Issuu on Google+

DE QUAN JO ERA ESCOLÀ


DE QUAN ESCOLÀ

JO

ERA

De l‟any 1944 al 1949 A l‟any 1944 jo tenia 8 anys i feia només un any que anava a l‟escola. Com que vivia molt a prop de l‟església de la Puríssima Concepció, també anomenada església del Mar, de Vilanova i la Geltrú. Imatge: Església del Mar de Vilanova. Els diumenges per la tarda, igual que tots els nens del barri, anàvem a catequesi on apreníem el catecisme i, després de la classe, ens donaven un val per anar al cine per nens, que feien en el Centre Catòlic. Em prenia molt seriosament el catecisme ja que m‟estava preparant per fer la primera comunió. Tan seriosament me‟l preparava que me‟l sabia de cap a peus.


Imatge: Primera Comunió Aleshores el senyor rector va proposar-me que fes d‟escolà juntament amb dos nois més, i ens va dir que cobraríem 15 pessetes al mes. La feina dels escolans era ajudar al mossèn a dir les misses de cada dia. Els diumenges ajudàvem en l‟ofici de les dotze, on la gent hi anava més que altra cosa, a lluir les vestimentes, i quedar-se després al pati de l‟església a xerrar i criticar als demés, cosa molt habitual, però que en aquells temps, per mi, no era comprensible. També havíem d‟ajudar als casaments, batejos, enterraments, i altres feines de l‟església.


La proposta del mossèn, de les 15 pessetes, era llaminera, doncs en aquells temps per mi era una fortuna. Encara que jo no vaig veure‟n mai ni cinc -tot s‟ho quedava la meva mare- ja que en aquells temps les necessitats eren moltes. Durant els meus anys de fer d‟escolà vaig viure diferents fets puntuals que us vull explicar tot seguit. El primer l‟anomenaré: LA BOFETADA Amb el temps, jo m‟havia guanyat la confiança del senyor rector i m‟anomenà escolà major, que significava que jo era l‟encarregat d‟organitzar les feines dels altres escolans. Dons bé, era el vespre del dijous Sant i estàvem preparant la processó del Viacrucis, que havia de sortir pels carrers del barri de Mar. Jo estava donant instruccions als altres escolans. De cop, va venir un senyor catequista i es va inmiscuir, de forma no correcta, per no dir de forma violenta, i com que jo li vaig replicar, va i em clava una bufetada.


Aleshores jo, molt enfadat i quasi plorant, me‟n vaig anar a la sacristia, em vaig treure el roquet blanc i la sotana vermella i, corrent, completament disgustat, me‟n vaig anar cap a casa amb el propòsit ferm de no tornar a l‟església per anar a la processó del Viacrucis. No havien passat més de cinc minuts quan es va presentar un escolà per dir-me que el mossèn em demanava que tornés de seguida perquè la processó havia de començar, doncs ja era l‟hora. Jo, que era molt tossut, vaig dir que no perquè aquell catequista m‟havia pegat i no volia tornar. Poc després, va venir la senyora majordoma -una senyora que a mi m‟estimava molt- i d‟una forma molt carinyosa em va convèncer, a més jo era el Considera. El Considera és un personatge del Viacrucis que va davant del Sant Crist crucificat i quan arriba a una estació del Viacrucis, resa una oració amb una certa cantarella que diu així:


Imatge: Sant Crist sortida del Viacrucis Considera pecador que Jesús és nostre Déu, i en una espantosa Creu, fou clavat de peus i mans. Oh! ànima redimida per la sang del Rei Diví, mira que Crist va morir per donar-nos eterna vida. Qui resarà un Parenostre i tres Ave Maria davant d‟aquesta Santa imatge tindrà quaranta dies de perdó.


Acte seguit, el mossèn deia les lletanies de l‟estació del Viacrucis corresponent i seguia la processó cap una altra estació. En arribar a l‟església tot eren presses per iniciar el Viacrucis. El senyor catequista, que m‟havia pegat, voltava per l‟església dissimulant la meva presència. El mossèn va dir-me que li havia cridat l‟atenció i que no ho fes més. Total, el Viacrucis va començar amb mitja hora de retard, recorrent els carrers del barri de Mar. Un altre fet que em va passar, i que és un xic sorprenent, però és ben cert, és el que anomenaré: EL BITLLET Com que jo era l‟escolà major, em corresponia assistir als fets més importants de la parròquia, i un d‟aquets fets va ser el casament de la filla del senyor Terci. El senyor Terci era el director de la fàbrica Pirelli de Vilanova, en aquells temps, persona molt important. Doncs bé, el casament s‟havia de celebrar a l‟ermita del Vinyet de Sitges,


