Sant Jordi 2017. Alétheia. Mirall d’una obra disgregada by Publicacions Col·legi Sant Miquel dels Sants. Vic

AlĂŠtheia. Mirall dâ&#x20AC;&#x2122;una obra disgregada / Sant Jordi 2017

Alétheia. Mirall d’una obra disgregada. Sant Jordi 2017 Han col·laborat en la selecció de textos i d’il·lustracions gràfiques: Per a les etapes d’infantil i primària: En representació dels pares i mares: Marta Masramon i Homs; Marc Mussons i Torras; Lídia Soler i Riera; Jordi González i Garcia. En representació del professorat: Montse Constansó i Farré; Núria Esteras i Fernández; Roser Grifell i Trullà; Laura Oliva Gallach, Montse Serrat i Palma. Correcció dels textos de primària: Sílvia Torrents i Ballús. El jurat ha estat format per: Per les etapes d’educació secundària i batxillerat: Dels textos catalans: Ceci Bertran i Cuní; Pere Bescós i Prat, Marta Borrós i Plans; Sílvia Caballeria i Ferrer; Ma Carme Codina i Contijoch; Serafí Curriu i Boixader; Vanesa Ferreres i Vergés; Isabel Jordà i Font; Anna Matas i Figueras. Dels textos anglesos: Anna Ibáñez i Mir; Marina Roig i Batiste, David Romeu i Tenas; Francesc Sallés i Pla; Mònica Vallín i Blanco. Dels textos alemanys: Astrid Dedisch i Babot. De les il·lustracions gràfiques i les fotografies: Mireia Puntí i Carner. Del disseny de la portada: Miquel Castany i Crivillers Del títol del llibre: Carla Gallifa i Terricabres De l’edició: Ma Carme Codina i Contijoch Disseny i maquetació: jaumira*vilaró Impressió: MATER Impressors Alétheia. Mirall d’una obra disgregada. Sant Jordi 2017 DIPÒSIT LEGAL: B 9980-2017

ISBN: 978-84-697-2356-2

Publicacions del Col·legi Sant Miquel dels Santa Carrer Jaume I, 11_ 08500 Vic _ T 938 861 244 Ronda de Francesc Camprodon, 2 _ 08500 Vic _ T 938 860 595 stm@santmiqueldelssants.cat www.santmiqueldelssants.cat

Índex DEL FENOMEN DE LA GUERRA A LA CULTURA DE LA PAU PRESENTACIÓ SANTJORDI 2017

11 15

INFANTIL

_P3 A

“El Cavaller St Jordi”

Marc Pujols i Casas

_P3 B

“El pare, la mare i el meu germà”

Aïda Diouf

23 24

_P3 C

“Els bolets i les flors”

Martí Rotllan i Villarrazo

_P4 A

“Anant cap a València”

Adrià Molist i Vius

_P4 B

“Amb pijama pel carrer”

Abril Salomó i Subirana

_P4 C

“La casa del drac”

Bru Parramon i Oriol

_P5 A

“La princesa i el rei són al jardí del castell de les flors”

28 29

Orobosa Igbinadolor

_P5 B

“Sant Jordi amb l’espasa”

Àlex Riera i Lauri

_P5 C

“El retrat de Vincent Van Gogh”

Salvador Blasi i Valikvanoma

PRIMÀRIA

_1r A

”Els números”

Gal·la Martínez i Vinyeta

_1r B

“La sirena i el rei”

Anna Armengol i Ibáñez

_1r C

“L’alienígena”

Àgata Mallarach i Roma

_2n A

“El príncep tossut”

Sara Martín i Mateu

_ 2n B

“El nen i la dent”

Jordi Vila i Bigas

_2n C

“El rellotge endarrerit”

Emma Martín i Mateu

_3r A

“La torradora màgica”

Laia Prat i Serra

_3r B

“Els escolans de Montserrat”

Miquelina Gorgals i Saborit

_3r C

“Els poders de gel”

Ivet Piqué i Pacheco

_4t A

“Un cavaller sense armadura (lliçó per a futurs cavallers)”

_4t B

Martí Erra i Euras

“Una formigueta que semblava fluixa”

Berta Jané i Macías

_4t C

“Un viatge dins l’armari”

Erola Vinyeta i Ferreira

_3r A

“L’ocell”

Júlia Espar i Puigoriol

_3r B

“Bombolles”

Ot Badias i Salas

_3r C

“La macedònia”

Blanca Rojas i Font

_4t A

“Els arbres”

Miquel Parareda i Tanyà

_4t B

“El tambor”

Kelly Owusu i Thompson

_4t C

“Fem una amanida!”

Laia Mallarach i Urtós

_5è A

“Les aventures de l’Hibu, la mussol” Abril Arumí i Colom

_5è B

“El sis-cents de l’avi”

Júlia Paéz i Caro

_5è C

“Atrapats per sempre”

Gina Rodrigo i Sánchez

_6è A

“La invenció per a somiatruites”

Uma Penadès i Jiménez

_6è B

“Potser no és com t’ho expliquen…” Sara Corral i Sanabria

_6è C

“La pèrdua de la corona”

_5è A

“El cargol, la femella i la volandera” Jordi Ballesteros i Vallmitjana

_5è B

“Els refugiats”

Jana Gaya i Belart

_5è C

“El meu besavi”

Júlia Evans i Calm

_6è A

“L’amor”

Joel González i Solà

_6è B

“Dolça nit”

Marta Saborit i Codinachs

_6è C

“La natura glaçada”

Maria Vinyeta i Roca

_5è A

“Para dónde nos vamos?”

Juana Cuéllar i Palacio

_5è B

“Tobby y Ika”

Hug Marín i Picó

_5è C

“Aventuras en Londres”

Martí Mas i Genís

_6è A

“El viaje de la NEI2”

Arnau Compte i Verdaguer

_6è B

“El inexplicable misterio del rubí rojo”

Maria Solans i Vendrell

72 74 77

Irene Espona i Puntí

_6è C

“Un sueño en clase”

Mariam Drissi i Autet

_5è A

“Spring”

Guillem Graell i Graell

_5è B

“The seasons”

Pau Puigcercós i Camps

_5è C

“Winter”

Pol Sanglas i Vilarrubia”

101

_6è A

“Autumn”

Ada Solé i Viladecans

102

_6è B

“Spring”

Anna Saborit i Sayós

103

_6è C

“Spring”

Belén Macías i Pérez

104

SECUNDÀRIA

100

105

_1r d’ESO

“La Festa Major”

Aniol de Ribot i Ladero

107

_1r d’ESO

“L’ocell pintat”

Joseph Andrew Grosse i Calm

108

_1r d’ESO

“La neu”

Ferran Reniu i Morales

109

_1r d’ESO

“Records d’estiu”

Clara Font i Barniol

110

_1r d’ESO

“Las tres señales”

Clàudia Reniu i Calahorro

111

_1r d’ESO

“El gran cambio”

Martí Serra i Vila

116

_1r d’ESO

“Desaparecidos...una foto y una carta”

120

Pau Orra i Godayol

Joseph Grosse i Calm

_1r d’ESO

“Kestrel”

_1r d’ESO

122

Lucía Agramunt i López de Santa María

123

_1r d’ESO

Gerard Castell i Musachs

124

_2n d’ESO

“La dona de la nit”

Bruna Alonso i Cunill

125

_2n d’ESO

“1 de desembre”

Clara Tremosa i Roura

128

_2n d’ESO

“Llegenda sobre el veritable origen de la senyera de Catalunya”

131

David Evans i Calm

_2n d’ESO

“Winter chorus”

Maria Elizabeth Grosse i Calm

_2n d’ESO

“Photograph”

Núria de Rocafiguera i Campdelacreu

133 134

_2n d’ESO

Marta Font i Valero

135

_2n D’ESO

“Tänzerin/ Ballarina”

Laura Valls i Masoliver

136

_2n d’ESO

“Kalligramm/ Cal·ligrama”

Anna Morató i Caralt

137

_3r d’ESO

“Un son a peu de finestra”

Carla Mallarach i Urtós

138

_3r d’ESO

“Esclava de la vida”

Evelyn Estrella Ferreyra i Bastidas 139

_3r d’ESO

“Grans castells”

Martí Gómez i Díaz-Pavón

141

_3r d’ESO

“Un somriure absent”

Bruna Riera i Castells

142

_3r d’ESO

“The polar star”

Anna Brusosa i Baulenas

143

_3r d’ESO

“When i’m gone”

Miquel Salamanca i Jimenez

145

_3r d’ESO

“Close your eyes”

Carla Mallarach i Urtós

146

_2n d’ESO

“Wir/ Nosaltres”

Joan Manzano i Verdaguer

148

_3r D’ESO

“Der Wind / El vent”

Maria Vivet i Masó

149

_4t d’ESO

Noah Estavillo i Bonet

150

_4t d’ESO

“Tan igual a l’home, el mar”

Clàudia Espinosa i Vila

151

_4t d’ESO

“Por a perdre’t”

Maria Anglada i Molina

152

_4t d’ESO

“Oda a Dionís”

Marta Masoliver i Bigas

154

_4rt d’ESO

“Dreaming”

Anna Ausió i Font

155

_4rt d’ESO

“My sunken memories”

Maria Bertran i Soldevila

157

_4rt d’ESO

“My place, my city, my Syria”

Yasmina Allaoui

159

_4t d’ESO

“Qu’est-ce que’on va faire?”

Berta Espona i Canal

161

_4t d’ESO

“Cette vie merveilleuse”

Arnau Dorca i Tomàs

162

_4t d’ESO

“Histoire d’amour”

Joan Canadell i Pujadas

163

_4t D’ESO

“Jetzt oder nie / Ara o mai”

Maria Anglada i Molina

164

_4t D’ESO

“Atmen / Respirar”

Clàudia Espinosa i Vila

166

BATXILLERAT _1r de Batxillerat

“Granada”

_1r de Batxillerat

“Ets un peó”

Génesis Chamadian iPanchana

169 173

i Maria Muntal i Prat Arnau Espona i Puntí i Joel Juvany i Torrescasana

174

_1r de Batxillerat

“Licem u lice”

_1r de Batxillerat

“Crits sords”

Núria Colomer i Rosell, Adina Elena 175 i Milu i Alba Ribé i Rodó Clara Pérez i Pou,

176

Oriol Palomeque i Casals

_1r de Batxillerat

“Subsuelo”

Joel Juvany i Torrescasana

_1r de Batxillerat

“La psicología del color”

Berta Codina i Belmar

179

_1r de Batxillerat

“Cuerdas en guerra”

Joana Aranda i Portús

182

_1r de Batxillera

“The Daisies on her Dresst”

Berta Codina i Belmar

183

_1r de Batxillerat

“The chocolate seller”

Olímpia Solà i Inaraja

190

_1r de Batxillerat

“The doll factory”

Oriol Palomeque i Casals

193

_1r de Batxillerat

“Ich bin glücklich / Sóc feliç”

Sara Pous i Grau

195

_2n Batxillerat

“Alétheia. Mirall d’una obra disgregada”

177

Carla Gallifa i Terricabres

198

_2n de Batxillerat “Roses Blanques”

Oriol Nebot i Molas

203

_2n de Batxillerat “Valors i filosofia de la família”

Llàtzer Barniol i Verdaguer

207

_2n de Batxillerat “Opinió pública?”

Isabel Coll i Barneto

209

_2n de Batxillerat “Avui ens hem despertat com un dia qualsevol...”

210

Ariadna Sañas i Soler

_2n de Batxillerat “Imprudències”

Isaac Macias i Guerra

211

_2n de Batxillerat “Amarrado en el puerto mi bajel…” Oriol Nebot i Molas

212

_2n de Batxillerat “Éramos tu y yo”

Anna Reig i Caballeria

213

_2n de Batxillerat “I am resilient”

Ariadna Sañas i Soler

215

_2n de Batxillerat “Charcoal pills”

Oriol Nebot i Molas

217

_2n de Batxillerat “Waiting”

Anna Reig i Caballeria

220

MOSTRA DE TREBALLS ARTÍSTICS _1r d’ESO

Interpretant “El vell guitarrista” de Pablo Picasso

_1r d’ESO _1r d’ESO _1r d’ESO

228

Clara Liañez i Maugars

Interpretant “El caminant sobre un mar de boira” de David Friedrich

227

Joseph Andrew Grosse i Calm

Interpretant “La Gioconda” de Leonardo da Vinci

223

229

Aniol de Ribot i Ladero

Interpretant “Noies a la finestra” de Esteban Murillo

230

Lucía Agramunt i López de Santamaria

i Judit Alcoba i Salat

_1r d’ESO

Mariam Badda

_1r d’ESO

Núria Membrive i Benito

232

_3r d’ESO

Martí Gómez i Díaz-Pavón

233

231

_3r d’ESO

Anna Brusosa i Baulenas

_3r d’ESO

Wei Ye

234 235

_3r d’ESO

Nil Isern i Vila

236

_3r d’ESO

Dragos - Gabriel Vlad

237

_3r d’ESO

Berta Riera i Freixanet

238

_3r d’ESO

Clàudia Vicente i Comorera

239

_3r d’ESO

Carlota Escribano i Martí

240

_4t d’ESO

Carla Sanuy i Danés

241

_4t d’ESO

Andrea Vidal i Bayés

242

_4t d’ESO

Joan Noguera i Pol

243

_2n de Batxillerat

Adrià Mas i Baurier

244

DEL FENOMEN DE LA GUERRA A LA CULTURA DE LA PAU

A principis de curs, la Unió Europea, a través del seu programa Europe for Citizens, va concedir el projecte col·laboratiu Yugoslav wars: another face of European Civilisation? Lessons, learnt and enduring Challenges a diverses universitats europees (Universitat de Kragujevac –Sèrbia-, La Sapienza –Roma- i Ramon Llull –Barcelona-). El projecte es focalitza a través de diversos grans temes, relacionats tots ells amb les lliçons que cal extreure dels conflictes que ha viscut Europa –en especial, de la guerra de l’antiga Iugoslàvia–. El treball que es projecte a Catalunya es concreta sota el títol Del fenomen de la guerra a la cultura de la pau i vol mostrar com al nostre país, les arts han tingut un paper fonamental en la construcció de la pau, dels valors humans i democràtics durant els llargs anys de dictadura. Un dels objectius essencials és intervenir sobre la formació dels futurs ciutadans per tal de prevenir conflictes. L’escola és, doncs, un lloc idoni per fer-ho. El Col·legi Sant Miquel dels Sants acollim les activitats escolars d’aquest projecte, que coincideix plenament amb la voluntat de formar ciutadans a través dels valors democràtics, de la pau i la solidaritat. La setmana de la poesia, la festa de Sant Jordi i aquest llibre que teniu a les mans en són una bona prova.

Earlier this year, the European Union through its Europe for Citizens program, granted the collaborative project called “Yugoslav Wars: Another face of European Civilization? Lessons learnt and enduring Challenges” to several European Universities (Kragujevac University -Serbia-, La Sapienza -Rome- and Ramon Llull University – Barcelona-). The project deals with various issues related to the lessons to be drawn from conflicts suffered in Europe – in particular, the war in the former Yugoslavia-. In Catalonia the project is called “Del fenomen de la guerra a la cultura de la pau” (“From the war phenomenon to the culture of peace”) and

is focused on the important role art has played in our country in the construction of peace, human and democratic values during the long years of dictatorship. A key objective is to intervene in the education of future citizens to prevent conflicts. The school is therefore an ideal place to do it. With the same objective in mind, Sant Miquel dels Sants School is the venue for some school activities of this project. The Poetry Week, Sant Jordi festival and the book you have in your hands are proofs of that.

SANT JORDI 2017

Que ràpid passa el temps! Comencem a escriure el pròleg per al llibre on quedaran recollits tots els premis del Certamen Literari que celebrem cada any pels volts de Sant Jordi (dia amunt, dia avall), i quan arribi a les vostres mans ja haurà acabat aquesta diada tan assenyalada en el calendari català. S’haurà acabat la diada però, per sort, ens quedarà aquest llibre que podrem fullejar i rellegir tantes vegades com vulguem. En fer-ho, als mestres ens recordarà els rostres de tots els nens i nenes mirant cap a un punt imprecís tot buscant la inspiració per escriure una historia més o menys original, la cara de neguit mentre esperen la nostra aprovació en el moment d’ensenyar-nos allò que han aconseguit escriure, els nervis que no els deixen estar quiets i asseguts als bancs del teatre quan arriba el dia de conèixer què ha decidit el jurat del certamen, els ulls brillants i els somriures de satisfacció pels premis aconseguits per un mateix, per l’amic més amic, o per un company de classe que no n’havia tingut mai cap encara i amb el qual comparteixen l’alegria. Als pares us recordarà els moments en què els vostres fills, amb un somriure d’orella a orella, us han dit que estaven molt contents del que havien fet o perquè algun dels seus treballs havia estat triat entre els millors. O tot el contrari, quan us han comentat, amb cara de preocupació, que no sabien què explicar o, decebuts, us han dit que no havien estat escollits i els heu hagut d’animar fent-los saber que esteu molt contents que any rere any vagin millorant. Perquè... us heu parat mai a pensar l’esforç tan gran que hi ha darrere cada dibuix, cada cal·ligrama, cada poema, cada text... per senzill que sigui? Us heu parat mai a pensar com de complicat és per a un nen dels més joves que tenim a l’escola, que amb prou feines domina el seu entorn, reflectir amb un dibuix aquest entorn, els seus desitjos, les seves pors...? O quan ja és una mica més gran, aprendre a expressar-se per escrit i, es clar, a llegir? Quan demanem als nostres alumnes que comencin a fer-ho, els estem

exigint que relacionin uns símbols de complicada grafia amb uns sons, que els analitzin, els relacionin i els combinin entre ells per formar paraules, frases, paràgrafs, petits textos que, a més a més, han de tenir sentit. Per aconseguir tot això cal un alt grau d’abstracció! Aquesta reflexió tan simple, que pot no anar més enllà, a nosaltres, mestres d’educació infantil i primària, sovint ens porta a aplicar noves metodologies per tal que els nostres alumnes puguin assolir de la millor manera possible aquests nous aprenentatges i gaudir-ne al llarg de tota la vida, donat que en el món d’avui estem rodejats de lletres, d’informacions diverses i variades que cal processar, arribin pel mitjà que arribin, sigui via paper o electrònica. I, potser perquè en el món de les noves tecnologies tot va tan de pressa, ens sembla que el procés d’aprenentatge de la lectoescriptura també ha d’anar així. Però en realitat, aquest pas que hem de fer més tard o més d’hora i que no sempre resulta senzill, segueix necessitant temps, maduresa, paciència i, sobretot, acompanyament, constància i pràctica. Això sí, un cop fet dona grans satisfaccions. D’entrada, a nosaltres quan ens adonem que aconseguim quelcom que ens ha costat esforç i que fins fa poc potser no crèiem possible assolir. Però també als altres, per què no? Qui no ha quedat encisat alguna vegada amb una història que li han llegit o contat? Qui no ha viatjat a un món real o imaginari que ha estat descrit amb total precisió? Qui no s’ha emocionat en llegir uns versos que, malgrat haver estat escrits per una persona desconeguda, ens han arribat al cor? -Que ràpid passa el temps!- dèiem en començar aquest escrit. I ens n’adonem quan, observant com de bé s’expressen els alumnes més grans, ens sembla inversemblant que alguna vegada hagin estat petits. Per aquest motiu ens omple de goig veure, un any més, aquest llibre de Sant Jordi, on queda reflectit tot aquest procés d’aprenentatge, i que recull l’esforç i el treball de tots vosaltres, alumnes. Serveixi també aquest llibre d’homenatge a totes aquelles persones relacionades amb el món de les lletres de les quals enguany celebrem alguna efemèride. En especial a l’escriptor Prudenci Bertrana en els

150 anys del seu naixement, ja que va ser un personatge cabdal en l’organització dels Jocs Florals que tant han ajudat a la conservació de la nostra llengua i la nostra cultura. Des dels nostres “Jocs Florals” us animem, doncs, a continuar treballant i a continuar gaudint de la lectura i l’escriptura. Qui sap si mai algú de vosaltres arribarà a ser algun dia un dels grans de la nostra literatura... Roser Grifell i Dolors Palomar

Infantil

“El Cavaller St Jordi” P3 A / Marc Pujols i Casas ACCÈSSIT

“El pare, la mare i el meu germà”. Accèssit. Aïda Diouf / P3 B ACCÈSSIT

“Els bolets i les flors” P3 C / Martí Rotllan i Villarrazo ACCÈSSIT

“Anant cap a València” Adrià Molist i Vius / P4 A ACCÈSSIT

“Amb pijama pel carrer” P4 B / Abril Salomó i Subirana ACCÈSSIT

“La casa del drac” Bru Parramon i Oriol / P4 C ACCÈSSIT

“La princesa i el rei són al jardí del castell de les flors” P5 A / Orobosa Igbinadolor ACCÈSSIT

“Sant Jordi amb l’espasa” Àlex Riera i Lauri / P5 B ACCÈSSIT

“El retrat de Vincent Van Gogh” P5 C / Salvador Blasi i Valikvanoma ACCÈSSIT

PrimĂ ria

“Els números” 1r A / Gal·la Martínez i Vinyeta ACCÈSSIT Hi havia una vegada una biblioteca on vivien uns números que eren el 12, el 17 i el 18. Miraven pel.lis i reien. Un dia el 17 i el 18 es van despertar i van preguntar al 12: -Vols anar a la muntanya? -Sí, m’agradaria anar-hi...- va contestar el 12. El 18 va agafar la càmera, el 17 va agafar els binocles i el 12, el més petit, va agafar la jaqueta lila per abrigar-se. Van agafar el cotxe numèric i van anar a la segona Creu de Gurb, però no sabien el camí!

“La sirena i el rei” Anna Armengol i Ibáñez / 1r B ACCÈSSIT Un bon dia hi havia un sirena que va trobar un rei humà. El rei humà volia respirar sota l’aigua, i la sirena li va dir que podia construir un submarí. -Què és un submarí? - li va dir el rei. -És una caixa ovalada, de ferro i amb finestres - li va contestar la princesa. I el rei ho va fer. Però la sirena s’havia oblidat de dir-li que hi havia altres peces, i al cap d’un temps, quan el rei l’hi va ensenyar... la sirena es va dir a ella mateixa: - Que en sóc, de despistada!! - I li va explicar com es feia. Llavors el rei va construir-ho tot i va poder respirar sota l’aigua.

“L’alienígena” 1r C / Àgata Mallarach i Roma ACCÈSSIT Un dia, de bon matí, la mare em va dir que faríem un viatge a la lluna amb coet. La mare em va dir: - Anem, que marxarem, de pressa!. Jo li vaig dir: - Va, ja estic! Vam pujar al coet i a la mare li va agradar molt. El conductor va dir: - Arranquem! I al cap de poca estona va dir: - Ja arribem! Vam saltar del coet i semblava que volàvem: - Mare! Sembla que voli! De cop un alienígena se’m va emportar i la mare cridava: - No us l’emporteu! L’endemà els vaig dir: - Puc marxar? - I em van dir que sí. Vaig tornar a casa, vaig dir a la mare que estava bé i ens vam abraçar.

“El príncep tossut” Sara Martín i Mateu / 2n A ACCÈSSIT Temps era temps, hi havia un príncep que es deia Marc que ho volia tot i es portava malament. Sempre deia: “Això és meu, ho vull jo!”. Els pares el volien cuidar molt bé, però no sabien com fer-ho. El portaven al cinema, al restaurant... però també es portava malament. Els pares van demanar ajuda a la mestra, ja que ella sabia què fer quan un nen no es portava bé, i els va dir: -No li compreu més joguines, al vostre fill. A més, us proposo un repte. En Marc ha d’aconseguir fer un amic i s’ha d’inventar un joc nou amb molta imaginació. Els pares ho van dir a en Marc i ell va convidar els seus companys de classe per posar a provar el seu joc. Els va dir: -Qui endevini quina cosa no tinc, li regalaré totes les meves joguines. Els nens de la seva classe anaven dient coses: un puf, un palau, un estoig, una Nancy, un teclat... però ningú no ho encertava. Llavors una nena va dir: -Un amic! I en Marc va dir que ho havia endevinat. Així que en Marc li va donar les seves joguines, però com que aquella nena era molt generosa les va compartir amb tots. Des de llavors en Marc va aprendre a passar-s’ho bé sense portar-se malament i va fer nous amics.

“El nen i la dent” 2n B / Jordi Vila i Bigas ACCÈSSIT Hi havia una vegada un nen que es deia Joan i que no estava mai quiet: no parava de saltar i córrer. Un dia, a en Joan li va caure la seva primera dent. A la nit, en Joan, abans d’anar a dormir va posar la dent a sota del coixí i es va adormir. Aleshores va venir el ratolinet, va pujar a dalt del llit, va aixecar el coixí, va agafar la dent i va marxar sense deixar la moneda. Quan en Joan es va llevar va mirar sota el coixí i va veure que el ratolinet no li havia deixat la moneda. Aleshores, en Joan va començar a investigar. Va agafar la seva lupa per trobar pistes i va sortir al jardí. Al jardí, darrere d’un arbust, hi va trobar petjades d’un ratolí i les va seguir. Al final del camí de les petjades va adonar-se que eren d’un ratolí normal i corrent. Al final del dia va tornar a casa a sopar, i mentre tornava cap a casa va veure unes botes molt petites, on cabien els peus d’un ratolí. Va seguir les petjades de les botes i va veure que entraven a casa seva i arribaven fins a la seva habitació, i allà s’hi va trobar el ratolinet. En Joan li va preguntar per què aquella nit passada no li havia deixat la moneda. El ratolinet li va respondre que només va tenir temps de recollir la dent perquè aquella nit va haver de marxar corrents perquè havia de ser pare. Des d’aleshores en Joan va comprendre que si el ratolinet no venia era perquè havia de tenir un fill o una filla i que si no venia era perquè el ratolinet estava molt ocupat. I conte contat, aquest conte ja s’ha acabat.

“El rellotge endarrerit” Emma Martín i Mateu / 2n C PRIMER PREMI Una vegada, en una botiga de rellotges, un nen va preguntar a la seva mare: - Mama, em pots comprar aquell rellotge tan separat dels altres? I la mare li va dir: -Joan, per alguna cosa serà que estigui separat, però si tu ho vols. . . La mare d’en Joan li va comprar el rellotge i en Joan se’n va anar content cap a casa amb la seva mare. L’endemà en Joan es va llevar molt cansat, va mirar el rellotge, va veure que eren dos quarts de set i va continuar dormint. Al cap de cinc minuts la seva mare el va cridar dient: -Afanya’t, Joan, que arribaràs tard! En Joan li va ensenyar quina hora marcava el rellotge i es va sorprendre. Van anar passant els dies i en Joan sempre arribava tard. Va arribar un dia que la mare d’en Joan es va decidir a trucar a la noia de la botiga. La mare li va dir: -Escolti, el rellotge que li vaig comprar va molt tard. A la noia de la botiga se li va escapar el riure per sota el nas i li va dir: -Aquell rellotge abans era d’una fada, i jo l’estava reservant per al moment precís. Després d’uns dies va venir la fada a recollir el rellotge i junts s’ho van passar molt bé.

