Page 1

El periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran

LO CAMPUS

Setembre· Octubre 2013 Sisena època Número 21

Crida als estudiants de periodisme i als creatius

Document: Universitat o Menjadora? En defensa de la UdL

Record pels companys de medicina de la UdL: David i Laura morts a l’accident de tren a Galícia


2 LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran

Setembre · Octubre 2013

EDITORIALS

David i Laura om tothom ja sap, en David Martín i la Laura Naveiras C estudiants i companys nostres a la Facultat de Medicina de la UdL, varen morir a l’accident ferroviari de Galícia.

vocacionals. La nostra Universitat de Lleida els hi va donar camp professional per a córrer i ells productivament els varen saber aprofitar.

Ha estat una important sotragada que ens arrenquen de cop a dos amics i a dos companys amb els que teníem un projecte comú, tant de vida com de futura professió. No cal ni dir el desesperant que ha de ser enterrar un fill i una filla pels seus pares i familiars, però també aquest sentit de buidor i d’absurditat de tot plegat, també es viu a la nostra comunitat universitària.

Tots sabem que la nostra societat ignora i rebutja la realitat de la mort, vivint-la al marge o d’esquena, però un maleït i absurd accident amb desenes de morts i molts d’ells estudiants i menors de 30 anys –a més del David i la Lauracol•loca a la societat i també a la Universitat, en la reflexió de “la mort sense previsió”, de “la mort del jove”. Com diuen els que analitzen sobre la “mort en la joventut”: “Si es tractés d’una persona ja gran, de poc més de setanta anys ja entra dins les previsions i no dol tant. Potser fa pena la mort d’un jove perquè tothom hi ha dipositat esperances, perquè no ha tingut temps de decebre-les ni de decebre’s amargament. Un de gran ja ha viscut tot, potser ha fet bé o potser l’ha espifiada. El jove encara no ha tingut temps de penedir-se de les decisions preses. Però també crec que en certa manera vius en els records dels que t’han conegut i que no hi ha una mort completa fins que desapareix aquesta memòria, amb sort dues generacions més tard”.

Vinguts d’Extremadura i de Galícia van acabar sent una historia d’amor a Catalunya. Com a parella, del lloc de trobada i aprenentatge en van començar a forjar uns fonaments

Nosaltres no oblidarem al David i la Laura, a la Laura i al David, futurs metges “allà dalt” on estiguin descansant i segur: mirant-nos amb enyorança.•

locampusdiari.com

LO CAMPUS DIARI

No feia ni dos dies havien començat aprendre a la Facultat com afrontar la mort per part dels metges i dels equips sanitaris. I els havien ensenyat que quan es parla d’un cas clínic no ens referim a la fotografia d’un home o una dona malalta al llit, sinó ens referim a la pintura impressionista d’un pacient a l’entorn de la seva casa, del seu treball, de les relacions amb els amics, de les seves alegries, les seves preocupacions, esperances i pors. En David i la Laura han truncat la seva vida jove i el seu somni de vocació que era la medicina.

Coedita: l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS / UdL” i l’Associació VIVÈNCIA ARANESA, -“Associacion Culturau e Civica Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus”-.

La UdL i el Dret a Decidir a ningú pot negar que Catalunya viu una efervesJ cència política respecte els seus drets nacionals molt elevada i la “Universitat de Catalunya” s’ha de plantejar si participa d’aquest procés o simplement fa de voyeur o directament es converteix en plataforma contraria a aquest procés nacional. I això també s’ho ha de plantejar la Universitat de Lleida (UdL).

va en document oficial que Catalunya era una nació o a traves de la Xarxa Vives d’Universitats manifestava el lligant comú de les diferents variants dialectals del català.

l’ACUP o de tota la “Universitat de Catalunya” o sigui el conjunt de les públiques i les privades?

S’ha de definir institucionalment la direcció i els òrgans de govern de la UdL o Ara toca que ens definim cap els òrgans de govern de les a on ha d’anar el País. Però Facultats i Escoles o els Deper la evolució històrica a partaments? l’Estat espanyol s’ha de reivindicar un estadi previ de O els sindicats de professors “cap on anar nacionalment” i treballadors? com a catalans, que és el I potser la UdL com totes les poder votar en un referèn- O els òrgans de representació dels estudiants? universitats públiques cata- dum d’autodeterminació. lanes, -precisament perquè són “públiques”-, els hi toca L’aconseguir el propi re- Que ho faci qui vulgui, però fer un paper més decisiu al- ferèndum, el que en llen- amb el màxim de complicihora de definir-se i de fer guatge actual en diem el tats i transversalitats. costat plantejaments nacio- “Dret a Decidir”, està en nals i socials avançats, pro- primer pla en l’agenda po- Els que estem orgullosos de gressistes i profundament lítica i en les aspiracions de ser membres de la Universila població com expliciten tat de Lleida volem que la democràtics. nostra institució educativa les enquestes. no quedi al marge del moHa de ser la UdL “incolora, inodora i insípida”? Podem quedar la Universitat ment històric que Catalunya Creiem que no. I així també de Lleida sense postura pú- viu. ho ha cregut la UdL en al- blica sobre el “Dret a DeciVolem que la UdL exerceixi tres moments, com quan a dir”? lideratge i no només que ens traves de l’Associació Catalana d’Universitats Pú- Ho hem de fer solts o hem ho expliquin en un Aula com bliques (ACUP) manifesta- d’esperar la complicitat de liderar. •

LO CAMPUS Redacció: Carrer Pere de Cabrera 12, 2º 9ª 25001 Lleida · Telèfons: 973204907 / 649405630 redaccio@locampus.cat http://www.locampus.cat

Editor i Director: Joan-Ramon Colomines-Companys Disseny i maquetació: Patrícia Sala

LO CAMPUS 21 Versions de paper i digital. Dipòsit Legal: L-658-08


Setembre · Octubre 2013

LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran

Crida als estudiants de periodisme i en general als estudiants creatius C

om cada començament de curs acadèmic la redacció d’aquesta revista LO CAMPUS fem una crida als estudiants perquè participin d’una manera activa als continguts d’aquest bimensual que com tothom sap o hauria de saber, està especialitzat en totes les activitats de la vida universitària de la Universitat de Lleida. Curiosament des del començament de LO CAMPUS ha estat editat i dirigit per estudiants de medicina i posteriorment s’hi ha incorporat estudiants de comunicació entre d’altres especialitats. Però aquest cop volem començar la crida anual adreçant-nos primer i directament als estudiants del “Grau de Comunicació i Periodisme Audiovisual”. Fem periodisme universitari i és d’una lògica aclaparadora que els interessats en comunicació de la nostra universitat fossin els primers interessats, doncs fins ara, no ha estat així. Les qüestions audiovisuals son les que més molen a aquests estudiants i res que sigui paper o plataformes digitals que faci falta escriure, hi estant interessats. Nosaltres tossuts seguirem insistint que sense expressió escrita consolidada no hi ha comunicadors potents i creatius en el periodisme audiovisual i seguirem insistint que aportar creació a publicacions com LO CAMPUS, a més de fer currículum, obra la porta a participar des del primer moment als mitjans de comunicació. Sabem que regalimeu per entrar de plantilla a TV3, o anar a presentar a Hollywood el vostre vídeo a i fins i tot us cau la baba per entrar al Grup del SEGRE o LA VANGUARDIA que cada dia us regalen. Està bé tenir somnis. Fins i tot algú ho aconseguirà. Felicitacions. Però tot i jugar bé les vostres cartes, necessiteu expressió escrita i oral, i sobretot originalitat creativa. Fabulós anar a classe, fabulós

