Issuu on Google+

aCTIVISME artístic

Moviments socials i l’activisme creatiu i actiu

aLBA mONER B3

“El desenvolupament artístic avui s’articula amb nous moviments socials, plantejant una crítica molt forta. Aquests moviments socials assumeixen diferents formes, que van des de la organitzabilitat fins l’autonomia. L’experiència n’adona, ja que de vegades treballen en conjunt, amb un moviment, però també impulsen a la feina i la reflexió individual. Són una proposta que assumeix, pren i transforma elements com la imatge per donar-li un nou sentit”. Ana Longoni

7 Blancaneus, Catherine Bay, 2006

Podem entendre per art activista una forma d’art polític

que es mou en un territori intermedi entre l’activisme políticsocial, l’organització comunitària, on l’objectiu és iniciar o provocar un determinat canvi social, econòmic o polític. L’activisme creatiu, ha ajudat a permeabilitzar la frontera que separa el món de cada dia i la producció de masses amb l’esfera del món quotidià. Per una banda, permet visualitzar el problema a la societat i per l’altre banda, permet impregnar l’obra, del que passa al seu voltant, donant-li significat i contingut. La majoria de les accions activistes consisteixen en treballs públicament visibles, generalment en l’espai urbà, normalment temporals, i que empren mitjans de reproducció massiva com ara la fotografia, el vídeo o internet. L’activisme és la “via” de treball no institucional més radical dins el paisatge cultural, el plantejament consisteix a treballar amb una audiència més àmplia, i amb una actitud crítica envers

els problemes actuals.

Assemblea de mujeres, 1976

Dels moviments social al activisme creatiu: “Els moviments socials són una empresa grupal que s’estén més enllà d’una comunitat local o d’un esdeveniment singular, i implica un esforç sistemàtic per iniciar canvis en el pensament, el comportament i les relacions socials.” King

L’origen: els moviments socials

“Els moviments socials són una col·lectivitat [que actua] amb alguna continuïtat per promoure o resistir un canvi en la societat o grup del qual forma part.” Turner i Killian

Ecologisme, feminisme, alliberament sexual, nacionalisme, antiglobalització, moviments LGBT (o les seves múltiples variants),,, són moviments socials, clixés presents en la societat contemporània, subjectes al debat públic en totes les seves manifestacions i els estudis acadèmics, motors del canvi social.

Els moviments socials són un producte d’una determinada època històrica. Van sorgir quan les persones van poder veure’s a si mateixes, tant com a individus, o com a grups i coŀlectivitats, sent agents del seu propi destí. Quan això va succeir, es va fer obvi que, si eren la causa del que hi ha, també podien ser l’origen del que vindrà i per tant dirigeixen cap a la transformació de la societat en les seves idees, valors, creences, normes i comportaments. Durant la història de les mobilitzacions socials es pot assenyalar un clar punt d’inflexió. Als anys seixanta, els moviments socials pretenien canviar el món. Són moviments orientats a transformar l’estructura social amb l’esperança que, generant noves formes d’estructuració, l’emancipació


seria possible. La recerca de la emancipació ha estat i és una resposta reflexiva i conscient per trencar amb les estructures i processos de opressió i trobar el camí per guanyar majors espais de llibertat. Emergeixen infinitat de moviments que no encaixen, o bé encaixen malament amb els esquemes que han ordenat els anteriors. Les seves demandes ja no estaran dirigides a l’obtenció de millores materials, sinó a millorar la vida, a crear espais de llibertat, de participació, de gestió conjunta dels assumptes socials. Estan orientades a resistir la invasió de les velles i les noves modalitats de poder i de control social.

La incidència de la societat en l’individu “L’individu en optar per la societat, opta a la vegada per si mateix” ... Sense la societat, sense els altres homes, sense la tradició cultural i el present historicosocial, l’individu humà no es pot realitzar com a persona.” Durkheim Émile

L’entorn social influeix en la conducta i comportament

dels individus, a traves dels mitjans de comunicació, o amb els patrons culturals internalitzats o bé a partir de les normes imposades i establertes pel sistema. Per tant, els individus estan totalment controlats per les masses o poders pensats. D’aquesta manera crec que, cal observar que en la societat occidental, hi ha una falsa idea de llibertat i un gran desconeixement del terme i les seves funcions. Conseqüentment, això fa que es margini els moviments socials encara molt necessaris. La responsabilitat d’aquest suposat rebuig, recau directament en el sistema. Primer, per les molèsties que el moviment genera a un món dominat pels capitalisme. I segon, perquè aquest mateix sistema s’ha encarregat de difondre una idea falsa de llibertat, de ecologisme, de igualtat, de democràcia, creixement sostenible,,,

