimos mucho.Vemos la tele en mi habitación o en la suya. Un día fuimos a la sala de juegos que hay en la planta y jugamos al futbolín, nos divertimos mucho. Con mi amigo, que también va en silla, echamos carreras. Un día bajamos los dos a la calle con nuestras madres para tomar el sol y comimos unos donuts de merienda. Me gusta que vengan a visitarme.Un día vinieron mi hermano, mi hermana, mis tíos y mi padre; otro día vinieron mi hermano, mi hermana, un amigo, mi padre y un primo de mi padre y otro día vinieron mi primo pequeño, mi otro tío, mis tíos, ... me divierto con ellos y lo paso muy bien. Tengo varias profesoras en el hospital que me ayudan mucho a repasar, a leer, a multiplicar, a escribir,… No sabía que en el hospital había escuela y aunque estudiar no me gusta demasiado me lo paso bien haciendo clase. Tampoco me esperaba que hubiera payasos que me hicieran reír con sus trucos de magia, ni que hubiera sala de juegos. Las enfermeras se portan muy bien conmigo y con todos, son muy amables y muy simpáticas y muy cariñosas. Toda la gente del hospital me cae muy bien, hacen que lo pase muy bien. Alexis Martínez Lahoz – 13 años


Gairebé un mes a l’hospital Vaig arribar a l’hospital el dia 3 de març a la nit i vaig anar a urgències; al cap d’unes hores em van pujar a la planta, allà vaig estar en observació durant unes setmanes i el cap no em parava de fer mal, em donaven calmants, medicaments, tot tipus de coses però el dolor no em baixava. Els dies que em trobava una mica millor anava a classe, allí vaig conèixer el Toni, un noi molt graciós i molt divertit, que tenia la meva edat, i ens vam fer molt amics, desprès també venia el Fernando que era una mica més petit que jo, però que també ens vam fer molt bons amics, els dos eren de Mallorca, jo era l’únic de Lleida, però què hi farem. Finalment el dijous 22 em van operar del problema que tenia al meu cap, quan vaig entrar al quiròfan em feia molt mal el cap, però desprès, al sortir, em trobava perfecte, una mica marejat perquè encara tenia l’anestèsia però desprès em vaig anar trobant millor.

Ahir dia 26 de febrer em van treure la via del braç, perquè l’endemà em donaven l’alta, però hauria de tornar al cap d’una o dues setmanes a treure’m les grapes del cap i de la panxa. A en Toni li van donar l’alta durant tot el cap de setmana i el que volia aconseguir el Toni era que el dia que tornés a l’hospital pogués estar a la meva habitació, perquè el Toni i jo teníem la mateixa edat, però el problema és que a mi em donaven l’alta el dia que el Toni tornava. Però això no és un problema perquè el dia que jo torni a l’hospital espero que el Toni encara hi sigui. I per acabar m’agradaria donar les gràcies als metges que m’han curat, a les infermeres i als infermers que han passat tants moments al meu costat ajudant-me amb els mals de cap que he tingut i també a les professores que m’han ensenyat durant tots aquests dies. Arnau Amorós Roca Hospital Vall d'Hebron 27-03-2012


M’AGRADARIA PASSAR EL NADAL A CASA Fa molt de temps que estic ingressada, primer vaig estar a càmeres i ara estic a la planta. Tinc ganes que arribi Nadal per muntar l’arbre, fer el pessebre i anar a comprar regals. Per Nadal m’agradaria estar fora de l’hospital, poder estar a casa amb tota la meva família i tenir molts regals.

Trini Zamora

13 anys


Todo empezó el día 21 de noviembre en el colegio de Vilafranca del Penedès cuando estaba en la clase de catalán y sentí un fuerte dolor en la pierna que me aumentaba cada vez más hasta que al final me caí del taburete y convulsioné. La profesora me puso una regla en la boca para que no me mordiese la lengua y de mientras mis amigos fueron a avisar a otros profesores para que me auxiliaran y llamaran a la ambulancia. Después que vino la ambulancia me sentía muy cansado de la pierna derecha. Me pincharon el dedo derecho y me llevaron al hospital. Estuve en observación y decidieron programarme para una Resonancia Magnética el día 24 de Noviembre a las 11:30; el resultado estaba programado para el día 28 de noviembre en las Consultas Externas, pero al ver la Resonancia Magnética vieron que era algo peligroso y a las 5:30 de la tarde del mismo día llamaron a mi padre para decirle que me llevara al hospital por Urgencias. Al llegar al hospital de Vilafranca me dijeron que por ser menor de edad me derivarían al Hospital Vall d´Hebron. Permanecí ingresado para que me hicieran diferentes pruebas. Luego de estar 4 días me subieron a planta para seguir observando mi estado de salud. Después de muchos días los médicos de Neurología hablaron con mis padres y les dijeron que tenían que colocarme una válvula porque habían encontrado medio litro más de agua de lo normal en el cerebro y tenían que hacerme una intervención quirúrgica porque el líquido me estaba afectando al nervio óptico y podía quedarme ciego. Los médicos de Neurología optaron para que fuera a casa y que ya me avisarían para ingresar de nuevo. Al llegar a casa me recibieron mis hermanos y yo estaba muy contento. Pasaron unos días y llamaron a mi padre para que me llevara al hospital porque me iban a operar. La operación se realizó el 21 de Diciembre y tardó 4 horas. La doctora que me operó se llama Poca Pastor y después de la operación les dijo a mis padres que gracias a Dios el resultado había sido exitoso. Estuve de recuperación hasta el día 24 de Diciembre. Ese día me dieron el alta para irme a casa, cosa que acepté con mucha alegría ya que deseaba pasar la Navidad con mi familia en casa.

