Lo campus número 26

Page 1

El periòdic universitari de Catalunya

LO CAMPUS

Octubre · Novembre 2014 Setena època Número 26

1,30 €

El nou lideratge del President Mas


2 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Octubre • Novembre 2014

Crida als estudiants i en general als ciutadans creatius om cada començament C del curs acadèmic des de LO CAMPUS i des de LO CAMPUS DIARI fem la crida pública als estudiants de comunicació i als ciutadans en general a que col•laborin amb nosaltres per elaborar un potent periodisme universitari. Les nostres publicacions tenen les portes i finestres obertes perquè tothom que vulgui dir alguna cosa utilitzi les nostres pàgines, tant de paper premsa com digitals, per arribar a uns lectors que són molt entusiastes i valoren la diversitat d’idees per crearse la seva pròpia. Tenim tres novetats amb els lectors: Primer que LO CAMPUS és als quioscos i això vol dir que estem oberts a la ciutadania en general. Segon que LO CAMPUS amb versió digital i LO CAMPUS DIARI com a diari digital, arriben a tots els Països Catalans oberts a totes les comunitats universitàries de parla catalana. I tercer que amb els nostres suple-

ments: Goodbye Institut, LO CAMPUS BARRIS, CLÀSSICA, ER ESTUDIANT i LO CAMPUS MÈDIC arribem a un públic especialitzat més ampli. En altres edicions la nostra CRIDA ha provocat crítiques per part d’estudiants de comunicació perquè dèiem que els criticàvem. I és veritat els criticàvem i ho tornarem a fer, perquè en moltes Facultats sobretot de periodisme i de comunicació en general, s’imposa en general “l’estudiant funcionari” incapaç de crear res que no sigui passar uns exàmens o treballs obligatoris per obtenir els fabulosos crèdits. Perquè s’entengui el que volem dir, només reproduïm el comentari final en una entrevista de treball per part d’un directiu d’un diari que feia la selecció : “ ....si ens ve un estudiant de periodisme per una feina i detectem que mai es va implicar en qualsevol activitat de les iniciatives de comunicació de la seva

comunitat universitària que no fos estrictament les feines a l’Aula, aquest estudiant, aquest futur professional, no ens interessa contractar-lo. Aquest candidat s’ha perdut l’essència del periodisme compromès d’un col•lectiu viu i dinàmic com és l’universitari ....”. Doncs és això el que hem volgut dir sempre: un professional del periodisme i de la comunicació no només es fa a l’Aula, que també, sinó a més participant en tota mena d’iniciatives creatives, que no té que ser la nostra, però també la nostra és un punt potent de creació, informació i debat. Aquest serà també l’any del salt professional de LO CAMPUS i LO CAMPUS DIARI a l’audiovisual, per tant serà més camp per participar. Nosaltres no paguem excepte en les ofertes de treball que s’ofereixen cada curs; nosaltres no donem crèdits excepte en aquelles Facul-

Coeditors:

LO CAMPUS

Director:

LO CAMPUS número 26

Associació universitària AMICS de LO

Redacció:

Joan-Ramon Colomines-Companys

Octubre / Novembre 2014

CAMPUS / UdL i Associació VIVÈNCIA

Carrer Pere de Cabrera 12, 2º 9ª

Disseny i maquetació:

Versions de paper i digital.

ARANESA, -“Associacion Culturau e

25001 Lleida • Telèfons: 973204907

Alicia Parellada

Dipòsit Legal: L-658-08

Civica Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa

redaccio@locampus.cat

Revisió final de qualitat del disseny:

des Pirenèus”-.

http://www.locampus.cat

Patricia Sala

tats de comunicació, com de moment alguns professors de la Universitat de Barcelona, que donaran crèdits per haver publicat amb nosaltres; nosaltres només oferim plataformes de premsa perquè de manera transversal, plural i independent qualsevol que vulgui, i tingui una certa qualitat, publiqui. O es constitueixi en “antena de premsa” passant i valorant tota la informació que es doni en la seva Facultat o Escola universitària, una manera d’exercir de periodista d’agència. Esperem els vostres articles, els vostres vídeos, les vostres fotografies, els vostres dibuixos i còmics, els vostres escrits de creació literària i sobretot esperem les vostres idees per millorar una premsa universitària que l’hem de fer el més participativa possible. Animeuvos !!!. redaccio@locampus.cat redacio@locampusdiari.cat


Octubre • Novembre 2014

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

3

EDITORIAL: CRÒNICA i OPINIÓ

El nou lideratge del President Mas Artur Mas en el procés sobiranista català a premsa universitària Ltionar som especialistes en gesla incertesa, en la ma-

teixa línia que el President Mas també ho comentava en una conferència a l'Ateneu Barcelonès parlant de "governar la incertesa" enmig del "canvi permanent". Per això al moment de publicar aquesta anàlisi i posicionament editorial no sabem com acabarà el nou format de la Consulta pel Dret a Decidir de Catalunya del 9N, però això és igual, perquè el que es tracte és d’analitzar la primera “fotografia panoràmica” del procés sobiranista en el que hi ha entrat el President Artur Mas i el seu partit Convergència Democràtica de Catalunya.

De tecnòcrata a patriota És ben conegut que Artur Mas en totes les seves responsabilitats polítiques a l’administració pública ha estat la d’un “tecnòcrata” en el seu aspecte més negatiu de la paraula o sigui la competència tècnica com a moral i la rendibilitat com horitzó. Tot això acompanyat amb la seva actitud prepotent i de ser un desagraït amb molta gent, han forjat una imatge desagradable de “pijo descafeïnat”. Tot això també ho era Mas en la seva primera etapa de President de la Generalitat. Però un dia, sent ja President, tota aquesta pràctica tecnòcrata i d’humor mal digerit va resultar ser pura façana defensiva i el President va sortir de l’armari expressant el que ja era des de sempre: un patriota català de pedra picada expressant sense embuts que la independència de Catalunya era l’objectiu. Un propòsit lògic per una proposta nacionalista.

De patriota de partit a patriota nacional Però l’evolució de President Artur Mas encara ha estat més espectacular: la seva actitud de fermesa en el

procés del Dret a Decidir i el seu acte de signatura de la Convocatòria de la Consulta, que diem-ho clar: fou un total desafiament a Madrid; seguit de la fermesa i habilitat de transformació convocant la “Nova Consulta participativa” malgrat les clares i doloroses discrepàncies del sector pro-Consulta; ha impulsat la figura del President, desbordant el seu propi govern, el seu propi partit i no cal dir la seva pròpia coalició. El valor i l’actiu politic sorgit és que el President Mas, pels fets, per la fermesa dels fets, per la claredat nacional, acabar sent un politic transversal capaç de liderar la mobilització sobiranista. El President Mas ja no és rival d’Esquerra Republicana i de cap altra sigla independentista, avui per avui, és la imatge publica institucional de l’independentisme català transversal. Un dels actius més preuats al costat de les immenses mobilitzacions ciutadanes i dels organitzacions cíviques que les han fet possibles I tot això configura el nou “Lideratge del President”. Lideratge, partit, plataforma, mobilització, llista electoral o com vulguem dir-ho. Però la idea és que Artur Mas ja està liderant sectors amplíssims de població que li reconeixent lideratge, fermesa i coherència nacional. Sectors de classe mitjana i popular no enquadrats a Convergència i que segurament no ho ferien mai, però reconeixen el President. Agradi o no agradi als contrincants polítics honestos o als contrincants deshonestos o als enemics, el fenomen politic i patriòtic “Artur Mas” com a líder i com a marca, ja ho tenim a la nostra arena política, corrent a tota pastilla.

Com arriba Mas a l’independentisme? D’entrada dir que Madrid, el Govern espanyol, de sempre ha estat i és una fabrica d’in-

dependentistes catalans. I Artur Mas n’és un d’ells. Per una banda “un independentista de reacció” en el que les retallades de l’Estatut; l’ofegament econòmic del Govern central a la Generalitat de Catalunya; el fracàs de la via possibilista del “Pacte fiscal” i les humiliacions constants en cultura, llengua, ensenyament, finançament dins un context rampant de centralització espanyola porten a Mas a no trobar altra sortida que Catalunya és constitueixi en un Estat propi. Però “Mas el sobiranista” també entronca amb l’independentisme que la pròpia Convergència sempre ha tingut i que Jordi Pujol

sempre havia literalment reprimit internament, fins que aquest va caure del cavall l’any 2011 declarant-se també sobiranista. (Seria un altre llarg article explicar com el President Pujol va reprimir i liquidar independentistes dins Convergència i en l’estructura de la Generalitat). Felip Puig, Francesc Homs, Josep Rull, Jordi Turull i Lluis M. Corominas avui son part del pinyol sobiranista convergent, com abans ho havia estat Pere Esteve o en conjunt la història de les “Joventuts Convergents” o com encara més lluny en el temps ho havien estat d’altres. La història de l’independentisme de Convergència no és possible


4 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Octubre • Novembre 2014


Octubre • Novembre 2014

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

5

explicar-la i entendre-la, i sobretot entendre on és avui aquesta organització respecte el sobiranisme, sense citar a Josep Maria Cullell, Miquel Sellarès o la Família Colomines. Avui a Convergència el sobiranisme de la base i l’independentisme de la Cúpula dirigent s’han trobat, involucrant d’una manera irreversible un cos central del partit, que un dia se’n va anar a dormir nacionalista en genèric i l’endemà es van alçar sobiranista. El canvi radical i la fermesa en la temàtica nacional és la millor contribució al seu partit i al País que ha fet Artur Mas i el “seu equip”.

El suïcidi politic de Jordi Pujol Quan el President Jordi Pujol va comunicar a l’opinió publica una declaració autoculpant-se d’evasió fiscal va ser una bomba a ell mateix –un autèntic suïcidi politic-, una bomba a Convergència, una bomba al President Mas i una bomba al procés sobiranista. Tota la reacció contra Pujol i Família ha estat un autèntic linxament politic i mediàtic d’unes dimensions que n’hi el propi Pujol va saber intuir o si ho va fer, no es podia imaginar el cataclisme en les seves pròpies files. Amb l’arrogància de sempre va pensar que per tota la carrera exitosa al servei de Catalunya ràpidament seria disculpat. I òbviament, no ha estat així. Primer els políticament “seus” no varen estar al seu lloc davant l’Afer Pujol. Convergència i alguns dirigents han estat, tant o més bandarres, que el propi Pujol. I a més, en un primer moment al President Mas se li va escapar de les mans l’explosió de l’Afer. Les declaracions del Conseller Vila o de l’Alcalde Trias sobre “Pujol el confés” no és que han estat desafortunades, sinó que han produït vergonya per veure com gent d’un mateix equip liquidava la figura del President Pujol, la figura d’un President de la Generalitat. No es tracta de disculpar n’hi un punt del despropòsit de l’acció delictiva del President Pujol, si això és preocupant, també preocupa que polítics en exercici sorgits del “patrimoni del pujolisme” hagin pogut alçar la veu d’aquesta manera. La “humiliació express” a Pujol traient-li títols, honors, cotxe oficial, medalles, despatx, sou ... a partir o promogut pels “seus” ha estat un estil matusser insòlit. I tota aquesta covardia, hi ha sectors que la denuncien, no per defensar el senyor Pujol, sinó per defensar un President de la Generalitat, defensar un patrimoni i una historia nacionalista. -I si “l’avi s’ha tornat boig” no es pot rebentar i disparar a pròpia portaria. Ens deien militants convergents. -Qui pot confiar en aquesta mena de consellers, alcaldes o partit?. Ens comen-

El President Mas signant solemnement el decret de convocatòria de la Consulta del 9N. (27/09/2014). taven d’altres. Els altres nostrats il•lustres que anaven d’assessors intel•lectuals de Pujol han fugit en estampida. Potser l’episodi també més insòlit és la liquidació, també amb una rapidesa estel•lar, de la Fundació Pujol. Mil i un col•laboradors desapareguts o encara més penós, “col•laboradors” passant per platós de televisió explicant l’ultima trucada a Pujol, l’últim e-mail o la última carta rebuda. Molts d’ells, malgrat ho silenciïn, han estat “intel•lectuals orgànics” del pujolisme. Tot l’Afer ha esta una Festa Major pels antipujolistes de tota la vida i pels que a Catalunya només hi veuen “màfia, nazis i Família Pujol”. Ha estat una festa i un aquelarre creant un embolic i manipulació mediàtica de primer ordre. S’han ajuntat maliciosament diverses qüestions. Veiem-ho:

conduïa “El Matí” d’aquesta emissora aquest estiu, en Marc Garriga, en una de les seves editorial va dir que “Pujol ha fet política per enriquir-se” com ho va dir un politic del PP del Cas Gürtel: “Estoy en política para forrarme” o Ada Colau de “Guanyem Barcelona” que fent de tertuliana estatal va arribar dir que els Convergents son ara independentistes per poder robar millor en terreny propi. Queda clar que el President Pujol va obrir la caixa dels trons i molts, molts se n’han aprofitat per empastifar-ho tot. El President Artur Mas, segons sembla, sense renunciar ni un mil•límetre del patrimoni de l’obra de govern de Pujol, ha quedat deslliurat definitivament del pujolisme. Per a molts una tranquil•litat: el pujolisme ja no serveix com actiu per fer política avui.

