LO CAMPUS número 38 2a edició

Page 1

El periòdic universitari de Catalunya

LO CAMPUS

Setembre - Octubre 2018 Tretzena època Número 38 2€

Trencadís o trencadissa independentista

Al sobiranisme català li cal un viratge pausat, però radical


EDITORIAL

2 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Setembre - Octubre 2018

Trencadís o trencadissa independentista? Al sobiranisme li cal un viratge pausat, però radical É

s evident que la repressió espanyola no para d’atacar tots els nivells de l’independentisme, tant l’organitzat com el mobilitzat i això ho fa utilitzant tots els aparells de l’Estat que fan la seva feina ben especialitzada. Tots conjurats per salvar la Unitat d’Espanya amb la idea de fons del “A por ellos” són capaços de rebentar les pròpies estructures democràtiques. No només hi ha presos polítics i exiliats, sinó que també hi ha més d’un milers de persones implicades en processos judicials, molts d’ells com a conseqüència del referèndum de l’1 d’octubre. Repressió i repressió, més barroera o més subtil però repressió. Però a més, aquesta repressió acaba produint: por, autocensura i canvis de comportaments polítics i socials que han acabat influint a la pròpia classe política independentista. Les desavinences de la majoria independentista al Parlament porta molt de tot això. Però no només, perquè el que hi ha és un xoc frontal de diverses i diferents cultures polítiques dels partits independentistes. El que podríem anomenar TRENCADÍS PLURAL de l’independentisme. Quan es parla de la CUP tothom s’atreveix a dir que són diferents dels altres independentistes organitzats. S’hi veu diferències d’organització, de participació dels seus, les seves dèries i fòbies etc.,etc. Tothom s’hi atreveix a la seva caracterització, hi ha autèntics “cupanolecs”, encara que s’equivoquin de dalt a baix. ¿Però quina diferència hi ha entre ERC, Junts per Catalunya, PDeCat, Demòcrates de Catalunya, Junts per la República, la Crida Nacional per la República, Esquerres per la República i Grup d’Esquerres per la Crida?

Perquè tot això existeix i actua diàriament, encara que a les tertúlies, a les columnes d’opinió i els gurus de la ràdio i de la televisió ho divideixin en dos: ERC I els Convergents que van canviant de nom. No és una simplificació innocent: d’entrada és una desqualificació de l’independentisme de centre i d’esquerra que no és ERC. Quan la desqualificació bé d’un membre d’ERC sap perfectament que diu i quan ve de l’espanyolisme, tant el democràtic com el reaccionari, per una banda és perquè no entenen res o per l’altra, és per emmerdar tot el moviment independentista organitzat que no és ERC, en el “pujolisme” i el famós 3%. Hi havia un acord entre ERC i Junts per Catalunya per crear un govern de coalició que tenia com a punts fonamentals restituir les institucions, revertir els estralls del 155, restituir a la Generalitat les dones i homes represaliats -començant pel President Puigdemont- i defensar a tots nivells les persones a la presó, a l’exili o amb qualsevol imputació. Aquest govern tenia una majoria parlamentaria que li donava suport. Des del plenari del Parlament de Catalunya, el primer celebrat després de l’estiu, sabem que l’independentisme ha perdut la majoria per desavinences entre ERC i Junts per Catalunya en la restitució i defensa dels drets dels diputats empresonats i a l’exili. Una increïble votació conjunta entre ERC i el PSC a la Mesa del Parlament ha tombat el tenir vot els empresonats i exiliats de Junts per Catalunya. La conseqüència ja és de tots sabuda. És la perduda de diferents mocions que calia votar, per exemple les més simbòliques, com el reprovar al rei o seguir demanant l’exercir el dret a l’autodeterminació. Continua a la pàgina 5

Convidat pels castellers des de la plaça, el President Torra baixa del balcó de l’Ajuntament i se suma, a la pinya del 3de8 dels Castellers de Barcelona / 24 setembre / Festa de la Mercè / Barcelona. Coeditors: Associació universitària

LO CAMPUS Redacció:

AMICS de LO CAMPUS / UdL i

Carrer Pere de Cabrera 12, 2º 9ª

Editor i Director:

Número 38 Setembre / Octubre 2018

Associació VIVÈNCIA ARANESA, -“As-

25001 Lleida • Telèfons: 973204907

Joan-Ramon Colomines-Companys

Versions de paper i digital.

sociacion Culturau e Civica Vivéncia

redaccio@locampus.cat

direccio@locampus.cat

Dipòsit Legal: L-658-08

Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus”-.

http://www.locampus.cat

microSuplement ER ESTUDIANT occitania@locampus.cat


Setembre - Octubre 2018

A la “Família independentista”: com ha repetit moltes vegades el President Torra, LA RESTITUCIÓ del President Puigdemont és una condició indispensable.

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

3


4 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Manifestació a Barcelona / 11 de setembre de 2018

Setembre - Octubre 2018


Setembre - Octubre 2018

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

5

EDITORIAL / (ve de la pàgina 2) ERC amb l’activa participació del President del Parlament Torrent, han aconseguit el que en realitat volien: liquidar parlamentàriament al President Puigdemont. Ja es pot maquillar com es vulgui, ja poden plorar llàgrimes de cocodril, ja poden dissimular i fer els “pastorets” de compareixences conjuntes del President Torra i el Vicepresident Aragonès : la trencadissa real i mental de la majoria parlamentaria i la governamental és total. Ah! Diuen que només hi ha problemes entre ells al Parlament? Al Govern, no? A part que és un govern amarat de “Santis Vilas” és a dir Consellers que diuen que treballen per la independència i no ho fan; és un govern de compartimentacions partidistes i sectàries i que digui el que digui el President Torra, no fan polítiques implementades des de la transversalitat dels Departaments, sinó que són més departamentals que mai. Cadascú defensa la seva “torre de marfil”, la seva àrea d’influència i la col·locació dels “seus”. Les restitucions han anat per barris i s’han resolt sempre de forma sectària. A part de tot això, el Pla de Govern no entusiasme a ningú i menys a l’independentisme militant. Ara només quedarà com diuen un “govern de resistència”, però no de lluita-

dors, sinó de “resistència” de nàufrags. Les ploraneres nostrades i els ploraners nostrats es trenquen les vestidures i els polítics difonen un discurs des de victimista fins de catàstrofe nacional, això sí, aguantant dia rere dia els insults de la manada del 155, el cinisme del Comuns i la incordian moralitat nostrada de la CUP.

des de les direccions de les elits independentistes. La unitat s’ha de fer cada dia als 947 municipis de Catalunya. S’ha de crear i articular una Plataforma política i cívica independentista amb el primer gran objectiu: guanyar les properes eleccions municipals.

Però tranquils que estem millor que mai el món independentista. Des de quan teníem més de 2 milions i mig de persones independentistes de pedra picada?

Que no volen participar ni ERC, ni la CUP a la Plataforma? Que els bombin! Això sí, s’ha d’interpel·lar les bases d’aquesta partits que n’estan fins el monyo de tanta “noblesa”, “elit” i “casta” directiva.

Simplement el que cal és una enorme correcció de tàctica, d’estratègia, de mobilització i de formes organitzatives.

Potser que el que s’anomena la CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA sigui aquesta plataforma que cal crear?.

Hem de fer un viratge, pausadament però radical, deixant als sectaris i màgics independentistes en les seves dèries caduques de partit. Fins i tot alguns d’ells caldria donar-los-hi el “Premi de les 155 monedes de plata” per negligents. Però que facin el que vulguin.

Podria ser o no, tot dependrà de si torna a ser un “corral” de polítics independentistes somniadors i de broquet o una estructura cimentada de base molt professional i militant, per guanyar el discurs diari, les adhesions diàries i el vot quan calgui. Tots aquells que vulguin una Plataforma molt flexible, volàtil i superguai de happy flowers, sense estructures fortes pròpies i vulguin aprofitar estructures d’altres partits, que s’estiguin o que s’apuntin a “ERC-Nosaltres sols”.

L’independentisme unitari, transversal i progressista s’ha de posar en marxa de veritat. El President Puigdemont s’ha de posar les piles, deixar de fer el ploramiques i actuar com un estratega militant. Cal exercir un lideratge potent i pragmàtic. D’entrada la unitat s’ha de promoure des de la base, no només

Que ningú s’escandalitzi. La Plataforma si vol ser guanyadora li caldrà obertament diferenciar-se d’altres opcions de

vocació minoria, però aquesta diferenciació es pot fer amb escrupolós respecte, però volent guanyar i liquidant la pallassada política dels altres. Fa feredat avui veure el passeig d’alguns diputats de Junts per Catalunya que van pels mitjans de comunicació com a passerells, demanant tot el dia perdó i no saben diferenciar-se dels altres contrincants. La gent normal, el votant, ha de entendre les diferències de cadascú. Quan la CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA quedi fundada sota el lideratge del President Puigdemont, el President Torra i Jordi Sánchez es trobarà que enemics i contrincants els hi diran que només són els “Convergents” amb canvi de nom. Òbviament no serà això, perquè serà una plataforma transversal que agruparà gent de manera individual, partits, col·lectius i associacions de ideologies diferents dins de l’espectre dels liberals, els demòcrates cristians, els socialistes, els àcrates fins els anti-sistema, tot units en acció, tàctica i estratègia per aconseguir la independència de Catalunya. La Crida Nacional de “Convergent” res de res. Els partits que vulguin s’adheriran orgànicament a la Plataforma com el PDeCat per exemple,

LO CAMPUS DIARI Cada dia: premsa universitària

http://locampusdiari.com


6

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Setembre - Octubre 2018


LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Setembre - Octubre 2018

7

EDITORIAL / (ve de la pàgina 4) o perquè no: l’ERC si cau del cavall, però els partits no seran la Plataforma. La Plataforma no pot crear equivocs, no només per respecte als seus adherits, sinó per eficàcia. Però fins i tot, no costa tant d’entendre per exemple, que en un poble petit o mitjà, no pot estar la Plataforma en un local d’un partit adherit, perquè tothom el veuria com el partit i no com la Plataforma. Amb la Plataforma ho tenim tot resolt? Evidentment que no, però és la fórmula útil per “ampliar la base” sense desnaturalitzar el projecte independentista. Recordar que tota la lluita anti-represiva té un contingut independentista i deixem-nos de romanços, quan parlen de republicanisme i no són independentistes, parlen de República espanyola. Per nosaltres és la República catalana. Acabem ja la broma de flirtejar i de fer de “Coscubiela” amb vernís de Colau. Però a més, hi ha una cosa desesperant, els que son d’esquerra socialista fins i tot els àcrates i que s’apunten al Projecte Puigdemont: Per què educadament i respectuosament no maxaquen els que s’auto-anomenen socialistes com el PSC o la pròpia ERC?. Estan com acomplexats, callats i inútils com a polítics per convèncer al personal. Com venen alguns d’aquests partits en els que militaven, passen de

puntetes, quan a ells els crucifiquen i crucificaran sense pietat. I és que de fet el problema de L’INDEPENDENTISME RESPONSABLE és que ningú fa la seva feina : - el President Quim Torra s’ha transvestit de Paluzie, la presidenta de la ANC; - en Marcel Mauri Vicepresident d’Òmnium actua descaradament com si fos d’ERC; - la Elisenda Paluzie d’ANC dona lliçons als partits, però ells no proposen ni implementen ni una sola idea factible de desobediència civil possible, no fan res per una mobilització productiva; - els CDRs radicalitzats i sempre emprenyats, no saben o no volen aïllar els que actuen amb violència. Els violents i no les auto-organitzacions dels CDRs, son els autèntics boicotejadors del Procés que cal identificar i foragitar de les mobilitzacions. Violència, de qualsevol intensitat: tolerància zero; - el President del Parlament Torrent, marcat per sempre per haver pres la decisió de suspendre unilateralment el Ple d’investidura del President Puigdemont, s’ha convertit amb un tap d’ampolla que obstrueix i tensiona. És el col·laborador privilegiat de la destrucció del consens sobiranista; - el Govern Aragonès -el veri-

table president in pectore, per alguns- juga i juguen a l’autonomisme, talment com si el pujolisme hagués ressuscitat; - el President Mas no està reforçant ni organitzant els independentistes liberals com li correspondria; - el Conseller Comin o el Delegat governamental Ferran Mascarell tampoc estan reforçant els independentistes socialistes com els hi correspondria i - el President Puigdemont s’ha oblidat de la “Faula Convergent de la bombona de butà”. La Faula? En diuen faula o llegenda però és verídica. Hi havia un Conseller de Benestar Social d’un dels governs del President Pujol, (per cert un Conseller que era un impresentable faldiller), que un bon dia fou informat que un ciutadà de Barcelona s’ho estava passant malament i passava fred a casa. El Conseller colpit pel problema, va agafar el cotxe oficial, va anar a un centre que venien bombones recarregades de butà (les grans, les taronja), la va comprar, la va posar al cotxe oficial i es va dirigir a casa del ciutadà necessitat. Més tard el President Pujol que era informat de tot, va cridar i fer venir al Conseller a Palau i li va explicar que la seva responsabilitat no era facilitar la bombona a un particular, sinó organitzar de manera compartida i delegada les feines de suport en be-

nestar social. Està bé que el President Puigdemont vagi de conferència en conferència per Europa, però ja seria hora d’organitzar de manera permanent un “exercit de propagandistes” a la causa, per cada un dels Estats de la Europa Unida. La tant necessària projecció exterior política i reivindicativa de l’independentisme català no és ni el Diplocat, ni els funcionaris delegats de l’exterior de la Generalitat, s’ha de muntar una estructura professional militant que sigui la “Gran Ambaixada de Catalunya” de la nostra lluita. Això és prioritari a un “Consell de la República”. “Consell de la República” que hauria de crear-se després de les properes municipals i a partir dels càrrecs electes municipals, nacionals, estatals i europeus, coaptant a qui calgui pel seu significat institucional, però la llavor i el primer desplegament ha de venir de Catalunya i de les urnes. Llavors a la Casa de la República situada a la valona ciutat de Waterloo s’ha de consolidar la “Gran Delegació Governamental del Consell de la República” representada pel President Puigdemont. Joan-Ramon Colomines-Companys Director de LO CAMPUS i del digital LO CAMPUS DIARI

Junts per la República Demòcrates per Catalunya? ERC ? Esquerres per la República

Grup d’Esquerres per la Crida

CUP ? PDeCat

revista LO CAMPUS

independents

Junts per Catalunya

PLATAFORMA UNITÀRIA i TRANSVERSAL d’adherits de manera individual i de partits, entitats civils i associacions que col·legiadament s’hi adhereixin.