com a “Pràcticum” fer de becaries i becaris d’empreses i institucions, i fabulós participar a qualsevol activitat del MAGICAL MEDIA: Però sabeu que és el que es valora més a l’hora de contractar un professional? La seva capacitat d’iniciativa, la seva capacitat creativa, la seva originalitat. No busquen funcionaris, busquen comunicadors i periodistes. L’estudiant de “Comunicació i Periodisme Audiovisual” que en la seva etapa universitària no participa del periodisme que es fa la seva pròpia universitat és sospitós de mediocritat. No estem dient sinó participa amb nosaltres, diem de la premsa universitària en general. LO CAMPUS no és la única opció i sempre hem desitjat que sortissin moltes més iniciatives. Ens incentiva la competència i les dificultats. Fer premsa independent, transversal i crítica costa molt i la competència ajuda a renovar-se constantment. CONCLUSIÓ: Com cada any fem la crida a que qualsevol estudiant, que estudií qualsevol grau o postgrau a la UdL, té les portes obertes per publicar a LO CAMPUS. Des d’articles informatius o d’opinió, cròniques o presentació d’activitats, fins a dibuixos, fotografies, caricatures o còmics, sense oblidar-nos contes curts i dietaris de viatges i lectures. També en els nostres blogs i en el diari digital LO CAMPUS DIARI podrà penjar els seus vídeos informatius i de creació. Actualment, ningú cobra per publicar a LO CAMPUS, però també com cada any acadèmic, presentem un llistat de llocs de “Tasques de Voluntariat i d’Ofertes de Treball per a estudiants, professors, administratius o de fora de la comunitat universitària” com podeu veure a la contraportada d’aquest número o amb més extensió al blog http:// www.locampus.cat Anima’t i escriu, nosaltres tu publicarem. (Encara que ens critiquis).•

3


4 LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran

Setembre · Octubre 2013

Opinió / Associacions

DOCUMENT DE TREBALL : Universitat o Menjadora ? En defensa de la Universitat de Lleida Reproduïm un dels Documents de treball que l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS està fent servir en les seves discussions internes sobre la Universitat de Lleida. L’Associació com la pròpia redacció de LO CAMPUS, creiem que no hi ha Universitat sinó hi ha debat i per això obrim la discussió a tothom i fem públic el document.

E

n català tenim una frase que diu: “ ... és paper mullat”, que vol dir que allò que s’havia previst i escrit, no ha valgut per a res i que no se l’hi ha fet cas. A la nostra Universitat de Lleida en som especialistes de dur a la pràctica aquesta frase. El Pla Estratègic 2006-2012 de UdL ens els seus últims anys, no només no es va complir, sinó que en elements essencials es va avançar en via contraria. I encara tenim una altra frase: “qui no vulgui pols que no vagi a l’era” i en això els gestors de la UdL no ho han acabat d’entendre. Criticar una gestió concreta, no és un atac a la institució o sigui la UdL, és en tot cas un atac, amb més o menys gràcia, d’uns senyors i unes senyores que governen la Institució. Una altre frase del costumari català actual: “Universitat o Menjadora?. Que vol dir: la dicotomia, per una banda de que la institució pública d’ensenyament superior s’ha de defensar aferrissadament per conservar els llocs de treball de professors, administratius, investigadors i gestors o per l’altra banda la defensa aferrissada és per transmetre i crear coneixement, ésser vehicle d’inserció laboral dels nous professionals i ésser motor directa de transformació de la societat a la qual serveix. Si ho preguntes a la UdL: tothom et diu que tots dos aspectes generals s’han de potenciar a la vegada, però la realitat és que el concepte “Menjadora” -dit col•loquialment- o sigui “lloc de treball assegurat” a la UdL, predomina sobre totes les coses. “El pitjor cec és aquell que no ho vol veure”, última cita popular que ens serveix per començar: Qui no vegi a la UdL que totes les regles de joc econòmiques i politiques han canviat a Europa amb una repercussió directe a les Universitats públiques i privades, no només en el seu funcionament sinó també en la seva funció. Qui no vegi a la UdL que la crisi de

valors i econòmica és galopant i que les universitats públiques han de mancomunar serveis, docència, recerca i projecció. I que el concepte “Universitat de Catalunya” és un valor a l’alça. Qui no vegi a la UdL que la concepció fins avui del caràcter públic de la universitat, està en crisi i cal una redefinició. I que hi ha una confrontació entre els “fonamentalistes” de la universitat pública i els defensors d’un universitat pública renovada i moderna. Qui no vegi a la UdL que la societat de Catalunya vol exercir el dret a l’autodeterminació i avui ja hi ha majoria social i parlamentaria per aconseguir la seva independència. I que una UdL en una Catalunya independent no funcionarà igual que una UdL d’una Comunitat Autònoma. Qui no vegi a la UdL que governa a Madrid amb majoria absoluta, un partit de dreta salvatge amb tocs autoritaris i que tensiona l’ensenyament i la universitat amb canvis ideològics regressius. Utilitzant recursos públics per desnaturalitzar l’espai universitari de parla catalana. Qui no vegi tot això, qui no tingui present tot aquest rosari de fets estratègics i tàctics, falseja l’anàlisi de la realitat. No estem dient que s’hi estigui d’acord, ni que siguin bons o dolents aquestes qüestions, estem dient que aquests fenòmens passen i que qualsevol planificació o pla estratègic o canvi a la Universitat de Lleida, no pot deixar de tenir-los presents.

Canvis a la UdL? El més preocupant és que encara hi ha professorat que pensen que no calen canvis a la UdL. Normalment son els mateixos professors que a l’aula només fan el penós paper de lectors d’un PowerPoint o lectors

d’uns fulls groguencs de tants anys utilitzar-los com a material explicatiu que mai canvien. O son aquells professors que no compleixen les hores de docència o que envien constantment els seus ajudants a fer les classes i pràctiques. O aquells que ni es preparen les classes i amb les mans a la butxaca, converteixen l’hora lectiva en una tertúlia similar a les mediàtiques. Exagerem? Doncs, hi podríem posar noms i cognoms de professorat, de tots nivells i diferents tipus de contracte, i de totes les Escoles i Facultats, que fan mala docència. Evidentment, a la UdL en general, tenim professorat bo, entregat a la docència, que es renova constantment i que a l’estudiant no el veu com un “enemic” sinó com un futur professional a formar i ajudar.

Un professorat atemorit A nosaltres ens interessa el bon professorat i deixem ja de banda el professorat negligent, perquè haurien d’ésser els gestors qui es fessin càrrec d’aquesta deixadesa en docència. Per què els bons estant atemorits? Primer perquè perilla el sou i la seva integritat, perillen les promocions, perillen els recursos i perilla per tant, la pròpia docència a l’aula. Tot aquest quadre de “atemoriment”, porta al total immobilisme. Això no vol dir que no es plantin algun cop quan la nomina realment perilla, però en general ni s’impliquen al canvi, ni s’impliquen a la reivindicació, ni a la denúncia. El professor que és un intel•lectual, repetim un intel•lectual, que li paguen, acaba complint a la Universitat com aquell que va a qualsevol empresa a treballar. Complir, complir el més justet possible i esperar la nòmina a final de mes. I com diuen els més conscienciats: “... tots sabem que no ens varem fer

professors per això. Ser professor universitari és un treball vocacional i el primer que tindríem de tenir és respecte a nosaltres mateixos”-

Prozac i autoestima Que del professor barrut i negligent que se’n cuidin els gestors i l’empaperin; que el professor deprimit es pregui un antidepressiu com un Prozac i que els professors bons els defensem d’una manera forta, activa i pública. Ha arribat l’hora que la pròpia comunitat universitària ha de defensar la seva gent. I sense cap mena de vergonya, ni por de fer el ridícul, ni pors provincianes, ni deixar-ho per mandra, s’ha d’alçar la veu i dir a la societat que tenim un bon professorat. I a més un professorat que semblen màgics, perquè de les “pedres en fan pans”, en època d’escassetat de recursos. Aquest és un valor perdut a la UdL: la defensa del docent bo. Ens cal fer-ne la visualització pública d’aquest suport i d’aquest orgull de la UdL. Però a més el propi professor s’ha de sentit recolzat i estimat: pels col•legues, pels estudiants i pels gestors. A més, hauríem de prohibir als departaments, escoles i facultats, aquesta cara d’amargats amb la que ens venen alguns professorat a l’aula a treballar.