PRIMER la confessió de Pujol que és un problema amb Hisenda.

Unió Democràtica de Catalunya

SEGON els problemes judicials sobre temes econòmics de fills de Pujol.

A la premsa ens costa trobat un Convergent que d’una manera o altra no malparli del partit Unió Democràtica, que cal recordar que oficialment formen una federació entre ells: CiU.

TERCER la influencia dels fills de Pujol i senyora, per aconseguir encàrrecs públics. QUART que es cobrava per finançar el partit un 3% 0 5% als empresaris per obra pública atorgada. CINQUÉ que la Catalunya pujoliana tota ella, amb càrrecs polítics en institucions inclosos, era corrupta. El nacionalisme és corrupta, el Procés a Decidir també i òbviament el procés sobiranista. I tot això coronat amb dues afirmacions escoltades als mitjans de comunicació, que ho resumeixen tot: El periodista de Catalunya Radio que

El procés sobiranista però ha portat aquesta relació a una nova dimensió i de facto a la “desaparició” d’Unió Democràtica com a partit. Algunes opinions ho tenen clar: Si un partit en la decisió més important d’un País, com és estar a favor o en contra de la seva independència, no és defineix i dona llibertat de vot, desapareix com a partit. S’estan referint a que Unió en la doble pregunta de la Consulta, després de definir-se per la primera pregunta per un Sí, ha donat llibertat de vot en la segona pregunta on s’interpel•la al votant si vol o no la independència.


6

Octubre • Novembre 2014

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

sobiranista de Convergència incorpora nous sectors de la població al procés. Uns sectors que mai votaran Esquerra perquè els veuen massa radicals. Potser més radicals en les formes que en el fons, però aquests sectors amb Convergència s’hi veuen més representats, més “abrigats”. Ara caldrà veure fins on ERC seguirà col•laborant unitàriament amb els altres sobiranistes i en concret reconeixerà el patrimoni, lideratge i transversalitat d’Artur Mas com a President. El President Mas i el Cap de l'oposició Junqueras, signant el pacte de governabilitat 2012 – 2016, anomenat Pacte per la Llibertat, el 19 de desembre del 2012. [Això mateix ho ha decidit la direcció d’Iniciativa (ICVEUiA). També desapareguts en l’ambigüitat]. Evidentment Unió no s’ha dissolt com a partit però és incapaç de manera funcional liderar i projectar una opinió concreta a l’electorat. Aquesta opció “liquida” el partit i això ha afavorit a Convergència i al propi President Mas. En la federació CiU res es trencarà de moment, les critiques a Unió continuaran però res acabarà dramàticament, encara que el també “l’autosuïcidi” com a partit d’Unió políticament els invalida. El President Mas encara que tingui els d’Unió al costat, com que no estant definits, li dona més llibertat a potenciar el “Partit del President”.

La intel•ligència d’Esquerra Republicana El partit Esquerra Republicana de Catalunya viu els seus millors dies de glòria i sobretot amb Junqueras han trobat l’equilibri intern que tant necessitaven. La finezza de com actuen, tot i les seves presses de vegades incontrolables i vitalistes, està fent un servei inestimable al procés sobiranista. Potenciar més el procés que el partit, ha estat una aposta molt útil. I també han entès el nou paper de Convergència i el nou lideratge que representa el President Mas. (Tot i que cara a la galeria, li posaran difícil). Esquerra sap que ells solets no poden proclamar la independència i saben que el gir

Corol•lari final

ja convocar unes eleccions plebiscitàries al Parlament de Catalunya. Eleccions en les que s’hi presenti una llista unitària –una “Llista de País”- que sigui acollidora de la pluralitat de l’independentisme català. Llista patriòtica amb multitud de personatges polítics, culturals, cívics i mediàtics, encapçalada pel President Mas de Convergència, per Junqueres d’ERC i per Fernández de la CUP on definitivament Unió Democràtica i Iniciativa en quedaran despenjades. Una llàstima aquestes pèrdues, però del Dret a Decidir s’ha de passar a defensar i possibilitat la independència sense incerteses partidistes.

La incertesa domina l’escena política catalana però hi ha unes realitats, unes pràctiques i uns valors plenament identificables. Un d’ells, no l’únic, és el paper determinant del President Mas en el procés sobiranista. Directius, experts, militants i ciutadans no enquadrats en cap disciplina de partit, es pregunten si l’amplia mobilització ciutadana i el conjunt dels partits sobiranistes sabran potenciar i re-potenciar aquest lideratge del President Mas. Perquè la pluralitat sobiranista necessita un cap de cartell institucional d’una ferma projecció nacional, estatal i internacional plenament contrastada. Després que s’hagi realitzat la Nova Consulta del 9N, que segur serà molt participativa i una potent imatge de projecció mundial, caldran

Les editorials de LO CAMPUS són el resultat d’un debat de la seva redacció. L’editorial és un text obert per a la discussió.


Octubre • Novembre 2014

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

7

El compromís polític dels artistes plàstics na vuitantena d’artistes U s’han unit per fer sentir la seva veu a favor del Dret a Decidir, cridats per un seguit d'entitats de la societat civil catalana. La Mostra, que inclou il•lustració, imatge gràfica, poesia visual, humor crític i propostes conceptuals o textuals, ha estat comissariada per Pilar Parcerisas i Ignasi Domènech i es podrà visitar fins el 2 de novembre al Museu d’Història de Catalunya.

L’exposició és l’eix vertebrador d’#artveuivot, una campanya de comunicació i d'acció per al Dret a Decidir mitjançant una votació democràtica que ajudi a conèixer l'opinió dels ciutadans de Catalunya. La Mostra després de Barcelona es podrà veure a les ciutats de Reus, Girona, Sabadell i a Lleida, que serà al Museu Diocesà del 4/12 al 6/1/2015.

La reflexió dels comissaris de la Mostra: Imatges per a #artveuivot L

’art constitueix un espai de creació sense límits, sense fronteres, en què la paraula que li atorga sentit és «llibertat». Art i llibertat d’expressió sempre van junts. Hi ha hagut moments en la Història que els artistes han destacat per la seva participació solidària en causes justes de caràcter ideològic, com ara els artistes que participaren en plena Guerra Civil amb el Comissariat de Propaganda o al Pavelló de la República Espanyola a l’Exposició Internacional de París el 1937: Picasso amb el Guernica, Joan Miró amb El pagès català, Calder amb la Font de Mercuri, Juli González amb la Montserrat o Alberto Sánchez amb El pueblo español tiene un camino que conduce a una estrella. En el mateix context, és memorable el cartell de Joan Miró amb un altre pagès català que porta per lema Aidez l’Espagne, de 1937, ideat per recaptar fons per a la República. Des dels anys setanta ençà, Catalunya ha viscut diverses campanyes en què els artistes s’han solidaritzat amb la llibertat d’expressió del país, i amb els seus moviments cívics col•lectius, com ara l’Assemblea de Catalunya (1971-1977), els partits polítics –pensem en el fons d’art del PSUC–, la campanya de premsa en català durant el llançament del diari Avui, o els nombrosos cartells existents sobre l’11 de setembre.

Davant el moment històric que viu Catalunya, en què les llibertats s’aprimen i la democràcia s’encongeix, s’han convocat artistes i creadors vius a donar visibilitat a la campanya #artveuivot o, al que és el mateix, a una campanya de comunicació i d’acció per al dret a decidir mitjançant una votació democràtica que ajudi a conèixer l’opinió dels ciutadans de Catalunya. Els artistes, com un ciutadà més, però amb un llenguatge personal i intransferible, han reflectit sobre el paper una imatge, un text, una idea en un format petit, igual per a tots, destinada a ser reproduïble i a il•lustrar aquesta campanya. Els artistes han mostrat una altra vegada, des de la seva poètica personal, el seu compromís cívic i ètic amb la societat catalana. L’art funciona novament com una crida a la llibertat democràtica que només dóna les urnes. Algunes de les imatges proporcionades són veritables cartells de crida a la votació del «Sí, Sí». Com a exemple, un d’ells diu «Vot i veu ara 2014, SÍ». Altres apel•len a la voluntat de voler i poder votar, horitzó final d’aquesta campanya que busca imatges ressò que propaguin aquest missatge des de la visualitat. Alguns creadors usen un llenguatge més intimista per expressar la unió de tots els éssers que conformen la col•lectivitat social, plural i diversa de

Catalunya. Altres es refereixen irònicament a la crisi i a la corrupció, critiquen obertament els polítics que han empès Catalunya cap a voler aquesta sortida. Tanmateix, altres pivoten explícitament sobre la lletra V, motiu de l’11 de setembre de 2014, però també V de votació, V de victòria i doble V de «volem votar». Pel fet de tractar-se d’una campanya democràtica, l’urna ha estat una proposta recurrent, gairebé la imatge de Catalunya convertida en urna, com una dona prenyada a punt de parir. I aparellat amb l’urna: el sobre, l’altra arma que lluita com a símbol de vocació democràtica contra l’eròtica del poder. Molts també al•ludeixen a la veu com a camí de diàleg que no es pot fer callar o passar per alt; altres al vot com a valor legítim de la democràcia. L’evolució del difícil encaix històric de Catalunya dins l’Estat espanyol, un contenciós històric no resolt, ha estat també un dels temes abordats pels artistes en les seves reflexions i, fins i tot, es qüestiona que s’hagi avançat gaire des dels anys setanta fins ara en alguns aspectes, com ara en el de la llengua, en què l’Estat espanyol retorna amb noves lleis a concepcions franquistes que, aparentment, havien quedat oblidades. Rebroten, doncs, uns certs gests, que requereixen implicació i acció. «L’acció ens farà més lliures», diu un d’ells.

I, un altre anuncia: «Atenció: la percepció requereix implicació.» Com totes les campanyes obertes, amb limitació de temps, potser no tots els creadors hi han arribat a temps, però sí que podem dir que tots els participants que hi han arribat són referents en cadascun dels seus àmbits d’actuació i territori. Han aportant les millors idees des de la il•lustració, la imatge gràfica, la poesia visual, l’humor crític dels ninotaires de diari, o des de propostes conceptuals o textuals. Cada imatge o missatge de text vol ser una crida d’atenció, des d’imatges narratives gràficament més explícites o des d’altres més críptiques i poètiques, però, en qualsevol cas, suggerents, que demanen l’atenció de l’espectador per percebre-les. Cal llegir el conjunt com un laboratori d’idees creades per fer visible una voluntat, que alhora afirma el compromís constructiu dels artistes amb la societat, amb qui compateixen un desig d’acció democràtica per ser tots plegats més lliures. Pilar Parcerisas Ignasi Domènech Coordinadors Totes les imatges de la Mostra que hem publicat en aquest LO CAMPUS estant ben referenciades a la penúltima pàgina (pàgina 31) d’aquest exemplar. Sobretot vés-hi.


8 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Octubre • Novembre 2014


Octubre • Novembre 2014

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

9

Com el “Consell Assessor per a la Transició Nacional” argumenta la legitimació del procés d’autodeterminació na defensa del procés U d’autodeterminació ha d’integrar les raons que han dut, a la majoria de la ciutadania i el Govern de Catalunya, a triar aquest camí amb un conjunt de principis sòlids que siguin acceptables per part dels diversos agents de la comunitat internacional (diplomàtics, governs, institucions i organitzacions internacionals) i que comptin, com a mínim, amb la comprensió i l’empatia dels mitjans de comunicació i de l’opinió pública dels altres països.

La defensa d’aquest procés es fonamenta en tres grans principis: l’autodeterminació com a exercici del dret a decidir democràticament dels pobles; l’autodeterminació com a dret inherent a la naturalesa de Catalunya com a nació, i l’autodeterminació com a últim recurs per posar remei a una situació sistemàticament injusta. Aquests tres principis són vàlids (per al cas de Catalunya) i poden ser utilitzats alhora, amb alguna variació en l’èmfasi de l’explicació segons l’audiència internacional.

L’autodeterminació per aplicació d’un principi democràtic Especialment en societats liberal-democràtiques, l’autodeterminació es justifica d’una manera gairebé intuïtiva, ja que respon al principi democràtic basat en: • La legitimitat de l’autoritat política basada en el consens dels governats, considerats com a unitat de decisió col•lectiva (demos) –inclosa la capacitat d’una població de decidir constituir-se com a tal unitat; i • L’autonomia moral dels individus. D’aquesta manera, el dret a constituir un Estat

independent es considera un dret primari dels individus d’una col•lectivitat territorialitzada, sempre que es compleixin determinades condicions contextuals, com ara la facticitat del nou Estat (econòmica, política, etc.), la facticitat de l’Estat anterior, que es garanteixin els drets de les minories, i que no es generi una significativa inestabilitat internacional.

