__MAIN_TEXT__

Page 1


Una Me�àfoRa de la VidA


Vos donem la BenVinguda, passeu, passeu... ...Entreu en este llibre com una llum oberta a l’entesa, la cordialitat, la creativitat, la memòria i la festa. Enteneu-lo com un ésser gestat, nascut, creixent, viu, assaonat, mort i renascut.

Eva, Martina, Manel i Sergio

aprofitem l’avinentesa per convidar-vos a passar les millors falles de la vostra vida: les de 2019!


Dedicatòries... ...a M. Ángeles Olcina Sendra “Que ha inspirat este llibre. De tu ha vingut la saba de la paraula” a Ximo Seguí Romero “Ànima atenta de la xicalla” a Juan Bañuls Tro “Deixes als qui t'estimem, però retrobaràs persones molt estimades"


Crèdits Edita: Associació Cultural Falla Sagrada Família “Corea”. Delegació del llibret: Lolín Serralta, Eduardo Montoro, Paco Bonet, Manolo Boronat, Violeta Lluc. © Il·lustracions portada i portadetes interiors: Manola Roig Text explicació de la falla major: Vicent Lloret. Text explicació de la falla infantil: Pura Maria García. © Il·lustracions explicacions: Javier Alborch Canet. © Fotografies reines: Salva Gregori Imatges textos: Arxiu fotogràfic L. R. Poesies reines majors: Gràcia Jiménez Tirado. Poesies reines infantils: V. D. Alario Climent i Salva Ribes. Disseny gràfic, maquetació i arts finals: Txell Llabrés. Impressió: Impressa.es. Imprès a Espanya_ Printed in Spain. Dipòsit legal: V-380-2010-2019 ISBN: 978-84-616-8180-8 Tots els drets reservats. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’esta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, excepte excepció prevista per la llei. Dirigisca’s a la delegació del llibret si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’esta obra. Els comentaris i opinions de cada col·laborador/a són propietat d’ell/a mateix/a i l’Associació Cultural Falla Sagrada Família “Corea” no se’n fa responsable. Els textos presentats als diferents premis han estat triats per la comissió del Llibret de la Falla Sagrada Família “Corea”.

Aquest llibret participa en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià. Any 2019. Aquest llibret participa en els premis de les Lletres Falleres “www.lletresfalleres.info”


ÍNDEX INTRODUCCIÓ Pasqual Molina NÀIXER Explicació falla: Vicent Lloret Explicació falla infantil: Pura Maria García CRÉIXER Part oficial infantil. Relats infantils. VIURE Part oficial majors. Col.laboracions literàries. MORIR Relats literaris. RENÀIXER Les saineteres. POÈTICA Col.laboracions poètiques. QUI NO TÉ MEMÒRIA NO FA HISTÒRIA Personatges i sobrenoms del barri de Corea. COMISSIÓ Executiva. Premis 2018. Foto oficial 2018. Cens faller 2019.


Les Falles, una me�àFORA de la vida Metàfora! No és la primera vegada que es compara el cercle que experimenten cada any les Falles amb el cicle de la vida. Ambdues es gesten, naixen, creixen, viuen i moren. Però si tota regla té la seua excepció, tota metàfora pot tindre’n la seua i, en esta, les Falles guanyen al cicle vital, perquè renaixen. Renàixer! Renàixer des del cim ardent de les brases! Per a tornar a començar! Apagat el foc, difuminat el fum, desaparegut l’olor a cremat i netejades les deixalles, quan tot pareix que s’acabe amb la nit de la cremà, poc després, el comboi mourà les persones, democràticament s’elegiran els càrrecs de les diferents responsabilitats, s’anomenaran els caps de les distintes àrees de treball. Amb la intenció de remar junts cap a l’objectiu comú de fer, de nou, una falla. La falla monument. La falla comissió. La falla activitats! I al casal, el centre neuràlgic de la comissió, el cor central de totes les iniciatives, començaran les reunions d’executives i delegacions. I brollaran idees que es materialitzaran en projectes, els quals, aprovats, s’hauran d’executar. Gestació. Començament de la vida! S’haurà decidit el lema i la temàtica de la falla. Local? Global? Cal comptar que en el moment que es plante el monument, encara tinga vigència. Caldrà contractar l’artista que millor el puga fer. Es dibuixaran esbossos, es triaran remats, es faran composicions del cos central i de les bases i es signaran contractes que parlaran de temps d’execució i de pagaments contractuals. I, aleshores, el taller començarà a omplir-se de sorolls de serres mossegant i de claus teclejant la fusta. Mentrestant, mans suaus ompliran amb cartó mullat les sinuositats dels motles d’escaiola

Pasqual Molina i Faus

que es feren de les figures que un dia l’escultor modelà amb fang i vareta. Els ninots naixeran a la forma i el monument ho farà a la vida. Nàixer. Sobre la base d’una estabilitat econòmica cercada per quotes falleres, col·laboracions publicitàries i la venda de loteries i de rifes, la comissió començarà a caminar desenvolupant els renovats projectes de cadascuna de les delegacions: teatre, festival musical infantil, campionats de jocs, cavalcades, demanades, presentació, activitats infantils, socials i benèfiques. Els sopars setmanals amb la participació de tots els membres de les famílies faran falla. Les actes de les reunions posteriors on l’executiva informarà dels progressos de les activitats i on es sotmetrà al control dels fallers, faran història. I setmana a setmana la falla comissió, anirà creixent. Mentrestant, al bell mig de l’obrador de l’artista la falla monument anirà enlairantse cap el sostre. Créixer! En la falla comissió caben tots. Qualsevol que s’acoste al caliu del Llar tindrà l’oportunitat d’aportar el que sàpia o vulga fer. Altruistament. Sense cap recompensa més que la de la satisfacció personal d’haver fet un treball ben fet i amb la il·lusió de que siga reconegut en algun dels guardons que s’atorgaran al març en el Museu faller o en la Plaça Major. Qualsevol que s’hi acoste gaudirà de totes les activitats que fan comissió: fer carrosses per a la cavalcada, cosir els vestits dels xiquets i xiquetes que participen en el festival infantil; dissenyar i fer les disfresses dels que ixen en les cavalcades major i infantil; treballar en l’engalanament del carrer, cuinar paelles i putxeros multitudinaris. Viure el dia a dia fins arribar al final. Un final d’exercici que pareix un principi, amb la plantà de la falla. Un final de despertades tronadores, de cercaviles acompanyades de bandes de musica, de fallers i falleres engalanats amb les seues millors gales passejant pel barri i pels carrers de l’altra part de


la via. Un final de recompenses o de plors a la plaça, després de la celebració del bateig d’un nadó que fa únic el teu poble. Un final d’emoció continguda mentre t’apropes a oferir el teu ram de flors a la Mare de Deu. De complir, si vols, amb les cerimònies religioses, missa i processó, dedicades al sant patró mentre t’adones que eixe final està acabant-se de veres. Viure la comissió, viure la festa. Viure! I arribada la nit de sant Josep, quan les llums s’apaguen, des d’una mà tremolosa brollarà l’espurna que prendrà foc a la falla. I a la llum de les flames les cares es desdibuixaran entre singlots, sospirs i alguna llàgrima no sempre amagada. I mentre la falla es consumeix cremant-te per fora el cos i per dins l’ànima, pareixerà que tot s’acabe quan s’apaga el foc de la cremà i que la comissió i el monument comencen a entrar en la memòria de la Falla. Morir? No! Renàixer! Renàixer des del cim ardent de les brases! I tornar a començar!

Llibret: El llibret de Corea està un any més ací. Un nou projecte. Un treball exhaustiu d’acomboiar autors d’explicació dels monuments, a poetes, escriptors, il·lustradors, dibuixants, fotògrafs i a professionals de la maquetació i de l’impremta. Una tasca esgotadora i gratificant de coordinació. Una sensació de treball en equip. El recolzament per part de la comissió. Una sensació d’alliberament quan l’hem tingut a les mans. I un desig final: que vostès gaudisquen tant de llegir-lo com nosaltres hem gaudit fent-lo!


NÀIXER


Explicaciรณ de la Falla Lema: T.A.C. Autor: Vicent Lloret Artista: Pau Soler


Explicació de la Falla / Vicent Lloret “On regna l’amor sobren les lleis” Plató L’amor, eixe sentiment irascible, biliós, colèric, iracund i rabiüt. Ens acompanya des de la creació del temps. Fins i tot, abans d’existir la religió, quan l’animisme impregnava boscos atapeïts de Druides que sacrificaven en el seu nom. Entre el poder etern de l’aigua i la purificació del foc, obrava entregat al sortilegi. Qui no l’ha patit? Fins i tot, els sacrosants Déus. Llargament i suau, ha passat per la vida de Júpiter, Eloím, Allah o Shiva. I nosaltres, reflexes d’ells, l’hem heretat.

Hi ha molts tipus d’amors...

Per l’amor hem sofert grans calamitats. Ens hem entregat fins l’èxtasi, com Teresa d’Àvila, o fins la mort, com Mariano José de Larra.

Aquell que conserva la flama de l’amistat. Aquell voluptuós del desig carnal. Aquell de mare, pur i acariciat. Aquell que traspassa l’ànima, sempre condicional.

Ens hem il·lusionat i hem somniat, i de la mateixa manera que vingué el somni com l’encens s’ha esboirat...

La història que us vaig a contar narra diverses escenes d’amor. Cadascuna és gènesi d’una situació diferent però que, al cap i a la fi, pateixen el mateix dolor.

Des de les primeres pàgines de la Història Universal, quan la primera bruixa coneguda era vestal. Ja sabem de l’existència d’un elixir d’amor, que a Sumèria tingué la primera candor.

Hi ha amors predestinats i d’altres obstinats.

Des de llavor ençà molts mites ens han arribat, de terres nòrdiques, precolombines i orientals. Com aquella de la bella Isolda i Tristany, que sentencià aquell amor per anys i panys...

En aquest recorregut iniciàtic repassarem com d’ensopegat és l’ésser humà que... encara que pateix i es penedeix, sempre repeteix... I sense més preàmbuls, us presente la “Divina Tragèdia”.


ÍNCIPIT

Explicació de la Falla / Vicent Lloret

El gran poeta Virgili acompanyarà un jove gandià anomenat Zaratustra pels set anells de l’amor per a demostrar-li que, aquest sentiment, sempre encobreix males accions. Serà un viatge iniciàtic cap a un Univers on escorcollarem profundament en aquest dolent mal que tant ens afecta i, a la vegada, ens encisa. Poc a poc, desembastarem tots els tipus d’amor que existeixen i, en comptes de baixar a l’Infern, com féu amb Dant, aquesta vegada, Virgili acompanyarà Zaratustra a un lloc pitjor: la seua ciutat natal. Amb vora 80.000 habitants, aquest particular Infern s’hi troba al bell mig de La Safor, un terreny format per serralades i valls. Des de temps immemorials; ibers, romans, musulmans i una gran munió de gents habità aquestes terres. Capitulada, que no conquistada, per Jaume I, esdevingué un feu cristià on grans plomes com les de March, Corella i Martorell feren grans creacions...però, què va ocórrer després? Els amors carnals, materials i capitals s’hi feren amb tot el monopoli de la creació. Dessota aquest sentiment, s’actuà de forma indecent per a aconseguir per qualsevol mitjà allò volgut. El món polític o faller en són, de bon exemple.

EXPLICACIÓ I RELACIÓ DE LA FALLA1 -Virgili: El primer anell que anem a visitar, Zaratustra, és el de l’amor electoral, que consisteix en jurar-li satisfacció i estima a qui et conviga per aconseguir els escons necessaris. Aquestes relacions començen coquetes, tímides, on s’hi promet tot allò que tens a l’abast per a poder “clavar-la” i, una vegada dins, si te he visto no me acuerdo... -Zaratustra: I açò és legítim, mestre? -Virgili: fes el judici tu mateix...

1 Totes les paraules aparegudes en cursiva són

estrangerismes o normativament incorrectes que l'autor empra per ser habitualment utilitzades en la parla col·loquial.

17


ESCENA DEL CADAFAL “El pensament, com l’amor, han de començar per l’obediència” Hegel. Aquest any el monument, plasma molt afectuosament, una història d’amor, que d’ací poc tindrà lloc.

L’esquerra està massa dividida, per tant alguna unió hi haurà, que a la dreta envie a fer la mà i tornar a una coalició fins demà.

No serà fàcil aquest gran amor, perquè tindrà prou aduladors, que li rondaran contínuament, per a poder fer pactaments.

En aquesta legislatura, apreciarem amb fermosura, com apareixerà un Romeu, per darrere de la nostra Seu.

Alandete serà el gran trobador, que intentarà aconseguir amb candor, llançar la fletxa bé i fer diana, en el cor d’aquesta esquerrana.

Al voltant d’aquest “locus amoenus”, sempre estarà la grega mitologia, que sense cap cacaua ni tramús, intentarà fer prou apologia.

Aquest any Compromís, té nou candidat electoral. que de donar classes passarà, a possible alcalde gandià.

Amb el vocabulari de Pastor, els millor mots cercarà, i un poema de gran finor, dessota l’Ajuntament recitarà.

Tres borinots amb cara d’angelets, que lletjos i bastos són com un pet, a l’alcaldessa se li aproparan, per a escoltar si al remat pactaran.

Tot dependrà de la seua dot i quines paraules gastarà, per a demostrar de rebot que si vol, les eleccions guanyarà.

Si les paraules no fan prou, intentarà provar amb un panou, sabrà que té les de guanyar i cap a la regidoria poder pujar.


Explicació de la Falla / Vicent Lloret Ara anem a recrear, una cançó de l’art de trobar. I per a poder entendre bé, anem a aprofundir també en el vocabulari empleat.

En primer lloc tenim qui és anomenat hom, que Alandeta serà. I una midons, que Diana representarà. Com en tota història d’amor sempre estarà el gilós, que serà Ciro l’aprofitós ja que a Diana únicament vol. Al voltant dels enamorats estaran els lausangiers, que únicament voldràn que aquest amor acabe mal.

I diu així... Bella i estimada Diana que el cor em tens en flama, únicament per tu podré, arribar a l’amor de ple. De les pissarres, aularis i estudiants que com canaris estava acostumat a tractar, deixaré enrere per dedicar-me a tot el menester electoral. Coses grans podem fer els dos, com enviar el PP a tocar-se els collons, i que el gilós desaparega i reste tot fet mantega. Pel que fa a tots els qui et ronden, tranquil·la que jo et protegiré, i mentre jo tinga l’alcaldia, tu cobraràs nit i dia.

-Virgili: Aquest anell que veus ara, representa l’amor més banal i ximple. Aquell que únicament s’hi fixa en el materialisme, l’orgull i la fama efímera... -Zaratustra: Efímer, aquesta és la paraula idònia per a definir-lo, ja que s’esvaeix amb el primer sol de la matinada. És un amor que hom pot tenir per coses tan efímeres com un regnat, unes teles o un gesmil atorgat per la Federació. És un amor que es construeix al damunt de l’enveja, les vanitats i les falses esperances. -Virgili: Tu ho has dit...

D’ací uns mesos podrem veure, com acabarà aquesta història. Si en una ximple escòria o tot un amor per a sempre.

19


ESCENA 1. L'AMOR PIXAVÍ

Explicació de la Falla / Vicent Lloret

“I de totes les idees que hom té fem un tot, o el que és el mateix, una raó a la que falsament diem enteniment” Spinoza Aquesta eloqüent escena d’amor és la que dóna menys candor, ja que ve del món faller directament, per a demostrar el seu desvergonyiment.

No hi ha barri que quede lliurat d’elles, repartició de banderes, almoines i loteries. Fa uns anys tancàvem porta als de Jehovà, i ara enviem els fallers a fer la santíssima mà.

Perquè quasi totes les explicacions, ens parlen de totes les irritacions, que la ciutadania té amb la política, però no pas amb la fallera crítica.

Vas a comprar el pa i què és el panaer? Faller! Vas a fer-te el monyo i què és la perruquera? Fallera! Els envies a fer la mà i on és la mà? Al casal!

I hauria de ser hipòcrita excessivament, donar-se la vanagloria de ser els portadors, de criticar tot allò “injust” irreverentment. I després no donar cap exemple de crítica, on es puga veure la mancança de virtut, que aquest col·lectiu escenifica. Les falles ja formen part de la nostra societat, des de les oficines d’informació fins l’alcaldia, un setanta per cent del nostre padró censat, pareix pertànyer a aquesta confraria.

Només hem d’observar, el nostre govern municipal, que pareix ser una extensió, dels membres de la federació. Llançadora de propulsió política, s’hauria d’anomenar. Com Juan Roig va batejar, la que Mercadona va estrenar.


Explicació de la Falla / Vicent Lloret

Vols fer carrera electoral? Apunta’t a la falla veïnal! Parla tot el que pugues al casal i a l’Executiva aniràs de cap! Dóna exactament igual, que no sàpigues fer res. Només és necessari manar, i que arrimen colze els demés. A tots els llibrets apareixerà, el nom d’aquells que han manat, mentre els que han treballat, en res s’han de conformar.

Però així està el personal, en aquesta la nostra ciutat, en la que és més preuat ser faller que professional. Ens podem trobar una comunitat, on viu un oncòleg i un magistrat, però si preguntes tots et contestaran i ahí qui viu és el president del casal.

Perquè clar, el gesmil és important, més que la política i la fam, amb falsa modèstia de tant en tant, que put, fins i tot, a clavegueram.

21


L'ESPOLI

Explicació de la Falla / Vicent Lloret

Una gran història d’amor, és aquesta que us contaré, que va ocórrer amb rancor per un beduí del Zairé.

Però la febra per l’espoli era gran, i al president el portaven torrat. Així que a per tela se’n anà “Tant de bo no hagués tornat”

El seu amor abraçava, des d’ací fins a Granada, però no per coses materials sinó més bé sensorials.

Li digueren que per Asia eren barats, perquè a pinzell estaven pintats, i que només els entesos sabrien, que no eren espolins d’origen.

Molt lluny d’aquestes terres, per llocs que encara són verges, el President de la Federació, féu rumb muntat a un avió.

La seua cara el delatava, i era precís disfressar-la, així que d’àrab beduí cap a Aràbia se’n fugí.

L’objectiu era bastant clar, i l’il·luminava com un far. “Robar un espolí fent tot un espoli!”

En un mercat ambulant, on tot el hi ha és il·legal, el president allí estant, trobà la tela més flamant.

No només les dones el volien. Homes també el desitjaven, per a fer-se grans jupetins i a joc amb els calcetins.

Espolinada tota a mà, amb lluentons i metalls, tota ornada de detalls, així que poc a poc s’aproximà.

Els pobres ignorants no saben que els llauradors açò no vestien sinó els cardenals i arquebisbes que eren qui els duros tenien.

Òbviament li preguntà el preu, i li demanà més de dos-mil, si pagava eixa gran quantitat la federació anava a la calamitat.

23


Explicació de la Falla / Vicent Lloret

I tot per una tela falsa, que era feta d’estrassa, però això no importava, perquè donava la talla.

Allí un vaixell l’esperarà, i amb la tela se’n anirà, el port de Gandia el rebrà, i la nostra FM la tela vestirà.

El viatge per mar fou horrorós. El president es marejava i vomitava, ni quan a les falles estava ressacós, una xufa tan gran recordava.

Només un ull clínic sabria la diferència, la resta de fallers feliços i contents!

L’únic mitja de transport trobat, fou al bell mig del desert un camell, si no fos perquè tenia mal el turmell, als 10 km hora hagués arribat.

Finalment al destí arribà, i tots els fallers eren al port vedats, amb estisores, fils i didals en mà, tot tallant metres de telam.

Davant la impossibilitat de pagar, i anar a Gandia sense regalar, una opció d’última hora li aparegué al cap a deshora.

Fou d’aquesta ridícula manera, com es féu l’intent d’espoli, d’allò que era de tot menys espolí, per a poder xafardejar la plebs fallera.

Així de simple és la nostra societat, que pot arribar a morir-se de fam, i només és capaç de tancar la sacietat, tot comprant-se coses materials.

No serà massa difícil de robar, aquesta tela del gran basar, només necessitaré un bon transport, per a fer la guitza i anar cap al port.

No sense un esforç descomunal, aconseguí arribar al port marítim, i en un ambient no massa íntim per polissó s’intentà fer passar.

Tot un any treballant i estudiant, fent més hores que a la Rev. Industrial, i encara un préstec es demanaran, per pagar-se un vestit i el regnat.

El vaixell no era res de l’altre món. En un altre temps fou també creuer, i el port de Gandia se’l coneixia bé, perquè dessota “Els Borja” feu malbé.

Per a ser un bon faller o una bona fallera, només has de guardar l’essència de la festa, que no és altra que purificar tot allò roí, i no gastar-se diners en cassalla i vestits.


ESCENA II

Explicació de la Falla / Vicent Lloret

L’any 1876 a la ciutat de Gandia, es va plantar la primera falla. fou un fet que tot ho aplaudia i des de llavors ençà res falla.

Però aquell any a Gandia va ocórrer, que una de les falles de més solera, es va agarrar les llicències per muntera, i arrendats el ninots tenia al carrer.

Només a les èpoques convulses, va tenir moments de supressió, per causa de persones insulses, era necessària la manipulació.

Tota una crisi fallera existencial, tingué lloc a cada casal, on l’essència fallera fou discutida i llargament debatuda.

Ningú no dubta la seua essència, que és la de purificar devers el foc. encara que alguns fan advertència que aquest fet encara és equívoc.

Fins i tot la falla en qüestió, davant tantíssima pressió, volia anar-se’n de la Federació amb massa orgull i presumpció.

I és que fuig de tot el pensament, que la falla tinga un altre parament, que no siga el de cremar-se eternament i fer gal·la de tradició modestament.

25


EL CANT DE FIDEUET

Explicació de la Falla / Vicent Lloret

Com una sacerdotessa grega i també fent-se la cega. Com a bon hereu de son pare, i sense que ningú no el pare.

Ja no recordava tots els banderins, que ells amb suor havien guanyat, però segons altres fallers varen jurar, abans dels premis estaven més que donats.

A mode de Sibil·la entonà, uns càntics apocalíptics, per a cada falla federada, que denunciar-lo anava.

A la porta del Museu Faller es va agenollar, i després d’un tràngol va començar a amollar, totes les barbaritats que s’escometran, a tots el qui contra el Prado estiguen anant.


Explicació de la Falla / Vicent Lloret I digué així... Al jorn de la cremà veuràs qui ha fet servici, d’un paella es courà un fideu i a tots jutjarà de cadascú allò bo i el mal del jorn de la ressaca final. Es mostrarà per quinze senyals per a tots molt generals, de la cassalla ressuscitarà i llavors tots tremolaran. Dalt del cel davallarà Fideu i a la Federació es mostrarà vestit de jupetí espolinat per Joan Martí cosit a mà. Al front portarà la falla per tota la comissió arrendada, i a la casa de reines intentarà clavar per fer veure que es indultada. Quan al tercer jorn, la ressaca haja acabat al taller de l’artista tornarà per fer judici i bona part de tot el benefici que dels diners ha costat. Després dels efectes psicotròpics, que aquest fideuet sacerdot tenia, davant d’ell es va personificar l’essència de la falla molt colossal.

-Virgili: Zaratustra; aquest anell et mostrarà l’amor més modern, tan modern que no precisa ni de contacte carnal. És l’amor cap a una il·lusió que no existeix. Tothom, poc a poc, va creant una identitat a través de les xarxes socials que dona naixement a una imatge que no correspon amb ells. Amors, viatges, signaments en change.org cadenes de Pau Mundial...Tots són exemples de felicitat i llarga benaurança que, en realitat, amagen l’amargura d’un amor per ells mateixos que no tenen i que contínuament necessiten alimentar a base de “m’agrada”, instagram stories i puilades. -Zaratustra: Mestre, pense que també hi ha d’altres que són capaços de manipular-te a través d’aquestes xarxes, de crear cortines de fum, de alimentar-te a base de parc i circ, com feien a l’Antiga Roma...per a que no t’adones de la realitat...I nosaltres “errare humanum est” tornem a caure en aquestes xarxes... -Virgili: Benvolgut deixeble, eixa és la política del segle XXI, els nous sofistes...

Ell va córrer com va poder, perquè no sabia si era cert, allò que tenia al davant, que era la falla metamorfosada. Amb tot de banderins amunt i avall anava més a corre-cuita i a destall. Tot pensant si volia continuar essent membre de la Federació manant.

27


ESCENA III L'AMOR ON-LINE “A diferència de l’home, cap ser queda meravellat de la seua pròpia existència” Schopenhauer Un dels gran invents de la Humanitat, és l’aparició d’internet al casal, que a tots ens dóna prou vanitat i de les notícies et pots assabentar. Ben usada aquesta ferramenta, és capaç de servir de vestimenta, per a una cultura poder tenir i no en massa llibres invertir. A la viquipèdia trobes tota la informació, que molta gent amb prou devoció, escriu essent llicenciada i doctora, o també més maldestre que una bacora. I és que qualsevol pot escriure, o bé del segle d’or valencià, o de l’última parella lliure, que a la televisió tenim sentencià. No únicament aquesta aplicació, és la que fa més mal i abominació, també tenim les xarxes socials, que aquestes són per a menjar a part.

Explicació de la Falla / Vicent Lloret

Twitter, instagram i el facebook, s’emporten la gran palma, i sempre tenim en l’Outlook, notificacions a desgana. Dels tres em dedicaré en particular, a parlar llargament de com xafardejar, en una d’aquestes xarxes socials, que mou les mentides a barrals. Una cosa és la teua vida privada, i un altra la que a Facebook apareix, en una pots estar menjant civada i en realitat estàs tastant el peix. És molt fàcil poder manipular, amb un únic toc del teu cel·lular, una fotografia que és una empastada i parèixer treta del Hola de la setmana passada. Amb filtres, emojis i altres aplicacions, és capaç de convertir l’absoluta lletjor, en un rostre que brilla de lluentor, essent un cardo amb l’acne a muntons. Tot açò pel que fa al perfil, ara anem dels grups a parlar, que ni envernissant-los de marfil, pots aconseguir llevar-los maldat.


TU NO ERES DE...

Explicació de la Falla / Vicent Lloret

Un programa a la televisió, que a tots causava irrisió, perquè amb molta precisió, criticava causant divisió. Fa uns anys admiraven, i per telèfon trucaven, quan alguna queixa teníem i denunciar-ho volíem. I de sobte... A qui corresponga! deia una periodística veu i llavors començava la milonga tots jurant barbaritats per Déu! Que si el veí té la música elevada, que si aparquen al gual de l’entrada, que si al carrer hi ha basura i rates i sobretot, les discomòbils de les falles. Era tanta la barbaritat amollada, que l’èxit d’audiència aconseguí, amb de detractors tot un seguit, a veure qui més gran la soltava. De la televisió a l’ordinador, passà el programa inquisidor, i no fou ni l’administrador, qui va posar ordre a tanta coentor.

29


Explicació de la Falla / Vicent Lloret Es deslligà de tot vinclament, per aconseguir sempre bonament, que el nom de la cadena televisiva, no fos clavada en aquella missiva.

Llegint tot el llistat de comentaris, t’adones que del grup de proletaris, defensen ideologies de dretes que els fan caminar a les palpentes.

Però tots els seus seguidors, tenien en excés els amors, que als odis i aberracions deien per falses indicacions.

Qualsevol iniciativa de l’Ajuntament, amaga algun propòsit que malament, farà a la ciutadania gastar diners en els detalls per a Gandia més barroers.

Així nasqué el “tu no eres de Gandia si...” el major merder que ha parit Internet, maleït aquell que l’hagués fet, perquè no es lliuren ni els d’Algemesí.

Així fou quan les parades de l’Urbà, s’engalanaren de poesia en valencià, i no tardaren en insultar i criticar, als catalans que ho havien ficat.

Si una cosa ens ha demostrat Gandia, és que té bellesa i patrimoni de per dia. Però no podem dir el mateix dels gandians, que porten verí en sang i van de culterans.

Una despesa mínima que suposà, decorar de lletres la nostra ciutat, però per a aquesta gent illetrada, suposà una autèntica marranada.

Aquest grup s’ha convertit, en l’encarnació de l’esperit, de tot aquell que de criticar es dedica per a malmenar.

També se criticà durament i vil, el curset sobre “Memòria Democràtica”, que des de Patrimoni es pràctica per mostrar els refugis civils.

D’ absolutament tot hi ha queixa, del color de la façana i de la reixa, dóna igual el partit polític governant, perquè insults no els hi mancaran.

I amb tot açò podem demostrar, que la història no està superada, i que encara causa dolor lumbar, recordar la dictadura passada.


LA NEO-POLÍTICA Amb aquestes xarxes socials, el paper de la política ha canviat, i els nostres polítics han inventat un nou mode per a treballar. Lluny de la feina que et puga cansar, ara tenen els anomenats comunity manager, que et fan comentaris pret a porter, per a que com borregos pugues guanyar més escons el pròxim any electoral. Com ja hem vist anteriorment, el món d’Internet va prou malament. De mentida en mentida anem anant, i es gasta la tecla fàcil per a vilipendiar. Tota la imatge que dels polítics ara tenim, les xarxes s’encarreguen que adquirim, i molt més important és administrar-les que gestionar el consistori municipal. Només entrem tot un seguit de publicitat, on podem veure de Torró obres d’art, ja que ara es dedica a dibuixar i a pintar, i ens plasma en cubisme la nostra ciutat. Nahuel també es un fanàtic social, que ens demostra de forma irracional, la vida d’un antropòleg municipal que ens governa des de fa uns anys. Cada paraula conta en aquest menester on tot ha de quedar ben clar i palès, per a netejar les ments poc clarividents, d’aquells a qui els agraden els testaments, perquè hi ha cada estat en el seu mur

Explicació de la Falla / Vicent Lloret que supera les lletres dels Evangelis, i caldria més accions i menys deliris per a treballar pel nostre bé comú. Pel que fa a Vicent Gregori també, podria plantejar-se la seua carrera, i encarar-la cap a la seu de Sant Pere, perquè des que està a l’oposició ha casat més gent que quan era regidor. Entre cerimònia i cerimònia amb total i absoluta parsimònia, ens ho anuncia a les xarxes socials, on tota una munió de personatges el feliciten pels cerimonials muntatges. També queda molt ben empleat l’Internet, per fer demagògia dels temps passats, que foren bastant malaurats i que ens recorden sempre pel fet que escriure rere una pantalla és massa fàcil per a un canalla. Aquestes són les neo-polítiques, que fan gastar no només l’Ajuntament, sinó que a l’Estat també ha traspassat i ens piuleja fins el President del Govern. Aquesta és la màxima del marketing, que fa més feina que un meeting, ja des de casa i sense diners, pots aconseguir bons clients.

31


Explicació de la Falla / Vicent Lloret

-Virgili: Ara amen a veure l’anell dels amors idealitzats. Quan hom ha conegut la grandesa i veu com poc a poc davalla...malgrat veure la caiguda, no es capaç de reconèixer que allò que cau s’ha extingit. Encara veu la lluïssor en els ulls de la perdició, la falsa idealització... -Zaratustra: Cert, ho puc sentir a Gandia. Aquesta ciutat fou molt gran, però s’enfonsa. Cau inevitablement essent testimoni de com en nom d’ella se la vilipendia contínuament. Però aquest sentiment, aquest amor idealitzat del que parles, està ahí, existeix per allò que fou, per allò que tal vegada tornarà a ser... és una il·lusió.


ESCENA IV EL VAIXELL ENFONSAT

Explicació de la Falla / Vicent Lloret

“Res gran s’ha fet en aquest món sense una gran passió” Hegel La nostra ciutat té una història bestial, ha estat bressol de lletres i art, cuna del Renaixement valencià, de la mà de Corella, Martorell i March.

Gandia ja no és el que hi era, cuna i bressol de la cultura, ja que amb poques iniciatives, s’implementen fites educatives.

No únicament en bones plomes, sinó també amb paleta i pinzell, ja que de Reggio Emilia vingué, un pintor amb un bon parell.

Tot pareix abocat al barranc, i absolutament brut de fang, no únicament la cultura, sinó que res ja té cura.

El Palau, Santa Clara i la Seu, ens ornà de retaules i faules, que malauradament pocs queden, però que bonament recordem.

Tota aquesta recessió econòmica, ha fet que aquest gran vaixell, que fou enveja decimonònica, ara siga burla del més jove i el més vell.

Noms com els Borja o Alfons el Vell, omplin les pàgines de Gandia d’un temps passat i vermell on tot era joia i alegria.

S’enfonsa i ningú no s’adona... Aquest és l’amor per Gandia? Encara cap polític ha pal·liat tot aquest embolic de dany.

Fins i tot una emperadriu, que de Constantinoble vingué, al nostre palau també visqué en un ducat amb flaire a perdiu.

Pareix ser que la solució, es ofegar el treballador, que amb tanta supressió, té més odi que excés d’amor,

Altres noms prou il·lustres, han emplenat la nostra història, i ara tot pareix pura escòria, si comparem el passar dels segles.

cap a la ciutat que l’ha bressolat, i que ara està deixant desemparat, amb tot de retallaments i pagaments sense poder arribar mai a finals de mes.

33


Explicació de la Falla / Vicent Lloret L’IBI ens porta a tots fregits, desitjant no tenir bens immobles, i agafar la política de l’arrendament, que a Europa té tant de pes. Però ací Espanya som prou diferents, volem comprar en possessió, i així fer gala de distinció per posseir cases i apartaments. Si no tenies prou amb aquest, també has de pagar pels bancals, que fa uns anys vares heretar, i que no et donen ni per a menjar. L’IBIR també fa acte de presència, on pagues més que per allò rebut. Per tant és molt normal estar rabut, quan de la taronja no traus ni l’essència. Ara el lector em disculparà, però vaig a dedicar-li a la taronja un desficaci en forma de poema.