“La torradora màgica” 3r A / Laia Prat i Serra ACCÈSSIT Ja fa molt i molt de temps, quan els ocells tenien dents, en un món que es deia Esportipol hi vivia un home que es deia Josep. En Josep era un home treballador que li agradava molt estar amb la seva família. També era alegre, però no li agradaven les bromes de molt mal gust. A la seva dona, la Marina, sí que li agradaven les bromes, especialment les dels seus fills, la Carla i en Joan. Ells eren dos nens alegres i trempats. Un dia, quan en Josep estava fent torrades, tot de cop li va aparèixer una magdalena! En Josep es va espantar una mica, però va seguir fent torrades. De sobte, va aparèixer un ou ferrat! Llavors en Josep va cridar a la seva família, i els va dir el que havia passat. Quan van entrar a la cuina van veure una torradora amb cames, peus, ulls, boca i amb un bastó d’avi! Després, la torradora els va dir que s’hi acostessin, i ells s’hi van acostar. La torradora ela va explicar la seva història, i els va dir que si no avançaven el rellotge del parc tres hores no tornaria a ser normal mai més. En Josep i la seva família van voler trucar a la policia, però abans de fer-ho van veure que la torradora havia fet un caos a casa! I els va dir que si no deixaven el telèfon muntaria més caos. En Josep va deixar el telèfon i van anar tots al parc. Es van enfilar a la torre del rellotge i van avançar el rellotge tres hores. Quan van tornar a casa van veure que tot era al seu lloc, i la torradora ja no hi era. En Josep es va fer mecànic; els nens van fer la seva presentació a col·le sobre les torradores; la mare es va fer ajudant del seu home, i la torradora encara portava la màgia a dins.

I quan anaven a treballar sempre pensaven en la seva amiga, la torradora màgica, sobretot quan miraven el rellotge del parc... I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.

“Els escolans de Montserrat” Miquelina Gorgals i Saborit / 3r B ACCÈSSIT Hi havia una vegada, un dia de primavera, a l’Escolania de Montserrat, uns escolans; l’Aniol, l’Oriol, en Martí, en Nil, en Jordi, en Miquel i en Ferran que feien 5è i eren molt amics. Estaven jugant a futbol i els va caure la pilota en un marge del jardí. L’Oriol va dir: -Ja la vaig a buscar jo! I tots els altres digueren: -D’acord!!! L’Oriol va baixar i va trobar un porc senglar! Ell va córrer cap a una banda, i el porc senglar, cap a l’altra. De seguida, l’Oriol, va dir als seus companys: -Eiiii, eiii, eiii! Aniol, Ferran, Miquel, Jordi, Martí, Nil!!! Hi ha un porc senglar al jardí! -Oriol, tu t’has fet mal? - va dir l’Aniol. -No, estic bé! - va dir l’Oriol. -Ara venim, Oriol!!! -D’acord!- va respondre l’Oriol. En baixar tots no van veure cap porc senglar, però l’Oriol estava espantat, molt espantat. En Miquel va sortir a mirar a costat i costat, però no va veure el porc senglar per enlloc. Després, l’Aniol va sortir a fora per

agafar la pilota i va veure el porc senglar!!! L’Aniol no tenia por del porc senglar, perquè era un amant dels animals, i va dir: -Aquest porc senglar és una cria! L’hauríem de portar amb la seva família. Tots contestaren: -D’acord! Tu ets l’expert!!! I tots plegats van caminar i caminar per les muntanyes de Montserrat i van arribar hi havia la mare del porc. L’Aniol digué: -Adéu, petit senglar! Pots tornar quan vulguis, sempre seràs benvingut. I el que no ho vulgui creure, que ho vagi a veure! Conte, contat, conte acabat.

“Els poders de gel” 3r C / Ivet Piqué i Pacheco PROSA_ACCÈSSIT Un conte us explicaré, tan bé com jo sabré; si l’escolteu el sentireu, qui no el sentirà no el sabrà. Una vegada, qui sap quants anys fa, en un petit poble hi havia una nena de vuit anys que volia tenir poders de gel i es deia Caramela. Un dia va anar amb els seus amics i els va dir: -A mi m’agradaria tenir poders de gel! -Sí, ja, com una nena que té les mans grosses - van respondre els seus amics. La pobra Caramela se’n va anar a plorar al prat del costat de l’escola on anava, i de sobte li va caure un llamp a les mans. Es veu que va notar una sensació estranya, freda, inquietant... Llavors se’n va anar a casa i va anar a dormir directament, sense menjar res per sopar. Però quan va tocar el seu llit va passar una cosa molt estranya: es va congelar! La Caramela, ben espantada, es va preguntar si estava somiant. Però, no. L’endemà al matí es va aixecar del llit, es va posar la camisa i va veure que també es congelava. Llavors va tocar els pantalons, els mitjons, les sabates... i també es van congelar. La Caramela va anar a l’escola ben preocupada, i el primer que va fer va ser explicar-ho als seus companys de classe. -Tinc poders de gel! -Això és mentida podrida -van dir els seus amics. -És veritat, no us menteixo! Mireu!

La Caramela va tocar la paret i tots van veure com es congelava. Els seus amics van dir que només era casualitat. La Caramela se’n va anar a casa ben enfadada i va anar a dormir. Quan es va llevar, va esmorzar i es va vestir de seguida per anar a l’escola, perquè li havien dit que s’estava incendiant gran part de l’edifici. Ella va pensar que podria apagar el foc amb els seus poders de gel. Així, doncs, va córrer ràpidament a l’escola per llançar el seu poder de gel. En pocs minuts va quedar tot el foc apagat, i tots els nens i nenes que s´havien rigut d’ella van estar-li agraïts per sempre més. Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

“Un cavaller sense armadura (lliçó per a futurs cavallers)” 4t A / Martí Erra i Euras PROSA_PRIMER PREMI En Xavier no volia ser astronauta, ni paleta, ni futbolista, ni res de tot això. Ell volia ser cavaller. Des de petit, petit, que estava impressionat per les històries d’herois que salven princeses, i sobretot amb Sant Jordi. Era el seu preferit. Volia ser com ell. Fins i tot tenia un pòster a la seva habitació, i cada nit li deia: -Un dia seré com tu. Confia en mi ! Un estiu, els seus pares li van demanar si volia fer algun esport i els va dir : -Vull fer hípica. -Per què? -va preguntar la seva mare, estranyada. -Perquè segur que serà divertit! - va respondre ell. El que no els havia explicat era que, com que volia ser cavaller, havia de saber muntar a cavall. Aquell mateix estiu també es va apuntar a esgrima, perquè tenia claríssim que havia de saber fer anar una espasa si volia matar el primer drac que li passés pel davant. Com que, de moment, no havia tingut l’oportunitat de fer de cavaller, s’entrenava amb la tauleta digital jugant al “Clash Royale”. Un bon dia, mentre es banyava a la piscina, tot fent veure que es barallava amb un monstre submarí, va veure que un nen molt petit s’estava ofegant. Sense pensar-s’ho dues vegades va nedar fins al fons de la piscina, va recollir el nen i, tan ràpid com va poder, el va portar a la superfície. La mare del nen va córrer cap allà i va ajudar a treure’l de l’aigua, mentre anava cridant: - Gràcies ! Gràcies ! Milers i milers de gràcies!!! Has salvat la vida del

meu fill. Ets el nostre heroi !!! Aquell dia, en Xavier es va adonar que no cal ni cavall, ni armadura, ni espasa... per ser un cavaller de debò. “Una formigueta que semblava fluixa”. Berta Jané i Macías. 4t B. Prosa. Accèssit. Vet aquí que una vegada, en un poble molt petit que es deia Formigafina hi vivia una formigueta molt i molt petita que es deia Lena. La Lena era molt xafardera, molt alegre i sobretot tenia moltíssims amics i amigues, però tenia un petit problema... i és que... No era forta! Ho sabeu, no, que les formigues són molt fortes perquè treballen de valent? Doncs la Lena no ho era! I tothom es reia d’ella. Com cada matí, la Lena es va despertar, es va vestir, va esmorzar les seves torrades preferides i se’n va anar cap a l’escola cantant. Quan va arribar va veure que tothom se’n reia, com sempre, i se’n va anar corrents amb els seus amics i amigues. Al cap d’una estona va sonar el timbre i van anar cap a dins de la classe a fer matemàtiques. Allà va veure que la mestra, la Fina, també es reia d’ella. Això ja era massa! Va agafar la maleta i la jaqueta i se’n va anar corrents. Mentrestant, la Fina va començar a passar llista. La mestra i els seus companys no trobaven la Lena! Se n’havia anat de l’escola? Tot seguit, la mestra va dir que busquessin la Lena pertot arreu, i ella trucaria a casa seva. Mentre tot el poble buscava la Lena, ella es divertia al bosc amb el conillet Bernat i l’esquirolet Pinqui, que havia conegut allà. Jugaven a fet i amagar quan, de sobte, l’esquirolet va caure en una trampa de caçadors. La formiga Lena va tenir una idea per salvar el seu nou amic: va començar a trencar les cordes amb les dents, i en Pinqui no va tardar a poder sortir. Quan ho celebraven van sentir una veueta; era la seva mare, molt preocupada. La Lena no volia tornar perquè estava molt trista i, a més, ara havia fet nous amics, però l’esquirolet Pinqui i el conillet Bernat li van

fer entendre que aquella poca estona que havien estat jugant junts havien vist en ella una formiga, potser no molt forta, però sí molt valenta. Havia aconseguit salvar en Pinqui. A més, era generosa, molt alegre, sociable, sincera, amable, divertida i, sobretot, molt bona amiga. Quan la Lena ho va sentir, es va notar afalagada i els ho va agrair. Va agafar la maleta i la jaqueta i va marxar corrents. Quan va ser al poble va veure que tothom es preocupava per ella i de l’emoció va abraçar els seus pares. Tots sabien la notícia! S’havia arriscat per un esquirol. Potser no era exemple de fortalesa, però sí de valentia. Vet aquí una formiga, un conill i un esquirol i aquest conte s’haurà acabat si tothom ho vol.

“Una formigueta que semblava fluixa” 4t B / Berta Jané i Macías PROSA_ACCÈSSIT Vet aquí que una vegada, en un poble molt petit que es deia Formigafina hi vivia una formigueta molt i molt petita que es deia Lena. La Lena era molt xafardera, molt alegre i sobretot tenia moltíssims amics i amigues, però tenia un petit problema... i és que... No era forta! Ho sabeu, no, que les formigues són molt fortes perquè treballen de valent? Doncs la Lena no ho era! I tothom es reia d’ella. Com cada matí, la Lena es va despertar, es va vestir, va esmorzar les seves torrades preferides i se’n va anar cap a l’escola cantant. Quan va arribar va veure que tothom se’n reia, com sempre, i se’n va anar corrents amb els seus amics i amigues. Al cap d’una estona va sonar el timbre i van anar cap a dins de la classe a fer matemàtiques. Allà va veure que la mestra, la Fina, també es reia d’ella. Això ja era massa! Va agafar la maleta i la jaqueta i se’n va anar corrents. Mentrestant, la Fina va començar a passar llista. La mestra i els seus companys no trobaven la Lena! Se n’havia anat de l’escola? Tot seguit, la mestra va dir que busquessin la Lena pertot arreu, i ella trucaria a casa seva. Mentre tot el poble buscava la Lena, ella es divertia al bosc amb el conillet Bernat i l’esquirolet Pinqui, que havia conegut allà. Jugaven a fet i amagar quan, de sobte, l’esquirolet va caure en una trampa de caçadors. La formiga Lena va tenir una idea per salvar el seu nou amic: va començar a trencar les cordes amb les dents, i en Pinqui no va tardar a poder sortir. Quan ho celebraven van sentir una veueta; era la seva mare, molt preocupada. La Lena no volia tornar perquè estava molt trista i, a més, ara havia fet nous amics, però l’esquirolet Pinqui i el conillet Bernat li van fer entendre que aquella poca estona que havien estat jugant junts ha-

vien vist en ella una formiga, potser no molt forta, però sí molt valenta. Havia aconseguit salvar en Pinqui. A més, era generosa, molt alegre, sociable, sincera, amable, divertida i, sobretot, molt bona amiga. Quan la Lena ho va sentir, es va notar afalagada i els ho va agrair. Va agafar la maleta i la jaqueta i va marxar corrents. Quan va ser al poble va veure que tothom es preocupava per ella i de l’emoció va abraçar els seus pares. Tots sabien la notícia! S’havia arriscat per un esquirol. Potser no era exemple de fortalesa, però sí de valentia. Vet aquí una formiga, un conill i un esquirol i aquest conte s’haurà acabat si tothom ho vol.

“Un viatge dins l’armari” 4t C / Erola Vinyeta i Ferreira PROSA_ACCÈSSIT Hi havia una vegada quatre nens i nenes que es deien Anna, Abril, Ferran i Nil. L’Anna tenia els cabells rossos i els ulls marró. L’Abril era morena i tenia els cabells castanys, i en Ferran era molt alt i tenia també els cabells marró. Un dia els quatre amics van decidir buscar si per l’escola hi havia algun camí subterrani. I van començar a investigar per la cova del pati, per totes les classes, per tots els armaris, etc. Quan es pensaven que tot estava perdut, l’Anna va veure a la sala d’ordinadors que de l’armari en sortien unes guspires. -D’aquell armari en surten guspires! Per què no provem d’entrar-hi? – va suggerir als seus amics. I en Daniel va dir: -Però en aquell armari ningú no hi guarda res... Doncs és un lloc perfecte! Primer, ningú no hi guarda res, i, segon, en surten guspires! És el lloc ideal! – va dir l’Abril ben alegre. I tots li van respondre: -Entrem-hi! Van entrar a la sala d’ordinadors, van obrir la porta de l’armari i... En Ferran va veure que a sobre de l’armari hi havia un cartell que deia: << MÀQUINA DEL TEMPS! Fes girar les agulles del rellotge i viatjaràs a un temps llunyà o proper >>. I l’Anna va dir: -Genial!- I va fer girar les agulles. Es va sentir Paf, Pof, Puf... I va sortir un altre cartell que deia << A L’EDAT ROMANA>>.

En Daniel va dir als seus amics: - Però els romans ens faran mal! - I en Ferran li va respondre: - Au va! Què vols que ens facin els romans?! Tot seguit un romà va aparèixer i els va dir: - Hola, sóc en Romànic i seré el vostre guia durant aquest viatge! -I què farem, durant aquest viatge? – va demanar l’Abril. Primer posar-vos la vestimenta adequada i després anirem a veure un combat al Colisseu -va explicar en Romànic. Va dir-los que competien en Romà i en Romanet. Quina pena! En Ramonet va perdre! En Romànic va dir, tot assenyalant la porta: - Bé, aquí s’acaba el vostre viatge, veieu la porta? Torneu a fer girar les agulles del rellotge i viatjareu a un altre temps! Aquest cop va ser l’Abril qui va girar les agulles del rellotge. Quan van obrir la porta van veure que hi havia un cartell que deia: <<FUTUR>>. Però abans de sortir de l’armari en Daniel va dir al seu amic, tot preocupat: - Com ho farem per tornar a casa? En Ferran li va respondre: -No pateixis, ja tornarem! Tot seguit va anar-hi un robot i els va dir: -Hola, sóc Zoop i seré el vostre guia durant el viatge. Però l’Anna li va preguntar: -Durant aquest viatge, què farem?

Primer ensenyar-vos la ciutat, i després jugar a un videojoc nou! – va dir als quatre amics. Mentre miraven la ciutat van adonar-se que tot era tecnologia! I en Daniel va dir: -Ja m’agradaria viure en aquesta ciutat. I l’Anna va afegir: -Tu només penses en tecnología, eh? Quan van acabar de veure la ciutat van anar a jugar amb el videojoc nou. Ja a punt de marxar, en Ferran va preguntar a en Zoop: -Com tornarem a casa? I en Zoop va contestar-li: -No ho sé, ningú no ens havia vingut mai a visitar! Potser algú d’una altra època ho sap. Els quatre amics li van respondre: -D’acord!- I van tornar a girar les agulles del rellotge i... van viatjar! L’Abril va veure un cartell que posava: <<1930>>. Van sortir i van veure un senyor que els va dir: -Hola sóc l’Elvis, i m’agradaria que vinguéssiu al meu concert! Tots li van dir a cor: -D’acord, però després ens dius com tornar a casa. L’Elvis els va respondre: - D’acord! Van veure el concert i els va agradar molt! L’Anna s’hi va acostar i li va dir: - Com es torna a casa? -L’Elvis els va contestar: - Només heu de girar les agulles del rellotge a les 12h.

Ho van fer, i a la màquina li va sortir fum. Van entrar-hi i quan van sortir-ne van veure un cartell que aquest cop deia <<23 d’abril de 2017>>. Quan van arribar a casa, l’Anna es va fixar que els rellotges marcaven les 12:30h, just l’hora en què havien marxat. I en veure-ho va dir als seus amics: - Mentre érem fora no ha passat el temps! I en Daniel va afirmar: -Això vol dir que podrem tornar-hi quan vulguem! Però de cop va sonar el timbre de l’escola! S’havien acabat les classes! Ara tocava anar al pati, però ells van preferir viatjar... a través d’un altre temps... I en un temps passat, futur o present, aquest conte s’ha acabat!

“L’ocell” 3r A / Júlia Espar i Puigoriol POESIA_ACCÈSSIT Allà hi ha un ocell més bonic que un estornell; l’ocell va volant i sent un llop udolant. Veu a la platja una petxina i una perduda nina; també, una zona florida i d’allò més tranquil·la. El sol ja s’amaga rere una muntanya; el dia s’acaba. L’ocell torna a casa.

“Bombolles” Ot Badias i Salas / 3r B POESIA_ACCÈSSIT Les bombolles poden ser llargues o curtes, petites o grans. M’agraden molt com són i com es mouen. Poden anar de pressa si fa vent, o lentament quan no en fa. Potser arriben als núvols abans d’explotar, però per a mi, el més bonic és la seva resplendor! Visca les bombolles!

“La macedònia” 3r C / Blanca Rojas i Font POESIA_ACCÈSSIT Poma, plàtan i mandarina, tan boníssimes com la pinya. El mango és una fruita tropical que té un gust sensacional. A l’estiu, el meló és la mar de bo. La taronja cura els refredats dels nens constipats. La síndria, les maduixes i les cireres són fruites vermelles. Menja fruites cada dia, que a tots ens beneficia.

“Els arbres” Miquel Parareda i Tanyà / 4t A POESIA_ACCÈSSIT Admiro les fulles dels arbres, com fan el seu gran ball. Llàstima que se’n vagin, ben lentament, cap avall. Fulles seques a la tardor, amb el fred marxen demanant socors. A la primavera, acompanyades de flors. I a l’estiu, plenes de color. Els troncs llueixen, forts i valents, aguantant tots els vents. Molt bonics i lluents... ... Tots a abraçar-los, corrents!

“El tambor” 4t B / Kelly Owusu Thompson POESIA_ACCÈSSIT En ser comprat tinc un color brillant i sempre m’acaben embrutant! Mai no puc mantenir el meu color radiant. Estic esgotat de ser tocat; a veure si algun dia puc descansar, perquè si no acabaré explotant! Estic cansat de ser utilitzat, enfadat de ser maltractat, i sempre acabo ben abonyegat. Puc tenir tranquil·litat?

“Fem una amanida!” Laia Mallarach i Urtós / 4t C POESIA_1R PREMI Els cuiners estan contents, avui toca amanida... Comencen a preparar els ingredients -Renteu l’enciam! -el xef crida. L’aprenent està nerviós: el cogombre ha de tallar; perquè el xef no es posi furiós ben finet l’ha de deixar. A terra cau un plat... Ai, pobre aprenent, el rebre li ha tocat! Veieu quin disbarat? Només falta la sal! L’amanida ja està enllestida! El xef diu que està fenomenal, quina amanida més ben guarnida!

“Les aventures de l’Hibu, la mussol” 5è A / Abril Arumí i Colom PROSA CATALANA_ ACCÈSSIT Bona nit, sóc l’Hibu i sóc la filla d’una mainada de mussols. Jo sóc molt despistada, m’encanten els viatges plens de peripècies i sempre he somiat poder veure la llum del dia. Com sabreu, els mussols som nocturns, i per aquesta raó ens toca dormir de dia. El meu pare es diu Bu; ell és qui treballa i guanya mussunedes per poder-nos mantenir. La meva mare és la mestressa de casa, es passa tot el dia cuinant, netejant… La nit del meu aniversari només vaig demanar un desig: poder veure la claror del sol. Evidentment, els meus pares em van dir que no. Tanmateix, quan els meus pares es van adormir vaig sortir de casa volant cap a l’est per veure l’albada. Al cap d’una estona em vaig parar a descansar en una roca. De cop, vaig sentir un soroll entre els matolls: Oh no! Era una guineu! Els meus pares sempre diuen que les guineus es mengen els mussols, així que, més ràpida que el vent, vaig aixecar el vol i vaig fugir. Per poc que no m’atrapa! Em vaig tornar a parar en una escola que es deia Sant Miquel dels Sants. Allà vaig veure que unes persones em miraven amb uns binocles, em sembla que feien una sortida naturalista nocturna. Es tractava de sortir de nit i mirar animals com jo. Quan van marxar jo també vaig marxar, però volant. Després d’una estona vaig veure una llum que sortia per darrera d’unes muntanyes. Era la llum del sol! Síii, ho havia aconseguit, havia aconseguit veure la llum del sol! Vaig passar hores mirant el paisatge i quan me’n vaig adonar el sol ja s’estava ponent. Oh no, havia de tornar a casa!! Quan hi vaig arribar, per desgracia ja m’esperaven. Evidentment em van castigar, però no m’importava gaire, perquè per fi havia complert el meu somni.

“El sis-cents de l’avi” Júlia Paéz i Caro / 5è B PROSA CATALANA_ACCÈSSIT Era diumenge al matí quan l’avi va picar a la porta de casa. Em venia a buscar per fer un volt amb els sis-cents. L’avi té un sis-cents vell de color vermell. El guarda en el garatge, però de tant en tant l’ha de treure perquè si està molt temps sense funcionar li costa molt d’arrencar. Vam pujar al sis-cents i vam enfilar cap a un camí pedregós una mica apartat del poble. Al cap d’una estona de passejar vaig sentir un soroll molt fort que venia del motor del sis-cents... Més aviat semblava el motor d’un avió. Vaig mirar l’avi espantada, però ell em va somriure, com si ja sabés de què anava tot allò. De cop i volta el sis-cents va començar a enlairar-se... Se’m va fer un nus a l’estómac... Vam anar amunt, amunt, amuuuunt... fins que vaig poder tocar els núvols amb la punta dels dits. Al principi estava molt espantada, però llavors vaig veure que tot allò era únic i que no podia desaprofitar-ho. Així que vaig canviar la meva cara d’espantada per una cara alegre i un somriure radiant. El poble és molt bonic, però vist des de l’aire és preciós! Es veien petites les teulades i la gent, que semblaven formigues. Ens vam allunyar del poble direcció Gombrèn. Que macos des de l’aire els gorgs on ens banyem a l’estiu! Ningú no semblava adonar-se que l’avi i jo volàvem amb el siscents. El viatge va ser curtet, perquè gairebé sense adonar-me’n l’avi estava aterrant al mateix lloc on ens havíem enlairat. Amb el sotrac de l’aterratge em vaig despertar i em vaig adonar que aquell viatge tan màgic només havia estat un somni. Quin greu, semblava tan real! L’avi ja feia dos anys que havia mort, i des de llavors que no havia tornat a passejar amb el seu sis-cents. Que bonic havia estat, tornar a compartir una estona amb ell. Vaig encongir-me al llit i vaig tancar els ulls molt fort amb el desig de poder atrapar altra vegada el meu somni.

“Atrapats per sempre” 5è C / Gina Rodrigo i Sánchez PROSA CATALANA_ ACCÈSSIT Tot va començar una serena tarda que en Pau i jo vam decidir anar al museu on feien una exposició de grans artistes. Ens vam dirigir a peu cap a l’exposició, i a l’entrada ens vam adonar que era gratuïta! Després d’una bona estona passejant per les diferents sales estàvem mirant bocabadats una de les obres de l’època blava de Picasso quan vam sentir l’avís que en cinc minuts el museu tancava les seves portes. Va ser llavors quan vaig tenir la brillant idea que ens posaria en aquell embolic… Vaig dir a en Pau si volia anar al lavabo abans de marxar, i ell va dir que sí. En sortir del lavabo tot era fosc i feia por… Jo em vaig començar a posar nerviosa i a dir que com ens trobessin seríem els següents presos en una presó! La situació ja era dolenta, però el que va fer que gairebé plorés (bé, no us mentiré, vaig plorar, però aquest no és el tema) va ser quan vaig sentir algú dient “Hola?” i vaig veure la llum d’una llanterna. Aquella veu (que segurament era del vigilant de nit del museu) va ser el que va fer que es vessés el got: no podia dir cap paraula i ja m’estava imaginant amb la roba de presa. Quan la llum es va aproximar, en Pau i jo vam caure a sobre un quadre, i quan vaig obrir els ulls... res no era com abans. Havíem passat a formar part del quadre!!! En un primer moment en Pau i jo ens sentíem feliços perquè formaríem part d’una de les obres d’art preferides, però després ens vam adonar que tot no era felicitat. Aquell sentiment va acabar d’un cop en sec quan vaig pensar que potser no sortiríem mai d’aquell quadre. Ens hi quedaríem atrapats per sempre? Estàvem totalment desconsolats quan en Pau va dir: -Eh, Jana, allà hi ha una casa. I si hi anem per demanar ajuda? Quan hi vam arribar vam picar a la porta i la porta es va obrir una

mica, ja que l’home hi tenia una cadena posada. Pel que es podia veure tenia la cara plena de cicatrius. Li vaig somriure d’una manera amistosa, i amb una veu ronca ens va convidar a passar. Aquesta va ser la nostra conversa: -Hola, nois. Què hi feu aquí, llops de mar ? Amb aquelles paraules ja vam veure que es tractava d’un bucaner. -Miri, nosaltres som uns nois que hem caigut a sobre d’una pintura i la següent imatge que han captat els nostres ulls ja és d’aquí. -Com?! Éreu persones reals?! - va dir sorprès- Mireu, tinc la solució. Hi ha dos quadres amb dos reptes, si els supereu abans que surti el sol podreu sortir; si no, us quedareu aquí per sempre. Per cert, per creuar de quadre a quadre heu de passar per un pont. Tinc la sensació que m’oblido d’alguna cosa… Ah sí! A cada lloc trobareu un full amb el que haureu de fer. I ara marxeu, si voleu sortir, bucaners! Li vam donar les gràcies i ens vam dirigir cap a un pont que estava fet pols: semblava que en qualsevol moment es podia ensorrar. Quan hi vam arribar, en Pau i jo ens vam mirar als ulls i vam saltar. De sobte ens vam trobar en un vell vaixell. Hi havia tempesta i el vaixell només feia que balancejar-se de manera molt violenta. Vaig dirigir-me al timó i allà vaig trobar un paper embolicat amb un llaç de vellut. El vaig treure i vaig llegir que per sortir havíem d’anar cap a l’est. Quan va acabar aquell viatge tan horrible ja vam veure terra. En trepitjar-la no vam ni esperar a marxar (això sí, vaig agafar un record d’una palmera!) Vam creuar el següent pont i ens vam trobar en una terra de bolets gegants, però em vaig témer que l’aventura havia arribat a la seva fi, perquè s’estava fent de dia i em vaig desanimar i vaig començar a plorar... En caure la llàgrima al terra va començar a brotar una planta d’un verd marronós de la qual estàvem a sobre i no paràvem d’enlairar-nos. La següent imatge que vaig veure va ser el museu, i amb molta alegria vam marxar corrents...