L’autodeterminació com a dret inalienable d’una comunitat nacional El dret d’autodeterminació recolza aquí en un dret a la sobirania que es deriva directament del caràcter de comunitat nacional d’un determinat col•lectiu. Atesa la força de la democràcia com a principi de legitimació política, avui en dia els dos primers principis tendeixen a combinar-se per justificar un procés d’autodeterminació en dos passos seqüencials: primer, una comunitat nacional és dipositària última, per la seva condició de nació, de la seva sobirania, i, segon, aquesta comunitat té, en aplicació d’un principi democràtic, el dret a exercir aquesta sobirania Aquest argument democràtic té diversos avantatges. En primer lloc, té molta acceptació a Catalunya entre la ciutadania i, en segon lloc, ha estat utilitzat, amb èxit, pel Govern, pel Parlament i pels partidaris de celebrar la consulta. Lliga bé amb el consens liberal i democràtic que preval a bona part del món. Recolza en una doctrina important que es troba sobretot al dictamen del TS canadenc. I es pot fonamentar en les

declaracions, repetides, del Parlament de Catalunya de reservar-se el dret d’autodeterminació. Alhora, però, té diversos punts febles. El primer és conceptual. El segon, d’ordre estratègic, sembla sobretot important per a l’etapa que es dibuixa després de la consulta o per a un procés en què la consulta no hagi estat possible: El primer obstacle és que el principi democràtic exigeix, perquè s’apliqui, la definició del subjecte sobirà. Aquest subjecte, però, no és formalment sobirà (aquesta és la raó d’encetar el procés d’autodeterminació) i, per tant, els contraris a la consulta sovint neguen a Catalunya el caràcter de comunitat nacional, i oscil•len entre afirmar Espanya com a única nació o acceptar solament l’autodeterminació de cada individu per separat. Aquest entrebanc és menor per a Catalunya, perquè el Parlament ha fet repetides declaracions de sobirania o de conservació del dret d’autodeterminació; i compta amb una llarga sèrie d’enquestes que mostren amplíssimes majories a favor de fer la consulta a Catalunya i, per tant, si més no implícitament, de reconeixement de Catalunya com a subjecte polític diferenciat. Tanmateix, per reforçar la justificació de per què la consulta es fa ara i no abans (p. e., el 1978), és aconsellable afegir l’argument de la secessió com a últim recurs. La segona feblesa és de caràcter estratègic. L’aplicació del principi democràtic, especialment si no hi hagués acord amb l’Estat espanyol, crea (o reforça) un precedent internacional important. Com que legitima les separacions sense exigir-ne un esforç de justificació, redueix el cost de secessió i, per tant, augmenta la pos-

sibilitat que hi hagi més secessions al món. En un context internacional volàtil, si més no en algunes regions del món, la mera apel•lació a la democràcia podria despertar preocupació o hostilitat entre els Estats ja reconeguts.

L’autodeterminació com a últim recurs per posar remei a una situació injusta D’acord amb aquest principi o línia argumental, l’autodeterminació es defensa com a últim recurs per posar remei a injustícies greus i persistents que no s’han pogut solucionar dins del marc polític existent. Tot i que no hi ha acord complet sobre quines situacions poden ser qualificades com a injustícies greus, aquestes són (per ordre de més a menys acord doctrinal): • Violacions massives de drets humans. • Annexions i ocupacions militars injustes –particularment aquelles que es van produir després de la prohibició expressa de guerres de conquesta territorial l’any 1945. • Violacions, per part de l’Estat central, de les aspiracions d’autogovern i dels acords d’autonomia territorial interna. Aquestes violacions inclouen la impossibilitat de conciliar demandes (raonables) d’autonomia regional amb l’estructura de l’Estat i la intervenció i el qüestionament (sistemàtic) de l’autonomia territorial per part de l’Estat central malgrat els pactes formals existents. • La minoria nacional o territorial com a minoria permanent en un Estat democràtic. Pel seu estatus


10 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Octubre • Novembre 2014


Octubre • Novembre 2014

de minoria permanent, un grup nacional no pot tenir mai garanties que la majoria complirà els acords autonòmics. (Aquesta situació es relaciona amb –i pot ser complementària a– les clàusules del paràgraf anterior). L’únic remei possible a aquesta situació és la modificació de les relacions entre la majoria i la minoria territorials fins a posar-les en un pla d’estricta igualtat, concedint l’estatus de plena sobirania a la minoria nacional. • La comunitat internacional no demana (ni exigeix) cap justificació concreta per autodeterminar-se: l’únic que cal és complir amb els requisits procedimentals recollits, entre altres llocs, per l’Opinió del Tribunal Internacional de Justícia de 28 de juny de 2010 (procés democràtic i pacífic). Tanmateix, sembla raonable explicar i justificar la consulta i el procés polític de Catalunya. En aquest sentit, utilitzar el principi d’autodeterminació com a últim recurs o remei (remedial-right-only secession) implica autoimposar-se un nivell d’exigència més alt que els principis de democràcia i de dret nacional. D’altra banda, aquesta defensa del procés d’autodeterminació té avantatges importants: es correspon amb l’experiència històrica i política catalana d’esgotament de totes les altres vies d’encaix amb l’Estat espanyol i amb els motius expressats pels ciutadans de Catalunya; emfatitza la voluntat de Catalunya de contribuir a reforçar el dret internacional i a compatibilitzar el seu procés (legítim) d’autodeterminació amb el manteniment d’un sistema internacional estable i governat per normes predictibles; s’afegeix o suma a les altres dues justificacions de secessió: la democràtica i la que comporta un dret a la secessió. Tanmateix, com és el cas dels dos primer principis, l’argument d’últim recurs també té punts febles. En primer lloc, no hi ha un consens complet sobre quines són les causes que legitimen l’autodeterminació com a últim recurs. En segon lloc, a la part que l’utilitza li correspon provar (és a dir, té la càrrega de la prova) l’existència del tractament injust que justifica

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

11

l’autodeterminació.

Aplicació a Catalunya D’acord amb la discussió anterior, el discurs d’internacionalització del procés d’autodeterminació de Catalunya s’hauria d’estructurar d’acord amb la lògica següent, que combina els tres principis examinats abans en una cadena argumental que emfatitza l’autodeterminació com a últim recurs però que en cap cas no abandona el principi democràtic i el de comunitat nacional: • Després d’haver intentat sistemàticament i sense èxit conciliar la seva personalitat nacional pròpia amb la pertinença a l’Estat espanyol, Catalunya exerceix el dret a l’autodeterminació com a últim recurs o solució per assolir, en primer lloc, el seu ple reconeixement nacional i el nivell d’autogovern a què aspiren els seus ciutadans i, en segon terme, per acabar amb una situació de discriminació fiscal sistemàtica i de desprotecció lingüística i cultural. • L’autodeterminació, dirigida a establir una Catalunya sobirana, ha de permetre garantir uns drets polítics i jurídics que el sistema polític espanyol no garanteix (i que no ha garantit de manera continuada, fins i tot després de la transició a la democràcia). Aquesta sobirania no exclou la possibilitat d’establir mecanismes confederals amb Espanya, això sí, en estrictes termes d’igualtat. • Històricament, i quan les circumstàncies polítiques espanyoles ho han permès, Catalunya ha mostrat una voluntat constant d’organitzar-se com a comunitat política diferenciada i de recuperar les seves institucions polítiques i fiscals abolides diverses vegades (anys 1714, 1923 i 1939). • També històricament Catalunya ha intentat combinar aquesta voluntat d’autonomia amb la seva integració a l’Estat espanyol. El tipus de solució utilitzada, federalista o autonomista, que ha variat en funció del període històric i de les forces polítiques que l’han proposat, es correspon amb les solucions habituals fetes servir en diversos països plurinacionals al món, com ara el Canadà, Bèlgica, el Regne Unit

o l’Índia. I es remunta com a mínim a mitjan segle xix, amb els esquemes federatius de la I República espanyola impulsats per polítics catalans. • En la darrera transició democràtica de l’Estat espanyol, la Constitució espanyola (CE) de 1978 va establir mecanismes per concedir una certa autonomia política a Catalunya (i a d’altres territoris i regions de l’Estat espanyol). Tanmateix, com a resultat de l’estratègia de crear un ampli consens per fer possible la transició política i per evitar la confrontació amb aquells sectors socials, polítics i militars que havien col•laborat amb la dictadura i que comptaven amb suports polítics i coactius considerables per amenaçar tot el procés polític del moment, la Constitució es va redactar en termes deliberadament ambigus pel que feia referència a l’organització territorial d’Espanya. Per exemple, l’article 2 CE va fer servir els termes nacionalitats i regions per referir-se a les possibles comunitats nacionals de l‘Estat espanyol que volguessin accedir a una certa autonomia política, i va reservar el

terme nació per a Espanya. Els constituents no van enumerar les comunitats autònomes i en cap cas no van especificar quines tenien naturalesa de nacionalitat. De la mateixa manera, llistava un conjunt de competències mínimes per als governs autonòmics i, alhora, establia procediments oberts per procedir a la delegació de competències per part del Govern central. El text constitucional no va fixar l’estructura del sistema de finançament territorial. • El caràcter obert de la Constitució espanyola o, amb altres paraules, la seva naturalesa de contracte incomplet, sempre ha fet dependre la seva concreció i desenvolupament de qui controla les institucions fonamentals de l’Estat espanyol (Corts, Executiu i Tribunal Constitucional). • En compliment de les possibilitats obertes per la Constitució, l’any 1979 es va aprovar un Estatut d’autonomia que concedia una Continua a la pàgina 21, darrera el Suplement “Goodbye Institut”.


12 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Octubre • Novembre 2014


Octubre ·Novembre 2014 · Número 8 . LO CAMPUS 26

Jaume I 800 anys del seu reconeixement com a rei i 750 anys de la concessió de la Paeria a la ciutat de Lleida

Educació patrimonial a les aules universitàries i de batxillerat


14 Suplement "Goodbye Institut" de LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Octubre • Novembre 2014

Jaume I i Lleida. Una història d’amor en dos actes

Què commemorem? L’any 2008 es va celebrar arreu dels països catalans 800 anys del naixement de Jaume I amb un extens programa d’activitats acadèmiques, cíviques i artístiques: en 21 centres educatius uns 3.000 escolars van concretar propostes educatives que van culminar en l’exposició “El retorn de Jaume I” a la sala de la Canonja de la Seu Vella. [Catàleg de l’exposició “El retorn de Jaume I” http://www.fce.udl.cat/ Recursos/professional/Mostra.pdf ] Sis anys després, al 2014, rememorem els 800 anys del reconeixement de Jaume I com a rei al castell reial –l’antiga Suda– de Lleida. Això s’esdevingué pocs mesos després de la desfeta de Muret –setembre de 1213–, la crucial batalla que havia enfrontat l’exèrcit catalanoaragonès i el croat Simó de Monfort, on Pere I el Catòlic, pare del rei Jaume, havia trobat la mort. L’abril de 1214, a instàncies del Papa, l’infant Jaume, de només 6 anys d’edat, fou restituït per Simó de Montfort al seu oncle, Sanç, germà de Pere I. L’hereu de la

Corona d’Aragó retornava així als dominis del seu pare i era confiat als cavallers de l’orde del Temple del castell de Montsó; el mestre Guillem de Montrodón n’assegurava custòdia, protecció i instrucció dels 6 als 9 anys. L’agost d’aquell mateix any es va celebrar al palau reial de Lleida, l’antiga Suda, actualment castell del Rei, una assemblea de barons, nobles i homes d’Església, que reconegueren Jaume I com a hereu legítim i rei de la corona Catalanoaragonesa. El nen Jaume rebé el jurament de fidelitat dels cavallers catalans i aragonesos que l’aclamaren com a rei. El mateix Jaume I ho recordarà, al final de la seva vida, en la seva crònica autobiogràfica, el Llibre dels feits, amb aquestes paraules, que descriuen gràficament l’escenari en el que tingueren lloc els fets:

que ells farien que fos feit e tots vengren el dia de la cort… E aquí juraren-nos tots que ens guardarien nostre cors e nostres membres e nostra terra e que ens guardarien en totes coses e per totes. E el lloc on nós estàvem lladons era allí on nos tenia en el braç l’arquebisbe n’Espàrrec, que era del llinatge de la Barca e era nostre parent, sus el palau de volta qui ara és, e llaores era de fust, a la finestra on ara és la cuina per on dóna hom a menjar a aquells qui mengen en lo palau.»

«E hagueren altre consell; que en nom de nós e ab segell novell que ens faeren fer que manàssem cort a Lleida de catalans e d’aragoneses, en la qual fossen l’arquebisbe e el bisbe e els abats e els rics hòmens de cada un dels regnes, e de cada ciutat deu hòmens ab auctoritat dels altres de ço

Durant el seu regnat es posaren les bases i es configuraren els trets característics del règim municipal català de la Baixa Edat Mitjana amb el reconeixement reial de la personalitat jurídica de moltes comunitats urbanes, que rebien la denominació d’«universitats» de veïns, i de la seva representació

Sota la regència del seu oncle, el comte Sanç d’Aragó, i des de 1218, a títol personal, Jaume I regnaria durant més de 60 anys, en un dels períodes més trascendents per a la futura configuració político-institucional de la Corona d’Aragó.

