Mossèn Antoni Barniol era el contrapunt al seu anomenat col·lega. Era un capellà propi de la Cúria vaticana; menut, ben clenxinat, net i escrupolós com un diplomàtic de la Cúria romana. Ens feia classes de llatí i principalment -en els primers cursos- de matemàtiques. Mossèn Barniol va ser mestre de moltes promocions i en la seva classe no es permetien bromes ni ignoràncies. He de dir que l’únic suspens del meu expedient me’l va posar ell, per les dificultats que en el segon curs tenia per entrar en l’assignatura i que el mossèn, de caràcter introvertit, en una ocasió el vaig fer sortir de polleguera, excedint-se en el seu càstig d’estirada d’orelles, incident que ens va marcar per sempre més a ambdós. Incident personal a part, crec que mossèn Barniol era un bon professor de matemàtiques i, repeteixo, tenia una dignitat que inexplicablement no li va servir per escalar alts càrrecs en la Cúria. El Dr. Vilacís era un fora de sèrie. Dirigia amb mà dura el col·legi. Recordo que amb motiu d’estrenar-se la pel·lícula Gilda en la vetlla del divendres -el dissabte tarda teníem festa-, va advertir que cap alumne anés a visionar la pel·lícula. S’ignora per quin mitjà va arribar-li la nova que l’alumne en Garreta -fill del calderer- l’havia anat a veure. El primer que va fer el dilluns al tenir-nos a tots plegats a la sala d’estudi, pendents de l’inici de les classes, va ser cridar en Garreta, i al tenir-lo a prop seu li va propinar dos ventallots i el va fer agenollar, tot reptant-nos que sortíssim els que havien vist Gilda. No cal dir que ningú es va aixecar per reivindicar tal honor o deshonor... segons s’entengui. Sí, el Dr. Vilacís era impulsiu i quan no sabies la lliçó a gust seu t’enviava “amb la terregada” tot i fent-te passar a la primera fila dels burros, per escarni de la resta de la classe. Però era un home just, bo i un bon pedagog. Ens ensenyava a la perfecció el llatí -tots els capellans tenien facilitat, com és de preveure per la seva formació-. Ens va fer agafar consciència de conèixer a fons l’ortografia castellana, perquè els temps obligaven a aquesta ensenyança, tot i que ell componia poesies de l’escola verdagueriana. També ens ensenyà els rudiments de la filosofia amb gran mestratge. No li vaig notar cap debilitat pels diners o per donar preferència als fills de persones notables de la societat ausetana. Tractava a tothom per un igual i fomentava l’estudi i l’esforç. No tinc coneixements per dir quins mètodes emprava: simplement ensenyava i crec que al seu costat s’hi aprenia i s’agafava interès per l’estudi. El reverend Dr. Ramon Masnou era un oasi de tranquil·litat, de serenor i de bondat. Era el director espiritual del Col·legi i com a tal feia conferències, que no sermons, un dia a la setmana a l’aula gran d’estudi i, particularment, t’invitava a anar al seu despatx a la Casa de la Misericòrdia a mantenir col·loquis molt oberts sobre moral i bons costums propis de l’edat i de l’entorn social en què vivíem. En aquell temps en què tot era pecat i en què el sisè manament era el paradigma de tots els mandats divins, ens alleugeria la consciència amb unes consideracions prou senzilles com les que va exposar en el seu llibre Bailamos o no bailamos, en una època en què agafar una noia per la cintura per ballar podia ser pecaminós. Ens feia classes de filosofia i curiosament de francès. A nivell biogràfic, crec que durant la guerra va estar refugiat a França. El Dr. Camil Riera era com mossèn Barniol una figura treta de l’estampa que jo tinc de la Cúria vaticana. També diria que era introvertit, per quan en una ocasió en què va tenir un incident amb un alumne va sofrir un atac d’histerisme. Però diria que era més innocentó i menys punyent que l’altre mossèn amb qui l’he comparat. Venia, crec, de la Universitat Pontifícia de Salamanca o de Roma i se li
Societat i Ensenyament a Vic - 43