Page 40

Opinió patirà un episodi cardiovascular. Ara bé, un hipotens de jove pot ser un hipertens d’adult. Cada vegada hi ha una tendència a què els límits de pressió arterial siguin més baixos. El més perillós de tot, segons diu el Prof. Antonio Coca, president de la Societat Espanyola d’Hipertensió Arterial, és tenir la baixa molt baixa i l’alta molt alta. A partir de certa d’edat, periòdicament, s’haurien de mirar la pressió. D’entrada els homes tenen més risc a patir-la, i més, si són obesos, però a partir de la menopausa, les dones tenen les mateixes possibilitats. Hi ha vegades que els valors poden sortir alterats. Això es coneix amb el nom del fenomen

de la bata blanca. Hi ha persones que davant d’una infermera es posen nervioses i els valors surten més alts. Per això s’aconsella prendre-ho vàries vegades per estar segur que se n’és o no, d’hipertens. D’entrada els especialistes recomanen dieta baixa en sal i exercici físic i si amb això no n’hi ha prou es passa al tractament farmacològic. És important ser conscients dels riscos que pot arribar a tenir la hipertensió arterial encara que no ens faci res mal, si no volem tenir cap ensurt cardiovascular.

“El cas Torà”, al cap d’un any

que han fet tantes persones i segueixen fent. Perquè el cas no ha acabat: hi ha una querella per tortures als jutjats de Lleida amb el corresponent informe de l’Hospital; de tant en tant van demanant a declarar; els ordinadors que no han tornat a les famílies després de 14 mesos; resta pendent el judici a l’Audiència Nacional per terrorisme... Estem pendents, en fi, que s’adonin que s’han equivocat i que no són terroristes, per més contaminació informativa que practiquin alguns diaris. Entretant, els nois i les famílies aparentment fem la vida més o menys com sempre, encara que la processó va per dins. S’ha de recordar que varis membres de les tres famílies encara estan en tractament psicològic i que, a partir de l’u d’abril de 2003, les nostres vides van canviar.

A primers de juny farà un any que a les tres famílies de Torà se’ns comunicava l’alliberament dels tres joves -sota milionàries fiances per a famílies treballadores- que feia dos mesos que estaven a diferents presons de Madrid. No ens acabàvem de creure que era veritat, fins a l’endemà al vespre quan els vèiem sortir per la porta. Llavors teníem la seguretat de tenir-los entre nosaltres. Així acabà la primera part del sofriment i d’incertesa, i de preguntar-nos el perquè, el com i fins quan... Després de fer 1200 quilòmetres cada setmana per poder veure’ns i parlar uns minuts. La rebuda que els féu el poble i la gent de molts llocs de Catalunya, amb el suport i ajuda que, d’una manera o altra, tinguérem de molta gent no ho podrem agrair prou, així com pel molt

40

Sílvia Porta i Simó

Un familiar

Llobregós Informatiu 6  

Número 6 de la revista Llobregós