Page 1

CULPABLES DE SUÏCIDI lluís maicas

gincrònics


Culpables de SuĂŻcidi


Coordinació: Guillem Forteza / Baltar Fotografies i coberta: Isabel Forteza Maquetació: Maria del Mar Olivera Impressió: mésimpressió


Culpables de Suïcidi Lluís Maicas

Fotografies Isabel Forteza

Inca, 2012


Culpables de suïcidi

Na Núria heretà de la seva mare una màcula sota l’ull esquerre i un amant. La taca fou sempre atribuïda a l’antull de l’embarassada de voler menjar cireres fora temps. L’amant podria considerar-se la legítima, atès que el seu pare es tornà a casar i, d’una o altra manera, fou desposseïda de tots els altres béns familiars en favor dels fills que aportà al matrimoni la nova esposa. Així que quan na Núria conegué en Ramon, el que pocs mesos després hauria de ser el seu marit, era portadora d’un dot escàs: una clapa fosca sota l’ull esquerre i un amis-

7


Lluís Maicas

tançat, la relació amb el qual en cap cas podria ésser considerada una aportació econòmica. Quan va conèixer en Ramon, en un ball al cafè Mercantil, organitzat per les modistes per celebrar la seva patrona, santa Llúcia, na Núria de dia treballava de dependenta en una botiga de roba que feia xamfrà al carrer Major, no gaire lluny de l’apotecaria on exercia d’auxiliar en Roca, l’altra herència de la mare. Els vespres assistia a classes de Corte y confección a l’acadèmia de la senyora Llofriu, que ocupava el primer pis d’un edifici de propietat municipal. En Ramon era un jove de caràcter reservat, tímid amb les dones, però no pas lleig, ans atent i ben plantat. Era modelista en una de les fàbriques de calçat més

8


Culpables de suïcidi

importants del poble i gaudia de bona reputació com a dissenyador de sabates i d’una còmoda situació social i laboral. Era, a més, fill únic d’una família propietària de terres que s’havia enriquit girant bestiar als mercats i venent blat d’estraperlo durant la usura de la fam. Un bon partit per a qualsevol al·lota casadora. Amenitzava aquella vetllada l’orquestra local Brises de Jazz, i l’estilista Jenny, una vocalista argentina de veu vellutada, amb un repertori de boleros, rumbes, mambos, twists i txa-txa-txàs. En Ramon, recolzat amb displicència a la barra, bevia a glopets una copa de conyac, observant encuriosit una parella que a la pista reclamava l’atenció del públic, especialment del masculí, no només per la destresa,

9


Lluís Maicas

gràcia i sincronització dels moviments, ans sobretot perquè a l’al·lota, tot seguint el ritme de la música, se li veien les cuixes, més enllà de les trobigueres, i la roba interior. Fou na Núria qui s’hi acostà. Ell no s’hi hauria atrevit. Cap dels dos no mostrà gaire interès a ballar i, asseguts als tamborets del tasser, parlaren de coses intranscendents, però no es desagradaren. Abans d’acomiadar-se quedaren per veure’s de bell nou un altre dia. —Demà mateix, va dir ell. —Idò demà, acceptà ella. En Roca, que de molt jove havia entrat a treballar de mosso a la farmàcia Anglada, rondava la cinquantena, presumit i estirat, amb els cabells te-

10


Culpables de suĂŻcidi

11


Lluís Maicas

nyits color nicotina i els bigotis d’un to més fosc, un anell amb pedra al dit petit i un cigar de pam, sempre a punt d’encendre, a la comissura dels llavis. Era casat amb una dona molt prima, de pell blanquinosa i perfil dificultós, que només sortia de casa seva per anar a la botiga del costat, a la parròquia a missa de vuit i a passar el rosari entrada de fosca. Tenien fill i filla, però cap dels dos ja no vivia a la llar familiar. Ell era mestre d’escola destinat a Menorca i ella, mestressa per Alacant. S’ignora en quina branca del saber exercia. En Roca era un femellut de menjadora baixa que no deixava porgueres rere seu. Es va entendre amb la mare de na Núria, una dona realment atractiva, de llavis fruitosos i mirada

12


Culpables de suïcidi

lúbrica, dos o tres anys, abans que ella, desnonada pels metges a causa d’una malaltia el nom de la qual ningú no pronunciava, begués mitja botella de salfumant. En Roca consolà tant la filla que, sense adonar-se, es consolaven entre llençols de drap i ordien estratègies per trobar-se d’amagat als carrers menys il·luminats del poble. Ell buscava la seva pròpia satisfacció sexual, no cap implicació emocional, i encara menys sentimental. Sovint un coit ràpid i furtiu al seient del darrere del cotxe. Ella no cercava res, si de cas companyia, tot i que no rebutjava l’obtenció d’un plaer clandestí i prohibit per la moral vigent. El més extraordinari de la història era el fet que a na Núria no li agradava en Roca.