“La invenció per a somiatruites” 6è A / Uma Penadès i Jiménez PROSA CATALANA_ ACCÈSSIT Amsterdam, una ciutat molt bonica d’Holanda, plena de flors i feta a mida per a somiadors i somiadores, com jo... Em dic Camille, visc en aquesta meravellosa ciutat, tinc dotze anys i m’agrada inventar coses. Provinc d’una família amb molta fama amb la pintura, sóc bona pintant, però això no és el que m’apassiona, a mi m'agrada inventar; la meva família no hi està gaire d’acord però els demostraré que s’equivoquen. Tinc molts projectes al cap: un carro sense cavalls, una ploma que no necessita tinta... Però ara treballo amb el millor de tots, que em servirà per guanyar el premi 1759, el meu recreador de somnis. Aquest invent em defineix perquè, com he dit abans, sóc molt somiatruites. La meva invenció serveix perquè els somnis es facin realitat; és molt emocionant això, però si arriba a caure en males mans... pot acabar malament. D’aquí a dos dies hi ha el concurs, he d’acabar de perfeccionar la meva creació i abans he de provar si funciona. He d’admetre que tinc una mica de por, imagina’t que somio alguna cosa dolenta! Ha arribat l’hora d’anar a dormir, poso la màquina en funcionament i m’adormo. Comença el meu somni. De moment no passa res, estic caminant per un carrer estret... De cop, trepitjo un bassal i em començo a enfonsar. Hi ha gent pel carrer, però sembla que no em vegin. Tinc la sensació que caic i acabo en un teatre; és el del concurs on he de presentar l’invent. L’ensenyo i em donen el premi 1759! Es forma un franc rebombori, i de cop el meu invent desapareix. Veig que s’allunya un home amb una capa negra i després torn a aparèixer en el somni, juntament amb unes inicials i un símbol: W.P i . El somni acaba i em desperto. Estic aterrida, no vull que això passi de debò! Però amb molt valor surto de casa amb l’invent i procuro que

no passi res del que he somiat. Sembla impossible, perquè de cop em donen un cop i acabo, de nou, al carrer estret, i trepitjo un bassal que, estranyament, m’engoleix, però ningú no se n’adona. Torno a tenir la sensació de caure i acabo al teatre del concurs. Una mica descol·locada miro els altres concursants i els seus invents. Em fascina el projecte d’un home alt i prim, que duu una ombrel·la estranya, amb una tela especial que serveix per no mullar-se quan plou: un paraigües, l’anomena. Ha arribat el moment de presentar el meu invent. Molt nerviosa, l’agafo i l’ensenyo al jurat. Al principi no s’ho creuen però els dic que ho provin. Els somni es compleix i crec que els encanta l’invent. Quan ja s’han presentat tots els invents anuncien el guanyador: “-Camille i la seva invenció somiatruites!”- exclamen. Molt contenta pujo a l’escenari i m’entreguen el premi 1759, i es forma un rebombori, naturalment. El meu invent desapareix i veig allunyant-se el noi de la capa. Intento seguir-lo però el perdo de vista. Em paro al mig del carrer a pensar en el somni, penso en les inicials: W.P i el símbol: .. Llavors ho entenc: el símbol es refereix a l’invent de l’home alt i prim. Me’n vaig corrent al teatre i demano el nom de l’home, es diu Walter Peterson: coincideixen les inicials. Demano l’adreça educadament i me la mostren. Un cop davant la casa veig que hi ha un mur de pedra construït al voltant, i es disparen unes bales. Em cau una gàbia a sobre i m’entra dintre la fortalesa. Em faig l’adormida i sento que explica el pla malèfic que té pensat fer amb la meva màquina. Té pensat atacar tots els països del món i conquerir-los. Jo començo a rumiar com sortir d’aquesta gàbia. Veig una serra sobre la taula, allargo el braç i l’agafo, i observo que hi ha un pal llarg recolzat a la finestra. L’intento agafar, també. Agafo dues o tres coses més que veig pel voltant i em construeixo un utensili per serrar l’armari on hi ha les claus de la gàbia. Les agafo i obro la porta. Després busco per la immensa casa. Malauradament obro la pota d’una habitació fosca i veig en Walter que està somiant amb la màquina. No es pot parar l’invent fins que la persona no es desperti, si no, li pot quedar un trauma psicològic. Per això m’he d’esperar que es desperti. Però jo sóc l’ inventora de la màquina i sé com fer-ho per saber el que passa per la

seva ment. Agafo un dels cables i l’enganxo a un llapis, aquest comença a escriure sol sobre el paper. Ha començat a fer-se un dibuix del somni. Ha començat a somiar el pla! Del garatge en trec un martell i de seguida que es desperta aixafo la màquina. Immediatament tot el que s’ha somiat amb l’invent desapareix. Ràpidament aviso la policia i se l’emporten a comissaria. Torno a casa satisfeta i contenta per com ha acabat tot.

“Potser no és com t’ho expliquen…” Sara Corral i Sanabria / 6è B PROSA CATALANA_1R PREMI Us n’adoneu que quan mireu la televisió només sentim males notícies? Que la gràcia dels contes són els dolents? Com la caputxeta vermella: algú em pot explicar quina gràcia tindria aquest conte sense el llop? O els tres porquets… Hola, el meu nom és Lemoni Robinson, i la meva feina és narrar la desafortunada però real vida dels dolents dels contes. Comencem pel llop, el llop dels tres porquets. El coneixeu, oi? Doncs potser no és com us penseu realment: Hi havia una vegada un llop que es deia Llop, amb una dona i tres fills. Aquell llop i la seva família eren vegetarians. Un dia els seus fills tenien molta gana, per tant Llop va anar a demanar verdura a algú. Mentre en buscava va veure tres porquets i va decidir demanar-los menjar vegetarià. El llop va pensar: -I ara, què faré? Els meus pobres fills es moriran de de gana!- va picar a la porta de la cabana de palla i va dir: - Que em doneu una mica de verdura? El porc va obrir una mica la porta però es va pensar que se’l volia menjar, i la va tancar. I el llop va pensar: -Ja ho sé! Avisaré els meus amics del bosc perquè m’ajudin a aixecar la cabana de palla i així poder parlar amb el porc. I així ho va fer: ocellets, insectes , cérvols i tot d’animals van anar a aixecar la cabana. I el llop va pensar:- I jo com puc ajudar? Ja ho sé, bufant! O sigui que va bufar i bufar fins que entre tots van aconseguir aixecar la cabana de palla. El porquet va sortir corrents, molt espantat, fins arribar a la cabana de fusta del seu germà.

El llop va tornar a demanar verdura, però no el van creure. Entre tots van tornar a aixecar la cabana i tots dos van sortir corrents fins a la cabana de maons del germà gran. Entre tots els animals van intentar aixecar la casa, però com que era de totxo i pesava molt, no van poder. Els animals es van cansar tant que van haver de marxar. Ell va bufar i bufar una i una altra vegada, una i una altra vegada, una i una altra… No cal que segueixi oi? Perquè són uns quants cops… Però no hi va haver manera de poder aixecar la casa. Al final va decidir entrar per la xemeneia i quan ho va aconseguir, els porcs li van cremar el cul! Va estar tres mesos ingressat a l’hospital i els seus fills es van morir de gana! Us adoneu que dolents que eren aquella colla de porcs? Mira que deixar un pobre llop sense família! Tampoc no us han explicat com segueixen altres contes al cap de 15 anys? Doncs per exemple… La princesa del pèsol: la princesa es va polir els diners del príncep i es van separar. No ho sabíeu? O Rapunzel: En realitat portava perruca! Què? tampoc no ho sabíeu? Veig que us he ensenyat una lliçó molt important: Les històries no són sempre com us les expliquen...

“La pèrdua de la corona” Maria Solans i Vendrell / 6è C PROSA CATALANA_ACCÈSSIT Em dic Steve Brick i sóc detectiu. Us vull explicar el misteri que vaig resoldre l’altre dia. Era a casa de la meva germana Julie. Preníem el te que ens havien regalat en guanyar una aposta. De cop, va entrar un home molt esverat cridant: “Marly Comps us necessita!”. En aquell moment no em podia creure el que sentia. Marly Comps era la duquessa del Compalace, un magnífic i famós palau d’Anglaterra. Ràpidament vaig preguntar a aquell home quan havia de ser allà, i l’home em va respondre que l’endemà mateix a primera hora. Tot seguit, aquell estrany se’n va anar corrent i jo em vaig quedar allà palplantada. Tan ràpid com vaig poder, vaig aconseguir uns bitllets de tren per a aquella nit, per poder ser al Compalace a primera hora del matí. L’endemà al matí, quan vaig arribar a l’estació de trens, vaig agafar un taxi que em va portar fins al Compalace. Un cop allà, em va rebre una criada molt trempada i agradable que em va preguntar: -Vostè sap què li vol dir la duquessa? -La veritat és que no... – vaig respondre-li jo. -Per cert, no m’he presentat - em va dir somrient – El meu nom és Jessy i sóc l’ajudant de la duquessa. Quan vam arribar a la sala on hi havia la duquessa, la Jessy se’n va anar per una porta molt gran. En veure’m, a la duquessa se li va il·luminar la cara i em va dir: -Gràcies per haver vingut. M’han robat la corona, la meva preuada corona! Necessito que me la trobis abans del ball de demà a la nit.

-D’acord, intentaré resoldre el robatori i trobar-la abans de demà a la nit – li vaig respondre una mica alterada. Vaig començar la investigació demanant-li quan i on havia perdut la corona i ella va explicar-me que havia estat el dia abans al seu vestidor, on guarda totes les seves pertinences. Tot seguit vaig anar a inspeccionar-lo amb detall i, amagada en un racó, vaig trobar una nota que deia: “Rellotge gran 1x2”. Vaig deduir que “rellotge gran” feia referència al Big Ben de Londres i que, el segon enigma (1x2) volia dir 1 dues vegades, per tant 11. Conclusió: A les 11 de la nit havíem d’anar al Big Ben de Londres. Així ho vam fer, però un cop allà no vam trobar ningú, només una altra nota que deia: “Gira, gira, mig, 9am”. Aquest missatge em va costar una mica més de desxifrar, però finalment ho vaig aconseguir. “Gira, gira” feia referència a la famosa sínia que es troba al mig de Londres i hi havíem de ser a les 9 del matí. Quan vam ser allà no hi havia ningú, ni cap més nota. Però vam veure unes petjades de gos que vam decidir seguir i, no ens ho podíem creure... Ens va portar una altra vegada al palau Compalace! No enteníem res, crèiem que estava tot perdut però llavors... vam sentir un soroll. Com si hagués caigut una cosa valuosa a terra. Vam anar corrent cap a la cambra principal i quan hi vam arribar vam trobar la Jessy amb la corona a les mans! -Tu? Com has pogut fer-ho? – va preguntar la duquessa sorpresa. -La meva família és molt pobra i vaig pensar que si agafava la corona i la venia podríem sortir de la misèria – va respondre ella amb penediment. -Com ho vas fer? – vaig preguntar-li jo. -La Marly Comps estava enfeinada amb els preparatius del ball i la vaig poder agafar fàcilment. Avui, però, volia desfer-me’n i per això he preparat les notes, per tenir-vos distretes i lluny d’aquí mentre ho feia

-ens va explicar. -I les petjades de gos? – vaig continuar -M’han delatat... La meva tia em va demanar si li podia cuidar el gos i la duquessa no podia saber-ho, per això l’havia d’amagar i endur-me’l a tot arreu. Es va fer un silenci incòmode, fins que la duquessa va dir: -No et delataré però rebràs un càstig pel que has fet: els pròxims mesos et cuidaràs de netejar la quadra dels cavalls. -D’acord, moltes gràcies duquessa! – va exclamar la Jessy agraïda. Ja havia resolt el misteri, per tant ja me’n podia anar a casa a descansar. A més, l’endemà era l’aniversari de la meva àvia i havia de pensar quin regal li faria.

“El cargol, la femella i la volandera” 5è A / Jordi Ballesteros i Vallmitjana POESIA_ACCÈSSIT Un cargol, una femella i una volandera estaven tots junts fent una llitera. El cargol es va enamorar, però la femella es va desenroscar: així va ser com la llitera es va desmuntar. La volandera, que ho havia vist tot, es va posar a plorar: ella volia ajudar i sense llitera es va quedar! La volandera va anar a parlar amb la femella, La femella va demanar perdó al cargol, el cargol va mirar la volandera i junts van arreglar la llitera, que s’havia desmuntat, perquè el cargol i la femella s’havien enfadat. I aquesta és la història d’un cargol, una femella i una volandera, que estaven tots junts fent una llitera.

“Els refugiats” Jana Gaya i Belart / 5è B POESIA_ACCÈSSIT De casa han marxat i pel món estan errant. Familiars han deixat al seu poble estimat. Vides trencades com el vidre esmicolat. Sense saber on anar ni tampoc què els espera demà. Alguns patint, i d’altres morint, amb poca aigua i aliments. Allà en un camp de refugiats, estan tots ben atrapats. Catalunya, terra acollidora, amb un somriure els acollim, per donar-los ajuda i encetar un nou camí.

“El meu besavi” 5è C / Júlia Evans i Calm POESIA_1R PREMI Besavi estimat, en el meu cor estàs guardat. Sempre et trobaré a faltar per tot el temps que vam passar. M’agradava la teva actitud dedicada a la joventut. Tu sempre tan valent com un remolí de vent. Amb la teva dolça companyia a la nit sempre m’adormia. Si tu no hi haguessis set jo no sé què hauria fet. Besavi estimat, en el meu cor estàs guardat. Tu ets únic per a mi i des d’aquí t’ho torno a dir.

“L’amor” Joel González i Solà / 6è A POESIA_ACCÈSSIT És un gran sentiment que el sents en aquell moment. No es desprèn tan fàcilment i és dur com el ciment. Alegria o tristesa pots sentir però a ella no li ho vols dir. És un sentiment constant tant si ets petit com gran. Als ulls et miraré i en el cos sentiré un gran batec al pit que mai no havia sentit.

“Dolça nit” 6è B / Marta Saborit i Codinachs POESIA_1R PREMI Cada nit a la finestra entelada miro la llum del cel congelada. M’imagino que és una estrella que va entrar al meu cor amb rapidesa. Se m’emporta flotant pels núvols. La sensació d’estar en un llit de flors que van florint i es van obrint dins els cors. Quan em deixa la por, m’ofega. Oh, fosca nit, m’aportes tendresa, Ets com un arbre, sense tristesa. El matí t’aparta amb saviesa. Dolça nit, ens veiem al llit. El cel càlid i silenciós S’emporta la nit amb plors. Al matí em desperta el sol. Sóc feliç, quin consol.

“La natura glaçada” Maria Vinyeta i Roca / 6è C POESIA_ACCÈSSIT El vent del nord bufa de cara a les arbredes, l’aigua de la pluja cau a terra com cendres, les flors novelles semblen sirenes, la neu reposa sobre les teules i les estrelles semblen enceses. Els animals de diferents espècies es volen escapar de la nit freda i volen que amb quatre trucs de fada la nit, cada cop més freda i glaçada, se’n vagi d’una sola volada. El mantell dels camps és una gebrada espessa i la mel de les abelles sembla neu densa. Els ocells ben amagats no poden cantar, els insectes no poden ballar i els llangardaixos no poden tocar. El massís del Cadí està totalment nevat i espera que un raig de sol li arribi aviat. El Canigó tot desconcertat espera que la glaçada marxi en un breu instant i que els seus arbres puguin seguir estimant.

“Para dónde nos vamos?” 5è A / Juana Cuéllar i Palacio PROSA EN CASTELLÀ_ACCÈSSIT Aquellos tiempos fueron duros para todos, pero sobretodo para Goli… Hola, soy Lap y os voy a contar la historia que empezó así, justamente así: Era temporada de colegio, y Juan y su madre se fueron a comprar los materiales. Cuando ya lo tenían todo se fueron a la caja a pagar y a Juan le gustó un bolígrafo y le dijo a su mamá, en tono quejica: -¡Mamá cómprame este bolígrafo! La madre sabía que sólo con lo que tenían en el carro ya se iban a gastar más de 100€, así que le dijo a Juan que no, porque no lo necesitaría y porqué tampoco cuidaba mucho los materiales que ya tenía. Juan lo aceptó de mala gana. Juan era un buen niño, pero cuando pasaba las puertas del colegio se convertía en otra persona. Allí nos conocimos Goli, el bolígrafo viejo de Juan, y yo, el lápiz. Juan le hacía de todo al pobre Goli: lo tiraba por el suelo, lo hacía rodar por la clase con los zapatos llenos de barro cuando la profesora no miraba…Pero para que lo entendáis mejor os lo explicará mi amigo Goli... - ¡Goli, ven! -¿Por dónde vas de la historia? -Voy por la parte en la que te están haciendo todas las cosas desagradables.

-Ah, sí, pues también me llevaban al recreo y me trataban como una pelota de fútbol, y hasta me enterraban con arena. Después de pasar día tras día, Lap y yo cogimos un ordenador del colegio y buscamos dónde escaparnos. Nos queríamos ir a África, y Goli recordó que un tío de Juan se iba a Londres y que lo llevarían al aeropuerto, decidimos que este sería un buen día para escapar. Cuando Juan nos llevó a casa para hacer los deberes nos escapamos y nos metimos en el bolso de su madre. Al otro día fuimos al aeropuerto y cuando nos bajamos, era gigantesco, ¿verdad que sí, Lap? -Es verdad, yo no sabía a dónde mirar, era todo muy diferente al colegio y a la casa de Juan, todos iban con prisas. Algunas personas estaban felices y otras se veían tristes. Descubrimos a qué puerta ir y nos montamos en el avión rumbo a África. Fue un largo viaje, lleno de movimientos, y estábamos asustados. Finalmente, llegamos a África y nos encaminamos a Lokichoggio, Kenya. En ese momento estábamos nerviosos y nos encontramos en medio de una tribu Africana. Nos quedamos con ellos y ahora somos el lápiz y el bolígrafo más felices de este mundo: allí conocimos una escuela donde los niños esperaban ansiosos para utilizarnos, ya que eran pocos los bolígrafos que tenían, y nos convertimos en su tesoro. ¿Ah que sí, Lap? -¡Pues sí! Y esta es nuestra historia, ahora escribimos cuentos y pintamos nuevos paisajes. -¡Lap, date prisa, vamos a llegar tarde a la clase de matemáticas! -Adiós, otro día os contamos más de nuestras nuevas aventuras.

“Tobby y Ika” 5è B / Hug Marín i Picó PROSA EN CASTELLÀ_ACCÈSSIT Tobby estaba en la NASA observando el cohete que lo llevaría a la Luna junto con sus amigos y su querido perro Ika. Al cabo de un rato tenían que hacer las pruebas en la cámara del vacío. Cuando los llamaron hicieron la s pruebas. Al cabo de una hora el cohete despegaría hacia el espacio. Subieron arriba y prepararon la comida y todo lo demás. Al fin, todos los coches salieron del terreno de despegue; pasados unos minutos el cohete hizo rugir los motores... ¡Y despegó! El viaje duraría dos días. Cuando aterrizaron, Tobby dijo: –¿Quién sale primero? Después de discutir un rato, Jones llegó a una conclusión: saldría primero Tobby, después Ika y por último, él. Cuando todos estuvieron fuera empezaron a explorar la superficie. Pero mientras tanto, en el cohete… –¡Voy a despegar y los dejaré tirados aquí, en la Luna, y seguro que morirán asfixiados o por falta de comida! — gritó X1 (era un componente de un grupo de bandidos, Never Again). Después de decir eso fue corriendo hacia la sala de control. Probó a despegar una y otra vez, pero no le sirvió de nada. Le quedaba poco tiempo, antes de que llegaran Tobby y sus amigos. Cuando llegaron, X1 se escondió rápidamente en algún lugar del cohete. Por la mañana X1 no pudo despegar porque Jones se quedó en el cohete para ver si había sufrido algún daño al despegar o aterrizar. Tobby e Ika iban explorando la superficie Lunar. Bajaron del coche espacial, y en el horizonte vieron una cueva. Caminaron hasta allí, pero cuando entraron

Ika se cayó por un agujero que había en el suelo. Tobby pensó por un rato lo que tenía que hacer: –¿Le digo a Jones que mi perro se ha caído por un agujero? No, no, no… Creo que lo mejor será bajar y rescatarlo. Bajó sin problemas, cogió a Ika y cuando iban a marcharse vieron a un hombre en el fondo del agujero. ¿Era un hombre? No lo sabían, pero al final se acercaron a esa criatura. ¡Se trataba ni más ni menos que de un alien de la Luna! Hablaron, y para sorpresa suya, les entendió y les contestó. Hablaba un poco raro, pero se podía entender. Hola, me llamo Míster―comentó el alien. Tobby e Ika se miraron, e instintivamente empezaron una conversación Míster y Tobby (por supuesto), y hablaron de qué hacían allí, cómo comían, su estilo de vida… Al final nuestro héroe preguntó a Míster si quería ir con él y sus colegas a la Tierra. El alíen asintió, muy animado. Volvieron al cohete, pero no encontraron a Jones, ni en la sala de control ni en ninguna parte. Lo buscaron y rebuscaron y al final apareció en la parte más baja, cerca del motor de explosión, semiinconsciente. Le preguntaron qué había pasado: –Una persona desconocida… para mi me… ha dado un golpe en la cabeza―. Y mirando a Míster, continuó: ―¿Quién es ése?―dijo Jones. -Es un alien que hemos encontrado en una cueva, habla un poco raro, pero se entiende. Míster, habla, por favor ―Tobby le respondió a la pregunta. –¿Ése es del que me hablaste? –Sí. –Ah, hola, Mr. Jones. Qué cohete más bonito, ¿no? Pero Jones no respondió, estaba dormido. Tobby, muy convencido, dijo:

–¡Tenemos que descubrir quién es ese bandido! Después recorrieron todo el cohete, pero no encontraron a X1. Tobby hizo una reflexión:―Tenemos que marcharnos de aquí, ¡estamos en peligro! Cuando Jones se recuperó lo prepararon todo, avisaron a los de la NASA e iniciaron el viaje de vuelta. Hacía unas horas que habían partido de la Luna cuando X1 intentó entrar en la sala de control. Ika lo sorprendió agrediendo a Tobby. Le mordió en una pierna, y cuando nuestro protagonista recuperó el conocimiento, tumbó a X1 en una cama y se quedó dormido. Cuando Jones hizo aterrizar el cohete, los hombres de tierra tenían miedo porque no sabían si dispondrían de suficiente oxígeno. Entraron y se los encontraron a todos: Tobby, Jones, Ika, y dos desconocidos, Míster y X1. Por suerte estaban todos vivos. Bajaron y explicaron todo lo sucedido desde el alien hasta X1. Al final, el miembro de Never Again reconoció sus intenciones. Tobby vivió bien toda su vida con Ika, Jones y Míster. ¡¡¡Querían volver a la Luna (el último no), o al menos vivir más aventuras!!!

“Aventuras en Londres” Martí Mas i Genís / 5è C PROSA EN CASTELLÀ_ACCÈSSIT Eran las vacaciones de Navidad y Jon había ido a Londres para visitar a su primo Tom. Aquel día hacía mucho frío y no tenían ganas de salir. Troy, que por cierto es el perro de Tom, sí que quería salir a jugar con la pelota, y no paraba de ladrar. Decidieron ir a jugar a pelota a una nave abandonada que habían descubierto el año pasado. Cuando llegaron, Troy se fue a jugar con la nieve y ellos se quedaron dentro de la nave jugando al fútbol. -Troy, te vas a congelar! -le gritó Tom, pero Troy no le hizo caso y se fue. Llevaban ya una hora jugando al fútbol y Jon ya estaba cansado, pero Tom quería continuar porque como él jugaba en el Arsenal decía que aquello le servía de entreno. -Quiero ir a casa a mirar la televisión -dijo Jon. -Vamos Jon, diez minutos más y nos vamos. De repente escucharon un ruido de coche viejo que se acercaba a gran velocidad y que se paraba de golpe al lado de la nave. Los niños pararon de jugar, y se acercaron a una ventana vieja con los cristales rotos para ver lo que pasaba allí fuera. Del coche salieron dos hombres con una pinta muy extraña. Uno era muy gordo, le faltaban algunos dientes y llevaba una chaqueta de piel con calaveras y un saco que los chicos pensaron que era muy sospechoso. El otro hombre era más joven y llevaba una camisa de cuadros, un collar de metal y muchos pendientes en la nariz y en las orejas. -¿Qué le pasa al coche, Squirol? - gritó el hombre más gordo.

-¡No lo sé! -gritó Squirol- Me parece que se ha quedado sin gasolina, Nick! -¡Y ahora nos persigue la policía! ¡¿Qué vamos hacer con todo este dinero?! -gritó Nick. -Lo tenemos que enterrar dentro de esta nave. ¡Rápido Nick! -dijo Squirol. Cuando entraron dentro de la nave vieron a dos chicos escondidos. -¿Qué hacéis aquí escondidos? -preguntó un ladrón. -Nada, como hacía mucho frío hemos venido a jugar aquí. -¡Átalos y que no se muevan! -dijo Nick- Nos podrían delatar. Cuando Squirol estaba a punto de atarlos apareció Troy ladrando como un loco, y los dos ladrones se fueron corriendo a una esquina de la nave y Troy los acorraló. Mientras, los chicos se pudieron escapar de la nave y se fueron a buscar a la policía. Pero en aquel momento la policía ya estaba llegando. Tom les preguntó a los policías si estaban buscando a dos ladrones con un saco de dinero. -Sí, ¿Sabes dónde están? -preguntó la policía. -Dentro de la nave. Nuestro perro los está vigilando. -Gracias chicos, allá vamos. La policía capturó a los ladrones y cogieron la bolsa. Felicitaron a Troy y les explicaron a los chicos que aquellos ladrones habían robado en una joyería. Después Tom y Jon volvieron a casa muy contentos de haber ayudado a la policía.