El día 29 de Diciembre iba por la carretera de camino para sacarme las grapas de la cabeza y durante el trayecto convulsioné; el día 12 de


enero convulsioné cuatro veces, temblaba de la pierna derecha y del brazo derecho y me llevaron al hospital Vall d´Hebron. Estuve ingresado cinco días. El 8 de Febrero se produjo la cuarta convulsión y me llevaron al hospital de Vilafranca del Penedès. El día 21 de Febrero volví al hospital de Vilafranca y el doctor que me atendió llamó al hospital Vall D´Hebron para hablar con los neurólogos y me aumentaron las pastillas. El día 26 de Febrero tuve una calentura fuerte en el pecho y los dedos de la mano derecha como si me pasara una corriente de electricidad y el corazón me palpitaba muy fuerte, como si hubiera corrido mucho. El día 8 de marzo vomité “a escopeta” y tuve mucho dolor de cabeza y de pierna y me llevaron al Hospital de Vilafranca. Estuve en observación y regresé a casa nuevamente, pero por la noche tuve un poco de vómitos. El día 14 de Marzo me dolía la pierna y me llevaron al hospital Vall d´Hebron, a la neuróloga Laura que nos comunicó que la Resonancia que me habían hecho no había cambiado nada. Debía ingresar el viernes 16 de Marzo pero yo le dije si podía esperar al lunes 19 de Marzo. El día 17 de Marzo, estando cerca de la Telepizza, tuve mucho dolor de pierna y no podía caminar, me temblaba la pierna y sentía unos dolores insoportables como si me quisiera caer pero gracias a Dios no estaba solo sino con mi hermano Junior y él, a pesar que estaba a punto de caerme, me alzó entre sus brazos y me llevó a la Telepizza, allí me auxiliaron y llamaron a la ambulancia. Mientras a mi me temblaba la pierna y el brazo como tipo epilepsia, el encargado de la Telepizza llamó a mi padre para que supiera que estaba muy mal de la pierna. Me llevaron al hospital. Después de darme de alta, me dijeron que me iban a llamar para una biopsia de la cabeza. El miércoles 4 de abril entre en el hospital para ser operado al día siguiente. A partir de las 2 de la madrugada no podía ni comer ni beber nada y al día siguiente entré al quirófano a las 11 de la mañana. Fue algo increíble entrar al quirófano despierto: vi muchas maquinas, también vi como unas plataformas redondas y dos ordenadores, veía muchas cosas. Mi operación duró aproximadamente 5 horas. Cuando salí de la operación me llevaron al postoperatorio y yo era el único que estaba allí, todas las camas estaban vacías y había muchas enfermeras y muchos doctores sólo para mí. No lo podía creer. Doy gracias a Dios y también a todos los doctores, auxiliares y enfermeras por tratarme muy bien y espero que encuentren el nombre de mi enfermedad para bien de todos los que la sufren. Os animo a todos. Dany Jhordan Salinas Diaz - 15 años


EL DIA DE CARNAVAL DE 2012 D’EN TONI PUERTO

Al principi del dia em pensava que podria sortir al carrer per celebrar les festes de Carnaval del poble, però vaig arribar a l’hospital, em van fer l’analítica i va sortir tot molt baix, em van passar sang, plaquetes, em van posar el factor i em van dir els metges que era millor que no sortís per la nit a la festa de Carnaval i jo em vaig posar molt trist perquè no podria estar amb els meus amics. Els vaig trucar i els vaig dir que no hi podria anar i ells no em van dir res més. A l’hora de la festa de Carnaval els meus amics em van trucar i em van preguntar si estava a casa i jo els vaig dir que sí, i van penjar. Més tard es van presentar a casa meva tots disfressats i jo també em vaig disfressar amb ells, anàvem tots disfressats d’un personatge diferent de Bola de Drac. Al principi em pensava que es quedarien una estona i se n’anirien, però van dir que pel centre del poble hi havia molta gent i es van quedar a sopar a casa meva i ens ho vàrem passar molt bé, millor que si haguéssim sortit al carrer.


OLOT Jo visc a Olot però he nascut a l’ Índia . Olot és una ciutat petita. A Olot hi ha volcans. També hi ha un cinema, un teatre, dues esglésies i nou escoles. Vaig a l’Escola Llar, a 4t curs. El meu millor amic es diu Isaac. Els meus companys i companyes de classe també són amics meus. Gurminder Singh Arora (Gagui)


Graffitis Els graffitis són paraules, dibuixos, que es fan a les parets, als trens, a les persianes, als contenidors d’escombreries...........etc.

