Issuu on Google+

POEMARI


POEMES MEUS

Francesc Vintr贸 i Pons


PRÒLEG A poc a poc, et dones comte, que girar la mirada enrera , s’obre més i més , la porta de la nostàlgia i que cada record, situat en el seu temps, tenia una raó de ser, impulsat per uns sentiments que en aquells moments sentíem. Lo agradable, és tornar a reviure aquells sentiments, que van motivar fer, el que ara tenim entre les nostres mans. Aquesta seria la gran avantatge, que tenim els que ens agrada la poesia o tenim ànima de poeta, doncs les muses de la inspiració, retornen dibuixant fidelment en la nostra imaginació, tota la bellesa d’aquell moment, que vàrem intentar traduir en un vers. També moltes vegades, sentim com aquell sentiment que estem llegint , ens esborrona i com el cor se’ns eixampla; és el moment que s’atura el rellotge i no existeix res al voltant nostre, sols quedem nosaltres i la música de les nostres pròpies paraules, escrites qui sap quan, en les pàgines d’una llibreta. També és significatiu, que mai esperem una resposta afalagadora, del motiu que ens ha inspirat; més aviat som nosaltres, que veiem les coses de diferent manera, i si el home o les circumstàncies de la vida, no ho capgiren, sempre existirà la mateixa imatge en la nostra imaginació. Aquesta manera de pensar, és la que egoistament, em mou a fer aquest projecte, doncs cada paraula, cada motiu, formen part de mi mateix i del món que ens envolta, pensant que és molt diferent, de com ens el venen. Tot i la lluita constant que tenim, crec que fer, d’en tant en tant, una aturada en el nostre camí i mirar al voltant nostre, ens podria ajudar a estimar, el que fins ara, ens dona el “Bon dia” cada matí, i no rep la nostra resposta. Francesc Vintró i Pons


POESIA Arribes, com la llum de l’albada, que esborra la foscor de la nit, i com el cant d’ocell de matinada, que distreu tota tristesa i neguit. Les paraules brollen suaument, com el doll d’una font d’aigua, i el seu so, escalfa lentament, aquell cor que agraeix cada paraula. Una a una, retornen una imatge, un fet, o potser, un sentiment, que es reviu com un miratge, i després s’escriu, dolçament. I la música de la nova poesia, et fa somriure o et trenca el plor, perquè una part de la teva vida, és al teu davant, com una flor.


La Diada de Sant Jordi, és per mi una festa molt emotiva i plena de sentiment, quan veig a les estimades, que porten aquella rosa...

SANT JORDI Avui, vull regalar-te aquesta rosa, perquè t’ompli d’aroma i de color, i del sentiment, que em tanta força, fa, que per tu, bategui el meu cor. La rosa, al sentir-se al teu esguard, badarà les seves fulles suaument, i jo, en els teus ulls, em veuré estimat, quan tu, amb la rosa, em miris dolçament.


Un dia passejant per una plaça, bordejada d’arbres, vaig sentir el cant d’un ocell, que em va encisar i...

PRIMAVERA Avui, de entre els pins sortia, un cant melodiós, l’he sentit tant endins, que m’ha arribat fins el cor. M’he aturat una estona, mentre regalimava el seu cant, i veia passar les persones, carrer amunt, carrer avall. Ningú..., ningú s’aturava, eren sords, a aquell moment, i a la Primavera que passava, seguint aquell cant, dolçament.


A UNA FUTURA MARE

A poc a poc el fruit desperta, reflectint-se en la teva cara, on canvien, com un alerta, les teves faccions i la mirada. El teu voltant, tu voldries, què girés tot al teu aire, amb un desig d’egoisme, no per tu, si no per l’altre. És, quan tu no te’n adones que’t perds, amb la mirada. Què deu ser el què penses, pel infant de te’s entranyes?. És la tendresa de la teva cara, la que’m parla, del desig teu, i la dolçor de la teva mirada em diu, què ja sents aquella veu... del què “un demà”, et dirà... Mare!.