“El viaje de la NEI2” Arnau Compte i Verdaguer / 6è A PROSA EN CASTELLÀ_ACCÈSSIT En el año 2105 la humanidad se dio cuenta de que el sol se moría y la NASA envió a seis de los mejores científicos y la nave tecnológicamente más avanzada que existía en aquel momento. La misión era detonar una bomba para conseguir un nuevo sol. No lo consiguieron. Mandaron otra nave (casi con todos los recursos de la tierra ), la NEI2, y seis científicos más para hacer lo que en la primera misión no lograron. Los diez primeros meses de viaje y convivencia en la nave se los pasaron durmiendo; así, de esta forma, el viaje se hizo más corto, ya que para llegar al sol la nave tarda un año y medio. Cuando la tripulación está despierta cada uno tiene su tarea o cargo dentro de la nave: Rick, el capitán, analiza la nave, Henry controla la bomba, John es el patrón de la NEI2, Lee es responsable de la consulta clínica, Pitt, del jardín botánico, y Lilia controla el mapa externo. Lilia estaba observando a través del radar, cuando de repente gritó: “Corred, venid”. Todos corrieron a la cámara central. Al llegar allí, Lilia les dijo: “He encontrado la NEI1” y en ese preciso momento se hizo un silencio escalofriante, pero no duró mucho. Henry dijo: “Tenemos que ir, puede que alguien haya sobrevivido, además nos puede ser de ayuda investigar que pasó en el primer intento”. Toda la tripulación estuvo de acuerdo, menos John, que no le pareció buena idea y dijo: “¿Para qué? Estarán muertos, si no ¿por qué creéis que no llegaron a detonar la bomba?”. El capitán, que tenía la última palabra, dijo: “Iremos. Pitt cambia el rumbo de la nave; Lilia, introduce las coordenadas”. Todos se fueron a descansar mientras Pitt dirigía el nuevo rumbo de la nave. De repente todo entró en modo de emergencia, y todos corrieron

a la cámara central. Pitt, cambiando el rumbo de la nave, realizó un error gravísimo, poniendo a toda la nave en peligro: se olvidó de poner el escudo contra sol. Rápidamente el capitán dijo: “Tenemos que cambiar la posición de la nave respecto al sol, así que yo saldré y configuraré manualmente el dispositivo del escudo, antes de que la nave se exponga al sol y entre a una temperatura extrema de 800ºC”. Así que la tripulación ayudó al capitán a ponerse el traje espacial y salió a configurar el escudo. Sólo disponía de veinte minutos. El tiempo pasaba muy rápido, y cuando el capitán logró por fin finalizar su trabajo, no disponía del tiempo suficiente para regresar a la nave. Era el momento de sacrificar su vida para salvar al resto del equipo, así que contactó con Lee y le dijo con mucha claridad y serenidad que le nombraba el nuevo capitán de la NEI2. “Confío en ti” fueron sus últimas palabras. Todos estaban muy apenados, pero tenían que seguir adelante. Continuaron la misión rumbo a la NEI1, y consiguieron acoplar las dos naves. La incertidumbre se apoderaba de ellos, pero tenían que seguir con la misión de entrar en la NEI1. Lee, John y Henry entraron y Lilia y Pitt se quedaron en la NEI2. Lo que vieron al entrar en la NEI1 fue que los cadáveres se habían momificado, estaban quemados pero no se habían desintegrado. Buscaron más información sobre lo que debió pasarles. John observó el cambio en el oxígeno del ambiente, y resultó ser que el jardín botánico se había convertido en un pequeño, pero espeso bosque. Esto influyó en el oxígeno del ambiente del la NEI1 y si la tripulación no se hubiera expuesto al peligro de morir calcinados, hubieran sobrevivido. Y explicaba también que tuvieron el mismo fallo que Pitt: se expusieron al sol sin el escudo protector. Henry encontró la bomba, analizó su estado y era muy peligroso e inestable, tenían que salir de la NEI1 rápido, ya que podía explotar en cualquier momento. “Emergencia, emergencia” gritó, Henry, “hay que salir de la NEI1, rápido, rápido!!, la bomba puede explotar en cualquier momento. Lee, automáticamente, pensando en la misión que les ocupaba, pensó que

sería inteligente usar las dos bombas para asegurar el éxito de la misión, así que inició la exportación de la bomba de la NEI2 hacía la NEI1. La idea era que alguien tendría que guiar la NEI1 hacia una explosión brutal de la nave con las dos bombas contra el sol y asegurarse de crear un nuevo sol, y de esta forma continuar la vida en la Tierra. Henry quería sacrificar su vida para dicha hazaña, pero Lee no le dejó, ya que Rick, el antiguo capitán, confió en él. Iniciaron la operación, todo salió según lo previsto, y cuando ya estaban a quilómetros de distancia del sol pudieron ver a través del radar cómo Lee estrelló las bombas contra el sol. Esto produjo una explosión en el universo tan grande que Mercurio prácticamente quedó desintegrado. Al cabo de un año y medio, cuando la NEI2 regresó a la tierra, ya pudieron observar el cambio climático que se había producido gracias a la loca misión de crear un nuevo sol.

“El inexplicable misterio del rubí rojo” 6è B / Irene Espona i Puntí PROSA EN CASTELLÀ_1R PREMI Esta es la historia de un misterio. Un crimen del que nunca se conoció el autor. Ocurrió, más o menos, hace cuarenta años. La dama de París, conocida como dama blanca a causa de su frío y cerrado carácter, se alojaba en su mansión. Le habían jurado lealtad al prometerle cuidar de su collar, un collar único con el rubí rojo, el más preciado de Francia y toda Europa. Una noche de enero, mientras la dama dormía, un ladrón entró en la gran casa. A la mañana siguiente el rubí había desaparecido. La pobre dama cayó en una inmensa depresión y, una semana después, descansaba en su lecho de muerte. -¡Uh! Perdón, no me he presentado. Soy Marcel Swann, 25 años, trabajo en una tienda de antigüedades en el centro de París, aunque tengo que decir que mi verdadera pasión son los misterios. El misterio del robo del rubí rojo es una leyenda de la ciudad. Nunca nadie ha podido descubrir lo que realmente pasó, pero yo me comprometo a hacerlo. Me he documentado sobre todo acerca del crimen en la Biblioteca Nacional de París con la ayuda de una trabajadora amiga mía, Madame Poirot. Perdonad por presentarme tarde, estoy muy metido en la historia. Después de mucho trabajo he recuperado varias pistas útiles: -La primera: a la mañana siguiente del día del robo encontraron polvo dorado al lado de la cama de la dama blanca. Según se sabe, en el barrio donde vivía la señora vivía también un hombre rico que solía ir siempre

con un pequeño reloj de arena dorada en el bolsillo. Aquel día el hombre estaba de viaje muy, muy lejos. -Segunda pista: aquella noche sólo estaban en la mansión la dama blanca y su mayordomo, un hombre ambicioso y egoísta, amante de las riquezas y los lujos. -Tercera pista: he tratado con mi primo, el doctor Swann, para que me facilitara los informes de los resultados de la autopsia de la muerte de la dama de París y después de analizarlos he conseguido ver algo que nadie ha descubierto en cuarenta años: la gran señora no murió por depresión; murió envenenada. -Cuarta y decisiva pista: Según parece, el señor rico era amigo de la dama blanca. Recientemente se ha encontrado dentro de un libro que estaba en la habitación de ésta una carta que ella le escribió la mañana anterior a su muerte, pero que nunca le llegó a enviar, y que decía lo siguiente: “Querido Nicolás, El té que ha servido hoy el mayordomo no me ha sentado nada bien. Me encuentro muy mal y muy mareada. He vomitado mucho. Espero recuperarme pronto. Nos vemos a tu vuelta. Saludos, María Antonieta” Al día siguiente, cuando la dama ya había muerto, el fiel mayordomo fingió una gran tristeza y explicó su regreso a Inglaterra para encontrar el consuelo de su familia. Si alguien hubiera encontrado la carta hace cuarenta años este misterio ya se habría resuelto. Habréis resuelto ya el caso: El mayordomo, ambicioso y egoísta, roba al rico señor Nicolás su reloj de oro. Después intenta hacerse con el rubí de la señora y deja la pista

del polvo de la arena dorada del reloj para que sospechen de Nicolás, sin saber que está de viaje. Al cabo de unos días, la dama empieza a desconfiar, pero ya es tarde. El mayordomo decide envenenarla y marcharse para no ser descubierto. Bién, esto es todo, tengo que ir inmediatamente a contar la historia a la policía. Seguro que me harán un monumento o algo por el estilo….

“Un sueño en clase” Mariam Drissi i Autet / 6è C PROSA EN CASTELLÀ_ACCÈSSIT 23/1/17 Me llamo Anouk, tengo 11 años y vivo en Vic, cerca de la plaza Mayor. Me presento porque es la primera vez que escribo en este diario. Hoy en la escuela ha sido el día más aburrido y largo ¡de toda mi vida! Estábamos haciendo castellano y teníamos que escribir un cuento para el certamen literario del cole. ¡Toda la clase escribía menos yo! Con el boli en la mano y la hoja en blanco empecé a pensar: ¿Podría escribir sobre un hombre que quiere ir a la Luna? ¡No! ¿Sobre un niño muy pesado?¡No! ¿Sobre un zapato que habla …? ¡Tampoco! No sabía qué hacer. Así que esperé a que terminara la clase. 24/1/17 Hoy ha vuelto a tocar castellano, y como os podréis imaginar teníamos que continuar, (más bien empezar, en mi caso) el cuento. Estaba tan aburrida que me entraron ganas de dormir, se me cerraron los ojos lentamente y como estaba sentada en la fila de atrás de la clase y había mucha gente delante pensé: “Bueno… Si apoyo un poquito la cabeza en la mesa la profesora no me verá ¿no?” Así que me puse a dormir en clase. Cuando me desperté ¡ya no estaba en el cole! Estaba tumbada en el suelo de una casa muy vieja. Había tres niños mirándome, iban muy mal vestidos. Me levanté poco a poco del suelo mirando alrededor aterrorizada. -Mmmmmm… ¿dónde estoy? - les pregunté a esos niños. -¿Qué dices? ¿Cómo no te acuerdas de mí, Tiana? - me dijo uno de los niños. -Es normal que no se acuerde de nosotros con el golpe que le has dado – dijo otro.

-Tiana, yo soy Narcís, ése tan alto del sombrero es Joan y este otro bajito es Ángel. Todos tenemos la misma edad que tú y vivimos en la misma casa. Ahora tienes que ir a ayudar a mamá a hacer la comida o a papá en el campo. -¿Qué? No os conozco de nada y no vivo aquí. ¡Además las tareas de la casa siempre las hacen mis padres! - les dije, un poco enfadada. Salí corriendo y vi que todas las casas eran igual: viejas, medio derrumbadas, sucias… y la gente también vestía del estilo de Narcís, Joan y Ángel. Pero ¿dónde estaba? Parecía que estaba en un pueblucho pequeño en los años 40. -¡Tiana, ven aquí ahora mismo, tienes que ayudarme en el campo! – gritó un señor que estaba sembrando trigo. No sabía si salir corriendo o hacerle caso. -¡Tiana, rápido! - volvió a gritar el mismo hombre. -¡Hola! – le dije acercándome. - ¿Qué necesitas? -Tráeme un poco de agua y algo de comer- dijo. -¿Y por qué no lo vas a buscar tú? Mis padres nunca me ordenan cosas -le dije cruzando los brazos. - ¿Cómo osas hablarle de esta manera a tu padre? – chilló muy enfadado. Me puse a llorar, mientras me iba enfadada a sentarme en un árbol cerca de la casa. De repente volví a oír: -¡Tiana, pon los platos en la mesa, que dentro de poco comeremos - exclamó una voz de señora. Le hice caso porque no quería que me gritara como el hombre del campo. -Muy bien. Dile a tu padre, a Narcís, a Ángel y a Joan que vengan a comer- dijo.

Les avisé a todos y me hicieron caso. Nos sentamos todos en la mesa. Todos comían menos yo, porqué la comida que había en el plato era el estofado de verduras más raro que había visto en mi vida. Tenía muy mala pinta. Como todos me miraban cogí la cuchara la llené de sopa y me la metí en la boca. ¡Lo escupí todo! Creo que no fue muy buena idea, porque todos me miraban muy enfadados. -¡Eres una maleducada, sube a tu habitación ahora mismo! – gritó la señora muy enfadada - De ahora en adelante preparas el desayuno, la comida y la cena tú solita para 6 personas, a ver si te parece fácil. Subí las escaleras llorando a lágrima viva y como sólo había una habitación ahí arriba pensé que sería la mía. Entré, me dejé caer al suelo y poco a poco me fui durmiendo. -¡Anouk, Anouk! ¡Alguien me estaba llamando por mi verdadero nombre! Abrí los ojos lentamente… Era la profesora que me estaba mirando con mala cara y mis compañeros de clase que también me estaban mirando. -¿Supongo que has terminado el cuento para el certamen literario para tener el morro de dormirte en clase, no? - me dijo la señorita con voz sarcástica. -Pues la verdad… Aún no lo he empezado - dije rascándome la cabeza. -¡Es increíble! - me gritó enfurecida - Coge tus cosas y vete a la otra clase hasta que hayas terminado el cuento. No me importó, porque ya sabía qué cuento escribir: ¡El sueño que tuve en clase! 21/4/17 ¡Hoy hemos hecho el certamen literario del colegio! Al final no he ganado con mi cuento, pero no pasa nada, no se puede ganar siempre. Aun así estoy contenta y satisfecha con el cuento que he hecho. ¿Sabéis por qué? Porque he aprendido una lección: la vida de antes era mucho más difícil que la de hoy en día y tendríamos que estar muy agradecidos de lo que tenemos.

“Spring” 5è A / Guillem Graell i Graell ACRÒSTIC EN ANGLÈS_ACCÈSSIT It’s Spring

peoP le are happy

Roses bloom bIrds sing it raiNs and Saint George arrives

100

“The seasons” Pau Puigcercós i Camps / 5è B ACRÒSTIC EN ANGLÈS_1R PREMI

In winter we celebraTe Christmas. The days are sHort

and we can makE snowmen with the white Snow.

In spring Easter comes and thE flowers grow

In Autumn we celebrAte Halloween

Are you Sure that you aren’t scared?

And then hOlidays come,

we caN go to water parks

because the Summer is here!

“Winter” 5è C / Pol Sanglas i Vilarrubia ACRÒSTIC EN ANGLÈS_ACCÈSSIT

The Wind comes to me

It is time to go to ski

with my frieNds we have snowball fights! I take advantage of

then the New YEar arrives

The sales

and the Three Kings have some pResents for me!

101

102

“Autumn” Ada Solé i Viladecans / 6è A ACRÒSTIC EN ANGLÈS_ACCÈSSIT The days A re getting shorter

SUmmer is leaving us

We’re starTing school again

BUt don’t worry, Halloween is coming up!

We’re going to dress up in scary costuMes

And go trick-or-treating iN the dark

“Spring” 6è B / Anna Saborit i Sayós ACRÒSTIC EN ANGLÈS_ACCÈSSIT

Sun comes up Flowers are oPening doors To show to eveRybody TheIr pretty colours It is like a world of faNtasy Like the roses on Saint George’s day.

The

103

104

“Spring” Belén Macías i Pérez / 6è C ACRÒSTIC EN ANGLÈS_ACCÈSSIT Spring iS a season of feelings.

There are many Possibilities to fall in love.

The sun caResses the flowers every morning.

There are longer days to see the wIldlife.

There are differeNt flowers to look at. I love the sprinG, and you?

105

Educació Secundària

106

“La Festa Major” 1r d’ESO / Aniol de Ribot i Ladero LLENGUA CATALANA_1R PREMI Ben d’hora avui em llevo perquè sé que havent dinat a la plaça de l’església la festa major s’haurà inaugurat. El vespre ja tentineja, és el moment més adequat perquè els diables de la vila surtin a córrer per la ciutat. L’endemà cap al migdia, tambors i gralles han d’afinar perquè els gegants i els capgrossos comencin a desfilar. Més aviat cap a la tarda, des dels balcons es pot observar quatre enxanetes amb la mà alçada fent els castells més catalans. Ja comença un altre dia, la sardana ens fa aixecar a tots les mans per fer la dansa més bonica de totes les que es fan. Ara ja són les dotze i la gresca s’ha acabat, però segurament en algun lloc de Catalunya una altra fa poc que ha començat.

107

108

“L’ocell pintat” Joseph Andrew Grosse i Calm / 1r d’ESO LLENGUA CATALANA_ 2N PREMI L’abellerol arrenca el vol, amb el seu bec enxampa l’abella, i les plomes del seu coll, l’aire les travessa com una estella. Mentre entra dins al seu niu, el piueig dels seus polls el crida, i en el túnel llarg com un riu, ressona com una fira. Al sortir d’aquell indret, les ales acolorides s’expandeixen, i a l’enlairar-se de la paret, la llum del sol absorbeixen.

“La neu” 1r d’ESO / Ferran Reniu i Morales LLENGUA CATALANA_ 3R PREMI Aquella ànima blanca, coberta de petits cristalls; com el més profund sentit... com el més glaçat. Aquell cos perdut, que es desprèn de l’espès i gloriós cotó despreocupadament. Aquell instant que allibera fred, aquella il·lusió inesborrable. Simplement aquesta pols celeste; la neu.

109

110

“Records d’estiu” Clara Font i Barniol / 1r d’ESO LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Mira més enllà. No deixis que la teva mirada innocent es quedi a la platja. Mira més enllà. Que les estrelles que governen el cel i que l’aigua juganera que et mulla els peus no t’impedeixin seguir. I quan caigui el vespre, amb els teus peus damunt la sorra, amb els teus ulls mirant la lluna, quan tinguis la sensació de temps robat... Mira més enllà. Fes com l’onada franca: mai acabis el teu camí. I mentre vas i véns, jo t’espero aquí.

“Las tres señales” 1r d’ESO / Clàudia Reniu i Calahorro LLENGUA CASTELLANA _1R PREMI Por fin alguien en el mundo dice haber encontrado la cura contra el cáncer craneal. Sharon Hill, científica con tres carreras, ha conseguido enfrentarse y ganar la enfermedad que toda la raza humana teme. Michelle Richardson es la mujer que se ofreció para probar la inyección que podía salvar su vida. Una semana después... -Tengo miedo Martín, creo que no saldrá bien. -Pero ésta es la única solución para intentar salvarte- Martín intenta calmar a Michelle. La científica le pide a Michelle si ya está preparada. Michelle no lo tiene muy claro... -¿Hay alguna opción que esto pueda salir mal? -Cundo cuentes hasta tres dormirás cuando despiertes ya estará todo, pero ahora tienes que tranquilizarte y déjame ponerte esta máscara. Sharon le puso la máscara y cundo Michelle contó hasta tres se durmió. ··· -¿Cómo he llegado hasta aquí?- pregunta Michelle confusa -Hemos salido del laboratorio y estamos de camino a casa, cuando salimos estabas bien, no entiendo lo que te pasa- comentó Martín.

111

112

-¿Qué día somos?-preguntó Michelle. -Somos 3 de octubre -Pero son las doce ¿por qué es tan tarde? -Porque es la hora que nos dijo la doctora Sharon. Es una noche fría, nubosa, oscura y lo que más le aterra a Michelle, hay luna llena. -No me gusta esta farola. La luz de la farola parpadeó tres veces y se apagó. De repente, el corazón Michelle se paró, casi le da algo. Cuando se encendieron, Martín había desaparecido. Ella muy asustada, se fue corriendo a su casa. Cuando llegó y entró, su perrita Cherry estaba ladrando mucho más de lo normal, pero Michelle no podía aguantar más con esta presión, tenía miedo. Por supuesto, se metió en la ducha para tranquilizarse, se estuvo una hora dentro, cuando salió y se secó la cara, se miró al espejo y vio que estaba escrito en mayúsculas DÉJANOS EN PAZ, LO QUE TENGA QUE PASAR PASARÁ, NO LO PUEDES EVITAR ¡eres una amenaza para nosotros! Michelle muy asustada se fue a su dormitorio para hacer las maletas e irse a casa de sus padres en una mansión de Andorra. Cogió un avión y en siete horas estaba allí. Cuando llegó a la mansión de sus padres, les explicó lo que le había pasado. Su madre Karen se puso a llorar, al verlo Michelle se empezó a asustar: -Tenemos que explicarte una cosa muy importante-dijo John, su padre. -¿Qué?-preguntó Michelle. -¿Te acuerdas de tu tío Chris?

-Sí, ¿por qué me lo preguntas si siempre ha sido muy amable conmigo? Los padres de Michelle se miraron confusos, estuvieron un minuto en silencio. Éste fue el minuto más incómodo de la vida de Michelle. Después de tanto tiempo en silencio, Karen miró a John y asintió con la cabeza. Entonces John se fue hasta su habitación y le dio una carta a Michelle. En la carta había escrito un texto muy largo. Karen le dijo a Michelle que se la leyese, Michelle asintió y empezó a leer: Querida hermana, Ya sabes que a mi hijo hace una semana le detectaron cáncer. Salí en la revistas, en los diarios, en la televisión para ver si podía hacer algo, pero eso no funcionó, así que una noche a las 12 de la madrugada del día tres de octubre, salí al balcón y estuve pidiendo a Dios que me ayudara y que no se llevara a mi hijo. Entonces me metí en la cama y empecé a soñar, en el sueño aparecía un hombre, un hombre que se iba acercando y cuando lo tuve delante supe que era Satanás. Te preguntarás que cómo lo supe, lo supe porque tenía cuernos en la cabeza, su piel tenía ampollas y su cuerpo me daba calor, un calor escalofriante. Estuvimos hablando y de repente me dijo que si quería me podía ayudar. Yo me quedé paralizado, pero era mi única opción, lo único que tenía que hacer era entregarle mi alma, pero no sólo la mía, cada uno de mis descendientes, por ejemplo mi hijo y tus hijos, padecerían cáncer, y en cuanto lo detectaran sólo tendría un mes de vida. Sus últimos tres respiros serían los más intensos y más anhelantes de su vida, pero yo pensé que para entonces ya se habría encontrado una cura, así que espero que como hermanos no nos distanciemos por haber hecho este pacto. Yo te sigo queriendo pero lo siento por tu hija. Te estoy escribiendo esta carta porque cuando pasen tres horas yo ya no existiré en este mundo. Satanás me ha explicado que cinco minutos antes me tengo que acostar en la cama, y cuando empiece notar que me cuesta respirar haga tres suspiros, uno…, dos…, tres..., pero el tercero no lo podré acabar. Cuando acabó de leer la carta se quedó paralizada, no sabía qué hacer

113

114

ni qué decir, así que como había tenido una madrugada muy ajetreada, se fue a dormir porque lo necesitaba. Se metió en la cama y como estaba tan cansada se durmió enseguida. Empezó a soñar con fuego, cuernos... entonces se levantó, muy asustada, ¿había sido por la pesadilla? Pero entonces oyó como se abría la puerta de su habitación, ella preguntó: -¿Hay alguien ahí? -Duérmete, soy mamá, estoy aquí para protegerte, sólo te quería dar tres besos de buenas noches. A Michelle le extrañó mucho eso, porque normalmente su madre no daba muchos besos. Cuando se le acercó escuchó dos suspiros, uno…, dos…, pero el tercero no acabó, así que abrió los ojos y vio una figura con un tres en el centro de la boca. -Mamá, ¿Qué te pasa? -No soy tu madre -Entonces, ¿Quién eres? -Yo soy Satanás. Michelle no entendía lo que estaba pasando, así que le preguntó: -¿Por qué tienes que venir a buscarme y no me dejas en paz? ¿Qué te he hecho yo? -Cuando tú eras una niña pequeña tu tío... -He leído la carta- Michelle interrumpió. -Así que vas más avanzada de lo que pensábamos.

-Pero no entiendo, ¿Por qué yo? -Es muy sencillo, tú eres una chica joven, alta, guapa y tienes experiencia en muchas cosas así que por eso te queremos con nosotros, una alma como la tuya no se encuentran todos los días. -Pero eso no tiene nada que ver con lo que me tengas que llevar, eso es injusto yo no debería de estar aquí si no fuera por mi tío. Él fue quien te entregó su alma, yo no tengo nada que ver con eso, así que te ruego por favor que me dejes quedar aquí y no me lleves contigo porque aún soy muy joven y quiero vivir mi vida. ··· Un suspiro, dos suspiros y... -¡ Michelle, Michelle! Michelle se levantó agitada y sudorosa en la cama de hospital, enfrente de ella estaba su novio Martín y la doctora Sharon Hill. -¡Por fin has despertado! Llevabas 3 semanas en coma. -Te haremos unas pruebas si todo sale bien, el 3 de octubre te irás para tu casa. La doctora abandonó la habitación y dejó a Martín y a Michelle solos en la habitación. -¿Cómo estás? -Estoy bien, pero no te imaginas el sueño que he tenido. -Tranquila ahora ya te has despertado de esta pesadilla, y todo ha acabado. -Sí, menos mal. Y girando la cabeza hacia la ventana vio parpadear la farola tres veces…

115

116

“El gran cambio” Martí Serra i Vila / 1r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_2N PREMI NOTICIAS: Muy buenas. Aquí Martín Carley desde Londres para informarles de las noticias que ocurren actualmente en nuestro mundo: -Esta noche Tony Jacly se ha fugado de la cárcel donde estaba encerrado por asesinatos y violaciones a niños pequeños. La policía no ha podido encontrarle aún, así que tengan mucho cuidado, porque podría estar mezclado entre la civilización. Yo ya sabía donde se refugiaba, simplemente porque soy el narrador, claro. Tony se escondía en la casa de sus padres, ¿o debería decir de sus antiguos padres? Durante su infancia, no había tenido muy buena relación con ellos; Cuando Tony cumplió los trece, empezó a salir con los amigos que no debía: empezó a tomar drogas y hacía cosas que le cambiaron su vida por completo. Por eso sus padres decidieron que nunca sería bienvenido a casa, así que cuando llegó, lo primero que hizo fue asesinar a sus padres y a su sobrina, que había venido a pasar las vacaciones con sus abuelos. Luego, los escondió en el sótano, y hasta aquí todo bien, o eso creía él… Durante los primeros días de su estancia, Tony estuvo viviendo una vida solitaria y aburrida, pero sin problemas. Estos empezaron a suceder cuando apenas pasó un mes desde su alojamiento en el apartamento. Puede que muchos penséis que lo que le pasaba era a causa del dinero o a la depresión, pero no era así. La verdad es que en estos dos puntos se encontraba realmente bien. Lo que le pasaba era algo paranormal… A veces, cuando llegaba a casa, se encontraba la puerta medio abierta, y muchas veces, antes de acostarse, oía unes ruidos muy violentos, como el de una ducha desprendiendo agua o una persona llorando a lágrima viva. A causa de esto, Tony se encontraba en un estado entre el miedo y la violencia, el temor y la fuerza, el espanto y la venganza. Pasaron los días y Tony ya empezaba a estar

harto, así que decidió poner unas cámaras bien escondidas para saber lo que estaba sucediendo. Pasaron los días y aún no sabía de que se trataba, pero al tercer día consiguió captar unas imágenes con la cámara que se encontraba en el baño, en concreto con la que estaba enfocando al espejo. En la pantalla se veía una luz que se encendía tras el espejo pero que no se reflejaba al resto de la habitación. De repente, salió una niña de unos 7 años. Tenía un ojo verde y el otro azul, llevaba coletitas y no podía abrir la boca. Vestía con una túnica blanca manchada de sangre. Tras ella, salieron un hombre y una mujer. El hombre, despeinado, de ojos de un color rojo fuego y sin nariz. Llevaba un traje de esos que visten los locomoteros y tenía un cuchillo incrustado en el cráneo. Finalmente, la mujer, que no tenía pelo (o sea que era calva), mostraba un ojo mucho más grande que el otro, tenía la nariz descolocada y en lugar de una boca en la cara, tenía una en cada palma de la mano. No llevaba ninguna prenda de ropa, tenía una sola capa de carne sin nada que le sobresaliese. Salidos los tres del espejo, se veía como la niña se acercaba a la cámara y de repente se cortaba la señal. Al ver que la señal se cortaba, a Tony le vinieron escalofríos, pero el miedo no alcanzó su miedo hasta que no oyó que la puerta de su habitación se abría. Asustado, sacó la cabeza para mirar si había alguien. Como no vio a nadie decidió ir a registrar la casa. Primero abrió la luz del corredor. Se proponía ir a mirar en el baño cuando de repente, las luces empezaron a fallar hasta que se apagaron por completo. La casa se quedó completamente a oscuras: lo único que se podía ver era una luz de una farola que entraba por una de las pocas ventanas de las que disponía esa casa. Se dispuso a ir, pero cuando entró en la habitación, la puerta se cerró de un golpe. De la nada, aparecieron las tres figuras principales susurrando: -Ven con nosotros, ven con nosotros… Tony intentó dañarlos tirándoles cosas, pero traspasaban su cuerpo sin causarles daño alguno. Por suerte para él, les tiró un libro que al travesar la cabeza de la niña, tocó con el interruptor de la luz forzando a que se encendieran. Esto provocó heridas a los tres fantasmas y en solo un segundo, ya habían desaparecido.

