LO CAMPUS número 23

Page 1

El periòdic universitari de Catalunya

LO CAMPUS Abril · Maig 2014 Sisena època Número 23

A la Universitat de Lleida manen les dones ?

Per primera vegada: venda de LO CAMPUS als quioscos de les Terres de Lleida, de camí a estendre’ns 1,30 € a tot Catalunya


2 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Abril · Maig 2014

EDITORIAL

LO CAMPUS potenciant “Lleida, Ciutat Universitària” i la “Universitat de Catalunya” l 23 d’abril de 2008 començàvem aquesta Eaventura de periodis-

me universitari que és aquest bimensual: LO CAMPUS. Fa quasi sis anys que servim a la comunitat de la Universitat de Lleida (UdL) amb informació i opinió, des d‘un periodisme independent, que ha intentat involucrar de manera transversal tots aquells pensaments democràtics i de País que es donen a la nostra comunitat universitària. Ara, amb aquest número de LO CAMPUS ens reinventem, ens reforcem com una nova premsa universitària que incorpora també premsa local, perquè ens obrim a Lleida i se’ns pot trobar als quioscos. És tot un canvi de maduresa per reforçar la idea que, número darrera número, hem anat defensant com a línia editorial: el potenciar "Lleida, Ciutat Universitària".

Coedita: l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS / UdL” i l’Associació VIVÈNCIA ARANESA, -“Associacion Culturau e Civica Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus”-.

També és tot un canvi de com fer premsa universitària independent dins de la pròpia UdL: hem acabat amb el paper premsa a la universitat com una adaptació a la presència intensiva de les tecnologies de la informació, definit com “de quatre pantalles” o sigui la televisió, l’ordinador personal, la tauleta i el smartphone. Aquestes són avui les eines fonamentals dels estudiants i del professorat. I nosaltres ens hi estem adaptant. El petit quinzenal d’opinió “LO CAMPUS 2.0”, que avui ja editem en format digital, té com objectiu final editar-se en versió audiovisual. I el nostre diari digital LO CAMPUS DIARI adreçat a les 21 universitats de parla catalana, ja s’edita cada dia amb diferents versions per les diferents pantalles. Fem microperiodisme, amb un voluntariat de primera i generós, i

LO CAMPUS Redacció: Carrer Pere de Cabrera 12, 2º 9ª 25001 Lleida · Telèfons: 973204907 redaccio@locampus.cat http://www.locampus.cat

tot mantingut per una vida associativa molt productiva i amb idees agosarades per interessar a un lector jove i molt exigent. De manera mancomunada i com una joint venture social l’Associació cultural Vivència Aranesa i l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS / UdL estem impulsant totes aquestes publicacions. Associacions que són autèntiques plataformes emprenedores sempre obertes a col•laborar en tota mena d’iniciatives empresarials que reforcin la premsa universitària independent. Però som molt més que un projecte de premsa sectorial i local, ara ja som l’embrió d’un projecte nacional de premsa articulada sobre totes les Universitats Catalanes -públiques i privades- i així a partir d’aquest número comencem el camí per estendre’ns a tot el

Editor i Director: Joan-Ramon Colomines-Companys Disseny i maquetació: Alicia Parellada Revisió final de qualitat del disseny: Patricia Sala

País, per acompanyar la configuració de la “Universitat de Catalunya”. Segur que ens hem equivocat moltes vegades, algun cop potser fins i tot l’hem encertada, però el que és segur és que en l’aventura de LO CAMPUS res s’ha improvisat. Ara busquem apassionadament la complicitat de la societat civil lleidatana i catalana en general, en tot aquest projecte. I com que això ha de ser recíproc, som nosaltres els primers que saltem al mercat de premsa de Lleida i ens comprometem a explicar la Universitat de Lleida, no com la Universitat d’Alicia, en el país de les meravelles, sinó la UdL real que és d’una qualitat i professionalitat enorme, simplement se l’hi ha de donar més visibilitat i sobretot donar joc a tothom. ■

LO CAMPUS 23 · Abril / Maig 2014 Versions de paper i digital. Dipòsit Legal: L-658-08


Abril · Maig 2014

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

3

Lleida, Ciutat Universitària a ciutat de Lleida, -entesa Lmunicipis-, com a node d’una xarxa de concentra serveis i

s’esforça per assolir les aspiracions d’una àrea metropolitana que acull diàriament al voltant de tres-cents mil ciutadans; més del doble dels seus habitants. La Universitat de Lleida (UdL) amb una població de gairebé 13.000 persones (10.000 estudiants, 1.100 professors i investigadors i 450 persones d’administració i serveis), ubicada en 5 campus i al Parc Científic és l’entitat més gran i significativa del territori, esdevenint factor clau de qualitat de vida i de cohesió social.

pais, al disseminar arreu de la seva àrea d'influència: coneixement, diversitat cultural, vitalitat, dinamisme, esperit crític, creativitat, innovació, confiança en el futur... Lleida no seria la mateixa sense la Universitat que, dia a dia, contribueix a definir el seu perfil, s’implica en l’activitat quotidiana de la seva gent i es compromet en l’assoliment d’un nou model de ciutat oberta al món, que aposta amb decisió per l’economia del coneixement. ■

Així pot dir-se que la dimensió de la UdL ultrapassa els seus es-

Ramon Roca

President del Consell Social de la Universitat de Lleida

BENVINGUTS! E

l títol de grau en Comunicació i Periodisme Audiovisuals és, dins l’àmbit de les Arts i les Humanitats, la titulació amb més demanda de la Universitat de Lleida. Deixant a banda les dificultats que actualment plantegen les sortides professionals (totes) i les que cal atribuir a la necessària redefinició de les empreses periodístiques, cal destacar que a Catalunya, la demanda d’estudis de comunicació i periodisme continua essent força elevada. A Lleida, el grau ha iniciat un procés de reforma que pretén reforçar la seua dimensió pràctica, eliminar o reduir assignatures transversals i subratllar la seva especialització en l’àmbit definit pel periodisme digital i la convergèn-

cia entre xarxa i pantalla audiovisual. Agraïm la invitació de la direcció de “Lo Campus” a participar en aquesta nova etapa de la seua edició en paper, que per primera vegada arribarà als quioscs de la ciutat. Lleida i la Universitat de Lleida no sempre viuen amb prou convicció la seua proximitat, la seua complicitat i les oportunitats que haurien de compartir. D’aquesta distància, tothom en té una part de culpa, però és evident que haurien de ser els mitjans de comunicació i les estructures universitàries més vinculades a la comunicació i el periodisme (i tant les docents com les estructurals) els més interessats a millorar i reforçar les sinergies existents i les que podrien crear-se, d’ara endavant.

Activa a tots els Països Catalans http://www.amicsdelocampus.com amicsdelocampus@gmail.com

Desitgem a “Lo Campus” encert, èxit i capacitat de cercar complicitats amb el món universitari, amb les institucions i amb la societat lleidatana, en aquesta nova etapa que comença. Des dels estudis de Comunicació i Periodisme Audiovisuals, fem vots per mantenir i acréixer les millors i més fruitoses relacions. ■

Dr. Miquel Pueyo, Director del Departament de Filologia Catalana i Comunicació Dr. Jorge Nieto, Coordinador de la titulació de Comunicació i Periodisme Audiovisuals


4 LO CAMPUS 路 El peri貌dic universitari de Catalunya

Abril 路 Maig 2014


Abril · Maig 2014

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

5

A la Universitat de Lleida manen les dones?

diferència del que la ciutadania A creu la universitat no és piramidal en els seus òrgans de govern i en el seu procés de pressa de decisions. Existeixen uns òrgans de govern centrals, però cada un dels set Centres de la Universitat de Lleida (UdL) –les Facultats i Escoles- tenen les seves pròpies directives i directius que directament són elegits per unes eleccions. A més, la piràmide queda encara més partida de manera funcional si observem els Departaments, que no són únics en un Centre, sinó que de manera transversal exerceixen la seva docència i recerca en diferents Centres a la vegada. Òbviament existeixen uns directius de Departament.