Els graffitis serveixen per expressar la forma de viure i donar l’art al carrer. Es poden fer amb esprais, amb pintura plàstica de molts colors, retoladors permanents....etc. El graffiti és un art que està a tot el món i està molt cotitzat. Jo, quan sigui gran estudiaré el batxillerat artístic per fer: graffitis, còmics, dibuix artístic i dibuix lliure. Jonathan Palazón Ruiz


LA NOIA AMB SORT Vet aquí una vegada, una noia que anava al mercat del seu poble. De camí, havia de creuar un riu amb una barca. Un dia es va trobar que la barca havia desaparegut. La noia, que es deia Natàlia, va tornar cap a casa i ho va explicar a la seva germana, la Joana. Totes dues van construir una barca de fusta i la Natàlia va continuar el seu camí. De sobte, es va trobar una fulla d’arbre que li va agradar i la va agafar. Quan va agafar-la va sortir una mena de personatge estrany de color verd. La Natàlia es va espantar i el personatge li va dir: _Hola, sóc un geni. _Hola... _ va dir la Natàlia. _Sóc el geni que et concedirà tres desitjos. _Ah, si?_ contestà la Natàlia. _Si_ tornà a dir el geni. _Doncs, vull una casa més gran, el mercat més a prop de casa meva i uns vestits nous. _Molt bé, els teus desitjos són ordres per a mi. I el geni va desaparèixer. La Natàlia contenta va marxar cap a casa i quan faltaven tres metres per arribar es va trobar que el mercat estava allà mateix. La Natàlia va comprar tot allò que la mare li havia demanat i va continuar cap a casa. Quan va arribar va trobar una casa enorme on va viure durant molts anys feliç amb la seva família. Anacaona Olivo


Viladrau A mi m’agrada molt anar a Viladrau. Anem a casa dels meus avis. Allà m’ho passo molt bé. A vegades coincidim amb les meves cosines, la Rita i la Mar. Jugo molt amb elles. El que més m’agrada és jugar a l’ “escondite”. A l’estiu fem excursions i anem caminant al “Matagalls”, una muntanya que té una creu a dalt. A vegades agafem el cotxe, desprès el deixem a mig camí i seguim caminant fins arribar a dalt, allà fem una aperitiu que portem des de casa i el preparem entre tots. També vénen els meus germans, el Lucas i el Quique. També juguem a futbol en el jardí de casa amb el Lucas, el Guillermo, que és el meu cosí, la Rita, la Mar, els meus tiets i jo. Allà tenim alguns animals: dos gossos que es diuen Arco i Cata, un gat que es diu Kitty, un ocell i un ànec. Aquest diumenge que serà el Diumenge de Rams anirem a Viladrau. Ja tinc moltes ganes que arribi!! Andrea Bofill - 9 anys


5 anys

LA NENA de l’hospital Vall d’Hebron Aquesta nena que jo he conegut és bona, guapa i una mica manaire. Va néixer als 7 mesos i era una mica petita, als 8 mesos li van trasplantar el ronyó, perquè no li funcionava bé. L’operació va anar molt bé i poc a poc va fer-se gran i el ronyó trasplantat li seguia funcionant molt bé, però ha de venir a l’hospital cada any a fer una revisió i segueix sense cap problema. Des que li van fer el trasplantament pot fer vida normal com totes les nenes i nens de la seva edat, pot anar a l’escola, pot jugar amb les seves amigues i amics, pot córrer o sigui pot fer de tot i està molt contenta. Aquesta nena li agradaria tenir un conill com aquest:

Saray Jiménez, 9 anys


La piscina de Tremp A l’estiu vaig a banyar-me amb la meva mare. Jo sé nedar i ella neda com un “pato”. Em tiro de “palillo” i bussejo amb les ulleres d’aigua. De vegades per berenar mengem gelats i els que més m’agraden són els de vainilla. La meva amiga Anna i jo juguem a “ pilla-pilla“ al voltant de la piscina. Quan ja no hi ha sol sortim de l’aigua, ens dutxem, ens canviem i marxem cap al poble. El meu poble es diu Sant Romà d’ Abella i està molt a prop de Tremp. Al costat de casa tinc uns veïns que són amics meus i juguem cada dia i a vegades bereno amb ells. Tothom està al carrer i ens ho passem molt divertit. Anna Gispert


El dia de la meva comunió Tot va començar una nit d’estiu... estava a casa i em trobava fatal i estava amb vòmits, febre, etc.. La meva mare estava super enfadada i trista , perquè el dia següent era el dia de la meva Comunió i jo també estava molt trista perquè estava malalta. Jo volia fer la Comunió i la mama a més d’estar enfadada estava amoïnada per que ja tenia el vestit, les sabates, el pentinat, etc... Com que estava tant nerviosa va trucar a un amic que era metge per veure si podia fer alguna cosa que em curés. Li va dir que em posés al cap una tovallola amb vinagre, però a mi no m’agradava perquè feia molta pudor. De mica en mica em baixava la febre i cada vegada estava més contenta, però la mama em deia que no estigués tant contenta perquè em podia tornar a pujar, però a mi m’era igual perquè estava baixant i això era el més important. Al dia següent ja estava bé i vaig anar a la perruqueria, em van fer tirabuixons, em vaig posar el meu vestit amb flors liles, etc ... i la mama estava molt contenta perquè ja em trobava bé i vaig fer la Comunió contenta. Va ser un dia molt bonic que recordaré sempre. El metge de Vall d’Hebron va dir que el que m’ havia passat era tot dels nervis. Judit Bonell Lopez

