Page 1

ENTREVISTA

14 • PRESÈNCIA • Del 18 al 24 de maig del 2012


«Em resulta indispensable cultivar la meva sensibilitat interior», escriu Lluís Llongueras a Diàlegs d’un Gèminis (Viena, 2008). A la foto, amb una de les seves escultures, al seu taller. / QUIM PUIG

LLUÍS LLONGUERAS. Perruquer i artista

Esperit lliure Lluís Llongueras inaugura el 24 de maig a Barcelona la primera perruqueria 100% ecològica. Perruquer, escultor, fotògraf, poeta... Impregna d’entusiasme tot allò que fa Un llegat artístic i literari

L

ANNA AGUILAR

luís Llongueras és un empresari artista o és un artista empresari? És tot alhora. El yin i el yang. El perfecte Gèminis, un home dual. Treballant amb les mans i amb el cap –tant al seu taller com a la perruqueria–, ha aconseguit ser un dels tres millors perruquers del món i un reconegut escultor. L’editorial Planeta ja li ha encarregat la seva biografia, que té a mig fer. –El seu pare el va matricular a Belles Arts i vostè no hi volia anar... –«Ell veia que quan jo tenia un moment o quan anava pel poble, a Esparreguera, de seguida em posava a dibuixar o a pintar. Volent-me donar una sorpresa em va inscriure a Belles Arts i es va gastar 7.500 pessetes, que als anys cinquanta era un capital. Però la seva sorpresa encara va ser més gran quan li vaig dir: ‘No hi aniré.’ Als 14 anys, erròniament, no em veia capaç de ser algú important en aquell món, d’arribar a la quali-

Lluís Llongueras Batlle (Esparreguera, 1936). Empresari i creatiu multidisciplinari. El 1955 inicia el negoci de la perruqueria, activitat que sempre ha combinat amb la pràctica de diferents tècniques artístiques. El 1961 inaugura el primer saló de luxe a Barcelona, al qual invita Salvador Dalí, sobre qui ha escrit diversos llibres, com Tot Dalí (Pòrtic, 2003), i sobre qui té una de les bibliografies més importants del país. El 1974 edita el seu èxit professional El Método Llongueras en quatre volums. Des dels anys vuitanta fins a l’actualitat, exposa escultura i fotografia de forma assídua i manté la seva activitat literària. Entre molts altres premis ha rebut la Creu de Sant Jordi i la medalla President Macià al mèrit al treball.

tat de grans mestres com Vermeer, Velázquez o Dalí.» –I amb 45 anys, al final es va inscriure a la Massana. –«Sí. Llavors ja tenia ben organitzat el negoci de les perruqueries, per al qual vivia dia i nit, i podia tenir un temps per al meu hobby. Vaig triar l’escultura perquè aprendre dibuix és una tonteria. Tenir sentit de la perspectiva i de les proporcions no ho ensenya ningú. Se’n té o no. En això, com en altres coses, he sigut autodidacte.» –Com en la perruqueria. –«Exacte, precisament per això vaig tenir èxit. Si hagués anat a aprendre de perruquer en una acadèmia hauria après a fer el que feia tothom. Vaig inspirar-me per mi mateix i vaig atrevir-me a provar. Tenia sentit del que era atractiu i això em salvava de no saber tallar. Era una època en què tothom anava igual, les dones amb el cabell llarg, com ara, i jo vaig fer un autèntic marc a la cara. En un futur pròxim hi haurà dones Del 18 al 24 de maig del 2012 • PRESÈNCIA • 15