La potencialitat de l’individu d’incidència en la societat “Un moviment social representa un esforç realitzat per individus per solucionar coŀlectivament un problema que saben que tenen en comú.” Toch

En aquest grups, és molt important l’acció de cada individu,

ja que una petita intervenció o acció proveïda dels seus propis valors i interessos es transforma en una acció coŀlectiva. Així doncs, moltes vegades l’acció de pocs individus pot tenir una gran incidència en la societat i els canvis, en la consciencia dels individus. Com és l’exemple, de la accions i feines del coŀlectiu MOC (Moviment d’objectors de Consciència), ja que, a partir de molt pocs individus que es van atrevir a fer se objectors, aquets pocs va fer molta incidència en la societat, ja que va fer canviar la normativa i les seves lleis. Així doncs, hi ha una influència del grup minoritari,

ja que aquesta poden exercir una influència i, per tant, provocar un canvi en els sistemes de valors, les creences i els comportaments dels grups majoritaris. Aquesta influència s’exerceix per la seva capacitat de generar un conflicte simbòlic en la majoria, que necessita ser resolt i, en fer-ho, provoca un moviment de posició de la majoria, cap a les de la minoria, és a dir, un canvi.

Grups socials i consciència coŀlectiva “Els moviments socials són accions col·lectives que tenen lloc amb algun grau d’organització i continuïtat fora dels canals institucionals per tal de promoure o resistir canvis en el grup, la societat o l’ordre mundial dels que formen part.” D. Snow i P. Oliver

Així doncs, els moviments socials són organitzacions

configurades al voltant d’aspectes socioculturals, derivats de la interacció d’individus, creant una acció col·lectiva, per tant no és difícil creure en l’existència d’una consciència col·lectiva que permet identificar i crear una identitat col·lectiva, particular. Creant així una identitat social, en la qual la identitat és vista com la consciència de pertinença a un grup o categoria i la valoració d’aquesta pertinença.

Els moviments socials avui “Els moviments socials presenten avui una coral de propostes i iniciatives que aborden àmbits molt diversos a diferents escales, des del local al global, però tots ells conflueixen en un objectiu: impulsar altres formes de viure i relacionar-nos entre nosaltres, amb altres espècies i amb el planeta. el canvi radical de percepció social que està provocant l’actual crisi financera, econòmica i social-que, sent greu, no hauria fer-nos oblidar el context de crisi ecològica, energètica i geopolítica en què ha esclatat- provocarà una creixent “revolta contra les desigualtats realment existents.” Ulrich Beck

En definitiva, ens trobem en un moment de ràpides

transformacions a gran escala, l’aparició de determinats comportaments col·lectius, tenen una doble significació: d’una banda, reflecteixen la incapacitat de les institucions i els mecanismes de control social per reproduir cohesió social i, per altre, mostren els intents de la societat per reaccionar davant les situacions crítiques, desenvolupant noves creences compartides sobre les quals fonamentar la solidaritat col·lectiva. En concret, hi ha una sèrie de factors que, de moment, no resulten del tot clars: per què no tothom, en les mateixes circumstàncies, participa en els moviments socials? Per què entre les persones que hi participen no totes tenen el mateix grau d’implicació? Com s’aconsegueix que les idees defensades per certs moviments socials siguin finalment adoptades per la societat en conjunt? Mitjançant quins processos es produeix aquest fet? ¿Els moviments socials poden canviar les societats sense la presa del poder, com sosté John Holloway.?


ART i ACTIVISME: ART, POLÍTICA I ACTIVISME “Activisme es quan un nombre força gran de gent s’associa per alterar o suplantar alguna part de la cultura o l’ordre social existent.” Cameron

Los Reflectantes. Una protesta creativa 2012.