117

118

El despertador empezó a sonar. Tony no sabía qué podía haber sucedido. -¿Lo habría soñado? -se preguntó. Luego inspeccionó la casa. Las cámaras ya no estaban, su ordenador tampoco. -Menudo sueño… -se dijo a si mismo. Al ver que todo estaba en orden, dejó salir todo el aliento que llevaba dentro y se calmó. Todo iba bien. Tony decidió ir a inspeccionar el sótano. Bajó las escaleras con una vela para no caerse. Lo primero que vio al entrar fue una nube de polvo que se le puso encima. Cuando por fin consiguió quitársela, abrió los ojos y empezó a inspeccionarlo todo. Miró por todos los rincones y no consiguió encontrar nada. Finalmente, se disponía a salir cuando ,de repente, le cayó una gota de un extraño y pegajoso líquido en la cabeza. Asustado, giró la cabeza hacia arriba y lo primero que vio fue 3 cuerpos envueltos con hilos blancos que se estaban derritiendo. Aterrorizado, cogió la pala y tiró los cuerpos al suelo. Sacó todos los hilos para inspeccionarlos, y, ahí dentro, ocultos, se encontraban los tres cuerpos a los que, unos días antes, les había quitado la vida. Su cuerpo sintió un escalofrío y se quedó petrificado. Intentó subir las escaleras y tumbarse a descansar en el sofá, pero al instante, la vela se apagó. El terror de la oscuridad total invadió su cuerpo. De repente, igual que la otra vez, surgió una luz en tres rincones diferentes, y de allí salieron los tres personajes malignos que a Tony no le caían bien. Esta vez, uno de ellos llevaba unos polvos en su mano, que arrojó encima de Tony para que entrase en un sueño profundo. Al despertarse, Tony se encontraba en un ataúd bajo tierra. Desesperado, empezó a golpear la puerta pero no surgió efecto. Luego, se sacó la navaja que tenía guardada en el bolsillo y con ella, arrancó todos los clavos para abrir la puerta. Cuando consiguió abrirla, le cayó un montón de tierra encima. Con los ojos cerrados, subió a la superficie. Según él no fue fácil, al contrario. Con toda esa tierra cayéndole encima le costaba respirar, pero finalmente lo consiguió.

Cuando salió, se fue a casa a darse una ducha. Pasó el umbral y se disponía a abrir la luz cuando vio que no había interruptores. Todo estaba a oscuras. Una vez más, se volvió a repetir la ceremonia iniciación-supongo que ya sabéis cuál-. Los tres fantasmas lo rodeaban, y Matías , estresado, ya no sabía qué hacer. La muerte se le había presentado tres veces, y tal y como dicen, a la tercera va la vencida. Se arrodilló, miró al cielo, pidió perdón y empezó a llorar. Los fantasmas se pararon y vieron que ya había aprendido la lección así que le durmieron, lo arreglaron todo y se fueron para siempre. Al despertarse, Tony vio todos los errores que había cometido al largo de su vida, así que decidió empezar de nuevo. Se creó una nueva identidad, consiguió un nuevo trabajo en una fábrica de cables de electricidad y alquiló un apartamento donde pasó los últimos años de su vida.

119

120

“Desaparecidos...una foto y una carta” Pau Orra i Godayol / 1r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_3R PREMI Aurora era una chica muy honesta y divertida. No tenía padres, pero eso no fue muy difícil para ella, ya que, cuando murieron, tenía tres meses. A los ocho años ya era bastante autónoma, cada día paseaba por un pequeño camino que llegaba a una pequeña y abandonada iglesia en la cima de una montaña. Vivía con sus tíos (Juan y María) en una acogedora y pequeña casita a las afueras del pueblo. Cuando los padres de Aurora desaparecieron o murieron, María, su tía, al no saber nada de ellos durante dos días, fue a casa de sus padres para ver qué pasaba y la oyó llorando sola en su cuna y al comprobar que no estaban sus padres, decidió llevársela a su casa. Nadie sabe como desaparecieron o murieron, ni siquiera Aurora lo sabe... Ahora, Aurora ya es mayor y vive sola en la casa de sus padres. Ella quiere investigar como desaparecieron o murieron sus padres. Lo único que sabe es que su padre se llamaba Fernando Nines y su madre Fátima Bustrane. Paseando por su casa, que era donde habían vivido sus padres, encontró una carta de su padre: Querida Aurora: Espero que llegues a leer esta carta, Dios quiera que no nos volvamos a ver... Tienes que saber que te queremos muchísimo, pero por tu bien, no podemos quedarnos a tu lado... Tu madre también está involucrada en esto... Fernando.

Tras leer la carta, Aurora, se quedó tan aturdida y nerviosa que deci-121 dió ir a caminar para tranquilizarse y pensar... caminaba hacia aquella iglesia abandonada ... cuando llegó, sintió la necesidad de abrir una puerta que conducía a unas catacumbas. Estaba muy oscuro pero ella llevaba una linterna. Con la mano temblorosa iluminó la habitación y vio el esqueleto de dos personas atadas de manos y pies. Se asustó mucho pero vio en el suelo junto a los dos cuerpos una carta y una foto. Se acercó a los cuerpos lentamente y cogió la carta y la foto llena de polvo. Al leer la carta y ver la foto de ella en brazos de sus padres cuando era un bebé de tres meses... entendió que eran ellos. En la carta le explicaban que se habían encerrado porque tenían un trastorno mental que consistía en comerse a las personas. Ellos habían decidido encerrarse allí el resto de sus vidas para proteger a su hija. Aurora decidió que no podía seguir viviendo con esta pena y se encerró con sus padres. En el pueblo nadie más ha sabido nada de ella, desapareció igual que sus padres. Sus tíos aún la siguen buscando.

122

“Kestrel” Joseph Grosse i Calm / 1r d’ESO LLENGUA ANGLESA_1R PREMI

Gliding over fields, flying through the morning breeze, swooping to catch prey.

123

1r d’ESO / Lucía Agramunt i López de Santa María LLENGUA ANGLESA _2N PREMI

Dream little bird dream Fly up to the moon and back The dark night hangs you.

124

Gerard Castell i Musachs / 1r dâ&#x20AC;&#x2122;ESO LLENGUA ANGLESA_3R PREMI

The golden branches fly to the esky like lost birds wthout knowing why.

“La dona de la nit” 2n d’ESO / Bruna Alonso i Cunill LLENGUA CATALANA _1R PREMI N’hi diuen la dona de la nit. Ningú sap com es diu en realitat. Ningú sap on viu. Ni si té pares, germans, gat, gos. Si li agrada llegir, escriure, el teatre, el cinema. Ningú sap si prefereix l’hivern o l’estiu; la sal o el sucre; el mar o la muntanya. Si és extravertida o introvertida. Ni quina música escolta. Ningú sap certament si existeix de veritat, però molts juren veure-la. Això sí: tots diuen que és una dona. Diuen que és una dona menuda, d’uns grans ulls foscos i pòmuls alçats. Amb una llarga cabellera arrissada, que brilla com si no hi hagués un demà, com si haguessin agafat totes les estrelles del cel, posat dins d’un bol, xafat de mil maneres i, amb un suau pinzell, li haguessin resseguit cada cabell, deixant-lo així d’un color tan bonic com estrany que deixa a tothom mig adormit. Diuen que es mou durant les nits. En aquella hora en la qual els nens ja fa estona que dormen, els adolescents endollen el mòbil, els universitaris tanquen el llibre d’història o literatura i els pares fan badalls al sofà, mentre la televisió va passant imatges d’algun documental o pel·lícula que ningú mira. Els ulls de mig món s’acluquen, i la dona de la nit passa a actuar. Pensaràs que tens una sort terrible quan et digui que ella treballa 24/7, ja que quan mig món somia, l’altre mig viu el dia a dia. Sí, creus que ets molt afortunat de treballar unes nou, deu, onze o ,fins i tot, dotze hores; ella no es queixa. A ella li encanta la seva feina. Veure tot el món en el seu millor moment... Oh, perdona’m! Encara no he dit de què treballa. La professió d’aquesta dona és totalment nocturna, i és que ella és portasomnis.

125

126

És la que porta el son, la que fa que el llit sigui el teu millor amic, la que vetlla que arribi l’endemà. És la que et porta les hores de tranquil·llitat, aquelles en les quals ningú parla, ningú crida, quan sembla que el món s’hagi mort. És la que escolta tots i cada un dels teus pensaments. Ella és aquella veueta dins el teu cap que et diu què hauries de fer el dia següent per arreglar aquell problema que no saps solucionar i que tant t’obsessiona; la que t’ajuda a trobar solucions als teus complicats horaris; que t’eixuga les llàgrimes que intentes amagar a la gent; que et recorda el que encara no has fet, del que t’has oblidat. I, sobretot, procura que et vinguin les idees. Aquesta és la millor part de la seva feina, i la seva part preferida. N’hi diu: ‘Transportar Idees’. Perquè pensem clarament. Quines són les hores durant les quals la inspiració t’arriba? Les hores en les quals descobreixes què li has de regalar a aquella persona, de què pots fer la presentació de final de curs, com li diràs al teu superior el que portes hores pensant... Tot t’arriba abans d’anar a dormir. Oh, això sí: odia a mort la frase feta que diu que “s’han de consultar els problemes amb el coixí”. Si us plau, els coixins no tenen orelles, són objectes sense vida, els quals l’única funció que tenen és, llegeix bé, dipositar el teu cap el més còmode possible a l’hora d’anar a dormir. La dona de la nit està tipa que s’emporti el mèrit de la seva feina un ser inanimat, quan és ella qui escolta. Qui no voldria una amiga com ella? Perquè ella t’escolta i t’ajuda, i sempre està allà. Però ella també té els seus problemes, encara que no te’ls expliqui. Com per exemple, el senyor del mig. Ah, el senyor del mig. És aquella

persona menyspreable, que fa que et vingui el son quan no toca; que t’adormis a classe; que t’adormis a la feina; al mig d’una conferència; al cinema; al teatre; a l’actuació de dansa de la teva filla. Ell és el senyor del mig. Bàsicament, es diu senyor del mig perquè també és ell l’encarregat del son del mig, és a dir, de la migdiada. La migdiada és tot un caos per a la dona de la nit, ja que per culpa d’aquest son, la gent no té son a les nits, fet que provoca que mig món vagi a dormir més tard. I ,és clar, ella no té tant de temps per perdre, com sí que té un ser humà que simplement no té ganes de dormir. Per sort, les migdiades són cada cop més inutilitzades, no són tan importants com abans. Excepte en els avis, però són avis, i se’ls hi perdona. El mateix passa amb l’altre enemic mortal de la dona de la nit: el cafè. Aquest ja porta més problemes, ja que a molta gent li agrada, i se’n consumeix molt. I només n’he mencionat dos, d’enemics, però en té molts més. Com ara els red-bulls, les begudes energètiques, el senyor insomni... Oh, i per no parlar dels pubs i els borratxos. Si una cosa no suporta la dona de la nit, a part del coixí, és l’alcohol. Però bé, deixant de banda tots els seus problemes, ella és molt feliç. I és aquesta la qüestió, no? Ser feliç. I perquè aquest és un secret dels molts que la vida amaga i, el que per un pot suposar un problema, pels altres, és la solució de la vida, i el nostre objectiu és que, entre dies, migdies i visites de la dona de la nit, hem de trobar el nostre camí, i, d’alguna manera, la felicitat.

127

128

“1 de desembre” Gerard Castell i Musachs / 2n d’ESO LLENGUA CATALANA_2N PREMI 1939 , segle XX, dia 1 de desembre. Fa 92 dies que ha començat la segona guerra mundial. L’amenaça és constant als països de l’Europa de l’est. La por i el dolor envolten les ciutats i governen la ment de la gent. Crits de pietat i plors sense consol, mica en mica tot es comença a enfosquir de sentiments negres. ***** El fred de l’hivern entrava a la meva habitació com l’aigua cau d’una aixeta. Tota la meva cambra va començar a baixar de temperatura. Em vaig aixecar del llit i vaig engegar la calefacció. De sobte un so, sec i fort em va sobresaltar. Algú havia picat el timbre. Em vaig dirigir cap al passadís que portava a la porta principal. Abans d’obrir, vaig mirar per l’ullet de la porta. La cara no em va ser familiar ni l’havia vist, almenys recentment. Vaig decidir obrir. En el moment d’obrir la porta, vaig observar aquell home que tenia al davant. Portava una roba de color verd fosc i apagat, com de camuflatge i unes sabates marrons. A la camisa hi portava brodada la bandera alemanya i unes medalles petites que penjaven de la butxaca del pit. Al braç esquerre, a la màniga, hi havia un símbol que era una creu gammada. Tenia una cara molt particular, els ulls blaus ressaltaven amb el color de la roba. Tenia els llavis tallats i el nas vermell, (suposo que a causa del fred). -Bon dia, sóc el sergent Kellen Sörch. (Seguidament em va rebre fent un gest peculiar, em va allargar el braç i va estirar la mà ben recta). -Bon dia, hi ha algun problema sergent Kellen? (Vaig dir amb veu tremolosa). -Li vinc a lliurar una carta de part de les forces alemanyes. Em pot signar aquí si us plau?

-De les forces? -Signi aquí per favor. -(Vaig signar). -Moltes gràcies, que passi un bon dia. Seguidament vaig tancar la porta i vaig anar a seure al sofà. Sabia perfectament què hi havia escrit en aquella carta, i preferia pensar el contrari. Finalment, un cop acomodat, vaig començar a llegir la carta. Senyor Burke, Avui ens dirigim a vostè a través d’aquesta carta per anunciar-li que necessitem la seva col·laboració a l’exèrcit alemany. Com ja sabrà estem als inicis d’una guerra molt important i necessitem el màxim de col·laboradors possibles. En tres dies vingui al carrer “Fënsch” de Berlín i porti una petita maleta just amb els seus béns més preuats. Si fa el contrari, ens veurem obligats a venir-lo a buscar personalment. Atentament Forces Alemanyes, Adolf Hitler El primer que em va venir a la ment van ser la meva dona i la meva filla. La meva família. Tant de bo haguessin estat al meu costat aquell dia, tant de bo els hagués pogut dir l’últim adéu, tant de bo no haguessin anat de visita a veure els oncles. Em va caure la carta a terra juntament amb la llàgrima que m’estava lliscant per la meva galta. Aquesta, va caure damunt la carta deixant un cercle humit i salat. En només qüestió d’uns segons el meu entorn es va tornar un mar de llàgrimes. No podia parar de pensar en el que m’esperava, en l’infern que em venia de cara. Vaig començar a cridar, tot el meu cos inquiet em feia tenir un estat d’ànim nerviós. No ho volia viure un altre cop, un altre no.

129

130

Seguidament, la meva ment es va esdevenir una caixa de records inestables. Vaig recordar el dia que van citar el meu pare per anar a la primera guerra mundial, els seus ulls mostraven dolor, les seves paraules expressaven temor i els seus moviments eren seguits d’un “vibrato”. No volia que la meva filla veiés allò que vaig veure jo. No volia que la meva filla li quedés un record del seu pare en estat feble. La meva filla, havia de recordar el seu pare com un home valent i coratjós, lluitant per la seva pàtria i sobretot per la seva família. Vaig agafar un paper i una ploma i vaig començar a escriure: Estimada Kylan, com era d’esperar ha arribat el moment, el moment que em toca lluitar pel que vull i el que estimo. Espero tornar-te a veure, ja que no t’he dit l’últim adéu tal com hauria volgut fer. Cuida bé a la nostra petita Lilly i digues-li, per si no la torno a veure, que el seu pare l’estimava molt, i que tot el que feia ho feia per la seva família. Em sap molt greu que aquests fets hagin passat en aquestes condicions. T’estimo i sempre ho faré. George Burke La vaig posar dins d’un sobre i la vaig deixar sobre el llit. El dia 4 de Desembre, em vaig dirigir cap al carrer Fënsch amb el meu equipatge. Un cop allà, ens van anunciar, que ens distribuirien per grups i que participaríem en un desembarcament. ***** 1 de Desembre del 1939, un dia que va canviar la vida de George Burke i la de molts altres alemanys innocents per una simple carta. Aquests fets ens expressen que si el dia 1 de Desembre ens vénen a donar una carta, encara es pot apreciar el cercle humit que va deixar la llàgrima de George en llegir el text, el senyal que ens recorda que no ens podem rendir tot i tenir por.

“Llegenda sobre el veritable origen de la senyera de Catalunya” 2n d’ESO / David Evans i Calm LLENGUA CATALANA _3R PREMI Aquesta llegenda es remunta al setembre de l’any 1213 quan va tenir lloc, al sud de Tolosa de Llenguadoc, la Batalla de Muret, i pretén explicar el veritable origen de la senyera de Catalunya. La llegenda explica que catalans i occitans, dos pobles molt semblants en costums, tradicions i en la manera de fer les coses, només separats pels Pirineus, s’uniren per combatre i lluitar contra els enemics. Concretament en aquesta ocasió, els catalans i els occitans s’organitzaren i es reuniren en dos camps base, prop de la riba del riu Garona, per fer front a l’atac dels francesos. Les conquestes d’aquella època tenien com a objectiu aconseguir més poder i més territori, i aquesta no era una excepció. Els camps base on s’havien instal·lat els catalans comandats per Pere el Catòlic, juntament amb els occitans comandats per Ramon VI de Tolosa estaven situats relativament a prop del castell on es refugiaven els enemics. Estem parlant d’una zona envoltada per grans extensions de vinyes, proveïdes de dos tipus diferents de raïm, l’una amb una varietat de raïm groc i l’altra de raïm vermell que feien, d’aquell entorn, un paisatge molt característic i alhora molt especial. La vesprada del 13 de setembre, i després d’uns dies de setge, la cavalleria catalana es va retirar per descansar i aquest va ser el moment escollit pels francesos per atacar, tot apareixent per sorpresa i amb un gran avantatge numèric, a l’altra banda del riu. Pere el Catòlic va decidir enfrontar-se personalment amb Simó de Montfort, principal comandant de les tropes franceses, però va ser abatut sense pietat. Quan la notícia de la mort de Pere el Catòlic es va escampar entre la resta de l’exèrcit, començà una retirada massiva fruit del pànic i el desconcert que marcà l’origen de la dominació francesa sobre Occitània i la fi de l’expansió catalana en aquelles terres.

131

132

I ara us preguntareu i què té a veure la senyera de Catalunya amb el que va passar a Muret? Quin fet va marcar-ne el seu origen? Doncs aparentment un fet molt anecdòtic, però que en el fons, d’anècdota, en tenia ben poc. La magnificència d’aquell entorn natural, que us hem descrit més amunt, entrellaçava el color groc i vermell de les vinyes d’una manera tan perfecta i compenetrada, que la imatge va anar calant en l’imaginari dels dos pobles que mai no s’havien sentit tan agermanats, malgrat la derrota. I es van consolidar uns llaços de germanor que perdurarien en el temps, i incidiren en diversos aspectes de la seva cultura. La llegenda explica que la voluntat de combinar el groc i el vermell en un dels emblemes de la nació va sorgir de forma natural i espontània en tots dos pobles, i molts creuen que va ser gràcies als colors que els cavallers veien dia rere dia en aquell paratge, i en la disposició que adoptaven les vinyes que els van acollir tan generosament i que harmonitzaven aquell escenari devastat per la guerra.

“Winter chorus ” 2n d’ESO / Maria Elizabeth Grosse i Calm LLENGUA ANGLESA _1R PREMI

A gust of crisp wind Brittle leaves beneath my feet A lone robin chirps.

133

134

“Photograph ” Núria de Rocafiguera i Campdelacreu / 2n d’ESO LLENGUA CATALANA_2N PREMI

Smiles and funny shouts, That make a clicking sound. An instant captured.

135

2n dâ&#x20AC;&#x2122;ESO / Marta Font i Valero LLENGUA ANGLESA _3R PREMI

Hot summer full moon The big crickets sing, cric cric! Big silence again.

136

“Tänzerin / Ballarina ” Laura Valls i Masoliver / 2n d’ESO LLENGUA ALEMANYA_1R PREMI Si tanzt mit der Musik des Pianos und bewegt sich schnell. Sie ist eine Tänzerin und tanzt auf einer Bühne. Sie tanzt gern und sie macht es gut. Wenn sie tanzt, fühlt sie sich frei und flink. Ihr Traum ist eine professionelle Tänzerin zu sein. Wenn jemand sie fragt, warum sie tanzen mag, sie antwortet: Für mich ist es ein Weg zur Flucht von der Realität. Ella balla amb la música del piano i es mou ràpid. És una ballarina i balla damunt d’un escenari. Li agrada ballar i ho fa bé. Quan balla se sent lliure i lleugera. El seu somni és ser ballarina professional. Quan algú li pregunta per què li agrada el ballet, ella respon: per a mi és una manera d’escapar de la realitat.

“Kalligramm / Cal·ligrama” 2n d’ESO / Anna Morató i Caralt LLENGUA ALEMANYA _2N PREMI Ich versuche einen Kalligramm zu schreiben. Aber ich habe keine Idee. Ich kann über die Jahreszeiten sprechen: Frühling, Sommer, Herbst und Winter. Oder über meinen Lieblingssport. Auch über mein Hobby. Das ist eine schwere Entscheidung. Kann ich über Gefühle schreiben? Über Glück oder Traurigkeit. Oder über mein Denken. Ich habe nicht den Türschlüssel von der Vorstellung. Ich denke und denke aber ich habe kein originales Thema. Nach so viel Zeit, ich halte an und schaue den Text... Ist mein Kalligramm eine gute Wahl? Intento escriure un cal.ligrama. Però no tinc cap idea. Puc parlar de les estacions de l’any: primavera, estiu, tardor i hivern. O del meu esport preferit. També de les meves aficions. És una decisió difícil. És possible parlar de les emocions? De la felicitat o de la tristesa. O dels meus pensaments. Jo no tinc la clau de la imaginació. Penso i penso però no trobo cap tema original. Després de tant temps, m’aturo i miro l’escrit... És el meu cal.ligrama una bona elecció?

137

138

“Un son a peu de finestra” Carla Mallarach i Urtós / 3r d’ESO LLENGUA CATALANA_1R PREMI Decau el jorn, en la immensa majoria, lluent foscor aclapara un cel rogent deixant enrere tot possible somrís de llum, fuig l’esperança dels desperts. El somiador absent divagant entremig dels records, de pols estel·lar embolcallat i un son a peu de finestra. Dolçament el cant de la lluna el bressola, flirtejant entremig de la fosca. Ulls clucs que miren passar el temps amb desgana. La franquesa de l’impossible al somiador sedueix, quan cau en el més concís buit, raig de realitat. S’alça el dia escapant de la immensa majoria, lluent claror extenua un cel rogent deixant enrere tota possible foscor. Torna l’esperança dels desperts.

“Esclava de la vida” 3r d’ESO / Evelyn Estrella Ferreyra Bastidas LLENGUA CATALANA _2N PREMI El cel desperta en mi cert rancor ningú pot percebre la meva por, sols jo en aquesta cala, la meva ànima amarga, es sala. Segueixo aquest infern infinit, amb inquietud; però em sento esclava, de l’esclavitud, intento trobar llibertat en algun racó petit, sento la tristesa més pesada, que ningú hagi sentit. Mes la vida que sempre he desitjat, sembla que s’hagi escapat, esmunyida entre roses i espines, amagada, entre les més altes i grans ribes. Miro els ulls de la gent, no trobo esperança, alegria és la meva gran mancança, no trobo ombra que em protegeixi en cap racó, sóc dèbil, com Aquil.les, el seu taló. He deixat caure de mi, llàgrimes amargues, he deixat enrere aquelles vetllades tan llargues, he vist i sentit en el més profund de mi, la mort, m’he vist privada, de la més mínima sort. Jo he estat present en la meva pròpia mort, i tot en la meva vida, ha esdevingut tort. Colom gris entre nuvolades, colom blanc que no deixa petjades

139

140

Sóc una ànima trista, desolada, desgastada, ja de tants sofriments, n’estic cansada, sense sostre, ni protecció, no deixant sortir, de mi cap petita reacció. Jo, que sempre he odiat tot el que era cruel, m’he vist embolcallada en un fosc i negre vel, sí, sóc una ànima marginada, perduda, sóc una vida no viscuda.

“Grans castells” 3r d’ESO / Martí Gómez i Díaz-Pavón LLENGUA CATALANA _3R PREMI La meva vida era una partida d’escacs, però ells realment eren detestables covards. Vivia dins un pou bastant profund sense fi però en vaig poder sortir. En explicar-ho, els ho vaig dir. Grans castells cessaren i caigueren en l’oblit. El meu camí ha estat sempre farcit d’animals, Els meus aliats es van convertir,poc a poc, en els meus majors i indispensables rivals. Eren el meu verí mortal, però oblidar em va ajudar a tombar i aniquilar. Un poble majestuós, poruc i poc traçut, que jo, amb molt d’esforç i convicció, he vençut. Poc a poc el cel s’ha obert, quina sensació! Amb la forta tempesta s’acaba l’acció i a la fi, miro les estrelles amb admiració.

141

142

“Un somriure absent” Bruna Riera i Castells / 3r d’ESO LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Pensar en els teus ulls quan s’obren lentament. Pensar que et puc perdre mentre em mires fixament. Buscar un camí on ser endinsat, on tot està aïllat. Buscar un arbre que ombra em faci, una ombra que em glaci. Una escorça que m’abracés fins estar decés. Trobar-te sense mapa amb cap brúixola en ment. Trobar-te en l’abisme amb un somriure absent.

“The polar star” 3r d’ESO / Anna Brusosa i Baulenas LLENGUA ANGLESA _1R PREMI -Can you see that star over there? - Michael’s arm is pointing to the starry sky. It’s a warm night although it’s winter - That’s the Polar Star. Someone told me once that those who can get this magic star can also get any miracle. -Is that true? -Yes, it is. -So if I got it I could cure my illness! Couldn’t I? -Maybe. -I’d like to get out of this depressing room and run through the yellow open-fields trying to catch up with the speed of the sunlight. I’d like to feel how the wind caresses my face while I’m riding a big white horse. If I get the Polar Star I’ll travel all around the world in a small but friendly and welcoming boat, I’ll live in beautiful house with a lovely garden and I’ll become de Secretary-General of the UN and forbid wars and fights! - he breaths and drinks some water the nurse had brought for him earlier. - Daddy... -Tell me, son. -Have you ever had such big dreams you wanted to achieve but you couldn’t? That’s a very sad and gloomy feeling. Children at my age are free to play and discover new facts about the nature while I have to stay lying on this bed with no more than a book to read. You know it’s been three years now since doctors told me I was ill and I’ve remained inside this hospital for too long. If my following years have to be the same as these last ones I...

143

144

-Don’t say that! -But it’s the truth! I don’t want to spend all my life shut in a nasty room! Please, daddy... -No, sweetie, no way. I love you so much... -It’s time to let me leave...

“When i’m gone” 3r d’ESO / Miquel Salamanca i Jimenez LLENGUA ANGLESA _2N PREMI There’s a black crow perched outside my door I hear her calling, she is waiting for me I have wealth , but I am poor I was never what you want me to be If you love somebody, tell them before it’s too late because nothing is what it seems to be and in the end this is our fate so spend your time wisely and don’t do like me So here I am, waiting for her, God forgive me for what I’ve done, My time has come, I’m not scared, So don’t cry for me when I’m gone.