ENTREVISTA LLUÍS LLONGUERAS

LLLL atrevides i valentes que per ser diferents aniran amb el cabell ben curt, però amb gràcia.» –No som prou agosarades? –«No. La dona està molt còmoda amb el cabell llarg i en general va bastant deixada. Això és el que desanima més de l’actual moda de cabells.» –Li donem poca importància, al cabell? –«No, el que passa és que ara només es dóna importància al cabell llarg, que a mi m’agrada molt, però fuig de la cara i no l’afavoreix gens si no està treballat i tallat entorn seu.» –El seu se’l talla vostè? –«Sí. Ara me’l deixo més aviat llarg, tipus Einstein, perquè no l’he dut mai així i em fa gràcia. El cabell ajuda molt a donar una personalitat diferent.» –Encara talla i pentina? –«Sí, tot i que ara no em puc estar en un saló de perruqueria. Avui en dia els meus clients més importants són els meus fills, que creuen molt en mi. El 24 de maig, per exemple, inauguro Eco, un nou concepte de perruqueria al carrer d’Enric Granados, 45, de Barcelona. Serà la primera 100% ecològica. Hem trobat 40 elements ecològics: xampús i colorants a base d’essències orgàniques pures, tractaments anticaspa o anticaiguda amb algues marines, un tractament natural contra els polls dels nens... Tot sense amoníac, ni alcohol, ni parabens, ni silicones... A més presentem una idea molt treballada que ja utilitzàvem però que no havíem formulat mai com a concepte: si fas un tallat adequat al tipus de cabell també pots ser ecològic, ja que no cal manteniment. Surts de la dutxa i no t’hi has de fer res.» –Caram. Sempre innovant. –«L’any 1972 vaig ser el primer perruquer d’Europa a fer home i dona. Vaig tenir problemes amb l’Ajuntament perquè hi havia una normativa del 1800 i escaig que deia que si en un mateix local s’atenien homes i dones hi havia d’haver una separació d’espais. Els anys noranta vam 16 • PRESÈNCIA • Del 18 al 24 de maig del 2012

«Si hagués anat a una acadèmia hauria après a fer el que feia tothom» «Sempre he tingut un sentit d’economia personal, allò que dos i dos fan quatre» «Dalí va trobar en mi algú que l’admirava i li parlava de manera sincera» «Els homes no sempre són valents de mirar les dones als ulls amb el cor a la mà»

fer un espai fashion per als joves que no volien saber res de la barberia típica dels pares. Sempre hem buscat què necessita la professió per evolucionar. Si la perruqueria pot anar a millor, ara ha de ser per la via ecològica.» –Què li sembla el xampú de cavall per fer créixer el cabell, tant de moda? –«És una bestiesa com una altra, una llegenda urbana. Un xampú per a un pèl tan gruixut i una pell tan dura com la del cavall, un animal que treu tant de greix i sua molt, ha de ser molt agressiu per al cabell humà. El desaconsello completament. Qui es renti el cap cada dia amb xampú de cavall, en uns deu dies pot arribar a tenir irritacions i llagues al cabell.» –Per fer créixer el seu negoci, amb vint anys se’n va anar a un parell de bancs a demanar un préstec i l’hi van concedir! –«Sí. Jo vaig fer comerç, perquè sempre he tingut un sentit d’economia personal, allò que dos i dos fan quatre i que si en guanyo tres en guardo un. Això que tanta falta fa a la gent d’avui en dia és el que m’ha permès fer negocis i ser un bon empresari. Sempre sabia no què guanyava sinó, un cop descomptades totes les despeses, què quedava i què em podia gastar. Per tant, amb els llibres de comptabilitat del treball de tres anys de perruquer al meu pis, me’n vaig anar al banc. Suposo que els va convèncer la meva serietat i seguretat.» –I era tan jove que va haver de posar el seu primer saló a nom de la seva mare. –«Sí, perquè llavors la majoria d’edat era als 21 anys.» –Ara seria quasi impossible que li concedissin un préstec. –«Sí, però llavors estava tot per fer. Gairebé no hi havia emprenedors i jo vaig ser un dels primers de la postguerra amb una cosa tan simple com la perruqueria de senyores. Quan acabava de treballar de perruquer, als vespres me n’anava a l’Escola Tècnica Comercial de Barcelona

