Feliu Ventura (Xàtiva, 1976) Inicialment influenciat per Raimon, ha evolucionat cap a un so pop-rock acústic on gaudeixen de gran importància i elaboració les lletres de les cançons. Darrerament, compta amb la col·laboració habitual del seu guitarrista Borja Penalba, del grup Obrint Pas i de Lluís Llach. Ha publicat 8 treballs. Foto: Juan Miguel Morales.
la falla, oferien una posada en escena original, delirant, cínica, barroca i molt satírica, com són les falles. Realitzaren un gran esforç de recuperació i renovació de cançons tradicionals (“Amparito, la filla del mestre”, “El Micalet de la Seu”, “Sant Antoni de Gavarda”, “Mare, vull casar-me”, entre d’altres). I per no estendre´m més, no puc deixar de citar Carraixet, Cuixa, Lluís el Sifoner, Carles Barranco, Rafael Xambó, Bartual, Mamen Garcia... i d’altres. Alguns d’ells encara estan en actiu. En la lína de treball encetada per Al Tall van fet camí altres artistes centrats en la recuperació de les nostres arrels musicals. Cançó rere cançó quedaven enrere multitud d´expressions musicals populars, cantades en les festivitats o en les llargues jornades de feina, i que ara músics com Pep Gimeno “Botifarra”, que, amb la gravadora a la mà, va anar cercant les cançons que els més majors guardaven en algun racó de la seua memòria més remota. També cal esmentar a Josep Aparici “Apa”, en aquest apartat. En la recuperació del nostre cançoner, pel que fa a l’apartat infantil, destaca, en aquestos darrers anys, la tasca feta pel “canta cançons” Dani Miquel, qui, amb la seua banda ha recorregut la geografia valenciana rescatant de l’oblit, enregistrant i donant a conèixer l’ampli ventall de cançons populars que els més menuts cantaven a les nostres terres. Menció a banda mereixen intèrprets com Joan Amèric, Òscar Briz, Feliu Ventura, Pau Alabajos... que recullen un ric ventall de registres, des de la música més íntima del folk, fins als ritmes més desenfadats del pop, els temes d’arranjaments orquestrals o el guitarreig de la cançó popular tal com es coneix en els anys 6070. Uns representants essencials per entendre cançó en valencià des nostres dies.
82
FALLA MOLINA CLARET 2018
En els anys 90 sorgeix un altre fenomen, i és la fusió del rock i l´ska amb la dolçaina que proposen Obrint Pas. Un fenomen musical que crearà un so que marcà tota una generació de música en valencià i la va fer créixer. “Si a més dels cantautors contem les colles de dolçainers, els grups de folk, rock o de danses, sumen més de 300. Mai no hi havia hagut una nòmina tan gran”, assenyala Frechina. El futur, per tant, “és alentidor i es pot mirar amb optimisme”. De segur que quan Raimon llançava el seu crit al vent no podia imaginar l´imparable del seu gest, patrimoni universal. La Dolçaina: el símbol acústic d´una terra. Quan parlem del folklore i la tradició musical valenciana, sense cap mena de dubte a tots ens ve al cap la dolçaina. No és casualitat que en totes les celebracions populars valencianes festives, ja siguen religioses o paganes, aquest instrument agafe el protagonisme musical junt amb el seu inseparable tabalet. Amb l´aparició de la cançó valenciana, i la música cantada en valencià, va haver-hi dos instruments que vertebraren el so d´aquesta música: la guitarra i la dolçaina. Però aquella que va donar al so un color més peculiar i major identitat fou la dolçaina. En un intent de definir aquest instrument morfològicament, podríem dir que és un instrument de fusta (qualsevol fusta noble amb bona sonoritat), d´uns 30 cm. de llarg, i una campana d´uns 8 cm. de diàmetre. Quant a les parts que la componen, per una banda hi ha la canya i el tudell, ambdós units i muntats a banda del cos de la dolçaina; per altra banda, el cubilet, el cos i la campana. Té 7 forats, dels quals el més allunyat a la canya està desviat al lateral. I poc més es pot dir d´un instrument molt