Més Transparència És impossible crear un clima de confiança interna i externa de la universitat, sinó hi ha una transparència total del que fem. Una universitat privada pot fer el que vulgui en transparència, però una pública no. Però no perquè la lògica pública obliga a que tot sigui clar i de coneixement públic, sinó perquè ens ho creiem, ens ho creiem pels valors que promovem. L’Associació fa cinc anys que fem


Setembre · Octubre 2013

LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran

5

DOCUMENT DE TREBALL :

Universitat o Menjadora ? En defensa de la Universitat de Lleida (continuació) premsa universitària i podem assegurar que hi ha aspectes, sobretot de contractes, nòmines i despeses de serveis que son opacs i no els hem pogut oferir als lectors de les nostres publicacions. I opac no és que oficialment ho coneguem o no la premsa, opac és que hi ha despeses que diuen i teoritzen que no es poden fer públiques, segons la gerència. Però la transparència també té que veure de com es fan convenis o els acords preferencials entre diferents sectors privats i la universitat. Una universitat pública ha de garantir la igualtat d’oportunitats en tots els acords. Transparència també vol dir que un professor no pot aprofitar la seva aula com una entrada perquè el departament contracti el seu negoci privat que té fora de la universitat, però això passa.

Sentir-se de la UdL Un dels problemes més greus de la UdL es l’ús partidista que alguns gestors i professors fan de la nostra universitat. Senzillament creuen que és “ la seva”. Un altre problema és que els “protagonismes” i els “egos” passats de rosca, també afavoreixen a que no només “és la seva” la UdL, sinó que és el “seu” departament, és el “seu” servei i és la “seva” càtedra, amb un sentit cívicament malaltís de patrimonialisme personal. Segur que és un valor positiu sentirse molt implicat en la teva feina i responsabilitat, però el valor es perverteix quan exerceixen dinàmica de defensa aferrissada i excloent, del seu espai universitari com si fos el seu “pati de casa” particular. Exactament igual passa amb els quadres mitjans i els serveis universitaris. Aquests veuen a alguns professors i quasi a tot l’estudiantat com els “visitants”. El resultat és poca democràcia i poca participació. És molt difícil sentir-se d’una universitat i sentir-te-la teva, si dia sí i dia també, et recordant que ets el “visitant”. Però a més, molts gestors i serveis tenen molt interioritzada la dita japonesa que diu: “Si un clau sobresurt, s’ha de picar bé”. Qualsevol dinàmica nova es posada en sordina i això lligat al corporativisme imperant, desanima i afavoreix a la desafecció i a no creure’t la UdL com la

teva pròpia universitat.

Catalanitat de la UdL Seria hora que ens comencéssim a preocupar de veritat, de la incursió ideològica del “Campus iberus” a la Universitat de Lleida. El programa Iberus és un dels plans espanyolistes, unionistes, de la UdL. No és una casualitat el nom. El Campus Iberus, l’anomenat “Campus de Excelencia internacional del Valle del Ebro”, des del primer dia s’ha contraposat a l’Espai Català Universitari i difumina el paper de projecció de la UdL amb la “Universidad de la Rioja”, la “Universidad de Zaragoza” i la “Universidad publica de Navarra”. Semblava que tot anava de recerca, desprès varen començar a fer unes colònies de lleure i propaganda amb estudiants de secundària i universitaris de l’espai Iberus que discretament i sense publicitat es varen fer a Agrònoms. Desprès les feministes oficials i subvencionades de la UdL, han convocat concursos de vídeos amb la gent Iberus. A continuació la internacionalització de l’oferta educativa es fa conjuntament. O sigui la UdL surt al món a promocionar-se, almenys en estudis de postgraus, lligat a universitats i sensibilitats de fora de Catalunya. I perquè no ho fem amb les universitats de Catalunya o amb totes les universitats de parla catalana? Avui ja des de Madrid –tant socialistes com del PP- ja han explicat públicament perquè varen escollir aquest programa, l’hi varen fer costat i avui encara continua el suport. La idea de fons sempre era i és la mateixa, i no se n’amaguen: recordar a l’estudiant i al professor de la UdL que és espanyol i que la unitat de España continua sent el camí. La tria va ésser ideològica. El programa Iberus és l’únic “programa d’excel•lència” pagat des de Madrid que lliga una universitat de Catalunya amb tres universitats de la resta de l’Estat. La UdL està interioritzant tant fortament el programa Iberus, que ja l’hem incorporat al mateix nivell del logotip de la UdL. Amb tanta “amistat” inter-comunitats autònomes: estem esperant que la Universitat de Saragossa públicament defensi els catalano parlants de la Franja i n’expressi, com fa el món científic seriós, que és català el que parlen i no aquest l’artefacte

anomenat LAPAO (“Lengua aragonesa propia del área oriental”). Seria vergonyós per la UdL anés de bracet amb la Universitat que sosté ideològicament les barbaritats lingüístiques que promou el PP.

Moviment estudiantil a la UdL Els estudiants en una universitat som els que paguem, (la família o nosaltres directament), i només per aquest fet d’ésser “usuaris”, hauríem de buscar una docència, unes acreditacions, una gestió i una infraestructura, excel•lents. Però el paper de l’estudiantat en una comunitat universitària moderna, té un paper de més calat que uns simples “usuaris”, formem part intel•lectual del projecte universitari, en som -també- protagonistes. I és així com ens organitzem en plataformes de representació a traves dels Consells i en plataformes sectorials d’activitats i serveis, com són les Associacions. Curiós és però, l’escassa capacitat que l’estudiantat de la UdL té a l’hora d’involucrar a la massa estudiantil. Perquè recordem que som actualment 9.932 estudiants de grau, llicenciatures, màsters, doctorat i mobilitat, i en canvi a les eleccions sempre hi participa una minoria. Tot això fa que la representació, tot i sent totalment legal, tingui una legitimitat baixa i porti al darrera una força escassa. Però això encara es complica més, si els representants no saben traduir els problemes i les demandes dels estudiants en programes i accions concretes. Excepte fer de gestors de la part lúdica i actuant com a simples agents de festes universitàries; però no hi ha una acció directa i contundent d’ajuda als estudiants amb problemes, siguin del caràcter que siguin i sobretot econòmics. Per exemple: més de dos cents estudiants tenen problemes a la UdL amb les taxes elevades de les matrícules, perquè tots ells no han tingut beca. Amb aquesta espiral malèfica que sense diners disponibles t’havies de matricular esperant la beca (la de Madrid i la de Generalitat) com que no te l’han donat, t’han de desmatricular. Però sí esperaves a matricular-te per veure si tenies beca, com van fer alguns estudiants de la UdL, llavors et comunicaven que no tenies beca, pre-

cisament perquè no t’havies matriculat. Aquest últims, ja ni surten en les estadístiques oficials de la UdL d’estudiants amb problemes. Som especialistes en festes, festetes i Festes Majors, que està molt bé que les fem. Ens agrada la festa, la conya i el merder sa. (I el mam, també). Però el que no està bé és haver-ho travestit tot, per exemple: setmanes i congressos sectorials d’estudiants, d’estudiants, incorporades com un allargament curricular del Grau que fem. Som els únics estudiants del món, que per un acte reivindicatiu o congrés d’estudiants, fem que ens ho valorin com a crèdits i aparegui en planificacions de Caps d’estudis sense criteri. O sigui, alguns segueixen la filosofia: que jo no em moc pel moviment estudiantil, sinó aconsegueixo crèdits oficials de la universitat. La imatge d’alguns Consells simplement és de pijos de casa bona, tot i que alguns només és de mentalitat i d’aparença, perquè la seva procedència és ben popular. S’hauria de contemplar de veritat que el moviment estudiantil de la UdL, expressat pels Consells, les Associacions i moltes altres expressions organitzatives que té la UdL, son part important de la universitat. Encara avui, hi ha gestors que ni tant sols reben a aquests col•lectius d’estudiants.