Els moviments socials amb els seus nous plantejaments,

així com el tipus de controvèrsies que desencadenen, seran un punt de partida per mostrar la relació i posicionament respecte l’art. Així doncs, cal considerar la creixent atenció que aquestes noves formes contemporànies de mobilització presten a l’art i el seu interès per enrolar a artistes i convertir-los en activistes. Com també, cal valorar els posicionaments que diferents moviments socials han dut a terme davant l’art, no com elements externs que tracten d’exercir una influència sobre aquesta, sinó com a actors amb veu pròpia en el mateix terreny en què operen els artistes, arribant a qüestionar els continguts i els processos de la pràctica artística. No es tracta, com de vegades s’ha pretès fer creure, de moviments anti-art, sinó de grups que busquen re-significar el paper d’aquest en la nostra societat. Des de fa temps, els territoris de l’activisme polític i el d’art, s’han vingut barrejant mútuament perquè per necessitat tots s’han vist estretament relacionats amb la creació d’imatges, amb l’auto-representació i amb activitats que s’havien de difondre, que sempre havien de ser llegibles i alhora efectives. Amb això, l’art activista se situa d’una manera parcial fora de les confuses fronteres del món de l’art i obliga de nou a replantejar-les. Els artistes (encara que no només ells) es converteixen en catalitzadors per al canvi, posicionant-se com ciutadans activistes.

L’art activista “Projectes col·lectius que entenen l’art com a relació social. Intervencions artístiques en el consum, guerrilla de la comunicació, formes creatives de mobilització i protesta; propostes crítiques carregades d’humor i desobediència, noves narratives capaços d’alterar els signes i codis establerts. Imaginaris que provoquen l’aparició de comunitats i subjectivitats inesperades”. Programa TV, Metropolis

L’art activista és un procés, més que un objecte o producte:

Els artistes activistes no adopten meres estratègies estètiques d’inclusió o democràtiques, ni abracen un sistema polític o social en una crítica de la representació dins dels confins del món de l’art, sinó que, impulsats per la creença en el potencial polític i popular de l’art , han creat una forma cultural que adapta i activa els elements de cadascuna d’aquestes pràctiques estètiques crítiques, unint orgànicament amb elements d’activisme i organització comunitària. En introduir-nos en els mass-media, els artistes assumeixen papers de periodista a contracorrent, organitzadores, educadors, moderadors de debats, activistes utòpics, topògrafs culturals i interlocutors. A més a més, podríem dir que l’art activista és art públic, forçosament polític, pot ser un mitjà raonablement efectiu de contribuir al creixement de la cultura “democràtica” i dels moviments socials. I així definint l’espai públic, la anomenada “esfera pública”, com un terra d’activitat política i re-definint l’art que en ell es fa, com un art que participa o crea per si mateix un espai polític, és a dir, un espai en el que s’assumeixen identitats i compromisos.


Característiques del activisme creatiu:

Accions:

“En l’art activista és absolutament necessària la implicació física i directa del subjecte en la pràctica, advocant per la immediatesa davant del estatisme, perseguint involucrar el altre en el pla afectiu i en el de la consciència sociopolítica. No obstant això no és essencial ser artista, és només una funció subordinada a l’objectiu de produir mecanismes de subjectivació alternatius en una societat que ‘es crea’ a ​​si mateixa com una societat política. El que és essencial és evidenciar de forma mecànica els funcionaments de les accions activistes, ja que es basa en el principi que qualsevol persona pot fer-ho, que es pot replicar i multiplicar”. Revista CIA. Marcelo Expósito, Ana Vidal i Jaime Vindel

“L’art és polític i el seu interès transcendeix la pura representació estètica per valorar les eines, tècniques o estratègies materials, conceptuals i simbòliques. L’art activista contribueix a “produir” política i construeix la política en l’acte, anteposant l’acció social a la tradicional autonomia de l’art”. Revista CIA. Marcelo Expósito, Ana Vidal i Jaime Vindel

En

primer lloc, els artistes, coŀlectius i grups que s’emmarquen sota aquesta denominació són força heterogenis. Són heterogenis per la seva tipologia, doncs en l’esfera pública es pot actuar artísticament de moltes maneres: d’una banda, l’activitat de l’artista que intervé amb la seva obra en un espai públic amb fins més o menys crític, i/o “democràtics”. d’altra banda l’activitat d’artistes que treballen en el si de grups activistes comprometent (la majoria de les vegades temporalment) amb determinats col·lectius socials i allunyant-se, de vegades d’una manera radical, de les enteses com a tradicionals fronteres de l’art.