Veure un nadó com mira a la seva mare i la pau que difón quan està dormint, és el que voldríem per tot el món... DORM INFANTÓ Ja has arribat a aqueix món, i el teu futur no t’aclapara, quan al bressol hi fas non-non, sentint la cançó que’t adorm, quan et braçola la mare. Ella et dona l’esperit de la vida amb l’escalfor i la llet del seu pit, tot dient-te amb la seva mirada, lo joiós que és, sentir-se mare, de lo que del seu cos, ha florit. I tu, sols tens ulls per ella, fins i tot, estàs com engelosit, quan acaba aquella cantada, i tu vas perdent la seva mirada, aclucant els ulls, mig adormit. Però ella, segueix al teu costat, per vetllar el teu non-non, i si un soroll et desvetlla, retorna de nou la canterella, que diu..., dorm fill meu, dorm.


Veure la sortida de la lluna plena, un dia vora el mar, és una imatge que mai s’esborra

LA LLUNA I EL MAR A l’estiu, el mirall de la nit, reflecteix la lluna tafanera, i les onades i el seu trepig, la fan, més i més, riallera. Eix, com una brasa de foc, i s’enfila buscant els estels, que esquitxen, al fer-se fosc, la nit, plena d’amors i anhels. Amb la llum de la lluna plena, atanso fins la ratlla del infinit, i sento el cant d’una sirena... Què bonic és el mar a la nit! On els nius d’amor s’enterren a la sorra, totes les nits d’estiu, que després les onades esborren, i sols a la lluna, en queda el caliu.


A vegades trobar-te amb una noia que té uns ulls blaus i aquella mirada que et queda gravada per sempre i ... UNA MELODIA La dolça cançó dels teus ulls, m’arriba amb la teva mirada, i m’ompla el pensament d’antulls, com una melodia inacabada, i sense sentir la teva veu, sé, el que em dius cada vegada, perquè acarones el cor meu, com el trenc suau de l’onada del mar, que té aquell color, del blau intens, de la tarda. Jo voldria ser la lluna plena, d’una nit d’estiu, vora el mar, sentint el teu cant de sirena, fugint mar endins, sense parar, amb la meva llum que’s gronxa, i que acompanya el teu mirar, amb cada onada que’s trenca, però el seu so, no em fa oblidar, que la cançó de la teva mirada, és lo més dolç, que puc escoltar.


La Tardor és aquella estació, que ens regala un munt de colors, quan ens trobem a la muntanya, rodejats d’arbres, on cada un es pinta de color diferent, per demostrar-nos que la Natura sempre ens fa un regal. TARDORAL És, amb el vent de la tardor, que fa, que plorin els arbres, que’s despullen sense dolor, deixant nues les branques. La dansa que fan les fulles, cada una amb al seu aire, omple l’espai dels dubtes, de saber on aniran a caure. Un raig de sol que no calenta, traspua entre les branques, tot ferint la fredor que trenca, el ball de les fulles que cauen. ventada,

De sobte, la força d’una engresca a les fulles caigudes, que s’enlairen en una volada, amb un cant, que diu... ¡Quant enyorem les branques!


Algunes situacions en la vida, passen pel teu davant, sense donar-te compte, però també sense saber, que la nostra memòria ens ho guarda per més endavant i quan retorna la imatge, en surt això... TOSSA Cada onada relliscava per la sorra, dolçament, sense fresa, quan vaig veure la teva cara encesa, pel sol del capvespre. Era una cançó plena de neguit, com aquell crit d’angoixa, silenciós, però que esberla el pit, i que del pensament, mai s’esborra. Era com voler retindre la bellesa, com l’aigua, que entre els dits s’escola, era com voler aturar el temps perdut, que es va fonent, amb les hores. Si hagués pogut aturar aquell moment, en que es fonien el mar i el cel... i tu, haguessis pogut sentir una mica, la veu del meu sentiment, sabries que la llum de les carenes, també sap acariciar el mar, tot gronxant-se amb les ones, que acompanyaven, el teu mirar.


Tenies la mirada profunda, ansiosa, com la d’un infant, que busca després de la pregunta, la resposta, que el farà més gran. Però tu no sabies qui et parlava, tant sols era un passavolant, que es va creuar en la teva vida, un sol moment, un instant, i va veure la teva mirada, sota una posta de sol, que es gronxava amb les ones, i a mi em va acariciar el cor.