a fer estudis de comptabilitat, economia i organització d’empreses. Avui en dia s’ha tret el concepte d’aprenentatge, els joves no volen ser aprenents, i en canvi se’n van a fer de becaris a vegades sense cobrar.» –Total, que avui dia Llongueras té un centenar llarg de salons a tot el món. –«Tinc 16 salons de propietat, de la meva societat. Una seixantena més per Espanya que són salons associats. Una dotzena de salons Llongueras Elite, que ofereixen qualitat Llongueras a un preu més assequible degut a la crisi, perquè Llongueras té fama de ser car. I, finalment, tenim 30 salons i escaig a l’estranger, dels quals gairebé 20 a l’Argentina.» –Els coneix tots? –«Pràcticament sí. Ara no tinc temps d’anar a tots i sempre n’hi ha algun dels últims que ha obert que encara no conec.» –Què tenen en comú les seves clientes de Tòquio i les de Dallas? –«Ui, res. Són mentalitats, esperits i tipus de cabells diferents. A Dallas dominaria el cabell americà mitjà: ni prim ni gruixut. Allà només es fan permanents quan estan de moda. Al Japó, en canvi, on tenen el cabell molt dur i molt llis, es fan moltes més permanents o permanents suaus. Són molt diferents de la perruqueria llatina, però en tots els salons hi ha una mateixa filosofia de treball. El perruquer no demana: ‘Què serà?’ Dialoga amb la clienta i li pregunta: ‘Què espera vostè de mi? S’agrada?’.» –L’octubre de 2010 els seus fills grans el van acomiadar de la societat Peyma. Per què creu que ho van fer? –«Tot allò no va ser per res més que per ambició. Va ser culpa meva. Un pare sempre pensa que ha d’anar deixant les coses arreglades per a la família, però després les coses es van torçant i veus que has fet malament. Tinc una segona família amb la Jocelyne i he agafat experiència. Ara enfoco les coses diferent, ja no torno a caure al mateix parany.»


LLLL –La seva relació amb ells és irreconciliable? –«És totalment neutra i és necessari que sigui així, perquè tenim mentalitats i esperits molt diferents. Sense tenir estudis d’empresari ni idea del que és l’esperit de la perruqueria, volen anar a la seva. I no van bé.» –Li sap greu que es puguin aprofitar del seu nom? –«No es poden apropiar el nom perquè la marca és meva. Segons la llei no podrien utilitzar el seu cognom perquè coincideix amb una marca registrada. En el seu moment vaig patir, però ja està superat. Tinc prou feina i tres fills més.» –Algun d’ells voldrà seguir el negoci? –«Sí, el gran fa estudis de comptabilitat i a la tarda està començant a rentar caps i a escombrar, està a recepció, prepara tints i algun amic ja li ha fet tallar els cabells. El segon és exactament com jo. Si se li posa al cap treballar amb la seva mare i amb mi, Llongueras tindrà un futur bestial. I la meva filla Jasmin, que ja té 12 anys, té fusta per ser relacions públiques.» –En la seva filla Cristina hi pensa molt? –«Sí, a més per no oblidarme’n tinc fotos d’ella a diversos llocs i, per tant, la veig sovint». –Com es fa per superar la mort d’una filla? –«La vida ha de seguir i per tant ho has de superar, però el que no has de fer és oblidar-la mai. Una persona sempre continua vivint mentre un se’n recordi i això és el que faig.» –Entre els seus clients més famosos, i a més a més amic seu, Salvador Dalí. –«Va ser client i, sobretot, confident. Com que jo admirava els seus treballs vaig demanar el seu telèfon a informació, que llavors era el 003, i em van donar el número: 64 i quatre xifres més. El vaig trucar i li vaig dir que el volia convidar a la inauguració d’una perruqueria de luxe a Barcelona. Era el 1961. A principis dels anys seixanta els intel·lec-

tuals de Catalunya el tenien proscrit. Deien que era profranquista. No, Dalí acceptava qui manava perquè no podia canviar res, una mica el que em passa a mi. En mi va trobar una persona, fos qui fos, que coneixia la seva obra i l’admirava, que li parlava de manera sincera. Aquest va ser el motiu pel qual em va acceptar tota la seva vida.» –Una amistat que va durar gairebé 30 anys. –«Jo vaig cultivar-la, quan en tenia ocasió. Sabia que li agradaven les garotes. Si hi havia lluna plena o gairebé, que és quan porten ous, fent submarinisme a Portlligat trucava a la seva porta i