12anys


LA CABRETA DESPISTADA

Hi havia una vegada una cabreta que vivia sola a casa. Un dia va sortir a fer un volt però de sobte va aparèixer un llop i li va dir: -Vine, cabreta! No et faré res, sóc un llop molt bo. La cabreta no estava molt convençuda però al final s’hi va apropar. Un cop va estar al costat del llop, el llop va intentar fer-li mal però la cabreta, ferida i espantada, va fugir. Quan va arribar a casa es va curar i es va intentar tranquil·litzar. des d’aquell dia la cabreta va aprendre que no s’ha de parlar amb desconeguts ni anar amb persones que no es coneixen. I conte contat, conte acabat! Carla Martín


Els carnavals són unes festes per a tothom. Els més petits a l’escola celebren el carnaval amb el Carnestoltes, un ninot que es crema l’últim dia de la festa. Tots els nens van disfressats. Per als nens més grans el carnaval se celebra de manera una mica diferent. Els més grans també es disfressen, però no cremen el Carnestoltes; pugen a unes carrosses i es posen a ballar mentre els més petits miren com van passant les carrosses. Els nens que van ballant a dalt de les carrosses es diuen “Colla de ball” i assagen durant un temps. Al meu poble se celebra durant el cap de setmana, el dissabte a la tarda i el diumenge. Es fa una rua. Elena Mateo – 15 anys


COSA DEL DESTÍ Sophie era una nena diferent a les altres, simpàtica, solidària, alegra, optimista..... Vivia a la muntanya, però per qüestions de feina, els seus pares i ella, van haver de baixar al poble. Allà anava a l’escola pública, però no va tenir la sort de fer bons amics. Se sentia sola, ja que no tenia cap germà i els seus pares estaven tot el dia treballant. La seva il·lusió era tenir un gosset, concretament un Bichón Maltés, blanc i petitó, però no tenien gaires diners per a compar-lo. Un dia, la Sophie tornava de l’escola una mica trista ja que les seves companyes s’havien rigut d’ella. De sobte va topar amb una pedra i va caure al terra. A l’instant va començar a notar una frescor per tota la cara. Va obrir els ulls mig plorosos i va veure un gosset que gairebé es camuflava amb el blanc de la neu. La Sophie, es va aixecar i va mirar al seu voltant. No es veia a ningú. Es va mirar el gosset, amb la seva careta plena de dolçor i no va dubtar ni un sol instant en agafar-lo. El problema va arribar en el moment que va creuar la porta de casa. Com els diria als seus pares que tenia un gos? Pensarien que l’havia robat..... a les hores va decidir que quan vinguessin els seus pares el deixaria davant la porta de casa perquè semblés cosa del destí. En quan els pares van arribar i es van trobar el gos assegut davant la porta es van mirar amb una cara de sorpresa total!! No van reaccionar durant uns instants, però finalment la mare va agafar el gos i el va entrar a casa. Al menjador els esperava la Sophie que va posar cara de cadellet a la seva mare amb el propòsit que li deixés tenir el gosset. La seva mare va fer un gest d’acceptació amb el cap que va fer que la Sophie es posés a saltar d’alegria. Ara, per fi! ja no tornarà a estar mai més sola. Mireia Sitjà


El día de mi 13 cumpleaños Hola, soy Anabel y os voy a explicar un poco como fue ese día. Yo cumplo años el 16 de octubre, pero depende de cómo caiga me lo celebran ese día, o no. Este año me lo festejaron un domingo en un parque. Fue tipo picnic y estaban muchas de las personas importantes de mi vida. No estaba mi familia, pero estaban varios amigos de la iglesia a la que asisto. Yo no quería festejar nada porque mi familia no estaba, pero a mi madre le dio igual y montó el picnic. Cuando llegué al lugar me quería volver a casa, pero fue inútil, no me quedó otra que seguir adelante. Comenzamos la fiesta y fue genial, mi madre había comprado una tarta, y después de cantarme el cumpleaños, Isaac, un amigo cogió un trozo y me lo estampó en la cara. Yo no me enfadé, me hizo gracia, porque yo le había hecho lo mismo cuando el cumplió los 14 años. Le perseguí para hacerle otra vez lo mismo, pero fue en vano, no lo alcancé. Luego hicimos juegos, charlamos y cuando la fiesta llegó a su fin, nos fuimos, cada uno a su casa. Fue un día genial. Este año 2212 espero repetirlo y pasarlo así de bien. Anabel Valecillos