Imatge: Ermita del Vinyet de Sitges però el mossèn havia de ser el de la parròquia de la Immaculada de Vilanova. El dia del casament, ja ens tens al mossèn i a mi pujant en un cotxe amb xofer i cap a Sitges -per mi era la primera vegada que anava en cotxeEn arribar a l‟ermita del Vinyet, molta gent s‟aplegava per davant a l‟esplanada de l‟església, senyors amb vestits seriosos i encorbatats, senyores amb mantons, barrets i bonics bolsos… De la porta de l‟església en sortia una bonica catifa. Per mi tot allò era sorprenent i mai vist. El mossèn i jo vàrem entrar per la porta lateral de l‟església i vam anar directament a la sacristia per fer-hi els preparatius. Quan va ser l‟hora, vàrem passar a l‟altar. L‟església era plena de flors i llum.


Pel centre, i avançant per la catifa, el senyor Terci, acompanyant del braç la seva filla, s‟anava apropant a nosaltres . Qui m‟havia de dir a mi, en aquell moment, que molts anys després, i en aquella mateixa ermita del Vinyet, seríem la meva filla Esther i jo, acompanyant-la del braç, qui caminaríem per una catifa similar, el dia del seu casament.

Imatge: Esther i jo entrant a l‟ermita del Vinyet en el seu casament


En acabar la cerimònia em vaig posar entremig de la gent, que estaven fent-se petons i fotografies, amb la cantarella dels escolans -Què hi ha res per l‟escolà?-. Tot d‟una se m‟acosta el senyor Terci i em pregunta: -Tu ets el fill de la senyora Teresa Font, oi?- Em vaig posar vermell com un tomàquet i vaig pensar: ara ve la bronca! Resulta que feia un temps, junt amb d‟altres amics, voltàvem per on tenia la casa el senyor Terci, que està situada a la Rambla Principal de Vilanova, cantonada amb la via del tren. Un altre noi i jo ens vàrem en refilar a la tanca del jardí per mirar a dins. El senyor Terci ens va sorprendre i ens va donar una bronca, però el cas és que l‟hi va dir a la meva mare, que treballava com a cap de feina en la secció de sabatilles de la Pirelli, i la meva mare em va donar una bronca monumental més un bon càstic. El cas és que el senyor Terci, allargant-me la mà, em va dir: -Té, posa‟t això a la butxaca que és per tu, però no ho treguis fins arribar a casa tevaEm va donar un bitllet molt ben plegat i que de seguida vaig posar-me a la butxaca de la camisa per sota de la sotana i vaig continuar passant per entremig de la gent seguint fent la cantarella: -Què hi ha res per l‟escolà?-


Pensant: serà un bitllet de deu pessetes, o potser de vint-i-cinc! Tant de bo fos així, però no, serà un “duro”. He de dir que les propines que recaptàvem els escolans se les quedava el mossèn. En acabar el casament i després de guardar els diners en una bossa, replegàrem totes les coses i tornàrem a pujar al cotxe i cap a Vilanova hi falta gent. En arribar a l‟església vàrem passar a la rectoria i quan m‟acomiadava del mossèn, ell va i em crida. –Jordi, vine un moment- Jo vaig pensar, ja hi som, això és que m‟ha vist quan em ficava el bitllet a la butxaca. Però no, va posar la mà dins de la bossa on havia guardat els cèntims que jo havia recollit de les propines, treu un “duro”, cinc pessetes, i me‟l dóna tot dient: -Té, això és per tu.

Imatge: Bitllet de cinc pessetes dels anys quaranta


Després de posar-me el “duro” a la butxaca de la jaqueta, vaig enfilar cap a casa molt de pressa, només pensant en el bitllet del senyor Terci. En arribar a l‟escala de casa em va faltar temps per ficar-me la mà i treure el bitllet. Tot va ser veure‟l i posar-me a cridar: Mama! Mama! pujant les escales d‟una correguda, li ensenyo el bitllet, que era de cinc-centes pessetes.

Imatge: Bitllet de cinc-centes pessetes dels anys quaranta La meva mare, amb cara de sorpresa, no sé si d‟alegria o de preocupació, em preguntà: -Jordi, d‟on l‟has tret?- -Me l‟ha donat el senyor Terci en el casament de la seva filla i ha dit que era per mi.


Aquell bitllet va venir com anell al dit. Aquell dia, per sopar, vàrem menjar carn, cosa no gaire habitual en aquells temps, doncs les viandes escassejaven i els diners no arribaven per aquells luxes. Cinc-centes pessetes eren força diners, ja que una persona d‟ofici cobrava cent cinquanta pessetes a la setmana. També vaig estrenar sabates noves, doncs les que tenia ja estaven molt esparracades. L‟endemà al matí, quan anava cap a col·legit, i al posar-me la mà a la butxaca de la jaqueta vaig trobar-me el “duro”, les cinc pessetes que m‟havia donat el mossèn i vaig pensar: Aquestes son per mi. Doncs ben clar ho va dir el mossèn ahir. Amb aquells cèntims vaig anar comprant els cromos que em faltaven per acabar la col·lecció de “EL GUERRERO DEL ANTIFAZ” col·lecció i àlbums de cromos complerts i que encara conservo.