Cada dia es fa de nit, però a la ciutat, el ciment no ens deixa veure res. Un dia quan vas a la muntanya, i mires per la finestra, et dones compte del què tant robat i...

CAPVESPRE La foscor va omplin l’espai, d’un cel rogent a l’infinit, tot sentint el darrer esglai de una oreneta, ans la nit. Vol inquiet, ombra perduda, d’un sol que s’amaga a Ponent, amb una flaire de menta i ruda, que escampa l’aire, suaument. És, quan surt la lluna tafanera, obrint la porta d’aquella foscor, i el mussol, des de dalt l’olivera, quan la veu, li xiula una cançó. Al sentir-lo, totes les lluernes, l’hi acluquen l’ull dolçament, i des de’ls rostolls fan ofrenes a la nit, els grills desesperadament. Després, el silenci broda el cel, d’un guspireig, tant encisador, que m’omple els ulls d’anhel, i em fa sentir el batec del cor. És quan d’un arbre a prop meu, s’escampa el cant d’un rossinyol. Ocell menut, aquest cant teu, fa al meu cor, emprendre el vol! I les fades de la nit, em diuen... Fins demà, que ja surt el sol!..


Alguna vegada i sense voler, ens trobem amb un paisatge, que al cap d’uns dies retorna en el nostre pensament i en surt, el que la mare naturalesa ens regala cada dia i...

ESTAMPA DEL POBLE Quan surt el sol... Es pinten de verd, els marges del camí, i les margalides, segueixen la seva llum. Quan surt el sol... Els arbres es gronxen amb aquell aire fi, i la xemeneia de la masia, enfila el seu fum. Quan surt el sol... El campanar fa voleiar, el seu cant matiner, i el pagès se l’escolta, com té per costum. Quan surt el sol... els ocells ho celebren, amb un sonor piuleig, I l’herba, es pentina i escampa el seu perfum. Quan s’amaga el sol... les carenes es perfilen i la lluna, broda el cel, i la fosca vall s’esquitxa, amb cuques de llum.


LA VILA Un raig de lluna obra ferida, als marges d’un vell camí, que’s perden en la ennegrida immensitat, de cada nit. Uns solcs, omplen de miralls, les roderes que fugen a l’infinit, que’ls estels pinten, com vitralls, el seu espurneig, ple de neguit. La quietud d’aquells moments, s’omple d’un silenci exultant, brodat per sons, tots diferents, on cada un, dura un instant. Després, un brancall es venta, tot gronxant ocells mig adormits, i robant el perfum de l’herba, escampa l’aroma, dins la nit. Però ..., l’alba neix com cada dia, vestint aquella foscor, fins ara nua, i amb la seva llum, allarga la via del camí, que a poc a poc es despulla. I l’herba es pinta de color verd, i es taca amb les gotes de rosada, sentint com el cant del gall despert, s’enfila, com un ocell d’alta volada. És quan la primera veu del campanar, dibuixa la vila, amb cada teulada, i amb el fum primer, d’aquella llar, que ha encès el foc, a la matinada.


Mirar el mar Mediterrani i escoltar el seu batec, un dia em va fer pensar amb...

MEDITERRÀNIA Cada dia escolto la teva cançó, que’m cantes amb les onades, cada batec em diu, amb el seu so, el que reculls, de terres llunyanes. M’agrada quan el teu batec és suau, que, fins i tot, els nens s’adormen, és quan em parles d’aquella pau, que aquelles terres, tant enyoren. Però avui, la teva cançó és un bram, que es trenca, amb cada onada, i el teu crit, no és un crit, és un clam, que prega, per cada vida trencada. L’oreig fresc del vent de marinada, m’esborrona, i la ratlla del horitzó amb el teu blau, tant blau, de la tarda, m’omple de neguit, per la teva cançó. Jo vull, que t’emportis de tornada, la pau d’aquesta terra, i el seu ressò l’escampis, amb el salt de cada onada, per aquelles terres, on hi plora el sol.


Quan un dia vas a passejar per les rambles de Barcelona, veus que està plena de detalls i els teus ulls , sembla que no poden captar-ho tot. Després, al cap d’uns dies, venen de nou les imatges al teu pensament i comences a escriure, el que et surt del cor.