13


Lluís Maicas

Després del ball, en Ramon i na Núria s’anaren veient amb més freqüència. Na Núria era una jove agraciada, de pell bruna, que amortia l’ombra de la taca, no gaire alta, ben proporcionada, tímida, però no timorata, delerosa d’adaptar-se a una societat hostil, poc tolerant amb els defectes i les diferèn­cies. Aquella taca, que atreia les mirades, la feia desigual i l’acomplexava. Alguns vespres ell l’esperava fent passes al carrer fins que tancaven la botiga i, o bé l’acompanyava a l’acadèmia, on ella brodava inicials a les coixineres, o bé anaven plegats, si feia bo, a la terrassa d’algun bar a prendre un vermut. Els diumenges a la tarda anaven al cine, a la platea del Teatre Principal, car no s’atrevien

14


Culpables de suïcidi

a anar a l’entresòl, i encara manco al galliner, on les parelles aprofitaven l’obscuritat per fer jocs de mans voluptuosos, i en sortir es passejaven, amunt i avall, agafats de la mà, pel carrer Major. No era pas una relació passional, sinó un festeig de mútua utilitat. A en Ramon el cos li exigia poc i a na Núria, en Roca li mig apaivagava un desig discret, però regular. Decidiren casar-se sense conèixer-se íntimament, la qual cosa aleshores no era infreqüent. Ambdós, per raons ben distintes, necessitaven aquella unió. Ell per assolir la normalitat social que l’home tenia assignada. Ella per gaudir d’una comoditat econòmica sense sobresalts i, potser, per establir-se en una reputació convenient.

15


LluĂ­s Maicas

16


Culpables de suïcidi

Es casaren un dissabte plujós de juny a l’església de sant Francesc. Oficià la cerimònia un oncle del nuvi, rector de Caimari, que s’allargà en un sermó sobre les bondats de la continència, excepte per a procrear, i sobre el caràcter indissoluble del sagrament. Feren el refresc al celler sa Travessa. Ell arribava al matrimoni havent conegut la carn d’unes poques dones de lloguer. Ella, contràriament, hi arribava esquinçada, però indiferent. Tornaren del viatge de noces, que feren a Madrid, tot perquè ella creia que els carrers eren plens de les persones famoses que sortien a les revistes, a les qual podria conèixer, amb la convicció que s’havien precipitat a prendre una decisió que els havia de canviar la vida.

17


Lluís Maicas

Ara s’adonaven que no tenien gairebé res en comú, tot i que les desavinences eren a causa de nimietats. Tots dos haurien d’esforçar-se per tal que la convivència fos com ingènuament havien planejat. Però això ja els ho havia advertit el capellà quan feren el curset prematrimonial. Els aconsellà amor i sacrifici, donar-se l’un a l’altre amb generositat. I resar, tal vegada la més inútil de les recomanacions per a solucionar els conflictes. S’instal·laren en una casa que els pares d’ell els havien cedit com a regal de noces. Una planta baixa amb corral situada en un carrer cèntric que abocava a la Plaça de l’Ajuntament. De primer havien vestit les zones que més, i més immediatament, havien

18


Culpables de suïcidi

d’habitar: la cuina, el dormitori i el bany. Després, poc a poc, anaren arreglant i moblant tota la casa. En Ramon tenia una bona paga i na Núria estava il·lusionada amb la seva nova llar. Aviat deixà de treballar a la tenda de roba per dedicar-se al paper d’esposa i a les feines de la casa. Ella mateixa cosí les cortines i brodà les tovalloles i el joc de taula. Durant el primer any de casats semblà que havien establert acords tàcits de convivència. Havien endolcit el to de les converses. S’esforçaven a satisfer-se mútuament, àdhuc s’hi sacrificaven. Però cap dels dos mai no parlà de tenir fills. En realitat, les probabilitats de tenir-ne eren mínimes. No entrava dins els seus plans fermar-se amb una criatura.