El pobre uelo que no pot ni menjar, durant un temps visqué de bon grat, treballant la base econòmica de l’horta que no és altra que l’agricultura ara morta. Centenars de fanecades de tarongers, eren l’escenari per a milers, de productes que als mercats podíem vendre a grans grapats. Ningú no posava mai en dubte, que tot açò quasi de sobte, canviaria dissortadament sempre per a malament. Qui fa uns anys tenia fanecades, era tan ric que tot ho regalava endebades. Ara suposen una carrega humana i fiscal, que ha deixat els bancals morts i abandonats. La taronja és millor portar-la del Marroc, mentre ací l’agricultura fa enderroc, però poc importa a qui compra, en Carrefour, Consum o Mercadona. Si fem la llista de totes les despeses que un hort de taronja porta impreses, entre encaixar, arruixar, collir i aclarir, l’amo contínuament els diners ha de parir. Tot açò que us conte és una piràmide que plasma la realitat. I que és el passa quan les bases d’aquestes construccions fallen? Doncs bé, que tot el que vinga després serà calamitat....


Explicació de la Falla / Vicent Lloret Tornem als impostos municipals, que també amb els vehicles, ens donen a l’esquena pals fins que acabarem anat en tricicle.

L’índex de pobresa va en augment, i cada volta representa major segment. La jubilació ningú la té assegurada, i la joventut treballant per temporada.

Opció segura serà la bicicleta, però al pas que anem també, acabarà com l’impost del sol, que ens fan cobrar cada volta més.

Amb aquesta economia que reté, no podem fer cíclics els diners, que hi ha qui per a menjar no té... molt menys consumirà altres quefers!

El que la pagarà sempre serà el contribuent que estarà pendent de fer l’abonament.

Ni dretes ni esquerres han aconseguit, espolsar-se la crisi com un polit, però ells el jornal el tenen assegurat i tu no t’emportes ni tan sols un nyap!

Amb aquestes mesures només podem aconseguir, que en comptes d’extingir, la crisi vaja en augment. La ciutat de Gandia s’enfonsa, i poc a poc va caient en la fosa, i tot açò amb una quantitat de gent desnonada important. Únicament ens queda observar, com el vaixell va davallant, i mentrestant poder pescar, alguna almoina de l’Estat.

-Virgili: En aquest anell s’hi troba una gran part de la Humanitat. L’amor pareix que, cada vegada, s’amaga més. Poc a poc, li va donant pas a la necessitat particular abans que a la col·lectiva. Ja no pensem en el bé comú. Només volem el profit, vivim la vida com si d’un joc d’escacs s’hi tractés. Ja ens donen iguals els principis, els valors, l’ètica... Som capaços d’entregar la nostra ànima a qualsevol, sense saber que, la vida, no és tan llarga com pareix i és allò únic del que vertaderament som amos...

35


ESCENA V AMOR DE CONVENIÈNCIA “Camins, no obres” Heidegger Malgrat ser una ciutat eminentment turística, està clar que Gandia no és prou sofística, per a tenir un turisme de bastant qualitat, que siga capaç de donar-li dignitat.

Aquestes mesures aconseguiran, que torne el turisme més malestant, amb les despedides en catamarà i una xaranga per a l’esmorzà.

Encara arrosseguem la fama immerescuda, de ser el centre neuràlgic on tingué cabuda, una de les majors aberracions televisives que feu la MTV en diferents missives.

Tot el que pareixia un turístic èxit que va superar Benidorn fins i tot, no és més que una falsa il·lusió, que ens ha enganyat a tothom.

La vida ens costarà llevar-nos l’etiqueta, de ser destí de festa barata i borratxera, en comptes de ser imatge de cultura, que en tenim en excés i desmesura.

Quan part de Marxuquera es va cremar, i es varen necessitar habitacions per allotjar fou quan es va descobrir que als hotels, no hi havia ni la meitat d’arrendaments.

Quan tot pareixia tornar al seu destí, l’antiga Asemhtsa feu aparició, per a recordar amb retintí, que ella també volia aparició.

Actualment estem rodant la pilota, per a veure cap a on aniran pròximament les polítiques turístiques que escollirem. Si el model Shore o cultureta.

Amb l’esplèndid nom de “Destí Gandia” vol tornar a un tipus de turisme que ens farà prou intrusisme,en allò que ens és una injuria.

Està clar que sabem on volem anar i cap al turisme hem de tirar, ja que de la taronja ja em parlat abans i serà força difícil de recuperar.

L’alcaldessa no tindrà opció, de fer cas d’aquesta moció, per a aconseguir el beneplàcit, i no caure altra vegada en dèficit.


37


-Virgili: Hem arribat a l’anell més eteri. El de les promeses que mai no s’acompleixen. Promeses falses per jurar amors tan fràgils que mai no arriben a materialitzar-se. L’ésser humà té el do de la paraula de forma massa fàcil assignada i açò fa que siga tan fàcil parlar com prometre allò que no s’hi pot realitzar. Totes aquestes bagatel·les, queden oblidades al pou dels desitjos de les següents legislatures. -Zaratustra: Menys per a qui tinga memòria... -Virgili: Cert, i cada vegada hem de ser més...


ESCENA VI L'AMOR ÉS EN L'AIRE

Explicació de la Falla / Vicent Lloret

“Dona, desperta! la raó ressona en tot l’Univers. Reconeix els teus drets” Olympe de Gouges Tot és apostar per una ciutat, que represente de veritat, la vertadera sostenibilitat, mitjançant campanya electoral.

Però aquesta és la realitat, i és que la nostra ciutat, té unes infraestructures, que no són massa oportunes.

Hi ha que reciclar i netejar, també de les plantes cuidar, i deixar-les créixer lliurement, encara que tapien els carrers.

El carril bici està malbé, tot de clots i forats també, on és impossible caminar i hi ha que anar levitant.

Tota és fer conscienciació, que és de ser bon ciutadà, fer entrar a tots en la raó, i gastar menys llum en Nadal.

No podem fer gal·la de reciclar si el cotxe hem de sempre agarrar. Però és impossible pedalejar, conforme està el percal.

Encara que aquest any, la factura vindrà més pujada, ja que es troba il·luminada la ciutat de dalt a baix.

Tota una teranyina de carrils, que si passa algú un poc cerril, molt fàcilment pot pegar un bac i no parle del joc de cartes del casal.

Aquestes són bones polítiques, si tota la resta ens acompanya, per a poder fer bona campanya, i no anat fent massa malifetes.

Necessita una remodelació urgent, que ajude al còmode accés, per tornar a pujar en bicicletes, i no acabar amb les muletes.

39


-Virgili: Hem arribat al darrer anell, estimat deixeble, ací podràs percebre fins on pot arribar l’amor de mare que, en aquest cas, deixa uns fills per dedicar-se a uns altres. Està clar que la sang crida la sang, i açò ningú ho pot posar en dubte. Tal vegada, aquest serà l’amor més pur que veuràs, per aquesta raó, és l’últim cercle que anem a visitar.


ESCENA VII NINOT INDULTA�

Explicació de la Falla / Vicent Lloret

“El món no t’ha de regalar res a no ser que vulgues una vida robada” Lou Andreas-Salomé De tots els amors que hi ha , el de mare és el més sa. Que dóna tot de cor sempre, sense a les raons atendre.

És identitat i imatge d’una marca, que a Gandia ha deixat una lacra, tot recriminant el govern passat que de feina no va fer ni un pap.

A la nostra ciutat un exemple tenim, que porta anys donant lliçons, de la política i tot el seu tarquim des de Més Gandia o Compromís?

Lorena de nom i Milvaques de cognom. No vanament li ve que ni pintat, ja que la força d’aquestos animals, la té a la llengua i a sobre el llom.

Perquè cada any una nomenclatura, es presenta per exercir la legislatura, i ja no sabem a qui es troba a dintre d’aquest calaix de de-sastre.

Però a partir d’aquest any tot serà diferent, ja que la cosa anirà bastant malament, sobretot per un gran col·lectiu gandià que es veurà desproveït d’aquesta mamà.

La reina, ama i senyora excel·lentíssima, d’aquest corral d’ideologies esquerranes és una dona que d’hospitals i infermeries va passar a l’Ajuntament i l’Alcaldia.

I és que Lorena vol deixar-se la política i amb ella tot un mite cap al terra se’ns caurà, Ja que ha estat baluard i fervent defensora dels drets i obligacions del pietós ciutadà

Ningú no dubta que és alcaldessa a l’ombra, i que la seua veu i vot pesa més que els còdols. Mentre els de dretes es vesteixen de dols, amb la seua llengua malfereix com la cobra.

De tota aquesta manada gandiana, hi ha una part amb qui gran deute té i és la grandíssima família LGTB qui amb ella confiava més que amb Diana.

41


L'ABDICACIÓ Però en aquesta ciutat no tot és etern, i ara Lorena tot ho vol enviar a l’infern, per a dedicar-se als seus fills en cos i ànima, i així no tindre baixa l’autoestima. Està força bé dedicar-se a la política comuna, però u mai no ha d’oblidar els seus orígens, i més quan a casa tens qui t’espera fins la una, perquè eixe “qui” algun dia creixerà i la seua infantesa ja s’haurà esboirat.

Ni la Thatcher al seu costat, li va fer a tots tant la mà. Cada vegada que obri la boca, a tots els de dretes disloca. La de la llengua de ferro batejaren, i més a gust que un frare quedaren. Després de tants anys de política, deixa el govern de forma raquítica. Amb unes esquerres més esguerrades, que els draps de netejar les coxinades. La tornarem a veure a l’hospital, cada vegada que tinguem mal. Pobre aquell que del PP vaja, per a que la sang en xeringa li traga. La Milvaques acaba d’abdicar, i ara pertany al cel dels desterrats. On l’esperarà Benet XVI al Vaticà, o Joan Carles I dintre de Bacarrà. Un mite de la política ens abandonarà, però el seu record ens perdurarà. Ja que si a la dreta li hagués fet més la mà hauríem acabat signant el Brexit gandià.


Explicació de la Falla / Vicent Lloret

-Virgili: Fins ací el nostre viatge astral pels budells de la naturalesa humana, Zaratustra. Ara saps quin són els secrets de l’amor i com de fàcil és manipular la societat amb la paraula indicada en el moment indicat. Ara et toca a tu, filòsof governant, escollir si vols açò per a Utopia o no... A Gandia, dissortadament, no es va aconseguir... -Zaratustra: Cert, però tot pot tenir una neo-gènesi... “Ajudat i t’ajudaran. primer principi de tot amor” Nietzsche

FINAL 2

2 Cada vegada, sobretot al cap i casal, hi ha més falles experimentals, d’avantguarda. Aquesta explicació ho volgut

ser així també. Podríem anomenar-la, tal vegada, una mica dadaista, desordenada…. Jo més bé diria que és un fidel reflex d’una realitat que vol trencar amb tots els esquemes establerts. Les falles porten massa temps encotillades, ja és hora d’observar-nos en espills còncaus, no oblidem que ser reaccionari va en contra de tot estendard faller.

43


ExplicaciĂł de la Falla infantil Lema: Records Autor: Pura Maria GarcĂ­a Artista: Manolo Rubio


L'IMMENS RELLOTGE És el temps immens rellotge amb vell tic-tac capritxós, Avança, juga amb les hores, de l’ara fa antic passat i amb els colors vius del dies dibuixa al cel malabars. Tic-tac, tic-tac, marca el pas. Crida amb força a la memòria. Amb les mans recull records traçant desfilada dolça. Roda circular i viva. Roda que roda és el temps. Roda que per la vereda passa i, abans de la fi, es deté per revisar el passat. Les cares, els ulls, les mans... Els cors, els braços, els ulls... qui al nostre costat va ser el temps el fa retornar: marca el pas, tic-tac, tic-tac... El temps, amb el seu alè, començà un dia a respirar. Si vols saber com va ser més val que estigues atent: aquests versos trobaràs l’ombra secreta del temps.

Explicació de la Falla Infantil / Pura Maria García


47


ESCENA 1. L'ARBRE DE LA VIDA1 Com un arbre mil·lenari amb invisibles arrels, la vida, com gran miracle en branques fortes s’estén. Conten que, una vegada, quan teranyines feia el temps, al planeta de l’estima, una vesprada de pluja va nàixer un arbre verd d’intens verd eren les fulles que s’agafaven a ell com s’agafen de les mans les xiquetes i els xiquets. El cos del passat al centre d’aquell arbre ben frondós començà a estendre les branques que creixien amb l’amor: «Cada fulla, una persona. Cada persona era un cor. Cada cor, un batec viu que generà un altre cor»

1Escena on es mostra l’arbre genealògic, amb la figura del iaio que parla amb el seu net. Passat i present


Explicació de la Falla Infantil / Pura Maria García De l’amor naixien les fulles, formant de l’amor tornada. Sobre una terra d’estima, formant un bosc diferent, la pluja banyava l’aigua, jugava el sol amb a ser vent. Conten que, quan era el temps suma d’instants de passat, dos cors al pas bategaren: els de Lolita i Saoret. Va passar, tic-tac,tic-tac, en minuts el temps desfet, i va créixer l’arbre aquell tant que, les seues branques, acaronaven el cel. Lolita donava ombra als ulls dolços de Saoret. Saoret, amb la veu, inventava per Lolita una cançó que, amb el pensament, cantava. Va passant, tic-tac, tic-tac, el temps en minuts desfets. El vell passat ja recorda el temps fugit que va ser. Als braços té Saoret al net, i amb els ulls encuriosits mira el que fa, el que somia. Com canvia tot amb el temps!

«Vols que el iaio ara te conte quan era menut què feia? Vols saber amb què jugava?» El net sembla estar distret, capficat tocant botons d’un aparell que Saoret mai ha vist, que no coneix. —Iaio, mira-ho bé, no és cap joguet— li explica amb detall el net —És un mòbil megaguai. Vols que et mostre allò que té? El net apropa la cara al centre de la pantalla i, de sobte, en uns segons, el “joguet” es posa en marxa. —Reconeix la meua cara!, diu el net, molt orgullós. Saoret mira al cel, sospira i calla. Tan de bo eixe joguet poguera dur-li a Saoret de sa infantessa els records. Va passant, tic-tac, tic-tac, el temps en minuts desfets. Ara ja el passat recorda el que ja fa temps va ser.

49


ESCENA 2. ESCENA PRINCIPAL2 Lolita i Saoret recorren amb el pensament el temps: el que han viscut, el que recorden, també allò que no van ser. Les alegries, les penes... Instants de riure i plorar... Moments de silenci i calma. Moments de compartir fam a un menjador sense taula. Quin camí tan llarg han fet! «Recordes, Saoret, el dia que la riuà va passar com una serp d’aigua tèrbola i els tarongers s’emportà? » «Recordes, Lolita, el dia, aquell matí assolellat, quan nasqué la nostra filla i el somriure, als seus llavis, un fil de vida brodà? »

Saoret i Lolita pensen. Reviuen el temps passat. Els dos cors bateguen junts: ballen ball ben compassat. Al braç tenen al seu net. Bressol amb els braços fan per adormir al xiquet. Lolita, amb dolça veu, li canta: «El meu xiquet ja te son, la iaia vol adormir-lo. La iaia li cantarà, Una cançó amb el cor. La iaia li cantarà parauletes de dolçor. El meu xiquet vol dormir... El meu xiquet ja s’ha dorm»

2 Escena on apareixen Saoret i Lolita, mirant-se i probablement preguntant-se: Recordes quan...?. Al braç porten al net a qui li volen contar la història del seu passat

Saoret i Lolita pensen. Reviuen el temps passat. Que s’esborra com fum clar perquè els ulls del volgut net ja es comencen a tancar.


ESCENA 3. ESCENA ÚNICA3 Com blanques ones d’escuma, com ones fetes de sal, va i ve, el temps no s’atura, en ell ens deixa nedar. Els minuts són com la sorra, trossos de temps ja desfet, daurada i immensa estora que al nostre front ja s’estén. Una platja fa el rellotge del temps passat que no torna. L’horitzó, amb el pas dels dies, sembla una línia que flota. És ara present que és viu a una platja il·luminada on el sol banya la mar, la mar que el temps assenyala. Saoret, Lolita i el net miren com juga la mar amb el blau intens del cel: «Si veus les ones que venen, prepara’t per fer un bot. Alça els peus del fons del mar. Fes-li la broma a les ones. Fes pessigolles al mar. »

Explicació de la Falla Infantil / Pura Maria García

Saoret agafa la mà del net. Ja no camina tan ràpid. Intenta botar les ones, però els seus peus no són àgils. Els nets boten, juguen, riuen Saoret el seu ahir recorda, quan amb el poal de sorra feia torres i daurats castells. Va passant, tic-tac, tic-tac, el temps en minuts desfets El passat ara recorda el que fa temps ja va ser.

3 Escena que fa referència al temps present. Els iaios estan amb els nets i van junts a la platja.

51


ESCENA 4 4 Va passant, tic-tac, tic-tac, el temps en minuts desfets. El present batega amb força amb instants del mateix temps. Veloces corren els dies, anelles són que s’enganxen, en successió, l’una a l’altra per fer del temps una espasa que talla en tres parts el temps: dies passats, temps futur i fugisser temps present. Ara el present és modern, tecnològic, aparent, inabastable, també. Les ciutats es fan menudes. Els edificis gegants. Un eixam és casa nostra. El barri és un formiguer on les formigues aprenen a anar i tornar, després.

4 Escena del xiquet en el cotxe amb enganxina Bebé a bordo.

Els cotxes són com les fitxes d’un joc que tots coneguem. Els carrers i les voreres formen un estrany tauler. El net de Saoret i Lolita és símbol d’aquest progrés. A bord va d’un cotxe gran. La infantessa passa apresa. Els xiquets i les xiquetes, per estranyíssima màgia, deixen ben prompte de ser menuts que somien i juguen, convertits en grans viatgers: passen creuant carreteres com si creuaren el temps.

Saoret pregunta a Lolita: «Recordes quan en un carro amb prou feines anaven fent camí cap a Xeraco?» Lolita obri el calaix on els records ja descansen. Li dona veu a l’ahir perquè la memòria parle. Va passant, tic-tac, tic-tac, el temps en minuts desfets. El temps recorda el passat i recordant passa el temps.


ESCENA 5 5

Explicació de la Falla Infantil / Pura Maria García

Va passant, tic-tac, tic-tac, el temps en minuts desfets. El temps recorda el passat i recordant passa el temps. Tot temps té la seua cadència, rituals, celebracions, costums que el passat alena per formar generació: el naixement, el bateig... Sense caure, el primer pas. El primer aniversari. La primera comunió. Festes que escriuen diari i esdevenen tradició. Saoret recorda aquell dia, el gran esforç dels seus pares, com van estalviar els diners per pagar-li l’alegria de vestir de mariner i poder, amb un xiulet, somiar que navegaria. Què grans són les il·lusions quan amb tota ingenuïtat s’imaginen en el cor creient que amb el temps seran!

5 Escena on Saoret apareix vestit de comunió.

53


ESCENA 6 6 Lolita sospira a l’aire, —o és l’aire qui sospira?¬— perquè, oberta la memòria, el passat torna i li albira. Li pregunta, ara que és gran: «On estarà eixa xiqueta que als llavis tenia pintat el dolç gest que només tenen els llavis d’una nineta? On està, Lolita gran, la xiqueta que cantava la més tendra cançoneta? » Lolita sent les preguntes que la veu del temps li fa, i recorda, i mira arrere, i busca l’espill fugaç on es veu, xiqueta i jove i, sense por, li respon: «Em recorde al carrer, jugant, amb pedres i pals, a fer en terra dibuixos: ací un riu, ací la mar, ací un peixet de color, ací un colomet daurat...

6 Escena que mostra la iaia vestida de comunió. Referencia al passat.

I recorde quan, vestida amb un vestit llarg i blanc, caminant passes de vida vaig prendre la comunió mentre els meus pares miraven com amb els meus ulls jo buscava un cel clar i lluminós. Els records són aus que volen, fugisseres, atrevides, separant del temps el temps per no amagar-nos mentides. Aus que s’enlairen valentes. Així són els meus records: el ressò d’allò que deixen.


ESCENA 7 7

Explicació de la Falla Infantil / Pura Maria García

L’escola ja està oberta, Ara entren els xiquets. Després entren les xiquetes. Els mestres passen també. Filereta d’un, Filereta de dos. No tanqueu la fila. Encara falte jo... Saoret porta al pensament, dies de llapis i llibreta, de llibres i de paper d’amics i pati, de festa. Recorda també aquell dia que el pare li preguntà: «Saoret— pensa-t’ho bé— Que vols ser quan sigues gran? Capità? Pirata bo? Mariner? Fuster? Manyà? » «Pare, el que jo vull fer és... no deixar de saber! » Saoret observa la foto descolorida i molt vella, i busca, amb els ulls oberts, el Saoret que va ser. El temps passa, va passant, però, al cor, sempre es manté l’esperit i la bondat del xiquet que mai se’n va. 7 Escena on es mostra la graduació del iaio a una escola antiga..

55


ESCENA 8 8 Dels records que estan desperts a l’ànima de Saoret hi ha un que és especial. Ara que ha passat el temps li ve de gust recordar. Era un estiu assolellat. La ciutat estava plena de persones caminant per la platja, per l’arena. Era un estiu assolellat de botigues que s’obrien de venedors de carrer, de pescadors que cantaven «Porte peix! Del port! Ben fresc!» Lolita i Saoret es casaren una vesprada d’agost. Eren pobres, poc tenien però els unia l’amor, el desig de caminar de fer de la vida un somni que junts haurien de somiar. Tan pobre era la parella Que, per celebrar la boda, el vestit es cosí ella i feren viatge de noces a la platja de Gandia

Tan feliços es sentien que la platja era un oceà, l’arena, pedres precioses I el Sol, mirant des de dalt, era especial convidat il·luminant la parella. Quant gaudiren aquells dies! Quants somnis es dibuixaren al paper blanc del futur. Saoret, als ulls de Lolita. Lolita, als ulls de Saoret, la felicitat cantava una cançó per a ells. El pas del temps és més ràpid convertit allò en record, però Saoret i Lolita senten encara l’amor. Tic-tac, el temps passa, però roman sempre al cor la memòria d’aquells dies que foren dies d’amor.

8 Escena que mostra a Saoret i Lolita de viatge de noces. Saoret apareix amb un flotador


ESCENA 9 9

Explicació de la Falla Infantil / Pura Maria García

Té quatre fulletes esta margarida. Que sí, que no! Que no, que sí! Que de l’amor naix un xiquet petit. Té quatre fulletes esta margarida. Que sí, que no! Que no, que sí! Que plora, que plora, perquè vol eixir. Lolita recorda un dia especial, quan al seu primer fill va poder mirar. «Criatura preciosa. Solet de sa ma., Criatura rosa. Vine que t’abrace». El seu primer plor va ser d’alegria. Als braços, un fill Lolita tenia: «Criatura bonica. Trosset de cel blanc. Al braç de la mare petonets tindràs. No plores, dolçor. No plores, solet. No tingues mai por que amb tu jo estaré». 9 Escena que mostra el naixement del primer fill de Saoret i Lolita.

57


ESCENA 10 10 El temps tot ho canvia, però queda el record. Lolita no oblida aquella ocasió en que fou fallera. Què gran il·lusió! Les calces de seda. La camisa blanca. Sinagües, la falda. També el davantal, l’adreç, el gipó la pinta, el ventall... Quin goig ser fallera! Què gran es sentia! —Quin ensurt— diu Saoret, potser no ho recordes, però va ser el dia que a ta casa entraren un grupet de lladres. «Tens raó Saoret! Mon pare cridava. Ma mare plorava, però era fallera... No res m’importava! Quins dies, Saoret! » 10 Escena on apareix Lolita, de jove, vestida amb la roba de fallera, mentre un grup de lladres, que han entrat a furtar a sa casa, fugen per la finestra.


ESCENA 11 11 Avant, arrere. Peu dret a un costat. Ara, de puntetes. Que comence el ball! Arrere, avant. Girem mitja volta. Arrerre, avant. Tornem a ballar! Quan Lolita ballava el món es feia gran: amb els peus de música tos podem volar. Mentre ella ballava, en terra pintava redolins i línies. El ball no acabava! Què lleugera era! L’aire l’ajudava! De sobte, era ploma, sospir, fulla, ànima, estrella, fulgor: una ballarina dintre d’un gran cor.

Explicació de la Falla Infantil / Pura Maria García Avant, arrere. Peu dret a un costat. Ara. de puntetes, Que comence el ball! Arrere, avant. Girem mitja volta. Arrere, avant. Tornem a ballar!

ESCENA 12 12 Va passant, tic-tac, tic-tac, el temps en minuts desfets. El passat ara recorda el temps que fa temps va ser. Perquè sempre recordem que el temps passa molt a pressa, millor és que no oblidem fer de nostra vida festa. Juguem, ballem, celebrem. Gaudim tots, formem gran colla. Fem falla amb els cors ben junts Amb els cors ben junts...FEM FALLA!

11 Escena que mostra a Lolita guanyadora d’un campionat de ball. 12 Escena remate. Figura de la iaia fadrina.

59


CréixeR President infantil Reines de la falla Relats i poemes infantils Àlbum il·lustrat: Cap de suro


MANEL BORONA� MORAGUeS

President infantil

Anem anant A Manel Anem anant! Uns van darrere, altres van davant, amb el pas ferm anem fent un camí, sempre avançant.

Anem anant! Mentre ens espenta la força dels vents perquè navegue el nostre vaixell cap als millors moments.

Anem anant! No oblides sempre de mirar al cel, imaginant que tal com un ocell tu voles lliurement.

Anem anant! Les mans gelades i el cap calent, sempre donant alegria a la gent. Vosaltres sóu el vent.

Anem anant! Per bona senda ben acompanyats amb la il·lusió d’un nou dia més bo i sempre sense por.

Anem anant! Farem els nostres somnis realitat. Serà possible, per tots, la igualtat i solidaritat.

Anem anant! A poc a poc veiem els dies passar, amb l’alegria de saber estar amb bones amistats.

Anem anant! Segur que ben bonic serà el demà, ja saps que naix una flor cada instant... i l’hauràs de cuidar.

Anem anant! Al ritme que la vida ens va donant, amb els braços oberts de bat a bat, amb passos de gegant.

Anem anant! A pam a pam, que tot ho podem fer. Encara que no arribes el primer, gaudeix de tot moment.

Dani Miquel

Dolçainer, compositor i cantautor valencià


63


MAR�INA GADEA FuSTER / MANEL BORoNA� MORaGUeS De mar, oceà En l’oceà dels teus ulls ha pres color la mar. A. W. Encertat plugim de primavera al caliu amat. Sorprenent alè de vida que en tu duu el suau remor de la mar, i en enfortir-se, brolla l’escuma vessant a la vora estima sobtada. Vent i bes dibuixen la sorra en línies clares, senzilles, volàtils. Petjades vives t’empenyen a mamprendre el camí de la infantesa que bull sota la pell. Vius i estimes cercant el destí que ara et duu a ser falla. Sol reflectit a les ones, lluentors teixides amb saviesa esdevinguda tradició. A tu res et falta, res tems. I ara, t’estens, com la marea calmada, tranquil·la, brillant. Espenta sincera de la xicalla ets, onades innocents, subtils fan de l’estima, festa. I tu Martina, agraïda i silent aculls als teus braços l’allau infantil que gojós et felicita.

Reina de la falla infantil


65


ROSER GADEA FUSTER / JORDI MUÑOZ FAUS

Reina infantil del foc

Bes de foc L’hivern vençut encara lluita. Aliè al teu foc, vol saber de tu. Gèlid, proposa anar de la teua mà allà on naix el fred. No sap que ets caliu de flama. Vols donar-li calor, i convidar-lo a tornar amb tu al recer de la llar. Suau i càlid un bes de foc, esdevé primavera. Ara, al teu costat, li ensenyes a jugar amb flama. Encisat pel seu ball capritxós s’escapa l’últim sospir per deixar que la festa comence. Plugim de color i olor torna per envair el carrer. A dintre, espurna de foc, el secret. T’ofereixes, apassionada, fent del foc, vida. Quimerosa infantesa juga amb la flama que has ofert. Vol arribar on tú. Dóna’ls l’empenta calorosa de somriures i primavera.

67


ADRIANA GADEA FUSTER / MIQUEL BORONAT MORAGUES Anhel de festa Encert de saviesa, equilibri vital. En triar-te festa el cercle és tancat. Desig dels infants. En anar a la falla busquen en tu l’anhel de tot l’any. Cal fer festa, comboi. i, als majors, ni cas. A Corea gaudiu de setembre fins març. Fes de tot Adriana quelcom que celebrar, ball, música, alegria, traques, voladors i petards. Deixa al cor un lloc gran per poder guardar allà cada moment especial que vas a viure enguany.

Reina infantil de la festa


69


MARIA RIBES SANFÉLIX / MARC ORTIZ PERELLÓ

Reina infantil de la poesia

Rimant la vida La paraula sola no és res. li cal un somriure. El verb per ell mateix, no té sentiment necessita d’alguna cosa més. Desitgen el que tu tens que del cel et ve. L’alegria de Maria la coquetoneria de Juanita i l’elegància d’Alejandra. Tres besàvies, tres àngels de la guarda les teues muses dels vers, de la poesia. El poema de ta vida sols tu pots escriure. A cada dia una lletra aconseguiràs rimar la vida

71


CARLOTA GOMAR FERRI / RAFA OLASO TIMONER De tots, un Al cel li pregunte i no sap que dir, en tota sa vida no ha vist res així. La mar, s’engresca en vore-ho tan clar ni al Carib ni als pols, el pot trobar. La rosa amb força vol esclatar, deixar de moment, el roig de costat. La margarida del blanc s’ha cansat, algú li pot dir com canviar d’estat? Pregunta a la papallona on pot trobar la paleta per pintar-se el pètals com els ulls de la xiqueta. Cel, mar, flors i animals busquen, busquen i només trobaran, als ulls de Carlota el blau desitjat!

Reina infantil de l’art


73


MAR MUÑOZ FAUS / EVAN ARLANDIS MELO

Padrina infantil

Somni d’infantesa Claredat brolla dels teus ulls i empeny, serena el bàtec del teu cor. Llum de primavera que embelleix la foscor en veure’t, es complau. vol riure amb tu. Estel, recer etern, somni d’infantesa. Llueix Mar, a trenc d’alba.

75


GUILLEM EscrivÁ GarcÍa *Els dieS Cada dia és un nou dia diferent i singular de cap a peus nou de trinca, tot ell llest per a estrenar. El d’ahir, ahir es moria i ja mai més tornarà. Que demà vinga o no vinga el de demà ningú ho sap i si ve serà un nou dia amb distints ulls i altre nas, amb una boca distinta i un diferent caminar Cada dia és un nou dia, tot ell únic i especial.

Marc Granell / Poeta *Amb permís de l’autor

Fillolet


77


De la moreRa al fil

Anònim Manola Roig / Il·lustracions

Bomba Vos he de contar una història que no sé si vos creureu, però jure per la fulla tendra de les moreres, que és ben certa. No vos escameu perquè un cuc parle, jo no soc un cuc qualsevol. Cada dia faig una carrera a contrarellotge amb Clàudia i Guillem, jo em menge les fulles més tendres de l’arbre, ella i ell les mores més grosses de la morera del pati del col·le. Sóc una cuca-cuc fartó i gros, una-un Bombyx, en nom oficial: Bomba per a vosaltres.

Ja sabeu que la meua espècie està domesticada, és a dir, treballa amb les persones des de fa milers i milers d’anys. Conten que una avantpassada caigué en la tassa de té d’una emperadriu de catorze anys que començà a estirar del fil, i del fil, les Bombyx, van fer seda. Xe, sí la dels vestits i jupetins de les falleres i fallers! El que no sabeu és que les cuquescucs de seda som de sang freda, no podem volar i no fem pis!

Els cucs-cuques de la meua família, sí ja sé que en el col·le es diu espècie, podem ser ovalats, allargats, espigats o rodonets, com jo. Tenim una gran varietat de formes i filem seda de molts colors: taronja, rosa, salmó, verd i blanc. Ah, també fem capolls de seda basta o suau. La bomba!

No vull marejar, és molt difícil distingir si som mascles o femelles, tot el món ens diu cucs, però en realitat no saben si som cucs o cuques fins que ens convertim en papallones. Per això m’he inventat això de cuques-cucs. Que la llengua està per a canviar-la.

Per cert, el meu nom científic és Bombyx longevis, però Bomba, és l’autèntic. M’han triat com a portaveu de l’espècie per defensar la nostra supervivència i fer conèixer la nostra història. Memòria i cames! O potes! Visc en una morera femella, la que dóna fruits –mores–, que està ací des que València tenia muralles i al cap de Na Jordana hi havia una torre que la defensava, la de Santa Caterina. Hui estic nervioseta, com sempre que m’he de manifestar. Tem el moment de la descoberta, quan Clàudia i Guillem s’assabenten de la meua existència. Per si em volen tancar en una capsa de sabates!

Tenim una vida entretinguda perquè des que naixem d’un ou, en primavera, alhora que creixen les fulles de les moreres, no parem de canviar la pell –en científic, exoesquelet–, de créixer, de canviar de color, de menjar i de dormir fins que un dia ens fem de color rosadet, i pel foradet del cul comencem a soltar un líquid verdoset, busquem un lloc còmode i ben protegit i, a filar. Totes i tots sabem filar. És el nostre destí. Filem per protegir-nos i fer l’últim canvi de la nostra vida: ens fem un capoll. La collita per a poder teixir seda.