Coeditors:

"Goodbye Institut"

Director:

"Goodbye Institut" Número 8

Associació universitària AMICS de LO

Redacció:

Joan-Ramon Colomines-Companys

Suplement de LO CAMPUS 26

CAMPUS / UdL i Associació VIVÈNCIA

Carrer Pere de Cabrera 12, 2º 9ª

ARANESA, -“Associacion Culturau e

25001 Lleida • Telèfons: 973204907

Civica Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa

redaccioGI@locampus.cat

des Pirenèus”-

Octubre / Novembre 2014 Versions de paper i digital. Dipòsit Legal: L-658-08

institucional o consell municipal. Durant el seu regnat corresponen les primeres notícies sobre el nomenament i l’actuació regular de paers, jurats, cònsols i consellers municipals després d’una primera fase difusa que documenta l’existència dels primers consolats urbans des de finals del segle XII, que no deixen de posar les bases del que entenem pel privilegi de Paeria. Lleida, la capital «en la Terra Ferma», il•lustra clarament aquesta evolució. L’1 d’abril de 1197 Pere el Catòlic havia concedit als prohoms [Aquells que frueixen d’especial consideració] i al poble de la ciutat la facultat de tenir un consolat o corporació municipal formada per quatre cònsols encarregats de regir i governar la ciutat amb l’ajut dels consellers. Pere I posava les bases d’un primer privilegi, confirmat per Jaume I l’any 1224, “de defensa i bandera”, mitjançant el qual la ciutat podia sortir amb l’host armada per a fer valer i respectar els seus drets. A més, es facultava els habitants de Lleida a defensar les seves persones, béns, camins i carrers, atacar i destruir viles i castells, ferir i matar perso-


Octubre • Novembre 2014

Suplement "Goodbye Institut" de LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

oficial que avui es conserva en l’arxiu municipal.

Pergamí original que conté el Privilegi de concessió de la Paeria. Arxiu Municipal. Fotografia: Llorenç Melgosa

nes de qualsevol estament, sempre que el bon regiment de la ciutat i dels seus habitants es veiés afectat. L’any 1228 el jurista Guillem Botet compilà els “Costums de Lleida”, el codi de dret local que recull els privilegis i llibertats atorgats i reconeguts a la ciutat i els costums que regien la vida dels seus habitants. L’any 1264 Jaume I expressava als paers Pere Tolosa, Bernat de Santmartí, Aparici i Bernat d’Agramunt la voluntat de canviar el terme consolat pel popularment difós de paeria. Ho feia pels molts serveis que la ciutat de Lleida li havia prestat. La gran novetat del document és la plasmació, per primera vegada, del reconeixement explícit de la personalitat jurídica de la «universitat» formada pel conjunt de veïns de Lleida. I s’otorga el privilegi de paeria a la ciutat de Lleida en un pergamí

Moltes són les accions que es concreten des de l’ens local. Entre d’altres, Lleida acull la Universitat més antiga de la Corona d’Aragó a partir de la creació a l’1 de setembre de 1300 de l’Estudi General, mitjançant el privilegi fundacional otorgat pel rei Jaume II, fill de Jaume I, a petició dels estaments municipals.

el Privilegi de concessió de la Paeria, que es conserva a l’Arxiu Municipal, com ja s’ha dit, i altres actes que representaran per mitjà de diferents disciplines artístiques allò que va significar la Paeria en la societat lleidatana.

En aquest context les institucions de la ciutat han organitzat diversos actes que permetran conèixer, comprendre i rellegir un moment de la història des de la perspectiva del segle XXI.

El turó de la Seu acollirà di verses “converses amb Jaume I” i el dia 18 d’octubre a la tarda es va dur a terme una recreació històrica, per part del de l’associació de cavallers de l’ordre dels templers del castell de Monzó [Monzón Templario: http://www.monzontemplario.com/], de l’arribada a Lleida del nen rei i el seu sèquit, provinent de Narbona o Montpeller. La comitiva es va desplaçar pel centre de la ciutat fins arribar al turó de la Seu i es va dirigir al castell del rei on tingué lloc la recreació històrica de l’escena “Pau i treva”, en la que reconeixen al rei Jaume I amb tan sols 6 anys d’edat.[Consorci de la Seu Vella: http://www.turoseuvella.cat/agenda-i-noticies/ noticies/homenatge-de-lleida-a-jaume-i-1214-2014}.

A l’octubre es farà la presentació oficial de la commemoració del 750 aniversari de la concessió de la Paeria a la ciutat de Lleida. Els actes es celebraran fins a la primavera de 2015. Hi ha diverses activitats previstes com l’exposició del pergami original que conté

Posteriorment es va dur a terme una desfilada fins al turó de Gardeny, al castell dels templers. L’acte va continuar a Monzó el diumenge 19 al matí, amb l’entrada del nen-rei Jaume I, i va durar fins a la tarda, quan va ser acollit al castell de Montsó pels cavallers

Una commemoració institucional i ciutadana Enguany s’escau una doble commemoració: el 800 aniversari del jurament prestat a Jaume I com a rei i el 750 aniversari del privilegi de Paeria de 1264.

15

de l’ordre dels templers de Monzó que vetllaren per la seva educació durant tres anys.

Propostes educatives d’educació patrimonial a les aules universitàries i de batxillerat És en aquest marc que dos professores i dos professors de la Facultat d’Educació, Psicologia i Treball Social de la Universitat de Lleida hem apostat per a que els nostres estudiants i futurs mestres aprenguin més enllà de les aules i amb els recusos comunitaris. És per això que concretarem propostes educatives per desenvolupar part dels continguts relacionats amb les matèries “Processos i Contextos Educatius II”, “Geografia i Història de Catalunya” i “Didàctica de les Ciències Socials – Història General d’Europa” a partir dels esdeveniments i actes que tindran lloc al territori en relació al rei Jaume I. En aquest sentit, presentem una proposta educativa oberta on cadascu pot concretar els continguts i les activitats en funció de les competències que es pretenen desenvolupar. Encoratgem altres professors universitaris i/o de batxillerat a concretar propostes amb el compromís de col•laborar conjuntament i amb el compromís per part de les institucions d’acollir una mostra a la primavera del 2015 dels treballs realitzats pels nostres estudiants al Castell del Rei –lloc on van coronar al rei- i, si s’escau, la possibilitat d’exposar en altres espais de la ciutat. [Per suport en concretar la proposta podeu contactar amb gjove@pip.udl.cat ]. És l’etern retorn de Jaume I ? Recreació històrica de l’arribada a Lleida del nen rei i reconeixement de Jaume I com a rei a la Seu Vella. Acte teatralitzat per l’Associació de cavallers de l’ordre dels templers del castell de Monzó, que es va realitzar el dissabte 18 d’octubre de 2014. Conjunt de fotografies, inclosa la de portada, de Nelida Perpinya Esbert / Estudiant de Mestre / Facultat d’Educació, Psicologia i Treball Social / UdL.


16 Suplement "Goodbye Institut" de LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Octubre • Novembre 2014

Les professores i professors Quim Bonastra, Nayra Llonch, Glòria Jové i Pere Benito.

L’equip de professores i professors de la UdL impulsors del projecte d’educació patrimonial sobre la doble commemoració entorn el rei Jaume I Quim Bonastra és professor lector del Departament de Geografia i Sociologia de la Universitat de Lleida. Les seves línies de recerca estan relacionades amb la història dels espais de control (dins de la qual s’ha dedicat tant als seus aspectes arquitectònics, com als que tenen a veure amb la configuració de la ciutat o la ordenació del territori), la geografia del delicte (on s’ha interessat per la percepció de la seguretat i per la relació dels delictes amb l’espai construït), i, darrerament, amb l’educació (on s’ha interessat tant pels espais d’aprenentatge com per les metodologies transdisciplinars i l’ús de l’art en el procés d’aprenentatge). Fa docència a la Facultat d’Educació, Psicologia i Treball Social de la UdL als graus d’Educació Primària, Treball Social i Educació Social. quim.bonastra@geosoc.udl.cat Glòria Jové Monclús, Mestra, pedagoga i doctora en Ciències de l’educació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professora de la Universitat de Lleida del departament de Pedagogia i Psicologia. Imparteixo docència en Processos i Contextos educatius al grau de mestre de primària i en la menció d’atenció a la diversitat. Ensenyem, aprenem i ens comuniquem en formació de mestres des d’ una perspectiva crítica y creativa a través de l’art, en especial de l’art contemporani. Soc coordinadora del màster interuniversitari d’Educació Inclusiva. El que faig està en el marc del projecte Educ-arte – Educa (r) t: espai híbrid, un projecte de treball en xarxa entre la Facultat d’Educació, els centres educatius i els contextos culturals del territori. Vaig coordinar la proposta educativa al 2008 en el 800 aniversari del naixement de Jaume I i vaig ser comissària de l’exposició que va tenir lloc a la sala de la Canonja de la Seu Vella al maig del 2009. Forma part del grup de recerca consolidat DHIGECS (Didàctica de la Història, la Geografia i altres Ciències Socials). gjove@pip.udl.cat

Nayra Llonch Molina és professora lectora del Departament de Didàctiques Específiques de la Facultat d’Educació, Psicologia i Treball Social de la UdL. És llicenciada en Humanitats per la UPF, Màster en turisme i mediació didàctica del patrimoni pel CETT-UB i doctora en Didàctica de les ciències socials i del patrimoni per la UB. Ha estat membre del grup de recerca consolidat DIDPATRI (Didàctica del patrimoni, Noves tecnologies i Museografia comprensiva) de la UB i actualment ho és del grup de recerca consolidat DHIGECS (Didàctica de la Història, la Geografia i altres Ciències Socials) de la UB i del grup de recerca emergent Turisme, Cultura i Territori del CETT-UB. La seva docència i recerca està lligada a la didàctica del patrimoni, la didàctica de la Història i altres ciències socials, la didàctica de l’objecte, la museografia didàctica, el turisme cultural i el turisme educatiu. Alguns dels seus treballs més significatius són Museo local: la cenicienta de la cultura (Ediciones Trea, 2008); Claves de la museografía didáctica (Ed. Milenio, 2011), i Manual de didáctica del objeto en el museo (Ediciones Trea, 2012). És codirectora de les revistes Her&Mus. Heritage and Museography i Tour&Her. Tourism and Heritage i de la col•lecció de Manuales de museística, patrimonio y turismo cultural d’Ediciones Trea. nayra.llonch@didesp.udl.cat Pere Benito i Monclús és Professor Agregat d’Història a la Universitat de Lleida. Es va doctorar a la Universitat de Barcelona amb la tesi “Senyoria de la terra i tinença pagesa al comtat de Barcelona (segles XI-XIII)” (2001). En la darrera dècada ha treballat sobre la història de les crisis alimentàries (fams i caresties) a l’Europa medieval i ha col•laborat en diversos projectes d’edició de fonts històriques del període medieval de l’Institut d’Estudis Catalans. És investigador principal del projecte de recerca fonamental no orientada “Mercados alimenticios en la Edad Media: actores, mecanismos y dinámicas”, reconegut i finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat. pere.benito@historia.udl.cat


Octubre • Novembre 2014

Suplement "Goodbye Institut" de LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

17

Tu que en saps de les infeccions de transmissió sexual ? ón infeccions que es Sa persona transmeten de persona durant les relacions sexuals. Són causades per microbis com virus, bacteris i protozous o per artròpodes paràsits.

Afecten, sobretot, els òrgans genitals, però també es localitzen en altres llocs, en particular a l’anus i la boca. En alguns casos la infecció es generalitza quan envaeix el sistema sanguini i el limfàtic, i per tant pot afectar diferents òrgans.

Quines són? Les infeccions de transmissió sexual són molt àmplies i algunes són més greus que d’altres. La sida és la més coneguda. Les infeccions pel virus del papil•loma

humà, que causa les berrugues genitals, i l’herpes genital afecten un gran nombre de persones.

lles, cabres) • Sarna • Tricomonosi o infecció per tricomones

Les mes greus són:

Moltes d’aquestes infeccions passen desapercebudes ja que no tenen cap signe ni símptoma d’infecció, sobretot a l’inici. Però si no es detecten i es tracten a l’inici de la infecció poden desencadenar complicacions i deixar seqüeles com l’esterilitat i la cirrosi. En canvi, si es detecten a temps sovint tenen un diagnòstic i tractament fàcils.

• Gonocòccia o infecció per gonococ (purgacions) • Hepatitis B • Herpes genital • Infecció pel VIH/sida • Infeccions per alguns tipus del virus del papil•loma humà (VPH) • Infecció genital per clamídies • Limfogranuloma veneri • Sífilis o infecció per Treponema pallidum D’altres menys greus però que són habituals: • Berrugues genitals (altres tipus del virus del papil•loma humà) • Pediculosi púbica (lade-

Possibles complicacions •Infeccions per gonococ o clamídia: dolors persistents al baix ventre, esterilitat o embaràs ectòpic (fora de l’úter).