LES RAMBLES El sol et dona el “bon dia”, eixint a poc a poc, des del mar, on les barques es gronxen, i les gavines criden... Com envejo el teu despertar! Poc després per les Rambles s’enfila, perseguint matiners d’ulls oberts, despertant els ocells que dormien, entre les branques dels “plataners”. És l’hora que les floristes arriben, i et vesteixen tota, de mil colors, mentre una flaire que s’endevina, obra les finestres i els balcons. Més enllà, en un munt de gàbies, uns canaris molt esvalotats, xiulen, s’estarrufen i criden, fidels presoners, sense llibertat. Rambles amunt, el cel es deixa veure ensenyant, al obrir-se com un estrep, un blau, barrejat amb cendra, trencat pel vol d’un colom inquiet. Plaça oberta, estàtues grises, carrers plens, com venes de sang, de gent, que amunt i avall caminen... Barcelona, ja t’has despertat! F. Vintró


Una tarda a la platja, quan el sol s’està ponent i el mar és més blau i les onades tenen un to suau i rellisquen per la sorra i...

SITGES M’agrada el mar a una hora tardana, quan el sol tot ho canvia de color, quan les onades arriben a la platja, a poc a poc, sense fer soroll. És aquella hora embruixada, quan l’aigua té aquella escalfor, que una dolça abraçada, et fa bategar més fort el cor, tot sentint com l’aigua et mulla, i uneix el cos de tots dos, mentre un petó et despulla, amb aquell gust de salabror. És quan els nens, ni juguen ni criden, la sorra s’adorm i el vent és suau, i a l’horitzó, unes veles esquitxen, aquell mar blau, que ara és més blau. Si mires a la platja, capritxosa línea, sembla el marc d’aquell verd pinar, que s’ajeu, amb el vent de “marina”, i s’enfila terra endins, sense parar, com fugint de la cançó eterna, que dia a dia, l’hi canta el mar. Com m’agrada el mar a una hora tardana... voldria que s’aturés tot... mentre gotes d’aigua regalimen per la teva cara, suaument..., a poc a poc.


Mirar a vegades per la finestra, un capvespre del Hivern, et fa pensar coses, que normalment no hi poses atenció, però la solitud no ve mai sola i...

SOLITUD La pluja fina, mulla el carrer, i l’omple de petits bassiols, i un arbre plora sense saber, que’ls arbres, mai ploren sols. El vidre, s’entela amb el meu alè, i es va perdent la meva mirada, en el carrer buit, que sense voler enyora la llum del sol de la tarda. I les parets de la meva cambra, s’escalfen, amb el caliu del meu cor, on hi cremen engrunes d’ombra, i uns sentiments tendres, d’amor. La meva porta, mai ha tingut balda, sempre els meus ulls resten oberts, a tot el que atreu la meva mirada, per escriure’n després, un vers. Que s’ajorna, si no s’ajusta a la mida, del que sento i del que voldria dir; les paraules son, una flor marcida, que no es cull i s’oblida pel camí. Però..., un dia retorna el vell tema, i llegint mot per mot, el que s’ha escrit, sento el nou so, del desitjat poema, i la flor oblidada, dins del meu pit.


Hi ha vistes que et queden i ha vegades tens un somni que...

SOMNI Escolteu, escolteu amics! No marxeu... Abans voldria explicar-vos un somni, que he tingut i crec que os agradarà. Era un poble molt petit, vora la mar, les seves cases petites i blanques, esquitxaven la verdor del pins, com les gavines, el cel blau de la platja. Barrejat amb el cant de les gavines, com la carícia d’un oreig, a la meva cara, vaig sentir una melodia, que s’enfilava entre les branques dels pins i les cases. Pels carrers, buscant d’on venia, seguint les notes d’aquella dansa, vaig arribar a una plaça rodona, i sorprès, vaig veure com ballaven. homes i dones, fent una rotllana . Digueu-me! Vaig preguntar, quina és aquesta dansa? I un vellet amb ulls brillants em va dir, és la SARDANA! Com veieu..., no és una dansa de guerra, tampoc és, una dansa sagrada, tan sols és, la il.lusió d’un poble, que amb les mans juntes, AVANÇA!