79


En la morera –T‘he he dit més de milanta vegades que no sóc exagerat Clàudia però tu estàs veient el mateix que jo? –Et refereixes Guillem al cuc-botifarra que tenim davant del nas? I tant que l’he vist! Per què creus que hem vingut? A fer-nos una selfie? Estem per emportar-nos els millors i aquest és el primer de la col·lecció. I deixa de banda el mòbil! –Vergonya t’hauria de fer xica, mira que voler engabiar els cucs en una capsa i ofegar-los… –No Guillem, no, tu no saps ni quants dits te la mà. Els cucs de seda, els capolls, les papallones són éssers perfectes per comprendre el procés de la metamorfosi, una forma immillorable d’assistir al miracle de la vida. –Què valor tens germaneta, no hi ha res que em semble tan infame com que un ésser superior s’aprofite d’un inferior i això és just el teu propòsit. Va, va que sé llegir de memòria el teu pensament! Entre la cridòria Bomba se sentia tan atordida que un estrany formigueig li envaí els orificis traqueals que li permetien alenar. Un tap l’ofegava fins que una explosió escandalosa alhora que alliberadora li tragué l’embús que tanta nosa li feia. Des d’aquell instant Bomba adquirí un sentit inusual de l’olfacte en les cuques, sentia totes les olors, les properes, les allunyades, les fines… L’estrèpit deixà espantats a Clàudia i Guillem. –Què ha sigut això? M’ha semblat un esternut però no li veig el nas per cap lloc! –Resulta molt estrany Clàudia –respongué atemorit el germà. Feia olor de son, del somni profund de la letargia, olor de no haver dormit bé, olor de cansament i enuig. Bé, això pensava Bomba abans de prendre la paraula. –Els cucs de seda i el nostre cicle vital responem com ningú a l’eterna pregunta de l’ésser humà: què faig jo ací al

món? Doncs néixer, créixer, filar, reproduir i morir. Sóc la portaveu de l’espècie Bombyx, la meua comesa és relacionarme amb els humans per tal de defensar el difícil i decadent ofici de filar i teixir, donar vida a sedes meravelloses, contar el nostre origen i el futur que ens espera. Xica i xic, jo sóc Bomba. Vos veig cada dia menjar mores de la vella morera, un arbre descendent del morerar del barri de Velluters, origen i centre de la seda en la ciutat de València. Si l’estrèpit els va espantar, sentir parlar a Bomba va ser com un coet de cinc eixides en la “despertà”, s’esbalaïren! –Feu olor de por! Per una cuca insignificant? No m’heu de témer. Com et diuen? –Cla, Clàudia… –Què bonic, tens nom de fruita fresca. Bomba deixà que el nom se li desfés en la boca, el trobava sucós, líquid…I continua parlant –Si pareu atenció vos contaré una i mil aventures però no em fiqueu a la capseta, el fet de pensar-ho em produeix terror, pànic i molt mal rotllo. Perquè jo sóc una cuca-cuc feta per a parlar no per a filar. I cometríeu un cuquicidi espantós! –Què t’havia dit Clàudia? Ho tens clar? Tira la capseta al fem i escoltem a Bomba. Cap cosa passa perquè sí, germaneta, i està n’és una. –Tampoc exageres xiquet, que les capses on es guarden les Bombyx i la paciència de moltes generacions de dones que ens criaven en les andanes, ens han dut fins ací. Però ni estem totes les que som, ni som totes les que estem. Bomba sentia l’olor de la curiositat que desprenien tots dos, mentre els explicava fil per randa la seua vida i miracles. Millor dit la vida de les Bombyx i els treballs de la seda. Durant la conversa Guillem s’havia col·locat l’insecte gros i parlador entre les mans, l’acaronava suaument. Li havia pres afecte des de l’instant zero. 81


La Ruta de la Seda No hi ha res tan engrescador com que s’interessen per tu, pel que saps i pots transmetre –cavil·lava Bomba mentre escodrinyava la pell tendra de Guillem–. La trobà suau, com la seda, i s’inspirà. –Solta la llengua Clàudia, conta’m l’interès que et mou i t’angoixa... –Seré clara Bomba, Guillem i jo volem saber que uneix un insecte lepidòpter i els enigmes de la seda, els orígens, la filatura, la tela… Bomba va fer una pausa, alenà i explica a les criatures tot el que vosaltres sabeu sobre les Bombyx. –Ho heu entès bé?, realment he de contar-vos tantes coses interessants...I a més com sabeu, he nascut per a parlar! I la cuca-cuc seguí amb el relat: –La història de la seda comença ben lluny d’ací. Conta una vella llegenda xinesa que fa molts i molts anys hi hagué una emperadriu, Leizú, que prenia té cada dia sota les moreres del seu jardí. Un bon dia un capoll cuca-cuc caigué dins del te, que estava calent. L'emperadriu intentà traure’l però el capoll s’escaldà i començà a desfilar-se. Leizú atrapà el fil amb els seus dits delicats, i el torçà. En arribar al final i veure la quantitat de seda filada, va ser conscient del seu descobriment. La consideren la mare de la sericultura i la inventora del teler de seda. Bomba entre mos i mos de morera, va explicar com la seda es convertí en el teixit més car i luxós del món. Com durant més de 2000 anys es guardà el secret de l’origen del fil de seda, sota pena de mort! I com després va nàixer una ruta comercial, la Ruta de la Seda. Una xarxa de més de 5000 anys d’antiguitat unint Àsia i Europa, que es va estendre fins a arribar a les costes de la Mediterrània. En el segle XXI la UNESCO segueix promovent l’intercanvi cultural i comercial a través de la Ruta

de la Seda, de la qual formen part 32 estats en tot el món. La ciutat de València s’hi afegí fa poc, convertint-se en un punt de trobada entre Orient i Occident. –Interessant però em pots explicar què pintes tu ací cuca xarradora? –Guillem, aterra, t’ho acabe d’explicar! –No has sentit que ha de defensar la seua espècie, fer valdre el que són i desitgen els cucs…i fer conèixer la seda i la seua història –Clàudia fins ací arribe. La meua pregunta és, per què esta vella morera? I en este col·le? –Jo crec que per la mateixa raó que tu jo ens arrecerem cada dia a l’arbre: l’ombra, els fruits, les fulles… Intervingué decidida, Bomba. –I perquè la meua família ha viscut ací des de temps immemorials, des que els àrabs portaren les primeres moreres i els primers cucs. Seguirem ací quan al segle XV començà l’autèntica història de la seda valenciana, o no coneixeu la Llotja de la Seda? I per què penseu que es diu així? Perquè estava destinada al comerç del xocolate? Vos heu fixat mai que les seus columnes recorden les madeixes dels fils de seda? –Només menges fulles o també et menges les mores? – insistia Guillem, mirant-se els moviments dels anells de la panxa de Bomba mentre parlava. –Xe, xiquet els cucs de seda només mengem morera i hem d’estar ben alimentats, com més grossos millor perquè hem de proporcionar bon fil. Aquesta morera mil·lenària és de les poques que resten des que en 1865 la indústria de la seda entra en crisi i una epidèmia, la pebrina, ho acabà de desfer. Aleshores el famós bosc de moreres de la Ribera acabà sent un hort de tarongers. I això que a principis del segle XVIII més de 5000 famílies de la ciutat vivien de la seda.


83


Vos la tire més llarga, anem al segle XV, ens trobarem 1200 telers en la ciutat, una gran varietat d’artesans i artesanes treballant el fil que fem les cuques-cucs per elaborar vels, passamaneria, seda, setí, domàs, tafetà o vellut. A hores d’ara la indústria sedera està en perill de desaparéixer, l’art de teixir-la manualment ni et conte i què vos he de dir de les moreres, les cuques i els cucs que no pugueu buscar en internet? Ara ja només queda alguna empresa i poques persones que es dediquen a fer teixits “espolimats”. –“Espolimats”? No seran per casualitat les teles dels vestits tradicionals valencians? –Sí, Clàudia. –Recorde no massa bé que ens ho van explicar en una visita que férem al Museu de la Seda a València però conta, conta… –Allí ho podeu comprovar Guillem, ara pareu atenció. –Mira que t’agrada parlar… –Una cosa com tu, Clàudia! I continuà Bomba –Espolimar és el nom amb què es coneix el procés de creació d’aquest tipus de tela: l’espolim. Consisteix a introduir en certs llocs d’un teixit diverses trames per imitar l’efecte del brodat. Per a obtenir una mesura de quatre pams de tela, cal que la llançadora d’espolimar que és tan menuda que cap al palmell de la mà, faça més de 10.000 passades en fils de colors. La trama que ha de seguir el teler per aconseguir les formes finals del teixit ve dibuixada en uns cartonatges picats a mà. Aquesta confecció ens pot donar una idea de la delicadesa, pràctica, dedicació i experiència que necessitem per obtenir un teixit d’aquestes característiques. Perquè filar era i és molt delicat. Un bon

fil pot arribar a tindre milers de voltes per metre, i així s’aconsegueix una tela de gran qualitat, textura fina i rica en colors. Un art. La importància de tot el que vos he contat està present cada dia en aquesta ciutat perquè es guardà la memòria en l’arxiu i la casa-hort que comprà el gremi de Velluters el 1494, al centre del barri de la seda i després es convertí en la seu del Col·legi de l’Art Major de la Seda. Només falta que no ho oblideu, ni m’oblideu. Ja sabeu, soc la Bomba! Mentre la cuca-cuc feia una tombarella quasi de gimnasta Clàudia i Guillem escoltaren els seus noms pels altaveus de l’escola. En eixe moment se n’adonaren que feia temps que el pati estava buit, que el timbre de tornar a l’aula havia sonat, que començava a ploure. La conserge els cridava, estaven a punt de cridar la policia. Ai, mare quina s’havia organitzat per la xarrada amb la Bomba. Van haver d’eixir cametes fugiu cap a les aules i deixar a l’amiga fent critets i explicant, ja sola, no sé què de la seda de Florència, Gènova i Lyon, les últimes paraules que van entendre. L’endemà, a l’hora del pati, van córrer a la morera, havien buscat en internet. Ja sabien que era un arbre de l’Àsia, coneixien mil i una coses sobre Leizú, les xiquetes d’onze anys que filaven, o el barri de Velluters. Hui venien sabent-se la lliçó i volien explicar-li-la a Bomba. La cridaren. L’esperaren. Però Bomba ja havia complit amb la seua missió i ara dormia esperant una altra oportunitat per explicar la seua història. Clàudia i Guillem van pensar que si volien tornar a trobar-se amb la cuca-cuc més xarradora del món, haurien de seguir explicant el que ella els havia ensenyat. Memòria o pates! Cames!, era el lema de Bomba.


85


*Els poe�es Els poetes són els éssers més inútils que hi ha sobre la terra. No fan res de profit. No fan fàbriques. No fan guerres. No fan negocis. Per no fer no fan ni tan sols diners amb allò que fan. Que són ales. Que són febres. Que són somnis. Els poetes són els éssers més imprescindiblement inútils que hi ha sobre la terra. *Amb permís de l’autor

Marc Granell / Poeta


*La vida

Eva Dénia / Cantautora

La vida és un viatge una aventura que acaba de començar. Mare, fes les maletes ajuda’m, mare que no voldria fer tard. Corre, no t’entretingues afanya’t, pare que el tren passa i se’n va. El trenet de la vida no fa parada hauré d’agafar-lo al vol. Per al seu llarg viatge a ningú espera el trenet no té retorn. Mare, tinc molta pressa no estigues trista sempre seré el teu tresor. *Amb permís de l’autor

87


SOMNiS DE MENUDA Segur que t’han preguntat alguna vegada què vols ser de major. A mi, quan era menuda, no m’ho van preguntar mai. En aquell temps, fa mig segle llarg, no ens preguntaven a les criatures què ens agradaria ser el dia de demà. Es donava per fet que, en créixer, les xiquetes seríem mestresses, modistes, botigueres, perruqueres, i poca cosa més, sempre seguint l’ofici de les nostres mares. Com les dones anaven per un costat i els homes per l’altre, els xiquets es convertirien en llauradors, mariners, botiguers, ferrers, fusters... igual que els seus pares. Així de clar i limitat teníem el treball futur. Ma mare era mestressa de casa, per tant a mi em tocava ser mestressa de casa. Havia de casar-me, formar una família i dedicar-me a cuidar la llar. Veges tu! com si no hi haguera més feines al món. Formar una família em pareixia bé. Em semblava bonic tenir parella, criar filles i fills, estimar-los, cuidar-los, compartir bons moments contant-los contes, o per contra disgustarme bonegant-los si es portaven malament, com feia ma mare amb nosaltres. Jo observava les mestresses del meu voltant, ma mare, les meues àvies, les ties, les veïnes. Feinejaven tot el dia sense parar, ni tan sols descansaven dissabtes i diumenges. Ara cuinaven, després rentaven els plats o la roba, en acabant agranaven i fregaven la casa, acte seguit ordenaven les habitacions o els armaris, cosien, planxaven, i l’endemà tornaven a començar. Ai! quin comboi duien, espolsador al coll, mocador al cap, llibrell amunt, poal avall, perquè els electrodomèstics eren un luxe de dones riques. Només paraven una estona en agranar el carrer o en eixir a comprar, s’ajuntaven totes en rogle i xarraven pels colzes. Jo sabia que ser mestressa era important, perquè el dia que la mare estava malalta, per sort quasi mai, la casa pareixia un

Pepa Guardiola / Escriptora camp de batalla, “tot en orris!” deia ella. Però això d’estar de seguit dins de casa, roda i volta fent el mateix, no em convencia gens ni miqueta. Així és que, encara que ningú em preguntara pels meus desitjos, jo somniava en dedicar-me a córrer món, en créixer. Cavil.la que cavil·laràs em preguntava i em responia mormolant: -Per què no puc ser pilot d’aviació?, estaria bé volar pel cel. I per comprovar que sentiria, m’enlairava a la rama més alta d’una olivera i m’imaginava que hi era a una cabina de vol, pilotant un avió verd. Un altre dia, en estar a vora mar, barrinava ser pirata. Aleshores, per provar, feia un vaixell d’arena i solcava amb la mirada les ones. Allà, en creuar l’horitzó des de la platja, pensava, -Podria ser descobridora. Dit i fet, a la vesprada m’escapava de casa, corria pel camp, pujava a un tossal i em perdia per les sendes. En començar a amagar-se el sol, abans que fora de nit, donava per acabada l’aventura i tornava a casa. No tenia ni idea de la que m’esperava! Encara en tronen a les orelles els crits de ma mare, esglaiada perquè no havia sabut res de mi durant hores. Un diumenge d’estiu, en veure una pel.lícula d’indis i vaquers, em vaig proposar ser indi de les praderes. I que feliç era jo! amb una ploma de gallina al cap, un arc que em vaig fabricar a la mà i disparant als ramats de núvols que pasturaven el cel. Fins que algú em va dir que jo no podia ser indi, si de cas índia, i les índies no corrien per les praderes. Vaig agafar una rabinada, vaig trencar l’arc i vaig tornar la ploma al corral. Ser índia era ser mestressa amb pitjors condicions. Sovint m’entretenia dibuixant o modelant estatuetes de fang. -Oi! I si em convertirà en pintora o escultora? Podria ser una artista famosa. Gran idea! Vaig dedicar una temporada a buscar i calcar


fotografies de quadres, copiar escultures i contemplar monuments fallers, allà hi havia de tot, pirates, descobridors, indis, fantasmes, infermeres, mestresses, pescadors, fades, bruixes. - Què se sentirà en construir una falla? – vaig rondinar. I sí! en vaig construir una, de falla, al pati de casa, ie! xicoteta, poca cosa. Com era natural li vaig pegar foc... Sort que ma mare va aparèixer amb un poal ple d’aigua, vés a saber si no acabe cremant el pati, el corral i la casa sencera. Així, jugant i somniant anava inventant-me com i què seria en fer-me gran. Un dia ma mare i mon pare em van preguntar: -Tu vols estudiar per a ser mestra d’escola? Quina meravella! A la fi em demanaven parer! No vaig respondre de seguida perquè ser mestra d’escola no m’ho havia preguntat mai, jo, a mi mateixa. Després de cavil·lar bona estona, vaig pensar que per estar entre xiquets i xiquetes havia de fer de tot, de descobridora, de conta-contes, de cantant, de pintora. Portar una classe havia de ser una autèntica aventura, com pilotar un avió o un vaixell pirata, i endemés havia de tenir molt art. Decidit! Vaig acceptar. Em vaig fer mestra per ajudar els xiquets i les xiquetes a conèixer el món. També em vaig fer escriptora, per escriure les històries que em trobava als racons de pobles i ciutats, o que creixien dins del meu cap. Ah! I també em vaig fer mestressa com ma mare, que calia posar ordre a la casa i ensenyar a compartir el treball domèstic a la meua família. Ja veus! mai haguera imaginat què a la fi seria tantes coses. Ara que ja he crescut, continue fent-me preguntes sobre el dia de demà, no he pogut perdre el costum. Tanmateix, avui no és el meu futur el que m’inquieta, ja sé què seré de major perquè ja ho sóc, em preocupa l’avenir de xiquets i xiquetes, la prosperitat de la joventut d’aquest país, de l’altre o del de més enllà, la concòrdia entre els pobles, la igualtat en la diversitat de les persones, la bellesa de la natura,

les cries de qualsevol éssers viu..., la pau. I a tot això, resulta que ja no puc pilotar una rama d’olivera, ni em convé perdre’m entre les sendes de la muntanya, però encara puc estar-me tota una vesprada caçant ramats de núvols amb els ulls, solcant amb la mirada les ones de la mar, contemplant el ball de les fulles agafades a la branca de l’olivera, buscant respostes a tantes preguntes com hi ha sense resoldre, i en acabant escriure què he vist, què he sentit, què he pensat per contar les meues fabulacions a qui s’estime llegir-les. I tu, amiga o amic, has somniat què podries ser de major? Montgó-Xàbia, tardor 2018

89


11 Raons per les Que m'agRaden les falles! M’agraden les falles perquè: 1. És un no parar. 2. Retrobem el carrer com a lloc de diversió. 3. Sempre estic en els meus/ues amics/gues. 4. Tant el festival infantil com la cavalcada, són genials! 5. És una festa que dura tot l’any. 6. M’agrada vestir-me de valencià. 7. Per l’ambient: tot el món està content. 8. Moltíssimes bandes de música ixen al carrer. 9. A tota hora estem tirant coets. 10. Els problemes diaris desapareixen. 11. Mon pare fa unes paelles...paelles? nooooo, ‘’pa’’ mi! Podria continuar escrivint però estes 11 raons en són més que suficients per a gaudir de la festa, o no?

Manel Boronat / Estudiant de 4rt Primària


COSeS DE CRéIXER

Teresa Broseta / Escriptora

Diu Antoni: Créixer és que et queden a mitja cuixa els camals dels saragüells, que la faixa et vinga justa i no t’encaixe el barret, que et quede curta la jupa i menuts els escarpins, que t’ofegue el jupetí... Riu Sofia: No, senyor! Créixer és que les sinagües no t’arriben als genolls, que la camisa no et passe i no et creue el mocador, que et facen mal les sabates i cap falda et tanque bé, que et lleve l’aire el cosset... Els pares, des del sofà, han estat parant l’orella i ara boten com un llamp: Créixer és una neteja de butxaca de tres pams! I queda resolt el tema entre rialles de tots. Coses de tindre bessons!

91


CRÉIXER AL RI�ME DE LeS FALLeS Això diu que era un xiquet que li deien Joan Catxipirulo. Tenia 12 anys i el que més li agradava eren els coets i les seues variants: coets de llampades, masclets, coets de canya, trons de metxa, voladors, traques xineses…Ara bé, sa mare li havia explicat que tots estos tipus de coets no els podia usar lliurement perquè les autoritats oficials els hi havien classificat en tres categories i, segons l’edat, entraves en una o altra etapa. En realitat, la festa de les Falles i tots els seus rituals se’ls imaginava lligats al cicle de la vida i les seues funcions que la mestra hi havia explicat un matí de febrer a classe, justament el matí en què feia 10 anys. Tots els dits de la mà! I així passaven els mesos. Mesos que Joan contemplava, entusiasmat, en un calendari que hi havia a la paret de la cuina de casa. Quan va arribar l’ú de març va anar corrent a despertar sa mare-eren les 5 de la matinada-: - Mare, que ja estem a ú de març! Ja podem anar a comprar petards! - Ai, fill meu, per la mort de Déu, que encara és de nit i el món no s’hi ha posat en marxa. - Mare, te’n recordes que ja tinc 12 anys i passe a la tercera fase, al tercer grup d’edat? De 12 a 16 anys. Ja sóc gran i puc tirar alguna cosa més que petards. Tinc més drets, mare. - Sí, Joan, i més responsabilitats. Deixa’m badallar, que ni temps tinc i en parlem perquè has d’assabentar-te de totes les normes. Juguem amb pólvora; no te n’oblides! Joan sí que era un autèntic polvorí ambulant. Un foc artificial fugaç. Una fletxa. Una cara feliç. Ja veia milers de coets en les seues mans desprotegides. Este xicon esdevenia una caixa plena d’emocions. Creixia al mateix ritme que les Falles. Cada any adquiria més habilitats, no

M. Rosa Sabater Soliva / Escriptora

sols per al llançament dels diferents artefactes explosius, sinó també per la seua manera de relacionar-se amb els companys i amics. Les Falles constituïen un organisme viu on es refermaven les amistats en un ambient lúdic, colorista, artístic que no es donaven en el dia a dia. Va sentir el soroll de l’aigua i va saber que sa mare s’hi dutxava. Era el ritual de tots els dies. Ella s’alçava la primera. Desdejunava, s’endreçava i quan ja estava a punt, despertava el Joan i la germana menuda. Encara que hui hi havia estat ell el primer i a unes hores-reconeixia,inadequades.


Un cop al carrer, a les portes de la primavera, quan els dies començaven a allargarse i s’ampliaven les hores de llum, quan tot semblava més Trenta purificador i renovat, Joan, sa mare i la seua germana es dirigiren a l’escola. Al llarg del trajecte, sa mare va poder explicar-los-la menuda escoltava i obria els ulls a la saviesa i a la llum-: - Un coet conté material explosiu perquè du pólvora i la pólvora és perillosa, és una mescla fortament explosiva de diverses composicions: salnitre/ nitrat de potassi, carbó vegetal i sofre. Minerals i combustibles destructius, nocius i dolents. Per això els menors heu d’usar els artificis pirotècnics d’acord amb la normativa municipal. Només podreu tirar coets des de les 8 del matí fins a les 12 de la nit i a uns llocs concrets; si no ho féu bé, podran multar-nos. - Multar-nos? - I tant! Fins i tot amb trenta mil euros. - Eixos diners no els tenim, mare.

mil euros

- Ni mai no els tindrem. Atén, ateneu bé a tot el que us he explicat, que sinó, anem a la presó. La menuda va estar a punt de plorar. Joan se’n va adonar i li va dir, baixet: - Nina, no tingues por, que no ve la guerra, encara que semble un camp de batalla. Hi anirem amb la mare i li farem cas en tot. I si jo un dia me’n vaig una horeta amb els meus amics, portaré una autorització firmada per ella. Però crec que no ho faré. Us he de cuidar. Sóc un guerrer atrevit i valent! Mentrestant la mare corria, arrossegant-los de la mà, perquè només faltaven huit minuts per arribar al col·legi i encara hi havien de travessar uns quants carrers més. A la nit els contaria que la pólvora la inventaren els xinesos a finals del segle IX encara que se sabia que els antics grecs i romans la usaren en les batalles contra els enemics. La pólvora seria introduïda a Europa pels sarraïns. Com a anècdota curiosa els comentaria que l’arquitecte Callinicos de Heliòpolis fou el responsable de la primera producció de focs artificials que posaren entre les mans. Hi corria l’any 670. De tota manera, esta lliçó d’ història existia des de feia segles i podia esperar fins a la nit. Llavors, va començar a repassar totes les tasques que encara li quedaven per dur a terme fins al moment en què tornaria a desempolsar-la. I este conte ja s’ha acabat!

93


Un casal, una eScola M’ho conta la meua iaia. Ai, com m’agrada escoltar!: Mon pare, amb quatre mesos, em duia orgullós al braç, vestida de fallereta com el més preciós dels rams. Xafava la passarel·la estirat com un titot, a poc a poc, sense pressa, per presentar-me a la Cort. Només posar-me la banda i allunyar-me del seu cor, enmig de tantes mirades, vaig esclatar un gran plor. M’he fet gran, i desvanida, la travesse somrient, Ai, com m’agrada passar-la entre un cor d’aplaudiments!

Com en una gran família, les falleres i els fallers comparteixen molt de temps, comparteixen traca i festa, molts àpats, els monuments... I han de salvar de vegades algun que altre contratemps. Quan la xicalla s’enfada, quan ens portem malament, aprenem a perdonar-nos, imitant comportaments. És el casal una escola per practicar els valors: amistat, estima, respecte... per a fer un món millor.

Fina Girbés / Escriptora


FOR�, FOR� Tots em miren amb somriures de babaus, ulls d’enyorança i le galtes roges. La calefacció està massa alta –com sempre, així no em deixaran un bon planeta– i la beguda fresca. Meravellós contrast. Complisc en gener i de tant en tant encara refreda. Prenc aire, la resta aguanten la respiració, com si d’aquesta manera congelaren el pas del temps; tanque els ulls per quedar-me sol –estic acostumat– i bufe. FORT, FORT se sent ad libitum. Òbric els ulls i una espelma de les 9 segueix encesa. Els somriures de babaus es mantenen però no semblen tan sincers, el moment màgic ha passat. Torne a bufar i, ara sí, aplaudiments i més somriures i guirigall. Molt de guirigall. Els adults són molt sorollosos. Beuen, beuen molt. Sóc l’únic xiquet. Els amics de les mares no tenen fills i de l’escola n’havia convidat només dos i no han pogut vindre. Tinc molts regals, i em deixen fer quasi tot el que vull. Després del pastís, més beguda amb gel persistent en gots immunes als 26 graus de la climatització. Sempre han tingut por que em constipara. Em fixe en els braços musculats, molt tatuats, que fan esclatar les samarretes de mànega curta. La calefacció massa alta i comprar moltes coses innecessàries queda contrarestat

Joan Tur / Periodista perquè pensem en verd. Jo també. A mi m’han educat així. A les mares els preocupa el medi ambient. Els seus amics també estan molt convençuts. Ho he escoltat en repetides ocasions. No obstant això, també tenen de tot i de no res. No tindre fills supose que els deixa amb molts diners per a gastar en ells mateixos. Parlen de coses de majors i de mi. Però ho fan com si ja no estiguera present. Ni tan sols han aprés, a pesar de formar part de la generació que compta amb més teories sobre com ser bones mares, que no s’ha de parlar d’un com si no estiguera. Em sent major i per primera vegada no vull ser com ells, com els adults. Em concentre en un paper de regal que embolicava el mòbil, i jugue amb ell com quan era menut i m’interessava per la caixa més que pel contingut. I escolte a Ma dient: “d’ací no res ja serà tot un…” aleshores em posaran dues espelmes amb un número i no una per cada any. Hauré crescut i apagaré les flames d’un únic bufit. Ningú dirà FORT, FORT.

95


Falles i llibres? Però... això pot ser? Uf!, no sé ni com començar, però com ma mare diu que la família és sempre el primer, doncs crec que vos la presente i després ja vos explique el que ens va passar fa cosa d’un any i perquè es tan important el que vos vull contar. Ma mare, Aranzazu –un nom poc valencià, ho sé– és una boja del món faller, no es perd res de res. Mon pare, Vicent, un boig –ell diu que erudit– dels llibres i les biblioteques. Jo, Vicentet, como no podia ser d’altra manera clar, sóc fiftyfifty, falles i llibres i per últim el cigró, perdó, el costum: el meu germà menut Tonet que sembla tenir un intolerància –ara que això està tant de moda– al paper dels llibres i al vestit de faller. Clar, açò per a la meua família era una hecatombe! La de llibres que hi havia per tot arreu de casa, i quan dic tot, és tot! I la d’armaris plens de roba de faller, de diferents colors, mides i estils, esperant que el meu germà “el cigró” anés creixent i ho pogués aprofitar –eixa paraula ma mare sempre la té a la boca per a tot, vos avise ja. Però passaven els mesos i per més que els meus pares ho intentaven, res de res, no en volia ni obrir ni escoltar cap conte i mira que hi havia de bonics i, vestir-se de faller era una guerra, els plors es sentien a tota la contornada, fer-lo callar era d’allò més arriscat, però era vestir-lo amb els texans i una samarreta que tenia molt xula de superherois i ei, de repent el cigró parava en sec! Ara ve el millor, vos avise que aquesta informació tan transcendental que jo la volia enviar a una revista científica per si de cas algú li venia de gust l’experiència, però mon pare que no i que no i ma mare ja farteta del tema va i en diu: –Vicentet, possa-ho al llibret de la falla, xiquet, que el llegeix molta gent important i de profit i per açò estic ací, però ja vaig, ja, ja, ja …és que m’enrotllo... Veureu, un matí vam anar tota la família a un taller faller on ma mare coneixia a Pere, l’artista, per vorer els monuments i

Lola Camarena / Bibliotecària

escodrinyar un poquet tot allò. Jo estava un poc preocupat pel meu germà –per l’al·lèrgia a la falla ja sabeu– i la que podria muntar en començar a bramar i vaig tirar darrere ell, no em refiava, digueume desconfiat. El taller era enorme i cadascú va anar per un costat, en un lateral alguna cosa li va cridar l’atenció al cigró, una falleta infantil que estava a mig acabar: era rodoneta, amb moltíssims ninots, molt acolorida i plena de lluentors de dalt a baix amb objectes menuts deixats caure com de qualsevol manera esperant la decisió última de l’artista faller. Al seu costat un munt de contes, de grans, de menuts, de formes originals, alguns molt gruixuts, els uns damunt dels altres, allò semblava una torre a punt de tocar terra. Junt els llibres uns cartrons que jo, per la experiència fallera que tinc, sé que eren els cartells on s’expliquen les escenes de la falla per a que la gent puga entendre el que allí es conta. Tonet es quedà mirant la falleta, però quasi en menys d’un segon va passar de mirar a tocar, de tocar a palpar amb gana, de palpar a agafar i d’agafar, al desastre total. Els ninots van caure a terra i els objectes que els identificaven i donaven sentit a la falla es van barrejar, allò era un desgavell, no s’entenia res i per acabar de arreglar-ho el cigró amb l’esglai, es va tirar enrere i tots els llibres i els cartells que es trobaven a un costat, van patir el mateix. Es va quedar palplantat, ni cridava ni plorava, em vaig acostar i el vaig mormolar, és el que fan els germans grans, no? I ara ve el miracle: el cigró degué pensar que en els llibres devia estar l’explicació de la falla i de repent n’agafà un, l’obrí i es posa a llegir i mirar les il·lustracions, al cap d’una estoneta s’alçà, agafà una poma que tenia prop d’ell i buscà el ninot a qui podia pertànyer. Al moment ja el tenia de nou a terra amb un altre llibre entre les mans, i al cap d’una estoneta va repetir el mateix, però esta vegada era un perruca rossa, després un espasa, un mapa del tresor, una cistelleta, una corona de princesa, una vareta màgica, un barret amb una ploma, un pèsol...


Els pares en vorer que no donàvem senyals de vida i preocupats, no per la nostra integritat física, no, sinó per la dels ninots de falla, ens van buscar i en arribar allí on estàvem nosaltres, es van quedar muts mirant el meu germà Tonet concentrat llegint un llibre darrere un altre, allò no ho havien vist mai! Per arrodonir l’estampa familiar de l’estupefacció absoluta, el cigró amb allò que anava llegint, entenia la falleta i col·locava cada ninot, cada objecte i cada cartell on a ell li anava més de gust. Jo bocabadat pel que veia, ma mare a plors –és molt dramàtica, ho diu ella, que conste– i al pare li queia la bava, però el millor va ser quan Pere, l’artista, va aplegar i es va quedar meravellat de l’encertat que la falla anava quedant. S’apropà al Tonet i els dos començaren a xerrar com si es conegueren de tota la vida, ara este ninot ací, ara més amunt, ara seguim el que diu el llibre, ara canvien, que si m’agrada, que ara no ho veig clar...I era ja hora de tornar a casa! A mi no em feia cas ningú i damunt havia quedat amb els amics. El cigró que no i que no, que no se n’anava, el Pere animant un poquet més al xiquillo: que perquè no torna demà i rematem la feina? Al remat tots dos amb un morros que tocaven terra cap a casa. Durant la setmana següent es van produir a casa situacions paranormals, el cigró llegia tot el que queia a les seues mans, volia –deia el pare– recuperar el temps perdut, que bonic! I jo què? Ni cas i el més inexplicable va ser la gana urgentíssima del cigró de ser faller, la qual cosa va ocórrer misteriosament després d’una conversa seriosa amb la mare, guapeta es l’Aranzazu! A dia de hui tot va rodant, vos assegure que l’any pròxim torne i continuaré contant! 97


La falla avorRida

Martina Gadea / Manel Boronat / Estudiants de 4rt Primària

A Roser i Jordi, Adriana i Miquel, Maria i Marc, Carlota i Rafa, Mar i Evan, amb els millors desitjos! ! Tot començà un dia de pluja forta. Adrià havia anat a passar la vesprada a casa Carla; eren amics des de sempre, s’entenien molt bé, tant que amb una mirada sabien el que es volien dir. Ella era inquieta, poregosa i presumida: ell, simpàtic, despistat i tranquil. Estudiaven 4rt de Primària en el col·legi “El petit príncep” i casualment estaven a la mateixa classe. �Què fas? Què busques amb tant d’interès? –ella tenia el portàtil entre les mans. �Mira que t’agrada preguntar, Adrià. Coses de falles busque! �Ah sí? M’interessa. Et puc ajudar? �Clar, seu allí. I allà que anaren les dos criatures més tafaneres del món, a navegar per la xarxa. �Però no investigaves sobre coses de falles? Ara què fas cercant “misteris”? –preguntà ell. �De falles hi ha poca cosa, sempre ixen les de València i com també m’agraden els misteris i la intriga... �Deixa’m un moment Carla, per fa. Es col·locà davant l’ordinador i escrigué: misteri i falla. No va ser fàcil, va tardar un temps. De sobte hi aparegué una llegenda: No tenim res en esta falla, som una falla avorrida. Per no tindre, no tenim ni fallers, ni falla ni res. Això sí, acceptem somriures. Si ens voleu acompanyar, ens trobareu a la Plaça Joan Malacara 3, baix, Gandia. �Para amic, para. Has vist això? �On et creus que estic llegint guapa? �Una falla que no té res, avorrida i en Gandia? Quin misteri més gran! Per on continuem Adrià?

