bla la duresa de l’expressió, i també el domini de la tècnica poètica. En aquest últim sentit, més que destacar elements dispersos de les composicions –prou importants, d’altra banda –jo em permetria de cridar l’atenció sobre l’equilibri que es desprèn de la major part de poemes, entesos pels autors no pas com un simple enfilall de mots o, fins i tot, d’idees, sinó com una totalitat, és a dir, com una entitat perfectament arrodonida a la qual cada lector pot afegir la particular dimensió que deriva de la seva lectura, atès que contenen prou suggeriments per incitar a la participació. Tot plegat fa que aquesta mostra (una de les moltes possibles, ho repeteixo) de la poesia actual dels poetes joves d’Osona tingui, en el seu conjunt, un valor inestimable, tant pel que representa en si mateixa com per la novetat que suposa la peculiar manera de fer-la conèixer. Ben mirat, però, aquesta presentació coixejaria de mala manera si no cridés l’atenció sobre un últim aspecte. Per més que en aquesta ocasió els quinze poetes del recull es presentin junts, és evident que cada un d’ells ho fa conservant gairebé diria amb urc els límits de la pròpia personalitat i establint o intentant d’establir una molt particular manera d’entendre la poesia i, alhora, una no menys particular manera d’ésser. Si bé és lícit de treure conclusions globals i de celebrar, també globalment, la presència dels poetes d’aquest recull, em sembla que val la pena de llegir-los “un per un” per tal que el subratllat personal aporti, a més d’una molt útil diversitat de modulacions, una major riquesa al panorama que ens ofereixen. En moltes ocasions se sol dir que els arbres no deixen veure el bosc; en aquest cas, el bosc no deixaria veure els arbres. Miquel Martí i Pol Roda de Ter, abril de 1979
Setanta anys de poesia catalana -107