La rutina de cada dia, a vegades no ens fa veure la nostre imatge i ens oblidem del que ens agradaria que ens acompanyés fins a la tornada , a casa, i per això...

UN CANT A LA VIDA M’agrada quan em desperto al matí, i veure reflectit en la meva cara, els somnis que s’ha endut la lluna clara, i la mica de son que he deixat al coixí, en aquell mirall que tot ho declara, qué’s el que’t diu, “Bon dia, amic meu”, començant un nou dia, davant teu, amb la frescor de l’aigua a la cara. Després, mig vestit, mires per la finestra, amb el pensament encara enterbolit, i una olor de cafè amb llet, mig bullit, el temps que fa, i que al carrer, t’espera. Escalfant el cor i el sentiment del ànima, tot pensant el que’t reserva aquest matí, desitjant un dia, “si Déu vol” en el seu fi, que no ens hagi fet vessar, cap llàgrima.


Els que vivim a la ciutat, quan alguna vegada anem d’excursió a la muntanya, ens donem compte que allà hi ha unes coses diferents que teníem oblidades i sense voler ens quedem bocabadats i...

ESTIU Feia temps i oblidat tenia el to, de la conversa dels arbres, que el vent refilant em duia tot jugant, entre les branques. És aquest, un dolç retrobament, tant ple, de records i nostàlgia, que em fa esborronar la pell, i em deixa mut, sense paraula. Una flaire de terra humida, i un vent suau a la cara, i el fum, que tot jugant s’enfila a poc a poc, entre els arbres, ve d’aquella masia, que sembla treta, del millor quadre. El camí marcat per les roderes, fent un revolt, em porta fins la casa, sentint dintre meu, l’espera i la serenor, de les anyades.


El roser de flor vermella, al costat de la portalada, i el pom de margalides, qu’es gronxen, amb l’aire, em donen la benvinguda, i el repòs, que per arreu raja.

Sols el soroll de plats a la cuina, i un “coc-coc” ple de mandra, trenca aquell moment de quietud com el goteig, un mirall d’aigua.

Després, una porta que grinyola, i una aixeta que no calla, és tot, el què s’escolta, en aquella hora embruixada.


El rellotge de sol em mira, per sobre de la balconada, i com ulls tafaners, vigilen les finestres de la casa, el camp de blat que’s pentina, amb la carícia d’una ventada, mentre el sol enrosseix l’espiga, i un puput, des del marge, canta.


Prop del camí, una figuera lluenta, juga amb els ocells, a la tarda, quan el sol ja no calenta, i el color de tot el voltant, canvia, mentre l’alzina silenciosa, escup la seva grandària, amb aquella ombra acollidora, que dona amb les seves branques. El rajolí d’aigua clara, no para d’omplir, la bassa, on hi mullen els seus becs, uns pardals i aquella garsa, que semblen amos i senyors, d’aquell hortet ple de canyes, per on s’enfilen les mongeteres, entre una flaire de tomàquets, i els solcs de terra humida, on hi creixen, cebes i patates.


A la nit, quan venen les tenebres, la foscor s’omple d’estels... i la terra de lluernes; és quan es perd l’infinit, és quan fins dalt de la carena, arriba la cançó dels grills, i el xiulet del mussol, dalt l’olivera, i el lladruc del gos, que parla amb la lluna tafanera, mentre les fades de la nit deixen, la rosada sobre l’herba. Feia temps i oblidat tenia... Quant estimo la meva terra!


Un dia en un poble de la Costa Brava, vaig veure una noia que mirava el mar i la imaginació, em va fer canviar el que veia en aquell moment, i...

COSTA BRAVA Com una sirena fora del aigua, seguda en una roca esquitxada, gronxaves la teva mirada amb les ones, fins la platja. El sol rogent de la tarda que moria, et feia brillar la cabellera daurada, i en els teus ulls es reflectia, la immensitat de la mar blava. Els teus llavis eren una flor encesa, per on s’escapava un sospir d’ànsia, pel record d’aquella tendresa, que et deixa, la primera besada. Jo, passant pel teu costat, un moment, vaig quedar presoner de la teva mirada, que com les gavines, vivia intensament, del mar, del cel i del sol de la tarda.