145

146

“Close your eyes” Carla Mallarach i Urtós / 3r d’ESO LLENGUA ANGLESA_3R PREMI

If you ever try to close your eyes, and let your mind fly into your own world, you’ll discover the real life secret. Once I met an old lady, she was standing by the road, selling some sweets. I was only a kid, so I bought her some lollipops. I saw something strange, on her countenance, she was blinded. Her eyes moved so quickly, looking up and down. -Don’t worry my son, I’ve been living with my eye disease since I was born, don’t worry about me. – I was so amazed, how could she notice that I was looking at her -Sorry, I was only looking, at… -Please don’t excuse yourself, everyone’s got curiosity -Can I ask you a question? – I wanted to know more about that amazing old lady -Sure my son -If you had the chance to see the whole world, to open your eyes, would you use it? -Close your eyes little child – I didn’t understand anything, but that old lady scared me, so I closed my eyes – Close your eyes and imagine – what was she meaning? – You’ll start seeing some shiny dots, these dots will form a large path, walk through it little child. -Wow! But… How…- I was really amazed

-Let your imagination flow my son – it was incredible, I was walking through my own world, I could see the whole planet… - Now little child it’s time to open your eyes -But I don’t want to open them, I love this place -You can’t live here my son, I must stay in this world, but you… little child, you have to open your eyes and see for me the real life, you cannot stay forever in this imaginary cloud, I’m so sorry my son… -Only the last question, am I dreaming? , I mean… -When you eliminate the impossible, truth will remain, no matter how improbable it may seem. When I opened my eyes, I was standing by the road, alone. I looked for the old lady, I didn’t understand what she meant, she wasn’t there. I went home, I was so sad. The next days and months I kept looking for the old lady but I didn’t find her. I grew up with the doubt in me, what did she mean in that sentence? Now that I’m in the death path, I understand every single word.

147

148

“Wir / Nosaltres” Joan Manzano i Verdaguer / 2n d’ESO LLENGUA ALEMANYA_1R PREMI Alles ist jetzt beendet, wir haben gestern Abend gestritten und du hast unsere Liebe ruiniert. Ich habe dir eine perfekte Welt gegeben, ich habe dir meinen besten Teil geschenkt und du hast das alles nicht ausgenutzt. Jetzt habe ich sogar alles vergessen, was wir zusammen erlebt haben, ich möchte die Vergangenheit nicht erinnern. Aber ich habe dir verziehen und wir können wieder neu beginnen, eine schöne Beziehung ohne Ende. Ara tot s’ha acabat, ahir a la nit vam discutir i vas arruïnar el nostre amor. Et vaig donar un món perfecte, et vaig regalar la meva millor part i tot això no ho has aprofitat. Ara fins i tot he oblidat tot el que vam passar junts, no vull recordar el passat. Però t’he perdonat i podem de nou començar una bonica relació sense final.

“Der Wind / El vent” 3r d’ESO / Maria Vivet i Masó LLENGUA ALEMANYA _2N PREMI Ich betrachte die Sonne, sie geht am Horizont auf. Im Hintergrund der Ton der Schaukel, der Wind bewegt sie. Es wird sehr heiβ, der Bleistift ist wankelmütig und er sagt nichts, der Wind bewegt die Seiten. Plötzlich haltet der Bleistift an, die Mine berührt das Papier und beginnt zu schreiben, entschlossen. Die Worte werden vom Wind verweht. Contemplo el sol sortint per l’horitzó. De fons el so del gronxador que el vent fa moure. Comença a fer calor, el llapis està indecís i no diu res, el vent mou les pàgines. De cop el llapis s’atura, la mina toca el full i comença a escriure decididament. El vent s’emporta les paraules.

149

150

Noah Estavillo i Bonet / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_1R PREMI A tots els llocs on no vàrem anar, ves-hi ara. Les meves cames ja no em porten, i les meves mans són gelatina, però el meu cor és fort i el meu cap clar. Vola lluny, és el que vull. Olora flors, escolta cançons, i bressola’t amb les ones, i quan els dies passin, i el meu foc s’apagui, vola a casa. Emprenem junts el llarg viatge, aquesta vegada per sempre, Filemó i Baucis, eternament, com dues voliaines de cendra, a mercè de vent.

“Tan igual a l’home, el mar” 4t d’ESO / Clàudia Espinosa i Vila LLENGUA CATALANA _2N PREMI La brisa de matinada, les flonges i blanques bromes. És l’esclat de llum rosada i el primer cant de les ones. Al primer so de rellotge, aixequen vela els vaixells. A punt per al mar ferotge, lluitant contra tots els vents. I quan la calma té fi, les onades s’accentuen, es dificulta el destí, les esperances s’enduen. Si només sentim el vent, la posta ja és arribada. No pensem més en el temps, fins que ens arriba l’albada. Tan igual a l’home, el mar sap que el seu temps mai s’atura. Ha de gaudir cada instant del viatge que poc dura.

151

152

“Por a perdre’t” Maria Anglada i Molina / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_3R PREMI EXAEQUO Et veig lluny, enfilant un cim nevat, un cim nevat que et retindrà, abandonant-me en aquest tenebrós indret. Cada vegada ets més prop del teu destí, més a prop de la freda i solitària mar, i és que la primavera està cessant i aviat abastarà el gèlid hivern. Ens van dir que separar-nos ens faria forts, però la mancança dels teus consells em provoca un buit, un espai en va, el desmantellament de la teva presencia Cada nit somio amb el teu retorn, cada racó de la casa em recorda a tu, cada mirada cap a Argos o Penèlope em recorda la fidelitat que he de tenir-te, pare. Veig arribar una ombra, una figura vella, tediosa, que retorna plena de coneixença, de saviesa, després de superar la seva por. En un instant, tot es redueix a una simple mirada, una intensa abraçada i una promesa, l’eterna junció

Mai vaig pensar que em passaria a mi, que em tocaria patir, plorar, témer, la teva dolorosa absència. A mesura que passa el temps, recordo amb més força que mai, la teva absència amb la mateixa angoixa i afecció. El temps no elimina la meva malenconia.

153

154

“Oda a Dionís” Marta Masoliver i Bigas / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_3R PREMI EXAEQUO No s’acabi el vi ni l’exaltació, és un desig ebri, concedeix-lo, déu nocturn, per favor. Ho faràs Dionís? Considera’l, aquest plantejament... Semblant al paradís, és la sensació que fa embogir. Danses satíriques, i cançons amb lira i rialles; en són les mènades les ànimes de tantes bacanals. Recorda al Rei Mides, hospitalari per l’amic Silè, pregà convertir or, no li vas impedir que ho demanés, però el vas alertar; tens un cor gran, oh déu de les vinyes! Cànon de bellesa, els ulls avinats color robí, llavis fins, finíssims, on es recolza el càntir de la font de tanta embriagadesa.

“Dreaming” 4t d’ESO / Anna Ausió i Font LLENGUA ANGLESA _1R PREMI I have dreamed. I have dreamed men, men understanding each other, men respecting each other, and building a better world. I have dreamed a world, a world without damage, without harm for success, success of something or someone. I have dreamed someone, someone happy, everlasting happiness, someone with hope. I have dreamed hope, hope in me, hope in my people, hope at home. I have dreamed home, where a heart is, where my heart is, my perfect home.

155

156

I have dreamed perfection, perfect men, perfect world, someone perfect, hope is perfect, my perfect home. I have dreamed, a perfect dream.

“My sunken memories” 4t d’ESO / Maria Bertran i Soldevila LLENGUA ANGLESA _2N PREMI And now I start thinking what would happen if I had given one step forward when I was a teenager. Would my life have changed completely with only one sentence, a sentence of those crazy teenagers in love? This is the way that my story starts, when the rumours began to be in our lives. Since I was 11 I used to spend the best summers of my life in my town. My story and the story of my old town started when we began to hear rumours through the streets of a possible construction of a dam. No one believed it until one day the mayor confirmed it. Nowadays, I still remember his words perfectly. In effect, after a short time, the construction of the famous dam had already begun. I couldn’t assimilate the shocking news. I couldn’t imagine that soon my beloved town would be sunk in the water. To me it seemed unfair that, because four people had decided to make a dam, they could force the population to leave the town forever. All our memories would be sunken in billions of litres of water. The government gave us a lot of money to rebuild our life in another village. Coming from a humble family like mine, it was an opportunity to have a better life, but I didn’t want to change my life. I didn’t want all my memories buried in those waters. One of the reasons that made me appreciate my town was Austin. Yes, you may think that this is the typical love story between two teenagers who are in love stay together forever, but I confirm you that it isn’t like it seems.

157

158

At that time, we couldn’t be separated even for a day but we moved to different ways and we couldn’t meet as much as we wanted to. I remember many stories lived with him and our group of friends there. I still wonder what would have happened if after 10 years, as we had agreed to, we had unearthed that time capsule. A capsule with many significant objects to us at that time and also letters with aims that we wanted to get 10 years later. I also have memories of walks from village to village or when we laughed all day or just when there was a party where everyone knew everyone and where I always saw Austin. And maybe you wonder how much I loved him, well, I think I can say that I have never forgotten him. I’ve never stopped thinking of him, even when we took different ways. I’ve never taken away his memory. The day we left our town I saw him, loaded with luggage in each hand, and I decided to take the step and tell all that I felt for him and I had been keeping a secret. I had to do it that day because we wouldn’t see each other for a few months. I was about to tell him when suddenly a force inside me prevented me and I felt I wasn’t able to do it. We made a promise to meet again at least twice a year. We kept our promise for quite a while but life kept pushing us away from one another. Ten years later my heart breaks a little when I hear his name. You try to look ahead, but everything is upside down. You realize that luck is not on your side and you understand that any hope is gone. Everything is lost and the only thing left are memories. Life has taught me to appreciate what I have and keep a good memory of what I lost, so when I can I try to go back to see the dam and remember the memories that are sunk with my fabulous town.

“My place, my city, my Syria” 4t d’ESO / Yasmina Allaoui LLENGUA ANGLESA _3R PREMI I was only a girl, a little girl. I had my dolls, Whose long and blonde hair I combed, I had my friends Who I played hide and seek with, I had my childhood in a wonderful world, Where I imagined the strangest things. But all of them vanished. I didn’t like combing my dolls any more, I didn’t play hide and seek any more, And my world was unknown to me. They were the monsters, Who dressed in a different green With a helmet that covered their faces, And a lot of weapons With which they destroyed my city. Those monsters had the appearence of people They weren’t as I had imagined, big, with claws and fur, no. I was really scared of the bombings, Of the people that screamed and cried without consolation. Our city disappeared in a matter of minutes. I was on my own, My family next to me, but under the collapsed building. I tried to help, but in these endless attempts, My strength left me Definitively alone.

159

160

And it all finished, All the beautiful things went away, vanished, I had nothing else but broken dreams, Sad souls, Hearts that no longer felt And tears everywhere. It hurt to know this, It hurt to know that I didnâ&#x20AC;&#x2122;t have anyone To face the situation with, It hurt to see the only good that remained in me Was disappearing little by little, It hurt to see my city, my Syria Fade away.

“Qu’est-ce que’on va faire?” 4t d’ESO / Berta Espona i Canal LLENGUA FRANCESA _1R PREMI Qu’est-ce qu’on va faire Quand les roses qui maintenant sentent bon vont faner ? Quand les jeunes qui aujourd’hui sont à côté de nous vont vieillir ? Quand le monde que nous connaissons va changer ? Pendant les années d’enfance Les petits croient que tout le monde est heureux qu’il n’y a pas de questions à se poser et ils voient la vie en rose. Mais un matin, ils vont se lever ils vont écouter une nouvelle musique ils vont regarder autour et ils ne vont pas tout comprendre. Je ne sais pas comment va être ma vie Je ne comprends pas toutes les règles ni tous les critères Je me demande quel va être mon destin bien que je vis seulement en ce moment les jours de nos après-midi à Paris.

161

162

“Cette vie merveilleuse” Arnau Dorca i Tomàs / 4t d’ESO LLENGUA FRANCESA_2N PREMI Dans la plage je suis tombé avec mes lèvres très salées, et ma peau très bronzée. Toutes les places occupées et aucun parasol délavé, Les sauveteurs avaient tout contrôlé prêts pour les gens pouvoir sauver. Le temps était ensoleillé et la mer très calme, Les enfants jouaient avec le sable Et les adultes tranquillement lisaient. Des allègres oiseaux chantaient Alors qu’ils volaient dans le ciel, Saluant les uns les autres Avec leurs ombres sur mon corps. J’adorais cette vie, Ma famille à mon côté Et mes rêves dans ma tête, Je voudrais être un enfant éternellement.

“Histoire d’amour” 4t d’ESO / Joan Canadell i Pujadas LLENGUA FRANCESA _3R PREMI Chaque histoire d’amour est belle mais la nôtre est ma préférée Chaque jour je veux être tes bonjours et tes au revoirs heureux. Ma partie préférée du jour est quand j’ai la chance de te voir Notre temps ensemble n’est jamais suffisant tu es tout mon temps Je veux que tu saches, que quand je suis heureux sur une photo c’est parce que je suis avec toi et que je t’aimerai jusqu’à la fin de l’infini.

163

164

“Jetzt oder nie / Ara o mai” Maria Anglada i Molina / 4t d’ESO LLENGUA ALEMANYA_1R PREMI Niemand hat gesagt, dass es leicht wäre, es wird nicht unerreichbar sein, aber doch schwer. Neue Herausforderungen, neue Ziele, wo das Denken die Hauptrolle spielen wird. Du musst nicht der Beste sein, sondern mit Ausdauer, Anstrengungen und Leiden wirst du zur Verfügung des Unmöglichen sein. Kann sein, dass das Glück dich nicht begleitet, dass die Zukunft im Gegensatz zu deinem Traum ist, dass deine ganze Arbeit keine Belohnung hat, dass du mit deiner Herausforderung versagt hast. Vor dir gibt es das Ziel, alles, was du geträumt hattest, kann man erfüllen, körperlich bist du müde, erschöpft, aber du merkst, dass es jetzt oder nie ist. Ningú ha dit que seria fàcil, no serà inabastable, però sí difícil. Nous reptes, noves metes, on la ment jugarà el paper principal. No has de ser el millor, sinó que amb constància, esforç i patiment estaràs a l’abast de l’impossible.

Pot ser que la sort no t’acompanyi, que el futur sigui contrari al teu somni, que tot el teu treball no tingui recompensa, que hagis fracassat amb el repte. Davant teu hi ha la meta, tot allò que havies somniat es pot complir, físicament estàs cansat, esgotat, però t’adones que és ara o mai. Atmen/ Respirar

165

166

“Atmen / Respirar” Clàudia Espinosa i Vila / 4t d’ESO LLENGUA ALEMANYA_2N PREMI Eine Nacht im August, ich bin am Strand. Die Sonne setzt sich, die Brise ist sanft. Die Hitze des Tages merkt man im Gesicht. Die Möwen fliegen niedrig, hören den Gesprächen zu. Das Meer ist ruhig, der Sand ist feucht. Ich will die Zeit anhalten und für immer hier sein. Ich will nicht nach Hause und wieder nervös sein. Ich will nur die Wellen hören und das Singen der Störche. Ich musste hier sitzen, ich lasse die Stunden vergehen. Der schwarze Himmel begleitet mich und die Sterne strahlen. Una nit d’agost, sóc a la platja. El sol s’està ponent, La brisa és suau.

La calor del dia es nota a la cara. Les gavines volen baix, Escolten les converses. El mar està calmat, La sorra està humida. Vull parar el temps I ser aquí per sempre. No vull tornar a casa I estar de nou nerviosa. Només vull escoltar les ones I el cant de les cigonyes. Necessitava seure aquí, Deixo passar les hores. El cel negre m’acompanya I les estrelles brillen.

167

168

169

Batxillerat

170

El llibre d’artista és un llibre entès com a obra d’art original. El llibre es converteix en un suport més, i pot estar format per apunts, pintures, anotacions personals, fotografies, retalls, objectes solts, continguts en una caixa o bé impresos i enquadernats en forma de llibre, i l’obra pot ser fruit del treball d’un o més autors. En el nostre cas, els alumnes de 1r de batxillerat han realitzat en petits grups el llibre d’artista a partir de la lectura de poemes sobre conflictes bèl·lics i les seves conseqüències (Guerra Civil espanyola, Guerra dels Balcans) del poeta català Joan Brossa i la poetessa croata Tatjana Gromaca. L’agermanament de poemes dels dos autors han donat com a fruit els llibres d’artista que es recullen en l’exposició “De fit a fit. Joan Brossa i Tatjana Gromaca” i que s’han presentat als premis literaris Sant Jordi 2017.

171

172

“Granada” 1r de Batxillerat / Génesis Chamadian Panchana i Maria Muntal i Prat LLIBRE D’ARTISTA JOAN BROSSA-TATJANA GROMACA 1R PREMI

173

174

“Ets un peó” Arnau Espona i Puntí i Joel Juvany i Torrescasana 1r de Batxillerat LLIBRE D’ARTISTA JOAN BROSSA-TATJANA GROMACA 2N PREMI

“Licem u lice” 1r de Batxillerat / Núria Colomer i Rosell, Adina Elena Milu i Alba Ribé i Rodó LLIBRE D’ARTISTA JOAN BROSSA-TATJANA GROMACA 3R PREMI EXAEQUO

175

176

“Crits sords” 1r de Batxillerat / Clara Pérez i Pou, Oriol Palomeque i Casals LLIBRE D’ARTISTA JOAN BROSSA-TATJANA GROMACA 3R PREMI EXAEQUO

“Subsuelo” 1r de Batxillerat / Joel Juvany i Torrescasana LLENGUA CASTELLANA_ 1R PREMI El chirrido del tren rozando con las vías me despierta. Delante veo, aún turbio por la larga cabezada, a un hombre alto y corpulento leyendo un libro de filosofía. No lo recuerdo, pero pienso que habrá subido en una de las muchas paradas que hemos pasado. Entonces intento recordar la cantidad de estaciones que hemos dejado atrás, pero no lo consigo. Con la mente un poco nublada decido comprobar en el reloj antiguo de mi padre la hora exacta. El reloj es muy viejo, y constantemente sus manecillas se detienen; supongo que lo guardo solo por su valor sentimental, aunque me ha sacado de más de un aprieto. Son las 12:51, y por lo tanto, dentro de dos paradas estaré en casa. Mi mujer no tardará en llegar. El repentino freno del tren hace desviar mi vista del reloj y la extravía entre la aglomeración que espera en el andén para subir al tren. Entre la muchedumbre, logro reconocer a una mujer morena, que se sienta al lado del hombre del libro, que sin alterarse continúa hojeando las páginas. La cara de la chica me resulta familiar: un largo pelo que se pierde envuelto en una cinta que lo recoge y unos ojos verdes refrescantes que inspiran serenidad. Solo cuando mi mente logra despertarse por completo, un mar de recuerdos la inunda. Lo recuerdo todo, absolutamente todo. Como un balazo recuerdo aquel día en el que todo empezó, en una ciudad dormida y con las gotas de la lluvia acariciando nuestra piel, en un portal; porque lo más significante siempre tiene lugar en los portales, en las fronteras. Recuerdo que ella siempre explicaba que los antiguos pescadores aprendieron a navegar donde el agua fría se junta con la caliente. Los peces pequeños se acercaban al final del agua caliente y se detenían, y los grandes salían del agua fría y se los comían. Luego, los pescadores los atrapaban a todos.

177

178

No la había vuelto a ver en mucho tiempo y ahora estaba allí, delante. Se fija en mí y me mira, yo aparto la vista vertiginosamente. De pronto nuestras miradas se entrecruzan, veo que me reconoce. Y de pronto la penumbra del túnel inunda todo el vagón y lo impregna de un negro imperturbable.

“La psicología del color” 1r de Batxillerat / Berta Codina i Belmar LLENGUA CASTELLANA_ 2N PREMI Me levantaba todas y cada una de las mañanas en la insípida visión de mi pueblo, en el que siempre parecía reinar el color gris. Amarillento, con pinceladas verde oscuro, negruzco o blanquecino, pero siempre, siempre gris. Seguía lo mismos pasos que los otros estudiantes, colocándome los brillantes zapatos de charol para ir al colegio. Cuando llegaba, escuchaba a los profesores hablarme de las maravillas de la cultura de mi país. Y me volvía a casa. Allí, me gustaba ver la tele. Salían mujeres rubias con ojos profundos, hablando de enormes ciudades con altísimos edificios. Dentro trabajaban los grandes magnates, los pensadores, los soñadores que vestían con corbatas estampadas y tejanos agujereados, los que tenían las manos empapadas de galaxias. Quería ser uno de ellos, quería entrar en su mundo, pero en mi casa solo vivían un hombre con dedos de carbón, una mujer frustrada y, bueno, mi abuelo. Él era un hombre inimitable. Un gracioso genio con el pelo lleno de pigmentos, de los que se ven solo en países exóticos, pero que creaban una bonita armonía en su cabeza. Había decidido hacer de la butaca del comedor su hogar, y de un albornoz viejo, su característico uniforme. Por un tiempo, pensé que se le iba la pinza. Solía contarme historias de un místico río de aguas cristalinas que, aunque no existía, parecía llenarlo de felicidad. Siempre había estado en sus cuentos cuando yo era pequeño, pero cuando llegué a los dieciséis, decidí pedirle por favor que dejara de intentar hacerme creer que tal paraíso era real. Pero, hijo, ¿por qué no me vas a creer? Yo no te podría describir un lugar tan perfecto si no tuviera un lugar en mi memoria.- me contestó, decepcionado.

179

180

-Pues ¡llévame a tu río, abuelo, que quiero ir!   -No puedo. Debes encontrar tu propio río.   -Dime al menos como hacerlo.   -Solo espera, Joseph. Un día, un día...   Esa noche seguí con mi rutina. Hice los deberes, ayudé a mamá con la cena, me desvestí y me metí en la cama, el único lugar donde mis sueños estaban permitidos.  Y me dormí.  Cuando me levanté por la mañana, sentí un extraño remordimiento en las entrañas, como si algo me hubiera golpeado durante la madrugada y ya no pudiera hacer nada al respecto. El pecho se me dilataba, notaba mis pupilas insinuando formas peculiares, y sentía en mi cuerpo los golpecitos de mi corazón. Bajé las escaleras tan extremadamente rápido que mi respirar no alcanzaba a mis pies. Zapatillas en lugar de charol. Me apresuré al colegio y me senté en una de las sillas de la clase de arte. Empezamos a pintar. No recuerdo muy bien lo que dibujábamos, pero era aburrido, insípido, frío y distante... Gris... Así que decidí transformarlo. Me dirigí a los cubos de pintura de la esquina. Escogí el rojo. Volví silenciosamente a mi sitio, y dejando de ser discreto, vertí el cubo entero en el lienzo, pegando un grito a la vez. A partir de eso todo fue borroso. Solo sé que cuando estuve satisfecho, las paredes estaban teñidas de esmeraldas, rubíes, zafiros, amatistas y circones. Todos los lienzos manchados, los demás niños riendo y mi profesor desconcertado. Obviamente, fui mandado a casa, donde recibí una regañina eterna de mis padres, pero una cálida sonrisa del genio del albornoz. Lo más extraño es que no sentía una sola pizca de arrepentimiento en mis adentros. Al contrario, cuando me fui a dormir, me sentía liberado. Un cuerpo íntegro con órganos funcionando, el corazón vivo.

A la mañana siguiente fui al colegio vestido de colores y sin gomina en el pelo. Crucé la puerta de la entrada, y allí estaban... Gente libre, sin miedo, artistas y científicos locos. Personas diferentes, que ya no se escondían en faldas lisas y jerséis anchos. Eso era, allí estaba. El color. Mi río. Mi utopía.

181

182

“Cuerdas en guerra” 1r de Batxillerat / Joana Aranda i Portús LLENGUA CASTELLANA_ 3R PREMI Una, dos, tres hasta llegar a seis, Seis cuerdas que completan Un perfecto son. Madera desgastada, Unida por hilos compactos, Rodeados de una armadura Frágil, débil, pero implacable. Un efímero sonido sale De su pequeña boca. Una guerra de rumores, Pequeño-gran combate: Humano propone la paz tras el debate. Se quitan la armadura, Fin de la dolorosa armonía.

“The Daisies on her Dress” 1r de Batxillerat / Berta Codina i Belmar LLENGUA ANGLESA_ 1R PREMI As for John Mike had driven the car from the familiar streets of Notting Hill to the rural East England, my most recurrent path on the last few years. Everywhere I looked, a memory hit me like a truck. It was as if her image was hidden in every step I took, in every single circle the car wheels drew. After what felt like thousands of hours, I stood in front of the house where I spent my childhood, wondering why it felt less like a home than my modern place in London. My mother was completely gone. She had vanished with the same air I was breathing right then and there. The flowers growing on each side of the street did not make that April morning any prettier, ashy clouds covering my hometown’s sky. I was tired of fighting, nostalgic and overwhelmed, but mostly, I was just sad. I walked in. I took a moment to observe the hook close by the door, her jacket still neatly hanging from it. I felt the trace of her perfume all over it, and still smelled it as I climbed up the carpeted stairs and opened the red door that finally got me into her room. I remembered how she had always loved the part of the house that she slept in, it being the only place where the light woke her up in the morning, spreading its wings through the place in an infinite ray of sunshine. That’s how Sunshine became my name. I opened the drawer where she always kept her favourite necklace. I wanted to wear it to the ceremony, as it technically belonged to me, and I knew how much she loved it. As I searched for it, I spotted a closed envelope under some old novels. It had no direction written on it, so I supposed it was never sent. I slipped my finger carefully in it, expec-

183

184

ting to discover one last mystery my mother could have hidden. January 12, 1990 Dear John, I was planning on being polite and asking you how you’re doing before I start with the actual letter, but now that I’m writing it, I realise I don’t care. I don’t even think I’m ever going to send this to you, taking in account that you ran away, so you obviously did not leave an address on the counter for me to find you. After I finished reading it, I folded the never sent letter to my father and kept it in my pocket. I didn’t give importance to my father at that moment, I had other things to worry about. Silver necklace on, I hesitated downstairs and found Mike going through some family pictures. -Hey, Love. I see you found it. - He whispered, smiling at me. -I did. What are you looking at? - He directed one of his skinny arms around my back to hug me, as I sat next to him on the couch. Something about him made me feel safe at all times, as if in that moment, he was the last string of life I could hold on to. He flipped the first pages quickly, but then stopped at a picture in which I was standing between my parents with a handful of daisies, wearing smile that could have hidden my ears if it had been any larger. -Look, there’s you! You were in one of your dance costumes we still keep at home. This must be your first recital. Here’s your Mom and… This must be your Dad. - I looked closer - “You look so… Happy, I guess. -And I was, - I said, still looking at the picture - We were, I think. That was one of the happiest days in my life. It’s funny, I remember he picked those daisies from the backyard at night so I didn’t see him doing it. He said he wanted them to be a surprise. I used to love this kind of flowers. - I stopped to breath for a moment, trying to finish the story. For a moment, I had forgotten that the flower in the backyard story had no end - He left short after that. - A few pages further, I got to a picture

of all of Dad’s work companions. I pointed at a blonde, petite woman in high heels standing at the corner of group. - And that’s her. That’s Judith from work. I guess his second wife now.I saw her today, walking the dog in the park. I was with Sunny and, as soon as she saw us, she turned around and walked the other way. I’ll admit, right now I’m in a rage of anger, but most of the days I’m alright. It helps that as months go by, you become more of a ghost. The very few times your name gets mentioned at family dinners are just to remark how much more of a loss it is for you than it is for us. Even your parents and Julie have accepted that you are not coming back, but they still visit us every week to take care of Sunshine. I think they too feel sorry for you, and I get why. Julie was waiting for us in front of the town’s church, standing still. Though she was much older than me, her age did not diminish her beauty in any way. She was a natural. Her eyes had just the right confident touch, almond shaped, hazel eyes that gave a sincere meaning to every word she could mumble. Her lips were full, but not too bold, and they created just the right equilibrium with her small, round nose. She was holding the children’s hands very gently as she held her tears to appear strong. I believe she was the most affected by the situation, even though her brother, my father, had abandoned me and Mom twelve years after my birth. She had become a second mother to me, and took care of my first one when she was sick. I spotted father Louis standing out of the chapel. My mother’s closest friend, he had to be the one to forward my Mom wherever she was going. I held my husband’s hand, and we all entered at the same time. I kept telling myself walk, walk, and walk, but fear had the most of me. Was that really it? Was it the last time I would be in the same room with Mom? The organ started playing a song I didn’t know. But somehow, that song would become to me the saddest melody in the entire world. Sunshine is growing up, you know. She’s almost 16. She’s been into dancing for so long now that you wouldn’t even believe how great she has

185

186

become at it. When she’s dancing, her movement becomes somewhat ethereal, poetic, like a grasp of fresh air in the morning. She has this dress she’s always wearing, with small daisies printed on it, and when she has it on and laughs, it’s as if the whole spring blossomed from the sound. She still keeps those crazy ginger curls of hers and, it might sound stupid, but every time I place my already wrinkly fingers on one of the strands above her perfect face, I fall more deeply in love with her. As soon as the service ended I stood up and walked to the center of the church, next to what supposedly contained my mother. Apparently, I had to be the one to accept all the condolences the invitees wanted to give to my family, so Julie took the children, and Mike and I stood up there whispering what ended up being hundreds of “thank you” and “she was a great woman, wasn’t she?”. When we thought everybody had gone outside, two last silhouettes approached the altar from the very back of the church. I attended them as Mike was talking to some other relatives I had not met a single time in my life. -Hi, Sunny. I’m… I’m so sorry for your loss. - The man muttered, stumbling through the words as if he had never said them before. I stared at him violently, waiting for him to pronounce the next sentence - Uhm. Sunshine, I am your… -Oh, I know who you are. What I don’t know is what you’re exactly doing here. - Mike finally said goodbye to those familiar strangers and came to join the conversation. - Mike, this is… This is John, my father. And I’m guessing this is Judith, from work. - The short woman nodded in agreement. - They decided that coming here today in the presence of all of us would make a terrific triumphal entrance. We’re going to go grab some coffee, if that’s okay. Don’t tell the kids who he is, please. They don’t need any more as of now. - I kissed him goodbye, and told him everything was going to be okay, while I wished for it. Oh, and she’s tremendously rebellious. She seeks for the most extreme of revolutions in the most natural causes. But she is a rebel in a way which could fix things, in a way that could change the world for the better. Just by putting together the fire in her hair and the fire in her chest, she is able to ignite me and just about everyone who surrounds us.