Cuando crees que todo lo tienes perdido, en tu camino también saldrá el sol. 12:30 lunes del 1992, 14 años. Me acuerdo muy bien de ese día, cuando entré en un nuevo mundo, nueva gente, nuevos amigos... Hacía tiempo que estaba esperando ese momento por que sabía que era único e increíble para mí. Cuando era pequeña me detectaron una infección de hígado y descubrieron que tenía cáncer, todo empezó en una revisión del colegio, me sacaron sangre y detectaron que tenía un problema, los médicos dijeron que tenían que investigarlo bien, pero mis padres no tenían dinero para llevarme al médico, apenas teníamos para comer y para algún gasto más. Yo iba a un colegio donde apenas podían pagarme los libros. Dejé de ir al colegio y empecé a ayudar a mis padres en las tareas de la casa, ya que con lo que ellos ganaban no llegábamos ni a fin de mes. Cuando cumplí 14 años una señora nos dio dinero para mudarnos de casa y para que yo pudiera ir al colegio ya que de pequeña no pude. Era un lunes cuando mi madre entró por la puerta de ese enorme instituto, donde todas las niñas estaban en un rincón hablando y chateando a escondidas con el móvil para que no les vieran los profesores, al otro lado estaban los chicos, con su grupito, que hablaban de las chicas y sobre todo de las que habían salido durante las fiestas, después estaban los chicos que se pasaban todas las horas jugando a fútbol en el patio y el grupito de los que se creían los más malos y los mejores, que iban de un lado para ptro buscando un rincón para fumar y que no les vieran los profesores. También había las chicas chismosas que todo lo que oían lo contaban y por último el grupo de las que se creían perfectas. Yo entré con mi madre dentro y hablamos con la secretaria, allí había unas chicas que no paraban de cotillear, no les di mucha importancia ya que no las conocía de nada. Mi madre le contó que tenía cáncer pero que me podía recuperar y que íbamos ahorrando para ir al especialista, no habíamos podido ir antes porque no teníamos dinero.


Después de media hora una profesora me enseñó mi clase y allí vi las chicas que antes estaban en el pasillo habando. La profesora me dijo que al día siguiente trajera boli y libreta para empezar a apuntar algunas cosas. ¡Al día siguiente me levanté con muchas ganas de ir a clase! Cuando llegué noté que la gente me miraba mucho, no le di mucha importancia, pensé que era cosa mía, pero todo cambió cuando vi que nadie me hablaba ni en clase ni en el patio, porque no sabían cómo hacerlo ya que les habían explicado que tenía cáncer y otros problemas. Además ellas habían oído la conversación de mi madre con la secretaria y lo sabían todo. Me derrumbé y me puse a llorar en un rincón mientras iba comiendo mi bocadillo que se mezclaba con mis lágrimas. Quise quitarle importancia ya que ellos no sabían que yo era una buena persona, que tenía sentimientos y que era incapaz de hacer daño a nadie, pero nadie me daba la oportunidad de conocerme. A menudo me sentía sola y así pasaron los años. A los 20 años entré en una agencia para trabajar con personas necesitadas, pues yo ya estaba completamente curada del cáncer. Viajé a varios países y empecé a estudiar medicina. Con los años las vida no me podía ir mejor, lo tenía todo, amigos, un pareja a mi lado y un futuro por delante que se presentaba muy feliz, sobretodo ayudando a gente que lo necesitaba y que su sonrisa era una razón más para vivir y por eso aprendí que no hay que perder la fe nunca por que después de una época mala viene una buena después. (Historia no verídica) Bea Cojocaru


LA PRINCESA ESTEFANIA Una vez, Estefanía, que era una niña de 10 años, se cayó en un río, entonces ella se acordó que era una princesa, y por eso no se ahogó, fue nadando hasta llegar muy cerca de su casa, allí una amiga la vio y le ayudó a salir del río. Estefanía le dijo a su amiga que ella era una princesa, pero la amiga no la creyó, entonces le dijo que la llamaría para enseñarle algo que le haría creer que ella era una princesa. Se fue andando a su casa para explicarles a sus padres que se había caído al río y que se acordó que era una princesa y por eso no se podía ahogar. Tenía en su casa un collar que detrás ponía que era una princesa, se abría el collar y había una foto de la reina, o sea de su madre. Llamó a su amiga para que viniera a su casa y le enseñó el collar, su amiga se lo creyó pero no entendía porque no le había dicho antes que era una princesa. Estefanía y su amiga se fueron paseando por el campo y vieron un castillo, que es donde vivía ella cuando era pequeña, pero no estaba segura si era ése el castillo donde vivió con sus padres, los reyes. Entonces salió el mayordomo y la reconoció, y así supo que ése era el castillo donde había vivido. Y ahora toda la gente sabe que ella es una princesa. Elena Estefanía Balan


EL MEU GERMÀ Tinc un germà petit de 2 anys que es diu Àlex. Me l’estimo molt. Fa moltes tonteries i fan que jo m’animi més, ve de vegades a l’hospital però hi està poca estona perquè no hi pot estar gaire; és també una mica terratrèmol perquè creiem que està una mica gelós de que em facin tant de cas a mi i a ell no tant. Moltes vegades juguem amb una pilota de tenis i ens asseiem a terra fent-la rodolar, altres vegades juguem amb aigua a la banyera, i a fet i amagar. També mirem la tele junts, sobretot el Súper3 i sempre mira vídeos al YouTube, també del Súper3. Ara està amb l’àvia perquè jo estic ingressat i sempre que ingresso es posa a plorar perquè vol estar amb mi. Amb mi està la mare i el pare està treballant. Martí Urbano

