Page 50

deu bolets. Ells no sabien quins bolets eren, però van decidir menjar-se’ls perquè tenien molta gana. Els bolets que es van menjar eren reigs bords. Al cap d’una estona els va començar a fer mal la panxa, i com que ja eren les dotze de la nit, van decidir buscar algun lloc per passar-hi la nit. Van trobar una cova i s’hi van quedar. L’endemà els policies, bombers, els tutors i tutores i els pares els van anar a buscar pel bosc; després de buscar-los una bona estona, els van trobar. Tothom que era allà es pensava que eren morts, però només estaven adormits. El mateix dia es van despertar, però van estar un dia ingressats a l’hospital. Quan van arribar a casa van anar de seguida a dormir. Van aprendre moltes coses, però les més importants per a ells eren: - Que no s’han de distreure quan van amb grup a algun lloc. - Que no es poden menjar cap aliment que no saben què es i que no coneixen.

50

L’escalada a l’Everest Ferran Alemany Hi havia una vegada tres amics que eren aficionats a l’escalada de muntanya. El més gran era en Jordi, que també era el més atrevit i el més valent. En Pere era molt intel.ligent, i controlava tots els cims del món. L’Arnau era el més petit de tots, i també el més poruc, però sempre estava content i no s’enfadava mai. La tria del cim que volien escalar va ser molt complicada, perquè en Jordi era l’únic que tenia ganes de pujar un cim de més de vuit mil metres. Primer, en Pere no hi estava d’acord, però en Jordi el va convèncer. L’Arnau encara no n’estava gaire segur i no volia baixar del burro, i li van haver d’oferir un bon plat de macarrons, el seu menjar preferit. Ara ja estaven tots d’acord; només calia triar la muntanya. En Jordi va començar a dir noms: el K2, l’Everest... i quan encara no els havia acabat de dir, tots dos van dir: -Ja ho tenim pensat, cap a l’Everest falta gent! El viatge va ser molt dur, però va valer la pena pel paisatge que s’hi veia. Al camp base van estar-hi unes quantes setmanes per acostumar-se a la falta d’oxigen. El dimarts dia tretze van començar a fer l’ascensió al camp 1; allà hi van descansar un dia, perquè era molt cansat caminar a aquelles alçades. El dijous dia quinze van emprendre la pujada cap al camp 2: encara faltaven set camps d’alçada per arribar al cim de l’Everest. Per l’alçada on es trobaven, cada cop els era més difícil respirar, i per això varen posar-se màscares amb bombones d’oxigen. El dia vint-i-tres eren al camp 9, només els faltava la darrera ascensió. Si aconseguien superar-la estarien al sostre del món i haurien aconseguit aquell somni de pujar l’Everest. L’ascensió va ser molt lenta i cansada, tots tres estaven encordats i només els faltaven vint metres per fer cim.... deu metres.... cinc metres.... Per fi ho havien aconseguit !!!!! Quina alegria !!! L’Arnau va agafar la seva càmera fotogràfica per immortalitzar el moment i en Pere va treure la senyera per fer-se la foto tots tres junts i així entrar a la història de les ascensions a l’Everest.

Ull blau 65  

Revista interna dels alumnes d'educació infantil i primària del col·legi Sant Miquel 2009

Ull blau 65  

Revista interna dels alumnes d'educació infantil i primària del col·legi Sant Miquel 2009

Advertisement