L

es seves accions, s’han centrat en conflictes. Conflictes entre els grups de persones afectades, les institucions i organismes que han dissenyat polítiques considerades errònies per fomentar no només l’expansió del problema sinó l’exclusió de les persones afectades. Conflictes també amb les instàncies privades i públiques que defineixen les polítiques enfrontant-se als interessos econòmics i polítics que hi ha darrera d’ells i posant de manifest els seus efectes socials devastadors. Finalment, han fet ús habitualment de diverses formes de protesta i altres modalitats de l’anomenada acció política no convencional. Artistes, persones, grups i coŀlectius que han actuat i han destacat per la singular força de les seves protestes, la seva habilitat per informar als mitjans de comunicació i així visualitzar.

I finalment, de col·lectius en principi no artístics però que utilitzen aquests mitjans artístics per desenvolupar idees i fer conèixer una activa crítica social-política. Són projectes col·lectius que creant formes d’acció col·lectiva perquè puguin ser utilitzats i ajudi a informar i comprendre la protesta, el canvi i la transformació social.

Projecte Artmani, del coŀlectiu Les Agencies, 2001.

Controvèrsies: pot ser un art crític-polític, i dependre del capital? “L’activisme artístic tensiona sempre la seva relació amb la institució artística i les institucions culturals que són dominants en cada moment”. Revista CIA. Marcelo Expósito, Ana Vidal i Jaime Vindel Projecte Artmani, del coŀlectiu Les Agencies, 2001.

En segon lloc, els col·lectius es constitueixen des de xarxes informals d’interacció. Aquestes van des del contacte personal cara a cara d’alguns grups fins a les connexions i els vincles que s’estableixen a través d’Internet. Aquestes xarxes han gestat l’aparició dels moviments i han estat el cultiu per a les accions de protesta i grups d’ajuda mútua. Permeten la circulació rapida d’informació, alhora que posa en relació persones, grups i instruments expandits per tot el món i contribueix enormement a la creació de visions compartides.

Hal Foster, molt conscient dels riscos de l’art polític, ja es

plantejava dues postures contraposades. Segons la primera, la cultura seria un lloc de contestació, tant dins de les institucions culturals com enfront d’elles. La cultura seria doncs un lloc de conflicte i l’estratègia a seguir, seria una resistència d’interferència (aquí i ara) al codi hegemònic de les representacions culturals i els moviments socials. La segona posició és més radical, entén que som davant d’un sistema total en el qual la resistència és més complicada, ja que no només la cultura està globalitzada, sinó que l’economia s’ha convertit en la principal producció simbòlica. L’art crític o no, tal com el veiem avui, tant dins com fora dels coneguts espais


tradicionals del món artístic, pot córrer el perill de ser un subjecte excessivament dependent del capital. Així el capital, penetraria fins i tot al interior del signe de l’art i la cultura, fins al punt que la resistència al codi a través de la crítica del codi seria estructuralment impossible. Però potser l’artista, com a subjecte social, polític i democràtic, estigui capacitat per a alguna cosa més que per contestar a determinats problemes concrets. Potser l’artista pugui produir alguna cosa que no sigui simplement una contestació, una anàlisi o una deconstrucció.

Buscar el canvi social i Actuar

D’aquesta

manera, els activistes no s’acontenten simplement amb limitar a fer preguntes, per molt pertinents que siguin, sinó que es comprometen en un procés actiu de representació, intentant com a mínim “dotar” a individus i comunitats, potenciar l’espai públic i finalment estimular el canvi social encara que sigui a llarg termini. Es a dir, entenen per “dotar a una comunitat o grup social” com la creació de mètodes i eines de treball efectives que puguin ser continuades per la pròpia comunitat. Per això, el resultat és a llarg termini i l’artista és un agent catalitzador que investiga i posa en funcionament juntament amb tota la comunitat una sèrie de maneres i mecanismes de relació, dirigits a reforçar els poders de la mateixa.

seixanta i els setanta. Els seus orígens immediats se situarien en el llegat de l’art conceptual. Encara que l’art conceptual no va acabar d’adoptar d’una manera completa els mètodes i les formes de la filosofia democràtica que li inspirava, de manera que mai va arribar a considerar les qüestions socials i polítiques com un objectiu realment viable. De totes maneres, les implicacions derivades del conceptual van tenir un gran abast, ajudant a crear un clima en el món de l’art que va propiciar que els artistes, més contemporanis, es decidissin a completar la revolució que el conceptual (i alguns activistes) havien posat en marxa. El camí el va continuar el important paper de la performance i les pràctiques feministes dels setanta, sense oblidar el treball d’artistes llatinoamericans. Més endavant tot i això, va desembocar en els múltiples desenvolupaments assolits per aquest tipus de pràctiques a partir dels anys vuitanta afavorides, un cop més, per la situació política, es van enfrontar irremeiablement a les forces conservadores que tornaven a dominar tant el món polític com d’artístic .