�Podem fer dos coses: seguir buscant en Internet o anar directament a l’adreça que hi posa. �I on es troba la Plaça Joan Malacara? Tu ho saps? –es quedà pensativa Carla. Ja està, hem de mirar en Google Maps! Entretant, els havien preparat un bon berenar. El dia facilitava les ganes de menjar xocolate amb panou i allà que anaren. Passaren uns dies. Pràcticament s’havien oblidat del tema quan la mestra els explicà que algun misteri estrany estava passant a la Plaça Joan Malacara i calia esbrinar-lo. S’encengueren els llums dels cervells de Carla i Adrià, es miraren i ja sabien de què parlarien a l’hora del pati. �Quina casualitat, no? Misteri i Joan Malacara. Hem d’investigar, Carla! �Ara sí que estic intrigada. Saps què? Fa uns dies vaig cercar en Google i sé on està la plaça, és fàcil de trobar i no està massa allunyada. Pensat i fet. Acudiren a la plaça i què hi descobriren? El lloc més trist de la ciutat! Cases velles i fosques, poques persones, un jardinet abandonat, i sí, al centre s’endevinava una estàtua coberta de brosses i més lletja que 100 pollastres sense plomes. I per suposat hi havia un casal amb un cartell trencat on es podia llegir “C SAL F LL R”: una pena de placeta. �És este el casal faller? –preguntà Carla a un home que hi havia a la porta. �Casal faller bonica? Sí, si a açò se li pot nomenar així, en altres temps ho va ser. Esta era una falla moderna, activa i innovadora. El veïnat col·laborava amb nosaltres i fèiem unes falles xulíssimes. Però un malefici va fer que les xiquetes i els xiquets desaparegueren del barri i de la falla. Se’n van anar a viure altres llocs més moderns i ja veieu, ací només quedem quatre gats i ens avorrim com a ostres!


�No feu paelles ni teniu música? Reines i acompanyants? –preguntà flipada la xiqueta. �Ni coets, ni revetlles, res de res i en lloc de falla, col·loquem tres graneres i prou. Ja ho sabeu, ens han col·locat el malnom de “falla avorrida”, realment és més avorrida que un ànec! Els dos xiquets, que eren molt amants de les falles, es quedaren bocabadats, angoixats, tristos... �Com podríem solucionar este problema si és que té solució? És vostè Joan Malacara? – Adrià no sabia per on començar. �No, ell va ser un avantpassat meu tot i que també em diuen Joan. Clar que té solució el problema; de fet heu començat ja a resoldre’l: m’heu regalat els vostres somriures, feia temps que no en veia! �Joan se m’ocorre una idea: podem pintar les cases, netejar l’estàtua, les voreres i el carrer? �Clar, teniu permís! �Sí, Adrià. Ho farem emprant pintures de colors vius, alegres, divertits, diferents i a cada casa, li dibuixarem un gran somriure! –la xica estava entusiasmada. - Però Carleta, no ho podem fer tu i jo solament! Saps amb

qui estic pensant perquè ens ajuden no? �Què creus, bajoca? Les amigues i amics de la falla! A què sí? Anem al “lío”! Parlaren amb la seua colla fallera, tots estaven decidits i feren comboi i faena, molta faena! Compraren pintures dels colors més diversos: blau, groc, taronja, roig, rosa, verd, violeta, turquesa...Pinzells de totes classes i mesures: gruixuts, fins, alguns rul·los i vàries escales. Es vestiren amb texans foradats, esportives velletes i samarretes grandotes que furtaren als pares i mares. Una bona gorreta al cap i a la placeta Malacara, disposats a canviar-ho tot! No va ser fàcil però deixaren la plaça preciosa. L’estàtua abans avorrida i trista, hi lluïa amb un somriure d’orella a orella; les cases acolorides, les voreres ben netetes. També arreglaren el jardí i col·locaren plantes noves. Com són de valentes les criatures –pensà Joan mentre li anava canviant el rostre de la tristesa a l’alegria, de l’alegria a l’emoció i de l’emoció a la gratitud. 99


De repent, aparcà una furgoneta i una penya d’amigues i amics del comboi, començà a traure taules, cadires, plats, gots, refrescs i una paella gegant que havien preparat per sorpresa. Al punt s’obriren les portes i les finestres fins feia poc temps tancades . El veïnat, sorprès, s’apropà per preguntar què estava passant. �Res que no sapigueu, hem vingut a donar-li vida, a rescatar de l’oblit “la falla avorrida”, esteu convidats a dinar –Carla va fer la invitació. Dinaren, ballaren, tiraren coets. Va ser el dia de la recuperació de la falla. Des d’aleshores deixà de ser “la falla avorrida” �Sí, però ens heu d’ajudar a fer una bona falla per plantar-la –demanà Adrià. �Ho pots donar per fet! –cridà Joan, eufòric. I això feren, una falla on es representaren els monuments més importants del món: el Big Ben, la Torre Eiffel, l’Estàtua de la Llibertat, les Piràmides d’Egipte etc. La plantaren al bell mig de la plaça; relluïa magnífica! �Només ens resta un detall important, esta falla no té comissió...! –assenyalà Joan. �Què no té comissió? –respongué Carla. I què creus que som nosaltres? La vostra comissió si ens ho permeteu, clar! Dit i fet. Es formà la comissió més jove de la història de les falles. Mai no hi hagué un grup tan bonic de xiquetes i xiquets vestits de valencianes i valencians, això sí, presidits per Carla i Adrià i amb un nou i ben diferent nom per a la falla “LA FALLA DIVERTIDA”!


I...RECONCILIABLES Jan tenia els cabells cargolats, amb xicotets grups formaven espiralls que haurien marejat fins al poll més atrevit. El raspall i la pinta en veure aquells cabells fugien per por a quedar-s’hi enganxats. -Caragols de xocolata –Li deia la mare -Sembles un robot desbudellat pel cap- Li deia Gina i li treia la llengua. Gina tenia els cabells llisos com a espases, cada manyoc li creixia en una direcció, els polls que havien intentat pujar havien caigut estrepitosament per aquelles estalactites. La pinta i el raspall s’havien esforçat per fer anar tots els cabells en una direcció, sense èxit. -Cabells de llapis- Li deia la mare. -D’on ve el vent? Tens el cap ple de fletxes que els marquen tots. –Li deia Jan abans de fugir corrent. Jan i Gina no sintonitzaven. Jan feia cabanyes a la sorra i castells amb troncs i fulles, mirava l’horitzó i imaginava històries possibles. -Somiatruites, tens el cap als núvols. –Repetia Gina constantment. Gina mesurava, anotava i estudiava tot, i el que no sabia ho preguntava. -Setciències, sabuda. –Era la cançoneta de Jan. Jan i Gina vivien a mons diferents Jan col·leccionava el soroll que fan les fulles quan camines per damunt a la tardor, l’escalfor de la cera quan et cau als dits, el gust de les plantes... -T’intoxicaràs, no saps res...-Deia Gina. Gina col·leccionava aranyes, caragols, mosques i mosquits en pots, els alimentava, els estudiava i els deixava anar. -Això que fas és fastigós. Jan i Gina no tenien res en comú. El sostre de Jan era el terra de Gina, tots dos vivien al carrer de

Almudena Francés / Contacontes l’Alba número 7, Jan al segon i Gina al tercer. Cada matí Jan treia el cap per la finestra i deixava que un raig de sol li il·luminés la cara, olia el vent i somiava que un drac el portava a lloms fins a l’escola. Cada matí Gina treia el cap, la llibreta i el bolígraf per la finestra per a apuntar els resultats del termòmetre, el pluviòmetre i l’anemòmetre. I els comparava amb els d’anys anteriors. -Bon dia Jeremies –Cridava Jan quan passava per la sabateria dels baixos de l’edifici. Me’n vaig a l’escola a lloms del meu drac. -No t’oblides de donar-li garrofes –Li contestava el simpàtic Jeremies -Bon dia Jeremies, l’hivern s’ha avançat, si no em fallen els càlculs enguany encendràs l’estufa tres dies abans. –Deia assenyada Gina, des de la porta. -Gràcies per aquesta informació tan valuosa –Li responia el sabater des del seu banc de treball. Jan i Gina eren com la nit i el dia -Jeremies, aquesta xiqueta sembla una calculadora amb cames, ho ha de tindre tot pesat i mesurat. –Renegava Jan, assegut a la porta de la sabateria mentre berenava mirant el carrer. -Jeremies, aquest xiquet no toca de peus en terra, creu en dracs i vol ser cavaller, el seu cap és com un cotó de sucre, quina insensatesa –Resava Gina mentre buscava insectes per cada racó. Aquets dos són I...RRECONCILIABLES. Però Jeremies sabia d’arreglar sabates i objectes que semblaven i...rreparables, cosia anses, composava cremalleres, tapava forats, posava soles i mitges soles a les sabates que tornaven a ser útils. Aquell hivern no va arribar, ni després de cinc ni tampoc de deu dies, al carrer de l’Alba número 7, va ser com una eterna primavera. Els dracs van creuar el cel i Gina va instal·lar la seua estació meteorològica a la porta del castell de branques i fulles de Jan. Des d’on es veia una bonica posta de sol.

101


www.capdesuro.es

Cap de Suro estudi són Ariadna González i Xavier Gurrea, creuaren els seus camins estudiant disseny d’interiors en la EASD de València en el 2007. Molt prompte es van adonar que tenien gustos afins en el disseny, les arts plàstiques i la il·lustració. En 2013 la falla Pizarro-Cirilo Amorós els ofereix la possibilitat de plantar la seua falla infantil per a 2014. De manera autodidacta van debutar en secció 10 amb “La màquina de somnis” aconseguint el 1er premi de secció. 2017 és l’any que arriben a la secció especial plantant “Hortalendari” en la falla Exposició-Micer Mascó, aconseguint el 1er premi d’Enginy i Gràcia i 6é en aquesta modalitat. En 2019 plantaran la Falla Infantil de l’Ajuntament de València.


Bon dia vent, bon dia sol, bon dia ocell, bon dia flor.

2017 Falla Exposició-Micer Mascó “Hortalendari”. 103


Vull anar a la lluna, on he d’apuntar-me?

2015 Falla Joaquin Costa-Conde Altea “Una festa als núvols”, ninot per a l’exposició.


La mestra endevina on s’amaga la paraula

2015 Falla Castelló-Segorbe ”Un llibre molts amics”. 105


Pesca un llibre, pesca un sol i tot seguit mampren el vol

2015 Falla Castelló-Segorbe ”Un llibre molts amics”.


La tortuga reumatica caminava i no podia, volia creixer de presa i es prenia la mida.

2016 Foguera Gran Via-Garbinet, Alacant LabanyĂ ! 107


Endevina endevinalla, com es cuina una falla?

2018 Falla Exposició-Micer Mascó. “Bon profit!”.


Fruita fresca i verdura fan la vida mes sana!

2017 Falla Exposició-Micer Mascó. “Hortalendari”. 109


Si vens amb mi a la mar nadarem fent xap-xap!

2016 Foguera Gran Via-Garbinet, Alacant LabanyĂ !


Un bes i una abracada fan felic a la iaia

2015 Falla Joaquin Costa-Conde Altea “Mercat menut, menut mercat”, ninot per a l’exposició.

111


Si vols gaudir la falla posa’t brusa, mocador i balla.

2014 Falla Pizarro Cirilo-Amorós “La màquina dels somnis“


Dona’m un bes, o dos o tres...!

Blanqueries 2018 113


Bon profit!


www.capdesuro.es

115


VIURe President de la falla Reines de la falla Col.laboracions literĂ ries


SERGIO ESCRIVÀ CHOVA Cada nit de Sant Josep és nova i és la mateixa des del fons del temps, i som xiquets, i som els joves i som els pares tot voltant ensems. Cada nit de Sant Josep retorna, fiblada al cor la voluntat, la llum i el goig, la persistència, l'alegria que ens fa ser valencians. Fragment de “Fiblada i esclat”. Autor: Jesús Peris Llorca

President de la Falla


119


EVA GARCIA MONCHO / SERGIO ESCRIVÀ CHOVA Dius foc i cantes vida Dius foc i cantes festa Dius festa i cantes vida Dius el foc i la cendra I entrelligues espurnes De la vida i la mort. El foc, l’instint salvatge que ens sosté, que ens renova i que ens venç. És el roig i el daurat, és l’energia, el centre de la força vital que ens alimenta. És alhora la mort, el principi i final del cicle inesgotable de la nostra existència. Dius foc i cantes sang, que ens fa mortals i deesses alhora. Cantes foc i dius sud, el paradís de fruites saboroses que alliberen dimonis afeblits i aüssen els herois a casa nostra. Dius foc i cantes vida, La festa de la vida!

Reina de la falla


121


AÏDA MIÑANA GARCIA / HÉCTOR MIÑANA GARCIA

Reina del foc

Ens donarem les mans Ens donarem les mans i farem rogle, ballarem seguint el ritme de les flames, cremarem els dolors i les penes, sabent-nos sempre units, determinats a afrontar les nostres vides per davant. Hi haurà però un record, amb el somriure ample, pels qui haurien d’estar i ja no hi són. Dansarem amb la folia d’un foc endimoniat, irresponsables, al ritme del vent i de la pluja. Teixirem en la nit un demà al nostre cercle compassant-nos amb els trons de la pólvora, i amb les estavellades ressorgirem de nou cada matí, segurs de no estar sols, que mai no serem sols!

123


MARTA MARCOS MUÑOZ / NICOLÁS ANTOINE PONSODA Els cucs de seda Digueu-me si no són la metàfora antiga del món aquelles mans nodridores de fulles de morera per a cucs de seda, després esdevinguts petits capolls en groc, que cediran l’alè sense covar les noves formes d’una mateixa vida, per oferir-nos una bellesa prodigiosa, desvetllada a través de fils sublims acolorits als telers de València en impossibles flors d’una natura nova, sobre faldes que ballaran al nostre pas quan festegem l’esclat de l’existència, en acabant l’hivern, amb l’harmonia d’una música eterna, honorant que tot cicle recomença.

Reina de la festa


125


MARIA MENGUAL NAVARRO / IZAR VILLAR LÓPEZ

Reina de la poesia

Les escates daurades Vinc de la mar de demanar-li sal per fer-me dona. Ara em cal anar al sol i agafar-hi la força que fa créixer els arbres, que em cremarà la pell, sentint la vida tota. Després ja podré cavalcar pels rius de l’emoció, sense por als naufragis, engrapant-me a l’onada amb la força de l’aigua, cantant i festejant el nou coratge, ancorada al meu poble, alada per volar amb escates daurades reflectint tots els colors del món.

127


VERÓNICA TRÓ PADILLA / EDUARDO TRÓ PADILLA I es fa la vida Un cristall transparent, perfecte, és la resposta a la bellesa fosca de les pedres quan transcendint el seu caos mineral, venç l’opacitat i ordena obrir les portes a la llum, permetent tots els colors del món. I es fa la vida. És el Sol qui concedeix eixe miracle, el foc llunyà d’un incansable Sol que ens guarneix, quan li cantem en cada primavera.

Reina de l’art


129


NATALIA NIETO CANET / ÓSCAR CLIMENT MARTÍNEZ

Padrina de la falla

El reclam de la llum Si visquera mil vides... Mil vides, sí, mil vides, tornaria a sentir, cada segon, el reclam de la llum, del foc i de la cendra, l’olor de la pólvora cremada i la música forta que acompanya el meu pas, potser els nostres passos, junts. Tornaria a sentir l’orgull de ser qui som, de ser com som, nosaltres, arrelats a la terra, abraçats a la llum, festejant eixa vida que ens regala les treves, moments per desitjar, sentint que hi ha somnis possibles, que tot pot ser hui, o demà, quan ens donem les mans mossegant-nos ferotges els dolors que no han estat convidats a la festa. I ens riurem de la mort, tot i saber que, al remat, guanyarà la partida amb el seu pòquer d’asos a les mans.

131


El �emps de la pleni�ud i l'�scala de la vida En altres segles, circulaven per tota Europa uns gravats, del tipus estampes populars, que ara ens podrien semblar una mica llòbrec, les quals feien referència al trànsit vital, des de la més tendra infància fins a la senectut, iconografia coneguda sota el nom de l’escala de la vida. Aquestes làmines representaven l'evolució de la vida, amb la figuració d'un pont escalonat, on es situa en cadascun dels seus escalons a una figura representativa de cada etapa de l’existència: des del primer any al bressol, fins als cent anys abocada cap al sepulcre, fora home o fora dona la figura representada, fins i tot, els dos junts, en parella. De la copiosa i variada edició de l’escala de la vida per tot arreu, en les nostres terres es van fer molt populars les làmines setcentistes del valencià Baltasar Talamantes, on podem constatar en tota la seua cruesa la contingència del temps, amb eixe caràcter piramidal de l'existència humana que ens mostra i el pas del temps com antagonista de tot allò que hauria de perdurar, significat amb les representacions de l'arbre de la vida i l'arbre de la mort, a més d’altres al·legories. En la representació de l’escala de la vida, podem comprovar com queda fixat el pas del temps per dècades, on cada escaló singularitza una dècada i arribats als cinquanta anys s'assoleix l'equador de la vida, el moment de la plenitud, per començar a baixar, fins a l'arribada de la decrepitud. Una visió massa optimista sobre la longevitat per aquella època, donada l’esperança de vida que podria haver, ja que aplegar als cinquanta no deixaria de ser el millor exponent d’una dilatada existència, no obstant això l’aspiració final cap a la centúria, límit extrem contemplat de la vida humana en aquelles èpoques. Si llegim la llegenda impresa al peu de la dècada dels cinquanta, s’anuncia com l’edat forta i madura, indistintament

Ricard Català Gorgues / Docent i membre de l'ADEF en la representació de la vida de l’home o de la dona, encara que a l’home si li atribueix el mèrit de la saviesa i a la dona, només, el control del seu seny, atribucions diferenciades en totes les etapes, fruit de la secular mentalitat patriarcal, així com de la moral imperant, on l’home es projecta cap a l’esfera pública i la dona haurà de romandre a casa, dedicada plenament a la criança, a les tasques de la llar i el conreu de la virtuositat. Segons aquelles estampes de l’escala de la vida, l’edat del cinquanta es converteix en l’edat de la plenitud i la maduresa, una apreciació que ben podria entrar en una certa contradicció amb la segona part de la cèlebre expressió de que els quaranta són l’edat madura de la joventut i els cinquanta la joventut de l’edat madura, un joc de paraules atribuït a l’afamat escriptor francès Víctor Hugo. I una qüestió se’ns planteja ara: En el temps presents, encara tindria vigència aquesta visió de les etapes de la vida i el que diu sobre l’edat de la plenitud? Si férem una representació actual de l’escala de la vida, llevat de la indumentària, hauríem de mantindre quasi tot allò que il·lustra cada una de les seues etapes, com a espill del que passa ara, tot i les transformacions que s’han produït en les nostres societats, així com els avanços que s’han assolit en molts aspectes de la nostra vida. En tot cas, les atribucions que identifiquen cada etapa de la vida, les podrien traslladar a una etapa posterior, es a dir, el temps de la plenitud estaria al voltant del seixanta, l’edat forta i madura, la cima de la piràmide. Això sí, hauríem d’ampliar la representació de l’escala de la vida, amb la incorporació de l’etapa dels cents deu anys, la qual reflectiria millor l’expectativa de vida en el present. I arribats aquí, podríem imaginar la construcció d’una falla amb la representació de l’escala de la vida en els temps actuals,


133


on l’etapa vital dels seixanta conformara el remat de la falla, posant de manifest la plenitud i la maduresa, però alhora tots els entrebancs que et pots trobar al arribar a aquesta edat, en una societat tecnològica que sembla posar més en valor altres etapes de la vida. A partir del seixanta, s’entra en un trajecte de plena maduresa, on l’experiència i saviesa acumulada al llarg dels anys cobra una dimensió més rellevant, segurament allò més apreciat per a cada persona, quasi com un tresor que cal no descuidar, ni molt menys malbaratar. En la falla imaginada situaríem un cofre gran com a símbol de la riquesa que suposa el saber acumulat en el transcurs del temps i les experiències viscudes durant tota una vida. Però també, a partir dels seixanta, allò que es guanya en experiència i saviesa, es va perdent respecte de la memòria. Almenys, la memòria immediata o els records més recents, perquè aquelles vivències de la infància sempre quedaran fixades en la nostra memòria, una empremta inesborrable, la memòria evocadora i sentimental, com un record d’infantesa sempre recordaré, tal com ho expressa aquella cançó d’homenatge a una dona. La pèrdua de la memòria també ve associada a l’oblit. L’oblit de les coses quotidianes que no hi trobe al moment, l’oblit de tot allò que hauria de fer avui o demà, l’oblit del recadet que hauria de passar, l’oblit de no sé què. Indicis que van associats al despertar d’una malaltia, com l’alzheimer. Quan difícil es fa la seua representació en la falla imaginada! Podria ser un núvol situats al costat del cofre de la memòria, recurs tòpic per poder eixir al pas o, més bé, un efecte recurrent per omplir alguna part del cadafal faller. Pitjor que l’oblit de les coses, haurà de ser l’oblit dels altres cap a tu, del teu entorn familiar, en una etapa de la vida en la qual estàs en risc de quedar-te arrimat al marge, al no poder estar al dia de tot, al perdre un cert protagonisme d’acció i maniobra. Sí, et pots quedar al marge dels esdeveniments, de les innovacions, de les modes, de les músiques, de tot allò que et lliga a una vida activa i dinàmica. Sobre tot, quan vages a passar el llindar cap a la

jubilació, si es que has pogut tindre una vida laboral més o menys estable, arraconat perquè ja no estigues en el món productiu. Malgrat tot, hi han altres mirades sobre l’etapa de la maduresa, mirades més encoratjadores, les quals poden contrarestar les visions més fatalistes ressenyades abans, on es tinga l’oportunitat d’accedir a la serenitat d’ànim, sense perdre la capacitat d’acció, per trobar-se a si mateix, amb la combinació d’activitat física i mental, siga a través de l’exercici corporal, la meditació, la lectura, el conreu d’una afició o la mera contemplació de la natura. A més, podem relligar-nos al món des de l’altruisme i des de l’activisme social i cultural. Durant l’etapa de la maduresa, podem convertir-nos en éssers vulnerables a combatre la vulnerabilitat d’altres col·lectius en risc d’exclusió social. En l’entorn familiar, podem quedar arraconats en un moment donat a convertir-nos en el suport econòmic i en el ressort de la conciliació de la vida familiar i laboral. En aquest punt, deixe a la contribució de lectores i lectors aportar alguna que d’altra escena per a la falla imaginada. Al capdavall, el temps de la plenitud, s’hauria d’entendre d’aquesta manera: Un temps per a l’afirmació de la persona, la pràctica de la sociabilitat i el vigor de l’acció solidària. En aquesta etapa de la vida, la de la maduresa, estem transitant entre el “temps fugit” i el “carpe diem”, tal com els rellotges de sol, amb la saviesa del pas del temps, de les estacions i de la vida, ens indiquen en el seu front. La falla de l’escala de la vida, en la seua efímera vida, es plantarà encara que fora en el nostre imaginari. I si es plantara de veritat, no deixaria indiferents ni a la gent gran ni a la xicalla. Quan arribe la nit màgica de la cremà, les flames faran moure el pont de l’escala de la vida i els ninots representats, com una segona vida, fins a quedar tot en cendres. A l’alba, una volta més, tornarem a renéixer.

*Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2019.

135


Lluna plena L’enèsima Lluna va nàixer la nit de l’1 de març. Com totes les seues germanes, va ser una xiqueta molt desitjada. Era menuda i prima, amb la pell blanquíssima. Els seus ulls eren d’un negre impossible, més fosc que la nit més fosca. A primera vista no s’apreciava, però si t’hi fixaves podies veure que el seu cap estava una mica deformat, més allargassat del que seria normal, segurament pels estris utilitzats a l’hora de donar a llum. Els metges van assegurar als pares que tornaria a la seua forma esfèrica en pocs dies. A males penes va plorar, tan sols va emetre una queixa, com d’animal ferit. Potser intuïa les paraules que el fat li escrivia en aquell moment: es convertiria en una dona bellíssima, tindria una vida plena i ompliria de llum cada indret que visitara. Per contra, tindria una vida més bé curta i coneixeria per endavant el moment just de la seua mort. Però no ens avancem als esdeveniments. Començaven els dies d’atencions i carícies, de paraules pronunciades amb ritme dolç i lent i, sobretot, de l’eternitat que proporciona l’edat curta. Els pares li cantaven La Lluna, la pruna, vestida de dol, sa mare la crida, son pare no vol per a dormir. Somreia amb cada nota i el rostre se l’il·luminava. Fins que va entendre el significat de la paraula “dol” i ja no va voler escoltar-la mai més. De vegades, si es despertava a mitjan nit, sentia por. Una por estranya de no sabia ben bé què. Una por absoluta. Aclaparadora. Total. Sentia amb molta força la seua pròpia identitat. El “jo” que anomenen. I això l’espantava moltíssim. Perquè volia dir que algun dia deixaria de sentir-se “jo”. I el vertigen era insuportable. Aquelles nits s’arrecerava als braços del pare o de la mare, on la por semblava no existir. O almenys això creia ella. Sense adonar-se’n, Lluna va començar a viure i edificar el seu paradís particular. Això també ho ignorava: quan fóra gran hi podria tornar sempre que volguera, la seua infantesa sempre

Mercè Climent / Escriptora i editora estaria esperant-la. Seria el seu refugi en les nits ennuvolades. Hi podria poar llum nova i així brillar una vegada més, fins i tot amb més força. Amb 7 dies de vida, Lluna desitjava créixer encara més i ser major. Estimava els seus pares, però estava cansada que li digueren què podia fer i què no. Tindre tota la vida per davant era el poder més gran que tenia. Tanmateix, això només ho sabria quan el Temps li arravatara aquell domini. Cap tanca li impediria prendre un camí o un altre. Les possibilitats eren infinites. La por era immensa, però la il·lusió ho era encara més. Somiava en fer coses importants, en descobrir-se almenys una passió, en trobar aquell amor que et fa volar amb ulls cecs, en perpetuar la seua estirp per no morir del tot... I mentre recorria aquell camí ple d’incerteses i entrebancs va ser molt i molt feliç. A l’edat adulta de 15 dies es va mirar a l’espill. Era una dona bellíssima, de cabellera i ulls negres, amb unes redonors exuberants i delicades alhora. Algunes cicatrius li havien dibuixat els records a la pell: el bac jugant a La gallineta cega, els grans toquejats a l’adolescència, el tumor petit a la monyica esquerra, el part d’Estel... Havia aconseguit tot el que desitjava. Gaudia d’una vida plena. I llavors ho va entendre i va començar a plorar. Se sentia tan desgraciada! La seua filla Estel se la mirava des del bressol, amb els mateixos ulls de nit que ella i el somriure dels ignorants. Es va assecar les llàgrimes i li va cantar Brilla, brilla, estel petit, en el cel de mitjanit. La seua filla no podia saber el que acabava de descobrir, encara no. La plenitud volia dir la culminació, el punt màxim que podem assolir. Després, necessàriament, vindria la decreixença. Gradual, lenta, però constant, cap a la buidor absoluta. Ja ho deia el poeta Pere March: “Al punt que hom naix, comença de morir”. Eixe era el destí que la roda de l’infortuni li tenia reservat. Com a totes les seues germanes, les que l’havien precedida i les que vindrien


després d’ella. Sempre ho havia sabut en realitat, però havia buscat mil estratègies per no pensar-hi. De bell nou, aquella por... A fora se sent rebombori. Lluna s’aboca a la finestra. Viu al pis més alt de la ciutat. Des d’aquella altura pot contemplar-ho tot, com un déu. Ha oblidat per complet que és la nit de la Plantà, una de les nits més màgiques de l’any: tots els monuments fallers han d’alçar-se, vestir-se i pintar-se, perquè queden “ben plantats”. La gent està eufòrica i feliç, ja només queden uns xicotets detalls per assolir la perfecció, la plenitud. Lluna compara la seua vida amb la de la falla que té baix de casa. Tants dies d’esforç i de treball per lluir pita, bella, esplèndida. Durant quatre dies la gent se la mirarà atònita, meravellada, corpresa. La seua esplendor va associada inevitablement a la fi. Com no plorar en contemplar la vida desaparèixer entre les flames. Com no plorar quan un nou cicle s’acaba i un altre, sense donar-nos treva, comença. I darrere d’un cicle un altre i un altre i un altre. Què és la vida, al capdavall, sinó una seqüència de cicles? Cicles que es repeteixen amb una obsessió matemàtica: les festivitats, les estacions, els mesos, els dies de la setmana... Una espiral de cicles que avança i

avança i ens condueix, sense demanar-nos permís, al final de tot. El principi de... res! Tot just ara que està a la meitat del seu cicle, Lluna ha de buscarli un (nou) sentit a la vida. Ha d’assumir que amb el pas dels dies decreixerà, no irradiarà la mateixa llum i esdevindrà vella. Com ho farà? Potser replantejant-se algunes coses. Com més menuda serà més estimarà les coses quotidianes. Tornarà a emocionar-se amb la intensitat de quan era una xiqueta. Tot s’ho mirarà amb el filtre de la bellesa. Es descobrirà noves passions que no sospitava. Renovarà somnis i il·lusions. Tindrà ganes de brillar cada nit. I quan arribe la darrera de les nits se sentirà satisfeta de tot el que és i ha viscut. La por ja no hi serà. Passarà el relleu a la germana menuda, sense cap recança... Resol que decréixer serà una recerca cap a l’essencialitat. De fet, no necessita tant. Tan sols un cel ple d’estels a les nits.

*Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2019.

137


En falles*

La festa té moltes cares que alteren la quotidianitat i engrandeixen les virtuts i els defectes de la ciutat. La festa de soroll infinit, d’abús sobre l’espai públic, de massificació i d’entrebancs sense fi, de tones de brutícia i carrers convertits en grans urinaris, es dona la mà amb l’ambient popular i la convivència amable. He passejat per València, entre paradetes de fires de poble que competien amb les de xurros i bunyols i amb les d’orxata, fresca i boníssima. Orxata de xufes, possiblement conreades a l’horta de Vera d’Alboraia, que està en perill d’extinció. Per cantons i places, joves que feien malabars i teatre de carrer, mostraven a parts iguals, habilitat i poca destresa, riquesa expressiva i no saber fer. Mentre els vianants feien rogle, grups d’indigents amb mirada absent, romanien asseguts als bancs. Ha baixat la temperatura i alguns vianants de pell bruna, amb només pantalons i camisa sobre el cos, s’arrupien per conjurar el fred. Pel

Carme Miquel / Acadèmia Valenciana de la Llengua

costat d’uns d’aquests, passava una dona que portava un gosset menut al braç i el cobria amb un mocador de llana. Les falles, els monuments, s’han enriquit enguany amb la de la Plaça d’Espanya, dedicada a la República i amb la IV edició de falles populars i combatives del barri del Carme. Na Jordana, un any més, és un alè d’aire fresc. I proliferen les escultures humanes, mims tan immòbils que, alguns, la gent no els veu. Juntament al Quixot hi ha princeses i dracs. I el Xe Guevara que quan li deixen diners fa un discurs polític. He vist un guerrer medieval, estàtic total que no sembla persona. El mire. Els ulls són vius i a poc a poc van fent-se brillants. Cada vegada més, fins que d’ells brollen unes llàgrimes que passegen pels músculs immòbils de la seua cara pintada. La música sona ací i enllà. *Article de Levante EMV 21 març 2006, publicat amb permís de l’autora


139


MemoRabília Dissabte 19 febrer. Se m’ha acabat el paper de barba i n’hauré de comprar una mà a cal Blanco. M’agrada escriure sobre aquest paper mig acabat, amb les vores sense desbarbar, d’un blanc granulós i fulls grans i plegats de forma que els pots doblar, tallar i fer-ne quadernets. Em recree escrivint amb ploma estilogràfica, un stylo-plume, com l’anomenava mon iaio en el seu francès taronjaire. És un instrument delicat que llisca obedient sobre el paper i dibuixa curosament amb tinta violada les lletres sense fer taques ni raspons. Davant el full blanc de vores ondulants reprenc l’escriptura de les meues dèries, en realitat històries de follies, de records antics enfarnits d’afliccions i joies llunyanes que probablement no ocorregueren tal com les recorde. Dimecres 23 febrer. Quan era jove, la plenitud del plaer i del dolor es mostrava intensa i diversa. El primer resultava massa fugaç, el segon persistent i tossut. Any rere any s’han dissipat les diferències i han aconseguit d’igualar-se. O potser el cos s’ha doblat a les exigències de l’edat. Per on la vulgues tastar, salada trobaràs la mar, que déiem a casa. He viscut el procés de decandiment de la carn sense acceptar-lo. A hores d’ara comence a mirar de treure’m el patiment del cap a través dels records i les reflexions. Em cou la micció i la incomprensible pròstata va a la seua. En fi, la vellesa puta ha vingut quasi inesperadament i resulta molt carregós tornar-me vell. Dimarts 1 març. Hi ha molts records que m’assageten el pensament, de vegades d’olors perdudes; altres, d’amors conegudes; ocasionalment pense en algun plaer específic i oblidat. Són coses de l’edat, cadena de món, com diuen a la Vall. I d’això parlàvem l’altre dia Cecilieta i jo, de les penes, de les dansaes, de les cançonetes de bressol, de balls i festes de la jovenalla, de lectures compartides. Si bé ho mire, no fa tant d’any d’això, ai las! Redéu, que l’altre dia estàvem cantant i ballant al redol de la falla, collons!

Bernat Frau / Periodista Dissabte 5 març. Ho recorde com si fóra ara, quan preparàvem els bous per a les festes majors. Pareixia que no s’anaven a fer, pel poble ningú no deia res i tots acudíem a la plaça a boqueta nit a veure què passava. Els hòmens entràvem al casino de Benigani o al dels Pobres a fer-nos unes cassalletes, les dones prenien unes xiques, uns gotets estrets i alts plens de mistela i una oliveta d’Alcoi dins. La vespra dels bous, el tio Matamons s’alçava d’un bot de la tauleta i pegava un crit: «Xe, que enguany no fem bous?» I començava la festa. De fet, tot estava a punt de caramelet. Carreter preparava els carros dels llauradors al mig de la plaça i, mentrestant, una colla d’hòmens es desplaçava on pasturaven els ramats per a seleccionar els animals. A l’endemà, el majoral portava el manso del ramal i les vaques el seguien. Es tancaven a l’era de Juliana. Prou, a l’endemà, bous i vaques. I així es feia tot. Algú diria que era improvisat. Improvisat! Com si les coses caigueren del cel. No, no, cascú tenia la seua tasca i tots arrimaven el muscle per a fer festa i en un tres i no res, au, bous! Si algú s’hagués acostat un dia abans pel poble, no s’ho hagués cregut. Quan es feien bous hi havia una diversió barata i entretinguda al carafal, la xicalla entonava uns cants molt animats mentre tiraven una pell de conill entre els espectadors. I tots aplaudíem mentre les jovenetes pegaven crits cada volta que la pell volava. Com recordàvem la fam, cantàvem amb els pulmons plens en aquella plaça de bous improvisada: «Carabassa pel matí, carabassa per l’asprà, carabassa pel matí i al sendemà». Dilluns 7 març. Cada dia sent les queixes dels altres vells. Diuen que han perdut el sentit de la vida, que ja no gaudeixen dels plaers, que no poden beure ni tocar una dona, més que siga pelleringa, que passa el temps volant i sense profit i així no val la pena viure tant. Tenen tots els mals de Tona. Crec que es queixen per costum, perquè el mateix em passaria a mi i també als altres, no és això? Jo no ho crec així. Molts com jo pensem que la vida ha sigut un regal, ens ha fornit d’una memòria prodigiosa i ens ha deslligat d’aquelles coses que més ens unien al discórrer terrenal.