8 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Setembre - Octubre 2018


Setembre - Octubre 2018

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

9

CONFERÈNCIA del President de la Generalitat de Catalunya Quim Torra “El nostre moment”

Benvolgudes amigues, benvolguts amics,

amb passió aquest estiu, atrapat pel seu món de paraules:

Aquesta conferència no és pas una protesta, sinó una proposta.

“Finalment submergida l’ombra del vell temps al fons orb del celler, compassarem la cadència del pas per camins ignorats buscant les genuïnes arrels a les paraules mítiques de pau i llibertat.”

Perquè Catalunya es troba avui en una cruïlla. Perquè amb presos polítics, exiliats i milers de catalans investigats i processats, l’hora és greu. Perquè la llibertat i la justícia només són vàlides en la veritat. I perquè la veritat ens exigeix determinació, resistència i esperança. Per això aquesta conferència és una proposta a aturar-nos a la cruïlla, observar, pensar, revisar què ha passat fins ara i analitzar quins són els paranys i les oportunitats que se’ns poden presentar d’ara endavant. No tan sols no hem de tenir por de ferho, sinó que és una exigència, una necessitat i una obligació per a poder avançar i mirar altra vegada cap endavant. Cap al nostre obstinat compromís amb la causa justa de la independència de Catalunya. Per dir-ho una mica millor, permeteu-me una breu incursió poètica, d’una poetessa ebrenca, Zoraida Burgos, que he llegit

Crec que és exactament aquest el punt: ens cal sortir del fons orb del celler i travessar camins ignorats per a arribar a trobar les arrels, el significat profund del que ens proposem com a país: la pau i la llibertat. I abans de continuar vull apuntar algunes consideracions que són la base de totes les reflexions que avui us vull fer. Per exemple, que encara que no som on volíem ser, no hem retrocedit. És a dir, és cert que en alguns aspectes no hem avançat aquests últims mesos, però tampoc no hem fet cap pas enrere i no hem renunciat absolutament a res. Hi ha hagut un intent planificat de destruir l’ideal independentista. Malgrat aquest intent, el

poble de Catalunya ha resistit. No hem fet cap pas enrere i no hem renunciat absolutament a res. I davant l’opinió pública internacional, la nostra causa és més sòlida i respectada que mai. El nostre punt de partida és el referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre, la gran mobilització del 3 d’octubre i la declaració política d’independència del dia 27. També vull que quedi clara la meva confiança absoluta en el poble de Catalunya: Parlo d’un poble madur que no s’ha deixat atemorir per les presons, els exilis, les amenaces, les persecucions judicials, els xantatges ni les profecies de catàstrofe que han arribat de l’estat espanyol, de tots els aparells de l’estat espanyol, començant pel rei i acabant pel darrer magistrat de sala del Tribunal Suprem. Parlo d’un poble plural, de llengües i creences, d’orígens i de militàncies, cohesionat per uns valors de convivència, de pau i de fraternitat. I que sap que si perdem el respecte als valors

que ens ha fet ser com som, ho perdem tot Parlo d’una societat revoltada, sacsejada, crítica –afortunadament crítica!– que ha fet de la resistència a la injustícia i l’opressió un mandat de vida, que s’ha compromès cada dia en la defensa a ultrança d’uns valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat. Parlo d’un poble adult que ha fet de la veritat una fortalesa, i del compromís amb la democràcia una virtut. Parlo d’una societat que ha vist com els drets humans dels seus ciutadans eren vulnerats en nom d’un legalisme autoritari contra el qual ha sabut alçar i salvaguardar els seus drets originaris, és a dir, la seva sobirania. Però parlo també d’un poble solidari, que ha entès que la dignitat no és negociable, que els drets humans no són negociables, i que no es poden suspendre ni retallar els avenços socials que ens menen a una societat més justa i amb oportunitats per a tots. No, és clar que els drets


10 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Setembre - Octubre 2018


socials no són negociables. Parlo d’una societat que, malgrat la desigualtat que ens esforcem a combatre, ha fet de la cohesió, la igualtat d’oportunitats, l’esforç, el valor del treball i de la diversitat i l'acolliment les seves banderes d’identitat col·lectiva. Parlo d’un poble unit contra el feixisme i que combatrà sempre –amb tots els arguments de la democràcia, l’humanisme i la decència– l’ou de la serp de la intolerància i el totalitarisme. Parlo, sí, sobretot parlo d’una societat majoritàriament compromesa amb la causa justa de la independència de Catalunya i que per això s’alça fraternalment solidari amb la sort de tots aquells que són perseguits i castigats per haver afavorit, assistit, defensat o organitzat aquell acte de determinació pacífica i democràtica, profundament pacífic i democràtic que va ser el referèndum del primer d’octubre. Parlo, en definitiva, com diu Zoraida Burgos, d’un poble que persisteix, tenaçment, infatigablement, a cercar les genuïnes arrels a les paraules mítiques de pau i llibertat. Us convido, doncs, a cercar-les junts, aquest vespre. Perquè aquesta conferència no és pas una protesta, sinó una proposta. Com hem arribat fins aquí El país ha canviat molt aquests últims deu anys. Podem dir, per fer servir una expressió planera, que s’ha girat com un mitjó. És importantíssim d'entendre que l’independentisme no és tan sols avui el corrent polític central de la societat catalana, sinó que té la majoria social del país al darrere; les dues darreres eleccions al Parlament han confirmat el mandat democràtic republicà i han donat una majoria absoluta a les forces independentistes.

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya Els sondatges certifiquen aquest punt de situació i també ens donen altres dades suggeridores: que un 80% de la població dóna suport a un referèndum d’autodeterminació vinculant, que també un 80% és contrari a la repressió exercida per l’Estat espanyol aquests darrers mesos i que, altra vegada, un 80% ja no percep la monarquia com una institució pròpia. Aquests tres grans consensos: referèndum, antirepressió i republicanisme com a forma de govern són fonamentals. Es tracta d’una evolució irreversible, no en tinc cap dubte. Hi ha ningú que pugi sorprendre-se’n? Qui pot no voler decidir el seu futur? Qui pot ser al costat d’algú que reprimeix idees pacífiques i mandats democràtics? Qui pot donar suport a una monarquia que empara la violència contra els ciutadans del seu poble?

Davant d’un procés independentista radicalment democràtic i pacífic, i ho repetiré tantes vegades com calgui, radicalment democràtic i pacífic, la violència d’Estat, de tots els poders de l’Estat, des del primer d’octubre fins a la desmesura amb què han estat perseguits els polítics catalans que complien el mandat del nostre poble –consellers, parlamentaris, batlles, regidors, però també centenars de ciutadans anònims–, ha enterrat els drets civils i les llibertats fonamentals. Uns drets i unes llibertats que teòricament la Constitució espanyola ens havia de preservar com a ciutadans d’una democràcia que es volia moderna. Encara més, ha estat precisament basant-se en aquesta Constitució, tal com Felip VI ens va recordar en el seu discurs del 3 d’octubre, que s’ha justificat allò que és injustificable: presons, exilis, persecució i violència.

Tot això és fruit del que hem viscut aquests anys. Totes les màscares i els maquillatges de la transició han caigut o s’han desfet galtes avall. No parlo d’una institució concreta, ni d’un partit, ni d’un sector de poder. Parlo de tot un sistema que ha viscut i perviscut gràcies a haver-se aferrat al vell principi lampedusià que diu que ha de semblar que tot canvia perquè no canviï res.

Avui tothom ha posat les cartes damunt la taula. Després d’una tardor i un hivern duríssims, però reveladors, ja sabem on està disposat a arribar l’estat espanyol quan emprenem el camí de l’autodeterminació.

El pacte constitucional es va trencar amb la sentència de l’Estatut. I la cara més intolerant i menys democràtica de l’Estat ha esclatat ara quan s’ha posat en dubte un dels pilars fonamentals en què es basa precisament l’estatus quo i les hegemonies de poder a Madrid, com és la unitat indivisible d’Espanya contra la sobirania dels pobles.

I tanmateix, avui, amb la perspectiva d’un any passat, emergeix el referèndum del primer d’octubre com un extraordinari esclat d’apoderament ciutadà i de sobirania exercida, que vull reivindicar ara aquí com un acte, sí, democràtic i pacífic, un acte polític transcendent i constituent.

L’Estat va cometre un gran error amb aquella sentència, i ara podria cometre’n un altre amb la sentència del Tribunal Suprem contra el govern i la mesa del Parlament de Catalunya.

I encara sabem una cosa millor. Una cosa que ja pressentia Mestre Pompeu Fabra fa més de 85 anys: «Només tindrem el que nosaltres sapiguem guanyar.»

Doncs bé, a la força i violència policial utilitzada el primer d’octubre contra un poble que votava, va afegir-s’hi tota la força i violència legals i judicials contra uns representants públics que van mantenir-se fidels al mandat del poble.

11

El Parlament de Catalunya va ser dissolt; el Govern, destituït, empresonat o obligat a exiliarse; i milers de catalans –la xifra esgarrifa, milers!– han estat investigats, encausats, processats o detinguts, hi insisteixo, tan sols per haver col·laborat en una votació democràtica. Els drets humans més elementals han estat i són trepitjats, les llibertats d’expressió i pensament, amenaçades i criminalitzades. I aquests últims dies, encara hem hagut de sentir com som amenaçats amb noves extorsions i aplicacions de l’article 155 o com fins i tot obertament es proclama que segons quines actituds polítiques emprenguem el resultat final de judici del primer d’octubre pot ser condicionat. Unes declaracions intolerables, que no fan sinó confirmar que som davant d’un judici polític, una eina més de què s’ha valgut l’estat per mirar d’anul·lar una idea, de combatre des de la no política allò que és una qüestió política. I aprofito aquesta oportunitat per confirmar allò que ja vaig dir en el meu discurs d’investidura: de totes les decisions polítiques que jo i el meu govern emprenguem, només nosaltres en som i serem responsables. És de tot això que us vull parlar aquest vespre: Vull parlar-vos de la gran causa general contra els drets civils i nacionals que l’Estat espanyol ha instruït i manté. De la sistemàtica suspensió i anul·lació dels drets socials votats pels catalans i impugnats pels tribunals espanyols. Us parlo de mesos de presó, de mesos d’exili, per haver permès que un poble decidís el seu futur. Us parlo de vides robades, d’instants d’amor segrestats, de mirades entre barrots. Us parlo de massa llàgrimes vessades. Us parlo de tantes amenaces eixorques.

Escultura de Miquel Navarro

Setembre - Octubre 2018


12 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya I us parlo també d’un fet que deixa incrèdul el món sencer. Us parlo de com en ple segle XXI, l’Estat espanyol no vol respectar el dret d’autodeterminació dels catalans. Un dret reconegut internacionalment i que també molts juristes espanyols reconeixen. Doncs que Sepharad sàpiga sempre que aquesta és la nostra fortalesa, la democràcia; i que aquests són els nostres baluards, els vots. És a dir, la voluntat lliure de les persones. Perquè la llibertat s’ha de resoldre en llibertat. Per què els fan tanta por les urnes? Potser és perquè, com ja deia l’expresident Aznar fa pocs dies, el problema de l’independentisme és que ‘si ens posen unes urnes, guanyem’? Diu el nostre cronista Ramon Muntaner "que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, encara que alguns més s'hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà” . Doncs avui la corda que ens lliga i ens fa mata de jonc són la democràcia, la pau i la llibertat. I és aquí, justament aquí, on hem de fer-nos gegants. Hem arribat més lluny que mai en el camí de la independència sobretot per tres raons. Primer, perquè no hem actuat d'una manera reactiva i hem portat la iniciativa. Tot el que hem fet ho hem fet a favor de la gent i en contra de ningú. Segon, perquè en els moments crucials hem sabut prioritzar la unitat, que vol dir la generositat, per damunt dels interessos particulars o partidistes.

Dona, ocell i una estrella de Joan Miró

I tercer, perquè el projecte de la independència és inclusiu i afavoreix el conjunt de la població. Tothom es beneficiarà de l’existència de la República Catalana, pensi què pensi, vingui d’on vingui, i senti què senti. La proposta de l’independentisme és una proposta de benestar, de progrés, de cohesió, de creació d’oportunitats, de repartiment de la riquesa. És per tot això que som republicans. Som republicans perquè volem fundar una societat de drets i deures, de llibertat i de justícia, de pau i d’opor-

Setembre - Octubre 2018

tunitats. Una societat oberta al món, que fa anys que ha interioritzat els desafiaments globals del segle XX, com la digitalització de l’administració, el canvi climàtic o la creació d’eines de participació eficients en la gestió del govern.

tar a tothom. Però no renunciarem mai al nostre dret d’autodeterminació. Querría dirigirme a todos aquellos que comparten nuestra lucha por la libertad, pero también a todos aquellos que no la comparten.

I ara què?

A todos les decimos que jamás el pueblo de Catalunya no se apartará de la vía democrática, pacífica y del escrupuloso respeto al derecho de autodeterminación de los pueblos, así como de la defensa de los derechos civiles de todos los ciudadanos.

Tenim un objectiu clar. Hi insisteixo: Catalunya com a estat independent en forma de República. Tenim un mandat i ara cal superar tots els entrebancs que ens posin per a ferlo realitat. Aquestes últimes setmanes he anat explicant que cal crear un nou moment. Ho he arribat a expressar dient que "calia crear un nou primer d’octubre".

Hemos ofrecido siempre, ofrecemos hoy y lo haremos en el futuro una y otra vez, diálogo y negociación, por si se quieren parar los abusos y las arbitrariedades, por si se quiere liberar a los presos políticos y aceptar el retorno de los exiliados, por si se quiere reconocer y hacer efectivo el derecho de autodeterminación del pueblo de Catalunya.

Evidentment, el referèndum ja s’ha fet. No estem pas encallats en la mateixa pantalla. No parlo de repetir res que ja hàgim fet. Proposo que siguem capaços de recuperar la dinàmica d’apoderament popular i democràtic que ens va portar a l’èxit del primer d’octubre, i sumar forces amb tots aquells que el 3 d’octubre van sortir al carrer en defensa dels drets i de les llibertats civils i polítiques i contra la repressió. Tots plegats compartim els mateixos valors republicans.