I així podríem anar explicant tota l’estructura de la UdL on s’hi ha d’afegir, per exemple, Centres i el Parc de Recerca, Hospitals, Laboratoris, etc. Tot plegat una immensa multitud de llocs de direcció i gestió. A la UdL hi ha dones que ocupen aquets llocs de direcció? Realment les dones a la UdL poden exercir la gestió professional universitària plenament? És un miratge pensar que a la UdL hi ha igualtat entre dones i homes perquè dels 7 Centres de la UdL, tres dones en són Deganes o que a la Facultat de Dret i Economia tots els

6 càrrecs de l’equip de govern està exercit per dones? Molts interrogants per fer un bon debat i LO CAMPUS en aquest número ha volgut recollir diferents opinions de dones que exerceixen gestió –d’una manera o altra- dins de la UdL per a contribuir en aquesta reflexió. Perquè és urgent canviar la tendència de poder i de gènere dins de la universitat i no només per reforçar uns drets democràtics de les dones, sinó a més, per introduir una enriquidora manera femenina de gestionar i manar. O tot això, és també un altre miratge?. ■

La Degana de la Facultat de Dret i Economia de la UdL, Maria José Puyalto A la UdL manen les dones ?: pregunta no hauria de ser si manen les dones, sinó si les L“deadones i els homes tenen les mateixes oportunitats reals manar”: assumir càrrecs de gestió de màxima respon-

sabilitat, liderar grans projectes de recerca, etc. A la UdL, com en qualsevol altra institució pública o empresa privada continua existint el que s’anomena “sostre de vidre”, és a dir, la dificultat que troben les dones per a accedir als càrrecs directius o, més en general, assumir el lideratge en les organitzacions. Aquesta dificultat rau en la (persistent) doble presència de les dones (àmbit domèstic-àmbit laboral), en

El “Qüestionari Proust” de LO CAMPUS 1. Quina característica destacaríeu de la vostre manera de ser? Responsable. 2. Quina qualitat preferiu en una persona? La tendresa. 3. La qualitat que més aprecieu d’un company/a de treball ? La responsabilitat. 4. La qualitat que més aprecieu d’un professor/a? La responsabilitat. 5. Allò que més valoreu en els amics? La lleialtat. 6. El vostre principal defecte? La impulsivitat . 7. En què preferiu passar el temps? A viure. 8. El vostre somni de benestar? Viure en un poblet coster escrivint novel•les 9. Quina fóra la vostra pitjor desgràcia? La mort d’un fill. 10. Què voldríeu ser? Una dona feliç . 11. Quins dons naturals us agradaria tenir? La intel•ligència de Marilyn vos Savant 12. El vostre hobby? El cinema .

l’existència de certs estereotips molt arrelats en l’imaginari col•lectiu (de l’estil “les dones no poden afrontar situacions difícils que requereixen autoritat i poder”) i també el fet que el treball de moltes dones en espais tradicionalment masculins sigui observat de forma més inquisitiva que el dels seus companys homes, etc. Sens dubte, encara queda molt per fer.

13. En quina ciutat voldríeu viure? En qualsevol que tingui platja 14. A on no aniríeu mai? Al desert. 15. En quina empresa us agradaria treballar? A la Universitat de Lleida hi estic bé. 16. Quin color preferiu? Qualsevol de la gama del terra 17. Quina flor preferiu? La tarongina. 18. Quin ocell preferiu? Un que fa nius molt elaborats per atraure la femella 19: Quin nom ( de noi i/o de noia ) preferiu? Rebeca. 20. Els vostres autors preferits? Stephen King, Daphne du Maurier, Sarah Waters. 21. Quin és el vostre heroi/heroïna de ficció preferit? Danny Torrance (és el nen de la pel•lícula “El Resplandor”) 22. Quin és el vostre artista preferit? Morgan Freeman. 23. Els seus músics predilectes? Aretha Franklin, Tracy Chapman, Joaquin Sabina. 24. El seu CD predilecte? La banda sonora d’American Beauty. 25. El vostre videojoc predilecte? No m’agraden els videojocs

Maria José Puyalto 26. El vostre programa de televisió predilecte? “El intermedio” del Gran Wyoming. 27. Formeu part d’alguna xarxa social (Facebook ... ) d’Internet? No 28. Els pintors predilectes? Els impressionistes. 29. Els vostres herois de la vida real? Qualsevol home i dona que intenta passar el mes amb el sou mínin interprofessional amb fills/es en edat escolar. 30. Les vostres heroïnes històriques? Hypatia d’Alexandria, Marie Curie. 31. Quins caràcters històrics menyspreeu més? Els dels dictadors. 32. Una joguina que us agradi o recordeu amb afecte? Les nines de paper retallables. 33. Quin esport feu? Caminar 34. Un anunci que mai oblidareu? Els que denuncien la violència de gènere. 35. Una beguda que us agrada? La cervesa. 36. Què detesteu més que res? La pusil.lanimitat 37. Quin es el vostre estat d’ànim més típic? Tensió i energia. 38. El vostre lema? “Siempre que te pregunten si puedes hacer un trabajo, contesta que sí y ponte enseguida a aprender como se hace”. ■


6

LO CAMPUS 路 El peri貌dic universitari de Catalunya

Abril路 Maig 2014


Abril · Maig 2014

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

7

L'opinió de la Directora del Centre Dolors Piera, Ana Romero 1. A la UdL manen les dones? resposta a aquesta pregunta ha de Llesaserdones negativa. Tot i que la presència de a l'àmbit universitari, en ge-

neral, i a la UdL, en particular, és cada vegada més important, aquesta presència no queda reflectida de la mateixa manera quan parlem de la participació de les dones en els àmbits de presa de decisions. A tall d'exemple, i d'acord amb les dades recollides a la darrera memòria del curs acadèmic 2012/2013 de la UdL, d’onze membres que componen l'equip de govern estatutari de la UdL (excloent el rector) només 3 són dones; del total de 26 departaments que té la UdL, només 5 estan dirigits per professores i només trobem una representació més o menys

equilibrada en l’àmbit de la direcció de centres, on del total de 7 direccions i deganats, 3 són dones. Cal recordar que el nombre total de professorat de la UdL és de 1.099, del qual el 41% són dones, per tant, d'acord amb aquest percentatge, la representativitat de les dones en aquests àmbits hauria de ser major. Si mirem els òrgans col•legiats, aquest desequilibri es torna a reproduir, la qual cosa és lògica si tenim en compte que una part de la composició d'aquest òrgans es conforma a partir dels òrgans de govern unipersonals, així, al Consell de Govern del total de 56 membres, només 18 són dones i al Claustre (250 membres), per col•lectius la distribució és la següent: el personal acadèmic 160, dels quals 49 són dones, estudiantat 65, 32 són dones i PAS 25, 13 són dones.

On s'estableixen més diferències és en relació al PDI (Personal Docent Investigador), ja que tant en el col•lectiu d'estudiantat com en el del PAS (Personal d’Administració i Serveis), la presència de dones en l'àmbit de direcció sí que es reflecteix millor. Cal destacar, en aquest sentit, que en l'àmbit de l'Administració i Serveis moltes de les direccions d'àrea estan ocupades per dones.

2. Els “Plans d’igualtat entre Dones i Homes universitaris" són útils a la pràctica o només són bones intencions? es del meu punt de vista sí que són D útils. Un pla d'igualtat és un bon instrument per fer efectiva la igualtat entre dones i homes. En tant que la seva elaboració requereix de la realització →

La Degana de la Facultat de Medicina de la UdL, Rosa Maria Soler A la UdL manen les dones ?: o sabria dir-li si manen les dones o els homes a la UdL, N però si sé que a la Universitat de Lleida hi ha dones amb càrrecs de responsabilitat, com per exemple en llocs de gestió o en la direcció de projectes de recerca. Malauradament, segueix sent molt difícil poder combinar la vida familiar i la laboral. Estic segura de que si hi hagués més facilitats per una bona conciliació, hi hauria més dones en càrrecs d’aquest tipus o similars, i no només a la UdL, parlo en general.

El “Qüestionari Proust” de LO CAMPUS 1. Quina característica destacaríeu de la vostre manera de ser? La empatia 2. Quina qualitat preferiu en una persona? La honestedat 3. La qualitat que més aprecieu d’un company/a de treball ? La responsabilitat 4. La qualitat que més aprecieu d’un professor/a? El saber transmetre i la responsabilitat 5. Allò que més valoreu en els amics? La honestedat 6. El vostre principal defecte? La impaciència 7. En què preferiu passar el temps? Llegint, passejant, amb els amics... 8. El vostre somni de benestar? La tranquil•litat en la natura 9. Quina fóra la vostra pitjor desgràcia? La pèrdua d’un esser estimat 10. Què voldríeu ser? El que soc 11. Quins dons naturals us agradaria tenir? Memòria

Crec també que cada vegada més ens anem acostumant a veure dones en càrrecs de responsabilitat, però de totes maneres queda encara una part de la societat que pensa que les dones no són aptes per ocupar-los. Hem de fer que aquesta visió canviï. Rosa Maria Soler

12. El vostre hobby? Llegir 13. En quina ciutat voldríeu viure? En la que visc o St Andrews (Escòcia) 14. A on no aniríeu mai? Em costen els llocs a on hi ha grans aglomeracions 15. En quina empresa us agradaria treballar? En la que treballo 16. Quin color preferiu? Uns quants i depèn perquè 17. Quina flor preferiu? Totes 18. Quin ocell preferiu? Oreneta 19: Quin nom ( de noi i/o de noia ) preferiu? Teresa 20. Els vostres autors preferits? Charles Dickens i Jane Austen 21. Quin és el vostre heroi/heroïna de ficció preferit? Astèrix 22. Quin és el vostre artista preferit? No ni hi ha cap que em cridi l’atenció especialment 23. Els seus músics predilectes? Richard Wagner, el poeta Serrat, Etta James, Ella Fitzgerald 24. El seu CD predilecte? Orlando (Händel) 25. El vostre videojoc predilecte? Cap