Coŀlectiu artístic PK

Per Martha Rosler afirma al 1981, que qualsevol tipus de nova pràctica artística haurà de tenir lloc fora del món de l’art. Buscant i creant noves formes d’expressió, perquè la novetat ha estat el fetitxe fertilitzador de l’avantguarda. Però potser aquestes noves formes només puguin ser trobades en les energies socials no reconegudes encara com a art. JR Projecte: Women Are Heroes, Brasil.

Els orígens i evolució de l’art activista “És difícil establir una història d’art activista, perquè moltes variacions del mateix es poden trobar en tota la història.. Els últims trenta anys ha experimentat un gran augment en el nombre d’artistes que adopten art activista com un estil de transmetre un missatge a la públic. Algunes de les obres d’art més crítiques i eficaces dels últims temps s’han realitzar fora de la galeria, lluny del museu i en aquest sentit, l’art de protesta ha trobat una relació diferent amb el públic.” Smhit

Els orígens de l’art activista i crític arrencaria directament de les pràctiques relacionades amb l’art polititzat dels

Activisme actual Hi ha una percepció comú en l’art d’avui obertament activista art sovint que sacrifica un plaer estètic per a un art subversiu. L’art activista, ha de ser l’antítesi del veritable sentit de l’estètica, pot ser la seva expressió més legítima. Grant H. Kester

A

ctualment els artistes activistes ja no tracten d’adoptar un conjunt d’estratègies artístiques democràtiques, o d’abordar els problemes socials o polítics sota la forma crítica de la representació dins del món de l’art. Sinó, que en el seu lloc, han creat una forma cultural que adapta i activa elements de cadascuna d’aquestes pràctiques estètiques crítiques,


unificant orgànicament amb els elements de l’activisme i dels moviments socials. Realitzant propostes de projectes col·lectius que entenen l’art com a relació, situades a mig camí entre l’art i l’activisme social. Realitzant així, tant intervencions artístiques en el consum, com creant una guerrilla de la comunicació, produint formes creatives de mobilització i protesta; “propostes crítiques carregades d’humor i desobediència, noves narratives capaces d’alterar els signes i codis establerts.” Imaginaris que provoquen l’aparició de comunitats i subjectivitats inesperades. Propostes fetes amb enginy per resistir davant de la realitat actual. D’aquesta resistència sorgeix, una nova estètica socialment compromesa. Un tipus de creació amb una nova responsabilitat política: la d’establir imaginaris possibles i inventar dispositius crítics que ens serveixin per socialitzar, per crear comunitat, per adquirir subjectivitats diferents de les ofertes per la publicitat. Conseqüentment, l’art activista actual té, llavors, un caràcter més radical i urgent, en canvi d’estar orientat cap a l’objecte o el producte, cobra significat a través del seu procés de realització i recepció. De fet, es contextualitza en situacions concretes locals o globals i significa sempre també una creació en temps real molt sovint de caràcter efímer.

Grup FTW, Berlin

L’activisme creatiu entén els processos comunicatius com a llocs on es reprodueixen els sistemes de dominació de la societat. Les pràctiques que es proposen juguen amb els codis dominants per obrir una bretxa que permeti posar en qüestió la gramàtica cultural naturalitzada i lluitar amb les armes de l’enemic en una guerra de guerrilles que es lliura la batalla pel significat. Distracció, sobreidentificació, detournement (desviació), impostura, creació d’esdeveniments, subvertising, distanciament, fake, reapropiació. D’aquesta manera molts mètodes i tècniques de l’activisme creatiu, es basen en el principi del distanciament i amb els fakes. Així,per una banda tenim els disanciaments” actuen fent crear distancia allà on tothom sap que es vol comunicar alguna cosa. Per aquest motiu els cartells polítics i de publicitat, així com els monuments (sniping) constitueixen objectius especialment apreciats per a accions de distanciament.