Trobe que aquestes lamentacions rauen en el costum de cascú, no en l’edat. Quan més vell, més dura la pell, diuen. Els ancians més prudents, quines paraules més amicals, no es planyen, ni reneguen, no són maleducats ni salvatges, com algú que jo em conec. De fet, passen una vellesa tranquil·la, tolerable seria el mot? La grolleria i la indecència molesten a qualsevol edat. Divendres 11 març. L’any de la rosquilla feia molt de fred, pel febrer nevà a la serra i les volves quallaren als carrers. La Vorera i el Raval s’havien acaramullat de neu i les criatures hi jugàvem com beneïts. Al casino encara es parlava de la nevassa caiguda. Aquell divendres el recordaré sempre. Havíem fet la ronda sopadora per les tavernes i casinos del poble i havíem acabat com cada nit a cal Gauxo, on les dones que servien tenien unes mamelles tan grans que descansaven

sobre el taulell. Coses d’hòmens. Xente s’acostà somrient i burleta: «Xe, xicons, per l’amor de Déu! Que no sabeu fer altra cosa que jugar al golfet? Això és el regne del pecat i de la perdició, vinga, organitzem una festa, que s’acosta la calor». «Quina creu!» ―exclamà Ganxol. «A vore qui és el valent!» ―predicà des del taulell Serafina l’Antellana. Això m’han dit! Com si es tractés d’una competició, ràpidament començàrem a raonar i afinar les possibilitats de fer una falla. La vereda encara tardaria un mes a començar i teníem temps per a preparar la diversió. Ens repartírem els papers i a l’endemà començàrem a moure’ns. Uns havien de parlar amb Pepica la Botxera, que tallava el paper com ningú, uns altres amb Toni el Negre, que era pintor de parets. Cecilieta la Pigà i jo ens encarregàrem de tractar amb Llapissera, tot un artista, perquè ens ajudés a fer els ninots. Xe, i en una setmana preparàrem la falla, graciosa de veritat. Amb pocs ninots, tot s’ha de dir. Férem un matxo, xicotet, això sí, que els draps escassejaven, amb un xiquet muntat sobre el llom; una vella que llavava al safareig, amb tot i safes, de fusta, ja se sap, fetes pel fuster però pintades de gris, com si foren de veritat; un jornaler que sulfatava el bancal i una rosquilla, negra, fosca, gran, indecent. Era colossal i coronava la falla. Feia goig de vore. Teníem ganes de botarli foc, de tant de mal com havia fet a la comarca, que mai no havíem passat tanta fam. Si no hagués sigut per la carabassa i el moniato, no sé què haguéssem menjat. Cremàrem la falla la vespra de Sant Josep, alegrement, contents i riallers. Fou com una festa d’expiació, de purificació, les cendres escamparen la por dels llauradors a la rosquilla, que mai més no tornà al poble. Dilluns 21 març. Saben poc els qui refuten l’activitat de la vellesa. Els grans projectes es fan amb prudència, amb prestigi i enteniment, amb trellat, com solem dir, unes qualitats que conserven els ancians i les incrementen amb el pas del temps. Del vell, el consell, solem dir i no acomplir. I tanmateix, la memòria es perd. Algú contava que per a no perdre-la, l’almirall de la flota de Salamina s’havia aprés els noms de tots els soldats. Nosaltres en tenim prou si recordem on hem deixat les sabates.

*Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2019.

141


leS �ReS EDA�S «Les tres edats» és un tema ben conegut per la iconografia artística. S’ha utilitzat, sovint, per molts pintors. A la Itàlia del Renaixement Giorgione Castelfranco el representà el 1510 al quadre que titulà «Les tres edats de l’home», amb tres figures masculines que simbolitzaven la infantesa i joventut, la maduresa i la vellesa. A la mateixa Itàlia, Tiziano també l’interpretà l’any 1520, amb un magnífic oli exposat a la National Gallery d’Escòcia a Edimburg. Hi destaca la presència femenina d’una jove que mira serena la imatge borrosa de la cara d’un home a la part dreta del quadre; a l’esquerra, dos infants dormen plàcidament mentre els observa un angelet. Per contra, en segon terme, allunyat de les dues escenes principals, hi ha la figura més menuda d’un vell amb barba que contempla una calavera com a símbol de la mort. Una mort que apareix ja clarament al quadre de l’alemany Hans Baldung Grien titulat «Les edats i la mort». El quadre es troba al Museu del Prado i la imatge de la mort subjectant una dona major pel muscle, amb clara intenció d’atraure-la cap a ella, mentre, al mateix temps, la dona vella pren també pel muscle a una dona jove, és ben coneguda. Com ho és també, sens dubte, la composició de Gustav Klimt donada a conéixer l’any 1905 i titulada «Les tres edats de la dona». Es tracta, per tant, d’un tema recurrent i que reflecteix una de les grans preocupacions de l’ésser humà: el pas del temps. Personalment, he de reconèixer que és una qüestió que m’ha fet sempre reflexionar. I des de menut, des de molt menut! Recorde que en els primers cursos de la meua educació primària, probablement amb cinc o sis anys, a l’escola llegíem tots junts un llibre de lectura ple de narracions breus. En una d’aquestes es contava la història d’un llop molt cregut que es considerava l’amo del bosc. Però un dia, una rabosa astuta li diu que l’animal més fort i poderós del bosc i de la Terra és l’home. El llop, de sobte, s’enrabia i rebutja l’afirmació de la guineu. Aleshores, aquesta, ben guilopa, li proposa que li ho demostre. Per això, acompanya

Josep Antoni Fluixà / Mestre i escriptor el llop a la vora d’un camí a esperar la presència d’un humà. Al cap de poc, apareix un xiquet jugant amb una pedra i el llop es prepara per a llançar-se al damunt, però la rabosa el deté: ‒Aquest encara no és un home! Ho serà més endavant... ‒li argumenta la rabosa. El llop s’impacienta perquè vol tindre sempre raó i la guineu ha sigut molt impertinent discutint-li l’autoritat i el poder que es mereix. Motiu pel qual s’abalança furiós només veure un vell que ha aparegut per l’última revolta del camí. Però la rabosa el reté de nou. ‒Deixa’l passar! És un ancià que ha deixat ja de ser un home fort. No el veus com es recolza amb un bastó? A penes té forces per caminar! Si l’ataques, el guanyaràs amb facilitat, però tot el món es riurà de tu perquè no hauràs demostrat res. El llop es contingué, perquè per res del món volia fer el ridícul i reprimí l’ànsia que li brollava pels queixals en forma de saliva escumosa. Per sort, al cap d’uns minuts aparegué també pel fons del camí «un hombre de unos cuarenta años». Em recordaré sempre d’aquella expressió en castellà ‒l’única llengua que llegíem de xicotets a l’escola‒. L’home en qüestió era caçador i no s’ho pensà dues vegades. Només veure el llop corrent cap a ell, preparà l’escopeta i li disparà un tret que el ferí en un costat. No obstant això, el llop es llançà al damunt, però l’home reaccionà traient un coltell de la cintura i apunyalant el llop que, amb la segona envestida de l’home ja tingué prou i fugí. Molts anys després, en complir els quaranta anys, em vaig recordar d’aquella història llegida a la infància i que no havia oblidat mai. ‒Ara ja soc un home! ‒em vaig dir. I la veritat és que, d’alguna manera o altra, em vingueren al cap les tres edats de la vida tan representades en el món de l’art. Amb quaranta anys era evident que havia deixat ja endarrere la joventut i, amb la joventut, els anys inicials de la infantesa:


el període en el qual més ens dediquem a formar-nos per al futur. Amb quaranta anys havia de fer realitat el present i, en el meu cas, els anys que van transcórrer dels trenta als cinquanta anys, aproximadament, van ser uns anys molt bons des d’una perspectiva professional i també personal. Van ser anys en els quals vaig assumir responsabilitats en el món de l’ensenyament i també en el món cultural i editorial. Hi vaig ser assessor i formador del professorat, director literari de col·leccions de literatura infantil i juvenil, coordinador de llibres de text, assessor municipal i gestor cultural al meu poble, i, fins tot, conseller espiritual d’una coneguda associació cultural fallera. Em vaig relacionar amb personatges molt coneguts del món de la cultura, la política i l’ensenyament. Vaig viure, en definitiva, l’època d’esplendor de la vida. Amb el pas dels anys, passada ja la cinquantena i tocant ja a prop els seixanta anys, comence a identificar-me cada vegada menys amb «l’home fort» del conte. Encara que, per sort, tampoc no em vincule amb el vell. Però sí que he començat a sentir-me més invisible per a determinats grups o col·lectius en els quals la joventut sembla que és un valor preponderant. En els últims anys, per exemple, m’he trobat amb polítics arribats de nou que ignoren tot el que s’ha fet amb anterioritat i que es pensen que estan descobrint el món. Per aquests polítics la meua opinió ja no compta. Els resulta innecessària, encara que ‒com és el meu cas‒ fa temps ja que he deixat de tindre ambicions de caràcter social i la meua siga sempre, quan me la demanen, una aportació desinteressada, sense cap ànim de competència. També, des d’una perspectiva professional, com a docent he assistit al canvi progressiu de les diferents assessories dels centres de formació del professorat i he comprovat com han teixit les seues relacions amb un oblit complet de les persones que exercien abans la tasca que ara fan. És més, hi ha la tendència a començar, una vegada més, de nou. Per això, no és d’estranyar que els nous assessors desconeguen els ponents que abans impartien conferències i sessions. Com tampoc no ho és que passen un any formant-se per a treballar en un lloc al qual havien d’haver accedit ja formats.

L’experiència ‒s’ha dit sempre‒ és un grau. Però en l’actualitat em sembla que cada vegada ho és menys. Les velles societats tradicionals que veneraven la saviesa dels ancians s’han extingit i, des de fa ja temps, hi ha un culte prioritari a la joventut. Això també està bé. No es pensen que soc cap nostàlgic. Contràriament al que expressava Jorge Manrique, per a mi qualsevol temps passat no em sembla millor. De fet, crec que vivim en la millor època possible, almenys les persones del món occidentalitzat i ric. No obstant això, s’hauria de cercar un equilibri entre la força i l’impuls que dona la jovenesa i la serenitat i reflexió que proporciona la maduresa. Malament farà una societat si no deixa esclatar la renovació i s’aprofita de l’entusiasme dels joves, però també s’equivocarà si desaprofita el bon saber fer de les persones que tenen una llarga i reconeguda trajectòria professional. Al cap i a la fi, les persones de més de cinquanta anys ‒almenys fins que els dure l’energia del cos i de la ment‒ viuen una època de plenitud i de maduresa vital que cal tindre en compte. Jo, per exemple, em sent encara molt dinàmic i continue donant idees innovadores i encertades a tots aquells col·lectius que m’ho demanen. I, com jo, moltes altres persones que conec i que admire! Per què, aleshores, aquesta insensata mania de començar sempre de zero cada vegada que hi ha un canvi polític, un canvi de direcció en una institució, en una falla, en una associació, etc.? Per què les noves direccions d’un mitjà de comunicació o d’una editorial s’obliden dels col·laboradors de l’època anterior i se’n busquen uns altres? Per què no cerquem la millora i la innovació a partir del que s’ha fet? Estic segur que la felicitat s’aconseguiria molt millor si fórem capaços de viure totes les edats de la vida amb plenitud.

143


El cercle la mar Sed et lacus quis enim mattis nonummy La mar salada. Nosaltres, la mar. Vora mar i a les mars perdudes, retrobades. Mar endins, des d’on arriba el foc de l’interior, vermell, viu i tan encès, que fa créixer la pedra darrere el forn, el vi de les arrels, l’oli de l’amistat amanida de conèixer mons. Fallar, no fallaran les ones a la mar. Com el foc que a la nit il·lumina la foscor còsmica ballant el tot comença de nou i de deu. Vivint en l’admiració del miracle dels millors, a la llum i la calfor, conversa. Quan la mar és fer i fer-se, i t’arronsa devenint, escuma i au. Refer-se blanca solcant al ball. Mar de dones, és clara, ruada i de proa, de costat i llarga, picada i d’oblades; mar de llàgrimes, que la mar no es mou sense vent en la indigència de sol com a luxe; que les arquitectures efímeres no s’alcen sense força i espigons, d’on brollen onades, voluptuoses i fràgils, a la font de l’encanteri piròfil, que tot és per això, i de fa tant, sense més petjada que la que està per fer, a punt de fer-se. Una vegada i una altra més. Mar marmàrica. Mar substància, qui és infinita a terra com al cel. Ja ho saben els hel·lens i els tirrens, Mesina i els Salina. I els cercant camins. I els navegants, que encara poden i recorden quan els cors obliden, i queda la remor llunyana transformada en verb de semblant decidida. Una mar en re sos-tingut en clau de far i cueretes blanques, volantineres.

Maria Tomás / Periodista

Mar de març i es vedrà, testimoni d’allò que és a dalt i baix, més enllà de l’aparença i el fenòmen i el fonema; més al fons; al mut palau sense murmuris de totes les parts al res i a l’inrevés. Llàmpecs de Catacumbo, roure de fulla petita, camina les arrels, que la vida és la idea peregrina. Saluda amb la mà com el itinerari d’un vaixell. Creta del mar, de Tunícia a Bulgària, i el miler d’illes d’una Europa cercant l’eficàcia del sol en temps de drets, ull amb el reguetón, quan la història no ho és tot, que una música s’apropia de les cales de l’amor amb lletres sacsejades, i l’obstacle al prejudici és el precipici i res només pot vindre de la mà de la bellesa i serà eteri. Una metàfora de la vida, eixe altre cercle mirant al sud, salnitre, gasolina i suor. Mar generosa que és, i n’hi ha la indiferència de quaranta mil cossos al mes número onze, un crim el crit i records d’una ciutat a la qual el siri cantava, ara derribada però en derrota. Arrisca’t a imaginar, que estan els reglaments. I rega el pensament. Tal vegada plou enfront. Allà es veu un foc. El març circumstancial pel gest essencial. Ona point. Un pont. I davant, un front ara de teixit o allò que és i no es veu encara que oscil·la? I tot per intervenir, que ningú no sap de l’energia. Que la matèria fosca està present cinc vegades més que la descrita per l’estàndard. Oi que sí?, bota-li foc a la mar i veuràs Sant Telm com et parla de la vida pànica i del gran arc que és viure. I un bes d’a prop. I un dia més.


145


Les Falles del Segle XXI: un rep�e de creativita� i reSponsabilitat Ètica

Ana Noguera Membre del Consell Valencià de Cultura

Gran encert el títol escollit: Una metàfora de la vida, perquè, en definitiva, açò és el que representen les nostres falles: un espill on mirar-nos de forma crítica per a reflexionar sobre allò que es bo o dolent, sobre el que es superficial i el que es valuós, per a aprendre a riure'ns de nosaltres mateixos, i llegir també, en el conjunt dels monuments el dolor que moltes vegades passa inadvertit o donar rellevància al que, per quotidià, no li prestem la suficient atenció. Era de justícia que les Falles foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Així ho vam defensar des del Consell Valencià de Cultura, com ho assenyalem a l'informe aprovat en el Ple de febrer del 2012: per raons històriques, artístiques, literàries, musicals, associatives, populars, humorístiques, gastronòmiques, de manteniment de les tradicions i d'atracció turística i de promoció econòmica. Però hi ha tres qüestions que vull destacar. En primer lloc, les nostres festes no són solament diversió i passar-ho bé. També hi ha en elles esforç, companyonia, col·laboració, treball en equip, ajuda mútua. Amb les festes falleres compensem la lluita competitiva que vivim quotidianament; oblidem els ressentiments i els mal humors; allunyem la dura solitud que moltes persones viuen al llarg de l'any. Perquè en les falles hi ha lloc per a tots: el carrer és dels ciutadans i ciutadanes que poden passejar amb llibertat, ballar, riure, parlar. No hi ha aforament limitat. El filòsof alemany Goethe deia que la festa era l'hora triada dels déus, perquè suposa la bestreta en la terra de l'eterna felicitat. En segon lloc, les falles també són cultura. Reflecteixen la cultura i la història del poble valencià. En cadascun dels monuments, dels ninots, de les comissions, dels llibrets, dels actes fallers, de les diferents activitats paral·leles, es veu, s'escolta i se sent l'art i la cultura valenciana. Des de Joan Martorell fins Ausiàs March. Des de Lluís Vives, Blasco Ibáñez, Azorín, Joan Fuster, o Vicent

Andrés Estellés que van escriure obres, novel·les i poemes que van recórrer el món sencer. Des de Ribera, Sorolla, Benlliure, que van pintar la llum i el color del cel i del mar Mediterrani. Des de Chapí, que va crear l'òpera espanyola, i el mestre Serrano, autor del nostre himne, el més emocionant dels himnes. També hem de reivindicar el nom de grans dones de la cultura valenciana. Des d'Isabel de Villena, María Beneyto, María Ibars, Manuela Ballester o Matilde Salvador. Escriptores, poetes, pintores, compositores que han escrit, a parts iguals la història de la Comunitat Valenciana. No puc citar totes i tots els i les artistes, en són massa i molt grans com gran és el poder i la força del poble valencià. I en tercer lloc, festes de les falles també representen un compromís amb la societat a la qual pertanyen. Les falles tenen la responsabilitat ètica de realitzar les crítiques necessàries per a qüestionar la manera en què vivim; han de ser valentes per a denunciar el que és negatiu; han de ser audaces per a cercar noves formes i nous materials que atenguen els reptes del medi ambient i del planeta; han de ser receptives a la incògnita dels nous problemes socials i com resoldre'ls; han d'obrir la seua solidesa cultural a la diversitat, a l'intercanvi, a sumar i cooperar; han d'escoltar les veus joves que trepitgen fort amb iniciativa; i han de trobar en les dones la meitat imprescindible perquè la societat funcione amb justícia. Perquè el segle XXI es veu vindre complicat. No serà fàcil fer front als nous reptes si no utilitzem la intel·ligència, la sensibilitat i l'ètica. Estem vivint greus contradiccions, que són la causa de les múltiples crisis que ens aguaiten i del desconcert ideològic en què vivim; fonamentalment perquè l'activitat econòmica pretén bastar-se a si mateixa sense contemplar un altre objectiu que el del creixement sense límits.


Mai haguérem imaginat que la desigualtat es convertiria en el gran problema del segle XXI. Segons l'últim informe d'Oxfam Internacional, actualment, 42 persones posseeixen el mateix que els 3.700 milions de persones del món amb menys recursos. En 2017, el 82% del creixement va anar a parar al 1% més privilegiat del món. Espanya tampoc ix ben parada d'aquest creixement de la desigualtat: el 10% més ric de la població concentra més de la meitat de la riquesa total, és a dir, més que l'altre 90% restant. Hem construït una societat de guanyadors i perdedors, però no de responsables. Hem de preguntar-nos si pot ser democràtic un sistema polític que justifica la desigualtat. Perquè una economia que no aporta justícia com a valor social, llibertat com a recerca individual, i que provoca desigualtat i pobresa, sofriment i dolor, no sembla que siga la millor recepta per a sustentar els fonaments d'una societat. No obstant açò, al mateix temps, disposem de més eines que mai: la ciència i la tecnologia són imparables. Mai en la història el progrés científic ha resultat tan enlluernador, ja no tenim somnis de ciència-ficció perquè són realitat: clonar un ésser humà o deixar-lo dormir cent anys. Ens hem convertit en semidéus, capaços de modificar fins i tot les condicions de la nostra vida com a espècie. Controlar l'envelliment, no com alguna cosa inevitable, sinó com una malaltia, significa modificar l'evolució de l'espècie. El problema del segle XXI respecte a la ciència no serà la seua capacitat, sinó la seua utilització. Perquè, a més, el nostre planeta i els seus recursos són finits. No podem satisfer de forma il·limitada els nostres desitjos sense acabar destruint la nostra “llar”. Fins els recursos naturals que ens regala la Naturalesa i que ens pertanyen a tots, com l'aigua, la terra o l'aire, els hem convertit en mercaderies. La sostenibilitat no és ja un concepte de moda o de progrés ecològic, és una cridada d'urgència. Alguna cosa molt malament estem fent quan assumim que una gran part del nostre planeta és un territori inhòspit a causa de guerres, sistemes polítics, fams i pobresa. I permetem que, depenent d'on naixem, podem somiar en ser immortals o morir

en el Mediterrani. Fugir del país de naixement no és una opció de llibertat, és un vertader fracàs de l'espècie humana. Cada vegada som més gent però tenim menys espai habitable a causa de l'erosió i l'agressió que nosaltres mateixos generem sobre la Terra. Fins i tot aquest espai geogràfic en el qual vivim, la Comunitat Valenciana, i que resulta tan privilegiat, viu sota dues greus amenaces: la desertització, produïda pel canvi climàtic, i la ingent quantitat de plàstics en les aigües del Mediterrani. I encara que els problemes siguen tan vells com la pròpia humanitat, tot és diferent al que hem conegut. Segur que necessitem una lectura moral del que estem vivint perquè el dolor i el sofriment aliè no ens siguen indiferents. Per a açò resulta imprescindible que la societat, en el seu conjunt, es rebel·le; deixe de protegir a l'egoista, al masclista, a l'especulador, reprenga al que viola els principis col·lectius i no veja com a model a seguir a aquell que triomfa passant per sobre dels drets aliens. Si no ho fem, seguirem confonent conceptes tan importants com la llibertat amb l'exigència, la felicitat amb el consumisme, la tolerància amb la indiferència, la política amb la demagògia, el triomf amb els diners. No hi ha receptes màgiques esperant ser rescatades per a aplicar-les com a bàlsam als problemes que ens envolten, però sí podem prendre posicionaments personals i socials. I les falles tenen un paper de lideratge cultural i social imprescindible, perquè són un gran mitjà de comunicació social, són una porta oberta a la reflexió i la crítica. I la crítica és l'instrument de mesura que tenim per a qüestionar el que considerem evident. Les falles seguiran vives, sent imprescindibles, fent-nos feliços, despertant la nostra creativitat, trobant amistats, i despertant les nostres consciències. Aquestes són les falles del segle XXI. 147


FALLa NOVA, VIDA NOVA A la Berta li ha eixit un mussol. El veus roig i imponent a la parpella, i humit, i no cal ni cavil·lar que amb aquell monstre, on ha d'anar? I no ix de casa. S'acaba de separar. La Berta n'estava fins més amunt del cap del Martí, un marit que mai arribava a l'expectativa que ella es feia d'ell. I es reclou a casa i rumia si ha fet bé. És a dir, que la Berta, a banda de substituir el marit per un mussol, és una cagadubtes. Especialment perquè les amistats no entenen com es desprèn d'una joia com el Martí, sempre tan amable i tan sensible, però si fins i tot li duia el desdejuni al llit els dies festius! I avui que és el primer dia de festa que és sola al llit enyora el cafè amb llet i les torrades, just en el moment que els masclets esclaten davant la porta, que la despertà no en sap de separacions matrimonials ni de llits solitaris ni d'àpats matinals que arriben fins a tu quan encara ets embolicada entre els llençols. El punt d'estranyesa manifestat per les amigues en realitat amaga un retret l'origen del qual ve de lluny, del temps de joventut, d'aquells enamoraments folls i tràgics, perquè a cadascuna d'elles se li estroncava el viure amb el trencament, però continuaven dempeus i la roda iniciava un altre gir. Tanmateix, totes, però totes sense excepció, eren a punt de perdre el cap pel Martí. Va ser la Berta qui es va endur el gat a l'aigua, uix, perdó, qui va endur-se el xicot –carregar amb ell, diu la Berta–, i les amigues no l'han perdonada mai del tot; d'ací que ara, amb la separació, una per una compara com de bé li hauria anat amb el Martí amb el seu viure real i tangible amb el marit, més aviat gris i mediocre, de qui es fan creus com van poder-se'n enamorar i casar-s'hi. Ella és la causant de la poca gràcia de la seua vida marital, la Berta, que els va furtar l'únic home amb qui se n'haurien anat a la fi del món. I ella, ja veus, la gata maula ara va i l'envia a pastar fang. Increïble, no, xiques!

Octavi Monzonís / Escriptor


Tal vegada no van faltes de raó, les amigues, cavil·la mentre els esclats s'allunyen i el silenci va dipositant el malestar que emprenya per cada racó de la casa i pel cervell de la Berta encara mig condormit. Perquè posats a retraure, què en concret li pot retraure, al Martí? Mmm, fa. Que de tard en tard duia una bufa de caure llarg estès? Que en ocasions li la pegava amb una altra –quin horror si era una amiga? Que no havia sabut fer-li un fill? Que eren escasses les vegades que llevava un plat de taula? A tot això la Berta no li concedeix ni un bri d'importància, pam dalt pam baix, és el comportament estandarditzat dels homes. Hi ha, però, un fet que la Berta no l'ha pogut mai sofrir, i és la falta d'entusiasme del Martí. Entusiasme carnal i vital, dèficit de passió, de sentir-se rebregada per l'arravatament del desig que la tomba i la gira i la transporta al cel que fa set que, segons diuen, és el màxim del màxim. Doncs mira, sí, què voleu, sóc dona i vull sentir-me desitjada sense contemplacions ni miraments i que l'amor siga tan bèstia que faça esclatar totes les peretes que figuren d'ornamentació de carrers i places on planten falla i tot queda a les fosques i es munta un desori de tal calibre que s'ha de botar foc a la falla abans d'hora per donar una miqueta de llum i de senderi. Ha esperat un no dir que el marit, el seu Martí cobejat per les

amigues, ho fotera tot en l'aire que al remat l'ha enviat a pastar fang. Però ara dubta si ha fet bé, que ja en fa de temps que la pota de gall la du ben enganxada i que d'ací i d'allà de la seua cabellera uns fils emblanquits proclamen, on vas, dona, si ja tens una edat! I ara tem que ni l'amor desganat no torne a fer-se present. No és cas de fer-se enrere, caram! El Martí ja forma part del passat. El seu present és el mussol que la torna menys desitjable encara i la temptació d'estar-se a casa, rutinària i enganxada al bé que posseïa, feble i poca cosa, si es vol, però bé era al capdavall. Dubta i hesita i tremola, i no deixa de dubtar quan gira el comandament i l'aigua li raja tèbia i cridanera, i l'empenta i l'auixa, au, què fots ací dins? La Berta posa a punt el cerimonial maquillador. Repassa amb les pinces l'entrecella. Rebaixa l'espessor de les celles, que queden reduïdes a dues ratlles sotils i quasi dibuixades. I la mascareta, el exfoliant i la neteja cutània. Les pólvores que li acoloreixen el rostre. El toc de pestanyes que s'inunden de frescor i de lluor, i el color dels llavis que queden transformats en anhel de mossegada. Es planta les ulleres fosques que amaguen el mussol esmortit per tantes pólvores i la falta de coratge, i ix al carrer, a la faramalla fallera, a l'aldarull i el rebombori, a l'encontre de qui faça petar la festa amb una besada tan sols, una i prou. Qui sap?

149


2019- 1519

Rosa Mascarell Dauder / Pintora, comissària d’esdeveniments culturals i assagista

En el món de l'art encara continua viva la discussió de si l'encàrrec estimula o fa mal bé la imaginació. Una discussió que no existia fins que l'artista va esdevenir geni. Abans de la reconversió d'ofici a gràcia –divina o no, ja depèn de la fe de cadascú–, qui encomanava una obra havia d'explicar a l'artista el que volia i discutir els termes amb ell o amb ella –la segona opció més escassament, doncs dones que cobraren per la seua feina com artista encara eren ben poques, el que no vol dir que no hi haguera dones artistes, però majoritàriament es movien en l'esfera privada. En els nostres dies, el o la col·leccionista es conforma en anar al mercat a comprar l'art que es ven i veure si entre totes les mercaderies hi ha alguna que s'adequa al seu gust i a la idea que portava en el cap. Què passa aleshores? Doncs com que ha d’adaptar-se al que hi ha, tampoc fa l'exercici de preguntar-se que encomanaria a l'artista si pogués fer-ho. A més a més, hui en dia la mercaderia té un màrqueting darrere que moltes vegades atrofia també el nostre criteri propi –tan poc desenvolupat educativament parlant– i el nostre tast –poc entrenat–, de manera que pel que fa als nostres gustos esdevenim titelles del mercat. Però aquesta situació que es viu a bona part del món de l'art, s’aplica a l'art faller? Ací encara hi ha una "Junta" que encarrega i revisa els projectes dels artistes fallers. Com es fan aquestes encomandes sincerament ho desconec. Supose que depèn de l'organització i funcionament de cada Falla. Però sembla que hi deu haver alguna decisió en el camí cap al projecte final. Com també passava quan es volien encomanar construccions efímeres per celebrar festes populars religioses, coronacions, bodes o convits en el Renaixement i el Barroc. Per a encarregar-se d'eixes obres, s'intentava comptar amb els millors artistes, com ara Leonard Da Vinci quan va estar al servici dels Borja –Cèsar Borja el tracta en un document de l'època com a "germà"–, de Ludovic

Sforza i més tard del rei Francesc I de França. Així i tot, malgrat que es confiara amb la perícia de l'artista, el contractant tenia veu i decisió sobre el resultat final. Cosa que implicava que el que manava l'obra, devia tenir també una formació i un coneixement: "sàpigues fer allò que has de manar", diu un consell popular. Un exemple: tant Lucrècia Borja com Maria Enríquez de Luna sabien encomanar tant pintures, com joies o robes, però també millorar urbanísticament les ciutats de les quals van ser duquesses: Ferrara i Gandia. Això no vol dir que elles foren arquitectes però tenien un problema, com en aquest cas la insalubritat de la ciutat i les pestes que comportaven, i el van resoldre assessorantse tècnicament i prenent les decisions convenients. En aquest any de 2019 en el que es recorden els 500 anys de la mort de Lucrècia, estaria bé reflexionar un poc al voltant de les dues duquesses Borja, la seua formació, el seu deure polític vers les persones que vivien a les seues ciutats o el seu paper com a mecenes de les arts i la cultura. Sobre María Enríquez no tenim massa obra publicada, però no així sobre Lucrècia, una persona de vida fascinant i per tant moltes vegades literaturitzada malauradament de forma falsa, buscant l'escàndol i la xafarderia. Victor Hugo la va dibuixar com a "dona fatal" i així va ser fins que va aparèixer la biografia de Maria Bellonci en els anys 30 del segle passat. Una biografia que va encetar la recuperació de Lucrècia com a dona clau per entendre el temps històric en el qual va viure. En aquest escrit no podem desenvolupar el tema, però us convide a bussejar un poc en la rica bibliografia sobre Lucrècia, des de la biografia novel·lada de Dario Fo, fins els articles de persones expertes publicats en la pàgina de l'Institut Internacional d'Estudis Borgians (https://www.elsborja.cat/). Tornat al tema del mecenatge, en aquell temps de finals del segle XV i principis del segle XVI, s'encomanaven no sols les obres arquitectòniques i les reformes urbanístiques, també les pintures i fins i tot les obres de teatre o els poemaris. Relacionades


amb les falles, tenim tot el que és la construcció efímera per a les celebracions. Com hem dit abans, aquest tipus de construccions es confiaven a gent de la categoria de Da Vinci, capaços tant de construir una carrossa o un escenari, com de dissenyar el tovalló per a taula que hui coneguem. Tot finalment sota la supervisió de la duquessa, el duc o el papa segons el cas, sobre qui anava a recaure la sort o dissort de l'esdeveniment. A l'abast dels lectors es troba la Spectacula Lucretiana de Giambatista Cantalicio que descriu en forma de poema les prolongades festes del casament, de desembre de 1501 a març del 1502, entre Lucrècia i Alfons d'Este, fill hereu en aquell moment del duc Ercole I d'Este, duc de Ferrara i Mòdena. Lucrècia no va ser sols duquessa de Ferrara, també ho va ser de Bisceglie per matrimoni amb Alfons d'Aragó, duc de Bisceglie. En aquesta ciutat de la regió italiana de Puglia –província de Barletta-

Àndria-Trani, de molt recomanable visita–, ja començaren a finals del 2018 a celebrar l'any de la duquessa, lliurant el Premio Internazionale Duchessa Lucrezia Borgia. Que farem nosaltres a Gandia? Per què no celebrem a aquestes dues dones com es mereixen, recordant la seua esplendor, que va ser també la de la ciutat, i com no també les seues misèries i dificultats? Cert que Lucrècia no va xafar mai aquesta ciutat, però va mantenir una bona relació amb ella a través tant del seu germà Joan com de la seua cunyada Maria Enríquez de Luna. Sabem que va hi haure carteig entre elles i enviament de regals. Gandia abastia de sucre la cort de Ferrara i Lucrècia enviava joies i segurament algun text religiós, tema al qual, lligades les dues a les Clarisses, eren tan aficionades: Clarior hoc pulcro regnans in corpore virtus, la virtut que regna és més esplèndida que aquest bell cos, Lucretia dixit.

*Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2019.