26. El vostre programa de televisió predilecte? Cap 27. Formeu part d’alguna xarxa social (Facebook ... ) d’Internet? No les utilitzo 28. Els pintors predilectes? Tots els impressionistes 29. Els vostres herois de la vida real? Tots els joves professionals ben preparats que estan buscant el seu lloc 30. Les vostres heroïnes històriques? Rita Levi Montalcini 31. Quins caràcters històrics menyspreeu més? Els genocidis 32. Una joguina que us agradi o recordeu amb afecte? “Juegos reunidos Geyper” 33. Quin esport feu? Natació, “running” 34. Un anunci que mai oblidareu? El de “pastores a Belen”. 35. Una beguda que us agrada? La cervesa 36. Què detesteu més que res? La violència, l’abús, l’agressivitat 37. Quin es el vostre estat d’ànim més típic? Ens en sortirem! 38. El vostre lema? Si no demanes el projecte, segur que no te’l donaran. ■


8 LO CAMPUS 路 El peri貌dic universitari de Catalunya

Abril 路 Maig 2014


Abril · Maig 2014

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

→ d'una diagnosi prèvia de les pràctiques seguides a les administracions i empreses, aquest treball permet detectar les pràctiques discriminatòries existents i que en moltes ocasions eren desconegudes per l'entitat. A partir d'aquesta diagnosi es poden establir mesures correctores, les quals no sempre suposen una despesa addicional per a l'empresa o, en el nostre cas la universitat, només cal la voluntat ferma de trencar amb aquestes dinàmiques. Per exemple, l'establiment de llistes electorals paritàries; establiment de criteris d'accés i promoció que siguin neutres i que indirectament no afavoreixen a cap dels dos sexes; tenir cura de la imatge corporativa; establir sistemes de treball que permetin la conciliació de la vida personal i laboral, etc. Això no significa que d'altres mesures no hagin de venir acompanyades de finançament i també és cert que aquest tipus de mesures, en moments de crisi com l'actual, tenen més dificultats per a la seva implantació. No podem afirmar que un pla d’igualtat és només un document de bones intencions, ja que el pla d’igualtat una vegada aprovat esdevé un acord d’obligat compliment per a l’empresa o administració pública corresponent i que és objecte d’un seguiment en la seva implementació i en la seva finalització, seguiment que no només es fa per la pròpia empresa o administració, sinó que també està subjecte a un control extern per part dels òrgans administratius competents en la matèria (Inspecció de Treball i de la Seguretat Social).

Ana Romero

9

A LA UDL MANEN LES DONES? Si busquem la paraula “manar “ al diccionari trobarem: “Imposar, exercir una autoritat superior (sobre algú)”. Aquesta definició personalment em transmet un regust una mica agredolç i que no crec que s’adeqüi ni descrigui correctament a les dones que formem part de la UdL. Jo personalment crec que les dones de la UdL no manem, sinó que proposem, expressem les nostres inquietuds, ens mobilitzem... En definitiva ens fem sentir. Penso que la dona pot tenir i té un paper fonamental dins de la universitat, senzillament perquè pot aportar opinions i punts de vista molt diferents i a l’hora molt vàlids. El rol doncs de la dona a la Universitat de Lleida no és manar, sinó ajudar a construir una universitat més plural, més oberta i on tothom pugui dir la seva.

Directora del Centre Dolors Piera d'Igualtat d'Oportunitats i Promoció de les Dones

Immaculada Puigcorbé

Presidenta de l'Associació d'Estudiants de Ciència i Salut Animal - AECSAcat

La Degana de la Facultat d'Educació, Psicologia i Treball Social de la UdL, Maria-Pau Cornadó A la UdL manen les dones ?: la UdL als llocs de direcció hi ha homes i dones, tot i que A és cert que encara no hem tingut una rectora i, a nivell percentual, sempre hi ha hagut més vicerectors, degans

i directors de departament. Per tant, responent estrictament la pregunta, podríem dir que a la UdL encara manen més els homes que les dones; tot i que des del meu punt de vista es tracta més de dirigir, ordenar o gestionar que no pas de manar. Maria-Pau Cornadó

El “Qüestionari Proust” de LO CAMPUS 1. Quina característica destacaríeu de la vostre manera de ser? El compromís 2. Quina qualitat preferiu en una persona? L’honradesa 3. La qualitat que més aprecieu d’un company/a de treball ? La capacitat de treball 4. La qualitat que més aprecieu d’un professor/a? La responsabilitat 5. Allò que més valoreu en els amics? La lleialtat 6. El vostre principal defecte? El perfeccionisme 7. En què preferiu passar el temps? Treballant 8. El vostre somni de benestar? Un món més just 9. Quina fóra la vostra pitjor desgràcia? La pèrdua d’un ésser estimat 10. Què voldríeu ser? El que sóc 11. Quins dons naturals us agradaria tenir? La creativitat

12. El vostre hobby? Llegir 13. En quina ciutat voldríeu viure? A Lleida 14. A on no aniríeu mai? Qualsevol lloc pot ser interessant 15. En quina empresa us agradaria treballar? A la Universitat de Lleida 16. Quin color preferiu? El violeta 17. Quina flor preferiu? Les tulipes 18. Quin ocell preferiu? El blauet 19: Quin nom ( de noi i/o de noia ) preferiu? Aurora 20. Els vostres autors preferits? Espriu, Salvat-Papasseit 21. Quin és el vostre heroi/heroïna de ficció preferit? Penèlope 22. Quin és el vostre artista preferit? Paul Newman 23. Els seus músics predilectes? J.S. Bach 24. El seu CD predilecte? El Rèquiem de Mozart 25. El vostre videojoc predilecte? No en tinc cap

26. El vostre programa de televisió predilecte? Sense ficció 27. Formeu part d’alguna xarxa social (Facebook ... ) d’Internet? No 28. Els pintors predilectes? Velázquez, Modigliani 29. Els vostres herois de la vida real? Vicente Ferrer 30. Les vostres heroïnes històriques? Marie Curie 31. Quins caràcters històrics menyspreeu més? El colonialisme 32. Una joguina que us agradi o recordeu amb afecte? Una baldufa 33. Quin esport feu? Escacs 34. Un anunci que mai oblidareu? El de l’Heno de Pravia 35. Una beguda que us agrada? Te blanc 36. Què detesteu més que res? La traïció 37. Quin es el vostre estat d’ànim més típic? L’entusiasme 38. El vostre lema? Els impossibles no existeixen. ■


10 LO CAMPUS 路 El peri貌dic universitari de Catalunya

Abril 路 Maig 2014


Abril · Maig 2014

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

A LA UDL MANEN LES DONES? això de manar, com en el cas dels Ehanhomes –i no al contrari-, a la UdL hi de tot. Hi ha dones que tenen càrrecs i n’hi ha que saben dirigir, n’hi ha que tenen autoritat i n’hi ha que tenen ascendència, n’hi ha que són líders i n’hi ha que són imprescindibles, n’hi ha amb discurs i n’hi ha amb visió, dones amb poder i dones amb influència, dones que exerceixen i dones que assumeixen...

universitari em pregunta amb tota la na turalitat: "qui mana a la Universitat?", inspiro i, amb un somriure, responc: "és complex; seiem, que t'ho explico". I resulta que ara se'm demana opinió sobre el tema lligat a un gènere! Doncs bé, afirmo que, com en el cas dels homes –i no al contrari-, a la UdL hi ha dones que manen i dones que saben manar... Però, per damunt de tot, persones que treballen.

Cèlia Perpinyà Secretària del Consell Social de la UdL

Després de més de vint anys a la casa, cada vegada que algú de fora del món

'

la professora Calero, la que ha estat una de A les precursores de tot el

treball d’igualtat entres dones i homes a la UdL i que durant anys amb molta empenta va dirigir el “Centre Dolors Piera d’Igualtat d’Oportunitats i Promoció a les Dones”, li vàrem preguntar sobre dos aspectes: - A la UdL manen les dones? - En una entrevista que li vam fer al primer número de LO CAMPUS l'any 2010, vostè va afirmar i nosaltres ho vam destacar com a titular que: "Les joves universitàries no saben que són discriminades, però ho estant". Segueix sent certa avui aquesta afirmació? I ens ha fet arribar el següent comentari:

11

“... la vida acadèmica està organitzada per a una dedicació exclusiva, és a dir, perquè la conciliació entre vida laboral i vida familiar sigui molt difícil ...” El que desitja és que li expliqui per què vaig afirmar, en l'entrevista que vostès em van fer fa molt de temps, que les universitàries no eren conscients de la discriminació de la qual eren objecte. Doncs bé, en primer lloc, hi ha petites discriminacions que estan naturalitzades: una d'elles és que la vida acadèmica està organitzada per a una dedicació exclusiva, és a dir, perquè la conciliació entre vida laboral i vida familiar sigui molt difícil. Les acadèmiques, com moltes dones professionals, han de programar la seva vida personal en funció de les fases de la seva carrera professional. Només cal observar que, per exemple, les poques dones catedràtiques que hi ha o no tenen càrregues familiars o han arribat a la càtedra quan els seus fills o filles han passat l’adolescència, en canvi, els catedràtics, que són molts més, no necessàriament estan sense càrregues familiars i alguns arriben a ser-ho molt joves. I, no obstant, la situa-

ció acostuma a plantejar-se exclusivament com una qüestió de mèrits (tenen més els homes que les dones i, per això, arriben a les càtedres) i no com una dificultat derivada del rol social d’homes i dones dins la família. El descens d'estudiantat en les carreres universitàries, que té conseqüències més dramàtiques a les universitats situades en territoris amb menor població, com la UdL, ha complicat encara més la conciliació entre la vida laboral i familiar. Per exemple, per a facilitar la matrícula en els màsters, s'estan oferint les classes presencials en els caps de setmana . Una altra d'aquestes discriminacions és que la investigació finançada tampoc té en compte la maternitat. Vam aconseguir, fa cert temps, que les beques predoctorals arribessin a contemplar les baixes per maternitat. Quan jo vaig gaudir d’aquesta beca, una cosa així era impensable: durant els 4 anys que dura-

Mural fotogràfic de dones directives de la UdL

va la beca predoctoral, una becària (que s’estava doctorant) no podia plantejar-se tenir un fill perquè això li impediria mantenir el ritme de treball que exigia una tesi doctoral que havia de presentar abans d'acabar el període del gaudi de la beca. Un becari predoctoral no s’havia de plantejar res semblant. I el mateix hauria de dir-se de les beques postdoctorals. Aquest canvi introduït en les beques de formació de personal investigador no ha arribat a les convocatòries de projectes de recerca, en cap de les quals es concep que alguna de les investigadores de l'equip que porta a terme el projecte pugui quedar-se embarassada i tenir un fill durant el període de desenvolupament del projecte i, en conseqüència, que algú pugui substituir-la durant la que hauria de ser la seva baixa maternal .

1. Neus Vila Rubio, Vicerectora d'Estudiantat, Postgrau i Formació Contínua de la UdL. 2. Astrid Ballesta Remy, Vicerectora de Relacions Internacionals i Cooperació de la UdL. 3. M. Teresa Areces Piñol, Secretària General de la UdL. 4. Margarita Moltó Aribau, Secretaria Acadèmica, Escola Politècnica Superior (EPS). 5. Magda Valls Marsal, Cap d' Estudis titulacions Enginyeria Informàtica, EPS. 6. Conxita Vendrell Serés, Vicedegana / Cap d'estudis de la Facultat d’Educació, Psicologia i Treball Social (FEPTS). 7. M. Alba Herrera Llop, Vicedegana / Cap d'estudis, FEPTS. 8. Anna Mata Romeu, Vicedegana, FEPTS. 9. Marisé Astudillo Pombo, Vicedegana, FEPTS. 10. Adoración Padial Albás, Vicedegana Cap d’estudis de l’ensenyament en Dret, Facultat de Dret i Economia (FDE). 11. Yolanda Montegut Salla, Vicedegana, Cap d’estudis dels ensenyaments en Administració i Direcció d’empreses i Turisme, FDE. 12. Ma Mercè Castillo Solsona, Vicedegana, FDE. 13. Ma Jesús Gómez Adillón, Vicedegana, FDE. 14. Teresa Torres Solé, Secretària acadèmica, FDE. 15. Montserrat Rué, Vicedegana Relacions Internacionals, Facultat de Medicina (FM). 16. Rosa M Martí Laborda, Vicedegana Relació Hospitals, FM. 17. M. Carme Figuerola Cabrol, Vicedegana Cap d'Estudis, Facultat de Lletres (FLL). 18. Carme Bellet Sanfeliu, Vicedegana de Relacions Externes i Estudiantat, FLL. 19. Teresa Torner Benet, Cap d’estudis, Facultat d’Infermeria (FI). 20. Carmen Nuin Orrio, Vicedegana i coordinadora de Relacions Internacionals, FI. 21. Cristina Vega García, Sotsdirectora de relacions exteriors, Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària (ETSEA). 22. Paquita Santiveri i Morata, Sotsdirectora de planificació acadèmica de graus, ETSEA. 23. Teresa Capell, Gestió de grup de recerca, ETSEA. 24. Loli Manciñeiras, Directora del Servei de Biblioteca i Documentació de la UdL.


12 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Abril · Maig 2014

S'han fet estudis als Estats Units sobre el comportament de les professores i professors en les reunions departamentals i en els claustres i altres òrgans de govern col•legiats de les universitats en els quals s'ha comprovat que els professors intervenen més vegades i durant més estona que les professores, encara que no sigui sempre per introduir elements nous en el debat. Si aquest és un comportament que es repeteix en diferents centres universitaris amb població acadèmica diferent, hem de suposar que hi ha quelcom estructural que fa que les dones parlin menys, més que atribuir-ho a decisions personals i individuals de cadascuna d'aquestes dones . I de tot això, no són conscients les professores universitàries, o, si perceben algunes diferències, no les interpreten des d'aquests paràmetres, sinó des d'altres que emmascaren la realitat. En fi, són uns pocs exemples, que només he extret d'un dels col•lectius femenins que hi ha a la universitat; però no cal oblidar que als altres dos estaments, el PAS i l'alumnat, on també hi ha dones que pateixen aquestes i altres discriminacions.■

Mª de los Ángeles Calero Fernández Catedràtica de Llengua Espanyola Departament de Filologia Clàssica, Francesa i Hispànica Facultat de Lletres Universitat de Lleida

A la UdL manen les dones? respondre aquesta pregunta el primer Pdeerque hem plantejo és buscar al diccionari l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) la pa-

raula “manar”: Exercir una autoritat superior (sobre algú). En llegir aquesta definició m’agradaria poder afirmar que a la UdL no hi mana ningú, ni homes ni dones! Sinó que són els òrgans de govern de la UdL i dels diferents centres els qui realment governen i prenen les decisions, però seria una utopia. En el òrgans col•legiats com el claustre la presència femenina és del 44% (107/242) i al consell de govern del 18% (8/45). I ens els òrgans unipersonals la presència femenina sempre és inferior al 50%: 25% a l’equip de direcció (3/12), 43% entre els responsables de centre (3/7) i 19% als departaments (5/26). Sembla doncs que, tenint en compte l’estadística, el Consell de l’Estudiantat és on més poder femení hi ha 56% (5/9). Tot i així per manar cal exercir lideratge, i d’això a la UdL en falta als dos sexes, perquè alguns confonen el poder d’un càrrec amb el lideratge real.■

Gemma Espigares Tribó

Coordinadora econòmica i de qualitat del Consell de l’Estudiantat de la UdL

L’Autoretrat del fotògraf de les Deganes

A Jordi V. Pou li vàrem encarregar les grans fotografies de les Deganes de la UdL que publiquem i a la vegada li vàrem demanar fer un joc creatiu fent-se un Autoretrat a l’estil del històric fotògraf Francesc Català –Roca, del que també en publiquem un article en aquest LO CAMPUS. Aquesta ha estat la proposta de Pou.


Abril · Maig 2014

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

13

La macrodiscoteca amenaça el barri de Cappont ? (I) La iniciativa

L

a noticia és molt simple: al Barri de Cappont de Lleida en un edifici ja construït del carrer Pere de Cabrera - (el carrer on hi ha el cinema Laurens) - és vol muntar la discoteca més gran de la ciutat. Una discoteca amb capacitat per a 951 persones dins d’un local de 923 metres quadrats, dividit en dues plantes. Cada planta té una sortida: tant a Pere de Cabrera, carrer que voreja el Campus universitari de la UdL i que el projecte planteja com la sortida de la discoteca, com una sortida a l’avinguda Barcelona. El negoci el promociona la Família Capdevila ben coneguda al barri de Cappont perquè té la botiga de mobles i interiorisme DCASA del carrer Dra. Castells. Negoci denominat jurídicament “Estudi i Creació S.L.” que és també la seu social d’altres negocis de la família com “Montcada XXI S.L.” i “Nuit2Nuit S.L.”, empresa que consta darrera la macrodiscoteca. Oficialment tot aquest entramat té com administrador únic Baldomero Capdevila, empresari ben conegut a Lleida, promotor i participant de moltes iniciatives, podem recordar també la constructora Promajor S.A.

La situació El projecte de la discoteca, com és obligatori, ha estat presentat a l’Ajuntament de Lleida per aconseguir-ne la llicencia d’apertura. I per això la Paeria a traves de la regidoria d’Urbanisme que dirigeix Marta Camps va obrir un període públic d’al•legacions, període ja finalitzat. S’està actualment a l’espera de quina decisió pren l’Ajuntament.