9 anys

Andriy Duda – 6 anys


DIVERSIÓ AL COL·LEGI Jo vaig al Ceip Octogesa de Maials. A l’escola m’ho he passat “pipa” i he fet el curs cinquè. Aquest any he passat de curs i la meva professora de sisè es diu Teresa. Les meves millors amigues es diuen: Clàudia, Roxana, Daniela, Roxana Epure que és la meva cosina, Olga, ... El que més em diverteix és mirar el futbol al pati de l’escola. Els que juguen a futbol són: el Pau, el Roger, l’altre Roger i la Júlia. Andrada Epure


La meva disfressa Per la festa de Carnestoltes em vaig disfressar de Coca-Cola. La meva professora sabia fer molt bé les lletres de Coca-Cola, com si les hagués inventat ella. Quan va arribar l’hora de disfressar-nos les meves amigues i jo vam anar al bany, ens vam mirar al mirall i ens vam pintar la cara. Ens van avisar per l’altaveu que ja podíem anar al pati nou per a ballar. Els nens i nenes de les altres classes es van disfressar d’invents: de bombetes, de ratolí de l’ordinador, de Ipad, de telèfons, de Chupa-Chups, de submarí, de raspall de dents, de Lacasitos i les professores anaven disfressades de coses que es fan servir per fer una pel·lícula o que es poden trobar al cinema, per exemple: de càmera, de trípodes, de bobines... M’ho vaig passar molt bé!!! Carla Surinyach – 9 anys


Hi havia una vegada un cargol que es deia Miquel i mai volia caminar perquè deia que la closca li pesava molt. Els seus amics li deien que havia de caminar, córrer, saltar, jugar... Els seus amics ja n’estaven farts de tant de fer el gandul. Va arribar un dia que ja n’estaven farts de tot aquest drama i l’alcalde va decidir que s’havia de trobar una solució. Fins que l’alcalde va dir: -Hem de pensar alguna cosa perquè el cargol Miquel no estigui gandulejant tot el dia. Un va proposar que fes esport, però no va funcionar. Un altre va dir que hi anés una fisioterapeuta a fer-li gimnàs, però tampoc va funcionar. _Ho hem provat tot i no hi ha hagut manera! Potser no tenim més remei que aguantar-nos_ va dir trist l’alcalde. Però un nen no estava d’acord amb l’alcalde. -Si l’estimem l’hem d’ajudar! Si ja n’estem farts, trobem la solució perquè això no duri gaire més. Llavors van anar cap a on vivia el Miquel i li van dir que buidés la seva closca. Però el cargol no la volia buidar sinó que se la volia treure. Els ho va dir, però per tal de no fer res el cargol va dir que no podia fer-ho tot sol. El van ajudar i es va quedar sense la closca. Vivia molt bé sense la closca fins que un dia un home que buscava bolets no el va veure i sense voler el va trepitjar, i la vida d’aquell cargol gandul és va acabar. I es que, a vegades, tots hem de portar el nostre pes, tan si volem, com si no. Pau Albéniz – 9 anys


Un moment màgic Ja és molt tard i en Pau encara no ha arribat. M’he esforçat molt preparant aquest sopar romàntic. Mir per sa finestra amb s’ilusió de veure-lo venguent cap aquí, però tot està oscur. No me puc imaginar que hagi passat per tot això, que m’hagi entusiasmat per res. Hi ha alguna esperança de que vengui? No ho sé. Només sé que mai en sa vida m’he sentit tan feliç com aquest dematí. Pareix que és ara quan ell s’ha ensopegat amb mi. Me varen caure es xurros de xocolata al terra nevat. Se sentía tan culpable que va voler que mengés es seus. Així va ser com el vaig veure per primera vegada. Tenia els ulls marrons i un nas petit. El seu pél era castany, llis i llarg. Me va agafar de la mà i varem anar a fer una volta per aquell parc. De sobte va començar a nevar. Jo vaig veure com compareixia un gran somriure a sa cara. Aquest va ser s’instant més feliç de sa meva vida, un momento màgic que mai oblidaré. Vàrem quedar per sopar questa mateixa nit. Des d’aleshores no deix de pensar en ell. Però ara sé que no vendrà. Apag s’última espelma. Vaig a nes meu quarto i me deix caure a nes llit. Sent una angustia molt forta, un mal a nes pit que no me deixa respirar, un mal a nes meu cor que ni mil metges poden curar. Me cau una llàgrima per sa galta. Per què a mi? Per què totes ses desgracies cauen sobre mi? Estic farta, farta de sa vida. Sa meva galta està humida. Només vull dormir. Tanc es ulls pensant que demà serà un dia com es altres i res canviarà.