El màrqueting de la UdL El gran problema de la UdL és no haver articulat, ni desenvolupat un Pla de Màrqueting en majúscules. Que a més de promocionar-nos, ens cohesionaria interiorment. La UdL no ha guanyat el camp de la comunicació, ni del màrqueting comunicacional. Ni a les Terres de Lleida, ni a Catalunya , ni a tot l’Espai Català Universitari , ni a tot l’Estat, ni encara menys a nivell internacional, s’ha sabut projectar la nostra gent, el nostre treball i tota la nostra l’oferta educativa. Tenim la UdL un potencial indiscutible, però no ens sabem “vendre”. Però primer és impossible projectar res eficaçment, sinó ens ho creiem. Sinó ens creiem la Universitat de Lleida com una plataforma intel•lectual de primer nivell. Som nosaltres mateixos que llencem el missatge que no som Universitat, només som “la Menjadora”, la plataforma de col•locació d’uns professionals. •


6 LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran

Setembre · Octubre 2013

En record de Juanjo Garra L

a noticia és ben coneguda: “L’alpinista lleidatà Juanjo Garra ha mort al Dhaulagiri, a l’Himàlaia, en no poder superar una quarta nit al ras a una altura superior als 7.500 metres. Garra es va fracturar el turmell quan iniciava el descens després de coronar el Dhaulagiri (8.167 metres), i no va poder continuar descendint. L’altura i les condicions meteorològiques han dificultat el rescat definitiu del muntanyenc”. La mort d’en Juanjo ha estat molt sentida en el món de l’alpinisme, com a les Terres de Lleida i a Catalunya en general. Juanjo Garra vol dir alta muntanya, expedicions i esport d’elit però nosaltres volíem acompanyar el seu record amb un escrit sobre muntanyisme a l’abast de tothom, un contrapunt que Juanjo també en fruïa, com un altra “quimera personal”. En aquests moments dramàtics, volgudament volem parlar de muntanyisme tranquil: és el nostre record i minut de silenci. A l’Associació Vivència Aranesa, -entitat co-editora d’aquesta revista-, tenim un programa d’activitats dedicat a la cultura de muntanya i a la neu, que denominem Programa Ramond de Carbonnières i d’aquestes activitats de lectura i reflexió n’hem recollit un text que ens agrada d’Enric Faura que va difondre a “Muntanya.net”.

Reivindicació del Caminar S

egons que diuen els diccionaris caminar és l’acció de traslladar-se d’un lloc a un altre. Aquest acte ben simple està a l’origen de l’hominització en el sentit més purament biològic. Caminar ens constitueix: som sempre en camí i fins i tot el camí és la metàfora primera de la vida. Però com passa sovint, el sentit i transcendència que se li pot donar a un acte material pot anar molt més enllà del seu significat fàctic. La lectura recent de dos llibres ens ha portat a reflexionar-hi. Aquesta primavera s’ha publicat la primera biografia en castellà del filòsof americà Henri Thoreau ( “Thoreau. Biografía esencial”. Antonio Casado da Rocha. Ed.Acuarela). És un text que ens acosta novament a una figura i un pensament que tot i el seu origen històric molt concret -l’Amèrica dels pioners al segle XIX- manté una vigència plena i creixent. Thoreau fou un pensador i activista amb un compromís radical amb la natura i amb els drets civils del ciutadà. Potser la seva obra més coneguda sigui Walden, on explica l’experiència de vida solitària al bosc, en contacte amb la natura. Però de tota la seva producció escrita també en destaca una obreta aparentment menor, amb un títol ben simple: Caminar. En poc menys d’una cinquantena de planes Thoreau ens proposa una senzilla, bella i contundent defensa de l’art de caminar com una de les activitats més nobles de la persona. El text –i la proposta moral implícita de l’obra- està construït a partir del concepte de Sautering (deambular), entès de la manera més perfectament planera i immediata; talment com s’entenia a l’Edat Mitja, és a dir, en el moment en que un passejant era simplement aquella persona ociosa que vagarajeva pel camp, que anava d’una bada a l’altra, mig captaire, creient i tafur, demanant almoina per anar a Terra Santa. La idea que tot aquell qui camina aspira a trobar una certa plenitud, una mena de terra santa implícita, li permet desenvolupar una bella metàfora. Per Thoreau qualsevol caminant ve a ser una mena de pelegrí en ruta cap a l’interior

d’ell mateix. Com el riu cerca el mar, qui camina es busca a si mateix tricant corriols enllà. Caminar vindria a ser com una lluita amb nosaltres mateixos i amb la nostra pròpia feblesa. És una creuada que ens crida al nostre interior perquè ens posem en marxa i reconquerim la nostra peculiar i intransferible “Terra Santa”, que no és altra cosa que allò que els savis antics haurien anomenat la nostra ànima. No hi ha riquesa capaç de comprar el temps, la llibertat i la independència que dona el fet de caminar. El caminador forma part d’una germandat, la dels escollits, la dels qui fent camí es fan a si mateixos. El caminant es pot sentir a casa seva a tot arreu, però per ser un bon caminador has de simplificar la teva vida i estar en pau amb el món. També profunditza Thoreau en la necessitat de comunió amb la bellesa intrínseca i fonamental que tenen les coses simples i senzilles de la natura, i amb la necessitat de l’home en retrobar-les. Desenvolupa el que ell anomena “mite de l’Oest”, és a dir, d’allò salvatge i posa una de les pedres angulars de la filosofia wilderness, que reivindica la conservació de la natura salvatge. La vida salvatge és harmoniosa, bella, lliure i necessària per l’home, ja que el regenera i el fa feliç. Tot això ho deia Thoreau a la segona meitat del segle XIX. Des d’aleshores ençà el món ha canviat molt, al menys pel que fa als aspectes tecnològics; tantíssim que probablement el filòsof no es sabria reconèixer en el món actual ni en el seu país. El sistema tecnocientífic, cultural, polític, econòmic i social ha tingut i té fortíssimes transformacions. Sembla que tot estigui en constant mutació, la societat cada cop és més complexa, però sorprenentment en aquest nou context l’acció de caminar, que podria semblar condemnada a l’extinció, recobra un nou sentit. En un món sotmès a la tecnologia –i al seu símbol més immediat: l’automòbil- cada cop més s’accentua allò que en Thoureau era el valor radical, trencador i de repte implícit en l’acte de caminar. Caminar és


Setembre · Octubre 2013

viure a peu pla i exigir una dimensió humana a les coses. En l’esforç per a retrobar el sentit de caminar en l’inici d’un nou segle ens pot ajudar el llibre del professor francès i conegut antropòleg cultural David le Breton, “Èloge de la marche” (Éd.Métailié, Paris, 2000). Aquest docte i aparentment cartesià membre de l’Acadèmia ha dedicat ni més ni menys que 200 planes a lloar en un bellíssim assaig la màgia del caminar. En el món occidental actual, que té un sistema de funcionament cada cop més altament tecnificat i sofisticat, caminar aviat serà acte subversiu. Al primer món l’automòbil i les seves infrastructures ho envaeixen tot. Sembla que l’home només existeixi com a comprador o usuari del cotxe i només tingui rellevància com a vianant, es a dir, supeditat a l’automòbil. Però Le Breton ens recorda que existeix una condició humana anterior, una escala natural i no maquinista del temps i del paisatge. Reivindicar un acte elemental i purament primari com el caminar posa en qüestió el domini de la tecnologia i els seus valors cada cop més imperants en el pensament actual. Quan el món es va tornant tecnològic és urgent recuperar el propi cos i l’autonomia personal. Caminar és recuperar la

LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran

dimensió natural de les coses i alhora un acte de resistència i una forma de coneixement, un mètode d’immersió en el món natural, un sistema per penetrar a la natura, per descobrir una nova geografia, un nou cosmos, un nou ecosistema, fet a escala humana. Posar-se a caminar és iniciar un acte purament gratuït i estrictament biològic, i per això sembla estrany o clarament insòlit en un món on tot té preu i allò bo sembla que hagi de ser necessàriament tecnològic. Le Breton arriba a escriure que: “caminar és donar un cop de peu al capitalisme”, és un acte de resistència front un sistema polític, social i econòmic que enlloc d’alliberar a l’ésser humà

l’esclavitza. Caminar és un acte de llibertat i desafiament.