La reacció veïnal Els veïns més propers a la futura discoteca, en especial els de l’Edifici Senna del carrer Pere de Cabrera, varen iniciar una mobilització per parar el projecte de la macrodiscoteca. Per una banda es varen constituir en un grup veïnal denominat “Plataforma d’afectats per la macrodiscoteca”, sent president i portaveu Hèctor García que professionalment és funcionari municipal. Per l’altra banda és van redactar unes al•legacions i és va començar tota una recollida de firmes fins arribar a les 1.280. També per expressar el seu rebuig veïnal és varen col•locar pancartes reivindicatives a les finestres i balcons de la zona.

Les raons del rebuig El veïnatge que refuta la macrodiscoteca ho fa perquè troben incompatible unes instal•lacions d’oci de les dimensions proposades i que a la vegada aquella zona de barri pugui tenir garantida la tranquil•litat i el descans veïnal nocturn. L’experiència de la zona del barri de Cappont que popularment es coneix com a l’Illa de l’Oci on hi conflueixen un cinema, bars i la discoteca La Manolita; així com l’experiència d’altres zones de Lleida on hi ha situats amplis espais d’oci; donen com a resultat unes zones de soroll i conflicte nocturns totalment comprovats. Segurament fins ara, per les dimensions de les instal•lacions i negocis ha estat un impacte de baixa intensitat, però és fàcil d’imaginar l’impacte si col•loquem quasi mil persones a la nit, al carrer Pere de Cabrera, especialment els dijous, divendres i dissabtes. La mobilització veïnal demana que una macrodiscoteca si es vol fer, que es faci a l’extraradi de la Ciutat, formula realitzada per multitud de municipis. Les al•legacions presentades a l’Ajuntament, no només son de qualitat com les que expressen els veïns, són plantejaments jurídics basats en la normativa i les regulacions i per això es va elaborar un ampli informe jurídic de refús de la discoteca. (En aquesta mateixa pàgina publiquem un text de síntesi que va elaborar l’advocat de la Plataforma).

La política Ros El Paer en Cap Àngel Ros, sempre ben assessorat malgrat les seves fugides endavant, sap que la convivència ciutadana de l’oci nocturn al barri de Cappont li crearà una font de conflictes d’unes dimensions inaguantables. Per una banda, si avui només són els veïns de la zona els que protesten, demà si sumaran els veïns d’unes illes més enllà i així s’ampliarà per la força dels fets, el malestar veïnal. Per l’altra banda totes les promotores de pisos de la zona, que son pisos d’alt standing, com qualifiquen ells, acabaran patint una devaluació de valor i acabaran sent enemics directes d’una opció política que durant anys han mimat i fins i tot subvencionat. S’atrevirà Ros a donar una llicencia a un empresari carregant-se la confiança d’un veïnat i unes immobiliàries “amigues”?.

Veí promotor, veí amenaçador

haurà dinamització dels altres negocis del barri?

El barris hauríem d’estar orgullosos de tenir com a veïns promotors i inversors de negocis. Però ho podem estar a Cappont?. La pregunta és: La macrodiscoteca amenaça el barri de Cappont?

Per què l’empresari de Cappont no deixa tranquil al barri i es busca un local a l’extraradi per muntar el negoci de la macrodiscoteca?

Hi ha amenaça als veïns en el seu descans nocturn? Hi ha amenaça o justament a l’inrevés: hi

Moltes preguntes i tot un debat, que malgrat els terminis legals, tot just acaba de començar. Per part nostre donarem, veu a tothom.■

El campus universitari incompatible amb la macrodiscoteca

E

l marc normatiu que regula l’atorgament de la llicencia de l’activitat recreativa de Discoteca, es la Ordenança Reguladora dels Establiments de Pública Concurrència de Lleida de 22 de desembre de 2012; La Llei 11/2009 de la Generalitat de Catalunya, de la regulació administrativa dels Espectacles Públics i les Activitats Recreatives; i el Decret 112/2010 de 31 d’Agost que aprova el Reglament d’espectacles públics i activitats recreatives. Així doncs, la Llei 11/2009 de la Generalitat de Catalunya, ja en el seu Preàmbul fixa els principis bàsics a salvaguardar en l’atorgament de la llicencia de Discoteca, i que son, la convivència veïnal, protecció a la salut pública i la qualitat dels establiments de pública concurrència. Obligant el marc normatiu a desenvolupar un planejament territorial i una interpretació urbanística que garanteixi que els establiments de pública concurrència tinguin una localització idònia, i una accessibilitat segura, doncs, el mateix Preàmbul estableix que en aquets establiments hi ha raons imperioses d’interès general, (objectius de Salud Pública, protecció dels consumidors i protecció del entorn urbà) derivades de la jurisprudència del Tribunal de Justícia, i obligant a les administracions competents a garantir la convivència pacifica i el ple respecte dels veïns on es pretenen instal•lar els

locals de pública concurrència i espectacles. Així mateix, tant la Ordenança del Ajuntament de Lleida, com el Decret de la Generalitat, fan especial objecte de protecció, als centres i espais denominats d’usos protegits. Segons l’article 7 de la citada ordenança, tenen consideració d’usos protegits, el docent i l’hospitalari en terrenys que estiguin qualificats com a sistema d’equipaments per la normativa urbanística vigent. Així doncs, els solars situats just davant de la pretesa discoteca, actualment aparcament i zona de camp de pràctiques, dins dels Campus Universitari, estan classificats com a sistema d’equipaments amb edificabilitat. Donat que la titularitat d’aquest solar és de la Universitat de Lleida, es tracta doncs d’un solar d’equipaments d’ús docent, i per tant, un solar d’ús protegit. En aquest cas no es compleix l’article 29 de l’Ordenança reguladora dels establiments de pública concurrència de Lleida, ni el Decret de al Generalitat, donat que entre el local destinat a discoteca i el solar d’ús protegit hi han menys de 50 metres, distancia mínima que obliga la normativa a mantindre respecte els espais protegits. ■

Josep Maria Peiró i Ribes

Advocat de la “Plataforma d’afectats per la macrodiscoteca”


14 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Abril· Maig 2014

Tràfic d’idees al Quinzenal Digital “LO CAMPUS 2.0” na de les conseqüències de la nova orientació ciutadana U d’aquest LO CAMPUS obrin-se a la premsa local i distribuir-lo als quioscos, ha estat l’aparició a la Universitat de Lleida del nou Quinzenal Digital Independent d’Opinió sobre la UdL: el “LO CAMPUS 2.0”. És una publicació d’opinió, quasi en exclusiva. Amb una presentació molt senzilla de microperiodisme, es pretén vehicular idees complexes i potents que ajudin a la reflexió, a l’anàlisi i si cal a la denúncia o exaltació per provocar debat.

La publicació va adreçada als quasi deu mil estudiants de la UdL que la reben via interna, sigui directament o a traves de Campus Virtual la UdL. A continuació reproduïm dos textos de la secció “Brainstorming” de “LO CAMPUS 2.0” que són representatius de cap on comença a caminar aquesta plataforma d’idees.

BRAINSTORMING

“Gracias por vuestra generosidad con Cataluña” Estudiants de la UdL provinents de la resta de l’Estat fan costat al “Dret a decidir”

D

es de fa algunes setmanes alguns col•lectius de la UdL, en petit comitè i sense gaire publicitat, han començat a reflexionar sobre el “Dret a decidir” a Catalunya i s’han plantejat si la universitat i en concret la nostra : la UdL, s’hauria de definir i fer-ho públic, sobre la consulta programada pel 9 de novembre. La Universitat de Lleida i totes les universitats públiques catalanes conjuntament, ja en diferents moments històrics s’han definit en esdeveniments polítics, socials i culturals de Catalunya. Podem recordar quan s’expressaven sense cap mena d’equivoc que “Catalunya és una nació” o feien una defensa pública de l’Estatut d’Autonomia aprovat per la ciutadania i retallat pel Tribunal Constitucional. També les 21 universitats de la Xarxa Vives on hi som la UdL s’ha definit públicament i ha defensat la unitat de la llengua catalana quan s’ha intentat contraposar-ho amb el valencià, el mallorquí, menorquí o eivissenc. La UdL també té la seva història de posicionaments i l’actual Rector com el seu equip s’ha posicionat en diferents esdeveniments ciutadans que no es donaven directament en els nostres Centres. Tots podem recordar com el Rector Fernández caminava dins d’una manifestació dels “indignats” a Lleida el 19J i expressava que ho feia perquè creia que la política ha de dirigir l’economia i no l’economia dirigir la política. Per altra banda, la universitat pública de sempre ha defensat la seva inserció a la societat del seu context. Per tant no solament no n’ha d’estar al marge que fins i tot en té el dret i deure de participar-hi. Aquesta actitud no és cap novetat: la pròpia UdL quan construeix plans estratègics, o plans docents, d’una manera o altra expressa aquesta postura.