19


Lluís Maicas

Na Núria, atrafegada amb la decoració de la nova casa i les noves obligacions de dona casada, la més urgent de les quals era aprendre a cuinar, atès que amb prou feines era capaç de preparar mitja dotzena de plats senzills, com ara ous fregits amb patates o bistecs amb salsa de tomàtiga, havia vist en Roca no més de deu o dotze vegades. Es debatia entre la intenció de trencar aquella aventura i la necessitat de mantenir-la. Conservava, amb en Roca, un vincle estrany que ella mateixa no aconseguia explicar-se. Una dependència irracional que ultrapassava la luxúria. Cada cop que decidia deixar-lo, quan més segura estava de posar fi a aquella insensatesa, de la qual un dia o altre se n’assabentaria el seu home,

20


Culpables de suïcidi

puix que al poble es començava a murmurar sobre la seva doble vida, doncs quan més decidida estava, una insinuació d’en Roca, una cridada, una nota lliurada d’amagat, mentre li despatxava una capsa d’Aspirines, bastaven per tòrcer els seus propòsits i cedir a la seducció del pecat. En Ramon començà a sospitar, no pas pels rumors, car ja se sap qui és l’últim que se n’assabenta, sinó per petits detalls que no li passaren desapercebuts. Les absències injustificades de na Núria en hores no habituals. Les seves excuses inversemblants. I repetides. L’olor a cigar de la seva roba. La brusa mal embotonada. Fins i tot la seva actitud atenta i servicial, amb la qual volia apaivagar el sentiment

21


LluĂ­s Maicas

22


Culpables de suïcidi

de culpabilitat. Això no obstant, en Ramon no digué res. Esdevingué més taciturn, més trist. Parlava poc i començà a beure molt. Fins aleshores havia estat un bevedor moderat de conyac. Dues copes al dia: després de dinar, amb el cafè, i després de sopar, mirant la televisió. L’esperit i la remor de l’aparell li provocaven una deliciosa somnolència. Tampoc mai no havia estat home de cafè. Si de cas algun dia, en sortir de la feina, anava amb els companys a algun bar del carrer Major i feien dues o tres rondes, el temps de jugar un parell de trucs. Les sospites esdevingueren recel i el recel, desconfiança. En Ramon sabia que la seva dona l’enganyava. Ignorava amb qui. Ignorava com. Ig-

23


Lluís Maicas

norava quan. I tampoc no li importava gaire. Trobava en l’alcohol conhort a la seva ràbia, a la seva aflicció, a la seva decepció. Però no era un borratxo violent, ni agressiu, ans al contrari, era un borratxo dòcil resignat a la dissort de ser banyut. Arribava a casa seva amb el pas vacil·lant i amb certes dificultats per articular les paraules, però mai ningú no el va veure ebri, o en una situació indecorosa. Se n’anava directament a l’habitació i, sense treure’s la roba, ni les sabates, s’estimbava contra el llit i s’adormia com un tronc. Na Núria, aliena a les sospites d’en Ramon, no entenia aquell canvi. Podia pensar que no era feliç, però si la infelicitat fos motiu suficient per

24


Culpables de suïcidi

donar-se a la beguda mitja humanitat patiria coma etílic. Tampoc no havia observat cap canvi substancial ni a la feina, ni en l’economia familiar, ni en cap altre aspecte susceptible d’haver provocat a en Ramon un estat com el que es trobava. Tanmateix, en Ramon, sota els efectes del conyac, començà a manifestar, de forma indirecta, la seva desconfiança. De primer ho féu discretament, preguntant a na Núria on havia estat, amb qui havia estat, què havia fet, perquè arribava tard. Després abandonà les subtileses per acusar-la directament d’enganyar-lo. Ella, plorant, es defensava amb vehemència, negant les acusacions. Jurà i perjurà que ella mai no l’havia enganyat. Que això eren imaginacions se-

25


Lluís Maicas

ves. Que l’alcohol el feia delirar, li feia confondre la realitat amb la fantasia, que ella era innocent de totes aquelles falsedats. Que havia de tractar-se aquella addicció abans no fos massa tard, tant per a la seva salut, com per salvar un matrimoni a punt de sotsobrar. En Ramon, en realitat, no tenia cap prova de la infidelitat de la seva esposa. Podria ésser que s’hagués malpensat sense motiu. Que s’hagués obsessionat amb una idea absurda. En moments de lucidesa s’adonava que la dependència del suc el mataria. Havia de posar fi a tota aquella bogeria. Per això accedí a anar al metge per tal de guarir-se d’aquell incipient alcoholisme.