Però caminar expressa també d’altres bondats, que Le Breton explica amb intel•ligència. Segons la seva anàlisi, el camí obre noves portes al món, torna a la persona el sentiment feliç de l’existència i li permet pensar i meditar. Caminar ens permet donar una nova dimensió al temps i a l’espai, exigeix una actitud d’humilitat i una nova forma de mirar l’entorn. En plena perspectiva epicúria Le Breton assenyala que l’activitat de caminar no hauria de ser con-

templada des d’un vessant esportiu, com a font de patiment o penalitats. Caminar pot ser un esport per aquell que així ho vulgui, però fonamentalment és una invitació a redescobrir un dels plaers essencials de la vida, el tornar a gaudir dels sentits corporals, sentir-se viu. Per això filòsofs com Sòcrates i com Aristòtil explicaven les seves lliçons tot caminant i fent conversa. Caminar és una porta oberta a la filosofia i al pensament; perquè és un diàleg amb la natura i amb l’home interior; com deia Machado quan caminem fem conversa amb l’home que sempre va amb nosaltres. Quan el caminant es pregunta d’on ve, a on va i el perquè, esdevé en certa manera filòsof, ni que sigui poc avesat als conceptes. Pràctica una filosofia primigènica, potser simple però essencial. El camí ens fa, ens construeix, ens transforma i ens ajuda a avançar cap a una ètica personal que pot ser molt útil per la llarga marxa de la vida. Lúcidament Le Breton indica que caminar sense fi per no arribar enlloc no pretén conjurar el pas del temps ni la mort, que inevitablement és la fi de qualsevol camí, sinó que la meta està en el propi camí, no en l’arribada al destí. Al llarg de la història han estat molts els escriptors, pensadors

7

i viatgers que han parlat del caminar. Els filòsofs del XVIII viatjaven a peu per tot Europa, i en la modernitat Rousseau, Kierkegaard (va dir allò de Caminant és quant he tingut les idees més profundes i no conec cap pensament important que la marxa no permeti formular) Nietzsche (que deia que havia tingut la visiö del Zaratrusta en les seves llargues caminades muntanyenques) Jünger, Benjamín, són alguns dels molts exemples entre els qui han lloat el caminar. I això per no parlar dels viatgers, que eren alhora exploradors geogràfics i investigadors de tremp moral. De Tirant lo Blanc a Josep Maria Espinàs han estat legió els que han caminat per viatjar i descobrir nous móns no només a fora, sinó a l’interior d’ells mateixos, transformant-se al mateix ritme que feien seu el paisatge. Avui ens ha semblat que recordar aquí Thoreau i presentar Le Breton era una bella manera de recuperar aquest fil humanista que va d’un autor a un altre, i repensar una acció humana inconscient que ens pot obrir unes portes d’insospitades conseqüències. Caminar és un acte purament biològic, immediat i per això mateix etern que ens obre les portes del coneixement i ens marca un camí planer i universal per a la saviesa. •


8 LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran

Setembre · Octubre 2013

Pere Formiguera, el fotògraf

E

l fotògraf Pere Formiguera, un barceloní establert a Sant Cugat del Vallès, ha mort als 61 anys. A Formiguera se’l considera un dels millors fotògrafs del segle XX i principis del XXI. Nosaltres el considerem un creatiu constant, amic fidel dels seus amics i el trobarem a faltar. Llicenciat en Història de l’Art per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Formiguera va desenvolupar la seva activitat al camp de la fotografia amb projectes de llarga durada tant en color com en blanc i negre i amb obra distribuïda per tot el món, tenint obra exposada en museus com el “Museum of Modern Art de Nova York” (Moma), el Reina Sofia de Madrid (MNCARS), el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i el Contemporani de Barcelona (Macba). Pere Formiguera va tenir també una productiva relació amb les Terres de Lleida, participant e diversos projectes culturals i exposant en exhibicions col•lectives d’art, com ho va fer a La Panera de Lleida. Com a petit homenatge reproduïm novament, com ja ho havíem fet al Suplement CLÀSSICA del LO CAMPUS 3 (Octubre 2008), una variant d’una sèrie denominada “CRONOS” exposades a La Panera de Lleida dins l’exposició “El do de la vida. Al voltant de l’envelliment i la seva representació artística”. “CRONOS” (1990/2011) és una reflexió sobre el pas del temps a través de retrats mensuals realitzats amb diferents models durant un període de deu anys. Les imperceptibles diferències entre dues imatges consecutives es manifesten com passen els anys. “CRONOS” és el retrat de l’època. Reproduïm una sèrie de la seva mare i també hi hem incorporat “CRONOS PERSONAL” uns autoretrats, de dues èpoques ben equidistants.•


Setembre · Octubre 2013

LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran

9

... del fantàstic i el temps

Els retrats de Pere Formiguera per l’escriptor Joan Perucho L

’any 1986 es presentà al Museu d’Història Natural de Barcelona una exposició de fotografies de Joan Fontcuberta i Pere Formiguera, titulada Fauna secreta. Fou una exposició sensacional perquè aportava a la fotografia no el caràcter fantàstic, sinó també la identitat del fantàstic. Era el fantàstic. Simulava l’existència d’un naturalista, mort en circumstàncies misterioses, que catalogava els espècimens d’una fauna secreta per a nosaltres, homes del segle XX, però no per a ell, que descobria un món amb connexions amb el passat. Era un món fantàstic. Sortia la liebre marina del Dr. Laguna, comentant el Dioscòrides, que “es un pexe algo roxo sin espinas y da de sí un olor hediondo y que ofende a las mujeres preñadas”. En Linneu trobem el Vespertino Spectrum (Le Vampire) i el Pirofagus Catalanae, que es troba a Sicília. Pere Formiguera i Joan Fontcuberta aportaren documentació i fotografies que motivaren un article meu exaltat amb elogis, i meravellat per les espècies animals descobertes pel naturalista misteriós. Aquest naturalista es deia Peter Amennsen-Hyfers i era alemany. Aquestes documentacions dels dos fotògrafs catalans circularen per tot el món. En efecte, es trobaren a Nova York, París, Londres, Rotterdam i Sevilla. Midas Dekkers digué que, tant la ciència com l’art són reflex de la mateixa realitat. És gràcies al doctor i als seus descobridors espanyols (els catalans Joan Fontcuberta i Pere Formiguera) que podem admirar els reflexos confluint en la mateixa imatge. Rosario Noa,

més ençà, afirma que la cupris, o capacitat que tenen els animals d’adoptar postures estranyes per passar desapercebuts, es dóna amb una gran profusió en el món animal. Les formes dels dos fotògrafs eren possiblement producte dels seus somnis i fantasies, amb un afany de desxifrar moltes de les seves incògnites que governen la base morfològica de la zoologia. Hi hanen això, naturalment, una mica d’ironia: “Volen peixos marcials. És de pànic llur esguard: són la lleva d’aquest any”. Em vaig trobar Pere Formiguera moltes vegades, venint de Londres o Berlín, i sempre em trobava amb un gran desplegament d’iniciatives. Nascut a Barcelona l’any 1952, és llicenciat en historia de l’art per la Universitat de Barcelona. Ha realitzat nombroses exposicions de fotografies personals, i ha estat comissari d’altres. Algunes de les seves obres es troben en museus de tot el món, com el MOMA (Museu d’Art Modern de Nova York), el Fonds Nationaux d’Art Contemporain (París), San Francisco Museum of Art, el Polaroid Collection (Cambridge), Mancaes (Madrid) i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Ha publicat, entre d’altres, Es diu el cos (Vocabulari corporal per a nens i nenes). D’aquest llibre, Francesco Tonucci ha dit: “En la màgia d’aquestes fotografies de Pere Formiguera, cada part del cos sembla