Avui totes les enquestes fetes en centres oficials, tant de Barcelona com de Madrid o realitzades per encàrrecs de mitjans de comunicació, també d’aquestes dues capitals, detecten que més del 80 % de la població de Catalunya està d’acord i vol una consulta apel•lant al “Dret a decidir” per definir la relació entre Catalunya i España. A hores d’ara tothom, tothom ja sap que una cosa és la consulta com exercici democràtic i una altra cosa són les opcions que en ella cada ciutadà individualment hi pot votar. Totes aquestes coses són les que petits grups d’estudiants i professors hem començat a reflexionar conjuntament. El que aquí voldríem destacar és l’actitud de companys nostres, que vinguts de diferents llocs d’Espanya, estant tenim en aquesta discussió. És una actitud de respecte total, de comprensió democràtica. La majoria no volen la independència però si defensen que s’ha de fer la consulta. I és en un moment on per no deixar-nos votar, les forces d’identificació nacional espanyola ens pronostiquen tota mena de plagues amb un discurs de la por, exhibint la Constitució com a coartada; que cal valorar aquesta generositat dels nostres companys i companyes d’Aula. En un context intel•lectual com és una universitat on el valor de la democràcia és important, el deixar votar a la ciutadania passa a ser un apreciat dret a defensar. I així sembla que estudiants de la UdL d’Osca, Saragossa, Terol, Madrid, Navarra, Murcia com de les Illes, Castelló, Alacant, com d’altres províncies, a més del col•lectiu del 9% dels estudiants estrangers a la UdL, ho comencem a expressar. Encara no sabem com ho veuen tots en el seu conjunt. El que si sabem és que els més dinàmics, els que participen en Consells, delegacions o associacions són els primer en posicionar-se a favor de la democràcia i al dret a decidir.

(“LO CAMPUS 2.0” número 2 - 04/03/2014).


Abril · Maig 2014

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

15

L’estudiant depredador de la UdL Que en pensen els estudiants de la UdL sobre la violència de gènere? Ells i elles: Certa tolerància a la violència de gènere. Elles: No saben detectar la violència psicològica de gènere. entre falten pocs dies perquè s’acabi M el termini perquè la comunitat universitària de la UdL pugui omplir l’enquesta de participació en l’elaboració del “II Pla d’Igualtat entre Dones i Homes de la UdL”, és un bon moment per reflexionar sobre unes dades molt significatives de com es veu a la UdL la igualtat i a més reflexionar sobre que en pensen els estudiants de la UdL sobre la violència de gènere. Primer de tot, dir que seria important participar en aquesta enquesta i a més també seria interessant i molt útil per a tots, que ens apuntem en algun grup de discussió per elaborar el Pla. Encara resulta vigent la recerca del Centre Dolors Piera de la Universitat de Lleida sobre el seu “Sondeig a l’alumnat de la UdL sobre la percepció de la violència de gènere en l’entorn universitari”, tot i que les primeres dades són de fa dos anys. Aquí ens deixarem de presentacions acadèmiques i ens fitxarem en les grans dades, sobretot perquè moltes d’elles són xocants en un entorn democràtic com és o hauria de ser una Universitat. Un registra important és que les noies

estudiants no saben detectar la violència psicològica de gènere. Això ja ho detectava l’estudi del Centre Piera, però a més nosaltres hi afegiríem les dificultats per entendre i sentir el ciberassetjament en les relacions afectives. A la nostra UdL hi ha dones estudiants que no veuen que les seves parelles utilitzen les xarxes socials per controlarles. Sí el depredador i mal tractador de guant blanc vigila les publicacions i els comentaris que fa la seva companya a les xarxes socials; si revisa les publicacions i fotos dels seus amics i amigues i les utilitza per fer-li retrets o qüestionarla; si busca en el teu perfil evidències d'engany; si la pressiona perquè doni de baixa persones de la seva llista de contactes que no li agraden; si li exigeix que l’inclogui en les seves xarxes socials; sí intenta obtenir les seves contrasenyes per controlar el seu perfil i llegir els seus missatges; sí li demana que elimini fotos del seu perfil perquè no li agraden; sí ella publica fotos on surt amb altres amics o amigues i ell la persegueix fins a esbrinar qui són i on els va conèixer; sí insisteix perquè actualitzi el seu estat (sentimental) en el perfil de Facebook;

sí la pressiona perquè li llegeixi els seus correus en la seva presencia; sí quan la parella està empipada li escriu retrets al Facebook o Twitter; si la controla a través del Whatsapp les hores en que està en línia; si passa tot això o una bona part .... amiga meva tens un depredador o depredadora com a company o companya, tens un ciberassetjador i dorms amb l’enemic. A la UdL hi ha una manca de consciència i certa tolerància a la violència de gènere entre els estudiants, però curiosament no només són ells sinó que també elles estant en una posició xocant que és la de trobant-nos que tant elles o elles poden acabar justificant que un home agredeixi a la parella. Tot i que són conscients que el control és nociu en una relació, pocs catalogant la gelosia com a negativa. Fins arribar a acceptar que la seva parella li demanes perdó després de l’agressió amb la promesa de canvi. ¿Voleu dir que alguna cosa no funciona i que n’hem de fer cada dia el Dia internacional de les Dones?. (“LO CAMPUS 2.0” número 3 18/03/2014).


16 LO CAMPUS 路 El peri貌dic universitari de Catalunya

Abril 路 Maig 2014


Abril · Maig 2014

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

17

“Evolució” de l’escultora Dolors Comajuncosa

El procés creatiu d’una obra escultòrica per a un espai públic Evolució ercant art nou per a presentar als nostres lectors vàrem l mur s’imposa, l’horitzó sembla aturar-se allà on els obsC acabar a la Vila medieval de Conesa de la comarca de la Etacles l’ofeguen, el pas es congela i retén el seu progrés Conca de Barberà, descobrint una obra escultòrica contem- en topar amb la pedra freda; més enllà d’aquesta hi ha tot

porània situada en un llarg mur de pedra seca que suporta la allò que gosis somiar. intervenció artística que us presentem, i del que d’entre les seves pedres en sorgeixen uns rostres No somies res? Aleshores la foscor s’imposa, la manca de de ferro fos. somnis i curiositat esvaeix tots els horitzons possibles. Has escollit el món de la penombra on s’amaga tot, fins i tot allò L’obra és de l’escultora Dolors Comajuncosa, s’anomena “Evo- que et fa ser un home. lució” i la va crear quan era alumna avançada de l’Escola d’Art i Superior de Disseny ONDARA de Tàrrega. De fet fou un pro- Somies? Goses conèixer? Llavors l’empenta de la curiositat jecte de final de cicle en arts aplicades a l’escultura que per per a saber-ne de tot allò que et millora et portarà a endela seva qualitat ha trobat un lloc visible en un espai públic: el rrocar els més pesats murs; si cercaves la veritat només hi Passeig del Riu de la Vila de Conesa, (2010). trobaràs llum, però quina llum! Volem que us mireu les imatges del procés creatiu i de l’obra Qui és capaç de suportar la vista de la seva nuesa no cerca acabada i que llegiu el text que l’escultora ens ha escrit per a cap pedra darrera de la qual amagar la vergonya. No existeil’ocasió, evocant el significat profund d’“Evolució”. xen murs per a tots aquells que, com que no els necessiten, són incapaços de imagina’ls.

Dolors Comajuncosa


18 LO CAMPUS 路 El peri貌dic universitari de Catalunya

Abril 路 Maig 2014


Abril · Maig 2014

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

19

L’experiència del préstec col•lectiu d’Arrels / Sant Ignasi rrels / Sant Ignasi és una A entitat sense ànim de lucre, que treballa a Lleida, per tal d’afavorir el creixement personal i la inclusió social de les persones en situació de sense llar.

Com tantes d’altres entitats del sector social -i com les empreses, autònoms, i tantíssima gent- es va veure, cap al 2010, atrapada i acorralada, amb la sensació que no hi havia sortida possible i amb el perill de desaparèixer. Havia començat un procés molt devastador; l’entitat rebia cada cop més persones amb necessitats i cada cop era menys capaç de poder-hi respondre. Se’ns va arribar a deure al voltant de 300.000 euros; diners que les administracions ens havien concedit però que no pagaven. I que nosaltres tanmateix havíem de poder utilitzar per respondre a la nostra missió d’atenció i acollida a les persones en situació de sense llar. Enmig d’aquesta sensació de desolació, de retallar en els nostres recursos d’assistència, de la denúncia de la situació apremiant que vivíem com a entitat, vam decidir no ofegar-nos i posar les coses a lloc. Per això vam convocar una trobada on es barrejaven patrons, gent externa, treballadors, amics, voluntaris, etc... i vam pensar junts. I vam prendre consciència de coses essencials: Primer, ens vam dir junts que la situació de l’entitat no era el més important. L’important no és Arrels / Sant Ignasi, sinó les persones que atenem. Arrels / Sant Ignasi només és un mitjà. Això sí, un mitjà que ha estat i és útil per a aco-

llir, ajudar, acompanyar i promoure l’autonomia de les persones en situació de sense llar. Aquesta és la nostra raó de ser i per això, per ells, volem continuar existint i fent el millor possible la nostra tasca social des d’uns criteris bàsics de respecte, justícia i dignitat de tothom. Així, l’entitat és la manera d’arribar-hi. I en aquest marc hi ha la importància dels diners. Per funcionar i dur a terme la nostra missió social, cal una estructura en la qual hi ha voluntariat però també professionals contractats que duen a terme la seva tasca, amb una presència que desperta, encoratja i dóna suport als processos, sempre complicats, de creixement i inclusió de les persones en situació de sense llar, que volen tornar a sentir-se dignes dins aquesta societat que anomenem normalitzada. Situant doncs, els diners com a eina al servei d’un objectiu social, es van consolidar dues vies de treball. La primera, la necessitat d’incorporar l’ètica a les finances d’una manera més clara i explícita; i per això vam començar a explorar la banca ètica, amb la qual actualment estem treballant. La segona, la necessitat de trobar diners que ens permetessin anar funcionant, més enllà de les administracions però sense oblidar que aquestes tenen la responsabilitat d’assegurar l’equitat i la justícia social. Així doncs, poc a poc i gràcies a pensar-hi tots junts, va anar sorgint una idea nova.