Per altre banda hi ha els fakes una de les activitats predilectes Susan Meiselas

Mecanismes de la guerrilla de la comunicació “La Tercera Guerra Mundial serà una guerra de guerrilla per la informació, entre i sense distinció entre la població militar i civil”. Marshall McLuhan

de la guerrilla de la comunicació. Un bon fake (falsificació / imitació / engany) deu la seva eficàcia a la coincidència d’imitació, invenció, distanciament i exageració. Imita la veu del poder el més perfectament possible per poder parlar durant un temps limitat, sense ser descobert, en nom seu i amb la seva autoritat (per exemple, mitjançant la falsificació de documents oficials). L’autor de fakes, però, no pretén aconseguir en primer lloc un efecte material immediat o

C

om explica l’anunciat i els fakes (“operacions” informatives que pivoten sobre la falsificació, la imitació i l’engany) serien una de les armes emprades en aquesta guerra. L’art activista representa i inclou novetats estètiques, sociopolítics i tecnològics que han tractat de qüestionar i complicar els límits tradicionals i les jerarquies de la cultura representada per aquells en el poder. La pràctica militant d’art sorgit en part per una convocatòria d’art per a ser connectat a un públic més ampli, i obrir espais on els drets els marginats poden ser vist i sentit.

Grup Mentalgassi, Berlin


Liberation Organization Barbie, 1989

buscar el seu propi benefici. L’objectiu més aviat consisteix a desencadenar un procés de comunicació en el qual -sovint precisament pel (intencionat) descobriment de la falsificació -es qüestiona l’estructura mateixa de la situació de comunicació falsificada. La mentida desplega la seva eficàcia en el transcurs del procés que segueix al seu descobriment, a la cadena de desmentits autèntics o potser també falsos, completats si pot ser amb nous fakes.

Act Up

El impacte polític real de l’art activista pot ser, doncs, a llarg termini, encara que al principi s’origini en una situació d’urgència. És evident que no pot canviar de manera immediata substancialment les coses, però a la llarga sí que pot ajudar algunes vegades a dotar a una comunitat o grup social d’un sistema efectiu de autorepresentació i autoexpressió en l’espai públic.

Per altre banda, actualment es planteja l’obsolescència de la En conclusió l’activisme artístic actual qüestiona i posa al imatge tradicional de l’art per comprendre les relacions entre art, política i societat. De fet, la problemàtica mateixa sobre la separació entre art i societat es converteix en una qüestió política en analitzar les seves possibles repercussions.

Les propostes entenen la cultura com un nou terreny de conflicte. Des d’aquesta perspectiva produeixen les seves imatges. otes aquestes experiències, cadascuna a la seva manera, componen un nou escenari de creació on l’artista abandona, definitivament, l’epistemologia del subjecte individu i es converteix en un subjecte col·lectiu. quest nou subjecte creador fa de la vida quotidiana una força capaç d’apropiar de qualsevol signe, reinterpretar-lo, alterarlo i tornar de nou a la circulació transformat en una eina social plenament activa.

Revista Adbusters

descobert les atrocitats del poder dominant perquè la seva mirada sempre serà des de la marginalitat, que tenen a veure també amb la manera com un es presenta davant el poder. Aquesta perspectives de treball exigeix lucidesa, agudesa, astúcia en el mirar i en l’actua, i que per conseqüent es podria dir “el que exposa s’exposa”. Són llavors accions rebels, perquè tenir una posició ètica en la vida condueix necessàriament a rebel·lar contra tota injustícia, les velles, les noves i les que han de venir. En definitiva l’activisme agafa i valora una responsabilitat social davant d’aquest món tan egoista i èticament agnòstic.

Billboard Liberation Front,


ANNEX

PROPOSTES CRITIQUES CARREGADES DE DESOBEDIÈNCIA. Una marca que s’apropia de totes les altres ( Yomango ), un fals New York Times que anuncia la fi de la guerra a l’Iraq, un exèrcit de pallassos que s’enfronta a la policia carregat de burla i humor ( CIRCA ), dos tipus que es colen en les reunions de l’Organització Mundial del Comerç i ridiculitzen les seves polítiques des de dins ( The Yes Men ), el record mundial de gent cridant “ No tindràs casa en la puta vida “ , un grup de super herois que transforma la precarietat en un superpoder, un centre comercial convertit en “playground” per a la protesta i la denúncia ( Urban decoy ). Programa TV Metropolis