I sat down in a small coffee shop next to the church. The waitress came. -I’ll have Red Tea, please. Judith? -Oh, I’ll have Green. Thank you. - They both stared at me. -I’ll have a Cappuccino with soy milk, please. Oh, and could you please bring brown sugar? Thank you. - The waitress left in quick steps, leaving me, my father, and his wife alone. For God’s sake, if Mom had been here to see this. -That’s what your mother used to order. - Said he, drawing a sketchy smile. -I think I know. Probably better than you do. - the smirk faded, and I still maintained my poker face. - So would you mind telling me what the both of you came to do here? -I will, Sunshine, but before that, I need to ask you something. The kids you were talking about, are they… Are they my grandchildren? -Mike is my wonderful husband, and they are our children. Mom and Aunt Julie’s grandchildren. But not yours. - Every word I muttered, I felt a bullet stick in his chest. I wanted to be sorry, I wanted to be, but I was not. - And if you wanted to meet them, if you wanted to be part of them, you should have thought of it before. -Fair enough - he said, in a low voice. The waitress came back with our orderings, and I started pouring brown sugar inside my cup. - Listen, I came because I wanted to say goodbye to Joanna, and say… And apologize to you, Sunny. -Apologize for what? Because there’s a long list, you know. -I’m just trying to… To fix things… - I started to laugh hysterically at this sentence. I could not believe the words he was pronouncing.

187

188

-So, let me get this straight, you think that coming to the funeral of the woman you abandoned; with the woman you abandoned her for, and paying for cheap coffee is going to mend for the 25 years I didn’t get to have a father? -Sunny… -Don’t you dare call me Sunny. It’s not. It’s not going to fix anything. - I tried to calm down, to say what I needed to say. There was so much for me to be angry for, for me to want to be away from him, but I could find nothing. I found nothing inside me that still hated the fact that one day I woke up and my father was gone and hadn’t said goodbye. I was ironically not mad at him when the only thing I still had left from my Dad was a dress full of daisies he bought for me in London. She is so much like you in such a number of ways that it hurts me, and it’s a constant reminder of what you did. I don’t understand. I could find reasons why you would want to be away from me and our disagreements, but her? Your own daughter? The one who used to make you proud every single time she smiled? Sunny is just so full of wonders that I cannot seem to find a way of explaining this. That’s why I get angry sometimes - that’s what drives me crazy. -Don’t you get this? It’s not that I’ve forgiven you, it’s that I’ve forgotten all about you. Me and Mom, we did great. - he tried to stop me, to say something, but I kept going - I kept dancing. I finished high school with the highest grades in my class, and got a scholarship for ballet at the London School of Performing Arts. I graduated, and I opened my own dance academy. I married and I have two beautiful children who I promised myself to take care of, to love and to believe in forever. Just what you didn’t do. But if something keeps me sane it’s this beautiful young lady walking around the house, and the fact that time has taught me not to hate you, but to pity you. All of us, together, Sunny, your parents, Julie and I are doing wonderful, as a complete family. And I’m mostly sure our daugh-

ter doesn’t miss you. At all. Sincerely, Joanne -And if Mom was right about something, is that I didn’t miss you, not at all. - I stood up, my coffee still undrunk, observing their astounded faces one last time. I threw Mom’s letter on the table, turned around, and walked away. Once I was outside the coffee shop, I realized I was absolutely fine. That encounter had just given me closure, which was what I needed. From then on I was completely ready to grief my mother and everything which that meant. -I haven’t heard from him ever since.

189

190

“The chocolate seller” 1r de Batxillerat / Olímpia Solà i Inaraja LLENGUA ANGLESA_ 2N PREMI It’s a Friday morning. It’s cold outside, although spring is just around the corner, the warm weather hasn’t arrived yet. I turn around the street just to find it quiet and still like every morning. I can hear the blinds being pulled up and the curtains opened, I imagine parents waking up their children, getting dressed for school… As I get closer to Plaça Catalunya, more and more people come to view, students looking sleepy, workers coming out of the train station worrying if they are late. I like the city at this time of the day, it’s calm and mysterious as the firsts rays of sun hit the street. I go up through Passeig de Gràcia, not quite busy yet. I turn around Consell de Cent and I notice Ferran has arrived before me; the light in the shop is already on and the door is half opened. I slide through it and wave at Maria, who’s also early and is already preparing the tables. Ferran comes out of the office and hugs me happily. “Good morning mate, how was it last night?” “Pretty great! You should’ve come, Joan and Cristina wanted to see you and everyone had a good time, we didn’t finish very late though, most of us have to work today.” ”Ahhh well, I won’t miss the next one!” – he says smiling and goes back to the office. I hang my cloak on the rack and put on my working clothes. I love the smell of the shop; it’s a mixture of species, the croissants and pastries that have just arrived from the bakery and of course, chocolate. On a Friday morning the first one to arrive is always Alfons, a prestigious lawyer that has his office in the area. He always has a coffee and a pastry while he reads the newspaper. It’s five past nine when I hear the door open and I don’t have to look up to know it’s him. He winks at me as he enters the shop. “Good morning Alfons, the usual?” “Good morning to you Nico, you know me too well!”. He’s wearing a grey suit and carries a big old-fashioned briefcase. He seats at the counter, so-

mething he only does if he’s having a really good day, and starts reading the newspaper. While Maria serves him the usual coffee another costumer comes in. A middle-aged woman, with a small soft face is looking through the chocolates. I never forget a face that I’ve seen, that’s how I know she’s been here before but she doesn’t come too often. She decides to have the salty chocolates with a cup of strong coffee. She seats in a corner, stirring with the spoon, waiting for the coffee to cool down. The first hour goes by fast; business men and women, gallerists and self-employees come and go leaving with the scent of coffee in their scarves and the energy to start the new day. The streets get busier as every minute passes and it’s around ten when they start coming: the retired men and women on their way to the book shops or to visit a friend. Most of them like to have their chocolate with “melindros” whilst talking about the last football match or nosying around the lives of their fellow friends and neighbours. They are my favourite kind of costumers, they stay all morning most of the days and they always invite Ferran, Maria and I to have a chat with them or to express our opinions. Carmen is my favourite, she always comes a bit late, around twelve, because she says that now that she’s retired she likes to sleep all the hours that she couldn’t when she had to work. She used to own a games shop two streets away and she loves playing cards. Once she organized a cards championship in the chocolate shop and we had to force the oldies to go home because they wanted to stay all night playing. As midday approaches the shop empties and I get a few hours off to enjoy my lunch. As I usually do on Fridays I go to my mum’s, who loves to have me over. We discuss how our week has been and after a while she stars with her favourite subject; my job. Although I’ve told her millions of times she still doesn’t understand why after years of studying and having plenty of different jobs I’ve chosen this one. She loves the chocolate shop just as much as I do, she was the one who took me there for the first time but she just doesn’t get it. She doesn’t see how the costumer’s mood changes after their first sip of hot chocolate, or how awake the business men like Jordi look when they’ve finished their morning coffee… She has never smelled the shop as deeply as I have and I could spend the whole day just admiring the different shades the chocolate

191

192

has; maroon when it’s mixed with strawberry jam, sienna if we add a bit of cinnamon or even bistre if you cook it too much... It’s around five when I go back to the shop. There are parents with their children and a group of teens celebrating a birthday. Around this time of the day most people like to have a croissant with a hot or a sweet chocolate, not so many coffees as during the morning. The shop smells like chocolate and cake frosting all at once, and everything is peaceful and there isn’t much noise. I sit and think of Irene, who hasn’t come yet today, and Jordi, who hasn’t been coming for a few days, and the hundreds of people that I don’t know but that share with me a few moments every week or month whilst they enjoy their coffee or wander around the shop; they are the ones that make this place so special, that make me so happy. It’s late, almost closing time when Jorge arrives, just in time to buy a chocolate box for his wife. He is stressed but happy that it’s finally the weekend. Slowly the shop empties and the last costumers are a woman and her daughter who buy a bag of chocolates while they’re talking about the springtime coming, how the night is getting shorter and people look happier. Grinning I give them the money back and finally the shop closes. As I step out in the street I can hear the birds singing, and as I turn around Els jardins del Seminari I see the sun painting the buildings with its last rays for the day. I stop and stare at the sky and I see a group of birds coming back from a faraway country. And I realise that it is indeed warmer than the past weeks, maybe springtime is finally coming and with a smile on my face I turn around to go back home feeling the luckiest man on the world.

“The doll factory” 1r de Batxillerat / Oriol Palomeque i Casals LLENGUA ANGLESA_ 3R PREMI The sun was lighting up the entire city, and as always, the factory was opening the doors to let us, the workers, enter. Me, as per usual, I walked slowly through those hallways full of people. People running up and down without looking at each other. They were exactly like ants trying to escape from their predator. I used to enter all the rooms of the factory. Not because I wanted or because I had time, just because I had to in order to arrive to the room where I worked. The first room was called “The thinking room”. The ones who worked there were the luckiest workers in the factory. They could decide everything about the product that we made. They were always smiling. They used to wear silk dresses to show their perfect bodies. They were perfect. They always told you what you wanted to hear. But at the moment that you were leaving you could hear how the room was filling up of bad reviews, and all about you. Anyone who didn’t work in that room used to feel lower than them. The second room was called “The creation room”. The first time that I heard about that room I thought that it was a place where the creativity was the essential thing, but when I saw what this room was, I realized that I was completely wrong. The walls were grey, dark grey. It was a big room, a very big room in contrast to the people that were working in it. In its center there was a big mockup of our product: it was a doll. She had perfect skin: white as snow; and she was skinny and tall. Her face was long and pure. Her lips were thin and painted with a red lipstick that matched perfectly the pink of her cheeks. Her eyes as blue as the sky, and her hair was as blond as the most valuable gold. She was wearing a short green dress made with the best cloth that I have ever seen. The dress had two buttons that matched the color of her heels. As you can see, everything was perfectly studied to simulate perfection. Around that figure there were four tables with four ladies working on each one of them. In every table there was all the necessary material

193

194

they needed to create a small version of that doll. It was curious, as an observant person that I am, I remember that the first day that the factory opened, the sixteen ladies where young and they looked really happy. But when they started working in that room they started to grow old, it was like one day was one year for them, and there was not any trace of youth in them anymore. It was like if that figure had stolen them that vitality that one day had caught my attention. It was weird, the more sad the ladies looked, the prettier the doll seemed. The third room: “The classification room”, was where I used to work. In it there was a big table with a chair in the center. On the left there were all the dolls that had been made, and on the right, boxes where I had to put the dolls so that they could be sold. In front of the chair, there was a machine. My job consisted in putting all the dolls in that machine. The machine scanned the dolls, and the ones that weren’t exactly as perfect as the big doll of the first room, were thrown into a big hole that was under my feet. On the other hand, the dolls that were like the big one, I had to put a label on them with the word “perfect”, and these ones were the only ones that would be sold. My workday ended when the sun was almost gone, and you could still read the sign with the name of the factory: SOCIETY.

“Ich Bin Glücklich / Sóc Feliç” 1r de Batxillerat / Sara Pous i Grau LLENGUA ALEMANYA_ 1R PREMI Ich habe in einem Land gelebt, wo die Farben anders sind. Ich habe in einem Land gelebt, wo das Blaue des Himmels heller ist und die Blütenblätter der Bäume grüner. Ich habe ein glänzendes Kleid angezogen und ich war glücklich. Ich habe in einem Land gelebt, wo ich eine Rose gefunden habe. Ich habe in einem Land gelebt, wo die Vögel singen und die Bären dich umarmen. Ich habe ein glänzendes Kleid angezogen und ich war glücklich. Ich habe in einem Land gelebt, wo ich den Nebel geliebt habe. Ich habe in einem Land gelebt, wo der Schnee weiβ war und die Sonne gelb. Ich habe ein glänzendes Kleid angezogen und ich war glücklich. Ich lebe in einem Land, wo die Farben immer die gleichen sind. Ich lebe in einem Land, wo die Vögel nicht mehr singen und die Morgen erschrecken dich. Ich habe ein bläuliches Kleid angezogen und ich habe versucht, glücklich zu sein.

195

196

Ich lebe in einem Land, wo der Wind die Lippen nicht verbrennt. Ich lebe in einem Land, wo ich eine Rose gefunden und sie geliebt habe. Ich habe ein bläuliches Kleid angezogen und ich bin glücklich. Ich lebe in einem Land, wo die Sterne glänzen stark. Ich lebe in einem Land, wo ich dich getroffen habe und auch meinen Lieblingsberg. Ich habe ein glänzendes Kleid angezogen und ich bin glücklich. He viscut en un país, on els colors són diferents. He viscut en un país, on el blau del cel és més clar i els pètals dels arbres més verds. M’he posat un vestit brillant i he sigut feliç. He viscut en un país, on he trobat una rosa. He viscut en un país, on els ocells canten i els ossos t’abracen. M’he posat un vestit brillant i he sigut feliç. He viscut en un país, on he estimat la boira. He viscut en un país, on la neu era blanca i el sol era groc.

M’he posat un vestit brillant i he sigut feliç. Visc en un país, on els colors sempre són els mateixos. Visc en un país, on els ocells ja no canten i els matins t’espanten. M’he posat un vestit blavós i he intentat ser feliç. Visc en un país, on l’aire no crema els llavis. Visc en un país, on he trobat una rosa i l’he estimat. M’he posat un vestit blavós i sóc feliç. Visc en un país, on les estrelles brillen amb força. Visc en un país, on t’he trobat a tu i la meva muntanya preferida. M’he posat un vestit brillant i sóc feliç.

197

198

“Alétheia. Mirall d’una obra disgregada” 2n de Batxillerat / Carla Gallifa i Terricabres NARRACIÓ EN LLENGUA CATALANA_ 1R PREMI El cavallet estava col·locat sota un pàl·lid llum, la tela era blanca. Em demanava quelcom intens, prometedor. Vaig tancar els ulls i, lentament, l’angoixa tornà a aparèixer. Semblava que formava part del subconscient, d’un passat llunyà, però era evident la reminiscència. <<Mai canviaran. A casa la tradició és vitalícia: en l’instant que va tornar a repetir el que ja portava disset anys escoltant, la sang em va començar a bullir. Notava com s’accelerava la circulació i el pols em colpejava el pit. Una punyent sensació d’opressió, tristesa, i fins i tot ràbia, s’incrementava. Impotència en les meves emocions. Incapacitat en les paraules. La percepció de ser minúscul s’apoderava del meu pensament. No he triat ser així, vull ser una altra persona, tenir una altra vida, expressar, sentir realment el que vull, llibertat per decidir. Tenir-ho tot i no tenir res. No tenir res i tenir-ho tot.>> Color vermell, negre. Pinzellades brusques, seques. La tela és absorbent. <<Em tanco a l’habitació, m’estiro al llit, observo el sostre. A vegades penso que quan naixem som esferes. Éssers minúsculs carregats d’emoció, energia, veritat. El que passa és que això es va esquitllant a mesura que passen els dies. El nostre entorn: família, lloc de naixement, gent que ens rodeja... va creant i esculpint sobre nosaltres algú concret. Algú definit, modelat a partir de tradicions, cultures establertes, pautes, ideologies,... que fan que el nostre vertader Jo vagi desapareixent i que els instints més purs vagin contaminant-se d’aquests elements. >> El sol s’amaga rere un núvol dens, carregat d’aigua d’algun mar ple de sal, peixos i vaixells. Esprai de color gris, un breu polsim. Pst-Pst. Suficient. <<Del sostre passo a mirar la paret del davant. Hi ha fotos de la infantesa: innocència i berenars d’aniversari. La pols s’hi ha anat dipositant.

Anem creixent, fem unes activitats, rebem uns coneixements. Som una esponja del que passa al nostre exterior. Som una flonja esfera que va prenent forma a mesura que passa el temps. No som nosaltres: som propòsits, conviccions dels altres. Som obres creades. Creades amb una pasta que quan s’ha anat solidificant sembla que ens deixa decidir per on avançar. El nostre entorn ens pregunta, una vegada dissenyats, què és el que volem fer dins l’orografia de la nostra construcció. Segurament un avançarà d’acord amb la programació que ha rebut. No són d’estranyar actituds determinades: no les hem triat nosaltres. Amb l’espàtula escampo pintura acrílica recolzada a la paleta de colors. Cercles. Ara sóc vist com un sac ple d’hormones que no té capacitat per fer gairebé res fora del que m’ensenyen a l’institut. No sé veure la manera d’excavar cap a la llum. Manca d’iniciativa. Sofriment. Penso molt en el que sento, massa. És el mínim que puc fer. Sempre promeses, afirmacions i projectes. Tot encara per complir. I tot acceptat. M’ho crec. M’ho creia. I ara? Ara ja no. Ara què? Ara res. Ara tot està per fer, tot per aprendre. Tants prejudicis en aquesta societat garrepa, avariciosa, mancada de sentiments. Un no es veu les debilitats. De generació en generació, obres i més obres.>> Canvi de pinzell, figures geomètriques. Ressaltar contrastos amb groc i colors pastels. Línia ondulada, sinusoïdal. <<Sobre el radiador hi ha els trofeus de quan jugava a hoquei, també empolsinats. Només quan la persona s’adona que és una obra més de la col·lecció, sols en aquest instant, la pasta pot tenir indicis d’esberlades esquerdes que sorgeixen des del més profund interior. Sacsejos van guanyant força. Com més t’hi endinses, més trasbalsat estàs. El teu voltant comença a ballar una dansa a un ritme diferent que el teu, confrontacions melòdiques sonen al sonet de la vida.>> -“Aprofiti aquesta oferta limitada vàlida només fins al sis de juny. Compri-ho, que vola!”-La ràdio sols escup misèria i companyia. M’atabala i el desendollo. Acosto el tub cilíndric d’herba seca i enrotllada a la flama de gas d’un Zippo platejat. Xuclo. Espiral celta amb

199

200

aquarel·la. Allibero la calada. <<Tapat amb el cobrellit pregunto: Qui és el públic d’aquesta exposició? Qui observa i interpreta les figures emmarcades dins el recinte? Segurament aquest algú estigui fora del motlle. M’aixeco. Només he perdut el temps. Demà a l‘insti tot continuarà igual.>> M’emmirallo en el pot metàl·lic de diluir amb aigua els pinzells bruts. Contemplo el meu rostre distorsionat. També la meva ment. Tinc el cap carregat. Quaranta-cinc anys. L’estudi és el meu refugi. Obro la finestra. Olor de gasolina entra sense demanar permís. <<M’assec a la cadira no ergonòmica. Encenc la làmpada. La llibreta oberta sobre l’escriptori difuminat en llibres acadèmics m’observa. Escric i no estic. Estic i no escric. Del bolígraf en surten paraules: “Voler avançar enmig d’una carretera col·lapsada Trànsit, embussos i crits són la circulació en el meu cor Latents alertes impacten la veu d’un punyent batec. ”>> Música mantra projectada per un artificial artefacte m’alinea els xacres. Inspiro i expiro. Inspiro...expiro...Encara guardo la llibreta en algun racó desconegut d’aquesta casa. Agafo un pinzell aigualit. Degota. Esquitxo energèticament el tors pintat d’un desconegut. <<Després d’aguantar el sermó sobre el meu futur i enfonsar-me, al racó de la meva habitació ja buida de pòsters torno a pensar en qui sóc. Quan em visualitzo des de fora veig una pel·lícula impermeable...però allà al fons puc contemplar amb timidesa el reflex del meu vertader interior.>> Pestanyejo. Reacciono. Glopejo una infusió de rooibos: freda, insípida. La tassa està desitjant no haver d’aguantar més una substància tan dessabeïda. <<Aquí tancat s’alimenta la negativitat, el pessimisme, els dies plens de rancúnia em van envoltant com una espessa boira que m’embriaga.

Respira. Respira! Observa el teu entorn. T’estimen. Et modelen. T’ofeguen. Respira! Aquest aire que m’omple els pulmons és l’aliment que em fa viatjar en el pensament. -Vinga Salvador, surt de l’habitació que no et veiem des de fa hores! Ja has acabat els deures?Torno a pensar en la meva joventut, el meu ara. El mateix sermó. Solitud. Incomprensió. Impotència. Miro la motxilla plena, immòbil, intacta, encara per descordar. -Sí, tots fets.->> M’interromp el pensament el so del telèfon, l’agafo: -“Ei, escolta Salva, com ho tens?! No podem esperar més, no parem de donar-los llargues, cada vint minuts ens insisteixen. Com molt bé saps la inauguració és demà, necessitem ja el material perq...” -“Calma Jordi, calma.” Miro el quadre. “Tot segueix el seu curs. Qui vingui a l’exposició ja entendrà que a foc lent tot es cou millor. Tots els impacients i resignats només compleixen les ordres que els mana el seu entorn, no s’adonen de qui són, el ‘què’ els obstaculitza. Mira el món: és la projecció d’artistes que fan obres que són artistes que fan obres. Cap s’adona, per tant, que no cal entrar en un museu a veure obres art. Art ets tu, art sóc jo, art son ells. Emocions, records i sentiments abocats en un llenç no els canviaran la vida. Jo només pinto l’art que he rebut, i aquest potser és poc profund per a ells. Comprensió, Jordi, comprensió.” “Mira Salva, ara no estic per aquestes tonteries, porto tota la vida escoltant-te i mai t’he entès. Si els hi agrada això que estàs fent, en pagaran una pasta. Va, sorprèn-los eh malparit. Quan et falta?” (Amb to irònic, però rancorós )-“Tu nano ets un escarransit, dóna gràcies si no acaba sent el teu collaret. Almenys ells es fliparan intentant veure-hi alguna cosa, que tu només els calers. Ja va, l’estic acabant, en breu te’l porto. Fins ara.”- Penjo el telèfon i esbufego. -“Coi de...”- M’enfurismo. Miro el quadre novament. -“I tu per què estàs tan ple d’odi i rancúnia?! Fas fàstic.”-

201

202

Exhumo la burilla a la muntanyeta de cendra. És massa evident. Agafo el cendrer d’una volada. Crido. Un feroç impacte amb la tela fa explotar l’última bomba del meu interior. Un alleujament puntual em calma. Quan minva la polseguera, en resisteixen l’atac una mescla de colors, formes i relleus sota una capa grisa impenetrable. Estossego. L’observo. Somric. -“Perfecte.”D’entre els núvols, els rajos de Sol m’enlluernen la cara. Claror d’uns dies grisos, apagats. Commoció i nostàlgia d’un passat massa recent. La primavera sembla que comença a esclatar. Inspirar-se. Recordar. Et diràs “Alétheia: mirall d’una obra disgregada”>>.

“Roses Blanques” 2n de Batxillerat / Oriol Nebot i Molas NARRACIÓ EN LLENGUA CATALANA_ 2N PREMI S’havia cremat. L’aire era dens, un agre regust de poma se’m barrejava amb l’olor de socarrimat, vaig obrir la finestra per renovar l’aire. S’havia ben cremat. Sort que aquell matí la minyona va anar a comprar una caixa de Galetes Birba a la botigueta del carrer del Pont, després de missa de set. No creguis que era una botiga gaire gran, però és ben cert que feien les millors coques de la plana de Vic. Tot i així, se’m feien pesades Ventilant la casa, vaig sentir unes veus que venien de la sala blava, semblaven les d’en Joan i la Montserrat. Vaig deixar les galetes i el pastís sobre el marbre i, tot cridant el servei per netejar la cuina, vaig pujar al primer pis i vaig entrar a l’habitació. Era una sala gran, de parets blaves. Al sostre hi havia un fresc de dues dones que flotaven en un mar de núvols de tons grocs, roses i blaus. Asseguts en llocs oposats de la sala, es trobaven els meus dos germans i a l’altre extrem, hi havia Doña Nieves, la meva mare; la dona i filla d’en Joan, la Teresa i la petita Neus. La Montserrat intentava sintonitzar Radio Pirenaica mentre la petita intentava ajudar tot movent les antenes, ara cap aquí i ara cap allà. Cada dia canviava el dial on la trobaves, ja que des que va acabar la guerra, els franquistes provocaven interferències per tal que la gent no pogués escoltar-la; i jo ja n’estava farta. Farta de tants judicis sumaris, de familiars en camps de concentració, de no poder votar, i de mirades a contrallum a través de porticons entreoberts. Enteneu-me bé, no sóc pas una dels rojos. Aquets pocavergonyes durant la guerra, em picaven a casa per agafar-me les claus de la caixa comarcal que jo custodiava, seguint les ordres del meu germà que es trobava amagat a Barcelona. No els les vaig donar mai. Sort n’hi havia dels diumenges, els esperats diumenges.... Sortint de missa d’onze, baixant les escales de les Tres Creus, i enfilant el carrer

203

204

del Pont, arribàvem a casa. Una casa al bell mig del poble, envoltada per un jardí de xiprers, i cedres blaus, centenaris. En un dels extrems s’alçava una glorieta de fusta mig tapada per un vel d’heures. Durant l’estiu ens reuníem a sota l’ombra dels arbres, on els vidres de la glorieta creaven un mosaic de colors quan el sol els travessava. A l’hivern, però, acostumàvem a quedar-nos a dins, a la sala dels vidres del primer pis. Les estovalles blanques de fil, les copes de cristall de bohèmia, d’aquells colors tan bonics que amb la llum dels grans canelobres penjats del sostre reflectien formes rítmiques sobre la taula, els plats de la vaixella de Doña Nieves, els pastissos, les maduixes, el vi dolç... i sempre amb un centre de flors, de roses blanques del jardí que recollia la Montserrat. Començàvem a arribar a la sala, d’un en un, en parelles, o en grupets, els diferents convidats, que cada diumenge eren els mateixos: els cosins, les tietes, la cunyada, el senyor notari amb la seva senyora, el farmacèutic solter de la cantonada, l’alcalde de torn que sempre era amic de la família, el metge del poble amb la seva dona, els seus fills i les dues germanes solteres, i l’últim en arribar, sempre era el senyor rector, Mn. Ramón María. Aquest últim, feia poc que havia tornat de Roma, on estudiava la carrera de Dret i el Sacerdoci. Era molt distingit d’aparença, alt, corpulent, jove, de pell fosca i cabell castany. Es veia de deu hores lluny que no era del poble. Una altra que destacava d’entre la comitiva, era una de les cosines, l’Elisenda; rossa, de pell clara, alta, prima i amb un somriure angelical. A vegades, pensava que la meva mare se l’estimava més que a mi. Penseu que ella era molt il·lustrada; a la pobra li hauria agradat estudiar a Barcelona, però no va ser possible. I no perquè en aquella època el destí de les noies fos casar-se, sinó que en el seu cas, la diabetis la feia molt fràgil i vulnerable. Aquesta era una situació força semblant a la meva. Jo també era alta, prima i rossa, i de pretendents no me’n faltaven. El farmacèutic de la cantonada no me’l treia de sobre, i el metge de Mallorca, que en l’acabar la carrera va arribar al poble. Només feia que venir-me a veure per parlar de literatura i política. A mi el metge m’agradava, però no podia deixar la meva germana sola. Va tenir unes febres que li van suposar la pèrdua d’un ull, i ningú se la mirava. No et pots imaginar com aquest defecte va condicionar la vida de la meva germana.

