Page 1

9

Memòries Introducció i traducció de Gabriel de la S.T. Sampol Pròleg de Carlos Pujol George Gissing Per la mar Jònica Notes d’un viatge pel sud d’Itàlia Introducció i traducció de Josep M. Llauradó Climent Picornell Jardins d’altri Pere A. Serra Viatge a la Xina Antoni Pizà Nits simfòniques Antoni Vidal Ferrando

Amb L’Armistici, Lluís Maicas s’interroga, i ens interroga, sobre l’ésser humà, les relacions interpersonals, l’amor, el desencís, els somnis, la soledat..., i confessa que «les respostes se situen sempre en llocs inaccessibles, obscurs o dolorosos». Són les qüestions eternes de la naturalesa humana viscudes en el dia a dia d’aquest dietari, que recorre un any ple de vicissituds i que és fet de petits relats, aforismes, reflexions, somnis que l’han desvetllat, idees que persisteixen en el decurs dels anys. Lluís Maicas, irònic i sarcàstic, esmola les paraules per poder analitzar la realitat amb la major precisió, actitud que sempre s’imposa a les seves temptacions més recurrents: «deixar de treballar, deixar d’escriure, deixar de pensar...». La necessitat d’intentar entendre el món és més forta que qualsevol temptació, per sort per al lector i per al país, que té en aquest llibre un joc de miralls on cercar la seva veritable i canviant fisonomia.

Lluís Maicas

Voltaire

Amors i laberints Lluís Maicas

L’Armistici

Teràpies de sedició Jaume Pomar Quatre veus de la literatura contemporània a Mallorca

www.ensiola.cat

ISBN 978-84-939148-5-1

9 788493 914851

Lluís Maicas

L’Armistici

Lluís Maicas (Inca 1954) és artista plàstic i escriptor. Membre (1978-1986) del col·lectiu Taller Llunàtic amb el qual participà en diverses accions i publicacions i en la revista El Correu de Son Coc. Ha exposat la seva poesia objectual a Inca i a Palma en diferents ocasions. És autor dels poemaris Bèsties domèstiques (1991), Auditoria (1993), Campana incerta (1995), Tatuatge (1996), Viatge al cor (1997), El seny del foll (1998), Natures mortes (1999) i Registre fòssil (2001), i dels reculls de poemes objecte Bricolage-à-trois (1992) i Baladufa Sèrbia (1994); de les narracions El contracte (1995) i, en col·laboració amb Miquel Mestre, Àngela (1998). A Quadern de viatge (2003) i Quadern de viatge 2 (2005), reuní alguns dels seus articles publicats a Diari de Balears. La pedra viva (2005) és un dietari íntim d’aforismes, sentències, pensaments i poemes. És l’autor, amb el pintor Pep Coll, del llibre d’artista La terra borda (2004). Ensiola editorial ja ha editat altres obres de l’autor: la novel·la El pes de l’acer i el dietari Teràpies de sedició.

Coberta: Primavera dins l’estudi de l’artista, de Leon Wyczolkowski


Lluís Maicas

L’Armistici Teràpies de sedició II


2010


1 de gener A falta de sol, aprèn a madurar en el gel.

2 de gener A banda i banda de la quietud del riu, s’agita el paisatge. Immòbil l’aigua, s’atorrenta la vegetació vers l’oceà.

3 de gener Despropòsits per a enguany: dissoldre dins la saliva l’agror de les paraules infecundes. Endolcir les albes amb xarops de rosada de moscatell. Salpar a mitjanit rumb als papirs arraulits a les lleixes de la biblioteca d’Alexandria, on dormen de memòria odissees inèdites. Somiar que els dies seran fèrtils i assolellats. Deixar al llibre de bord constància de tots els naufragis als quals no he sobreviscut.

7


4 de gener Sempre he sospitat que, massa sovint, amb les endreces, fórmules de reconeixement o gratitud allunyades d’interessos mesquins, esperen alguns poetes obtenir, d’inversions mínimes, guanys multiplicats per mil. No pas guanys econòmics, o també, ans beneficis intangibles, quotes de prestigi i de poder que atorguen, als dòcils i lleials, als «amics», els funcionaris de la cultura editorial.

5 de gener Venia de França cada estiu. Deien que monsieur Cadic havia estat, de jove, campió del món d’immersió en apnea i que encara, per afició, practicava aquest esport submarí de risc. Deien que monsieur Cadic abastava, sota l’aigua, profunditats on mai no arriba la llum del dia i que, per arribar-hi, s’abstenia de respirar prop de cinc minuts, la qual cosa el feia sospitós de ser un mutant i per això observàvem si rere les orelles tenia brànquies per a la respiració aquàtica. Però no en tenia. Deien que monsieur Cadic, amb prop de dos metres d’alçada i la capacitat toràcica del tauró, podria tocar, a pulmó lliure, el fons de sa Fonera de Formentor. Aleshores, però, només una preocupació ens corprenia: com sabrien, quan deixés de respirar, si monsieur Cadic era mort o s’entrenava?

6 de gener Crònica d’una dècada: els afortunats han envellit deu anys. Els desgraciats, el doble. O més encara.

8


Practica l’oci submergit, activitat il·lícita i fraudulenta amb la qual contribueix a desnivellar la renda per capita de vagància. Davant l’alarmant augment de l’obesitat i les despeses, mèdiques i clíniques, que l’acumulació excessiva de greix genera, l’executiu, en la seva habitual línia d’estalvi i vigilància per la salut dels ciutadans, es planteja la possibilitat de prohibir el menjar.