L’impulsiu escultor D’un defecte com l’excés d’impulsivitat Lluís Llongueras diu que n’ha fet una virtut: «Si no hagués sigut impulsiu no hauria creat totes aquestes perruqueries, no m’hauria posat a ensenyar la gent, a vegades fins i tot fent-la plorar, però creant els millors estilistes del món en tècnica i concepte.» La impulsivitat també l’ha dut a pintar, a escriure (de dia i algunes notes de nit que, veient-les, només ell

Lluís Llongueras en un moment de l’entrevista. / QUIM PUIG

n’hi duia. Sempre el visitava amb esperit de no molestar-lo. No li vaig demanar mai cap dibuix –en tinc un d’ell per iniciativa seva–, a ell li empipava que li demanessin coses. Un dia li vaig dur garotes sense treure’m el vestit de neoprè i els peus d’ànec. Va ser l’única vegada que li vaig veure un somriure a la boca.» –Poc temps abans de morir, van tenir una conversa. –«Quatre mesos abans. Vaig ser de les cinc últimes persones que el van veure abans de morir. El seu secretari, Descharnes, em va trucar. Em va dir que el veuria molt malament i, efectivament, em vaig aguantar el plor perquè era com un vegetal: el cabell,

pot entendre), a fotografiar, a esculpir... «La gent només em té per perruquer, perruquer i perruquer, i no entén que tothom és més d’una cosa. Si no et poden encasellar només en un ofici sembla que no et prenguin seriosament.» Escultor enamorat de la bellesa, diu que primer s’ha de fer art figuratiu –el seu taller és ple de cossos femenins– i, només quan ja es domina, es pot fer l’abstracte, també amb els seus volums, espais i proporcions. I Llongueras, els ho dic jo, en sap molt, de proporcions.

més llarg que mai, li tocava als mugrons i estava molt calb. L’única paraula que li vaig sentir va ser quan li vaig dir si volia que li tallés les puntes, molt grogues. Em va dir: ‘Llaaarg’.» –Aquell bigoti va ser una idea seva o de Dalí? –«D’ell. Era seu, natural. Se’l va deixar el 1934 i s’hi posava suc de dàtils madurs perquè li quedés més test i, com que era molt llaminer, se’l llepava.» –A la Gala no li va acabar de caure mai bé, oi? –«Gens. Era molt intel·ligent i receptiva i el primer dia que la vaig veure va notar als meus ulls que la veia antiquada. Encara duia un llaç que li va regalar la Chanel als anys trenta! No m’importava no sintonitzar amb ella. Era tancada i, a vegades, gens educada. Va ser la que als anys seixanta i setanta va fer pujar la cotització de Dalí.» –Es considera un seductor amb les dones? –«Crec que sóc un home lleig però quan em sento bé amb una persona sé seduir. Els homes no sempre són valents de mirar a les dones als ulls amb el cor a la mà. Per això expressament a moltes dones no les he mirat mai als ulls.» –L’han definit com un dels tres millors perruquers del món. El risc de caure en la vanitat deu ser gran... –«Sí, i ara només en vivim dos. Però això és absurd, no et dóna per viure. De què serveix posarte davant el mirall i dir: ‘Ets el millor!’? Només ho he fet alguna vegada, i enfocant-ho diferent, per remuntar algun mal moment d’estat d’ànim, que tampoc en tinc gaires. M’he dit: ‘A veure, tio, per què et preocupes si hauries d’estar content?’ Sempre he buscat l’equilibri: no sóc ni un pessimista ni un super optimista. No sóc un cregut de mi mateix, la gent que és així em fa fàstic, ho trobo horrorós.» Del 18 al 24 de maig del 2012 • PRESÈNCIA • 17


Revista Presencia / Diarios Punt Avui, el Diari d'Andorra, El 9Nou, Diari de Balears  

publicació en català

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you