EL MAR A LA NIT De nit, és quan el mar m’agrada, perquè tot ho envolta la foscor, sols els mirall de la lluna clara, em deixa veure com cada onada, arriba a la platja, sense remor. Després, la primera llum de l’alba, dibuixa al fons, la ratlla del horitzó, i veig el mar i el cel, en una besada, mentre una barca mig desmaiada, es gronxa, esperant que surti el sol. Quan eix, desvergonyit com sempre, trenca aquella estona plena de pau, i a poc a poc, el mar s’engresca, i a la platja, mulla la sorra fresca, mentre l’aigua es pinta de color blau. És quan, el vol suau d’una gavina, dibuixa l’espai immens, d’aquell cel tant blau, que amb el vent de marina, sembla jugar, com un infant i una joguina, omplint l’espai, com si fos un estel.


Més enllà, d’entre la pineda, arriba un cant de terra endins, que s’uneix amb la cançó eterna, que sempre canta una sirena, quan el mar està, engelosit. Com jo... quan em trobo amb la teva mirada, que em recorda aquella nit d’estiu, quan els estels i la lluna clara, varen trobar, en la teva cara el mirall, que sempre em tindrà captiu.


PRIMAVERA Obra la finestra estimada meva, i deixa entrar aquest aire fred, i la flaire de les fulles tendres, i el xiscle d’aquell falciot inquiet. Obra la finestra estimada meva, i mira el cel d’aquest blau intens, i el núvols que tenen tanta pressa, que sembla que s’empaiten, entre ells. Obra la finestra estimada meva, i mira com ha florit el teu jardí, que aquesta nit la lluna plena, ha vestit, per tu i per mi; un roser de flor vermella, i aquell gerani tremoladís, i el pom de margalides obertes, que busquen el sol del matí. mentre el salze, es pentina dolçament, amb aquest aire fi, i els pardals juguen i piulen, i el gos badalla, prop del camí. Obra la finestra estimada meva, i deixa que surti el meu neguit, que sento, quant et tinc tant a la vora, ara que la primavera s’olora, I estem junts, tu, jo, i el coixí.


APLEC A L’ERMITA DE RODA DE BERÀ És…, quan el cel és tant blau, i l’aire pinta crestes a les onades, i quan el mar és encara més blau, que a l’ermita hi feu sardanes. Enlairada dalt d’un turó, de pins i mar rodejada, l’aire agafa un altre so, que no és el de l’onada. La pineda color verd de menta, que es gronxa amb la marinada, aquell dia, ni tant sols es venta, calla i escolta, cada sardana. De les cobles, la “primerenca”, agafa del mar, aquell “aire”, i als densaires engresca, a voler ballar-na un altre.

De tots els camins a l’ermita, arriben, més i més dansaires, fins la balconada queda petita, però més gran, és la rotllana. Rotllana que el desig voldria,

que encerclés la Costa Daurada, tenint per centre l’ermita, i la Mare de Déu de Berà… JOIOSAMENT, EMBADALIDA.


TARDORENCA Jo mirava la vostra rotllana, tota coronada de cabells blancs, com ballàveu aquella sardana, ferms els braços, juntes les mans, amb la mirada corprenedora, plena, d’un amor molt gran, per la dansa, que la tenora amb cada nota, us anava dictant. El punteig era com la gota d’aigua que de la pica, en trenca el mirall, pic i repic d’esperdenya blanca, com la font, amb el seu degotall. Després la cobla, el seu tocar anima, i els instruments, tots a una vibrant, l’hi donen un aire, que us convida acabar, l’última tirada, saltant.

Jo, voldria dir-vos… que tot mirant la vostre rotllana, he sentit una veu, en el meu interior, que’m deia… Veus com s’estima la sardana! els seus ulls diuen, el que els hi parla el cor.


Quan em parles amb la teva música, cada paraula té el seu significat, perquè em dius, d’en mica en mica, com és, tot allò que t’ha inspirat.