26


Culpables de suïcidi

L’especialista, com no podia ser d’altra manera, li prescrigué abstenir-se absolutament de beure alcohol i, a més, li receptà Colme, un medicament amb cianamida càlcica, absolutament incompatible amb l’alcohol, que ajuda als pacients a mantenir l’abstinència, però que si es pren en dosis elevades, o durant un temps massa prolongat, i més encara en totes dues circumstàncies alhora, destrossa el fetge i produeix la mort. Tot i que les primeres setmanes foren molt dures, car la síndrome d’abstinència li provocava insomni, ansietat i al·lucinacions, el fet de deixar de beure i recuperar el seny extraviat donaren a en Ramon assossec. Pensà en el mal que causen els fantasmes

27


Lluís Maicas

de la gelosia, una afecció mental que ens fa enfollir mitjançant dubtes i falses certeses que ens torturen. A més, durant aquelles setmanes na Núria no es mogué del seu costat excepte per les urgències inevitables: comprar queviures i rebolcar-se amb en Roca, amb qui havia quedat citada el mateix dia que anà a comprar el Colme. A mesura que en Ramon es desintoxicava, retrobava una lucidesa que creia diluïda. L’enginy dels amants exigeix astúcia. Astúcia i malícia. Passat l’ensurt, i per tal d’evitar suspicàcies, na Núria ideà un sistema, que considerà quasi perfecte, per trobar-se amb en Roca minimitzant el perill de ser descoberts. El pla era senzill i, alhora, sagaç. Consistia a disposar de dues senalletes exac-

28


Culpables de suĂŻcidi

29


Lluís Maicas

tament iguals, confeccionar una llista de la compra, ni massa curta, per tal que la inversió de temps per realitzar-la fos suficient per justificar l’absència, ni massa llarga, per tal que la freqüència d’anar a comprar fos raonable. Un cop confeccionada la llista de la compra, o bé en mà, o bé per telèfon, na Núria la passava a en Roca, el qual s’avançava anant al supermercat a comprar-la i la guardava. Aquell mateix dia, na Núria, advertit en Ramon que anava a fer la compra, senzillament canviava la seva senalleta buida amb la d’en Roca i el temps que havia de dedicar a comprar, el dedicaven a folgar en algun indret solitari no gaire allunyat del poble.

30


Culpables de suïcidi

Un sistema en aparença infal·lible. Però l’atzar, a vegades, es posa de part de l’enganyat. Per raons que només la casualitat coneix, en Ramon es trobava, amb un company de la feina, prenent un tallat a la cafeteria que hi ha a l’entrada del supermercat, parlant de les mostres de la nova col·lecció de la temporada d’hivern. Estava assegut mirant la porta d’entrada. Distret per la conversa, no parava gaire esment a la marea de persones que entrava o sortia de l’establiment. Quan ja era a punt d’anar-se’n va veure entrar en Roca, a qui coneixia de veure’l a l’apotecaria, o al carrer, i del qual no ignorava la mala fama de faldiller, amb una senalleta exactament igual a la que emprava la seva esposa. Ho podria assegurar. Per la

31


Lluís Maicas

seva professió, tenia una vista avesada a observar els detalls. Era una senalleta de palma, envoltada per una sanefa verda i vermella, amb les anses folrades de tela. Igual que la de na Núria. Una minúscula particularitat, però, les diferenciava. Quelcom que passaria desapercebut a l’ull d’algú poc avesat a examinar els objectes. Precisament a la sanefa, la d’en Roca tenia un petit, però visible desperfecte. L’horabaixa, quan en Ramon tornà de la feina, trobà na Núria enfeinada, planxant a la bugaderia. A la cuina hi havia la senalla preparada i sobre el marbre, just devora les claus dels cotxe, la llista de la compra. Observà amb deteniment la senalla: era exactament igual a la que portava en Roca, el de-

32


Culpables de suïcidi

pendent de la farmàcia que havia vist al supermercat, però la seva no tenia pas cap dany a la sanefa. De dins la sala estant, oí que na Núria desava la planxada, entrava a l’habitació per treure’s la bata i posar-se un vestit. Després, va sentir-la entrar al bany per pentinar-se i posar-se laca als cabells. Pocs minuts després, agafà la senalla, les claus i la llista, digué a en Ramon que anava al supermercat, a la qual cosa ell no donà massa importància, el besà al front i s’acomiadà. —T’estorbaràs, li preguntà ell. Ella, obrint la porta del carrer per sortir, li contestà: no gaire. Potser una hora. —Vols que et porti alguna cosa?