una escultura, una pintura, un paisatge. Les distintes parts del cos són suaus, es poden moure. I solen fer més coses. El cabell serveix per a despentinar-se, la boca per a xiular, les orelles per a penjar-se un parell de cireres, i el dit per a tocar el timbre de la bicicleta. Totes les parts del cos són importants, útils i boniques”. Però el més bonic del cos és que està fet enganxat, diu Formiguera, car una vegada m’ho digué un nen. Realitzaren aquest llibre vint-i-set nenes i nens que han fet de models. Ho han fet amb paciència i entusiasme i, en ocasions, han estat ells mateixos que han suggerit idees per a resoldre les imatges. “Tot ha estat retrobat en el cel”, segons la cèlebre versió d’Ovidi feta per Diego de Mexia: “Y quizá con la boca azucarada te tocará con su marfil queriendo cortar la cuerda que nos ata al mundo”. En l’actualitat, Pere Formiguera està elaborant un llibre de fotografies amb la participació de figures importants del país. Es tracta de fer la representació seriada de rostres coneguts en la cultura, dels quals recordo particularment Antoni Tàpies, l’Anna Maria Matute, la Nina, etc. La particularitat d’aquest llibre (que, abans, segurament, es veurà en una exposició), és que els rostres es veuen amb els ulls tancats. En els conjunts de fotografies, generalment els personatges són insolidaris els uns dels altres, em fixen

com si jo fos el responsable de la mirada que els fixa, com si fos jo, simple testimoni, el qui els donés la seva imatge. Diu Hubert Hyssen: “Tolerants ou intolérants, portés par le désir ou aplatis par la peur et la pitié, ils ont beau vivre, dire, suggérer ou dissimuler”. Però els personatges de Pere Formiguera tanquen els ulls. Miren l’interior de la seva ànima. Miren, segons la nomenclatura d’Eugeni d’Ors, l’espai on s’allotja el seu àngel custodi, o sigui la Vocació o el Destí. Per sota hi ha la racionalitat (o intel•ligència) o les larves genètiques (és a dir, allò que anomenem la subconsciència). Convindria acabar totes aquestes reflexions literàries amb alguns exorcismes litúrgics, sorgits de les pàgines dedicades als àngels per Ramon Llull, en el seu llibre Fèlix o l’Esperit de les Meravelles. Convindria acabar amb l’ Himne de vespres de la Festa dels Sants Àngels de la Guarda: “Custodes hominis Psallimus Angelos Naturae fragili quod Paters addidit Coelestes comites insiliantibus.Ne succumberet hostibus”.

Joan Perucho Escriptor Diari Avui, dimecres 20 d’octubre de 1999


10 LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran

Setembre · Octubre 2013

Salvem el PSC de Lleida per Occitània reballem en el camp de la salut i estem preocupats per T la situació dels socialistes del PSC de Lleida, però sobretot ho estem per l’alcalde Àngel Ros. Últimament l’hem vist crispat i nosaltres l’entenem, ha de ser difícil digerir i assumir l’èxit de lideratge que ha tingut a Barcelona, volent col•laborar a dirigir el seu partit. Ha estat intel•ligent quedant-se en un segon pla, encara que tothom li demanava portar la nau com a Primer Secretari del PSC. Els lleidatans hem d’estar orgullosos del nostre alcalde tant modest, que ha entès el missatge dels seus votants i en conseqüència, ha decidit dedicar-se més als afers de partit a nivell nacional això sí, com a convidat de pedra, que quedarse a Lleida distraient-se amb les coses petites de la quotidianitat. A nosaltres l’Àngel ens té robat el cor, perdó, volem dir el senyor Alcalde ens té el cor robat. El trobem un gran estratega i com a professionals de la salut fins i tot li perdonem que fumi en pipa, encara que s’estigui fent malbé la salut, tot i que dona un gran exemple a la nostra joventut perquè es presenta amb el tabac -tant saludable!, com un heroi de pel•lícula audaç i innovador. Però de veritat, de veritat, el que ens té robat el cor és la seva habilitat per nadar entre nacionalistes. És un autèntic geni. Ei, no sigueu mal pensats, ens referim a nacionalistes catalans, no espanyols.

Sembla que un dia, desprès de sortir d’un parell d’associacions de veïns que domina amb mà de ferro, va pensar que seria bo passejar-se en terreny de l’adversari, sense que es notés massa. I vet aquí que els de l’Assemblea Nacional Catalana fan una reunió a Lleida i ell s’hi va presentar per donar-los-hi la benvinguda com Alcalde de la ciutat. Que els nens de l’Òmnium feien una taula rodona per seguir-se maxacant sobre el dret a decidir, en Ros hi anava i mireu la seva genialitat, no es definia, feia una pirueta d’arguments i el públic amb la boca oberta li feia un aplaudiment de cortesia. No ens direu que no és una genialitat: estar a tot arreu; el dilluns dir blanc i el divendres negre; una mica de dret a decidir al Parlament i a la Paeria; una mica de federalisme a l’americana i presentar-se com el campió dels conceptes identitaris. Sempre que l’alcalde Ros feia aquesta “OPA presencial” en un acte nacionalista celebrat a Lleida, el diari Segre que tothom sap que és apolític i gens sectari, li dedicava la foto de portada a l’alcalde en alguna escena de l’acte nacionalista en el que s’havia colat i l’acte quedava tocat amb la seva imatge “angelicada”. “Fer una Angelicada”, (que ve d’Àngel Ros), és un nou concepte que utilitzen les i els nacionalistes quan un del PSC es presenta en “territori comanxe” o sigui nacionalista.

Però els nacionalistes, no fan tants actes, -siguin amb presentacions directes o utilitzant presentacions de marca blancai això va preocupar a l’alcalde Ros i va demanar idees al seu equip. No en tenia prou de dominar-ho tot, d’haver col•locat col•laboradors amb carnet sociata a tots els ressorts de poder de Lleida, sinó que necessitava cultivar la seva imatge identitària. I vet aquí que la regidora Marta, -que per despistar al personal i per riure, un dia va fer de Carme Chacón i es va abstenir en un ple municipal pel dret a decidir-, li va dir a l’Àngel: -Organitza un “Any d’Occitània a Lleida”. És senzill. –li va continuar dient la Marta- podràs parlar d’identitat d’un lloc llunyà que no ens portarà problemes, però que amb els nacionalistes et salvarà la cara. Dit i fet: calia anomenar un Comissari i fer-hi participar una de les mil i una empreses o fundacions municipals que Ros presideix. I ho varen trobar: un senyor anomenat Tort el varen fer Comissari i el Consorci del Turó de la Seu Vella de Lleida del que n’és director, en seria la cobertura institucional. Tort reunia les característiques: dòcil, manejable, servicial i gents calçasses. Entusiasmats, ràpidament el diari Segre va estendre la bona nova i el seu gratuït filo-convergent el Bon Dia va rematar la feina. Però sempre que un socialista del PSC té una bona idea, sempre ha d’haver algun desgraciat que ho enverini tot. I així va passar: uns agitadors de la UdL vinguts d’Aran i que publiquen un bimensual i un diari digital; uns desaprensius que els directius universitaris i els conserges socialistes ja tenien clissats; sembla que es varen emocionar per la convocatòria de l’Any d’Occitània a Lleida i varen decidir, no només oferir-se a col•laborar-hi, que fins i tot varen publicar alguna floreta pública favorable a l’audaç “Alcalde Ros per Occitània”. I els bandarres, son els bandarres i aquests periodistes que fan premsa universitària es pensen que son molt llestos i ho saben tot, fins i tot són tant arrogants que es varen atrevir a connectar amb el Comissari de l’Any i varen oferir-li les seves publicacions perquè són els únics a Lleida que publiquen en aranès o sigui en occità i perquè són la delegació a Lleida d’una associació occitana. Però encara més, aquests periodistes incordis, es varen atrevir a suggerir idees i a voler presentar una Occitània Moderna i com il•lusos volien presentar uns Països Occitans vius i no d’arqueologia. Com veieu una premsa cutre, incordiant i desagradable, que segur els hi agrada l’estel a la bandera occitana