Aquí estamos y estaremos siempre, porque, como dijo el presidente Kennedy: “Que nunca negociemos por miedo, pero que nunca tengamos miedo a negociar”.

I són aquests ideals d’un país millor que xoquen davant del vell Estat espanyol de sempre, incapaç no pas d’entendre sinó tan sols d’escoltar les veus de les nacions que hi habiten.

Després d’uns mesos de resistència i de restitució de les nostres institucions, ens toca encarar els mesos vinents, jo diria les setmanes futures, amb la determinació certa, la voluntat de sacrifici i de suma i el compromís d’esperança col·lectiu per a assolir el nostre objectiu de nació lliure i sobirana. És el poble qui ens ha donat la iniciativa per tirar endavant aquest projecte. És cert que per això demanem diàleg i, sobretot, negociació. Persistirem sempre a oferir la mà oberta a l’estat espanyol per a trobar, conjuntament, bilateralment, una solució política del gravíssim conflicte polític entre Espanya i Catalunya. És un conflicte que beu també en la gravíssima crisi constitucional de l’Estat espanyol, que no es resoldrà fins que no sigui el poble espanyol mateix que no s’apoderi de la seva sobirania. Com sempre ha fet el poble de Catalunya, tornarem a escol-

Esta conferencia es también una propuesta a todos los ciudadanos de España, piensen como piensen sobre la independencia de Catalunya, pero que, frente a la violencia, las amenazas y las injusticias deseen sumarse con nosotros a una marcha por la defensa de los derechos civiles y sociales y del derecho de autodeterminación de los pueblos. A todos los que os solidarizáis con nosotros, que compartís nuestros mismos valores republicanos, nuestro más fraternal abrazo. Os animamos a que en cada ciudad de España también os unáis a esta marcha por nuestros derechos. No queremos vencedores ni vencidos, buscamos la victoria compartida. Gracias a todos los ciudadanos de España que mostráis vuestro compromiso con una solución política y no represiva para el conflicto entre Catalunya y las instituciones del Estado. Es la hora de dialogar, escuchar y negociar. Y para que sea posible esta negociación y este acuerdo, es necesaria la liberación de los presos políticos y el retorno libre de los exiliados y exiliadas. És per tot això, amigues i amics, que ens cal fer allò que s’han imposat


a si mateixes totes les societats que han lluitat per la seva llibertat, que es basa en l’imperatiu moral i ètic del respecte escrupolós dels drets de les persones i dels pobles. Aquesta proposta que faig al poble de Catalunya té una divisa molt senzilla: o llibertat o llibertat. I emparat amb el mandat de l’1 d’octubre i amb les grans lluites per la llibertat que tenim tots en la memòria, com per exemple la de Martin Luther King pels drets civils, proposo una acció que cada català ha de fer seva, si vol acceptar-la: una marxa pels drets civils, socials i nacionals de Catalunya; una marxa de ciutadans que prenen la determinació lliure de ser poble constituent. Aquesta marxa és i ha de ser una mobilització àmplia, diversa i, sobretot, multitudinària. Perquè no és la República la que ens portarà els drets civils, socials i nacionals que anhelem, sinó que és la lluita per aquests drets que ens portarà la República. Tinc el convenciment que si el poble de Catalunya ho vol, ho podem aconseguir. Que aquest camí el podem fer junts, que tenim l’oportunitat històrica de fer-lo tots junts. Distanciats o dividits, amb la llavor de la desconfiança, no podrem superar un desafiament com aquest. Però si caminem junts, des de l’exili, des de les presons, des del govern, el Parlament i els Ajuntaments, des de la societat civil, des dels agents socials i econòmics, junts, endavant, sempre endavant, podem aconseguir-ho. Una marxa, doncs, pels drets civils i nacionals que comença demà i que acaba el dia de les sentències contra els presos polítics. Unes sentències que només podem concebre com a absolutòries, perquè els delictes dels quals són acusats els nostres companys i companyes són inexistents. No ens resignem a unes sentències injustes que només portarien més dolor, més conflicte, més repressió. Sobre humiliacions no es construirà mai res. Però, per què hauria d’aca-

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

bar aquí? Perquè en cap democràcia del món no pot ser delicte posar urnes. I aquesta convicció queda reforçada per les resolucions emeses pels Tribunals d’Alemanya i Bèlgica i pels tractats internacionals dels Drets Humans i dels Pobles. És inimaginable cap sentència que condemni cap pres polític o exiliat català. Des d’aquesta perspectiva, personalment no puc acceptar ni acceptaré cap sentència que no sigui la lliure absolució. Arribat el cas contrari, si fos el cas que la sentència no sigui la lliure absolució dels processats, estudiaré quines decisions cal prendre i em posaré a disposició del poble de Catalunya, a través dels seus representants legítims al Parlament. Així mateix, aquesta decisió serà comunicada als representants catalans al Congrés i al Senat d’Espanya i als del Parlament Europeu perquè actuïn amb fidelitat al mandat del poble de Catalunya. No tenim alternativa a la nostra consciència personal i col·lectiva. Perquè voler ser –voler ser un ciutadà que participa, voler ser un poble que decideix de manera democràtica i pacífica– no pot ser mai cap delicte. Votar no és cap delicte. Una idea democràtica no pot ser amenaçada. No hem de permetre mai que la mentida guanyi: la llibertat no pot ser perseguida. “No és en la resignació en què ens afirmem, sinó en la rebel·lia davant les injustícies”, va dir Paulo Freire. Cada dia que els nostres presos i exiliats han passat –i passen– a la presó i a l’exili, assistim a un acte de venjança contra ells i, també, contra tot el poble de Catalunya. I en la denúncia d’aquestes injustícies us proposo aquesta marxa i aquest compromís. No temo aquest compromís que prenc, ni la responsabilitat que comporta. No la temo perquè crec en el dret de tenir drets i, sobretot, en l’obligació de qualsevol governant democràtic de defensar-los. No la temo perquè crec

13

en la llibertat, i en l’obligació de defensar-la. I no la temo perquè crec en el nostre país, i en l’obligació de defensar-lo també. Però permeteu-me d'explicar-vos alguna cosa més. Les oportunitats que tenim La internacionalització del procés És innegable que la causa catalana ha avançat a l’esfera internacional mentre aquí patíem la fase més aguda de la repressió. De fet, ambdues coses van lligades. Perquè, com comentaré més endavant, al món hi ha una tendència a vincular l’acceptació dels processos d’independència amb el tractament injust als pobles que els acompleixen. El primer d'octubre ho va canviar tot, a Catalunya, però també davant el món. Pensem en com els polítics exiliats han estat rebuts a diversos països d’Europa. Com a líders democràtics d’un poble. Enlloc no han estat tractats de delinqüents com a Espanya. Del símptoma als fets. Diversos informes d’organitzacions internacionals de drets humans, com Amnistia Internacional o Human Rights Watch, han posat en qüestió la repressió contra el moviment independentista. Però també ho ha fet l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans o el relator especial per a la llibertat d’expressió, també de l’ONU. El Comitè dels Drets Humans de l’ONU ja ha admès a tràmit les demandes del president Puigdemont i del que va ser candidat a president Jordi Sánchez, pel fet que els tribunals espanyols van impedir els respectius debats d’investidura. El Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg ja tramita també diverses demandes, que ha admès a tràmit, per vulneració de drets fonamentals relacionades amb el referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre. Serà un procés lent però hi arribaran molts casos, i podem esperar que acabaran amb una sentència

Carmela de Jaume Plensa

Setembre - Octubre 2018


14 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya favorable. Ja hem vist com Bèlgica i Alemanya s’han negat a lliurar els membres del govern perseguits per tal que fossin arbitràriament empresonats a l’Estat espanyol sense perspectives d’un judici just. El Tribunal alemany ha reiterat que els fets de què són acusats el president Puigdemont i el seu govern no són delicte a Alemanya, com tampoc no ho són a la resta d’Europa. La justícia europea ha posat en evidència la persecució política del govern de Catalunya fins al punt que el Tribunal Suprem s’ha vist forçat a retirar totes les euroordres i deixar els polítics catalans lliures per a viure i circular pel tot el món. Així doncs, no hi ha res més eloqüent del punt al qual hem arribat que la imatge del govern de Catalunya que va organitzar el referèndum d’autodeterminació repartit entre presons de l’Estat espanyol, els uns, i en llibertat a diversos països europeus tots els altres que varen optar per sortir del país. Tot això ens diu alguna cosa més. Ens diu que hi ha una lluita per la democràcia que recorre el món. Una democràcia que va associada de manera imprescindible als drets civils i polítics de tots els éssers humans, a la diversitat dels pobles i al seu dret d'existir. És una lluita per la dignitat, contra la violència; contra l’exclusió. Ho veiem, per exemple, al Rif, a pocs quilòmetres de casa nostra, i ho veiem a l’altra banda de la Mediterrània en la lluita per les llibertats segrestades pel règim d’Erdogan i la persecució del poble kurd. Però també en el si de la Unió

Europa, que ha de ser el santuari dels drets humans, on cada vegada hi ha més preocupació ciutadana per les polítiques de governs com l’hongarès i l’italià sobre els refugiats i la immigració, com les del polonès sobre la manca d’independència judicial o com les de l’Estat espanyol en la regressió de drets i llibertats. Als Estats Units, a Rússia i a la Xina, arreu hi ha una inquietud que connecta en una mateixa causa éssers humans, cultures i pobles ben diversos. L’aspiració del poble català s’inscriu en l’aspiració dels altres pobles del món que volen viure en pau, llibertat i convivència i que han triat la manera de poder viure en aquestes condicions. Catalunya vol formar part d’aquesta cadena d’esforços, vol sumar el seu esforç a l'afany dels pobles del món que malden per protegir la dignitat de l’ésser humà i la lliure determinació. Per això no volem viure en un sistema que usi la violència i la repressió per a impedir una demanda legítima; no volem viure en un sistema que faci de la por i la censura l’hàbitat en què els ciutadans desenvolupen els seus projectes de vida. Un sol poble pels drets civils, socials i nacionals Tota aquesta lluita per la democràcia és un moviment imparable. I per això tots aquests èxits a l’exterior no són ni casualitat ni fruit de l’atzar. Són el resultat de la feina ben feta d’una societat sòlida i madura que ha bastit consensos molt importants sobre els drets i les llibertats. I que no té por del debat ni de la confrontació democràtica i pública.

Setembre - Octubre 2018 La cohesió social, la convivència, el benestar, la igualtat, la justícia... Tot això no es veu perjudicat pel debat democràtic i pacífic sobre l'autodeterminació, la independència, el federalisme o la dissolució autonòmica. Som un poble d’opció, no som un poble de DNI ni de passaport. Aquest debat –i fins i tot, la pugna política– no ho fa pas perillar, tot això. No ha passat enlloc on s'ha exercit l’autodeterminació. S'ha trencat el Quebec? S'ha trencat Escòcia? Ben al contrari. Fer aquests debats reforcen i apoderen una societat que no es deixa dirigir des de lluny com si fos insolvent. Avui més que mai hem d’aprofitar l’avinentesa per a posar de manifest que, malgrat les profecies interessades de la tardor passada que anunciaven el desastre econòmic, la nostra societat continua donant mostres de dinamisme i capacitat de treball i d’empresa. L’economia catalana ha resistit tots els mals auguris i mantenim un creixement sostingut, un enfortiment de la indústria i amb nous rècords absoluts d’exportacions. Tenim unes bases econòmiques sòlides que amb un estat independent encara podrien posarse al servei de la reducció de les desigualtats existents i de la garantia de la igualtat d’oportunitats. La cohesió i la convivència no perilla tampoc per la voluntat majoritària d'exercir un dret universal reconegut, fins i tot, per la constitució espanyola per mitjà dels tractats internacionals que subscriu. La cohesió, la convivència i el benestar dels ciutadans depenen de les seves condicions de vida, de la igual-

tat d'oportunitats, de l'atenció i la cura que els poders públics tinguin vers els més desfavorits i desvalguts. Catalunya és un país forjat en els consensos i les lluites pels drets civils, socials i les llibertats polítiques. No ho canviarà cap govern espanyol ni cap aliança del 155. I és a aquest consens que interpel·lem novament. La immersió lingüística, la concertació social, el compromís de la cohesió, el diàleg i la noviolència han estat els grans consensos que han fet de Catalunya un sol poble, divers però cohesionat. Per això és tan important de convertir les polítiques socials i de progrés que vol impulsar el Govern de Catalunya en l’autèntic motor de canvi republicà. I per això és també tan important de recuperar amb urgència les lleis socials progressistes i avançades que foren suspeses pel TC a instàncies del PP. Al debat de política general, hi presentarem, entre d’altres qüestions, l’estat i el pla d’execució de totes les mesures socials suspeses pel TC per a ferne efectiu el contingut. Com la llei de mesures per a afrontar l’emergència de l’habitatge i la pobresa energètica, la universalització de l’assistència sanitària, l’Agència Catalana de Protecció Social… Aquestes i tantes altres que gaudeixen d’un amplíssim consens en el nostre parlament. Fins a 14 lleis suspeses que volem fer efectives el més aviat possible. El calendari El desafiament que tenim davant com a país aquestes setmanes vinents és enorme.

El Morrosko de Olivares de l’Equip Crònica


Setembre - Octubre 2018

15

Armari d’Antoni Tàpies

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Tenim a tocar la Diada Nacional. I en aquest nou Onze de Setembre, ens tornem a jugar bona part de l’èxit que ens proposem. Per això faig una crida a una assistència multitudinària, a desbordar la Diagonal de Barcelona per a reivindicar la República Catalana i donar-li força. I a partir del dia 20 de setembre passarem a recordar aquells dies que van fer perillar la nostra normalitat i la nostra decisió, amenaçades per l’Estat, arran de la imminent celebració del referèndum d’autodeterminació. El primer d’octubre d’enguany serà un dia emocionant per a molts. No ha de ser una mirada nostàlgica ni trista. Ha de ser una mirada de reivindicació i d’esperança. Tots els qui vam participar-hi ens trobarem, n’estic segur, als nostres col·legis electorals i ens declararem culpables d’haver participat en un acte democràtic, tan culpables com els qui avui són a la presó o a l’exili. I vindrà també el record de l’aturada de país del dia 3 –que tant ens va ensenyar i que tant hem de tenir present–, i aquella nit que no podrem oblidar del discurs de Felip VI. I així anirem revivint un octubre de llums, d’il·lusions i d’esperances. Per això hem de ser capaços de projectar internacionalment tot el que va passar aquell octubre, fer brillar l’esclat de llibertat d’aquell moment i desemmascarar els culpables de la violència i la repressió amb que van intentar apagar-lo.