33


LluĂ­s Maicas

34


Culpables de suïcidi

Quan en Ramon anava a contestar va sentir com es tancava la porta. Una hora i dotze minuts més tard na Núria tornà de comprar. Duia la senalleta plena de queviures i de productes per a la neteja. En Ramon mirà la seva dona i mirà la senalleta. Aquella senalleta no era la que na Núria s’havia emportat. Aquesta tenia un defecte a la sanefa. El mateix defecte que la d’en Roca. I fou aleshores quan en Ramon tingué la certesa que la dona l’enganyava, amb qui l’enganyava i quan l’enganyava. De sobte, lligant caps, ho veié tot clar com l’aigua. I, malgrat l’ira li cremava les entranyes, hagué de concedir que es tractava d’una bona estratègia. A en Ramon no li calien més proves de

35


Lluís Maicas

l’adulteri. Restà assegut a la butaca, silenciós, cavil· lant una venjança subtil que estigués a l’alçada de l’engany. El Colme es venia sense recepta mèdica. Per no aixecar sospites, en Ramon es desplaçà a la capital i comprà a cada farmàcia que trobà una sola capsa de medicament. Ningú no recordaria un client no habitual d’una sola compra. De tornada, esperà que no hi hagués ningú a casa seva i amagà la càrrega en un petit estudi, al cul del corral, que ell feia servir per acabar alguna feina endarrerida i on la dona gairebé mai no entrava. Indagà on comprava ella el medicament i es confirmà que ho feia a la mateixa apotecaria on tre-

36


Culpables de suïcidi

ballava en Roca. En realitat era el mateix Roca qui l’hi despatxava. Així que, a més de la dosi receptada que cada matí li preparava na Núria, ell d’amagat la triplicà, per tal que els efectes fossin més ràpids i destructius. Tant fou així que en Ramon començà a empal·lidir, a amagrir-se, a patir vòmits, dolors, dificultats per respirar, formigueig a les cames i un accelerat deteriorament físic. La seva dona, veient com es consumia, no sabia a què atribuir aquell estat que, de dia a dia, empitjorava. Ella volia portar-lo al metge, però ell s’hi negava dient que ja li espassaria, que era quelcom transitori, potser un constipat mal curat, potser una infecció a la panxa, que acabarien per cedir i recuperaria la gana i la salut.

37


Lluís Maicas

Bastaren uns mesos perquè l’estat d’en Ramon fos molt delicat. Veient que les forces començaven a mancar-li, que sortir sol de casa era cada cop més penós i que la seva fi era propera, escriví una carta dirigida al jutge. Senyor Jutge, Sospit que la meva esposa, amb l’ajuda del seu amant, intenta assassinar-me. El meu estat de salut és precari. M’estan enverinant. Ajudi’m. Signat: Ramon Mercadal. Ensobrà la carta, escrita a mà amb lletra menuda de traç insegur, hi posà un segell i la diposità a la bústia de correus de l’estanc. Al sobre havia escrit: “Urgent! A l’atenció del Jutge Campins.” Al

38


Culpables de suïcidi

cap de dos dies la reberen als jutjats i un subaltern la posà a l’apartat destinat a la correspondència del jutge a qui anava dirigida la carta. Però el jutge estaria uns dies absent. Un jutge suplent el substituïa només en els casos que no es podien ajornar. Així que la carta quedà, atès que anava dirigida a la seva atenció personal, dins el despatx del jutge Campins sense obrir. En Ramon, malgrat la determinació de consumar la revenja, mantenia la vaga esperança que el jutge llegís la carta de forma immediata. En aquest cas, suposava que obriria una investigació i, sense necessitat del seu sacrifici final, haguera aconseguit el seu objectiu, que no era altre que castigar, sacri-

39


Lluís Maicas

ficant-se, la deslleialtat de l’esposa i del seu amant. Però el jutge no obrí la carta fins que tornà als jutjats, dos dies després de la defunció d’en Ramon. El seu cos no havia suportat per més temps aquella sobredosi de gotes. Amb el fetge destrossat, durant la nit havia deixat de respirar. Atès que la mort sobrevingué per causes desconegudes, sense un seguiment de la malaltia, ni un informe per part del metge de capçalera, el metge d’urgències que l’assistí de matinada no volgué signar l’acta de defunció. El jutge suplent, a qui el servei mèdic avisà per poder aixecar el cadàver, per tal de treure’s de sobre una possible complicació legal amb la família del difunt, ordenà que li fessin