Un cop tots érem a taula, les converses sempre tractaven del mateix: la guerra civil i la dictadura. Era molt enriquidor escoltar les discussions que a vegades es donaven, ja que n’hi havia que havien lluitat a les files dels rojos, mentre que d’altres havien estat amb els nacionals per diferents circumstàncies. Però la guerra ja havia acabat, i s’ajudaven entre ells, ja que de vegades els republicans necessitaven ajuda per aconseguir una feina, comprar una casa, posar un negoci... estaven marcats. Tots ens assèiem a la taula de manera diferent cada setmana, fins que un dia la meva mare, des de l’altre extrem de la taula, em va senyalar amb la mirada Mn Ramón Maria i l’Elisenda. El primer cop no li vaig donar importància, però diumenge rere diumenge, vaig observar que sempre estaven un al costat de l’altre, es miraven, somreien... i Doña Nieves, sense treure’ls la vista de sobre, no feia més que tirar el tovalló a terra per vigilar si feien manetes. No feien mal a ningú, eren dos joves amb els mateixos gustos literaris i amb unes inquietuds molt semblants. L’Elisenda, com moltes senyores del poble, col·laborava amb el senyor rector en la recollida de menjar, roba i tot el pogués ser de servei per la gent més necessitada. A la rectoria, hi havia molta feina per classificar totes les donacions, el que va permetre a l’Elisenda i al rector, passar junts infinites tardes que s’allargaven passada la posta de sol. No pensis que aquest fet va aixecar sospites, sinó tot el contrari, ni ells mateixos eren conscients de les hores que passaven plegats. Anaven passant els dies. Els mesos. Sense sobresalts. La vida era còmode. Érem afortunats, fins que la desgràcia va trucar a les nostres portes. Era un diumenge d’hivern, com tants d’altres, esperant per anar a missa d’onze. Va arribar corrents la minyona de casa dels pares de l’Elisenda per avisar-nos que no es trobava bé i que havien anat a buscar al metge. En sentir aquestes paraules se’m va encongir el cor, i vaig veure com canviava la fisonomia de la meva mare i germans. Aquell dia el cel era d’un gris plom, trist i mig plovisquejava, com si ja plorés la mort de l’Elisenda. De l’església de Santa María, sortia el rector Ramón María amb la comunió i els olis de la extremunció sota pal·lio, portat per quatre escolanets, i davant d’ells dos més tocant la campaneta. Quan la gent es trobava amb la comitiva pel carrer, feien la genuflexió i el nom del pare en senyal de respecte i devoció. Era gairebé obligació fer-la, ja que sinó era molt mal vist.

205

206

Mentre el ressonar de les campanes acabava de recórrer els carrers del poble, emmudint tota ànima que creuava, el rector va entrar a la sala on es trobava Elisenda. Semblava una nina de porcellana, envoltada de coixins, edredons amb puntes i tota la família i amics que ens reuníem els diumenges. -Per aquesta Santa unció i per la seva bondadosa misericòrdia, t’ajudi el Senyor amb la gràcia de l’Esperit Sant. Perquè, lliure dels teus pecats, et concedeixi la salvació i et conforti a la teva malaltia. -va recitar el senyor rector amb molta serietat, com si ell també es morís per dintre. Amén. En despuntar el dia, la llum va entrar per la finestra perseguint lentament les ombres i enlluernant tots els presents. Quan aquesta s’enfilà al llit i descobrí l’Elisenda, ella entregà la seva ànima a Déu. Al cap de dos dies l’església de Santa María es va vestir de flors blanques i quedà petita amb la multitud que es va congregar per acomiadar-se’n. Des de la primera fila, sentia ressonar les rodes de la taula on reposava el taüt. Un silenci tan sonor que gelava l’ànima. Semblava que ens haguessin robat les llàgrimes, que s’hagués parat el temps. Entre corones i centres de flors, el rector començà l’ofici amb l’ajuda de dos capellans més. Va exaltar les seves qualitats amb tantes paraules de consideració i agraïment, com llibres va llegir ella, com diumenges va estar asseguda al seu costat... Va ser tant el sentiment del seu sermó que, quan li ressolà una llàgrima per la galta, el temps va córrer un altra vegada, i es van començar a sentir els plors. Però en pocs segons van quedar emmudits pels acords d’una melodia estigmatitzada. Tothom s’aixecà i cantà: “Rosa d’abril, Morena de la serra, de Montserrat estel: il·lumineu la catalana terra, guieu-nos cap al Cel.” És diumenge, la glorieta sobresurt d’entre els arbres del jardí. Tornàvem a estar tots a la sala dels vidres. Estovalles blanques de fil, les copes de cristall de bohèmia, pastissos, maduixes, vi dolç, un ram de flors blanques i una cadira buida... 10 de gener de 1954, Manlleu

“Valors i filosofia de la família” 2n de Batxillerat / Llàtzer Barniol i Verdaguer NARRACIÓ EN LLENGUA CATALANA_ 3R PREMI És dia vint-i-tres al matí, i la casa cada dia se’m fa més petita i estreta. La peculiar afició del meu germà gran ens està coaccionant a tots. En Bernat, des de fa sis mesos, es dedica a segrestar persones. Blanques, negres, altes, baixes i de totes les edats. Quan té clar l’objectiu, en fa un estudi acurat i en controla els moviments durant uns dies. Tenim, en total, trenta-dos subjectes tancats a casa. Els meus pares i jo no sabem què fer; si el denunciéssim, en Bernat s’enfonsaria, i aquesta vegada definitivament. Per tant, la decisió que vàrem prendre va ser la de ser còmplices i primers testimonis de les actuacions macabres d’en Bernat. Vam pensar que aquesta nova afició li duraria poc temps i ràpidament es buscaria una distracció menys compromesa, però l’hereu de la casa hi ha trobat el gust al segrest de subjectes. Les cases adossades del nostre barri no són gaire grans, van ser construïdes molts anys enrere amb l’únic objectiu d’acollir la gran onada d’immigració. Per tant, hem hagut de repartir els individus per les diferents habitacions. Dormo amb deu ulls observant-me permanentment. Cinc éssers d’edats variades, de qui sóc oficialment encarregat; els hi he de donar tot allò que en Bernat em dona, a les hores que m’assigna. Medicaments, menjar i injeccions. No entenc quin resultat pretén obtenir amb les seves proves, però tampoc li ho demano, em limito a fer la meva feina. El meu principal desig és acabar el grau en Ètica i Comportaments Humans que curso des de fa tres anys, però fa mig any que no puc assistir a cap classe. Sovint, els companys em truquen demanant-me per què no hi vaig, i jo no tinc altra opció que mentir-los. Quan ho faig em sento realment malament, no suporto haver de fer el que crec que no està bé. Els subjectes em ploren la major part del dia, i ganes de deixar-los anar i tornar a la vida que vivia abans no me’n falten, però llavors penso en com s’ho prendria en Bernat: la família és el més important.

207

208

Avui en Bernat ha arribat a casa més alterat que de normal. Li he demanat per les seves inquietuds i m’ha contestat que està perdent l’habilitat en segrestos que el caracteritzava. En els últims casos, ha hagut de recórrer a la violència i creu que potser hauria de buscar una alternativa. He aprofitat ràpidament per intentar persuadir-lo que provés de fer alguna altra activitat. Ha refusat rotundament i m’ha dit que creu que per evitar ser descobert hauríem d’intentar servir-nos dels subjectes que ja tenim i fer-los procrear. D’aquesta manera obtindríem nous éssers sense actes de repressió. Després d’estudiar la idea, m’ha semblat realment bona i pacífica, l’única debilitat que hi veiem en el projecte és el llarg termini d’obtenció de subjectes. N’hem parlat tot sopant i a tots ens ha semblat una bona proposta. Aclimatarem la sala de planxar com a Sala Copulativa, i la sala de jocs com a Sala de Parts. La meva mare prové d’una família pagesa, i de petita havia assistit a nombrosos parts de vaques, per tant, en té certes nocions bàsiques. El protocol a seguir a la Sala Copulativa és clar i entenedor per a tots els segrestats. Es seleccionarà parella amb membres del sexe oposat cada dia. Seran introduïts a la sala i no rebran cap mena d’aliment fins que hagin engendrat. Creiem que d’aquesta manera donarem un tracte afable als nostres subjectes sense que es pensin que estan en un hotel de cinc estrelles. També ens beneficia el fet que els nous subjectes neixin fruit de les copulacions assistides, perquè ja portaran inculcats de sèrie els valors que la nostra família recolza i defensa fermament. Esforç, dedicació i passió per les coses ben fetes portaran aquest projecte familiar a un dolç desenllaç per a tots els implicats tant directament com indirectament. Després, podré regressar a la universitat i recordar aquest parèntesi de la meva vida com una etapa dura però bonica alhora.

“Opinió pública?” 2n de Batxillerat / Isabel Coll i Barneto POESIA EN LLENGUA CATALANA_ 1R PREMI Reflexos dins nostre, il·lustracions dels altres, llum de les nostres necessitats, propòsits, relacions... Vostè és dels que es posa el vestit del mostrador o dels que recorden el concepte de veritat? L’antítesi que ho mou tot. Vostè és un punt groc en la foscor o una invisibilitat diluïda entre la massa? Perquè això tot ho canvia. Jo em sento jo? Tu et sents tu? Ella es sent ella? Es tracta de que nosaltres siguem nosaltres, però no com a sinònims, sinó pels contrastos. No pot ser tot aigua ni tot terra. No pot ser tot unió ni repulsió. Que en un concert no tothom canta. Es tracta que ens ensenyem a saber i estimar, però no el que ells volen, sinó el que nosaltres desitgem. Tan utòpic que és cert.

209

210

“Avui ens hem despertat com un dia qualsevol...” 2n de Batxillerat / Ariadna Sañas i Soler POESIA EN LLENGUA CATALANA_ 2N PREMI Avui ens hem despertat com un dia qualsevol, havent somiat en un futur càlid i acollidor. Per què revelar als nostres ulls la set del món quan podem girar l’esquena, apartar la vista? És de nit, l’aire és fred i les absències són punyents sobre la pell exànime dels vostres rostres cansats. Són els passos indiferents del poder, dels qui es reparteixen el vostre alè. El destí incert ja no volem veure, el plor que trenca l’ànima, les llàgrimes i la ràbia i la impotència dels qui han abandonat els seus somnis. Us mirem als ulls però tanquem les portes. Voldria batre el rostre de l’avarícia que ens corca; màquines egoistes programades per ignorar les espatlles encorbades de tant carregar. Parlem junts un mateix missatge, encara que sigui només per un dia. Cridem alt i amb compromís, recordem la terra en la qual vivim, compartim la visió d’un demà que ens embolcalli a tots i a totes. Hem oblidat l’essència definitòria. Per què tancar portes, construir murs, quan podem obrir finestres, construir ponts?

“Imprudències” 2n de Batxillerat / Isaac Macias i Guerra POESIA EN LLENGUA CATALANA_ 3R PREMI Cauen perles? Abans passava més sovint. Qui n’és el responsable? El quars s’ennegreix, tan bell que era abans... Verd, blau, vermell... Perd l’encant per l’odi dels seus fills. Carn plena d’idees podreix aquest món amb deliris de grandesa. És una pertorbació de l’existència, una taca: fa nosa. Engendra el mal, encén les brases. Regida per la conseqüència de cada acte es corromp. Hipocresia, mentides... No havíem de dirigir justament tot el creat a la Terra? Perquè talles fulles i venes? Cada dia crema més. Es troba a faltar la blancor. Qui n’és el responsable?

211

212

“Amarrado en el puerto mi bajel…” 2n de Batxillerat / Oriol Nebot i Molas POESIA EN LLENGUA CASTELLANA_ 1R PREMI Amarrado en el puerto mi bajel, que mecido por la espuma dormita, voraz el salitre lo debilita mientras me consumo en mi amarga hiel. La brisa marina agrieta mi piel y a mis velas a navegar incita. Hilado de soledad infinita, preso soy de mi celeste dosel. Reacio a desanclar, la mar bravía balancea mi navío agresiva, derramando sobre mí la bahía. Fruto de mi larga espera adictiva me traga la fosa profunda, fría, y mis sueños flotan a la deriva.

“Éramos tu y yo ” 2n de Batxillerat / Anna Reig i Caballeria POESIA EN LLENGUA CASTELLANA_ 2N PREMI Éramos tu y yo tumbados sobre hierba seca, rodeados de campos de ceniza mirando un cielo vacío. Las estrellas se apagaron, los ojos del cocodrilo se abrieron. Y en la calle tan sólo quedó el susurro del viento. Caía la noche, caía el humo de las chimeneas hacia el suelo, chocaban los coches sin prender fuego. A la hora de la aurora se alzó la luna. Y se alzaron los lobos fugaces entre las ruinas. Caía la ciudad, se derrumbaban los tejados. Y en medio de las piedras una triste flor moría. Éramos tu y yo, ahogándonos en un mar de aire, huyendo de un aullido, respirando ceniza, humo y viento.

213

214

Espejos rotos por el suelo, gotas de sangre en mi piel. Ya sĂłlo quedan espinas de lo que un dĂa una rosa fue. Las gotas de lluvia mojan el papel. Y se manchan de tinta las palabras de ayer. Ă&#x2030;ramos tu y yo, en medio de nuestro desastre. Pero ya es demasiado tarde para empezar de cero.

“I am resilient” 2n de Batxillerat / Ariadna Sañas i Soler LLENGUA ANGLESA_ 1R PREMI Why is it okay for you to walk away without hesitation occasionally swerving your gaze for barely a second to see if I’m crumbling and then keep walking laughing at first then forgetting until you’re gone for good and you don’t turn around anymore; because you have a new life you try hard to keep you look like a fool but it’s okay because in the end you and I we’re selfish machines and it’s easy to forget when you’ve made up your mind. You decided to remove me from your life while I stay and wonder what could have been if you hadn’t chopped my wings off you look like a fool but I am the fool who thought I was blossoming when I was being fed with poison for the melody was once genuine but the allure has faded;

215

216

and so now my wings are gone and I can’t fly but I will soon because when I thought I had been left with nothing that’s when I suddenly realized that everything I would ever need already was in the foundations within myself. I was granted the strength and the determination I am resilient and extraordinary even when I was being fed with poison I have a light inside of me that now that I’m not being eclipsed (by the darkness of your heart and soul which I now see were always rotten with a malice dressed in silk and velvet) is radiating more than ever with welcoming warmth; and that’s why if I had a gun I would never cock it or fire for now I finally see all the qualities within myself life is not out to get me the weight of the world is bearable and I will fly for the world needs me to. So I don’t want to thank you but maybe I should.

“Charcoal pills” 2n de Batxillerat / Oriol Nebot i Molas LLENGUA ANGLESA_ 2N PREMI I find myself lying upside down, my legs and lower back leaning on the wall and head hanging over the edge of the bed. The shadowy bars casted by the weak light of dawn cage me as daylight peeks through the window guard. Although the glass is clean, time and fungi have tainted it with the colors of oak leaves in autumn, which give a yellowish glow to the chamber. I’ve been locked up in here since last July, because of a fight I had with Harvey. He had stolen from me, I’m sure he did. As I stand up and drag the white sheets with me towards the window, the wooden beams crack under my steps and the well-defined lines that striped the room fade, as if stretching and eventually becoming one, bringing the room to a well-nigh complete darkness. Next to the window stands a dresser, adumbrating a small portion of the wall. This contrast reassures me a new day has begun. On top of the furnishing, a neatly folded shirt lays. I use this piece of clothing to clear the night’s breath from the glass. The last bits of light pour from the cloud’s breaches down through the thick treetops of almond-brown trees, bathing the dewy grass and the star shaped leaves which carpet the groves. Altogether with the quietness of birds, the tar-black clouds end covering the sky, plunging the vine-veiled stone building and the surrounding dense woodland in darkness. Knockknock, I hear behind the door as it starts to rain. I do not turn around but I can hear the tingling of a metal tray which I assume is some doctor bringing my medication. “Good morrow Mr. McGowan”, says a feminine singsong voice to which I do not reply, for I am mesmerized by the beat of the rain against the glass. “Good morning” would have repeated the voice, but the strenuous sound of a thunder interrupted her. At this same instant, the flashing lights of the storm draw on the glass the reflection of a beautiful woman standing behind me: a nurse of molten-red hair, pouting lips, leaf-brown eyes, rather short and larger than average, but in her ordinariness she is gorgeous. “Beautiful

217

218

day, huh?” she insists with a gentle smile on her face. “Yes. I mean, no” I reply. “Should I help you get dressed Mr. McGowan?” she asks sweetly, “No. I can-” I stutter as I realize I haven’t dressed myself yet, “That won’t be necessary”. As every morning, the nurse searches through my belongings and makes sure I don’t have any utensil of any sort that I could use to maim or injure someone, and by someone I mean a nurse or a doctor, because this four-walled cubicle blocks me from any other human interaction. “Do you draw?” she asks me while she looks under my bed. “I used to, why do you ask?” I ask her back. The nurse stands back up and points at the dresser, “There is a sketchbook in the second left drawer”. I open it and take a rectangle-shaped object wrapped with a moth eaten cloth and tied up with string. She approaches me and I glance at her for a second and notice a name tag on his uniform, Cynthia. “Are you going to open it?” she asks softly. I pull the end of the string undoing the lace, and proceed to unwrap it. From under the cloth I see an old notebook with some old drawings of mine. “Impressive” she says as she takes one of them with her left hand, lays the other one on my shoulder and suggests me to start drawing again. “I’ll let you think about it”, she slides her hand caressing my neck and exits the room. “Goodbye Mr. McGowan” I hear before the sound of a closing door. And with that sound, I drop the notebook and time starts to run, for her beauty had stopped it. I lay on my bed and close my eyes. I see her face, her gorgeous round face, feel her warmth and hear her whisper in my ear. Am I in love? Can a man develop such feeling in so short time? Once again, I open my eyes and see the sketchbook and four wooden charcoal pencils scattered across the floor. I gather everything up and start to draw. The reflection of her beauty on my mind eclipses my thoughts, and my hand, almost unconsciously, starts tracing lines on the paper. Black dust falls down to the floor, and as I walk around the room, may it be for inspiration or frustration; I paint a series of lines and circles that seem the projection of the elegant and romantic moves of a Waltz. I finish my first portrait of her, but I feel as if it doesn’t show all her beauty. Nothing I produce could ever portray her angelical perfection, but for her, I will keep drawing until my hand bleeds. By the end of the day I’ve covered the wall of my room with charcoal portraits

of her. I trace my fingers across her paper lips, and kiss them gently. I take one of the drawings and go to sleep holding it against my chest. A month has passed by and I haven’t seen her since last time. However, my feelings for her still remain. Knock-knock, I hear from behind the door. Could it be Cynthia? I wonder. A man wearing a white jacket, who I assume is a doctor, comes inside the room. It’s only me and him, alone, with the door locked. “I see you’ve been busy” the doctor comments after looking around. I don’t reply, for I am upset it isn’t Cynthia who has come see me. “Who is Cynthia?” he asks after reading her name written in all my portraits. My eyes light up as I hear her name and I tell him, “Cynthia is the nurse, the angel of molten-red hair”. The doctor confused replies “There’s no nurse or anyone here by that name”. I stare at the portrait and hear a feminine singsong voice whisper in my ear “They are beautiful”.

219

220

“Waiting” 2n de Batxillerat / Anna Reig i Caballeria LLENGUA ANGLESA_3R PREMI Waiting. How much time of my life had I spent waiting? Now, in front of that red traffic light, I was waiting for it to turn green. And as the seconds went by, I thought about everything I was waiting for. About how I was wasting my time standing right there, looking at that red light instead of moving to the place where I wanted to be. I looked around me, observing the cars passing by so fast, as fast as all our memories were projecting in my mind in just a moment. I was waiting for you to call me some day, I wondered if I crossed your mind at least. But I was afraid that maybe I didn’t. Maybe all I was waiting for was that perfect moment to talk to you, but it never came. Maybe it was not the distance between us what separated us, maybe it was just the fear to make the right steps. I was waiting for that occasion when I would tell him the truth, that only truth myself sometimes refused to accept. I was waiting for the moment to take me as I am, to accept me, to love me. To love me with all my imperfections, with all my scars, kissing them all over, standing in front of that girl in the mirror and making her force a laugh. I was waiting for the day when I would show the world who I am, when I would have no fear of what the rest of people say, when I would do whatever I wanted, it wouldn’t matter if they liked it or not. I was waiting for her to reply to my “Hello” when I arrived home, but she couldn’t anymore. I was waiting for the moment to say “I love you”

once more, but the tears invaded me every time I saw her pale face. I just couldn’t pronounce a word. The days, the moments, the opportunities, were just passing by like the seconds I was spending in front of that red light, and now I was realizing how much time I had wasted. And the worst of all was that that time would never come back. Maybe “waiting” was the favourite verb of pain. That pain I felt in my chest, that one that raised my heartbeat and suffocated me. It was hard to breathe, it was hard to move, it was hard to feel anything else than pain. That feeling came to me every moment I let go to wait for another one. Every movement that little clock hand made reminded me of all the wasted time. Stop the time, please, I can’t waste any more minutes, I can’t stay like this anymore, no... Yes, that green light, now it is time to walk.

221

222

223

Mostra de treballs artĂstics

224

“L’adolescència és l’edat de la vida en què es disposa d’una sensibilitat més acusada, més receptiva, per a tot el que és desproporcionat, fascinador, excepcional, desorbitat.” Josep Pla L’educació artística a l’etapa de secundària té com a finalitat desvetllar la sensibilitat dels alumnes i fer-los més receptius a la pluralitat de cànons i actituds estètiques del món que ens envolta. Us presentem una selecció de treballs artístics que els alumnes de secundària han estat realitzant al llarg d’aquest curs dins el marc del Pla de les Arts i que deixen testimoni de la seva sensibilitat. El Pla de les arts és un programa d’innovació i recerca que pren com a referència la pintura dels grans mestres de la història, estableix vincles amb les altres disciplines, especialment les artístiques, fomenta l’experimentació utilitzant diversitat de tècniques i suports i promou el coneixement de l’art a través de diversos projectes i activitats didàctiques. La mostra gira entorn de 3 propostes didàctiques: 1. Una proposta nova d’aquest curs és Anònims. Anònims és el títol del projecte que han estat realitzant els alumnes de 1r i 3r. El projecte gira entorn del gènere del retrat i experimenta amb els llenguatges artístics contemporanis utilitzant diversitat de tècniques i suports, i partint d’una reflexió sobre les subtileses i les complexitats de la condició humana. Vivim en societat, nosaltres som influència per als altres i els altres ho són per a nosaltres. Tots construïm la nostra identitat a través de la imatge que els altres projecten de nosaltres i busquem en l’altre el testimoni de la nostra validesa. El fenomen de la mundialització ha afectat la nostra relació amb l’entorn i amb nosaltres mateixos, ens ha uniformitzat i esterilitzat.

225

226

Davant d’aquest context governar el comportament humà es fa difícil, les emocions i sentiments perden el seu equilibri i ens trobem davant de situacions impredictibles, de pèrdua de control, que desemboquen en el caos. L’art esdevé, llavors, una eina important per a expressar les nostres emocions i sentiments. 2. En el projecte Un museu al Col·legi els alumnes s’integren en una pintura universal. Cada alumne es fa protagonista de l’obra substituint el personatge principal o secundari per la seva pròpia imatge. A través d’aquesta activitat, coneix amb més aprofundiment les obres dels artistes universals. 3. Hi ha un important nombre de treballs a la mostra que són el resultat de l’aplicació de tècniques i metodologies concretes amb la finalitat de representar amb realisme i de forma narrativa la realitat que ens envolta. Esperem que gaudiu de la selecció de treballs d’aquest any i aprofitem per valorar positivament la dedicació i constància dels alumnes en la recerca d’aquests resultats. Mireia Puntí i Carné Departament d’Expressions

Interpretant “El vell guitarrista” de Pablo Picasso Joseph Andrew Grosse i Calm / 1r d’ESO

227

228

Interpretant “La Gioconda” de Leonardo da Vinci Clara Liañez i Maugars / 1r d’ESO

Interpretant “El caminant sobre un mar de boira” de David Friedrich Aniol de Ribot i Ladero / 1r d’ESO

229

230

Interpretant “Noies a la finestra” de Esteban Murillo Lucía Agramunt i López de Santamaria i Judit Alcoba i Salat 1r d’ESO

231

Mariam Badda / 1r dâ&#x20AC;&#x2122;ESO

232

NĂşria Membrive i Benito / 1r dâ&#x20AC;&#x2122;ESO

233

Martí Gómez i Díaz-Pavón / 3r d’ESO

234

Anna Brusosa i Baulenas / 3r dâ&#x20AC;&#x2122;ESO

235

Wei Ye / 3r dâ&#x20AC;&#x2122;ESO

236

3r dâ&#x20AC;&#x2122;ESO / Nil Isern i Vila

237

Dragos - Gabriel Vlad / 3r dâ&#x20AC;&#x2122;ESO

238

3r dâ&#x20AC;&#x2122;ESO / Berta Riera i Freixanet

239

Clàudia Vicente i Comorera / 3r d’ESO

240

3r d’ESO / Carlota Escribano i Martí

241

Carla Sanuy i Danés / 4t d’ESO

242

4t d’ESO / Andrea Vidal i Bayés

243

Joan Noguera i Pol / 4t dâ&#x20AC;&#x2122;ESO

244

2n de Batxillerat / AdriĂ Mas i Baurier