La de demanar suport a les persones a través del què vam anomenar un préstec col•lectiu. En què consistia? Doncs en demanar que la gent ens deixés diners mentre no cobràvem els que ens devia l’administració. Això ens permetria funcionar, tot imaginant i desitjant que aniríem cobrant els diners que se’ns devien. Vam haver d’estudiar molt el tema, a nivell legal, a nivell econòmic, a nivell formal... com es rebria la demanda? Ens semblava que en el context actual, demanar que la gent doni diners era molt difícil, i demanar que ens els deixés potser no tant. Però demanàvem que se’ns en deixessin molts, volíem aconseguir 125.000 euros. No sabíem si ho vèiem del tot clar, però vam decidir tirar endavant. Vèncer una mica la por a que no sortís bé, apropar-nos a la gent d’una manera diferent, confiar que la nostra perspectiva d’atenció social no era només nostra sinó que hi hauria més gent que hi voldria col•laborar, fins i tot econòmicament. I així ha estat. En 4 mesos, havíem reunit en concepte de préstec col•lectiu els diners que necessitàvem. I a més, s’havien involucrat més persones fent directament nous donatius. Gràcies al préstec hem pogut suportar l’envestida del 2013, i esperem poder suportar també la situació a curt termini d’ara endavant. Seguim reclamant el pagament del deute de les administracions, que amb

compta-gotes, sembla que s’han posat les piles i van aportant els diners amb què s’havien compromès. I seguim demanant la col.laboració de més persones que es facin socis i s’involucrin pels drets de les persones en situació de sense llar. De tot plegat, però, hem après molt d’important. Que l’essencial és allò que fem, allò pel qual existim: per donar resposta a les necessitats de pobresa severa que veiem dia a dia. I que quan mirem la lluna i no el dit que l’assenyala, és possible inventar nous camins. I que val la pena llançar-se a recórrer-los, sense témer el fracàs. Perquè, almenys aquest cop, la idea rara i curiosa que vam tenir, la del préstec col•lectiu, ha funcionat. Ha estat un èxit. I continuem atenent les persones en situació de sense llar.

Natàlia Méndez i Andrés Directora d’Arrels / Sant Ignasi.


20 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Abril · Maig 2014

La Doctora Martina Castells Una rambla, una geganta i un bust escultòric a Lleida, en el 30é aniversari del “Col•lectiu Cultural Cappont” atalunya també l’han construït les dones i evidentment Lleida capital, C també. Però de sempre, hi ha hagut una falta de visibilitat femenina, que per sort a ha anat canviant al llarg del temps, però encara avui la nostra història de les dones es coneix poc.

A Lleida tenim al barri de Cappont una rambla que porta el nom de la Doctora Martina Castells i Ballespí, i al mateix barri hi ha una activa associació anomenada “Col•lectiu Cultural Cappont” que té un potent lema, com a full de ruta de les seves activitats: “La cultura porta als pobles a la llibertat”. Aquest “Col•lectiu” l’any 1999 va promoure dues iniciatives per homenatjar a la Dra. Castells: per una banda amb la Paeria, varen encarregar a l’escultor de Tàrrega, Miquel Gascón un bust de bronze de la Dra. Castells per posar-lo a la seva rambla. I l’altra iniciativa fou promoure la construcció d’una geganta de la Dra. Castells. En Josep Torres, el pastisser de la Plaça Sant Joan de Lleida, que és el president del “Col•lectiu Cultural de Cappont”, va estar al darrera d’aquestes iniciatives, així com la seva dona Àngels Pons. (Tots dos els veiem a les fotografies). Avui aquests dinamitzadors culturals els tenim plenament engrescats a que el proper 30 de maig d’enguany, comencin els actes per celebrar el 30é aniversari del “Col•lectiu Cultural Cappont”. Tota una bona feina local i de País.

La Geganta 1999, amb motiu del 10é aniversari de la Lta 'any Colla Gegantera de la Cultural Cappont, la Junva acceptar la proposta de n'Àngels Pons Nadal

de fer una nova geganta dedicada a la metgessa de Lleida, la Dra. Martina Castells i Ballespí, es va fer la recerca de la figura i al febrer del 1999, es va encarregar de fer-la el mestre geganter en J. Manel Casserres de Solsona. El dia 5.6.1999, dintre de la 9a. Trobada de Gegants de Cappont, va ser batejada, els seus padrins van ser el Dr. Xavier Rodamilans, president del Col•legi de Medicina de Lleida i n 'Àngels Pons de la Junta de la Cultural Cappont. L'objectiu de la geganta,és fer justícia, restituir la memòria col•lectiva, l'obra i la vida d'una dona valenta, feminista, progressista, que va trencar barreres mentals establerts en l'època.

Josep Torres, President del “Col•lectiu Cultural Cappont”

L’escultor Miquel Gascón, el president del “Col•lectiu Cultural Cappont” Josep Torres, la padrina gegantera Àngels Pons i el mestre geganter J.Manel Casserres.


Abril · Maig 2014

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

21

Martina Castells i Ballespí (1852-1884) orria el mes de gener de 1884, ara fa C 130 anys, i moria a Barcelona, a l’edat de 31 anys, la primera doctora en Medici-

na d’Espanya, la lleidatana Martina Castells i Ballespí. Així ho considerà, en aquell temps, el seu mestre i director de tesi, el reputat catedràtic d’anatomia de la Universitat de Barcelona i, alhora, filòsof, músic, pintor i poeta vinculat al moviment de la Renaixença, el Dr. Josep de Letamendi. I així ha estat demostrat en els temps recents pel Dr. Manuel Camps Surroca, a qui seguim, fonamentalment, en aquestes ratlles.

artina Castells, una de les tres dones M d’entre, gairebé, més de dos-cents alumnes que compartiren les aules de

l’antiga Facultat de Medicina de Barcelona durant els anys de la seva promoció d’estudis, havia nascut a Lleida, un 23 de juliol de 1852; havia cursat el batxillerat a l’Institut d’aquesta ciutat entre 1874 i 1877, i havia aconseguit la llicenciatura en medicina, el 1881, a l’edat de 28 anys. Preocupada pel bon funcionament de la societat a tots nivells, considerava un element primordial per al seu assoliment, una millor educació per a les dones. I així ho expressà i defensa, el 9 d’octubre de 1882, davant del tribunal que jutjava el seu treball a Madrid., en la seva tesi doctoral “Educación física, moral e intelectual que debe darse a la mujer para que contribuya en grado máximo a la perfección y dicha de la Humanidad”. Una recerca on reclamava per a les dones l’accés a un conjunt de coneixements vin-

culats a l’anatomia, la fisiologia, la física, la química, però també la geografia, la climatologia o l’astrologia, i, especialment, la higiene, un dels aspectes, aquest darrer, que s’anava desenvolupant amb força entre els governants d’aquells temps. I això sense oblidar la importància que el treball de Martina Castells donava a l’exercici físic, a la gimnàstica. Un saber, doncs, teòric i pràctic, interdisciplinar, diríem avui, que permetés a les dones conduir-se de la millor manera en l’exercici del món professional o acadèmic i, alhora, aspecte que considerava fonamental la Dra. Castells, enfrontar-se amb les millors garanties a la maternitat i l’educació i cura dels fills. Ja un altre metge i també filòsof, el geni cordovés Averrois, havia exposat, a finals del segle XII, que una de les causes de la pobresa de les comunitas eren, justament, els obstacles posats a la preparació i educació de les dones. 700 anys després, aquella exigència, salvades, lògicament, les diferències, continuava essent una necessitat social, i així ho percebé, estudià, argumentà i defensa Martina Castells, a les acaballes del segle XIX. No és, sens dubte, sobrer, al nostre parer, recollir, ara, que, just el 1885, es fundava a Lleida, l’Escola Normal femenina, amb l’objectiu, com ho havia estat la mateixa fundació de l’Escola Normal masculina, el 1841, de regenerar la societat a través de l’educació; en aquell cas a través del magisteri femení, tal com va estudiar, en el seu moment, la professora Amparo Miñambres.