I a final d’any, fruit de la causa general contra l’independentisme, començaran els judicis contra el Govern de Catalunya, els dirigents socials, la presidenta del Parlament i les diputades Marta Rovira i Anna Gabriel. Com podrem encarar aquest calendari? Com tindrem la fortalesa i la determinació que ens calen? Us proposo que focalitzem tots els esforços i la immensa energia positiva, democràtica i constructiva del país a convertir cada dia, cada instant, de demà fins que s'emetin les sentències, en aquesta marxa, en una lluita sense defallença pels drets civils, socials i nacionals. Una marxa que ha de fer visible una societat que vol viure en pau i llibertat. Vies d’acció republicana Tenim tres espais d’actuació centrals que han d'operar de manera escrupolosament coordinada. Per una banda, un moviment republicà de base que ha demostrat una solidesa i fermesa enormes, fins i tot en els moments més crítics. Aquest moviment democràtic que ha enlluernat mig món amb la seva capacitat de mobilització ha de continuar el camí que havia seguit i que queda tan ben resumit per Lluís Llach en el seu vers d’amor que diu ‘i amb el somriure, la revolta’. Però ens cal més i ens cal afegir-hi el màxim de gent. Ens cal començar la primera fase del camí cap a un procés constituent fruit de grans consensos socials.

Apel·lo novament a aquest 80% de la població catalana que creu en el referèndum com a solució, que rebutja la repressió i refusa la monarquia. I que tingui el punt de partença en la constitució d’un Fòrum Cívic, Social i Constituent, amb la missió de promoure el debat constituent a Catalunya i amb l'ambició d'obtenir la màxima participació de la societat: que cada ciutadà que hi participi se senti ell mateix subjecte polític constituent. Tal com quaranta anys enrere va fer el Congrés de Cultura Catalana, traçant les línies mestres de com havia de ser la cultura a casa nostra, el Fòrum Cívic, Social i Constituent, aquesta nova eina, ha de ser capaç de començar a pensar, debatre i elaborar les primeres bases i els principis generals del model de país de la República que proposem. Per una altra banda, tenim unes institucions –un govern, un parlament, centenars d’ajuntaments, milers de batlles i regidors, diputacions, consells comarcals...– al servei de la llibertat, que s'han de centrar aquests mesos a desplegar el seu programa de govern, basat en el pla de mesures socials i de progrés més ambiciós, com he dit abans. Després de set mesos de suspensió i de destrossa, hem recuperat el govern de Catalunya i l’hem posat de nou al servei del benestar dels set milions i mig de ciutadans i dels seus drets i llibertats democràtiques. Els plans socials i de progrés, i les lleis socials suspeses seran la gran prioritat més immediata. Perquè no creiem en la separa-

ció entre l’eix nacional i l’eix social. Per nosaltres, formen part de la mateixa línia recta cap a la República. Per tant –i perquè no pot ser altrament– posem el govern al servei de la reivindicació dels drets civils i nacionals, que és la sola manera amb què pot garantir la cohesió i la generació d’igualtat i d’oportunitats per a tothom. I finalment, fora de les fronteres de l’Estat espanyol, tenim un Consell de la República, al capdavant del qual hi haurà el nostre president Puigdemont, que s’ha de posar a caminar una vegada s’ha demostrat, com he dit abans, que els catalans hem d’anar a cercar la justícia fora de casa nostra quan hi ha en joc els nostres drets polítics i civils. Aquí ningú no ha fugit de la justícia. Ben al contrari, l’hem haguda d’anar a cercar a fora. Però ara, una vegada resolta aquesta situació, el Consell de la República ha de ser l’altaveu més potent de la lluita per la llibertat de Catalunya al món, conjuntament amb la vocació internacional de les nostres institucions i de la nostra societat civil. Mobilització al carrer, institucions al servei de les polítiques socials i de progrés per a la República i màxima projecció internacional són els tres pilars sobre els quals actuarem els mesos vinents. I encara, la nostra força serà la veu dels encausats. Ho deia fa pocs dies l’amic Jordi Cuixart en una carta amb motiu dels 300 dies del seu empresonament: “Aquesta ha de ser la


16 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya nostra actitud durant el judici oral al qual serem sotmesos: no pas defensar-nos sinó acusar l’Estat de vulneració flagrant dels nostres drets fonamentals i, alhora, interpel·lar el conjunt de l’opinió pública davant el retrocés democràtic que vivim. Els presos polítics i exiliats som una palanca democràtica: cal aconseguir que la comunitat internacional denunciï el nostre empresonament. No cedir a l’intent de silenciar la barbaritat jurídica de la justícia espanyola, amb acusacions desproporcionades i sense fonament.” Així doncs, si al Consell de la República, les institucions catalanes i la ciutadania, hi sumem la veu de la denúncia des de les presos, podem emprendre tots els passos que ha de fer una nació que viu un moment fundacional i que està determinada a ser lliure. I mentrestant, una altra vegada, tantes vegades com calgui, insisteixo en el diàleg i la negociació perquè el govern espanyol aprofiti l’oportunitat de convocar de manera acordada un referèndum d’autodeterminació que ens comprometi tots a respectar-ne i aplicar-ne el resultat. Com va fer el govern britànic o el del Canadà. No proposo res d'extraordinari que no hagin fet els països més avançats del nostre entorn. Però no acceptaré menys que això perquè els catalans tenim els mateixos drets que els escocesos o els quebequesos per a poder decidir el nostre futur. Si mirem el cel, és ple de nuvolades negres, però tenim el deure de crear grans clarianes. Però se’ns presenta un dubte: la recepta del president Sánchez serà diferent de la del president Rajoy?

Poesia Visual de Joan Brossa

Ahir escoltàvem una primera proposta del president Sánchez sobre un referèndum d’un Estatut d’autonomia. No deixa de ser interessant: el govern reconeix la crisi institucional provocada per la sentència contra l’Estatut i, alhora, reconeix que la solució ha de venir per una via política i democràtica. Però, president Sánchez, el debat a la societat catalana no és sobre un Estatut. El mandat del primer d’octubre és vigent i treballem per a fer-lo efectiu. Tan sols un referèndum d’autodeterminació acordat, vinculant i reconegut internacionalment pot renovar aquell mandat. És a dir, un referèndum sense

Setembre - Octubre 2018 amenaces, sense violència, sense por, sense guerra bruta. Un referèndum que sigui la culminació d’un debat obert i sincer sobre els beneficis o els perjudicis de la independència. Que cadascú defensi allò que cregui que ha de defensar. I votem. Per tant, faig una crida solemne al govern de l’Estat a la negociació de bona fe. Una negociació de bona fe que inclogui l’alliberament dels presos polítics i el lliure retorn dels exiliats. Asseguem-nos, escoltem-nos, parlem i negociem, sempre amb la pau i la democràcia com a principis d’actuació. Tenim l’oportunitat de canviar un camí de repressió que no causarà sinó més dolor a la nostra societat per un camí de diàleg i negociació. Així ho va proposar el president Puigdemont reiteradament la legislatura passada, també abans i després del primer d’octubre. Avui ho tornem a fer, i solemnement. És a les mans dels nous governants de l’Estat deixar de cometre els mateixos errors que el govern Rajoy. La causa justa El poble de Catalunya, mitjançant el Parlament, ha afirmat durant dècades que no renunciava al ple exercici del dret d’autodeterminació. I el referèndum del primer d’octubre és precisament el moment en què col·lectivament vàrem decidir d'exercir-lo. Que som una nació, un poble que té aquest dret inherent i que hi ha hagut una majoria democràtica que l’ha exercit és per nosaltres incontestable. Mireu, hi ha tres fórmules de justificar la independència en el context internacional. Perquè som una nació amb una història i una cultura pròpia i, com a tal, tenim dret a un Estat. Perquè hi ha una majoria que ho vol i ho ha expressat en un procés democràtic. O perquè vivim sotmesos en un règim de discriminació i vulneració de drets que no ens deixa cap més sortida. Catalunya té les condicions per a reivindicar totes tres causes, com hem fet durant anys. Tenim, doncs, la causa justa. Aquesta és la fórmula amb més consens internacional i que, a la vegada, descriu millor la situació que viu Catalunya. No en tingueu cap

dubte. Potser l’Estat espanyol va pensar que impedint a la força un referèndum o fent que no fos homologable internacionalment deslegitimaria la causa de la independència de Catalunya. I en realitat, va fer tot el contrari. Va eixamplar el camí de la causa justa. Negar els drets democràtics a un poble no pot mai reforçar un Estat existent. Ans al contrari, el deixa sense arguments contra la independència, sense arguments per a defensar la seva unitat territorial. Cal que ho tinguem ben clar: des del mes d’octubre passat no han fet res més sinó reforçar la legitimitat de la causa de la independència i de la República. El catalanisme s’ha fet gran, avui és una referència internacional per a tots aquells pobles que cerquen dignitat i respecte als drets humans. Avui representem valors de ciutadania, valors europeus i drets humans. I volem entendre’ns amb el món, que ja ens considera un subjecte polític de facto. Ens ho hem guanyat. Us ho heu guanyat els ciutadans de Catalunya. Per tant, i abans d’entrar en el darrer bloc de la conferència, resumeixo les idees clau que vull transmetre-us aquest vespre: 1. Prenguem la iniciativa política mitjançant les vies d’acció republicanes: Govern, Parlament i ajuntaments; l’exili i el Consell de la República, i la ciutadania organitzada i les organitzacions socials. 2. Una ‘marxa’ pels drets civils, socials i nacionals de Catalunya fins a les sentències. Una mobilització multitudinària, diversa i transversal pels drets i les llibertats. 3. República compartida, també amb aquells que no són independentistes, però amb qui ens uneixen els drets humans, la justícia i el dret d’autodeterminació. 4. Defensa política dels presos, perquè la democràcia no és cap delicte. 5. Polítiques socials i de progrés, i pla d’execució de les lleis socials suspeses pel TC. 6. Constitució del Fòrum Cívic, Social i Constituent.


7. Només podem imaginar unes sentències absolutòries d’uns judicis que no s’haurien de celebrar mai. Si no fos el cas, em posaré a disposició del poble de Catalunya, a través dels seus representants legítims al Parlament, per a prendre les decisions de país que calgui prendre. 8. I finalment, el vuitè punt, hi sumo una voluntat transversal: l’oferta permanent de diàleg i negociació polítiques amb el govern de l’Estat per fer un referèndum d’autodeterminació acordat, vinculant i reconegut internacionalment; amb un respecte escrupolós a la democràcia i les vies pacífiques. “La terra es torna cel quan t’alliberes de la teva por. La cosa més important a la vida és no tenir por d’ésser humà”, va dir Pau Casals en el seu exili de silenci a Prada de Conflent. No podem ser espectadors de la injustícia. No tinguem por d’ésser humans, és a dir, no tinguem por d’ésser lliures. Com guanyarem Vaig acabant. I voldria de manera especial adreçar-me a tots els ciutadans en aquest moment. Ara ja definitivament hem après que la República no es fa des d’un despatx, ni des de molts despatxos; la sobirania és de la gent, no ve de dalt, ve de tots vosaltres, de la gent que s’uneix i lluita pel dret de tenir drets i que se sent poble sobirà, poble constituent. Confieu en la vostra determinació, ajudeu-vos, coordineu-vos, creieu en vosaltres mateixos. Sigui quina sigui l’organització en què participeu, enfortiu-la, desenvolupeu un pla estratègic, convertiu l’enorme força del moviment independentista

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya en reflexió sobre el país que volem, en debat constituent, en la planificació acurada de les setmanes que vindran. Reflexioneu intensament sobre el curs de les accions que caldrà prendre, impliqueu-vos en aquesta marxa pels drets civils i nacionals mitjançant accions continuades. Tingueu sempre present que “Només tindrem allò que sapiguem guanyar”. I, com més forts sigueu, més opcions de victòria tindrem. Mantingueu-vos sempre en l’estricta disciplina no violenta, resteu fidels als nostres valors com a poble –la pau, el respecte, la tolerància, els drets de les persones– i rebutgeu les provocacions dels còmplices de les violències. Sigueu capaços de sumar, de generar grans consensos, d’implicar tothom. I per damunt de tot defenseu aferrissadament, apassionadament, les llibertats democràtiques i els drets civils, socials i nacionals. Us animo a esperonar la lliure fidelitat a la vostra consciència d’homes i dones lliures. Haurem de superar enormes obstacles, però la història és plena de moments en què la gent va unir-se, per a lluitar, braç a braç, per la llibertat, els drets humans i la justícia. Gent que va perdre la por de tot llevat d'una cosa: de perdre’s el respecte a si mateixa. De fet, l’única manera d’acceptar que el sacrifici dels nostres amics i companys a les presons i l’exili no serà endebades, que tindrà sentit, és que cada un dels dies que ells han passat a la presó i l’exili els convertim en les llavors d’una República de drets i llibertats. I això requereix que ens atrevim a canviar, que decidim de fer

allò que és correcte, sempre i a desgrat de qualsevol amenaça, i que ens comprometem a assumir, conscientment, les decisions necessàries per a prendre un rumb diferent. I si veiem clar que volem fer aquest tomb, ho hem de fer tots. Us convido, doncs, a fer-ho, a creure que és possible, a actuar, a tenir la disposició d’escoltar, de parlar, d’exigir i de ser part d’aquest gran repte. Us convido a vèncer l’impossible. Perquè el bellíssim risc de la llibertat només es guanya fent possible l’impossible. L’historiador Howard Zinn, en un llibret commovedor titulat “Per què tenir esperança en temps difícils?”, ens diu: “Tenir esperança en temps difícils no és una estupidesa romàntica. Es basa en el fet que la història humana no es refereix tan sols a la crueltat, sinó també a la compassió, el sacrifici, el coratge, la bondat. Allò que escollim determinarà les nostres vides. Si només veiem les pitjors coses, això ens destrueix la capacitat de fer res. Si recordem, en canvi, els moments i els llocs on la gent es va comportar magníficament, això ens donarà l’energia per a actuar. I si actuem, per petita que sigui la nostra acció, no ens caldrà asseure’ns a esperar que arribi un futur grandiós i utòpic. El futur és una successió infinita de presents i viure ara com pensem que hauríem de viure és en si mateix una victòria meravellosa”. I si, com diu Howard Zinn, mirem enrere, si mirem els darrers deu anys passats, si ens aturem un segon a recordar les diades de l’11 de setembre, el 9 de novembre, el primer d’octubre o el 3 d’octubre, els avenços socials i de progrés que hem endegat i que ens proposem, veurem que hi ha motius clars per