151


JoveS, �emps � u�opia El moment de màxima efervescència de la idea de joventut, com a motor de canvi social, van ser els anys seixanta. Hi ha molt de consens sobre aquest tema. Tanmateix, des d’aleshores ha plogut molt. Els joves dels seixanta ja no ho són tant. El Maig del 68, les samarretes del Che Guevara, la rebel·lia estil James Dean... moltes d’aquelles experiències o imatges les recordem de forma difusa. Hem sentit mil i una vegades, sense saber si és veritat, que han estat devorades per la indústria cultural fins el punt de perdre el seu significat transgressor. Aquest fet, de ser cert, hauria fet que s’erosionaren els referents culturals que sostenien l’ideal utòpic dels 60 segons el qual la joventut era l’agent fonamental del canvi. El periodista Ignacio Ramonet, un dels protagonistes del Maig francés, ha explicat que la incorporació massiva de joves de classes populars als anys 60 i 70 a les universitats va tindre un gran impacte pel que fa a la presa de consciència crítica, així com pel que fa a la denúncia de les condicions de vida dels propis estudiants. Tanmateix, Ramonet es mostrava en certa manera insatisfet, ja que semblava que més que al requeriment de transformar el món, aquella joventut “va respondre al postulat del poeta Rimbaud de canviar la vida”. En tot cas, ja podrien estar contents els joves de hui, i els menys joves també, si el postulat de canviar la vida s'haguera realitzat realment. De quan la joventut va ser protagonista real per primera vegada del canvi social, i que hui alguns voldrien reduir a simple consumidora, ha quedat una certa aspiració a viure una vida plena i autèntica, a treballar amb més autonomia, a defensar la llibertat i la creativitat en els àmbits de la vida, a preferir el treball en equip, a valorar l'espontaneïtat i la intuïció, etc. En definitiva, aquella joventut universitària dels anys 60 volia “canviar la vida” perquè no se sentia còmoda amb una societat tan jeràrquica, burocràtica o bel·licista, ni tampoc amb els tipus de treballs en cadena que el model productiu els oferia.

Pere Alberola / Periodista Suposadament, aquests valors que alguns van anomenar “crítica artista” eren fàcilment absorbibles pel sistema i per tant no li representarien cap entrebanc seriós al model econòmic. De fet, si s’hagueren incorporat plenament els valors d’aquesta “crítica artista” al món del treball haurien tingut un impacte molt positiu en la qualitat vida de les nostres societats que no podem menysprear. Tanmateix, fa uns anys, els professors especialistes en gestió de personal, Mats Alvesson (Universitat de Lund, Suècia) i André Spicer (City University of London) que van estudiar una dotzena de companyies, lamentaven que, més que un clima de creativitat o innovació, a moltes d’aquestes empreses s’havia generat de forma quasi automàtica un clima “d’estupidesa funcional”: una mentalitat que empeny els empleats, inclosos els més intel·ligents o creatius, a que es limiten a fer les tasques i a complir les ordres sense fer-se massa preguntes sobre l’eficiència d’aquestes, per evitar-se problemes. Aquest clima també acabava per desanimar els joves més inquiets que s’incorporaven a la companyia. Els autors del llibre The Stupidity Paradox (2016) es van preguntar com algunes empreses intel·ligents amb persones intel·ligents podien arribar a fer coses tan estúpides que podien portar la companyia al col·lapse organitzatiu i econòmic. Aquests dos acadèmics experts en gestió de personal ho resumeixen així: “Hem trobat que aquestes organitzacions moltes vegades contracten persones intel·ligents i després les animen a no utilitzar la seua intel·ligència. Les persones intel·ligents intentaven, naturalment, pensar per sí mateixes i fer-se preguntes, però se les desanimava, algunes vegades de forma subtil i altres clarament. Els treballadors intel·ligents ràpidament aprenien a no fer massa preguntes o pensar massa sobre les seues tasques perquè la utilització completa de la seua intel·ligència els portaria a preguntes incòmodes que podrien molestar als seus superiors i als seus companys de feina”.


Quan veiem, per exemple, la “fulgurant” trajectòria de personatges innovadors com Steve Jobs, el fundador de la coneguda companyia informàtica, constatem que no va estar exempta d'entrebancs derivats de la seua empenta creativa. Un d'ells va ser conseqüència de la desconfiança que tenia una part de la direcció de l'empresa envers la seua empenta innovadora, fins al punt que la companyia que havia fundat va arribar a prescindir d'ell cap al 1985, com va explicar. El seu retorn, anys després, va suposar un nou impuls innovador per a la companyia. En relació als valors de la innovació i la creativitat, generalment, no hi ha èxit sense fracàs. Si l'estructura no permet que algú ho intente potser no fracassa, però potser tampoc l'organització de la que forma part triomfarà en un sistema tan competitiu com l'actual. Hui, no podem eludir que la formació d'un jove per a la innovació té un cost alt en temps, en esforç personal i familiar, en inversió pública i privada, per això no es pot reduir a un eslògan de les administracions allò que hauria de ser una transformació en profunditat del model productiu i formatiu. A més, si molts joves s’enfronten hui a un sistema que sembla que no els proporciona seguretat material, marcat per la precarietat laboral, l'èxit de la utopia que enyoren els pensadors del 68, també se’n ressentirà. És difícil que la joventut s'oriente a un futur col·lectiu i personal millor quan ha d’estar pendent de la supervivència econòmica immediata. Aquest fet, no només limita les possibilitats de canvi social, també la capacitat innovadora i creativa del propi sistema econòmic. No dic que els joves, ni jo mateix, ens haguem de convertir necessàriament en els profetes d’un sistema productiu innovador, al temps que marcat pels valors del 68. Només dic que seria el moment que moltes empreses es feren la pregunta de si no és més competitiva i competent una societat cohesionada i amb talent, que una societat on molts joves no poden destinar temps a formar-se perquè han de dedicar-se a guanyar-se la vida com poden enmig de la precarietat. Si la resposta és positiva, el sector privat hauria de tendir a col·laborar més en la inversió educativa dels joves.

Recentment, he retrobat un poema de l’uruguaià Mario Benedetti, l’autor que ens va deixar l’any 2009 es respon a la pregunta “Què els queda als joves?”: “También les queda no decir amén no dejar que les maten el amor recuperar el habla y la utopía ser jóvenes sin prisa y con memoria situarse en una historia que es la suya no convertirse en viejos prematuros.” Esdevenir vells prematurament, com diu Benedetti, també pot ser el resultat d'un anhel precipitat o forçat per les circumstàncies a esdevenir funcional per mercat, a fer només allò que s'espera de mi, sense tenir en compte que la creativitat és una font de valor afegit que només pot ser resultat de ser joves que puguen viure la joventut sense pressa. Un privilegi que no pot estar reservat només als rics, si volem una societat amb igualtat d’oportunitats.

153


La GRAN PARiDA

Salvador Bolufer / Poeta satíric

Jorge Manrique fou un poeta del segle XV, molt conegut per la seua obra Coplas a la muerte de su padre, amb la qual va inventar les estrofes manriquenyes, conegudes també com “de peu trencat”. Diuen que Manrique va maquinar la susdita estructura estròfica mentre escrivia les cobles esmentades, però alguns investigadors asseguren que abans de son pare se li havia mort una tia fadrina, i que amb eixe motiu va compondre una obra inèdita intitulada Coplas a la muerte de su tia, versejada amb les mateixes caigudes mètriques que després utilitzaria per a immortalitzar el seu progenitor.

He compost una parida amb aire desenfadat i de festa; una mena d’amanida d’estrofes de peu trencat (1) com aquesta.

Però l’amiga Vicenta m’ha comentat un problema gros i greu: que no han de ser més de trenta els versos d’aquest poema. Valga’m Déu!

Com que enguany aquest llibret tracta del cercle vital de la vida, (2) he polit cada verset amb mètrica cardinal i florida.

Amb tan poca cobertura no em cabran els arguments dels guions, on repunten les textures dels més fèrtils fonaments. Recollons!

Els encarregats dels llibrets sempre demanen als col·laboradors que els continguts tinguen alguna relació amb el món de les falles, i com que la tia del poeta diuen que fou fallera major de no sé quina falla, he pensat instrumentar la meua modesta aportació amb unes estrofetes manriquenyes de peu trencat, en honor a Jorge Manrique, a sa tia fadrina, i a unes cobles que, damunt, foren escrites en temps de falles.

I amb metàfores solvents, que criden, clamen i riuen... i que ploren, he versejat elements que naixen, creixen i viuen... i que moren.

Sume més versos encara curullant un continent imprecís; trenta quatre en porte ara, i si sumen el següent, trenta sis! (3)

(1) Això d’estrofes de “peu trencat” és una denominació oficial; jo tampoc no sabia que les estrofes tenien peus. (2) Per lògica, tots els cercles vitals haurien de ser de la vida; però he fet el matís perquè ningú no confonga la paraula “vital” amb la que fou una fàbrica de sucs. (3) Segons la nostra Vicenta eren 30 o 35 els versos assignats al meu poema. Jo he tret una mitjana i després he aplicat el mateix marge de tolerància que aplica la DGT per als excessos de velocitat. Total, 36 versos en canal.


155


MORiR


Com un Àngel caigu� Tots Sants. El cementeri estava obert, de bat a bat les ales de l’entrada, com un àngel sol·lícit que ens convidava a entrar-hi. Era un cementeri més bé menut, com correspon a un poble també petit, perdut enmig d’una comarca que va perdent a poc a poc població, la seua gent de sempre, de tota la vida, ancorada en els segles, en la terra d’antany. Una despoblació progressiva i inevitable — diuen que “inevitable”—, segons els signes dels temps, d’acord amb el degoteig constant i imparable d’un èxode rural sagnant, dolorós, silenciós. Arribarà el dia que hi haurà més morts soterrats al cementeri que vius a terra ferma. El silenci, solemne, acaparava el cementeri, el sumia en una atmosfera densa, una boira espessa. El silenci envaïa tots els corredors, les estances i els racons de la vella necròpoli. Només entrar-hi, vaig llegir sobre una làpida el nom i el primer cognom del meu pare, i també els de mon tio. Em vaig sobresaltar una miqueta, ho confesse. De seguida, però, em vaig tranquil·litzar perquè, tot i la coincidència nominal, aquells dos noms i cognoms no eren els del meu pare i el meu tio sinó els de dues persones que nomien igual, casualment. Una coincidència, per sort. Vaig seguir avançant, juntament amb la meua dona i els meus tres fills. I conforme avançàvem anava reconeixent, sobre les làpides arrenglerades dels nínxols, gent que havia conegut en vida, amb la qual havia conviscut, parlat, rigut; amb qui, de vegades, havia discutit acaloradament o havia mantingut una conversa agradable. Gent que formava part de la meua existència, de la meua particular i intransferible experiència vital. Vaig recordar el tio Evelio, aquell dia que vam anar al piazo a collir melons; el tio Lisardo, amb qui vaig compartir jornades senceres de faena al camp, plegant garrofes o collint raïm en època de verema, converses sobre amors impossibles i històries sobre comunistes i cacics de poble; l’anarquista Narciso Poeymirau, enclaustrat per sempre més en el seu exili interior; la tia Concha, socialista empedreïda i insubornable, sempre amb el puny en alt; Lutgarda, aquella dona tan abraonada i valenta a qui el mal del segle va arravatar la vida d’una manotada traïdora, amb només 37 anys; aquella altra xica que em va mirar des de la làpida de marbre gèlid i de la qual no en sabia res des de feia tants anys –ni tan sols recordava el seu nom... Anabel, li deien. Pobreta. No sabia que s’havia mort. No la coneixia massa. Era una miqueta més major que jo. Mai havia mantingut amb ella una relació profunda

Juli Capilla / Docent i editor


i continuada. I, tanmateix, em va colpir la seua mort inesperada, també a la trentena... “Ara ja serà sempre més jove que jo”, vaig pensar... “Va morir als 21 anys.” “Va morir als 72 anys.” “Va morir als 55 anys.” “Va morir als 97 anys...” I quan esdevindrà la nostra mort? Quan finirem per sempre? Quan deixarem d’existir? Feia molts anys que no havia tornat al poble. I, tanmateix, em vaig adonar que en formava part; que jo n’era, com aquells morts, essència i esperit; de la gent del poble i de poble. Vaig recordar els morts antics i els morts recents. Morts que eren vius feia només un, dos, cinc, deu, vint, trenta anys... Morts que reviscolaven momentàniament potser gràcies a la nostra presència en aquell cementeri, amb el meu record vivíssim sobre una anècdota, una experiència, una vivència compartida. Morts encara vius. Vius encara no morts del tot. Potser alguna dia, quan els meus records i els records dels vius sobre els morts acaben per esvair-se del tot, es moriran definitivament i inexorable. Però no encara. Encara no. Em vaig creuar al cementeri i al poble amb unes quantes persones

conegudes i vaig pensar que el dia que moriré seré encara viu si ells encara no m’hi acompanyen. Faran un pensament, tindran un record efímer, els vindrà una remembrança volàtil i passatgera. I em faran viure una miqueta més, en un instant fugaç, en un sospir frugal, una guspira que es volatilitzarà cap al cel com un àngel caigut que s’alça de sobte i s’enlaira cap a la immensitat de l’univers. Com s’alcen les flames de les Falles durant la Nit de Sant Josep, el ritual ancestral, tribal, primigeni amb què celebrem la fi o la mort de l’hivern i l’arribada o naixença de la primavera. Van tancar les portes del cementeri. Vam eixir fora. El capvespre bressolava un sol tot just a punt de pondre’s, apurava un darrer raig de llum que va il·luminar breument l’escena. Vaig contemplar la meua dona i els meus fills, plens de vida i d’il·lusions, de projectes vitals, i vaig somriure feliçment pel fet d’estar encara viu, de poder compartir la vida —i la mort— amb ells. La meua dona i els meus fills em recordaran algun dia. Ells em reviuran quan seré mort. Un mort encara en vida. *Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2019.

159


La FIGURE�A

Se’m va trencar. Ho confesse públicament: vaig trencar el teu premi. Se’m va caure al terra. Te l’havien concedit in memoriam. Quines coses, la memòria! Se’ns reconeixen mèrits que en vida no sabíem ni que teníem. La telefonada per a informar-me que t’havien atorgat aquell premi em va fer prendre consciència de la certesa de la teua mort. Em va fer saber que la meua solitud era inevitable, que no has de tornar mai. Fins aquell precís instant havia anat fent com si res, com si encara estigueres viu. Fins i tot parlava amb tu, feia les coses que fèiem cada dia: alçar el llit quan ens llevàvem, airejar l’habitació mitja hora mentre preníem el cafè, una dutxa, un toc de rimmel, una sabata a cada peu, i a la faena. Tot igual, amb poques variacions: avui no dinaré, molt, amor, que d’unes setmanes ençà tinc un no sé què a la panxa i no m’hi puc empassar res. Tot em cau malament. Converses, monòlegs, per no pensar en tu, perquè si ho feia, les primeres paraules que em venien al cap eren ranera, morat i blau. La tremolor última, la pell morada per l’ofec de l’infart - l’últim malson-, el blau dels teus ulls engrandint-se, omplint-

Lliris Picó / Docent i escriptora

me tota, engolint-se la meua imatge, l’última que et degueres endur de mi: tota jo plorosa, histèrica, desesperada per la teua partida inesperada, tan ràpida i contundent. Inevitable. Que tothom voldria una mort així, em deien per consolar-me, com si en pogués tindre, de consol, llavors i mai. Ningú pot voler una mort així. Ningú vol la mort. És la vida el que volem. I, saps? La meua vida ara és com la figureta de terrissa d’aquell premi teu: esquerdada i a penes recomposta. Vaig anar sola a recollir el teu premi, aquella nit. Em vaig vestir de negre i solemnitat i vaig fer el cor fort. Tot i així, volia estar contenta, perquè rebre un premi encara que sigues mort sempre és motiu d’alegria... O què? Vaig voler explicar que sí, que era cert tot el que deien, que eres un bon periodista, un home de lletres, però sobretot una persona entranyable, molt d’estar per casa, que cada any per l’aniversari em regalaves unes sabatilles i un batí amb la secreta esperança que parara quieta al teu costat, a l’altra banda del sofà. No sé si me’n vaig sortir... El cas és que a mitjan discurs en un lloc ple d’amics de tota la vida als que no vèiem des de feia


anys, el vaig veure arribar a ell, l’amic discret, com una aparició: barba canusida, cabells blancs i llarguíssims abraçant-li els muscles i aquell aire de tenir sempre molta pressa, com si tothora anara contrarellotge. Com va la vida, potser: a destemps. Tot va ser veure’l i vindre’m al cap el fet que el dia del teu soterrar només va vindre ell al cementeri. Quines coses té la vida quan encara no ets memòria! Mentre contemplava com t’estacaven sense massa miraments entre els teus pares, en el bressol definitiu, de reüll el vaig veure arribar de lluny pel tel·lúric carreró de Santa Anna, de pressa, com sempre, temorós d’arribar tard, els blens de cabells blancs una mica despentinats, i em va semblar que coixejava un poc... Dies després em va enviar un plànol amb el caminet marcat perquè no em perda quan vaja a posar-te flors, que jo encara sóc d’aquelles dones de poble que trauen la pols de les làpides com si la netedat poguera mantindre vius els que se’n van. Per què deia jo això? Ah, sí! Pel premi. Vaig agafar la figureta delicadament, no fora que se’m trencara només tocar-la; i en acabar la cerimònia me la van posar dins d’una caixeta amb palla, com un jesuset. “Vinga, fem una volta i t’acompanye a casa -em

va dir ell- . Deixa’m, jo et duré la figureta.” “Coixejaves, el dia del soterrar” –li vaig dir jo amb els ulls perduts carrer enllà, nit endins.- “Sí, és que havia estrenat unes sabates per anar mudat a dir-li adéu.”- Un instant de silenci... i vam esclafir a riure. Més silenci embolcallat de nit. Cloc, cloc, cloc... els talons de les meues sabates sobre la vorera camí de casa; o potser les soles de les seues, noves de trinca, caminant la vida que ens queda. “Ja hi som. Pren la caixa...” Un lleu tremolor de mans i... Plaf! La caixa em cau al terra. Clinc, clinc, clinc. Sentim la trencadissa i ens mirem, muts, amb els ulls molt oberts: una pena llarga de setmanes travessant-nos les ninetes. “Ai, mare, la figureta!” I esclafim a riure una altra vegada com xiquets que acaben de fer una entremaliadura. “No obris la caixa a veure com ha quedat?”Em pregunta quan aconseguim baixar la intensitat d’un riure tan necessari després de tot.- “No. Com ha de quedar? A trossos, com la meua vida.” I tant fa! Perquè quan la mort ens arravata l’amor, l’únic que ens queda són una memòria feta a trossos, les ganes de riure i l’amic discret. La vida tota.

161


L'INVEN� DE L'INDUL� DEL FOC La història de l’Exposició del Ninot, base del posterior Museu Faller de València, cal inserir-la dins el projecte de l’Indult del Foc, proposat per l’artista faller Regino Mas en 1934. En la Cavalcada d’Exaltació del Ninot del 1933 ja es va proposar un indult per votació entre tots les figures presentades per les comissions a la desfilada. La proposta específica, firmada per Regino Mas l’any 1934 i presentada al concurs de l’Ajuntament per a instaurar nous actes en el programa de festes, no fou una idea original que brollara per generació espontània. Regino Mas era un coneixedor conscient de la pràctica espontània de l’indult del foc, que s’arrossegava des de feia temps en la festa de les falles, al mateix temps que va saber unir sintèticament altres elements marcats pel costum, com ara les cavalcades. A més a més, a partir del moment històric de la introducció en el món de les falles de la falla artística, es donaren tots els elements perquè cobrés valor la idea d’un possible Museu del Folklore Valencià, que combinaria la reivindicació del valor de la terra i, atès que les falles estan fetes per professionals i especialistes de les arts plàstiques, del seu valor “com a obra d’art”. A la ciutat de València, les primeres referències que posseïm sobre les diverses temptatives de creació d’un Museu Municipal del Folklore daten de la dècada dels anys vint del segle passat. Un museu del qual acabarien sent part integrant també els ninots procedents de diferents monuments fallers. Vicent Blasco Ibáñez fou un dels primers a considerar la creació d’un museu etnogràfic i de folklore, i va instar l’Ajuntament perquè l’habilités per a este ús. Al voltant del 1924 sembla que l’Ajuntament de València mantenia viu l’acord de crear un museu basant-se en la idea de Blasco Ibáñez, ja que un dictamen municipal de la Comissió de Fires i Festes que data d’aquell any i que hui es conserva a l’Arxiu Històric Municipal proposava l’indult del ninot “para evitar la total destrucción de la obra artística”. La comissió suggeria que

Gil-Manuel Hernàndez i Martí / Associació d’Estudis Fallers s’hauria d’autoritzar el jurat perquè “solicite de los propietarios de las mismas –les falles– la cesión al Ayuntamiento de aquellos detalles que a su juicio pudieran destinarse al Museo Municipal cuya creación tiene acordada la Corporación” (Arxiu Històric Municipal, Governació, Fires i Festes). En tot cas, l’habilitació d’un espai públic per a este propòsit no prosperaria, almenys de forma immediata. S’haurà d’esperar a l’etapa de la Segona República perquè es genere la conjuntura favorable que reactive el projecte d’un Museu del Folklore Valencià. Fou, per tant, en este període de notable espenta per a l’activitat cultural, en la qual una plèiade de compromesos i joves artistes, escriptors i intel·lectuals s’esforçaren per la modernització i superació del localisme al qual havien arribat l’art i la literatura anteriors, i mostraren la seua preocupació per una represa cultural i lingüística de qualitat. Serà, per tant, en la tradició d’indultar ninots i en les propostes de creació d’un Museu del Folklore, on s’inspirarà Regino Mas per a la seua proposta del 1934 anomenada “L’indult del foc”. El projecte presentava com a novetat l’exposició i exhibició dels ninots en una sala, i la participació en la salvació del foc d’una cavalcada folklòrica de solidaritat amb l’indultat. El 1934 es farà de notar amb més protagonisme l’Associació d’Artistes Fallers, que uns anys abans ja havia fet acte de presència en la festa de les falles. L’Ajuntament, amb l’assessorament artístic de Manuel Giménez Cotanda, convocarà un concurs d’idees per a millorar els actes i festejos de la Setmana Fallera. Regino Mas presentarà un projecte titulat “L’indult del foc”, que tenia com a element protagonista el ninot, amb una exposició i una cavalcada folklòrica de complement. Era el projecte del tres en un. En primer lloc, recollia l’antiga idea municipal de salvar del foc un element de falla amb destinació al Museu del Folklore. En segon lloc, respectava la tradició de les diferents modalitats d’indults fallers amb les seues desfilades d’acompanyament. I


en tercer lloc, era una solució participativa i democràtica per a augmentar els fons del Museu Folklòric de la ciutat. És significatiu que l’exposició, el mecanisme per a l’indult del ninot, que pràcticament no ha variat des del 1934, nasca d’un artista. Amb este mecanisme, l’exposició pública d’un treball seleccionat prèviament en funció de la seua qualitat, l’artista deixa de ser un agent anònim dins de l’àmbit de l’artesania fallera, com puga ser-ho un dissenyador de teles. Un museu de cultura popular –embrió del futur Museu Faller de València–, en el qual normalment el comportament social i estudi antropològic prevalen sobre l’individu, queda marcat per este concurs en el qual un artista presenta —i açò és el més important— un objecte que amb els anys acabarà convertit en mític i pròxim a les tesis d’un museu de belles arts. No debades la proposta naix en una època en la qual està començant a fonamentar-se la mitologia de l’artista faller i la primera generació de grans mestres cridats a perdurar en la història de la Falles. Acceptat el projecte amb unes lleugeres modificacions, la Comissió Municipal de Festes n’encomanarà la realització a l’organisme rector de la festa, el Comité Central Faller. La primera exposició aconseguí un magnífic èxit. El veredicte emès per les 30.000 persones que exerciren el seu dret al vot, va fer guanyador de l’indult, per 23.000 vots, el grup fet per Vicent Benedito per a la falla de la plaça del Mercat Central. L’escena representava una anciana amb la seua néta, i pel seu tipisme complia el requisit establert en el projecte de Regino Mas, ja que des del punt de vista del contingut resultava idònia per a ser exhibida en el Museu del Folklore. Una vegada retirat de l’exposició i situat al lloc del cadafal per al qual s’havia concebut, el ninot indultat del 1934 fou replegat del seu emplaçament durant la vesprada del dia 19 per una comitiva costumista. El seguici de la primera cavalcada folklòrica es concentrà a la plaça del Mercat Central per a acompanyar les figures de la vella i la néta fins al Palau de l’Exposició, i estigué constituït per hortolans abillats amb saragüells i per grups folklòrics i populars.

En suma, la iniciativa de l’Indult del Foc proposada per Regino Mas tingué un èxit incontestable, i encara hui en dia l’Exposició del Ninot, que des de 2016 ha recuperat la marca “L’Indult del foc” per donar cobertura a un seguici d’activitats culturals relacionades amb la cultura de la falla, atrau a milers de visitants. Vist amb retrospectiva, l’invent de l’Indult del Foc va resultar capital per a la progressiva constitució del Museu Faller de València, arran de la idea primigènia d’un Museu del Folklore, fins el punt que hui en dia aquell el Museu Faller de València porta camí de convertir-se en el gran museu etnològic de la festa de les Falles, fent justícia al seu reconegut valor patrimonial.

163


ReNÀIXER


Pilar Monzó de Roca i les saineteres valencianes: reparar un oblit Segons el Diccionari Normatiu Valencià, reparar significa tindre en compte una cosa, posar-hi atenció. I justament eixa és la intenció de les paraules que segueixen, posar atenció a la injusta circumstància que ha fet desaparèixer les escriptores de sainet de la nostra memòria i, per tant, privar-nos d’un coneixement, que en ser parcial, ens empobreix. Com sempre explica la professora Ana López Navajas quan reclama la presència dels referents femenins en tots els àmbits de la producció artística i científica. D’altra banda, també s’ha volgut fer una lectura actualitzada de les saineteres i adaptar-les a una mentalitat i una llengua més actual tot i mantenint l’especificitat del gènere. I això s’ha fet, adaptar un sainet i anomenar les diverses autores que ara coneixem. Deixar que els seus escrits ens les presenten per reparar, ni que siga modestament, la seua memòria. Però anem a pams, el teatre valencià dels segles XIX-XX resulta tan desconegut com oblidat, però encara ho és més quan es tracta del teatre popular valencià escrit per dones. I el sainet és teatre popular, tan popular que aconseguia omplir patis de més de mil butaques cada setmana, com després passarà amb el cinema. Convé, no obstant això, aclarir que el sainet, és un gènere popular que ha esgotat el seu model, i queda per a la història. Tot i que encara se’n representen en l’àmbit de les falles. El sainet és un dels gèneres més peculiars de la literatura valenciana que permetria, desaparegudes altres fonts, reconstruir aspectes centrals de la nostra societat, com la relació entre les diferents classes socials; els models de relació entre homes i dones; entre persones joves i velles; com treballaven alguns oficis

Rosa Roig i Violeta Lluc / Escriptores i la manera d’afrontar-los; com anà introduint-se el castellà entre les classes populars i quines reaccions s’hi provocaven etc... així com els vicis i les virtuts de la vida en el camp i en la ciutat. També s’han escrit sainets en l’àmbit de la literatura escrita en castellà, citem per exemple Ramón de la Cruz i altres costumistes del segle XIX. Però sobretot recordem a l’autora de l’exitosa i conegudíssima Tonta del bote, Pilar Millán Astray que des d’una posició conservadora aporta una mirada ben interessant per a la condició de les dones en el primer terç del segle XX. Sens dubte, el ben cert és que el sainet valencià, de característiques particulars i existència rica i irregular, és el paradigma del gènere. Sense oblidar d’altres composicions teatrals populars i anònimes, com els “bureos” de les comarques de Castelló, els “jocs de pallissa” celebrats a Monòver i a Benidorm, o el teatre foguerer, conegut com “sainet fester”. El sainet beu en la font d’entremesos, de la literatura de “canya i cordell”, la tradició dels col·loquis. Així mateix se’ns presenta ben lligat a la tradició oral de caire popular, on tantes veus de dones s’han perdut per la invisibilització que provoca l’anonimat. I si es tracta de trobar antecedents i destacar-ne els femenins, cal esmentar com un precedent remot del sainet, la tertúlia del XV, en la qual ja va destacar Isabel Suaris. I tornant al gènere que ens ocupa, haurem de decidir-nos per una definició, i ens quedarem la de Josep Lluís Sirera, una peça d’extensió aproximada a la d’un acte del teatre convencional, amb


una presentació humorístic-crítica, amb voluntat més d’esmenar que no de ridiculitzar. I si pensem en els referents que coneixem: Eduard Escalante, el més conegut, i els seus predecessors com Bernat i Baldoví, Balader o Liern, a qui rarament s’esmenta. Fuster i Sirera s’han aproximat a un tema fonamental que encara està per resoldre: com era el teatre valencià abans d’Escalante? I encara, entre els diferents aspectes d’aquest teatre popular resta per estudiar la dramatúrgia escrita per dones. Per què la pregunta necessària és, han existit les dramaturgues valencianes abans de les actuals –Margarita Borja, Conxita Molina, Mafalda Bellido, Begoña Tena, etc…? I si han existit, per què no les coneixem? L’obra dramàtica reflecteix amb detall i subtilesa, més que qualsevol altre gènere literari, com percep la societat qui la teatralitza. Estudiar la producció teatral valenciana d’autoria femenina és, per tant, aproximarnos a la visió de les dones, convertides en subjectes creadors. Cosa que permet oferir una perspectiva diferent que no és la predominant, la dels autors, en masculí. Sobre les dones que es dedicaren a la producció de sainets existeixen ben poques referències, una de central la trobem a l’article del grup d’investigació de la Universitat d’Alacant, format per Lliris Picó, Mª Àngeles Herrero i Biel Sansano. El seu text va tornar a la llum pública unes deu autores de finals del XIX, principis del XX, i començaren a reparar l’oblit. Segurament existeixen més noms entre els autors teatrals que no signaven les seues obres o que ho feien amb pseudònim. I ací encara tenim un repte pendent. Investigar per reparar.

167


En el temps actual, en què els estudis de gènere han obert tants i tan diversos camins d’investigació dintre la literatura en general, eixes i d’altres dramaturgues valencianes continuen estant totalment ignorades. I la seua obra encara més, ja que s’amaga entre lligalls i pols, només transitada per especialistes. On queda, doncs, la difusió de la producció teatral d’autoria femenina? És voluntat d’aquest article que es conega no només l’existència de les autores, sinó que el públic actual puga llegir el que les saineteres van escriure per a la societat, aconseguint un gran èxit de públic i crítica. Raó per la qual s’ha triat una de les obres- La falta de Marieta- d’una de les dramaturgues més importants del XX, Pilar Monzó- i s’ ha adaptat perquè puga ser llegit i representat en l’actualitat. Que es tinga en compte.

cregueren en el teatre com a eina fonamental per a la consolidació de la Renaixença. El llenguatge és entenedor i les obres tendeixen a la comicitat com a principal element per a requerir l'atenció dels espectadors.” La falta de Marieta, s’estrenà complet el 25 de març de 1930 en el Saló Novetats, amb música de José Jarque Collado, i les actrius: Enriqueta Delás, Pura Millet, Vicenta Silvestre, Encarna Máñez, Vicenta Rocatí i Amparito Rocatí. En l’adaptació, que transcrivim tot seguit, només hem conservat els fragments que aguanten una lectura actual, sense que perda ni unitat, ni comicitat i destacant l’aparició de dones que treballen, que escriuen, que pateixen violència de gènere, i es comporten amb sororitat i sense renunciar a les ganes de festa.

Pilar Monzó de la Roca, l’autora més prolífica de totes les La dramaturga Pilar Monzó de la Roca, afirmava en les pàgines de saineteres conegudes, forma part d’una curta però ben sucosa la revista Nostre Teatre “quan escric un llibre no pense mai en que nòmina d’autores valencianes que van escriure i van estrenar peces puga agradar el que jo he fet. Pense sempre i confie en la moltíssima teatrals, amb èxit, si hem de creure el que llegim al Setmanari voluntat i el grandíssim art dels que interpreten les meues obres”. literari Nostre Teatro. Per les saineteres i per les actrius oblidades, gaudim de la lectura La revista de gran difusió al “regne valencià” però també a Barcelona, i reparem l’oblit. Tarragona, Madrid, que per 30 cèntims “publica les comèdies que se representen en el teatres Alkázar i Novetats ja siguen en “ú o més actes”. En les pàgines de la revista constatem no només que les escriptores de comèdies, sainets o joguets, van existir sinó que les seues obres s’estrenaren amb èxit en teatres als quals assistia un públic nombrós. Nombrosíssim. I trobem notícia de les peces de les saineteres: Mercedes Mallols, Àngels Gascó, Vicenta Matalí, Pilar Monzó, Maria Recasens, Empar Royo, Maria Lluïsa Camilleri, Conxeta Ruiz, Elvira Urios o Josefina Lázaro. També hem de nomenar l’autora de sainets foguerers Antònia Solbes. Dèlia Amorós, al Diccionari biogràfic de dones, afirma sobre Pilar Monzó “Se li atribueixen nou obres, algunes de les quals van ser representades a diversos teatres de València a començaments dels anys 30 del segle XX. Formà part de la nòmina d'autors valencians que


La falta de Marieta

Pilar Monzó / (Adaptació de Rosa Roig)

PERSONAJES Doloretes: (Treinta años) Encargada de taller. Sabe hacerse temer de las oficialas. Vicenteta: (Cuarenta y siete años) Incansable y romántica. Viste muy cursi. Maria: (Veinticinco años) Maestra de modistas. Carácter bondadoso y tolerante. Marieta: (Catorce años) Aprendiza. Viste aseada y pobremente. Ingenua y buena. Jaume: (Cincuenta y siete años) Padre de María y tío de Doloretes. Vive de lo que ganan éstas y no le gusta trabajar Atilano Dracon: (Cuarenta y cinco años) Valiente con los débiles y cobarde ante los fuertes. ACTE ÚNIC La escena representa un taller de modistas. Puertas al fondo y lateral a derecha del actor. A la izquierda un velador, y junto a él, algunas sillas en las que sentarse las oficialas. Al levantarse el telón, el señor Jaume barre el taller, y Doloretes limpia el polvo a las sillas.

ESCENA I Jaume.- El taller agranaràs, i els retalls te deixaràs. Doloretes.- Sempre està parlant tonteries... No té gens de coneiximent. Jaume.- No blasfemes, Doloretes. Tu no saps a lo que té que arribar ton tio. Doloretes.- Ni ganes. Lo que vull és que deixe treballar a les xiques; i si el veig fent-li l'amor a Vicenteta, el tanque en la cuina i no ix d'allí en tot lo dia. Jaume.- Sempre la mateixa cançó… Perquè a la xica li agraen els versos igual que a mi, i se tenim simpatia... Doloretes.- No hi ha simpatia que valga; en esta casa, si no fóra per mi, no se podria viure. La seua filla no servix per a mestra de taller... Encara com jo m'he posat d'encarregà!