i que ràpidament l’Alcaldía, els de la regidoria de cultura i el Comissari varen ningunejar i no els hi varen acceptat res, n’hi tant sols, rebre’ls. Tot això s’escapava del guió. L’alcalde Ros volia un Any d’Occitània políticament invisible, totalment medieval. MEDIEVAL en majúscules. I varen pensar que havien de fer una “cosa original” i així es van inventar un Any escurçat: de 7 mesos. (És l’únic any commemoratiu del món que no té dotze mesos). Un Any invisible: perquè per no tenir, no té, n’hi imatge, ni logotip, ni res que aglutini. És un Any d’Occitània com el joc “...de fet i amagar”: silenciós, sense projecció ciutadana generalitzada. I un Any de rebaixes: res de nou, només agafar quatre activitats d’institucions públiques que ja funcionaven en altres edicions i a viure del “cuento”. De tot, això en varen fer una roda de premsa, això sí, a porta tancada per a la premsa amiga. Però el més espectacular i innovador és muntar un Any sense societat civil i sobretot, sense ningú d’aquesta societat que ja a Lleida és dedica a l’occitanisme. No em direu que l’Any Ros per Occitània no és molt original. Creieu-me l’Alcalde Ros és d’admirar, com el PSC de Lleida, que com tothom sap està en el millor moment: unit, sense fissures, ni apunyalaments, ni pensant com treure’s del damunt a l’Àngel. Una autèntica base d’oli. Però injustament la gent els ataca i això no s’ha de fer de cap manera. Diuen que els nacionalistes catalans militants tenen una consigna per aquests moments de confusió socialista sobre el dret a decidir, que és: “... que quan vegis un socialista del PSC: mima’l, acaricia’l i fer-li una abraçada. Convida’l a un café, però sobretot hem de pagar nosaltres. Catalunya, Lleida i Occitània necessita aquests socialistes, seria una desgracia perdré tant d’enginy, tanta creativitat, tanta potenciació de la participació i tanta transversalitat com professen...” Precisament per aquesta consigna que nosaltres també assumim, precisament perquè els occitans seguim la màxima: “...de poc pa, ... rosegons!” i precisament per pensar que millor que en parlin d’Occitània, encara que sigui tot organitzat amb els peus, que no volem fer sang. Si actuen com el “Club de la comèdia”, millor que en fem ironia i riem tots.•

“Mandronius” Col•lectiu d’occitans que vivim i treballem a Lleida


Setembre · Octubre 2013

LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran

13

El col•lectiu “Allioli Lleida” obre les portes de l’Ajuntament penjant el #PlePaeria a YouTube

P

otser afectats pel sol Lleidatà del mes d’agost, un bon dia uns quants habitants d’aquesta ciutat vam posar sobre la taula una pregunta: per què no retransmetem els plens de la Paeria per Internet? Dit i fet.

Vam començar a explorar les possibilitats tècniques, per un costat, i la normativa per un altre, i a finals de setembre entràvem una instància notificant a la Paeria que, amb l’objectiu de fomentar la transparència i la participació social en l’acció política en pro de la cohesió social i la lluita contra la desafecció, i per tal d’apropar la vida política a la societat, iniciaríem la retransmissió en directe dels plens municipals de l’ajuntament de Lleida per Internet, alhora que obriríem nous canals de participació online (Twitter, Facebook,...) per a totes aquelles persones que volguessin expressar la seva opinió. Ho fèiem com a col•lectiu ciutadà Allioli Lleida, un nom nostrat i que vol ser suggerent, cadascú que li busqui el significat que vulgui que tots hi tenen cabuda.

Primer #PlePaeria en directe per Internet No ens vam trobar obstacles i, dies després, realitzàvem la primera transmissió en streaming d’un Ple de la Paeria, on, malgrat els problemes tècnics (en bona part derivats de l’obsoleta xarxa que hi ha en aquella zona) més de 300 persones van veure alguna part del Ple per Internet. Vam obtenir cert ressò

mediàtic, i l’alcalde va donar la benvinguda a les retransmissions, una iniciativa que algunes forces polítiques havien demanat però que mai havia prosperat des de la pròpia estructura de la Paeria. La ciutadania era qui ho posava en marxa de forma voluntària. Amb perplexitat escoltàvem el missatge de l’alcalde en el primer ple online, on Àngel Ros argumentava que ja no calia que la Paeria invertís en retransmetre els plens perquè ho feia (gratis) el teixit civil. Sense comptar el nostre temps, pensem que pot ser convenient posar sobre la taula que Allioli Lleida s’autofinança. Fem servir els nostres portàtils i la xarxa de persones que ens donen suport ens faciliten la feina deixant-nos, per exemple, una càmera de vídeo i una webcam per fer la feina. La única inversió ha estat en un cable d’àudio que va rondar els 10 euros. Ho exposem per si l’alcalde vol prendre nota que amb pocs diners i molta voluntat es poden fer moltes coses.

Per què es tanca la Paeria a les noves tecnologies? Si és real l’aposta de la Paeria per les TIC, resulta difícil d’entendre com, al 2013 i en plena efervescència de les noves tecnologies de la comunicació, l’Ajuntament de Lleida encara no ofereix a la ciutadania la retransmissió online del que es parla i s’acorda en el màxim òrgan de decisió que tenim: el Ple Municipal. Altres mesures, com traslladar el Ple a l’horari de tarda, o que la mateixa Paeria s’interessés per penjar-lo en vídeo a Internet, podrien ser positives per facilitar-ne el

seguiment a la ciutadania. Des d’aquell primer ple online al setembre fins ara, hem optat per aparcar l’streaming en directe, ja que generava moltes dificultats i no tenia la qualitat suficient. I hem invertit temps i energies en tenir una gravació íntegra de cada ple amb qualitat de vídeo i àudio, accessible a qualsevol hora i per a tot el món, i amb llicència Creative Commons. L’arxiu, que s’anirà ampliant, ja disposa dels 4 plens celebrats enguany al canal http://www.youtube.com/alliolilleida. La ciutadania, a més, pot participar dient la seua a través de http://twitter.com/AllioliLleida (on ja hem superat els 460 seguidors) utilitzant el hashtag #PlePaeria. També podran fer aportacions a http://www.facebook.com/ alliolilleida

Allioli Lleida també treu els streamings al carrer L’streaming d’Allioli Lleida es manté, ara centrat en retransmissions en directe de diferents mobilitzacions i activitats a Lleida vinculades a l’educació, el dret a l’habitatge, la sanitat. Ho podeu seguir a l’adreça http://bambuser. com/channel/Alliolilleida.