Imatge: Portada de l‟àlbum de cromos El Guerrero de l‟Antifaç Durant tot el temps en què vaig ser escolà varen passar moltes coses, però en aquests comentaris sols explico uns fets molt puntuals. Ara comentaré PROMETENSA

el

que

anomenaré:

LA

Això va passar quan jo ja tenia quasi tretze anys. Per aquell temps, a l‟escola del Pòsit de Pescadors, on jo estudiava el que anomenàvem estudis primaris.


Imatge: Façana del col·legit Pòsit de Pescadors a l‟acabar el curs em varen concedir, com a bon alumne, el DIPLOMA D‟HONOR.


Imatge: Pergamí del Diploma d‟Honor Com que ja havia de començar a treballar havia de deixar de fer d‟escolà. Va ser aleshores quan el vicari de la parròquia em va preguntar: -Jordi, a tu t‟agradaria continuar estudiant?- Per què m‟ho pregunta? -Perquè podries venir a estudiar amb mi al seminari i, com que tu ets un bon estudiant, podries arribar a ser un bon capellà. Pensa-t‟ho i parlen amb els teus pares. Al cap d‟uns dies, el senyor vicari em preguntà si ja m‟havia pensat el que m‟havia dit, allò d‟estudiar per capellà. Jo ja havia pensat la manera de dir-li que no, que la idea no entrava en els meus propòsits, doncs jo ja em mirava les noies de forma diferent a com les veuen els capellans (o al menys així ho pensava en aquells temps d‟innocència).


Per explicar-li el motiu de la meva negativa a la seva proposta vaig comentar-li un fet real que m‟havia passat tres anys endarrere, el dia que vaig fer la primera comunió. -Mossèn, vostè sempre ens ha dit que les promeses s‟han de complir, doncs bé, jo fa molt de temps vaig fer una promesa que, si la vull complir, no podré ser capellà i, si sóc capellà, no podré complir-la. I vostè sempre ens ha dit que no complir una promesa és una falta molt gran, inclús pot arribar a ser un pecat molt greu. -Però, per què? - preguntà ell. -Miri mossèn- L„hi digué jo. -El dia que vaig fer la primera comunió, el mes de maig de 1945, ara fa quatre anys, vaig fer una promesa a la nòvia del meu germà- La noia que al cap del temps va ser la meva cunyada, i que a mi m‟estimava molt. Ella sempre em deia: -Tu has de ser l‟escolanet que ajudarà a celebrar el meu casament amb el teu germà- I donant-me un paquetet em va dir: - Té, això és per tu, però no t‟ho beguis tu tot sol, reparteix-ho entre els teus amics que han fet la comunió avui.


Era una ampolleta de licor de Calisay, una ampolleta d‟aquelles en forma de pera de mostra que a mi em va semblar una petita joia, ja que era un dels pocs regals que vaig rebre aquell dia.

Imatge: Ampolla de Calisay Aleshores l‟hi digué: -No, no me la veuré pas, la guardaré i ens la veurem, amb la meva nòvia, el dia que ens casem. -No m‟ho crec. Doncs falten molts anys, i de ben segur ja no la tindràs- em va dir ella. -Doncs sí, t‟ho prometo, la guardaré. La guardaré i compliré la promesa que t‟he dit.


I amb aquesta explicació, va quedar resolt el problema del perquè jo no podia ser capellà. El que no sé és si el Mossèn va quedar convençut, el cas és que jo no sóc capellà. Així doncs, al cap dels anys, el dia 30 d‟abril de 1962, en una habitació d‟una pensió a Mallorca, la Magdalena i jo, asseguts a la vorera del llit ens vàrem veure el contingut d‟aquella ampolleta de Calisay, tot celebrant la nostra nit de nuvis.

Imatge: Fotografia del nostre viatge de nuvis a Mallorca Com es pot suposar, durant aquests anys de fer d‟escolà varen passar moltes altres coses, però de poca rellevància per comentar-les.


Per tant, deixaré aquí els meus records d‟escolà, i potser un altre dia em dedicaré a comentar els meus anys de vida del col·legit. I qui sap, potser vivències anteriors i posteriors al temps de la meva vida d‟escolà.

Imatge: Foto meva del col·legit

Jordi Fort


De quan jo era escolà