7 de gener La primera notícia de la meva mort vaig tenir-la a través d’un veí indiscret i poc delicat. Oint el so fúnebre de les campanes de l’església parroquial, i veient dempeus sobre el portal de casa seva el meu veïnat, com és costum vaig preguntar-li: —Qui és el mort? —Tu —em contestà. —I com ho saps? Atès que jo et veig, que tu em veus, i que ambdós podem parlar, com saps que el mort sóc jo? —Perquè jo —respongué— vaig morir l’any passat.

8 de gener Qui vetlla l’agonia de la nit tem l’esfereïdor ullal de la matinada. Deures trists, inevitables. La pluja ha mitigat el gebre. Sembla que el pas d’un son prim i malaltís a un altre de més feixuc i definitiu ha estat serè, assossegat el traspàs del qui creu. Entre dos alens del mateix somni el cos ha abandonat el dolor, ha renunciat a la incer-

9


tesa dels dies pitjors. La casa on va néixer, però, no ha cedit el seu esguard. El conservarà entre els estrats de referit fins que les parets siguin de vidre.

9 de gener Tancar la casa. Deixar-hi dins tots els records perquè s’oxidin. La bellesa del verdet sobre els afectes no corresposts.

10 de gener Com m’agradaria començar el dia com si fos el primer i també l’últim dia. Com si fos l’únic dia, d’una vida única, durant el qual acumular aire, sol i pluja, afectes i carícies, per si de cas hi hagués demà. Però sé del cert que dissiparé l’ara d’avui amb la falsa creença que podré diferir, per a un més endavant incert, els guanys inútils que m’enriqueixen.

11 de gener Corria pel poble una versió inversemblant, a la qual els al·lots aportàvem el crèdit de la innocència: caminava tort perquè tenia un senyal de plata que li afeixugava el costat dret, del qual ranquejava; un senyal ortopèdic de substitució quirúrgica, òbviament, car l’original l’havia perdut en circumstàncies estranyes. Alguns sospitaven que un afer amorós clandestí, amb la dona d’un brigada d’infanteria, li havia costat un ou, en el sentit més literal de l’expressió. D’altres asseguraven que

10


en una persecució per contraban havia perdut la meitat de l’escrot, i el seu contingut, que havia quedat penjat a les punxes del filferro d’una tanca. Ell, davant les bromes de cafè sobre la naturalesa del testicle i la causa de la seva coixesa, ni negava, ni assentia, només reia amb la boca oberta, mostrant ufanós la postissa dentadura d’argent.

12 de gener En el somni persegueixo una guarda d’ovelles i anyelles. Totes són negres com la fosca, excepte una, que té el color de les ovelles que no són negres. Aquesta és la pitjor. Una mala pècora que no ateny els meus lladrucs, car sóc el ca de pastor que les acuita.

13 de gener De bon matí m’ha despertat la piuladissa d’un esbart d’estornells, que ha enfosquit el cel tot just despuntar l’alba. S’ha esfilagarsat la negror del núvol de plomes sobre les branques dels arbres. Només uns instants. Després, la taca sonora, ara clara, ara compacta, s’ha enlairat vers la ruta d’orient. Caterina Cardona, l’àvia materna, no volia que el seu nét Albert jugués a futbol pels carrers d’Alger. La prohibició tenia, atesa la fràgil economia familiar, una causa justificada: no volia que gastés les sabates. El petit Camus trobà una solució: jugar de porter.

11


14 de gener Es declara zona catastròfica per tal de rebre ajuda humanitària. Necessita d’urgència un carregament d’abraçades, carícies i altres afectes. Dissortadament, com en totes les tragèdies, l’assistència esdevindrà mercaderia per a corruptes i usurers.

15 de gener

Perfums del paradís A l’angle porticat de l’empedrada clastra, arrambat a la paret mitgera de la sagristia, hi havia el misteriós cambró de les flors, que embalsamaven l’estança i, per les retxilleres de la porta, abocaven al corredor olors de missa nova, remors d’avemaries, vols de flama d’animeta. Dins violers de cristall, els rams de lliris, clavells i poncelles de rosa havien d’enflorar l’altar, il·luminar les tristes capelles dels sants, acolorir les pregàries dels devots. Penetrar la penombra, aromada i silenciosa, d’aquell minúscul, maregívol territori de calzes plens de fragàncies, denses i etèries alhora, era abandonar els sentits a l’embriaguesa voluptuosa, tot olorant l’èxtasi dels perfums del paradís.

16 de gener

Homenatge a Bernat Morell Foren, els teus quadres, finestres vers una llibertat que ignoràvem. La passió dels teus ulls pels colors dels dies clars ens obrí la mirada

12


al torbament de la bellesa. Vehement en les creences, t’ofegaven la grisor de les tàpies, la foscor de les clausures, el dol de les sotanes. El teu punt de fuga vers la mística d’un món irreal eren els grocs inversemblants dels teus arbres, els vermells ardents de les teves cases, els blaus celestes dels teus prats, els verds tendres de les teves albes. Vàrem creure en el miracle de l’art perquè ens transmeteres la fe en l’art. Vàrem creure en la vida perquè ens enriquires, des del teu exili a l’àtic de pigments i trementines, la imaginació amb la possibilitat de viure moltes altres vides en una sola vida. I tot això no obstant, sempre et vaig plànyer: finalment, Bernat, amic, tu mateix fores la teva pròpia presó.

17 de gener Sempre s’és més indulgent amb un mateix que amb els altres. Allò que un fa, justificadament, àdhuc necessàriament, molt rarament es perdona quan ho fan els altres. Mateixes mesures, distintes capacitats per a la comprensió. Davant la impossibilitat de canviar el món, podríem intentar millorar, si més no, la petita part del món que som nosaltres. Les respostes se situen sempre en llocs inaccessibles, obscurs o dolorosos.

13

L'Armistici  

Dietari Lluís Maicas 2012

L'Armistici  

Dietari Lluís Maicas 2012

Advertisement