M’AGRADA SENTIR EL TEU PARLAR (a Manel Saderra Puigferrer, Juny 1998)

És per mi, el tendre cant de la tenora, tant dolç, com les mans d’un infant, i fins i tot, aquell crit d’angoixa del tible, que estripa el aire udolant. Cada so arriba amb la seva harmonia, omplint l’espai, amb aquella suavitat, com el cant de l’alosa, que s’endevina, i que mai es veu, sobre un camp segat. Per això em miro el cel cada dia, i com tu, sempre el veig diferent, avui pintat d’un blau que esgarrifa, demà, brodat d’un munt de castells, que el vent, tot bufant els estripa deixant-me veure el seu blau intens. M’agrada aquest joc de cada dia, és just, quant s’atura el pensament, i faig una pausa en la meva vida, com tu deus fer, en aquell moment, quan “allò”, es transforma en melodia, i omple el teu esperit, dolçament.

Jo voldria dir-te... que la veu de la teva música, m’ha acompanyat des d’infant, i que mai em canso de sentir-la, tot i que tinc uns quants anys. És quan... “tot” fuig i s’omple al meu voltant, del dolç parlar de la teva música, que els ulls m’acluca un instant, i com quan era petit, puc seguir... -Somniant!


QUATRE ESTACIONS D’UNA VIDA


La Primavera, ens duu la bellesa... de la puresa i el naixement dels colors.


L’Estiu, ens dóna la fermesa... als sentits, als sentiments i al amor.


La Tardor, ens porta la nuesa... com la pluja, als arbres, sense dolor


i l’Hivern, ens omple de tendresa... aquells cors, que mai, s’han sentit sols


Quan ens anem fent grans, tenim més cura de les coses que’ns envolten i ens donem comte, que tenim un país que es far estimar, per la seva bellesa i la seva naturalesa i EL MEU PAÍS per això... És al cap d’uns anys, que un dia te’n adones, mirant al teu voltant, que les coses que’t fan companyia, avui tenen, un altre semblant. És quan vaig sentir, dintre meu, com s’hi s’obrís una finestra, mentre escoltava aquella veu, que’m deia, “Aquesta és, la teva terra! Va ser aquell dia que... Quan vaig despertar-me al matí, el sol, em va fer aclucar les parpelles, tot sentint a la cara, un aire fi, portador, d’un cant de cadernera. Cant, que recargolant-se entre els pins, queia suaument, acariciant la terra, on atents, escoltaven tots els grills, per aprendre a cantar a les estrelles.


Més enllà... Les espigues d’un camp de blat, que es pentinava, mirant la carena, esquitxat per roselles de sang, em van fer pensar, en la senyera, d’aquest país del que’n soc nat, i he trepitjat amb espardenyes, d’aquesta terra que tot m’ho ha dat, quan encara jo, no en sabia res d’ella. Però, enfilant la carena... Pujant a poc a poc cap el cim, per un camí, cobert d’ombra fresca, vaig escoltar la conversa dels pins, que’m van parlar sense disfressa; de tot el que ells podien gaudir dia i nit, sense cap temença, des del vol inquiet dels falciots, fins el xiulet del mussol, al vespre, i del cant melodiós del rossinyol, que atura el temps i la pressa.


Després, baixant fins el pla... Vaig veure el vol suau d’una gavina, que semblava penjada d’aquell cel tant blau, que tot pintor de mà fina, voldria robar, pel seu pinzell. Amb la carícia del vent de “marina”, i el batec de les ones, als peus, i una cançó, que d’en mica en mica, va anar jugant amb mi i el cor meu... Va posar en els meus llavis, un xic de tremolor, mentre deia... Quant t’estimo Catalunya! Quant t’estimo país meu!


SOLITUD El silenci fa sentir-me sol, no té fons, però sempre acaba amb un sospir, que surt quan vol, i quan surt, el meu cor descansa. Voldria que arranqués aquell neguit, com sega l’herba una dalla, però tant sols és un sospir, que no diu ni una paraula. Després, el silenci retorna, i té una durada més llarga, és el moment que s’escolta, aquella veu, de la nostàlgia, que em parla del amor perdut, i d’aquella il.lusió trencada, i de l’amargor de la solitud, que el silenci sempre em guarda.


DES DE LA DISTÀNCIA Quan passes pel meu carrer, endevino la teva mirada, però., pel teu caminar lleuger, és un moment de curta durada. El teu perfum deixa l’empremta, i omple de desig el meu voltant, de sentir la carícia tant tendra, del teu cos, que’s perd, caminant. Després, al carrer, torna la fredor, per on s’ha esvaït la teva figura, però, tancant els ulls, la teva olor al meu costat, encara perdura.