17

a l'esperança en la màxima expressió, i per a continuar avançant, sempre endavant, cap a la República de Catalunya. Aquests anys hem vist un poble abraçar la causa de la llibertat, amb llum als ulls i força al braç, convençut ja que la construcció d'un país, del seu país, només es pot fer segant cadenes, amb les armes de la voluntat de ser, la vocació de modernitat i una certa idea civilitzada d'estar al món, entesa en termes europeus. Senzillament, hem vist un poble normal que vol ser normal. Vam exercir el dret d'autodeterminació; ens imposarem ara el deure de fer-lo realitat. Amb tota l'esperança. Amb tot el coratge. Tranquils i serens, assenyats, perquè sabem que som al costat correcte de la història. En una carta de la presó estant, Nelson Mandela va escriure: “Els honors són per a aquells que no abandonen mai la veritat, ni tan sols quan tot sembla fosc i lúgubre, que ho intenten una vegada i una altra, que no es deixen desanimar mai pels insults, ni per les humiliacions, ni tan sols per les derrotes”. Arrelats en aquesta veritat, emprenem aquesta marxa. És el nostre moment. Ja hem descobert el significat profund de les paraules mítiques de pau i llibertat. Guanyem la República per a tothom. I defensem-la. Pels drets civils, socials i nacionals, per la vida i per Catalunya. Moltes gràcies i bona nit. Quim Torra i Pla President de la Generalitat de Catalunya Barcelona, 4 de setembre de 2018 Teatre Nacional de Catalunya

Els mainaders de Francesc Espriu

Setembre - Octubre 2018


18 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Manifest OTS ELS POBLES tenen T dret a la llibertat. Totes les nacions tenen dret a l’autodeterminació. Catalunya no és una excepció. L’article primer del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de Nacions Unides proclama que “tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació”. El fet que el Regne d'Espanya hagi incomplert sistemàticament aquest precepte, incorporat al seu ordenament jurídic intern des del 1978, no fa decaure el dret del poble de Catalunya a exercir-lo. La vigència d’un dret no decau pel fet que qui hauria de respectar-lo no ho faci d’una manera reiterada. Gran part del poble català ha protagonitzat al llarg dels darrers anys, i més concretament en la darrera dècada, una sostinguda mobilització social, pacífica i democràtica a traves de multitudinàries manifestacions i de consultes populars, com la del 9 de novembre del 2014, i molt singularment la del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Un referent que ens obliga a mantenir-nos fidels al mandat expressat a les urnes per més de 2.300.000 persones. El poble de Catalunya va decidir en el referèndum del primer d'octubre de 2017 esdevenir un Estat independent en forma de

República, decisió que va ser ratificada pel Parlament de Catalunya el 27-O, i que va tornar a ser validada el 21-D amb la majoria sobiranista sorgida de les eleccions imposades per l’Estat. Malgrat els impediments de l'Estat espanyol, que hauria hagut de garantir l'exercici del dret a l'autodeterminació en lloc de reprimir-lo amb una gran violència policial, el referèndum va expressar el desig majoritari dels catalans de decidir lliurement el seu futur. Des de llavors, Catalunya viu en l’excepcionalitat política, social i institucional, que ha anat acompanyada d’una llarga i dolorosa repressió contra l’autogovern i el sobiranisme. La situació actual exigeix, per part nostra, definir unes noves estratègies, disposar de nous instruments i renovar aliances per avançar eficaçment en el compliment del compromís sorgit del referèndum de l’1-O i de les eleccions del 21D, amb l’objectiu de fer efectiu l’exercici del dret a l’autodeterminació. La repressió i les circumstàncies que envolten l’exili i la presó dels polítics sobiranistes no ens han d’impedir ser conscients d’aquesta necessitat i ferla efectiva. Per tot això fem una crida pública i oberta per definir plegats les estratègies socials i polítiques que ens han de permetre en un futur proper assolir la república de dones i homes

Setembre - Octubre 2018

lliures, en una Catalunya nacionalment sobirana. Aquesta és una Crida a favor de la unitat sobiranista i republicana per constituir una organització d’acció política basada en la radicalitat democràtica, la transversalitat ideològica, la transparència en la presa de decisions i en la bona gestió del benestar públic. És una Crida compromesa amb els valors republicans de solidaritat entre persones i pobles per lluitar contra les desigualtats i les discriminacions, ja siguin individuals, ja siguin col·lectives o socials. És una crida a qui vulgui viure en un país de llibertats i no de repressió; d'inclusió i no de rebuig; de pau i no de violència; de prosperitat per a tothom i no de privilegis per uns pocs. Un país en el qual la paraula i el debat democràtic prevalguin sempre per damunt de les agressions, les amenaces i la censura, i on la pauta de conducta sigui l'imperatiu democràtic, amb cap límit més enllà del que determinen els Drets Humans. És una crida que adrecem a tota aquella gent que comparteix la necessitat d'unir estratègies i esforços, de fer-ho des de la generositat i la pluralitat, renunciant als personalismes o a les estratègies de part, per tal que la nació catalana disposi d'un moviment sobiranista d'ampli espectre i transversal. És una crida a favor de la unitat per constituir un moviment per la repúbli-

ca que esdevingui el veritable punt de trobada dels actors polítics i cívics del sobiranisme. És, per tant, una crida per aglutinar tantes sensibilitats polítiques i socials com sigui possible en una eina d'acció política que pugui participar en totes i cadascuna de les cites electorals que es produeixin fins a la plena instauració de la república. Per això, fem aquesta crida i proposem: 1.Desplegar una estratègia destinada a convertir Catalunya en un Estat independent, en forma de república, nacionalment lliure. 2.Constituir un moviment que cristal·litzi en un instrument polític organitzat que aplegui aquelles persones que comparteixin l’objectiu de proclamar la República Catalana mitjançant mètodes exclusivament pacífics i democràtics. 3.Vertebrar aquest instrument polític a partir de la pluralitat ideològica i els valors de la llibertat, el benestar, la prosperitat, l’equitat, la justícia, la solidaritat, la sostenibilitat, la igualtat, la cultura, l’educació, el coneixement, la transparència, la participació i el compromís cívic. 4.Propiciar els grans acords de país a nivell nacional i local, tant de tipus sectorial com electoral, per apoderar la ciutadania de Catalunya.


Setembre - Octubre 2018

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

19

GENT D’ESQUERRES AMB LA CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA ’1 d’octubre del 2017 L marca un abans i un després a la política catalana.

La comunió entre les institucions catalanes i la ciutadania van fer possible la celebració d’un referèndum, com un acte de sobirania col·lectiva, que malgrat la pressió repressiva de l’Estat els catalans vam poder exercir votant i decidint. Les extraordinàries mobilitzacions del 3 d’octubre van palesar la dimensió social del canvi. Aquells dies els valors de resistència, de cooperació, de solidaritat, de llibertat, de democràcia i d’unitat van passar a ser vivència emocional i col•lectiva de més de 2 milions de persones. Avui, un any després, la repressió persisteix i la República encara no és efectiva. El moment social i polític que vivim és nou, desconegut, sense precedents i lògicament desconcertant. Tanmateix, l’1 i el 3 d’octubre ens marquen el camí. La sobirania no és només un deure històric i, menys encara, només una raó identitària. La sobirania és sobretot el dret a dotar-nos d’eines pròpies i dels recursos aquí generats, per poder donar resposta als reptes socials dels temps que vivim i a les necessitats concretes i quotidianes

de la gent. Els problemes globals esdevenen locals, i a l’inrevés, a una velocitat mai coneguda. L’economia extractiva i especulativa enriqueix els qui més tenen i precipita una àmplia majoria a la pobresa crònica. La lluita pel control dels recursos naturals i energètics genera conflictes bèl·lics d’una agudesa esfereïdora, que provoquen la fugida dels seus llocs d’origen a milions de persones. La justícia, la llibertat, la igualtat d’oportunitats i el respecte als drets humans esdevenen avui reptes universals i també a casa nostra. Els antics Estats-Nació són còmplices d’aquesta globalització del poder econòmic del capitalisme més descarnat.

i poder participar i aportar en l’escenari global.

L’alternativa només pot arribar des de les energies socials d’espais humans i polítics amb identitats fortes. Catalunya és una comunitat viva, amb personalitat pròpia i amb voluntat de ser una república independent, alhora que actor polític en l’escenari europeu, mediterrani i internacional. Catalunya necessita construir-se a si mateixa, a partir dels valors de pau, cooperació, solidaritat, llibertat i democràcia de la revolta dels dies 1 i 3 d’octubre, per ser subjecte sobirà

En un moment de canvis estructurals com els que vivim, els qui compartim les ambicions republicanes tenim l’oportunitat i el deure d’acompanyar el debat i l’acció des de baix, fent-nos agents actius i protagonistes d’un procés de canvi compartit. Per això ens cal un instrument que faci compatible l’acció unitària amb el respecte a les diferències ideològiques democràtiques. Que permeti el debat permanent sobre l’estratègia en un moment canviant, sempre compartint l’horitzó

Per això necessitem eines polítiques noves, diferents a les conegudes, eficaces i unitàries per donar resposta al repte que ara mateix tenim. Ens cal obrir camí allà on no n’hi ha, per construir un país de valors republicans des de l’exercici col·lectiu i constant de la sobirania. Ens cal innovar en la construcció de models d’organització més democràtics, explorant al màxim la proximitat i la feminització en l’acció de la política, prioritzant l’objectiu de l’equitat per garantir educació, sanitat i serveis públics universals, i en general una vida digna per a tothom.

5.Adquirir el compromís de dissoldre’s un cop assolit l’objectiu d’instauració de la República Catalana. Per poder assolir aquest propòsit, emplacem aquelles persones que hi tinguin interès i vulguin participar directament en la definició d'aquestes fites a unir-se a aquesta crida, que culminarà la tardor vinent amb la celebració d’una convenció nacional constituent durant la qual s'acordarà la forma i el contingut d'aquest nou espai polític. Primers FUNDADORS: el President Carles Puigdemont, el President Quim Torra i el Diputat Jordi Sánchez.

del mandat de l’1 d’octubre. En aquest sentit saludem la Crida Nacional per la República Catalana, adreçada a totes les persones que, amb independència de la seva simpatia ideològica o adscripció política, vulguin participar en una organització política que es planteja aquest mandat com a únic objectiu. Una organització compromesa amb el procés de definició i constitució de la República Catalana, liderat pel Parlament i el Consell de la República. Una organització que no volem contra els partits, que respecti la doble militància i sigui superadora dels marges que els limiten l’acció unitària. Una organització política que recuperi com a eix d’inclusió els valors de resistència, de cooperació, de solidaritat, de llibertat, de sororitat, de democràcia i d’unitat que vam viure les jornades de l’1 i 3 d’octubre. Amb aquesta voluntat, les persones signants d’aquesta declaració, molts de nosaltres militants i/o simpatitzants d’organitzacions polítiques d’esquerres, ens comprometem a participar activament en la configuració d’aquesta nova eina política que considerem que ara mateix necessita el nostre país. Catalunya, octubre de 2018 Promotors: JORDI BADIA M. ÀNGELS CABASÉS EUDALD CARBONELL NÚRIA CARRERA MIQUEL ÀNGEL ESCOBAR JOSEP FERRER LLOP LLUIS FERRER RAMON FOLCH MARINA GELI JOSEP JOVER QUIM JUBERT HÈCTOR LÓPEZ-BOFILL M. ÀNGELS MARTINEZ FERRAN MASCARELL TONI MORRAL IGNASI RODA NÉSTOR SASTRE ISABEL-CLARA SIMÓ IMMA TUBELLA


Els últims números de LO CAMPUS: del número 32 al 37.

A la revista bimensual LO CAMPUS fem periodisme artesanal, independent i compromès. Com editors som dues Associacions i el nostre objectiu és incrementar els recursos propis perquè la nostra independència no estigui mai en perill. Ajuda’ns amb la teva aportació econòmica Ingrés del suport a CaixaBank Titular: Associació Vivència Aranesa Número: 2100-3619-16-2200142004


PĂ€GINES ESPECIALS

La Universitat de Lleida (UdL) s’amplia a nous territoris, nous campus i nous centres adscrits: Lleida, Igualada, Barcelona i Madrid

Implementant el model UdL


II

El Model de docència i recerca de la UdL L

a Universitat de Lleida (UdL) ha creat un model de docència i formació propi. Un model que té, en el prestigi acadèmic i social, en la qualitat integral de la docència, en les pràctiques externes obligatòries per a tothom i en la garantia de l’ocupabi-

litat de la formació, els seus trets distintius. Sistema integral de formació El prestigi acadèmic de la UdL està reforçat pel seu sistema global i interrelacionat de la

Model UdL Estudis a l’Aula

+ La Recerca pròpia lligada a la docència

+ Pràctiques als Centres propis

+ Pràctiques Externes Obligatòries

Formació teòrica i professional de qualitat

+ Capacitat d’emprenedoria i innovació

+ Sentit crític i valors socials

+ Capacitats per trobar feina

seva oferta de Graus, Màsters, Doctorats i Formació Contínua i també reforçat pel seu equip de professors, majoritàriament doctors i se’n un professorat a temps complert amb un més que provat prestigi docent, de recerca i intel·lectual en general. Didàctica pràctica i de proximitat L’avaluació continuada i la potenciació dels treballs pràctics són uns aspectes didàctics reforçats en el treball a l’aula i als laboratoris com en el rol atribuït al professorat. Les dimensions d’una una universitat mitjana i no massificada com la UdL, ajuda al bon desenvolupament d’aquestes didàctiques. Ocupabilitat La UdL aposta perquè l’ocupabilitat sigui un element transcendent en la formació dels estudiants. Per tal d’aconseguir-ho, un instrument important són les pràctiques acadèmiques, que permeten a l’estudiant aplicar els coneixements i competències

adquirides en un entorn professional real, relacionat amb els objectius formatius del seu ensenyament. Pràctiques externes obligatòries La UdL ha implantat que en tots els Graus com en tots els Màsters amb competències professionals, són obligatòries realitzar unes pràctiques externes, com una manera d’involucrar l’estudiant des dels propis estudis en el món real del treball. Hi ha Graus, com els del camp de la salut, que tradicionalment ja fan pràctiques externes obligatòries i aquestes continuen encara més reforçades. La novetat és que la UdL aporta amb les pràctiques obligatòries per a tothom una nova estratègia pedagògica que la converteix en innovadors en estudis universitaris al Sud d’Europa.

http://www.udl.cat


III

Campus Universitari Igualada - UdL a Universitat de Lleida, la Secretaria d’Universitats i Recerca de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament d’Igualada varen decidir impulsar la constitució d’un campus universitari a la ciutat d’Igualada, liderat per la UdL . És una aposta estratègica de la UdL per tal d’ampliar el seu radi d’actuació acadèmica, apropant-nos al conjunt dels territoris on es localitza el gruix de la població i l’economia catalana, i respon a les necessitats territorials d’Igualada i la seva àrea d’influència de disposar d’estudis universitaris significatius. És a dir, és una operació de “país” en la qual surt beneficiada la UdL, la ciutat d’Igualada i la comarca de l’Anoia i el conjunt de la societat catalana al contribuir sens dubte aquest Campus al reequilibri territorial del país. Aquest Campus s’ha constituït sumant els estudis que a la ciutat igualadina tenia la UPC -que passaran a ser títols de la UdL-, amb els estudis que ara ja imparteix la UdL, i finalment incorporant a l’oferta nous estudis oficials de grau i de màster i nous estudis de formació contínua o permanent tots ells impulsats per la pròpia UdL. La configuració del Campus Universitari d’Igualada-UdL també inclou l’actual “Càtedra A3 in Leather and Fashion & Textile Innovation”, i compta

Campus al Pla de la Massa.