Joan Salvador Moñino Fuster


Estefany Romero. 13 anys

Als voluntaris Volem agrair-vos tot el que feu per nosaltres, els pacients. Sempre ens animeu i ens feu companyia; jugueu amb nosaltres i ens busqueu amics; us quedeu amb nosaltres quan estem sols i tot aix貌 us ho volem agrair amb aquests textos.

Daniel Rossell贸

Marc Panadero. 12 anys


Hay momentos en la vida en los que se sufre por una gran variedad de cosas o a veces solo por una simple razón. Yo soy de los que sufren por una simple razón, y mi razón de sufrir es por una enfermedad, esta enfermedad se llama cáncer. Duele recibir este tipo de noticia aunque te encuentres envuelto de gente, familia, amigos y muchas más personas. Pero este texto va dedicado a aquellas que dedican gran parte de su tiempo a estar en el hospital con nosotros, pasando las horas jugando, hablando, riendo, llorando, mirándonos, escuchándonos, apoyándonos, enseñándonos y sobretodo aprendiendo de nuestras pequeñas experiencias… Gracias por concedernos la oportunidad de poder disfrutar de todo lo que nos enseñáis, gracias a todos los voluntarios, por ser lo que sois y por dedicar gran parte de vuestro tiempo en hacer que se nos pasen las horas más leves y alegres. Gracias por todo, gracias de corazón por cada minuto que pasáis a nuestro lado. Pau Parra – 16 anys

Andrea – 9anys


ALS VOLUNTARIS DE LA CREU ROJA L’Oriol, el Jordi, la Mercè

i l’Adela són voluntaris de la Creu Roja.

Vénen a fer-nos companyia mentre estem fent diàlisi.

L’Oriol ve alguns dilluns o dijous i juguem al parxís o a la oca amb l’Estefany, els tres junts. El Jordi solia venir el divendres, i quan venia

també jugàvem al parxís, a la oca o a la WII.La Mercè no sol venir

gaires vegades, però quan ve és molt bona i molt simpàtica. Amb ella no juguem ni al parxís, ni a la oca, ni a la WII; el que sí fem es parlar

molt i moltes vegades ens fa massatges als peus i ens relaxa moltíssim. L’Adela no té uns dies fixos, ve quan li diuen. Alguna vegada ve en dilluns, o també pot venir en dimecres o en divendres.

Quan ve l’Adela tampoc juguem, el que fem és parlar i fer encàrrecs de polseres que després jo faig. L’Adela té una botiga de roba i a les seves amigues els van agradar les polseres que portava posades i me n’han encarregat unes quantes.

Encara que no demostrem gaire il·lusió ni gaire alegria perquè estem

malalts i ens trobem malament, ens agrada molt que vinguin el nois i noies de la Creu Roja i estiguin amb nosaltres perquè ens entretenen molt.

Elena Mateo Porras - 14 Anys.


CARTA D’AGRAÏMENT A TOTS ELS VOLUNTARIS Amb aquest text, vull agrair a tots els voluntaris la tasca que feu. GRÀCIES. Aquestes són les paraules que hauríeu d’escoltar els voluntaris només entrar a l’hospital, per tot el treball que realitzeu i per tot el que ens estimeu. Veniu aquí perquè voleu i us agrada, sense demanar res a canvi, per això s’ha de tenir una gran força de voluntat i ganes de voler ajudar a qui ho necessita. Cada somriure vostre és un somriure nostre, vosaltres ens feu ser més feliços!!!!! Amor, esforç i dedicació són les paraules que defineixen a un voluntari. Gràcies, moltes gràcies, moltíssimes gràcies. Marc Panadero

Jorge García – 5anys


Hola em dic Bea, tinc 14 anys i vinc cada 15 dies a fer lipidoafèresis. Quan vinc aquí m’ho passo bastant bé, perquè vénen els voluntaris per ajudar-nos a passar l’estona, cada dia en ve un de diferent però quan canvien et sap greu perquè els hi agafes afecte. Personalment m’agrada molt que hi hagi voluntaris perquè així et distreus. Amb cada un d’ells fem coses diferents, hi ha una voluntària, que ara ja no ve, que m’agradava molt perquè parlàvem de moltes coses i molta estona i em portava sempre una revista, amb d’altres juguem a cartes, parxís.... quan se’n van és molt trist. Les voluntàries són molt importants perquè a part de jugar una bona estona, també et cuiden, t’aconsellen i et treuen un somriure. A part de tot això, és molt bonic veure que encara hi hagi persones tan amables que es preocupin pels altres i vulguin donar el seu temps a canvi de res. Aquestes persones s’han de valorar molt pel que fan i donar-los-hi les gràcies per estar amb nosaltres i cuidar-nos per què són els millors. Bea


Gràcies a vosaltres podem jugar quan ens avorrim i quan els pares han de marxar; us quedeu amb nosaltres i ens divertiu amb les vostres bromes.  Penso que sou molt bones persones al fer això i us dic que moltes gràcies per regalar-nos el vostre temps i estar amb nosaltres. Marc Sánchez


Carta als voluntaris Hola En aquest hospital sempre hi ha voluntaris a punt per ajudar i entretenir. A l’hospital que estava abans no sempre hi havia voluntaris, ni sales amb tants jocs. Està molt bé que dediquin temps del seu per venir a fer companyia i entretenir als malalts. Per això escric aquesta carta, per agrair-los que sempre estan aquí, a punt per a nosaltres. Gràcies. Toni Puerto – 14 anys