• Hepatitis B: cirrosi i/o càncer de fetge. •Sífilis: trastorns greus cardiovasculars i del sistema nerviós. •Infecció pel VIH/sida: debilitació del sistema immunitari que porta a desenvolupar certes malalties i, a llarg termini, sense tractament, la mort.

Com es transmeten? Es transmeten principalment durant les relacions sexuals amb penetració (vaginals, anals o orogenitals), i també a vegades per contacte sexual sense penetració. - Per l’intercanvi de fluids corporals com semen, secrecions uretrals, secrecions vaginals,


18 Suplement "Goodbye Institut" de LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

sang de la tada.

persona infec-

És el cas de la infecció pel VIH, l’hepatitis B, la gonocòccia i la infecció genital per clamídies. - Per contacte directe amb les àrees de la pell o les mucoses afectades per la infecció (en determinats casos hi ha lesions visibles). És el cas de l’herpes genital, les berrugues genitals i la sífilis. Es transmeten molt fàcilment si no s’utilitza barrera protectora: preservatiu (masculí/femení) o protector bucal (banda de làtex).

La majoria es poden contraure més d’una vegada. Tot i que la persona s’hagi infectat i tractat per alguna d’aquestes infeccions, es pot reinfectar. Es transmeten en cadena, és a dir, la persona afectada les pot encomanar a moltes altres persones i cadascuna d’elles originar a la vegada nous contagis. Afavoreixen la transmissió del VIH/sida. Si ja es pateix alguna infecció de transmissió sexual, el risc d’infectar-se pel VIH augmenta. Cal tenir en compte

També hi ha transmissió no sexual d’algunes d’aquestes infeccions:

• No totes les pràctiques sexuals de penetració, sense protecció, tenen el mateix risc de transmissió:

- L’hepatitis B i el VIH es poden transmetre a través de la sang d’una persona infectada pel fet de compartir material d’injecció de drogues o fer-se tatuatges o pírcings amb material no esterilitzat.

La penetració anal La penetració vaginal: el risc és més elevat en el cas de sagnats (durant el període de les regles o en la primera penetració sexual).

- La sarna i la pediculosi en l’àrea genital es poden contagiar en contactes corporals íntims o mitjançant robes infectades. - La dona embarassada pot infectar el seu fill o filla durant l’embaràs, en el moment del part i en la lactància. És el cas de la infecció pel VIH i la sífilis. També cal saber que:

Més risc

Menys risc El sexe oral produeix en general riscs baixos de transmissió, si bé per a la sífilis el risc és apreciable. En cas del VIH la fel•lació comporta risc per a la persona que rep l’ejaculació a la boca. •Els petons a la boca, acariciar-se, la masturbació mútua i els massatges són altres maneres de tenir relacions sexuals que comporten un

risc de transmissió molt més baix que les pràctiques sexuals amb penetració, i no comporten risc pel que fa al VIH.

Com es manifesten? Algunes persones que pateixen una infecció de transmissió sexual —especialment les dones— no tenen cap símptoma o bé aquests són molt discrets i intermitents; d’altres tenen símptomes i/o signes molt evidents.

Octubre • Novembre 2014

missió sexual es poden manifestar en altres llocs fora dels òrgans genitals i l’aparell urinari. •Tot signe o símptoma que afecti els òrgans genitals (vermellors, picors, etc.) no és sempre causat per una infecció de transmissió sexual. •Siguin quins siguin els senyals d’alerta, cal consultar el metge o metgessa, que farà el diagnòstic i prescriurà el tractament necessari.

Convé estar atents a la possible aparició d’aquests signes i símptomes, que poden avisar de la seva presència. Aquests senyals d’alerta són molt diversos i poden presentar-se dies o mesos després del contagi.

Moltes d’aquestes infeccions passen desapercebudes La prevenció és la millor forma d’evitar-les Un diagnòstic precoç evitarà la majoria de complicacions

En la dona: augment de la secreció vaginal amb una olor i una consistència diferents de les habituals; picor, coïssor o cremor als genitals; dolor durant les relacions sexuals.

Símptomes o signes possibles en cas d’una infecció de transmissió sexual

En l’home: secreció groguenca al penis (amb dolor o sense); coïssor o cremor en orinar. Tant en l’home com en la dona: úlceres en els òrgans genitals, la boca o l’anus; berrugues en la regió genital o anal; presència de ganglis a la zona inguinal. Cal tenir en compte •Les infeccions de trans-

INFECCIÓ PER GONOCOC O CLAMÍDIA En la dona: fluix vaginal anormal. Sagnats vaginals anormals entre les menstruacions. Dolors durant les relacions sexuals. En l’home: secreció anormal del penis o de l’anus. Dolor en orinar. INFECCIÓ PER TRICOMONES En la dona, fluix anormal de vagina amb olor desagradable, que a vegades s’acompanya de picor i pruïja.


Octubre • Novembre 2014 HERPES GENITAL Lesions doloroses en els òrgans genitals o a l’anus que apareixen i desapareixen periòdicament. SÍFILIS Una o més úlceres no doloroses en els òrgans genitals, a l’anus o a la boca, que desapareixen espontàniament, fins i tot sense tractament. Posteriorment poden aparèixer taques vermelles o vermellors en el cos i desaparèixer. LIMFOGRANULOMA VENERI Inicialment és una petita úlcera indolora en els genitals. Posteriorment apareixen nòduls (ganglis limfàtics inflamats) dolorosos a l’engonal. En cas d’infecció a l’anus, aquest pot presentar excrescències d’aspecte hemorroïdal així com supuració sanguinolenta. CONDILOMES Berrugues o protuberàncies no doloroses sobre o al voltant dels òrgans genitals (penis, vagina, coll uterí, escrot) o de la regió anal. A vegades són molt nombroses. PEDICULOSI PÚBICA Pruïja, picor amb eritema, irritació i inflamació a la regió púbica i/o a les axil•les. SARNA Pruïja nocturna molt intensa; irritació entre els dits, els plecs articulars (colzes i canells) o al voltant dels òrgans genitals. HEPATITIS B Icterícia, orina fosca, femtes blanquinoses, nàusees, fatiga. INFECCIÓ PEL VIH A l’inici de la infecció: fe-

Suplement "Goodbye Institut" de LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

bre, inflamació dels ganglis, erupció cutània.

Com saber si s’està infectat? De manera general cal ferse unes proves específiques. Són senzilles i ràpides. Només cal fer una extracció de sang i/o una presa de mostra de secrecions genitals (d’uretra, vagina, coll uterí, etc.) o d’orina. El metge o metgessa en farà el diagnòstic després d’interpretar els resultats de les proves, juntament amb els de l’exploració física. Cal tenir en compte •L’examen ginecològic rutinari, inclosa la citologia (test de Papanicolau), no sempre permet al metge o metgessa detectar la presència de la infecció. •Ja que algunes infeccions es poden transmetre al fetus o al nounat, convé fer les proves per detectar-les al principi de l’embaràs o abans si es preveu.

Hi ha tractaments? El tractament la majoria de vegades és fàcil i sempre eficaç. Tot i que no totes les infeccions tenen un tractament curatiu, iniciar-lo al més aviat possible evitarà la majoria de complicacions que generen. D’acord amb el diagnòstic específic el metge o metgessa prescriurà el tractament necessari. És essencial no automedicar-se, ja que un tractament inadequat pot emmascarar els signes sense curar la infecció que continua activa. Si es diagnostica una infecció de transmissió sexual és important prevenir i/o tractar les persones susceptibles d’haver-se infectat: les persones amb les quals

s’han tingut contactes sexuals i les persones amb qui s’han compartit xeringues. Només així s’impedirà la reinfecció i es trencarà la cadena de transmissió.

Com es poden prevenir? La prevenció és la millor forma d’evitar-les, per a això cal: •Fer servir barreres protectores en les relacions sexuals, així com evitar el contacte amb lesions de la pell o les mucoses, en particular en l’entorn genital, llevat que els dos membres de la parella sàpiguen que no estan infectats. Els preservatius (masculí i femení) han demostrat la seva eficàcia, però cal que s’utilitzin correctament, prou lubrificats i en cada relació sexual (tant per a la penetració vaginal o anal com per a la fel•lació). Atenció: el lubrificant (un gel soluble en aigua com la glicerina) és el complement indispensable del preservatiu en cas de penetració anal. No s’ha de fer servir un lubrificant greixós (mantega, oli, cremes solars, vaselina), ja que disminueix la resistència del làtex i el preservatiu es pot trencar amb més facilitat. •No deixar d’utilitzar el preservatiu dins una relació de parella estable fins que les dues persones es facin les proves de laboratori necessàries per descartar possibles infeccions de transmissió sexual. •Evitar tenir relacions sexuals sota els efectes de l’alcohol o les drogues, ja que disminueixen la percepció de risc i això pot dur a no fer servir el preservatiu o a compartir el material injectable. Molt habitualment l’estat d’eufòria o d’embri-

19

aguesa és el responsable del fracàs en la utilització del preservatiu tot i conèixer la importància d’emprar-lo. •No compartir mai xeringues ni agulles per injectar-se droga, hormones o altres substancies. •Fer servir estris d’un sol ús o esterilitzats per perforar la pell (tatuatges o pírcings). Cal tenir en compte •El risc d’adquirir la gonocòccia i la sífilis amb el sexe oral sense protecció no és menyspreable. Cal utilitzar el preservatiu o, segons la pràctica sexual, la barrera bucal de làtex. •L’intercanvi de joguines sexuals pot ser un mitjà de transmissió d’infeccions si no es cobreixen amb un preservatiu abans de cada ús. •La píndola anticonceptiva, el diafragma, els espermicides locals (esprais, gels, òvuls), el coit interromput (“sortir” abans de l’ejaculació) i altres mètodes anticonceptius no protegeixen ni del VIH ni de les altres infeccions de transmissió sexual. •La vacunació pot evitar les hepatitis A i B. •La vacuna del virus del papil•loma humà és eficaç per a alguns tipus del virus i actualment es recomana a les noies abans de l’edat d’inici de les relacions sexuals. Informeu-vos sobre aquestes vacunes al vostre centre de salut. •En cas d’exposició al VIH i, per tant, d’alt risc d’infecció, la persona pot dirigir-se als serveis d’urgència dels hospitals per rebre, prèvia valoració, en tractament preventiu (tractament postexposició) dens de les 72 posteriors.



Octubre • Novembre 2014 Ve de la pàgina 11. certa dosi d’autogovern a Catalunya. Tanmateix, el desplegament de l’Estatut va ser lent i incomplet, en bona mesura dependent de la correlació de forces a les Corts espanyoles i no de l’aplicació estricta dels acords jurídics que contenia l’Estatut mateix. • Com examina amb detall l’“Informe sobre les duplicitats funcionals i organitzatives entre l’Estat i la Generalitat de Catalunya”, emès per l’Institut d’Estudis Autonòmics (IEA), l’Administració central ha continuat intervenint en totes les matèries i poders de la Generalitat, fins i tot en aquelles que tenen la naturalesa d’exclusives. Com indica l’informe de l’Institut, “les duplicitats normatives [per part de legislador estatal i autonòmic] es produeixen indistintament i amb la mateixa extensió i intensitat tant en els àmbits en els quals la Generalitat té competències exclusives com en aquells en què les té compartides”. • Per tal de posar remei a aquesta situació d’invasió competencial (i de discriminació fiscal), el Parlament de Catalunya, amb el suport de gairebé el noranta per cent dels diputats, va aprovar un projecte de reforma estatutària l’any 2005. El nou Estatut tenia l’objectiu