Al 1996

en la campanya contra la construcció de la M11 a Londres, es va protagonitzar una serie de performance contínua protagonitzada, entre d’altres col·lectius, per Reclaim The Streets. On artistes com Chris Burden, els accionistes vienesos, Gina Pane, utilitzaven els seus cossos com a acte polític que implicaven un cert perill (aquest tipus d’acció és alhora, en paraules de John Jordan, “poètica i pragmàtica, profundament teatral i fonamentalment política”. És impossible entendre d’una altra manera una acció que col·loca una bústia i una adreça en un vell castanyer fent així domicili legal per tal de que els seus habitants puguin exigir drets de residència. En qualsevol cas, el col·lectiu Reclaim The Streets, amb la seva funció política pragmàtica, va consistir paralitzar les obres de la M11, amb les consegüents pèrdues econòmiques, mentre que la funció representacional va ser la producció de noves imatges fent-les veure pel gran públic, aconseguint que la problemàtica concreta es projectés sobre una gran quantitat de persones. Per la seva banda Brian Holmes, de l’associació Ne pas plier, també es refereix al treball de realització d’imatges polítiques mitjançant un mode de producció basat en principis col·laboratius. Es tracta, evidentment, d’activar l’autorepresentació d’una comunitat i dinamitzar-ne l’esfera pública. En el context del projecte Sub-Burgos, al maig de 2003, el col·lectiu Espai Tangent va dur a terme una intervenció titulada La trobada. Aquesta és un conjunt de barracons prefabricats als afores de Burgos que l’Ajuntament havia cedit per cinc anys a una comunitat gitana en el que es va cridar un “procés d’integració”. Aquesta comunitat portava ja deu anys en ells amagada, esperant una solució. El col·lectiu va fer una intervenció, la finalitat era, donar visibilitat al seu problema, de manera que van fer fotografies de les persones del poblat i després les van posar en una tanca publicitària clarament visible des de l’autopista. Com a últim exemple d’activisme artístic creat i realitzat per artistes i ciutadans, així doncs podríem parlar de “Como acabar con el mal” ja que fa pocs dies, a la ciutat de Barcelona es va celebrar una trobada internacionals d’activisme creatiu, on és van reunir un gran nombre de representants de grups activistes de diversos parts del món i representants locals. “Como acabar con el mal” està dins d’un context actual després de la primavera àrab i de l’estiu de les acampades, després una tardor més que calenta i un hivern ple de retallades. D’aquesta manera, el plantejament de “Como acabar con el mal”, és planteja com “Una caixa d’eines per enfrontar la crisi amb creativitat”. La trobada és va realitzar tot un seguit de propostes mitjançant per

Exemples d’activisme artístic: Art i activisme, un recull de pràctiques artístiques que són, primer de tot, una relació social i coŀlectiva.

Acció “No tindràs casa en la teva puta vida”

Party de Reclaim The Streets. Londres 1996

Acció de Crhis Burden a Reclaim The Streets. Londres 1996

Manifestació i Acció Ne pas plier, 1994

Projecte Sub-Burgos. El Enquentro. 2003


Cartells de “Como acabar con el mal”.2012

Grup John Jordan

Grup d’art de Carrer, GAC

Acció de Biotic Baking Brigade a Bill Bates

Acció al Banc d’Espanya per Flo6x8

Urban decoy

Not an Alternative!