Badr, Akayour - 11 anys


Carta als voluntaris Sóc la Xenia, i fa dies que sóc a l’hospital. A la meva habitació també hi ha una nena que es diu Sara i és molt petita. Tenim una televisió i podem veure la Disney Chanel, que ens agrada. Un dia em van venir a veure la Núria, la Judit i el meu germà Mario, i aquell mateix dia van venir els pallassos. Va ser molt divertit!! Els pallassos van portar globus i van fer figures diferents. A mi em van regalar un gos fet amb globus de color rosa. Moltes gràcies als pallassos que ens fan riure i a tots els voluntaris. Xenia Checa 9 anys


VOLUNTARIOS EN EL HOSPITAL Me llamo Tamara, tengo 15 años y ahora estoy ingresada; me aburro mucho estando en el hospital pero gracias a los voluntarios de la Cruz Roja, al màgic Andreu y a los payasos no nos aburrimos tanto por que pasan por las habitaciones y nos entretienen. Los voluntarios no lo hacen a cambio de dinero, lo hacen por que ellos quieren pasar el rato con los niños y niñas del hospital y así los padres también pueden salir un rato de las habitaciones. Ellos juegan con nosotros, nos hacen reír para que no estemos tan tristes y para que no estemos pensando en nuestra enfermedad o en las pruebas que nos dan miedo. Si no fuera gracias a ellos estaríamos todo el día muy aburridos y tristes. Desde mi habitación, mi agradecimiento por estar con nosotros y apoyarnos en todo. Doy las gracias a todos los voluntarios y voluntarias. Gracias por los ratos tan felices que nos hacen pasar. Tamara Guimarey Fernández

Marc Alexander Garcia – 12 anys


PELS VOLUNTARIS DE L’HOSPITAL! Abans d’ingressar no tenia ni idea de que a l’hospital hi havia persones que hi són per ajudar als nens que estan ingressats i que ho fan voluntàriament. Hi ha diferents feines que fan els voluntaris: fer companyia als nens per a què no es queden sols a les habitacions, ocupar-se de la sala de jocs, ... Gràcies a ells no ens avorrim tant, si no hi fossin no tindríem amb qui jugar, parlar, dibuixar, pintar, ... ni ningú que ens fes companyia quan no sabem que fer. S’ha de tenir molta valentia per ser voluntari ja que ajuden a que no se’ns faci tant dur, també cal generositat, empatia i simpatia cap als nens que estan en les nostra situació; ens diverteixen quan estem avorrits, ens animen quan estem desanimats, ens fan companyia quan els pares han de sortir... Voluntaris, gràcies per tot el que feu, ens ajudeu molt. Un petó molt fort per a tots vosaltres!  Miriam Quintián - 14 anys


LAS ISLAS CANARIAS Gran Canaria con el Roque Nublo que siempre está ahí sin problema alguno. En Tenerife el Teide con su pico de nieve. Las cabras de Fuerteventura, con su leche mil quesos se harán con un sabor sin igual. La Palma verde es, y sus mojos y vinos son dignos de un rey. En Lanzarote el Parque de Timanfaya con sus caminos de tierra y roca de lava. En La Gomera su silvido de montaña a la colina que con el eco nunca se olvida. El Hierro pequeñito es, en sus costas buenos pescados tenéis, con un buen mojo lo sabréis. Estas son las siete Islas Canarias cada una con sus maravillas. Tamar Velázquez 14 años


POEMAS Estar bajo la lluvia y besarnos era mi sueño ideal. Pero saber que siempre te tendré a mi lado, es como la tierra alrededor del sol, sino estás a mi lado, la tierra no tendría sentido sin el sol... no sería el mismo brillo que por la mañana veo en tus ojos, porque tú me has enseñado a amarte de verdad. Porque si no te tengo los días son grises y sólo con saber que estás a mi lado, soy la persona más feliz del mundo porque tú eres mi vida, mi aire, mi respiración, mi mitad. Si no te tengo el mundo no tendría sentido Porque por ti soy quien soy, Te amo y nunca te vayas de mi lado. Hoy igual cambia mi vida por completo, Quién sabe, igual es mi oportunidad de ser feliz al 100%. Puede que las cosas buenas sucedan más a menudo Quizás mañana llore y esté triste, pero hoy soy feliz y nadie lo cambiará. Bea Cojocaru

Las navidades Navidad fantástica a punto de llegar, viendo a Papa Noel Ilusionados están, dando regalos a todos los niños disfrutando ya están. Irene Ávila Milán 12 años.

5 anys


LES FLORS

Quan ve la primavera surten les flors, n’hi ha de molts colors, formes i olors. La rosa que m’agrada és de color vermell, sempre per sant Jordi el pare me la regala. Al jardí de casa meva hi ha flors de tots colors, blanques, vermelles, grogues i marrons. Claudia Magrané Rovira 11 anys

Revista curs 2011-2012  

Revista Aula Hospitalària