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

21

Com el “Consell Assessor per a la Transició Nacional” argumenta la legitimació del procés d’autodeterminació (Continuació) d’ampliar les competències prova més fefaent que Cataper càpita, després de l’acde la Generalitat i, sobrelunya ha fracassat en el seu ció pressupostària de l’Estot, intentar evitar la invaintent d’obtenir un reconeitat), el rebuig per part de sió d’aquestes competèncixement i un alt grau d’aul’Estat a negociar un Pacte es per part de l’Estat, fent togovern en un Estat autènFiscal proposat per les forservir un text d’una gran ticament plurinacional. A ces polítiques catalanes i les prolixitat i detall, i resoldre més a més, demostren que decisions dirigides a converun greuge fiscal sistemàtic. els ciutadans de Catalunya, tir el català en una llengua Aquell text, però, va ser com a col•lectiu amb aspiprogressivament marginal. esmenat considerablement racions territorials pròpies, per les Corts espanyoles i, tenen un caràcter perma• Davant d’aquesta realitat, un cop referendat pels ciunent de minoria a Espanya i l’única solució possible seria tadans de Catalunya, novaque no poden esperar obteconcedir a Catalunya poder ment rebaixat pel Tribunal nir garanties polítiques i juper vetar aquelles normes Constitucional espanyol rídiques adequades dins de o intervencions espanyoles l’any 2010. La sentència l’Estat espanyol. Utilitzant que perjudiquessin els intedel Tribunal Constitucional mecanismes efectivament ressos catalans. Aquest pono només va desactivar per democràtics (en el sentit der de vet és precisament el complet les millores que estricte de votacions al si que es dóna entre Estats sointroduïa l’Estatut pel que dels diversos poders de l’Esbirans. És precisament per fa al reconeixement de la tat), la majoria pot en qualassolir-lo que Catalunya ha identitat nacional de Catasevol moment modificar i decidit iniciar, un cop més lunya i a la llengua, a les reduir les competències de com a últim recurs per posar competències –és a dir al la Generalitat fins a fer-les remei a una situació intrínpoder polític– i al finançatrivials. secament injusta, l’actual ment, sinó que, a més, tot procés d’autodeterminació. rebaixant la funció constitu• Són exemples concrets de cional que havien tingut fins la falta de garanties políti• Aquest procés d’autodeaquell moment els Estatuts, ques del sistema actual: el terminació recolza, en darva concloure que les seves dèficit fiscal amb Espanya; rer terme, en la voluntat disposicions, especialment el volum baix de les inverd’una comunitat nacional les relatives a les compesions públiques de l’Estat d’exercir el principi d’autotències i al finançament, no i l’incompliment sistemàdeterminació reconegut en vinculen jurídicament el letic en l’execució dels plans el dret internacional (com gislador estatal, són simples aprovats; el fet que, com a la Carta de les Nacions Unipactes polítics que no limiconseqüència del sistema des i els pactes aprovats per ten la llibertat del legislador de finançament i de l’acció aquella organització i esde l’Estat a l’hora de delimipressupostària de l’Estat esmentats abans) de manera tar l’abast de les seves companyol, es trenqui el princidemocràtica i pacífica. petències o de fixar les sepi d’ordinalitat (Catalunya ves preferències en l’àmbit passa, en el període 2000 a Del “Llibre Blanc” del finançament. 2010, en el rànquing autodel “Consell Assessor nòmic de renda per càpita, per a la Transició • El procés de reforma estade la 4a posició en PIB per Nacional”. tutària i la sentència del Tricàpita nominal a la 9a en bunal Constitucional són la renda familiar disponible

El CATNC

El text que hem publicat sobre la “Legitimació del procés d’autodeterminació” ha estat elaborat pel Consell Assessor de la Transició Nacional de Catalunya (CATNC) i forma part de la “Síntesi” del seu “Llibre Blanc”. El CATNC creat el febrer de 2013 es va constituir responen a la voluntat del Govern de la Generalitat de Catalunya de dotar-se del millor assessorament jurídic i tècnic per desenvolupar el procés de la Transició Nacional. El CATNC està integrat per Carles Viver Pi-Sunyer (president), Núria Bosch i Roca (vicepresidenta), Enoch Albertí i Rovira, Germà Bel i Queralt, Carles Boix i Serra, Salvador Cardús i Ros, Àngel Castiñeira Fernández, Francina Esteve i Garcia, Joan Font i Fabregó, Rafael Grasa i Hernández, Pilar Rahola i Martínez, Josep Maria Reniu i Vilamala, Ferran Requejo i Coll, Joan Vintró i Castells i Víctor Cullell i Comellas (secretari).


22 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Octubre • Novembre 2014

El Consell de l'Estudiantat de les Universitats Catalanes dona suport al dret a decidir del poble de Catalunya COMUNICAT: Des del Consell de l'Estudiantat de les Universitats Catalanes (CEUCAT), creiem que la societat ha de poder exercir el dret a decidir. Un dret fonamental de les persones reconegut per la Carta de les Nacions Unides i els Pactes Internacionals de Drets Humans, entre altres. La societat catalana tenim dret a poder votar aquest 9 de Novembre. S'ha demostrat que el poble tenim la voluntat

d'expressar-nos i que és viable fer una consulta per a preguntar què volem. Però aquest dret a decidir no ha d'ésser només vinculat a la decisió del nostre futur com a país, sinó que s'hauria d'ampliar aquest dret a totes aquelles matèries que afecten directament a la societat, com ara l'educació. Consell de l'Estudiantat de les Universitats Catalanes (CEUCAT) http://www.ceucat.cat

Vivència Aranesa

Associació cultural i cívica d’Aran DIFONENT EL PENSAMENT CONTEMPORANI

● Entitat co-editora de la revista universitària LO CAMPUS i del diari digital LO CAMPUS DIARI ● Plataforma de difusió de tota mena d’esdeveniments occitans a les 21 universitats de parla catalana Connecta amb nosaltres: vivenciaaranesa@locampus.cat Telefòn 973204907


Octubre • Novembre 2014

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

23

OPINIÓ

Segur que cal treure-li el Doctorat "Honoris Causa" de la Universitat de Lleida a Jordi Pujol ? l Rector de la UniversiEberto tat de Lleida (UdL) RoFernàndez en el mo-

ment més vibrant després de la confessió pública del ex-President Jordi Pujol de tenir un llegat econòmic del seu pare a Andorra sense declarar a Hisenda, va donar l’ordre a la Secretaria General de la UdL perquè busquessin la fórmula legal per treure-li al President Pujol el Doctorat “Honoris Causa” de la UdL atorgat l’any 2011. Això ho va declarar públicament el Rector a la premsa local. Aquest Doctorat de la UdL a Pujol se li va concedir perquè “la comunitat universitària reconeix el seu paper decisiu en la creació de la Universitat de Lleida, la Universitat de Girona i la Rovira i Virgili de Tarragona, ara fa 20 anys, per donar resposta a una demanda social i contribuir al reequilibri territorial".

El Rector inicia el procés i ho fa públic Per què ho fa el Rector? D’entrada perquè el Rector Fernàndez “le tenia ganas” de pujar a l’onada de l’escarni públic que des de tots els cantons li van caure a l’ex-President Pujol per la seva falta provada, perquè ell es va autoinculpar. Escarni que venia de tots cantons inclòs de personalitats de la mateixa corda política del President. El Rector de la UdL no va voler ser menys i es va apuntar al carro de fer més llenya de l’arbre caigut. Curiosament Jordi Pujol és Doctor "Honoris Causa" de 10 universitats europees, americanes i asiàtiques. Entre aquestes, la Universitat Oberta de Catalunya i la Universitat privada Ramon Llull. I d’aquestes universitats cap, almenys que ho hagin expressat pú-

blicament, han començat un procés per treure-li al President Pujol el seu Doctorat. La UdL només n’ha estat l’avantguarda de l’escarni universitari institucional respecte a Pujol.

Els antipujolistes de Lleida Ni sóc fan de Jordi Pujol ni l’he votat mai. I evidentment reprovo i no m’agrada la qüestió d’Andorra. Però a la vegada també em molesta utilitzar “la Molt Honorable falta” per engegar una revenja ideològica com està intentant fer el nostre Molt il•lustre Rector. El Rector té dret a tenir la ideologia que vulgui, però el que no té dret és passar-nos a la Universitat la controvèrsia política que tenim a l’exterior. El Rector Fernàndez no acaba de néixer i tots coneixement les seves afinitats al PSC, la seva visió espanyola de Catalunya i l’haver practicat durant anys un antipujolisme d’escarni. Que a mi no m’implicava, però que com fan sempre els nostres “socialistes de Ponent”, fan extensible la critica convergent a tot el nacionalisme català en general. La calumnia contra el nacionalisme català a Lleida ha estat una arma política.

Les autoritats es reparteixen les medalles Dins el món universitari sempre ha fet una certa angúnia com es fa el repartiment de guardons entre els directius institucionals. Perquè és entre “ells”. I a Lleida ciutat entre la Paeria i la Universitat. Ara una medalla a un Rector sortint. Ara una medalla de la Paeria a la Universitat. Ara una de la Universitat a la Paeria. Ara un homenatge a un Rec-

tor etc. etc. Tot un establishment que es premien entre ells. Tota una paradoxa el Cas Pujol i la UdL: perquè l’haver atorgat el dilluns, 19 de desembre, el 29è Doctorat "Honoris Causa" de la Universitat de Lleida va ser un acte que no calia. Va ser un oportunisme polític descarat i un rentat d’imatge del Rector cara els nacionalistes. Només va faltar fer l’atorgament en un auditori públic i cridar-ne la ciutadania, com va passar. Pura política. Pujol era President d’una administració pública i la UdL també és pública i depèn de la Generalitat. No calia cap premi. Pujol respecte les universitats de territori va fer el que havia de fer. Però el Rector, que sempre ha tingut, aspiracions polítiques va trobar l’esdeveniment adequat amb honorar Pujol. Era una època que Fernàndez flirtejava amb plataformes filo-convergents i també ho feia d’Unió Democràtica.

Un "Honoris Causa" no es pot treure Ja que se li va atorgar un "Honoris Causa" a Pujol, ara no se li pot treure. Primer, perquè les raons per les que se li va atorgar l’honor, no te res a veure amb els esdeveniments de falta de regularització amb Hisenda. (Apart de que Pujol no

està condemnat judicialment o administrativament i encara que finalment ho fos). Segon, perquè tot fa un tuf de controvèrsia política petita i gran que la UdL n’ha de quedar al marge. La carrera política del Rector l’hauria de fer fora i sense utilitzar la institució universitària. I la seva fòbia al nacionalisme català l’hauria de saber canalitzar de manera positiva. Tercer, no cal que la Secretaria General busqui més estratègies legals perquè no les trobarà. A la Universitat Complutense de Madrid que presentat per la seva Facultat de Dret li havien atorgat un Doctorat "Honoris Causa" el 9 de juny de 1993 a Mario Conde, varen voler treure-li aquest honor al banquer després haver estat processat i tancat a la presó per les seves histories en el banc Banesto . No varen poder. I per desgracia, com molt bé sabem a la Universitat, certa legislació espanyola està per sobre la catalana.

Amb tots els respectes Al Rector de la UdL li recomanaríem til•la i deixar de fer teatre del “bueno”. L’ex-President Jordi Pujol ja trobarà la seva sanció i penitència. MC. Una Alumni de la UdL


24 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Octubre • Novembre 2014


Octubre • Novembre 2014

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

25

Un estudiant de Medicina de la Universitat de Lleida apunyala cinc vianants a Lleida Q

ue a la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida hi ha extrema dreta tots ho sabem, menys la Degana i el Cap d’estudis. Alguns d’aquests racistes estant en plena sintonia amb metges –supergurus- de l’Arnau que expressen una ideari de dreta radical.

El detingut per l'apunyalament de 5 persones a Lleida té antecedents per una agressió xenòfoba El jove de 21 anys que ha estat detingut per haver apunyalat cinc vianants a Lleida té antecedents penals per una agressió de caràcter xenòfob a Logronyo, la seva ciutat natal. Segons es desprèn de la memòria 2013 de la Fiscalia d'aquesta comunitat, al 23 de desembre de 2012, Alejandro Ruiz, juntament amb 7 o 8

joves membres d'un grup conegut com 'Nueva Época', van apallissar un ciutadà colombià en un parc de la ciutat. Durant l'agressió anaven encaputxats i un portava una esvàstica cosida a la roba. Així mateix, en l'escrit de la memòria també es destaca que un dels agressors també va clavar una navalla a la víctima.