L

amb les màximes facilitats per l’ús acadèmic de l’Hospital de Simulació 4D Health. L’Ajuntament d’Igualada s’ha compromès a la construcció d’un nou edifici d’aules i espais docents en el centre de la ciutat, conjuntament amb una residència estudiantil. L’oferta acadèmica del Campus Universitari Igualada – UdL es construeix a partir de dos grans nuclis: l’àmbit de la salut i l’àmbit de l’enginyeria i la tecnologia. Impartint les titulacions que podem veure al quadre de continuació. La formació especialitzada a Igualada La potencialitat econòmica, social, cívica i cultural de la ciutat de Igualada i de la comarca de l’Anoia és enorme i ben equilibrada. Amb un dinamisme empresarial, ciutadà i institucional de primer ordre, perquè sap adaptar-se a les necessitats del territori amb innovació i competitivitat. Tots el sectors i clústers existents a Igualada necessiten un gruix de formació i de recerca. A nivell de Formació Professional l’Institut Milà i Fontanals en tecnologia i salut, i l’Escola municipal d’art Gaspar Camps en disseny, tenen un historial de qualitat. També a nivell uni-

versitari els estudis del camp de la salut de la Universitat de Lleida han conviscut amb els estudis tecnològics i de recerca aportats per la Universitat Politècnica de Catalunya, consolidant a Igualada i a la comarca de l’Anoia una solida tradició i especialització en Estudis Superiors. Hi ha una manera de “fer” universitat a Igualada. La UdL, el nou lideratge universitari a Igualada El nou lideratge universitari a Igualada de la UdL no només és i serà una nova governança, significarà també un reforçament de l’oferta en estudis, una consolidació de la recerca i l’ampliació a nous projectes, tot fonamentat amb els actuals professionals del Campus. El nou lideratge significarà una progressiva ampliació del Campus en tots els seus aspectes, assegurant seguretat, renovació i innovació formativa. Les noves formes de la UdL La UdL s’adapta constant-

ment : amb el nou Campus Universitari Igualada-UdL es vol Impulsar unes noves formes d’expansió dels estudis universitaris, en el si del Sistema Universitari Català, relacionades amb les necessitats reals de professionals de les empreses i institucions del territori. Però no es tracta només d’acompanyar les potencialitats del territori, també es vol tenir un paper actiu i de lideratge, desenvolupant uns estudis i una recerca que ajudi a dinamitzar l’economia i impulsar el progrés en territoris com els d’Igualada, l’Anoia i a més, les comarques de l’interior de Catalunya. També una nova forma molt important aportada per la UdL, serà posar en marxa una innovació docent que l’anomenada “Formació universitària Dual” n’és l’eina pedagògica estrella. Serà tota una novetat al Campus, que respondrà als canvis socials, -sobretot a l’ocupabilitat-, i als reptes de la revolució tecnològica, en totes les especialitzacions que Igualada protagonitza.

ENGINYERIA Grau en Enginyeria en Organització Industrial i Logística Grau en Enginyeria Química Grau en Tècniques d'Interacció digital i computació Màster Universitari en Enginyeria del Cuir Càtedra A3 Curs 0 de matemàtiques, física i química Expert Universitari en Gestió Ambiental Imatge simulada del futur Campus de Salut del Campus Universitari Igualada-UdL. Tot tocant a l’Hospital de Simulació 4D Health.

CIÈNCIES DE LA SALUT Grau en Infermeria Doble Grau en Nutrició Humana i Dietètica i en Fisioteràpia


IV

BARCELONA

Escola Universitària de Turisme Ostelea The Ostelea School of Tourism and Hospitality 'Escola Universitària L de Turisme Ostelea ubicada a Barcelona és

un centre universitari privat de nivell internacional i adscrit a la Universitat de Lleida. Està especialitzat en la formació de líders, directius i tècnics especialitzats en la indústria de l'Hospitality i del Turisme amb responsabilitat professional pel servei i amb una visió multicultural. L’oferta docent del centre d’estudis superiors Ostelea lligada a la UdL està composada per un Grau i tres Màsters, que a més de tractar i capacitar en turisme d’una manera integral, ho fa en qüestions de gestió, preocupant-se en aspectes fonamentals pel Model acadèmic UdL,

com és el treball pràctic o sigui les pràctiques en el sector, i tot això per aconseguir un alt nivell d’ocupabilitat com a resultat dels estudis. A Ostelea com a la UdL en el seu conjunt, s’estimula i es practica la innovació en la metodologia docent dels estudis superiors. En concret se situa directament el “sector” a la formació, des de promoure visites de professionals actius a l’aula fins realitzar anàlisis de casos reals, també utilitzant el “Mètode Casos” i software especialitzat. Es tracta de “viure i comprendre” el sector arribant a l’anomenat “Residential Skills Management”.

Uns estudis d’alta ocupabilitat Uns estudis universitaris de projecció internacional i que necessiten del coneixement d’idiomes fomentant intercanvi internacional. I sobretot fomentant “entrar” professionalment al sector i per això a l'Escola Universitària de Turisme Ostelea té una àrea de suport als alumnes i antics alumnes, que denominen “Servei de Carreres Professionals” en la que s'encarrega d'orientar, desenvolupar i acompanyar l'alumne per assolir els seus objectius i inquietuds professionals, així com aconseguir un major ajust entre les seves expectatives i interessos professionals amb

S

El Servei de Carreres Professionals de Ostelea és el nexe d'unió entre Alumne i l’Empresa, permetent que cada alumne es desenvolupi segons el seu itinerari professional: Emprenedor, Transició de Carrera i Recruiting. Actualment es compta amb més de 2.700 empreses col·laboradores, se signen més de 300 nous acords amb empreses anualment i la borsa d'ocupació disposa de més de 2.100 ofertes publicades a l'any per realitzar pràctiques i treballar en 20 països diferents i en diversos sectors del turisme, serveis i l'hospitalitat.

Oferta d’estudis de OSTELEA / UdL

ón unes titulacions oficials que es desenvolupa al voltant de l'enfocament internacional, on els viatges no són entesos només com el fet de viatjar o la intermediació i comercialització turística, sinó, per contra, correspon a totes les activitats i actors involucrats en el sector turístic que es manifesten a través dels viatges. S’entén el lleure com el consum del turisme que es reflecteix de manera transversal en tots els elements del sistema turístic.

https://www.ostelea.com / http://www.udl.cat

el mercat professional.

Els Màsters Universitaris tenen com a objectiu formar

professionals i directius que liderin projectes empresarials en el sector turístic, perquè siguin eficients en la presa de decisions dins d'aquest sector tan globalitzat i dinàmic, i no obviïn l'impacte de les noves tecnologies ni la gestió sostenibles dels recurs basant-se en una governança global. - Grau en Turisme i Oci - Màster universitari en Gestió Internacional del Turisme - Màster universitari en Gestió Turística Sostenible de Recursos i Destins - Màster universitari en Governança Turística Mundial


V

MADRID

CENTRO DE EDUCACIÓN SUPERIOR NEXT

La UdL incorpora “CES Next” com a centre adscrit a Madrid

Un centre obert a tot l'Estat i a Amèrica Llatina

La primera oferta és un Màster Universitari en Comunicació Política Avançada L

a Universitat de Lleida ha incorporat com a centre adscrit a Madrid una filial de l'Escola de negocis "Next International Business School" : és el Centre d'Educació Superior (CES) Next, dirigit pel periodista Manuel Campo Vidal. "La publicació del decret de la Generalitat de Catalunya d’aquesta adscripció, culmina un llarg procés i és una extraordinària notícia per a la Universitat de Lleida. Això suposa que, a més del centre adscrit a Barcelona, la UdL compta a partir d'ara amb un centre adscrit a Madrid obert a Espanya i a Amèrica Llatina ", afirma Roberto Fernández, rector de la Universitat de Lleida i president de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE). El Centre d'Educació Superior Next oferirà estudis de postgraus enfocats a les àrees de Comunicació, Màrqueting, Turisme, Economia, Emprenedoria i Negocis, sempre des d'una perspectiva internacional.

Inaugura la seva oferta impartint un MÀSTER UNIVERSITARI EN COMUNICACIÓ POLÍTICA AVANÇADA en modalitat semipresencial. Aquest programa aborda d'una forma integral la comunicació política avançada de la mà de les últimes estratègies i tècniques de màrqueting polític. Aquest Màster s'orienta a una preparació de l'estudiant en tots els àmbits de la Comunicació i del Màrqueting: des de l'entramat polític a l'escenari comunicatiu, passant per les claus de totes les especialitats de la comunicació i el màrqueting: publicitat, disseny de pla de comunicació, estratègies de comunicació en crisi, construcció de discurs i anàlisi dels actes comunicatius, xarxes socials, analítica del web, posicionament SEO i SEM, etc. "Es tracta d'abordar la Comunicació Política amb les més avançades tècniques d'anàlisi i de difusió de continguts que permet actualment la tecnologia. Aquest Màster comptarà, a més, amb doctors i professors

que treballen campanyes polítiques, socials i publicitàries en diversos països d'Europa i d'Amèrica ". Campo Vidal també destaca dels continguts del Màster que "... La comunicació política és un instrument fonamental per a la concòrdia i per el progrés d’aquest país. A més, com a professors del CES Next treballen del què ensenyen i els puc dir que aquest és el Màster a Espanya que te més polítics en exercici de tots els Partits i, a més, complint escrupolosament els exigències universitàries de doctorats i doctors acreditats ". Objectius del Màster L'objectiu fonamental del Màster és oferir una formació avançada en la Comunicació Política, amb coneixements fonamentals en la Comunicació, l'aplicació de les Noves Tecnologies, del Màrqueting Digital i de l'Analítica de Dades mitjançant una formació dinàmica impartida per reconeguts professionals i professors que proporcionarà :

• Una formació avançada als futurs professionals que exerciran la seva tasca en els diferents camps de la comunicació política amb capacitat d'anàlisi i visió crítica. • Els coneixements adequats perquè l'alumne pugui comprendre el complex entramat mediàtic en què es desenvolupa l'activitat de la comunicació política en l'actualitat, tant dels mitjans de comunicació convencionals com dels emergents. • Portaveus responsables amb capacitat de lideratge en el món polític i institucional. • La capacitat d'anàlisi dels processos de la construcció del discurs polític. • La capacitat de concebre, dissenyar i posar en pràctica projectes comunicatius i projectes de màrqueting digital en l'àmbit polític. http://www.cesnext.com http://www.udl.cat


26 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Setembre - Octubre 2018

Gener - Febrer 2018

El professor Olivé de la Universitat Rovira i Virgili a la Conferència per la Pau de la UNESCO E

l director de la Càtedra UNESCO per al Diàleg Intercultural a la Mediterrània i professor de la Universitat Rovira i Virgili, Enric Olivé, va participar com a ponent a la conferència internacional per la pau, organitzada per la delegació permanent de Costa d’Ivori a la UNESCO a París. (17 / setembre / 2018). Una aportació molt rellevant del pro-

fessor Enric Olivé que defensa la formació religiosa dels joves, analitzant quins són els factors que han dut al trencament de l’harmonia social i al desequilibri entre nacions i continents: “... Al segle XXI, la tolerància i l’harmonia social han viatjat al mateix vagó que la negació de l’espiritualitat i l’enaltiment d’un laïcisme intolerant”.

A continuació en reproduïm la ponència completa i en recomanen, a partir del text, fer-ne debats a les nostres universitats. LO CAMPUS en convocarà properament un dels nostres Tallers interuniversitaris.