169


Pilar Monzó / (Adaptació de Rosa Roig) Jaume.- Les pobres xiques te tenen més por que a un bou solt. Doloretes.- També fan més faena. I si vosté no les marejara, atra cosa seria. Jaume.- Tinc jo la culpa de que elles sapien apreciar qui sóc jo? Doloretes.- Qui serà el pobre senyor? Jaume.- Ja t’ho diran els diaris quan jo me muiga: Don Jaime Valenciano, poeta, autor de aucas; de muchas comedias i de joguets viejos sense estrenar. Doloretes.- Vosté ensomia!

ESCENA II (Mutis Doloretes. Entra Vicenteta) Jaume.- Vicenteta! Vicenteta.- Senyor Jaume! Jaume.- No faig atra cosa més que pensar en tu. Vicenteta.- En mi? Jaume.- En qui havia de ser? ¿Qui com tu sent la poesia tan prop? Vicenteta.- Ningú... Tota la meua vida la passaria fent versos. Jo no he naixcut per a viure en la prosa… Jaume.- I t'aufega l'ambient, com a mi! Vicenteta.- Ambient que obscurix els ensomis de color de Maria… Jo sóc feliç en la ploma en la mà. Jaume.- Vicenteta, no te comprén ningú més que jo. Vicenteta.- És veritat. El marit de ma germana em digué l'atre dia quan me va vore escrivint: P’a que t'assèssies de la ploma te tinc que posar una parà per a vendre gallines! Jaume.- Infame! Has tingut algun novio, Vicenteta? Vicenteta.- Sí, senyor. Fa deu anys me parlà un xic ebaniste... Li vaig escriure un vers per a dir-li que sí. Un vers de quatre fulles i mitja... Después de llegir el vers, ja no el vaig tornar a vore.

Jaume.- Se va morir d'alegria? Vicenteta.- Se n’anà a Filipines, i m'escrigué desde allí diguent-me que se n’havia anat tan lluny, p’a que no l'alcançaren els meus ripios. Jaume.- Sols jo t'admire! Vicenteta.- Senyor Jaume! Què escriu ara? Jaume.- El joguet que tinc que estrenar. Vicenteta.- Estrene-lo el dia dels Reis, i tindrà més èxit. Jaume.- Ja vorem… Passa... caça... tomassa, carassa... No m'agrà. Vicenteta, dona’m una consonant per a passa. Vicenteta.- Senyor Jaume, carabassa. Jaume.- Com la mel serà de dolça, venint de les teues mans. Vicenteta, les carabasses tenen rabo? Vicenteta.- Sí, senyor. Desde maig hasta setembre. Jaume.- L’èxit es segur... Después de Escalante i vint o trenta més, después de tots eixos i alguns atres, jo, el primer. Vicenteta.- Si l'estrena, mos té que convidar.


Pilar Monzó / (Adaptació de Rosa Roig) ESCENA III (Els mateixos i Doloretes) Doloretes.- ¡Quin escándalo! ¡Un taller convertit en escenari! Com tinc que dir que el desahogo no m'agrà ni en pollastre? Jaume, vosté a agranar! Vinga fora! Vicenteta.- Doloretes, esta seda no li diu al crespón. Doloretes.- No li diu? Estarà muda! (Entra Maria) Maria.- Encara no ha vingut Marieta? Doloretes.- Com té de qui dependre, vindrà a les onze. Maria.- A estes hores ja no vindrà. Vicenteta.- Pobreta... És tan puntual! Tots els dies ve después que jo i antes que les atres. Doloretes.- Les aprenentes sempre són les primeres en tots els tallers. Maria.- Ara que estem totes, a posar el xavo a la caixeta. Vicenteta.- Sí, sí. Doloretes.- Vinga la caixa. Anirem al Saler? Vicenteta.- Al Vedat, millor. Maria.- Ja vorem. Tenim quinze duros i tres pessetes. Vicenteta.- Parlem de la paella! Doloretes.- Parlem de la faena! Maria, passares a cobrar-li la factura a donya Resignación? Maria.- Tinc susto de contar-li-ho, m'obrigué el marit, i armà un dos de mayo. Vicenteta.- Don Atilano? Maria.- Sí, senyora. Me prengué el conte, despenjà un bastó de la perxa, i, en seguida, vaig oir a don Atilano que dia: "Once duros, once bastonazos." Des de la porta sentia jo com li cruixien els ossos a donya Resignación. Doloretes.- Pobra dona!... Lo que és a mi no me pegava eixe caribe.

Vicenteta.- És un home de lo més usurero i de lo més roin que hi ha. Doloretes.- Devia pensar que ell també ha segut pobre... Vicenteta.- Tenen raó els xurros quan diuen: "El que ha sido servilleta antes que mantel, no te fíes nunca de él". Maria.- Pues eixe ha segut menos que servilleta d'horchateria. Doloretes.- Jo l'he vist fent de nano en la huitava del Corpus. Li ixqué la sort grossa en un dècim de a tres pessetes, i s'ha fet ric deixant dinés al mil per cent. Vicenteta.- Serà millonari! Doloretes.- Ja s'ha comprat tres cases en lo carrer de Cañete… Ara està en tractes en l'Ajuntament per a comprar el camp de fútbol que hi ha en lo riu. Maria.- Què vol fer allí? Doloretes.- Una planta baixa per a residència de sogres. Maria.- I si ve riuà? Doloretes.- Per això, els gendres li donaran tot lo que demane per cada pensió. Té un ull per als negocis! Maria.- Lo mal és que me digué que vindria ací a pagar-li… Doloretes.- Ací? Maria.- Sí, senyora. I que no vorem els onze duros encara que ens posem ulleres.

ESCENA IV (Toquen a la porta) Doloretes.- En el modo de tocar, pareix Don Atilano Maria.- Qui li obri? Doloretes.- Jo li obriré! Atilano - ¡Voto al canciller de hierro! ¿Están sordos en esta casa? ¡Voto al canciller de piedra! Ruin modista, no le pagaré esta cuenta, que sube más que mi mujer. 171


Pilar Monzó / (Adaptació de Rosa Roig) Doloretes.- És clar, viu en planta baixa... Atilano - ¡A mí no me interrumpe nadie! (A Maria) ¿Usted pide once duros? Maria.- Sí, señor; es lo último. Atilano - ¡Lo último va a ser su cabeza de usted, si no me rebaja treinta pesetas! Maria.- No puedo rebajarle nada. Atilano - ¿Nada?... ¿Ha dicho usted nada?... Ahora mismo van a saber en esta casa quién es don Atilano Dracon. Maria.- ¡Por Dios, don Atilano!... Si no gano casi nada cobrándole once duros... Atilano - ¿Once duros?... ¡Once bastonazos! ... ¡No saldré de esta casa sin prenderle fuego por los cuatro costados! Doloretes.- ¡El que ardix ara mateix es vosté, mal educat! Atilano - ¿Qué dice esta mujer?... ¡Yo me la como! Doloretes.- ¡Vosté no es menja ni un merengue. I no se’l menja, perquè ara mateix li arranque la dentaura en dos trompaes! Atilano - ¡Esta mujer es un veragua! Doloretes.- A callar!... Ja sabem en esta casa que abans que jagant ha segut vosté nano… Atilano - Nano jo?... Jo nano? Doloretes.- Sí, senyor; nano i ben nano... Ja està vosté soltant els onze duros si no vol tornar a casa coixejant... La sort que tenen estos tipos per a xillar tant, és que els atres callen masa! Atilano - Voto a... Doloretes.- No vote, que es trencarà els calcetíns... I com li torne a pegar a donya Resignación... Maria.- Li ho direm al sereno del seu barrio, que és molt amic meu. I el portará al asilo... Atilano - Bueno; rebájeme usted algo... Doloretes.- Ni un cèntim, Maria. I si no paga en seguida, sabrà tota València qui es vosté… No n'haurien en lo món, tan roins i tan infames, si als miserables que són com Atilano Dracon, els

deixaren sense cames. Atilano - Ahí están los once duros... Doloretes.- Conta-los bé, Maria. Si te’n falta algun, el decapite per la cintura! Atilano - Ya me voy... Doloretes.- ¡Feliç viatge! Maria.- Adiós, colom sense fel! Quan arribe…..no cal que escriga… Doloretes.- Pareixia mil-homens i li ha guanyat una dona! En este món hi han alguns valents perquè a la educació la prenen per covardia.

ESCENA V (Entra Marieta) Marieta.- ¡Bon dia! Maria.- ¿Què t'ha passat? Marieta.- Vinc a donar-li un recao de part de mon pare, senyora mestra. Maria.- Tu diràs... Marieta.- Pues que ma mare comprà ahir un xiquet. Doloretes.- Un atre? Marieta.- Sí, senyora. Maria.- Quants germanets sou ara? Marieta.- El dissabte per la vesprà erem sis, i ahir per lo matí ja erem set. Jo la major. Doloretes.- Què tos pares son comerciants? Marieta.- No, senyora. Doloretes.- Com fan tantes compres! Maria.- A mi ja m'estranyava que no vingueres... Mai fas faltes...


173


Pilar Monzó / (Adaptació de Rosa Roig) Marieta.- És que he tingut que vestir als tres més xicotets. Ara, m'ha dit mon pare que vinguera a dir-li lo del xic i que esta vesprà vindré a treballar. Ah, i que ja te vosté un criaet més a qui manar. Maria.- Moltes gràcies. Li dius a ton pare que si esta vesprà te necessita, pots quedar-te en casa. Marieta.- No, senyora. Com mon pare no treballa, l’únic jornal que entra en ma casa és el meu. Vicenteta.- Per què no treballa? Marieta.- Perquè l'han despatxat de l'obra. Pero no l' han despatxat per res mal. Com s'ha acabat la faena... Doloretes.- S’han acabat els torrons! Pues sí que estarà divertida ta mare! Marieta.- Anit plorava, mon pare li dia: "No plores, Marianeta; Deu provirà i me donarà faena per a mantindre-los a tots." Vicenteta.- Pobrets meus! No patixques, Marieta… Com li posen de nom al teu germanet? Marieta.- No ho sé. Ja tenim: Viçantico, Marianet, Amparito, Tonico i Micalet... A este li posaran el nom del padrí. Doloretes.- Qui es el padrí? Marieta.- No ho sabem encara. El veí del primer ja ho és dels tres menuts, i diu que a Nadal necessita sis quinzets per a estrenar-los a tots, i que no vol ser de este perquè entonces necessitaria dos pessetes. Maria.- Si ton pare no treballa, d'a on mengeu? Marieta.- Deu provirà... En la botigueta no mos fien perquè devem catorze quinzets... Hui s'ha encontrat mon pare onze aguiletes en la bolxaca dels pantalons que duia pa treballar... D'això farem la compra. Maria.- Quanta pena hi ha en lo món! ¡M'entren ganes de plorar! Marieta.- Adiós; mon pare m'ha dit que anara pronte.

Maria.- ¡Marieta! Marieta.- Vol que li porte algo? Maria.- No; vullguera que t'endugueres. Xiquetes... La pena no em deixa dir lo que totes pensem... Doloretes.- Que se faça! ¡Per mi no té que quedar! Maria.- És gust de totes? Vicenteta.- Sí. Maria.- Ací hi han quinze duros i unes pessetes. Lo que ha de ser alegria per al cos, se torne en goig per a l'ànima. Li dirás a ta mare que açò és de les teues companyeres... Doloretes.- I que li ho donem per a que s'alimente i vos compre pataquetes molles. Maria.- També li dirás que ja té padrins el xic. La padrina seré jo… Vicenteta.- I el padrí será Jaume, ton pare! Estás contenta, Marieta? Marieta.- Tinc ganes de plorar i estic contenta... No sé cóm dir-ho... Tinc ganes de plorar si pense que no podré agrair mai lo que han fet… I estic contenta de pensar en l'alegria que tindrà ma mare quan els xiquets li demanen pà i tinga per a donar-los... Gràcies, moltes gràcies... La Mare de Déu i dels Desamparats els tornarà tot açò... Quinze duros!... Mare meua!... Hi ha pa comprar-se una casa! Maria.- Esteu contentes? Vicenteta.- Sí, i se quedem ben a gust sense paella. Maria.- La paella la pague jo dels onze duros de don Atilano Doloretes.- I Jaume els confits. Viva els padrins rumbosos! TOTES.- Anem, anem. A ta mare Donem-li prompte els dinés... A res la ditxa compare de consolar als demés.


Bibliografia Agut i Clausell, Fàtima Teatre Popular a la Plana de l’Arc Diccionari biogràfic de dones. Xarxa Vives d’universitats. Generalitat de Catalunya. Consell de Mallorca. Lacueva Lorenz, Maria. Elles prenen la paraula Programa de Doctorat en Didàctiques Específiques. Facultat de Magisteri. Universitat de València. Lloret i Esquerdo, Jaume Teatre foguerer (2002) Instituto Alicantino de Cultura “Juan Gil-Albert” Monzó, Pilar La falta de Marieta Estrenado en el Salón Novevades el 25 de marzo de 1930. Valencia. Imprenta “La Gutenberg” Reus i Boyd-Swan, Francesc Les col·leccions teatrals valencianes abans de la Guerra Civil (1998) Editorial: Publicacions de la Universitat d’Alacant. Herrero, Maria Ángeles. Picó, Lliris. Sansano, Gabriel Unas caras desconocidas del teatro popular valenciano: las escritoras de sainetes (1920-1939) Universitat d’Alacant.

175


De poè�ica


LeS HOReS PE�ITeS

Joan Navarro / Escriptor i traductor Pere Salinas /Pintor

I El temps cru. Aquells sorolls silvestres de la nit i els somriures que no et van poder dibuixar. El paisatge que s’alça, insòlit, amb els moviments de les teues passes, ara lleugeres. Escoltes els alirets de les hores, els seus noms que algú et va desamagant: aquest no és el crit d’un mussol, és la tórtora desficiosa que reclama. El temps capbussant-se en el temps de l’ull taronja. Amb els dies, veuràs la neu damunt de les pissarres i el cim coronat de núvols, l’afany inconegut i el groc ferest de la mimosa que esclata a la vora dels dies.


II ¿Te’n recordes d’aquella petita cambra sense llum i de parets blanetes? De la mètrica dels batecs? D’aquells rierols insomnes? No saps encara de l’enyor de la mirada, ni de la llum corbada de la destral: ombra freda de la plenitud. Aviat, però, descobriràs l’encís del mot, la quietud de l’aigua que l’alimenta, l’os translúcid que el va originar, la seua pietat callada. T’adonaràs que cal ben poc per recórrer la sendera de la vida, només quatre paraules, quatre espurnes que s’arquegen sota la volta de les hores.

179


FèNIX DE MAR Entre aigua i aigua, pedra. Entre aigua i pedra, arena. Entre pedra i arena, femta. Entre arena i femta, herba. Entre femta i herba, poncella. Entre herba i poncella, aigua. Guaita serena la flor entre arena i pedra.

Des del Canal, platja de Tavernes.

Encarna Sant-Celoni i Verger / Escriptora i traductora


Albir Tard per facilitar l’encontre d’un pas sense retorn. Aviat per rescatar una vida condemnada a un incert desfici. Hora de capgirar la terra, d’arrapar-la amb les ungles, desbudellar-la. Temps de rebel·lió i canvi, d’intervenció directa, de mudança.

Cecília Marçal / Poeta

Moment de reflexió, d’idees, d’estranyar el mal costum arrelat tan endins. Època per a bandejar crits i llàgrimes per a prevaler la llibertat, destinat al lliure albir. Present No es deu sentir semblant al temps passat ni cercar tal com l’hem trobat desaparegut el món d’ahir. No hi ha espai per la renúncia.

181


VIDA A la tènue llum d’un llunyà foc d’artifici es dibuixen pensaments concèntrics que formen un mosaic de tessel·les circulars, fragments de vides creuades en un moviment tangencial. Al recer de les espurnes de l’efímer esclat multicolor, em busque les peces en un intent de resoldre el trencaclosques d’una vida fragmentada en històries. Però els xiulits dels coets es barregen sense possibilitat d’ordenació i tot naix i creix i viu i mor en una dansa simultània mentre el món renaix tossudament amb cada nova explosió.

Alba Fluixà Pelufo / Escriptora i artista plàstica


FugissereS horeS

Joan Iborra / Escriptor

Fugisseres hores Temps d’esperança quan venia l’aroma profunda i dolça dels arrossos de casa a la taula parada. Els dies passen, fugisseres les hores amatents, grates, passades alegrement. S’escampa la flama, ai! Sobre la fortor suren cendres i llumins. Proclama un càntic una veu convertida en mil nèctars de calze. Terra fecunda la figura de poble. Cascuna espera, l’estona compartida, l’adéu no anuncia. Mon goig és vida agradosa i amable. Dir amb la llengua mia l’hora penosa i els moments joiosos.

183


Fiblada i eScla�

Jesús Peris / President de l'ADEF A la memòria de Ricard Sanmartín, a qui m'haguera agradat enviar aquest poema perquè el publicara al Pensat i Fet. "...ales i cants, i flors, i branques noves..." Maria Beneyto. Pensat i Fet, 1953

Cada nit de Sant Josep esclata en un moment concret i lluminós. La falla s’encén, puja la flama i la gent i la falla fan un únic cos.

Cada nit de Sant Josep esclata i som poble sol i sol anhel som guspira i som la primavera, som terra i som solc, som les arrels.

Cada nit de Sant Josep tremola la mirada que es plena de records. Fan la llum i l'ombra una tornada de vells somriures i de vells amors.

Cada nit de Sant Josep la flama desvetlla cendres com un dard roent i encomana futurs com les sibil·les per escriure amb cada mot i cada gest.

Cada nit de Sant Josep és nova i és la mateixa des del fons del temps, i som xiquets, i som els joves i som els pares tot voltant ensems.

Cada nit de Sant Josep retorna, fiblada al cor la voluntat, la llum i el goig, la persistència, l'alegria que ens fa ser valencians.

Cada nit de Sant Josep, espurna i meravella de l'estiu que ve, cada branca florida i cada fulla, i cada ala en el vol de cada ocell.

*Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l'any 2019.


la ReCREACIÓ NECeSSÀRiA

Manel Alonso i Català / Escriptor

Primer esclatà la llum, amb ella ho va fer la vida, el color i també el fum; la pujança en la solsida. I després va irrompre el so, sorgiren tendres les paraules, la música dins del tro forjant colp a colp les baules de la cadena dels temps, del mapa gris dels espais, port, mar, rumb,vela, vent, ensems el foc que no es consum, mai; i de les plomes els tremps que ens defensen de l’esglai.

185


El cicle de la vida El cicle de la vida no ha de ser plantar un roure, portar al Món una criatura plorosa o escriure un llibre. El cicle de la vida és donar la mà, tindre motius per lluitar, seguir el cicle del foc i de la festa. Entendre per quin atzar és menester recolzar-nos per sobreviure. Plantar falles que parlen més de la mesura real de les coses i de la mida humana. El cicle de la vida és consumir al barri més bonic de la vil·la. Fer barret i comprar al mercat adoptar un gatet o una mena d’animalet salvatge. Escoltar la xicalla, observar com creix en comunitat i veure com es repeteix tot, any rere any.

Verónica Pérez Lloret / Docent i escriptora


La volun�at P'� la falla Els balcons, plens de geranis, S'honraven amb senyeres de paper. La voluntat p'a la falla, I et regalaven el llibret. De cap a cap del carrer, Dels fils de llum elèctrica, penjava l'alegria; S'estenia pel veïnat, com un incendi, L'anunci d'un volcà de vida i de futur. De tapes i de barres, sense escola. D'entaulat, per a encabir els músics Jóvens: la bateria, la guitarra, el baix, l'orgue i el cantant, Que anaven a fer ballar totes les edats sobre l'asfalt, Si no plovia; com un laberint de festa, On els xiquets ens acaçàvem, Envoltats per un desfici de cames virginals predominants, De llibertat feliç, De qui té una nova hora de tornar a casa de nit. La vida es rentava així: era neta. L'arribada d'una muntanya d'arena Publicitava, als nostres ulls, La plantada imminent d'un univers divertit De paper, de fusta i de cartó. La paradeta ens subministrava tota la munició Que requeríem per a l'explosió d'un enginy artificier. Pròdigs, els pares, es mostraven amatents.

Lluís Roda / Escriptor

Tot té un cost, tot té un preu. La soscavació infantil d'una muntanya d'arena —i que et rinyen—, És el primer pas per a construir la falla més alta, Perquè no t'explote la vida als morros. La que podrem cremar més grans, més endavant. No tolere els bombers Ni el fum negre. Potser el vent m'ha tombat la falla enguany, sense cremar-la. L'any que ve.

*Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l'any 2019.

187


Via�ge Aquells records de la infantesa impregnats de música, de falles, de trons... on entendre el cicle, desxifrant els encenalls, el foc, les brases només, sense pretensions i sempre com a força de regeneració. Aquells instants ben blaus, allà on habitava el batec fràgil del cor, les pàgines no escrites—la teua essència— ara, transformada en mans que modelen, en creació, en cant de veu... La teua existència de llibertat i de lluita que va obrint el temps no vençut o els desitjos que parlen d’imatges, de brisa, de llum de mar per poder sentir el tacte dels dies, la textura de les coses ben fetes, el soroll del teu pas per a ser horitzó, també calma, camp obert, penya-segat, ésser i no deixar de créixer en les arrels de la festa.

*Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l'any 2019.

Maria Carme Arnau i Orts / Escriptora i docent


ON ÉS La VIDA

Lluís Romero / Gestor cultural De la vida me acuerdo, pero dónde está. Jaime Gil de Biedma

Hi ha l’espai interminable entre tu i jo la profunda mirada que ens delata el matalàs calent encara la boira que curulla l’estança una dansa apassionada surant i també la roba estesa i antenes entortillades en el terrat d’enfront una terra lluenta ben enllà i el cel gris de tardor que ens desperta per la finestra de Mondrian. Hi ha el temps que ens ocupa la por i els mots que ens fan pixar de riure la pell que acarona el capvespre el full blanc silenciós infinit el record que enlluerna la mar estius de desig i pinassa el saxo dolç de Ben Webster copes de vi damunt l’herba llibres que esbrinen futurs la tristor dels números del mes una llum freda que xopa l’hivern.

Hi ha el cor que s’atura un instant un clot que et sacseja el cervell i hi ha el cau on la foscor t’oculta no trobe enlloc cançons que et delaten ni uns ulls negres entre milers de fotos de sobte oblide els teus pits com un joc l’angoixa em venç m’esborra les imatges t’espere al llit al sofà a la finestra en la cruel bellesa de cada primavera i en les cuixes imperfectes de totes les dones. Hi ha el batec del teu buit en cada cosa sense el teu cos no recorde on és la vida.

*Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l'any 2019.

189


L'adolescència

Vicent Lloret / Historiador El meu somni lent de la gran pau blanca sota el cel clement Salvador Espriu

33 tardors d’aquell primer bes. El vent acaronava ton rostre mentre la mar remenava somnis de sal. A trenc d’alba, aquell castanyer en corfa poc a poc dessagnava mentre marcava en cisell nostres inicials. Tu, vestal d’innocència que es plegava a mi, Jo, devessall de llum que m’enfilava a tu. Els dies encara s’allargaven com cabdells d’un fil infinit, i la vida no era cap sospir, sinó una tendra i llarga caminada... Fins i tot, la mar de cotó-en-pèl que s’estenia davant de nosaltres, pareixia finita a tocar d’aquells somnis eteris que s’esvaïen com boiram. Em vares prendre la mà, i res més deixà d’existir. El vent, suau la brusa et cenyia mentre un calfred et travessà l’ànima. Al terra, tot el fullam que venia a morir a nostres peus, bressol i sepulcre del castanyer que ens emparava.


Ara, que la tardor fa gènesi de bell nou, és quan recorde aquell primer bes, aquell calfred que com l’ambre em féu niu al cor, i sent que la vida sí és un sospir i que la caminada no és tan llarga quan ja has trepitjat mig camí. Aquell somni, aquell amor, se’l emportà la mar. Ella i el castanyer foren únics còmplices d’aquella adolescència, d’allò que pogués ser, i s’endugué el vent. Dos joves amants ocupen els nostre lloc ara. De nosaltres, només resta el fullam...

*Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l'any 2019.

191


Qui no �é memòRia no fa his�òRia


PERSONATGES I SOBRENOMS DEL BARRI DE COREA

Emili Selfa Fort

/ Escriptor

LA GESTACIÓ DE COREA El barri de l’Estació, conegut posteriorment com a Corea, va gestar-se a partir del moment en que l’ajuntament presidit per l’alcalde Rausell, va decretar el 1881 l’enderrocament de les muralles i l’expansió de la ciutat pel seu nord i sud. Certament en eixe moment ja hi havia infraestructures ferroviàries, donat que des de dècades anteriors ja existia un tramvia tirat a cavalls entre Carcaixent i Gandia, promogut per Vicente Alcalà de Olmo, que posteriorment s’ampliaria cap a Dénia, i que el 1878 va transformar-se en ferrocarril. Si afegim que el 1892 s’inaugura el primer tren Alcoi-Gandia, és evident que el desenvolupament de la gran zona ferroviària anava a definir al seu voltant un nou barri: el de l’Estació. Barri que a més de les vies ferroviàries venia delimitat pels accessos històrics del nord, és a dir, des de València i des de la mar. Tres eren aquells accessos principals des del nord. El camí fondo de València, que arribava fins a la porta de la muralla coneguda com a Portal de València, on està l’Escola Pia, camí que acabà sent substituït per la carretera de València. El camí Fondo del Grau que acabava a la porta de Sant Lluís, al carrer de Sant Pasqual, i que ve a coincidir amb l’actual carrer del Magistrat Català i l’avinguda de la Mar. I el camí de la Mar, que paral·lel al riu d’Alcoi acabava front a la porta de la Mar, davant de l’actual plaça de la duquessa Maria Enríquez, i que actualment configura la carretera o avinguda del Grau. Eixos tres eixos de comunicació configurarien un barri de carrers transversals a les esmentades vies i que durant el segle

XX s’ha consolidat com el barri de Corea que coneguem. Allò que era una horta fèrtil i que albergava, al voltant de la porta de Sant Lluís, un mercat agrícola denominat Prado de València, va anar poblant-se d’hotels a l’entorn de l’estació, d’indústries com les de la fusta i les conserves, i especialment després de la guerra civil, els magatzems familiars de taronja, com els de Mayans, Sancho, Olaso, Koninckx o Cañada. Tots situats prop del vial més ràpid i proper a l’embarcament de la mercaderia als vaixells del port de Gandia. Posteriorment se’ls afegiren grans empreses com la Fesa i l’Agruna, i algunes d’aquelles genuïnament familiars s’expansionaren considerablement. Tot aquell món de la taronja necessitava de cases de corretgers per a les aparellades dels carros i les haques del transport, d’una indústria auxiliar de timbradores de paper de seda per embolicar la taronja, serradores i fusteries per a les caixes i caixons de fusta, i tallers de camions per donar servei a una flota en creixement continu. Fins i tot el riu aportava aigua i materials que afavorien la permanència de transportistes d’àrids i d’algunes indústries de fer taulells hidràulics i de pedra artificial. Tot plegat ajudà a consolidar un barri industrial i de serveis. Però no hem d’oblidar que moltes de les noves cases que es construïren a la primera mitat del segle encara ho eren de llauradors. És per això que en els carrers de l’actual barri, aquelles cases de una o dos plantes amb portalada gran de carrilades que permetien entrar el carro fins al corral de casa, encara hi són ben presents.


Arribaria l’any 1952 i en aquella recordada emissió fallera de Radio Gandia, apareixeria el famós paral·lel 38, relacionat amb la guerra de Corea d’aquells anys, també les primeres crítiques a la inacció municipal i el <<Sense llum per culpa vostra>>. Així de broma en broma, amb una component fallera decisiva, Corea ha consolidat el seu nom del barri. Però un barri el fa la seua gent i les persones arriben d’altres llocs de la ciutat o de poblacions foranes; ho fan amb el seu bagatge, i entre altres coses, porten darrere un sobrenom amb el qual són conegudes o en poc de temps els en adjudiquen un de nou. Persones i personatges que resten en la memòria de la gent. Així ha anat creant-se un corpus de malnoms de consideració, que forma part inseparable del patrimoni i personalitat de Corea. I d’això volia parlar-n’he.

L’ESTACIÓ En l’origen, el barri fou la zona de l’Estació i la seua àrea d’influència. Certament, l’estació ferroviària oferia a més de la modernitat de les comunicacions i el transport, un pol d’atracció de moltes activitats i personal. Efectivament al seu voltant, varen anar creant-se tot un seguit d’activitats comercials i d’altres tipus, que impulsaren també el seu creixement urbanístic. Al seu costat, darrere de l’hotel Ferrocarril, estava un antic trinquet, on El Faixero, jugador comarcal consagrat, oferia partides inoblidables. La pròpia estació del tren de Carcaixent a Dénia i la contigua del ferrocarril d’Alcoi, era un espai idoni per a què al seu rodal sovintejaren personatges com Lluquet, el nom del qual era Ramon Romaguera Ruiz. Era l’home per a tot, el trobaves sempre per l’estació. Son pare era maleter de viatgers i vivien a la Vilanova. No estava molt bé. Era el que portava els papers i partitures de la banda de música a les cercaviles, i com es sentia director de la mateixa, en ocasions el deixaven anar davant d’ella i portar una vareta a manera de batuta, dirigint-la. Era d’eixos personatges populars de la postguerra, sense família, que bevien, i que es guanyaven alguna pesseta amb treballs molt esporàdics, com fer de massatgista del CF Gandia al camp de futbol del Mondúver dels anys 50.

Ramón Romaguera Ruiz, Lluquet davant el seu ninot de falla, 1960.

195


Cola fotografiat a la Beneficiència per J.M. Borja. 1960

L’estació també la freqüentava, Cola, molt amic i quasi parella de Lluquet. Cola era un personatge que tampoc estava massa bé del cap. Era fill del barber de Corea, i procedien del Grau. Era molt conegut, vaguejava per l’estació i portava maletes, vivia enfront del Llar Faller de Corea a Magistrat Català. Però l’estació, era el centre del treball de moltes persones dedicades a l’activitat ferroviària, cal recordar al Nostre-senyor, maquinista del tren d’Alcoi i a la seua filla Conxa la Nostra; a Vicent Bonet, empleat de l’estació d’Alcoi i la seua dona la Cendra; a Mercedes i a Nieves, la Cadenera, que passaven la cadena del pas a nivell; al ferroviari Pomares, fill de Maria la Gepa, o al tio Moret, que tenia molts fills, criava porcs barracos i passava, també, la cadena del tren. Aquestos tres darrers vivien a les cases dels ferroviaris dels carrers de Calderón de la Barca i Tirso de Molina, on també vivia Vela, treballador municipal i el conegudíssim policia municipal Manuel Martínez. Tot el món el coneixia com a Bonanza per la seua versemblança amb el recordat actor Dan Blocker, d’una de les primeres sèries de la inicial TV en blanc i negre dels anys 60. Prop d’allí al mateix

carrer, vivien Bola, Josep Romaguera, que va ser president de la Junta Local Fallera. Cortés, que després de ser recordat carceller a la presó de l’Escola Pia, en aquells terribles anys de la primera postguerra, acabà treballant amb un camionet de la FESA. Joaquin Roig Boix, el Roig, roig de pel i de sentiments, casat amb Nieves la Cadenera, actor faller, membre del grup Tàlia de teatre, que es guanyava la vida fent d’encarregat a la Colla de transportistes del Prado. I Paella, barber i cantant. Pepito Paella, era perruquer al barri, però fou molt famós per ser vocalista d’orquestres exitoses d’aquells anys seixanta i setanta, amb el nom artístic de Gil Martí. Ho va ser de les orquestres Tic-Tac i la Relay, dirigides pel percussionista o chasband, Juanito el Negre, rellotger de la Plaça de l’Escola Pia, també molt famós i veí del carrer Tirso de Molina. Certament la parella de Paella i el Negre, ha estat una de les excel·lències musicals de Corea, i han amenitzat tantes i tantes nits de revetla, deixant records inesborrables en multitud de parelles d’aquells anys.


Joan Roig Boix, el Roig.

Al voltant de l’estació a l’avinguda del Marqués de Campo, on està la famosa i singular estàtua d’Ausiàs March de Josep Rausell, hi havia l’hotel Ferrocarril amb el seu patí entaulellat de ceràmiques blaves i amb aires romàntics. Enfront hi havia el restaurant el Cortijo, que per allà el 1960 i pensant en els incipients turistes estrangers, tenia un menjador en forma de plaça de bous, amb barreres i burladors, amb les seues parets decorades amb tota classe d’objectes taurins: caps de bou, banderilles, cartells de corregudes i tot l’atrezzo d’acompanyament. A la carretera de València estava l’hotel Ernesto, el bar del qual –lloc d’encontre de noctàmbuls irredemptes– no tancava mai. A l’altra vorera estava el carrer de les xicones, el de Plus Ultra, on la madama coneguda com la Cari, va regnar més d’una generació. Al carrer d’Alzira, molt a prop, estigué un temps el famosíssim restaurant As d’Oros de Pepet el Tort, que va iniciar el seu recorregut hostaler al carrer Major. El parador de les Tartanes de l’avinguda d’Alacant a Magistrat Català era el regne dels tartaners com Pasqual Vicens, el Tartaner, que va ser un dels socis fundadors de la Marina Gandiense, però també de Plata, Caracuel, Patral,

Estrossa, o Juanito Tarin, el tartaner d’Almoines. Molts d’ells passarien al taxi o a les ambulàncies amb posterioritat. I la mateixa avinguda d’Alacant, –per allò de les muralles cap al nord– era una frontera natural. Allí trobàvem el bar del Xato, junt a l’hotel Comercio. Juanito Frasquet, el Moreno, pare del general Frasquet, tenia una quadra de cavalls i tartanes. També teníem el forn del tio Quico, Francisco Llopis, que hui és la pastisseria de Raül Llopis. Habitava Alfredo Ibàñez el Kàisser, que a més de bomber venia la premsa per tota Gandia. Allí venia carbó Canet el Carboner. Tenia la tenda de cordells i esparts, Batiste Tormo, el Coixo Sariero. La ferreteria de la Barcelonesa del que va ser alcalde de Gandia, Vicent Ferrís, conegut com a Mistolet, qui guanyà aquest renom donat que va ser molt insistent en la seua voluntat de ‘’netejar’’ a fons l’ajuntament en aquells durs anys de la postguerra. L’adrogueria de les Barques de Pep Morant, qui provinent de Bellreguard, va treballar al carrer de les Barques de València i va trobar oportú posar-li eixe nom al seu negoci. Just al costat teníem a Emilio Estruch, Garrofeta, que venia tota classe de llepolies, fruits secs i fruita del temps. 197


Francisco Garcia Liern, Paco el del forn i la seua dona Mari Carmen Pérez davant l’antic forn de Camps.