Racista o malalt? L’advocat de l'estudiant Alejandro Ruiz ha insistit, durant la declaració que ha fet al jutjat d'instrucció 2 que porta el cas, que el seus actes van ser fruit d'un "brot que va patir". El seu advocat, Jon Zabala, ha demanat al jutge que rebutgi la petició de

fiscalia i acusacions particulars perquè continuï a la presó ja que assegura que l'informe d'urgències que el va atendre el 24 de setembre recomana el seu ingrés en un centre psiquiàtric perquè se'l diagnostiqui i se'l tracti ja que no descarten nous atacs

Jo ho he denunciat moltes vegades, perquè aquests intolerants són els mateixos que posen pegues en la llengua catalana a l’Aula i els mateixos que davant el procés del dret a decidir ens insulten. La nostre resposta va ser publicar al quinzenal digital ”LO CAMPUS 2.0” del 4 de març de 2013 l’article “Gracias por vuestra generosidad con Cataluña” : Estudiants de la UdL provinents de la resta de l’Estat fan costat al “Dret a decidir”. El Rector no ens va rebre per parlar del tema, ja no com a periodista que els hi fa terror, sinó jo com a president d’una asso-

ciació universitària de la UdL. Ara el Rector s’escandalitza. L’Alejandro el poca pena que va anar apunyalant gent pels carrers de Lleida no és una anècdota d’un malalt només. Perquè no hi ha cap dubta que està malalt. És tota una filosofia entre universitaris, encara que no apunyalin a ningú. Ahir al matí abans de la detenció, després d’haver filtrat per part de la Paeria que l’agressor era una persona de pell fosca o sigui un estranger només els hi faltava dir un “moro”, hauríeu d’haver sentit la gent al mercat de Cappont de Lleida: Tothom feia comentaris inequívocament xenòfobs. Ara resulta que és de pell blanca, de Logroño i estudia a la nostra estimada Universitat. Del “Diari cívic. El dietari personal de Joan-Ramon Colomines-Companys”. 24 / setembre / 2014 http://diaricivic.blogspot.com


26 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Octubre • Novembre 2014

CRÒNICA i OPINIÓ

Per què va tancar el diari comarcal “El Matí Independent de Lleida" ? (I) és l’eco del Segre i La Mañana. I vet aquí que va aparèixer un nou diari en paper a Ponent: El que primer es va dir “El Matí Independent de Ponent” i més tard va saltar “Ponent” i varen posar “Lleida” quedant la capçalera amb el nom “El Matí Independent de Lleida”. El director n’era el veterà periodista Ramon Pedrós.

ue tanqui un diari semQ pre és un autèntic drama, no només per a la pro-

fessió sinó per a la població en general perquè es perd pluralitat. I de manca de pluralitat periodística a les Terres de Lleida i Aran en sabem un munt. Avui per avui, per a bé o per a mal, el Grup Segre ho domina tot. A nivell local domina: premsa, radio, televisió, distribució, quioscos, publicitat, llistes blanques i negres de tertulians i col•laboradors, plataformes digitals, col•legi professional i associacions del ram, càtedres universitàries i comunicacions institucionals. Un autèntic monopoli que fa les delícies dels que combreguen d’una específica línia electoral en el que el respectius govern municipals de l’Alcalde Siurana i l’actual Alcalde Ros en són autèntics fans. El Grup Segre són uns autèntics genis empresarials. Han treballat bé i reben tota mena de subvencions de les institucions públiques, tant les afins com les altres, aquestes temoroses del poder del Grup. A la redacció de LO CAMPUS tenim un pòster amb el cap del “jefe” el senyor Cal, que mirem molt sovint, i que té un escrit que diu: “Quan siguem grans, volem ser com el Grup Segre”. Però òbviament la pluralitat és una altres cosa. Quan el lector, el ciutadà va al quiosc ha de poder triar. A part de la premsa nacional i l’estatal, quan tria premsa local es troba el Segre i La Mañana que avui són el mateix. O es pot trobar el Bon Dia gratuït que també

El nou diari comarcal es varen presentar com els campions de la pluralitat i la llibertat. Varen començar un 17 de febrer de 2014 i varen tancar uns tres mesos després, havent sortit uns dies en versió digital. Tota una proesa, de vist i no vist. En tres mesos varen esbatussar a tot déu amb portades i temàtiques ultrasensibles no només a les autoritats de tota mena, sinó fins i tot al grup rival: el gran Grup Segre. Tanta guerra i pirotècnia necessitava també dominar la distribució del producte perquè el desagradable monopoli de la distribució a Ponent no els hi fes la guitza i varen crear la seva pròpia distribuïdora. A més organitzaven festes populars com la Gran Mona de Pasqua o sortejaven un Cotxe com a eines de màrqueting pro-

mocional. Tot això difós per una publicitat de guerrilla amb un horrible cartell penjat per tot arreu amb cel•lo i una publicitat de luxe passejant-la pels autobusos de la ciutat de Lleida.

bretot perquè ens sobtava i ens sobta encara, la poca repercussió del tancament en l’opinió publica i sobretot a les xarxes socials. Que tanqui un diari no és com que tanqui una sabateria.

I les misses d’on sortien? Com es finançava el diari? Hi havia una inversora: l’empresària Àngels Gervilla de Tober 52 SL de Barcelona. Aquesta empresària inversora de publicacions de clar caire d’esquerres com la publicació “El Triangle”, va desembarcar a Lleida cridada pel Grup Segre per si volia co-invertir per comprar el diari La Mañana que estava en subhasta. Mentre es negociava, el Grup Segre simultàniament va buscar un altre inversor i es va deslligar de la senyora Gervilla. De fet l’empresària ho va viure com una autèntica traïció.

Vàrem demanar que l’exdirector Ramon Pedrós contestes un Qüestionari i vàrem utilitzar aquesta fórmula periodística perquè el text fos seu i nosaltres no hi canviaríem una sola coma. Hem connectat i parlat amb la mà dreta de la inversora que de facto feia de gerent del diari, el senyor Antoni Mora. Hem connectat i comunicat a Barcelona amb la inversora la senyora Àngel Gervilla I hem connectat amb diversos periodistes com Gerard Martínez, Mireia Pomar i Alfonso L. Congostrina. Periodistes que han judicialitzat l’aconseguir el que els hi deuen i poc propensos a dir res i amb ganes de “passar pàgina” com diuen alguns d’ells. Tota una estratègia del "millor" periodisme i transparència.

Periodistes liquidats de La Mañana, inclòs el que n’era director Ramon Pedrós, i una inversora emprenyada amb ganes d’entrar a l’arena periodística de Lleida varen fer possible que engegues el nou diari “El Matí Independent de Lleida”. Des de LO CAMPUS volíem conèixer i entendre perquè va tancar aquest diari, so-

Com una primera entrega per entendre perquè va tancar el diari “El Matí Independent de Lleida” publiquem a continuació les respostes al QÜESTIONARI de l’exdirector Ramon Pedrós.

L’equip de distribució del diari “El Matí Independent de Lleida” amb l’empresària Àngels Gervilla – A primera fila, la primera per l’esquerra.


LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

27

Fotografia de Yuliya Fedoryshyn (2014) ©

Octubre • Novembre 2014

Qüestionari a Ramon Pedrós ex-director del diari “El Matí Independent de Lleida” 1. Quin projecte periodístic tenia el diari El Matí Independent de Lleida? Es va plantejar com un diari realment independent, lliure dels condicionaments habituals que pateixen els mitjans de comunicació subvencionats per institucions, partits polítics o grups de pressió. Aquest, almenys, era el compromís assumit per la propietària, que es vantava de no necessitar el suport financer ni publicitari de ningú. I amb aquest esperit vam intentar aportar un aire nou al periodisme lleidatà, denunciant certes irregularitats que afectaven algunes institucions, com ara la Diputació, per exemple, però no vam tenir temps d’anar més enllà. Sembla que la llibertat té un trajecte curt en el món actual, i encara més a les nostres terres. 2.Expliquin’s tots els motius del tancament d’El Matí Independent? Les represàlies i el boicot que vam patir per part d’algunes institucions no van ser la causa fonamental del tancament. La raó bàsica és que, darrere l’editora, no hi havia empresa, sinó unes idees molt particulars, que no tenien res a veure amb la gestió d’un mitjà de comunicació. Per exemple, la senyora no volia subscripcions ni comercials, perquè assegurava que els subscriptors no els necessitava i que ella mateixa garantiria la publicitat, la qual cosa era una il•lusió surrealista; no hi havia personal d’administració ni de manteniment, no hi havia ni rètol a la porta i, sobretot, es va entestar en voler fer ella la distribució del diari, com si això es pogués fer amb tres xavals en bicicleta. Tot plegat, des del punt de vista empresarial, un desastre difícil de concebi per una persona normal.

3.Ens podríeu explicar qui o què hi ha darrere del tancament d’aquest diari? 4.Qui era l’inversionista o inversionistes d’El Matí Independent? (Resposta conjunta) La promotora i gestora empresarial era una senyora de Barcelona que patia una greu malaltia, anava amb cadira de rodes i sovint necessitava ser hospitalitzada, però que havia fet fortuna abans en el món de la borsa i de les subhastes, i en els darrers anys es dedicava a la compravenda d’empreses en concurs de creditors. Segurament era una àliga en els negocis especulatius, però suposo que no estava acostumada a gestionar una empresa ordinària. Quan es va cansar, al cap de quatre mesos, ens va deixar tirats, no va aparèixer ningú ni per tancar la llum, i el personal va haver de marxar a casa sense cobrar les darreres nòmines. De fet, per no pagar, li van tallar tant la impressió del diari com internet, amb la qual cosa ens vam trobar amb el projecte mort a les mans. 5.Quina relació va tenir vostè com a director i quina té actualment amb la propietària? Actualment no hi tinc cap relació, de fet el contacte amb ella es va tallar setmanes abans que el grup Zeta deixés d’imprimir el diari per falta de pagament. Aquesta senyora va desaparèixer com per art de màgia, no contestava el telèfon i l’home que semblava ser la seva mà dreta, també va acabar tallant després de dir-nos que un advocat es posaria en contacte amb treballadors i creditors, que n’hi havia molts, però fins ara ningú no ha donat senyals de vida. Sembla mentida que en una societat moderna, a

la Catalunya del segle XXI hi pugui haver tals comportaments empresarials. I com a director, per desgràcia, quan vaig anar veient que els comportaments irregulars i els incompliments es convertien en norma, vaig intentar que les seves aspres ingerències en la feina dels periodistes, moltes vegades acompanyades de esbroncada i desqualificacions, no acabessin afectant la seva vida personal, cosa que no resultava gens fàcil. De fet, ha estat la pitjor experiència professional que he viscut a la meva vida, que no ha estat precisament curta ni mancada d’emocions. 6.Quines reaccions van tenir de les institucions, arran les denúncies del Matí Independent? Les institucions, que van percebre el caràcter tan atípic de la propietat del diari, ens van mirar amb certa cautela i distanciament. N’hi va haver una, naturalment, com ara la Diputació, que ens va declarar obertament un boicot i la guerra, en resposta a algunes informacions que vam publicar molt crítiques amb la gestió de l’actual presidència. Tanmateix, jo crec que en una democràcia, i més en la nostra, tan propensa a l’ocultació i a l’abús, la premsa ha d’exigir transparència i ha d’exercir el seu paper amb llibertat i responsabilitat. Els polítics han de saber afrontar les critiques quan són recolzades en fets irregulars, sempre que siguin verídics i se’n tinguin proves, com era el cas. 7.Quina relació tenia El Matí Independent amb el Grup Segre? ¿Amb Segre? Cap ni una, de relació. Més aviat a l’inrevés: la proposta que em va fer l’editora per dirigir un diari


28 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya autènticament independent, quan es podia témer que La Mañana anés caient sota l’òrbita de Segre, com a resultat del concurs de creditors, va ser la que a mi i a un bon grup de periodistes ex treballadors de La Mañana, ens va induir a acceptar el repte de llençar un diari que pogués mantenir l’alternativa plural a Lleida. 8.A que atribuiria el mal tancament i les males formes de gestió d’El Matí Independent ? Ja li he dit: aventurisme empresarial i poca experiència en el sector. El mal tancament va ser de jutjat de guàrdia, jo no havia vist mai una cosa semblant. 9.Que passarà amb els deutes deixats a treballadors, serveis, proveïdors i altres? Pel que sé, tant els treballadors com els proveïdors han iniciat actuacions i demandes judicials per intentar cobrar. 10.Creu que el tancament ha estat un escàndol per Lleida i pel periodisme? Sense cap mena de dubte, i en majúscules, però sembla que la crisi hagi escombrat tantes empreses, que una més no crida l’atenció. 11.Com pot ser que quasi ningú parli del tancament d’El Matí Independent, ni tan sols a la xarxa? A la xarxa ja es van publicar moltes referències a l’actuació d’aquesta senyora en relació a la revista El Triangle. Tot el que es denunciava allà, és el que finalment va succeir també amb El Matí Independent. Tots estàvem avisats, però ella no feia sinó justificar el passat i repetir constantment promeses i projectes de futur. Ara bé, dos mesos després ja vam veure que formàvem part d’una paranoia, un caprici o un engany. 12.Quin futur té com a director? Començareu de nou? Com a director, no ho sé, escolti, jo ja tinc edat de jubilació. Ara bé, un periodista no mor mai, sap? Cada dia tenim motius per rebotar-nos i revoltar-nos. 13.Com veu el futur de la premsa local a Lleida i comarques?

La premsa local, per la seva curta estructura i fidelitat al territori, té un futur més segur i estable que la premsa nacional, sotmesa a fluctuacions econòmiques més poderoses. Un diari és quelcom més que un producte comercial per a generar un negoci. Convé que no tingui pèrdues, d’acord, i si és possible, que ho és, que doni beneficis als seus inversors, però un mitjà de comunicació no és un negoci a curt. Cal tenir i compartir valors i idees en el projecte i a l’horitzó. Un diari no fabrica cargols ni caixes de cartó, sinó que fa valoració de la informació i crea opinió des de la llibertat, és a dir, és una peça important en una societat democràtica. El problema a Lleida, un cop desaparegut El Matí Independent, i amb La Mañana caient en l’òrbita de Segre, és l’uniformisme informatiu i, en conseqüència, la manca de crítica i d’independència i la pèrdua de pluralisme. 14.Li veu futur a la premsa catalana? Sí, és clar, som encara lluny d’un país sense diaris i només amb mitjans digitals. Algunes empreses arrosseguen greus problemes procedents d’aquella extinta època d’alegria i expansió econòmiques. Els diaris de paper s’han de reestructurar i redimensionar, res no tornarà a ser igual, però no desapareixeran en un futur pròxim. 15.Com veu el procés del dret a decidir? Independència o què? Jo crec que la gent té dret a votar una qüestió tan important com la que s’ha plantejat a Catalunya. Això és la democràcia, escolti, i caldria que tothom pogués expressar la seva opinió amb llibertat, ens agradi o no el resultat d’exercir un dret tan fonamental com votar. Jo, de gran, voldria ser anglès, miri el que passa a la Gran Bretanya, uns defensen la independència d’Escòcia, i d’altres s’hi oposen, però a ningú se li acudeix pensar que el govern britànic hauria de prohibir el referèndum. Aquesta és la gran diferència entre un país de profunda tradició democràtica, com el Regne Unit, i un país amb una relació històrica tan traumàtica amb la democràcia com Espanya, de cultura i tradició autoritàries. 16.Quina opinió li suscita el “Cas Jordi Pujol”, vostè que va ser director del gabinet de comunicació de la Presidència de la Generalitat de Catalunya del President Pujol ?