Col•lectiu ciutadà Allioli Lleida alliolilleida@gmail.com


14 LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran

Setembre · Octubre 2013

Potenciant les associacions de la Universitat de Lleida L

’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS -coeditors d’aquesta revista- continuem la nostra tasca de promoure el coneixement i visualització pública de totes les associacions inscrites institucionalment a la Universitat de Lleida. Però a més també començarem a promoure qualsevol mena d’entitat, organitzacions o col•lectius que actuïn a la Universitat de Lleida, estigui o no registrats. La riquesa de la xarxa d’entitats i de activitats col•lectives a la UdL, ja no passa únicament per les vies institucionals. Per una banda és bo, perquè denota una vitalitat d’activitats i un haver-se adonat de la deixadesa de les autoritats universitàries i dels Consells de l’Estudiantat respecte a les associacions; però per l’altra banda és dolent perquè convindria estructurar sinergies per potenciar millor les activitats, dins i fora de la nostra comunitat universitària. AMICS de LO CAMPUS respecte a “potenciar les Associacions de la UdL” ens havíem proposat oferir les nostres publicacions perquè d’una manera plural,

transversal i gratuïta, totes les associacions fossin presentades als lectors a traves d’un text periodístic o a traves textos escrits directament pels protagonistes. Però ara creiem que convé fer un pas més en la dinamització de les associacions de la UdL i ens hem marcat dos objectius: 1. Escriure un “Informe sobre les associacions a la UdL” i 2. Promoure el “Consell de les Associacions de la UdL” pel curs 20132014. No sabem encara com ho farem, però el que és segur es que s’ha de fer intentant involucrar a les 14 associacions registrades de la UdL, i totes amb el mateix protagonisme, hauríem de tirar endavant aquests dues iniciatives, que només tenen l’ànim d’ajudar a reforçar el nostre associacionisme estudiantil. Associació Universitària AMICS de LO CAMPUS http://www.amicsdelocampus.com amicsdelocampus@gmail.com

L’associacionisme juvenil multiplica la participació E

ls membres d’organitzacions juvenils ho sospitaven des de fa temps, però ara, un estudi ho demostra: els joves vinculats a entitats són més proclius a participar en altres organitzacions socials i, fins i tot, tenen percentatges de vot més elevats a les eleccions. Però, com es fa per atreure joves a una entitat? Els joves s’associen menys... però es comprometen més A nivell general, els adults col•laboren més en associacions que els joves, si tenim en compte qualsevol tipus de col•laboració (ferse soci, donar suport econòmic, participar puntualment o com a organitzador). En la població major de 29 anys, el percentatge és del 66,3%, mentre que entre la gent jove és tan sols el 46,5%, segons l’estudi de la Generalitat de Catalunya, “Enquesta sobre participació i política a Catalunya 2011”, (Febrer 2012). Però les mateixes dades també revelen que quan un jove decideix col•laborar amb una entitat tendeix a fer-ho amb un grau d’implicació superior al d’un adult. Si ens fixem només en la forma de participació més intensa –ser responsable o organitzador d’una entitat-, el percentatge és superior en els joves (11,2%) que en els adults (10,6%). Més reivindicatius i allunyats de la participa-

ció institucional Els joves escullen formes de participació més reivindicatives. Gairebé doblen els adults en la participació a manifestacions (43,8% vs 27,6% ) i debats polítics (21,6% vs 11,5%), i la diferència es dispara en la intervenció en activitats il•legals de protesta (un 12,6% dels joves enfront d’un 2,3% dels adults). En canvi, els joves utilitzen menys que els adults les formes tradicionals de participació mediades i institucionals, com ara el vot (64,9% vs 80,8%), el contacte polític (18% vs 25,2%) o la militància política i sindical. En general la gent jove no és menys participativa, sinó que opta per una participació diferent dels adults. En resum, prefereixen formes més individualitzades que permetin una relació més directa amb el motiu pel qual es mobilitzen; en canvi, intervenen menys quan cal una mediació d’agents amb qui se senten poc identificats (representats polítics o partits).

Segons un estudi d’Esplac , “Monitors i monitores: participació il•limitada”, el 71% dels monitors i monitores dels seus esplais va anar a votar a les eleccions municipals del 2007, mentre que, a la població jove en general, aquest percentatge va ser del 45% (totes dues xifres es refereixen als joves entre 18 i 24 anys). Altres estudis anteriors de l’associació demostren també que els monitors i monitores estan multiassociats, és a dir, molts participen també en altres associacions a banda de l’esplai. Sobre això, la sociòloga i investigadora Sílvia Luque es pregunta: “Què va ser abans, l’ou o la gallina? Els monitors i monitores [d’esplai] ho són, perquè són persones preocupades pel seu entorn, que troben a l’esplai la via per expressar la seva inquietud? O és que l’esplai és l’entorn de socialització participativa per excel•lència, no només pels infants sinó també pels monitors/es?”.

Associar-se desperta el “virus” de la participació

La resposta segurament no és senzilla, però en qualsevol cas, cal anar en compte: el “virus” de la participació juvenil és altament contagiós!•

Els membres d’una associació juvenil s’impliquen sovint en altres entitats i, fins i tot, participen més que la resta de joves a les eleccions.

Elisenda Rovira Minyons Escoltes i Guies de Catalunya Xarxanet.org


Setembre · Octubre 2013

LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran

15

Que fan les Associacions de la UdL? :

IAESTE, nous horitzons professionals arreu del món Una manera per a que els alumnes de carreres tècniques obtinguin experiència laboral fent una estància a l’estranger

I

AESTE – “International Association for the Exchange of Students for Technical Experience” - és una associació present a més de 80 països que promou l’intercanvi internacional de pràctiques en empreses entre els estudiants dels països membres. A l’any 2007 va néixer IAESTE LC Lleida dins de la Universitat de Lleida, tal com el coneixem avui en dia, ja que en el passat ja hi havia estat present però de forma menys activa. Aquest comitè local s’encarrega d’aconseguir pràctiques professionals al territori lleidatà per a estudiants estrangers; d’aquesta manera, per cada beca aconseguida, un estudiant de la nostra Universitat tindrà l’oportunitat d’anar a treballar en el seu àmbit arreu del món. L’accés a IAESTE és força senzill, només fa falta apuntar-s’hi durant el curs i participar activament dins de l’associació. Per tal de facilitar el bon funcionament i per promoure l’esperit associatiu, es treballa en grups de treball. Cada un d’ells s’encarrega de realitzar diferents tasques per a que l’associació pugui tirar endavant. El grup d’empreses s’encarrega de buscar llocs

de treball per als futurs alumnes estrangers que faran la seva estada a Lleida; aquesta tasca, apart del benefici per al nostre programa, ajuda als nostres membres a aprendre a tractar amb empresaris. El grup de màrqueting és el que busca noves formes de promocionar i donar a conèixer l’associació per tal de que el major nombre d’estudiants puguin gaudir del que ofereix. El grup d’economia busca formes de finançament per a poder dur a terme les diferents tasques i activitats que es fan durant el curs. Finalment, el grup de summer és el que acull i organitza les diferents activitats per tots aquells estudiants estrangers que venen durant l’estiu. Per altra banda, IAESTE també participa de manera activa en les festes de la UdL i de la EPS, organitzant jocs, muntant estands, i donant informació per a tota aquella persona que ho desitgi. Tots aquells alumnes que han tingut l’oportunitat de marxar a treballar a l’estranger gràcies a IAESTE coincideixen en que és una de les grans experiències de la seva vida. A nivell professional, els hi aporta experiència laboral, amb el valor afegit que és en una empresa estrangera. Adquireixen una nova panoràmica del sector, ja

que tenen l’oportunitat de treballar amb punts de vista diferents als dels països de procedència. Des del punt de vista personal, cal destacar els beneficis que té conviure amb gent d’altres països, ja tant per la pràctica de l’idioma com per la possibilitat de conèixer altres cultures i altres formes de viure. Les empreses que acullen els alumnes estrangers també gaudeixen de beneficis. L’oportunitat de poder practicar idiomes, veure diferents formes de treballar i compartir diferents punts de vista; a més a més del propi treball que realitzi l’alumne a l’empresa. Tots aquests arguments exposats, en fan d’aquesta oportunitat que ens ofereix IAESTE, una experiència única, formativa i enriquidora tan a nivell personal com professional, on tots els alumnes que ja n’han pogut gaudir coincideixen en que és un esdeveniment únic en aquesta vida, que s’ha d’intentar dur a terme. •

IAESTE “International Association for the Exchange of Students for Technical Experience”

LO CAMPUS DIARI el primer diari digital independent sobre les 21 universitats de parla catalana locampusdiari.com


Lo Campus 21  

Lo Campus 21

Lo Campus 21  

Lo Campus 21

Advertisement