Mantenir “l’harmonia social”

Tolerància i harmonia social Abans que res caldria reflexionar sobre què entenem per una societat harmònica i la seva relació amb la "tolerància". A inicis del segle XX i sobretot, en ambients del denominat "catolicisme social", es va imposar el terme "harmonia social" per tal de cercar solucions als enormes conflictes socials i laborals a que s'enfrontava la societat capitalista del moment. Es tractava de reduir les estratosfèriques distàncies entre les classes socials i ampliar les possibilitats d'ascens social. El famós ascensor social. En definitiva, la por va obligar a les classes benestants a cercar solucions al "problema social" i allunyar les classes populars de l'anarquisme i del comunisme. Aquella harmonia social, de fet, no cercava la justícia social, sinó tot el contrari, era l’eina per neutralitzar les idees i les organitzacions que posaven en dubte l'ordre social. Un segle després el món cerca amb angoixa una nova harmonia social que allunyi la por i el

terror. Ara el perill no és tant el desequilibri de classes, sinó el desequilibri entre nacions i entre continents. I sobretot com conviure en un món plural, on les diverses religions i conviccions espirituals s’instal·len arreu sens límit. En el reconeixement de l'altre, en tota la seva amplitud, es troba la base de la tolerància. Una tolerància ambiciosa i generosa, que no vol únicament respectar les conviccions alienes, sinó sobretot aprendre. La tolerància enriqueix i possibilita l'harmonia social si va més enllà del simple reconeixement, significant una nova proposta de relació humana basada en el creixement harmònic de les conviccions oposades. Però al segle XXI, la tolerància i l’harmonia social han viatjat al mateix vagó que la negació de l’espiritualitat i l'enaltiment d'un laïcisme intolerant. Laïcisme i espiritualitat a l’Europa del segle XXI Davant del fenomen religiós, Europa i el món occidental en general, es troben en una cruïlla molt complexa. Per una banda,

una societat summament laïcista i laïcitzant, que ignora - especialment entre els joves- tota cultura i tota tradició religiosa. Per contra, les onades migratòries recents així com les segones i terceres generacions d’immigrants, presenten un perfil i una cultura religiosa d'alta intensitat, no sempre recolzada en un coneixement profund de la pròpia tradició religiosa. La conseqüència d’un i altre fenomen és el xoc individual i col·lectiu, ja sigui en forma d’ignorància de l'altre; ja sigui per l'adscripció a fenòmens radicals inspirats, suposadament, en tradicions religioses. Els sistemes jurídics, educatius i associatius europeus han de fer front a aquesta nova situació. Per això ens cal mesurar en primer lloc, el nivell de coneixement de la cultura religiosa, especialment entre els tres col· lectius més afectats: periodistes, educadors i joves. Històricament la Unió Europea va néixer en el context de la postguerra mundial i en una societat culturalment força homogènia de la dècada dels 50. Passats 65 anys, la composició cultural i religiosa europea ha

esdevingut molt més plural, però també més ignorant del fenomen religiós, i en definitiva molt menys espiritual. L’anàlisi d’aquest fenomen ens ha de portar a explorar i proposar una nova cultura religiosa que tingui en compte aquests canvis. Aquesta exploració ha de permetre harmonitzar la cerca d'una nova espiritualitat a través, per exemple, de la tècnica de l’atenció plena o "mindfulness”, o d'altres pràctiques que puguin ser aplicades des de la neurologia o la psicologia clínica. En aquest sentit, serà també necessari el coneixement clàssic de les cultures religioses tradicionals així com de les seves manifestacions artístiques o litúrgiques. L'objectiu és promoure el respecte de totes les tradicions espirituals/místiques que ajudin a la recerca entre els escolars i els seus educadors, entre els professionals dels mitjans de comunicació i de la cultura de pau. La primera generació de ciutadans europeus procedents de les antigues colònies, va fer una duríssima elecció per tal que els seus membres fossin reconeguts com a ciutadans


LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Setembre - Octubre 2018 de primera. Aquesta generació va haver d’enterrar una bona part de les seves conviccions i pràctiques religioses i culturals. Però les segones i terceres generacions han vist que a la pràctica, aquestes renúncies no els han atorgat el mateix grau de ciutadania, i que malgrat tot, la igualtat no és per a ells. A més a més, l'absència de la seva pròpia cultura religiosa els impossibilita trobar el seu propi camí espiritual. Aquests joves europeus, desorientats i analfabets en les seves pròpies tradicions espirituals, són el blanc perfecte de predicadors sense escrúpols que pretenen utilitzar-los per a la seva idea tergiversada del gihad. Un exemple: els atemptats de Barcelona i Cambrils de l'agost de 2017 Permetin-me ara que analitzem un cas concret en el marc d'aquest fenomen que acabem de descriure. Els atemptats d'ara fa just un any de Barcelona i Cambrils, a Catalunya, van ser comesos per uns joves catalans d'origen magrebí. Mirem el seu perfil: joves educats a l'escola pública. Perfectament integrats en el seu entorn semi rural. No es tracta de cap suburbi urbà, sinó de petites poblacions al cor de Catalunya. Bons estudiants, bons nois, bons ciutadans. En qüestió de mesos desapareixen del seu entorn social i es radicalitzen, interioritzant la mala interpretació que el gihad consisteix en

matar indiscriminadament els seus conciutadans. Que ha passat en tan poc temps pel cap d'aquest bons joves catalans? La resposta és molt complexa. Per un costat podríem parlar de la figura que radicalitza, en aquest cas concret, un imam que era, a la vegada, confident dels serveis secrets espanyols, i del qual, la policia catalana no havia estat informada de la seva activitat. En aquest cas, la visió és sempre la del control de la seguretat i del control policial. D’aquesta manera, la prevenció de la radicalització segueix sent entesa com una manera d’estar atents/alerta a les relacions amb els altres, és a dir a les relacions a l’exterior de l’ésser humà, de la pròpia persona/ víctima. Però el més important és remarcar que aquests joves eren febles perquè no havien cultivat la seva dimensió espiritual. Han rebut una educació que programa des de l’exterior, on la dimensió interior de la persona no es contempla. D’aquesta manera, en una situació de vulnerabilitat, aquests joves són re-programats de nou fàcilment. I és en aquest moment, on apareix un xoc entre dues cultures, la pròpia i la dels seus pares, on ells es troben perduts i senten la necessitat de cultivar la seva interioritat. La promesa del reclutador és clara: reconstituir la pèrdua de valors religiosos que la família, l’escola i la societat els han negat, i sobretot donar-li a la vida un sentit que va més enllà d’allò

material i/o terrenal. Naturalment, es tracta de falsos valors religiosos, però que sota la direcció d’un pertorbat esdevenen un perill terrible. El resultat: desenes de morts i ferits innocents; gairebé tots els joves i l'imam morts, i una societat impactada i atemorida. Una societat que encara avui es pregunta com s'arriba al terrorisme des d’un poblet harmònic de Catalunya. Algunes propostes per a l'escola i per a l'administració Com ja he indicat durant el meu discurs, al meu entendre, l’eina indispensable per a la construcció d’una societat tolerant i en harmonia social passa per cultivar la dimensió espiritual de l’ésser humà. I són les comunitats educatives (centres d’educació, famílies i alumnes) qui tenen la responsabilitat de fer-ho possible, amb el suport i l’orientació dels governs i de les administracions públiques. Reforçar l’individu des de l’interior reforçarà la societat en la seva globalitat. Durant els darrers anys, Europa ha negat tota expressió religiosa i/o espiritual a favor de la modernitat, deixant orfe, d’aquesta manera, a l’individu. Els nostres joves i el nostres infants estan majoritàriament educats en base a la ignorància d'una part de la seva personalitat en tant que individus. I em

27

refereixo tant a una cultura religiosa concreta així com a una veritable dimensió espiritual. La societat ha d'assumir que si volem fer forts els nostres joves, és indispensable apostar per cultivar aquesta dimensió espiritual. Aquest és l'autèntic antídot per impedir que falsos profetes s'apoderin dels seus cors i dels seus cervells. Recordem com als anys seixanta del segle XX, els joves a la recerca d'una vida espiritual es van entregar a mans de gurús i falsos profetes sense escrúpols, que els abocaren, moltes vegades, a la desesperació, les drogues i el suïcidi. Avui, aquells ideals han estat transformats en terribles, mal interpretats i tergiversats gihads. Únicament, un retorn a la dimensió espiritual de l’ésser humà i una bona formació integral que s’encarregui també de la cultura de les religions, permetrà als joves conèixer-se a si mateixos al mateix temps que els permetrà conèixer als altres. I els permetrà reconèixer-se legítims socialment i reconèixer legítims, en la mateixa mesura, als seus conciutadans. Aquest és el millor antídot contra l’odi i el terror. Professor Enric Olivé Serret Càtedra UNESCO de Diàleg Intercultural a la Mediterrània / Universitat Rovira i Virgili

“Sala de Reflexió” d'Antoni Tàpies del Campus de la Ciutadella de Barcelona de la Universitat Pompeu Fabra.


miniSuplement dera revista universitària LO CAMPUS

Seteme - Octobre 2018

EDITORIAL

Monument en Vielha en aumenatge a ua division militara franquista: era “Legión blanca”

N

on i a arrés en Aran minimament informat que se creigue qu’era dimission deth vicesindic d'Aran, Luís Carlos Medina, respon a motius ''personaus e professionaus''. Medina, ja er an passat, pes madeishi motius expressats ara, dimitic coma secretari generau de Convergéncia Democratica Aranesa-Partit Nacionalista Aranés. Darrèr de tanta “desencusa personau” i a ua enòrma diferéncia e discrepància sus com van es causes en camp deth nacionalisme aranés. Eth qu’auie d’èster eth “Rufino” des convergents, ei a díder, damb un perfil tecnic, ben informat e fòrça professionau, a resultat èstert ua votz febla, que non estaque bric damb eth discors e manèra de governar der actuau sindic. (Encara qu’en Aran mos coneishem toti: rebrembar qu’eth “Rufino” a qui mos referim, ei eth senhor Rufino Martínez era anima mès sectària deth PSOE en Aran, còsso en Vielha e secretari der Ajuntament a Les). Eth sindic d’Aran, Carlos Ba-

rrera, eth politic que “se met es pantalons pes pès” com li agrade díder quan machaque a bèth subordinat, cada dia ei mès desorientat e dispare granes perdigonades as problèmes, sense dar solucions estrategiques utiles tath País, tà Aran e sustot solucions ahiscadores e encoratjantes tàs aranesi. Per contra, Barrera qu’a un discors nacionalista aranés plan bon e originau que ligue damb “era gent, eth paisatge e era tèrra”, (encara que de tot açò non n’ei conscient), quan ei en scenari politic, ena distància cuerta, ei un autentic acolhonit de çò que diderà era oposicion e se dèishe influïr d’ua manèra pòc rasonabla. Sustot dèishe de hèr un pialèr de causes inexcusables: eth Conselh Generau d’Aran dirigit per Barrera passarà ara istòria per non auer-se comprometut institucionaument e publicament damb eth referendum d’autodeterminacion der 1 d’octobre que convoquèc de manèra oficiau eth govèrn dera Generalitat

de Catalunya. Sonque manquèc que posteriorament, Barrera assumisse eth discors de Boya,-qui, espanholejant, ei en executiu deth PSOE en Madrid-, e aprovèssen en Plenari deth Conselh que calerie ua reforma dera Constitucion Espanhòla a on d’ua manèra explicita, se reconeishesse a Aran. Eth nacionalisme aranés ei ara deriva damb eth “procès” en Catalunya. (A Luís Carlos Medina sonque ara li an vengut es prèsses d’exercir d’avocat full time o a estat un actor de tanta desorientacion?) Tanplan qu’era oposicion ei espanholista coma hège temps que non l’auíem en Aran. Sigue d’ua manèra mès o mens subtila, es d’Unitat d’Aran-PSC, es de Ciudadanos e es deth PP, destillen ua vision d’ua Val d’Aran subordinada ara Grana Espanha, que met es peus de punta. Cau hèr aguesti comentaris prealables entà acabar d’enténer era barbaritat qu’a significat inaugurar en centre de Vielha un monument dedicat

ara “Legión blanca” ei a díder, as membres dera Companhia d’esquiadors escaladors qu’ocupèren era antica casèrna de Vielha entre es ans 1961 e 2000. Mès, perqué ei ua barbaritat? D’entrada pr’amor qu’era “Legión blanca” non sonque ère ua companhia de basa franquista, senon qu’a mès coma “Legión” transmetie un messatge d’espanholisme reaccionari e misogin. Sonque cau liéger tot eth materiau e discors que produsien ena epòca deth dictador e eth que tanben produsissen aué a trauès des sues webs coma antics militars. Èm en ua epòca democratica e sajam de recuperar aquerò que ne didem era “Memòria istorica”. De totes es viles e ciutats sajam tanben de trèir es simbèus dera dictadura franquista. Vedent coma entren ena polemica lòcs coma eth “Valle de los Caídos”, en Vielha -era capitala d’Araninstallam, non sonque ua escultura simbolica, senon un autentic monument ath “guerrèr”.


Seteme - Octobre 2018

ER ESTUDIANT miniSuplement dera revista universitària LO CAMPUS número 38

29

Literatures d'Aran Publicam uns tèxtes de dues persones ben coneishudes e determinantes en mon dera cultura dera Val d’Aran : ua pèça cuerta de pròsa inedita de Manuela Ané Brito e uns poèmes -tanben inedits- de Xavi Gutiérrez Riu.