Octubre • Novembre 2014 La confessió de Jordi Pujol ens va deixar a tots astorats i perplexes, fins i tot als qui vam treballar amb ell molts anys. Jo no havia vist mai cap indici que Jordi Pujol pogués tenir diners a l’estranger. Caldrà escoltar les seves explicacions al Parlament. Una altra cosa ben coneguda, naturalment, són els negocis dels seus fills, sabuts per molta gent des de fa molts anys. I un bon grapat d’aquests negocis es van fer a l’empara del poder i de la influència política del pare. Però és estrany que tot això, que es coneixia des de fa molt temps, surti ara i es faci un ‘totum revolutum’ entre els negocis familiars, la dita herència amb comptes a l’estranger i el sobiranisme. Els jutges hauran d’escatir un embolic cridaner que no afavoreix gens la fe en els polítics ni en un sistema tan pervers i tancat com caracteritza la nostra dita democràcia. 17.A la seva edat, com es va atrevir, a liderar un projecte nou, com a director d’El Matí Independent de Lleida? Ja m’hi he referit abans. 18.Ramon Pedrós, vostè ha estat director de diversos diaris comarcals com el Diari de Tarragona, “La Mañana” o El Matí Independent de Lleida, tots ells d’ideologies diferents. Ens podria dir si un director és un gestor o té un model ideològic? El director d’un diari és, abans que res, un periodista que ha de vetllar per uns continguts informatius que siguin nous i atractius, però també veraços i rigorosos. En aquest sentit, ha de declarar la guerra a la manipulació, la desinformació i el titular interessat. D’altra banda, també ha de gestionar i aplicar la política editorial de l’empresa editora del diari. En aquest sentit, el diari és una empresa formada per uns inversos que l’han creada per defensar un projecte o un ideari. El director s’ha d’aplicar a combinar els dos factors, si ho veu possible, i si no, ja sap que pot dimitir. Per això hi ha diaris diferents, amb diverses orientacions i múltiples tractaments de la informació. I a tots ells hi treballen periodistes, que no sempre han de compartir el posicionament editorial de la seva empresa.

Ramon Pedrós Lleida, 10/9/2014


Octubre • Novembre 2014

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

29

El Banc de Temps de Lleida Què és un banc de temps? Un banc de temps no és un banc en el sentit habitual de l’expressió: no s’hi guarden diners, ni ningú no s’hi fa ric. Com a mínim no en el sentit monetari. En un banc de temps els socis intercanvien temps a canvi de serveis. Tots tenim algunes coses que ens agrada fer i d’altres que voldríem aprendre o que fessin per nosaltres. Al nostre entorn hi ha persones que estarien encantades de compartir els seus coneixements i habilitats, i hi ha persones que podrien necessitar un cop de mà. Un banc de temps és, en primer lloc, un sistema per posar en contacte aquestes persones que, d’altra manera, no s’haurien conegut o no s’haurien atrevit a ajudar-se. La diferència amb els intercanvis comuns és que, en comptes de ser de tu a tu, entre tan sols dues persones, el banc de temps possibilita fer-los en xarxa i, d’aquesta manera, arribar a molta més gent. Així, per exemple, el Giuseppe li ensenya italià a l’Ignacio, aquest ajuda a la senyora Carme a canviar unes bombetes, la senyora Carme ensenya a fer mitja a la Maria i la Maria conversa en català amb el Giuseppe. Això, a escala molt més gran, és un banc de temps. Però un banc de temps no

és només un sistema d’intercanvi. A més a més, fomenta les relacions interculturals i intergeneracionals, millorant així la qualitat de vida del barri; per la seva atenció personalitzada i lliure de diners, arriba a on les institucions oficials no arriben i estreteix els lligams entre les persones en oferir un tipus d’intercanvi no basat en els diners. Tot i això, ha de quedar clar que un banc de temps no és un voluntariat. S’hi va a rebre tant com a donar. Perquè tan important com saber donar és aprendre a rebre, a veure que els altres tenen molt per oferir i per ensenyar-nos.

Com funciona un banc de temps? La unitat bàsica d’intercanvi és l’hora. Cada soci o sòcia comença amb un compte corrent de cinc hores que pot intercanviar. Per ferho, ha d’escriure al web del banc de temps (bancdetemps.org) què demana i què ofereix. En cas que no disposi de connexió o no sàpiga fer-ho, disposa d’un servei de secretaria. Cada cop que els socis fan un intercanvi acorden el nombre d’hores que es transfereixen l’un a l’altre. Per poder rebre un servei cal tenir almenys una hora, i ningú no en pot acumular més de 10. Això és així perquè, a diferència del que passa l’economia monetària, l’objectiu del banc de temps no és

l’acumulació de capital, sinó la trobada i l’intercanvi de serveis i coneixements. Des que vam començar el projecte, però, hem descobert que alguns socis l’han ampliat a l’intercanvi o lloguer d’eines, roba i objectes a canvi de temps. Així, hi ha qui deixa un trepant i qui demana un cotxet pel seu nadó. Ens alegra molt que sigui així, perquè d’aquesta impensada manera fomentem que el compartir i el reutilitzar i millorem el nostre entorn.

Qui pot formar part del banc de temps de Lleida? Tothom qui vulgui, sempre i quan sigui major d’edat i

comparteixi els nostres objectius. També a partir dels setze anys, amb el permís dels progenitors o del tutor legal. Per apuntar-te pots passar per la secretaria, que actualment es troba a la seu de l’Ateneu Popular de Ponent, al número 10 de Pau Clarís. Els horaris d’atenció son dilluns de 16 a 19h i els dimecres de 10 a 12h. Si creus que et pot interessar, pots fer un cop d’ull al nostre web: www.bancdetemps.org. A les seccions d’ofertes i demandes veuràs tot el que s’oferta i s’ofereix. T’hi esperem! Ignacio Terrado Soci del Banc de Temps de Lleida


30 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Octubre • Novembre 2014

Nou Equip de Coordinació del Consell de l’Estudiantat de la Universitat de Lleida El Consell de l’Estudiantat és un òrgan de representació estudiantil on els principals objectius són defensar els interessos dels estudiants, fomentar la participació de l’estudiantat, donar a conèixer els òrgans de representació entre la comunitat universitària i crear un sentiment de pertinença vers la nostra universitat. A més a més, estem plantejant una política de captació de nous representants, d’elaboració de manuals i protocols de bones pràctiques en representació estudiantil i, finalment, treballar conjuntament per fer un bon ús de les xarxes socials i el web per la transmissió d’informació.

Ignasi Gasset, Vanessa Diaz i Roger Brufau passat mes de maig els Esitatlestudiants de la Univerde Lleida van escollir

el nou relleu del Consell de l’Estudiantat de la Universitat de Lleida. L’equip de

coordinació està format per la Vanessa Díaz com a coordinadora, en Roger Brufau com a tresorer i l’Ignasi Gasset com a Secretari.

Com a nou equip, volem continuar amb la línia de gestió de l’anterior, elaborant amb ganes la millora continua d’una institució que la sentim nostra, potenciant la figura del coordinador de centre, així com la del delegat i altres figures on puguin participar la resta de comunitat universitària. Amb això, volem intentar implicar estudiants de diferents perfils i centres perquè sigui el més representatiu possible. Tanmateix, hem de seguir desenvolupant aquells aspectes que considerem importants com ara el relleu dels consells, la formació dels representants, la difu-

sió d’informació i les relacions institucionals. Addicionalment, volem plantejar figures de referència per les normatives, esdeveniments i publicitat, entre altres afers, fomentant alhora la participació de tota la comunitat universitària, fent del Consell un òrgan el més representatiu possible. Com a activitats en les quals ja estem treballant pel curs 2014/2015 hi destaquem el Curs de representació estudiantil, Jornades de formació per delegats i representants estudiantils, la Setmana de la Marató, la Festa Major de l’estudiantat i altres activitats de caràcter informatiu i assessor en aspecte de normatives i beques. Ens podeu trobar al despatx 0.12 de Rectorat (davant de la sala d’estudi), enviant-nos un correu a consell@estudiantat.udl.cat o bé trucant-nos al 973 70 20 32. Us animem a participar amb nosaltres!

http://estudiantat.udl.cat


Octubre • Novembre 2014

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Referència de les obres, artistes i les seves explicacions de la mostra #artveuivot que reproduïm en aquest LO CAMPUS

1

2 5

4

7

3 6

8

7. “Emprendre el vol, 2014” de Jordi Borràs Abelló. Ja ho explicava Cirlot al Diccionari de símbols: tot ésser alat és un símbol de l’espiritualització, l’ànima humana representada en forma d’ocell, de la mateixa manera que l’estel de cinc puntes, representació antropomòrfica en moltes cultures, simbolitza l’anhel, l’elevació cap al principi de llibertat. L’ocell negre que escull emprendre el seu camí a la recerca de la llibertat, una senzilla metàfora per descriure la voluntat popular de decidir el seu futur com a principi democràtic més elemental. 8. “Contra l’eròtica del poder, l’eròtica del votar, 2014” d’Antoni Llena. Enfront del control a què estem sotmesos per part del poder cal seguir mantenint espais de llibertat. J. M. Coetzee ens ofereix com a antídot l’espai de la poesia: «Els amos de la informació s’han oblidat de la poesia, on les paraules poden arribar a tenir un significat totalment diferent al que diu el

31

1. “Sense vot, sense veu!, 2014” d’ANT (Anthony Garner). «Votar per l’autodeterminació és un dret, ni més ni menys.» 2. “Volem votar!, 2014” de Josep Pla-Narbona. El cartell s’ha fet a partir de la reproducció fotogràfica d’una pintura meva a l’oli sobre tela de 59 x 85 cm a la qual, posteriorment, se li ha afegit el text per mitjans digitals. La imatge és molt literal, representa una persona amb ànsia de viure en una Catalunya independent a qui l’Estat espanyol li tapa la boca, impedint-li expressar-se. 3. “Volem, 2014” de Manel Fontdevila. Sempre que he de fer dibuixos en aquesta direcció em ve al cap en Cesc, que tenia el traç, la intenció, el color just i, encara més important, sabia representar el pensar de la gent. Evidentment, les coses que finalment em surten no estan ni de bon tros a l’alçada, però, en fi, que valgui l’homenatge. 4. “Sense títol, 2014” de Quim Domene. Al contrari d’altres països en què els artistes utilitzen la seva iconografia identitària, a Catalunya s’ha representat visualment molt poc la nostra simbologia patriòtica. Aquest treball utilitza alguns dels nostres símbols nacionals a través de la ironia i de la nostra idiosincràsia més tòpica: la que parla del seny i la rauxa.

9

5. “Dret a decidir, 2014” de Javier Mariscal. Les lletres estan com dibuixades per moltes mans, capes, subratllades, rascades, amb traços superposats. Són lletres amb colors vius que criden i reivindiquen amb alegria una cosa molt important per a qui ho escriu, en una pissarra. Potser són llums de neó al cel negre d’una nit sense estels. 6. “Jo vull, 2014” d’Ernest Altés. Un element tan feble com un full de paper, això sí, amb la voluntat de ser, pot trencar el material aparentment més sòlid.

lèxic, on la guspira metafòrica va sempre un pas endavant de la funció descodificadora, on sempre és possible una nova lectura imprevista.» I també Wallace Stevens: «El poeta representa la ment en l’acte de defensar-se de si mateixa.» 9. “LLIBERCAT!, 2014” d’Anton Roca. El treball proposat es constitueix mitjançant una improbable cruïlla temporal que permet que es trobin, en un mateix àmbit contemporani, un cartell d’en Carles Fontserè (19361939?) i una fotografia feta l’any 2001. La citació històrica del mot LLIBERTAT! reproduït ara en la imatge de l’acció Observatori Atikamekw, feta a la reserva dels Atikamekw, al Résérvoir Goin del Quebec, l’any 2001. En aquella ocasió, en suport dels drets civils dels «amérindiens», avui amb el mateix esperit, per donar suport al procés civil, cultural i social català i a les aspiracions històriques de LLIBERCAT! del poble de Catalunya.


participa i vota el 9 N


Millions discover their favorite reads on issuu every month.

Give your content the digital home it deserves. Get it to any device in seconds.