’exemple polifacètic del mestre, el reL ferit Dr. Letamendi, hauria de tenir un paper rellevant en la concepció que anà desenvolupant Martina Castells. Altrament, portava la medicina, la sanitat, la preocupació pel benestar social a la sang; la Dra. Castells procedia d’una família de tradició mèdica i alhora fortament vinculada a les institucions ciutadanes, entre els membres de la qual destacava el seu pare, el Dr. Martí Castells, reconegut especialista en les malalties nervioses i la pràctica de la hidroteràpia; alcalde segon de Lleida, entre 1854 i 1856, i fundador, també, de la Societat Econòmica d’Amics del País (1834) i de l’Ateneu Lleidatà (1871).

artina Castells fou investida doctoM ra, poc dies després d’haver presentat la seva tesi, en un acte solemne, el 27

d’octubre de 1882. Dissortadament, la mort estroncà l’exercici d’una carrera brillant, de la pràctica d’una medicina al servei del conjunt de la societat, especialment al servei de les dones i els infants. El seu llegat, però, restà i, perquè no, una herència que entroncava amb un dels sabers que havia distingit i prestigiat la ciutat de Lleida en els temps de la seva famosa primera universitat, d’aquell antic i reconegut Estudi General, la medicina. Joan J. Busqueta Degà de la Facultat de Lletres Universitat de Lleida


22 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Abril · Maig 2014

Català-Roca. Retrats

a ciutat de Lleida acull fins al proper 27 d’abril les exposiLi “Català-Roca. cions “Català-Roca. Retrats” al Museu d’Art Jaume Morera Arquitectura” a la Demarcació de Lleida del

Col•legi d‘Arquitectes de Catalunya, una oportunitat única de descobrir dues de les facetes més desconegudes d’un dels fotògrafs més importants del nostre país. Una de les raons principals per les quals s’acostuma a considerar Francesc Català-Roca (Valls, 1922 – Barcelona, 1998) una figura cabdal en la història de la fotografia a Catalunya ha estat no només el seu paper com a pioner indiscutible de la fotografia documental i del reportatge gràfic al nostre país durant els anys cinquanta i seixanta, sinó el fet de representar un pont d’unió entre dues generacions de fotògrafs d’avantguarda, la d’abans de la Guerra Civil i la de postguerra. Però més enllà del seu caràcter de precursor i de referent, Català-Roca va ser, sens dubte, el que millor va saber retratar la societat espanyola de les primeres dècades de la Dictadura. Les seves imatges, avui document històric de valor incalculable i una part irrenunciable de la nostra memòria col•lectiva, ens remeten com ningú a la realitat social d’una època difícil a través d’una mirada que va saber connectar amb els corrents fotogràfics més importants de l’escena internacional així com amb els grans noms del documentalisme fotogràfic. En aquest sentit, després de mig segle dedicat a l’ofici de fotògraf, el llegat que ens va deixar és extraordinari, una herència materialitzada en un ingent fons de

més de 200.000 negatius i 17.000 fulls de contacte que des de l’any 2007 gestiona curosament l’Arxiu Fotogràfic del Col•legi d’Arquitectes de Catalunya i que posen de manifest l’extensió i la diversitat de la seva obra. Una obra polièdrica que, a l’igual que la de tots els grans fotògrafs del segle XX, permet exercir-ne múltiples lectures des de diversos i nous punts de vista. L’exposició que ara presentem al Museu d’Art Jaume Morera pretén articular-se com una d’aquestes possibles lectures, una exploració prospectiva d’una de les seves facetes com a fotògraf: la fotografia de retrat, un gènere que va conrear des dels inicis de la seva trajectòria, i particularment durant els anys en què va col•laborar amb el setmanari barceloní Revista (1952-1954), activitat que li va permetre conèixer i fotografiar grans personatges del seu temps. Conformen la mostra una selecció de trenta-cinc retrats procedents del seu arxiu que, circumscrits cronològicament entre principis de la dècada dels anys cinquanta i la primera meitat dels anys setanta, període en què predomina la seva fotografia en blanc i negre (o “acromàtica”, segons la terminologia que li agradava utilitzar), ofereixen una panoràmica representativa de la seva particular interpretació d’un dels gèneres més significatius de la història de la fotografia. Tot i no ser un retratista en un sentit estricte, els retrats de Català-Roca atrapen de seguida l’interès de l’espectador, especialment per la interpretació sincera i espontània, sense manipulacions, que ofereixen dels subjectes representats, els quals gairebé sempre, i en sintonia amb el seu ànim documentalista, són captats en l’ambient i l’atmosfera dels seus respectius espais vitals. Mitjançant l’ús magistral de recursos com l’observació constant, la recerca del moment eloqüent, l’escrupolós treball amb la llum natural o l’estudi i la composició de l’enquadrament, els seus retrats testimonien la seva capacitat de saber explicar netament i honestament tots aquells personatges que van creuar-se amb la seva càmera al llarg de la seva vida. El visitant que s’apropi a l’exposició no només podrà trobar-se amb esplèndids retrats d’alguns dels personatges més significatius del segle XX, grans noms de l’art i la cultura, com ara Joan Miró (amb qui va mantenir una llarga relació professional i d’amistat durant més de trenta anys), Salvador Dalí, Antoni Tàpies, Jean Cocteau, Josep Pla o Ana María Matute, sinó que també descobrirà magnífics retrats de personatges populars i anònims, extrets de la vida quotidiana dels carrers de les grans ciutats i els petits pobles de l’Espanya de postguerra que tal i com advertia un altre dels nostres més estimables fotògrafs, Pere Formiguera, va saber retratar com ningú. Retrats que, en definitiva, ens parlen també del seu particular estil, aquell basat en el realisme poètic, l’estètica de l’instant decisiu i la recerca constant de la llum, que han fet de Català-Roca un dels principals exponents de la moderna fotografia europea.


Abril · Maig 2014

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

23

Qui fou Francesc Català-Roca? N

ascut a Valls l’any 1922, es va iniciar en l’ofici de la mà del seu pare, Pere Català Pic, fotògraf publicitari i industrial establert a Barcelona des de l’any 1931 i un dels principals representants de l’avantguarda fotogràfica catalana. Durant la Guerra Civil, ambdós van treballar al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. L’any 1948, Català-Roca es va independitzar i va obrir el seu propi estudi i laboratori amb la voluntat d’iniciar un camí personal com a fotògraf professional. A principis dels anys cinquanta, va començar a col•laborar en revistes il•lustrades com Destino i Revista, i paral•lelament al seu treball fotogràfic s’introdueix en el món del documental cinematogràfic de la mà del fotògraf i cineasta nord-americà Thomas Bouchard.

L’any 1954 publica Barcelona (Ed. Barna), un modern llibre gràfic que inicia una llarga i prolífica trajectòria en la il•lustració de publicacions, activitat que sobrepassarà la seixantena de volums, entre els quals destaca la part gràfica d’un gran nombre de guies turístiques i llibres de viatges, així com variades edicions de temàtica artística i d’arquitectura. A partir de la segona meitat dels anys seixanta, va començar a investigar amb la fotografia en color i durant els anys setanta, per encàrrec del galerista i mecenes Aimé Maeght, reprèn l’activitat cinematogràfica amb la realització de diversos reportatges sobre artistes plàstics com Joan Miró (amb qui va mantenir una gran amistat al llarg de tota la seva vida), Josep Llorens Artigas, Josep Guinovart o Eduardo Chillida.

tografia, a principis dels anys vuitanta la seva obra comença a ser reconeguda en ser distingit amb diversos guardons, entre els quals destacarà el Premio Nacional de Artes Plásticas del Ministeri de Cultura (1983), que per primera vegada era concedit a un fotògraf. Poc abans i després de la seva mort, l’any 1998, s’organitzen extenses exposicions retrospectives de la seva obra. El seu arxiu, format per més de 17.000 fulls de contacte i 200.000 negatius de diversos formats, és gestionat per l’Arxiu Fotogràfic del Col•legi d’Arquitectes de Catalunya des del 2007. Les seves fotografies són avui un document històric de valor incalculable i una part irrenunciable de la nostra me-

mòria col•lectiva.

Després de tota una vida dedicada a la fo-

FOTOGRAFIES DE FRANCESC CATALÀ-ROCA: Arxiu CatalàRoca01: Francesc Català-Roca, Autoretrat, 1952 (© Fons Fotogràfic F. Català-Roca – Arxiu Fotogràfic del Col•legi d’Arquitectes de Catalunya). Arxiu CatalàRoca03: Francesc Català-Roca, Micaela Flores Amaya, “La Chunga”, c. 1955 (© Fons Fotogràfic F. Català-Roca – Arxiu Fotogràfic del Col•legi d’Arquitectes de Catalunya).



Millions discover their favorite reads on issuu every month.

Give your content the digital home it deserves. Get it to any device in seconds.