S

onèc eth telefòn. Ère eth fixe. En casa eth telefòn fixe ei com… Simplament, i é. Sonque s’er azard vò que passes peth costat e que te vengue de gust guardar eth numero ena pantalha, e sonque s’eth madeish azard vò que coneishes eth numero en qüestion, lo despenjam e laconicament, prononciam eth tipic: “-Digatz!” Senon… i é, simplament. Ei un objècte decoratiu mès que mantenguem per aquerò deth...En realitat non sabi massa ben perqué i é. E… decoratiu serie massa díder. Deishe-m’ac en “un objècte” mès tà trèir eth povàs. Es mobils l’an hèt… bullyng. Era tardor mès qu’apreciar-se,

Huelhes de tardor

se paupaue, -ara pensaratz que me’n gesqui deth tèma_ mès non ei atau. Totun, me hè illusion d’emular, per un moment efimèr e enganhós, a ua admirada escrivana damb un estil peculiar d’escríuer, consistent en introdusir ath lector en ua istòria e quan mès interessat n’ei, amiar-lo subtilament tà ua auta, a viatges sense poder evitar de maleïr-li es uassi, e tot en un còp, ath cap d’un pialèr de huelhes e d’estona de lectura, retornar-lo tà on ère, quauques planes mès enlà, quan ja ère capihonat en ua auta istòria autant interessanta coma era que siguec obligat a deishar estar,e tot, sense jamès pèrder eth hiu conductor, ne autora,

Mès non sonque ei ua barbaritat per çò que signifique, senon qu’a mès, er estil figuratiu d’ua escultura realista ei un aumenatge clar ar exèrcit. E per se non n’i auesse pro, eth monument ei plaçat ath miei de Vielha, visualizant-se d’ua manèra singulara e convertint eth monument en ua imatge qu’es poblants de Vielha auram de veir constantament e eth torista n’aurà un punt ostensible de rebrembe. Eth nau souvenir de Vielha serà o ja ei, era fotografia d’un guerrèr armat amb esquís. Aguesta ei era imatge que volem dar? En Vielha, com en Aran, se da eth fenomèn deth “fascisme” sense fascistes, perque ei evident qu’era màger part de lidèrs politics d’Aran non son fascistes, mès es sues accions, sustot quotidianes, pòrten implicit eth concèpte fascista. Sonque cau que connectetz damb es “Veterans Esquiadors Escaladors de Vielha”, es promotors reaus deth monument, entà veir de còp, era ideologia que vos comentam o se voletz liéger eth libre “La Legió blanca” d’Albert Arean (Editorial Llibres de l’Índex. Barcelona, 2006) e de prumèra man, aguesta autobiografia, vos explicarà eth pè que cauçauen es “nòsti” militars. Era barbaritat s’agudize quan a estat er Ajuntament de Vielha e Mijaran damb eth sòn baile Juan Antonio Serrano qui a auto-

ne lector o lectora, e com se joguessen as magatalhs, en ua experiéncia unica. Ua meravilha que hè aunòr ath sòn cognòm: Grandes. Aqueth dia, _didía_, de tardoada, es astres se confabulèren tà qu’aqueri tres tipes d’azard que s’auien d’amassar, passar-i peth costat, voler hèr er esfòrç de guardar eth numero ena pantalha e conéisher eth numero en qüestion, s’amassèssen. Era sason venguie cargada. E non precisament sonque de huelham ath pè des arbes, entapissant de totes es tonalitats jaunisses qu’un se pogue imaginar es montanhes e prats.

rizat, finançat e inaugurat eth monument. S’a autorizat eth monument en madeish lòc a on abans i auie ua discrèta placa commemorant. Un monument figuratiu de mesura reau ben vedible e protagonista. S’a finançat ua part dera escultura (cèrtament de manèra plan modèsta: ath torn de 1.000 euros) e eth baile de manèra institucionau, a inaugurat eth monument damb d’auti cargues militars. Per tant, eth monument a estat ua accion de govèrn municipau oficiau. A despiet dera barbaritat, s’er alcalde auesse estat Pepito Calbetó, un reaccionari istoric deth PP, aurie ua cèrta logica, mès er alcalde ei socialista d’Unitat d’Aran, eth maxim exponent deth progressisme deth País, era intellectualitat en marcha que mos aleçone a toti dia e net. Ebé òc, aguesti, damb eth biale Serrano ath capdauant, mos an deishat un monument qu’ei allegoria dera milícia e deth fascisme tàs nòsti hilhs e que mèrque eth paisatge dera Vielha urbana d’aué e deth futur. Ei vertat, coma ditz er alcalde Serrano que “... totes es persones que passèren pera casèrna de Vielha agueren ua grana importància autant a nivèu sociau coma economicament”, mès rebrembem que tostemp es franquistes expliquen que damb eth dictador se reconstrusic era economia e se bastiren fòrça restanques entre d’autes infraestructures, mès maugrat açò es

Tanben auie envadit eth cèu d’ua lum especiau, auie injectat era rosada ena maitiada, era frescor ara fin deth dia, escurçant-lo considerablament, e auie vuedat es armaris de giquetes e tricòts que se passejauen pes carrèrs. E deishant a despart aguestes causes climatiques que dites poeticament son tant evocadores, portaue tanben hame de boni propòsits coma començar ara fin a hèr exercici damb constància, a liéger un parelh de libres pendenti, minjar sense pan tà pèrder mès d’un parelh de quilos acumuladi enes sopars sociaus der estiu… E, coma non, e per aquerò de que tot non pòt èster perfècte… portaue era continuacion de çò que

democrates non aumenatjam a Franco ne as sòns, ne li hèm monuments. Se pòt adméter totun que ne er Ajuntament de Vielha, ne eth sòn baile jamès pensèren en un monument que siguesse exaltacion d’epòques passades nefastes, ne d’exaltacion deth “guerrisme”, ne auer creat un monument emblèma en Vielha entà faches. Mos ac credem, simplament a estat ua alcaldada damb un hons de fascisme sociologic, tan vigent en nòste País. Encara mès, se seguíssem era idea dera cupaira Mireia Boya que didie en un tuït, que s’a plaçat eth monument “... sense demanar as aranesi se se senten un pòble de patz”. Nosati n’èm convençuts que perderíem era consulta, pr’amor qu’auem un prigond deficit dera cultura dera patz damb es principis e valors dera non-violéncia, era libertat, era justícia, era solidaritat e era tolerància. E perqué non didé’c: deth dret a decidir. E es convergents de Vielha qué didien o diden? Com tot eth partit a nivèu aranés: comentaris a pilòta passada e desorientadi, demorant qué ditz era oposicion. E sustot jogant a hèr piulades en Twitter, mès sense arturar o contrarestar era maquina municipau quan, a despièt de hèr activitats legaus, son deth tot amoraus, coma eth polemic monument.

occitania@locampus.cat


30

Seteme - Octobre 2018

ER ESTUDIANT miniSuplement dera revista universitària LO CAMPUS número 38

Poemes de Xavi Gutiérrez, Prèmi Aran de Literatura 2018

AMISTAT Lo gat non a bric de peish au sac, lo rat qu’ei tèc de páur au jaç Lo rat qu’a met deu gat qui ven, lo còr le bat a tot pip pap La man deu gat que vò lo mòs, lo sòrt deu rat que vad tròp tard Lo gat qu’ei hart que drom lo cluc, se’n fot lo rat deu son mau hat

IN THE NAME OF THE FATHER E sabetz era cançon qu’a tostemps eth madeish son? En nòm dera rason s’emparen es crosats entara repression des pòbles suslhevats Clamen ara coalicion: Diu, patria e gonfanon, tà deishar sens dignitat era nòsta identitat En nòm dera redempcion, que non ei pas deth nòste grat, vie era Santa Inquisicion a impausar-mos sa vertat Imploram eth gran perdon coheissam nòsti pecats, en traïr nòsta nacion ara b’èm uns renegats En nòm dera religion e dera Mair Patria, que mos anestesie era nòsta rebellion, venguem uns despaisats sens cap motivacion, captius e subjugats ena nòsta desnacion

En invocar era aunestetat dera incivilizacion, ja mos an colonizat era nòsta indignacion: aguesta immolacion dera nòsta volentat ei com ua tranfusion de sang contaminat En nòm dera autoritat patim era sosmission, èm un pòble empresoat ena nòsta reclusion Desbrembam nòste passat, de gloriosa tradicion, èm gahats en aranhat dera nòsta alienacion Desvelha’t pòble assetiat dera faussa realitat, abandona era inaccion, hug d’aguesta gran ficcion Damb era emancipacion obtieram era libertat, ja n’i a pro d’umiliacion: armem-mos entath combat!

OXITÒNIA Bastiram un país nau damb paraules oxitones, tà que non mos hèsquen mau ne damb bombes ne damb hones non credem enes pistòles ne tanpòc enes gabiòles, esborrem es epitafis, desbastim es cenotafis non volem cap mès monarca qu’eth nòste rei: Sent Pançard, mo’n trufaram dera Parca e viueram ar azard aboliram es doctrines, cremaram es guilhotines, qu’èm un pòble atalentat de bistèc e libertat desarmaram as soldats e lançaram en abisme toti es ismes impausats, servituds, colhonialisme entà tornar començar, damb pro temps tà romançar e soniar un nau avier qu’entre toti haram a vier

Huelhes de tardor i é tostemp o de bèth temps a: er alh e era ceba de quauquarrés que te tòque molt d’apròp o un senhor aleman, de cognòm maudit qu’a tornat desconeishuda ara persona que mès t’apropaue a un gran pare, perdut mès non pas desbrembat, e dues o tres causetes mès des quaus era tardor non n’a cap de tòrt, mès que segur, encara que l’ac dam per aquerò d’èster era sason que ges mès mau parada quan de malenconia, languiment e engüeg se tracte. Mès era tardor portèc eth son d’aqueth telefòn acornerat en desbrembe. Era confabulacion deth triple azard hec que lo despenjèssa mès que tracassada pera interrupcion. _Digatz!_ diguí. Sò jo_ responec ua votz ar aute costat. _T’è coneishut_responí _ . Despús deth temps... Qué vòs? Sabia que volie quauquarren, senon non auesse trucat. Es sues telefonades se succedien un o dus viatges ar an relacionades damb eth sòn trebalh e qu’a

jo d’ua manèra o ua auta sabie que me podien vier de gust de hèr o peth mèn trebalh auia de poder hèr. _Prumèr volia saludar-te. Com va?_premanie eth terren. De hèt lo semiaue, sauclaue e remassaue. Tanplan eth trebalh deth pagés siguesse de tan bon hèr! Tradusit: te saludaue, se hège eth badinaire, te vantaue e te retaue, tot lèu lèu ath madeish temps e sabedor que i queiria de pautes un e un aute viatge. Non auia responut encara quan me lancèc era prumèra dirècta: _En casa tua, non i ètz jamès o ei que non reponetz jamès ath telefòn fixe? Pòrti dies picant e non i a manèra. L’ac expliqui: _Eth fixe, com se non I siguesse. _Portant, be lo deues pagar!_ me ditz. _Supòsi_ responi. _M’acabes de respóner coma ac harie ua hemna Vielha_. _Ja me l’a fotuda_ pensi_Qué

vòs?_insistisqui. _As quauquarren escrit per aquiu? Dues huelhes. Voi un shinhau de literatura tath pròplèu numero e è pensat en tu. “Ei desesperat”, pensi. Non ac pogui evitar. Mès, eth, que non a un peu de pèc, me convenç de çò contrari. _Poderies escríuer sus… Lo talhi. _Non me dirigisquis! Vau a escríuer çò que jo volga_. Ja ei content. Li è dit que òc. _Era persona mès dirigida que coneishi…_apunte_, apuntant-se ath jòc deth jo te piqui, tu respones. Era convèrsa non dure guaire mès. Hè quauqua referéncia ara lectura de bèra causa mia qu’assegure poder criticar tranquillament e alludís a cèrta parauleta trèta de contèxte que non vau a rebàter perque era tardor non me da pro in tara discussion. E entre ja,jas, bèth insult per part mia, d’aqueri que se hèn entre ji, jis e ja, jas e que non pretenen ne se perceben coma ofensius e coma qui non vò era

causa, ues dètz o quinze minutes de convèrsa entre dues persones que hège mesi que non parlauen e que, mistèris dera vida, semble qu’an parlat cada dia. Diguem-li confiança desconfiada, diguem-li “feeling”, diguem-li com volgam. Ua relacion que fluís coma Era Garona en desgèu primauerenc! E non voi cambiar de sason qu’encara voi gaudir masoquistament dera tardor. Quan pengi, era canha me guarde. Des des sòns uelhs neri coma tidons semble dider-me: _Com te dèishes convéncer per aguest tipe?_. Indobtablament ei femelha! E jo, amorassant es sues aurelhes ja non tan neres com es uelhs pr’amor des saupicades blanques deth pas deth temps, li digui en votz nauta: _Mistèris dera tardor, Dama. Eth cas ei que m’aporalhi dauant der ordenador. Tot just es dits sarren es prumères tecles me digui: “ Dues huelhes de mès ena tardor, qué vòs que sigue.” Manuela Ané Brito


Seteme - Octobre 2018

ER ESTUDIANT miniSuplement dera revista universitària LO CAMPUS número 38

PRUMÈR D’OCTOBRE Daunes e senhors d'Aran, de Tredòs a Canejan, deth petit enquiath mès gran, vos vau a condar en rimant, damb aguest faus sirventés, d'aqueth dia, toti es qués, s'encara i a quauquarrés qu'ei un shau aurelha-espés. N'en temps dera reina Jana s'ère vist tau sarabat, entà montar ua 'gimcana' de prèssa e ar amagat. Toti qu'an collaborat: Pèir, Quimet, Fabiana, eth pelut e eth cappelat, eth bagenc e era cerdana, es de Ponts e eth bagergat, e en ua sola setmana, tot qu'ei prèst e organizat: era tropa catalana qu'ei armada entath combat! Presidents , interventors, apoderats e electors, emparats peth pacifisme vòlen véncer er unionisme . Damb es urnes coma tancs

e es vòts coma municion, joeni, adults e capiblancs desfilen en processon. Es prumèrs votants 'armats' ja hèn acte de preséncia, tà deféner es libertats, en pacifica 'insisténcia', manifèsten volontats e eth desir d'independéncia. Ja arriben es 'convidats' en caravana 'amicau', toti que van equipats tà non patir cap de mau. Entà instaurar era 'armonia', -qu'ac sabem, qu'ei profecia-­ aqueth còs, qu'acabe en ...cia, repartís, a tòrt e a dret, 'còps de flors' a plaseret, e tà exibir distension be n'ei d'ample, eth repertòri - mès gent en ambulatòri fomente era votacion-: 'careces' damb eth taboish, se pòt èster, atau: tot 'hloish' -subretot ath que va coish!-, bèth shinhau d'òli de mata, que va ben tath democrata; era 'bondat' policiau qu'ei atau de viscerau,

en complicitat totau damb er instint... genitau. Mentretant, aqueth canari, simbèu dera resisténcia, tà expiar era peniténcia semble un reclusionari. A londeman, eth sobiran, arrèr-arrèrhilh deth rei Enric, declame, 'bric arrogant', un discors tot sarcastic en plurau majestatic: qu'ei atau, eth borbonic. Entà semiar era 'concòrdia', era longa verborrèa semble pas misericòrdia, mèsalèu farmacopèa tà perpetuar eth sistèma, tà mantier era colònia e non pèrder era diadèma: tà sauvar era dinastia desiren patz e armonia, mès sabetz se qué vos digui? Jo, d' aquerò, me'n desobligui! Qu'ei ora de fóter eth camp d'aguesta 'telaranha' tà anar hèr çò que volgam en país de Cocanha ! Prèmi Aran de Literatura 2018

Hènt memòria deth referendum d’autodeterminacion der 1 d’octobre en Vielha

Es mossos d’esquadra barren eth pas as votants deth referendum en Institut d’Aran de Vielha.

31


Cal baixar les taxes universitàries Reivindiquem la reducció d’un 30% dels preus públics de la matrícula universitària

Associació universitària AMICS de LO CAMPUS / Països Catalans


Millions discover their favorite reads on issuu every month.

Give your content the digital home it deserves. Get it to any device in seconds.