una part amb conferències presenten diversos projectes d’activisme creatiu i per altre banda amb tallers pràctics i participatius d’activitats artístiques per enfrontar des d’una perspectiva col·laborativa diferents alternatives per lluitar contra la crisis actual, més sonat i efectiu dels últims anys. L’objectiu dels tallers era convertir en processos reals aquelles idees d’intervenció que van anar apareixent al llarg de la trobada. Els participants varen ser, entre d’altres * John Jordan [Londres]: El treball de John Jordan consisteix a aplicar la imaginació i la creativitat artística als moviments i lluites socials. Va ser cofundador de Reclaim the Streets (1995-2001), i del Laboratory of Insurrectionary Imagination GAC . GRUP D’ART DE CARRER [Buenos Aires]: GAC es va formar a partir de la necessitat de crear un espai on l’art i la política formessin part d’una mateix mecanisme de producció. Desdibuixen els límits establerts entre els conceptes de militància i art, i adquireixen un valor més gran els mecanismes de confrontació real que estan donats dins d’un context determinat. Biotic Baking Brigade [Multinacional]: Col·lectiu que crea una mena d’exèrcit vestits de pallasso on les seves armes són el pastissos. Així que la seva tàctica d’atac- protesta és tirar pastissos a diversos personatges conflictius. Flo6x8 [Sevilla]: Flo6x8 és un col·lectiu activista- artísticsituacionista- performàtic- folklòric- no violent. Es serveixen del flamenc com a forma d’expressió contra el sistema financer. Actuen en oficines bancàries cantant-los les quaranta. Memetro [Barcelona]: Memetro és un tipus de trastorn de la memòria durant el qual el individu és incapaç de recordar que, segons la normativa vigent, cal validar el bitllet de transport. Not an Alternative! [New York]: En el seu treball fan servir, de manera tàctica, eines procedents de la publicitat, de l’arquitectura i del disseny industrial. Causa de la seva constant activitat, són una gran referència per a artistes, activistes ... AFRIKA Gruppe [Alemanya]: Fa més de 10 anys van escriure el Manual de Guerrilla de la Comunicació, una autèntica caixa d’eines per l’acció directa creativa, divertida i efectiva. Yomango [Multinacional]: Totes les marques ofereixen un estil de vida, Yomango també. L’estil de vida que ofereix Yomango és molt fàcil d’endevinar: “mangar”; separar el desig del consum. The Illuminator [Nova York]: Gegantina projecció de vídeo que il·lumina l’edifici de la companyia Verizon a Nova York. Stephen Duncombe [Nova York] Duncombe és professor d’història i política dels mitjans de comunicació a la Universitat de Nova York. És autor diversos llibres, entre ells: Dream: Re-Imagining Progressive Politics in an Age of Fantasy, i Cultural Resistance Reader. *Text extret de la pàgina de “como acabar con el mal”.


BIBLIOGRÀFICA I ALTRES REFERÈNCIES • • • • • • • • • • • • •

BAIGORRI, L. Recapitulando: modelos de activismo (1994-2003). Barcelona: UOC. 2003 BLANCO, CARRILLO, CLARAMONTE, EXPÓSITO. Modos de hacer. Arte crítico, esfera pública y acción directa. Universidad de Salamanca. 2001. BLISSET, L. BRÜNZAELS, S. Manual de guerrilla de la comunicació. Grup AFRIKA. Berlin: Virus. 2000. Chomsky i Ramonet. Com ens venen la moto. Debord. La societat de l’espectacle: http://www.sindominio.net/ ash / espect.htm Desacuerdos 2. Sobre arte, políticas y esfera publica en el estado español. MACBA / Arteleku, UNIA arte y pensamiento. 2005. FERNÁNDEZ, B. Nuevos lugares de intención, Capitulo 5. Arte y activismo. Madrid: Universidad Complutense de Madrid. 2000 IBARRA, P.; TEJERINA B. Los movimientos sociales. Transformaciones políticas y cambio cultural. Madrid: Trotta, 1998. JAVALOY, F. Comportamiento colectivo y movimientos sociales. Un enfoque psicosocial. Madrid: Prentice Hall, 2001. Kapuscinski, Ryszard. Els cínics no serveixen per aquest ofici. RAMÍREZ, J.A. CARRILLO, J. Arte de Tendencias: A Principios Del Siglo XXI Barcelona: Cátedra, 2004 REVISTA RAMONA, nº 55. Arte y activismo., Buenos Aires, 2005. TOURAINE, A. Los movimientos sociales. Buenos Aires: Almagesto, 1991.

Projectes i exposicions • • • • •

Living as form: http://creativetime.org/programs/archive/2011/livingasform/about.htm Movimient Inmigrant Internacional: http://www.taniabruguera.com/cms/486-1-Movimiento+Inmigrante+Internacional. htm De la Acción Directa como una de las Bellas Artes: www.sindominio.net/fiambrera/memoria.htm MUSAC. Activisme artístic: www.musac.es/index.php?ref=141000. DUNCOMBE, S. www.dreampolitik.org, www.thenewpress.com

Festivals a Espanya: • • •

Festival d’art no convencional, guerrilla de la comunicació, entreteniment radical http://theinfluencers.org/ Festival d’activisme creatiu http://comoacabarconelmal.net/

Videos documentals d’art i activisme: • • • •

www.rtve.es/television/20100219/arte-activismo/318935.shtml http://www.museoreinasofia.es/archivo/videos/2012/coleccion3.html Potser la millor subversió no és la d’alterar els codis en comptes de destruir-?” - Roland Barthes http://www.enmedio.info/activismo-y-ficcion-metropolis-tve-2/#.T0IqCspbLjE


Activisme artistic