40


Culpables de suïcidi

l’autòpsia. La mateixa ambulància traslladà el cadàver a l’Institut Anatòmic Forense de Ciutat, on quedà a disposició de l’equip de metges que li havien de practicar l’autòpsia, però l’equip, coneixedor de la poca pressa que tenen els morts, i atesa l’acumulació de feina al dipòsit, decidí ajornar les proves per a diagnosticar les causes de la mort. El jutge Campins es reincorporà a la feina i amb un cop d’ull revisà el correu. La urgència d’aquell sobre no el sobresaltà. Ni tampoc no l’encuriosí. No era estrany, ni inusual, rebre cartes, en general anònimes, que l’amenaçaven, o li anunciaven crims, o delataven criminals, o denunciaven complots, o s’anticipaven a suïcidis que mai no es

41


LluĂ­s Maicas

42


Culpables de suĂŻcidi

43


Lluís Maicas

concretaven. Només a mitjan matí, després de treure’s de sobre les tasques rutinàries endarrerides, obrí el sobre i llegí el contingut. El sorprengué que estigués signat. No era habitual. Preguntà a la secretària si coneixia algú del poble anomenat Ramon Mercadal, a la qual cosa respongué que no, que no el coneixia, que ella feia anys que vivia fora vila i coneixia poca gent, i no s’assabentava de les notícies, però que feia dos dies hi havia hagut un mort que es corresponia amb aquestes senyes, així que la coincidència preocupà el jutge. Telefonà a la Policia Judicial per tal que l’informassin del cas. D’allí li notificaren que, efectivament, els serveis d’urgència de l’hospital local havien atès una

44


Culpables de suïcidi

cridada i donat part d’una defunció. Que el cos era a l’Institut Forense a l’espera d’un diagnòstic sobre les causes de la mort. El jutge féu accelerar les proves i l’informe preliminar confirmava les pitjors suposicions: la víctima havia mort a causa d’una sobredosi continuada de cianamida càlcica, possiblement administrada sense coneixement del difunt. Això posà en marxa el mecanismes legals. Traslladaren na Núria a les dependències de la policia on l’interrogaren. Ella no negà que li administràs Colme, però negà que ho fes en dosis inadequades. Confessà que tenia, efectivament, un amant i que aquest treballava a la farmàcia. Que era el qui habitualment li

45


Lluís Maicas

despatxava el medicament. També interrogaren en Roca, que tampoc no negà que despatxàs el medicament a na Núria, ni que fos el seu amant. Tot i que les versions no es contradeien, tot semblava massa sospitós. Amb indicis de culpabilitat i de complicitat, el fiscal acusà na Núria d’assassinat i en Roca de complicitat necessària per executar el delicte. Els feren un judici amb jurat popular. Totes les proves indicaven la culpabilitat dels dos acusats. Eren amants, fins i tot abans de casar-se na Núria amb en Ramon. Durant tot el temps que durà el matrimoni, na Núria i en Roca seguiren amb les seves relacions il·lícites. En Roca despatxava el Colme

46


Culpables de suïcidi

a na Núria, ignorava amb quines quantitats, atès que no es portava cap registre. Na Núria preparava la dosi que en Ramon prenia. La víctima s’havia dirigit al jutge comunicant-li les seves sospites. I l’autòpsia havia revelat que la mort es produí per sobredosi continuada de Colme. Després de veure’s la causa, i abans que el jurat pronunciàs el veredicte, els advocats defensors aconsellaren als seus clients que, amb totes les proves en contra i davant la possibilitat que fossin condemnats a les penes màximes, es declarassin culpables, ella com autora material d’homicidi i ell com a còmplice, amb la declaració de la qual aconseguirien un tracte amb el fiscal i una reducció de la pena.

47


Lluís Maicas

El jutge, però, per defecte de temps i forma, declarà improcedent l’acord. Ambdós foren declarats culpables, condemnats i empresonats. I en Ramon, de dins la tomba estant, somreia.

Setembre-octubre, 2010

48


De Culpables de suïcidi se n’ha fet una edició limitada de vint-i-set exemplars, numerats i signats.

Exemplar número


gincrònics desembre 2012 www.lluismaicas.cat

Culpables de Suïcidi  

Lluís Maicas. Marració 2012

Culpables de Suïcidi  

Lluís Maicas. Marració 2012

Advertisement