Molt a prop junt a l’edifici de la TASA habitava Carmen la Trencabarrals, Sauret Carbó el de les Bicicletes, un espardenyer conegut com a el Cóixo i la botiga de grans de tota classe i d’ultramarins d’Antonio Muñoz, el Pelegrí. Els carrers i la seua activitat humana anaven consolidant-se al voltant d’aquelles instal·lacions ferroviàries. Al carrer d’Alfaro, tenia la seua tenda-taller, Paco el Rellotger, a la cantonera amb Magistrat Català junt al bar Rosales, encara que vivia al carrer de Sant Tomàs. També residia Pepito Hernàndez, el Sàbio, que era emprenedor i va ser fundador de la fàbrica de construccions metàl·liques Ferromar a Llocnou de Sant Jeroni. Al carrer de Colom, vivia Marieta la Vinagra. Al carrer del Canonge Manjón residia Vicent Moncho, Tierra-Santa, malnom assignat al faller i treballador de Cartonajes Unión, degut a que ell que era de Beniarrés, sempre deia que aquelles terres de l’interior eren Tierra Santa. Al carrer del Pare Pasqual Català, estava el taller de ballestes Blaiet, on treballava Blai Peiró, Blaiet i Toni Vivens, el Rullo, de Benipeixcar.

També hi vivia Maria la Mellà, l’home de la qual feia taulells al carrer del Cardenal Cisneros. Les Quinteres, eren dos germanes de família Vilaplana casades amb dos germans. I Pitet, José Maria Àngel, nadador i esportista exemplar, que tenia una tenda de materials de construcció i venia taulells hidràulics. Restant la via central del barri, la de Magistrat Català on en la part més a prop de l’estació, estava gran part de l’activitat comercial del barri, com el forn de Camps, que després portaria Paco, el del Forn i la seua dona Marina. Paco, també conegut com a Parrús, fou cèlebre com a colombaire, el seu colomer era el més famós de tota Corea. També hi havia la barberia de Cola, el bar de Mosca, que portava Pompilio, posteriorment l’amo del bar l’Estrella. La botiga de Tiua, de Conxitiua, on venien cabassets, cistelles i cordes. A més hi vivia Andrés Martí, Petaca, comerciant al Marroc. Sense oblidar a Ismael el Negus, corredor dedicat a la compra i venda d’animals, recordat pel seu caràcter, com a amant de la gresca i per la colla que feien amb Onassis i el Lexerito. El Negus tenia un fill, Trencabarcos, donat que havia estudiat enginyeria naval i que fou azafato. També hi vivia la tia Calabuja, que venia guano al carrer del costat, el de Sant Tomàs.


L’HORTA DE COREA En aquells anys, l’eix de Magistrat Català entre el magatzem de Juan Olaso més al nord, –cantó a Lope de Vega, on vivia l’encarregada del magatzem, Isabel la Conya– i el de Cañada pel sud, era ben farcit de cases de camperols i marcava clarament la diferència entre la Corea ferroviària i l’horta de Corea. Allí, en aquell carrer, vivien Consuelo la Gepa, Maruja la Petaca, i Timoner, taxista de família de camioners, que era l’home de confiança de Petaca. Però també estava el molí dels Malacara, de la família Miret, on hui està la residència per a majors Maria Immaculada de les Obreres de la Creu, i just un parell de cases més al sud, cantonera al carrer de Cervantes vivia la tia Garretes i la seua filla Isabel Cano, propietària dels mítics cines Avenida de Beniopa i Boston del carrer de Calderón de la Barca. El carrer del Beat Joan de Ribera, en aquells anys en que encara no havia estat canonitzat com a sant, era conegut com al carrer de la Bamba, donat què al cantó amb l’avinguda del Grau estava la tenda de la Bamba. Certament era un carrer singular. Allí residia Gonga el famós teatrer, centre de mil activitats. També l’Estanquer, de família Moragues. Maria de la Padrina, per ser la padrina de les andes de la festa del carrer. La tia Dolores l’Olivera, que venia olives al per major i la seua filla Cristina Vidal l’Olivera. Cucart, que va ser alcalde del barri i tenia un camionet, amb el qual feia obra social emportant-se els xiquets d’excursions a Cullera. Cabrera, home ceguet que feia d’organista a l’església dels Jesuïtes, tocava l’acordió i animava els balls. També el seu germà Pepe Cabrera el Practicant. Rosario la Coixa, dona ben vehement. Maruja la Castellana, que servia en una casa del carrer i la seua família portava la Polleria La Granja de la plaça de l’Escola Pia. Elvira la Gerarda, coneguda així per ser la dona de Gerardo. La Mentirosa, que davant d’un problema familiar on ella afirmava una cosa, es va demostrar que no era veritat. La Vaquera, degut que tenia vaqueria a casa i provenien de l’alqueria de Just. I també la Bonya. Al carrer de Cervantes estava la botigueta de Consuelito

la de Camps, just al costat del forn de Camps. Al carreronet de la mateixa via, la perruqueria de Teresa la Guapa i el seu fill Pep el Pirulo. Seguint el carrer de Cervantes, el bar de la Naba i la botiga d’ultramarins de Roberto Martínez, el Nap. El magatzem de la Sanxa, Conxa Sancho, –on la Cendra era la seua encarregada– o la botiga de Carmeta, també coneguda com la de Carmen la Ullota, donat que eixe era el seu sobrenom de procedència de Benipeixcar. També vivia Rafa Flores, provinent del carrer de Sant Bernat, i que treballava d’administratiu al port de Gandia. I el faller Paco Olcina, Nevera, donat que es dedicava a la refrigeració. A les cases junt al riu del carrer de la Barraca, actualment prolongació del de Cervantes, vivia Bautista Serra el Negre, que era pintor especialista en pintar vidres, i Maria la Negra, de família Escoto; també Carmen i Escolàstica la Paraigüera, de família Estruch. Molt a prop, a la vora del riu, treballava fent taulells, el Cerer, que a més era llaurador. Al carrer de sant Tomàs de Villanueva, trobàvem al tio Jordi el Lletero, de família Escrivà provinent de Beniopa, a Jordi i Ernesto, els de la Vaqueria, donat que tenien vaques i venien llet a casa. Ximo Caracuel, que era taxista i de la família dels tartaners. Rafael Arbona, el Practicant. Jesús de Macama que era obrer. Paco el Niquelador, que provinent d’Alcoi, va ser un dels creadors de Bronces Jordà. Toni la Cari, de família Ballester de transportistes, que va tindre un final tràgic. Vicent Xulvi, procurador de l’empresa Rústiques. José Mª Tarrasó Garcia, qui va ser el darrer alcalde republicà de Gandia fins al 1939, conegut com a de Culiana, que provenien de Vilallonga. També vivia Enrique Rufat Estarelles, conegut com a Petròlio, home de camions, motos i sobretot de carreres. I el Blanquillo, Francisco Pérez Gomar, carrosser i ben conegut com a benefactor donant de la caseta i terrenys inicials del Preventori infantil del Real de Gandia. Però on hi havia un nucli curiós era prop d’on està el bar l’Estrella, al cantó de Magistrat Català amb Tirso de Molina, aquest darrer carrer estava tallat per un hort i un xalet de Roseta Mayor, la d’Esteve, i era un carrer molt curt i amb uns casupets molt primaris. Allí, tots junts, vivien els Pocotrigo, que portaven el bar l’Estrella, la Pobriua, el tio Puça i els tartaners Patrals, tots dos de família Matoses, Toni Grimal,

199


conegut també com a Toni la Cucaratxa, Tarsan, la de la Punyalà, i la Ratolina. A poqueta nit s’organitzaven unes baralles monumentals. Des del centre de la ciutat, socarrons, deien que arribar allí era com clavar-se en la guerra de Corea. Tot aquell nucli en expansió tenia unes vores. Conforme ens allunyàvem cap al Grau, on hui està la caserna de la Guardia Civil, vivia en una caseta Isabel la Culabrana, prop d’allí treballava com a escaiolista a Decoraciones Gandia, Francisco Bertó Chova, Sarpall, que va ser president de la falla del Jardinet. A l’avinguda del Grau, residia Verbena, de família Sabater, dedicats a les cavalleries i al transport de materials de construcció i que portava aquest renom degut a que tenia una alqueria a l’horta, ben recordada per les festes que es feien; on hi havia una planta verbena ben esplendorosa i florida. També hi vivia Rosa la Blaia, Maria la Fustera i Maria la Saqüena. Estava el forn de Cassola, i Amparito la Xocolatera, amb la seua fabriqueta de xocolate de bollo, Bellver. Al carrer de Mossèn Moragues hi vivia Vicent Juan, Foca, que era també faller. Al carrer de Calderón de la Barca, prop del carrer de Xeresa, vivia el Catedràtic, que era Enrique Garcia, electricista d’automòbils i gran faller de Corea. I a la mateixa zona de l’altra vora de la carretera de València, el Xatet, de llinatge Ferrer, amb un taller de reparació de cotxes. Hem citat a moltes persones i personatges i Corea en té uns quants més, encara que no hem pogut situar-los al mapa físic. Els testimonis anomenen a el tio Barsa, Eustàquio Cap de carrer, el Cigró, que era llaurador, el Coto, la Desmontable, el tio Esgarrasacos, Ferreret, Eugenio Micó l’Apuntaor, faller i teatrer, persona assaonada i amb una lectura i pronúncia perfecta per a les tasques d’apuntar en les obres de teatre. El Guagua, que era faller, Paco Cardona el Mallorquero, que cobrava factures per les cases i venia mallorques al Mercat Municipal en una cistella. De Merat, Pacalo, Paloma que provinent del Grau, era xofer de la Marina. Rinconer que era portuari, el Sabut, Salvadora la Seca, la Valenta, el tio Groc, que feia enfilats i visc per agafar cagarneres, i la Xurra.

El Roig i Pepe, Panxo. Falla Corea 1950.


La mateixa oralitat viva recorda amb afecte, que tota aquesta gent vivia i treballava com si foren un poble. Als anys 50 dels segle passat, era prou corrent escoltar a famílies que encara deien <<me’n vaig a Gandia, vinc de Gandia>>, com si Corea no fora Gandia. Però de la mateixa manera que hem recordat el xalet que tallava el carrer de Tirso de Molina, al bell mig del carrer de Lope de Vega hi havien uns camps de tenis privats. El desenvolupament urbà de la zona del nord vindria prou després. I en un ambient de febril activitat, la festa no podia ser absent i festes de carrer com les del Beat Joan de Ribera, eren de les més sonades a tot el barri i a tota la ciutat. A més els moros i cristians eren les festes pròpies, els fallers feien les despertades amb trabucs i amb total autoritat es divertien tombant a trets de trabuc les banderetes que ells mateixos havien penjat en rastres als carrers. D’aquella germanor afloraria el tan arrelat món faller de Corea i les seues falles. I en això estan. No vull acabar sense deixar de citar la part essencial dels informants, testimonis vius, encara que lamentablement alguns ja ens han deixat. Amb la seua memòria han posat nom i vida als carrers del seu barri i han contribuït a reunir una part del seu patrimoni lingüístic. En són: Vicent Rubiols Aparisi, Pasqual Molina Faus, Encarna Estruch Ruiz, Concepción Muñoz Ibàñez, Asunción Marzal Magraner, Enrique Mañó Tomàs, Facundo de Sanfélix Muñoz, Juan Martí Serra i els germans Carmen, Manolo i Mercè Boronat Flores. Tots feren un exercici impagable de retrospectiva i han extret allò que visqueren de la seua pròpia maleta de la vida. Gràcies a totes i a tots. Tot plegat, un conjunt de vivències i personatges que mantenien l’esdevenir de Corea com el de qualsevol poble i això genera personalitat, la que honora el barri.

de l’arxiu fotogràfic de Suso Monrabal.

201


COMISSIÃ&#x201C; Falleres majors Executiva Premis 2018 Foto oficial 2018 Cens faller 2019


Falleres majors 2019 Fallera Major: Laura Puig Martí Fallera Major Infantil: Júlia Perles Moncho

Comissió


205


Executiva Executiva 2019 Cens falla gran Cens falla infantil

Comissiรณ


Executiva 2019 President: Sergio Escrivà Chova Sot-president: Natxo Franco Navarro Sot-president econòmic: Rafa Gregori Pascual Secretari: Quique de Sanfélix Brotons Sot-secretari: Mireia Morant Romaguera Tresorer: Oscar Ferrairó Reig Comptador: Pablo Laporta Frasquet Delegat de festes: Carles Morant Romaguera Sot-delegat de Festes: Kiko Lloret Blasco Loter: Rafael Gregori Cervera Sot-loter: Andrés Verdú Martí Delegada de dones: Mª José Alcazar Tébar Sot-delegada de dones: Mª Pilar Ibañez Puig Delegada d'Infantils: Paula Abargues Carbó Representant Junta de Districte de Corea: Salvador Gregori Cervera Delegats Federació de Falles: Sergio Escrivà Chova, Quique de Sanfélix Brotons i Carles Morant Romaguera Delegat de relacions públiques: Adrián Muñoz Montaner Delegats d'emissió i informatiu: Borja Abargues Carbó i Diego Rufat Melo Publicitat: Paco Bonet Canet Delegada del llibret: Lolín Serralta Martí

Delegació del llibret: Lolín Serralta, Eduardo Montoro, Paco Bonet, Manolo Boronat Delegat xarxes socials: Manolo Boronat Llorca Delegat d'arxiu: Santiago Peiró Tarrasó Delegades de cavalcada major: Aida Morant Rodríguez Delegada de cavalcada infantil: Liliana Fuster Moragues Delegada artística: Esther Moragues Castelló Delegat de jocs: Lluís Orengo Castelló Delegada truc femení: Paqui Cardona Cerezo Delegat truc senior: Adrián Muñoz Montaner Delegada de bac: Marián Morant Sendra Delegat de casal: Carles Morant Romaguera Delegat de monument major: Borja Abargues Carbó Delegat monument infantil: Borja Abargues Carbó Delegat de grúa: Juanlu Bañuls Alborch Delegat de plantà: Juanlu Bañuls Alborch Delegats de cremà: David Bañuls Alborch, Toni Pérez Costa, Fernando Abargues Blasco i Juanlu Bañuls Alborch Delegat de transport: Fernando Abargues Blasco Delegats de Xiringuito: Facundo de Sanfélix Brotons i Toni Pérez Costa Delegat d'estandart: Paquito Pérez Almiñana Coheter: Fernando Abargues Blasco

207


Cens de la falla major 2019 Abargues Blasco, Fernando Abargues Carbó, Borja Abargues Carbó, Paula Abargues Gea, Alfredo Alborch Cháfer, Antoni Alcázar Tébar, Mª José Aparisi Belenguer, José Luís Aparisi Vivó, María Aragón Ortega , Esther Arcos Aranda, Sonia Ases Espí ,Rosa Avellà Terentí,Vicent Ayoroa Gasser, Favio Bañuls Alborch, David Bañuls Alborch, Empar Bañuls Alborch, Joan Lluis Bañuls Pérez, Berta Bañuls Pérez, Elena Bañuls Serra, Mª Dolores Bañuls Tro, Joan Barber Vila, María Bergaz Zamora, Diego Bertó Boscà, Laia Bertó García, Vicente Bertó Illueca, Carlos Bonet Canet, Francesc Boronat Llorca, Manolo Boronat Seguí, Fernando Boscá Sanfélix, Marisa Boscá, Natalia Bosch Melo, Rosa Broseta Pla, Rosalía Brotons Olcina, Empar Buchó Piqueras, Laura Cabanilles Martí, Marcos Cabanilles Sendra, Gema Cámara Bernal, Alba

Comissió

Carbó Miñana, Reyes Carbó Moncho, Sonia Cardona Cardona, Mª Angels Cardona Cerezo, Mª Josep Cardona Cerezo, Paqui Carretero Sáez, Inma Carretero Sáez, Juanma Castellá Lloret, Lorena Castelló Martínez, Enrique Chova Boluda, Marta Chova Vila, Cristina Climent Gomar, Carmina Climent Martínez, Oscar Climent Sanz, Jose Pedro Colubi González, Kristel Cortés Juan, Eva de Sanfélix Brotons, Alberto de Sanfélix Brotons, Enrique de Sanfélix Brotons, Facundo de Sanfélix Muñoz, Facundo de Sanfélix Romero, Nicolás Domenech Barranca, Vicente Enguix Denia, Josep German Enguix Gomar, Germán Enguix Gomar, Sergi Escrivá Bañuls, Carlos Escrivá Barón, Josep Escrivà Blay, Sofia Escrivá Chova, Pau Escrivá Chova, Sergi Escrivà Galiano, Rafa Escrivá Monzó, Mª Pilar Escrivá Rodriguez, Mar Escrivà Romero, Amelia Escrivá Tomás, Mari Lola Estruch Bañuls, Eva Estruch Bañuls, Paula

Estruch Sarrió, Pilar Faus Gregori, Paula Faus López, Joan Felis Bertó, Vicent Fernández Bermúdez, Juan Fernández Grimalt, Jorge Nicolás Ferrairó Perales, Maria Ferrairó Tovar, Alba Ferrairó Reig, Oscar Ferrer Fitor,Borja Ferrer Ivars, Pere Ferrer Millet, Miguel Ángel Ferri Mascarell, Maria Fitor Vilaplana, Marisa Franco Company, Sara Franco Navarro, Natxo Franco Revuelta, Empar Frasquet Vidal, Josefa Teresa Frasquet Gonzalez, Roman Fuster Burguera, Eustaquio Fuster Moragues, Liliana Gadea Boix, Telmo Galán Sánchez, Paqui Garcia Escrivá, Javier Garcia Escrivá, Mª Jose Garcia Figueres, Vicente Garcia Galan, Paula Garcia Liern, Isabel García López, Mari Carmen Garcia Marí, Fredu Garcia Mateos, Blanca García Moncho, Eva Garcia Moncho, Ximo García Moragues, Borja García Moragues, Carmina García Morant, Camilo García Moratal, Sandra

García Moratal, Teresa García Polop, Jordi García Ribes, Mª del Mar García Sarrión, Beatriz Gomar Peiró, Ana Mª González Sánchez, Vanessa Granados Mafé, Rosa Gregori Cervera, Rafael Gregori Cervera, Salvador Gregori Lloret, Victor Gregori Pascual, Rafael Gregori, Carmen Gregori, Mary Ann Ibáñez Puig, Mª Pilar Insa García, Justo Insa García, Marina Isabel Jiménez Carranco, Emilio Jiménez Carretero, Aida Jiménez Carretero, Lidia Jordá Fornés, Kico Jordá Tormo, Jorge Jordá Tormo, Kico Julio García, Vicente Laporta Benedito, José Luís Laporta Frasquet, Pablo Eugenio Lena Rubio, José Lerma Escrivà, Paula Lerma Gadea, Begoña H. Lerma Gadea, Domingo R. Lloret Blasco, Francisco Javier Madrigal Borja, Raquel Marcos Muñoz, Marta Marín Marzal, Lidia Martí Cabanilles, Gema Martí Gadea, Mª Lola Martí García, Jesus Martí Gavilá, Jesús


Martí Serra, Joan Martin Clos, Josep Martínez Aparisi, Blanca Martínez Ibáñez, Héctor Martínez Ibáñez, Hugo Martínez Martínez, Josep Ramon Martínez Peiró, Iolanda Martínez Peris, Salud Martínez Ribes, Joan Martínez Ribes, Vicent Martí-Serra Part, Cristina Martí-Serra Part, Joan Mascarell Escrivá, Laura Mascarell Garcia, Josep Lluis Mateo Bover, Isabel Matoses Boscá, Francisco Mayans Fernández, Paquita Mayor Cortés, Josep Mayor Ochoa, José Melo Morant, Esther Melo Morant, Inma Melo Morant, Reme Melo Morant, Sarai Mengual Navarro, María Mengual Navarro, Paula Mestre Donet, Carles Manel Micó Granados, María Micó Granados, Miguel Micó Marzal, Miquel Milvaques Faus, Lorena Milla Mateo, Paula Miñana García, Aïda Miñana García, Hèctor Miñana Peiró, Quique Miñana Segura, Joan Vicent Miñana Segura, Lara Mira Morant, Ana

Mira Morant, Marta Mira Perelló, José Francisco Molina Faus, Pascual Montero Sancristóbal, Laura Montoro Algaba, Eduard Moragues Castelló, Esther Moragues Fort, Mª Lola Moragues Mestre, Mª Carmen Moragues Palma, Ester Moragues Palma, Silvia Morant Esparza, Alicia Morant Francés, Mª Dolores Morant Morant, Remei Morant Rodríguez, Aida Morant Romaguera, Carles Morant Romaguera, Mireia Morant Sendra, Marián Moratal Climent, Teresa Moratal Valls, Lucía Moratal Valls, Paula Morcillo Cabanilles, Laura Moreno Borrás, Nuria Moreno Parra, Valeria Muñoz Melo, Amparo Muñoz Melo, Rosa Muñoz Montaner, Adrian Muñoz Moragues, Jordi Nàcher Puchades, Alba Gemma Nieto Canet, Natalia Olcina Sendra, Mª Angels Orengo Castelló, J. Lluis Orengo Castelló, Jesus Orengo Morant, Arantxa Ortiz Arce,Jose Ortiz Novejarque, Belén Palma Quiles, Gloria Part Vidal, Cristina

Peiró Alcázar, Ivan Peiró Alcázar, Jorge Peiró Aparisi, Gema Peiró Gregori, Cayetano Miguel Peiró Pelayo, Lucia Peiró Tarrazó, Santiago Pelayo Melo, Mª del Rosario Penades Alborch, Mónica Perales Perelló, Suni Perello Ventura, Luisa Maria Pérez Almiñana, Amparo Pérez Almiñana, Francesc Pérez Carbó, Marién Pérez Costa, Antonio Pérez Morant, Borja Ponsoda, Nicolás Antoine Quiles Molina, Pepa Ramirez Garcia,Alicia Ramis Miguel, Anna Mª Ribes Broseta, Mara Ribes Broseta, Mariví Ribes Escriva,Jose Samuel Ribes Ibáñez, Salvador Rodrigo Córdoba, Javier Rodríguez Bosch, Águeda Rodríguez Bosch, Mireia Rodríguez Millet, Fernando Rodríguez Navarro, José Miguel Roig Soria,Carmen Roig Soria,Carola Romaguera Bertó, Suni Ros Bolta, Ana Rovira Llorens, Salvador Rovira Moncho, Berta Rovira Moncho, Lydia Rufat Melo, Diego Rufat Moragues, Alfons

Ruíz de Gordejuela, Pura Ruíz Sanmateu, Borja Sabater Martínez, Arantxa Sabater Martínez, Verónica Sánchez Gardiño, Mª Carmen Sánchez Sánchez, Susana Sancho Sesé, Alejandro Sanfélix Fornés, Cristina Sanfélix Moreno, Sofia Sapena Valdés, Carmen Savall Martí, Andrea Seguí Romero, Joaquín Segura Blay, Alberto Segura Fort, Rosa Serralta Fuster, Antoni Vicent Serralta Martí, Mª Dolors Timoner Cuquerella, Blanca Todolí Vidal, Juanjo Tormo Gregori, Isidre Tormo Mullor, Carmina Tormo Olcina, Elena Torres Olcina, Marta Torrubia Vivó, Verónica Tro Padilla, Alejandro Tro Padilla, Verónica Valls Álvarez, Inma Verdú Martí, Andreu Vila Castellá, Ausias Vila Castellá, Iris Vila García, Elisa Vila Montaner, Ignacio Villar López, Izar Vivó García, Susana Xaixo Pérez, Raquel

209


Executiva Infantil 2019 President: Manel Boronat Moragues Sots-president: Jordi Muñoz Faus Delegat de Festes: Miquel Boronat Moragues Tresorer: Marc Ortiz Perelló Loter: Rafa Olaso Timoner Secretari: Enric de Sanfélix Colomina Sots-secretari: Evan Arlandis Melo Delegat de jocs: Guillem Escrivà García Delegació de festes: Martina Gadea Fuster, Roser Gadea Fuster, Adriana Gadea Fuster, Maria Ribes Sanfélix, Carlota Gomar Ferri, Mar Muñoz Faus Delegació de cavalcades: Cesc García Morant, Maria de Sanfélix Colomina, Jorge Ferrairó Tóvar, Martina Gregori Moreno, Marta Laporta Sabater, Joan Arlandis Melo, Maria Fernández Morant Delegats Llibret: Marc Bergaz Serralta i Laia Bergaz Serralta Delegada Monument Infantil: Candela Franco Sanchís Delegades artístiques: Carmen Jordà Tormo, Claudia Bañuls Martínez, Mireia Martí García, Alba Rodrigo Lerma, Mireia Rodrigo Lerma

Comissió


Cens de la falla infantil 2019 Abargues Buchó, Sira Abargues Buchó, Vega Alfonso González, Dalia Arlandis Melo, Aitana Arlandis Melo, Evan Arlandis Melo, Joan Arlandis Melo, Olivia Avellá Roig, Thiago Avellá Roig, Tomeu Ayoroa Rubio, Ainhoa Ayoroa Rubio, Favio Bañuls Caselles, Joan Bañuls Caselles, Naira Bañuls Estruch, Jorge Bañuls Martínez, Claudia Barberá Camarena, Gal·la Barberá Camarena, Marta Bergaz Serralta, Laia Bergaz Serralta, Marc Bertó Bosca, Andrea Bertó Bosca,Pau Bertó Moragues, Aaron Bertó Moragues, Ian Bohigues Soto, Alba Bonet Moreno,Claudia Boronat Climent, Blanca

Boronat Climent, Ferran Boronat Moragues, Manel Boronat Moragues, Miquel Bou Moratal, Aimar Bou Moratal, Lucas Burguera Abargues, Mara Burguera Abargues, Leire Cardenas Rufat, Sergio Carretero García, Carla Clar Montoro, Mauro Clar Montoro, Roman Climent Roig,Hugo Climent Roig,Paola de Sanfelix Colomina, Enric de Sanfelix Colomina, Maria de Sanfelix Romero, Aitana Escrivá García, Guillem Escrivá Lopez Joana Faus Milvaques, Altea Faus Milvaques, Didac Fernández Morant, María Ferrairó Tovar, Jorge Ferrer Fitor, Nicolás Franco Sanchis, Candela Frasquet Ases, Roman Gadea Fuster, Adriana

Gadea Fuster, Martina Gadea Fuster, Noel Gadea Fuster, Roser Garcia Galan, Fredu Garcia Morant, Cesc García Ramis,Joana Gomar Ferri, Carlota Gregori Moreno, Martina Gregori Ferrer, Daniela Insa Xaixo, Marta Jiménez Rovira, Marc Jordá Tormo, Carmen Laporta Sabater, Marta Legon Calero, Melanie Lerma Escrivà, Ines Lerma Escrivà, Nicolás Martí García, Mireia Martinez Alborch, Juan Miguel Martinez Saiz, Maria Matoses Ramis, Fran Mayor Cortés, Lara Mestre Carbó, Carla Mestre Carbó, Oscar Miralles Perez, Aisha Moltó Julio, Carmen Moltó Julio, Gonzalo

Morant Just, Irene Moreno Cortés, Sara Muñoz Faus, Jordi Muñoz Faus, Mar Nieto Moragues, Mauro Olaso Timoner, Rafa Ortiz Perello,Marc Peiró Bañuls, Daniel Peiró Blanes, Carlos Ribes Sanfélix, Alejandro Ribes Sanfélix, Maria Rodrigo Garrigós, Angel Rodrigo Lerma, Alba Rodrigo Lerma, Mireia Rodríguez Melo, Alba Rodríguez Melo, Aleix Rufat Miñana, Gal.la Sanchez Ferra,Uxue Seguí Martínez, Cayetana Soler Tormo, India Soler Tormo, Olivia Torres Melo, Lourdes Vilaplana Sendra, Marc Vilaplana Sendra, Pau

211


Premis 2018

Recompenses falleres

18º Festival Infantil Finalista Malva 5º Informatiu 3º Portada 3º Llibret 15º Generalitat 2n Joan Climent 1er Joan Climent Escena ecològica Secció Especial Millor Ninot Infantil Secció Especial Ninot Indultat Infantl 2n Premi Monument Infantil 3er Premi Monument Major *

Gesmil D'or: Teresa Uceda Carrión Óscar Climent Martínez Mary Ann Gregori Alberto de Sanfélix Brotons Enrique de Sanfélix Brotons Facundo de Sanfélix Brotons Gesmil d'Argent: Raquel Xaixo Pérez Justo Insa García Marina Isabel Insa García Blanca Martínez Aparisi

(* a tancament de l'edició d'aquest llibret)

Escuts D'or: Pepa Quiles Molina María José Alcázar Tébar Escuts d'Argent: Pablo Escrivà Chova Bea García Sarrión Saray Melo Morant Susana Sánchez Sánchez Carles Morant Romaguera Isabel García Liern Eva Moncho García Comissió


213


Col.laboradors


Carrer Magistrat Català, 11 - 46701 GANDIA - Telefón: 962 829 130

Col·laboradors


217


Col¡laboradors


219


Col¡laboradors


221


Col¡laboradors


223


Col¡laboradors


225


CONSTRUCIÓN Y REHABILITACIÓN DE EDIFICIOS Administración

Col·laboradors


227


Col¡laboradors


229


Col¡laboradors


231


Col¡laboradors


233


CLIMATIZACIONES / ENERGIAS RENOVABLES / ELECTRICIDAD Parque de la Estaci贸n, 32-11 路 Tfno. 96 204 17 00 路 medisol@climatizacionesmedisol.es

Tfno. 96 296 06 30 - Gandia - javier.mengual@meving.com

Col路laboradors


235


Col¡laboradors


237


Col¡laboradors


239


Col¡laboradors


241


Col¡laboradors


PASSEIG NEPTÃ&#x161;, 65 - Platja de Gandia

243


Col¡laboradors


245


Col¡laboradors


247


Col¡laboradors


Duc Alfons el Vell nยบ 16 46701 GANDIA (Valencia) TEl. 96 287 73 44 - Tel / Fax 96 287 37 84 www.elducdelasort.es

249


Col¡laboradors


251


Magistrado Català, 24 Teléfono 96 287 38 58 GANDIA (Valencia)

Col·laboradors


253


Col¡laboradors


255


Pedro Ferrer Salort

Murs de pedra Ferrer Treballs de mampostería amb pedra natural: Murs de contenció, Xapats i forrats de pedra, ximeneies, pilars, arcades…

Muros de piedra Ferrer 619 44 02 93 660 83 52 18 pedro.ferrer66@gmail.com murosdepiedraferrer.com

Col·laboradors


257


Magistrat Català, 11 · GANDIA (Valencia)

Col·laboradors


259


PRODUCCIONESPRODUCCIONES PRODUCCIONES SONIDO E ILUMINACIÓN PROFESIONAL SONIDO E ILUMINACIÓN PROFESIONAL SONIDO E ILUMINACIÓN PROFESIONAL PRODUCCIÓN DE EVENTOS PRODUCCIÓN DE EVENTOS

PRODUCCIÓN DE EVENTOS

Alquiler de equipos de sonido e iluminación profesional, Alquiler de equipos de sonido e iluminación profesional, convenciones, conciertos, presentaciones, convenciones, conciertos, presentaciones, eventos Alquiler eventos de equipos de sonido e iluminación profesional, corporativos y sociales, orquestas, discomóviles, todo tipo conciertos, de corporativoseventos y sociales, orquestas, discomóviles, todo tipo de convenciones, presentaciones, infraestructuras para el espectáculo,corporativos estudio de grabación. infraestructuras espectáculo, estudio de grabación. y sociales, orquestas, discomóviles, todopara tipoelde

infraestructuras para el espectáculo, estudio de grabación.

TELF : 639 386 389

admin@avatarproducciones.com

TELF : 639 386 389

Col·laboradors

TELF : 639 386 389

admin@avatarproducciones.com

admin@avatarproducciones.com


Reservas: 659 552 288 / 608 804 694 Plaza Prado, 22 / Gandía / Valencia

TODOS LOS DOMINGOS PUCHERO VALENCIANO

261


Col¡laboradors


La falla com la vida és una metàfora continua. Gràcies a las persones que heu fet possible aquest projecte. Delegació llibret 2019

263


Historia vero testis temporum, lux veritatis, vita memoriae, magistra vitae, nuntia vetustatis La història Ês de fet el testimoni dels temps, la llum de la veritat, la vida de la memòria, la mestra de la vida, la missatgera de l'antiguitat. (Ciceró)


UNA DE LA

' '

o N

'-

/\ET A 10 R A 1,

�i�--

<z <�

UNA MÉlaFOR9 DE 19 VIDA

ou Q\JI NO TI:

f\rílORIA NO ¡,A

wl 110 rt

r\Ef\OR1A 110 l'il

t!l'ST◊Rlfl

la tena la

6us(4ot ,� llum .. �..,.,,:;.

< 1

POETi(fl

De

füwor va

na ixet

1

[)E

UNA MÉlaFORQ DE 19 VIDA

�ISTORlA

¡¡_mb fot�4 V�

c�éixe'.r

:5 ,_

<� <C) <� c., < <...J <...J <...J i,L,

¡i..

� C) 4l � c:i ...J ...J

.Á�/- enceKla<\, pet l'in6n� la llavot va tenaixet

LLIBRET COREA 2019

�--1"

Profile for llibretcorea2019

LLIBRET SAGRADA FAMÍLIA COREA 2019  

UNA METÀFORA DE LA VIDA

LLIBRET SAGRADA FAMÍLIA COREA 2019  

UNA METÀFORA DE LA VIDA

Advertisement