TU El guspireig de la teva mirada, em fa pensar en una nit d’estiu, on els estels i la lluna clara, han trobat en la teva cara el lloc ideal, com els ocells el arbre, per fer el seu niu. Mirada bruna i transparent, sense fons, sense mentida, per gravar en el pensament, quelcom bonic, d’aquesta vida. És com trobar-te mirant l’infinit, a la vora de la mar, a la platja, amb l’aigua lliscant entre els teus dits, tot jugant, la imaginació i els sentits, mentre el batec del cor, ESCLATA!


PARAULES ESCRITES

Les paraules se les emporta el vent, com la Tardor, les fulles dels arbres, però quan les omplim de sentiment, arrelen molt endins i son perdurables. Com el camí pel que anem fent via, que ens porta cap aquell ignot destí d’un demà, amb la il.lusió per guia, i una dolça esperança, que no té fi. És com sentir de lluny la veu d’un poeta, sols en sentim, l’oreig de la seva cançó, i les paraules son, com un vol d’oraneta, que passa, s’allunya i no en queda ressó. Però, si llegeixo el poema íntimament, sento que és el poeta, el qui em parla, amb l’escalfor i tendresa del sentiment, que l’hi ha fet escriure, cada paraula. Després... acabat el poema, rumio una estona, aclucant els ulls, molt plàcidament, i la música i la veu, encara ressona, entre el meu cor i el meu pensament.


GRÀCIES SENYOR! Per obrir-me els ulls en aquesta vida, començant a fer via per aquest camí, amb l’afany de créixer més cada dia, la pensa nua, i no saber què és patir. Veure que la claror, obre al meu entorn, un munt d’imatges noves, contínuament, que m’acompanyen, fins que’m ve la son, tancant els ulls, poc a poc, plàcidament. . Sentir joiós, la cançó del noi de la mare, amb els ulls fits a qui em diu “fill meu”, enyorant l’escalfor, com no ni ha d’altre, quant m’acosta, tendrament, el pit seu. Aprendre a gatejar amb molta pressa, enfilar-me, jo tot sol, perquè soc valent, i dir aquell mot, “pa-pa”, que’s celebra, cada vegada que ho dic, alegrament.


Per la infantesa que m’ha vist créixer, per l’adolescència que m’ha format, per un aprendre a saber fer i conèixer, aquest formós país, del que’n soc nat. Per poder sentir les cançons del mar, en una nit d’estiu, amb la lluna plena, i el cant d’un rossinyol des del pinar, estirat dalt d’un prat, una nit serena.

Per veure un riu festejant en el seu camí, amb els camps llaurats, boscos i rieres, que la primavera, vesteix d’un verd tant fi, que les seves aigües, canten rialleres. Per aprendre a sentir, totes les olors, i veure com creixen, les fulles tendres, i conèixer la bellesa de totes les flors, des de’ls ametllers, fins les oliveres.


I veure el sol, daurar un camp de blat, que’s pentina amb el vent de la carena, sentint el cant d’una alosa, bocabadat, sota l’ombra d’una alzina, frondosa i plena. Gràcies, per ensenyar-me a estimar, als que des del primer dia, m’estimen, aquells que sempre em van ensenyar, els valors, que mai, en la vida s’obliden. I per fer-me sentir, l’amistat i l’amor, dins d’un món ple d’odis i dolenteria, fruint, amb els que’t donen l’escalfor d’una llar, que sempre et fa companyia.


I per sentir, “t’estimo”, amb la veu dolça, que fa bategar esbojarrat, el meu cor, i la dolçor d’aquell petó que desbrossa, els pocs encenalls, que nien, de por. I pels fruits que l’amor m’ha fet ofrena, que han crescut, dia a dia, al meu voltant, i el seu record, omple un espai molt tendre, evocant un temps, ara que ja soc gran.

És quan... seguint la drecera, per la que vaig fent via, la tardor, voreja de colors, el meu camí i fent balanç, del que aprés, en la vida, us dic...


GRÀCIES SENYOR, per haver-me fet així


FI


POEMARI